IMAGINARIS

Agustí R. envia un comentari al post “L’home sense atributs. Digital i analògic” on fa una referència a Robert Musil i els nombres imaginaris. Anem-hi. Lector, seu.

Robert Musil, al seu llibre “Les tribulacions del jove Törless” (1906), inspirat en experiències personals, dedica un capítol a discutir el concepte de nombres imaginaris. Dos estudiants de l’acadèmia militar confronten les dues visions habituals davant de les coses inabastables a primera vista, la de tocar de peus a terra “si un concepte no té sentit no té sentit treballar-hi“, i la de “i per què no podem treballar amb un concepte encara que no tingui cap referent en el món real?”. El professor no els ajuda: el seu argument és que “s’hauria d’acontentar amb el fet que tals conceptes matemàtics no són precisament altra cosa que això: idees de naturalesa purament matemàtica. (…) Estimat amic, t’has de limitar a creure; quan sàpigues deu vegades més matemàtiques que no saps ara, llavors comprendras; però mentrestant: ¡creure!”.

Quant és l’arrel quadrada de -1? La resposta inmediata és que no existeix: no hi ha cap nombre que, en multiplicar-lo per ell mateix, doni un nombre negatiu. Però bé, volem dir que no hi ha cap nombre d’entre els nombres habituals que faci això, d’entre els nombres que escrivim amb guarismes. Si ens inventem un hipotètic valor i de tal manera que i x i = -1, ja està: l’arrel quadrada de -1 es diu i. Llavors, qualsevol nombre imaginari pur és, per definició, el producte d’un nombre real per la unitat imaginària: 4i, per exemple. I els podem sumar, restar, multiplicar… Però amb cura: si multipliquem 2i per 3i el resultat és -6…

Els nombres complexos -també denominats imaginaris- són els que tenen una part real i una altra imaginària pura. Per exemple 2 + 3i és un nombre complex. Aquest gènere de nombres els va inventar Raffaelle Bombelli, un matemàtic i enginyer italià el 1572. El nom de nombres imaginaris sembla que el va donar René Descartes, que s’oposava a les teories de Bombelli. I Leonhard Euler va ser qui va denominar i a la unitat imaginària, dos-cents anys després, el 1777. Leibniz deia dels nombres imaginaris eren “una espècie d’amfibi entre l’ésser i el no res“.

A la figura hi ha una equació denominada identitat d’Euler, que reuneix cinc nombres essencials a la matemàtica: 0, 1, e, i i pi (el 3,14…, que no em deixa escriure l’editor d’aquest blog). Els matemàtics leviten amb l’equació, en fan samarretes, corbates, se la tatuen… Com els químics fan amb la taula periòdica. No, no l’explicaré.

Equació que reuneix cinc nombres essencials en la matemàtica

Tot el tema dels nombres imaginaris i complexos es un dels conceptes sense relació amb la percepció habitual, perquè no en trobem referents al món real. Com l’entropia, com la física quàntica, com el potencial químic… Altres conceptes matemàtics també fan ballar el cap, si pretens entendre’ls. Els nombres transfinits, per exemple, que són els que van “més enllà d’infinit“. Si infinit ja és infinit, quin sentit té infinit al quadrat? És igual d’infinit (en llenguatge quotidià) però “més infinit” en llenguatge matemàtic. Cantor, l’inventor dels nombres transfinits o infinits, postulava l’existència d’un infinit absolut, que en certa manera identificava amb Déu.

Oi que et perds? És perquè pretens visualitzar-ho. Pretens entendre-ho, i hi ha conceptes que no es poden entendre.

Existeixen els nombres imaginaris? Existeix aquesta i?

Què vol dir que un nombre existeix? Ens és fàcil visualitzar alguns nombres: els nombres naturals 1, 2, 3, 4 els podem imaginar posats sobre una recta.Els altres nombres sencers -1, -2, -3 els podem posar a l’altre costat d’un punt arbitrari zero de la recta anterior. Els fraccionaris. junt amb els enters són tots els racionals. Els nombres racionals exactes com 3/4 o 0,75, i els periòdics com 10/3= 3,3333… , els interpolem entre dos nombres sencers: això ens ho podem imaginar fàcilment. Costa més imaginar que entre cadascun dels nombres racionals possibles –que són infinits- hi podem posar també un nombre infinit de nombres irracionals, és a dir, nombres amb una cadena infinita de decimals sense que hi hagi un grup de xifres que es repeteixi indefinidament, com pi o arrel quadrada de 2. Però creiem que ens ho podem arribar a imaginar, perquè ens imaginem una recta que anem tallant cada cop amb ganivets més fins. Evidentment que aquesta recta –la que els matemàtics en diuen la recta real- no en té res, de real: no existeix, i és una pura abstracció matemàtica feta anàloga a la veritable recta que podem dibuixar amb paper i llàpis, que no és infinita per cap costat, que té un gruix, i constituida per una seqüència de partícules de grafit posades sobre un tramat de fibres de cel•lulosa. La recta real dels matemàtics és el model imaginat d’una recta obtinguda com a extrapolació ideal del concepte de recta física. L’existència de tots els nombres citats és en el món matemàtic, que té una correlació fàcil amb el món de la recta real matemàtica, que té una correlació fàcil amb les rectes que dibuixem.

On anem, amb tot això? A dues conclusions que altres vegades ja hem comentat. La primera, no cal intentar comprendre el que no és comprensible, perquè la nostra comprensió descansa en la aprehensió dels sentits, i aquests conceptes no aprehensibles no poden ser reduits a experiència. La segona, que no es comprenguin no vol dir que no es puguin manipular, operar-hi, resoldre models matemàtics amb conceptes no comprensibles, i dissenyar objectes o processos reals amb conceptes aparentment tan poc reals. El corrent altern, per exemple.

L’aigua magatzemada a un embassament passa a través d’una turbina. Un alternador que gira amb la turbina produeix electricitat que arriba a casa. Això són fets reals. Per dissenyar un alternador -que fa corrent altern- cal que en fem una modelització matemàtica, modelització que redueix la realitat a models més o menys simplificats, i per tant no reals. Aquests models es resolen mitjançant la matemàtica complexa, que en cert sentit és també no real. Però els resultats del càlcul de models irreals amb matemàtiques imaginàries permet dissenyar aparells reals, que realment porten electricitat a casa.

Si visiteu una central elèctrica o una instal•lació industrial que usi electricitat, coexistint amb els sistemes de mesura i control que indiquen volts, ampers i vats –variables força quotidianes-, hi trobareu alguns aparells que mesuren una misteriosa variable matemàtico-física: el cosinus de fi (lletra grega que tampoc puc escriure). Es diuen cosímetres, cosinofímetres, cofímetres o fasímetres. Ens costa d’imaginar què és aquest cosinus de fi. Però els tècnics saben que ha de marcar un valor proper a la unitat, perquè si no es perden diners. Una variable molt abstracta té una repercussió molt concreta.

És una de les vegades en que la matemàtica dels models físics treu el nas al món de les realitats. Però no explicaré què és el cosinus de fi: primer hauria d’entendre-ho jo, i hem quedat que hi ha conceptes que no es poden entendre…

Cosímetre, cosinofímetre, cofímetre o fasímetre per mesurar el cosinus de fi, i quant corrent s'està perdent en el sistema

ESCHER 3D

Hi ha actes aparentment absurds. L’estiu del 1956 Camilo José Cela, Josep Mª Espinàs, Felipe Luján i José Luís Barós van fer una excursió a peu pel Pirineu de Lleida, i al cap del temps els dos primers en van fer un llibre cadascun: “Viaje al Pirineo de Lérida“, editat l’any 1963, i “Viatge al Pirineu de Lleida“, el 1957. Com a curiositat, de l’obra de Cela, en castellà, en Josep Mª Llompart en va publicar la traducció al català el 1969. El mateix traductor deia, al pròleg, que si hi havia una tasca absurda era traduir al català una obra com aquella, plena de l’estil del seu autor, i gairebé inimitable en traduir-la. Però el resultat estava bé.

