LA CIÈNCIA CATALANA, LAPUTA?

04/09/2014

The Annotated Gulliver's Travels, amb notes d'Isaac Asimov.  Gulliver contempla l'illa voladora

The Annotated Gulliver’s Travels, amb notes d’Isaac Asimov.
Gulliver contempla l’illa voladora


Aquest títol és una mica contundent, i requereix una llarga explicació…

Jonathan Swift (Dublin 1667-1745) va escriure els Gulliver’s Travels el 1726, com a sàtira política contra els successius governs anglesos, contra els polítics i contra cadascuna de les elits de tot tipus de la seva societat anglesa, on va pertànyer Irlanda fins el 1939. Els Viatges de Gulliver han estat considerats un llibre per a nens perquè els dos primers viatges són al país de Lilliput, amb els nans, i a Brobdingnag, amb els gegants. Però gairebé mai es parla dels altres viatges: el darrer al país dels Houyhnhnms (on es troba amb uns personatges denominats Yahoo), i el tercer dels viatges, el que ens importa aquí. Allà visita el Japó (únic dels paísos reals que diu visitar), Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg… i Laputa.

En català i castellà aquest nom no és precisament bensonant, i gairebé sempre els traductors han evitat traduir-lo literalment. Les dues edicions en castellà que en tinc, una d’infantil i l’altra completa ho transcriuen per Lupata. A més. tinc una edició dels viatges de Gulliver en anglès, anotada per Isaac Asimov, i molt il·lustrada. És un llibre monumental, de 1980, de l’editorial Clarkson & Potters. Aquests llibres extensament anotats permeten entendre moltes de les coses que en una lectura simple se’t passen per alt. Tinc les diverses edicions de les Alícies anotades per Martin Gardner el 1960, 1990 i 2000 [+], [+], i [+]; i una edició anotada de The Wonderful Wizard of Oz, de Michael P. Hearn, de 1973.

Gulliver contempla l'illa voladora al llibre d'editorial Bruguera

Gulliver contempla l’illa voladora al llibre d’editorial Bruguera


El primer regne que visita Gulliver en el seu tercer viatge era dividit en dues parts: terra ferma (Balnibarbi, capital Lagado), i l’illa, denominada Laputa. Però l’illa era molt peculiar: era una illa volant circular, de grans dimensions, que es desplaçava a voluntat del rei cap a qualsevol direcció i a alçàries variables, gràcies a un sistema magnètic -impossible tècnicament- amb un element inventat, l’adamant, que aquí tradueixen sempre per diamant. Jules Verne va recuperar la idea d’una illa mòbil en la novel•la L’île à hélice (1895), però aquesta no vola sinó que flota a través del Pacífic.

Viajes de Gulliver, d'Editorial Bruguera

Viajes de Gulliver, d’Editorial Bruguera

El que ens interessa aquí d’aquest capítol és la descripció que fa Swift dels laputans. Els descriu com gent preocupada només per la ciència bàsica, especialment l’astronomia i les matemàtiques, i per la música. Serveixen els menjars en formes geomètriques bàsiques com triangles, cilindres i paralelepípedes: en això es va anticipar a certs lunchs actuals on et donen canapés de triangles, cercles i paralelepípedes de salmó. Els laputans no donen importància als aspectes aplicats de les ciències, que desprecien, i per això viuen en cases mal fetes, i vesteixen descurats, sense aprofitar els seus coneixements per viure bé. Sembla que l’objectiu de Swift era satiritzar els savis membres de la Royal Society, la principal institució científica del seu temps, que s’havia fundat formalment el 1660 com a concreció de reunions anteriors de científics des de 1645. Tota la ciència britànica i alguns estrangers n’ha estat membres, com Boyle, Leibniz, Newton, Darwin, Franklin o Stephen Hawking.

En els seus comentaris, Asimov no pot estar-se de criticar la visió que té Swift sobre la inutilitat de la ciència i la necessitat de dedicar-se a estudis més pràctics i útils, i presenta com un disbarat de Swift la contraposició entre ciència bàsica i ciència aplicada, quan considera que aquesta darrera ha de basar-se ineludiblement en la primera, i per tant ambdues són imprescindibles. La sàtira de Swift, malgrat això, té un punt de contradictòria perquè després quan Gulliver visita la capital de la terra ferma, Lagado, entra a una acadèmia d’inventors, on es troba una colla de bojos amb propostes absurdes i ridícules, com l’aprofitament de teranyines de colors, màquines de fer llibres automàticament, ovelles sense llana, sistemes d’estovar el ferro, i altres disbarats… per l’estat de la tecnologia d’aquell temps.

Mapa del Japó (a l'oest) i de Laputa i les altres illes, a l'est. Fes clic per ampliar.

Mapa del Japó (a l’oest) i de Laputa i Balnibarbi, a l’est.
Fes clic per ampliar.


Tenim, doncs, que Swift vol satiritzar els científics teòrics, i els fa viure a Laputa. Era conscient de que aquest nom, en castellà, volia dir the Whore, la prostituta? Asimov no ho descarta, i es basa en que Swift podia haver estat en contacte amb persones que coneixien el castellà. Per altra banda, uns anys abans Martí Luter havia tingut una gran discussió teològica amb uns oponents que li donaven arguments racionals quan ell hi oposava arguments basats en la fe, i els havia cridat: “The Great Whore, Reason“. Probablement Swift, sacerdot de l’esglèsia d’Irlanda, branca de l’església anglicana, no ignorava aquest episodi.

