Textos Introbables 4.11. POWER FOOD LEXICOM. Tres textos curts sobre ciència i cuina en una obra col·lectiva, 2009

Llibre promogut per Antoni Miralda, artista inclassificable. Persona seductora i encantadora, però a vegades té idees de bombero, que diuen…

4-11.-powerfood-lexicom-miraldaBaixa

Textos introbables 4.04 “PAN MOJADO CON PERFUME”. Conferència a una jornada tècnica sobre perfumeria (2008)

Aprofitem un concepte escrit per Robert Musil a “El hombre sin atributos” per parlar un cop més del de sempre: natural-artificial, ciència de la vida quotidiana, ciència i art…

4-04-pan-mojado-con-perfumeBaixa

Textos Introbables 4.02 LAUDATIO A FERRAN ADRIÀ PEL SEU DOCTORAT HONORIS CAUSA PER LA UB (2007)

Si voleu ser criticats fora i dins de la institució, feu coses diferents…

4-02-laudatio-ferran-adriaBaixa

Textos Introbables 2-4. DISCURS INAUGURAL DEL CONGRÉS 14TH SURFACTANTS IN SOLUTION (2002)

El congrés més important que he organitzat mai, a escala mundial i amb molts centenars de científics. Cinc doies de bogeria. Al discurs hi ha analogies, Taüll, Picasso, Miró i un conte infantil…

2-04 14th SIS speechBaixa

CUESTIONES -NO TAN TRIVIALES- DEL DESCONFINAMIENTO . 19 (2-6-20)

Cuestión 28

¿Cómo se pueden celebrar dos veces el mismo día los festejos de Año Nuevo?

***********************

 RESPUESTAS A CUESTIONES.18  (1-6-20)

 Cuestión 27

One ball total equilibrium (Jeff Koons, 1985)

Jeff Koons (York 1955, EUA) es el artista vivo más cotizado, en parte por sus obras y en parte por sus escándalos con la llamémosle actriz Cicciolina. Entre sus obras estáticas más conocidas figura el perrito Puppy del museo Guggenheim de Bilbao. En la foto se muestra una de sus obras, denominada One ball total equilibrium (1985) de la que existen diversas variantes.  Consiste en una pelota de básket estática en el interior de un tanque transparente por todas partes, menos por la base. Sugerir cómo se puede conseguir. No es un bloque de metacrilato sólido en cuyo centro haya la pelota, como aquellos alacranes o escarabajos pisapapeles. Es menos trivial.

 Respuesta 27

La pelota, convenientemente lastrada con agua bastante salada, flota en la interfase entre una disolución salina concentrada (mitad inferior del tanque) y agua dulce (mitad superior). No se ve la interfase porque los índices de refracción de los dos líquidos no son muy distintos, y la interfase está difuminada.

Cuando Koons tuvo la idea de la obra, fue a pedir consejo a Richard Feynman, el conocido Nobel de física por sus investigaciones en electrodinámica cuántica, y muy famoso en la sociedad  norteamericana por su explicación de la catástrofe del Challenger

La idea básica del diseño es la flotación de la pelota entre dos masas de agua de distinta densidad, lo que se logra con distinta concentración salina. El procedimiento de montaje consiste en llenar medio tanque de una disolución concentrada de sal común. Se llena la pelota de una disolución acuosa de sal común menos concentrada que la anterior, -supongo, todo eso son deducciones mías- dejando un espacio de aire dentro para mantener la pelota en posición, y finalmente se acaba de llenar el tanque de agua, de forma muy cuidadosa y lenta para evitar que la agitación de la capa superior perturbe la capa inferior y acelere el proceso de mezcla. El punto crucial es el peso de la pelota, que ha de ser suficiente para que se hunda en el líquido superior pero no se hunda en la disolución salina concentrada inferior.

Este montaje es inestable, en el sentido de que el agua superior va difundiendo hacia abajo, y la sal se va difundiendo lentamente hacia la parte superior. Al cabo de algunos meses debe vaciarse el tanque y reconstruirlo.

Más detalles y algunos cálculos propios en el enlace del blog indicado abajo.

Dimensiones: 164,5*78,1*33,7 cm. Materiales: vidrio, acero, cloruro de sodio, agua destilada, pelota de básquet. Colección de BZ y Michael Scwartz. Visto en la exposición Guggenheim Bilbao 1-7-2015.

