LA CIÈNCIA EN LA LITERATURA

08/09/2015
Portada del llibre. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Catàlisi

Portada del llibre.
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Catàlisi

Fa dues hores -ara són les 21:15 del 8-9-15- que s’ha presentat a la Fira del Llibre en Català 2015 el llibre de Xavier DuranLa ciència en la literatura“, que té com a subtítol “Un viatge per al història de la ciència vista per escriptors de tots els temps“. Xavier Duran és un assagista ben conegut, que des de la seva doble condició de químic i periodista ha aunat sempre la literatura i la ciència, amb més de trenta llibres escrits i diversos premis literaris i de divulgació. Han presentat el llibre en David Jou, professor de Física Teòrica, assagista i poeta, i Jordi Elias, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. El llibre ha estat publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, dins de la col•lecció Catàlisi que dirigeix encertadament el professor de Genètica David Bueno. (l’haig de deixar bé perquè tinc un llibre pendent de publicar en aquesta col•lecció… Disculpa, David, la broma).

El llibre és extens: 364 pàgines. I intens. Resumir tres mil anys de literatura buscant-ne les relacions amb la ciència, no és fàcil. I més si deixa fora, per trivial, la ciència ficció -exceptuant-ne notables autors clàssics, com Mary Shelley o H.G.Wells– i dedicant només dues pàgines a Verne, un “hàbil extrapolador”, en paraules de Duran. No hi he vist, en una primera mirada, res d’Asimov, que a més de divulgador científic, va escriure també notables contes de ciència-ficció, però al segle XX.

177 cites d’autors literaris de tot arreu i de tots els temps, d’Homer a Virginia Woolf, de Jaume Cabré a Dante, de Shakespeare a Dolors Monserdà. Poesia i prosa, novel•la o assaig, de totes les literatures, amb més abundor de la occidental. Els autors catalans hi són ben representats, però no sobrerepresentats. Com han dit els presentadors, l’autor va començar a agafar materials per al llibre fa més de trenta anys, i el té escrit des de fa temps, a l’espera d’editor. Ell mateix confessa que el text original era el doble del que finalment ha vist la llum, però per raons editorials n’ha hagut de resumir alguns capítols, i treure’n algunes parts. I, tot i això, el llibre és monumental…

El llibre és escrit cronològicament , però hi ha alguns trossos en que, per coherència, agafa una perspectiva temàtica. Efectivament, el tema de la medicina i la malaltia és transversal, molts literats n’han fet menció i al llibre es pot trobar , intercalada al llarg dels capítols, tota una història de la relació entre l’home i la malaltia i els metges que la pretenen guarir.

El llibre, com el matiex autor ha dit, es pot llegir un capítol rere l’altre, buscant-ne un tema a l’índex i seguint-lo, o obrint-lo a l’atzar i llegint el que hi trobis. Aquesta darrera forma és la que he fet servir fins ara.

Després de fer-ne la ressenya, ara només em falta llegir-me el llibre de veritat…

Felicitats, Xavier.

Anuncis

CENTENARI DE MARTIN GARDNER

21/10/2014

El dia que es publica aquest post (21-10-2014) és el centenari del naixement de Martin Gardner, autor de textos de matemàtiques recreatives, lluitador contra les pseudociències i estudiós de les Alícies. Li he dedicat un post d’encàrrec al meu blog en castellà de SciLogs [+], on destaco les tres facetes de la seva vida, i un post al meu blog de les Alícies [+], on enm centro en la darrera de les obres carrollianes que va fer: “The Hunting of the Snark” anotat.

Remeto al lector interessat a cadascun dels posts citats. Potser li agradaran…


PÀGINES VIVES AL MUSEU BLAU

20/04/2014

Una de les volvelles combinatòries de Ramón Llull. Fes clic per ampliar.

Una de les volvelles combinatòries de Ramón Llull. Fes clic per ampliar.

Al Museu Blau, museu de ciències naturals de Barcelona, hi ha fins el 28-9-14 l’exposició temporal “Pàgines vives“. S’hi mostren una vuitantena de llibres del que ara se’n diuen pop-up, és a dir, llibres en que determinades il•lustracions brollen de la pàgina plana per agafar volum. És a dir, autèntics llibres 3D. Procedeixen de la col•lecció privada d’Ana María Ortega Palacios i Álvaro Gutiérrez Baños, que en tenen més de 2000. És una exhibició gratuïta Aquí n’hi ha més informació [+].

