RAMON LLULL: DUES EXPOSICIONS

18/10/2016
Cartell de l'expo

Cartell de l’expo

Vaig saber qui era Llull estudiant la literatura espanyola al batxillerat elemental, el que ara és l’ESO. Al llibre de text parlaven de Raimundo Lulio, un monjo mallorquí una mica peculiar que anava a terres de moros a convertir-los, i que va escriure el Libro de Amigo y de Amado. Que escrivís en català, ni paraula. El varem estudiar poc, i cap lectura dels seus textos.

Catàleg. Fes clic per ampliar.

Catàleg. Fes clic per ampliar.


Mooolts anys més tard, llegeixo Martin Gardner, al seu llibre Máquinas y diagramas lógicos, de 1958 i segona edició de 1982 (Alianza Editorial, El libro de Bolsillo nº 1091, 1985). El primer capítol del llibre es diu “El Ars Magna de Ramón Llull“. Hi explica la vida de Llull, amb alguns errors menors, i sobre tot, explica la combinatòria inventada per Llull, a partir de la qual es poden construir proposicions filosòfiques i lògiques combinant conceptes. Em vaig sentir estafat pel sistema educatiu: una figura estudiada pel món, i citada elogiosament per Gardner, i a mi no m’ho havia explicat ningú… També Bartolo Luque n’ha parlat recentment [+].
Màquina de calcular de Ralf  Baecker

Màquina de calcular de Ralf Baecker


El mètodes lògics lul•lians es basen en definir algunes paraules o principis bàsics generals, i combinar-los de dos en dos o de tres en tres de totes les formes possibles, fent frases de validesa general. Feia diagrames de dos o tres cercles concèntrics amb termes i conceptes distribuits a cadascun, com Bondat, eternitat, grandesa,… Girant-los de totes les formes possibles obtenia combinacions corresponents a proposicions lògiques diverses, que Llull considerava que donaven tot el coneixement possible. Amb aquests procediments, alguns molt complicats, tediosos i farragosos, va arribar a afirmar que tot el coneixement possible es podia generar allà. I com a exemple pràctic va fer que les seves rodes li generéssin cent sermons diferents, i tots basats en les seves lògiques. Va influir en Giordano Bruno, Jonathan Swift i Leibniz -o Leibnitz- , entre molts altres. i també va ser criticat per Rabelais i Bacon.

Aquest any 2016 fa 700 anys que Llull (c.1232-1316) va morir, als 84 anys i de mort violenta. S’està celebrant l’Any Llull, i a més d’actes i conferències s’han muntat algunes exposicions muntatges. El CCCB ha organitzat una exposició força ambiciosa, amb el nom genèric “La màquina de pensar. Ramon Llull i l’Ars combinatòria”. Hi ha diferents àmbits. El primer, més biogràfic i històric, descrivint el magnífic manuscrit il•lustrat denominat Breviculum de Karlsruhe, actualment a la biblioteca ducal d’aquesta població. Es presenta en una forma animada molt atractiva.

Escala de l'enteniment de Subirachs. Fes clic per ampliar.

Escala de l’enteniment de Subirachs. Fes clic per ampliar.


Rèplica de la màquina de calcular de Leibniz. Fes clic per ampliar.

Rèplica de la màquina de calcular de Leibniz. Fes clic per ampliar.


El segon àmbit, i per a mi el principal, pretén descriure el mètode lul•lià a partir de la visualització i anàlisi d’alguns dels seus textos. El muntatge de la màquina Rechnender Raum (Espai de càlcul) de Ralf Baecker presideix aquest àmbit, junt amb alguns dels llibres de Llull. S’hi citen i mostren aportacions de Dalí, Juan de Herrera, Jonathan Swift, Leibniz, Yturralde, Tàpies, Cirlot, Barbadillo, Oteiza, Subirachs i altres creadors més o ménys vinculats a Llull. La combinatòria en la música és presentada a partir d’obres de Mestres Quadreny i Schönberg. De Raymond Queneau s’hi mostra un exemplar del llibre “Cent mille milliards de poèmes” fet amb una tècnica que hem vist després en llibres infantils: cada pàgina amb moltes frases o paraules és tallada en tires, i pots construir frases o dibuixos agafant una tira de la primera pàgina, una de la segona, etc, i tots els poemes o figures tenen un cert sentit.

A mi m’hauria agradat una mica més d’aprofondiment amb exemples de la combinatòria de Llull, però globalment l’exposició mereix ser vista. El catàleg és molt complet i val la pena.

Dalí: Doble imatge amb cavalls, números i claus. Fes clic per ampliar.

Dalí: Doble imatge amb cavalls, números i claus. Fes clic per ampliar.