La pregunta inicial del títol ara es pot entendre: és la ciència catalana com a Laputa? És a dir, ciència teòrica, sense interés per l’aplicació i la transferència? O, pel contrari, està orientada cap a l’obtenció de patents, l’aplicació dels coneixements, la connexió amb les empreses i les institucions públiques i privades, …?

Les dades són ambigues i a vegades contradictòries.

De la dicotomia entre investigació bàsica potent i no ser capaç de transferirhoa les empreses, se’n parla des de fa molts anys, i no és un tema exclusiu de Catalunya i d’Espanya. Se’n diu la paradoxa europea. Consisteix en que els paísos de la UE tenen un paper de lideratge en producció científica, però no són prou capaços de convertir-ho en creació material de riquesa amb la mateixa intensitat. Això es pot mesurar comparant publicacions científiques i patents tramitades i explotades. El problema, doncs, seria d’una transferència de tecnologia deficient. També hi ha qui afirma que no existeix aquesta paradoxa, i que simplement Europa és feble tant en la producció científica com en el seu aprofitament, si es miren les dades amb prou detall. La discussió és oberta.

En tot cas, quines són les dades catalanes i espanyoles? L’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans, que gestiona en Llorenç Arguimbau, fa una ingent tasca de recopilació de dades i d’estudis, que posa a l’abast de tothom de forma sistemàtica [+] . Ens fixarem només en els titulars d’algunes de les entrades del darrer any 2014 fins a començament de setembre, per agafar una idea de per on van les coses.

1. En recerca científica som relativament bons: “Catalunya ocupa la quarta posició mundial en recerca científica de frontera[+] ; “Dos rànquings bibliomètrics confirmen la bona qualitat de la recerca catalana[+]

2. Però ara es patenta menys: “Patents internacionals: Catalunya perd una oportunitat d’acostar-se a Europa[+]. En patents estem a xifres similars a les de fa una dècada. Segons les estadístiques d’Eurostat, “Catalunya sol•licita el doble de patents que Espanya però la meitat que la mitjana europea a l’European Patent Office (EPO)“.

3. Es fan menys empreses derivades del coneixement científic: “Empreses spin-off, la transferencia del coneixement científic s’estanca[+]

4. …i “les empreses catalanes perden terreny en els projectes R&D&I del CDTI[+]

5. Les empreses d’aquí innoven poc o molt poc. “No hi ha cap empresa dels territoris de llengua i cultura catalanes ni tampoc de l’Estat espanyol en els rànquings[+] L’estructura del finançament mostra el pes principal de les universitats i del sistema de salut, i l’escàs pes de la innovació[+]

6. “Espanya és al lloc 17 d’Europa en innovació, i Catalunya és entre les regions d’innovació moderada“, quan haviem estat millor: [+]

7. “El 2013 s’han empitjorant les posicions“, segons l’informe COTEC [+].

8 Però, en relació amb Espanya, seguim millor: “Catalunya encapçala les estadistiques d’invencions tècniques a l’Estat Espanyol 2013[+]

9. Molts estudis reiteren “la necessitat primordial d’impulsar la transferència per aprofitar el coneixement generat a les nostres universitats, que es considera útil i interessant“. [+]

El resum és fàcil de fer. Dins d’un marc europeu que no és el més eficient del món en transferència, Espanya està mal situada. Catalunya, una mica millor que Espanya, amb potencial científic i humà però no prou aprofitat, i en degradació. Pel que fa als investigadors catalans, són potencialment bons i amb capacitat per fer allò que se’ls proposi de fer, però sense que tinguin el marc prou adequat, ni els mitjans suficients. Hi ha relativament pocs nuclis o individus que es manifestin en contra de participar en projectes amb un explícit retorn cap a la societat, via empreses o organismes. Quan el marc ha canviat la major part d’investigadors s’hi han adaptat ràpidament: recordem els incentius a la publicació en revistes d’alt impacte, que es van demostrar un èxit en pocs anys i es va lograr l’objectiu desitjat. Els incentius per a la transferència no són prou potents, i caldria una potenciació explícita des dels governs per a assolir-ho, amb la complicitat i compromís de les empreses implicades. Això en alguns sectors ja s’ha aconseguit, però caldria estendre-ho a més sectors. Però no sembla que hi hagi el compromís del govern espanyol, ni en voluntat política ni en decisió econòmica, més aviat el contrari.

Veiem el got mig buit, força buit, i a més els darrers anys està esquerdat, i va perdent aigua. O, en el llenguatge del títol, els investigadors catalans majoritariament no volen ser a Laputa i han hagut de fer la Ramoneta els darrers deu anys buscant-se finançament. Potser que ja n’hi ha prou…

REFERÈNCIES

Bueno, David (ed.) Mans, Claudi (pròleg) (2013) “Ciencia i universitat a Catalunya. Projecció de futur“. Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona. Descarregable a http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07702

Swift, Jonathan (1958) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historias, editorial Bruguera, Barcelona. Adaptació de Ricardo Acedo Lobatón. Il•lustracions de Pedro Alferez González.

Swift, Jonathan (1982) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historia Universal de la Literatura, Ediciones Orbis i RBA, Barcelona. Traducció de Juan G. de Luaces.

Swift, Jonathan, Asimov, Isaac (ed. i notes) (1980) “The Annotated Gulliver’s Travels” Clarkson N. Potter, Inc. New York (EUA)

Anuncis

L’HOMEOPATIA I EL NIQAB

11/04/2014

Homeopatia PurroySortint de la llibreria Alibri, on havia anat per a la presentació del llibre de Jesús PurroyHomeopatia sense embuts“em vaig creuar per la ronda de la Universitat amb una parella. Ell, unes passes per davant, i ella, vestida amb el niqab que només permetia veure-li els ulls. I vaig pensar que alguna relació hi havia entre l’anar tapada de cap a peus i l’homeopatia.