Aquests tipus de llibres tenen una llarga història. En són antecessors algunes publicacions romanes, i els diagrames combinatoris circulars o volvelles de Ramón Llull (segle XIII) a l’Ars Magna, tan apreciats per tot el món i tan desconeguts aquí. Aquests llibres pop-up van conèixer un important èxit a finals del segle XIX i començaments del segle XX. Recordo un llibre a casa sobre salut (“Guía práctica de la salud“, de Federico Rossiter, dels anys 20 o abans), i em fascinava anar desplegant les poques capes d’un dibuix del cos humà. Això encara era 2D, però també tenia un llibre –Hansel i Gretel– en sis diorames. En obrir tot el llibre i unir les dues cobertes quedava un objecte que s’aguantava dret i anaves passant d’un diorama a l’altre, amb una versemblant profunditat. Ja era el 3D.

Cap als anys 60 del segle XX Vojtěch Kubašta – txecoslovac, perquè encara existia Txecoslovàquia- va realitzar una gran quantitat de llibres en pop-up, amb tècniques noves i imaginatives. Les noves tècniques d’impressió, papers de diferents qualitat i noves tècniques d’enginyeria del paper van permetre un nou auge dels llibres desplegables, dels que es fan actualment meravelles increïbles. Adjunto aquí unes quantes fotos de l’exposició, amb la recomanació de visitar-la, per poc interessat que s’estigui en aquests temes. Fent clic a una foto qualsevol es mostren en presentació.

Completa l’exposició un video sobre alguns dels llibres no exposats, i diversos cartells informatius molt didàctics. I de passada es pot visitar -pagant- l’exposició “Enverinats[+] . Bitxos i plantes esgarrifosament tòxics, molt interessant i recomanable. I, posats a fer, repetir la visita al fons permanent del museu “Planeta vida“, que combina de la millor manera els antics fons dels museus de Zoologia i Geologia del Parc de la Ciutadella amb els conceptes científics actuals sobre evolució i filogènia.

Sobre llibres de pop-up: al meu blog “Alícies, naturalment” he penjat una Alícia en pop-up de Robert Sabuda, un dels millors enginyers de paper actuals [+]. En el futur penjaré al menys quatre Alícies pop-up més. T’hi pots subscriure…


MOLTA QUÍMICA EN UNA CLOSCA DE NOU

06/02/2014

Portada de "L'aire que respirem"

Portada de “L’aire que respirem”

in a nutshell és una expressió en anglès que indica una explicació no extensa però extensiva, concreta però completa. Stephen Hawking, paradigma de la divulgació científica -tot i que jo no l’entenc- té el conegut llibre “L’univers en una closca de nou“, on pretén explicar tota la física no trivial amb paraules més o menys comprensibles. Les paraules són comprensibles, però les frases, per a mi, no ho són.

No es pot aplicar aquest retret al llibre “L’aire que respirem“, de Xavier Giménez, professor de Química Física de la facultat de Química de la UB. ha escrit un llibre de bona part del món de la química, agafant com a punt de partida els components de l’aire que respirem. Sembla que el tema no ha de donar gaire de sí, a primera vista. Oxigen, nitrogen, diòxid de carboni i vapor d’aigua, algun gas inert i para de comptar. Però no. El títol té un subtítol que aclareix l’abast del llibre: “Històries sorprenents sobre l’atmosfera, els gasos que conté i el nostre entorn“. I en aquest entorn hi ha el principal interés del llibre.

Inicialment s’ho fa venir bé per parlar de la radiació electromagnètica, de les teories atòmiques, d’àtoms, molècules, ions, biomolècules, macromolècules… I, amb aquest bagatge inicial -senzill, sense equacions- , entra amb l’oxigen, que de forma natural el porta a les oxidacions, les electrolisis, l’oxigen a la sang., i l’ozó. L’ozó, present a l’aire en petites quantitats, és la via que permet entrar a parlar de la capa d’ozó, i dels CFC i els seus substituts. Perquè si hi ha una preocupació present en tot el llibre és la voluntat de lligar els conceptes a dos dels grans temes actuals i de futur: la crisi de l’energia, i els aspectes medioambientals. Per exemple, al capítol següent, dedicat al CO2 hi figura no només la funció bioquímica del gas, sinó també el tema de les combustions, els incendis i, naturalment, l’escalfament global del planeta amb el paper dels gasos d’efecte hivernacle.

