KOMBUCHA

30/12/2012

Sota aquest nom probablement desconegut per la majoria de lectors, s’amaga una beguda relativament popular entre un cert tipus de ciutadans americans. Què és la kombucha? És una beguda produïda per un cultiu simbiòtic de bacteris i llevats diferents. La kombucha mare és la massa gelatinosa dels llevats i els bacteris. S’hi afegeix un líquid ensucrat -es sol fer servir te negre ensucrat, o simplement aigua amb sucre, uns 150 g per litre. Els llevats amb el sucre produeixen etanol, que els bacteris fermenten fins a àcid acètic. Al final s’obté un líquid és considerablement àcid (de pH al voltant de 3), una mica marronós i lleument alcohòlic. Per l’acidesa i l’etanol el cultiu de kombucha es pot mantenir amb certa facilitat fora de condicions estèrils. El líquid es beu o es pren a cullerades, perquè li atribueixen propietats curatives.

El cultiu era conegut a la Xina, d’on va passar al Japó i l’Índia. Va arribar a Europa per Rússia a començament del segle XX, i els anys 1915 era conegut als països bàltics i a Polònia. Més tard, entre el 1925 i el 1930 va arribar a Dinamarca, Alemanya i Txecoslovàquia. I a finals dels anys 40 i principis dels 50 el trobem a Suïssa, França, Itàlia, Portugal i Espanya. Sembla que aquí va ser el 1951, a instàncies d’un metge peruà que es deia Faustino Oliver Rodríguez.

I com es va estenent el cultiu de la kombucha? Potser hi ha algun lector de certa edat -posem més de 65 anys- al que li soni una mica tot plegat. Efectivament, la kombucha és el “bolet”. Expliquem-ho als joves. Una família tenia a casa la massa mare de la kombucha – el “bolet”- en una palangana o recipient cobert amb una gassa. S’anava alimentant amb el líquid ensucrat, i per tant s’anava reproduint i creixent. I de la massa mare que creixia, el costum era separar-ne una part, i donar-la a una altra família, que el cuidava i se’n beneficiava. I així successivament. La transacció era gratuïta, i per això el bolet rebia el nom de bolet de la caritat. També n’hi deien el bolet de la llarga vida, el bolet xinès, el bolet del te o el bolet japonès, entre altres noms.

Jo no en vaig arribar a beure mai, perquè a casa meva no hi creien en aquestes coses -o al menys el meu pare no deixava que entressin- però sí que el vaig veure a casa d’alguns familiars i veïns. Quan n’he begut és ara, a San Francisco. La kombucha la va comercialitzar per primera vegada el 1995 un tal G.T.Dave, quan tenia quinze anys, que en va agafar la recepta de la seva mare. Segons afirmava, ella es va curar d’un càncer de pit agressiu gràcies, en part, a beure la kombucha des de dos anys abans. També va usar quimioteràpia i radioteràpia…

Actualment Dave ven la kombucha via una empresa denominada Synergydrinks, de Beverly Hills, California. Es ven a les botigues de menjar com una beguda refrescant més, amb propietats -afirmen- probiòtiques i antioxidants: un aliment funcional. És de les poques begudes que fa un sediment a l’ampolla però que recomanen no agitar. És un líquid extraordinàriament àcid, parcialment carbonatat per les fermentacions, amb gust de vinagre, o del perfum que li hagin afegit. N’he tastat de la varietat amb gingebre, i el resultat és una barreja de vinagre i aigua de colònia francament desagradable per al meu gust. També hi ha una línia de producte alleugerida dels gustos més forts, i amb menys alcohol però -afirmen- amb les mateixes propietats. A les etiquetes diu que hi ha Lactobacillus Bacterium i S.Boulardii (1 miliard d’organismes de cada tipus per ampolla de mig litre). I, com a antioxidants i àcids orgànics, EGCG (que és galat d’epigal·locatequina, un principi actiu de les galles del te o del roure) 100 mg, àcid glucurònic 10 mg, àcid L(+) làctic, i àcid acètic 30 mg. També té més del 0,5% d’etanol, que s’ha eliminat en la versió light per tal d’evitar que es consideri beguda alcohòlica.

Serveix per res beure kombucha?

Sembla que l’ús terapèutic del bolet és molt antic i relacionat inicialment amb les propietats que s’atribueixen al te, com a substància euforitzant i diürètica. La simbiosi associada al te era coneguda en la medicina xinesa, potser es va originar en les plantacions d’arròs. El preu del bolet va anar ascendint socialment fins a ser considerat, tant entre les classes populars com als salons de la noblesa, un producte de primera necessitat, però molt car. Quan va arribar a Rússia, els monestirs ortodoxos russos posaren a l’abast dels pobres el fong, i els van ensenyar la manera de cultivar-lo i de cedir-ne una part als seus veïns i familiars. Es va difondre la llegenda de que perquè el bolet tingués totes les seves propietats, no es podia adquirir a les farmàcies, i qui en tenia n’havia de donar a qui li’n demanava. Era una cadena de solidaritat com les de capelletes de maresdedéu o de sants, que eren custodiades per una casa durant un mes, i després passaven a una altra casa. Aquí s’afirmava que curava el càncer -naturalment, perquè tot producte esotèric cura el càncer- , la tuberculosi (aquells anys hi havia tuberculosi força estesa), les afeccions hepàtiques, tenia acció sobre la tiroides i, naturalment, un alt poder energètic.

Una de les edicions del llibret sobre la teomicina

Una de les edicions del llibret sobre la teomicina

El metge que va introduir-lo a Espanya afirmava que el principi terapèutic que contenia era un antibiòtic denominat teomicina. Feia poc que la penicilina s’havia posat a l’abast dels pacients, i era el moment d’intentar promocionar nous hipotètics antibiòtics de qualsevol cultiu, en un mecanisme com a començament de segle, en que tothom “descobria” radiacions a tot arreu, reals -raigs X, alfa, beta, gamma, etc- o falses, com els raigs N. Es va discutir si era el cultiu, amb els seus probiòtics, o la pretesa teomicina allò que “curava” les malalties. Al suc del bolet hi van detectar vitamina C i indicis no eficaços d’antibiòtics. A la premsa i a la ràdio va generar controvèrsies entre els defensors i els seus detractors (La Vanguardia Española 26-4-1952). Els laboratoris -holandesos i francesos- que van estudiar el cultiu, van comprovar que amb aigua de l’aixeta, ensucrada al 5%, també es produia, i no calia el te. Pius Font i Quer, alineat amb els escèptics del bolet, afirmava que la teomicina era una falàcia i que les preteses propietats curatives del bolet eren un pur i inofensiu efecte placebo, però que en males condicions higièniques podia desenvolupar soques tòxiques, com efectivament passava.

Recordo perfectament l’Auca del Bolet, una típica auca amb 48 vinyetes, que no he aconseguit trobar per casa. Però sí que he trobat per Internet alguna de les seves rimes:

Un bolet de forma estranya
fa furor a tot Espanya.
Segons el dir de la gent
hauria vingut d’Orient.

I ací comença l’història
d’aquest bolet ple de gloria.
El suc d’aquest hongo-mina
té per nom teomicina.

Ho cura tot: ulls de poll
cor agre, la grip, el goll,
les picors de tota mena
i fins els dolors d’esquena.

i acabava així:

Un psiquiatre distingit
“pobres llunàtics” ha dit
que el bolet de tanta fama
és una pura camama,

i que ell, per moltes raons
prefereix els rovellons.
I ademés, que si això dura
i ningú no hi posa cura,

molta gent -ho diu clar i net-
es tocarà del bolet.

