HI HAURÀ FUTUR, EN UN FUTUR? (Orientacions per a secundària)

01/03/2017

Primera diapositiva del PowerPoint de "La UB s'apropa"

Primera diapositiva del PowerPoint de “La UB s’apropa”

Des dels seus inicis participo en l’activitat denominada “La UB s’apropa”. Professors de diferents branques anem als instituts i col•legis de secundària a oferir orientació per entrar a la universitat i presentar la UB com a opció posible per al seu futur.

Solc començar la meva intervenció preguntant a l’alumnat si tenen ja decidit què i on volen estudiar. Sempre uns quants, la meitat o més, aixequen la ma. Jo els dic que ja poden anar-se’n: si un dels assistents vol fer química a la UAB i jo li plantegés que la UB fa millor el grau de química -al marge de què vol dir “millor”, i al marge de si és cert o no que és millor- jo estariaa creant un seriós problema a l’alumne, i la darrera cosa que jo vull fer és crear problemas i dubtes, perquè jo vaig allà a orientar.

La meva segona pregunta és si decideixen o decidirán els seus estudis futurs en base al que els agrada, o pensant en la seva sortida profesional. Majoritàriament afirmen que és la primera opció. Quan els pregunto si les sortides professionals no els importen, sempre hi ha algún nihilista que afirma que en el futur no hi haurà feina. La meva pregunta inmediata és quines feines s’imaginen que hi haurà quan acabin els seus estudis de grau, cap allà al 2021. Ho veuen molt lluny, i ni s’ho imaginen. Mai hi ha respostes gaire optimistas.

Llavors els plantejo quines necessitats creuen que tindrà la población en un futur, i que ells podran contribuir a satisfer. Costa d’arrencar, però al final sempre sut una variada gamma de necessitats. Un cop depurades les respostes – per exemple, la tecnología no és una necessitat, sinó un mitjà- arribem a una llista més o menys llarga on hi ha la salut, la vivenda, l’alimentació, el transport, la comunicación, la formació, l’oci… Quasi mai hi surten com a necessitats la cultura o la seguretat. Constatem en el futur hi haurà probablement les mateixes necessitats que ara.

A continuació, la bona noticia: estudiin el grau que estudiin, la formació que adquireixin els pot ajudar a treballar per satisfer alguna de les necessitats anteriors. L’argument és que cal distingir entre formació i professió. Una mateixa formació –un grau de química, per exemple- pot permetre treballar en professions molt diverses, com químic en un laboratori o una industria química, tècnic de medi ambient d’un ajuntament, químic a un hospital o un laboratori farmacèutic, tècnic a una gran varietat d’indústries com alimentàries, de materials de construcción, de polímers, biotecnològiques o de tota mena de productes de consum; o profesor de química i altres ciències, o redactor científic d’un mitjà de paper o digital; o comunicador científic, o qualsevol altra professió directament o indirectament relacionada amb la ciencia. I es podría posar exemples similars en qualsevol formació de les actualment ofertes, fins i tot les més aparentment allunyades del mercat de treball. Per exemple, un grau d’humanitats, a part de conduir a la professió docent a molts nivells, permet el treball en empreses culturals –editorials en paper o en qualsevol format-; o guía turístic o redactor de notícies culturals; o tècnic de museu en qualsevol de les seves formes. I el mateix exercici es podría fer de cadascun dels graus actualmente oferts. És cert que hi ha formacions que van més lligades a determinades professions, per tradició o per requeriments legals en alguns casos obsolets: una farmacia o un laboratori farmacèutic només pot ser regida o dirigit per un graduat en farmacia, per exemple, però un graduat en farmàcia pot fer moltes coses més.