El capítol dedicat a l’aigua és un interessant compendi de les propietats d’aquesta exòtica substància, tan comuna i amb propietats tan poc comunes, si la comparem amb substàncies anàlogues.
El capítol dedicat al nitrogen i l’hidrogen toca també des de temes acadèmics com el pH fins al possible paper de l’hidrogen com a vector energètic de futur -és més optimista que jo en aquest punt-, i explica les piles de combustible, els vehicles híbrids. El capítol posterior, dedicat al metà i l’amoníac, components força minoritaris de l’aire, li permet entrar en el tema del gas natural com a combustible, inicia el tema del fracking, i l’acaba amb l’amoníac -els adobs nitrogenats industrials – i el lleixiu. I després és el torn dels contaminants atmosfèrics: els òxids de nitrogen i els òxids de sofre, i dels hidrocarburs volàtils presents a l’atmosfera. I, naturalment, s’hi descriuen la boira fotoquímica i la pluja àcida. I aprofita els vapors d’hidrocarbur per comentar tot el tema de substituts al petroli, i entre ells el biodièsel, al que li dedica unes quantes pàgines.

També la pols present a l’aire té el seu capítol. I s’hi tracten temes tan atractius i variats com el transport intercontinental de pols, els colors del cel, els efectes sobre la salut dels aerosols… i els perills per a la salut del tabac, que fa que s’inhalin aerosols, compostos tòxics i quitrans.

I em deixo coses.

És un llibre amb Informació de primera mà, que ha consultat la bibliografia original, o la divulgació de primera qualitat, escrit per un expert en la seva matèria preocupat per la divulgació. Un llibre sense equacions, només amb alguna fórmula química, naturalment. idoni per a la persona preocupada per l’impacte dde la química al món, i de les aportacions que fa la química a solventar aquests i altres problemes. Idoni per al professor de química de tots els nivells. I idoni per als alumnes de batxillerat, gairebé un llibre de text sobre la química del/per al món contemporani, que tanta falta ens fa.

El llibre ha estat editat a finals del 2013 amb pulcritut per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, dirigida per Meritxell Anton, dins de la col•lecció Catàlisi, que dirigeix de forma excel•lent pel professor David Bueno.

Xavier, et reitero la felicitació.


“MENGI MENJAR”

04/02/2014

saber-comer-9788499921730Aquesta entrada de blog és la transcripció d’un comentari que vaig fer a la llista de distribució de l’ACCC [+]. El 19-11-13 Toni Avendaño, a El País, va publicar un comentari sobre un recent llibre de Michael Pollan (“Food rules“, traduit aquí com “Saber comer“) que parla de menjar. De Michael Pollan ja se’n havia parlat aquest blog [+] quan va publicar el seu llibre “El detective en el supermercado“. A diversos blogs s’han fet comentaris al llibre actual, que es poden classificar entre els comentaris ecologistes i els comentaris nutricionistes. Per als primers el llibre descobreix l’univers. Per als segons molts dels consells són falàcies, falsedats o trivialitats, i si alguna cosa descobreix és el Mediterrani, perquè molts dels consells aprofitables són ben coneguts i molt divulgats.

Transcric la part esencial de l’article d’Avendaño:

El autor de Food rules parte del sentido común y propone que para comer bien solo se necesitan un par de dedos de frente. Estos son sus consejos.

1. No coma nada que no se pudra La comida de verdad o está viva o lleva poco tiempo muerta. En todo caso, el margen que la separa de ser basura es pequeño. Todo lo que no cumpla este requisito es porque ha sido procesado hasta la inmortalidad con tantos agentes químicos que no atrae ni hongos ni bacterias.

2. Compre en las paredes de los supermercados, no en los pasillos La comida fresca –los productos agrícolas, carne, pescado, lácteos– se pone en las paredes porque así es más fácil reponerla. Y la procesada acaba en los pasillos. Cuanto más se aleje de ellos, mejor.

