PUBLICITAT JABBERWOCKY

16/11/2017

Twas brillig and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe
All mimsy were the borogoves
Ant the mome raths outgrabe.

Borogoves, raths i toves, segons Tenniel.

Així comença el celebèrrim –per a uns quants- poema Jabberwocky, de Lewis Carroll, inclòs a la segona part de les Alícies, la Through the Looking-Glass. El poema és el més famós dels poemes nonsense, una branca de la literatura que es va cultivar a l’època que Carroll escrivia les seves obres, i hi ha molts escriptors que en van fer.

En el mateix llibre, el personatge Humpty Dumpty dona algunes idees de què són i què volen dir aquests termes imaginats, idees absolutament boges sobre etimologies absurdes o paraules-maleta fetes per la condensació de dues altres paraules. Fins i tot l’il•lustrador Tenniel va dibuixar alguns d’aquests toves, borogoves i raths, que de la lectura del poema clarament es detecta que són animals però no podem imaginar-los, d’entrada.

Els traductors van bojos per fer una versió que respongui al poema original, ple de paraules sense sentit. Hi busquen la sintaxi genuïna de l’idioma, i noves paraules eufòniques inventades, que responguin al sentit –sentit imaginat- original però que siguin coherents amb la llengua a la qual tradueixen. Per exemple, una de les versions en català d’Amadeu Viana (1998) es titula Xerramicós i comença dient

Dens era dens quan la brova fircant
gorsava i esmeia en la drana.
Tot ho imutava la sardatxana
i anardava les grates lo lutant.

O, en castellà, la versió de Marià Manent (1944), titulada El Dragobán i que a mi és una de les que més m’agraden:

Llegaba ya el hervín. Blendes casquines
huldaban y jarcían en el gardo..
Calígonos estaban los cibines
y venía el verdal con paso tardo.

Si el lector sap castellà o català –al menys, català en sap segur, i castellà gairebé segur també-, detecta ràpidament les paraules sense sentit inventades pels traductors, com sardatxana o cibines.

Vegem-ne ara una altra traducció, inèdita fins avui, de la que publico per primer cop el començament:

Es el candelo, y los gallardos tovos
en temporil groquean y grojean,
sin romeos acurban los borogovos,
lasradas momesasturias prendan.

Aquests versos són l’inici de la traducció del Jabberwocky Jerigoníada– en mingaña, un argot d’ofici inintel•ligible per al profà, de sintaxi castellana, específic dels esquiladors, cardadors, i matalassers que treballaven la llana a Castella i Aragó. Blanca Gotor, que és filla d’un d’aquests operaris i professora d’institut a Barcelona, està recuperant aquest argot i transcrivint-hi contes infantils, recopilant vocabulari i difonent-lo sempre que en té ocasió.

Estic segur que gairebé cap dels lectors coneix aquest argot, jo tampoc el coneixia [+]. N’existeix un diccionari [+]. Quan llegim el poema citat en mingaña, ¿com podem identificar els termes que realment són del mingaña dels termes inventats per l’autora perquè sonin i semblin de mingaña? Jo no ho sé distingir. En català sí, perquè en sé i sé que la sardatxana és un invent. O en castellà és un invent l’hervín. Però, ¿és en mingaña un invent el candelo? ¿O los tovos?. I el mateix ens passaria en qualsevol altre idioma que no coneixem.

A més del mingaña, hi ha altres argots d’ofici com la gacería [+] i fins i tot podriem considerar-hi la lingua franca o sabir, que és una parla de mariners mediterranis ja extingida, però que es va resucitar ara fa uns anys. Es va comentar a aquest blog perquè hi ha l’Alícia traduida [+].

INCÍS
Lector, si estas interessat en l’Alícia, o en el Jabberwocky, et convidem a la segona jornada Delícies d’Alícia, de la UB, del 23 de novembre de 2017 a les 16:15, amb el tema monogràfic Jabberwocky. Allà es presentarà completa la versió del Jabberwocky al mingaña, i detalls de la traducció, entre moltes altres coses interessants, incloses música, vídeo i recitatius, Més informació: [+].
FINAL DE L’INCÍS.

És habitual trobar Jabberwockies a la vida de cada dia. Llegim la publicitat d’un cosmètic on ens diu que té cèl•lules mare vegetals, que hi ha posat coenzim Q10, o que té àcid hialurònic, o urea, o col•làgen o retinol o pyrithyone o liposomes., Uns preparats contra la grip contenen oscillococcinum. Hi ha la dieta alcalina, la bona, i la dieta àcida, la dolenta. A la publicitat de iogurts hem vist i veiem que contenen Saciactiv, Calciforte o fitosterols, els detergents són o eren densoactius, i contenen oxigen actiu. I fins i tot el Renault Clio venia, segons els publicitaris, amb Zirithyone.

Tot plegat és un llenguatge Jabberwocky, tècnic o científic, incomprensible per a la majoria dels lectors. Una persona no química o no farmacèutica no pot saber si aquests termes existeixen, si corresponen a substàncies reals, i si serveixen per a res. Moltes d’aquestes substàncies existeixen, però altres, les que he posat en cursiva, són invents.

Capsa i etiqueta del medicament homeopàtic Oscillococcinum.
Fes doble clic per ampliar.


Com pot una persona no versada en el llenguatge tècnic conèixer si li fan passar gat per llebre en la publicitat? No pot. La publicitat es basa en la confiança que el consumidor té en la marca o en qui ven el producte. Si un farmacèutic et suggereix que compris oscillococcinum, t’està venent un preparat homeopàtic que no té més que sucre en forma de boletes, però no hi ha ni rastre de la substància que diu que hi ha, i que a més no ha existit mai, perquè l’oscillococcinum seria un microorganisme que un inexpert metge francès, Roy, va creure veure el 1925 a la sang de certs pacients, però del que no se’n ha demostrat mai l’existència. Aquest és un exemple d’engany. Però tu te’l creus perquè fas confiança en el farmacèutic, que creus que no t’enganyarà… però molts cops és el mateix farmacèutic l’enganyat per les farmacèutiques, les empreses, ben entès.

L’ús de terminologia inventada però amb algun fonament és una altra forma de tergiversació. El terme densoactiu va ser inventat per vendre detergents líquids i és una paraula-maleta fruit de la condensació de dens– que en realitat volen dir viscós o espès- i actiu, és a dir que té matèria activa detergent. És un terme no científic. També són invents amb base real el Saciactiv o el Calciforte dels iogurts [+], que són barreges d’ingredients que molts iogurts contenen. Si es personalitza amb un nom la barreja, i es registra, se li dona un estatus de producte gairebé farmacèutic i per tant a les propietats nutricionals del iogurt se li afegeixen les terapèutiques, sigui per rebaixar el pes o per augmentar el nivell de calci a la sang. Farien el mateix efecte els iogurts sense aquests termes inventats, però això els diferencia dels de la competència atribuïnt-los més nivell científic.

La resta de termes citats corresponen a substàncies realment existents, i la major part tenen efectes provats, al menys en determinades condicions d’ús. Les marques els destaquen en la seva publicitat per fer aparent el seu compromís amb la recerca al servei del consumidor, per augmentar el seu prestigi enfront de les marques blanques, que les copien amb uns mesos de demora.

Les empreses de l’alimentació cada cop més aposten per l’estratègia de la transparència, procurant evitar en els seus ingredients terminologia “sospitosa de química”. En lloc de posar els additius que contenen en forma de la grafia E-322, per exemple, posen “lecitina”, que és el mateix. Procuren eliminar la presència d’additius colorants i s’han inventat la gamma d’aliments colorants, que són també additius sense la classificació E, que tenen per objectiu donar color als aliments, i que deriven d’extractes vegetals: el color vermellós dels iogurts de maduixa l’aconsegueixen, per exemple, amb extracte de remolatxa. En canvi, els fabricants de cosmètics i detergents basen la seva estratègia publicitària en la ciència, amb spots televisius on surten experts de bata blanca, amb terminologia científica.

Qui usa també la terminologia Jabberwocky són els seguidors i practicants de teràpies alternatives. No en tenen prou amb usar terminologia xinesa, japonesa, coreana o hindú (yin-yang, aiurveda, ki) sinó que fagociten terminologia científica estàndard i la pretenen convertir en teràpies, com és el cas de la medicina quàntica, la cromoteràpia, o la medicina ortomolecular. Tot falàcies sense contingut científic.

La regulació de l’etiquetatge dels aliments, cosmètics i detergents ha ajudat i ajudarà més a la informació veraç del consumidor. La regulació de les teràpies alternatives serà impossible, perquè les ànsies de l’ésser humà de sanar-se i no patir hi seran sempre, i sempre hi haurà qui les explotarà impunement en benefici propi. En principi un nivell superior d’educació global hauria d’evitar caure en els paranys dels Jabberwockies quotidians, però en sóc força escèptic…

Densiaforte, la marca de iogurt que diu que té calciforte, però que realment no és un ingredient.


LA FAL·LÀCIA DEL CAMPANER

04/09/2016

Primer exemple. Els espinacs i el ferro.

Tots sabem que els espinacs no tenen tant ferro com se’ls atribueix, i que l’origen de l’error va ser una persona que es va equivocar: va transcriure el valor real de ferro en els espinacs, que és de 0,003 g/100 g pel valor 0,03 g/100 g, és a dir deu vegades més. La fama del ferro als espinacs havia començat, i des de 1929 Popeye el mariner devorava espinacs per agafar la fortalesa del ferro. Tot això ho sabem, perquè ho hem llegit a llibres de divulgació, per exemple el meu “La truita cremada” (Mans 2005).