La diguem-ne mala noticia és que la gran majoria de les professions poden ser exercides per graduats de diferents estudis: el tècnic de medi ambient d’un ajuntament pot ser un graduat en química, en bioquímica, en biotecnología, en ciencias ambientals, en enginyeria ambiental, en enginyeria química… Un graduat trobarà, doncs, competencia a l’hora d’entrar a treballar, no només dels seus col•legues, sinó de molts altres, i d’aquí se’n desprèn la necessitat d’afegir als estudis reglats alguna altra formació complementària: més idiomas, alguna activitat social com monitor o tècnic d’una ONG, un compromís polític o social, formació técnica no reglada, o qualsevol altra activitat que requereixi un cert esforç. Tot això és ben valorat pel hipotètic futur empleador.

El que és evident és que no es pot saber amb precisió quines noves professions hi haurà en el futur, entre altres motius perquè e’n inventaran de noves; ni tampoc es pot saber quines noves necessitats de coneixements, formació i competències i habilitats es requerirán. Però el que és també evident és que qui ocuparà aquestes noves professions o tasques de futur són els estudiants del present.

Personalment no crec en les formacions excessivament especifiques i aptes només per a una franja molt estreta de funcions. No considero una bona estrategia per a les universitats el seguiment massa servil de les necessitats que determinades empreses afirmen tenir. Recordo perfectament en una reunió de degans de ciències espanyols que un alt dirigent d’Alcatel va dir que necessitaven alguns milers d’enginyers de telecomunicacions; i, interpel•lant als degans allà presents, va afirmar que seria un error per part de les universitats que corréssin a muntar plans d’estudis i carreres per formar enginyers de telecomunicacions, perquè els primers graduats sortirien com a aviat al cap de cinc anys, quan Alcatel ja no els necessitaria, perquè els volia ara.

La meva proposta, per als qui dubten –si no dubten i ja han decidir què i on estudiar, el consell no se’ls aplica- és la següent: tria una carrera general, amb formació básica i polivalent, i segueix amb formació continuada al llarg de tota la vida. A fi de comptes, i com deia Goethe ja el 1809, ho hem d’aprendre tot de nou cada cinc anys…

L’activitat “La UB s’apropa” conté molts altres aspectos, naturalment, com criteris per saber quina universitat o centre és el millor per a l’alumne, una descripció general de la UB, i altres aspectes. Però el tema explicat al començament, és a dir, què escollir, és per a mi el més decisiu.

goethe-afinitats


JORNADA SOBRE BIOASTROLOGIA

28/12/2014
Els signes del Zodíac i els seus noms en llatí

Els signes del Zodíac i els seus noms en llatí

Per a la nostra indignació, m’assabento que el proper 6 de març es portarà a terme a Barcelona una Jornada sobre Bioastrologia. Per Internet veig que la bioastrologia és la ciència que estudia la relació entre els signes del zodíac i els aspectes biològics dels éssers vivents, sense entrar en la caracterologia, els valors o el comportament. Es basa en l’estadística i en diferents ciències biològiques, i no té per objectiu predir el futur, sinó explicar els fets basant-se en la posició relativa dels astres en determinats moments de la vida de l’organisme.

Alguns dels temes (provisionals) que tractaran en la Jornada de Bioastrologia seran:

• Probabilitat de que els nascuts sota el signe de Bessonssiguin bessons univitelins
• Bones pràctiques d’aquicultura en l’Era d’Aquari
• Els Peixos no són teleostis ni elasmobranquis, sinó anfioxus
• Epiastrologia: Varietats de càncer dels Crancsegons l’ascendent que tinguin
• El signe de Capricorni i la infidelitat conjugal
• Devoren els Lleó als Aries (moltó)?
• Nous sistemes de calibratge de la Balança astrològica
• Són els Tauroabolicionistes de les curses de braus, o en són partidaris?
• Immunitat dels Escorpía la picada d’escorpins, escurçons i taràntules
• És compatible amb el benestar animal la caça amb arc dels Sagitari?
• La partenogènesi en la reproducció dels Verge

Com es pot veure, els temes són apassionants…

Fem una mica de lingüística comparativa.