Fuente: elaboración propia a partir de la visualización de la instalación e indicios de diferentes fuentes.

Más información:

blog SciLogs  https://www.investigacionyciencia.es/blogs/fisica-y-quimica/24/posts/el-arte-cientfico-que-me-gusta-13-jeff-koons-12688

Libro Archer, Michael (2011)”Jeff Koons One Ball Total Equilibrium Tank“, Afterall Books, Londres. Trata de los aspectos artísticos de la obra, y sólo tangencialmente sobre su realización.

CUESTIONES -NO TAN TRIVIALES- DEL DESCONFINAMIENTO . 8 (20-5-20)

Cuestión 13

¿Por qué notamos el asiento caliente cuando lo ocupamos inmediatamente después que alguien lo haya ocupado? ¿Todo el mundo tiene fiebre?

 

 Cuestión 14

¿Hay algún río que se aleje del centro de la Tierra cuando circula hacia su desembocadura?

***********************

 

RESPUESTAS A CUESTIONES. 7  (19-5-20)

 Cuestión 11

Se dice que el Greco tenía un defecto visual que le hacía ver las figuras alargadas. Razonar por qué esa afirmación es ilógica.

Respuesta 11

Si el Greco tuviera tal defecto y quisiera pintar de forma realista sus obras, pintaría figuras no alargadas, sino normales. Su pretendido defecto le haría ver la realidad y su pintura iguales. Por otro lado, y sin pruebas científicas, los espectadores no podríamos saber si hay un defecto o no enla visión del pintor. Otra cosa sería una afectación de daltonismo.

Este es un bulo que circula desde 1913 por un artículo científico -pero no tanto-  del oftalmólogo Germán Beritens en el que se decía que el Greco tenía astigmatismo. Otros

L’homme qui marche de Alberto Giacometti

oftalmólogos han dado argumentos en contra, como el hecho de que en una misma época pintaba figuras más alargadas y otras menos, y que hay pinturas en las que hay figuras alargadas en seitido vertical, pero también estilizaciones en sentido horizontal, como en el Caballero de la mano en el pecho.

El escultor suizo Alberto Giacometti  (1901-1966) realizaba figuras extraordinariamente estilizadas. En este caso no es evidentemente astigmatismo, porque un escultor puede tocar sus obras y compararlas con su modelo, cosa que el pintor no puede hacer. En la imagen, “L’homme qui marche” (1961)

                     

¿Tintín visto por el Greco? 

 

¿

Cuestión 12

Se ha de mantener una reunión presencial de tres personas de Madrid y cinco de Barcelona.  El coste del viaje es proporcional  a la distancia recorrida. ¿Cuál es el punto óptimo para hacer la reunión?

 Respuesta 12

Lo más barato es hacer la reunión en Barcelona

Si el coste del billete Barcelona-Madrid es B, y suponiendo solo viaje de ida, si la reunión se hace en Madrid todo cuesta 5B. Si se hace en Barcelona cuesta 3B. Y si se hace en un punto cualquiera intermedio, pongamos a mitad de camino, cuesta 3B*1/2 para los de Barcelona y 5B*1/2 para los de Madrid, total 4B. El valor menor es hacer la reunión en Barcelona .

En general, si la distancia total es D, dividida en dos trozos D1 (Madrid-punto intermedio) y D2 (Barcelona-punto intermedio) en que D1+D2=D, se trata de hacer mínima la función de coste 5*B*D2/D + 3*B*D1/D , es decir, 5*B*(D-D1)/D + 3*B*D1/D  o sea, 5*B  -2*B*D1/D. Eso es mínimo cuando D1/D sea máximo, y para nuestro caso valga la unidad:  D1 ha de ser D (no puede ser mayor) y D2 vale cero:  la reunión es más barata en Barcelona, y su coste es 3B.

CUESTIONES -NO TAN TRIVIALES- DEL DESCONFINAMIENTO . 7 (19-5-20)

Cuestión 11

Se dice que el Greco tenía un defecto visual que le hacía ver las figuras alargadas. Razonar por qué esa afirmación es ilógica.