Jo pensava en aquest absurd quan els Reis em van portar un llibre de grans dimensions: “M.C.Escher. Desplegando a Escher“. És un llibre dels denominats pop-up, desplegables, on hi ha unes quantes obres del conegut artista holandès, treballades amb la tècnica del desplegable. En obrir cada pàgina, surt en tres dimensions una figura d’Escher.

Escher és un pintor en dues dimensions. De les seves obres se’n han fet reproduccions, calendaris, agendes, suports de mouse d’ordinador, fons de pantalles, el que vulgueu… Sempre figures planes. La gràcia de les seves obres és la distorsió de la perspectiva, la continuitat de situacions que s’interpenetren, les figures impossibles… sempre en el pla. I ara, va Courtney Watson McCarthy i en fa un desplegable. Per casa hi ha desplegables del Petit Príncep, diverses Alícies, uns quaderns d’art o de matemàtiques desplegables… Però Escher… Caldre, no calia.

Els llibres desplegables són extraordinàriament sofisticats i d’elaboració dificultosa. Precisament els Reis, aparentment sense haver-s’ho comunicat els uns als altres, van portar també per a la família un llibre per aprendre a fer estructures desplegables: “Los elementos del Pop-up“, de l’editorial Combel. És una tasca delicada i complexa.

El resultat del llibre d’Escher és atractiu. La força original dels dibuixos i pintures originals aquí s’exalta, i és interessant la solució tècnica que s’ha trobat, més o menys reeixida, en cada una de les figures. Aquí en reprodueixo quatre pàgines, que en les meves fotos no donen una sensació de volum gaire intensa: una obra en 2D ha passat a 3D i ara novament a 2D… Especialment difícil és la darrera que poso aquí, “Cascada“, on hi ha en el dibuix pla tres triangles de Penrose . En l’espai la solució és difícil i no del tot reeixida.

L’obra “Cascada” és una bona il•lustració de l’impossible moviment continu i de la violació del Primer Principi de la termodinàmica. Energèticament el disseny és impossible perquè aniriem obtenint energia de la cascada sense que se li subministrés energia a l’aigua per pujar a dalt, però la il•lusió òptica fa imaginar que l’aigua sempre baixa. Seria possible la cascada inexhaurible en un món en 4D sense violar cap llei física?

Escher: Rèptils 3D, 1943

Escher: Balcó 3D, 1945

Escher: Llaç d'unió 3D, 1956

Escher: Cascada 3D, 1961

L’HOME SENSE ATRIBUTS. DIGITAL I ANALÒGIC

Robert Musil (Klagenfurth, Austria 1880 – Ginebra, Suïssa 1942) va ser un escriptor que abans havia estudiat per a militar, i després es va graduar en enginyeria, i posteriorment va fer un doctorat en psicologia experimental. Jo, de jove, havia vist una pel•lícula “d’art i assaig” sobre una de les seves primeres novel•les: “El jove Törless“, sobre la vida dels joves a una acadèmia militar, que deixa per terra. La seva obra monumental és “L’home sense atributs” (Der Mann ohne Eigenschaften), que va començar el 1930 i va deixar inacabada. Jo estic llegint a trossos, des de fa cinc anys, la traducció al castellà de l’edició “definitiva i completa”, amb el text fixat, trossos de capítols… que en total té 1555 pàgines. I és inacabada! (Seix Barral, 2006. Traducció de José M. Sáenz). No es pot dir que sigui una novel•la, sinó una gran reflexió sobre tot: política, psicologia, relacions socials, novetats científiques. Em costa molt de llegir, però com que l’argument és molt escàs i del que es tracta és de llegir els pensaments, ho agafo més com un llibre de cites i de pensaments que com una novel•la. Estic a la meitat encara no.

D’aquesta diem-ni novel•la en trec alguna frase, que a vegades faig servir en coses que escric. La primera que vaig manllevar va ser “sabía tan mal como pan mojado con perfume“. L’aplico a l’alta gastronomia, que fa a vegades associacions impossibles o sorprenents.

Reprodueixo un llarg paràgraf sobre les caramboles de billar, amb una reflexió sobre la capacitat de predicció de la ciència:

“Yo nunca he jugado al billar pero sé cómo se hace carambola, cómo se puede trucar y lanzar la bola con efecto picándola lateralmente por la izquierda o por la derecha, por arriba o por abajo; sé cómo se consigue el encuentro de bola llena y de media bola, el pelo y el remache, y muchas otras variaciones. Graduando cada uno de estos elementos se pueden conseguir infinidad de combinaciones. Puesto a comprobarlo teóricamente, necesitaría tener presente no sólo las leyes de la matemática y de la mecánica de los cuerpos sólidos, sino también las de la elasticidad; debería conocer los coeficientes del material y el influjo de la temperatura; tendría que posees los más sensibles sistemas de medidas para la coordinación y gradación de los impulsos motores; mi valoración de la distancia debería tener la precisión de un nonio, mi rendimiento combinador tendría que ser más rápido y seguro que una regla de cálculo. Esto sin contar el margen de fallos, el de dispersión y la circunstancia de que el fin de la exacta coincidencia de las dos bolas no es inequívoco, sino que está constituido por un grupo de datos dispuestos en cantidad suficiente alrededor de un término medio.
(…)
Ya ve, pues, que yo debería poseer muchas aptitudes y hacer cosas que me son imposibles. Usted tiene de matemático, sin duda, lo suficiente para darse cuenta del ingente trabajo que supondría calcular de esta forma, aunque no fuera más que la trayectoria de un simple lance de carambola. Sin embargo, me aproximo a la mesa de billar (…) y, sin poner mucho esfuerzo en examinar la situación, tiro y el problema se resuelve. ¡Otro tanto sucede en la vida infinidad de veces!. La política, el honor, la guerra, el arte, todo lo trascendente de la vida se consuma más allá de la razón. La grandeza de la persona está enraizada en lo irracional“.

Als anys 30, quan Musil va escriure això, Einstein ja havia fet tot el seu treball principal, Planck, Bohr i Heisenberg havien assentat les bases de la mecànica quàntica i el principi d’incertesa, de Broglie havia creat la mecànica ondulatòria amb la dualitat ona-partícula, … i Hitler era a punt de ser nomenat canceller d’Alemanya.

Musil veu que la modelització matemàtica, eina que pretén predir el comportament de les coses, té el problema del gran nombre de variables que intervenen en un fenomen qualsevol, la dificultat de conèixer la influència de cada variable per separat en el sietema global, i el coll d’ampolla que representa la resolució matemàtica de l’enorme sistema d’equacions que es deriva de tota predicció no elemental. La ciència del segle XX ha anat permetent avançar en tots tres aspectes. Especialment l’aparició dels ordinadors digitals i la seva capacitat de processament de grans quantitats de dades van fer que el coll d’ampolla del càlcul es tornés molt més ample, i que avui no sigui ja normalment una limitació, excepte en la modelització de sistemes amb enormes cabals de dades -meteorologia- o sistemes molt oberts –dinàmiques gravitacionals. Musil és conscient de les limitacions quan cita com a procediment de càlcul el regle de càlcul, del que un dia haurem de parlar: naturalment guardo els tres regles de càlcul que jo he tingut, entre 1966 i 1972. D’aquell temps (1974) és la meva primera calculadora científica de butxaca, una Sinclair Scientific, que no sabia posar les comes decimals i havies d’estimar on anava.