Crida l’atenció la terminació –logia. Deriva del terme grec logos, que vol dir raonament, argumentació, parla, discurs, intel•ligència, pensament, ciència, estudi, o sentit. Però, així com al terme biologia es refereix a una ciència, en el terme astrologia ens indica una pseudociència. Una altra terminació similar és –nomia, derivada també del grec nomos, adjudicar, assignar o legislar. D’aquí el terme economia, que vol dir legislació de la oikos, la casa, l’entorn. En canvi, l’ecologia seria el coneixement de l’entorn sentit ampli. En Miquel Duran ha introduit el terme edunomia, que és el nom del seu blog, especialitzat en la gestió de l’educació en el sentit més ampli[+] .

Però, en aquest cas, quin sentit etimològic tindria el terme astronomia? La gestió dels astres? No, astronomia és ja un terme molt antic, i es refereix a les lleis que regulen el comportament dels objectes celestes. També se’n deia astrologia, però aquest terme va anar derivant cap a la seva variant pseudocientífica. Llegeixo que l’església catòlica va dictar la Butlla contra l’astrologia el 1586 en temps del papa Sixte V, i després una Constitució contra l’Astrologia el 1631, per part del papa Urbà VIII, amic de Galileu però el 1632 el va jutjar. Que complicada que és la vida…

Per complicar-ho més, astrologia és pseudociència i cosmologia no. Ni geologia nicap de les -logiesmèdiques: cardiologia, neurologia, histologia, nefrologia, etc etc. Com es menja tot plegat?

Si has llegit fins aquí, potser és moment d’especificar que aquest pots ha estat penjat el 28 de desembre de 2014, dia dels Sants Innocents. Tot el que es diu de la bioastrologia i del simposi és inventat per un servidor. El que tindrà lloc realment el 6 de març de 2015 al matí és una Jornada sobre Astrobiologia, a la Facultat de Biologia de la UB, on hi tindré una participació parlant de la química que fa possible la biologia. En seguirem parlant. Guarda’t el dia.

Però hi ha qui guanya diners amb la bioastrologia. Alguns exemples: [+], [+]. I és que, com deia en B.E., company de curs de Selectiu, tot el que puguis pensar ja ho ha pensat un altre…

Póster Jornada Astrobiologia del 6/3/15. Fes clic per ampliar.

Póster Jornada Astrobiologia del 6/3/15. Fes clic per ampliar.


EL RELLOTGE PERIÒDIC

10/09/2014

Un rellotge periòdic

Un rellotge periòdic

Un altre rellotge periòdic

Un altre rellotge periòdic

Si hi ha corbates, tasses, jocs de construccions, puzzles i tota mena d’objectes amb la taula periòdica, per què no rellotges? De fa temps que els rellotges han estat suport dels elements químics, com es pot veure en aquest parell d’imatges adjuntes. L’estratègia és elemental: a la una, l’element 1, l’hidrogen. A les dues, l’element 2, l’heli. I així successivament fins a les dotze, el carboni. Si hi ha un utensili periòdic, aquest és precisament el rellotge: tots tornen a començar un cop han fet el seu cicle, sigui de 12 hores, sigui de 24, sigui d’un any, sigui digital o sigui de sol. Tempus fugit, però el rellotge torna a començar.

Al professor Nagayasu Nawa, de la Fusetsu School de la Universitat de Kurume (Fukuoka, illa de Kyushu, Japó) i als seus estudiants del Club de Química, se’ls va acudir que podrien millorar els dissenys anteriors. Van imaginar la correspondència entre els 60 minuts d’una hora i els 118 elements químics que s’han identificat fins ara. Com que 118 és dues vegades 60 menys 2, van dissenyar un rellotge amb dues circumferències -“esferes”- de símbols químics. La interior, dels elements 1 a 59, i l’exterior de 61 a 118. Hi haurà dos símbols per a cada minut: pel minut 1, l’element 1 (hidrogen H) i el 61 (promeci Pm), pel minut 2 l’element 2 (heli He) i el 62 (samari Sm), i així fins el minut 58, amb l’element 58 (ceri Ce) i el 118 (ununocti Uuo). El minut 59 té assignat només l’element 59 (praseodimi Pr). I el minut 0 o 60, l’element 60, el neodimi Nd, perquè ni l’element 119 ni el 120 han estat identificats. Per complementar la informació química, a la part central del rellotge hi ha indicada la configuració electrònica de cadascun dels elements en el seu estat fonamental.