Però tot això que sabem, resulta que és fals. Llegeixo el llibre “Monos, mitos y moléculas” de l’eminent divulgador Joe Schwarcz ) (2015) i al seu capítol “La locura de Popeye” reconeix que ell també havia escrit un capítol de divulgació amb el mateix error. Ell ho atribueix a la seva font, el prof. A.E. Bender, en un article de 1977. Segons Bender, von Wolff el 1870 havia analitzat el ferro als espinacs. Quan el 1937 ho va repetir Schupan i va veure que en tenia molt menys que el que von Wolff havia dit. I Bender va imaginar: “la fama dels espinacs sembla venir d’una coma decimal mal posada“… sense cap evidència de que això fos així!. Hamblin el 1981 ja ho donava per cert en una introducció a un curt article sobre falàcies científiques. Més encara, el creador de Popeye E.Segar mai va atribuir al ferro dels espinacs la força del mariner: ho atribuia, el 1932, a la vitamina A, no al ferro. Però els espinacs tampoc contenen vitamina A, sinó betacarotè, un precursor de la vitamina A, que realment ajuda a mobilitzar el ferro que ja hi hagi a l’organisme. En el meu cas, la meva font de l’error va ser el capítol “Espinacas“, de F.Féron del llibre de Bouvet (1999), que cita com a font l’article de Hamblin, i on afirma -dient que així ho diu la llegenda- que va ser la secretària qui va equivocar-se en passar el manuscrit a màquina.

Popeye i la vitamina A. Fes clic per ampliar

Popeye i la vitamina A. Fes clic per ampliar


El criminòleg Mike Sutton va publicar el 2010 un monumental article en format de conferència (Sutton, 2010) on desmuntava totes aquestes afirmacions. Va dedicar-se a resseguir les fonts originals fins on li va ser possible: els criminòlegs ja ho tenen, això de la minuciositat, al menys els de les sèries de televisió. Sembla que von Wolff es va poder equivocar en fer l’anàlisi inicial, perquè potser es va contaminar la mostra amb ferro del recipient, i no va concretar si la mostra d’espinacs era normal o ja dessecada , cosa que introduiria un esbiaixament crucial. Però no hi ha cap evidència de la llegenda de que algú es va equivocar en transcriure les dades de laboratori a paper. Juan Revenga al seu excel·lent blog sobre nutrició ho ha explicat prou bé [+].

I, per rematar-ho, un plat d’espinacs (180 g) té 6,43 mg de ferro, i en canvi una hamburguesa de 170 g en té 4,42 mg! Però és veritat que el ferro dels espinacs és menys assimilable, encara que això és un altre tema.

Per què uns divulgadors accepten -acceptem- acríticament el que altres han escrit abans? Ho mirarem de respondre al final.

Segon exemple. El rebuig de la universitat de Berna a Einstein

Per la xarxa circula una carta que va escriure el degà de la Facultat de Ciències de Berna, Dr. Wilhelm Heinrich, rebutjant la sol•licitud d’Albert Einstein per ser-ne professor associat. L’argument pel rebuig era que les conclusions d’Einstein sobre la naturalesa de la llum i les relacions espai-temps eren massa radicals, i que eren conclusions “more artistic than actual Physics“. Aquesta carta s’ha fet circular per demostrar que els responsables acadèmics es poden equivocar i de fet s’equivoquen, i que cal promocionar els investigadors joves, encara que defensin idees agosarades. La carta està datada el 1907.

Quan vaig veure la carta, em va fer mala espina, per diversos motius: està escrita en anglès, i m’estranya que un degà de Berna -Suïssa de parla alemanya- es dirigeixi a un estudiant alemany nacionalitzat suís en anglès. A més, el logotip i el timbre de la universitat estan també en anglès. Anecdòticament, a la part superior dreta sembla endevinar-se un segell de correus dels EUA, amb la imatge del mateix Einstein!

Una elemental cerca per Internet permet constatar que es tracta d’una falàcia. Zimmermann (2015) ho explica bé: l’arxiver de la universitat de Berna Niklaus Bütikofer afirma que és una evident i burda falsificació, per tres o quatre detalls: la facultat en aquell moment era de Filosofia, Història i Ciències Naturals; mai hi ha hagut un degà que es digués Wilhelm Heinrich; la llengua de correspondència havia de ser necessàriament l’alemany; el timbre és una modificació d’un escut d’armes hongarès; i el carrer on diu que eés la universitat (Sidlerstrasse)no va dir-se així fins 1931, i el 1907 no hi havia codis postals. Sí que era cert que Einstein va sol•licitar ser associat de la universitat i no li van concedir perquè no complia el requisit de tenir una tesi homologada, però al cap d’un any li va donar la venia docendi.

La suposada carta del degà a Einstein. Fes clic per ampliar

La suposada carta del degà a Einstein. Fes clic per ampliar


Qui va fer aquesta falsificació? Se suposa que és la broma d’un estudiant de física avorrit que volia fer-se un lloc a les xarxes socials…

Però la pregunta és com és que no es veu inmediatament que es tracta d’una falsificació i es reenvia acríticament?

Tercer exemple. Els raigs N

El 1903, investigant sobre raigs X, el físic de la facultat de Ciències de Nancy, prof. René Blondlot, va observar uns raigs diferents, polaritzables, als que va denominar raigs N. Se’n van determinar moltes de les seves propietats, especialment la de promoure la fosforescència de certs compostos, o d’incrementar la llum reflectida en una superfície. Molts investigadors van dedicar-se a estudiar aquests raigs, es registren fotogràficament, se’n observa l’emissió per part de barres imanades, per gasos licuats, per metalls, en determinades reaccions químiques. Altres investigadors reconeguts descobreixen irradiacions fisiològiques de propietats similars, i arriben a resseguir els nervis del cos humà seguint l’emissió d’aquestes irradiacions. Augmenten l’agudesa visual, les vèrtebres en generen… Tot un cos científic nou s’havia creat en un any.

Però el 1904 tot es va desmuntar. Investigadors d’altres equips van ser incapaços de reproduir els resultats, i el 1905 ja ningú parlava del tema. I no eren desconeguts els que van protagonitzar aquest episodi. Eren professors d’universitat o metges d’hospital.

Aquest exemple el vaig llegir de Rostand (1971). Descartada la voluntat d’engany, que sembla clar que no va existir, al menys majoritàriament, la pregunta és com es pot arribar a muntar tot un camp de recerca sense cap base experimental evident?

La fal·làcia del campaner

Llegim Lewis Carroll a “The Hunting of Snark“. Al començament un dels personatges, el Campaner, fa un discurs èpic a la tripulació que va a capturar l’Snark (un monstre indeterminat, el Merma en la traducció de Viana). A la segona estrofa diu:

Just the place for a Snark! I have said it twice:
That alone should encourage the crew.
Just the place for a Snark! I have said it thrice:
What I tell you three times is true.

(La traducció d’Amadeu Viana de 1999 de Biblioteca de la Suda és:

Bon lloc per a un Merma! Dic per segon cop:
vull bons tripulants d’esperit exaltat.
Bon lloc per a un Merma! Dic per tercer cop:
ho he dit ja tres voltes, tres és veritat.
“)

Aquesta és la Fal·làcia del Campaner, que Skrabanek i McCormick van descriure el 1992: la repetició d’una afirmació li dóna versemblança al marge de la seva veracitat.

Portada de "The Hunting of  the Snark" en edició de Martin Gardner (2006). El Campaner és a la part superior. Fes clic per ampliar

Portada de “The Hunting of the Snark” en edició de Martin Gardner (2006). El Campaner és a la part superior.
Fes clic per ampliar


I això és el que ens passa a tots. No comprovem les fonts, malgrat que siguem científics. Però en el camp de la divulgació no actuem com a tals en molts casos. No anem mai a les fonts originals per mandra, però sobre tot per col•leguisme. Implícitament pensem que una persona que fa una feina tan important com la divulgació -que un mateix, com a divulgador, creu que és important, naturalment- sempre diu veritats, deu haver comprovat el que afirma, o té fonts fiables. I massa cops el col•lega ha fet com un mateix: basar-se en un llibre d’un divulgador anterior del qual ens fiem. N’agafem algun exemple vistós, el reescrivim al nostre estil, potser hi afegim alguna aportació addicional no comprovada que faci l’exemple més divertit o més cridaner, però no necessàriament més cert… I la repetició per part d’altres pot incrementar-ne la credibilitat, però no en millora la veracitat: no sé si l’anècdota de la poma que li va caure a Newton va tenir lloc o no, però el fet que tothom ho digui no la fa més certa. El darrer que he llegit és que el seu primer biògraf i amic, present al llarg de les reflexions del savi, no transcriu cap caiguda de poma -i menys al cap- , però sí que Newton parlava de la gravetat posant com a exemple la hipotètica caiguda d’una poma de la pomera sota la que seien, i que segueixen ensenyant a la residència del savi.

Per altra banda, la Viquipèdia en qualsevol de les seves versions -moltes entrades de la qual són simples traduccions de l’anglès- , i que és la primera font de dades complementàries, no és una font prou fiable, i està escrita en massa ocasions per no experts. Pel que fa a dades físiques i químiques, no sol haver-hi cap problema, però per altres dades que requereixen alguna interpretació, pot ser errònia, i no tenim manera de saber-ho perquè no sabem qui ho ha escrit i en molts casos no hi ha referències. I en temes de nutrició, contaminació, perillositat de productes, malalties, pseudociències i camps similars, s’hi veu massa sovint la lluita entre defensors d’una postura i de la contrària. Són temes de difícil moderació.

