AIGA DE BIXÍ

Etiqueta d’una ampolla d’aigua de Vichy.

Així seria la transcripció fonètica badalonina de com n’hi deiem a casa, de l’Aigua Vichy Catalán, que només entrava a casa en cas de malaltia, la compravem a la farmàcia i ens la beviem a temperatura natural.

Etiqueta de composició de l’aigua enllaunada: Beguda refrescant. Fes clic per ampliar.

Informació nutricional de l’aigua enllaunada. A destacar que no té àcids “greixosos”… Fes clic per ampliar.

M’he begut a un bar una llauna d’aigua Vichy Catalán. M’he mirat, per costum i de manera mecànica, l’etiqueta, i amb sorpresa hi llegeixo que es tracta d’una beguda refrescant, no d’una aigua mineral. Una aigua amb gas és ara una beguda refrescant?

No, o no sempre. Llegim -és una frase retòrica, sé que no t’ho llegiras- el”Real Decreto 650/2011, de 9 de mayo, por el que se aprueba la reglamentación técnico-sanitaria en materia de bebidas refrescantes (BOE de 19 de mayo de 2011)” [+]. Una beguda refrescant , d’acord amb la llei, ha de ser feta amb aigua de consum humà (aigua potable preparada, aigua mineral, …) i un o més components, que poden ser anhídrid carbònic, sucres, sucs, purés o disgregats de fruites o verdures, xarops, extractes de fruites, de vegetals, cafeïna, quinina, additius i aromes autoritzats, I vitamines i minerals autoritzats.

Si miro l’etiqueta -en català, en castellà i en anglès- em diu que és una “beguda refrescant d’aigua mineral natural Vichy Catalán“. Els ingredients són: “aigua mineral natural Vichy Catalán carbonatada“. I res més. Quina diferència hi ha entre aquesta beguda refrescant i una aigua mineral amb gas? Cap ni una.

Segons la llei, s’accepten els següents tipus d’aigües i begudes refrescants:
• Aigua de seltz: beguda constituida per aigua i un mínim de sis grams por litre d’anhídrid carbònic. Per cert, Seltz és un municipi francès on no hi ha aigües. On n’hi ha és a Selters, municipi alemany. Dir-ne aigua de seltz va ser una corrupció del llenguatge. en llenguatge col·loquial, sifòn.
· Aigua de soda: beguda constituida per aigua i un mínim de sis grams per litre d’anhídrid carbònic, i que a més té bicarbonat de sodi. Podria ser també el sifòn
• Aigua aromatitzada: aigua amb gas o sense, i amb aromes.
• Gasosa: En llenguatge col·loquial, grasiosa. Beguda incolora preparada amb aigua, anhídrid carbònic, aromes, sucres i/o edulcorants i additius autoritzats.
• Altres begudes refrescants: per exemple, begudes de sucs de fruites, d’extractes (per exemple, les tòniques), las begudes mixtes (begudes refrescants amb algun altre aliment), i altres.

I, al marge de tot això, hi ha les aigües minerals, aigües minerals naturals o aigües mineromedicionals, que és tot el mateix. I les “aguas de manantial” (aigua de font? aigua de deu?), i les aigües potables preparades cadascuna amb la seva reglamentació pròpia. Així com les begudes refrescants han de portar de quins ingredients està feta, les aigües minerals no, perquè en origen no poden contenir més que l’aigua de la deu d’on brollen. El que han de portar l’etiqueta és la composició química de les sals que conté. Per cert, a tot l’estat hi ha 159 aigües minerals naturals reconegudes [+].

Aigua Montepinos sense gas. Quan és gasificada li posen la mateixa composició.

A les aigües minerals naturals se les pot manipular una mica. A una aigua mineral se li pot afegir gas carbònic per fer-ne aigua amb gas, o amb més gas que el que porta en sortir. I això, tant si l’aigua original en portava com no. Per exemple, als supermercats Hipercor i El Corte Inglés venen aigua Montepinos, de Sòria, en versions amb i sense gas. Tenen la mateixa composició segons les etiquetes, però una és gasificada.

Etiqueta de l’ampolla d’aigua de Vichy. Fes clic per ampliar.

Anàlisi química de l’aigua de Vichy. Els símbols químics ballen una mica… Fes clic per ampliar.

I una altra excepció. Moltes aigües poden contenir massa concentració de certes sals, típicament manganès i ferro. De sempre aquestes aigües s’havien begut, però actualment es considera que cal limitar-ne la concentració per raons sanitàries. I això no només a les aigües minerals sinó a totes. Hi hauria aigües minerals que caldria retirar del mercat si no se’ls fes res. S’autoritza a eliminar parcialment o totalment aquestes sals en excés mitjançant processos d’adsorció, similars als filtres domèstics que s’usen per millorar el gust de l’aigua. Les etiquetes ho han de dir, i ho diuen, com es pot veure de l’aigua Vichy Catalán: “Agua sometida a una técnica de adsorción autorizada“. En lletres minúscules (i minúscules), però ho diu.

Ens trobem, doncs, que a l’aigua li treuen sals nocives, i li afegeixen gas. El producte resultant pot acollir-se tant a la legislació d’aigües minerals com a la de begudes refrescants. I l’empresa Vichy Catalán opta per fer les dues coses: en ampolles de vidre grans i petites es mira -i es beu- com a aigua mineral, i en canvi, quan està enllaunada – per a joves- se la mira com a beguda refrescant. En un cas ha de portar la composició química dels minerals que conté (per cert, molt de sodi, més d’1 g per litre, mil vegades més que la Montepinos), i en l’altre cas ha de portar els ingredients. De fet, tot i que no ho diu, l’aigua Vichy Catalán considerada com a beguda refrescant seria una aigua de seltz. Quina vergonya, si jo fos l’aigua m’enfadaria perquè m’haurien degradat a sifòn…

Això d’envasar aigua mineral en llauna forma part de la nova campanya de l’empresa, que envasa també aigües carbòniques (que no diu que siguin Vichy Catalán) aromatitzades amb aroma de menta, llimona i /o llima, extractes de ginseng i guaranà, edulcorant sucralosa i vitamines B12 i B6; i una tònica “premium”, feta, aquesta sí, amb aigua carbònica Vichy Catalán, aroma de cítrics (amb quinina, com totes les tòniques), i com a edulcorants acesulfame-K i sucralosa. No estan malament. Tenen un tap de plàstic per tancar la llauna i evitar que s’esbravi. Guai.

La pregunta, però, queda oberta. Per què Vichy Catalán etiqueta de forma diferent la mateixa aigua? Per màrqueting? S’estalvia alguna cosa? Té por de que Vichy Celestins un dia li impedeixi vendre aigua de Vichy, com ja ha intentat? Ho preguntarem, i si tinc resposta publicable, la publicaré. Si és confidencial, no. I un altre dia parlarem de la radiactivitat de les aigües minerals.

Logotip de l’empresa El Vichy Catalán. S’hi poden distingir quatre pagesos contemplant les emanacions de vapor de les termes de Caldes de Malavella.

OLIVES FARCIDES D’HIDROCOL•LOÏDE

Es farceixen olives de pebrot, d’anxoves, de seitó, de formatge blau, d’ametlla, de pollastre… Les més venudes són les d’anxova i les de pebrot. Com ho podem fer per estalviar-nos anxova o pebrot, i al mateix temps donar més estabilitat al producte quan es pasteuritza? Fàcil. Segueix la recepta.

Farciment gelificat de pebrot

Per fer un quilo de farciment de pebrot, per exemple, s’agafen 300 grams de pebrot, 18 grams d’alginat de sodi, i 10 grams de goma guar. I la resta, 672 grams, aigua. Una mica de colorant alimentari, es barreja i es va extrudint -com amb una màquina de picar carn – dins d’un bany d’aigua amb un 5% de clorur de calci. Al cap de quinze minuts de bany obtenim una cinta elàstica d’uns tres milímetres d’amplada i 2 mm de gruix, i de la llargària que vulguem. La tallem en tiretes de 4 centímetres, es dobleguen pel mig, i anem tenint el farciment que una màquina va introduint a dins de les olives. El resultat: una oliva farcida de … pasta de pebrot? cinta de pebrot? paté de pebrot?… Pebrots no, perquè això ho podria posar si només hi hagués pebrot.