Hi he anat donant voltes. El llibre de Jesús Purroy és contingut. No és un pamflet, ni molt menys. Dóna dades, dóna explicacions sobre què és l’homeopatia, en què es basa, qui és el seu fundador, quines són les bases en que es sustenta, … Vol informar un públic interessat en el tema, no necessàriament escèptic. Un escèptic militant podria titllar el llibre de “tou”, tot i que no es deixa res al teclat. Però podria ser més agressiu i no ho és.

Diguem-ho directament: penso que l’homeopatia és una falàcia, sense cap suport científic, i sense cap eficàcia. Es manté per la presència d’algunes multinacionals –Boiron a la capçalera- i és usada per molta gent ignorant de les seves nul•les bases científiques, i de la seva nul•la eficàcia, similar a la d’un placebo. Es manté per la nul•la capacitat crítica de les farmàcies, interessades a vendre el que sigui, i per la política dels col•legis de metges, que accepten tenir dins de les seves organitzacions algunes seccions de metges naturistes i homeòpates, amb l’argument de que al menys són metges, i massa mal no faran.

Als nostres ulls occidentals, una dona dins d’una burca o un niqab és una dona oprimida per uns costums aberrants que la releguen a una posició secundària, i aquest relegament es manifesta en la indumentària, que li impedeix que sigui reconeguda, i que pugui parlar amb altres persones. En canvi, als seus països, i elles mateixes, consideraran que això és així, que és tan normal, i que quin problema hi ha.

Jo penso que en aquest moment per a bona part de la població de casa nostra, la homeopatia és com el niqab en un país de tradició musulmana estricta. És el tractament habitual, el tractament per defecte de moltes afeccions no greus, la normalitat. Les males praxis -reals o exagerades- de les empreses farmacèutiques, la por als efectes secundaris dels medicaments, la insatisfacció davant els tractaments o el comportament dels metges, fan que alguna població s’hagi decantat cap a teràpies pretesament menys agressives, més “naturals”, i que també pensen que tenen eficàcia. Un testimoni em deia que en escoles de cert nivell cultural els pares que d’entrada porten els nens al metge -vull dir el metge, no l’homeòpata ni el metge homeòpata- són minories, que l’homeopatia és la teràpia d’elecció i que el tema de vacunar els nens és molt discutit, tot i que encara el rebuig no és majoritari. És l’entorn cultural i mediàtic el que ha portat aquestes famílies a decisions irracionals en temes per als que hi ha tractaments mèdics totalment segurs, eficaços i consolidats. Però viuen en el seu niqab. I ni s’adonen que el porten.

Potser, si hi ha sort, el llibre d’en Jesús Purroy serà posat a les prestatgeries on compartirà estada amb els enzims prodigiosos, les teràpies Dukan i els mètodes Montignac. I potser algú, per casualitat, o per error, comprarà el llibre. I, si no és excessivament sectari, serà vulnerable a alguns dels arguments d’en Purroy i es qüestionarà les pràctiques que havia emprat, i anirà cap a una mica més de racionalitat… Esperem-ho.

Perquè el llibre, ja ho he dit, és un compendi racional d’arguments per tal que el lector decideixi, des d’una perspectiva racional i pròpia, què opina de l’homeopatia. L’autor creu que la millor manera d’ajudar el lector a que prengui la seva pròpia decisió és oferir-li documents originals, textos de la mateixa teràpia antics i moderns, dades sobre el grau de fiabilitat que tenen els treballs que avaluen l’eficàcia de la teràpia… Un treball excel•lent. Dóna dades, textos, una gran bibliografia final, i només de tant en quant alguna opinió. La més polèmica: la que defensa que caldria separar més els metges dels terapeutes homeopàtics, i està en contra de que els col•legis de metges tinguin seccions d’homeopatia, naturisme i altres teràpies. Per als arguments, llegeix el llibre, lector. És curt, ben escrit, i t’agradarà, pensis com pensis. Ara ve sant Jordi, compra’l i llegeix-lo, o regala’l.

I potser et farà descobrir que portes algun niqab pro o anti…

HOMEOPATIA SENSE EMBUTS, de Jesús Purroy. Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, 2014. 179 pàgines, 15 €. ISBN: 978-84-475-3787-7


ELS MOLINS SUBTERRANIS DE LE LOCLE

09/09/2013

Com és ben sabut, els catalans, de les pedres en treiem pans. Aquesta frase seria un autobombo insoportable i chauvinista, si no fos que la va escriure, en castellà, Francisco Gregorio de Salas, un eclesiàstic espanyol del segle XVIII (Jaraicejo, Cáceres 1729 – Madrid 1808). Aclarit, doncs, que així és com ens veien a Espanya fa 250 anys, no cal dir que la “tradicional laboriositat catalana” no és una exclusiva.

He visitat recentment una instal•lació industrial que no coneixia, en un lloc on poca gent d’aquí va a fer turisme: el Col-des-Roches, entre Villars-le-Lac i Le Locle, localitats del Jura francès i suís, respectivament. Le Locle és una població on hi ha, junt amb La Chaux-de-Fonds, la major part de fàbriques suïsses de rellotges, com Tissot, Zodial, Zenith, Cartier, TAG Heuer o Breitling. Si no et sonen aquestes marques és que no tens prou diners…

Pot sorprendre que a unes localitats situades a més de 1000 m d’alçada, i amb hiverns on s’arriba en algunes ocasions a -40ºC hi hagi una indústria tan sofisticada des del segle XVII, que lliga amb les rellotgeries de Besançon, ben a prop. Sembla que la història té un origen religiós: el calvinisme va prohibir l’ús de joies ostentoses, i els nobles i rics van començar a tenir a casa rellotges de paret sofisticats. Des que Huygens va inventar la molla espiral per fer anar el rellotge, es van poder construit rellotges de butxaca, i va ser al Francocomtat (Besançon) i al cantó de Neuchâtel on s’hi van especialitzar. La crisi per la invasió del rellotge electrònic japonès (SEIKO, CASIO) va poder ser superada per la creació del rellotge de plàstic SWATCH, però els caríssims rellotges mai no van deixar de fabricar-se.