Tot això posa un cert grau d’incertesa a la fiabilitat dels nostres articles, llibres, blogs i conferències. Seran tan fiables com les nostres fonts, si es tracta de temes que ens són aliens o en els que no hem investigat. O tan fiables com la nostra expertesa i autoritat personal , si estem tractant d’un tema propi de la nostra especialitat. I, evidentment, sempre depenent de l’estat del coneixement global del tema, que pot anar canviant amb el temps, i més en alguns camps científics com els citats en el paràgraf anterior.

El cas dels raigs N té unes connotacions diferents, perquè no es tracta d’errors en la divulgacio, sinó en la creació de ciència. En aquest cas hi havia factors com la voluntat del primer investigador de crear-se una fama com la de Becquerel o Curie descobrint algun tipus de radiació, el seguiment acrític dels seus deixebles, l’enveja dels seus col•legues, el xovinisme i l’estímul de les autoritats franceses per aconseguir superar la ciència anglesa, la no comprovació de resultats amb l’esbiaixament d’eliminar els experiments que no anaven bé a allò que es volia corroborar, … I és que els investigadors científics són també persones humanes, amb les febleses pròpies de l’espècie. La història va plena de situacions similars, moltes vegades amb components polítiques. Recordem Lysenko o el mitxurinisme durant l’època de Stalin a l’URSS. El fals descobriment d’elements químics al llarg dels segles XIX i XX segueix les mateixes pautes (Mans 2010)

Annex per a professors

Un camp on aquests problemes són ben evidents són els llibres de text. En massa ocasions es copien els uns als altres, i a més, potser qui fa les programacions és o ha estat autor de llibres de text. He actuat de corrector extern d’alguns llibres de batxillerat de física i química, i puc afirmar que amb el temps s’han corregit alguns errors mil vegades constatats en edicions anteriors (per exemple la “demostració”l que feia derivar la llei d’acció de masses de la cinètica de les dues reaccions directa i inversa, “demostració” que era només vàlida per a l’exemple concret que s’exposava) però altres errors no hi ha manera que es corregeixin. Destaco especialment el de la descripció del perfil de reacció, on en la figura sempre s’hi introdueix en abcisses un hipotètic avenç de la reacció, un temps de reacció, una coordenada de reacció (concepte genuï però no aplicable més que al món atòmicomolecular). Aquest error no és exclusiu dels textos d’aquí, sinó que en manuals de tota solvència s’hi troba també. He tingut ocasió d’explicar-ho en detall (Mans 2012) però ni cas.

Esquema erroni d'un perfil de reacció. Fes clic per ampliar.

Esquema erroni d’un perfil de reacció. Fes clic per ampliar.


Bibliografia

Bouvet, J-F (coord) (1999) “Hierro en las espinacas… y otras creencias” Taurus- Santillana, Madrid. Trad. de l’original d’Éditions du Seuil (París 1997)

Hamblin, T.J. (1981) “Fake!“, British Medical Journal nº283, pp.1671-1674. [+]
Mans, C. (2005) “La truita cremada“. Ed. del Col•legi de Químics de Catalunya, Barcelona. Trad. al castellà “Tortilla quemada” (2005)

Mans C. (2010) “Els falsos elements” Revista de la Societat Catalana de Química 9/2010, 66-81. [+]

Mans, C. (2012) “Coordenada de reacció?” Educació Química nº 11, p.12-16 [+]

Rostand, J. (1971) “Ciencia falsa y falsas ciencias“, Biblioteca General Salvat, Barcelona. Trad. de l’original d’Ed. Gallimard (París 1958).

Schwarcz, J (2015) “Monos, mitos y moléculas” Pasado&Presente, Barcelona.

Sutton, M. (2010) “Spinach, iron and Popeye: Ironic lessons from biochemistry and history on the importance of healthy eating, healthy scepticism and adequate citation” [+]

Zimmermann, M. (2015) “The Einstein forgery[+]


HOMEOPÀTIC + ALOPÀTIC = HÍBRIDOPÀTIC ?

04/03/2016

De fa temps que el terme homeopàtic, com els termes natural, equilibrat, complet, ecològic o de proximitat són valorats socialment de forma positiva. Cap d’aquests termes suposa cap reconeixement de que el producte al que s’aplica sigui millor, més eficaç, més nutritiu, o més saludable.

Les campanyes llançades en contra dels productes homeopàtics usen dos arguments bàsics. El basat en la teoria química, que diu que a les elevades dilucions dels productes no hi queda cap rastre del suposat principi actiu. I l’argument basat en que no té més eficàcia que un placebo qualsevol.

Fabricants de productes homeopàtics s’han inventat productes híbrids, amb una part homeopàtica i una part de medicament convencional a les concentracions convencionals. Se’ls podria denominar medicaments hibridopàtics, potser. D’aquesta manera, si el medicament funciona, es pot al·legar que la millora s’ha produit pel medicament homeopàtic.

A la foto adjunta podem veure part dels envasos de dos medicaments dels EUA, prescrits per al desembussament dels sinus nasals, la rinitis i afeccions lleus similars. El de la part superior és el medicament convencional, una típica dissolució salina tamponada, amb un desinfectant bactericida típic, el clorur de benzalconi.

A la dreta, els ingredients “actius” del medicament homeopàtic. Conté tres sals inorgàniques (nitrat de plata, dicromat potàssic i carbonat de sodi) a dilucions homeopàtiques (per sort, perquè els dos primers són tòxic i molt oxidant, respectivament) i extractes homeopàtics de cinc plantes.

I a sota, la composició d’ingredients “inactius” del medicament homeopàtic. Coïncideixen pràcticament amb els ingredients del medicament convencional: la dissolució salina tamponada, amb el mateix desinfectant.

Tots dos funcionaran igual, suposant que les concentracions d’aquests darrers ingredients siguin les mateixes en ambdós. Però, si funciona, la impressió en l’usuari serà que el medicament homeopàtic és eficaç i que l’homeopatia funciona. Naturalment, funciona gràcies als ingredients “inactius” que conté. Si tan inactius són, per què els hi posen?

No és precisament una conducta gaire exemplar, em sembla a mi.

Comparació. Fes clic per ampliar.

Comparació. Fes clic per ampliar.


PAGAR PEL QUE NO HI HA

14/06/2015

Dels dies 9 a 12 de juny de 2015 es va celebrar a Barcelona el congrés “Otras formas de comer: elecciones, convicciones, restricciones“, més sociològic que de tecnologies de la nutrició i els aliments. Hi vaig presentar una comunicació amb el títol “Pagar por lo que no contiene“, que es pot trobar completa aquí [+]. En faig un resum en deu idees, amb les principals il•lustracions (en castellà). Pots fer clic a cada imatge per ampliar-ne el detall.

1. S’ha passat en pocs anys d’aliments “que ho volien tenir tot” a aliments que “no tenen res“. Com ha estat possible aquest canvi? Perquè hi ha molts tipus de consumidors, sotmesos a moltes influències variades.
Diapositiva2
Diapositiva3
Diapositiva5

2. A l’inici de la publicitat dels aliments n’hi havia prou amb la simple menció de la seva existència.
Després se’n destacava alguna propietat particular (vegeu més detalls sobre aigües minerals radioactives aquí: [+])
Diapositiva6
Diapositiva7
Diapositiva8

3. Els arguments nutricionals han estat importants, basats fins i tot en el Gènesi, o en la presència de substàncies que no són majoritàries. I tan important és el que se’n ha tret com el que hi queda, com publiciten els aliments light, 0% o 0,0%.
Diapositiva9
Diapositiva10
Diapositiva11

4. Els aliments funcionals s’han introduit amb força, per “curar” els que encara no estan malalts. I fins i tot algunes etiquetes semblen prospectes de productes farmacèutics [+], [+], [+].
Diapositiva12
Diapositiva13
Diapositiva14
Diapositiva15
Diapositiva16

5. Es publiciten productes comuns amb propietats exòtiques i medicines no convencionals. El que es mostra a la figura és simplement una xucrut, però aiurvèdica…
Diapositiva17

6. La por a sucres, greixos, alergens, transgènics, sal, additius, etc, fa que se’n publiciti la seva absència, fins i tot en productes que no n’havien contingut mai.
Diapositiva18
Diapositiva20

7. Les empreses publiciten els seus valors socials en temes mediambientals, de respecte a les poblacions originals, i als animals [+].
Diapositiva22
Diapositiva23

8. Alimentar-se cal que sigui divertit, en segons quin tipus de productes, infantils o no [+].
Diapositiva24
Diapositiva25

9. En resum, els valors que tenen avui els consumidors són molt variats i contradictoris entre ells, però com que en l’acte de comprar i consumir no s’apliquen simultàniament, no es veuen com a contradicció personal: no pot ser alhora exòtic i kilòmetre zero, per exemple.
Diapositiva26

10. I, quin futur ens espera? Quatre idees prospectives:
Diapositiva28

No sé si anem bé.


EXPERIMENT ANY 2100: UNA PERSPECTIVA DE LA PROSPECTIVA

24/04/2015

Entrada de l'exposició

Entrada de l’exposició

No crec gaire en la prospectiva, i menys en la futurologia. La revista Muy Interesante va publicar, el 1985, un test sobre el 2001 on demanaven al famosíssim Arthur C.Clarke prediccions, en forma d’un test que podies contrastar amb les teves respostes. Vaig respondre-ho, i el 2001 vaig comprovar que Clarke no encertava més que 20 de les 39 preguntes, i jo, modèstia a part, 26. Ho vaig explicar aquí: [+]. I com és que es va equivocar? Perquè no va tenir en compte que no tot el que és possible o factible acaba sent probable que passi: no hi ha diners per a tot, i cal prioritzar; i el factor humà no sempre es té present. Ni es tenen presents els límits intrínsecs, ni els d’escassedat o esgotament de primeres matèries, ni els d’espai, ni els d’energia disponible, ni els de sentit comú: la nevera intel•ligent fa molts anys que està inventada, però jo vull veure i tocar els tomàquets o les sardines que compro, no em fio de la màquina ni de la foto d’internet… Molt poca gent va preveure factors com l’aiatol·là Khomeini o Bin Laden, o ara el gihadisme. Només l’escriptor Josep Mª Gironella, a la seva obra “El escándalo del Islam” de 1982 -que és un llibre de viatges- va donar algunes observacions encertades, no científiques sinó únicament intuïtives, de per on podia anar el futur.

