ART CIENTÍFIC -14 TEORIA DE CORDES, REALITAT DE CORDILLS, DE JO MILNE

04/10/2016

Catàleg de l'exposició

Catàleg de l’exposició

Jo Milne [+] és una artista anglesa que treballa a Catalunya, apassionada de la ciència. La seva actual exposició “No faig prediccions sinó excuses” és a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona, fins el 18 de desembre de 2016. De l’exposició n’ hi ha un catàleg amb reproduccions fotogràfiques de totes les obres, i una introducció d’Octavi Rofes, professor del grau de Disseny de l’escola Eina. El títol de l’exposició és una variant del que va dir el físic Richard Feynman (1918-1988), “La teoria de cordes no planteja prediccions sinó excuses“. Era una mica escèptic, en aquell moment, sobre les especulacions que feia la teoria de cordes i de supercordes.

Em costa molt d’entendre la literatura que es fa sobre el fet artístic en general quan deixa de ser descriptiva d’allò que es veu i entra en allò que expressa -o que creu que expressa- l’obra. Un exemple del que no entenc és la frase de Paul Kockelman (2010) sobre l’exposició de Jo Milne, que és al catàleg: “… dos tipus de traducció (o mediació) que es podrien caracteritzar vagament com a traducció material (o canalitzar entre senyalitzadors i interpretants, com circulació) i traducció signficativa (o codificar entre signes i objectes, com interpretació). Així, tal com els codis relacionen signes als objectes (o missatges a referents), els canals relacionen senyalitzadors a interpretants (o emissors a receptors)“.

No ho entenc gaire. Cada paraula és més o menys comprensible, però el conjunt se’m escapa. Em passa el mateix que en la divulgació de determinats conceptes de cosmologia o de mecànica quàntica. Per exemple, Stephen Hawking escriu, a “L’univers en una closca de nou” (2001), que “En els universos membrana, els planetes podrien girar al voltant d’una massa fosca situada en una membrana “ombra” perquè la força gravitacional es propaga en les dimensions addicionals”.

Tampoc ho entenc. Cada paraula és comprensible, però no sé què m’ha dit. Probablement ara ja hagi canviat tot el concepte del text, perquè és de fa quinze anys. No és que retregui a Kockelman o a Hawking el que escriuen, perquè si no ho entenc és degut a la meva ignorància. El que sí que em sembla és que aquesta literatura no és divulgativa.

Imagineu, doncs, la dificultat de comprendre i assumir l’obra de Jo Milne, que uneix el món artístic descrit per Kockelman amb el món de Hawking. Milne intenta fer tangibles i visibles alguns aspectes de la nanotecnologia, o objectes i teories més abstractes, com la teoria de cordes i supercordes, els forats de cuc, els quarks o el big bang.

Ni de l’exposició ni del catàleg em queda clar el procediment de treball de Jo Milne. Fa figures en volum mitjançant impressió 3D o mitjançant cabdells de cordill de niló, i fa representacions en 2D, algunes de les quals semblen projeccions sobre el pla de les figures 3D, i altres de creades directament en 2D. Ha treballat al Citilab [+] , laboratori ciutadà (quoi que ce soit) on desenvolupen projectes elacionats amb arts urbanes i xarxes socials.

Osmocosmo, 2014. Fes clic per ampliar

Osmocosmo, 2014. Fes clic per ampliar


Cap de les representacions de Milne no semblen derivar-se de representacions geomètriques d’equacions matemàtiques de les teories representades, o al menys això no s’explicita enlloc. Els esquemes i representacions no són explicatius ni pretenen ser-ho, a diferència dels dibuixos dels llibres o articles de divulgació, que tampoc solc entendre completament però al menys hi ha un peu de figura explicatiu. Els de Milne són, al meu entendre, només evocatius. Em recorden alguns quadres de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, volgudament sense significat tangible.

Diversos artistes o pensadors sense una formació específica en ciència estan o han estat fascinats per la ciència. Milne n’és un exemple actual, però pensem en el polític Shimon Peres, mort el setembre de 2016, de qui els seus biògrafs diuen que sentia passió per la nanotecnologia malgrat no haver estudiat res de ciència, només alguns cursos d’agricultura. O Salvador Dalí, que comentarem després.