Ingredients de les olives farcides de pasta de pebrot. Hacendado / La Española.

Olives farcides de “cinta” de pebrot. Jolca.

Amb l’anxova es fa el mateix, en unes proporcions una mica diferents. Es pot fer amb anxova en salmorra i posteriorment dessalada i triturada, o bé amb anxova liofilitzada, a la que se li ha extret l’aigua per un procés de congelació i vaporització del gel. S’hi pot afegir glutamat de sodi com a potenciador de sabor, conservants, etc. El resultat, en el cas de l’anxova, són unes boletes de massa d’anxova gelificada amb aigua, que es fiquen dins de cada oliva sense pinyol.

En ambdós casos, obtenim un producte amb un 30% o així de substància “activa” (pebrot o anxova), i la resta és aigua i el gelificant. Vegeu les etiquetes adjuntes, on s’aprecien els ingredients que componen les masses de farciment. Aquests processos s’apliquen des de fa més de trenta anys, o sigui que no és cap novetat. La novetat -no tanta novetat, perquè ja té deu anys- és que aquests procediments entronquen amb la cuina avançada.

Olives amb farciment d’anxova gelificada La Española

L’alginat de sodi és un producte derivat de les algues vermelles. A la paret cel•lular contenen àcid algínic, que és un polisacàrid, és a dir, una espècie de molècula similar a la sacarosa o a la cel•lulosa. Quan està en forma sòdica és l’alginat de sodi, que amb aigua és capaç d’absorbir fins a 300 vegades el seu pes. Quan es fa reaccionar amb sals de calci, s’obté l’alginat de calci, que té una estructura que el permet gelificar i donar una substància elàstica. Aquestes propietats el fan d’ús molt ampli en la indústria, en medicina (per exemple per fer motlles per a implants dentals), o per augmentar la viscositat dels aliments, per exemple sopes, No té gust, i això és un avantatge. Com a additiu alimentari té el número E-401.

Àcid algínic, i gelificació amb ions calci donant les estructures “de caixa d’ous”

Mirat a escala molecular, l’alginat de sodi o l’àcid algínic són llargues cadenes de molècules no estructurades. Però en presència d’ions de calci Ca2+ o altres ions similars, es formen unes estructures gelificades de “caixa d’ous”, en les que els ions calci queden atrapats en l’interior de les cadenes moleculars d’alginat, i això provoca que les dues cadenes moleculars quedin entrelligades, formant una estructura gelificada com a la gelatina. De les substàncies amb aquestes propietats se’n diuen hidrocol•loïdes.

I ves per on, aquest és el mecanisme de l’esferificació, inventada als anys 50 per l’empresa Unilever, però portada a la pràctica el 2003 per Ferran Adrià. En el procés d’esferificació s’afegeix alginat de sodi a un suc de fruita o de verdures, i la barreja s’afegeix a culleradetes, en gotetes o tiretes a un bany amb una sal de calci. Es gelifica la zona de contacte entre la gota de suc amb alginat i el bany de calci, on es forma una membrana quasi impermeable que manté independent el suc de l’interior. La membrana de separació es deixa engruixir uns minuts, i el resultat és com un rovell d’ou, on a dins hi ha el suc esferificat dins d’una membrana d’alginat de calci. Es poden fer esferificacions inverses, afegint gotes d’un suc que contingu calci (per exemple iogurt) a un bany d’aigua i alginat de sodi. Si ho deixéssim molts minuts es formarien masses elàstiques no líquides d’alginat de calci i el líquid atrapat allà dins, però la gràcia és deixar-ho poc temps, de tal forma que el líquid de l’interior sigui encara líquid, i que en menjar-ho exploti a la boca omplint-la del suc.

I no, els envasadors d’olives farcides no estan estafant quan et posen una massa de gel d’alginat com a farciment. Les etiquetes ja ho diuen. Si no ho vols, busca productes amb etiquetes on no hi figuri l’alginat de sodi, l’E-401. Per exemple, la foto última diu clarament que les olives només tenen pebrot (i alguns additius conservants). Són una mica més cares.

Mengem química, naturalment.

Olives farcides només de pebrot. marca Hipercor. Tenen altres additius.

AL•LEGORIA DE LES CIÈNCIES AL PARANIMF DE LA UB

Al·legoria de les ciències naturals. J. Vicens Cots (1881-83). Paranimf UB

Vaig ser president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques de la Universitat de Barcelona entre 1994 i 2000. Durant aquests anys, determinat polític del que fa temps que no en sento res, va engegar una campanya de desprestigi dels professors universitaris amb l’argument de que no investigaven ni treballaven prou. Després d’una carta meva de resposta, amb dades que no fan ara al cas, la resposta del polític va ser, més o menys, “què es pot esperar d’una universitat que ni tan sols té el nom d’Einstein entre els científics que figuren al paranimf“.

Vaig respondre en plan sarcàstic. Li vaig donar la raó: Einstein, efectivament, no figura al paranimf de la UB. Però és que quan es van pintar els quadres del paranimf, el 1881, Einstein tenia 2 anys. Va ser precoç, però no tant. Un cop dit això, li vaig dir que per part meva no respondria cap més impertinència perquè no teniem temps de respondre bajanades. Va replicar, però es va acabar així.

Parlem dels quadres del paranimf. Per cert, un paranimf és, originalment, una espècie de padrí de bodes, o un acompanyant de la núvia o de la parella que va a casar-se. Amb el temps, el que era un nom referit a una persona ha esdevingut el nom del recinte on es fa la cerimònia. Avui i aquí el paranimf és el saló d’actes principal i més noble d’una institució. Tan solemne és el de la UB i tanta pinta d’església neobizantina té, que alguna vegada algun professor estranger m’ha preguntat si els diumenges s’hi fan misses i celebracions litúrgiques. I no. Algun casament sí que l’he vist fer.

Quan es va construir l’edifici històric de la UB per part d’Elies Rogent, entre 1863 i 1882, es va decorar el paranimf amb quadres, al•legories i medallons de personatges històrics. Els grans quadres tenen tots una temàtica que representa moments històrics de la ciència espanyola de tots els temps. Els medallons centrals són de personatges cèlebres diversos, i entre ells la reina Isabel II, el rei Alfons V i l’emperador Carles V, personatges que van ajudar la UB en diferents moments.

I als angles superiors del frontal hi ha dues al•legories. Els va pintar Joan Vicens Cots (Barcelona 1836-1885) a qui els hi encarregaren el 1881. Féu estudis a Llotja, d’on fou professor. Va pintar el sostre de la Sala Beethoven, un important teatre, i al Liceu.

Hi ha dues al•legories, de la mateixa mida i de la mateixa estructura. Són olis sobre tela, de 2,55 per 2,29 m. Al centre hi ha una figura i al voltant els noms de vint noms importants de les ciències o de les lletres. Ens referirem aquí només a l'”Al•legoria de les Ciències exactes , físiques i naturals“. La figura central és una dona jove, vestida amb estil egipci, envoltada de diferents instruments relatius a les ciències. Hi ha un telescopi, plantes més o menys exòtiques, un volcà, un compàs, una màquina de fer electricitat estàtica, un llibre de matemàtiques, un tros de crani d’animal, una massa mineral inidentificada, un forn, una retorta i flascons amb líquids de colors i altre material de vidre per fer operacions químiques. A la paret del forn hi ha la signatura de l’autor.

Els vint noms de personatges citats al voltant del quadre són, anant des de dalt esquerra en sentit dextrògir, els que segueixen. Se’n dóna una breu referència, i se’n corregeix el nom en els casos d’errades.

