PUBLICITAT JABBERWOCKY

16/11/2017

Twas brillig and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe
All mimsy were the borogoves
Ant the mome raths outgrabe.

Borogoves, raths i toves, segons Tenniel.

Així comença el celebèrrim –per a uns quants- poema Jabberwocky, de Lewis Carroll, inclòs a la segona part de les Alícies, la Through the Looking-Glass. El poema és el més famós dels poemes nonsense, una branca de la literatura que es va cultivar a l’època que Carroll escrivia les seves obres, i hi ha molts escriptors que en van fer.

En el mateix llibre, el personatge Humpty Dumpty dona algunes idees de què són i què volen dir aquests termes imaginats, idees absolutament boges sobre etimologies absurdes o paraules-maleta fetes per la condensació de dues altres paraules. Fins i tot l’il•lustrador Tenniel va dibuixar alguns d’aquests toves, borogoves i raths, que de la lectura del poema clarament es detecta que són animals però no podem imaginar-los, d’entrada.

Els traductors van bojos per fer una versió que respongui al poema original, ple de paraules sense sentit. Hi busquen la sintaxi genuïna de l’idioma, i noves paraules eufòniques inventades, que responguin al sentit –sentit imaginat- original però que siguin coherents amb la llengua a la qual tradueixen. Per exemple, una de les versions en català d’Amadeu Viana (1998) es titula Xerramicós i comença dient

Dens era dens quan la brova fircant
gorsava i esmeia en la drana.
Tot ho imutava la sardatxana
i anardava les grates lo lutant.

O, en castellà, la versió de Marià Manent (1944), titulada El Dragobán i que a mi és una de les que més m’agraden:

Llegaba ya el hervín. Blendes casquines
huldaban y jarcían en el gardo..
Calígonos estaban los cibines
y venía el verdal con paso tardo.

Si el lector sap castellà o català –al menys, català en sap segur, i castellà gairebé segur també-, detecta ràpidament les paraules sense sentit inventades pels traductors, com sardatxana o cibines.

Vegem-ne ara una altra traducció, inèdita fins avui, de la que publico per primer cop el començament:

Es el candelo, y los gallardos tovos
en temporil groquean y grojean,
sin romeos acurban los borogovos,
lasradas momesasturias prendan.

Aquests versos són l’inici de la traducció del Jabberwocky Jerigoníada– en mingaña, un argot d’ofici inintel•ligible per al profà, de sintaxi castellana, específic dels esquiladors, cardadors, i matalassers que treballaven la llana a Castella i Aragó. Blanca Gotor, que és filla d’un d’aquests operaris i professora d’institut a Barcelona, està recuperant aquest argot i transcrivint-hi contes infantils, recopilant vocabulari i difonent-lo sempre que en té ocasió.

Estic segur que gairebé cap dels lectors coneix aquest argot, jo tampoc el coneixia [+]. N’existeix un diccionari [+]. Quan llegim el poema citat en mingaña, ¿com podem identificar els termes que realment són del mingaña dels termes inventats per l’autora perquè sonin i semblin de mingaña? Jo no ho sé distingir. En català sí, perquè en sé i sé que la sardatxana és un invent. O en castellà és un invent l’hervín. Però, ¿és en mingaña un invent el candelo? ¿O los tovos?. I el mateix ens passaria en qualsevol altre idioma que no coneixem.

A més del mingaña, hi ha altres argots d’ofici com la gacería [+] i fins i tot podriem considerar-hi la lingua franca o sabir, que és una parla de mariners mediterranis ja extingida, però que es va resucitar ara fa uns anys. Es va comentar a aquest blog perquè hi ha l’Alícia traduida [+].

INCÍS
Lector, si estas interessat en l’Alícia, o en el Jabberwocky, et convidem a la segona jornada Delícies d’Alícia, de la UB, del 23 de novembre de 2017 a les 16:15, amb el tema monogràfic Jabberwocky. Allà es presentarà completa la versió del Jabberwocky al mingaña, i detalls de la traducció, entre moltes altres coses interessants, incloses música, vídeo i recitatius, Més informació: [+].
FINAL DE L’INCÍS.

És habitual trobar Jabberwockies a la vida de cada dia. Llegim la publicitat d’un cosmètic on ens diu que té cèl•lules mare vegetals, que hi ha posat coenzim Q10, o que té àcid hialurònic, o urea, o col•làgen o retinol o pyrithyone o liposomes., Uns preparats contra la grip contenen oscillococcinum. Hi ha la dieta alcalina, la bona, i la dieta àcida, la dolenta. A la publicitat de iogurts hem vist i veiem que contenen Saciactiv, Calciforte o fitosterols, els detergents són o eren densoactius, i contenen oxigen actiu. I fins i tot el Renault Clio venia, segons els publicitaris, amb Zirithyone.

Tot plegat és un llenguatge Jabberwocky, tècnic o científic, incomprensible per a la majoria dels lectors. Una persona no química o no farmacèutica no pot saber si aquests termes existeixen, si corresponen a substàncies reals, i si serveixen per a res. Moltes d’aquestes substàncies existeixen, però altres, les que he posat en cursiva, són invents.