La prospectiva és, en la seva faceta menys especulativa, una eina per a l’anàlisi matemàtica de les tendències observades en el passat i present, a partir de les quals es poden extrapolar diferents escenaris de futur. I aquests escenaris seran tant més versemblants com versemblants siguin les estimacions dels paràmetres usats per als càlculs. I de prospectiva va una de les actuals exposicions temporals del CosmoCaixa Barcelona. L’exposició es denomina Experiment any 2100. Què ens espera a la Terra del futur? [+].

Està inspirada en el document State of the environment report No 1/2010 (n’acaba de sortir la versió 2015) descarregable de la web de l’Agència Europea del Medi Ambient [+]. L’exposició està organitzada en un pròleg i quatre grans línies o megatendències: superpoblació, les megaciutats, el medi natural, i la societat del coneixement. Cada tema consta d’una introducció en video d’uns tres o quatre minuts, a càrrec del conegut comunicador científic Dani Jiménez, diversos cartells i panells, ordinadors i uns quants objectes relatius al tema que es tracta, com cites i retalls de diaris, frases d’experts, llibres pioners sobre el tema, ordinadors i estris tecnològics antics, i pel•lícules en video de prospectiva i de ciència-ficció. Aquesta part, especialment els documents clàssics, està especialment cuidada, fins allà on han pogut aconseguir els drets de certes pel•lícules. I és que les majors són inflexibles, i no cedeixen res, ni per a exhibicions culturals.

Per a cada megatendència hi ha un conjunt d’ordinadors que et permeten ampliar informació i fer diferents simulacions tocant diferents paràmetres. Per exemple, quina seria la població mundial el 2100 si la taxa de natalitat es mantingués com l’actual a l’Àsia i l’Àfrica, o fins on arribarà l’aigua de mar a Barcelona el 2100 si augmenta el nivell del mar pel canvi climàtic? (per sort, no arribarà a casa, ufff..! Esclar que és improbable que el 2100 jo hi sigui). Són models predictius elaborats per a aquesta exposició, més o menys complicats, que a vegades donen sorpreses quan es fan córrer amb alguns paràmetres extrems.

Al llarg de tot el muntatge hi ha també quatre punts on pots fer l’Experiment any 2100 que dóna nom a l’exposició. Més que un experiment és un sondeig al públic assistent. Se li proposen diverses qüestions sobre les quals has d’opinar i l’ordinador et fa un perfil de què has dit i quina és la teva visió del tema; i va recollint i integrant les dades, que van apareixent en una projecció al final de la mostra i es van acumulant d’un dia a l’altre. Com a crítica puc dir que algunes de les qüestions que et fan no són prou clares, i a vegades no saps si et pregunten què opines tu del tema, què creus que opina la gent sobre el tema, o què penses que acabarà passant finalment. No em sembla que s’hagi revisat críticament aquest qüestionari.

El discurs de l’exposició es vol quedar a un nivell diguem-ne asèptic, per fugir del catastrofisme o de l’optimiste tecnològic. Vol limitar-se a descriure quins escenaris de futur podem visualitzar, suposant diferents valors de taxes de natalitat, de consum de petroli, o de tendències migratòries cap a les grans ciutats. I, d’acord amb això, surten diferents resultats prospectius, que a vegades es titllen de pessimistes o d’optimistes, i altres vegades no s’etiqueten. Les tres primeres tendències -població, ciutats i medi- més aviat t’orienten cap a perspectives pessimistes, però a través de la darrera tendència, la societat del coneixement i la tecnologia potser es pot paliar el pessimisme. Tant de bo.

Al meu entendre, aquesta exposició, i altres de prospectiva, comparteixen el mateix pecat original: no tenen prou integrats molts aspectes socials, d’economia, de psicologia, de política. Per exemple, en cap moment m’ha semblat que s’hi parlés prou de l’Estat Islàmic, de guerres o de grans migracions massives per causes econòmiques o polítiques, o del sorgiment d’epidemies com la darrera d’ebola, o de futures pandèmies desconegudes. Tampoc no sembla que ningú es pregunti qui ho pagarà tot plegat, qui pagarà les renovables i la bioenginyeria que han de salvar el món, per exemple. I d’on sortirà i amb quina energia i amb quins materials es construiran els centenars de milers de generadors eòlics, plaques fotovoltaiques, vehicles elèctrics i altres aparells necessaris per substituir les actuals nuclears, centrals tèrmiques, refineries, i vehicles amb carburants convencionals. També m’hi falten descripcions i comentaris sobre actuacions possibilistes, com els dels vehicles híbrids.

Les quatre tendències estan integrades seguint una línia d’interdependències, al meu entendre present però no prou explícita al llarg del muntatge: la superpoblació porta a la població a viure en ciutats, on hi ha més consum d’energia i de béns per càpita, cosa que malmet el medi natural i esquilma els recursos d’energies no renovables i de primeres matèries, i accelera el canvi climàtic i l’escalfament global. I hauria de ser l’activitat tecnològica la que permetés revertir aquestes retroalimentacions que porten a un futur insostenible: caldria un canvi de paradigma global. Un plantejament de canvi radical seria el decreixement sostenible planificat, però és només citada per sobre, malgrat que diversos pensadors ho consideren com a única via possible per mantenir el planeta i la humanitat en condicions viables no catastròfiques.

Em falten respostes a preguntes clau. Per exemple, la bioenginyeria, per fer què? Per aconseguir que hi hagi menys mortalitat infantil i més supervivència de la gent gran? I, per tant, més superpoblació i concentració en ciutats, i més necessitat d’aliments? I més consum d’energia de tot tipus? I, per tant, més canvi climàtic? Per on es trenquen els cercles viciosos que es generen en tot moment (si fa més calor això porta a comprar més aires condicionats que requereixen més energia que generen més escalfament global i més calor)? Poden existir cercles virtuosos de millor servei, millor eficàcia, més estalvi energètic i menys cost, tot alhora i per a tothom? O qualsevol millora d’un aspecte vindrà acompanyada de conseqüències indesitjades en les altres?

I qui ho pagarà tot això? Els països rics? Els rics dels paisos pobres? Els rics dels països rics? No em sembla que els polítics s’ho acabin de creure, tot plegat, i em fa l’efecte que van a resoldre el problema inmediat que es troben davant dels nassos i no pensen en termes planetaris de futur. La famosa corba d’intensificació dels problemes d’escalfament global en forma de pal de hockey planteja el clàssic problema de quan decidir-se a actuar: ara encara no hi ha una situació catastròfica, però quan veus que realment s’hi està arribant ja és tard per modificar-la. I és que sempre s’ha dit que les grans decisions s’han de prendre en absència d’informació prou fiable.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per a il•lustrar l’exposició, es va convocar el premi Il•lustrafutur, gestionada entre l’Associació Catalana de Comunicació Científica i CosmoCaixa. Més de 130 artistes europeus van presentar les seves propostes sobre algun aspecte de l’any 2100. Aquí se’n pot veure l’acte de lliurament: [+]. Segur que els artistes van fer el seu treball abans de veure l’exposició, perquè moltes de les propostes són d’una ingenuïtat i d’un utopisme aclaparadors, sobre tot les grans ciutats amb gratacels comunicats per dalt (que em recorden una mica algunes utopies de Piranesi, per cert [+]).

Una de les imatges de futur proposades, que va merèixer els honors d’una pàgina central de La Vanguàrdia, consistia en unes illes mòbils autònomes, que s’anirien desplaçant pels oceans. L’autor deu haver llegit “L’illa d’hèlice” de Jules Verne (1895), descarregable en francès aquí: [+], i li devia agradar la idea. Però potser no va arribar a llegir el final de la novel•la, on els habitants de l’illa s’escindeixen en dos bàndols irreconciliables, i cada bàndol força les hèlices del seu costat en sentit contrari a l’altre, fins que la tensió fa escindir l’illa en diversos fragments…

Un cop més, el factor humà. I és que Verne tenia un pessimisme profund, que aflora en algunes novel•les, més cap al final de la seva vida però que ja és present des de les primeres obres. La darrera novel•la que se li ha publicat va ser trobada en un cofre amagat, i no va veure la llum fins el 1994, tot i que va ser escrita el 1861. El seu títol és “Paris au XXè siècle“, i retrata un Paris mecanitzat, deshumanitzat i més similar a la Metropolis de Fritz Lang o al Detroit actual que a les felices utopies plenes d’invents futuristes amb que Verne és imaginat a vegades.

Per a mi ha estat una exposició agredolça, tant pel seu contingut com per les conclusions a les que arribes. Pot ser una bona eina per a una conscienciació personal i col•lectiva de què hem de fer per corregir la trajectòria, si el destí cap al que sembla que ens dirigim no coincideix amb allà on voldriem anar…

Serà interessant veure els resultats de l’Experiment any 2100 i analitzar les respostes dels visitants en tancar l’exposició el gener de 2016. Això ens donarà una foto de com pensem avui, i d’aquí a vuitanta-cinc anys algú podrà jutjar la nostra capacitat col•lectiva de fer prospectiva.

