JORNADA SOBRE BIOASTROLOGIA

28/12/2014
Els signes del Zodíac i els seus noms en llatí

Els signes del Zodíac i els seus noms en llatí

Per a la nostra indignació, m’assabento que el proper 6 de març es portarà a terme a Barcelona una Jornada sobre Bioastrologia. Per Internet veig que la bioastrologia és la ciència que estudia la relació entre els signes del zodíac i els aspectes biològics dels éssers vivents, sense entrar en la caracterologia, els valors o el comportament. Es basa en l’estadística i en diferents ciències biològiques, i no té per objectiu predir el futur, sinó explicar els fets basant-se en la posició relativa dels astres en determinats moments de la vida de l’organisme.

Alguns dels temes (provisionals) que tractaran en la Jornada de Bioastrologia seran:

• Probabilitat de que els nascuts sota el signe de Bessonssiguin bessons univitelins
• Bones pràctiques d’aquicultura en l’Era d’Aquari
• Els Peixos no són teleostis ni elasmobranquis, sinó anfioxus
• Epiastrologia: Varietats de càncer dels Crancsegons l’ascendent que tinguin
• El signe de Capricorni i la infidelitat conjugal
• Devoren els Lleó als Aries (moltó)?
• Nous sistemes de calibratge de la Balança astrològica
• Són els Tauroabolicionistes de les curses de braus, o en són partidaris?
• Immunitat dels Escorpía la picada d’escorpins, escurçons i taràntules
• És compatible amb el benestar animal la caça amb arc dels Sagitari?
• La partenogènesi en la reproducció dels Verge

Com es pot veure, els temes són apassionants…

Fem una mica de lingüística comparativa.

Crida l’atenció la terminació –logia. Deriva del terme grec logos, que vol dir raonament, argumentació, parla, discurs, intel•ligència, pensament, ciència, estudi, o sentit. Però, així com al terme biologia es refereix a una ciència, en el terme astrologia ens indica una pseudociència. Una altra terminació similar és –nomia, derivada també del grec nomos, adjudicar, assignar o legislar. D’aquí el terme economia, que vol dir legislació de la oikos, la casa, l’entorn. En canvi, l’ecologia seria el coneixement de l’entorn sentit ampli. En Miquel Duran ha introduit el terme edunomia, que és el nom del seu blog, especialitzat en la gestió de l’educació en el sentit més ampli[+] .

Però, en aquest cas, quin sentit etimològic tindria el terme astronomia? La gestió dels astres? No, astronomia és ja un terme molt antic, i es refereix a les lleis que regulen el comportament dels objectes celestes. També se’n deia astrologia, però aquest terme va anar derivant cap a la seva variant pseudocientífica. Llegeixo que l’església catòlica va dictar la Butlla contra l’astrologia el 1586 en temps del papa Sixte V, i després una Constitució contra l’Astrologia el 1631, per part del papa Urbà VIII, amic de Galileu però el 1632 el va jutjar. Que complicada que és la vida…

Per complicar-ho més, astrologia és pseudociència i cosmologia no. Ni geologia nicap de les -logiesmèdiques: cardiologia, neurologia, histologia, nefrologia, etc etc. Com es menja tot plegat?

Si has llegit fins aquí, potser és moment d’especificar que aquest pots ha estat penjat el 28 de desembre de 2014, dia dels Sants Innocents. Tot el que es diu de la bioastrologia i del simposi és inventat per un servidor. El que tindrà lloc realment el 6 de març de 2015 al matí és una Jornada sobre Astrobiologia, a la Facultat de Biologia de la UB, on hi tindré una participació parlant de la química que fa possible la biologia. En seguirem parlant. Guarda’t el dia.

Però hi ha qui guanya diners amb la bioastrologia. Alguns exemples: [+], [+]. I és que, com deia en B.E., company de curs de Selectiu, tot el que puguis pensar ja ho ha pensat un altre…

Póster Jornada Astrobiologia del 6/3/15. Fes clic per ampliar.

Póster Jornada Astrobiologia del 6/3/15. Fes clic per ampliar.


L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA-13: JEFF KOONS

01/12/2014

Ampliat 3-7-15
Corregits errors numèrics 8-3-16

Puppy al Guggenheim, Bilbao

Puppy al Guggenheim, Bilbao

Jeff Koons (Pennsylvania 1955) [+] és, diuen, l’artista viu més cotitzat del mercat actual. Però no és per això que m’interessa. Va viure durant un temps amb l’actriu porno Cicciolina, i alguna de les fotos que es va fer amb ella practicant sexe formen part de la seva col•lecció artística, i també en escultures. Tampoc és per això que m’interessa. És també l’autor del gran gosset Puppy (1997), de l’entrada del museu Guggenheim de Bilbao, ben conegut , i al que per cert dos membres d’ETA disfressats de jardiners van voler dinamitar deixant-hi aprop una jardinera plena d’explosiu. L’atemptat va ser frustrat per un ertzaina, posteriorment assasinat per ETA. Ara el centre Pompidou de París li dedica una gran exposició monogràfica presidida per les seves grans escultures que representen, molt ampliades, figuretes fetes amb globus, i que ell realitza amb acer inoxidable recobert de pàtines acolorides brillants que els dóna aparença de mirall. Però tampoc és per això que m’interessa.

