Textos Introbables 4.09. PER QUÈ M’HE COMPRAT UN COTXE HÍBRID? Article per a la revista Sostenible (2008)

17/12/2021

És un article no tècnic, on s’expliquen les motivacions. La part tècnica ja va ser explicada en un article citat en el text. Ara ha canviat molt tot això, però les motivacions no tant.


2.10 EMULSIONES SOCIALES (2004)

03/11/2021

Conferència força llarga, parcialment polèmica i que va ser força comentada. Avui ja no l’escriuria així, perquè al llarg dels anys ha empitjorat la perspectiva.


Textos Introbables 2-9. QUÍMICA, NATURALMENT (2003)

29/10/2021

El títol d’aquesta conferència del Dia de la Química 2003 l’he usat de forma recurrent en diferents versións, i me l’han copiat mil vegades. Cap problema. El text és en castellà per alguna de les autoritats que van assistir a l’acte.


Textos Introbables 2-5. DISCURS INAUGURAL DEL CURS 2002-03 DELS ESTUDIS DE FORMACIÓ CONTINUADA LES HEURES (2002)

20/10/2021

Breu discurs que acabava amb una cita de Goethe i una altra de la meva àvia.


Textos Introbables 1-14. LA QUÍMICA, RESPONSABLE (1993)

05/10/2021

Un de tants títols amb joc de paraules.


Textos Introbables 1-13. DISCURS D’INAUGURACIÓ DEL CURS 1992-93 A LA FACULTAT DE QUÍMICA DE LA UB (1992)

04/10/2021

No sempre ve un conseller a la Facultat…


PUBLICITAT JABBERWOCKY

16/11/2017

Twas brillig and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe
All mimsy were the borogoves
Ant the mome raths outgrabe.

Borogoves, raths i toves, segons Tenniel.

Així comença el celebèrrim –per a uns quants- poema Jabberwocky, de Lewis Carroll, inclòs a la segona part de les Alícies, la Through the Looking-Glass. El poema és el més famós dels poemes nonsense, una branca de la literatura que es va cultivar a l’època que Carroll escrivia les seves obres, i hi ha molts escriptors que en van fer.

En el mateix llibre, el personatge Humpty Dumpty dona algunes idees de què són i què volen dir aquests termes imaginats, idees absolutament boges sobre etimologies absurdes o paraules-maleta fetes per la condensació de dues altres paraules. Fins i tot l’il•lustrador Tenniel va dibuixar alguns d’aquests toves, borogoves i raths, que de la lectura del poema clarament es detecta que són animals però no podem imaginar-los, d’entrada.

Els traductors van bojos per fer una versió que respongui al poema original, ple de paraules sense sentit. Hi busquen la sintaxi genuïna de l’idioma, i noves paraules eufòniques inventades, que responguin al sentit –sentit imaginat- original però que siguin coherents amb la llengua a la qual tradueixen. Per exemple, una de les versions en català d’Amadeu Viana (1998) es titula Xerramicós i comença dient

Dens era dens quan la brova fircant
gorsava i esmeia en la drana.
Tot ho imutava la sardatxana
i anardava les grates lo lutant.

O, en castellà, la versió de Marià Manent (1944), titulada El Dragobán i que a mi és una de les que més m’agraden:

Llegaba ya el hervín. Blendes casquines
huldaban y jarcían en el gardo..
Calígonos estaban los cibines
y venía el verdal con paso tardo.

Si el lector sap castellà o català –al menys, català en sap segur, i castellà gairebé segur també-, detecta ràpidament les paraules sense sentit inventades pels traductors, com sardatxana o cibines.

Vegem-ne ara una altra traducció, inèdita fins avui, de la que publico per primer cop el començament:

Es el candelo, y los gallardos tovos
en temporil groquean y grojean,
sin romeos acurban los borogovos,
lasradas momesasturias prendan.

Aquests versos són l’inici de la traducció del Jabberwocky Jerigoníada– en mingaña, un argot d’ofici inintel•ligible per al profà, de sintaxi castellana, específic dels esquiladors, cardadors, i matalassers que treballaven la llana a Castella i Aragó. Blanca Gotor, que és filla d’un d’aquests operaris i professora d’institut a Barcelona, està recuperant aquest argot i transcrivint-hi contes infantils, recopilant vocabulari i difonent-lo sempre que en té ocasió.

