La Rajoleta és el nom amb que es coneixia col·loquialment la indústria de ceràmica tècnica Pujol i Bausís, d’Esplugues de Llobregat. No se sol considerar la indústria ceràmica com a indústria química, però l’activitat ceràmica és una bona mostra de reaccions químiques entre sòlids, molt complexes de caracteritzar: es parteix de matèries primeres naturals de composició que pot ser variable, i el tractament i control dels processos ceràmics no és senzill, a diferència d’altres processos químics.
Les unitats de producció de les peces ceràmiques són les bòbiles, indústries tradicionals que solien ser prop de les mines o jaciments d’argila, que era la primera matèria a partir de la que s’obtenien les peces ceràmiques. Bàsicament n’hi ha de quatre tipus i usos: la ceràmica per a la construcció, com teules o maons -també denominades teuleries-, o rajoles per a decoració; la ceràmica per a usos domèstics, com àmfores, plats o cassoles; la ceràmica sanitària per a banys i cuines; i la ceràmica tècnica per a usos variats a diferents indústries.
L’argila és la matèria primera de gairebé tota la indústria ceràmica. És una estructura complexa de silicats d’alumini, magnesi, sodi, potassi o ferro. Es pot dispersar en aigua donant sistemes col·loidals plàstics que permeten treballar la massa i donar-li les formes desitjades. El procés de la ceràmica consisteix en el tractament tèrmic d’una massa d’argila i aigua, que primer es desseca i deshidrata, i a més temperatura es descompon donant caolí (silicat d’alumini Si2O7Al2) i alúmina Al2O3. A uns 1100ºC aquests dos compostos reaccionen i donen compostos com la sillimanita SiO5Al2 o la mullita Si2O13Al6, que són els components principals de les peces ceràmiques. Encara a més temperatura part de la massa es pot fondre i donar vidres. Segons quina sigui la primera matèria i la temperatura de treball s’obtenen els productes porosos (maons, teules, terrissa), els productes de pasta compacta (gres o porcellana) o els refractaris.
El procés de fabricació de peces ceràmiques consta sempre de les etapes següents: pastat de l’argila amb aigua per tal d’obtenir una massa plàstica que permeti donar forma a la peça. Cocció de la peça en un forn per obtenir la peça de la forma i la resistència desitjades.. La peça en aquest moment es denomina bescuit, i és més o menys porosa depenent de les característiques de l’argila usada i del temps i la temperatura de cocció. Si es desitja una peça amb acabat vitri, o acolorida o impermeable, cal recobrir la peça amb una capa de pigment, i caldrà una segona cocció per incorporar adequadament aquesta capa addicional a la peça.
La indústria ceràmica és probablement la més antiga existent, i va desenvolupar-se un cop al neolític es va poder dominar la producció i gestió del foc. Les bòbiles es van situar inicialment als llocs on es podia disposar d’una argila de qualitat, d’aigua per pastar, i de combustible per coure les peces. Inicialment es feia servir llenya o carbó, però les bòbiles industrials funcionen en continu i amb combustibles com gasoli o gas natural, que permeten una regulació millor i una producció constant.
Les grans rajoleries industrials de Castelló i Vila-Real són plantes automatitzades, integrades energèticament, i amb unitats d’I+D molt desenvolupades. L’empresa ceràmica Gres Catalán, fundada el 1911 a Calaf, va plegar el 2013, així com altres ceràmiques importants. Roca Radiadores, a Gavà, inicià la fabricació de ceràmica sanitària el 1936 i segueix en ple desenvolupament per tot el món. En canvi la ceràmica industrial i de refractaris de Cucurny, a Montmeló, va tancar fa any. L’activitat de ceràmica tradicional segueix a algunes localitats com la Bisbal d’Empordà, Breda o Verdú.
Pel que fa a la Rajoleta, l’any 1858 els francesos Marius Jourdan i Jean Terrada fundaren la bòbila, que el 1876 fou comprada per Jaume Pujol i Bausís. seguit del seu fill Pau Pujol i Vilà. S’especialitzaren en ceràmica decorativa per a la construcció, i treballaren per a tots els arquitectes del modernisme i el noucentisme català, com Gaudí, Puig i Cadafalch, o Domènech i Muntaner.. Després de la guerra civil l’empresa es denomina Cerámicas Pujol y Baucís (sic), que finalment tanca el 1984 quan tenia el nom de Ceràmica Vallvé, pel darrer propietari Narcís Vallvé. Un cop abandonada l’activitat industrial, el 1994 comença una reconstrucció parcial i reconversió en museu, i des del 2007 el Museu de Ceràmica La Rajoleta és museu col·laborador del Museu Nacional de Ciència i Tecnica de Catalunya (MNACTEC) [+]
La visita a la Rajoleta és especialment interessant perquè tenen deu forns de quatre tipus diferents, cosa poc habitual en les bòbiles. Es descriuran a continuació tots quatre tipus, que es denominen forn rectangular, forn de daurats, forn àrab i forn d’ampolla. Tots tenen similtuds: hi ha una zona de combustió o fumeral on crema el combustible, típicament llenya però no a tots els forns. Els fums calents, fins a 900ºC van a la zona on hi ha ubicades i ben ordenades sense tocar-se les peces que s’han de coure, i finalment els fums surten per la xemeneia. Tot el procés podia durar molts dies, per la lentitud del procés de col·locació de les peces no cuites, que calia fer amb cura per omplir al màxim el forn i que les peces no es toquéssin ni es deforméssin. La cocció durava uns quants dies també, i finalment venia el procés de refredament, també lent. Tot plegat podia durar quinze dies o més.
El forn rectangular és el més simple i primitiu, amb una fogaina i una cambra de cocció superior. És de difícil regulació. De forns àrabs a la Rajoleta n’hi ha sis, dos dels quals enormes, que es van descobrir no fa massa anys perquè estaven enterrats. L’esquema mostra un forn amb la càrrega a mig coure. Podia haver-hi seccions internes per regular millor les coccions. Per la part superior es podia obrir una boca per on treure mostres i controlar la cocció [+]
El forn de daurats és un forn complementari per a les peces que requereixen un revestiment o una capa de pigment, algunes amb reflexes daurats.
Finalment, els més moderns (1913-19) són els dos forns d’ampolla, per la seva forma. Tenen al seu interior dues cambres de cocció, i els fums calents passen de l’una a l’altra i finalment surten per la xemeneia. El combustible era carbó, però més endavant es va substituir per fueloil, més fàcilment regulable i que permetia temperatures superiors. Aquests forns eren destinats a la fabricació de gres i de porcellana, que requereixen temperatures superiors.
Des de l’exterior del recinte es poden veure els dos forns d’ampolla i la xemeneia d’una màquina de vapor auxiliar. La resta d’equipament és visitable a l’interior de l’edifici modern annex [+] . Hi ha també molt a prop el museu Can Tinturé, on hi ha una colecció de rajoles de Salvador Miquel fetes a la Rajoleta o d’altres origens al llarg dels anys. [+] . Els dos centres són a Esplugues de Llobregat, al carrer de l’Església 36. A la web indicada hi ha els horaris i dates de visita.
CLAUDI MANS 