Figures 3D  "The Model is not Manifold", 2015

Figures 3D “The Model is not Manifold”, 2015


No és que les persones fascinades per la ciència l’entenguin. Se’m va encarregar en una ocasió que escrivís un text científic explicatiu per a una revista d’una institució. Em devia sortir massa complicat, perquè la persona que m’ho va encarregar em va dir. “No l’he acabat d’entendre. El llegiré una altra vegada a veure si te’n comprenc l’argument“. Em va costar una mica fer-li entendre que el text científic no té “argument” en el sentit de que no es tracta d’un sil•logisme o d’una proposició lògica, sinó que és una descripció feta amb terminologia experta, que no tothom té, i que qui m’ho criticava no tenia. Un dels problemes de la no-comprensió era el llenguatge que jo havia usat, format per termes dels que l’interlocutor no en comprenia el valor real. Com ens passa -al menys em passa a mi- amb els textos de Kockleman o de Hawking. O molts textos dels suplements culturals dels diaris.
Il·lustració delllibre "L'univers en una closca de nou". Pretén visualitzar dimensions ocultes d'un objecte, fent l'analogia amb estructures tan petites que a ull nu no es veuen. Però en la figura tot són les mateixes 3 dimensions, no dimensions addicionals, impossibles de representar. Fes clic per ampliar.

Il·lustració del llibre “L’univers en una closca de nou”. Pretén visualitzar dimensions ocultes d’un objecte, fent l’analogia amb estructures tan petites que a ull nu no es veuen. Però en la figura tot són les mateixes 3 dimensions, no dimensions addicionals, impossibles de representar. Fes clic per ampliar.


La fascinació per la ciència per part d’un no científic pot venir dels temes que tracta, apassionants en ells mateixos: l’origen de la vida, cap on va l’univers, la reproducció, l’evolució, la psicologia, l’atzar… O potser la fascinació la dóna la metodologia científica, l’aparent exactitut i racionalitat, aparentment tan allunyada de les subjectivitats filosòfica, literària o artística. O de l’admiració cap a un científic determinat, potser per motius que no tenen res a veure amb la ciència que fa: la fascinació per Stephen Hawking -sempre ell- té tan a veure amb el que investiga, com amb la forma com ho divulga, com amb el seu estat físic i la lluita contra la malaltia, que l’ha transformat amb un mite.Les postures polítiques d’Einstein i la seva figura deuen haver estat determinants en la seva projecció pública.

Dalí, que no va ser un científic, era un apassionat de la ciència fins al punt de titular els seus quadres amb noms científics; va fer servir en les seves xerrades o entrevistes termes com desoxirribonucleic -que en la seva peculiar forma de parlar semblava una paraula inventada però el discurs en la que la inseria tenia sentit- i va fer molts quadres amb il•lusions òptiques que requerien un coneixement profund de les teories de la visió i de la percepció. Va experimentar amb l’estereoscòpia, amb hologrames, amb projeccions 3D d’espais 4D.., Va muntar amb Jorge Wagensberg el 1985 el simposi científic “Cultura i ciència: determinisme i llibertat“, amb sis ponències i col•loquis al Teatre-Museu Dalí on hi van anar figures tan importants com René Thom, introductor de la teoria de les catàstrofes, el renovador de la termodinàmica Ilya Prigogine, o Benoit Mandelbrot, creador del concepte de fractals. Entenia res Dalí? En sentit profond, no, però el fascinaven tots aquells conceptes, i en sabia veure on podien arribar a portar.

No sé on he llegit que “en un moment on en el món científic el més important era l’especialització, Dalí ja defensava una postura que avui és un tema de debat molt important: la unitat“. Es tracta de superar les dues cultures, com Ferran Adrià i tants altres creadors han intentat: no fer incompatibles la reflexió i l’emoció. Per al meu gust, per ordre: primer emocionar-se i després reflexionar el per què de l’emoció

Manifestly Manifolded. Cordill de niló, 2015-16

Manifestly Manifolded. Cordill de niló, 2015-16

Anuncis

EL GENI CULINARI: UN BON GUIÓ

04/04/2016

Simulació d'un jciment arqueològic amb troballes relatives al primer banquet multitudinari al territori català.

Simulació d’un jciment arqueològic amb troballes relatives al primer banquet multitudinari al territori català.

El Geni Culinari. Innovacions que marquen la nostra cuina és una exposició oberta fins el 26 de juny de 2016 [+] al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC)..
Poques vegades he vist una exposició amb tan poques peces notables, però amb un guió tan ben travat que fa que no la deixis fins que acabes.
El MAC és ubicat a Montjuïc, molt ben estructurat i endreçat, idoni per a grups escolars per il•lustrar un tema acadèmic -ibers, Grècia, Roma…- però no crec que sigui massa freqüentat pel gran públic. La visita a una exposició temporal pot ser una bona ocasió per tornar-hi. I, de fet, bona part de les peces exposades a l’exposició temporal són del mateix museu.

L’exposició té un guió molt ben estructurat. Parteix d’evidències arqueològiques ben diverses, com són peces de ceràmica, llavors i cereals trobats en jaciments arqueològics, ossos de residus de menjar, i altres objectes que d’entrada semblen banals o nimis. Però a partir dels objectes es construeix un discurs evolutiu de cadascuna de les innovacions culinàries presentades, que tenen a veure amb la cuina, la cocció dels aliments, i la gastronomia. Es descriu així l’evolució del ganivet i les eines de tallar, dels utensilis ceràmics, dels utensilis de ferro, de l’obtenció de sal, i unes quantes innovacions més.