3. Evite las cosas que su abuela no entendería como comida ¿Celulosa? ¿Diglicéridos etoxilados? ¿Quién le ha dicho que esas cosas se pueden meter en la boca? Si no reconoce un ingrediente es probable que se trate de un componente químico. No hay pruebas de que estos sean un peligro para la salud, pero piénselo: la raza humana no lleva mucho tiempo comiéndolos. No se la juegue.

4. Coma solo animales que hayan comido bien La evolución ha diseñado fantásticos rumiantes, capaces de convertir hierba en grasas saludables (mucho omega tres y poco omega seis). La industria alimentaria los ha cogido y los ha cebado de pienso energético para que crezcan más y peor.

5. Cuanto más blanco sea el pan, más joven morirá usted Ingerida tal cual, la harina es como un chupito de glucosa: no tiene las virtudes de otros granos (fibra, vitamina B y grasas saludables) y arrasa el organismo. Es como el tabaco: cuanto antes la deje, más vivirá.

6. Coma plantas, sobre todo si tienen hojas Hay cientos de miles de estudios que prueban que una dieta rica en fruta y verdura reduce las posibilidades de morir de alguna enfermedad occidental como el cáncer. En los países en los que se come medio kilo diario de fruta y verdura (suele coincidir que son los que más obedecen las tradiciones: no es mala idea pensar en la comida como un japonés), las tasas de cáncer son la mitad que en un país como Estados Unidos. Usted mismo.

7. No compre comida que se llame igual en todo el mundo Hay traducción al francés para canónigos, pero no para Big Mac ni Pringles. ¿Coincidencia?

Fins aquí l’article. Al llibre hi ha molts més consells. A continuació, uns breus comentaris.

En conjunt no són consells dolents, però cal entendre’n el context, perquè dit en general és molt parcial. A la portada de l’edició en espanyol de “El detective…” diu “Come bien sin dejarte engañar por la ciencia y la publicidad“. Que assimili els científics i els publicistes com a embaucadors és greu, però li perdonarem, perquè no s’ha d’entrar a respondre els insults. Comentarem els consells de Pollan que són simples i comprensibles. I segurs. Però es limita innecessàriament. Posaré una analogia.

Si un metge rep un diabètic (per exemple jo) i no sap res del pacient, li diu “Vostè té sucre a la sang. No mengi sucre ni coses dolces, i faci la dieta que diu aquest full” Però si el pacient sap alguna cosa, i el metge n’és conscient, li dirà “Vostè té massa glucosa a la sang. No mengi coses amb sucre, que li fan pujar massa el nivell, i prefereixi farines i hidrats de carboni complexos com farines o pasta, que l’alimentaran i no fan pujar tan depressa la glucosa“. I si el pacient sap encara més coses, li podrà parlar de la reacció glucosa-glucògen, de la influència de l’exercici, etc etc. Si t’interssa aquest tema, pots llegir: “D’adiabàtic a diabètic” a la meva web [+].

Doncs amb els consells sobre menjar, el mateix. No cal limitar-se, si saps el que fas. I aquí, en general, sabem més que el públic al que sembla dirigirse en Pollan. Cada lector pot analitzar cadascun dels consells i veure quins es salta, conscientment però amb tota prudència. Cadascú pot trobar contraexemples. Anem-ho comentant, permetent-nos alguna demagògia, que serà mínima comparada amb la que reparteix Pollan.

1. No coma nada que no se pudra. No podem menjar sardines salades? Ni galetes? Ni vi? Ni xocolata?

2. Compre en las paredes de los supermercados, no en los pasillos. No aplicable aquí, on les distribucions de les mercaderies en els hipers no és igual que als EUA.