Doncs, a Le Locle, fronterer amb França, acostumats a fer rellotges, van dissenyar un sistema industrial dins d’una cova. No per fer rellotges, sinó per moldre sègol i blat de moro i fer-ne farina per a persones i animals, per moldre avellanes i fer-ne oli, o per serrar fusta.

A la cova hi entrava el cabal d’aigua del riu Bied tot l’any, i a algú, el 1652, se li va acudir d’aprofitar l’energia hidràulica per fer anar una sínia que generés moviment de rotació: el típic aprofitament d’un corrent d’aigua… però fet a l’interior d’una cavitat relativament estreta. I la cosa va anar progressant, perquè al final hi havia fins a cinc rodes hidràuliques una a sobre de l’altra, aprofitant les formes torturades de la cova, i algunes d’aquestes rodes arribaven a tenir fins a sis metres de diàmetre, totes de fusta. El desnivell total d’aigua era de 23 metres, i la cova segueix molts metres més. Muntaven les rodes a dins mateix, en un taller fet dins de la cova, perquè no podien entrar-les senceres.

Esquema de la visita actual.

Esquema de la visita actual.

Posteriorment es va simplificar el sistema reduint el nombre de rodes, van substituir els engranatges de fusta per engranatges metàl•lics, i després els eixos i les mateixes rodes. La darrera novetat va ser fer que els molins i màquines estéssin quasi a la superfície, on hi feien arribar eixos giratoris impulsats per l’aigua de l’interior. Finalment, l’arribada de l’electricitat a finals del segle XIX va tornar obsolet tot el sistema, que es va desmuntar.

Durant més de quaranta anys la cova va servir com a abocador dels residus dels cossos de les vaques i bous que arribaven amb els trens transfronterers, i que escorxaven a la mateixa frontera per evitar infeccions. Enterraven els residus -i els animals malalts- en calç viva, i allà es quedaven. I això, fins al 1966, en que es va clausurar.

Un dels molins en un gravat de 1838. Fes clic per ampliar.

Un dels molins en un gravat de 1838. Fes clic per ampliar.

El 1973 un grup de voluntaris es va dedicar a netejar la cova, buidant-la de residus, i van aconseguir restaurar-hi algunes rodes hidràuliques i alguns molins,i des de 1988 és un atractiu turístic de la zona, amb més de 30000 visitants l’any. Abans hi havia hagut visites de viatgers interessats, com la de Hans Christian Andersen el 1836.

Hi he estat recentment en una visita guiada pràcticament exclusiva: erem dos. Penetrar a l’interior de la cova, ara il•luminada elèctricament i amb escales i baranes segures, fa pensar en les precàries condicions en que devien viure i treballar els operaris dels molins, sense llum, amb escales relliscoses tallades a la pedra, un soroll infernal, i una humitat i un fred constants, 7ºC. Esclar que si a fora estaven a -30ºC…

Una de les rodes actuals, sense cap funció. Fes clic per ampliar

Una de les rodes actuals, sense cap funció. Fes clic per ampliar

Un bon exemple de la tradicional laboriositat suïssa, amb un disseny complex tancat en un espai limitat, com un rellotge de butxaca.

Més informació aquí [+]

Una de les sínies actuals

Una de les sínies actuals. Fes clic per ampliar


LA CARA NORD DEL PIRINEU

17/02/2013

Aquesta entrada és un divertimento que pot arribar a ser tediós, a l’estil de Jules Verne quan explicava peixos a les Vint-mil llegües de viatge submarí, o quan Emilio Salgari explicava plantes i animals a tots els llibres. O sigui que salta-te’l sense remordiments.

Els meteoròlegs contínuament parlen de la cara nord del Pirineu, on hi haurà grans nevades, o on les precipitacions seran més fortes, o on el vent bufarà amb més intensitat. Però, ¿què és la cara nord del Pirineu?

Què és el Pirineu, o els Pirineus, que de les dues formes es pot dir? És la serralada que recorre l’istme entre el continent euroasiàtic i la Península Ibèrica. En general es considera que comença -o acaba- a Hondarríbia, i acaba -o comença- al cap de Creus. Seguim-ne el tram de Catalunya, a veure què volen dir els meteoròlegs quan ens parlen del nord del Pirineu. M’hi entretindré una mica donant noms de muntanyes, perquè la major part les he pujat, quan era jove.

A Catalunya el Pirineu entra -o surt- pel tuc de la Picada provinent del Perdiguero, i el tuc dera Mina, a la frontera franco-aragonesa. La carena principal va cap al sur passant pel Mall de l’Artiga, el Cap deth Horo de Molieres, i el Tuc deth Port de Vielha. A sota hi té el túnel de Vielha. Va cap el Besiberri del Nord, Montardo, Gran Tuc de Colomers, Ratera, i el port de la Bonaigua. La carena pirinenca va fins el Tuc de Marimanya, el Coret de Salardú i, per Blanhiblar i Parros, arriba a prop del Tuc de Mauberme, a la frontera entre França i Espanya. En tot aquest tram indicat, la línia pirinenca voreja l’Aran, i el deixa tot al nord.