Baloon Rabbit (2005-2010)

Baloon Rabbit (2005-2010)


La única obra que m’interessa dels treballs de Koons -dels que conec – és la primera que va vendre, el 1985. Es diu “One ball total equilibrium tank“, i li van pagar només uns 3000 $. Ara s’estima que el preu estaria entre els 4 i els 6 milions de dòlars.

L’obra “One ball…” forma part de la sèrie Equilibrium, conjunt d’obres similars. La que aquí comentem consisteix simplement en un aquari ple on s’hi aguanta, al mig, una pilota de bàsquet. A la sèrie hi ha també obres amb dues i amb tres pilotes, totalment submergides o flotants.

Acabo de dir que “simplement”. Però, és tan simple? Com és que s’aguanta allà al mig una pilota sense suport de cap mena? S’accepten hipòtesis…

One ball total equilibrium, 1985

One ball total equilibrium, 1985

Podriem pensar que la pilota de bàsquet té la mateixa densitat de l’aigua. L’hauriem hagut d’omplir de líquid amb la densitat adequada. Però segur que no es quedaria allà al centre amb tanta precisió: podria estar a dalt, al mig o a baix.

Podriem pensar que no és aigua el que hi ha al tanc. Efectivament, podriem imaginar un líquid amb estructura de gel, com ara fan per suspendre boletes de principis actius al sí d’emulsions cosmètiques. L’aigua hauria de tenir estructura gelificada amb gelatines especials. Però no tindria la transparència que té, i no crec que el 1985 existíssin encara els gels suspensors.

El líquid és aigua…salada. Per fer l’obra que tenia al cap, Koons va demanar opinió a Richard Feynman (1918-1988), premi Nobel de Física el 1965 i del que varem parlar fa uns mesos[+]. Li va suggerir que explotés la diferència de densitats entre l’aigua salada concentrada i l’aigua destil•lada. Per la xarxa no he trobat detalls de com s’ho va fer realment, i per tant, les descripcions i els càlculs que es fan a continuació són deduccions pròpies.

A 25ºC es poden preparar dissolucions de clorur de sodi de fins a 359 g de sal per kg d’aigua, amb una densitat de 1197 kg/m3. El procediment per fer l’obra penso que consisteix en omplir el tanc fins a la meitat d’aigua salada concentrada. A continuació s’hi posa la pilota, de la que després es dirà com s’ha preparat. La pilota flotarà sobre l’aigua salada. I finalment, i molt curosament, es va omplint la resta del tanc amb aigua destil•lada. Es crea, doncs, un medi aparentment continu perquè les dues aigües són incolores, tenen aproximadament el mateix índex de refracció, i no es veu cap interfase entre elles.

Per tal que la pilota es quedi entre dues aigües, cal preparar-la adequadament. Una pilota de bàsquet mitjana té 76 cm de circumferència i pesa 600 g. Això correspon a un volum total aproximat de 7,40 L, i com que la densitat del cautxú és de 934 kg/m3, vol dir que el volum interior de la pilota és de 6,76 L. Si volem que la pilota en conjunt tingui una densitat aparent entre la de l’aigua amb sal i l’aigua destil•lada, és a dir una densitat de 1098 kg/m3, ha de pesar en total 7,60 kg. Si volem que la pilota quedi totalment plena de líquid, prèviament buidada d’aire, l’haurem d’omplir totalment d’una solució d’aigua salada de densitat 1035 kg/m3, que correspon a una concentració a l’11,5% de sal. Es poden usar concentracions més altes, no omplint completament la pilota, però no concentracions més baixes. Suposo que l’artista deu usar concentracions més altes, omple la pilota fins que pesi els 7,60 kg, i l’acaba d’inflar amb aire.

En aquestes condicions la pilota flotarà entre les dues aigües, aparentment en equilibri indefinit. D’aquí el nom de l’obra.

Però no.

Amb el temps les dues aigües s’aniran barrejant, perquè s’aniran homogeneïtzant per difusió laminar. Els ions de la sal de baix aniran paulatinament cap a la part superior del tanc, i la diferència de densitats entre el dalt i el baix s’anirà fent més petita amb el temps. El temps que es pot tardar en aquesta homogeneïtzació dependrà de si la sala on hi ha el tanc té variacions brusques de temperatura, i si hi ha vibracions dels visitants que es transmetin al tanc, cosa que fa augmentar la velocitat de difusió. En les millors condicions possibles d’estabilitat, diuen que el tanc pot mantenirse en condicions acceptables uns sis mesos. Es podria calcular, però és molt més complex: caldria fer equacions diferencials en derivades parcials (dimensions i temps) i ja no me’n recordo…

Quan el tanc estigui totalment homogeneïtzat, la densitat final serà d’uns 1120 kg/m3. Com que hem imposat que la pilota tingui una densitat aparent de 1098, amb el temps la pilota s’anirà desplaçant cap amunt fins acabar flotant. I això, que és l’evolució natural, no té solució. Cal buidar el tanc, i tornar-lo a omplir en les condicions indicades.