A l’Arts Santa Mònica hi ha una instal•lació denominada “Llull Kurokawa.. A la llum de les idees“. Ryoichi Kurakawa (1978) és un artista japonès que fa varietat de tècniques, principalment música i instal•lacions. El fulletó de la instal•lació diu que l’artista fa una prodigiosa interpretació del cosmos, i que la instal•lació ens trasllada a la profunditat de l’univers. No vaig aguantar-ho ni cinc minuts: soroll -diguem-ne sons, per no ofendre; però música no- , llums inconnexes i un text explicatiu pedant i que explica coses que no hi ha. Potser hi ha una lògica interna, però no la sé veure, ni l’expliquen. El mateix que Jo Milne a una exposició que també ara és a Barcelona i comentada a l’anterior post [+].

Cartell de l'exposició Llull Kurokawa

Cartell de l’exposició Llull Kurokawa


ART CIENTÍFIC -14 TEORIA DE CORDES, REALITAT DE CORDILLS, DE JO MILNE

04/10/2016

Catàleg de l'exposició

Catàleg de l’exposició

Jo Milne [+] és una artista anglesa que treballa a Catalunya, apassionada de la ciència. La seva actual exposició “No faig prediccions sinó excuses” és a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona, fins el 18 de desembre de 2016. De l’exposició n’ hi ha un catàleg amb reproduccions fotogràfiques de totes les obres, i una introducció d’Octavi Rofes, professor del grau de Disseny de l’escola Eina. El títol de l’exposició és una variant del que va dir el físic Richard Feynman (1918-1988), “La teoria de cordes no planteja prediccions sinó excuses“. Era una mica escèptic, en aquell moment, sobre les especulacions que feia la teoria de cordes i de supercordes.

Em costa molt d’entendre la literatura que es fa sobre el fet artístic en general quan deixa de ser descriptiva d’allò que es veu i entra en allò que expressa -o que creu que expressa- l’obra. Un exemple del que no entenc és la frase de Paul Kockelman (2010) sobre l’exposició de Jo Milne, que és al catàleg: “… dos tipus de traducció (o mediació) que es podrien caracteritzar vagament com a traducció material (o canalitzar entre senyalitzadors i interpretants, com circulació) i traducció signficativa (o codificar entre signes i objectes, com interpretació). Així, tal com els codis relacionen signes als objectes (o missatges a referents), els canals relacionen senyalitzadors a interpretants (o emissors a receptors)“.

No ho entenc gaire. Cada paraula és més o menys comprensible, però el conjunt se’m escapa. Em passa el mateix que en la divulgació de determinats conceptes de cosmologia o de mecànica quàntica. Per exemple, Stephen Hawking escriu, a “L’univers en una closca de nou” (2001), que “En els universos membrana, els planetes podrien girar al voltant d’una massa fosca situada en una membrana “ombra” perquè la força gravitacional es propaga en les dimensions addicionals”.

Tampoc ho entenc. Cada paraula és comprensible, però no sé què m’ha dit. Probablement ara ja hagi canviat tot el concepte del text, perquè és de fa quinze anys. No és que retregui a Kockelman o a Hawking el que escriuen, perquè si no ho entenc és degut a la meva ignorància. El que sí que em sembla és que aquesta literatura no és divulgativa.

Imagineu, doncs, la dificultat de comprendre i assumir l’obra de Jo Milne, que uneix el món artístic descrit per Kockelman amb el món de Hawking. Milne intenta fer tangibles i visibles alguns aspectes de la nanotecnologia, o objectes i teories més abstractes, com la teoria de cordes i supercordes, els forats de cuc, els quarks o el big bang.

Ni de l’exposició ni del catàleg em queda clar el procediment de treball de Jo Milne. Fa figures en volum mitjançant impressió 3D o mitjançant cabdells de cordill de niló, i fa representacions en 2D, algunes de les quals semblen projeccions sobre el pla de les figures 3D, i altres de creades directament en 2D. Ha treballat al Citilab [+] , laboratori ciutadà (quoi que ce soit) on desenvolupen projectes elacionats amb arts urbanes i xarxes socials.

Osmocosmo, 2014. Fes clic per ampliar

Osmocosmo, 2014. Fes clic per ampliar


Cap de les representacions de Milne no semblen derivar-se de representacions geomètriques d’equacions matemàtiques de les teories representades, o al menys això no s’explicita enlloc. Els esquemes i representacions no són explicatius ni pretenen ser-ho, a diferència dels dibuixos dels llibres o articles de divulgació, que tampoc solc entendre completament però al menys hi ha un peu de figura explicatiu. Els de Milne són, al meu entendre, només evocatius. Em recorden alguns quadres de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, volgudament sense significat tangible.