LINNEO. Carl Nilsson Linaeus, nobilitzat com Carl von Linné (Suècia 1707-1778). És el fundador de la taxonomia dels éssers vivents i precursos de l’ecologia.
DAWY (per Davy). Sir Humphry Davy (Cornualla 1778-Ginebra 1829) fou un físic i químic de la Royal Society de Londres. Era autodidacte. Va definir amb precisió el concepte d’element i va aillar el potassi, el sodi i el clor via electròlisi.
WATT. James Watt (Escòcia 1736- Birmingham 1819) fou un matemàtic, enginyer i inventor. Les seves millores a la màquina de vapor van permetre la revolució industrial britànica. Dóna el nom a la unitat de potència watt (W).
KEPLERD (per Kepler). Johannes Kepler (Sacre Imperi Romanogermànic 1571 – Baviera 1630) fou astrònom i matemàtic. Va descobrir les lleis de moviment dels planetes. Fou també professor de matemàtiques, i es va dedicar a l’astrologia, encara no separada de l’astronomia.
POISSON . Siméon Denis Poisson (França 1781-1840) fou un matemàtic i físic, amb importants treballs en electricitat i, sobre tot, en estadística i teoria de la probabilitat.
NEWTON. Sir Isaac Newton (Anglaterra 1643-1727) fou físic, matemàtic i filòsof. Generà les lleis de la mecànica dels cossos, investigà en òptica, i desenvolupà diferents eines de càlcul que permeteren el desenvolupament de molts camps científics posteriors. Dóna nom a la unitat de força (N)
BERZELIUS. Jöns Jacob Berzelius (Suècia 1779-1848) fou un dels fundadors de la química moderna. Establí els símbols químics, determinà pesos atòmics i descobrí o aillà el ceri, els eleni, el tori, el silici, el titani i el circoni. Treballà també en catàlisi. Inventà termes actuals com isomeria, al•lotropia, proteïna.
BOERHAAVE. Herman Boerhaave (Holanda 1668-1738) fou metge i botànic. Identificà moltes plantes, i demostrà les relacions entre símptomes i lesions. Té un interessant museu a Leiden.
HIPÓCRATES. Hipòcrates de Kos o de Cos (Grècia, època de Pèricles) és considerat el pare de la medicina com a disciplina independent. Se li atribueix l’estudi sistemàtic de la medicina clínica i donà normes de comportament als metges, amb el jurament hipocràtic.
STEPHENSON. George Stephenson (Anglaterra 1781-1848) aplicà la màquina de vapor al transport ferroviari i marítim, i els seus invents permeteren l’expansió del comerç i la colonització a tot el món
SCHEELE. Carl Wilhelm Scheele (Suècia 1742-1786) fou un químic suec que descobrí i aillà l’oxigen (al mateix temps que Priestley), el nitrogen, el clor i nombrosos compostos com l’àcid benzoic, la glicerina o l’àcid tartàric.
EUCLIDES. Euclides d’Alexandria (Grècia, 300 aC) és considerat el pare de la geometria pels seus Elements, llibre amb centenars de teoremes matemàtics i geomètrics. Generà la geometria euclidiana, i treballà en teoria de nombres.
LEIBNITZ. Gottfried Wilhelm Leibnitz (o Leibniz) (Sacre Imperi Romanogermànic 1646-1716) fou filòsof, matemàtic, lògic, jurista, diplomàtic i filòleg. Desenvolupà el càlcul diferencial en paral•lel a Newton. Inventà el sistema numèric binari, i desenvolupà la dinàmica dels cossos
LAPLACE. Pierre-Simon Laplace (França 1749-1827) fou matemàtic, astrònom i físic. Desenvolupà diversos prcediments matemàtics, estudià el sistema solar, la teoria de la probabilitat i l’electromagnetisme.
ARQUÍMEDES. Arquimedes de Siracusa (Grècia 287aC-212aC) fou matemàtic, astrònom, filòsof, físic i enginyer. Explicà el funcionament de la palanca, de l’hidrostàtica, i inventà màquines innovadores, com el cargol d’Arquimedes o armes de guerra. Va calcular el nombre pi de forma força precisa.
GUTTEMBERG (per Gutenberg). Johannes Gensfleisch zur Laden zum Gutenberg (Magúncia 1398-1468) fou orfebre i inventor. Va dissenyar l’impremta de tipus mòbils, que va permetre la difusió dels llibres per tot Europa.
A.HUMBOLDT. Friedrich Wilhelm Heinrich Alexander von Humboldt (Berlín 1769-1859)fou explorador, naturalista i geògraf. Va fer diverses expedicions a Amèrica, on va descriure moltes espècies i descobrí el corrent de Humboldt. L’A inicial del quadre és per distingir-lo del seu germà Wilhelm, lingüista i polític.
LAVOISSIER (per Lavoisier). Antoine-Laurent de Lavoisier (París 1743-1794) és considerat el pare de la química moderna pels seus estudis experimentals de la conservació de la massa, la combustió i la respiració. Definí conceptes bàsics com element o àcid. Va ser ajudat per la seva esposa Marie Anne Paulze.
MESTRE. No he trobat cap científic famós amb aquest nom. La única referència (Enciclopèdia Espasa) es de José Manuel Mestre Domínguez (1832-1886), un filòsof antiescolàstic i racionalista de La Habana, amb influència als entorns culturals espanyols, com Marcelino Menéndez y Pelayo.
GALILEO. Galileo Galilei (Pisa 1564- 1642) fou físic, filòsof i matemàtic. Va millorar el telescopi i feu observacions dels satèlits de Júpiter. Defensà l’heliocentrisme. Va posar les bases de la ciència moderna en separar clarament ciència de teologia, i aplicar la lògica a la recerca.

La tria d’aquests noms és opinable, naturalment, i suposo que l’elecció va venir determinada per la necessitat de mantenir un equilibri entre èpoques, llocs de naixement i especialitats mostra un delicat equilibri. Imagino que el pintor va mantenir reunions amb els diferents professors de les especialitats de la universitat, i que la llista va ser fruit d’un consens entre ells. Prescindint de Mestre, els classifico així:
• Per especialitats, n’hi ha 4 de ciències naturals o medicina, 4 químics, 3 matemàtics, 4 físics o astrònoms i 4 de tecnologia
• Per èpoques, n’hi ha 3 de l’edat antiga, 3 dels segles XIV a XVII, 7 del segle XVIII i 6 del segle XIX.
• Per llocs d’origen, n’hi ha 3 de la Grècia clàssica, 3 de Suècia, 4 de la Gran Bretanya, 4 de països que seran finalment Alemanya, 3 de França, 1 dels Països Baixos, 1 d’Itàlia. No hi ha cap científic ni tecnòleg americà, encara. I cap espanyol.
• Per sexes, és fàcil: ni una dona. La més propera, M.A.Paulze, la dona de Lavoisier.

Si ara haguéssim de triar vint científics universals, seria una mica més difícil, atesa l’explosió de la ciència dels darrers cent cinquanta anys. Ja seria difícil triar-ne vint de cada especialitat… Però es mantindrien a la llista, segur, Euclides, Galileu, Newton, Lavoisier… i ja em comencen els dubtes. Una de les moltes llistes de científics universals famosos que es poden trobar per Internet inclou Einstein, Newton, da Vinci, Hawking, Darwin, Galileu, Curie, Edison, Arquímedes, Pasteur, Copèrnic, Fleming, Kepler, Franklin, Ramón y Cajal, Planck, Schrödinger, Rutherford, Mendel i Maxwell. En altres llistes hi figuren també Tesla, Huygens, Ampère, Ohm, Joule, Hertz, Millikan, Wallace, Watson, Crick… i el gran Sheldon Lee Cooper, personatge de ficció de la sèrie The Big Bang Theory.

És fàcil pensar noms de científics que falten a les llistes. El difícil és treure’n algun…

Al·legoria de les lletres. J. Vicens Cots, 1881-83. Paranimf UB

EL PRESTIGE. UNA OPINIÓ CONTRACORRENT

Darrer recorregut del Prestige. Font: Viquipèdia

Sóc conscient que amb aquest post puc guanyar-me enemistats i incomprensions. Però penso que quan hom publica, ha de donar opinió sobre temes actuals. I aquests dies s’ha tornat a parlar molt del Prestige, per la conclusió del judici.