I qui s’ho beu avui això? A Espanya, cercles d’iniciats al voltant d’herbolaris, i grups amb pràctiques properes a l’esoterisme: hi ha qui asseca el cultiu i el polvoritza i l’usa com a amulet. Pel món a les cases es preparen per aquests mètodes, a més de la kombucha, kèfir, kumis, tibicos i dotzenes de simbiosis més. Als USA, a més de fer-se a algunes cases, es compra el líquid kombucha als supermercats relacionats amb productes ecològics, de productes locals, de comerç just, i de productes orgànics, que és com allà en diuen dels aliments biològics o ecològics. Però l’administració americana obliga a posar a l’ampolla l’avís de que no té cap propietat terapèutica, i que es tracta simplement d’un producte alimentari.

Ampolla de kombucha

Informació nutricional

Avís legal

Qui es podia imaginar que al cap de quasi seixanta anys em tornaria a trobar amb el bolet? Tot torna. Deu ser el retrofuturisme

Ampliació 23-4-2015. Per primer cop a Barcelona veig anunciat un taller per fer artesanalment la kombucha, aquí [+]. Tu mateix.

Anuncis

LES ELECCIONS CATALANES I LA TOSCA DE PUCCINI

30/11/2012

Pel que diuen molts comentaristes polítics de les recents eleccions catalanes, molts votants ara voldrien canviar el vot. Segons aquestes opinions, hi ha hagut molts votants que volien votar CiU, però veien -segons les enquestes- que CiU treia molts escons, i han pensat que ells podien votar un altre partit més sobiranista, concretament ERC, i que no vindria d’aquí. Alguns ho haurien fet per evitar majories absolutes, altres perquè no estaven d’acord amb el paper més tebi de Duran i Lleida pel que fa al sobiranisme, altres per altres motius. El que vull destacar és que, segons aquesta opinió, tots volien que CiU guanyés per un ample marge, però han pensat que no vindria del seu vot. No sé si hi ha manera de comprovar si això és un fet o és simplement una interpretació, perquè la única manera seria preguntant als electors, i la gent sembla que quan se li fan enquestes menteix sistemàticament, sigui epr quedar bé amb l’entrevistador, sigui per quedar bé amb ell mateix autoenganyant-se.

Tant és si el fenomen és real o no, perquè el que vull destacar és que en el sistema electoral espanyol –i català, que és el mateix- hi ha una sola volta electoral, llistes tancades, escrutini més o menys proporcional i el vot és indivisible. Si hi hagués una segona volta només amb les dues llistes de partits més votats, diuen els experts que es pot afinar més el vot. A la UB acaba de passar que el candidat que va quedar segon en la primera volta entre quatre candidats, ara ha guanyat en la segona volta.

L’arrel de fons del problema és que el vot és indivisible, i en canvi els arguments per decidir-se per una o altra opció són molt variats i matisats, i fan dolorós per a molta gent haver d’optar per un vot 100% a un candidat i 0% a l’altre, quan potser preferiria 60% a un i 40% a l’altre. Hi ha experts que opinen que cada elector hauria de tenir una quantitat de punts, posem 10, i repartir-los entre les candidatures segons les seves preferències. No sé si els resultats finals donarien uns parlaments més governables, però potser l’elector seria més feliç i quedaria més tranquil.

No són les eleccions la única circunstància que obliga a decidir entre opcions mútuament excloents. Escollir si surto de Barcelona per la Meridiana i la B-30 o per la Ronda de Dalt té les mateixes connotacions. No podem fer les dues coses a la vegada, hem d’optar, i a més no podem saber si l’opció triada és la millor. Amb dos vehicles fent simultàniament ambdós recorreguts podriem saber, en aquesta situació concreta, quina hauria estat al millor opció, però no podem saber si sempre aquesta opció és millor. A les operacions sortida o tornada de les grans ciutats passa el mateix. Quan les autoritats de trànsit demanen als conductors que triin hores de baix cabal de circulació, un conductor pot plantejar-se de canviar l’hora, però si tots fessin el mateix les hores-vall passarien a ser hores-punta automàticament… La decisió de sotmetre’ns a una determinada intervenció quirúrgica és també una decisió de 100 a 0. Una segona opinió d’un segon metge pot permetre veure si ambdós estan d’acord o no. Però la decisió segueix sent de 100 a 0: o es fa la intervenció o no. Per més que la probabilitat de que la intervenció sigui un fracàs sigui de, posem, un 0,01%, pot donar-se el fracàs, que si et toca et toca completament.

En teoria de jocs estudien moltes vegades aquestes situacions de presa de decisions quan les dades estan relativament poc definides. Fa quasi quaranta anys -1974-em vaig comprar un llibre compendi de diferents articles: “Matemáticas en las ciencias del comportamiento“, d’Alianza Universidad nº86, on hi ha diferents articles de la revista Scientific American, amb autors tan famosos i influents com Carnap, Wiener, o Sokal . Es començava a parlar del cervell com a anàleg a un gran ordinador –no existien els PC’s, per descomptat, perquè l’IBM PC es va començar a vendre el 1981, i el primer Macintosh el 1984- , es començava a modelitzar matemàticament els ecosistemes, i algunes màquines començaven a aprendre a jugar a escacs. I la teoria de jocs era una eina matemàtica que ajudava a la presa de decisions. Ara el llibre és vellet, però encara inspira. S’hi parla, per exemple, de la màquina de Turing, ara que s’acaba l’any dedicat a aquest científic i tecnòleg de vida desgraciada i gairebé novelesca.

A un article que es diu “Uso y abuso de la teoría de juegos“, d’A.Rapoport, hi havia diferents exemples cridaners de com intentar aclarir situacions conflictives. El que més em va cridar l’atenció va ser una anàlisi d’un dels episodis de l’òpera Tosca de Puccini. Al final de l’acte segon, el cap de policia Scarpia condemna a mort l’estimat de Tosca, Mario, però ofereix salvar-lo a canvi dels favors de Tosca. Tosca i Scarpia s’enganyen mútuament. Ella fa veure que accepta, i pacta amb ell que l’execució de Mario serà fingida, amb fusells amb bales de fogueig. Scarpia enganya Tosca, perquè els fusells tenen bales autèntiques i Mario morirà afusellat a l’acte tercer. I Tosca, que no sabia això, apunyala a Scarpia mentres aquest l’abraça pensant que així s’allibera del dolent i recuperarà el seu estimat després de l’execució fingida.

El problema és saber si el millor que podia fer cadascun d’ells era enganyar l’altre, vist el resultat final catastròfic (que inclou el suïcidi de Tosca saltant de les muralles del castell). I la resposta, evidentment, és que depèn. La teoria de jocs requereix que s’assignin valors numèrics de la satisfacció de cadascun dels protagonistes per a cadascun dels desenllaços possibles: si Tosca enganya i Scarpia no, Tosca hi guanya molt i Scarpia hi perd molt, per exemple. Segons com s’assignin els valors de satisfacció per a cada protagonista i per a cada situació, la satisfacció màxima –o la frustració mínima- de cadascun dels protagonistes és que s’enganyin mútuament, o que ambdós satisfacin la seva part del pacte. A l’òpera opten per enganyar-se.

I què te a veure tot això amb les eleccions catalanes? Simplement, ajuda a veure que la perspectiva d’un elector davant la temptació de no votar a qui creu que ha de votar per raons tàctiques personals pot analitzar-se també amb eines de teoria de jocs. Jo, que no en sóc expert en absolut, ho faria així: Imaginem un elector que vol que guanyi CiU però que li agradaria que se’n emportés un cert vot de càstig. Si aquest elector pensa que ell serà l’únic elector de CiU que votarà ERC i que la seva infidelitat quedarà impune, pot votar ERC sense sentiment de culpabilitat. Però si pensa que molts altres faran el mateix, probablement la perspectiva li canviarà i dubtarà. En aquests casos va bé, per aclarir-se, construir una taula de doble entrada en que s’analitzin els quatre casos:

1. Jo voto CiU i la gent vota CiU. La meva satisfacció és de només +10 perquè ha sortit el que jo volia, però no he pogut “castigar” CiU per por.
2. Jo voto CiU i la gent vota ERC. La meva satisfacció és +20 perquè he ajudat a CiU a tenir un millor resultat, en contra d’aquesta colla de brètols que han canviat el seu vot.
3. Jo voto ERC i la gent vota CiU. Perfecte. +90: ha guanyat qui jo vull i he pogut fer el meu vot de càstig.
4. Jo voto ERC i la gent vota ERC. Desastre, -60: per castigar CiU tots plegats, ningú en treu satisfacció.