Capsa i etiqueta del medicament homeopàtic Oscillococcinum.
Fes doble clic per ampliar.


Com pot una persona no versada en el llenguatge tècnic conèixer si li fan passar gat per llebre en la publicitat? No pot. La publicitat es basa en la confiança que el consumidor té en la marca o en qui ven el producte. Si un farmacèutic et suggereix que compris oscillococcinum, t’està venent un preparat homeopàtic que no té més que sucre en forma de boletes, però no hi ha ni rastre de la substància que diu que hi ha, i que a més no ha existit mai, perquè l’oscillococcinum seria un microorganisme que un inexpert metge francès, Roy, va creure veure el 1925 a la sang de certs pacients, però del que no se’n ha demostrat mai l’existència. Aquest és un exemple d’engany. Però tu te’l creus perquè fas confiança en el farmacèutic, que creus que no t’enganyarà… però molts cops és el mateix farmacèutic l’enganyat per les farmacèutiques, les empreses, ben entès.

L’ús de terminologia inventada però amb algun fonament és una altra forma de tergiversació. El terme densoactiu va ser inventat per vendre detergents líquids i és una paraula-maleta fruit de la condensació de dens– que en realitat volen dir viscós o espès- i actiu, és a dir que té matèria activa detergent. És un terme no científic. També són invents amb base real el Saciactiv o el Calciforte dels iogurts [+], que són barreges d’ingredients que molts iogurts contenen. Si es personalitza amb un nom la barreja, i es registra, se li dona un estatus de producte gairebé farmacèutic i per tant a les propietats nutricionals del iogurt se li afegeixen les terapèutiques, sigui per rebaixar el pes o per augmentar el nivell de calci a la sang. Farien el mateix efecte els iogurts sense aquests termes inventats, però això els diferencia dels de la competència atribuïnt-los més nivell científic.

La resta de termes citats corresponen a substàncies realment existents, i la major part tenen efectes provats, al menys en determinades condicions d’ús. Les marques els destaquen en la seva publicitat per fer aparent el seu compromís amb la recerca al servei del consumidor, per augmentar el seu prestigi enfront de les marques blanques, que les copien amb uns mesos de demora.

Les empreses de l’alimentació cada cop més aposten per l’estratègia de la transparència, procurant evitar en els seus ingredients terminologia “sospitosa de química”. En lloc de posar els additius que contenen en forma de la grafia E-322, per exemple, posen “lecitina”, que és el mateix. Procuren eliminar la presència d’additius colorants i s’han inventat la gamma d’aliments colorants, que són també additius sense la classificació E, que tenen per objectiu donar color als aliments, i que deriven d’extractes vegetals: el color vermellós dels iogurts de maduixa l’aconsegueixen, per exemple, amb extracte de remolatxa. En canvi, els fabricants de cosmètics i detergents basen la seva estratègia publicitària en la ciència, amb spots televisius on surten experts de bata blanca, amb terminologia científica.

Qui usa també la terminologia Jabberwocky són els seguidors i practicants de teràpies alternatives. No en tenen prou amb usar terminologia xinesa, japonesa, coreana o hindú (yin-yang, aiurveda, ki) sinó que fagociten terminologia científica estàndard i la pretenen convertir en teràpies, com és el cas de la medicina quàntica, la cromoteràpia, o la medicina ortomolecular. Tot falàcies sense contingut científic.

La regulació de l’etiquetatge dels aliments, cosmètics i detergents ha ajudat i ajudarà més a la informació veraç del consumidor. La regulació de les teràpies alternatives serà impossible, perquè les ànsies de l’ésser humà de sanar-se i no patir hi seran sempre, i sempre hi haurà qui les explotarà impunement en benefici propi. En principi un nivell superior d’educació global hauria d’evitar caure en els paranys dels Jabberwockies quotidians, però en sóc força escèptic…

Densiaforte, la marca de iogurt que diu que té calciforte, però que realment no és un ingredient.

Anuncis

ORGONITA

08/02/2017

Orgonites. Font: Internet.

Orgonites. Font: Internet.

Em truquen d’una ràdio. Un oient els ha preguntat si és possible que la orgonita que porta a la butxaca li freni les radiacions del wifi i del bluetooth. Naturalment la resposta és no. Però no pots dir només “no”. Què pots dir, com ho dius, a qui ho dius, què pots esperar del que diguis…?

Primer, coses objectives: una orgonita no és un mineral ni un tros de roca, sinó un objecte que algú ha construit amb resina plàstica de poliéster, trossets de metall -ferro, alumini, coure- i trossets de quars. A vegades li donen colors, i formes variades: esfèriques, còniques, cúbiques, piramidals… Es pot comprar per tot arreu, des de pocs euros fins a centenars. Un objecte més o menys decoratiu, segons els gustos personals. La xarxa va plena de receptes per fer-se cadascú la seva orgonita, tan inútil com les que es compren.