Diversos artistes o pensadors sense una formació específica en ciència estan o han estat fascinats per la ciència. Milne n’és un exemple actual, però pensem en el polític Shimon Peres, mort el setembre de 2016, de qui els seus biògrafs diuen que sentia passió per la nanotecnologia malgrat no haver estudiat res de ciència, només alguns cursos d’agricultura. O Salvador Dalí, que comentarem després.

Figures 3D  "The Model is not Manifold", 2015

Figures 3D “The Model is not Manifold”, 2015


No és que les persones fascinades per la ciència l’entenguin. Se’m va encarregar en una ocasió que escrivís un text científic explicatiu per a una revista d’una institució. Em devia sortir massa complicat, perquè la persona que m’ho va encarregar em va dir. “No l’he acabat d’entendre. El llegiré una altra vegada a veure si te’n comprenc l’argument“. Em va costar una mica fer-li entendre que el text científic no té “argument” en el sentit de que no es tracta d’un sil•logisme o d’una proposició lògica, sinó que és una descripció feta amb terminologia experta, que no tothom té, i que qui m’ho criticava no tenia. Un dels problemes de la no-comprensió era el llenguatge que jo havia usat, format per termes dels que l’interlocutor no en comprenia el valor real. Com ens passa -al menys em passa a mi- amb els textos de Kockleman o de Hawking. O molts textos dels suplements culturals dels diaris.
Il·lustració delllibre "L'univers en una closca de nou". Pretén visualitzar dimensions ocultes d'un objecte, fent l'analogia amb estructures tan petites que a ull nu no es veuen. Però en la figura tot són les mateixes 3 dimensions, no dimensions addicionals, impossibles de representar. Fes clic per ampliar.

Il·lustració del llibre “L’univers en una closca de nou”. Pretén visualitzar dimensions ocultes d’un objecte, fent l’analogia amb estructures tan petites que a ull nu no es veuen. Però en la figura tot són les mateixes 3 dimensions, no dimensions addicionals, impossibles de representar. Fes clic per ampliar.


La fascinació per la ciència per part d’un no científic pot venir dels temes que tracta, apassionants en ells mateixos: l’origen de la vida, cap on va l’univers, la reproducció, l’evolució, la psicologia, l’atzar… O potser la fascinació la dóna la metodologia científica, l’aparent exactitut i racionalitat, aparentment tan allunyada de les subjectivitats filosòfica, literària o artística. O de l’admiració cap a un científic determinat, potser per motius que no tenen res a veure amb la ciència que fa: la fascinació per Stephen Hawking -sempre ell- té tan a veure amb el que investiga, com amb la forma com ho divulga, com amb el seu estat físic i la lluita contra la malaltia, que l’ha transformat amb un mite.Les postures polítiques d’Einstein i la seva figura deuen haver estat determinants en la seva projecció pública.

Dalí, que no va ser un científic, era un apassionat de la ciència fins al punt de titular els seus quadres amb noms científics; va fer servir en les seves xerrades o entrevistes termes com desoxirribonucleic -que en la seva peculiar forma de parlar semblava una paraula inventada però el discurs en la que la inseria tenia sentit- i va fer molts quadres amb il•lusions òptiques que requerien un coneixement profund de les teories de la visió i de la percepció. Va experimentar amb l’estereoscòpia, amb hologrames, amb projeccions 3D d’espais 4D.., Va muntar amb Jorge Wagensberg el 1985 el simposi científic “Cultura i ciència: determinisme i llibertat“, amb sis ponències i col•loquis al Teatre-Museu Dalí on hi van anar figures tan importants com René Thom, introductor de la teoria de les catàstrofes, el renovador de la termodinàmica Ilya Prigogine, o Benoit Mandelbrot, creador del concepte de fractals. Entenia res Dalí? En sentit profond, no, però el fascinaven tots aquells conceptes, i en sabia veure on podien arribar a portar.

No sé on he llegit que “en un moment on en el món científic el més important era l’especialització, Dalí ja defensava una postura que avui és un tema de debat molt important: la unitat“. Es tracta de superar les dues cultures, com Ferran Adrià i tants altres creadors han intentat: no fer incompatibles la reflexió i l’emoció. Per al meu gust, per ordre: primer emocionar-se i després reflexionar el per què de l’emoció

Manifestly Manifolded. Cordill de niló, 2015-16

Manifestly Manifolded. Cordill de niló, 2015-16


EL GENI CULINARI: UN BON GUIÓ

04/04/2016

Simulació d'un jciment arqueològic amb troballes relatives al primer banquet multitudinari al territori català.

Simulació d’un jciment arqueològic amb troballes relatives al primer banquet multitudinari al territori català.