 

Cuestión 12

Se ha de mantener una reunión presencial de tres personas de Madrid y cinco de Barcelona.  El coste del viaje es proporcional  a la distancia recorrida. ¿Cuál es el punto óptimo para hacer la reunión, si se trata de minimizar el coste del viaje?

 

*********************

 RESPUESTAS A CUESTIONES. 6  (18-5-20)

 Cuestión 10.

Se sabe que una determinada enfermedad afecta el 5% de la población. La detección se realiza con una técnica que falla un 5% de los casos, dando falsos positivos o falsos negativos. El error no es un fallo del laboratorio que lo realiza sino de la técnica en sí. Una persona se somete a la prueba y le da positivo. ¿Cuál es la probabilidad de que tenga la enfermedad? ¿El 95%, entre 95 y 75, entre 75 y 50, menos del 50%?

 Respuesta 10

La respuesta, no intuitiva, es que en estas condiciones la probabilidad de tener la enfermedad es de un 50%.

 

Para no entrar en matemáticas, tomemos los datos:

Imaginemos una población de 10000 personas. La enfermedad a afecta un 5% (valor que sabemos de antemano, de otras poblaciones o de estudios previos): por tanto,  habrá 9500 no afectadas y 500 afectadas.

Si a los 9500 sanos se les hace la prueba, el 95%, o sea 9025, serán negativos reales y el resto 475 falsos positivos

Si a los 500 afectados le hacemos la prueba. 95% dará resultado positivo: habrá 475 positivos reales y el resto, 25, serán falsos negativos

Si  una persona se hace la prueba y el resultado da positivo (es decir, la prueba afirma que está afectado) puede ser o de los falsos positivos (475) o positivo real (475).  Por tanto la probabilidad de estar realmente enfermo (los positivos reales) es del 50%.

En cambio, si uno se hace la prueba y sale un resultado negativo, la probabilidad de que sea negativo real es de 100*9025/(9025+25)= 99,7%, y la probabilidad de que sea un falso negativo- esté realmente afectado-  es del 0,3%.

Cuanto menos falle la prueba, los valores anteriores se hacen tanto más precisos. Por ejemplo, si el porcentaje de error de la prueba es sólo del 1%, un resultado positivo a la enfermedad tiene un 84% de seguridad de que es positivo real,  y si da negativo, hay más de un 99,9% de que realmente es negativo real.

Más números: si la enfermedad afectara sólo el 1% de la población. y el test fallara un 5%, un diagnóstico positivo de la enfermedad  sería cierto también en un 83% de casos. Pero si hay un 1% de la población afectada, y la prueba falla sólo en un 1% de los casos, los resultados serían como en el primer caso: un diagnóstico positivo (que se daría en mucha menos población)  tiene un 50% de probabilidad de ser un falso positivo, pero hay un porcentaje de 0,01% de que un diagnosticado negativo tenga la enfermedad.

En toda esta discusión conviene no dejarse arrastrar por el lenguaje. Aquí un resultado “positivo” indica tener al enfermedad, que de positivo no tiene nada…

 

Fuente: Adaptado de Vos Savant, Marilyn. “El poder del pensamiento lógico” p. 136-137 Editorial EDAF (1998)

PRIMER SEMESTRE 2019

[CAT]  Adjunto les entrades de DivulCat d’aquest primer semestre de 2019, totes dedicades a la Taula Periòdica.

11-2-19  “Divertimento” químicobrossià [+]

28-4-19  La Taula Periòdica dels elements en un sol aliment [+]

16-5-19  Berkeley i Barcelona compartim taula periòdica [+]

1-6-19  Element S [+]

1-7-19  Per què Mendeléiev té el nas groc? [+]

6-7-19  El museu de Mendeléiev a Sant Petersburg [+]

 

`[ESP]  Adjunto las entradas de SciLogs de este primer semestre de 2019, todas dedicadas a la Tabla Periódica

1-5-19  La Tabla Periódica de los elementos en un solo alimento [+]

18-5-19  Berkeley y Barcelona comparten tabla periódica [+]

31-5-19  Elemento S [+]

3-6-19  ¿Por qué Mendeléyev tiene la nariz dorada? [+]

7-7-19  El museo de Mendeléyev en San Petersburgo [+]

 

RAMON LLULL: DUES EXPOSICIONS

Cartell de l’expo

Vaig saber qui era Llull estudiant la literatura espanyola al batxillerat elemental, el que ara és l’ESO. Al llibre de text parlaven de Raimundo Lulio, un monjo mallorquí una mica peculiar que anava a terres de moros a convertir-los, i que va escriure el Libro de Amigo y de Amado. Que escrivís en català, ni paraula. El varem estudiar poc, i cap lectura dels seus textos.