Després, la resposta a la pregunta: té algun efecte?. Naturalment que no. A mi m’agradaria que les meves paraules fossin tan creïbles per a l’oient com creïbles van ser les del venedor que li va vendre l’orgonita. Ja no n’hi ha prou amb el criteri d’autoritat: “Com que ho diu un catedràtic de la universitat, té raó“. No, avui un catedràtic d’universitat és un pobre mortal en discussió amb eixams d’experts que afirmen propietats miraculoses i despropòsits físics o químics sense immutar-se, sense saber de què parlen, però amb llenguatge convincent.

Per sort. no era un debat, modalitat absolutament inútil si el que es vol és treure l’aigua clara d’un tema qualsevol (vegeu, per exemple, [+]). El que jo digui hauria de ser adequat per donar-me credibilitat, per donar algun criteri a l’oient i a la resta d’oients, als que no conec de res ni sé el que saben. Per tant, cal demostrar coneixement, amb el llenguatge habitual de l’oient, i a partir d’aquí construir el que es pugui, en el limitat temps d’uns minuts.

Com vaig enfocar-ho?. Intento explicar que sota el terme radiació s’hi amaguen dotzenes de conceptes molt diferents. Les substàncies radioactives, per exemple, emeten tres tipus de radiacions, dues de materials -les alfa i les beta– i una altra que només és energia, la radiació gamma. Aquesta és de la mateixa família que els raigs còsmics, els raigs X, els raig UVC, UVB i UVA, la llum visible, els infrarroigs, les microones, les ones de radar, o les ones de ràdio, i entre elles els wifi i el bluetooth, que per altra banda són emissions molt poc agressives perquè s’emeten a potències baixíssimes i, en elles mateixes, són de baixa energia.

Si jo dic radiació electromagnètica a una persona li pot sonar, però no li dóna cap informació, i penso que és millor evitar el terme. Val més començar amb alguna realitat ben coneguda, com la llum visible. Es transmet en línia recta, hi ha objectes opacs que la frenen, altres de transparents que la deixen passar, i altres que l’absorbeixen totalment o en part, com els objectes negres o de colors. Doncs bé, totes les radiacions citades també van en línia recta i poden travessar objectes, o ser frenats, o ser absorbits, depenent de quina radiació i de quin objecte. Per exemple, els vidres de finestra frenen l’UVA, les reixetes de les portes de microones frenen la radiació de microones, i no es pot escoltar la ràdio a les mines o al metro perquè les ones de ràdio no poden penetrar allà dins per les masses de terra que hi ha a sobre.

Hi ha matèries que frenen la radiació wifi i bluetooth, perquè són ones molt similars a les ones de ràdio. Però aquestes barreres han d’estar entre l’antena emissora i el receptor. L’energia de les radiacions no és com les olors, formades per molècules que van d’aquí cap allà i que poden ser absorbides amb alguna substància porosa, com els sistemes d’eliminar olors dels frigorífics.

Amb totes aquestes bases, podem intentar construir un argument. Si l’orgonita absorbís o frenés les radiacions, cosa que podria fer si la barrera d’orgonita fos prou gruixuda, hauria d’estar posada entre l’antena de mòbil i el telèfon. L’orgonita només frenaria la radiació que li arribés, però la del voltant no. En el benentès que si envoltés el mòbil d’una barrera absorbent per no rebre les radiacions que emet, aquest mòbil seria inútil, perquè ni rebria els senyals de les antenes, ni podria enviar senyals de cap mena, ni trucades, ni wifi, ni res.

Estratègia, doncs a usar en aquestes situacions de científic cara a un públic desconegut: fer servir llenguatge comú, i posar exemples propers a l’oient, que els hagi viscut. I esperar que això et doni credibilitat com a expert… I no dir a l’oient que és un crèdul o un ignorant. Sí que es pot dir que hi ha venedors que s’aprofiten de la gent oerint-li objectes, teràpies o serveis que no funcionen, i ho fan amb un llenguatge científic abusiu.

Per cert, el terme orgonita deriva d’orgó, o energia orgònica, que seria una suposada energia universal que Wilhelm Reich (1897-1957) [+], psicoanalista austriac deixeble de Freud, va creure que existia. La biografia de Reich és digna de ser coneguda: Va imaginar que aquesta energia universal estaria relacionada amb els orgasmes, i d’aquí el terme orgó. Va construir màquines -acunmuladors d’orgó- on la gent practicava sexe a dins, i afirmava que l’energia acumulada, que òbviament era impossible de visualitzar ni de mesurar, curava malalties, entre elles el càncer. Als Estats Units, on havia anat fugint dels nazis, el van denunciar per estafa, i el van condemnar a la presó on va morir. Dusan Makavejev, cineasta serbi, va fer-ne el 1971 una pel·lícula denominada W.R: els misteris de l’organisme, [+] que la gent anava a veure amb aquell morbo perquè s’hi parlava de masturbació, hi havia algun penis per allà, etc… La teràpia bioenergètica, una altra falàcia actual que apliquen a algunes pseudoclíniques, deriva de les idees de Reich.

wr


DDT INORGÀNIC, SOFRE ORGÀNIC

28/04/2016

Quan l’Alícia li retreu a Humpty Dumpty que una mateixa paraula no pot tenir dos significats diferents, aquest respon que quan ell usa una paraula significa exactament el que decideix que signifiqui en cada moment. L’Alícia, desconcertada, dubta de que es pugui fer que les paraules tinguin tants significats diferents. I Humpty Dumpty li replica que “la qüestió és qui mana aquí, i res més“.