Agraeixo a Jordi Aloy, de l’Àrea de Ciència i Medi Ambient de la Fundació Obra Social la Caixa, que és un dels responsables de l’exposició, el seu asessorament a l’hora de redactar aquesta entrada.


TRACTAR L’EBOLA AMB DESINFECTANT DE PISCINES

14/08/2014

MMS són les sigles de Multimedia Message System que serveix per enviar missatges multimèdia –fotos o vídeos- amb el telèfon. És el desenvolupament dels SMS, sistema de missatgeria per telèfon que va sent substituida pel WhatsApp, gratuït… sempre que ja hagis pagat la tarifa plana del telèfon.

Però MMS vol dir moltes altres coses. Robert Xalabarder m’ho va explicar ara fa anys. MMS és el Miracle Mineral Supplement (o Miracle Mineral Solution), el Suplement Mineral Miraculós. Es ven per internet, es venia en botigues i des de 2010 se’n va prohibir la venda a Espanya. O sigui que aquest post va tard. Si ho comento és perque ara se n’ha tornat a parlar en relació amb l’Ebola.

Jim Humble, un enginyer aeroespacial –o tècnic electrònic, que les biografies no acaben de posar-se d’acord- havia treballat en la mineria de l’or a Sudamèrica. Alguns dels seus treballadors van enmalaltir de malària i no tenia altra cosa per donar-los que el líquid per purificar l’aigua i fer-la potable. I diu que van curar-se. Diu que va deixar de buscar or i es va dedicar a repartir el líquid entre els miners d’altres prospeccions. Va tornar als Estats Units i es va dedicar a comercialitzar el líquid miraculós. Amb els anys va afirmar que curava no només la malària, sinó les hepatitis A, B i C, la tuberculosi, la sida, l’Ebola, l’artritis i –naturalment- el càncer. Algun successor seu, com l’alemany Andreas Kalker ven el producte per Europa, amb videos a YouTube i explicacions de com s’ha de preparar. També Josep Pàmies explica com preparar-ho a casa.

Els sistemes de purificació d’aigua són, químicament, potents oxidants que destrueixen els microorganismes. El clor és el més habitual, i també l’ozó, per a les instal•lacions fixes. Per a sistemes portàtils o de dimensions petites, com les piscines, són habituals altres substàncies amb denominacions fantasioses, com clor en pastilles, oxigen estabilitzat, o similars.
Imatge Ebola
El MMS és clorit de sodi en pols (NaClO2) que en un mitjà àcid, com àcid cítric o salfumant, es descompon donant diòxid de clor, ClO2, que és un potent oxidant. Aquesta substància és capaç de destruir membranes microbianes i entrar en els enterovirus impedint la seva capacitat de reproduir-se en les cèl•lules. Permet, doncs, eliminar els microorganismes, tant els patògens com els altres. A més, oxida molècules orgàniques responsables de donar mals gustos a l’aigua. Un desinfectant, com el lleixiu clàssic, però amb algunes propietats millorades i més potent.

És un tòxic, naturalment, a dosis no molt elevades. La seva toxicitat va fer que el Ministerio de Sanidad espanyol en prohibís la venda el 2010, i ja havia estat prohibit pel Canadà. Contra la prohibició els venedors van reaccionar furibundament. Personatges com Teresa Forcades, Josep Pàmies o Arcadi Oliveres van solidaritzar-se amb Andreas Kalker, en la seva lluita “contra les farmacèutiques“. A vegades la passió cega la gent que en principi cal considerar intel•ligent. O potser és que ja els va bé recolzar-se en mentides si els ajuden a la seva lluita. Que en aquest cas sigui un producte químic artificial, deu ser perdonable perquè és un producte químic artificial que no forma part del sistema…

Ara que ha rebrotat el virus de l’Ebola han aparegut novament de forma oportunista per oferir els seus coneixements i les dosis de MMS als governs africans. Esperem que no els facin cas, a diferència del que va fer el govern de Sudàfrica, presidit per Thabo Mbeki i la ministra de salut Tshabalala, que durant tant temps va negar la relació entre el VIH i la SIDA i subministrava als pacients una barreja de llimona, all, oli i remolatxa. Per sort el nou president Zuma -que inicialment deia que amb una dutxa n’hi havia prou per evitar el contagi- va canviar d’opinió el 2009 i va acceptar l’ús dels antiretrovirals. Llàstima dels més de 300000 morts que s’haurien pogut evitar.

La referència oportunista actual sobre les virtuts de l’MMS contra l’Ebola ve donada per un fulletó de 2006, que deu ser escrit o traduit a Sudamèrica, al Con Sud, perquè en algun lloc parla de porotos (terminologia derivada del quètxua per referir-se a mongetes verdes i similars) [+]. És un fulletó de 84 pàgines ple de veritats, mitges veritats i bestieses químiques i, suposo, bestieses mèdiques. Tot el redactat és justificatiu de remeis plausibles, com enemes, d’altres remeis inútils, com l’ús d’aigua de mar, o de remeis simplement perillosos, de forma indiscriminada. A més de la cura de la malària, ebola, SIDA, càncer, també afirmen que curen l’autisme, l’herpes, l’arterioesclerosi, la gingivitis, la candidiasis, la diabetis, l’artrosi, les alèrgies, asma,… Fa especial èmfasi en la teoria àcid-base de l’organisme i l’alimentació, que ha estat fruit de tantes frustracions en pacients de càncer que s’ho han cregut. Sense cap referència científica enlloc, naturalment.

M’ha fet gràcia que aconsellin beure aigua “ionitzada“, cosa que diu que aconsegueixen bullint-la durant vint minuts. una afirmació que mereix un suspens d’un curs elemental de química. En un altre punt afirmen que la sal marina sense refinar conté 92 minerals essencials i 32 minerals traça i a més oligoelements. Com que el terme “mineral” l’assimilen a “element”, vol dir que algú hi ha trobat més de 124 elements. A la taula periòdica actual se’n han identificat 118, dels que els darrers no existeixen perquè no duren més que una fracció de segon… Quines coses pots aprendre estudiant…

Segons els promotors de l’MMS, hi ha una conspiració mundial de la OMS, la UNICEF, Metges sense Fronteres i la Creu Roja per evitar curar la malària i l’Ebola amb MMS, perquè tots estan en mans de les farmacèutiques. Ara s’hi suma la Monsanto -denominada Monsatan pels seus opositors- que sembla que està col•laborant en una vacuna. Del que es tracta perquè sigui rendible és que hi hagi més gent rica infectada. Potser per això han començat a portar infectats d’Ebola a EUA i a Europa…

(El títol d’aquest post és voluntàriament demagògic, per prevenir al lector de demagògies similars. Un producte usat per una funció pot perfectament ser usat per a una altra funció. Quan Santi Santamaria va voler desprestigiar Ferran Adrià va dir que “donava per menjar cola d’empaperar parets“. Es referia a la metilcel•lulosa, que efectivament pot usar-se com a adhesiu, i alhora com a additiu alimentari. És tan fàcil fer demagògia…)


EL MODEL JORDI PUJOL I EL JORDI PUJOL MODEL.

29/07/2014

Quan erem petits teniem un model, una idea de com funcionava això de rebre regals. “Els Reis porten regals el dia de Reis“. Com haviem arribat a aquest model? A partir del que ens havien dit, del que veiem a les botigues, de la carta, de la cavalcada de Reis… i de que el 6 de gener apareixien regals allà. Més grans, amb més vista, veiem que hi havia coses que no quadraven: com és que hi ha tantes cavalcades de Reis per tots els pobles? Són el mateixos Reis?… i es desmuntava el model Reis i es substituia pel model pares.

Tothom es fa models de la realitat,, de tota la realitat, i actua d’acord amb aquests models. “Aquella noia no em pot veure“, “la Terra atreu la poma i per això cau“, “als altres partits hi ha corruptes però al meu no“, i coses així. En tota aquesta discussió el terme model no vol dir el mateix que quan l’usen els pintors. En art, el model és la realitat. Aquí, el model és la representació de la realitat.

És a dir, distingim la realitat, que no coneixem realment en tota la seva magnitud, i els models que ens fem de la realitat, que són simplificacions. Aquestes simplificacions les fem amb les evidències que veiem, amb els preconceptes que tenim, amb hipòtesis que ens han valgut en casos anteriors, amb el que ens diuen altres…

Aquests models ens han de ser útils, han de ser capaços de predir el futur. Si jo deixo anar el ratolí de l’ordinador, caurà a terra per la gravetat. Ho faig i efectivament cau; el model gravetat funciona. Per acostar-me a aquella noia que no em pot veure haig de intentar alguna cosa que sé que li agradarà, independentment de qui ho faci, com portar-li un manga. Podem repartir càrrecs al meu partit basant-nos en la confiança i sense excessius controls perquè sé que ningú ficarà mà a la caixa.

Un esquema de relació entre la realitat i els models

Un esquema de relació entre la realitat i els models

I després comprovem si les prediccions que hem fet i els resultats dels experiments s’adequen o no. Si li caus millor a la noia vol dir que el teu model noia-a-qui-els-mangas-la-canvien és correcte. I si al cap d’un temps algú del teu partit és processat per corrupció, vol dir que el teu model partit-sense-corruptes no és prou bo.