I,amb tot això, com prendre la decisió? D’una manera gèlida i asèptica. Si sumes les satisfaccions que obtens votant CiU (10 + 20) o votant ERC (90-60) obtens en tots dos casos +30, satisfaccions iguals. Es tracta llavors d’agafar un dau i tirar-lo. Si surt un 1, un 2 o un 3, votes CiU. Si surt un 4, un 5 o un 6, votes ERC. Si no t’agrada gens aquesta proposta del dau, és que no has ponderat bé els valors de satisfacció que inicialment has assignat a cada opció. Si el primer valor dels quatre hagués estat de +40 i la resta es mantenen, les sumes de satisfacció serien ara de 60 votant CiU i 30 votant ERC, una el doble que l’altra. Llavors tires el dau i si surt 1, 2, 3 o 4 votes CIU; si surt 5 o 6 votes ERC. I si no vols tirar el dau, és potser que tens clar què vols, i si ho tens clar, vota-ho i no et compliquis la vida.

Obviament he agafat la parella de partits CiU ERC però hauria pogut fer el mateix amb PP i Ciutadans, ICV i CUP, ERC i ICV


EL MNAC EXPLORA

26/11/2012

El Museu explora. Amb aquest títol el MNAC acaba d’inaugurar (23-11-12) una exposició temporal, comissariada per Mireia Mestre, cap de l’Àrea de restauració i conservació preventiva del MNAC. El subtítol és “Obres d’art a examen“. Per al meu gust, excepcional i recomanable.

No entrem en definir què és i què no és art, ja ens entenem en l’ambigüitat. Si hi entréssim hauriem de parlar de l’Urinari (Fountain) de Marcel Duchamp, del que avui precisament se’n fa una conferència al CaixaFòrum.

La postura primera i més elemental davant d’una obra és emotiva: M’agrada o no m’agrada?. Per què una obra agrada o no, és un altre tema interesant: depèn de la moda vigent, de la història personal, de l’educació rebuda… Aclarir per què els catalans diuen que els agrada més el romànic que el barroc és un gran tema de recerca.

La segona postura és una mica més distant i no implica tant l’emotivitat sinó el coneixement: M’interessa o no m’interessa? Potser l’imagineria religiosa de Salzillo no t’agrada, però pots estar interessat en el moviment artístic barroc que va portar a desenvolupar tot un moviment artístic característic i fàcilment identificable. I quan t’interessa un tema i t’hi vas familiaritzant, pots superar la fase inicial emotiva “no m’agrada” i al final te’l vas fent teu.

La tercera postura és una aproximació més intel•lectual relacionant obra d’art i algun aspecte significatiu parcial: Hi ha alguna cosa que em motiva en l’obra? Potser no t’agrada la Sagrada Família i menys les obres que Subirachs hi ha fet. Però les caputxes dels soldats romans de la façana de la Passió, copiades de les xemeneies de la Pedrera de Gaudí, no et deixen indiferent, per la relació intel•lectual que hi trobes. Et fa pensar que és una idea interessant, que a tu no se’t hauria acudit i que bé, està bé. O les obres laberíntiques de Dalí i les seves il•lusions òptiques, o les obres d’Escher.

I encara hi ha una quarta postura, l’aproximació per la via de la tècnica. Aquesta és l’aproximació que el MNAC proposa en aquesta extensa exposició temporal. Tracta de diferents tecnologies aplicades a l’observació d’una obra d’art, que permeten datar-la, descobrir-hi detalls ocults als ulls de l’espectador, conèixer els materials amb que és feta, identificar falsificacions o restauracions excessives, veure l’estructura interna de les escultures, o la superposició de capes de pintures en una tela, i mil coses més.

En 34 apartats, el llenguatge de l’exposició és quotidià, però ple de terminologia tècnica, que s’explica en un glossari. Raigs X, llum de sincrotó, espectroscòpia de neutrons, microscòpia confocal, infraroigs, ultraviolada, llum rasant… Hi ha algunes peces estudiades amb tecnologies molt notables. Una escultura de Gargallo, “El violinista“, feta de làmines de plom, per dins té una ànima de peces de fusta que el plom recobreix. I l’evolució al llarg dels anys de la fusta ha desprès àcids, humitat i diòxid de carboni que han generat carbonats de plom en l’interior de la figura, que s’infla, es fissura i es deforma. Identificar no només l’estructura interna, sinó la descomposició superficial de la cara interna de la làmina de plom, i tot això sense obrir la peça no és senzill, perquè el plom no permet l’observació per raigs X. No explico com s’ho han fet per animar el lector a visitar l’exposició. Només dic que van haver de portar la peça a l’estranger perquè aquí no hi havia la tècnica.

Els cartells de l’exposició reprodueixen radiografies d’un pas processional de Barcelona, on s’ha pogut comprovar la tecnologia de construcció, que permet generar grans espais buits al seu interior i aconseguir una estructura menys pesada.

És una exposició del tot recomanable per a interessats en l’art, i en les tecnologies físiques i químiques de caracterització. Llàstima que no hi hagi cap catàleg, cap fulletó, i que no deixin fer fotografies…

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Palau Nacional de Montjuïc. Del 23-11-12 al 24-2-13, de 10 a 19. Diumenges de 10 a 14:30. Dilluns tancar. Entrada gratuïta.


HERO, SENSE PORQUERIES?

04/10/2012

Quan era petit la pinya i el préssec en almivar eren postres cares que a casa només es menjaven en dates assenyalades. Això sí, la pinya, Del Monte, i el préssec, Hero. Eren les marques de referència, i per a mi ho segueixen sent. Hero és un grup multinacional suís, sempre ho ha estat, i el nom li ve dels seus fundadors, Henckell i Roth, des de 1885. El 1922 van fer instal•lacions a Alcantarilla, Múrcia, on es van dedicar a envasar melmelades i almivars, i el 1930 van fundar una empresa filial. Ara l’activitat de l’empresa és molt diversificada, i dirigida, en una bona proporció, cap a la nutrició infantil. L’any 1995 va ser adquirit tot el grup pel holding Dr. Arend Oetker, que en manté la marca.

La gamma de productes de nutrició infantil que fan, HeroBaby, és enorme, i molt segmentada per tipus de menjar -fruites, peix, carn- per moments del dia -esmorzar, dinar, sopar- i per l’edat del nen. El resultat és una llista de més de 400 productes diferents. Entre tots, em centraré en la sèrie Hero Nanos. I en criticaré la publicitat, no el producte, perquè estic convençut que és bo, de qualitat i amb totes les garanties de sanitat i de seguretat alimentària. Critiquem, doncs.

Primer element. El nom de la gamma de productes. Hero Nanos. Nanos de nanotecnologia, que evidentment no usen? Nanos derivat de enanos, nom familiar que molta gent dóna als nens? Nanos, del català familiar referint-se a nens, tot rememorant que a una petita zona de Múrcia -el Carxe- es parla català? Misteris de la publicitat.