Si es preparés el tanc només amb les dues aigües i després s’hi posés la pilota, la pertorbació de la pilota atravessant l’aigua seria massa important. Hauria de fer-ho tan lentament que no crec que sigui aquest el procediment triat.

Aquesta tècnica de solucions d’aigua dolça superposada a aigua salada es fa servir des de fa anys en els estanys solars, que són dipòsits molt plans amb aigua salada a sota, una capa intermèdia, i aigua dolça a la part superior. S’escalfen per la radiació solar, que degut a la transparència de l’aigua va a parar quasi tota a la dissolució concentrada inferior, que pot arribar fins a 80ºC. Aquesta aigua calenta salada es pot usar per a calefacció o per a motors tèrmics. L’aigua s’evapora en part, i cal anar-la substituint per aigua dolça a la superfície. No és un sistema molt utilitzat però hi ha algunes realitzacions industrials en funcionament des de fa anys en paísos amb zones desèrtiques, com la Índia.

Això de la pilota ens ha portat lluny…

Three balls total equilibrium

Three balls total equilibrium

Ampliació 3-7-15 Del 9 de juny al 27 de setembre de 2015 hi ha al Museu Guggenheim de Bilbao una retrospectiva Jeff Koons molt completa, que he visitat. Hi ha diverses peces de la sèrie Equilibri, i entre elles les dues de les figures representades aquí i una tercera, on dues pilotes floten fins a la meitat en aigua. No se’n poden mostrar imatges perquè a l’exposició és prohibit fer fotos, excepte a quatre obres.


El 9-N i la mantega

18/11/2014

Emulsió d’oli en aigua . Les taques fosques són les gotetes d’oli. Font: Aguilera et al (1999) “Microstructural Principles of Food Processing and Engineering”

La mantega és una emulsió W-O. Això vol dir que la mantega és formada per petites gotetes d’aigua (W, de water) disperses al sí d’un greix (O, d’oil). Per fer mantega es necessita crema de llet, que és una emulsió de gotetes de greix disperses en una massa d’aigua amb lactosa, tot plegat una emulsió O-W. Si batem la crema de llet amb energia fent-hi introduir aire s’obté la nata muntada, que és una espuma. Però si evitem fer-hi entrar aire, a còpia de batre s’obté la mantega: hem fet una inversió de fases, és a dir, que d’una emulsió O-W hem passat a una altra W-O a còpia d’energia.

El que era fase contínua abans, l’aigua amb lactosa, és ara fase dispersa en forma de gotetes, i el que era fase dispersa abans, les gotetes de greix, són ara fase contínua. Ni les quantitats ni les propietats del greix i l’aigua no han canviat, simplement han permutat el seu paper en la barreja. I les propietats de tot plegat han canviat, perquè d’una substància clarament líquida hem passat a una substància clarament sòlida, i tot això sense canviar-ne les quantitats totals. És interessant constatar que no sempre la fase contínua és la majoritària. Poden haver-hi emulsions de gotetes d’oli en aigua -una maionesa- en que hi hagi molt més oli que aigua provinent de la clara i del rovell de l’ou, però la fase contínua és acuosa.

La fase contínua -l’aigua amb lactosa, en el cas de la crema de llet; el greix, en el cas de la mantega- permet la comunicació fàcil entre tots els punts de la fase, perquè tots són en contacte amb tots, formant la matriu de la substància. En canvi la fase dispersa -el greix, en el cas de la crema de llet; l’aigua, en el cas de la mantega- té gotetes separades, que no es comuniquen fàcilment entre elles.

És obvi que estem parlant del 9-N.

Passem de la química a la sociologia. La fase contínua és la que vertebra políticament la societat; la o les fases disperses -pot haver-n’hi més d’una- hi són, però no en són la matriu social. I al llarg dels darrers mesos/anys s’ha donat una “inversió de fases” paradigmàtica. S’ha canviat el llenguatge social, s’han canviat les expectatives de bona part de la població, ha anat calant majoritariament un missatge abans minoritari o no predominant.

Aquesta inversió de fases ja havia passat també en èpoques anteriors: durant el franquisme l’estructura antifranquista era dispersa i atomitzada, però s’anaven fent intents de coordinació, com l’Assemblea de Catalunya i altres, que van permetre que a la mort de Franco la inversió de fases fos fàcil: la matriu, la fase contínua, la que dóna visibilitat i modela el llenguatge social, va passar a ser la democràcia i els demòcrates, que van marcar l’estructura social, mentres que els antidemòcrates, franquistes i partits nostàlgics quedaven dispersos, poc visibles i sense influència social aparent.