Agafem el cas Jordi Pujol i apliquem-hi aquests conceptes anteriors. De la realitat de la persona només en coneixem el que en veiem. Com més a prop hi estiguis més imagines conèixer-ne. De la lectura dels seus llibres, de les actuacions polítiques, dels discursos, te’n fas un model. JP-patriota-català-de primera-fila; o JP-que-s’embolica-amb-la-bandera-per-amagar-la-cartera, o JP-separatista-victimista-més-perillós-que-ETA. Cada nova acció, cada nova actuació, dóna algunes dades que rapidament són processades per tal que et reforci el teu model precedent. Si un fill és descobert amb tripijocs financers o pitjor, per a uns és l’evidència de la corruptela familiar, i per a altres és l’evidència de que amb tanta feina per Catalunya no ha tingut temps d’educar-los i se li han anat de les mans. Si fa uns mesos JP deia que ara havia de ser partidari de la independència, per a uns és, com sempre, el patriota, i per a altres és que per fi s’ha tret la màscara d’autonomista i surt el veritable JP.

Ara JP acaba d’escriure una carta en que es fa responsable de no haver aflorat una herència, ha pagat les multes i ha dimitit de càrrecs. Per a uns, és la darrera lliçó davant d’una situació molt delicada que no podem jutjar si no en sabem els detalls. Per a altres, a veure quant falta perquè vagin sortint tota la resta d’irregularitats i de delictes, i la justícia ja tarda. Per a uns tercers, amb JP s’han tret la careta tots els nacionalistes i independentistes, que han muntat una societat més corrupta i opaca que Espanya per a munyir-la mentres puguin.

Cadascú de nosaltres s’haurà de fer ara un nou model JP. Per fer-lo correctament, caldrà que en aquest model s’hi integrin totes les realitats anteriors i els tripijocs actuals. I, evidentment -no podem fer altra cosa- hi posarem els preconceptes i hipòtesis pròpies, que ens donaran també diversos models JP, com abans. JP-abrumat-per-la-situació-no desitjada-perdonem-lo-i-que-se’n-vagi, JP-la-punta-de-l’iceberg-i-aviat-tots-a-la-presó, JP-ha-enfonsat-el-sobiranisme-qui-ens-ho-havia-de-dir-que-seria-tan-fàcil.

Conceptes que has d’haver après d’aquest post:
a) la realitat no es coneix mai completa. Ni la realitat física ni la humana.
b) ens fem models de la realitat amb les nostres ulleres i “todo es según el color del cristal con que se mira“.
c) els models de la realitat ens permeten predir el futur. I la bondat de les prediccions ens reforçaran el model, i el fracàs de les prediccions ens faran canviar o modificar el model. A vegades forcem els models fins a límits insospitats per incorporar-hi actuacions insospitades i evitar haver de canviar el model.
d) gairebé mai el resultat de les prediccions fa canviar els preconceptes, esbiaixaments o hipòtesis de partida amb les que analitzem la realitat.

Jo ho resumiria així: el model JP va ser útil a molta gent… però sembla que no era el real JP.

Si vols saber-ne més:
La vaca esfèrica“, Rubes Editorial, Barcelona 2008. Capítol 1 “Models“.
Paràbola de les columnes de merda” en aquest blog [+]


LLARGA PARÀBOLA DELS RECICLADORS PURITANS

27/06/2014

…I, posant-se dret enmig dels seus deixebles i del poble que havia anat a sentir-lo, el Mestre els ensenyava dient:

“El Regne Sostenible dels homes és semblant a un poderós senyor que va encarregar a tres dels seus servidors que gestionessin les seves tres millors cases, i que ho fessin tan bé com sabessin, segons les seves característiques i aptituds, i que hi apliquessin els seus millors criteris de sostenibilitat i respecte al medi. “Així evitarem –els va dir- que la Terra torni a com estava el primer dia de la Creació, que segons el Gènesi era una terra informe i caòtica…

Els tres servidors van dirigir-se a les cases i es van posar a treballar tan bé com sabien fer-ho, cadascun amb el seu estil i sabiduria.

Al cap d’uns mesos el senyor els va tornar a reunir i els va demanar que li expliquessin què havien fet.

El primer servidor, que havia treballat en una casa aillada d’un poblet petit, digué: “Senyor, tot ho he fet com has dit. He procurar generar la menor quantitat possible de deixalles. I les que he generat, les he apilat curosament en bosses, i a mida que les anava omplint les anava deixant al contenidor del poble, procurant que la bossa no estés rebentada i que no deixés regalims de sucs pel camí. I així he seguit el que les autoritats del meu poble demanen

Les paraules del primer servidor agradaren al senyor, que digué:

Em complau que hagis procurat generar poques deixalles, perquè és ben sabut que aquesta és la primera regla bàsica de l’economia del reciclatge: “Aprofitaras tot el que puguis, que el residu és sempre una pèrdua per a qui el genera, i també per a qui el rep

El senyor es va disposar a escoltar el relat del seu segon servidor, que havia treballat en una casa d’una població gran, i que parlà així:

Senyor, jo també he procurat generar el mínim de residus, com el meu primer company. Però, a més, jo he preparat cinc recipients de colors, on anava classificant les deixalles segons quina fos la seva composició. I posava en una bossa de color marró les restes de menjar. En una segona bossa de color blau hi posava el paper i el cartró sobrants. En una tercera bossa de color groc hi posava plàstics i envasos diversos, com els tetrabrics de llet, que són aquells envasos de formes geomètriques que certs ramaders usen per guardar-hi la llet que venen. Tambéhi posava bosses de plàstic, el porexpan, els envoltoris de regals, i altres materials similars, com joguines. En la quarta bossa de color verd hi posava totes les coses de vidre, com ampolles, les restes de vidre de finestra o els gots i les copes trencades. I en una cinquena bossa de color gris hi posava tot el que no anava a cap de les altres. Tot s’ha reciclat seguint les instruccions de les autoritats de la ciutat, que són més exigents que les del poble del meu company

Punt Verd de Sant Andreu, amb tots els materials, objectes i substàncies que poden acceptar.

Punt Verd de Sant Andreu, amb tots els materials, objectes i substàncies que poden acceptar.


El senyor restà molt complagut d’aquestes paraules, i va dir:

Has fet molt ben fet en classificar les deixalles inicialment, perquè és ben sabut que aquesta és la segona regla bàsica de tota economia del reciclatge: “No barregis ara el que voldras separar després”.Però deixa’m que et rectifiqui en un parell de detalls. A la bossa groga no hi hauries de posar més que els envasos, però no el porexpan ni les joguines, que hauries de portar al gris. I les copes i vidres trencats no van al contenidor del vidre, perquè són d’un tipus de vidre incompatible amb els vidres d’ampolla. Aquests errors són molt comuns i venen induïts pel llenguatge imprecís que tots fem servir“.

I el senyor es va disposar a escoltar el relat del seu tercer servidor, que va dir així:

Senyor, jo no tan sols he fet el que el meu segon company ha fet, sinó que he anat més enllà. Seguint la teva segona regla, he preparat la bossa marró, la verda, la groga, la blava i la grisa. Però a més, he disposat bossetes, ampolles i capsetes per a fluorescents gastats, per a medicaments, per a roba vella, per a oli de fregir usat, per a cartutxos de tinta d’impressora, per a equips i material electrònic, per a piles normals, per a piles de botó, i per a residus de jardineria, i posava els mobles usats a fora de la casa els dimecres, que és quan passaven els camions de recollida. I per a la nova màquina de fer cafè que us heu comprat, hem inaugurat una nova bossa per posar-hi les càpsules de cafè usades.

I continuà dient el tercer servidor:

Però, per seguir amb tota correcció les teves instruccions, senyor, m’he documentat adequadament i he après que les copes, encara que siguin de vidre, no són com els vidres d’ampolla. Els vidres d’ampolla són vidres sodocàlcics, i en canvi els vidres de les copes i gots, o els vidres de finestres, tenen composicions diferents: són vidres de plom, o han sofert processos de tremp. Això els fan incompatibles amb la resta de vidre d’ampolla, i no poden barrejar-se amb el material denominat calcí, que és la massa de vidre triturat que servirà per fer nou vidre. Per això, he substituit la bossa verda de vidre per altres quatre bosses: una per a vidre incolor, una altra per a vidre de color taronja de les ampolles de cervesa, un altre per al vidre verd i una darrera per a les altres classes de vidre.

Davant la mirada atònita del senyor, seguí dient:

Però és que hi ha més, senyor. Quan diem plàstic no ens referim només a una sola substància. S’han inventat milers de plàstics diferents, que als paisos avançats tenen un número per conèixer com es poden reciclar. Si tenen un 1 són de polietilenterftalat o PET; amb un 2, els de polietilè d’alta densitat PEAD; amb un 3, els de policlorur de vinil PVC; amb un 4, els de polietilè de baixa densitat PEBD; amb un 5, els de polipropilè PP; i amb un 6 els de poliestirè PS. Tots aquests es poden reciclar. Però si són altres tipus de plàstics no es poden reciclar tan facilment, i cal no barrejar-los amb els altres plàstics. Per això he substituit la bossa de color groc per nou bosses: una per a cada tipus de plàstic reciclable, que són sis; i també una altra per a llaunes metàl•liques, una altra per a tetrabrics i una altra per a altres objectes de plàstic diferents dels envasos. Al final, tenia un conjunt de vint-i-set bosses o recipients, i la separació de residus era molt més eficaç.

El senyor havia escoltat també amb complaença les explicacions del seu tercer servidor. I li va dir:

M’has deixat admirat pels coneixements que has adquirit tot intentant fer el millor possible el tractament dels residus. I, pel que fa a la teva proliferació del nombre de dipòsits, bosses i recipients, et diré que és ben sabut que com més gran i complexa és una societat, més varietat de productes té. Però també més difícil és aconseguir fer un reciclatge correcte de tot, ja que molta part de la població pot no arribar a comprendre els perquès de les subtileses de les separacions. I és que la tercera regla bàsica és: “Cal que la població pugui comprendre, pugui acceptar i pugui assumir les propostes que se li faran complir”

Tots tres servidors li van preguntar alhora:

“Senyor, quin de nosaltres ho ha fet millor?”