El Geni Culinari. Innovacions que marquen la nostra cuina és una exposició oberta fins el 26 de juny de 2016 [+] al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC)..
Poques vegades he vist una exposició amb tan poques peces notables, però amb un guió tan ben travat que fa que no la deixis fins que acabes.
El MAC és ubicat a Montjuïc, molt ben estructurat i endreçat, idoni per a grups escolars per il•lustrar un tema acadèmic -ibers, Grècia, Roma…- però no crec que sigui massa freqüentat pel gran públic. La visita a una exposició temporal pot ser una bona ocasió per tornar-hi. I, de fet, bona part de les peces exposades a l’exposició temporal són del mateix museu.

L’exposició té un guió molt ben estructurat. Parteix d’evidències arqueològiques ben diverses, com són peces de ceràmica, llavors i cereals trobats en jaciments arqueològics, ossos de residus de menjar, i altres objectes que d’entrada semblen banals o nimis. Però a partir dels objectes es construeix un discurs evolutiu de cadascuna de les innovacions culinàries presentades, que tenen a veure amb la cuina, la cocció dels aliments, i la gastronomia. Es descriu així l’evolució del ganivet i les eines de tallar, dels utensilis ceràmics, dels utensilis de ferro, de l’obtenció de sal, i unes quantes innovacions més.

Estris per concentrar sal per evaporació

Estris per concentrar sal per evaporació

I és a partir d’aquí que es visualitzen les evolucions de diferents tipus de cocció i preparacions gastronòmiques avui habituals, com són la paella, l’escudella, la mel i mató, la coca de recapte, les croquetes, les mandonguilles o la carn a la brasa. Per a cada plat hi ha una frase lapidària que en resum la idea principal. Per exemple, “sense ganivet no tindriem mandonguilles“.

La exposició ha estat comissariada per Lluís Garcia, i hi ha col•laborat el Campus de l’Alimentació de Torribera de la UB [+], la Fundació Alícia [+] i la Fundació Institut Català de la Cuina i de la Cultura Gastronòmica [+] . Hi ha activitats paral•leles com conferències o Sopars amb Geni, a càrrec d’Ada Parellada i la Fundació Alícia.

Ceràmiques per contenir l´iquids

Diversos estris antics i moderns

L’exposició ha tingut com a inspiradors Eudald Carbonell [+] i Ferran Adrià [+], arquèoleg i cuiner respectivament, de creativitats ben demostrades en els seus camps. Tots dos van tenir intervencions, junt amb el conseller Santi Vila, el dia de la inauguració.

Per això l’exposició es pot resumir en dues frases: el cuinar ens va fer humans; i el que avui és tradició, algun dia havia estat innovació, i el que avui és innovació, algun dia serà tradició.

L'evolució dels ganivets

L’evolució dels ganivets

Pantalles amb el resum de l'evolució dels diferents plats des de la prehistòria a avui

Pantalles amb el resum de l’evolució dels diferents plats des de la prehistòria a avui


L’ ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA-14. TOMAS SARACENO I LES HYBRID WEBS

07/03/2016

20160220-4 aranyes   (2)

Tomás Saraceno és un arquitecte i artista argentí (San Miguel de Tucumán, 1973) [+] que actualment viu a Frankfurt, Alemanya. El seu llenguatge artístic és molt variat i ha participat a biennals per tot el món. Té projectes artístics molt variats, i ben descrits a la seva web.

El projecte que descrivim és “Hybrid webs“. El va començar el 2012. Usa la diguem-ne creativitat de les aranyes en construir les seves teranyines. L’artista fa estructures de fibra de carboni, que tanca en recintes de vidre, i deixa a una o més aranyes que construeixin la teranyina, que estarà induïda pels entrebancs que l’artista li ha posat. Els animals s’hi estan una, 20160220-4 aranyes   (5)dues o tres setmanes treballant, i després les treu. Algunes vegades experimenta amb dues o més espècies successivament en el mateix recinte.

Les teranyines que es formen són més o menys tupides, s’enreden les unes amb les altres i el resultat són objectes tridimensionals subtils i delicats, naturals i atificials alhora. A vegades gira les teranyines un quart de volta o les posa al revés, i el resultat canvia completament. Té un projecte per fer aquestes teranyines en una càpsula espacial, en condicions de microgravetat. Les aranyes ni tindran la referència de dalt i baix, i les teranyines hauran de ser diferents, com són diferents les flames en absència de gravetat.

Les fotos que aquí s’ensenyen de Saraceno corresponen a la selecció d’obres que es presenten a la mostra Architectures of Life, del nou BAMPFA, el 20160220-4 aranyes   (3)University of California Berkeley Art Museum and Pacific Film Archive [+] i inaugurat en el seu nou edifici recentment (31-1-2016), proper al recinte de la universitat.