El rellotge periòdic del Prof. Nawa. Fes doble clic per ampliar.

El rellotge periòdic del Prof. Nawa.
Fes doble clic per ampliar.


D’aquest rellotge en va fer una curta sèrie l’empresa xinesa Noa Co., a partir del seu model bàsic MAG T-511WH, que es pot comprar per Amazon-Japó a 1000 ¥ (JPY, yen, que són una mica més de 7 €). Amb el rellotge van guanyar el primer premi del 44è Festival de Ciencia de la seva escola, el 27 d’abril d’enguany. El rellotge té unes dimensions de 14*13*6 cm, i té alarma i llum.

Per dir una hora, en general, hem de dir el número de l’hora i el número del minut, excepte si diem formes i variants com tres quarts de set o les quatre menys cinc. I per dir-ho amb la terminologia química, ens complicarem la vida. Per exemple, per dir les 2:25 hem de dir un dels símbols dels elements posats a les dues d’un rellotge convencional (el neó Ne, o l’iterbi Yb) i un dels símbols dels elements posats als 25 minuts corresponents (manganès Mn o àstat At). Així, les 2:25 són les Ne:Mn, o les Ne:At, o les Yb:Mn, o les Yb:At. També podriem dir tres quarts i mig d’estany (Sn) per dir les 9:52 (les Rh:Te), o les brom i 10 (les 7:10, les Br:Ne), però ja no són formes prou depurades.

Aquesta forma de nomenar el temps té dues limitacions fonamentals. La primera, l’ambigüitat, perquè una mateixa hora pot denominar-se de quatre formes diferents, excepte les hores exactes o les hores i 59 minuts, que tenen una o com a màxim dues denominacions: les 12:00 seran les Nd:Nd, o simplement les Nd. Les 8:00 seran les Zr:Nd o les Fm:Nd, o simplement les Zr. I les 4:59 seran les Ca:Pr o les Hg:Pr.

Però la principal limitació, per a mi, és que les hores i els minuts usen el mateix símbol. És a dir, a les 3:15 hem de dir que són les P:P, Fòsfor:Fòsfor, el primer P per les hores (3) i el segon P pels minuts (15). Aquesta limitació hi és també en els rellotges convencionals de busques -no en els digitals de números, naturalment- però ja hi estem acostumats: quan diem que són les 3:15, el 3 el veiem escrit a l’esfera, però els 15 minuts els hem de saber comptar, perquè escrits no ho estan normalment, i ho diem sense llegir-los. Ara ni en veiem la dificultat, que només veuen i viuen els mestres que han d’ensenyar a llegir el rellotge analògic als nens.

Detall del rellotge. Fes clic per ampliar.

Detall del rellotge. Fes clic per ampliar.

Se m’han acudit dues maneres d’evitar l’ambigüitat citada. La primera seria usar per les hores la primera circumferència de símbols, i pels minuts la segona. Així, les 3:15 serien les P:Re, les Fòsfor:Reni. I les 9:37, les Rh:Bk, les Rodi:Berkeli. Això seria condemnar a no sortir mai citats 48 elements dels 60 de la circunferència interior, i només citariem els múltiples de 5: B, Ne, P, Ca… però no els altres, com H, He, Li o Be. A l’exemple d’abans de les quatre possibilitats per nomenar les 2:25 només usariem l’expressió Ne:At.

Alternativament, i per fer sortir tots els elements, podriem reservar la circumferència interior pels moments d’abans de migdia, les hores am, i la circumferència exterior pels moments de després del migdia, les hores pm. Així, les 2:25am serien les Ne:Mn, i les 2:25pm les Yb:At. Però així no podriem nomenar ni les 12:00am ni les 11:59pm… Intolerable, oi?.