Estris per concentrar sal per evaporació

Estris per concentrar sal per evaporació

I és a partir d’aquí que es visualitzen les evolucions de diferents tipus de cocció i preparacions gastronòmiques avui habituals, com són la paella, l’escudella, la mel i mató, la coca de recapte, les croquetes, les mandonguilles o la carn a la brasa. Per a cada plat hi ha una frase lapidària que en resum la idea principal. Per exemple, “sense ganivet no tindriem mandonguilles“.

La exposició ha estat comissariada per Lluís Garcia, i hi ha col•laborat el Campus de l’Alimentació de Torribera de la UB [+], la Fundació Alícia [+] i la Fundació Institut Català de la Cuina i de la Cultura Gastronòmica [+] . Hi ha activitats paral•leles com conferències o Sopars amb Geni, a càrrec d’Ada Parellada i la Fundació Alícia.

Ceràmiques per contenir l´iquids

Diversos estris antics i moderns

L’exposició ha tingut com a inspiradors Eudald Carbonell [+] i Ferran Adrià [+], arquèoleg i cuiner respectivament, de creativitats ben demostrades en els seus camps. Tots dos van tenir intervencions, junt amb el conseller Santi Vila, el dia de la inauguració.

Per això l’exposició es pot resumir en dues frases: el cuinar ens va fer humans; i el que avui és tradició, algun dia havia estat innovació, i el que avui és innovació, algun dia serà tradició.

L'evolució dels ganivets

L’evolució dels ganivets

Pantalles amb el resum de l'evolució dels diferents plats des de la prehistòria a avui

Pantalles amb el resum de l’evolució dels diferents plats des de la prehistòria a avui


L’ ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA-14. TOMAS SARACENO I LES HYBRID WEBS

07/03/2016

20160220-4 aranyes   (2)

Tomás Saraceno és un arquitecte i artista argentí (San Miguel de Tucumán, 1973) [+] que actualment viu a Frankfurt, Alemanya. El seu llenguatge artístic és molt variat i ha participat a biennals per tot el món. Té projectes artístics molt variats, i ben descrits a la seva web.

El projecte que descrivim és “Hybrid webs“. El va començar el 2012. Usa la diguem-ne creativitat de les aranyes en construir les seves teranyines. L’artista fa estructures de fibra de carboni, que tanca en recintes de vidre, i deixa a una o més aranyes que construeixin la teranyina, que estarà induïda pels entrebancs que l’artista li ha posat. Els animals s’hi estan una, 20160220-4 aranyes   (5)dues o tres setmanes treballant, i després les treu. Algunes vegades experimenta amb dues o més espècies successivament en el mateix recinte.

Les teranyines que es formen són més o menys tupides, s’enreden les unes amb les altres i el resultat són objectes tridimensionals subtils i delicats, naturals i atificials alhora. A vegades gira les teranyines un quart de volta o les posa al revés, i el resultat canvia completament. Té un projecte per fer aquestes teranyines en una càpsula espacial, en condicions de microgravetat. Les aranyes ni tindran la referència de dalt i baix, i les teranyines hauran de ser diferents, com són diferents les flames en absència de gravetat.

Les fotos que aquí s’ensenyen de Saraceno corresponen a la selecció d’obres que es presenten a la mostra Architectures of Life, del nou BAMPFA, el 20160220-4 aranyes   (3)University of California Berkeley Art Museum and Pacific Film Archive [+] i inaugurat en el seu nou edifici recentment (31-1-2016), proper al recinte de la universitat.

Usar éssers vius per a manifestacions artístiques és habitual, però normalment són plantes… [+]

20160220-4 aranyes   (4)

El hall del museu, amb un enorme mural xinès.

El hall del museu, amb un enorme mural xinès.


UNA EXPOSICIÓ GLOCAL: “CIÈNCIA VISCUDA”

19/04/2015

Portada del fulletó de l'exposició. Un simulador d'ull humà de començament del segle XIX. Fes clic per ampliar.

Portada del fulletó de l’exposició. Un simulador d’ull humà de començament del segle XIX. Fes clic per ampliar.

Cap als 90 es va posar de moda el terme glocal [+] per referir-se a aquells conceptes que, procedents d’una realitat arrelada a un punt concret del territori, et portaven a una actuació o una reflexió sobre conceptes universals, que trascendien molt més enllà de l’àmbit original.

L’exposició “Ciència viscuda” és una exposició glocal. Res de més local que exposar un centenar o més d’objectes conservats en unes quantes escoles públiques i privades del municipi, objectes que formaven – i alguns, formen encara- part dels equips per a l’ensenyament de les ciències experimentals. Són aparells que han estat conservats i, en alguns casos restaurats, per professors i per alumnes que coneixen el valor del patrimoni en tots els seus aspectes. Però aquests objectes locals et porten a una reflexió global.