Són previsibles totes les catàstrofes? No totes i no sempre. La història està plena de situacion de lluita de l’ésser humà contra la gran catàstrofe. Terratrèmols -San Francisco-, erupcions -Pompeia-, tsunamis -Indonèsia-, i molts altres. Com s’hi pot lluitar? Allunyant-se del lloc on històricament hi ha hagut ja algun desastre: són les evacuacions, temporals o permanents; intentant preveure la magnitud de la catàstrofe i dissenyant barreres artificials per impedir-ne els resultats catastròfics: construccions sismoresistents, o dics i esculleres artificials antitsunami; i, més a llarg termini, intentant atacar les causes dels fenòmens catastròfics: intentar frenar en el possible l’escalfament globlal del planeta, generador de desastres climàtics imprevisibles, per la via de reduir el consum de combustibles fòssils.

El trencament d’un vaixell vell ple de fuel no és, òbviament, una catàstrofe natural. Però, en certs aspectes, hi té una similitud. No podem allunyar-nos del desastre; podem construir barreres per frenar-lo, i podem atacar les causes del desastre. Però el tema que m’ocupa i preocupa és el de les responsabilitats legals.

Des del 14-11-2013 els diaris van plens comentant la sentència en la que els jutges conclouen que no es pot atribuir responsabilitats a cap dels acusats, que havien quedat reduits a tres: el capità, el cap de màquines i l’exdirector general de la Marina Mercant. Era força evident que acabaria així el judici, i, sense haver vist més que el que diuen els mitjans de comunicació, hi estic d’acord. I per què era evident? Perquè es jutgen responsabilitats penals sobre el trencament d’un vaixell. El que va passar després en va ser conseqüència, però no és el tema del judici.

Tot l’episodi està, al meu entendre, molt ben explicat a la Viquipèdia [+] i, amb més detall, a la Wikipedia [+].

¿Va tenir el govern espanyol alguna responsabilitat directa sobre l’accident? Jo penso que evidentment que no. Era un vaixell que circulava per una ruta per on podia circular, carregat amb una matèria legal, i que havia passat les revisions. Es pot preveure si un vaixell es trencarà? Un vaixell no té data de caducitat, com no hi ha una edat a partir de la que una persona ha de deixar de conduir. Les revisions són les que determinen si un vaixell pot navegar. El vaixell, que estava en molt mal estat, havia estat reparat moltes vegades i feia el seu darrer viatge. Havia passat la certificació de les reparacions que va fer l’empresa ABS, de forma molt poc rigorosa segons totes les evidències, com s’ha sabut després. Però en aquell moment no se sabia, o no s’hi podia fer res. La responsabilitat que sembla que hi tenen els certificadors no ha estat jutjada.

Un cop començat l’accident, quina era la millor opció? Si hi hagués hagut un port-refugi disponible, no hi havia dubte de què fer: portar el vaixell allà. Però no hi havia port-refugi. Es podia decidir sacrificar una ria sencera, per deixar que el vaixell s’enfonsés allà, però, qui pren aquesta decisió?

Lector, imagina que has de prendre tu la decisió. ¿A Catalunya hi ha d’haver un port-refugi? On: Barcelona, Tarragona, Palamós…? Ets capaç de definir-te? Potser s’hauria hagut de decidir un port-refugi abans, però deu anys després segueix sense haver-se decidit un port refugi, i hi ha hagut dos governs de signe polític diferent. Si ara hi hagués un nou accident, seria responsabilitat -penal- dels governs anterior i actual?

Inicialment es va dubtar de què fer, i el vaixell va donar algunes voltes enfront de les costes gallegues abans de que se’l remolqués mar endins. Pel mig, discussions entre el capità, que volia ancorar el vaixell per salvar la càrrega (11 milions d’euros) i les autoritats marítimes, que volien allunyar el vaixell. La desobediència del capità és precisament l’origen de la sentència de desobediència que ha acabat rebent. Les indecisions i la tardana presa de decisions -dos dies- potser haurien pogut ser una base per a buscar més responsabilitats penals i no només polítiques, però els jutges no ho van considerar així. L’opció d’enviar el vaixell mar endins era la menys arriscada, si es compara amb altres opcions, com era transvassar la càrrega a un altre vaixell (que no era allà, i hi havia temporal); o bombardejar el vaixell per tal que s’enfonsés ràpidament.

Jo, que no sóc tècnic de marina, hauria pres la mateixa decisió que es va prendre: “Portin el vaixell el més lluny possible inmediatament“. Així s’assegurava que els possibles efectes arribéssin més diluits. Les autoritats portugueses van fer el mateix i va posar una fragata al límit de les seves aigües territorials per evitar que hi entrés el vaixell remolcat.

I els famosos filets de plastilina?

Els filaments de plastilina. Font: Cedre (veure referència completa a l’article citat al text)

Diguem d’entrada que aquesta frase de Rajoy no va contribuir a fer més gran l’accident -el vaixell ja era enfonsat- sinó que perseguia tranquil•litzar l’opinió pública. Amb el temps hem vist que es va tractar d’un error de comunicació basat en un mal pronòstic tècnic del que havia de passar.

Vaig escriure un article anys després de l’accident, on intento explicar els aspectes tècnics del què va passar, i sobre tot, els errors que van cometre els experts que van assessorar als polítics en aquell moment [+]. Els experts -en conec alguns- no eren prou experts, i no coneixien el comportament del fuel a la temperatura i la pressió de la fossa on va anar a parar. Només es coneixia que el vaixell era ple de fuel pesat, que solidifica a la temperatura a la que estava l’aigua de mar, i per això van predir que el fuel quedaria al fons del mar “como un adoquín“. Després van constatar que no solidificava, perquè havien interpretat malament els resultats d’unes anàlisis que havien fet, i a més, que es refredaria molt més lentament del que havien imaginat. I això va passar perquè el concepte de solidificar no és del tot vàlid en aquestes substàncies pastoses.

Els tècnics poc experts poden ser responsables d’una predicció errònia, però el vaixell s’enfonsava igual, amb predicció errònia o no. El govern intentava tranquilitzar a l’opinió pública, però això no és delicte, perquè no mentia conscientment.

Una altra questió és la gestió que es va fer del galipot -el chapapote-, les relacions entre els polítics i els del moviment Nunca Mais, etc. En això no hi entro, però no és motiu de judici penal. Tampoc entro en les mesures de neteja, els aspectes ecològics, la regeneració posterior, etc. Es va encarregar al CSIC la creació d’un comitè d’esperts que va ser molt criticat per Nunca Mais, que els va atribuir connivència amb el govern. Acusacions falses segons totes les evidències. Com ja vaig comentar [+], tinc la documentació d’una sessió força lamentable al Col·legi de Periodistes de Catalunya en que Rolf Tarrach, en aquell moment president del CSIC, rebia crítiques indocumentades dels representants de Nunca Mais, imbuïts de la possessió de la veritat… Vaig sentir vergonya aliena, però la imatge d’un govern corrupte i científics pilotes avalant-lo és la que va quedar a molta gent. Amb aquests comentaris no estic defensant les conclusions de la comissió d’experts. De fet, van fer propostes per treure el fuel residual que no van ser aprovades i es va optar per la proposta de REPSOL, que es va demostrar un èxit.

El meu resum de tot plegat és senzill. Es va tractar d’una catàstrofe de la que el govern espanyol era innocent. La gestió que va fer de l’accident va ser, al meu entendre, la menys dolenta en la situació d’incertesa que hi havia. I les prediccions de les conseqüències, que es van demostrar errònies, es van fer de bona fe i amb ignorància no culpable.

