Bonnie Garmus és l’autora d’aquesta novel·la, que pel que diuen ha estat un fenomen editorial a Europa i els Estats Units. L’autora ha treballat als sectors mèdic, educatiu i tecnològic, i es nota al text. La traducció al català és feta per Bel Olid i és excel·lent, des del meu punt de vista. L’han traduida a trenta-nou idiomes. i en faran una sèrie de televisió.
És una novel·la que interessarà als científics -i sobre tot a les científiques- que investiguen a un centre públic, als cuiners que tenen un programa de televisió,i als divulgadors que creuen que la cuina és un bon tema per fer divulgació de la ciència, i especialment de la química, i al públic interessat en el paper de les dones a la societat dels anys seixanta. Efectivament, la protagonista, Elisabeth Zott, investiga en un cenrre públic – la novel·la comença el 1952- i és acossada pel fet de ser dona. No se li reconeix la seva capacitat de portar a terme projectes de recerca propis si no són dirigits per homes.
Se’ns expliquen les seves relacions amb Calvin Evans, que va camí de ser un premi Nobel, i aquestes relacions són una de les claus de la novel·la. L’acusada personalitat de la Zott, la seva racionalitat, el seu ateisme i la seva anàlisi freda de tot el que li passa no deixen gaire lloc per romanticismes ni relacions convencionals. Calvin mor en un accident, i a partir d’aquí canvia la perspectiva del relat.
Al cap de pocs anys ens trobem la Zott com a mare soltera, amb una filla petita superdotada -la Mad– i un gos també superdotat, en Dos de Set, acomiadada del centre de recerca i buscant-se la vida. Finalment l’agafen com a presentadora d’un programa de televisió sobre cuina , on el revoluciona fent-lo realment un programa on explica les receptes des del punt de vista científic, Li costa començar però finalment h triomfa totalment. No oblidem que això passa el 1961.
Pel mig, una dotzena de personatges secundaris,, com el director del centre de recerca, un pastor metodista amb el que tenen converses sobre religió, la secretària del centre de recerca, els periodistes de la cadena de televisió, la mestra de la nena, la veïna que fa de cangur alguns dies… Tots els personatges estan ben dibuixats, versemblants i tenen un paper rellevant en els esdeveniments, encara que abans els hagi titllat de secundaris: ho són perquè la seva presència és més limitada.
Recomano aquesta novel·la, que es llegeix amb facilitat i rapidesa. Només no m’han agradat les figures de la nena i del gos, massa superdotats, al meu entendre…Això dona una component una mica màgica a la narració, però és una crítica menor.
Publicat per cmans 
CLAUDI MANS 