Posteriorment, des de l’etapa Aznar, la fase contínua democràtica s’ha anat escindint en dues parts: la fase contínua de matriu espanyola basada en el PP i el PSOE es manté i segueix tenint estructures importants i centres de poder. Però alhora han anat apareixent elements dispersos que no combreguen amb la idea unitària i que titllen l’estructura de partits existent de corrupta i frenadora del progrés social. A Espanya és el fenomen Podemos, les plataformes d’indignats… A Catalunya trobem barrejats, però ben diferenciats, els grups antisistema, la CUP, els grups independentistes, diverses plataformes i moviments socials, etc. S’ha anat treballant amb iniciatives més o menys unitàries per coordinar aquests grups. Per exemple, Òmnium i l’ANC, amb l’ajut d’alguns partits, han vertebrat una nova “inversió de fases” per la que, a Catalunya, l’hegemonia comunicacional, la visibilitat i el discurs és dels independentistes, del dret a decidir i dels moviments socials. Són l’actual fase contínua social, la que vertebra i dóna el discurs dominant. Queden com a fase dispersa els partits espanyolistes, grupúsculs d’extrema dreta i la massa de ciutadans que no s’expressa políticament, per ara.

Recordem que no és la quantitat total de seguidors d’una idea el que determina l’hegemonia, sinó la capacitat d’imposar un discurs. I recordem també que en una inversió de fases com les descrites, les quantitats totals de components d’una fase i de l’altra es mantenen constants.

Poden tornar-se a invertir-se en el futur les fases? Dificilment. Potser la fase dispersa actual pot anar-se connectant i comunicant-se, incrementant els enllaços entre ells, i arribar a formar una nova fase contínua, sense que la fase contínua anterior existent deixi de ser contínua. Aquesta situació fisicoquímica no correspon als models W/O i O/W explicats abans, però també és ben factible: dues fases contínues interpenetrant-se, com si fossin una esponja en què la fase sòlida és contínua i els forats de l’esponja estan tots connectats entre ells. D’aquesta nova situació se’n diu un gel (no un gel de glaçó ni un gel de bany sinó un gel de gelatina). Un clara d’ou dur cuita n’és un exemple.

Les analogies entre química i societat s’acaben aviat, i no poden fer-se anar molt més enllà. Si t’agraden aquestes reflexions, potser et pot ser útil el text “Emulsions socials[+] i els posts sobre la termodinàmica i la cinètica de la independència. Són quatre posts consecutius, i aquest és l’enllaç del primer [+].


EXPERIMENTS AMB LA NESPRESSO

06/11/2014

Em molesta començar un article citant una marca, i més si és una d’aquestes marques que han aconseguit els monopolis mentals de molta gent, com Apple, amb un sistema propi i incompatible amb altres, i amb una atenció al client llepissosa. Deu ser un sentiment d’inferioritat per part meva…

Però bé, a casa tenim una nespresso, que no sé si posar amb majúscules, com a marca que és, o amb minúscules, com a gairebé nom comú, com tebeo. Ho posarem amb minúscules, petita venjança. Intentem veure quins experiments ens permet fer, i què podem descobrir fent-los. Per a una informació prèvia sobre el cafè, les seves característiques i la cafeïna, pots consultar, per exemple, un article que es publicarà pròximament del que aquí n’hi ha el preprint [+].

Una cafetera nespresso és poc manipulable. A la meva es pot variar la quantitat de cafè que proporciona (dues posicions: curt i llarg), i el tipus de càpsula, i res més. Amb tan poca cosa, farem alguns experiments. Tots seran fets amb la posició de cafè llarg, que subministra uns 150 mL, que són 150 g de suc. Caldrà tenir un cronòmetre, i una bàscula que permeti pesar fins a 300 g amb precisió de grams.

Experiment 1. Volem saber la reproduïbilitat de la màquina. Fem que funcioni sense càpsula. Subministra 170 g d’aigua en 25 segons. Tres vegades seguides dóna el mateix resultat. L’aigua surt a 70ºC. Conclusió: la màquina té bona reproduïbilitat o precisió.

Experiments 2. Volem saber la reprodubilitat del mateix tipus de càpsula. Fent tres cafès amb el mateix tipus de càpsula s’obtenen valors lleugerament discrepants tant en la quantitat obtinguda com en el temps d’extracció. Aquestes discrepàncies no són superiors al 5% en cap dels casos. La prova s’ha fet amb càpsules Fortissio Lungo (mitjana de 153 g i 41 s) i Decaffeinato Intenso (140 g i 65 s). Conclusió: les càpsules tenen bona reproduïbilitat.

Experiments 3. Volem saber el comportament de la càpsula en tres extraccions successives sense treure-la. Des del punt de vista gastronòmic això no té cap sentit actualment, perquè és usar marro per fer més cafè. Això s’havia fet en temps de penúria -i no amb nespresso sinó amb cafeteres de mitjó-, però no ara. En tots els casos la primera extracció obté menys quantitat de producte, i amb més temps que la segona i tercera extracció, que són quasi iguals. El resultat és força lògic, i s’explica perquè en la primera extracció l’aigua ha de saturar la càpsula de cafè en pols, que està seca, i ha de penetrar per l’interior dels porus. Part de l’aigua es queda a la càpsula, doncs, i tarda més temps. Per exemple, en una càpsula de Ristretto forçada fins a un cafè llarg (sacrilegi) la primera extracció tarda 56 s i subministra 140 g de producte, i a les successives extraccions 42 s i 154 g, i 41 s i 155 g. Conclusió: una massa de pols de cafè ja saturada d’humitat deixa passar l’aigua més fàcilment que si està seca, com era obvi ja abans de fer l’experiment. Ara ho hem quantificat per a 10 càpsules diferents (algunes amb només dues extraccions consecutives) i el comportament és molt similar en totes.