Estic segur que gairebé cap dels lectors coneix aquest argot, jo tampoc el coneixia [+]. N’existeix un diccionari [+]. Quan llegim el poema citat en mingaña, ¿com podem identificar els termes que realment són del mingaña dels termes inventats per l’autora perquè sonin i semblin de mingaña? Jo no ho sé distingir. En català sí, perquè en sé i sé que la sardatxana és un invent. O en castellà és un invent l’hervín. Però, ¿és en mingaña un invent el candelo? ¿O los tovos?. I el mateix ens passaria en qualsevol altre idioma que no coneixem.

A més del mingaña, hi ha altres argots d’ofici com la gacería [+] i fins i tot podriem considerar-hi la lingua franca o sabir, que és una parla de mariners mediterranis ja extingida, però que es va resucitar ara fa uns anys. Es va comentar a aquest blog perquè hi ha l’Alícia traduida [+].

INCÍS
Lector, si estas interessat en l’Alícia, o en el Jabberwocky, et convidem a la segona jornada Delícies d’Alícia, de la UB, del 23 de novembre de 2017 a les 16:15, amb el tema monogràfic Jabberwocky. Allà es presentarà completa la versió del Jabberwocky al mingaña, i detalls de la traducció, entre moltes altres coses interessants, incloses música, vídeo i recitatius, Més informació: [+].
FINAL DE L’INCÍS.

És habitual trobar Jabberwockies a la vida de cada dia. Llegim la publicitat d’un cosmètic on ens diu que té cèl•lules mare vegetals, que hi ha posat coenzim Q10, o que té àcid hialurònic, o urea, o col•làgen o retinol o pyrithyone o liposomes., Uns preparats contra la grip contenen oscillococcinum. Hi ha la dieta alcalina, la bona, i la dieta àcida, la dolenta. A la publicitat de iogurts hem vist i veiem que contenen Saciactiv, Calciforte o fitosterols, els detergents són o eren densoactius, i contenen oxigen actiu. I fins i tot el Renault Clio venia, segons els publicitaris, amb Zirithyone.

Tot plegat és un llenguatge Jabberwocky, tècnic o científic, incomprensible per a la majoria dels lectors. Una persona no química o no farmacèutica no pot saber si aquests termes existeixen, si corresponen a substàncies reals, i si serveixen per a res. Moltes d’aquestes substàncies existeixen, però altres, les que he posat en cursiva, són invents.

Capsa i etiqueta del medicament homeopàtic Oscillococcinum.
Fes doble clic per ampliar.


Com pot una persona no versada en el llenguatge tècnic conèixer si li fan passar gat per llebre en la publicitat? No pot. La publicitat es basa en la confiança que el consumidor té en la marca o en qui ven el producte. Si un farmacèutic et suggereix que compris oscillococcinum, t’està venent un preparat homeopàtic que no té més que sucre en forma de boletes, però no hi ha ni rastre de la substància que diu que hi ha, i que a més no ha existit mai, perquè l’oscillococcinum seria un microorganisme que un inexpert metge francès, Roy, va creure veure el 1925 a la sang de certs pacients, però del que no se’n ha demostrat mai l’existència. Aquest és un exemple d’engany. Però tu te’l creus perquè fas confiança en el farmacèutic, que creus que no t’enganyarà… però molts cops és el mateix farmacèutic l’enganyat per les farmacèutiques, les empreses, ben entès.

L’ús de terminologia inventada però amb algun fonament és una altra forma de tergiversació. El terme densoactiu va ser inventat per vendre detergents líquids i és una paraula-maleta fruit de la condensació de dens– que en realitat volen dir viscós o espès- i actiu, és a dir que té matèria activa detergent. És un terme no científic. També són invents amb base real el Saciactiv o el Calciforte dels iogurts [+], que són barreges d’ingredients que molts iogurts contenen. Si es personalitza amb un nom la barreja, i es registra, se li dona un estatus de producte gairebé farmacèutic i per tant a les propietats nutricionals del iogurt se li afegeixen les terapèutiques, sigui per rebaixar el pes o per augmentar el nivell de calci a la sang. Farien el mateix efecte els iogurts sense aquests termes inventats, però això els diferencia dels de la competència atribuïnt-los més nivell científic.