El text de Musil apunta també a un altre dels problemes de la modelització física: la incertesa dels resultats i de les mesures. No crec que Musil pensés en el principi d’incertesa de Heisenberg, sinó més aviat en les limitacions dels sistemes físics: boles que no són perfectament esfèriques, contactes entre el tac de billar i la bola que no impacta en un punt matemàtic sinó en una petita superfície.

El jugador de billar no fa cap càlcul, es basa en la seva intuició i la seva experiència, i fa la carambola. Musil –o el traductor- afirma que aquest comportament és “irracional”. Potser seria millor dir que és a-racional, en el sentit de que no es basa en càlculs racionals, però un cert raciocini sí que hi ha, encara que no expressat en equacions. Si és difícil reduir el món físic a models matemàtics , més ho és la modelització de la ment humana. Es van fent progressos, i les neurociències saben ara coses que fa deu anys eren totalment desconegudes. Però sembla que és lluny encara el moment en que quedaran totalment aclarides les relacions entre els instruments de percepció –els ulls- , la valoració i imatge mental de la situació –posició de les boles en estimació tridimensional-, proposta d’acció amb el tac –tipus de carambola desitjada, trajectòria estimada, punt d’impacte del tac a la bola, força requerida…- i l’execució de l’acció –ordre del cervell als músculs que intervenen en l’acció.

Una de les primeres lliçons que s’haurien de donar a les matemàtiques i a la física, i que de fet es donen sense fer-ne prou èmfasi, és la diferència entre comptar i mesurar. Comptem unitats discretes, però mesurem variables físiques, i ho fem amb instruments que ens donen decimals aproximats, sigui perquè els interpolem nosaltres amb la vista quan mesurem longituds amb un metre flexible, o tamperatures amb un termòmetre de mercuri o d’alcohol, o sigui perquè l’instrument interpola per nosaltres i arrodoneix el senyal elèctric – continu- d’una mesura de temperatura al decimal més proper. El mon digital que ens envaeix ens pot fer pensar en una falsa exactitud, però és una visió falsa. “Digital” vol dir “expressat amb digits“, i que avança per impulsos discrets, d’un en un, com en un rellotge digital. E es contraposa a “analògic“, que vindria a ser “mesurat i interpolat d’una magnitud contínua“, com seria la lectura de les hores i els minuts d’un rellotge de busques (però no la busca segundera, que avança per impulsos diem-ni digitals).

Molts jocs i esports són analògics: el billar, però també el futbol, la petanca, el golf, el tènnis; i el mikado –palets que s’han d’anar treient sense moure els altres – el terratrèmol –peces que s’han d’anar treient d’una estructura sense que caigui tota- o l’akrobat, en que s’ha d’anar fent estructures complexes sense que caiguin. O un castell de cartes. En canvi, són jocs digitals el parxís (daus i caselles), les cartes de qualsevol tipus (un nombre determinat de cartes i un nombre finit de possibles combinacions), els escacs, …

L’aspecte interessant és que analògic i digital convergeixen a la pràctica, a escala humana. Per més digital que sigui el joc d’escacs, i per tant, finit el nombre de possibles jocs a jugar, l’enormitat del nombre fa que segueixi essent interessant jugar-hi, perquè no et caben al cap tantes possibilitats. I en això convergeix amb els jocs analògics, en que la impossibilitat de controlar totes les variables els dóna la impredictibilitat. Un granet de sorra pot per que perdis a la petanca, o un bri d’herba que la bola no entri al forat. Es podria jugar en superfícies perfectament llises i amb boles més perfectes, i el joc seria més predictible. Però, quin interés tindria?

LA PORTA DELS TRES PANYS. ES POT DIVULGAR LA FÍSICA QUÀNTICA?

Els Reis de 2012 m’han portat el llibre “La porta dels tres panys“, de Sònia Fernández-Vidal, traducció al català de l’original castellà, i editat per La Galera (4ª ed, 2011). Quan el rei d’Orient el va anar a buscar a la llibreria i va preguntar per un llibre de divulgació de la física quàntica per a adolescents, a la llibreria no sabien de què els parlava, i quan el rei va dir l’autora, inmediatament van reconèixer-lo i van dir que era “entre les novel•les juvenils“.

L’autora (1978), doctora en física, experta en quàntica, vol apropar la realitat de la física quàntica al no expert, i escriu una novel•la “per a adults, però escrit en llenguatge per a nens“. L’objectiu, doncs, és la divulgació de conceptes bàsics, bàsics en el sentit de fonamentals. Pot divulgar-se la física quàntica? Ara entraré en un terreny del que no en sé prou, I que no entenc prou. Però en parlo, potser amb la inconsciència dels ignorants.

Jo divulgo per facilitar la comprensió. Però, què és comprendre? Per a mi, és interioritzar idees, i a partir del moment en que les assimiles téns una forma d’interpretar la realitat més completa i rica que abans. Has comprès un concepte quan el pots explicar sense escriure cap equació. Em va plaure escriure, ja fa uns anys, un article divulgador de l’entropia, concepte obscur. Allà pretenia explicar aquest concepte amb l’estratègia, que crec correcta, de fer veure per què ha calgut inventar un concepte tan abstracte. Invito el lector a llegir-lo.

Però la física quàntica no va igual. La primera aproximació a la física quàntica és la de enumerar la col•lecció de partícules elementals. La matèria està formada per molècules, àtoms i ions, que són nuclis i electrons disposats de diferents maneres. I els nuclis estan formats per protons i neutrons. I ambdós estan formats per tres quarks cadascun. Quarks i leptons (electrons, neutrins, …) són els constituents últims de la matèria, avui per avui no descomposables en partícules més elementals. Fins aquí, una aproximació clàssica, del gran al petit. Cap novetat.

Ara ho compliquem. Partícules i objectes estan units per forces: gravetat, electromagnetisme, força nuclear forta i feble. El model estàndard afirma que cada força és transmesa –el que vulgui dir això- per una partícula, per un bosó (gravitons, fotons, gluons, bosó de Higgs…). Encara no s’han trobat tots. Aquesta idea de forces degudes a bescanvis de partícules és menys intuitiva, però pot arribar a ser acceptable si ens imaginem els bosons com a adhesius peculiars. Fals, però com analogia ja ens val.

El problema ve després. La física quàntica ens porta a un món on les coses són i no són, una partícula és també una ona, els gats són vius i morts alhora dins de la caixa, un dau marca tots els números alhora si no l’estem observant, és impossible precisar més enllà d’un límit els valors de paràmetres d’una partícula, les partícules estan entrellaçades a distància sense que es comuniquin entre elles… Tot plegat són fenòmens sense analogia amb la realitat quotidiana, que fa molts anys que s’estudien, dels que hi ha resultats experimentals, i que tenen diverses interpretacions teòriques, algunes molt especulatives.

El mateix tipus de dificultat de comprensió es va donar amb les teories de la relativitat: la velocitat de la llum com a límit absolut, temps i espai com a dimensions equivalents, contracció o dilatació del temps, corbatura de l’espai, augment de la massa dels cossos amb la velocitat, equivalència massa-energia… Fenòmens no quotidians i no intuitius, de difícil acceptació inicial. I ja fa quasi cent anys que se’n parla.

Cal explicar-ho, tot això? A primària, a ESO, a batxillerat? Què vol dir “explicar-ho“? Per a mi, aquí radica el tema. Jo penso que, al nivell que sigui, cal descriure primer els fets experimentals. Es mesura la velocitat de la llum i resulta que sempre ens dóna el mateix valor. Això és un fet. Hi ha experiments d’entrellaçament. Són fets. Hi ha mesures de dilatació del temps. Són fets.