Usar éssers vius per a manifestacions artístiques és habitual, però normalment són plantes… [+]

20160220-4 aranyes   (4)

El hall del museu, amb un enorme mural xinès.

El hall del museu, amb un enorme mural xinès.


LA CIÈNCIA EN LA LITERATURA

08/09/2015
Portada del llibre. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Catàlisi

Portada del llibre.
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Catàlisi

Fa dues hores -ara són les 21:15 del 8-9-15- que s’ha presentat a la Fira del Llibre en Català 2015 el llibre de Xavier DuranLa ciència en la literatura“, que té com a subtítol “Un viatge per al història de la ciència vista per escriptors de tots els temps“. Xavier Duran és un assagista ben conegut, que des de la seva doble condició de químic i periodista ha aunat sempre la literatura i la ciència, amb més de trenta llibres escrits i diversos premis literaris i de divulgació. Han presentat el llibre en David Jou, professor de Física Teòrica, assagista i poeta, i Jordi Elias, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. El llibre ha estat publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, dins de la col•lecció Catàlisi que dirigeix encertadament el professor de Genètica David Bueno. (l’haig de deixar bé perquè tinc un llibre pendent de publicar en aquesta col•lecció… Disculpa, David, la broma).

El llibre és extens: 364 pàgines. I intens. Resumir tres mil anys de literatura buscant-ne les relacions amb la ciència, no és fàcil. I més si deixa fora, per trivial, la ciència ficció -exceptuant-ne notables autors clàssics, com Mary Shelley o H.G.Wells– i dedicant només dues pàgines a Verne, un “hàbil extrapolador”, en paraules de Duran. No hi he vist, en una primera mirada, res d’Asimov, que a més de divulgador científic, va escriure també notables contes de ciència-ficció, però al segle XX.

177 cites d’autors literaris de tot arreu i de tots els temps, d’Homer a Virginia Woolf, de Jaume Cabré a Dante, de Shakespeare a Dolors Monserdà. Poesia i prosa, novel•la o assaig, de totes les literatures, amb més abundor de la occidental. Els autors catalans hi són ben representats, però no sobrerepresentats. Com han dit els presentadors, l’autor va començar a agafar materials per al llibre fa més de trenta anys, i el té escrit des de fa temps, a l’espera d’editor. Ell mateix confessa que el text original era el doble del que finalment ha vist la llum, però per raons editorials n’ha hagut de resumir alguns capítols, i treure’n algunes parts. I, tot i això, el llibre és monumental…

El llibre és escrit cronològicament , però hi ha alguns trossos en que, per coherència, agafa una perspectiva temàtica. Efectivament, el tema de la medicina i la malaltia és transversal, molts literats n’han fet menció i al llibre es pot trobar , intercalada al llarg dels capítols, tota una història de la relació entre l’home i la malaltia i els metges que la pretenen guarir.

El llibre, com el matiex autor ha dit, es pot llegir un capítol rere l’altre, buscant-ne un tema a l’índex i seguint-lo, o obrint-lo a l’atzar i llegint el que hi trobis. Aquesta darrera forma és la que he fet servir fins ara.

Després de fer-ne la ressenya, ara només em falta llegir-me el llibre de veritat…

Felicitats, Xavier.


QUANTS COLORS TÉ L’ARC DE SANT MARTÍ?

27/02/2015

Escric aquesta entrada des del cor de la capital mundial del col•lectiu LGBTTIQQ2SA: el barri de Castro, a San Francisco. Envoltat de banderes i signes de l’arc de Sant Martí, identificador del col•lectiu. Si encara penses que San Francisco és només la capital del món gai (la G), o del món gai i lèsbic (LG), o del món lèsbic, gai, bisexual i transgènere (LGBT), cal que hi afegeixis unes quantes sigles addicionals. LGBTTIQQ2SA significa Lesbià, Gai, Bisexual, Transexual, Transgènere, Intersexual, Queer, Qüestionant-s’ho, 2-Spirited i Aliats. Queer és un terme despectiu que a vegades és utilitzat pel mateix col•lectiu com a reivindicatiu; 2-Spirited indica el col•lectiu -aborigen o ètnic, quoi que ça soit– que en la seva antiga cultura ja acceptava en origen el fet homosexual com a normal, a diferència de la cultura occidental en que els gais, lesbianes, etc, ho han hagut de reivindicar en contra de les estructures. Val a dir que en tots aquesta col•lectius, com en els de les esquerres, les divisions, subdivisions i subsubdivisions són freqüents, i això els és gairebé un senyal d’identitat.