Segon element Quin sentit deuen donar a la frase publicitària cabalística: “A partir de los 12 meses tu bebé ya puede comer de todo pero no debe comer de todo” És una frase moral de l’estil “a partir dels 14 anys ja pots tenir fills però no has de tenir fills“? O és de creació d’hàbits en la línia espartana “encara que tinguis fred, aquí no s’obre la calefacció fins el desembre” ? O és d’higiene alimentària qualitativa “encara que al nen li agradi el vi, no li donis vi“? O d’higiene alimentària quantitativa “no pot ser cada dia flam“? Misteris de la publicitat.

Tercer element. A la publicitat de la web , Hero diu que “ha desenvolupat Hero Nanos, una gamma d’aliments per prendre entre hores 100% naturals i sense porqueries” De les porqueries en parlem després, i del 100% naturals ja n’hem parlat massa. Aquí ens centrem en el concepte “per prendre entre hores“. Entre quines hores? Entre l’hora de dinar i l’hora de sopar, i estariem parlant del berenar? Cap problema. O es refereix a les hores entre l’hora del berenar i l’hora del sopar? Aquí ja hi ha un problema, generador -al menys en part- de les obesitats infantils típiques i dels hàbits alimentaris de part de la gent, que pateix una regressió des del mamífer superior cap als protozous, sempre ingerint, llepant, xuclant i bevent, amb el camell a l’esquena o a la mà, hidratant-se i excretant en continu. Hero pot anar-se enorgullint del seu Pla de Millora Nutricional i de la seva web, on parla de la importància de l’adquisició d’uns bons hàbits alimentaris, però després crea aliments per picar entre hores des dels 12 mesos. Deu ser que considera que als 12 mesos, si el nen té els hàbits adequats, sabrà rebutjar les propostes de menjar que li facin entre hores…

Quart elementSense porqueries” A la publicitat i a l’etiqueta hi surt aquesta terminologia. Què deu ser una porqueria per a Hero? A les altres gammes no diu que no tinguin porqueries, i si aquesta gamma ho diu, dóna a entendre que sí que tenen porqueries les altres. O, potser són porqueries els additius alimentaris o altres ingredients?

Mirem l’etiqueta d’unes Galletas de Alfabeto sense porqueries. Tenen gasificants (bicarbonat de sodi, amònic i fosfat monosòdic). Són els E500(ii), E503(ii) i E339(i); sal iodada (normalment amb iodur o iodat de sodi o de potassi, no classificats com a additius perquè tenen un valor nutricional); i minerals (calci, fòsfor, ferro i cinc). El ferro pot ser-hi en forma elemental (passant un imant per sobre dels cereals d’esmorzar, poden quedar-s’hi enganxats petits grànuls de ferro), però els altres “minerals” no hi són en la seva forma elemental, naturalment. Potser hi són en forma de fosfat de calci, o alguna sal de cinc. Res d’això són porqueries, naturalment: additius alimentaris, i alguns altres complements fortificants. Si fossin porqueries, Hero no n’hi posaria, naturalment.

Aquest producte conté al•lèrgens: gluten, ou, lactosa, i pot tenir restes de nous, de soia, de sésam. Però, com que de tot això en té, no són porqueries.

Conté oli de palma, amb una relativament alta proporció de greixos saturats, i desaconsellat per part de molts nutricionistes. I en el punt de mira de Greenpeace i altres grups activistes perque li atribueixen part de la responsabilitat en la deforestació de les selves. Però, com que conté oli de palma, no serà una porqueria.

Té força sucre, després de les farines el segon ingredient. Molts ecologistes diuen pestes del sucre refinat, i el consideren una porqueria. Però Hero no, perquè si diu que el producte és sense porqueries i té sucre, el sucre no és la porqueria.

Mentres Hero no ens aclareixi què entén per porqueries, no ens en sortirem, evidentment. Potser les porqueries podrien ser els colorants o els conservants, que no té. Però les altres galetes que tinc a casa, que no diu que no tinguin porqueries, tampoc tenen colorants ni conservants.

A manca de més informació, em queda la idea del que em deien a casa quan faltava una hora per sopar: “Nen, no mengis porqueries, que després no soparas“. I aquestes galetes Hero Nanos són per menjar entre hores. Voldran dir els d’Hero que no hi han afegit porqueries perquè les mateixes galetes ja són la porqueria…?

Agraïment. Vaig veure una crítica al producte Hero Nanos a l’excel•lent web antiquimiofòbica naukas, on col·labora José M. López Nicolás, a qui li agraeixo anticipadament que accepti el fet que li he fusellat el tema…


TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 4

20/09/2012

(El texto en castellano está al final del texto en catalán)

CATALÀ

Resum dels 3 posts anteriors (1) (2) (3). Hi ha cinc models químics que poden ser anàlegs a les relacions Catalunya – Espanya: barreja amb poques interaccions, emulsió, gel, dissolució, i combinació química. En opinió de l’autor, el més adequat és el de la combinació: enllaços molt potents, i la separació genera dues entitats diferents prèviament no existents. La separació és una reacció. És una reacció única en una sola etapa, o és una seqüència de reaccions? La termodinàmica ens parla de les situacions inicial i final, i de l’energia global necessària per fer la transformació, que és de dos tipus: l’energia global entre inici i final, i l’energia addicional necessària per activar la reacció, que després es recupera.

A la química hi ha reaccions que no tenen lloc en un 100% sinó que, partint d’unes substàncies inicials, al final s’obté una barreja en la que hi ha producte final, però també part de les substàncies inicials. Són les reaccions d’equilibri. Per exemple, en barrejar nitrogen i hidrogen en les proporcions i les condicions adequades, al final s’obté una barreja d’amoníac, nitrogen i hidrogen. Les proporcions finals depenen de la pressió i de la temperatura.

La reacció (Espanya) —> (Espanya sense Catalunya ) + (Catalunya sense Espanya) , ¿és o pot ser una reacció d’equilibri?

Les analogies arriben fins on arriben. En una “reacció” com l’anterior no té sentit parlar d’equilibri, perquè no hi pot haver una mica d'(Espanya), una mica d'(Espanya sense Catalunya) i una mica de (Catalunya sense Espanya). En el nostre model, una situació en la que no es completés totalment el procés voldria dir que s’ha seguit l’esquema de reaccions consecutives citat al post anterior, i que no s’han completat totes.

Per acabar, parlarem de cinètica, es a dir, comentarem la velocitat amb que pot tenir lloc el procés. En química, la cinètica i la termodinàmica no tenen res a veure i són aspectes independents: la velocitat de les reaccions no té res a veure amb si la reacció és d’equilibri o no, o si la reacció és exotèrmica o endotèrmica. En termes generals, la velocitat de les reaccions augmenta amb la temperatura. Però cal tenir en compte que en les reaccions que desprenen energia en augmentar la temperatura també augmenta la velocitat de la reacció inversa, i la reacció sol tenir lloc amb menys extensió que a temperatures més baixes.

Des d’aquest punt de vista, i si el model de la reacció de separació fos d’una reacció d’equilibri exotèrmica, augmentar la temperatura -la temperatura social- seria contraproduent per completar la reacció. Però la reacció política no és, com s’ha dit, una reacció exotèrmica d’equilibri…

Una forma d’accelerar les reaccions químiques sense haver d’augmentar la temperatura és amb un catalitzador. Un catalitzador és una substància que no forma part de l’esquema de la reacció, però que intervé en contacte amb les substàncies reaccionants i ajuda a que la reacció tingui lloc a més o a menys velocitat. En les analogies que anem fent, serien catalitzadors favorables al procés aquelles influències externes que ajudéssin a baixar l’energia d’activació: diaris estrangers favorables al procés, suports de polítics, d’intel•lectuals coneguts o de figures mediàtiques… Però, de la mateixa manera que hi ha catalitzadors positius, n’hi pot haver de negatius, que retardin el procés, i els exemples serien els simètrics dels anteriors.