L’equip bàsic generador de l’exposició “Ciència viscuda” ha estat Vàngelis Villar com a comissari, i Mercè Calpé, Anna Mª Plarromaní i Tura Puigvert en el disseny del projecte, documentació i direcció científica. Han fet una tasca excel•lent, no només de cerca d’objectes, recopilació d’informació i documentació sobre les escoles participants, sino sobre el context en que es desenvolupava la docència des del segle XVIII fins a l’actualitat.

I aquest és l’aspecte universal de l’exposició. Siguis d’on siguis, els conceptes científics s’han explicat -al menys durant dos-cents cinquanta anys- de forma similar, i amb utillatges i equips similars. La prova és que molts dels equips mostrats a l’exposició són d’alta qualitat i adquirits a França, Alemanya o el Regne Unit: eren els mateixos o similars instruments que feien servir als centres d’ensenyament d’aquells paísos. I és possible -o probable, depèn de l’edat que tinguis- que aquesta història local sigui també la teva, encara que siguis d’una altra localitat.

L’exposició té sis àmbits, cadascun il•lustrat amb equips experimentals adients, i amb una breu referència a la història de les escoles participants, història que permet comprendre l’evolució política del país -en aquest cas, Espanya- i les diverses influències ideològiques en el plantejament del què ha de ser l’educació en ciències. Llegint els títols i cadascun dels subtítols dels àmbits és fàcil veure’n l’evolució:

1. Ensenyament científic arran de les activitats professionals. L’ensenyament anterior al segle XIX.
2. Època de gabinets i col•leccions. L’ensenyament al segle XIX.
3. Temps de renovació pedagògica i ciències per a la vida. L’ensenyament al segle XX, les primeres dècades.
4. Experiències magistrals al laboratori. L’ensenyament al segle XX, la postguerra i el franquisme.
5. Pràctiques al laboratori en grup. L’ensenyament al segle XX, període democràtic.
6. Fent camí cap a nous models educatius.

A les fots, uns quants objectes de l’exposició. Fes clic per ampliar-les i veure’n la seqüència de diapositives.

L’exposició és una interpel•lació directa a tothom que és a prop de material com el citat, sigui instituts i centres amb una mica d’història, facultats científiques amb solera, laboratoris municipals històrics, o indústries amb història. El punt bàsic és assumir que el patrimoni no és només l’arquitectònic o el natural. Això les colònies tèxtils o les mines ho han entès perfectament, i les visites museografiades al llarg del Llobregat són ara possibles i molt ben estructurades. Encara recordo el malaguanyat company Carles Parejo quan m’explicava els seus esforços per tal que li deixéssin simplement fotografiar les instal•lacions de la Cros a Badalona quan la derruien. Simplement fotografiar-la, no conservar una cambra de plom de les de fer sulfúric, aquí no tenim tants diners com a la conca del Ruhr. Però ni fotos no li van deixar fer.

Història de l’ensenyament de les ciències experimentals, història del país, històries personals de cadascun dels que miren la mostra. No puc negar que em va frapar veure a l’exposició el laboratori Torres Quevedo de l’empresa ENOSA, un armari -un metre cúbic, més o menys- farcit d’equips instrumentals que permetien i permeten fer demostraacions de física clàssica: mecànica, electricitat, magnetisme i òptica. Al meu centre de batxillerat el van comprar cap a l’any 1960 -àmbit 3, com veieu- i l’hermano que ens va fer algunes demostracions -massa poques- gairebé s’agenollava reverentment davant de l’equip abans d’obrir-ne les portes i treure’n algun dels tresors. Llàstima que erem massa alumnes, no sabiem què anava a fer i no atrapavem gairebé res del que pasava allà. Sí, un petit cotxet accelerava arrossegat per un cordill unit a un pes que queia des de la taula al terra. I això permetia calcular la constant gravitatòria g potser. Però només veiem amb gran satisfacció que el cotxet s’estrellava contra la fusta al cap d’uns segons de còrrer esperitat per la taula… La reverència i la unció amb que aquell trasto era tractat ens donava una idea de la importància que li donava l’escola, això sí. Potser per això vaig veure que la ciència era alguna cosa important, tant com l’ortografia o les matemàtiques. I potser per això vaig fer Química, vés a saber.

No he dit que l’exposició és a Mataró. Si ho hagués posat al començament potser no hauries seguit llegint…

Espai Can Serra, del Museu de Mataró (Carreró 17-19), a 10 min de l’estació de tren.
Horari, fins el 15 de juny: de dimarts a dissabte de 17 a 20, i diumenges i festius, d’11 a 14. A partir del 16 de juny i fins el 15 de setembre, de dimarts a diumenge de 18 a 21. L’1 de maig és tancat.
Es poden fer visites de grups escolars fora d’aquestes hores demanant-ho a 937412930.
El catàleg de l’exposició és en procés d’edició.