La gran bandera de l'entrada al barri de Castro, San Francisco. Sis colors

La gran bandera de l’entrada al barri de Castro, San Francisco. Sis colors


Hi ha més grups. No he posat els col•lectius de pansexuals, d’asexuals, els quipsters (queer+hipster), els LGBT-T , on el guió és el signe de restar, perquè són el col•lectiu que considera que la T de LGBT té a veure amb la identitat de gènere però no amb la identitat sexual. O els IDK (I don’t know), que vol recollir tots (i totes, i tot@s) els qui no són LGBT ni hetero (o straight). O els closeted, que amaguen la seva tendència no hetero… I, per altra banda, en cadascun d’aquests grups hi ha nomenclatura pròpia per distingir unes famílies de les altres. Farien falta un Sant Tomàs d’Aquino per conceptualitzar totes les definicions, i un Mendeléiev per ordenar i estructurar grups i famílies. Ja n’hi ha algun intent [+].Per tot arreu de Castro hi ha banderes i signes de l’arc de Sant Martí. Però no només el col·lectiu LGBTetc col•lectiu té aquests colors com a senyal d’identitat. L’arc de sant Martí també s’ha usat com a bandera de la pau (especialment des de la guerra de l’Irak), i com a bandera del Tawantinsuyu, en quètxua l’Imperi Inca. O de la Lingua Franca Nova [+]. I moltíssims moviments i associacions més [+].
Pas de peatons del barri de Castro. Fes clic per ampliar.

Pas de peatons del barri de Castro. Fes clic per ampliar.

Fanal del barri de Castro. Set colors. Fes clic per ampliar

Fanal del barri de Castro. Set colors. Fes clic per ampliar

Al vaixell Rainbow Warrior, de Greenpeace. Set colors. Fes clic per ampliar

Al vaixell Rainbow Warrior, de Greenpeace. Set colors. Fes clic per ampliar

Bandera de la pau.  Set colors, en ordre invertit

Bandera de la pau. Set colors, en ordre invertit


Però, quants colors té l’Arc de Sant Martí?

Infinits, però no tots (!). Molt abans de Newton astrònoms àrabs i perses havien donat ja una explicació qualitativament correcta de que els colors de l’arc deriven de que la llum del Sol és refractada i dispersada per les gotetes d’aigua de l’atmosfera. A Europa, Grosseteste, Bacon i Descartes (1640) van donar explicació científica quantitativa al fenomen, i posteriorment Newton (1671) va explicar satisfactoriament la dispersió de la llum a partir de la teoria corpuscular. L’espectre visible de la llum solar és la llum blanca, que és una part de l’espectre electromagnètic emès pel Sol, i que s’estén desde l’infraroig llunyà fins a l’ultraviolat, com quasi tot objecte que estigui a 6000ºC. Explicar per què l’espectre és continu i per què tots els cossos molt calents emeten aproximadament el mateix espectre ens portaria una mica de temps. Les longituds d’ona de la llum visible van des d’aproximadament 390 a 700 nm, sense discontinuitats; per això hi ha a la llum blanca infinits colors, malgrat que l’ull humà només en pot distingir nítidament un centenar. A nivell del mar arriba amb la mateixa intensitat per a tots els colors excepte al violeta.

Espectre solar. Font: Wikipedia

Espectre solar. Font: Wikipedia


Va ser Newton qui, a partir dels seus experiments de difracció en prismes, va definir-hi set colors: vermell, taronja (abans denominat majoritàriament carbassa), groc, verd, blau, indi i violeta o morat. Per què set i no quinze o vint? Per relacionar-ho amb els set planetes coneguts, els set dies de la setmana i les set notes musicals. No oblidem que Newton era també astròleg. I la cantarella dels set colors s’ha anat repetint durant molts anys sense ser qüestionada.

Però hi ha més colors que els de l’espectre de la llum blanca. El concepte de color no és només físic -una longitud d’ona- sinó també psicològic i fisiològic, sensacions, i els graus de foscor i saturació d’un color ens generen a la ment colors diferents. Els colors monocromàtics de l’espectre (d’una única longitud d’ona), barrejats entre ells i amb diferents quantitats de blanc i de negre, donen per a cada to de l’espectre infinites sensacions de nous colors. Una manera de visualitzar-ho és examinar les dues paletes de color de Word adjuntes, l’una amb els colors estàndar i l’altra amb els colors personalitzats. En aquesta segona, l’espectre original és a la part superior, i de cada color en podem triar els diferents graus de saturació barrejant-lo més o menys amb el blanc o el negre, que són “colors” acromàtics. Això ens dóna una quantitat de colors que és, per dir-ho d’alguna manera, infinit al quadrat… Tot plegat explica que hi hagi colors que no siguin a l’arc de Sant Martí, el rosa o el magenta, per exemple, que no són monocromàtics. Tot el que és la teoria del color, les formes de produir-los, les classificacions, etc, és un tema molt extens del que no podem parlar aquí. Per a això hi ha els experts.