3. Evite las cosas que su abuela no entendería como comida “¿Celulosa? ¿Diglicéridos etoxilados? ¿Quién le ha dicho que esas cosas se pueden meter en la boca?” D’entrada, de cel·lulosa en mengen les vaques i ruminants, no nosaltres. I bé, qui diu el que es pot menjar o no és l’EFSA, Agència de Seguretat Alimentària Europea [+]. I als EUA ho ha dit la FDA, Food and Drugs Agency [+]. Ho han dit tots els que ho han estudiat. Però en Pollan en deu saber més. Per cert, al llibre anterior parla de la bisabuela, no de l’abuela. No sé si té algun significat, això.
Si no reconoce un ingrediente es probable que se trate de un componente químico La lecitina de soia és un ingredient químic o natural? També n’hi diuen E-322. A part d’això, té raó -sort de la química- i cal aplicar el criteri del paràgraf anterior on parlo de la seguretat que certifiquen l’EFSA i la FDA.
No hay pruebas de que estos (aditivos) sean un peligro para la salud, pero piénselo: la raza humana no lleva mucho tiempo comiéndolos. No se la juegue. Sort que diu que no hi ha proves de que siguin dolents. Va després i sembla afirmar que si menges additius potser es transmetrà alguna característica genètica als descendents. Si això fos així seria de Nobel.

4. Coma solo animales que hayan comido bien. La evolución ha diseñado fantásticos rumiantes, capaces de convertir hierba en grasas saludables (mucho omega tres y poco omega seis). La industria alimentaria los ha cogido y los ha cebado de pienso energético para que crezcan más y peor” Està dient que els greixos de les vaques i bous que mengen a la muntanya tenen omega tres i no tenen greixos saturats? Això està dient? Que atrevida és la ignorància. En quines dades es basa?

5. Cuanto más blanco sea el pan, más joven morirá usted. Ingerida tal cual, la harina es como un chupito de glucosa: no tiene las virtudes de otros granos (fibra, vitamina B y grasas saludables) y arrasa el organismo. Es como el tabaco: cuanto antes la deje, más vivirá“. Té dallonses comparar el pa blanc i el tabac. Però mentre espanti prou, li seguiran comprant llibres. És el masoquisme de l’Homo occidentalis. I què deu voler dir en Pollan quan diu que “la harina arrasa el organismo“? Què es pot imaginar algú que no sap gaire de tots aquests temes? Que la farina blanca és tòxica?.

6. Coma plantas, sobre todo si tienen hojas. És un bon consell. Però atribuïr a això la diferència de càncers entre Japó i els USA, com fa en el llibre, és insuficient i una generalització perillosa. Hi ha més diferències: la diferent ingesta de peix, per exemple.

7. No compre comida que se llame igual en todo el mundo Doncs a partir d’ara no compri tofu, seitan, whisky? baies de goji, kiwis, quinoa,… Sí, ja sé que faig trampa lingüística, i que en Pollan no vol dir això, però em rebenta tanta tonteria. Que vingui a donar lliçons passi, però que li acceptem les lliçons, és de mesells. Li falta poc per descobrir l’oli d’oliva, i vindrà a explicar-nos-ho i algú li seguirà els consells.

Dit tot això, molts dels consells del llibre de Pollan són adequats. Aquí només he comentat els més cridaners i poc justificats. Però consells com menjar menys, més verdures, cuinar més, menys plats preparats, menys neguits del que menges, més varietat, menjar assegut i no dret, parar per menjar, etc. són adequats i convenients. Però, naturalment, qui compraria un llibre només amb consells com els darrers? Ha de fer una mica de demagògia, si no no es vendria el llibre. I a mi em sap greu.


“COMER SIN MIEDO”: LA PARET DEL CEMENTIRI

21/01/2014
Portada del llibre

Portada del llibre

El recent llibre de J.M.MuletComer sin miedo” (Editorial Destino) és com la paret d’un cementiri.

El llibre té com a subtítol “Mitos, falacias y mentiras sobre la alimentación en el siglo XXI“. És curiós que ara fa deu mesos va sortir un altre llibre, de títol “Comer o no comer. Falsedades y mitos de la alimentación“, escrit per A.Ortí, A.Palencia i R.Bernacer, on s’hi descrivien 98 mites sobre alimentació, i se’n donava l’explicació científica. El llibre de Mulet té una altra estructura, molt més combativa. Alguns noms dels capítols ho manifesten des de l’índex: “Yo como artificial. Y tu también“; “Una marca comercial llamada alimentación ecológica“; “Asustar es fácil“; “Mejor conservante en mano que salmonela volando“, entre altres.