I el senyor respongué:

Cadascú en el seu entorn i amb les seves possibilitats ho ha fet bé, perquè hi ha posat la millor intenció en el que ha fet. El tractament de residus no és un problema matemàtic com els que resolen els nostres mestres a l’escola, que un cop plantejat té una solució única. Hi ha moltes formes de fer bé les coses. I com que vivim en societats més o menys democràtiques, el que cal és seguir el que ens diuen les autoritats, que hauran avaluat previament quina era la forma òptima per les característiques de la població i per les possibilitats de valorització dels residus.. Però tu, tercer servidor, has fet una feina massa bona i millor que la que calia, perquè algunes de les bosses que portes a reciclar seran barrejades i el teu treball haurà estat inútil. T’has avançat als temps, perquè temps vindran que totes aquestes bossetes i ampolletes que has fet, i moltes més encara, seran recollides per separat i aprofitades com a valuoses matèries primeres”.

I seguí dient:

“I encara us dic que el que hauriem de fer tots és procurar reduir el nombre d’envasos dels productes, anant a comprar amb bosses pròpies que us ompliran, demanant als venedors que promocionin els envasos retornables, la venda a granel quan sigui possible, les dosis i racions adequades a la quantitat que es consumirà, els productes de temporada, i els productes de proximitat

Un dels servidors li preguntà:

Haig de treure les etiquetes de paper de les ampolles de vidre per millorar així la separació?

El senyor, amb mirada comprensiva i amb un somriure, va respondre:

Aquesta pregunta sembla d’ètica i moral, i en veritat la veig una mica ingènua. Sí que la sostenibilitat és un valor desitjable, i les accions que hi vagin en contra es poden considerar moralment rebutjables. Però no s’ha de convertir la pràctica domèstica del reciclatge i la reutilització en una pràctica quasi-religiosa, amb catecismes, pecats, penitències i confessions, i greus dubtes davant de qüestions tan nímies com les que heu dit. No haurieu de substituir els frares predicadors i capellans que vetllaven per la moral religiosa per nous predicadors de la nova moral medioambiental sostenible, tant o més estrictes i rigorosos que els anteriors. Els estats, les grans companyies, els ajuntaments sí que tenen greus deures morals en pro del medi ambient, amb l’estalvi d’energia, la reducció del consum, el canvi climàtic i problemes globals similars. I sí que cadascun de nosaltres hem d’adquirir hàbits adequats que vagin en les direccions apropiades. Però convertir cada decisió trivial en un greu dilema moral em sembla neurotitzant i hipocondríac

I els tres servidors, que no sabien què volien dir exactament aquestes darreres paraules, sí que comprenien que no eren bones coses, i van anar-se’n a les seves cases meditant que potser els ensenyaments antics dels avis ja ho havien pronosticat, tot això, quan els deien que apaguessin sempre els llums, que no llencessin els cordills, que no deixessin menjar al plat i que aprofitessin el menjar que sobrava d’un dia per l’endemà, ni que fos el pa sec. ”

************

Aquesta paràbola agradà molt als deixebles i seguidors, perquè es van veure ben reflectits en algun dels servidors de la paràbola, i els donava criteris per actuar millor, però sense angoixar-se.

I mentrestant el Mestre cavil•lava amb un cert neguit i escepticisme si seria possible mantenir una societat del benestar en un món sostenible si a més s’havia d’assolir un cert decreixement energètic , i no arribava a cap conclusió operativa, enfrontant arguments polítics amb arguments econòmics, ecològics i sociològics. I no estava segur de res, excepte de recomanar que s’apaguin els llums quan no calen… Li hauria de demanar al seu Pare alguna idea.

Dels Evangelis Apòcrifs Contemporanis, en perpetua redacció
Altres paràboles publicades:
Paràbola de les columnes de merda (1998) [+]
Paràbola de la maionesa i l’all-i-oli (2001) [+]


RING CIENTÍFIC, QUIN DISBARAT !

15/06/2014

Un moment del debat, a la Glorieta de la Ciutadella. 14-6-14.

Un moment del debat, a la Glorieta de la Ciutadella. 14-6-14.

Al Festival de Ciència, Tecnologia i Innovació d’enguany (14 i 15 de juny de 2014) s’ha celebrat un Ring Científic. En espais de uns 35 a 45 minuts “experts d’alt nivell debatran cara a cara sobre temes controvertits de l’actualitat científica i on hi podras dir la teva“.
He anat a dos dels debats. El primer, sobre energies renovables, i el segon, sobre homeopatia. Molt diferents tots dos.

El primer era entre dos professors de tecnologies energètiques, parlaven el mateix llenguatge, tenien dades i discutien sobre el tema: Són les energies netes tan netes? Ens salvaran el futur? Matisos, comentaris, coincidències i discrepàncies, educació… No era un debat, no era un ring.

El segon debat ha estat entre Jesús Purroy, biòleg i que els darrers mesos ha publicat i presentat el seu llibre “Homeopatia sense embuts[+], d’Edicions UB. i Gonzalo Fernández Quiroga, metge i director del màster d’homeopatia d’IL3-UB (per vergonya per la meva universitat). El guió inicial del moderador s’ha seguit poc. Seguint el costum en aquest tipus de debats, el representant de l’acadèmia i de la ciència, Purroy, intentava seguir el guió, no interrompia i responia les interpel•lacions de l’interlocutor, mentres que el representant de la teràpia no convencional canviava de tema, interrompia el científic, evitava els temes conflictius canviant de tema sense cap problema…

S’ha parlat poc de les bestieses de les bases “científiques” de l’homeopatia, del principi de dilució, del principi de similitut, de la no-possibilitat de fer seguiments clínics, etc. En canvi, l’homeòpata ha aconseguit portar en molts moments la discussió cap a les similituts entre el metge homeòpata i el metge diguem-ne normal, cap al fet que la pràctica de l’efecte placebo es dóna tant entre “medicaments” homeopàtics com amb els altres.

L’homeòpata va seguir escrupolosament les bones pràctiques de debat entre homeòpata i científic, que suposo que deuen estar treballades, escrites i definides perfectament, perquè sempre són les mateixes. En un ràpid resum, jo crec que són:

* Diras que hi ha una sola medicina, la que va a favor del malalt
* Diras que el fet que no se sàpiga per què “funciona” el “medicament” homeopàtic no és cap argument per no donar-lo. Tampoc es coneix amb detall el funcionament de molts medicaments convencionals
*Intentaras fer anàleg el principi homeopàtic de similitut amb les vacunes. Desviaras la conversa davant dels arguments relacionats amb l’extraordinària diferencia de concentració entre uns i altres, els assajos clínics, la millora i renovació de les vacunes, etc.
* Usaras l’argument quantitatiu de que tants milions de persones i de metges que usen l’homeopatia no poden estar enganyats
* Citaras de passada l’existència de màsters fets en les universitats o el seu entorn, i l’existència de seccións homeopàtiques als col•legis de metges.
* Afirmaras que hi ha estudis científics que avalen l’homeopatia. ue estiguin publicats en revistes homeopàtiques no és cap argument perquè de la mateixa manera els nefròlegs publiquen en revistes de nefrologia
* Afirmaras que els estudis clínics en homeopatia no es poden fer de la mateixa manera que en altres branques de la medicina
* Estaras d’acord amb el contrincant de que el futur anirà explicant el que ara no s’entén, com ha passat sempre.
* No intentaras donar respostes a arguments basats en les extremes dilucions, perquè hi tens les de perdre. Diras que l’homeopatia també treballa a dilucions no tan extremes i que allà sí que es poden mesurar concentracions. Callaras que no tens explicació per a la major part de casos en que es treballa a dilucions extremes fora de tota comprovació experimental
* No donaras respostes a crítiques irrefutables tals com la fabricació i venda de boletes homeopàtiques “de raigs X” per tractar símptomes derivats dels tractaments radiològics. Passaras de llarg.
* Intentaras fer veure que estas d’acord amb el contrincant en tot, perquè ambdós sou científics i busqueu el mateix, el bé del malalt, per procediments complementaris
* Intentaras l’argument de la confiança amb el contrincant: “perquè suposo que no em negaras la meva bona fe, oi?”.

Podem estar d’acord amb alguns d’aquests arguments, i això és el que pretenen aconseguir: arribar a que els no creients en l’homeopatia pensin que bé, que “es una altra manera de veure-ho, que no fa cap mal, i si algunes vegades fa un servei, per què no?“. Els arguments de l’estafa que representen i el fet de que mentres fas això potser no estas aplicant teràpies eficaces, simplement no són rebuts i els rellisquen. No en parlen i passen de llarg.

En les intervencions de Jesús Purroy va tocar punts claus que no van ser rebatuts, que va demostrar el seu provat domini del tema , bona educació i desapassionament verbal. En Pere Renom feia de moderador, i feia el que podia, força bé, dintre de tot. Però no podia fer callar un dels dos.

A qui se li va acudir posar un debat sobre homeopatia a una activitat científica com és el Festival? L’homeopatia “és un tema controvertit de l’actualitat científica“? Podriem fer un debat, sí, però sobre com és possible que s’hagi colat a la fira de la ciència, la tecnologia i la creativitat un homeòpata en igualtat de consideració que un científic experimental. Es podria haver debatut com és que la societat desconfia de les teràpies científiques, de les empreses farmacèutiques clàssiques, … Això dóna peu a un debat interessant, sense necessitat de debatre les bases científiques d’una teràpia en peu d’igualtat a la medicina convencional.