La resta de termes citats corresponen a substàncies realment existents, i la major part tenen efectes provats, al menys en determinades condicions d’ús. Les marques els destaquen en la seva publicitat per fer aparent el seu compromís amb la recerca al servei del consumidor, per augmentar el seu prestigi enfront de les marques blanques, que les copien amb uns mesos de demora.

Les empreses de l’alimentació cada cop més aposten per l’estratègia de la transparència, procurant evitar en els seus ingredients terminologia “sospitosa de química”. En lloc de posar els additius que contenen en forma de la grafia E-322, per exemple, posen “lecitina”, que és el mateix. Procuren eliminar la presència d’additius colorants i s’han inventat la gamma d’aliments colorants, que són també additius sense la classificació E, que tenen per objectiu donar color als aliments, i que deriven d’extractes vegetals: el color vermellós dels iogurts de maduixa l’aconsegueixen, per exemple, amb extracte de remolatxa. En canvi, els fabricants de cosmètics i detergents basen la seva estratègia publicitària en la ciència, amb spots televisius on surten experts de bata blanca, amb terminologia científica.

Qui usa també la terminologia Jabberwocky són els seguidors i practicants de teràpies alternatives. No en tenen prou amb usar terminologia xinesa, japonesa, coreana o hindú (yin-yang, aiurveda, ki) sinó que fagociten terminologia científica estàndard i la pretenen convertir en teràpies, com és el cas de la medicina quàntica, la cromoteràpia, o la medicina ortomolecular. Tot falàcies sense contingut científic.

La regulació de l’etiquetatge dels aliments, cosmètics i detergents ha ajudat i ajudarà més a la informació veraç del consumidor. La regulació de les teràpies alternatives serà impossible, perquè les ànsies de l’ésser humà de sanar-se i no patir hi seran sempre, i sempre hi haurà qui les explotarà impunement en benefici propi. En principi un nivell superior d’educació global hauria d’evitar caure en els paranys dels Jabberwockies quotidians, però en sóc força escèptic…

Densiaforte, la marca de iogurt que diu que té calciforte, però que realment no és un ingredient.


LA FAL·LÀCIA DEL CAMPANER

04/09/2016

Primer exemple. Els espinacs i el ferro.

Tots sabem que els espinacs no tenen tant ferro com se’ls atribueix, i que l’origen de l’error va ser una persona que es va equivocar: va transcriure el valor real de ferro en els espinacs, que és de 0,003 g/100 g pel valor 0,03 g/100 g, és a dir deu vegades més. La fama del ferro als espinacs havia començat, i des de 1929 Popeye el mariner devorava espinacs per agafar la fortalesa del ferro. Tot això ho sabem, perquè ho hem llegit a llibres de divulgació, per exemple el meu “La truita cremada” (Mans 2005).

Però tot això que sabem, resulta que és fals. Llegeixo el llibre “Monos, mitos y moléculas” de l’eminent divulgador Joe Schwarcz ) (2015) i al seu capítol “La locura de Popeye” reconeix que ell també havia escrit un capítol de divulgació amb el mateix error. Ell ho atribueix a la seva font, el prof. A.E. Bender, en un article de 1977. Segons Bender, von Wolff el 1870 havia analitzat el ferro als espinacs. Quan el 1937 ho va repetir Schupan i va veure que en tenia molt menys que el que von Wolff havia dit. I Bender va imaginar: “la fama dels espinacs sembla venir d’una coma decimal mal posada“… sense cap evidència de que això fos així!. Hamblin el 1981 ja ho donava per cert en una introducció a un curt article sobre falàcies científiques. Més encara, el creador de Popeye E.Segar mai va atribuir al ferro dels espinacs la força del mariner: ho atribuia, el 1932, a la vitamina A, no al ferro. Però els espinacs tampoc contenen vitamina A, sinó betacarotè, un precursor de la vitamina A, que realment ajuda a mobilitzar el ferro que ja hi hagi a l’organisme. En el meu cas, la meva font de l’error va ser el capítol “Espinacas“, de F.Féron del llibre de Bouvet (1999), que cita com a font l’article de Hamblin, i on afirma -dient que així ho diu la llegenda- que va ser la secretària qui va equivocar-se en passar el manuscrit a màquina.