Hi ha responsables impunes, de tot plegat? Probablement. Els armadors del vaixell, que feien circular un vaixell mort; els certificadors de la revisió tècnica, que sembla que es va fer de forma poc rigorosa; i les lleis marítimes que permeten l’increïble caos de banderes de conveniència, matriculacions en paradisos nàutics, etc.

Solucions? Canvis legislatius a nivell mundial. Prohibir els petroliers monocasc. Definició d’un port refugi a les costes gallegues. Assegurament de la qualitat de les revisions que es facin als vaixells. Una major qualitat de la comunicació per part de les autoritats polítiques, que doni a la població una confiança superior en els seus dirigents. Una major comprensió dels fenòmens físics i químics i del concepte de risc per part de la població, que deixaria de creure que els polítics poden i han de resoldre-ho tot. I uns polítics de més qualitat democràtica, que no agafin les desgràcies i catàstrofes com a arma amb la que atacar l’adversari, que interpreten com a l’enemic.

Sóc pessimista pel que fa a tots els punts. En la propera crisi, que esperem que tardi, passarà exactament el mateix.

Ja t’havia pronosticat al començament que no estaries d’acord amb l’article.

HOMEOPATIA, HOMEOPATEIXO I HOMEOPATIRÉ.

El tema de l’homeopatia i el d’altres teràpies alternatives, pseudocientífiques, complementàries o com es vulguin dir, em fa patir i em seguirà fent patir. Com es poden trobar arguments per tal de debatre desapassionadament aquests temes? Com un professional que ha estudiat anys i anys una carrera científica pot compaginar el que li han ensenyat -ciències que són les que fan anar el món, no simples creences, no ho oblidem- amb creences contràries a la raó científica? En concret, com un farmacèutic, que ha estudiat molta química, pot defensar l’homeopatia? No dic “com pot vendre homeopatia”, perquè aquí es tracta de diners, i davant del diner claudiquen totes les opinions. Em pregunto com pot defensar-ho. Això indica una nul·la capacitat dels ensenyants per donar criteris profunds, bàsics, significatius, als alumnes, o, al menys, a alguns alumnes. I per això pateixo i patiré.

La llista de discussió de l’ACCC [+] tracta de tota mena de temes de comunicació científica. Molts missatges són enviats per gabinets de premsa de les universitats i centres de recerca per donar a conèixer treballs recents dels grups investigadors. Però de tant en tant s’obren discussions sobre temes concrets , que a vegades agafen tons apassionats. El darrer tema de discussió -que val a dir que no ho ha estat gaire, perquè la major part de missatges anaven en el mateix sentit- ha estat un cop més el de l’homeopatia. Hi vaig publicar dos missatges. El primer, teòric; i el segon, pràctic.

El primer missatge és de doctrina teòrica escèptica: alguns arguments de com rebatre l’homeopatia.

”
La resposta escèptica a l’homeopatia està publicada a mil llocs, i té diverses fases
a) la base científica de l’homeopatia original era nul•la
b) la base científica de les explicacions més recents (tipus memòria de l’aigua, etc) segueix sent nul•la
c) no hi ha evidències en estudis doble cec que mostrin l’eficàcia de l’homeopatia superior al placebo

Malgrat això, hi ha l’objecció “A mi em funciona“. I novament la resposta té diferents nivells:
d) És cert el que m’està dient? La gent fabulem (m’hi incloc). Realment vostè (o qui sigui) tenia el que diu que tenia? Qui li ho va diagnosticar?
e) Realment es va curar? Els fracassos no es publiciten
f) En molts casos es prenen homeopatia i al•lopatia.

Si d) i e) són reals, i no hi ha f)… queda l’argument de que no ho sabem tot:
g) Hi ha sempre exemples de malalties que remeten soles. Els metges, la Medicina, no en saben més (i probablement alguns metges no saben ni el que la Medicina sap, però aquest és un altre tema)

Si, després de totes aquestes refutacions, segueixen dient-me que és l’homeopatia la que ha curat, es pot replicar que no, que s’ha tractat d’un miracle de Sant Martín de Porres, molt venerat als anys 60. O que ha estat la conjunció astral d’aquells dies o mesos. I que em demostrin que no.

Pel que fa a l’homeopatia infantil o veterinària, es poden rebatre amb els mateixos arguments de d) a g) adequant-los, i afegint la influència no verbal inconscient del cuidador sobre el pacient, que sembla que està demostrada en casos de màgia, al menys amb animals. Queden serrells per explicar, òbviament. Ni jo ho sé tot ni estic convençut de tot el que dic al 100% ni ningú ho sap tot (exceptuant determinats defensors de teràpies rares, que sí que tenen resposta per a tot).
”

Capsa i ampolletes de granulat de sacarosa i lactosa, amb la marca Oscillococcinum.

Després d’un parell d’intervencions d’altres membres de la llista, vaig publicar el missatge següent, de tipus pràctic.

”
Per parlar amb més coneixement de causa, acabo d’anar a la farmàcia a comprar un medicament homeopàtic: Oscillococcinum. La capsa més petita consta de sis tubets d’ 1 g cadascun, amb 0,85 g de sucre (sacarosa) o 0,15 g de lactosa, que s’han mullat amb 0,01 mL (molt menys que una gota) de tintura mare d’Anas barbariae 200 K.

Traduit, l’Anas és un ànec de Berberia (el típic ànec del que se’n fan confits i magrets), del que l’extreuen el fetge i el cor, el trituren, i el barregen amb aigua i suc pancreàtic. El resultat, al cap del temps, es posa a una ampolla. Es buida l’ampolla, i el líquid que ha quedat a les parets (aproximadament l’ 1% del que hi havia, però la precisió en aquest procediment homeopàtic és secundària) es dilueix novament amb aigua. Es buida, i es repeteix l’operació 200 vegades: són les 200 K.

Al final queda una dilució de 10^(-400), que és una concentració de 0,000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000001 %. Hi ha 400 zeros, és inimaginablement diluida.

Amb això impregnen els sucres citats. La K és l’inicial de Korsakov, un homeopatista a qui se li va acudir el procediment de dilució fet sempre en la mateixa ampolla, procediment menys exacte però més pràctic que el procediment de Hahnemann d’anar canviant d’ampolla, xuclar amb una pipeta, etc.

La concentració indicada és tan inimaginablement petita, que amb el fetge d’un ànec n’hi hauria hagut prou per preparar medicament per a molts quadrilions d’éssers vius que pobléssin milions de galàxies, al llarg de tota la seva vida…

El nom d’Oscillococcinum li ve d’un metge francès (Roy) que va creure veure un bacil que va denominar oscillococcus durant l’epidèmia de grip espanyola de començament del segle XX, bacil que ningú ha vist mai més. El nom del medicament ha estat registrat per Boiron, la multinacional francesa homeopàtica, a diferència de la resta de medicaments homeopàtics, que qualsevol laboratori pot vendre.

El preu: 12,80 € la capseta de sis tubets. 6 grams de sucre (equivalent a un sobret petit de sucre de cafè) envasats. 12,80 € per sis grams de sucre i la hipotètica “virtut” que tenen. Potser el cost principal del medicament deu ser la sucussió o agitació que es requereix en cada pas de la dilució?. Però suposo que això ho fan màquines sucussores.

Fins aquí, fets.

He llegit que aquest medicament és un dels que més beneficis dóna a l’empresa Boiron, , que en ven milions de capsetes cada any.

Potser cura perquè el pacient diu que està curat i així evita que el metge homeòpata li digui que segueixi el tractament i que vagi pagant…
”

Per ara ningú no ha replicat.

Ja haviem parlat de l’homeopatia en aquest blog: , [+][+], [+], [+]. Tanta reiteració deu ser signe d’una obsessió, dec tenir una típica personalitat Thuja, segons la medicina homeopàtica (web “En buenas manos” [+]). Es tracta, lògicament, amb Thuja, que és un extracte de xiprer, i que també va bé per a les berrugues, que en són les supressions princeps. Si aquest llenguatge t’és desconegut, has de seguir algun curs acreditat. Internet n’és ple.