En resum, pel que fa a aquest sector, la única zona situada a la cara nord del Pirineu és la vall d’Aran, i tota la conca del Garona. Hi ha dues anomalies geogràfiques: l’Hospital de Vielha, administrativament aranès però geogràficament ribagorçà i capçalera de la Noguera Ribagorçana, i el santuari de Montgarri i el pla de Beret, també administrativament aranesos, però geogràficament pallaresos i capçalera de la Noguera Pallaresa.

A partir d’aquí, la carena geogràfica coincideix amb la frontera política vorejant el Pallars Sobirà i passant per la pica d’Estats, fins el pic de Medacorba. Allà comencen les fronteres espanyola i francesa amb Andorra. La carena pirinenca segueix aquesta darrera – o millor, al revés- pel pic de Tristaina i el port d’Envalira, per sobre del túnel. Nova anomalia: la zona andorrana del Pas de la Casa queda al nord de la carena, però la resta d’Andorra al sud.

La carena pirinenca segueix ara, pel Pic Negre d’Envalira, encara a la frontera franco-andorrana, fins el coll de Pimorent (en francès n’hi diuen Puymorens), també per sobre del túnel, i envolta la Cerdanya francesa pel nord, passant pel Carlit i el Desert del Carlit, en una zona molt plana i ambigua, deixant al nord l’estany de les Bulloses, que alimenten la Tet, riu del nord del Pirineu. La carena puja a Font-Romeu i el coll de la Perxa, per trobar la frontera franco-espanyola al pic d’Eina. Tota la Cerdanya, doncs, tant la part administrativament espanyola com la francesa -la conca del Segre-, són al sud del Pirineu.

Esquema de les discrepàncies geogràfico-administratives. Fes clic per ampliar

Esquema de les discrepàncies geogràfico-administratives. Fes clic per ampliar

Al mapa esquemàtic adjunt es veuen la carena principal pirinenca, en vermell, i la línia de creus que indiquen fronteres. En verd s’indiquen les zones de discrepància entre la geografia i l’administració
política, i tres són al nord de la carena principal dels Pirineus.

Després de la Cerdanya, la carena principal segueix pel pic de Costabona i el coll del Portús, deixant al nord el Canigó. I aquí hi ha una altra de les excepcions geogràfiques, molt petita en extensió. La capçalera de la Ribera de les Salines, amb el santuari de la Mare de Déu de les Salines, són administrativament del municipi de Maçanet de Cabrenys, de l’Alt Empordà, però l’aigua va cap al riu de les Illes i el riu de la Tec, al Vallespir, i doncs al nord de la carena. Al Portús hi ha també una excepció, més minúscula encara: pel Tractat dels Pirineus va quedar en poder de França el fort de la Bellaguarda, geogràficament ja al sud de la carena, però un bon punt de defensa del coll del Portús. I de França ha quedat.

La carena principal segueix pel puig Neulós i el pic de Sallfor. Si seguim la clàssica consideració de que el Pirineu acaba al cap de Creus, la carena seguiria, doncs, per la serra de Rodes, el coll de la Perafita i el cap de Creus. I deixaria al nord dels Pirineus, en sentit estricte, la part de l’Empordà constituída pel Port de la Selva, Llançà, Colera i Portbou. Si, alternativament, considerem que el Pirineu segueix la carena fins el coll dels Belitres i el cap de Cervera, tot l’Empordà -exceptuant les Salines- seria del sud dels Pirineus.

Des del pic d’Eina surt una estribació enorme, que passant pel Puigmal segueix a la Tossa d’Alp i tota la serra del Cadí fins arribar a les muntanyes de sobre de la Seu d’Urgell. Però això és una estribació, no la carena principal. Totes les estacions d’esquí del Puigmal, la Molina, Masella, Núria i la major part de les d’Andorra, excepte el Pas de la Casa, són del sud del Pirineu. Del nord en són les de Baqueira, i les de Mont Lluís i Font Romeu.

Les terres catalanes situades al nord dels Pirineus són, doncs, tres: la major part de la vall d’Aran (exceptuant-ne Montgarri, geogràficament pallarès), la capçalera de la Ribera de les Salines, i la part de l’Empordà a l’est de la serra de Rodes.

Volen dir aquests territoris els meteoròlegs quan diuen les cares nord del Pirineu? Segur que no, perquè les úniques cares nord dels Pirineus catalans serien les cares nord de la carena fronterera entre la Ribagorça i el Pallars amb l’Aran.

Cara nord del Cadí, geogràficament al sur de la carena principal del Pirineu

Cara nord del Cadí, geogràficament al sur de la carena principal del Pirineu

Potser volen dir la cara nord de les muntanyes que formen el Pirineu? Probablement és això el que vulguin dir. Però ens trobariem amb la mateixa limitació , i hem d’imaginar que volen dir que hem de considerar que els Pirineus inclouen també les estribacions més importants i de més alçada, com les carenes que es desprenen cap als Pallars, la carena que baixa del port d’Envalira i separa la Cerdanya d’Andorra, o s’endinsa a la Cerdanya espanyola per Puigpedrós. I hi deuen incloure també la part de Prepirineu més elevada, com la Serra del Cadí, el Moixeró i la Tossa d’Alp, fins al Puigmal, i potser el Port del Comte, i altres serres del Prepirineu estricte. De fet, aquestes són les zones amb més estacions d’esquí.