Catàleg. Fes clic per ampliar.

Mooolts anys més tard, llegeixo Martin Gardner, al seu llibre Máquinas y diagramas lógicos, de 1958 i segona edició de 1982 (Alianza Editorial, El libro de Bolsillo nº 1091, 1985). El primer capítol del llibre es diu “El Ars Magna de Ramón Llull“. Hi explica la vida de Llull, amb alguns errors menors, i sobre tot, explica la combinatòria inventada per Llull, a partir de la qual es poden construir proposicions filosòfiques i lògiques combinant conceptes. Em vaig sentir estafat pel sistema educatiu: una figura estudiada pel món, i citada elogiosament per Gardner, i a mi no m’ho havia explicat ningú… També Bartolo Luque n’ha parlat recentment [+].

Màquina de calcular de Ralf Baecker

El mètodes lògics lul•lians es basen en definir algunes paraules o principis bàsics generals, i combinar-los de dos en dos o de tres en tres de totes les formes possibles, fent frases de validesa general. Feia diagrames de dos o tres cercles concèntrics amb termes i conceptes distribuits a cadascun, com Bondat, eternitat, grandesa,… Girant-los de totes les formes possibles obtenia combinacions corresponents a proposicions lògiques diverses, que Llull considerava que donaven tot el coneixement possible. Amb aquests procediments, alguns molt complicats, tediosos i farragosos, va arribar a afirmar que tot el coneixement possible es podia generar allà. I com a exemple pràctic va fer que les seves rodes li generéssin cent sermons diferents, i tots basats en les seves lògiques. Va influir en Giordano Bruno, Jonathan Swift i Leibniz -o Leibnitz- , entre molts altres. i també va ser criticat per Rabelais i Bacon.

Aquest any 2016 fa 700 anys que Llull (c.1232-1316) va morir, als 84 anys i de mort violenta. S’està celebrant l’Any Llull, i a més d’actes i conferències s’han muntat algunes exposicions muntatges. El CCCB ha organitzat una exposició força ambiciosa, amb el nom genèric “La màquina de pensar. Ramon Llull i l’Ars combinatòria”. Hi ha diferents àmbits. El primer, més biogràfic i històric, descrivint el magnífic manuscrit il•lustrat denominat Breviculum de Karlsruhe, actualment a la biblioteca ducal d’aquesta població. Es presenta en una forma animada molt atractiva.

Escala de l’enteniment de Subirachs. Fes clic per ampliar.

Rèplica de la màquina de calcular de Leibniz. Fes clic per ampliar.

El segon àmbit, i per a mi el principal, pretén descriure el mètode lul•lià a partir de la visualització i anàlisi d’alguns dels seus textos. El muntatge de la màquina Rechnender Raum (Espai de càlcul) de Ralf Baecker presideix aquest àmbit, junt amb alguns dels llibres de Llull. S’hi citen i mostren aportacions de Dalí, Juan de Herrera, Jonathan Swift, Leibniz, Yturralde, Tàpies, Cirlot, Barbadillo, Oteiza, Subirachs i altres creadors més o ménys vinculats a Llull. La combinatòria en la música és presentada a partir d’obres de Mestres Quadreny i Schönberg. De Raymond Queneau s’hi mostra un exemplar del llibre “Cent mille milliards de poèmes” fet amb una tècnica que hem vist després en llibres infantils: cada pàgina amb moltes frases o paraules és tallada en tires, i pots construir frases o dibuixos agafant una tira de la primera pàgina, una de la segona, etc, i tots els poemes o figures tenen un cert sentit.

A mi m’hauria agradat una mica més d’aprofondiment amb exemples de la combinatòria de Llull, però globalment l’exposició mereix ser vista. El catàleg és molt complet i val la pena.

Dalí: Doble imatge amb cavalls, números i claus. Fes clic per ampliar.