Evolució de líquid que surt en preparar un cafè. Fes clic per ampliar

Evolució de líquid que surt en preparar un cafè.
Fes clic per ampliar


Experiment 4. Volem saber l’evolució d’una extracció. Per a això, anirem recollint petites quantitats del cafè que va sortint al llarg d’una única extracció. El resultat era l’esperable, com es pot veure de la foto. Les primeres fraccions són negres intenses, i el color va perdent intensitat rapidament. La prova es va fer amb una càpsula de Kazaar. Òbviament al final es van barrejar totes i el cafè llarg resultant va ser consumit.

Taula resum dels experiments

Taula resum dels experiments

Relació entre intensitat del cafè i temps i quantitat total d’extracció.

La única manera que tenen els fabricants de càpsules per aconseguir sabors, intensitats i cossos diferents al cafè, i per tant, tenir una bona gamma de productes, és jugant amb les composicions del cafè, els graus de torrefacció, el grau de molturació i la compactació dels grans dins de la càpsula. No per això el cafè tindrà més o menys cafeïna, perquè el cos i intensitat del cafè no li venen de la cafeïna, sinó de les aromes creades en la torrefacció, i del grau d’extracció assolit per la màquina. A casa no tenim prou instruments per poder analitzar cap de les variables anteriors, però sí que podem constatar la relació entre la intensitat obtinguda i els temps i quantitats de café extret. Per fer-ho, n’hi ha prou amb mesurar les quantitats de cafè que surt de cada tipus de càpsula i el temps que tarda la màquina a parar-se. Els resultats són a la taula adjunta.

La gràfica 1 mostra que quanta més intensitat té el cafè (segons el fabricant), tant més temps triga a preparar-se. Sembla lògic, atès que el temps d’extracció és una mesura de la dificultat de pas de l’aigua per la càpsula, i això indica més compacitat, i partícules més petites. La gràfica 2 reafirma aquesta idea, i mostra que quanta més quantitat total s’obté menys temps tarda en preparar-se. En tots dos casos, la màquina amb aigua sola sense càpsula tarda menys i en surt més quantitat.

Gràfica 1. Variació del temps d'extracció segons la intensitat indicada pel fabricant. Fes clic per ampliar.

Gràfica 1. Variació del temps d’extracció segons la intensitat indicada pel fabricant. Fes clic per ampliar.


Hi ha marques de càpsules que fan la competència a Nespresso. Entre elles, Fortaleza i L’Arôme Marcilla. A les gràfiques estan representades, respectivament per una F (Fortaleza mezcla intensitat 8) i per una M Ristretto Marcilla intensitat 10). La primera és comparable a les càpsules Nespresso en comportament, però el Ristretto Marcilla es desvia del conjunt, i tarda molt més -fins el doble- parar-se la màquina, que subministra una mica menys de producte que les altres càpsules. L’afirmació publicitària de la lentíssima caduta és certa. L’explicació pot trobar-se en que la tapa de la càpsula de Nespresso és d’alumini i la de L’Arôme, de plàstic. M’ha semblat observar que quan la cafetera forada la tapa de la càpsula de Nespresso, els forats que queden són més grans que els de la càpsula de L’Arôme, on es generen forats més petits, i que semblen tancar-se per si sols perquè el material és més elàstic. Això faria que l’aigua fluís amb més dificultat i l’extracció fos més lenta. Seria veritat també el que diu l’anunci publicitari sobre el “design de la cápsula“…

Aquest tipus d’experimentació només té un inconvenient: cada cop que fas cafè has d’anar a la cuina amb cronòmetre, balança, llàpis, paper, centrar-te en el que fas… i a vegades, haver-te de beure extractes que no et venien de gust en aquell moment. Però tot sigui per la ciència…

Gràfica 2. Relació entre el temps d'extracció i la quantitat total extreta.

Gràfica 2. Relació entre el temps d’extracció i la quantitat total extreta.

Ampliació 15-4-16. Bacterioma a la safata de residus de la Nespresso
Quants bacteris s’acumulen amb els residus sòlids i líquids a l’aparell? Treball fet per investigadors de la Universitat de València. Quedaras esgarrifat inetejaras més sovint el recipient… L’enllaç aquí: [+]


PAREMIOLOGIA QUÍMICA APÒCRIFA

02/11/2014
Un dels llibres de refranys catalans, on no n'hi ha cap dels transcrits al blog.

Un dels llibres de refranys catalans, on no n’hi ha cap dels transcrits al blog.

Aquest és un article que vaig escriure fa uns anys per a una revista de químics. M’ha semblat adient difondre’l una mica més, via el blog.