Tot el llibre és una successió inacabable d’arguments que desmunten la major part de creences que s’han instal•lat al voltant de l’alimentació, dels aliments i de la nutrició. Destrossa l’agricultura biodinàmica, el cafè Kopi Luwak o el Milbenkäse, formatge amb excrements d’arnes. Afirma amb arguments que a Europa el menjar és segur, inclosos els transgènics que no mengem perquè les autoritats no volen. Relativitza els efectes dels denominats disruptors endocrins (bisfenol A, per exemple) i ho compara amb els similestrògens presents als brots de soia o d’alfals, comuns en certes tendències alimentàries. Ataca les modes alimentàries, les dietes diverses no basades en evidències científiques -quasi totes- i es recrea en les normes alimentàries jueves i musulmanes.

Jo crec que té raó en tot el que diu. Però el llibre és la paret del cementiri. El meu pare deia que les parets dels cementiris són de les coses més inútils que hi ha, perquè “ni els de fora volen entrar-hi, ni els de dintre poden sortir-ne“. Traduït: aquest llibre no el llegirà ningú dels que creuen en qualsevol de les dietes-miracle, les teràpies esotèriques o les normes alimentàries aberrants que descriu, satiritza i desmunta. I, per a la gent que té una mínima cultura no esotèrica, una perspectiva no ortorèxica -no ansiosa de perfecció- de l’alimentació i de la nutrició, no li aporta més convenciment, perquè ja n’està convençuda. Jo en sóc un d’aquests, i tots els que pensem així som “a dins del cementiri”: un grup convençut, però minoritari, i no volem canviar, no en volem sortir.

Però, és inútil el llibre? Estem encerclats per una població acientífica, molt inculta i crèdula, manipulada per tots els de l’esoterisme, les teràpies rares i les xifladures, i per la publicitat dels aliments preparats, on venen conceptes tan poc concrets com natural, equilibrat, complet, de la iaia… Res de tot això té cap sentit científic, però no sentim a parlar d’altra cosa. I els que som dins necessitem reafirmar-nos en les nostres idees, en les nostres evidències i en els nostres sentits comuns. Llibres com els de Mulet són aliment per a aconseguir tot això.

No només nosaltres estem encerclats. He vist el llibre encerclat de llibres de pseudoalimentacions, enzims i teràpies. Seria molt somiar que algú s’equivoqués, comprés el llibre, li agradés i es convertís a la fe científica -això deu ser una contradicció, oi?-. Però no passarà. Tal com algú que no recordo va dir, cap creença assumida emocionalment pot ser modificada per la via racional.

El llibre, a l'esquerra, encerclat i en minoria

El llibre, a l’esquerra, encerclat i en minoria


M’agradaria saber tot el que diu el llibre, per poder-lo haver escrit jo…


UNIR 1000 PUNTS

03/10/2013

IMG_5872L’editorial Blume ha editat recentment (2013) una publicació de gran format (42 x 30 cm) “Unir los 1000 puntos“, editada simultàniament en diversos paísos i idiomes. És una versió adulta del joc de dibuixar una figura unint un conjunt de punts de forma consecutiva. En aquest cas són 1000 punts que s’han d’unir, i això fa que la tasca de fer un dibuix duri algunes hores. Al llibre hi ha els retrats de vint personatges coneguts per la seva imatge: Marylin Monroe, Gandhi, Einstein, Elvis Presley, Shakespeare, Hitchcock

Són interessants les solucions que ha trobat l’autor per fer una tasca així. Els números són de colors, en grups de cent. Són molt petitets, i a vegades les línies hi passen per sobre. i no és tan fàcil dissenyar un dibuix amb cabells i ulls amb una línia contínua… I no es pot començar pel 1000 i anar enrere perquè tapes números encara no usats.

L’autor és Thomas Pavitte, un jove dissenyador neozelandès, nascut el 1985. Va dibuixar en una ocasió la Mona Lisa amb més de sis mil punts.

Cada làmina es pot separar i emmarcar. És un bon passatemps. A les fotos es veu l’evolució d’un dels dibuixos a mida que s’hi van dibuixant cada centenar de punts. El vaig comprar a la FNAC i val només 11,90 €.

Al meu blog en castellà [+] es pot veure una altra imatge de 1000 punts.

Més informació: [+]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.