Ja t’ho has posat a l’agenda?

Grup de visita del 17-4-2015, guiada per les directores de l'exposició.

Grup de visita del 17-4-2015, guiada per les directores de l’exposició.


L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA-13: JEFF KOONS

01/12/2014

Ampliat 3-7-15
Corregits errors numèrics 8-3-16

Puppy al Guggenheim, Bilbao

Puppy al Guggenheim, Bilbao

Jeff Koons (Pennsylvania 1955) [+] és, diuen, l’artista viu més cotitzat del mercat actual. Però no és per això que m’interessa. Va viure durant un temps amb l’actriu porno Cicciolina, i alguna de les fotos que es va fer amb ella practicant sexe formen part de la seva col•lecció artística, i també en escultures. Tampoc és per això que m’interessa. És també l’autor del gran gosset Puppy (1997), de l’entrada del museu Guggenheim de Bilbao, ben conegut , i al que per cert dos membres d’ETA disfressats de jardiners van voler dinamitar deixant-hi aprop una jardinera plena d’explosiu. L’atemptat va ser frustrat per un ertzaina, posteriorment assasinat per ETA. Ara el centre Pompidou de París li dedica una gran exposició monogràfica presidida per les seves grans escultures que representen, molt ampliades, figuretes fetes amb globus, i que ell realitza amb acer inoxidable recobert de pàtines acolorides brillants que els dóna aparença de mirall. Però tampoc és per això que m’interessa.

Baloon Rabbit (2005-2010)

Baloon Rabbit (2005-2010)


La única obra que m’interessa dels treballs de Koons -dels que conec – és la primera que va vendre, el 1985. Es diu “One ball total equilibrium tank“, i li van pagar només uns 3000 $. Ara s’estima que el preu estaria entre els 4 i els 6 milions de dòlars.

L’obra “One ball…” forma part de la sèrie Equilibrium, conjunt d’obres similars. La que aquí comentem consisteix simplement en un aquari ple on s’hi aguanta, al mig, una pilota de bàsquet. A la sèrie hi ha també obres amb dues i amb tres pilotes, totalment submergides o flotants.

Acabo de dir que “simplement”. Però, és tan simple? Com és que s’aguanta allà al mig una pilota sense suport de cap mena? S’accepten hipòtesis…

One ball total equilibrium, 1985

One ball total equilibrium, 1985

Podriem pensar que la pilota de bàsquet té la mateixa densitat de l’aigua. L’hauriem hagut d’omplir de líquid amb la densitat adequada. Però segur que no es quedaria allà al centre amb tanta precisió: podria estar a dalt, al mig o a baix.

Podriem pensar que no és aigua el que hi ha al tanc. Efectivament, podriem imaginar un líquid amb estructura de gel, com ara fan per suspendre boletes de principis actius al sí d’emulsions cosmètiques. L’aigua hauria de tenir estructura gelificada amb gelatines especials. Però no tindria la transparència que té, i no crec que el 1985 existíssin encara els gels suspensors.

El líquid és aigua…salada. Per fer l’obra que tenia al cap, Koons va demanar opinió a Richard Feynman (1918-1988), premi Nobel de Física el 1965 i del que varem parlar fa uns mesos[+]. Li va suggerir que explotés la diferència de densitats entre l’aigua salada concentrada i l’aigua destil•lada. Per la xarxa no he trobat detalls de com s’ho va fer realment, i per tant, les descripcions i els càlculs que es fan a continuació són deduccions pròpies.

A 25ºC es poden preparar dissolucions de clorur de sodi de fins a 359 g de sal per kg d’aigua, amb una densitat de 1197 kg/m3. El procediment per fer l’obra penso que consisteix en omplir el tanc fins a la meitat d’aigua salada concentrada. A continuació s’hi posa la pilota, de la que després es dirà com s’ha preparat. La pilota flotarà sobre l’aigua salada. I finalment, i molt curosament, es va omplint la resta del tanc amb aigua destil•lada. Es crea, doncs, un medi aparentment continu perquè les dues aigües són incolores, tenen aproximadament el mateix índex de refracció, i no es veu cap interfase entre elles.