Penso que es pot entendre i acceptar que, en circumstàncies llunyanes de la realitat quotidiana, els fets poden ser estranys: a temperatures de -200ºC les fulles de les plantes es tornen fràgils, o el cautxú es pot polvoritzar, o es pot donar l’efecte de levitació magnètica. Són fets experimentals.
Un altre nivell d’explicació, molt més complex, és la interpretació teòrica dels fets, és a dir, la comprensió en el marc d’una teoria. I aquí normalment cal un canvi d’òptica, perquè les eines habituals no solen ser-nos útils, perquè les teories habituals que tenim acceptades no són vàlides per a fenòmens que es donen en els límits. A nivell elemental caldrà fer servir analogies elementals, no per explicar els fenòmens, sinó per acceptar que una altra visió és possible. Ja fa més d’un segle, el llibre Planilàndia, d’Abbott, ens proposava que ens imaginéssim un país totalment pla –Planilàndia- amb habitants i objectes plans, i que portem un ésser de l’univers pla de l’interior d’un recinte tancat a fora aixecant-lo per l’espai. L’ésser pla constataria que ha sortit d’un recinte tancat, però no comprendria com ha passat. Doncs la mateixa sensació de sorpresa i incomprensió tenim nosaltres per acceptar la quarta dimensió. Aquest exemple no explica la quarta dimensió, però ens permet entrellucar la nostra limitació per comprendre, però la necessitat d’acceptar que som limitats i que altres dimensions són possibles, ni que no les poguem visualitzar. Doncs el mateix amb els fenòmens quàntics o relativistes.

Tornem al llibre. L’autora es queda en la primera etapa, la d’enumerar fets. Fa passar el protagonista per un món on els fenòmens quàntics es visualitzen a escala humana. El protagonista es va admirant del que veu i experimenta, de la mateixa manera que Alícia s’admira del que veu i experimenta en els seus viatges al País de les Meravelles i a l’altre costat del mirall. Robert Gilmore, el 1995, va escriure “Alice in Quantumland“, on Alícia es redueix a la mida d’un electró –sense deixar de tenir forma humana…- i viu alguns dels insòlits comportaments dels electrons. El llibre que comentem s’hi inspira, òbviament, però amb l’aproximació contrària, i amb un to més novel•lesc.

Només fa una tímida aproximació a la comprensió en un parell d’ocasions, per la via de l’analogia. En una entrevista l’autora diu que “els nens acceptaran amb tota naturalitat la física quàntica com ara saben que la Terra és rodona; això és una cosa que no hauria entès de cap de les maneres un personatge de l’antiga Roma, per a qui la Terra era plana“. Aquesta idea surt al llibre, però al meu entendre és massa simple. Un romà potser no imaginava que la Terra és rodona, però sabia què és una esfera perquè en té l’evidència quotidiana. En canvi, cap de nosaltres ha viscut l’experiència de l’entrellaçament o de la superposició. Les analogies dels bessons amb vivències a distància similars, o de l’amor entre persones, es mantenen al nivell d’analogias o, màxim, de fets, no d’explicacions…

A l'esquerra, Alice in Quantumland parlant amb electrons. A la dreta, Niko i els seus amics viatjant en un accelerador de partícules.

Com explicar-ho, doncs? Al meu entendre, cal partir de la realitat més real i quotidiana. Cal tenir una llista de realitats quotidianes basades en el desenvolupament de la física quàntica (no només l’efecte fotoelèctric, que ja hi era abans): electrònica d’estat sòlid, GPS’s, criptografia quàntica , microscòpia d’efecte túnel, etc. I, a partir del seu estudi, anar cap als fets, cap als fenòmens físics bàsics, i finalment, presentar, si s’escau, les interpretacions teòriques. Res de nou en didàctica, només que aplicada a noves branques de la ciència.

Perill: les idees de la física quàntica van caient en mans de moviments socials tipus New Age. Des del llibre The tao of physics (Fritjof Capra, 1975). que aquest fenomen es dóna, però ara més que abans: la pel•lícula What The Bleep Do We Know? (“Y tu qué sabes“) transita per la fina línia entre ciència, metafísica, especulació i esoterisme, i ha estat un èxit de taquilla als USA. El pas següent ja s’ha donat: Entre les teràpies alternatives ja hi ha la sanació quàntica. Només cal mirar pel carrer, o buscar per la xarxa, per trobar-ne centenars de referències. Podria ser una sortida professional…

SAMOA PERD UN DIA QUE JA HAVIA GUANYAT

UTC significa Universal Time Coordinated, i és el sistema universal de mesura del temps que va substituir el 1972 el sistema anterior GMT (Greenwich Mean Time). El sistema defineix l’observatori de Greenwich com a punt origen de la mesura dels temps, i cada punt del planeta té un valor UTC corresponent a les hores (o fracció) de diferència que té amb UTC, i s’escriu UTC+x o UTC-x. Per exemple, Barcelona és a UTC+1, que vol dir que quan a Greenwich són les 9, a Barcelona ja són les 10. Són els estats els que defineixen a la seva conveniència a quin valor d’UTC volen quedar-se, i si volen que el seu territori estigui a dues o més zones de temps, o a una de sola. A Espanya hi ha dues zones de temps: la UTC+1 per a la península, i la UTC per a les illes Canàries. Tot això és independent de que els estats apliquin o no el sistema DST de canvi d’horari segons l’estiu o l’hivern, que introdueix modificacions a les hores locals.

Aprofitant el canvi d’any, Malo Sa’oloto Tuto’atasi o Samoa, es a dir, l’estat independent de Samoa, ha decidit canviar de zona de temps. Samoa, a les 12 de la nit del 29 de desembre de 2011 estava a la zona de temps UTC-12, i van passar a UTC+13. D’aquesta manera van saltar-se 25 hores de cop, i al segon següent ja eren a les 1:00am del dia 31 de desembre de 2011. Per a ells no hi ha hagut 30 de desembre de 2011. Això és el mateix que dir que la línia internacional de canvi de data s’ha mogut, o millor dit, l’han mogut. Abans passava per l’oest de Samoa, i ara els passa per l’est. Els motius que han donat oficialment són de tipus de relacions econòmiques internacionals: ara viuran el mateix dia que a Nova Zelanda (UTC+12) i que Austràlia (d’UTC+10 a UTC+8) malgrat que unes hores defassats. Abans de 1-1-12, quan a Samoa era divendres, a Nova Zelanda era ja dissabte. I viceversa, quan a Nova Zelanda era dilluns, a Samoa encara era diumenge, i moltes operacions comercials ja no es podien fer: només tenien 4 dies laborables comuns. Ara ja coïncideixen del tot.

Hi ha una altra Samoa, la Samoa americana. Són unes illes situades molt a prop de la Samoa independent, però que segueixen sent al fus horari que eren: UTC-11.

No ha estat l’únic canvi de data que s’ha fet aquest 31-12-11. També l’illa de Tokelau, de Nova Zelanda, ha canviat de data i ha passat a l’UTC+14, on comparteix fus amb un terç de l’estat de Kiribati. Kiribati és un conjunt d’illes esteses al llarg de tres fusos geogràfics i de temps (d’UTC+14 a UTC+12), i primer punt del planeta on oficialment comença l’any, i potser l’estat que primer desapareixerà sota les aigües del Pacífic si les previsions d’augment del nivell del mar es compleixen; de fet, els 103000 habitants ja han demanat acollida pel futur com a refugiats a Austràlia i Nova Zelanda.

En canvi, diverses illes situades a la mateixa longitud que Kiribati, com les illes Hawaii (USA, UTC-10) i altres més al seu oest, com moltes de la Polinèsia francesa (UTC-10), l’illa Cook (de Nova Zelanda, UTC-10), l’illa Baker (USA, UTC-12) i les illes Aleutianes més occidentals (USA, UTC-10) encara viuen al dia abans.