En totes aquestes analogies no hem entrat en cap moment en un altre model que moltes vegades s’aplica a l’hora de comparar reaccions i societat. No hem entrat en el món dels àtoms i de les molècules. L’analogia és llaminera: podriem imaginar que som un gran conjunt de molècules, cada molècula és una persona. I que la reacció que té lloc és el canvi a nivell individual: jo, que no era partidari de la independència, ara he canviat i ara ja en sóc partidari. Els químics n’hi dirien d’això una reacció d’isomerització: no canvia la composició elemental, però hi ha un canvi en l’estructura molecular. Aquesta anàlisi de comportaments individuals potser seria d’interés per als activistes que volen generar canvis d’opinió pública, o que volen evitar-los. Aquest seria el món de la psicologia molecular. O també podriem anar al món de la sociologia molecular: els comportaments de grups de molècules independentistes més o menys barrejats amb grups de molècules no independentistes. Això ens portaria al món de les emulsions socials que hauria d’interessar als polítics actuals i futurs per gestionar millor societats complexes. El món de les emulsions socials és apassionant i alguna vegada li hem dedicat atenció, centrat a la integració entre grups d’inmigrants i societats natives. En un futur…

Tots aquests posts s’han escrit abans del dia 20 de setembre de 2012, data de la trobada entre MR i AM per parlar del pacte fiscal. L’objectiu dels posts ha estat ajudar a la reflexió sobre un dels conflictes socials candents avui, amb una mirada desapassionada i amb voluntat de contribuir a que el que és un conflicte -que només té sortides més o menys traumàtiques- es converteixi en un problema, que, com tot problema, admet solucions. Sembla que les ciències haurien d’ajudar-hi.

******************************************

CASTELLANO

Resumen de los 3 posts anteriores (1) (2) (3). Hay cinco modelos químicos que pueden ser análogos a las relaciones Cataluña – España: mezcla con pocas interacciones, emulsión, gel, disolución, y combinación química. En opinión del autor, el más adecuado es el de la combinación: enlaces muy potentes, y la separación genera dos entidades diferentes previamente no existentes. La separación es una reacción. ¿Es una reacción única en una sola etapa, o es una secuencia de reacciones? La termodinámica nos habla de las situaciones inicial y final, y de la energía global necesaria para hacer la transformación, que es de dos tipos: la energía global entre inicio y final, y la energía adicional necesaria para activar la reacción, que después se recupera.

En la química hay reacciones que no tienen lugar en un 100% sino que, partiendo de unas sustancias iniciales, al final se obtiene una mezcla en la que hay producto final, pero también parte de las sustancias iniciales. Son las reacciones de equilibrio. Por ejemplo, al mezclar nitrógeno e hidrógeno en las proporciones y condiciones adecuadas, al final se obtiene una mezcla de amoníaco, nitrógeno e hidrógeno. Las proporciones finales de los componentes dependen de la presión y de la temperatura.

La reacción (España) —> (España sin Cataluña ) + (Cataluña sin España) , ¿es o puede ser una reacción de equilibrio?

Las analogías llegan hasta donde llegan. En una “reacción” como la anterior no tiene sentido hablar de equilibrio, porque no puede haber un poco de (España), un poco de (España sin Cataluña) y un poco de (Cataluña sin España). En nuestro modelo, una situación en la que no se completara totalmente el proceso querría decir que se ha seguido el esquema de reacciones consecutivas citado en el post anterior, y que no se han completado todas.

Vamos, para acabar, a hablar de cinética, esto es, a comentar la velocidad con que puede tener lugar el proceso. En química, la cinética y la termodinámica no tienen nada que ver y son aspectos independientes: la velocidad de las reacciones no tiene nada que ver con si la reacción es de equilibrio o no, o si la reacción es exotérmica o endotérmica. En términos generales, la velocidad de las reacciones aumenta con la temperatura. Pero hay que tener en cuenta que en las reacciones que desprenden energía al aumentar la temperatura también aumenta la velocidad de la reacción inversa, y la reacción suele tener lugar con menos extensión que a temperaturas más bajas.

Desde este punto de vista, y si el modelo de la reacción de separación fuera de una reacción de equilibrio exotérmica, aumentar la temperatura -aumentar la temperatura social- sería contraproducente para completar la reacción. Pero la reacción política no es, como se ha dicho, una reacción exotérmica de equilibrio…

Una forma de acelerar las reacciones químicas sin tener que aumentar la temperatura es con un catalizador. Un catalizador es una sustancia que no forma parte del esquema de la reacción, pero que interviene en contacto con las sustancias reaccionantes y ayuda a que la reacción tenga lugar a mayor o a menor velocidad. En las analogías que vamos planteando, serían catalizadores favorables al proceso aquellas influencias externas que ayudaran a bajar la energía de activación: diarios extranjeros favorables al proceso, apoyos de políticos, de intelectuales conocidos o de figuras mediáticas… Pero, del mismo modo que hay catalizadores positivos, los puede haber negativos, que retrasen el proceso, y los ejemplos serían los simétricos de los anteriores.

En todas estas analogías no hemos entrado en ningún momento en otro modelo que muchas veces se aplica a la hora de comparar reacciones y sociedad. No hemos entrado en el mundo de los átomos y de las moléculas. La analogía es golosa: podriamos imaginar que somos un gran conjunto de moléculas, cada molécula sería una persona. Y la reacción que tendría lugar sería el cambio a nivel individual: yo, que no era partidario de la independencia, ahora he cambiado y ahora ya soy partidario. Los químicos llamaría a eso una reacción de isomerización: no cambia la composición elemental de la sustancia, pero sí cambia su estructura molecular. Este análisis de reacciones individuales quizás sería de interés para los activistas que quieren provocar cambios de opinión pública, o, al revés, que quieren evitarlos. Este sería el mundo de la psicología molecular. O también podríamos ir al mundo de la sociología molecular: los comportamientos de grupos de moléculas independentistas más o menos mezclados con grupos de moléculas no independentistas. Esto nos llevaría al mundo de las emulsiones sociales, que tendría que interesar a los políticos actuales y futuros para gestionar mejor nuestras sociedades complejas. El mundo de las emulsiones sociales es apasionante y alguna vez le hemos dedicado atención, centrado a la integración entre grupos de inmigrants y sociedades nativas. En un futuro, quizá.

Todos estos posts se han escrito antes del día 20 de septiembre de 2012, fecha del encuentro entre MR y AM para hablar del pacto fiscal. El objetivo de los posts ha sido ayudar a la reflexión sobre uno de los conflictos sociales candentes hoy, con una mirada desapasionada y con voluntad de contribuir a que lo que es un conflicto -que sólo tiene salidas más o menos traumáticas- se convierta en un problema, que, como todo problema, admite soluciones. Parece que las ciencias tendrían que ayudar a ello.


TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 3

17/09/2012

(El texto en castellano está al final del texto en catalán)

CATALÀ

Resum dels 2 posts anteriors (1) (2). Hi ha cinc models químics que poden ser anàlegs a les relacions Catalunya – Espanya: barreja amb poques interaccions, emulsió, gel, dissolució, i combinació química. En opinió de l’autor, el més adequat és el de la combinació: enllaços molt potents, i la separació genera dues entitats diferents prèviament no existents.

Ni está el mañana, ni el ayer, escrito

Antonio Machado va escriure aquest a frase en un poema, “El Dios Ibero” de 1912, en el seu llibre “Campos de Castilla“. Va bé per començar a parlar d’un tema del que no hi ha experiència, mentres que allò del que sí que en tenim experiència és interpretat de formes tan diferents.

La descomposició d’una substància química –diguem-ne Espanya-, genera l’aparició de dues altres substàncies: diguem-ne (Catalunya sense Espanya), i (Espanya sense Catalunya). Què ens diu la termodinàmica sobre això?