Popeye i la vitamina A. Fes clic per ampliar

Popeye i la vitamina A. Fes clic per ampliar


El criminòleg Mike Sutton va publicar el 2010 un monumental article en format de conferència (Sutton, 2010) on desmuntava totes aquestes afirmacions. Va dedicar-se a resseguir les fonts originals fins on li va ser possible: els criminòlegs ja ho tenen, això de la minuciositat, al menys els de les sèries de televisió. Sembla que von Wolff es va poder equivocar en fer l’anàlisi inicial, perquè potser es va contaminar la mostra amb ferro del recipient, i no va concretar si la mostra d’espinacs era normal o ja dessecada , cosa que introduiria un esbiaixament crucial. Però no hi ha cap evidència de la llegenda de que algú es va equivocar en transcriure les dades de laboratori a paper. Juan Revenga al seu excel·lent blog sobre nutrició ho ha explicat prou bé [+].

I, per rematar-ho, un plat d’espinacs (180 g) té 6,43 mg de ferro, i en canvi una hamburguesa de 170 g en té 4,42 mg! Però és veritat que el ferro dels espinacs és menys assimilable, encara que això és un altre tema.

Per què uns divulgadors accepten -acceptem- acríticament el que altres han escrit abans? Ho mirarem de respondre al final.

Segon exemple. El rebuig de la universitat de Berna a Einstein

Per la xarxa circula una carta que va escriure el degà de la Facultat de Ciències de Berna, Dr. Wilhelm Heinrich, rebutjant la sol•licitud d’Albert Einstein per ser-ne professor associat. L’argument pel rebuig era que les conclusions d’Einstein sobre la naturalesa de la llum i les relacions espai-temps eren massa radicals, i que eren conclusions “more artistic than actual Physics“. Aquesta carta s’ha fet circular per demostrar que els responsables acadèmics es poden equivocar i de fet s’equivoquen, i que cal promocionar els investigadors joves, encara que defensin idees agosarades. La carta està datada el 1907.

Quan vaig veure la carta, em va fer mala espina, per diversos motius: està escrita en anglès, i m’estranya que un degà de Berna -Suïssa de parla alemanya- es dirigeixi a un estudiant alemany nacionalitzat suís en anglès. A més, el logotip i el timbre de la universitat estan també en anglès. Anecdòticament, a la part superior dreta sembla endevinar-se un segell de correus dels EUA, amb la imatge del mateix Einstein!

Una elemental cerca per Internet permet constatar que es tracta d’una falàcia. Zimmermann (2015) ho explica bé: l’arxiver de la universitat de Berna Niklaus Bütikofer afirma que és una evident i burda falsificació, per tres o quatre detalls: la facultat en aquell moment era de Filosofia, Història i Ciències Naturals; mai hi ha hagut un degà que es digués Wilhelm Heinrich; la llengua de correspondència havia de ser necessàriament l’alemany; el timbre és una modificació d’un escut d’armes hongarès; i el carrer on diu que eés la universitat (Sidlerstrasse)no va dir-se així fins 1931, i el 1907 no hi havia codis postals. Sí que era cert que Einstein va sol•licitar ser associat de la universitat i no li van concedir perquè no complia el requisit de tenir una tesi homologada, però al cap d’un any li va donar la venia docendi.

La suposada carta del degà a Einstein. Fes clic per ampliar

La suposada carta del degà a Einstein. Fes clic per ampliar


Qui va fer aquesta falsificació? Se suposa que és la broma d’un estudiant de física avorrit que volia fer-se un lloc a les xarxes socials…

Però la pregunta és com és que no es veu inmediatament que es tracta d’una falsificació i es reenvia acríticament?

Tercer exemple. Els raigs N

El 1903, investigant sobre raigs X, el físic de la facultat de Ciències de Nancy, prof. René Blondlot, va observar uns raigs diferents, polaritzables, als que va denominar raigs N. Se’n van determinar moltes de les seves propietats, especialment la de promoure la fosforescència de certs compostos, o d’incrementar la llum reflectida en una superfície. Molts investigadors van dedicar-se a estudiar aquests raigs, es registren fotogràficament, se’n observa l’emissió per part de barres imanades, per gasos licuats, per metalls, en determinades reaccions químiques. Altres investigadors reconeguts descobreixen irradiacions fisiològiques de propietats similars, i arriben a resseguir els nervis del cos humà seguint l’emissió d’aquestes irradiacions. Augmenten l’agudesa visual, les vèrtebres en generen… Tot un cos científic nou s’havia creat en un any.