El mapa adjunt és fet per l’autor a partir d’un mapa de Wikipedia (“Time zone”), retallant i enganxant els dos extrems per mostrar el Pacífic sencer. A l’oest s’aprecia Austràlia (Brisbane) i a l’est Nordamèrica (Los Angeles).

Fer clic per veure la mida original

Això dels fusos horaris i els temps oficials és un caos, com el món. En poso uns quants exemples:

• Rússia s’estén al llarg dels UTC-4 fins l’UTC-12: nou hores de diferència. I ho ha simplificat, perquè fins fa poc tenia onze fusos horaris
• En canvi la Xina, que s’estén per cinc fusos geogràfics, té una única hora oficial a tot el territori: UTC+8. Quan a Vladivostok (Rússia, UTC+11) són les 12 del migdia, a l’est de la Xina, que és a poca distància, són les 9 del matí. I també són les 9 del matí a l’extrem oest de la Xina, on toca l’Afghanistan (UTC+4,5) on encara són les 4:30 del matí.
• Al Nepal, que no es va adherir al sistema UTC fins el 1986, tenen UTC+5:45. Arriben a precisar el quart d’hora…
• A l’Antàrtida, on conflueixen tots els fusos horaris del planeta, cada base científica segueix l’hora que vol. Solen usar la del territori que els porta els subministraments. I així hi ha qui té UTC+0, altres UTC-3 i la majoria UTC+12.
• L’estat d’Arizona segueix UTC-7. Però aquest estat decideix no fer el canvi d’hora a l’estiu (DST), i en canvi el territori navajo que té al seu interior, i que és dispers en diferents reserves, sí que fa el canvi d’hora. I vas passant dins del mateix estat per canvis d’hora, que no estan senyalitzats perquè no hi ha clarament definides les zones de territoris indis. El resultat: quan s’arriba a algun lloc s’ha de preguntar sempre quina hora és “aquí”.

Tot el sistema dels fusos i de la línia internacional del canvi de temps es va decidir el 1884 en una conferència internacional sobre el meridià, però no es van assignat els temps de cada territori, als que es va donar llibertat per fixar les zones horàries dels seus països. Samoa, en aquell moment, va preferir posar-se a l’oest de la línia de canvi de data, per seguir els dies de Nova Zelanda, com ara. Però el 1892 va decidir canviar la línia de lloc i posar-se a l’est, basant-se en que tenia més relacions comercials amb San Francisco que amb Nova Zelanda i Austràlia. El resultat fou que aquell any hi va haver dos dilluns 4 de juliol. Ara han fet el pas en sentit contrari.

Jules Verne, a la seva novel•la “La volta al món en 80 dies” juga amb el guanyar i perdre un dia en fer la volta al món. Fa sortir Phileas Fogg de Londres el 2 d’octubre de 1872, i al cap de 80 dies de viatjar arriba altre cop a Londres. Però no va arribar a Londres el 21 de desembre sinó el 20, perque en fer el recorregut en sentit d’oest a est, havia guanyat un dia. Jules Verne no podia precisar en quin moment guanyen un dia els protagonistes, perquè quan va escriure la novel•la encara no s’havia precisat per on passava la línia de canvi de dia. Verne va escriure la novel•la per entregues, des del 6 de novembre al 22 de desembre del mateix 1872, just quan estava passant l’acció de la novel•la.

Umberto Eco va escriure el 1994 una novel•la que tenia per títol “L’illa del dia abans“, ambientada en l’època barroca. A partir d’un naufragi a l’Oceania, més o menys cap a les illes Fiji, en alguns capítols hi fa sortir el problema de les determinacions correctes de les longituds geogràfiques, el concepte de línia de canvi de temps, i conceptes similars. La novel•la em va costar molt d’acabar i no sé si la vaig entendre, la veritat.

AIGUA ENVASADA I ELS/LES MESTRES CATALAN(E)S

Fa més de trenta anys que vaig escriure “El ingenuo ecologismo del estudiante“. El text que segueix va en la mateixa línia. Pretén intentar comprendre com és que el col•lectiu de mestres -parlant molt en general- té posicionaments tan ingenus davant tota la problemàtica ecològica, energètica i medioambiental. La formació i la informació que reben ho explica, al menys en part.

Haig de participar el 4 de gener al programa “El matí de Catalunya Ràdio” amb Manel Fuentes, i parlar de les etiquetes de l’aigua mineral,dels equips de tractament d’aigua domèstics i de l’aigua de l’aixeta. Busco a Internet informació general, i en trobo amb l’edició digitat d’un text: “Aigua envasada” editat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat i la Fundació Terra. Ho han redactat Jordi Miralles (biòleg, actualment president del patronat de la fundació) i Verónica Serrano, de qui no em consta la filiació. És el quadern nº 31, de 2004, de la sèrie “Perspectiva ambiental“, patrocinada per la Fundació Territori i Paisatge, de la que es denominava Caixa Catalunya i ara Catalunya Caixa. Es va repartir la revista, suposo, com a suplement de la revista Perspectiva Escolar, de l’Associació Rosa Sensat.

Des del 2004 han canviat algunes lleis i decrets sobre l’aigua, però en essència segueixen vigents la major part de dades que s’hi exposen. Malgrat el seu títol, el text no només parla de l’aigua envasada, sinó de tots els tipus d’aigua que bevem. No critico –podria- la ideologia/filosofia/literatura del text, exposada en la breu introducció (“Cal pensar en l’aigua com un valor comunitari i no com una mercaderia. (…) L’aigua mineral natural hauria de ser una beguda litúrgica. Hem de recuperar el culte a l’aigua i protegir les deus com a llocs sagrats“.

El text vol i dol. Valora positivament la disponibilitat d’aigua potable a les cases, però li dol que s’hagués fet amb canonades de plom, pel saturnisme que pot causar. Ara que moltes canonades són de coure, ara les aigües poden portar clorurs i sulfats de coure “als que se’ls atribueix una possible correlació amb malalties hepàtiques infantils…” I destaca que a alguns països com Àustria només es permeten canonades de polipropilè, del que encara no ens amenaça cap plaga. Aventuro que quan aquí es facin canonades només de plàstic també seran criticades, perquè el plàstic deriva del petroli, o perquè pot deixar a l’aigua miques dels catalitzadors metàl•lics usats per la fabricació. A més, els redactors critiquen els productes derivats de la potabilització amb clor o amb ozonització. Però després, i al meu entendre de forma contradictòria,en un requadre s’afirma que “la seguretat del sistema d’abastament d’aigua domèstica esta garantida per un rigorós sistema de control“.

Perspectiva ambiental nº 31.

El que més greu em sap del text és la fe que posen els redactors en els pseudocientífics que han postulat comportaments miraculosos de l’aigua. De fet, al marge d’empreses i institucions, de set noms propis que cita el text, cinc són de pseudocientífics. Vegem-los.

Als redactors els agrada el llibre de Masaru Emoto “Mensajes del agua“. Emoto creu que l’aigua que ha sofert influències positives,com per exemple exposar-la a fotos de nens, o que ha rebut sons musicals, o que està envasada en ampolles amb missatges positius com pau o amor, cristal•litza, en gelar-se, en formes agradables i harmonioses. L’aigua adequadament tractada, segons Emoto, podria servir per sanar o predisposar el nostre organisme a resistir les malalties, perquè el nostre cos és en més d’un 70% aigua. No cal dir que tot plegat són falàcies sense la menor base científica, i que els experiments que s’han intentat fer –quan Emoto ha deixat fer-los, cosa a la que és molt reticent- no han demostrat res. Emoto ha muntat un negoci de tot plegat, del que el libre n’és la presentació. Ven aigües (Acqua lissa), ven gerres especials, uns tubets que permet passar aigua d’una ampolla a una altra i l’aigua és “informada” positivament, fa seminaris i cursos per tot el món… Un de tants vividors que anirà vivint mentre hi hagi crèduls.