Cara sur del Canigó, massís que és al nord del Pirineu

Cara sur del Canigó, massís que és al nord del Pirineu

Jo penso que la cara nord del Pirineu és un terme ambigu, i quan ho diuen volen dir, simplement, “cap allà dalt, cap al Pirineu…“. I de fet, és igual. Com deia el calendari de Fray Ramón, Ermità dels Pirineus, després de fer totes les seves prediccions, deia “Dios sobre todo…“.


LES ELECCIONS CATALANES I LA TOSCA DE PUCCINI

30/11/2012

Pel que diuen molts comentaristes polítics de les recents eleccions catalanes, molts votants ara voldrien canviar el vot. Segons aquestes opinions, hi ha hagut molts votants que volien votar CiU, però veien -segons les enquestes- que CiU treia molts escons, i han pensat que ells podien votar un altre partit més sobiranista, concretament ERC, i que no vindria d’aquí. Alguns ho haurien fet per evitar majories absolutes, altres perquè no estaven d’acord amb el paper més tebi de Duran i Lleida pel que fa al sobiranisme, altres per altres motius. El que vull destacar és que, segons aquesta opinió, tots volien que CiU guanyés per un ample marge, però han pensat que no vindria del seu vot. No sé si hi ha manera de comprovar si això és un fet o és simplement una interpretació, perquè la única manera seria preguntant als electors, i la gent sembla que quan se li fan enquestes menteix sistemàticament, sigui epr quedar bé amb l’entrevistador, sigui per quedar bé amb ell mateix autoenganyant-se.

Tant és si el fenomen és real o no, perquè el que vull destacar és que en el sistema electoral espanyol –i català, que és el mateix- hi ha una sola volta electoral, llistes tancades, escrutini més o menys proporcional i el vot és indivisible. Si hi hagués una segona volta només amb les dues llistes de partits més votats, diuen els experts que es pot afinar més el vot. A la UB acaba de passar que el candidat que va quedar segon en la primera volta entre quatre candidats, ara ha guanyat en la segona volta.

L’arrel de fons del problema és que el vot és indivisible, i en canvi els arguments per decidir-se per una o altra opció són molt variats i matisats, i fan dolorós per a molta gent haver d’optar per un vot 100% a un candidat i 0% a l’altre, quan potser preferiria 60% a un i 40% a l’altre. Hi ha experts que opinen que cada elector hauria de tenir una quantitat de punts, posem 10, i repartir-los entre les candidatures segons les seves preferències. No sé si els resultats finals donarien uns parlaments més governables, però potser l’elector seria més feliç i quedaria més tranquil.

No són les eleccions la única circunstància que obliga a decidir entre opcions mútuament excloents. Escollir si surto de Barcelona per la Meridiana i la B-30 o per la Ronda de Dalt té les mateixes connotacions. No podem fer les dues coses a la vegada, hem d’optar, i a més no podem saber si l’opció triada és la millor. Amb dos vehicles fent simultàniament ambdós recorreguts podriem saber, en aquesta situació concreta, quina hauria estat al millor opció, però no podem saber si sempre aquesta opció és millor. A les operacions sortida o tornada de les grans ciutats passa el mateix. Quan les autoritats de trànsit demanen als conductors que triin hores de baix cabal de circulació, un conductor pot plantejar-se de canviar l’hora, però si tots fessin el mateix les hores-vall passarien a ser hores-punta automàticament… La decisió de sotmetre’ns a una determinada intervenció quirúrgica és també una decisió de 100 a 0. Una segona opinió d’un segon metge pot permetre veure si ambdós estan d’acord o no. Però la decisió segueix sent de 100 a 0: o es fa la intervenció o no. Per més que la probabilitat de que la intervenció sigui un fracàs sigui de, posem, un 0,01%, pot donar-se el fracàs, que si et toca et toca completament.

En teoria de jocs estudien moltes vegades aquestes situacions de presa de decisions quan les dades estan relativament poc definides. Fa quasi quaranta anys -1974-em vaig comprar un llibre compendi de diferents articles: “Matemáticas en las ciencias del comportamiento“, d’Alianza Universidad nº86, on hi ha diferents articles de la revista Scientific American, amb autors tan famosos i influents com Carnap, Wiener, o Sokal . Es començava a parlar del cervell com a anàleg a un gran ordinador –no existien els PC’s, per descomptat, perquè l’IBM PC es va començar a vendre el 1981, i el primer Macintosh el 1984- , es començava a modelitzar matemàticament els ecosistemes, i algunes màquines començaven a aprendre a jugar a escacs. I la teoria de jocs era una eina matemàtica que ajudava a la presa de decisions. Ara el llibre és vellet, però encara inspira. S’hi parla, per exemple, de la màquina de Turing, ara que s’acaba l’any dedicat a aquest científic i tecnòleg de vida desgraciada i gairebé novelesca.

A un article que es diu “Uso y abuso de la teoría de juegos“, d’A.Rapoport, hi havia diferents exemples cridaners de com intentar aclarir situacions conflictives. El que més em va cridar l’atenció va ser una anàlisi d’un dels episodis de l’òpera Tosca de Puccini. Al final de l’acte segon, el cap de policia Scarpia condemna a mort l’estimat de Tosca, Mario, però ofereix salvar-lo a canvi dels favors de Tosca. Tosca i Scarpia s’enganyen mútuament. Ella fa veure que accepta, i pacta amb ell que l’execució de Mario serà fingida, amb fusells amb bales de fogueig. Scarpia enganya Tosca, perquè els fusells tenen bales autèntiques i Mario morirà afusellat a l’acte tercer. I Tosca, que no sabia això, apunyala a Scarpia mentres aquest l’abraça pensant que així s’allibera del dolent i recuperarà el seu estimat després de l’execució fingida.