Els defensors de teràpies alternatives estan encantats de ser convidats a trobades científiques. Penso que deu ser el seu triomf principal. No en surten ridiculitzats perquè els científics són educats, ells
tenen gran capacitat dialèctica per fugir dels punts més febles, i acaben orientant el debat cap on volen.

Aquests debats i aquests rings no serveixen per a res, i no cal plantejar-los, si no és que es vol espectacle, i sang-i-fetge. Ningú no canvia d’opinió ni d’opció ideològica pel fet d’assistir-hi. Són simples altaveus de la posició ideològica que es vol mantenir, avalada per la plataforma on es fa la difusió. Naturalment que es poden fer debats científics, però no són com aquest.

Com a final, es demanava dels assistents que votéssin. No quedava gaire clar què es votava, però m’ha semblat entendre que era si al llarg de la discussió t’havia canviat l’opinió sobre el tema que es debatia. I no. En començar erem 17 en contra de l’homeopatia i 10 a favor, i en acabar erem 17 a 7. Tres favorables a l’homeopatia se n’han anat avorrits.


CRITERIS PER A DUBITATIUS: L’ENTRADA A LA UNIVERSITAT

18/02/2014

Diuen els experts que com més trascendental és una decisió, de menys informació fiable se sol disposar. La decisió sobre quin grau escollir i on cursar-lo és probablement la primera decisió trascendental del jove nouvingut a la majoria d’edat, si no considerem altres aspectes íntims. Hi ha casos en els quals la decisió es veu mediatizada per arguments familiars (“Estudiaràs farmàcia perquè quan em jubili no es perdi la farmàcia de casa“, o “Seràs advocat, com el teu avi i el teu pare. S’ha acabat“). Salvant excepcions com aquestes, la veritat és que es troba a faltar una guia de criteris per confeccionar la llista ordenada de centres i titulacions de la manera més racional possible, per tal d’intentar superar els paranys que les diferents universitats posen pel camí. I en dir paranys em refereixo específicament a:
• un nombre excessiu de graus
• denominacions gairebé fantasioses d’alguns graus
• graus molt específics
• noms similars per a graus diferents, I VICEVERSA

Aquí està la guia, dirigida només als qui dubten què prioritzar, i on cursar-ho. Si no dubtes és que ja has pres la decisió, i tot el que segueix és inútil. La breu guia està estructurada en deu punts i tres preguntes finals.

1. Cal triar el grau basant-te en allò que t’agrada i pel que hagis demostrat aptituds
Els criteris de treball futur (veure punt 5), o de proximitat geogràfica haurien de ser només complementaris i no determinants. Les notes del batxillerat poden ser indicadors bastant fiables de les capacitats i aptituds personals.

2. Si dubtes -només si dubtes- , tria el grau que sigui més generalista
Les universitats, per diferenciar-se o per captar als millors alumnes, ofereixen en l’actualitat massa oferta de graus, i alguns massa específics en la meva opinion. Un grau generalista permet l’especialització posterior si així es desitja, en etapes més avançades del grau.

3. Si dubtes -només si dubtes- , tria el grau que tingui més matemàtiques
Les matemàtiques són una eina general valuosa per a molts graus, i només s’estudiaran durant els primers anys del grau. Dificilmente un professional es posa a estudiar matemàtiques quan està treballant, i potser perd llavors oportunitats. Els fonaments han de ser instal•lats al principi.

4. Si mires els rànquings de classificació de les universitats tingues en compte que solen ser molt generals
potser no donen informació sobre el que a tu t’interessa. Solen basar-se en el rendiment en la recerca, la qual cosa és un bon indicador però no hauria de ser l’únic. Hauria d’interessar-te més el ranquing de les facultats específiques que de la universitat en general. A més, és un fet que les millors facultats dels rànquings tenen alguns professors dolents. I, viceversa, les facultats menys valorades dels rànquings tenen alguns professors bons.

5. Les sortides laborals d’avui donen poca informació sobre les que hi haurà d’aquí a cinc anys.
Moltes professions seran noves, i fins i tot te’n pots inventar una. Els grans camps en els quals faran falta professionals en el futur són, naturalment, la salut, l’energia, el medi ambient, l’alimentació, les comunicacions, l’oci, el transport… És a dir, des de gairebé qualsevol grau es pot accedir a algun camp de futur.

6. Una mateixa formació inicial dóna accés a diferents professions
Ara hi ha mil professions a les quals un graduat pot optar, i que de vegades semblen allunyades dels estudis inicials. Se sol considerar que hi ha alguns graus especialment versàtils, com a Economia, Psicologia, o Química. Però gairebé qualsevol grau pot acudir a alguna part del mercat de treball de manera genuïna. El que cal és trencar la barrera mental de “estic estudiant psicologia, seré psicòloga”. Aquesta identitat funciona només en algunes escasses professions.

7. Una mateixa professió pot ser coberta per graduats amb formacions inicials molt diferents.
Hi ha excepcions, naturalment: les de titulacions amb directrius europees pròpies solen ser més específiques: Medicina, Veterinària, Farmàcia, Odontologia, Arquitectura. Però moltes professions poden ser desenvolupades per molts tipus de professionals. És la idea inversa al punt 6. Tot plegat fa veure que el mercat laboral és canviant, poc estructurat i versàtil, i seguirà sent així en els propers anys.

8. És molt convenient conrear algun aspecte formatiu diferenciador.
Per exemple, actuar de dirigent d’un grup juvenil o d’una ONG, tenir habilitats comunicatives, conèixer alguna aplicació informàtica poc comuna, conèixer algun idioma no habitual (el xinès és ja “habitual”). Quan un seleccionador de personal ha de diferenciar entre currícula semblants, les peculiaritats personals poden ser un factor positiu

9. Tenir coneixements suficients d’anglès ja no és un mèrit sinó un requisit per a molts llocs de treball.
No faria falta insistir sobre això, però hi ha qui encara ho dubta. I ha de ser un anglès fluíd, no acadèmic ni solament gramatical. Ha de ser millor que el meu, per descomptat.

10. Si no entres en el grau o en el centre que esperaves, assumeix la realitat i llança’t amb entusiasme a allò que t’hagi correspost.
La comprensible frustració inicial ha de rapidamente transformar-se en un estímul positiu per submergir-se en la nova realitat, els nous col•lectius i les noves relacions que crearàs. L’individualisme absolut del procediment d’accés a la universitat és aquí un avantatge, perquè gairebé segur que els amics de batxillerat no estudiaran amb tu.

Sempre hi ha la possibilitat d’intentar canviar de grau o anar a una altra universitat quan l’estas cursant. En la pràctica és una opció poc usada, perquè quan un s’involucra durant un any en una nova situació es generen relacions que després costa trencar. Jo aconsello acabar el grau allà on s’ha començat. Un master posterior permet matisar el curriculum.

Per si no ha quedat clar, tres FAQ’s.

FAQ 1. Quin centre és millor?
Resposta 1: Depèn de què vol dir “millor” per a tu. Hi ha tants criteris de qualitat com aspectes a considerar. Millor pot voler dir:
• el millor en els rÀnquings
• el que tingui una nota de tall compatible amb el meu currículum de batxillerat i la meva previsible nota de PAU
• el més proper a casa
• el més llunyà de casa
• el que tingui més estudiants per poder triar grup i horari
• el que tingui menys estudiants per poder tenir una tutoria més personalitzada
• el més antic i consolidat, amb professors que potser ho saben tot
• el més nou i emergent, amb professors que potser són més entusiastes
• el que té millors instal•lacions esportives
• el que té més i millors residències d’estudiants
• el que té un pla d’estudis que t’agradi més
• el que té la web més atractiva
• el d’una universitat pública
• el d’una universitat privada

Cal buscar informació on sigui (webs, fira o saló de l’ensenyament, visites de portes obertes a centres, etc) i ponderar els aspectes que es desitgin comparar. Amb aquesta informació, anar eliminant centres i graus, fins a quedar-se amb alguns, que seran els que es prioritzaran.

FAQ 2: És recomanable fer un Erasmus? Quan, a mig grau o en acabar?
Resposta 2. Per descomptat que és molt recomanable realitzar una estada Erasmus, per millorar un idioma, per conèixer noves cultures i estils d’ensenyament, i per augmentar la capacitat d’autogestió personal. El moment depèn de l as relacionis internacionals que tingui creades el departament o el centre, i del pla d’estudis del grau. El millor és preguntar en el centre en el segon any del grau, per fer-ho el tercer o quart any.

FAQ 3: Què és millor: cursar una doble titulació o bé primer un grau i després un master?
Resposta 3: Depèn. Si un no és molt bon estudiant o no té temps, no pot cursar-se una doble titulació, però sí que podrà cursar un grau i després un màster. La durada de les dues opcions és la mateixa, un mínim de cinc anys, però la primera és més intensa. La meva opció preferida és cursar un grau i després un màster, i simultàniament desenvolupar alguna activitat avançada (idiomes -poc habituals- , especialització en TIC, curs d’ampliació d’informàtica especialitzada). Però la doble titulació pot atreure a alguns estudiants especialment brillants i molt motivats per a l’estudi.

Espero que tot l’anterior serveixi per desdramatizar la presa de decisions i reduir la incertesa. En aquestes qüestions, la solució òptima està envoltada d’altres solucions gairebé òptimes, amb el que el resultat final no té per què ser dramàtic.

Sort, dubitatiu.

Aquest text ha estat publicat en castellà al recomanable portal Educaweb [+] sobre formació a tots els nivells. Els agraeixo l’autorització per a publicar-lo en català aquí.