Els redactors de Perspectiva Ambiental també es creuen les falàcies de Jacques Benveniste. Aquest fou el controvertit científic –que va deixar la carrera per fundar l’empresa DigiBio- que el 1988 va “demostrar” la memòria de l’aigua mitjançant experiments a altes dilucions d’un anticòs sobre leucòcits basòfils,que si fossin certs obririen la porta a la validesa científica de l’homeopatia. Li ho van publicar, amb moltes reticències, a Nature (30-6-1988. Consultar des de casa l’article és de pagament). Dotzenes d’investigadors van intentar reproduir els resultats de Benveniste sense aconseguir-ho, no va reconèixer mai els experiments dels altres, i va abandonar la recerca. Vegeu-ne una crítica documentada al mateix Nature per part de Philip Ball (article gratuït).

Després de lloar la presència dels minerals a l’aigua mineral, perquè tenen incidència positiva a la salut, la revista inmediatament prevé de massa minerals a l’aigua mineral, i en una foto afirma que “alguns dietistes recomanen beure i cuinar amb aigua destil•lada perquè faci la seva funció de dissolvent universal“. El redactor deu imaginar que una aigua de l’aixeta o envasada ja no és un dissolvent universal… Quan parla de sistemes domèstics per tenir aigua bona a casa –aigua de l’aixeta que abans era bona però que ara ja no ho deu ser tant, en opinió dels redactors- destaca els descalcificadors, els filtres de carbó actiu i els destil•ladors. Aquests darrers els cita amb el nom de Allen E.Banik, que “defensà que l’aigua destil•lada actua de lubricant fisiològic i que l’absència d’inos minerals en l’aigua pura facilita la regeneració cel•lular“. No cal dir que el citat Dr.Banik ven destil•ladors d’aigua domèstics. Beure aquesta aigua “permet que la llum viatgi dins del nostre cos a velocitats increïbles (…), això ens fa virtualment cibernètics (…) etc etc” i ajuda a curar el cáncer i permet que “tots els éssers vivents estem connectats a través d’un sistema cristall líquid – magnetites amb la ment universal“. Déu meu…

Un altre procediment de tractament d’aigua de l’aixeta que destaquen és el sistema de revitalitzadors, via camp electromagnètic o simplement submergint unes peces de fusta a l’aigua, com el llàpis de Grander, que també es ven. Com és d’esperar, no s’han provat els avantatges d’aquest sistema, i fins i tot han estat condemnats judicialment els seus distribuidors a algun estat per estafadors.

El darrer dels procediments de tractament d’aigua domèstica que cita la revista és el sistema de Teruo Higa, que es basa en fer passar l’aigua per un llit ceràmic de “microorganismes efectius” (EM), que és una barreja patentada de “bacteris fototròfics, bacteris de l’àcid làctic i llevats” Higa ven ceràmiques i gerres que diu que contenen microorganismes incrustats dins de la ceràmica i que han aguantat, afirma, les temperatures de fabricació de les gerres ceràmiques, més de 800ºC. I que “les forces positives de les seves radiacions (les dels microorganismes) seguiran actives durant anys“

De disset referències bibliogràfiques de la revista, quatre o cinc són de llibres esotèrics, i tres o quatre més són d’organismes molt polaritzats ideològicament.. més.

No tota la revista és així. Conté una bona quantitat d’informacions correctes, útils i amb les que no hi puc estar més d’acord: necessitat de l’estalvi, de les dobles xarxes d’aigua, tant de distribució com d’evacuació i a l’interior de les vivendes, potenciar l’aigua de l’aixeta, reduir el consum de refrescos de sucre, agafar amb pinces la publicitat de tot producte alimentari, etc etc. Però, al costat d’això, els nostres mestres reben una publicitat considerable d’esoterisme, de pseudociència i de visionaris que no poden discriminar, perquè el llenguatge que fan servir és similar o idèntic al llenguatge científic. La única sospita que podria tenir un no expert seria veure que tots els noms citats venen alguna màquina, dispositiu o producte, i que les seves webs inevitablement lliguen al final amb sanadors que afirmen la possible curació del càncer amb el seu procediment…

No crec que anem per bon camí.

ORGONES

Estava llegint la novel•la més o menys autobiogràfica de Jack Kerouac “On the road“, en la traducció catalana “A la carretera” de Manuel de Seabra, editada a Edicions 62 a la col•lecció Labutxaca el 2010. És la vida de dos joves bohemis i no gaire integrats socialment que van amunt i avall dels Estats Units a finals dels 40, fent autostop, llogant cotxes, de Nova York a Denver, a San Francisco, a Chicago, arriben fins a Mèxic. Sempre van col•locats de marihuana, de bencedrina o de cervesa. Amb aquesta novel•la de 1957 Kerouac va posar lletra a la generació de beatniks americana, que juntament amb William Burroughs o Allen Ginsberg van ser els exponents bàsics de la San Francisco Renaissance, que va durar deu anys, i va ser catalitzador de mil altres moviments, vinculada al món hippie, etc etc , fins avui. A San Francisco es poden trobar encara llocs eminents del moviment, com la City Lights Bookstore o el Vesuvio Café, on els turistes peregrinen –peregrinem?- buscant un passat que ells no van viure i que han mitificat. Com la ruta 66.

Estava llegint “A la carretera“, dic, i a la pàgina 175 em trobo amb aquesta parrafada:

“- Mira, per què no proveu el meu acumulador d’orgones? Poseu una mica de suc als vostres ossos. (…) L’acumulador d’orgones és una capsa prou gran perquè un home pugui seure a dins en una cadira: una capa de fusta, una capsa de metall i una altra capa de fusta reuneixen les orgones de l’atmosfera i les mantenen captives prou temps perquè el cos humà n’absorbeixi més que la dosi habitual. Segons en Reich, les orgones són àtoms atmosfèrics vibratoris del principi de la vida. Les persones agafen càncer perquè se’ls esgoten les orgones (…)“.

Què són aquestes orgones? No, a cap diccionari normal no hi surten. Ni al de l’IEC, ni a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni al de la RAE. Al Webster, en anglès, ho citen breument… Com a recurs, la Wikipedia en anglès en dóna una bona informació.

Wilhelm Reich va ser un psicoanalista austríac, seguidor de Freud, que va intentar fer una sintesi entre Freud i Marx. Entre moltes altres coses, creia que els constructes psicoanalítics tenien existència biològica. En concret, interpretava la líbido com una força vital, una substància o energia universal sense massa, estesa per tot l’univers, com l’éter, com l’élan vital o altres fluids similars. A aquesta substància la va denominar energia orgònica, que estaria estructurada en forma de paquets més o menys grans denominats orgones. Segons Reich, hi hauria energia orgònica en tots els punts de l’univers, i mitjançant determinats dispositius es podria concentrar. La carència d’aquests orgons provocaria malalties i fins i tot el càncer. Per això Reich va inventar sistemes de concentrar l’energia orgònica i poder-la assimilar per part de l’organisme. Reich va fugir de l’Alemanya nazi i el 1939 va entrar als USA.

En certa manera, la descripció que Kerouac de l’acumulador d’orgones és l’invers d’un condensador elèctric. En un condensador hi ha dues capes de metall separades per un material no conductor, com plàstic, mica o l’aire. A l’acumulador d’orgones és al revés: dues capes de fusta separades per una capa de metall. Reich va arribar a visitar Albert Einstein amb un acumulador en miniatura, i li va proposar de fer experiments, cosa a la que Einstein va accedir. Els experiments van permetre veure que dins de la caixa hi havia un cert increment de temperatura, i Reich ho va atribuir a l’acumulació d’energia orgònica, però Einstein i els seus ajudants van demostrar que corresponia a la convecció de calor dins de la cambra on s’experimentava.