Per tal que la pilota es quedi entre dues aigües, cal preparar-la adequadament. Una pilota de bàsquet mitjana té 76 cm de circumferència i pesa 600 g. Això correspon a un volum total aproximat de 7,40 L, i com que la densitat del cautxú és de 934 kg/m3, vol dir que el volum interior de la pilota és de 6,76 L. Si volem que la pilota en conjunt tingui una densitat aparent entre la de l’aigua amb sal i l’aigua destil•lada, és a dir una densitat de 1098 kg/m3, ha de pesar en total 7,60 kg. Si volem que la pilota quedi totalment plena de líquid, prèviament buidada d’aire, l’haurem d’omplir totalment d’una solució d’aigua salada de densitat 1035 kg/m3, que correspon a una concentració a l’11,5% de sal. Es poden usar concentracions més altes, no omplint completament la pilota, però no concentracions més baixes. Suposo que l’artista deu usar concentracions més altes, omple la pilota fins que pesi els 7,60 kg, i l’acaba d’inflar amb aire.

En aquestes condicions la pilota flotarà entre les dues aigües, aparentment en equilibri indefinit. D’aquí el nom de l’obra.

Però no.

Amb el temps les dues aigües s’aniran barrejant, perquè s’aniran homogeneïtzant per difusió laminar. Els ions de la sal de baix aniran paulatinament cap a la part superior del tanc, i la diferència de densitats entre el dalt i el baix s’anirà fent més petita amb el temps. El temps que es pot tardar en aquesta homogeneïtzació dependrà de si la sala on hi ha el tanc té variacions brusques de temperatura, i si hi ha vibracions dels visitants que es transmetin al tanc, cosa que fa augmentar la velocitat de difusió. En les millors condicions possibles d’estabilitat, diuen que el tanc pot mantenirse en condicions acceptables uns sis mesos. Es podria calcular, però és molt més complex: caldria fer equacions diferencials en derivades parcials (dimensions i temps) i ja no me’n recordo…

Quan el tanc estigui totalment homogeneïtzat, la densitat final serà d’uns 1120 kg/m3. Com que hem imposat que la pilota tingui una densitat aparent de 1098, amb el temps la pilota s’anirà desplaçant cap amunt fins acabar flotant. I això, que és l’evolució natural, no té solució. Cal buidar el tanc, i tornar-lo a omplir en les condicions indicades.

Si es preparés el tanc només amb les dues aigües i després s’hi posés la pilota, la pertorbació de la pilota atravessant l’aigua seria massa important. Hauria de fer-ho tan lentament que no crec que sigui aquest el procediment triat.

Aquesta tècnica de solucions d’aigua dolça superposada a aigua salada es fa servir des de fa anys en els estanys solars, que són dipòsits molt plans amb aigua salada a sota, una capa intermèdia, i aigua dolça a la part superior. S’escalfen per la radiació solar, que degut a la transparència de l’aigua va a parar quasi tota a la dissolució concentrada inferior, que pot arribar fins a 80ºC. Aquesta aigua calenta salada es pot usar per a calefacció o per a motors tèrmics. L’aigua s’evapora en part, i cal anar-la substituint per aigua dolça a la superfície. No és un sistema molt utilitzat però hi ha algunes realitzacions industrials en funcionament des de fa anys en paísos amb zones desèrtiques, com la Índia.

Això de la pilota ens ha portat lluny…

Three balls total equilibrium

Three balls total equilibrium

Ampliació 3-7-15 Del 9 de juny al 27 de setembre de 2015 hi ha al Museu Guggenheim de Bilbao una retrospectiva Jeff Koons molt completa, que he visitat. Hi ha diverses peces de la sèrie Equilibri, i entre elles les dues de les figures representades aquí i una tercera, on dues pilotes floten fins a la meitat en aigua. No se’n poden mostrar imatges perquè a l’exposició és prohibit fer fotos, excepte a quatre obres.


PINTAR FA MIL ANYS

01/09/2014

Inici de l'exposició

Inici de l’exposició

Ja haviem parlat de restauració en aquest blog [+]. La ciència i l’art sempre han estat junts, directa o indirectament, com la ciència i la cuina, o la ciència i la cosmètica: no cal que els pintors, ni els cuiners, ni els/les esteticiens siguin químics, però els productes que usen, o els processos en què es basen tenen explicació o origen en la química. La caracterització i la restauració d’obres d’art en l’actualitat seria impensable sense la ciència.

Un pintor Fes clic per ampliar

Un pintor
Fes clic per ampliar

En tenim un bon exemple a l’exposició que el Museu Episcopal de Vic (MEV) [+] té instal•lada actualment i fins el 14 de desembre de 2014. Es diu “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic” i tracta de la pintura sobre taula, dels seus materials i les seves tècniques. És el resultat del projecte Magistri Cataloniae. Artistes, patrons i públic: Catalunya i el Mediterrani (segles XI-XV), de la UAB, amb la participació del MEV, del CETEC-Patrimoni (IQS-UAB) i del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. A l’exposició s’hi mostren els resultats de les anàlisis del baldaquí de Ribes, els frontals de Puigbó i Espinelves, l’altar de Lluçà i les pintures murals de Sant Tomàs Beckett de Santa Maria deTerrassa, obres exposades al MEV.