Qui té la propietat de les paraules? Segons Humpty Dumpty, el qui mana. No són els diccionaris ni les acadèmies, que es limiten a fer de notari de l’ús que té cada paraula en un moment històric, excepte quan fan política i posen o treuen significats a les paraules en funció dels interessos partidistes, com ha fet recentment la RAE.

A una web de menjar ecològic, natural i orgànic, vaig llegir l’afirmació de que el pesticida DDT era rebutjable perquè era inorgànic, i en canvi el tractament de plagues amb sofre era acceptable perquè era orgànic. Si jo repasso la química, està ben clar que el DDT, 1,1,1-Tricloro-2,2-bis(4-clorofenil)età, abans denominat dicloro-dimetil-tricloroetà, és un pesticida organoclorat, clar exemple de molècula de la química orgànica, i en canvi, el sofre és un clar representant d’un no metall inorgànic.

La molècula de DDT

La molècula de DDT

Podriem titllar la web citada d’ignorant i de que no saben química. I potser és cert, però l’ús dels termes inorgànic i orgànic en el sentit oposat al que els químics fem servir no és un simple problema d’ignorància, tant de bo fos només això. Aquest és un exemple més de l’ús d’una terminologia generada en un context i que s’ha escapat i depassat l’àmbit estricte en que estava, que ha colonitzat altres ambients, i que arriba a agafar sentits contraris als originals.

Vegem-ne alguns exemples en altres camps: cap als anys setanta, quan va créixer la preocupació per la contaminació, es va començar a parlar del medi ambient. Tots els esforços dels puristes per fer veure que els termes medi i ambient són quasi sinònims, i que s’havia de parlar només del medi van ser inútils, i medi ambient s’ha quedat.

De la mateixa manera, la preocupació pel medi -ambient- va passar a ser un tema ecologista, no ecològic. No va servir de res que veus autoritzades com Margalef aviséssin de l’ús abusiu d’aquest terme, o que Ramon Folch arribés a escriure un llibre intentant distingir els termes: “Sobre ecologisme i ecologia aplicada“. Res, ecologisme s’ha quedat, convertint la ciència –ecologia– en militància –ecologisme. Ara has de ser ecologista, perquè si no, ningú entén que pots ser respectuós amb el medi o amb pràctiques sostenibles però no ser ecologista militant, és a dir, considerar el respecte al medi com a valor principal orientador de la teva vida i actituds.

Parlar d’agricultura biològica sempre em fa mal a la vista o a l’oida. Com pot ser una agricultura, sinó biològica? No serà geològica… I si n’hi diuen agricultura ecològica, el mateix mal a l’oida o a la vista. Tot ecosistema és descrit per l’ecologia, ciència que explica les relacions entre espècies i el seu medi, i naturalment cada camp cultivat, cada erm o cada bosc són descrits i avaluats amb les eines de l’ecologia, al marge de quin sigui el seu estat, el seu origen, la seva proximitat a l’estat que tenia abans de la intervenció humana o les pràctiques que s’usin per cultivar-lo. Naturalment termes com agricultura biodinàmica, buits de contingut rigorós, són encunyats per aquells que volen vendre’t algun producte diferenciat dels altres, però sense diferències mesurables més enllà de pràctiques ratllant l’esoterisme.

La terminologia científico-culinària és també ambigua. Quan els cuiners parlen d’emulsions, molts cops no parlen del que el químic descriuria com a emulsió, sinó que parlen de suspensions o de gels. Quan el cuiner parla de la gelatinització de les patates, allà no hi gelatina de cap mena, sinó hidratació del midó. Quan alguns cops es cita la caramelització, vol dir reaccions de Maillard o viceversa. I tants altres exemples.

Etiqueta de la producció ecològica a Catalunya

Etiqueta de la producció ecològica a Catalunya

Anem al DDT. És un compost amb enllaços entre carbonis: un compost de la química orgànica, naturalment. Però no. Avui orgànic, per a molta part de la població, és sinònim de biològic o ecològic. És a dir, de producte obtingut sense l’ús de pesticides de síntesi i sense fertilitzants de síntesi, segons està definit en el reglament CE 834/2007, ones parla dels productes ecològics. L’ús del terme orgànic és més habitual als paísos anglosaxons. La normativa legal actual parla d’agricultura biològica o ecològica -un abús, etimològicament parlant- i no d’agricultura o ramaderia orgàniques, però el terme orgànic va entrant aquí amb força. Naturalment, el DDT és un pesticida de síntesi, un químic, i com a tal és rebutjat per l’agricultura ecològica o orgànica. Com que el DDT no és un producte orgànic, el titllen d’inorgànic, perquè el prefix in- té el valor de negació, com a indesitjat, inadequat, inanimat. L’ús del terme inorgànic aquí és en flagrant contradicció amb el terme usat per la química.