A l’Arts Santa Mònica hi ha una instal•lació denominada “Llull Kurokawa.. A la llum de les idees“. Ryoichi Kurakawa (1978) és un artista japonès que fa varietat de tècniques, principalment música i instal•lacions. El fulletó de la instal•lació diu que l’artista fa una prodigiosa interpretació del cosmos, i que la instal•lació ens trasllada a la profunditat de l’univers. No vaig aguantar-ho ni cinc minuts: soroll -diguem-ne sons, per no ofendre; però música no- , llums inconnexes i un text explicatiu pedant i que explica coses que no hi ha. Potser hi ha una lògica interna, però no la sé veure, ni l’expliquen. El mateix que Jo Milne a una exposició que també ara és a Barcelona i comentada a l’anterior post [+].

Cartell de l’exposició Llull Kurokawa

ART CIENTÍFIC -15 TEORIA DE CORDES, REALITAT DE CORDILLS, DE JO MILNE

Catàleg de l’exposició

Jo Milne [+] és una artista anglesa que treballa a Catalunya, apassionada de la ciència. La seva actual exposició “No faig prediccions sinó excuses” és a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona, fins el 18 de desembre de 2016. De l’exposició n’ hi ha un catàleg amb reproduccions fotogràfiques de totes les obres, i una introducció d’Octavi Rofes, professor del grau de Disseny de l’escola Eina. El títol de l’exposició és una variant del que va dir el físic Richard Feynman (1918-1988), “La teoria de cordes no planteja prediccions sinó excuses“. Era una mica escèptic, en aquell moment, sobre les especulacions que feia la teoria de cordes i de supercordes.

Em costa molt d’entendre la literatura que es fa sobre el fet artístic en general quan deixa de ser descriptiva d’allò que es veu i entra en allò que expressa -o que creu que expressa- l’obra. Un exemple del que no entenc és la frase de Paul Kockelman (2010) sobre l’exposició de Jo Milne, que és al catàleg: “… dos tipus de traducció (o mediació) que es podrien caracteritzar vagament com a traducció material (o canalitzar entre senyalitzadors i interpretants, com circulació) i traducció signficativa (o codificar entre signes i objectes, com interpretació). Així, tal com els codis relacionen signes als objectes (o missatges a referents), els canals relacionen senyalitzadors a interpretants (o emissors a receptors)“.

No ho entenc gaire. Cada paraula és més o menys comprensible, però el conjunt se’m escapa. Em passa el mateix que en la divulgació de determinats conceptes de cosmologia o de mecànica quàntica. Per exemple, Stephen Hawking escriu, a “L’univers en una closca de nou” (2001), que “En els universos membrana, els planetes podrien girar al voltant d’una massa fosca situada en una membrana “ombra” perquè la força gravitacional es propaga en les dimensions addicionals”.

Tampoc ho entenc. Cada paraula és comprensible, però no sé què m’ha dit. Probablement ara ja hagi canviat tot el concepte del text, perquè és de fa quinze anys. No és que retregui a Kockelman o a Hawking el que escriuen, perquè si no ho entenc és degut a la meva ignorància. El que sí que em sembla és que aquesta literatura no és divulgativa.

Imagineu, doncs, la dificultat de comprendre i assumir l’obra de Jo Milne, que uneix el món artístic descrit per Kockelman amb el món de Hawking. Milne intenta fer tangibles i visibles alguns aspectes de la nanotecnologia, o objectes i teories més abstractes, com la teoria de cordes i supercordes, els forats de cuc, els quarks o el big bang.

Ni de l’exposició ni del catàleg em queda clar el procediment de treball de Jo Milne. Fa figures en volum mitjançant impressió 3D o mitjançant cabdells de cordill de niló, i fa representacions en 2D, algunes de les quals semblen projeccions sobre el pla de les figures 3D, i altres de creades directament en 2D. Ha treballat al Citilab [+] , laboratori ciutadà (quoi que ce soit) on desenvolupen projectes elacionats amb arts urbanes i xarxes socials.