El problema és saber si el millor que podia fer cadascun d’ells era enganyar l’altre, vist el resultat final catastròfic (que inclou el suïcidi de Tosca saltant de les muralles del castell). I la resposta, evidentment, és que depèn. La teoria de jocs requereix que s’assignin valors numèrics de la satisfacció de cadascun dels protagonistes per a cadascun dels desenllaços possibles: si Tosca enganya i Scarpia no, Tosca hi guanya molt i Scarpia hi perd molt, per exemple. Segons com s’assignin els valors de satisfacció per a cada protagonista i per a cada situació, la satisfacció màxima –o la frustració mínima- de cadascun dels protagonistes és que s’enganyin mútuament, o que ambdós satisfacin la seva part del pacte. A l’òpera opten per enganyar-se.

I què te a veure tot això amb les eleccions catalanes? Simplement, ajuda a veure que la perspectiva d’un elector davant la temptació de no votar a qui creu que ha de votar per raons tàctiques personals pot analitzar-se també amb eines de teoria de jocs. Jo, que no en sóc expert en absolut, ho faria així: Imaginem un elector que vol que guanyi CiU però que li agradaria que se’n emportés un cert vot de càstig. Si aquest elector pensa que ell serà l’únic elector de CiU que votarà ERC i que la seva infidelitat quedarà impune, pot votar ERC sense sentiment de culpabilitat. Però si pensa que molts altres faran el mateix, probablement la perspectiva li canviarà i dubtarà. En aquests casos va bé, per aclarir-se, construir una taula de doble entrada en que s’analitzin els quatre casos:

1. Jo voto CiU i la gent vota CiU. La meva satisfacció és de només +10 perquè ha sortit el que jo volia, però no he pogut “castigar” CiU per por.
2. Jo voto CiU i la gent vota ERC. La meva satisfacció és +20 perquè he ajudat a CiU a tenir un millor resultat, en contra d’aquesta colla de brètols que han canviat el seu vot.
3. Jo voto ERC i la gent vota CiU. Perfecte. +90: ha guanyat qui jo vull i he pogut fer el meu vot de càstig.
4. Jo voto ERC i la gent vota ERC. Desastre, -60: per castigar CiU tots plegats, ningú en treu satisfacció.

I,amb tot això, com prendre la decisió? D’una manera gèlida i asèptica. Si sumes les satisfaccions que obtens votant CiU (10 + 20) o votant ERC (90-60) obtens en tots dos casos +30, satisfaccions iguals. Es tracta llavors d’agafar un dau i tirar-lo. Si surt un 1, un 2 o un 3, votes CiU. Si surt un 4, un 5 o un 6, votes ERC. Si no t’agrada gens aquesta proposta del dau, és que no has ponderat bé els valors de satisfacció que inicialment has assignat a cada opció. Si el primer valor dels quatre hagués estat de +40 i la resta es mantenen, les sumes de satisfacció serien ara de 60 votant CiU i 30 votant ERC, una el doble que l’altra. Llavors tires el dau i si surt 1, 2, 3 o 4 votes CIU; si surt 5 o 6 votes ERC. I si no vols tirar el dau, és potser que tens clar què vols, i si ho tens clar, vota-ho i no et compliquis la vida.

Obviament he agafat la parella de partits CiU ERC però hauria pogut fer el mateix amb PP i Ciutadans, ICV i CUP, ERC i ICV


UN NOU ADDITIU: E-960

17/07/2012

Vaig sentir-ne a parlar, ja fa força anys, a l’Abel Mariné: “No és un tema clar, i encara trigaran a decidir-se, a Europa”. L’estèvia o stevia, i els seus derivats, estaven essent avaluats per la UE per al seu ús com a edulcorant d’origen vegetal i com a medicament.

Hi ha un sector de la població que s’ha anat decantant en la seva dieta cap a productes que abans no els teniem com a dieta clàssica. Els motius pels quals han tingut èxit són, bàsicament, els d’oferir uns beneficis per a la salut –pretesos o reals- que els aliments clàssics pretesament no oferien. Naturalment, els aliments tradicionals –pa, patates, cansalada, arròs, macarrons, salsitxes, sardines, pèsols, i tota la resta- no eren mai anunciats com a productes beneficiosos per a la salut. Era tan evident que el menjar és bo per a la salut! . Ha estat després, cap als anys setanta, que es va començar a popularitzar de forma explícita el fet que determinats menjars tenien virtuts per a la salut: les sardines eren bones pel cor, la llet pels ossos, les taronges per les vitamines que porten, les pastanagues per a la vista i la pell… No és que no es sabés abans, tot això, però no es comprava ni es componia la dieta diària en base a la salut. Al menys, ningú dels que jo coneixia.

Quan comencem a mirar què ens aporta un determinat aliment, s’obre l’aixeta a tota mena d’afirmacions publicitàries per vendre aliments nous. Per exemple, els kiwis –el nom real de la planta és actinídia- es promocionen per la vitamina C (68 mg/100 g), tot i que els pebrots en tenen molta més (152 mg/100 g).
Avui es consumeix, a més, o en lloc del blat clàssic, cereals com espelta, kamut, quinoa o amarant… Si no has sentit a parlar d’algun d’aquests productes, ja te’n assabentaras aviat.

I, com a edulcorant natural, l’estèvia.