Però el sofre és diferent. El sofre és un plaguicida usat en l’agricultura tradicional, en diverses formes. i forma part del catàleg de productes autoritzats en les pràctiques de l’agricultura ecològica, junt amb diversos derivats de coure, el permanganat de potassi, el sabó de potassa, polisulfur de calci, bicarbonat de sodi i altres productes. Per tant, el sofre és, en la terminologia d’aquest entorn, un plaguicida biològic o orgànic. En aquest cas, es dóna la curiosa circumstància que la major part del sofre utilitzat és un subproducte de les refineries, que el treuen de compostos de sofre presents al petroli, com els mercaaptans o tiofens. El petroli, un compost natural i orgànic però fòssil i no sostenible, i per tant d’ús rebutjable segons els principis de la producció ecològica. El sofre, doncs, podem dir que realment és un producte orgànic, ni que sigui estudiat per la química inorgànica, la que en francès es diu chimie minerale

Qui mana en aquesta terminologia? Ja no són els químics, encunyadors dels conceptes de química orgànica o química inorgànica, sinó els practicants de l’agricultura no convencional, els seus seguidors i els mitjans de comunicació generals. Els químics i en general els científics han perdut el seu paper prescriptor de la terminologia.

Aquest canvi de valor dels termes es dóna sempre al llarg del temps. Pensem un cop més en la química orgànica. Aquesta denominació la va inventar Berzelius el 1807, per referir-se als compostos que derivaven dels éssers vivents, compostos que imaginaven que només es podien obtenir des de la biologia: parlem de la sacarosa, de les proteïnes o de la lecitina. Es suposava que els éssers vivents tenien un principi o força vital que els permetia fer aquestes síntesis, en general més complexes que les que es feien als laboratoris d’aquell temps. Però Wöhler, el 1828, va sintetitzar la urea CO(NH2)2 al seu laboratori a partir del cianat d’amoni NH4OCN, que és un compost clàssic obtingut a partir compostos inorgànics. El principi del vitalisme se’n va anar en orris: no calia un ésser viu per obtenir una molècula orgànica, sinó que es podia sintetitzar a partir de productes no derivats dels éssers vius. El concepte de química orgànica tal com l’havia imaginat Berzelius, va passar a voler dir química del carboni, que engloba tots els compostos amb carboni derivats dels éssers vius i tots els altres sintetitzats pels químics i no existents a la naturalesa, com el teflon, el PVC o el DDT. Però es segueix dient química orgànica. I al llarg del segle XX s’han inventat termes com la química bioinorgànica o la química organometàl•lica, que estudien famílies de productes i d’estructures entre la inorgànica i la orgànica. Les sutileses i diferències entre elles les deixarem per als experts.

Fins i tot el concepte química del carboni és també ambigu, perquè compostos com el monòxid de carboni CO, el diòxid de carboni CO2, el cianur d’hidrogen HCN o els carbonats con el de calci CaCO3 són compostos de carboni indubtablement inorgànics, sense relació ni estructural ni de propietats amb altres compostos de carboni. I, si per ser més precisos, volem considerar la química del carboni com la de les molècules en que l’àtom de carboni està unit amb ell mateix amb enllaç covalent, tampoc aquesta és una solució acceptable, perquè en quedaria fora el metà CH4 i tots els seus derivats, com el cloroform CHCl2, el metanol CH3OH o l’àcid fòrmic HCOOH, indubtablement orgànics.

Altres termes químics que han agafat sentits ben diferents del valor científic inicial són els termes alcalinitzant o acidificant, referits a aliments que pretesament acidifiquen o alcalinitzen l’orina, segons les teories no contrastades científicament de Warburg. En aquesta concepció es donen paradoxes com que les llimones serin aliments alcalinitzants.

No, els químics ja no som propietaris de la terminologia química, al menys de la clàssica. Els científics i tècnics ja no som els prescriptors socials ni el que creem tendències, si és que alguna vegada ho hem fet. Són els departaments de publicitat de les empreses de productes de consum els que inventen terminologia no ortodoxa i a vegades sense sentit per suggerir ciència avançada: densoactiu, Calciforte, neosoma. Són els venedors de fum i els esotèrics qui s’apropien de terminologia científica per envoltar els seus inútils productes de respectabilitat científica, inventant denominacions fantasioses com agricultura biodinàmica, constel•lacions familiars, memòria de l’aigua o sanació quàntica amb aquella impunitat, que esgarrifa els científics.