Ens expliquen amb el llenguatge d’avui quins eren els pigments que es feien servir en aquell temps, d’on els treien, i com els usaven. Per a això calen tècniques sofisticades d’anàlisi química i tècniques físiques i fisicoquímiques de caracterització, a més de mineralogia.

Pel que fa a la composició, a la imatge adjunta es reprodueix un dels panells de l’exposició on es donen alguns detalls de l’origen dels diferents colors. Em fa gràcia la frase destacada, on l’autor es sorprèn ingenuament de que malgrat el bonic color de l’orpiment, sigui un producte tòxic. Des de quan el color i la toxicitat tenen relació? La segona frase destacada, d’un altre panell, ens informa de que ja a l’edat mitjana la discussió natural-artificial ja era present, i naturalment l’alquímia -la química avant la lettre– els subministrava el que volien, és a dir, colors més intensos i variats.
orpiment verinós
PIGMENTS ALQUÍMICS

Colors i pigments. Fes clic per ampliar.

Colors i pigments. Fes clic per ampliar.

Les tècniques de caracterització són un variat mostrari dels serveis científics i tècnics de diferents universitats. S’usen normalment en investigació puntera de nous productes i nous materials, i aquí al servei de productes i materials no precisament nous. En poso el llistat, intentant explicar de què van i per a què serveixen, amb una mica més de detall del que ho descriuen a l’exposició, només per fer veure el grau de sofisticació dels aparells. Les poso per ordre alfabètic, no per ordre de complexitat ni de modernitat:

Cromatografies: N’usen de diferents tipus. La cromatografia de gasos (GC) es basa en fer circular els components d’una barreja, prèviament volatilitzats, a través d’un tub d’un material que els deixa fluir a diferent velocitat, i van sortint separats. Un aparell a la sortida denominat espectròmetre de masses (MS) permet determinar de quina substància es tracta. Una tècnica similar per a líquids és la cromatografia líquida d’alta eficàcia (HPLC). Així es poden identificar les barreges de substàncies, especialment dels aglutinants i olis.

Difracció de Raigs X (DRX): Quan un feix de raigs X penetra en una substància cristal•litzada, es difracta donant una figura molt característica que permet determinar quina és l’estructura cristal•lina. Així es reconeixen minerals, i també virus i l’ADN. És una tècnica molt útil per caracteritzar els pigments, que majoritàriament són minerals.

Espectrometria de mases amb MALDI (Matrix-Assisted Laser Desorption/Ionization): la mostra, per exemple un vernís o un oli, s’implanta a una matriu sòlida, que rep un feix de raigs làser que la descompon en part. Els productes de la descomposició són identificats en un detector apropiat.

Espectroscòpia FTIR (Fourier Transform Infrared Spectroscopy): un feix de radiació infraroja incideix sobre el material, que n’absorbeix una part depenent de la seva composició química. L’estudi de la radiació reflectida permet conèixer la composició de la matèria orgànica de la mostra: vernissos, aglutinants, alguns pigments… És principalment útil per a la caracterització de la matèria orgànica. La referència a la transformada de Fourier indica el procediment matemàtic de processament dels resultats.

Fluorescència UV (ultraviolada): La llum ultraviolada es reflecteix de manera peculiar a alguns pigments i vernissos, cosa que permet caracteritzar-los.

Microscòpia òptica: permet observar la capa de pintura en detall i materials com fibres o fustes incrustats a l’obra.

Microscòpia SEM-EDX (Scanning Electron Microscopy-Energy-dispersive X-ray Spectroscopy): és una tècnica en la que un feix d’electrons incideix a la superfície del material a investigar, i es desprenen raigs X depenent dels elements químics que componen el material. Això permet conèixer la composició química elemental de cada punt de la superfície, i una idea de la quantitat que n’hi ha.

Radiografia RX: aquesta tècnica clàssica de raigs X permet veure capes internes de l’obra, o els suports metàl•lics interiors.

Reflectografia IR: un feix de radiació infraroja incideix sobre la pintura i es mesura quant es reflecteix i a quina profunditat. Permet “veure” capes inferiors de la darrera superfície pintada, com el dibuix previ, modificacions…

D’aquest llistat de tècniques es veu la sofisticació dels procediments, la dificultat de caracterització, i el cost econòmic de tot plegat, perquè aquests aparells són considerablement cars. I és que la recerca científica química i de materials, i en general tota la recerca, és cara…

L'ajudant del pintor

L’ajudant del pintor


LA TORRE DE LES AIGÜES DEL POBLENOU

28/06/2014

Vista exterior de la torre, des de la plaça Ramon Calsina

Vista exterior de la torre, des de la plaça Ramon Calsina

El 1867 s’havia fundat a Lieja la Compagnie des Eaux de Barcelone, amb l’objectiu de subministrar aigua als nous immobles que s’anaven construint a l’Eixample derivades de l’aprovació del Pla Cerdà. Però hi havia altres companyies que pretenien fer el mateix servei, a àrees específiques de Barcelona on aquella empresa no arribava. Així, el 1880 Xavier Camps fundà la Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona, Ladera Derecha del Besós, amb la idea d’aprofitar diverses lleres d’aigua dolça superficials, alimentades pel Besòs, bombejar l’aigua a uns dipòsits elevats i distribuir-la a les vivendes de l’entorn, del barri de Ribera.