L’acumulador d’energia orgònica es una espècie d’anti-Arca de l’Aliança, aquella arca sagrada que contenia les Taules de la Llei que Yahvé va donar a Moisès. Diu la Bíblia que l’Arca de l’Aliança era feta de fusta d’acàcia negra, i recoberta per dins i per fora amb làmines d’or. Això sí que era realment un condensador elèctric, transportada per sacerdots amb barres de fusta. En un entorn sec podia carregar-se d’electricitat estàtica, i podia desprendre guspires que, segons la Bíblia, havien arribat a provocar morts entre els que gosaven tocar-la.

On és ara l’Arca de l’Aliança? Hi ha diverses teories, gairebé totes ocultistes, conspiratives o pseudocientífiques, on hi figuren els templers, els nazis, extraterrestres…. Jo em quedo amb la versió que Spielberg dóna a la pel•lícula “A la recerca de l’arca perduda“, amb Harrison Ford fent d’Indiana Jones: al final de la pel•lícula l’arca és guardada, de forma anònima i dissimulada en un enorme magatzem dels USA, barrejada amb milers de caixes més, on encara hi deu ser, aviat farà cinquanta anys…

I on són ara els acumuladors d’energia orgònica? Reich en va vendre diversos, però el 1947 l’administració dels USA va prohibir-ne la venda, que considerava que era una estafa, i ho era. El van empresonar el 1956 per violar la prohibició, van cremar diverses edicions dels seus llibres –un fet insòlit- i va morir a la presó el 1957. Abans, el 1953, havia inventat un cloudbuster, una màquina per fer ploure, basada en les seves idees d’acumulació d’energia. Consistia en un conjunt de canons que, segons Reich, llançaven cap als núvols energia orgònica. També va intentar aplicar els cloudbusters a la lluita contra els chemtrails, unes suposades acumulacions de productes químics nocius que deixarien els avions al seu pas, i que en realitat són les estel•les de vapor i cristalls de gel.

Les idees de Reich segueixen vives, però amb poca intensitat. Va influir sobre molts escriptors americans, com Salinger, Mailer o Bellow. També sobre Bob Dylan i Patty Smith. I diversos psicoanalistes segueixen treballant les seves idees, i fent proves sobre els acumuladors d’energia orgònica, en alguns casos afirmant que tenen resultats. Però la principal activitat de l’Institute for Orgonomic Science, a Pennsylvania, és actualment la teràpia psicoanalítica. Avui és una teràpia més, dispersa en el maremagnum de teràpies de tota mena, i que ni és citada en la llista del document recent del Ministerio de Sanidad comentada a un post anterior.

També hi ha modes en l’esoterisme i les pseudociències.

5 AL DIA, CORTYLANDIA I L’ESTRATÈGIA TRAMVIA

Hi ha una entitat que es dedica al foment del consum de la fruita i les verdures entre la població. Es diu 5 AL DIA, i, com el seu nom indica, recomana que cada dia tothom hauria de prendre cinc racions de fruites i verdures, repartides en els diversos àpats.

Des del punt de vista nutricional, els avantatges de les fruites i verdures són notables, pel seu aport de fibra, de vitamines i d’aigua, l’escassa aportació de greixos –parlant en termes generals, perquè hi ha fruites que contenen una bona proporció de greixos, com les olives, els alvocats o les fruites seques-, i el fet de que aquests greixos són normalment mono- i poliinsaturats. Moltes fruites i verdures aporten, a més, components nutricionalment interessants, com antioxidants, diversos minerals i molts altres components.

Però el seu consum troba resistències entre els nens i els grans. La dificultat de que els nens mengin verdura és coneguda per part de tots els pares i mares, que saben de la resistència dels nens a ingerir tot allò que té color verd. I, entre els grans, la mandra de pelar fruites, o la relativa monotonia de gust de la major part de verdura simplement bullida són elements que dificulten el seu consum. A més, les fruites tenen la competència de les postres làcties com els iogurts, que amb una intel•ligent publicitat han aconseguit ubicar-se en la ment del consumidor com a insubstituibles elements d’una dieta equilibrada i com a subministradors de nutrients com el calci, a més de valuosos reguladors del trànsit intestinal i vetlladors de la integritat de les defenses de l’organisme, el que el consumidor entengui que vol dir això. Les indubtables virtuts dels làctics venen acompanyades de la facilitat del seu consum. Tots aquests fets han provocat que hagin substituit la fruita en les postres familiars i de restaurant.

Taula de 5 AL DIA a ExpAliments 2011 (http://expaliments2011.wordpress.com)

La campanya de 5 AL DÍA és molt meritòria perquè lluita contra poderosos adversaris: nosaltres mateixos, la nostra comoditat, el nostre gust, la publicitat de poderoses indústries, i els hàbits socials arrelats.

Vegem un exemple d’això darrer. Avui he passat per davant del Corte Inglés de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Als aparadors hi havia Cortylandia. És una activitat nadalenca a tots els centres de la cadena, i consisteix en un conjunt de ninots articulats que periòdicament es mouen, i que reprodueixen diferents ambients: un circ, un poble amb activitats artesanals, un trenet, i així fins a vuitanta centres. Al de la Plaça de Catalunya s’hi representen cuiners i pastissers que elaboren tota mena de productes dolços. Una cançó pel meu gust carrinclona il•lustra l’escena, en català i castellà. Tota la lletra és una barreja de conceptes com felicitat, alegria, festa i diversió, que ho vincula directament al consum de productes dolços de tota mena, postres i llaminadures. En aquest enllaç es reprodueix l’espectacle al centre de Madrid Preciados.

Amb estímuls així, com incorporar a la dieta les fruites i, més difícil encara, les verdures? Sí, ja sé que aquests dies són especials, que tots ens passem i que un dia és un dia, i que jo mateix, diabètic, menjo torrons. Però tanta tanta TANTA insistència en el dolç, en la chuche,…

Canviar hàbits socials fermament arrelats costarà. I més en aquests casos en que la decisió de què prenc de postres s’ha de fer cada dia diverses vegades, i i cada decisió es basarà molt probablement en l’impuls del moment, no en la planificació responsable de la dieta: som molt indulgents amb nosaltres mateixos. En aquest sentit, la llibertat de consum en que la nostra societat viu dificulta les coses. Quan jo era nen, ni hi havia iogurts a la nevera –ni la nevera els hauria conservat gaire temps, perquè no era elèctrica sinó de gel- ni jo tenia cap capacitat de decidir què volia menjar. Hi havia el que hi havia, i de postres, sempre fruita menys els diumenges, en que hi havia tortell a l’hivern o gelat de corte a l’estiu.

Per això penso que la via d’implantar els hàbits de consumir més fruita i més verdura passa per restringir voluntàriament la llibertat d’elecció amb estratègies adequades, que dependran de la composició de la família, dels àpats que es facin conjuntament i de les edats i necessitats dels seus membres. No comprant sistemàticament el producte competidor de la fruita, per exemple: si no es té a la nevera cap flam no podran ser una opció. O bé fer un calendari acceptat per la família on es fixi la periodicitat amb que es mengen les diferents opcions de menú. O dir-li al cambrer del restaurant que “a partir de demà em portes la fruita que tinguis, i no em preguntis què vull de postres“. O, simplement, no donant opció a l’infant de decidir sobre la seva dieta. Això val també per als que s’han d’aprimar, els que volen deixar de prendre aliments amb colesterol o els que volen deixar de beure, o de fumar: per a tots aquells a qui els convé canviar d’hàbits, però que la transgressió no comporta un malestar inmediat. Res a veure amb celíacs o amb persones alèrgiques a determinats aliments, perquè en aquests casos la ingesta de l’aliment prohibit els provoca un problema inmediat.