Osmocosmo, 2014. Fes clic per ampliar

Cap de les representacions de Milne no semblen derivar-se de representacions geomètriques d’equacions matemàtiques de les teories representades, o al menys això no s’explicita enlloc. Els esquemes i representacions no són explicatius ni pretenen ser-ho, a diferència dels dibuixos dels llibres o articles de divulgació, que tampoc solc entendre completament però al menys hi ha un peu de figura explicatiu. Els de Milne són, al meu entendre, només evocatius. Em recorden alguns quadres de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, volgudament sense significat tangible.

Diversos artistes o pensadors sense una formació específica en ciència estan o han estat fascinats per la ciència. Milne n’és un exemple actual, però pensem en el polític Shimon Peres, mort el setembre de 2016, de qui els seus biògrafs diuen que sentia passió per la nanotecnologia malgrat no haver estudiat res de ciència, només alguns cursos d’agricultura. O Salvador Dalí, que comentarem després.

Figures 3D “The Model is not Manifold”, 2015

No és que les persones fascinades per la ciència l’entenguin. Se’m va encarregar en una ocasió que escrivís un text científic explicatiu per a una revista d’una institució. Em devia sortir massa complicat, perquè la persona que m’ho va encarregar em va dir. “No l’he acabat d’entendre. El llegiré una altra vegada a veure si te’n comprenc l’argument“. Em va costar una mica fer-li entendre que el text científic no té “argument” en el sentit de que no es tracta d’un sil•logisme o d’una proposició lògica, sinó que és una descripció feta amb terminologia experta, que no tothom té, i que qui m’ho criticava no tenia. Un dels problemes de la no-comprensió era el llenguatge que jo havia usat, format per termes dels que l’interlocutor no en comprenia el valor real. Com ens passa -al menys em passa a mi- amb els textos de Kockleman o de Hawking. O molts textos dels suplements culturals dels diaris.

Il·lustració del llibre “L’univers en una closca de nou”. Pretén visualitzar dimensions ocultes d’un objecte, fent l’analogia amb estructures tan petites que a ull nu no es veuen. Però en la figura tot són les mateixes 3 dimensions, no dimensions addicionals, impossibles de representar. Fes clic per ampliar.

La fascinació per la ciència per part d’un no científic pot venir dels temes que tracta, apassionants en ells mateixos: l’origen de la vida, cap on va l’univers, la reproducció, l’evolució, la psicologia, l’atzar… O potser la fascinació la dóna la metodologia científica, l’aparent exactitut i racionalitat, aparentment tan allunyada de les subjectivitats filosòfica, literària o artística. O de l’admiració cap a un científic determinat, potser per motius que no tenen res a veure amb la ciència que fa: la fascinació per Stephen Hawking -sempre ell- té tan a veure amb el que investiga, com amb la forma com ho divulga, com amb el seu estat físic i la lluita contra la malaltia, que l’ha transformat amb un mite.Les postures polítiques d’Einstein i la seva figura deuen haver estat determinants en la seva projecció pública.

Dalí, que no va ser un científic, era un apassionat de la ciència fins al punt de titular els seus quadres amb noms científics; va fer servir en les seves xerrades o entrevistes termes com desoxirribonucleic -que en la seva peculiar forma de parlar semblava una paraula inventada però el discurs en la que la inseria tenia sentit- i va fer molts quadres amb il•lusions òptiques que requerien un coneixement profund de les teories de la visió i de la percepció. Va experimentar amb l’estereoscòpia, amb hologrames, amb projeccions 3D d’espais 4D.., Va muntar amb Jorge Wagensberg el 1985 el simposi científic “Cultura i ciència: determinisme i llibertat“, amb sis ponències i col•loquis al Teatre-Museu Dalí on hi van anar figures tan importants com René Thom, introductor de la teoria de les catàstrofes, el renovador de la termodinàmica Ilya Prigogine, o Benoit Mandelbrot, creador del concepte de fractals. Entenia res Dalí? En sentit profond, no, però el fascinaven tots aquells conceptes, i en sabia veure on podien arribar a portar.

No sé on he llegit que “en un moment on en el món científic el més important era l’especialització, Dalí ja defensava una postura que avui és un tema de debat molt important: la unitat“. Es tracta de superar les dues cultures, com Ferran Adrià i tants altres creadors han intentat: no fer incompatibles la reflexió i l’emoció. Per al meu gust, per ordre: primer emocionar-se i després reflexionar el per què de l’emoció

Manifestly Manifolded. Cordill de niló, 2015-16