Però el 1904 tot es va desmuntar. Investigadors d’altres equips van ser incapaços de reproduir els resultats, i el 1905 ja ningú parlava del tema. I no eren desconeguts els que van protagonitzar aquest episodi. Eren professors d’universitat o metges d’hospital.

Aquest exemple el vaig llegir de Rostand (1971). Descartada la voluntat d’engany, que sembla clar que no va existir, al menys majoritàriament, la pregunta és com es pot arribar a muntar tot un camp de recerca sense cap base experimental evident?

La fal·làcia del campaner

Llegim Lewis Carroll a “The Hunting of Snark“. Al començament un dels personatges, el Campaner, fa un discurs èpic a la tripulació que va a capturar l’Snark (un monstre indeterminat, el Merma en la traducció de Viana). A la segona estrofa diu:

Just the place for a Snark! I have said it twice:
That alone should encourage the crew.
Just the place for a Snark! I have said it thrice:
What I tell you three times is true.

(La traducció d’Amadeu Viana de 1999 de Biblioteca de la Suda és:

Bon lloc per a un Merma! Dic per segon cop:
vull bons tripulants d’esperit exaltat.
Bon lloc per a un Merma! Dic per tercer cop:
ho he dit ja tres voltes, tres és veritat.
“)

Aquesta és la Fal·làcia del Campaner, que Skrabanek i McCormick van descriure el 1992: la repetició d’una afirmació li dóna versemblança al marge de la seva veracitat.

Portada de "The Hunting of  the Snark" en edició de Martin Gardner (2006). El Campaner és a la part superior. Fes clic per ampliar

Portada de “The Hunting of the Snark” en edició de Martin Gardner (2006). El Campaner és a la part superior.
Fes clic per ampliar


I això és el que ens passa a tots. No comprovem les fonts, malgrat que siguem científics. Però en el camp de la divulgació no actuem com a tals en molts casos. No anem mai a les fonts originals per mandra, però sobre tot per col•leguisme. Implícitament pensem que una persona que fa una feina tan important com la divulgació -que un mateix, com a divulgador, creu que és important, naturalment- sempre diu veritats, deu haver comprovat el que afirma, o té fonts fiables. I massa cops el col•lega ha fet com un mateix: basar-se en un llibre d’un divulgador anterior del qual ens fiem. N’agafem algun exemple vistós, el reescrivim al nostre estil, potser hi afegim alguna aportació addicional no comprovada que faci l’exemple més divertit o més cridaner, però no necessàriament més cert… I la repetició per part d’altres pot incrementar-ne la credibilitat, però no en millora la veracitat: no sé si l’anècdota de la poma que li va caure a Newton va tenir lloc o no, però el fet que tothom ho digui no la fa més certa. El darrer que he llegit és que el seu primer biògraf i amic, present al llarg de les reflexions del savi, no transcriu cap caiguda de poma -i menys al cap- , però sí que Newton parlava de la gravetat posant com a exemple la hipotètica caiguda d’una poma de la pomera sota la que seien, i que segueixen ensenyant a la residència del savi.

Per altra banda, la Viquipèdia en qualsevol de les seves versions -moltes entrades de la qual són simples traduccions de l’anglès- , i que és la primera font de dades complementàries, no és una font prou fiable, i està escrita en massa ocasions per no experts. Pel que fa a dades físiques i químiques, no sol haver-hi cap problema, però per altres dades que requereixen alguna interpretació, pot ser errònia, i no tenim manera de saber-ho perquè no sabem qui ho ha escrit i en molts casos no hi ha referències. I en temes de nutrició, contaminació, perillositat de productes, malalties, pseudociències i camps similars, s’hi veu massa sovint la lluita entre defensors d’una postura i de la contrària. Són temes de difícil moderació.

Tot això posa un cert grau d’incertesa a la fiabilitat dels nostres articles, llibres, blogs i conferències. Seran tan fiables com les nostres fonts, si es tracta de temes que ens són aliens o en els que no hem investigat. O tan fiables com la nostra expertesa i autoritat personal , si estem tractant d’un tema propi de la nostra especialitat. I, evidentment, sempre depenent de l’estat del coneixement global del tema, que pot anar canviant amb el temps, i més en alguns camps científics com els citats en el paràgraf anterior.