Els refranys són fórmules literàries que condensen sabiduria popular, la major part de vegades experimental, i en altres casos ideològica. Cada professió ha generat els seus propis refranys, frases fetes i dites populars. La química no n’ha estat una excepció. A continuació es mostra una petita selecció d’alguns dels refranys químics, espigolats de les comarques catalanes. S’hi afegeix un comentari a cadascun, per contextualitzar-lo, perquè alguns dels refranys podria resultat excessivament distants de la cultura científico-urbana que se li suposa al lector. No els trobaras als llibres, però.
Aquest és, doncs, un article de paremiologia química apòcrifa. Paremiologia, perquè parla de refranys. Química, perquè els exemples són químics. Apòcrifa… bé, el lector ho deduirà .

Comencem.

Pel juliol,
ni dona ni glicol

Refrany típic fins fa poc entre els mecànics dels tallers de vehicles. Les elevades temperatures del mes de juliol fan absolutament innecessari que els automòbils i tractors usin cap sistema anticongelant a l’aigua dels seus radiadors. I els glicols en dissolució acuosa són els principals components dels anticongelants, a més dels colorants i conservants. L’alusió a la dona és actualment d’una incorrecció de gènere evident, però ja se sap que els refranys no miren prim..

De ponent
ni vent, ni gent, ni dissolvent

La mala qualitat d’algunes partides de furfural, dissolvent industrial extret de closques d’ametlla o d’altres residus agrícoles, i probablement la rivalitat entre fabricants, expliquen aquesta dita típica de les comarques del sud de Catalunya que elaboren aquest producte.

De ponent
ni vent ni efluent

Variant recent del refrany anterior, que en determinats dies de l’any espontàniament surt de la boca dels habitants de la ciutat de Tarragona quan hi ha episodis de contaminació procedents de les químiques.

Pel juny
el sulfat al puny

Les vinyes requereixen d’un tractament anticriptogàmic, cap al començament de l’estiu. S’han fet servir tradicionalment el brou borgonyó, que és una barreja de sulfat de coure i carbonat de sodi, o bé el brou bordelès, molt més conegut, que és una barreja de sulfat de coure i hidròxid de calci. Aquesta barreja, coneguda pels pagesos com caldo verdulès, era aplicat amb uns aparells denominats sulfatadores, que no eren més que polvoritzadors mecànics, impulsats a mà pel propi pagès amb una palanca que movia amb el puny. D’aquí el refrany.

Març marçot
congela l’amina i l’amida si pot

A les plantes oleoquímiques es desdoblen els triglicèrids dels greixos en glicerina i àcids grassos en una columna tipus Emery-Colgate, que no és més que un gran sistema d’extracció amb reacció química. Posteriorment es poden separar els àcids grassos per cristal•lització, i es poden fer reaccionar amb amoníac per treure’n diverses amines i amides grasses, que s’envasen en bidons o sacs i es desen a l’aire lliure. Si les condicions del medi són molt fredes, es pot donar el cas que substàncies que són líquides en condicions habituals, arribin a congelar-se, amb l’inconvenient de que ja no es poden bombejar. El refrany és un avís als operaris per tal d’evitar que es doni aquesta indesitjable situació.

Els catalans
de les pedres treuen alcans.

A Catalunya hi ha indicis de petroli o d’esquistos bituminosos en diversos llocs. El primer sondatge sembla que fou al municipi de Montagut, a la Garrotxa, entre 1925 i 1929. El sondeig més profund es feu el 1981 a Gironella, al Berguedà, on s’arribà a 4568 m, amb una relativament important producció de gas metà impurificat. S’han fet més de 70 perforacions, amb èxit escàs, si s’exceptuen els jaciments marins de 1970 davant de les costes de Tarragona (camps Casablanca, Dorada, Boquerón, Sardina, Salmonete, Rodaballo i altres). Alguna gent de les comarques citades van adaptar el conegut refrany per referir-se a les noves troballes hidrocarbonades. Encara avui es pot visitar la mina Riutort, on segueix regalimant cru per les parets.

No pots dir nitrat
fins que no es al sac i ben lligat

El nitrat potàssic és un important producte usat a pirotècnia i per a preparar pólvora negra, com a conservant de carns i per a altres aplicacions. La seva obtenció consisteix a barrejar el clorur de potassi amb nitrat de sodi en mitjà aquós i precipitar la sal. Les solubilitats diferencials de les sals són de tal manera que a 25ºC precipita el nitrat de potassi, mentres que el clorur de sodi queda en dissolució. Després s’ha de filtrar la sal obtinguda i assecar-la abans d’envasar-la. El procés és força delicat, perquè un canvi de temperatura del sistema, o un excés de clorur faria que no es precipités nitrat de potassi, sinó qualsevol de ls altres tres sals possibles. D’aquí la precaució que ens mostra el refrany.

Si la Candelera plora
hi ha amoniac fora

Són ben conegudes les propietats lacrimògenes i irritants de l’amoníac. Era el gas que es feia servir per als cicles frigorífics que fabricaven barres de gel per a conservar aliments, o en cicles per refrigerar salmorra per a finalitats industrials. El signant recorda una fuita d’amoníac a la fàbrica de gel del Manyo, al carrer del Magatzem de Badalona, ben a prop de casa. De fet, amb l’amoníac fora, no va ser només la Candelera la que va plorar, sinó tots els veïns del carrer.