No sé si hi ha res a fer. Però, tanmateix, alguna cosa es deu haver de fer. No es tornarà a l’estadi d’una nomenclatura genuïnament científica, estadi en el que no hem estat mai del tot. Acceptat això, cal que tot científic sgui conscient de quin ús fa la població no experta dels termes amb contingut científic, i aclareixi sistemàticament la diferència: cal tenir una espècie de diccionari de traducció entre lèxic expert i lèxic no expert. Res de nou per als cuiners i científics, però encara poc habitual en altres camps. I, òbviament, educar a tots els nivells sobre les terminologies i el valor diferent de les paraules segons el context.

Per cert, lector, aquest tanmateix del paràgraf anterior, com el traduiries en castellà: “A pesar de todo” o “asimismo“? Estem assistint a un canvi de significat d’aquest terme, que està passant a voler dir el contrari del que volia dir fa uns anys. Cada cop més gent l’usa en el sentit d'”així mateix“, avui per avui incorrecte, perquè vol dir precisament el contrari. Però la pressió popular farà que sigui correcte d’aquí a uns anys.

Sort que ja no ho veuré, que diuen l’avi de La Competència i el senyor Marcel·lí Virgili. Si no saps de qui et parlo, és que som d’universos paral•lels, amb alguns contactes potser, però independents entre ells.


HOMEOPÀTIC + ALOPÀTIC = HÍBRIDOPÀTIC ?

04/03/2016

De fa temps que el terme homeopàtic, com els termes natural, equilibrat, complet, ecològic o de proximitat són valorats socialment de forma positiva. Cap d’aquests termes suposa cap reconeixement de que el producte al que s’aplica sigui millor, més eficaç, més nutritiu, o més saludable.

Les campanyes llançades en contra dels productes homeopàtics usen dos arguments bàsics. El basat en la teoria química, que diu que a les elevades dilucions dels productes no hi queda cap rastre del suposat principi actiu. I l’argument basat en que no té més eficàcia que un placebo qualsevol.

Fabricants de productes homeopàtics s’han inventat productes híbrids, amb una part homeopàtica i una part de medicament convencional a les concentracions convencionals. Se’ls podria denominar medicaments hibridopàtics, potser. D’aquesta manera, si el medicament funciona, es pot al·legar que la millora s’ha produit pel medicament homeopàtic.

A la foto adjunta podem veure part dels envasos de dos medicaments dels EUA, prescrits per al desembussament dels sinus nasals, la rinitis i afeccions lleus similars. El de la part superior és el medicament convencional, una típica dissolució salina tamponada, amb un desinfectant bactericida típic, el clorur de benzalconi.

A la dreta, els ingredients “actius” del medicament homeopàtic. Conté tres sals inorgàniques (nitrat de plata, dicromat potàssic i carbonat de sodi) a dilucions homeopàtiques (per sort, perquè els dos primers són tòxic i molt oxidant, respectivament) i extractes homeopàtics de cinc plantes.

I a sota, la composició d’ingredients “inactius” del medicament homeopàtic. Coïncideixen pràcticament amb els ingredients del medicament convencional: la dissolució salina tamponada, amb el mateix desinfectant.

Tots dos funcionaran igual, suposant que les concentracions d’aquests darrers ingredients siguin les mateixes en ambdós. Però, si funciona, la impressió en l’usuari serà que el medicament homeopàtic és eficaç i que l’homeopatia funciona. Naturalment, funciona gràcies als ingredients “inactius” que conté. Si tan inactius són, per què els hi posen?

No és precisament una conducta gaire exemplar, em sembla a mi.

Comparació. Fes clic per ampliar.

Comparació. Fes clic per ampliar.


JORNADA SOBRE BIOASTROLOGIA

28/12/2014
Els signes del Zodíac i els seus noms en llatí

Els signes del Zodíac i els seus noms en llatí

Per a la nostra indignació, m’assabento que el proper 6 de març es portarà a terme a Barcelona una Jornada sobre Bioastrologia. Per Internet veig que la bioastrologia és la ciència que estudia la relació entre els signes del zodíac i els aspectes biològics dels éssers vivents, sense entrar en la caracterologia, els valors o el comportament. Es basa en l’estadística i en diferents ciències biològiques, i no té per objectiu predir el futur, sinó explicar els fets basant-se en la posició relativa dels astres en determinats moments de la vida de l’organisme.

Alguns dels temes (provisionals) que tractaran en la Jornada de Bioastrologia seran:

• Probabilitat de que els nascuts sota el signe de Bessonssiguin bessons univitelins
• Bones pràctiques d’aquicultura en l’Era d’Aquari
• Els Peixos no són teleostis ni elasmobranquis, sinó anfioxus
• Epiastrologia: Varietats de càncer dels Crancsegons l’ascendent que tinguin
• El signe de Capricorni i la infidelitat conjugal
• Devoren els Lleó als Aries (moltó)?
• Nous sistemes de calibratge de la Balança astrològica
• Són els Tauroabolicionistes de les curses de braus, o en són partidaris?
• Immunitat dels Escorpía la picada d’escorpins, escurçons i taràntules
• És compatible amb el benestar animal la caça amb arc dels Sagitari?
• La partenogènesi en la reproducció dels Verge

Com es pot veure, els temes són apassionants…

Fem una mica de lingüística comparativa.

