LA COLÒNIA SEDÓ: UNA VISITA INDUSTRIAL ESPLÈNDIDA

El Museu de la Colònia Sedó [+] [+] és part del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, ubicada a Esparreguera, al peu del Llobregat. La colònia segueix sent un nucli industrial, ara sense la indústria tèxtil que en va ser l’origen. L’edifici on hi havia les successives turbines hidràuliques que donaven l’energia mecànica als més de 2500 telers que va arribar a tenir s’ha museïtzat i és de gran interés. Els enllaços que he posat abans expliquen perfectament la història i l’evolució de la colònia. Per això aquí em limito a posar-hi algunes fotos pròpies, les que més m’han motivat.

És una visita que recomano vivament: mai m’havia pogut posar a la conducció de l’aigua d’una turbina… Es pot fer també la visita de la part exterior de la colònia, més convencional. En total són unes dues hores.

La darrera turbina tipus Francis que es va usar a la colònia Sedó. És de 1899 i fabricada a Barcelona

Dins de la conducció d’entrada de l’aigua

La turbina (nº 9) va ser alimentada primer per l’aigua provinent del salt nº 7, aigua procedent de la resclosa del Cairat, a 4 km, i que és a uns 30 m per sobre de la turbina. Per permetre sedimentar les pedres i la sorra que arrossegava l’aigua, i que podien fer malbé la turbina es va dissenyar una conducció alternativa pintada en groc al dibuix, que no feia un salt brusc sinó una baixada més suau, al llarg de la qual els sòlids podien sedimentar i anaven a parar al tram final en groc a la dreta de l’entrada de la turbina. És un original sistema de decantador-sedimentador horitzontal, que està a la pressió hidrostàtica de l’entrada de la turbina. Cal netejar periòdicament la conducció.

En blau s’indica el canal encara existent, que va ser usat al començament de la implantació de la colònia.

NOU BLOG “QUÍMICA A LA VISTA”

Avui 13-9-2022 he inaugurat el nou blog “QUÍMICA A LA VISTA“, sobre llocs i espais on es poden veure instal·lacions, equipaments o vestigis de la indústria química i altres de relacionades. Et convido a que t’hi subscriguis. En principi hi haurà una entrada cada divendres. Avui hi he penjat una introducció on explico els objectius i una mica d’idea de com serà. L’adreça és aquesta: https://quimicaalavista.wordpress.com/ Pots fer clic aquí per anar-hi [+].

Foto aèria de 1974, quan la S.A.CROS estava a Badalona en plena activitat. Era química a la vista (des del tren) a l’oida pel soroll del processament de pirita, , i a l’olfacte pel diòxid de sofre i els gasos nitrosos que emetia. Aquesta foto ja havia estat publicada a una entrada anterior [+]

IN KOMBUTXA VERITAS

Fa deu anys ja vaig explicar que és la kombutxa o kombucha [+]. Ahir els supermercats VERITAS d’alimentació ecològica (i força esotèrica, però no de quilòmetre zero) publicaven un anunci a tota plana a La Vanguàrdia sobre els seus 20 anys i ens descobreixen que venen kombutxes MUN, que produeix un tal Jordi Dalmau a Mataró. Diu que les va descobrir el 2015, però això és perquè no llegeix el meu blog, on ja se’n parlava el desembre de 2012.

Tampoc aquest senyor deu ser molt gran, perquè si no sabria que als anys cinquanta del segle 20 la kombutxa mare passava de casa en casa com ara fan alguns amb el kèfir i altres productes fermentats. Nostàlgia… nostàlgia de la joventut, no pas nostàlgia d’aquella massa gelatinosa i viscosa que vivia a una palangana posada a una calaixera de la meva àvia.

Però com que tot torna, ara anuncien la kombutxa com una de les solucions a la desintoxicació de l’organisme i al tractament de la síndrome de Gilbert [+], una malaltia benigna del fetge que, llegeixo, no necessita tractament i afecta l’1% de la població en alguns moments.

Pronostico que amb la kombutxa passarà el mateix que amb els aquarius, les begudes energètiques i altres beuratges: s’introdueixen com a begudes funcionals per hidratar, estimular o semicurar, i la gent s’ho acaba bevent com a refresc.

Actualment hi ha dotzenes de petites fàbriques que fan tota mena de kombutxes artesanes. Com si fossin cerveses. A tots els supermercats en venen, no cal que siguin Veritas, no voldria fer-los publicitat, només faltaria això…

GRUMOLLS DE CAMIONS PER LES AUTOPISTES

L’autopista AP-7 un dia qualsevol

Molt sovint es solen trobar grumolls de camions per les autopistes. I ara que la major part són lliures de peatge, més.  Val la pena reflexionar una mica sobre les causes de la situació.

La velocitat màxima per a camions a les autopistes és, a Espanya, de 90 km/h. La longitud màxima d’un camió amb semiremolc tipus trailer és de 16,50 m. Quan un camió d’aquests ha d’avançar-ne a un altre d’igual ha de recórrer, per tant, els 33 m de la longitud de tots dos camions, més les distàncies de seguretat d’abans de començar a avançar i la que ha de deixar , un cop avançat. Imaginem que venen a ser en total 45 m.