Si la Candelera riu
hi ha nitrós ben viu

El monòxid de dinitrogen o òxid nitrós N2O és el conegut gas hilarant, que s’obté per descomposició tèrmica del nitrat amònic. S’havia usat com a anestèsic i analgèsic, al marge de que té les propietats que diu el seu nom comú. Joseph Priestley el va descobrir el 1772, i fou Humphry Davy qui determinà les seves propietats fisiològiques, experimentant ell mateix els seus efectes. Com en el refrany anterior, els efectes del gas no es limitarien a la Candelera.

Qui no vulgui pols
que no vagi a la cimentera

Les fàbriques de ciment poden ser un niu de pols perquè treballen amb sòlids pulverulents, tant pel que fa a les primeres matèries –pedra calcària, i argiles- com pel producte final, el clinker. Era relativament fàcil que hi hagués fuites de material, que ràpidament embrutava tot l’entorn per la pols. En l’actualitat, però, el refrany és antiquat: les cimenteres han fet un esforç considerable per tal d’evitar-ho, mitjançant la instal•lació d’electrofiltres, ciclons i un nou disseny dels molins en circuits tancats. Als anys quaranta a Badalona hi havia una sala de ball anomenada l’Era, on van canviar el refrany per una forma actualment més coneguda – “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’Era“- però donant-li un sentit molt més procaç.

L’acetona és bona
si la bossa sona

El refrany no fa més que constatar el fet de que si es demana qualitat als productes que s’adquireixen, el seu preu és en consonància. O, vist en sentit invers, que els fabricants que vetllen per la qualitat dels seus productes venen a millor preu. Actualment la qualitat és l’únic mecanisme per lluitar contra la invasió de productes i tecnologia procedents de la Xina i l’Índia. Aquest refrany va ser després copiat per l’Agència de Turisme de Barcelona, que en va fer una variant per tal d’atreure turisme de qualitat, amb el pobre èxit que es pot constatar a les Rambles en qualsevol moment.

No sembraras el teu tros
sense passar per la Cros

Els adobs artificials van representar una revolució per al camp. El superfosfat és un fosfat de calci de fórmula genèrica CaH4P2O8, barrejat amb sulfat de calci, i que s’obté des de 1842 mitjançant l’atac de l’àcid sulfúric al 60% sobre la fosforita. Juntament amb el guano i el nitro de Xile –NaNO3 natural-, el superfosfat va donar al camp els nutrients que li faltaven. La Sociedad Anónima Cros, amb les seves fàbriques de Badalona, Lleida i Sant Carles de la Ràpita, subministrava des de finals del segle XIX bona part d’aquests adobs.

No rentaras els pecats
amb detergents sulfonats

Abans de que apareguéssin els detergents sintètics moderns, la roba es rentava a mà amb sabons derivats de greixos animals o vegetals. Quan es va aconseguir la sulfonació dels alquilbenzens amb òleum o, actualment, amb SO3 diluit, es van posar al mercat productes detergents molt més eficaços, com l’Omo o el Persil. Va ser tanta la fama de bon netejador de taques de l’alquilbenzenesulfonat sòdic que la gent gran i de missa va empescar-se el refrany, que relativitzava l’eficàcia del producte.

Acabarem amb una estrofa d’una petita poesia que es recita encara en els pessebres vivents de certes facultats de química pels voltants de Nadal.

El bon Jesuset
és a l’establia
Està mort de fred
perquè és fred el dia.
Comenta Josep:
“Té poca energia”
Maria respon:
“Jo així no ho diria.
A pressió constant
se’n diu entalpia”

És admirable com s’han mantingut aquestes mostres de la literatura popular, i animem des d’aquí a totes aquelles persones que coneguin algun refrany no transcrit que ens el faci arribar. Els folkloristes els ho agraïran .

*****************************************************************************************
A continuació es transcriuen els veritables refranys, per si algun lector no els coneix:

Pel juliol ni dona ni cargol
De ponent, ni vent ni gent
Pel juny la falç al puny
Març marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot
Els catalans de les pedres treuen pans
No pots dir blat si no és al sac i ben lligat
Si la Candelera plora el fred és fora
Si la Candelera riu el fred és viu
Qui no vulgui pols que no vagi a l’era
Barcelona és bona si la bossa sona

Els dos darrers, així com la poesia, són totalment inventats.


L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA – 12 : LA ROSA DELS VENTS DE LOTHAR BAUMGARTEN

23/10/2014

Rosa dels Vents de l'Atles Català.  Font: Àngel Arana, http://www.uoc.edu/in3/hermeneia/exemples/atles_catala/rosa.htm:  Fes clic per ampliar

Rosa dels Vents de l’Atles Català. Font: Àngel Arana, http://www.uoc.edu/in3/hermeneia/exemples/atles_catala/rosa.htm:
Fes clic per ampliar

Parlarem de la que probablement és l’obra artística més gran de Barcelona -exceptuant obres arquitectòniques-, i que moltíssims ciutadans trepitgen cada dia sense ni adonar-se’n.

Però, primer, comencem amb una pregunta que hi té a veure. Què és el que assenyala un penell, d’on ve o cap on va el vent?