Colors possibles en el programa Word

Colors possibles en el programa Word


Val a dir que era i és difícil dibuixar arcs de Sant Martí amb les capses de llàpis de colors habituals: no hi ha manera de pintar l’indi, i el substituiem per blau fosc.

L’any 1978 el col•lectiu LGBT va portar a terme a Nova York diverses manifestacions, que van acabar amb importants aldarulls. Judy Garland (1922-1969) era una icona gai, i el col•lectiu va agafar la cançó Over the Rainbow i el símbol de l’arc de Sant Martí com a símbols identificatius. El dissenyador Gilbert Baker va dissenyar una bandera inspirada de les del moviment hippie, que constava de vuit colors: els sis bàsics de l’arc, sense l’indi, i afegint-hi el rosa a dalt de tot, i el turquesa entre el verd i el blau. Quan van assassinar l’alcalde del barri de Castro Harvey Milk, declarat homosexual, i l’alcalde de San Francisco George Moscone van ser tantes les banderes que es van voler fabricar, que no hi havia prou teixit de color rosa i van decidir no posar-lo. El 1979 van decidir suprimir el turquesa per fer la bandera més estreta i facilitar penjar-la dels fanals. Des de llavors hi ha sis colors a la bandera del moviment gai, tot i que en algunes ocasions exhibeix els vuit colors originals. I, com és fàcil de suposar en aquests col•lectius, cada subcol•lectiu -pansexuals, bisexuals, transgènere…- ha generat la seva propia bandera… seguint la vella tradició deis passos de les processons, que van per afinitats, per parròquies o per gremis. El primer dels passos serà, segur, el de sant Sebastià, primer patró del conjunt dels homosexuals i advocat contra la SIDA. Més sants LGBT: [+].

De la mateixa manera que hi ha diferents opcions sobre el número de colors a representar a l’arc de Sant Martí, tot i que ara predomina el número sis, hi ha qui en canvia l’ordre dels colors, i posa el vermell a dins i el violeta a fora, cosa que és incorrecta en els arcs de Sant Martí principals, però correcta en les comptades ocasions en que se’n veuen dos. Vegem com alguna escola representa els colors com els va bé, sense ordre ni concert. Deuen tenir una discròmia

L¡arc de Sant Martí d'una escola amb els colors en ordre aleatori

L¡arc de Sant Martí d’una escola amb els colors en ordre aleatori


“BEU-ME”, DEIA EL RÈTOL DE L’AMPOLLETA…

19/01/2015

L'Alícia i l'ampolleta que diu Drink me. Fragment de dibuix de Tenniel.

L’Alícia i l’ampolleta que diu Drink me. Fragment de dibuix de Tenniel.

… i l’Alícia es va arriscar a tastar-ne el contingut, i el va trobar molt bo (de fet, tenia una mena de gust barrejat de pastís de cireres, crema, pinya americana, gall dindi rostit, toffee i torrades amb mantega). S’ho va beure i es va començar a arronsar… Això diu el capítol 1 de l’Alicia en el País de les Meravelles segons Salvador Oliva [+]. En Josep Carner diu que era sucre candi i no toffee, probablement per no haver d’usar termes no catalans [+].

Avui farem el líquid de l’ampolleta. Aquest “farem” és un plural majestàtic, perquè dubto que cap dels lectors ho facin. Jo no ho he fet. Ho ha fet Heston Blumenthal.

Heston Blumenthal (Londres 1966) sempre quedava segon o tercer quan Ferran Adrià quedava primer del món en les classificacions de cuiners. És el propietari del restaurant The Fat Duck, a Bray, a 50 km a l’oest de Londres [+] Ara és tancat per reformes, però el darrer menú degustació tenia 15 plats i costava 220 lliures, sense vins (que anaven de 50 a 8600 lliures).

In search of perfection (vol 1) de Heston Blumenthal.

In search of perfection (vol 1) de Heston Blumenthal.

Té una trajectòria en certa manera paral•lela a la de Ferran Adrià, i un devia estimular l’altre. Blumenthal -i Adrià– és un entusiasta de la cuina experimental, de les noves tecnologies i de les sensacions extremes, que a vegades ratllen l’extravagància. Al començament de la seva carrera com a cuiner es va posar en contacte amb el prof. Peter Barham, autor del llibre “The Science of Cooking“, que li va presentar al professor Tony Blake, amb qui van formar un equip de científics i acadèmics que van desenvolupar sabors i aromes que ven la marca Firmenich. L’aplicació de tècniques com banys de laboratori, nitrogen líquid… li van donar tres estrelles Michelin en poc temps. Està especialment interessat en com es perceben els sabors i les aromes, i per exemple dóna als comensals auriculars per escoltar sorolls d’onades del mar quan serveix determinats plats de marisc, sorolls que procedeixen d’iPods ocults a les closques (!).