Crida l’atenció la terminació –logia. Deriva del terme grec logos, que vol dir raonament, argumentació, parla, discurs, intel•ligència, pensament, ciència, estudi, o sentit. Però, així com al terme biologia es refereix a una ciència, en el terme astrologia ens indica una pseudociència. Una altra terminació similar és –nomia, derivada també del grec nomos, adjudicar, assignar o legislar. D’aquí el terme economia, que vol dir legislació de la oikos, la casa, l’entorn. En canvi, l’ecologia seria el coneixement de l’entorn sentit ampli. En Miquel Duran ha introduit el terme edunomia, que és el nom del seu blog, especialitzat en la gestió de l’educació en el sentit més ampli[+] .

Però, en aquest cas, quin sentit etimològic tindria el terme astronomia? La gestió dels astres? No, astronomia és ja un terme molt antic, i es refereix a les lleis que regulen el comportament dels objectes celestes. També se’n deia astrologia, però aquest terme va anar derivant cap a la seva variant pseudocientífica. Llegeixo que l’església catòlica va dictar la Butlla contra l’astrologia el 1586 en temps del papa Sixte V, i després una Constitució contra l’Astrologia el 1631, per part del papa Urbà VIII, amic de Galileu però el 1632 el va jutjar. Que complicada que és la vida…

Per complicar-ho més, astrologia és pseudociència i cosmologia no. Ni geologia nicap de les -logiesmèdiques: cardiologia, neurologia, histologia, nefrologia, etc etc. Com es menja tot plegat?

Si has llegit fins aquí, potser és moment d’especificar que aquest pots ha estat penjat el 28 de desembre de 2014, dia dels Sants Innocents. Tot el que es diu de la bioastrologia i del simposi és inventat per un servidor. El que tindrà lloc realment el 6 de març de 2015 al matí és una Jornada sobre Astrobiologia, a la Facultat de Biologia de la UB, on hi tindré una participació parlant de la química que fa possible la biologia. En seguirem parlant. Guarda’t el dia.

Però hi ha qui guanya diners amb la bioastrologia. Alguns exemples: [+], [+]. I és que, com deia en B.E., company de curs de Selectiu, tot el que puguis pensar ja ho ha pensat un altre…

Póster Jornada Astrobiologia del 6/3/15. Fes clic per ampliar.

Póster Jornada Astrobiologia del 6/3/15. Fes clic per ampliar.


CENTENARI DE MARTIN GARDNER

21/10/2014

El dia que es publica aquest post (21-10-2014) és el centenari del naixement de Martin Gardner, autor de textos de matemàtiques recreatives, lluitador contra les pseudociències i estudiós de les Alícies. Li he dedicat un post d’encàrrec al meu blog en castellà de SciLogs [+], on destaco les tres facetes de la seva vida, i un post al meu blog de les Alícies [+], on enm centro en la darrera de les obres carrollianes que va fer: “The Hunting of the Snark” anotat.

Remeto al lector interessat a cadascun dels posts citats. Potser li agradaran…


TRACTAR L’EBOLA AMB DESINFECTANT DE PISCINES

14/08/2014

MMS són les sigles de Multimedia Message System que serveix per enviar missatges multimèdia –fotos o vídeos- amb el telèfon. És el desenvolupament dels SMS, sistema de missatgeria per telèfon que va sent substituida pel WhatsApp, gratuït… sempre que ja hagis pagat la tarifa plana del telèfon.

Però MMS vol dir moltes altres coses. Robert Xalabarder m’ho va explicar ara fa anys. MMS és el Miracle Mineral Supplement (o Miracle Mineral Solution), el Suplement Mineral Miraculós. Es ven per internet, es venia en botigues i des de 2010 se’n va prohibir la venda a Espanya. O sigui que aquest post va tard. Si ho comento és perque ara se n’ha tornat a parlar en relació amb l’Ebola.

Jim Humble, un enginyer aeroespacial –o tècnic electrònic, que les biografies no acaben de posar-se d’acord- havia treballat en la mineria de l’or a Sudamèrica. Alguns dels seus treballadors van enmalaltir de malària i no tenia altra cosa per donar-los que el líquid per purificar l’aigua i fer-la potable. I diu que van curar-se. Diu que va deixar de buscar or i es va dedicar a repartir el líquid entre els miners d’altres prospeccions. Va tornar als Estats Units i es va dedicar a comercialitzar el líquid miraculós. Amb els anys va afirmar que curava no només la malària, sinó les hepatitis A, B i C, la tuberculosi, la sida, l’Ebola, l’artritis i –naturalment- el càncer. Algun successor seu, com l’alemany Andreas Kalker ven el producte per Europa, amb videos a YouTube i explicacions de com s’ha de preparar. També Josep Pàmies explica com preparar-ho a casa.