Però no us penseu que em crec el que dic a la darrera frase, que està escrita de broma. Ja se sap que els Cancer som escèptics i no creiem ni en els horòscops ni en les teràpies alternatives.

PS 17-11-13. Un bon amic, Ll.S., m’envia via Facebook un enllaç d’una pel·lícula BBC sobre el tema: http://www.youtube.com/watch?v=iUt15WbF1_4 . Recomanable.

MOLES, SALES, VALENCIA

El fet que el títol estigui en majúscules pot fer pensar a algun lector que aquest post va de química, però que he posat el títol en castellà. I no, no va de química sinó de químic. Del químic Enric Moles i Ormella, que no havia rebut mai una distinció a Catalunya, malgrat que la seva figura és força coneguda a Espanya i hi ha moltes biografies en paper o virtuals [+] [+] [+]

Enric Moles i Ormella

A la tarda del 28 d’octubre de 2013 s’ha procedit a la inauguració d’una placa a la memòria del químic Enric Moles i Ormella (Barcelona 1883 – Madrid 1953), a la casa on va néixer, al carrer Salvador Aulèstia i Pijoan 25 del barri de Gràcia de Barcelona.

Moles ha estat un d’aquells casos de científics malaguanyats per la guerra civil espanyola. Els seus pares van instal•lar-se a Barcelona el 1870 procedent el pare d’Andorra i del poblet de la Farga d’en Moles; i la mare, de Balaguer. Enric Moles va tenir cinc germans, tots amb inquietuts polítiques, professionals o literàries. Va viure la seva primera infància veient com Antoni Gaudí edificava la casa Vicens de l’actual carrer de les Carolines, a tocar de casa seva. En morir els pares als seus quinze anys, va seguir un temps la vida bohèmia, pintà i es feu amic de Rusiñol i de Ramon Casas. Després cursà el batxillerat a Gràcia i es matriculà de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, on es graduà el 1905. El 1906 ja era doctor en Farmàcia per Madrid -únic lloc on es podia obtenir el títol- , i el 1908 va aconseguir de la Junta para la Ampliación de Estudios (JAE) una beca per anar a estudiar a l’estranger.

Va anar a Munic, Leipzig, Zuric i Ginebra, amb notables professors. Allà va apassionar-se per la recerca i el 1916 va obtenir el doctorat en ciències físiques per una tesi sobre la determinació del pes atòmic del brom. El 1917 va tornar a Espanya i es va aposentar a Madrid, a un laboratori de la JAE, on va obtenir un tercer doctorat, en ciències químiques, sobre el pes atòmic del fluor. El 1927 va accedir a catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat Complutense, on va fer una considerable renovació dels plans d’estudis i implantà la tessina de llicenciatura. Creà un modern laboratori de recerca, ocupà càrrecs en comissions ministerials, impulsà la Universidad Internacional de Santander, congressos internacionals…

En esclatar la guerra civil passa a director de l’Instituto Nacional de Física y Química, es va desplaçar amb el govern de la República de Madrid a València i Barcelona. El 1939 s’exilià, i pogué arribar a Paris on mantingué l’activitat científica. Rebutjà propostes d’anar a universitats europees i americanes, i, víctima d’un engany de les autoritats franquistes, tornà a Espanya el 1941 on fou detingut, empresonat i condemnat a 30 anys, després de paròdies de judicis. El 1943 fou posat en llibertat condicional per haver complert 60 anys, i no va ser fins 1950 que el van indultar. Va perdre tots els seus càrrecs, i va poder entrar a treballar a l’Instituto de Biología y Sueroterapia fins a la seva mort. Va tenir molts reconeixements internacionals per la seva vàlua científica en el camp de la determinació de pesos atòmics dels elements.

Placa al carrer Salvador Aulèstia i Pijoan 25 de Barcelona. Fes clic per ampliar.

I els Sales i Valencia del títol? Joaquim Sales, catedràtic emèrit de Química Inorgànica de la Universitat de Barcelona, i Gregori Valencia, investigador científic de l’IQAC-CSIC de Barcelona, junt amb Agustí Nieto-Galán catedràtic d’Història de la Ciència de la UAB, han coordinat tots els actes per la instal•lació de la placa, contactar amb la família d’Enric Moles, residents a Saragossa, convèncer els responsables de la Memòria Històrica, del districte de Gràcia, de l’Ajuntament de Barcelona, les societats químiques catalanes…

Sales ha publicat el magnífic llibre “La Química a la Universitat de Barcelona” (Barcelona 2011, Servei de Publicacions i Edicions de la UB), i ha col•laborat en la traducció i edició d’obres històriques de química. València ha tingut molt interés en recordar personatges i mestres de la química de casa nostra, organitzant actes, webs i publicacions en el seu record,. Alguns exemples: Juan José Garcia Domínguez (1940-1984), Pere Miró (1927-2013), i ara Moles.

El resultat ha estat un èxit. Un nombrós públic ha assistit a l’acte, amb discursos d’autoritats, organitzadors i familiars, una actuació musical i una copa. El Taller d’Història de Gràcia ha publicat en la seva revista trimestral Camèlies (el número 34) un quasi-monogràfic amb un complet article sobre Moles, redactat per Sales i Nieto-Galán. Bona part de la informació d’aquest post ha estat extreta d’aquesta font.

Ha estat un pas més en la recuperació de la memoria de figures d’importants científics i científiques que no tenim a la memòria per la nefasta política d’ignorar la nostra pròpia història, i per la nostra baixíssima autoestima, activitat en la que som els reis.

Grup d’autoritats. D’esquerra a dreta: Gregori València, promotor de l’acte; Daniel Giralt-Miracle, del Consell de la Cultura de Barcelona, i de la Memòria Democràtica; Agustí Nieto Galán, promotor de l’acte; Isabel Ribas, regidora de Barcelona i presidenta del Consell Municipal del districte de Gràcia; Eugeni Rodoreda, regidor del districte de Gràcia; Francina Vila, Regidora de Barcelona i vocal de l’Institut de Cultura de Barcelona; Beatriz Moles, néta d’Enric Moles; Joaquim Sales, promotor de l’acte; N.N., Taller d’Història de Gràcia; N.N., propietària de la vivenda. Fes clic per ampliar

PEDRALTA NATURAL

Pedralta el 1918. Foto d’A.Toldrà.

Pedralta el 2013. Foto de l’autor. El creixement de la vegetació ha estat notable.

Pedralta és una curiositat natural que consta d’una roca d’unes 101 tones de pes i 34 m3 de volum situada sobre una altra que li fa de base, en una disposició denominada pedra cavallera. És de granit de biotita i situada al massís de Cadiretes, al municipi de Santa Cristina d’Aro, però l’accés més còmode es fa per una carrretera asfaltada, al final en mal estat, des de Sant Feliu de Guíxols. A la postal antiga d’A.Toldrà (de la col•lecció de l’autor) reproduida aquí es veu l’aspecte que tenia el 1918, i a la foto inferior, l’aspecte que té avui. La primera creu de la pedra es va instal•lar el 24 de juny de 1890. També hi havia una cadena que ajudava a pujar a dalt.

Però, entre una foto i l’altra, s’ha produit un esdeveniment important. Entre el 9 i el 10 de desembre de 1996 la pedra superior va caure, per causes naturals meteorològiques i erosives, no sísmiques, i va quedar a 15 m de distància.

La nova colocació, dirigida per l’enginyer Josep Amat, va requerir reparar la roca de la base, i la pedra superior es va haver de desplaçar uns quaranta centímetres, per assegurar-ne l’estabilitat. Abans de caure, la roca superior basculava lleugerament, propietat que es va perdre amb la restauració, que es va acabar a la matinada de 26 de maig de 1999, després de força dies de treball, i de demores per causes tècniques, de polítiques locals, i econòmiques.