Stevia és tot un gènere de plantes amb més de 240 espècies, i entre elles, la Stevia rebaudiana, la més coneguda i usada. Originària d’Amèrica del Sur, va ser portada a Espanya on fou estudiada pel metge i botànic valencià del segle XVI Pere Jaume Esteve, de qui pren el nom. Les fulles o els seus extractes són molt dolços, i per això s’ha fet servir tradicionalment als països d’origen com a edulcorant en lloc del sucre. Amb un procés d’extracció amb aigua, purificació de l’extracte i posterior recristal•lització se’n extreuen els glucòsids d’esteviol (dels que n’hi ha diversos, essent el rebaudiòsid A el més conegut) amb una puresa del 95% o més. Tenen un poder edulcorant 300 vegades superior al del sucre, pel meu gust extraordinàriament empalagós. Els seus devots li atribueixen, a més, propietats de regulació de la concentració de la glucosa en sang, i per tant el seu ús per part dels diabètics tindria una doble avantatge: no s’ingeriria sucre, i es regularia la glucosa.

Per raons comercials, sanitàries i fins i tot polítiques, la comercialització de l’estèvia o els seus derivats al món ha sofert diferents vicissituts. Es comercialitza des de fa temps, tant l’estèvia com els seus derivats, al Japó –des de 1971-, a Sudamèrica, a la Xina i a altres països. El 1995 la Food and Drugs Agency (FDA) dels USA havia aprovat els glucòsids d’esteviol com a suplement dietètic segur, i el 2008 el rebaudiòsid ha estat reconegut com a GRAS (“generaly recognised as safe”). Les empreses Coca-Cola i Cargill han desenvolupat un edulcorant basat en els glucòsids d’esteviol denominat Truvia, PepsiCola un altre denominat PureVia, i hi ha altres productes d’altres marques, com Rebiana. S’han començat a usar en alguns refrescos de no massa difusió, per ara, i com a edulcorant de taula.

Glucòsid d’esteviol. Font: Wikipedia.

A Europa la UE avalua els glucòsids d’esteviol des de 2000. Després de llargs estudis sobre la toxicitat, la UE accepta, des de 12 de novembre de 2011, els glucòsids d’esteviol com a additius edulcorants. En la llista d’additius autoritzats a Europa els glucòsids d’esteviol tenen el número E-960. Aquest additiu es pot afegir a molts tipus d’aliments, com gelats, certes conserves, begudes, melmelades, sempre que siguin productes que no continguin sucre afegit. La ingesta admissible diària és de 4 mg/kg de massa corporal. Aquest valor es pot superar amb certa facilitat, especialment si es prenen moltes quantitats de begudes no alcohòliques edulcorades amb aquest additiu, i per això ara hi ha obert un procés de reavaluació de la ingesta diària admissible.

A la foto es poden veure quatre bossetes d’edulcorants habituals a les taules de bars i restaurants dels Estats Units. No tots els bars els tenen tots quatre, i l’estèvia és el menys comú. Els colors corresponen al tipus d’edulcorant. El verd és el derivat dels glucòsids d’esteviol E-960; el groc conté sucralosa E-955 (poc habitual aquí); el blau és basat en l’aspartam E-951, i el vermell, en la sacarina E-954. A Europa un altre edulcorant usat habitualment és el ciclamat de sodi E-952.

Hi ha empreses a Europa que ja comercialitzen edulcorants a base de glucòsids d’esteviol. La marca Natreen té una línia de comprimits i granulat, força cara i, per ara, sembla que poc demanada: la meva farmàcia de capçalera n’han venut, per ara, una capsa per encàrrec.

L’estèvia com a planta s’ha classificat per part de la UE com a novel food, i aquests productes tenen una legislació molt estricta si volen ser aprovats, i encara no ho ha estat. Mentrestant, activistes com Josep Pàmies, pagès de Balaguer i militant antitransgènics comercialitzen directament o per Internet de forma alegal la planta, que els usuaris prenen en quantitats no prou controlades per a tractar la diabetis tipus 2 i altres malalties, sense que se’n hagin publicat les avaluacions d’eficàcia ni de seguretat, en les que no deuen creure: n’hi ha prou amb els testimonis esbiaixats a Internet, es veu. Els col•lectius que sempre es queixen de que les avaluacions dels additius i dels medicaments són massa laxes, ara es queixen de que l’avaluació de l’estèvia és massa lenta…

PS L’endemà de la publicació d’aquest post, l’investigador J.M.Mulet, mantenidor d’un blog denominat “Los productos naturales, ¡vaya timo!” publica un post amb arguments similars, complementari. El recomano.


TAULA DE LA TAULA

02/12/2011

A l’Any de la Química s’han vist taules periòdiques dels elements de tota mena. Però el que no havia vist era una taula periòdica feta sobre una taula., sobre una autèntica taula. L’han construit especialment a l’IES Jaume Almera, de Vilassar de Dalt (o simplement Vilassar, com reivindiquen els habitants de Vilassar (de Dalt)). El disseny és dels professors de l’institut, i la construcció, d’un fuster local que hi ha posat tots cinc sentits. La taula és de gran qualitat, i està totalment al dia, amb el copernici (112) inclòs. Alguns símbols no es llegeixen prou pel color de la lletra, no prou diferent del fons, però això només passa a la foto. A la realitat es veuen perfectament.

Taula de la taula, a l'IES Jaume Almera, de Vilassar (de Dalt)

El que no sé és si a algú se li ha acudit la idea d’usar la taula com a tauler, i ha dissenyat algun joc de taula sobre la Taula Periòdica. Imagimen el Joc de l’OCa, en que si caus a l’arsènic tornes al començament, si vas a parar a l’or pots tirar tres vegades més, …

Però, segur que ja deu estar inventat. Com deia un company de carrera, tot el que puguis pensar ja ho ha pensat algú. Fins i tot aquesta darrera frase. I aquesta.

PS No deixis de llegir el primer comentari a aquest post, per constatar que efectivament ja està tot inventat…