El cas dels raigs N té unes connotacions diferents, perquè no es tracta d’errors en la divulgacio, sinó en la creació de ciència. En aquest cas hi havia factors com la voluntat del primer investigador de crear-se una fama com la de Becquerel o Curie descobrint algun tipus de radiació, el seguiment acrític dels seus deixebles, l’enveja dels seus col•legues, el xovinisme i l’estímul de les autoritats franceses per aconseguir superar la ciència anglesa, la no comprovació de resultats amb l’esbiaixament d’eliminar els experiments que no anaven bé a allò que es volia corroborar, … I és que els investigadors científics són també persones humanes, amb les febleses pròpies de l’espècie. La història va plena de situacions similars, moltes vegades amb components polítiques. Recordem Lysenko o el mitxurinisme durant l’època de Stalin a l’URSS. El fals descobriment d’elements químics al llarg dels segles XIX i XX segueix les mateixes pautes (Mans 2010)

Annex per a professors

Un camp on aquests problemes són ben evidents són els llibres de text. En massa ocasions es copien els uns als altres, i a més, potser qui fa les programacions és o ha estat autor de llibres de text. He actuat de corrector extern d’alguns llibres de batxillerat de física i química, i puc afirmar que amb el temps s’han corregit alguns errors mil vegades constatats en edicions anteriors (per exemple la “demostració”l que feia derivar la llei d’acció de masses de la cinètica de les dues reaccions directa i inversa, “demostració” que era només vàlida per a l’exemple concret que s’exposava) però altres errors no hi ha manera que es corregeixin. Destaco especialment el de la descripció del perfil de reacció, on en la figura sempre s’hi introdueix en abcisses un hipotètic avenç de la reacció, un temps de reacció, una coordenada de reacció (concepte genuï però no aplicable més que al món atòmicomolecular). Aquest error no és exclusiu dels textos d’aquí, sinó que en manuals de tota solvència s’hi troba també. He tingut ocasió d’explicar-ho en detall (Mans 2012) però ni cas.

Esquema erroni d'un perfil de reacció. Fes clic per ampliar.

Esquema erroni d’un perfil de reacció. Fes clic per ampliar.


Bibliografia

Bouvet, J-F (coord) (1999) “Hierro en las espinacas… y otras creencias” Taurus- Santillana, Madrid. Trad. de l’original d’Éditions du Seuil (París 1997)

Hamblin, T.J. (1981) “Fake!“, British Medical Journal nº283, pp.1671-1674. [+]
Mans, C. (2005) “La truita cremada“. Ed. del Col•legi de Químics de Catalunya, Barcelona. Trad. al castellà “Tortilla quemada” (2005)

Mans C. (2010) “Els falsos elements” Revista de la Societat Catalana de Química 9/2010, 66-81. [+]

Mans, C. (2012) “Coordenada de reacció?” Educació Química nº 11, p.12-16 [+]

Rostand, J. (1971) “Ciencia falsa y falsas ciencias“, Biblioteca General Salvat, Barcelona. Trad. de l’original d’Ed. Gallimard (París 1958).

Schwarcz, J (2015) “Monos, mitos y moléculas” Pasado&Presente, Barcelona.

Sutton, M. (2010) “Spinach, iron and Popeye: Ironic lessons from biochemistry and history on the importance of healthy eating, healthy scepticism and adequate citation” [+]

Zimmermann, M. (2015) “The Einstein forgery[+]


HOMEOPÀTIC + ALOPÀTIC = HÍBRIDOPÀTIC ?

04/03/2016

De fa temps que el terme homeopàtic, com els termes natural, equilibrat, complet, ecològic o de proximitat són valorats socialment de forma positiva. Cap d’aquests termes suposa cap reconeixement de que el producte al que s’aplica sigui millor, més eficaç, més nutritiu, o més saludable.

Les campanyes llançades en contra dels productes homeopàtics usen dos arguments bàsics. El basat en la teoria química, que diu que a les elevades dilucions dels productes no hi queda cap rastre del suposat principi actiu. I l’argument basat en que no té més eficàcia que un placebo qualsevol.