La termodinàmica és una ciència que només ens informa del que passa a un sistema en els seus estats inicial i final. No ens diu res de com es passa de l’un a l’altre, ni de la velocitat a la que té lloc el procés (aquí el terme “estat” es refereix al seu significat científic).

Estan clars els estats inicial i final d’aquesta diguem-ne reacció? És a dir, de quina reacció estem parlant? En termes globals, ens referim a

a) (Espanya autonòmica) –> (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya sense Espanya)

Però tal com està escrita és una reacció directa, sense etapes intermèdies. La major part de reaccions químiques admeten esquemes de reacció alternatius, amb etapes intermèdies. En el nostre cas, per exemple:

b) (Espanya autonòmica) –> (Espanya amb pacte fiscal per a Catalunya)
c) (Espanya amb pacte fiscal per a Catalunya) –> ( Espanya amb concert econòmic per a Catalunya)
d) (Espanya amb concert econòmic per a Catalunya) –> (Espanya federal)
e) (Espanya federal) –> (Espanya confederal)
f) (Espanya confederal) –> (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya com a estat lliure associat)
g) (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya com a estat lliure associat) — > (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya sense Espanya)

Hi hauria altres esquemes possibles. Per exemple, podem imaginar també altres reaccions

i) (Espanya autonòmica) —> (Espanya federal)

o bé

j) (Espanya autonòmica) —> (Espanya amb només 3 autonomies)

i fins i tot

k) (Espanya autonòmica) —> (Espanya unitària)

La reacció i) és promulgada pel PSC sense prou èxit entre el PSOE, i la j) treu el nas darrerament entre alguns comentaristes. De la k) Déu-nos-en-guard. a) és una reacció directa sense etapes intermèdies, i la seqüència b) a g) són moltes reaccions consecutives que comencen igual i poden acabar igual, o no: la cadena es pot parar en algun moment perquè variin les condicions de l’entorn

La termodinàmica ens diu que si l’energia de la situació final és menor que la de la situació inicial, el procés es conceptualment espontani (que no vol dir instantani ni inmediat), i es desprèn energia: són les reaccions exotèrmiques. També es pot donar el cas de que la situació final tingui més energia que la situació inicial, i llavors cal subministrar energia al sistema per tal de que tingui lloc la separació, són les reaccions endotèrmiques. Són situacions contraposades, visualitzables en la separació de Txèquia i Eslovàquia, gairebé espontània; o la separació de Kosovo de Sèrbia, que requereix molta despesa per part de les Nacions Unides encara avui.

A la figura es mostra un esquema del que es suposa que passa quan té lloc una reacció. El sistema reaccionant, a l’esquerra, ha d’adquirir una certa quantitat d’energia per arribar a una situació a partir de la que pot evolucionar cap als productes de la reacció, a la dreta. Aquests productes poden tenir més o menys energia que les substàncies reaccionants inicials –a la figura en tenen menys- , però gairebé sempre hem de subministrar al sistema inicial força energia per tal que reaccioni.. És l’energia d’activació, que pot tenir valors molt diferents depenent de la reacció. Per exemple, per encendre un misto n’hi ha prou amb un petit fregament. Però per encendre un paper cal escalfar moltíssim el paper, o cal haver abans encès un misto.

Veiem,doncs, que l’energia d’activació és la diferència entre l’energia que té el sistema inicial (més o menys proporcional a la temperatura), i l’energia necessària per arribar al punt en el que evolucionarà cap al canvi.

Quina és l’energia d’activació de la reacció a)? No ho sabem, perquè no hi ha dades experimentals de res de tot això. Però hi ha veus molt contraposades, les que diuen que el procés serà gairebé espontani, i les que amenacen amb que caldria subministrar tanta energia al sistema inicial que el procés no tindrà mai lloc.

I l’energia d’activació de cadascuna de les reaccions indicades de b) a g)? Per a cadascuna és molt menor, perquè el canvi que es produeix en cada cas és de proporcions menors que el de la reacció a)

En el cas que ens ocupa, el sistema inicial (Espanya autonòmica) va acumulant energia i li va pujant la temperatura, fruit de l’activisme d’uns quants, dels increïbles errors i ceguesa del govern espanyol, i de la crisi de les finances estatals i autonòmiques. Això és favorable al procés, perquè ens anem acostant al valor d’energia suficient per produir-se el canvi. Però simultàniament les forces contràries al procés generen dubtes i incerteses sobre l’elevat valor de l’energia d’activació que pensen que és necessària –recordem que ningú en sap el seu valor- i això fa refredar parcialment el sistema inicial.

Per a les reaccions b) i i) l’energia d’activació és probablement menor que per a l’a), i per això hi ha opinions polítiques que preconitzen començar per aquests esquemes de reaccions menys dràstics, amb dues perspectives: uns pensen (Unió?) que és millor intentar començar el procés per la reacció b), que sempre seria més fàcil que anar al procés directe a), i a partir d’aquí anar avançant; i uns altres (PSC) pensen que si s’assoleix la reacció i) la temperatura global del sistema baixaria força, perquè probablement després d’aquestes reaccions s’assoleix una situació de menys energia que la inicial actual.

Tot això és termodinàmica. No hem parlat de les velocitats (cinètica) a les que té lloc tot plegat, cosa que es deixa per a un probablement darrer post

Finalitzarà, espero

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

CASTELLANO

Resumen de los 2 posts anteriores (1) (2). Hay cinco modelos químicos que pueden ser análogos a las relaciones Cataluña – España: mezcla con pocas interacciones, emulsión, gel, disolución, y combinación química. En opinión del autor, el más adecuado es el de la combinación: enlaces muy potentes, y la separación genera dos entidades diferentes previamente no existentes.

Ni está el mañana, ni el ayer, escrito

Antonio Machado escribió esta frase en un poema, “El Dios Ibero” de 1912, en su libro “Campos de Castilla“. Va bien para empezar a hablar de un tema del que no tenemos experiencia, mientras que aquello de lo que hay experiencia es interpretado de formas tan distintas.

La descomposición de una sustancia química –llamémosle (España autonómica)-, genera la aparición de dos otras sustancias: llamémosles (Cataluña sin España), y (España sin Cataluña). ¿Qué nos dice la termodinámica sobre ello?

La termodinámicaes una ciencia que sólo nos informa de lo que pasa a un sistema en sus estados inicial y final. No nos dice nada de cómo se pasa de uno a otro, ni de la velocidad a la que tiene lugar el proceso (aquí el término “estado” es en su acepción científica)

¿Están claros los estados inicial y final de esta llamémosle reacción? Es decir, ¿de qué reacción estamos hablando? En términos globales, nos referimos a

a) (España autonómica) –> (España sin Cataluña) + (Cataluña sin España)

Pero tal como está escrita es una reacción directa, sin etapas intermedias. La mayor parte de reacciones químicas admiten esquemas de reacción alternativos, con etapas intermedias. En nuestro caso, por ejemplo:

b) (España autonómica) –> (España con pacto fiscal para Cataluña)
c) (España con pacto fiscal para Cataluña) –>( España con concierto económico para Cataluña)
d) (España con concierto económico para Cataluña) –> (España federal)
e) (España federal) –> (España confederal)
f) (España confederal) –> (España sin Cataluña) + (Cataluña como estado libre asociado)
g) (España sin Cataluña) + (Cataluña como estado libre asociado) — > (España sin Cataluña) + (Cataluña sin España)

Habría otros esquemas posibles. Por ejemplo, podemos imaginar también otras reacciones

y) (España autonómica) —> (España federal)

o incluso

j) (España autonómica) —> (España con sólo 3 autonomías)

o

k) (España autonómica) —> (España unitaria)

La reacción i) es la promulgadap por el PSC sin suficiente éxito entre el PSOE, y la j) empieza a aparecer últimamente entre algunos comentaristas. De la k) líbrenos Dios. a) es una reacción directa sin etapas intermedias, y la secuencia b) a g) son muchas reacciones consecutivas que empiezan igual y pueden acabar igual que la a), o no: la cadena se puede parar en algún momento si varían las condiciones del entorno

La termodinámica nos dice que si la energía de la situación final es menor que la de la situación inicial, el proceso es espontáneo (que no significa ni instantáneo ni inmediato), y en él se desprende energía: son las reacciones exotérmicas. También se puede dar el caso de que la situación final tenga más energía que la situación inicial, y entonces hay que suministrar energía al sistema para que se mantenga la separación, son las reacciones endotérmicas. Son situaciones contrapuestas, visualizables en la separación de Chequia y Eslovaquia, casi espontánea; o en la separación de Kosovo de Serbia, que requiere mucho gasto por parte de las Naciones Unidas todavía hoy.