Tant el procés de caiguda de la pedra com la seva recol•locació i totes les discussions que va generar estan molt ben descrites a dues separates de 1997 i 2000 redactades per Lluís Pallí i Carles Roqué, de la Universitat de Girona [+], [+]. Hi és tot molt ben explicat. Aspectes tècnics i geològics, les discussions entre municipis, referèndums a Santa Cristina, on de 2115 censats només van votar 118, desqualificacions de regidors a Josep Amat, prestigiós enginyer i professor de la UPC que va fer la feina gratuïtament, col•lectes entre els Amics de la Pedralta que inicialment donaven quantitats irrisòries, de tot. La reposició va costar 5 milions de pessetes, i va requerir fer arribar grues potents al lloc, ampliar la pista d’accés, tallar alzines per poder-hi ubicar les màquines…

Inicialment la pedra era oscil•lant. La gent posava ampolles de vidre a l’escletxa, i empenyent la pedra l’oscil•lació les trencava. En la reposició van intentar mantenir aquesta excepcional propietat, però un petit incident a una de les grues en el darrer moment de la col•locació va impedir-ho, i ara no balla.

No és l’únic monument natural que amb el temps ha evolucionat en el sentit que fa la natura, que és finalment el de la seva destrucció. Només per parlar de curiositats geològiques que he vist, el 28 de novembre de 2005 una forta tormenta tropical va fer caure la part més significativa de la roca coneguda com “El Dedo de Dios“, a Gran Canaria. S’ha renunciat a refer-lo, per la gran dificultat de l’operació. Al parc nacional Arches, a Utah (EEUU) hi ha més de 2000 arcs d’arenisca, que amb el temps van caient i enrunant-se. les cascades del Niagara van retrocedint amb el temps per l’erosió. I, obviament, quasi totes les geleres de quasi tot el món van retrocedint.

Dues preguntes. Cal lluitar contra la natura? Cal millorar la natura?

És a dir, per raons turístiques o paisatgístiques, cal prendre mesures per mantenir una determinada situació d’un espai natural? Per exemple, per mantenir la Pedralta, caldria haver evitat que la gent hi trenqués ampolles? Per mantenir el Dedo de Dios, caldria haver posat barreres contra les tormentes?

Amb un altre nivell de protecció, caldria haver assegurat la Pedralta amb algun procediment per evitar que s’hagués anat erosionant, com fan amb la portalada de Ripoll?

I, encara en un altre ordre de coses, cal fer parcs temàtics, com la Neocova d’Altamira, amb reproduccions de les pintures originals? Per què a Cantàbria i no a Port Aventura o a Las Vegas? Podem considerar que la Pedralta ara és un monument artificial? Per no parlar de les intervencions a la biosfera.

En el fons, per què ho fem – o no ho fem- tot això? Per la Natura, o per nosaltres gaudir-ne, ni que sigui prohibint-ne l’accés, que seria gaudir intel•lectualment de que allò no es malmetrà, encara que no ho pugui visitar ningú?

És ara i aquí la natura una producció artificial fruit de les nostres decisions?

CENT MOLÈCULES DE XAVIER DURAN

Xavier Duran, químic i periodista científic, acaba de publicar el llibre “100 molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la història“. No és el primer llibre que es publica sobre molècules importants amb perspectiva divulgativa, (recordo especialment Molècules en una exposició, de John Emsley, de 2001), però el llibre de Duran té un enfoc més històric, en el sentit de que han modificat la història. Per exemple, hi surt una substància de relativament poca importància -el tartrat d’antimoni i potassi (57: el número és el de l’índex de molècules)-, que sembla que va ser la que va enverinar Mozart. I el fet que Mozart morís jove va tenir, sens dubte, influència a la història…

La llista de molècules és a l’índex, que reprodueixo aquí. La lletra és petita…

El llibre està molt bé. És de cultura general química., i no cal saber química per seguir-lo. La tesi implícita del llibre és que de la mateixa manera que els historiadors han de saber arquitectura o art militar per comprendre episodis històrics, de la mateixa manera que els antropòlegs han de saber tecnologia per entendre les societats prehistòriques, qualsevol persona hauria de saber nocions de química per comprendre la influència de l’aparició de determinades substàncies en la seva vida i en la vida col•lectiva. Poso un exemple clàssic, que per cert no és al llibre: la cloració de l’aigua ha salvat tantíssimes vides que ara ens costa imaginar-ho; però el clor no existia en quantitats massives fins a finals del segle XIX.

M’agradaria comentar algunes coses del títol, que ens servirà per parlar de continguts del llibre.

El terme molècula, com apunta l’autor al llarg del llibre, no és prou precís. El clorur de sodi (43), el salnitre (12), i altres vuit o deu substàncies, són sals, que no tenen estructura molecular sinó iònica. Ho explica el llibre en parlar de la sal comuna(43). Es podria fer servir un altre terme en lloc de molècula? Substància? No quedaria prou “químic”. No és un tema fàcil, perquè “molècula” ja és un terme encunyat al cervell per indicar “química”, ni que les molècules siguin només una part de les substàncies químiques. Les altres són els ions, les macromolècules covalents, els metalls…

Hi a a la llista una quinzena de molècules tan enormes que reben el nom de macromolècules. Són tots els plàstics, i els polímers naturals com l’ADN (7), l’ARN (8), la seda (45) o la cel•lulosa (17). Podem acceptar que són molècules, malgrat que el concepte de molècula es va inventar per indicar estructures elementals idèntiques o quasi idèntiques per a una mateixa substància. En canvi els ADN de dues persones són diferents, i ambdós són “molècules” d’ADN. Un polímer com el PVC (29) té molècules de llargàries o d’estructures molt diferents, i totes són PVC. Però acceptem que les macromolècules són molècules: quan es va inventar el terme molècula encara no es coneixia l’existència de macromolècules.

El títol diu que són “molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la història“. Aquesta frase pot donar a entendre que la indústria química ha fabricat molècules que han canviat la història. I això és així en molts casos, però al llibre es descriuen substàncies existents a la natura, com l’oxigen (2), el metà (5), l’aigua (6) i fins a una vintena més, que la indústria química no fabrica. La ciència química les ha caracteritzat, i n’ha pogut trobar procediments per fabricar-ne a partir de primeres matèries. L’hidrogen (1) és al Sol i a l’espai intergalàctic, però els químics sabem fer hidrogen mitjançant més de trenta procediments. Fins i tot a casa quan desembussem canonades en fabriquem… O la insulina (63): és un producte natural fruit dels pàncrees de moltes espècies animals, entre elles nosaltres; però la ciència química ens permet identificar-ne la molècula, i després la indústria química i biotecnològica ens la fabrica -amb bacteris transgènics, per cert- per a tractar la nostra diabetis. La química -la ciència química- ens permet comprendre què passa en els canvis químics, i la química -la indústria química, el laboratori químic o farmacèutic- fabrica per a ús massiu, i efectivament ha canviat (poc o molt) la història.

Molts lectors, jo també, trobaran noms químics que no havien sentit a dir mai. La iproniazida (75) o la imipramina (76), que són fàrmacs per a la depressió i l’esquizofrènia, respectivament. Més coneguts són la noretindrona (88), principi actiu de les píndoles anticonceptives, que realment ha canviat la història i la demografia; o el sildenafil (87) base de la Viagra, que potser no ha canviat la història mundial, però potser sí que ha canviat moltes històries personals.

El llibre descriu moltes molècules d’ús en medicaments, i moltes drogues. Han tingut, realment, un pes en la història. Però pel meu gust n’hi ha massa.

Quina seria la molècula 101? L’autor ens parla de futur, i fa bé i reivindica el paper de la química en els nous descobriments i invencions. Perquè el llibre -no ho he dit- està ordenat, més o menys, per ordre d’aparició de les molècules.

Què hi falta? Pel meu gust, hi falta una mica més de molècula clàssica. Especialment algunes de l’origen de la revolució industrial: m’hi falta el clor -imperdonable, Xavier… Ho sento. M’hi falten el conjunt carbonat de sodi – bicarbonat de sodi – sosa càustica, vital en el desenvolupament de la indústria del segle XIX. Havent posat el tetraetil de plom (34) hi haurien de tenir un lloc els seus substituts MTBE i ETBE, que han evitat la contaminació per plom a les ciutats.