Mapa de Barcelona fet pel projecte de l'empresa de Xavier Camps (1881) amb les cotes de 20, 40 i 80 m. Les illes de l'Eixample representades són imaginades per l'autor. Fes clic per ampliar.

Mapa de Barcelona fet pel projecte de l’empresa de Xavier Camps (1881) amb les cotes de 20, 40 i 80 m. Les illes de l’Eixample representades són imaginades per l’autor.
Fes clic per ampliar.


Amb un capital de 2 milions de pessetes va promoure la construcció de la torre-dipòsit. L’arquitecte fou Pere Falqués (Sant Andreu de Palomar 1850 – Barcelona 1916), arquitecte modernista català i, pel que es veu, un punt excèntric, arquitecte municipal de Barcelona des de 1889 fins 1914, i autor de moltes obres importants (reforma del Liceu, Parc de la Ciutadella, túnels de metro, edificis de l’Exposició Universal de 1888…).

La torre és tota de maó vist, amb escales interiors i una escala exterior de ferro a la part més alta, i estava dissenyada inicialment per contenir dos dipòsits a diferents alçades i subministrar aigua a àrees més llunyanes i altes de la dreta de l’Eixample, però limitacions de pressupost van fer que finalment tingués un únic dipòsit de 600 metres cúbics, a 40 m d’alçada sobre el terra, i una alçada total de la torre de 63 metres. Els contractes d’aigua amb l’empresa de Camps eren per un mínim de 1000 litres, i el consum mitjà de les vivendes amb aigua corrent -que eren minoritàries- era d’entre 20 i 40 litres per persona i dia.

Plànol de la restauració actual de la Torre de les Aigües. Fes clic per ampliar.

Plànol de la restauració actual de la Torre de les Aigües. Fes clic per ampliar.


La Torre de les Aigües es va acabar en la seva versió actual el 1882, però anys de sequera i la mateixa succió de la llera van portar a que es salinitzés l’aigua fins a nivells no acceptables per al seu ús com a aigua potable, i l’empresa va fer fallida. Al cap de poc temps l’empresa annexa dels germans Girona, una important foneria, va voler-se ampliar i tenia necessitats de més aigua, i no era un problema que fos una mica salina perquè era per a refrigeració industrial. Van comprar l’empresa de Camps amb la torre, que va passar a formar part del recinte de l’empresa, que es deia Materiales para Ferrocarriles y Construcciones però era coneguda per can Girona [+]. Després de la Guerra Civil va passar al Banco Central i es va dir Materiales y Construcciones (MACOSA), finalment comprada per GEC Alsthom (actualment Alstom) i desplaçada a partir de 1991 a Santa Perpètua de Mogoda. La torre va estar en funcionament fins 1993.

La remodelació de tot el barri va deixar la torre aillada i abandonada a la plaça Ramon Calsina. Recentment AGBAR ha restaurat la torre amb participació dels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, i de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer. S’hi han afegit algunes escales de cargol interiors per facilitar l’accés a certes parts de la torre i per evitar que els visitants passin per l’escala exterior per raons de seguretat.

Des del 22 de març de 2014 es pot visitar. Hi ha actualment visites guiades (1h15min) els dissabtes i diumenges al matí, gestionades per l’Arxiu Històric del Poblenou [+]. La visita és del tot recomanable, tant per la torre en ella mateixa com pel panorama des de la terrassa superior, que és de 360º sobre l’àrea de Barcelona, el delta del Besòs i Collserola.

Josep Mª Subirachs (Barcelona 1927-2014), escultor i pintor nascut al Poblenou, ha fet aparèixer la Torre de les Aigües a nombroses obres seves, com han fet també altres artistes. Se’n reprodueix aquí el relleu Hermes (1985), abans al Banc Sabadell del Passeig de Gràcia de Barcelona junt amb el relleu Ariadna, i donats a l’Abadia de Montserrat el 2013, que els té instal•lats a la pujada principal d’accés al monestir.

Relleu Hermes, de Josep Mª Subirachs (1985). Des de 2013 a l'Abadia de Montserrat.  La torre del relleu és inspirada en la Torre de les Aigües del Poblenou.

Relleu Hermes, de Josep Mª Subirachs (1985). Des de 2013 a l’Abadia de Montserrat.
La torre del relleu és inspirada en la Torre de les Aigües del Poblenou.