Suposem que el primer trailer va a 85 km/h, i el vol avançar un altre a 90 km/h. Quant temps tardarà en aconseguir-ho? La velocitat relativa és de 5 km/h. Per recórrer 45 m es tarda, a 5 km/h, 25 segons. Quasi mig minut, durant el qual han circulat un al costat de l’altre durant uns interminables 625 m.  I si el que s’ha d’adelantar és un semiremolc que transporti  vehicles, que pot fer fins a 21 m de llarg, es poden tardar fins a 34 segons, durant els que la parella de camions recorrerà ¡més de 800 m!.

Així es crea una magnífica embussada dels cotxes que venen pel darrere a 120 km/h o més i que en arribar al tap hauran de frenar, amb el perill que això representa, si l’autopista és de dos carrils. Si és de tres, el tap no és tan gran, però hi haurà canvis de via inesperats, vehicles que dubten a avançar el parell de camions, i en resum més caos i perill. Per això molts camioners renuncien a avançar un camió que tinguin al seu davant, i s’acoblen a la seva velocitat. I ja en tenim dos, molt més difícils d’avançar.  Es crea un vincle inmaterial entre tots els camions del grumoll, vincle generat per una propietat comuna a tots, que és la velocitat semblant, i, diguem-ho tot, el raciocini dels conductors que prefereixen arribar una mica més tard que crear el caos a la carretera.

Sembla que prohibiran que, determinats llocs, i determinats dies i hores, els camions s’avancin entre ells, i es formaran unes vistoses caravanes que faran que a la pràctica les autopistes tinguin un carril menys . Però hi haurà un dia que aquestes fileres de camions s’uniran completament entre ells, passaran per una via pròpia, i del conjunt en direm corredor ferroviari de mercaderies. Però jo ja no ho veuré…

Els grumolls de camions són un exemple d’auto-organització, en anglès self assembling, que es dona en molts sistemes fisicoquímics.  L’exemple més simple i quotidià d’això el trobem en les dissolucions de tensioactius. Quan hi ha moltes molècules d’aquestes a la dissolución, no caben totes a la superfície i unes quantes s’ajunten a l’interior del líquid d’una manera estructurada: formen agregats de centenars o milers de molècules que acosten les seves cues no polars cap a l’interior de l’estructura. Els processos de la nanotecnologia es basen, molt freqüentment, en processos d’autoorganització… però això ens portaria lluny, com els camions que travessen Europa.

LA QUÍMICA A LA CUINA

Finalment en català !.

LES FÀBRIQUES PERDUDES DE BADALONA

El tren de Barcelona a Mataró, de 1848, va propiciar la instal·lació d’un gran nombre de fàbriques de tot tipus al llarg de la via en el seu tram de Badalona i el Poblenou. El fet que anés paral·lel a la costa va facilitar que les fàbriques poguéssin llençar els residus al mar, d’on treien també l’aigua per refrigerar les instal·lacions.

Fins al 25 de setembre de 2022 es pot visitar al Museu de Badalona una completa exposició sobre les fàbriques, avui ja derruides o abandonades, que hi havia al llarg de tota la costa. En queda funcionant l’Anís del Mono, i algun edifici conservat, com el de la metalisteria G.de Andreis (la Llauna), conservat com a institut de batxillerat, o l’edifici del CACI (el Coco) que sembla que, després de passar per la UB, se’l quedarà la UPC com a centre de suport a la recerca.

A l’exposició hi ha 27 fàbriques o instal·lacions (dues estacions de tren), cadacuna amb la fitxa, un text de qui, que i quan funcionava, fotos o plànols de les instal·lacions, i, per a algunes fàbriques, mostres del que fabricaven: utensilis i objectes de vidre, sacs d’adob, ampolles d’anís, xapa metàl·lica, …

És una visita molt recomanable per a tots els BTV (de Badalona de Tota la Vida) i els interessats en la història de la indústria catalana,

Exposició oberta a la planta 2 del Museu de Badalona (Pl. Assemblea de Catalunya 1, Badalona, a 5 min de l’estació de metro Badalona Pompeu Fabra de la línia 2). De dimarts a dissabte de 17 a 20, i els diumenges de 10 a 14. Agost tancat. (HORARI ACTUALITZAT)

Vista aèria . En el centre, la fàbrica Cros.

Llista de fàbriques de l’exposició.

Orgànic, biològic, ecològic

Un bon resum de Xavier Duran,

https://www.ccma.cat/324/com-entendre-letiqueta-dels-aliments-ecologics-i-no-perdres-amb-esquers-publicitaris/noticia/3162948/

Textos Introbables 8.04. LES CINC LLEIS DEL JUBILAT (2018)

Un divertimento, que permet entendre per què els jubilats sempre diem que no tenim temps…

8.04-2018-les-cinc-lleis-del-jubilatBaixa

Textos Introbables 8.09. RECENSIÓ DEL LLIBRE SOBRE PSEUDOCIÈNCIA PER A LA REVISTA MÈTODE (2021)

El darrer dels Textos Introbables és també una recensió del llibre de dos col·legues i amics, i naturalment el deixo bé també, perquè és també un bon llibre.

8.09-2021-recensio-llibre-pseudociencies-purroy-de-manuelBaixa

Textos Introbables 8.08. RECENSIÓ D'”EXPLORACIONS PEL PLANETA MENJAR” (2021)

Recensió del llibre d’un col·lega, i naturalment el deixo bé perquè és un bon llibre.

8.08-2021-recensio-llibre-puigdomenechBaixa