I els metalls, acers i altres aliatges? No haurien pogut tenir un cert foradet? No són molècules -tampoc la sal comuna (43) ni l’òxid de silici (38) ho són i bé que són al llibre…

Tot això són retrets d’envejós. Esperem aviat “100 molècules més“.

Felicitats, Xavier.

UNIR 1000 PUNTS

L’editorial Blume ha editat recentment (2013) una publicació de gran format (42 x 30 cm) “Unir los 1000 puntos“, editada simultàniament en diversos paísos i idiomes. És una versió adulta del joc de dibuixar una figura unint un conjunt de punts de forma consecutiva. En aquest cas són 1000 punts que s’han d’unir, i això fa que la tasca de fer un dibuix duri algunes hores. Al llibre hi ha els retrats de vint personatges coneguts per la seva imatge: Marylin Monroe, Gandhi, Einstein, Elvis Presley, Shakespeare, Hitchcock…

Són interessants les solucions que ha trobat l’autor per fer una tasca així. Els números són de colors, en grups de cent. Són molt petitets, i a vegades les línies hi passen per sobre. i no és tan fàcil dissenyar un dibuix amb cabells i ulls amb una línia contínua… I no es pot començar pel 1000 i anar enrere perquè tapes números encara no usats.

L’autor és Thomas Pavitte, un jove dissenyador neozelandès, nascut el 1985. Va dibuixar en una ocasió la Mona Lisa amb més de sis mil punts.

Cada làmina es pot separar i emmarcar. És un bon passatemps. A les fotos es veu l’evolució d’un dels dibuixos a mida que s’hi van dibuixant cada centenar de punts. El vaig comprar a la FNAC i val només 11,90 €.

Al meu blog en castellà [+] es pot veure una altra imatge de 1000 punts.

Més informació: [+]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DENSIA FORTE I L’OSTEOPOROSI

Ingredients del iogurt Densia

L’osteoporosi és definida per l’Organització Mundial de la Salut com la malaltia caracteritzada per “tenir una densitat mineral òssia 2,5 desviacions estàndard per sota de la massa òssia màxima, que és la mitjana en la dona sana de 20 anys”. El que vol dir una definició tan tècnica és que es té osteoporosi quan tens una quantitat de calci als ossos força menor que la que tenen les joves: es tenen els ossos fràgils per manca de sals de calci, bàsicament fosfats en forma de cristalls d’hidroxiapatita Ca10(OH)2(PO4)6. També hi solen mancar proteïnes òssies. Una fase menys greu de pèrdua de mineral és l’osteopènia. La tècnica clàssica d’identificar una osteopènia o una osteoporosi és mitjançant una mesura denominada tomodensitometria òssia, que és una tècnica basada en els raigs X.

L’osteoporosi és una malaltia molt comuna i molt estesa, especialment en dones postmenopàusiques. A més de mesures farmacològiques per reduir-la o frenar-la, hi ha estratègies per prevenir-la: un aport suficient de calci a la dieta, optimitzar l’absorció i la fixació del calci al ossos: amb una ingesta suficient de vitamina D i la presa del sol, i fer exercici físic moderat.

Dades nutricionals del iogurt Densia

La quantitat diària recomanada de calci per als adults oscil•la entre 800 i 1000 mg, i 1200 a 1300 mg per després de la menopausa. La llet, els derivats làctics, alguns vegetals, i els peixos dels que es menja l’espina són les millors vies d’ingesta de sals de calci. Les llets envasades solen contenir uns 120 mg de calci per cada 100 mL de llet, i això tant la llet sencera com la semi com la desnatada. Es poden afegir sals de calci a la llet, i passa a ser llet enriquida en calci, que en sol tenir 160 mg, un 33% més que la llet no enriquida. I tant és que sigui “calci procedent de la llet” com procedent de sals minerals, l’organisme no ho distingeix, ni el químic que ho analitza: això és publicitat amb voluntat de confondre.

Els iogurts són làctics que tenen diferents virtuts des del punt de vista nutricional. Contenen bacteris beneficiosos per a les digestions, no contenen lactosa sinó àcid làctic, i contenen calci. Les marques fan servir els iogurts com a vehicle de subministrament de principis actius i nutricionals, convertint-los en aliments funcionals. Ho hem vist amb el Danacol [+] , i en certa manera amb l’Actimel [+].

Danone i altres empreses fabriquen iogurts enriquits en calci. En concret Danone en proposa dos: el Densia i el Densia Forte, que afirma que conté Calciforte. Aquests productes es presenten en dos formats bàsics, el clàssic de iogurt, amb textura de gel, i les ampolletes de líquid.
Què és el Calciforte? En alguns paísos hi ha un medicament denominat així , que és una barreja de sals de calci (gluconat, lactat, glucoheptonat, clorur) i llevat de cervesa, amb edulcorants, aromes, àcid làctic i aigua., i es presenta en ampolletes de 100 mL per beure. També existeix un xiclet Calciforte, que conté carbonat de calci (500 mg), vitamina D3, i llevat. Finalment, trobem un Calciforte Gold amb vitamines A, D3, B12, H, E, sals de calci, de fósfor, de coure, manganès zinc, cobalt i L-lisina. Tots són suplements de calci.

Cap d’aquests Calcifortes és el Calciforte del iogurt Densia Forte. Mirant els ingredients veiem que no hi ha cap ingredient denominat així. El Densia normal té només citrat de calci i el Densia Forte té una barreja de sals, que deu ser el que denominen Calciforte. Deu estar registrat, i, per tant, és exclusiu: una barreja de citrat de calci, lactat de magnesi, i citrat de cinc.

Aquesta pràctica de dissenyar una barreja, donar-li un nom, registrar-la i destacar després que l’aliment conté aquest producte de forma exclusiva no és nova. Altres marques i productes també ho fan. La mateixa Danone anunciaven fa un temps determinats iogurts que contenien Saciactiv, que no és més que una fibra força comuna que altres marques també hi afegien, sense publicitar-ho com a exclusiu. Són marrulleries publicitàries legals, però que generen confusió. És una pràctica que usen les marques innovadores per defensar-se de la còpia inmediata que les marques blanques fan dels nous productes.

Ingredients i informació nutricional del Densia Forte de maduixa. Fes clic per ampliar

Comparant la quantitat de calci dels diferents productes, veiem la petita taula següent, sempre sobre la base de 100 g o 100 mL de producte:

llet de qualsevol tipus (sencera, semi o descremada) 120
llet enriquida amb sals de calci 160
iogurt natural 120
llet fermentada Activia i similars 120
iogurt Vitalinea 120
iogurt Densia 320
iogurt Densia Forte 500

“Con CalciForte”

S’assimila tot el calci ingerit? No. D’una dieta normal només se’n absorbeix un 30 a 40%. La biodisponibilitat del calci dependrà de l’aliment amb que es pren, de si hi ha simultàniament vitamina D, que és imprescindible per a assimilar el calci, i de les característiques individuals de cadascú. Hi ha gran quantitat de webs i llibres que destaquen les elevades quantitats de calci de determinades verdures, algues i llavors, però sembla demostrat que se’n assimila una petita part. En termes generals, el calci dels làctics s’assimila molt millor que el procedent de vegetals.

El calci que es pren en excés s’excreta, però també pot acumular-se. De fet, aquest és un tema controvertit perquè hi ha alguns estudis que relacionen una ingesta excessiva de calci (més de 1500 mg/dia durant un llarg període) amb un increment d’atacs cardíacs. El tema és encara obert. Però així com es desaconsella un consum superior a dos Danacols, no hi ha una limitació per prendre un excés de iogurts o làctics, en termes generals.

En resum, els iogurts, com tots els làctics, són una de les millors fonts de calci, i el Densia i el Densia Forte més. Però és molt fàcil dissenyar una dieta quotidiana que satisfaci les necessitats de calci sense que calgui ingerir productes tan enriquits en calci com aquests.