Fabricants de productes homeopàtics s’han inventat productes híbrids, amb una part homeopàtica i una part de medicament convencional a les concentracions convencionals. Se’ls podria denominar medicaments hibridopàtics, potser. D’aquesta manera, si el medicament funciona, es pot al·legar que la millora s’ha produit pel medicament homeopàtic.

A la foto adjunta podem veure part dels envasos de dos medicaments dels EUA, prescrits per al desembussament dels sinus nasals, la rinitis i afeccions lleus similars. El de la part superior és el medicament convencional, una típica dissolució salina tamponada, amb un desinfectant bactericida típic, el clorur de benzalconi.

A la dreta, els ingredients “actius” del medicament homeopàtic. Conté tres sals inorgàniques (nitrat de plata, dicromat potàssic i carbonat de sodi) a dilucions homeopàtiques (per sort, perquè els dos primers són tòxic i molt oxidant, respectivament) i extractes homeopàtics de cinc plantes.

I a sota, la composició d’ingredients “inactius” del medicament homeopàtic. Coïncideixen pràcticament amb els ingredients del medicament convencional: la dissolució salina tamponada, amb el mateix desinfectant.

Tots dos funcionaran igual, suposant que les concentracions d’aquests darrers ingredients siguin les mateixes en ambdós. Però, si funciona, la impressió en l’usuari serà que el medicament homeopàtic és eficaç i que l’homeopatia funciona. Naturalment, funciona gràcies als ingredients “inactius” que conté. Si tan inactius són, per què els hi posen?

No és precisament una conducta gaire exemplar, em sembla a mi.

Comparació. Fes clic per ampliar.

Comparació. Fes clic per ampliar.


PAGAR PEL QUE NO HI HA

14/06/2015

Dels dies 9 a 12 de juny de 2015 es va celebrar a Barcelona el congrés “Otras formas de comer: elecciones, convicciones, restricciones“, més sociològic que de tecnologies de la nutrició i els aliments. Hi vaig presentar una comunicació amb el títol “Pagar por lo que no contiene“, que es pot trobar completa aquí [+]. En faig un resum en deu idees, amb les principals il•lustracions (en castellà). Pots fer clic a cada imatge per ampliar-ne el detall.

1. S’ha passat en pocs anys d’aliments “que ho volien tenir tot” a aliments que “no tenen res“. Com ha estat possible aquest canvi? Perquè hi ha molts tipus de consumidors, sotmesos a moltes influències variades.
Diapositiva2
Diapositiva3
Diapositiva5

2. A l’inici de la publicitat dels aliments n’hi havia prou amb la simple menció de la seva existència.
Després se’n destacava alguna propietat particular (vegeu més detalls sobre aigües minerals radioactives aquí: [+])
Diapositiva6
Diapositiva7
Diapositiva8

3. Els arguments nutricionals han estat importants, basats fins i tot en el Gènesi, o en la presència de substàncies que no són majoritàries. I tan important és el que se’n ha tret com el que hi queda, com publiciten els aliments light, 0% o 0,0%.
Diapositiva9
Diapositiva10
Diapositiva11

4. Els aliments funcionals s’han introduit amb força, per “curar” els que encara no estan malalts. I fins i tot algunes etiquetes semblen prospectes de productes farmacèutics [+], [+], [+].
Diapositiva12
Diapositiva13
Diapositiva14
Diapositiva15
Diapositiva16

5. Es publiciten productes comuns amb propietats exòtiques i medicines no convencionals. El que es mostra a la figura és simplement una xucrut, però aiurvèdica…
Diapositiva17

6. La por a sucres, greixos, alergens, transgènics, sal, additius, etc, fa que se’n publiciti la seva absència, fins i tot en productes que no n’havien contingut mai.
Diapositiva18
Diapositiva20

7. Les empreses publiciten els seus valors socials en temes mediambientals, de respecte a les poblacions originals, i als animals [+].
Diapositiva22
Diapositiva23

8. Alimentar-se cal que sigui divertit, en segons quin tipus de productes, infantils o no [+].
Diapositiva24
Diapositiva25

9. En resum, els valors que tenen avui els consumidors són molt variats i contradictoris entre ells, però com que en l’acte de comprar i consumir no s’apliquen simultàniament, no es veuen com a contradicció personal: no pot ser alhora exòtic i kilòmetre zero, per exemple.
Diapositiva26

10. I, quin futur ens espera? Quatre idees prospectives:
Diapositiva28

No sé si anem bé.