En la figura se muestra un esquema de lo que se supone que pasa cuando tiene lugar una reacción. El sistema reaccionante, a la izquierda, tiene que adquirir una cierta cantidad de energía para llegar a una situación a partir de la que puede evolucionar hacia los productos de la reacción, a la derecha. Estos productos pueden tener más o menos energía que las sustancias reaccionantes iniciales –en la figura tienen menos- , pero casi siempre tenemos que suministrar al sistema inicial bastante energía para que reaccione. Es la energía de activación, que puede tener valores muy diferentes dependiendo de la reacción. Por ejemplo, para encender una cerilla basta con un pequeño rozamiento. Pero para encender un papel hay que calentar muchísimo el papel, o se ha dehaber antes encendido una cerilla.

Vemos, pues, que la energía de activación es la diferencia entre la energía que tiene el sistema inicial (proporcional a la temperatura), y la energía necesaria para llegar en su punto en el que evolucionará hacia el cambio.

¿Cuál es la energía de activación de la reacción a)? No lo sabemos, porque no hay datos experimentales de nada de todo ello. Pero hay voces muy contrapuestas, las que dicen que el proceso será casi espontáneo, y las que amenazan con que haría falta tanta energía inicial que el proceso no tendrá lugar.

¿Y la energía de activación de cada una de las reacciones indicadas de b) a g)? Para cada una es mucho menor, probablemente, porque el cambio que se produce en cada caso es de proporciones menores que el de la reacción a)

En el supuesto que nos ocupa, el sistema inicial (España autonómica) va acumulando energía, fruto del activismo de unos cuantos, de los increíbles errores y ceguera del gobierno español, y de la crisis de las finanzas estatales y autonómicas. Esto es favorable al proceso, porque nos vamos acercando al valor de energía suficiente para producirse el cambio. Pero simultáneamente las fuerzas contrarias al proceso generan dudas e incertidumbres sobre el elevado valor de la energía de activación que piensan que será necesaria –recordamos que nadie sabe su valor- y ello hace enfriar parcialmente el sistema inicial.

Para las reacciones b) e i) la energía de activación es probablemente menor que para la a), y por ello hay opiniones políticas que preconizan empezar por estos esquemas de reacciones menos drásticos, con dos perspectivas: unos piensan (¿Unió?) que es mejor intentar empezar el proceso por la reacción b), que siempre sería más fácil que ir al proceso directo a), y a partir de ahí ir avanzando; y otros piensan (PSC) que si se logra la reacción i) la temperatura global del sistema bajaría bastante, porque probablemente después de estas reacciones se logra una situación de menos energía que la inicial actual.

Todo esto es termodinámica. No hemos hablado de las velocidades (cinética) a las que tiene lugar todo ello, cosa que se deja para un probablemente último post

Finalizará, espero


TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 2

15/09/2012

(El texto en castellano está al final del texto en catalán)

CATALÀ

Resum del post anterior. Hi ha cinc models químics que poden ser anàlegs a les relacions Catalunya – Espanya: barreja amb poques interaccions, emulsió, gel, dissolució, i combinació química. Quin és el més adequat?

En pocs àmbits de la vida és més certa la quarteta de don Ramón de Campoamor, poeta i diputat:

En este mundo traidor
nada es verdad ni es mentira
Todo es según el color
del cristal con que se mira

Acceptant que tingui raó la quarteta, quins són els vidres amb els que es miren les coses? L’experiència pròpia, l’entorn inmediat familiar i d’amistats, i els mitjans de comunicació.

La increïble dissociació entre els mitjans de comunicació espanyols i catalans, deguda a les dependències polítiques i ideològiques, genera uns “vidres” que provoquen visions molt diferents. Creiem els catalans que la visió des de Catalunya és notablement més plural , perquè tots els mitjans espanyols arriben a Catalunya i només escassíssims mitjans catalans arriben a la resta d’Espanya. A més, hi ha l’experiència pròpia de la constatació de la distorsió de la realitat catalana que es fa a certs mitjans d’abast estatal. Això és una segona font de generació de perspectives diferents. Finalment, la inusitada incapacitat d’autocrítica, i el tacticisme dels polítics d’ambdós àmbits, provoquen la radicalització de postures.

Anem a la química. Es pot identificar de quin tipus és un determinat sistema segons quina sigui l’energia necessària per aconseguir la separació dels seus components, perquè aquesta energia és precisament la mateixa que fa que el sistema estigui unit. Separar dues molècules d’un gas no requereix cap energia, ja estan separades. Per tant, podem descartar que les relacions Catalunya – Espanya es puguin representar amb el model de barreja de gasos.

El model emulsió. Una molècula que formi part d’una goteta d’oli d’una emulsió està unida a les altres molècules amb forces molt febles, de Van der Waals. I la goteta d’oli és unida a l’aigua amb forces força febles també, només degudes als enllaços febles de les molècules de tensioactiu que, de forma precària, es posen a la interfase aigua – oli. De fet, les emulsions són sistemes termodinàmicament inestables, i només es poden estabilitzar aparentment per raons cinètiques. Però al cap del temps, es separen. Podria ser aquest un model Catalunya-Espanya? És atractiu imaginar-ho. Si el model fos correcte, una majoria independentista al parlament català –un canvi de pH del medi- i un referèndum serien suficients per proclamar la independència: trencament de l’emulsió, i dues fases separades, i el conjunt seria més stable que abans. Però no sembla tan fàcil, perquè això no seria acceptat tan facilment per Espanya. El model emulsió potser seria vàlid per al Quebec, o per a Escòcia, però no per aquí. Penso que aquest model, que molts independentistes imaginen com a correcte, no és realment una bona explicació del que passa entre Catalunya i Espanya.

El model gel. El model de gel, dues estructures contínues interpenetrant-se, potser seria l’adequat per a Txecoslovàquia, on es van separar amistosament –més o menys- Txèquia i Eslovàquia, realitats nacionals de magnituds no excessivament diferents, i que havien estat unides poques dècades abans. En aquest model la separació és possible, una mica més complicada que en el cas anterior. Tampoc és el nostre cas.

El model dissolució. Catalunya està dissolta a Espanya? Les partícules d’una dissolució –ions, en el cas de les sals, àcids o bases- tenen una important interacció amb les molècules del dissolvent. Normalment, en dissoldre un solut en aigua, es desprèn una important quantitat de calor, cosa que vol dir que la dissolució és un sistema més estable que el solut i el dissolvent per separat. Aquesta quantitat de calor és la que s’ha de subministrar a la dissolució per poder separar-ne els components novament. Aquesta quantitat d’energia és molt superior a la involucrada en les emulsions. Al meu entendre, aquest model s’acosta una mica més a la realitat, atès que les interaccions solut-dissolvent són molt fortes i difícils de trencar.