D’això jo n’hi dic l’estratègia tramvia. Costa de decidir, costa d’acordar on es posen les vies. Però un cop decidit i fet, l’entorn s’ordena al voltant del tramvia. L’estratègia autobús, més flexible, més líquida, permet fer-lo passar per tot arreu, però no consolida els hàbits.

Per a la dieta –i per a moltes altres coses que requereixen crear hàbits- , l’estratègia tramvia.

TERÀPIES “NATURALS”

El Ministerio de Sanidad espanyol ha tret a finals de desembre de 2011 un document preliminar sobre avaluació d’una llarga llista de teràpies no reconegudes per la medicina oficial. Es pot trobar aquí.

L’objectiu a llarg termini que pretén l’informe és donar les bases per a la regulació de les activitats al sector: qui pot ser terapeuta, quina titulació s’ha de tenir, quines teràpies es poden oferir, o com es pot fer la publicitat sense oferir falses esperances.

El document és llarg (97 pàgines) però interessant. S’hi identifiquen fins a 139 tècniques, de tota mena: musicoteràpia, drenatge limfàtic, ioga, reiki, teràpia floral, fitoteràpia, acupuntura, homeopatia, feng-shui, geobiologia, crudivorisme, zero balancing, sofronització… Hi ha diverses teràpies que pretenen actuar sobre malalties, però moltes busquen simplement el benestar emocional, l’alleujament de dolors, o la reducció de l’estrès.

L’equip d’experts redactors han analitzat les publicacions científiques en les que es detallen l’eficàcia de les tècniques, i les conclusions són decebedores, i a mateix temps, esperables. No troba eficàcia demostrada, segons els paràmetres d’avaluació d’eficàcia terapèutica reconeguts internacionalment, a gairebé cap de les teràpies, més enllà de l’efecte placebo. Només algunes comptades aplicacions de l’acupuntura (nàusees postoperatòries, dolor dental postoperatori, cefalees tensionals episòdiques o cròniques) semblen mostrar eficàcia. L’informe és especialment detallat amb l’homeopatia, a la que no atribueix cap virtut curativa. També destaca l’informe que la major part d’aquests tractaments són innocus, però no tots estan exempts de riscos si es fan per part de personal no preparat: penso en la pràctica de la moxibustió, que consisteix en cremar parcialment cons d’arrel d’artemísia sobre els punts d’acupuntura de la pell del pacient.

Una frase lapidària de l’informe, destacada i en negreta, és que, malgrat que és molt escàs el nombre d’estudis de prou qualitat sobre evidències d’efectivitat, “aquesta absència de demostració d’eficàcia no ha de ser considerada sempre com a sinònim d’ineficàcia“. Aquest argument, que metodològicament és indiscutible, portat al límit en altres entorns portaria a deduccions alarmants: Se’ns considera a tots potencials delinqüents? No es podria acomiadar ningú perquè, encara que no hagi demostrat cap aptitud per a un lloc de treball, ens pot sorprendre en un futur?

Particularment em sembla criticable de l’informe un parell d’aspectes de llenguatge, no de metodologia. Quan es fa la descripció de les diferents tècniques el llenguatge usat és el de les mateixes tècniques, sense distànciament crític. És com si fos cert el que les tècniques afirmen. Per exemple, quan descriu la teràpia dels diapasons, afirma: “Diapasons. Són instruments musicals perfectament afinats (…) per practicar la sonoteràpia. Així s’aconsegueix arribar a l’arrel de la malaltia mitjançant les vibracions per simpatia“. Jo crec que caldria dir que “els seus adeptes afirmen que s’aconsegueix arribar a l’arrel de la malaltia mitjançant les vibracions per simpatia, malgrat que no detallen què és el que vibra i per què, en vibrar, es curaria una malaltia“. Aquest només és un exemple, però el mateix passa amb les altres 138 tècniques descrites i avaluades.

Un altre dels punts criticables de l’informe és el seu mateix títol, “Terapias naturales“. El mateix informe adverteix que usa aquest terme perquè és així com molta gent coneix aquestes teràpies, que reben també altres denominacions, com “medicinas/terapias alternativas, medicinas/terapias complementarias, medicinas/terapias no convencionales, medicina tradicional“. Preferint aquest nom està donant validesa a aquestes teràpies, i les posa en peu d’igualtat amb les altres teràpies, que denomina amb el nom de medicina convencional.

Què tenen de naturals algunes de les teràpies descrites? L’homeopatia té procediments de fabricació de les boletes similars als dels fàrmacs, amb extraccions, dilucions, sucusions, concentracions, i altres procediments idèntics als de la indústria farmacèutica a la que pretenen imitar i amb la que voldrien confondre-s’hi. L’acupuntura usa actualment agulles de diàmetres finíssims, d’acer inoxidable especial, d’un diàmetre d’entre 0,12 i 0,35 mm , amb mànec de polipropilè, i esterilitzades amb òxid d’etilè: tot d’alta tecnologia actual, molt lluny de les agulles de fusta primitives. L’acupuntura actual, natural?

Si perdem el llenguatge perdem el relat, i per tant, perdem la credibilitat. El sistema sanitari vigent ja l’ha perdut molt, la credibilitat, en tot el que és el tractament de les petites molèsties. Francesc Escribano, conegut periodista i director de programes de nous formats de la televisió pública catalana, afirmava en una recent nota a “El Periódico de Catalunya” que ell, que no hi entén, llegeix l’informe sobre teràpies naturals, i veu que els experts diuen que no curen; però que ell va a tractar-se amb homeopatia i s’hi troba bé, i que al menys aquests terapeutes l’escolten i s’hi estan una estona, i que per això ell seguirà usant ambdos sistemes terapèutics, el convencional i l’alternatiu.

Contra aquest tipus d’arguments no hi ha res a fer. Una mateixa persona no pot alhora usar l’homeopatia, el medicament tradicional i no usar res. Per sort, la major part de dolències remeten espontàniament. La meva mare em deia: “La grip tractada amb medicaments dura set dies, i sense medicaments, una setmana“.

BUS ALÍCIA

La Fundació Alícia ha dissenyat i desenvolupat un trailer-bus, que actua d’exposició mòbil de les seves activitats. És un extracte, una destil•lació, dels continguts que es poden visitar a la Fundació Alícia, de Sant Benet de Bages, absolutament recomanable.

El bus consta de quatre mòduls interactius, i d’una cuina de demostracions. Els mòduls són:
• Negociant amb l’espai-temps. Es tracta de presentar la producció d’aliments com depenent del territori i de la cultura del lloc, de les necessitats de transport i de les formes de magatzemar aliments per tal de disposar-ne quan no se’n produeixen. Hi ha una pantalla interactiva on pots trobar, en una filmació d’una webcam, quina és la producció de l’hort de la Fundació Alícia el dia que vulguis.
• La paella científica. Carme Ruscalleda ens ensenya com va fer la seva paella a Harvard– en una cassola, no en una paellera- i el visitant la pot comparar amb la recepta pròpia.
• Mengem com vivim. Una piràmide alimentària ens recorda els principis bàsics de l’alimentació, relacionats amb l’exercici, la forma de cuinar i els hàbits d’ingesta.Tots ho sabem, però pocs ho fan bé.
• Viatge interior. Descriu la ruta dels aliments a l’interior de l’organisme, i detalla els nutrients, les seves funcions, i les diferents necessitats segons l’activitat de la persona, o les seves limitacions provocades per malalties o disfuncions.

En resum, una exposició molt interessant i digna de ser visitada. La presentació va ser el divendres 16 de desembre de 2011 al bus, aparcat enfront de la Pedrera.

El bus s’anirà movent per diversos llocs de Catalunya, i es pot seguir el seu itinerari al telèfon 902109350.