Com Ferran Adrià, té uns llibres extraordinaris. Als titulats “In search of perfection” procedents d’un programa que va fer a la BBC, explica a fer menjars quotidians com patates fregides, pollastre rostit, fish and chips, pizza, spaghetti a la bolonyesa, hamburguesa… de la millor manera possible, amb dades de temperatures, gruixos, temps, qualitats… I com Ferran Adrià, és una persona senzilla i poc vanitosa; al menys aquesta va ser la meva impressió en una reunió a la que vaig ser amb ell i uns quants més a la Fundació Alícia ara fa uns anys. Blumenthal està interessat ara en la història de la gastronomia britànica, i com a cuiner mediàtic ha tingut un altre programa a la televisió denominat “Heston’s Feasts[+]. Cada edició la dedicava a un tema. El primer va ser dedicat a l’època victoriana, i va agafar com a centre del banquet l’Alícia. El menú va ser:

Aperitiu: Beuratge “Beu-me” (Drink Me Potion)
Primer plat: Sopa de Falsa Tortuga (Mock Turtle Soup)
Plat principal: Jardí d’Insectes comestibles (Edible Insect Garden)
Postres: Pudding de gelea i gelat.

Es poden trobar detalls d’aquests plats per Youtube i la Wikipedia [+] . Centrem-nos només en l’aperitiu.

Com fer un beuratge de tants gustos diferents? Tots barrejats serien inidentificables -això no és una cata de vins on veuen matisos de gerds i de vainilla alhora- i Blumenthal va decidir que els gustos apareguéssin successivament. Simultàniament va dissenyar el recipient per beure el líquid. Va inventar una copa en forma de cilindre, amb una boquilla per la part inferior. S’assembla a les gerres de balneari que fan servir els curistes dels balnearis famosos.

La recepta, resumida, és la següent: Fas un pastís de cireres, rosteixes gall dindi, fas torrades amb mantega, compres o fas caramels de toffee, i fas crema (no hi va posar sabor de pinya). Trinxes cada ingredient i el barreges amb llet tébia durant unes vuit hores. Les infusions resultants han agafat el gust de cada component. Es baten i es filtren. S’hi afegeix colorant alimentari fins a aconseguir que tingui el color rosat cursi que ha de tenir. També es pot acolorir cada infusió d’un color diferent. Vegeu-ne el video.

Si es posen les infusions una a sobre de l’altra es barrejarien rapidament els gustos. Per evitar-ho, l’invent és gelificar suaument cada una de les infusions. Per a això usa goma gellan. La goma gellan és un hidrat de carboni fruit de la fermentació de glucosa o altres sucres amb Sphingomonas eloidea. Es va descobrir-inventar el 1977, i ara és l’additiu E-418. Amb aigua forma hidrocol•loïdes, i forma gels en presència de sals de calci. Té dues variants, l’elàstica i la rígida, que poden barrejar-se en totes proporcions i permeten aconseguir una gran varietat de textures.Una alta proporció de gellan elàstica, però a baixes concentracions, s’usa pel seu efecte suspensor, que permet mantenir partícules o esferes en l’interior del líquid. La clau del procés és l’agitació durant el procés de gelificació, que permet aconseguir un gel molt fluid que pot abocar-se i fluir.

Doncs bé, per fer el beuratge Beu-me s’afegeix una mica de goma gellan a cadascuna de les infusions acolorides, agitant suaument, i es forma un gel molt delicat, per la presència d’ions calci de la llet. Se’n posa una miqueta al recipient, suaument per evitar que es barregin els gustos. No es veu perquè tot és rosa, però es crea una columna de gustos independents. En xuclar-lo pel broquet aniran apareixent successivament els gustos, per l’ordre en que s’han afegit.

El procediment és paral·lel al de la texturització del cava que Agustí Torelló, el Celler de Can Roca i la Fundació Alícia han desenvolupat, en aquest cas amb goma xantana afegida a l’ampolla de cava abans del seu repòs. El producte final es pot abocar, però la seva textura és força gelatinosa i és tractat més com una salsa que com una beguda.

Cuina tecnoemocional. No sé si els comensals del dinar victorià es van arronsar com l’Alícia després de beure-s l’aperitiu Beu-me, però sí que quan van veure el plat principal, aquells insectes comestibles, s’haurien volgut fondre…

Aquesta entrada es comuna, amb poques variacions, als blogs sobre Alícia [+] i sobre ciència [+].

Copa de balneari de Karlovy Vary i la copa del sopar victorià

Copa de balneari de Karlovy Vary i la copa del sopar victorià