El model combinació. Jo penso que, avui per avui, el model químic més precís per descriure Espanya, l’estat espanyol, no és el de cap dels anteriors, sinó el model combinació, Una combinació és una substància química constituida per àtoms diferents units entre ells amb força energia formant molècules, ions o macroestructures. Els metalls, els grans cristalls covalents com el quars, o els ions com el sulfat, el nitrat o el fosfat, l’aigua o l’amoníac són exemples de combinacions. En aquest model un d’aquests àtoms constituents de la substància Espanya és, obviament, Catalunya, que pel fet de formar part d’una d’aquestes estructures no té les propietats que tindria si n’estés fora: el sofre té unes propietats, però el sofre de l’ió sulfat no hi té res a veure. No dic que m’agradi aquest model, dic que penso que és el model més proper a la realitat política actual. És l’escenari més difícil de tractar, si es pensa en termes de separació. Separar un àtom d’una molècula és destruir la molècula, i normalment requereix posar en joc grans quantitats d’energia per a assolir la separació. El resultat de la separació és dues –o més- substàncies diferents de la inicial.

El model que cada persona té al cap i que li explica el que ell s’imagina que és la realitat pot ser qualsevol dels descrits, i altres que no hem posat. No se sap quanta gent imagina cada model, perquè no s’ha preguntat mai directament, i només hi ha evidències indirectes basades en enquestes, resultats electorals i assistència a manifestacions. Particularment penso que molta gent independentista té una visió emocional describible com a “model emulsió“, i en canvi els que han pensat en posar realment a la pràctica estratègies independentistes pensen el en “model combinació“. Si mirem l’opinió pública espanyola, al menys tal com jo la veig des de Catalunya, jo diria que abrumadorament es considera el “model combinació” com el que descriu – i hauria de seguir descrivint- la realitat espanyola.

Hi ha alguna possibilitat de fer un full de ruta independentista compatible amb el “model combinació“? Cal distingir entre els aspectes termodinàmics i els cinètics.

Continuarà, en principi.

Resumen del post anterior. Hay cinco modelos químicos que pueden ser análogos a las relaciones Cataluña – España: mezcla con pocas interacciones, emulsión, gel, disolución y combinación química. ¿Cuál es el más adecuado?

En pocos ámbitos de la vida es más cierta la cuarteta de don Ramón de Campoamor, poeta y diputado:

En este mundo traidor
nada es verdad ni es mentira
Todo es según el color
del cristal con que se mira

Aceptando que tenga razón la cuarteta, ¿cuáles son los cristales con los que se miran las cosas? La experiencia propia, el entorno inmediato familiar y de amistades, y los medios de comunicación.

La increíble disociación entre los medios de comunicación españoles y catalanes, debida a las dependencias políticas e ideológicas, genera unos “cristales” que provocan visiones muy diferentes. Creemos los catalanes que la visión desde Cataluña es notablemente más plural , porque todos los medios españoles llegan a Cataluña y sólo escasísimos medios catalanes llegan al resto de España. Además, existe la experiencia propia de la constatación de la distorsión de la realidad catalana que se hace en ciertos medios de alcance estatal. Esto es una segunda fuente de generación de perspectivas diferentes. Finalmente, la inusitada incapacidad de autocrítica, y el tacticisme de los políticos de ambos ámbitos, provocan la radicalización de posturas.

Vayamos a la química. Se puede identificar de qué tipo es un determinado sistema según cuál sea la energía necesaria para conseguir la separación de sus componentes, porque esta energía es precisamente la misma que hace que el sistema esté unido. Separar dos moléculas de un gas no requiere ninguna energía, ya están separadas. Por lo tanto, podemos descartar que las relaciones Cataluña – España se puedan representar con el modelo de mezcla de gases.

El modelo emulsión. Una molécula que forme parte de una gotita de aceite de una emulsión está unida a las otras moléculas de aceite con fuerzas muy débiles, de Van der Waals. Y la gotita de aceite está unida al agua con fuerzas también bastante débiles, sólo debidas a los enlaces débiles de las moléculas de tensioactivo que, de forma precaria, se ubican en la interfase agua – aceite. De hecho, las emulsiones son sistemas termodinàmicament inestables, y sólo se pueden estabilizar de forma aparente por razones cinéticas. Pero al cabo de un tiempo, se separan. ¿Podría ser este un modelo Cataluña-España? Es atractivo imaginarlo. Si el modelo fuera correcto, una mayoría independentista en el parlamento catalán –un cambio de pH del medio- y un referéndum serían suficientes para proclamar la independencia: rotura de la emulsión, y dos fases separadas, con el conjunto más estable que antes. Pero no sería tan fácil, porque esto no sería aceptado tan facilment por España. El modelo emulsión quizás sería válido para el Quebec, o para Escocia, pero no aquí. Pienso que este modelo, que muchos independentistas imaginan como correcto, no es realmente una buena explicación de lo que pasa entre Cataluña y España.

El modelo gel. El modelo de gel, dos estructuras continuas interpenetrándose, quizás sería el adecuado para Checoslovaquia, donde se separaron amistosamente –más o menos- Chequia y Eslovaquia, realidades nacionales de magnitudes no excesivamente diferentes, y que habían sido unidas a la fuerza pocas décadas antes. En este modelo la separación es posible, más complicada que en el caso anterior, pero tampoco es nuestro caso.

El modelo disolución. ¿Está Cataluña disuelta en España? Las partículas de una disolución –iones, en el caso de las sales- tienen una importante interacción con las moléculas del disolvente. Normalmente, al disolver un soluto en agua, se desprende una importante cantidad de calor, lo que quiere decir que la disolución es un sistema más estable que el soluto y el disolvente por separado. Esta cantidad de calor es, como mínimo, la que se tiene que suministrar a la disolución para poder separar los componentes nuevamente. Esta cantidad de energía es muy superior a la involucrada en las emulsiones. En mi opinión, este modelo se acerca algo más a la realidad, dado que las interacciones soluto-disolvente son relativamente fuertes y difíciles de romper.

El modelo combinación. Yo pienso que, actualmente, el modelo químico más preciso para describir España, el estado español, no es ninguno de los anteriores, sino el modelo combinación. Una combinación es una sustancia química constituida por átomos diferentes unidos entre ellos con bastante energía formando moléculas, iones o macroestructuras. Los metales, los grandes cristales covalentes como el cuarzo, o los iones como el sulfato o el fosfato, el agua, el benceno, el colesterol o el amoníaco son ejemplos de combinaciones. En este modelo uno de estos átomos constituyentes de la sustancia España es, obviamente, Cataluña, que por el hecho de formar parte de una de estas estructuras no tiene las propiedades que tendría si estuviese fuera de la combinación: el azufre tiene unas propiedades, pero el azufre del ión sulfato no tiene nada que ver. No digo que me guste este modelo, digo que pienso que es el modelo más cercano a la realidad política actual. Es el escenario más difícil de tratar, si se piensa en términos de separación. Separar un átomo de su molécula es destruirla, y ello normalmente requiere poner en juego grandes cantidades de energía. El resultado de la separación es dos –o más- sustancias diferentes de la inicial.

El modelo que cada persona tiene en su cabeza y que le explica lo que él se imagina que es la realidad puede ser cualquier de los descritos, y otros muchos. No se sabe cuánta gente imagina cada modelo, porque no se ha preguntado nunca directamente, y sólo hay evidencias indirectas basadas en encuestas, resultados electorales y asistencia a manifestaciones. Particularmente pienso que mucha gente independentista tiene una visión emocional describible como el “modelo emulsión”, y en cambio los que han pensado en poner realmente en práctica estrategias independentistas piensan el en “modelo combinación“. Si miramos la opinión pública española, al menos tal como yo la veo desde Cataluña, yo diría que abrumadorament se considera el “modelo combinación” como el que describe –y que tendría que seguir describiendo- la realidad española.

¿Hay alguna posibilidad de trazar una hoja de ruta independentista compatible con el “modelo combinación“? Hay que distinguir entre los aspectos termodinámicos y los cinéticos.

Continuará, en principio.