Els sistemes de purificació d’aigua són, químicament, potents oxidants que destrueixen els microorganismes. El clor és el més habitual, i també l’ozó, per a les instal•lacions fixes. Per a sistemes portàtils o de dimensions petites, com les piscines, són habituals altres substàncies amb denominacions fantasioses, com clor en pastilles, oxigen estabilitzat, o similars.
Imatge Ebola
El MMS és clorit de sodi en pols (NaClO2) que en un mitjà àcid, com àcid cítric o salfumant, es descompon donant diòxid de clor, ClO2, que és un potent oxidant. Aquesta substància és capaç de destruir membranes microbianes i entrar en els enterovirus impedint la seva capacitat de reproduir-se en les cèl•lules. Permet, doncs, eliminar els microorganismes, tant els patògens com els altres. A més, oxida molècules orgàniques responsables de donar mals gustos a l’aigua. Un desinfectant, com el lleixiu clàssic, però amb algunes propietats millorades i més potent.

És un tòxic, naturalment, a dosis no molt elevades. La seva toxicitat va fer que el Ministerio de Sanidad espanyol en prohibís la venda el 2010, i ja havia estat prohibit pel Canadà. Contra la prohibició els venedors van reaccionar furibundament. Personatges com Teresa Forcades, Josep Pàmies o Arcadi Oliveres van solidaritzar-se amb Andreas Kalker, en la seva lluita “contra les farmacèutiques“. A vegades la passió cega la gent que en principi cal considerar intel•ligent. O potser és que ja els va bé recolzar-se en mentides si els ajuden a la seva lluita. Que en aquest cas sigui un producte químic artificial, deu ser perdonable perquè és un producte químic artificial que no forma part del sistema…

Ara que ha rebrotat el virus de l’Ebola han aparegut novament de forma oportunista per oferir els seus coneixements i les dosis de MMS als governs africans. Esperem que no els facin cas, a diferència del que va fer el govern de Sudàfrica, presidit per Thabo Mbeki i la ministra de salut Tshabalala, que durant tant temps va negar la relació entre el VIH i la SIDA i subministrava als pacients una barreja de llimona, all, oli i remolatxa. Per sort el nou president Zuma -que inicialment deia que amb una dutxa n’hi havia prou per evitar el contagi- va canviar d’opinió el 2009 i va acceptar l’ús dels antiretrovirals. Llàstima dels més de 300000 morts que s’haurien pogut evitar.

La referència oportunista actual sobre les virtuts de l’MMS contra l’Ebola ve donada per un fulletó de 2006, que deu ser escrit o traduit a Sudamèrica, al Con Sud, perquè en algun lloc parla de porotos (terminologia derivada del quètxua per referir-se a mongetes verdes i similars) [+]. És un fulletó de 84 pàgines ple de veritats, mitges veritats i bestieses químiques i, suposo, bestieses mèdiques. Tot el redactat és justificatiu de remeis plausibles, com enemes, d’altres remeis inútils, com l’ús d’aigua de mar, o de remeis simplement perillosos, de forma indiscriminada. A més de la cura de la malària, ebola, SIDA, càncer, també afirmen que curen l’autisme, l’herpes, l’arterioesclerosi, la gingivitis, la candidiasis, la diabetis, l’artrosi, les alèrgies, asma,… Fa especial èmfasi en la teoria àcid-base de l’organisme i l’alimentació, que ha estat fruit de tantes frustracions en pacients de càncer que s’ho han cregut. Sense cap referència científica enlloc, naturalment.

M’ha fet gràcia que aconsellin beure aigua “ionitzada“, cosa que diu que aconsegueixen bullint-la durant vint minuts. una afirmació que mereix un suspens d’un curs elemental de química. En un altre punt afirmen que la sal marina sense refinar conté 92 minerals essencials i 32 minerals traça i a més oligoelements. Com que el terme “mineral” l’assimilen a “element”, vol dir que algú hi ha trobat més de 124 elements. A la taula periòdica actual se’n han identificat 118, dels que els darrers no existeixen perquè no duren més que una fracció de segon… Quines coses pots aprendre estudiant…

Segons els promotors de l’MMS, hi ha una conspiració mundial de la OMS, la UNICEF, Metges sense Fronteres i la Creu Roja per evitar curar la malària i l’Ebola amb MMS, perquè tots estan en mans de les farmacèutiques. Ara s’hi suma la Monsanto -denominada Monsatan pels seus opositors- que sembla que està col•laborant en una vacuna. Del que es tracta perquè sigui rendible és que hi hagi més gent rica infectada. Potser per això han començat a portar infectats d’Ebola a EUA i a Europa…

(El títol d’aquest post és voluntàriament demagògic, per prevenir al lector de demagògies similars. Un producte usat per una funció pot perfectament ser usat per a una altra funció. Quan Santi Santamaria va voler desprestigiar Ferran Adrià va dir que “donava per menjar cola d’empaperar parets“. Es referia a la metilcel•lulosa, que efectivament pot usar-se com a adhesiu, i alhora com a additiu alimentari. És tan fàcil fer demagògia…)