Els penells són figures rígides assimètriques, és a dir que tenen més superfície a un costat de l’eix vertical que a l’altre costat. I per efecte del fregament de l’aire, sempre s’orienta de manera que la part de menys superfície és la d’on ataca el vent. La punta de la fletxa, o el cap del gall, indica d’on ve el vent.

Els noms dels vents són relacionats amb d’on venen. Els noms clàssics dels vuit vents principals a Catalunya són ben coneguts, i tenen origen geogràfic
Tramuntana o vent de port: ve del nord N. Vol dir, obviament, el vent que ve de darrera de les muntanyes.
Gregal o grec: ve del nordest NE. El nom deriva de l’italià grecale, de l’illa de Zakhintos, Grècia
Llevant: ve de l’est E. D’on el Sol es lleva
Xaloc: ve del sudest SE. Deriva de l’àrab shaluq, que en italià ha donat scirocco
Migjorn: ve del sud S. Per on el Sol passa el migdia, a mig dia.
Garbí o llebeig: ve del sudoest SO. Garbí ve de l’àrab i vol dir occidental.Llebeig prové de l’àrab, i vol dir de Líbia.
Ponent: ve de l’oest O. D’on el Sol es pon.
Mestral, cerç o serè: ve del noroest NO. El nom li ve del llatí magistrale. Cerç ve de l’espanyol cierzo. Serè, perquè és un vent molt sec.

La primera rosa dels vents dibuixada a un mapa és la de l’Atlas Català de Cresques Abraham, de 1375. I probablement la rosa dels vents més gran de l’univers sigui a Barcelona. Efectivament, en ocasió dels Jocs Olímpics de 1992 es va convocar l’Olimpíada Cultural. Sota aquest paraigües i patrocini, diversos artistes, especialment escultors, van deixar peces a diferents llocs de Barcelona, moltes acumulades a la zona del Pla de Palau i cap a la Barceloneta. La concepció d’aquesta operació està descrita al llibre de Glòria MoureConfiguracions urbanes“, d’Editorial Polígrafa (1994).

Una d’aquestes obres és de l’escultor Lothar Baumgarten (Rheinsberg 1944) [+] . Aquest és un important artista conceptual alemany que viu als EUA i ha fet moltes exposicions i muntatges. Té obra per tot arreu, també al MACBA.

L’obra consisteix simplement en els noms de tots els vents fets amb lletres majúscules de ferro, cada lletra de dimensions d’un metre de mitjana, incrustades al paviment de les voreres o de la calçada dels vehicles. Cada nom de vent es llegeix seguint la direcció d’allà on ve. Els noms estan distribuits sense cap ordre. Les obres urbanes han mutilat parcialment l’obra. Per exemple, la P de PONENT ha desaparegut, i les OC de XALOC no es veuen perquè hi ha una tanca de separació que travessa el nom del vent.
(Fes clic a una foto qualsevol per veure la seqüència de fotos completes i ampliades. Prem ESC per acabar)


Tot plegat és de grans dimensions: de la punta oest – vent GARBÍ, al carrer del Doctor Aiguader enfront del carrer Llauder- fins a la punta sur -vent XALOC, al passeig Joan de Borbó enfront del carrer Escuder- tot envoltant els antics magatzems del port, hi ha més de 400 m d’obra artística…

Plànol de la instal·lació. Font: llibre "Configuracions urbanes". Fes clic per ampliar. Els noms dels vents són subratllats en groc.

Plànol de la instal·lació. Font: llibre “Configuracions urbanes”. Fes clic per ampliar. Els noms dels vents són subratllats en groc.


Vista des de Google Earth de part de l'obra. Es distingeixen els vents  Migjorn i Tramuntana. Fes clic per ampliar.

Vista des de Google Earth de part de l’obra. Es distingeixen els vents Migjorn i Tramuntana. Fes clic per ampliar.


El comentari que Glòria Moure escriu al llibre sobre l’obra i l’autor es fet amb un llenguatge i unes idees per a mi incomprensibles… Realment, no hi veig “l’agressiva relació entre cultures dominants i colontzadores, d’una banda, i aquelles altres perifèriques i sotmeses, de l’altra. (…) Baumgarten fa ressaltar aquest fet des de dins, tot distribuint imatges, objectes i noms en espais específics mitjançant una poètica subversiva, però de cap manera pamfletària“. Potser sí…

Com deia l’Auca de Montserrat quan la família contempla una de les reixes modernistes d’un dels misteris del Rosari:
“Ja diu la noia admirada
no hi entenc, però m’agrada


CENTENARI DE MARTIN GARDNER

21/10/2014

El dia que es publica aquest post (21-10-2014) és el centenari del naixement de Martin Gardner, autor de textos de matemàtiques recreatives, lluitador contra les pseudociències i estudiós de les Alícies. Li he dedicat un post d’encàrrec al meu blog en castellà de SciLogs [+], on destaco les tres facetes de la seva vida, i un post al meu blog de les Alícies [+], on enm centro en la darrera de les obres carrollianes que va fer: “The Hunting of the Snark” anotat.

Remeto al lector interessat a cadascun dels posts citats. Potser li agradaran…