Naturalment que no hi ha cap necessitat de fer servir res de tot això. Però els adults hem de jugar amb joguines d’adults…

Al pintoresc professor Martin Polyakoff, de la Universitat de Nottingham li agrada molt aquest rellotge, que troba educatiu i motivador, i en té una explicació al YouTube [+].

Si estas interessat a comprar aquest rellotge, t’haig de donar una mala notícia, perquè per ara no és a la venda. Jo he aconseguit el meu mitjançant tràfic d’influències…

Ampliació 9-11-14. Ja es fabrica el rellotge periòdic de paret, amb el mateix disseny. En tinc un exemplar, obsequi del prof. Nawa. El pots veure aquí a sota. Té un diàmetre de 35 cm.
Rellotge de paret


LA CIÈNCIA CATALANA, LAPUTA?

04/09/2014

The Annotated Gulliver's Travels, amb notes d'Isaac Asimov.  Gulliver contempla l'illa voladora

The Annotated Gulliver’s Travels, amb notes d’Isaac Asimov.
Gulliver contempla l’illa voladora


Aquest títol és una mica contundent, i requereix una llarga explicació…

Jonathan Swift (Dublin 1667-1745) va escriure els Gulliver’s Travels el 1726, com a sàtira política contra els successius governs anglesos, contra els polítics i contra cadascuna de les elits de tot tipus de la seva societat anglesa, on va pertànyer Irlanda fins el 1939. Els Viatges de Gulliver han estat considerats un llibre per a nens perquè els dos primers viatges són al país de Lilliput, amb els nans, i a Brobdingnag, amb els gegants. Però gairebé mai es parla dels altres viatges: el darrer al país dels Houyhnhnms (on es troba amb uns personatges denominats Yahoo), i el tercer dels viatges, el que ens importa aquí. Allà visita el Japó (únic dels paísos reals que diu visitar), Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg… i Laputa.

En català i castellà aquest nom no és precisament bensonant, i gairebé sempre els traductors han evitat traduir-lo literalment. Les dues edicions en castellà que en tinc, una d’infantil i l’altra completa ho transcriuen per Lupata. A més. tinc una edició dels viatges de Gulliver en anglès, anotada per Isaac Asimov, i molt il·lustrada. És un llibre monumental, de 1980, de l’editorial Clarkson & Potters. Aquests llibres extensament anotats permeten entendre moltes de les coses que en una lectura simple se’t passen per alt. Tinc les diverses edicions de les Alícies anotades per Martin Gardner el 1960, 1990 i 2000 [+], [+], i [+]; i una edició anotada de The Wonderful Wizard of Oz, de Michael P. Hearn, de 1973.

Gulliver contempla l'illa voladora al llibre d'editorial Bruguera

Gulliver contempla l’illa voladora al llibre d’editorial Bruguera


El primer regne que visita Gulliver en el seu tercer viatge era dividit en dues parts: terra ferma (Balnibarbi, capital Lagado), i l’illa, denominada Laputa. Però l’illa era molt peculiar: era una illa volant circular, de grans dimensions, que es desplaçava a voluntat del rei cap a qualsevol direcció i a alçàries variables, gràcies a un sistema magnètic -impossible tècnicament- amb un element inventat, l’adamant, que aquí tradueixen sempre per diamant. Jules Verne va recuperar la idea d’una illa mòbil en la novel•la L’île à hélice (1895), però aquesta no vola sinó que flota a través del Pacífic.

Viajes de Gulliver, d'Editorial Bruguera

Viajes de Gulliver, d’Editorial Bruguera

El que ens interessa aquí d’aquest capítol és la descripció que fa Swift dels laputans. Els descriu com gent preocupada només per la ciència bàsica, especialment l’astronomia i les matemàtiques, i per la música. Serveixen els menjars en formes geomètriques bàsiques com triangles, cilindres i paralelepípedes: en això es va anticipar a certs lunchs actuals on et donen canapés de triangles, cercles i paralelepípedes de salmó. Els laputans no donen importància als aspectes aplicats de les ciències, que desprecien, i per això viuen en cases mal fetes, i vesteixen descurats, sense aprofitar els seus coneixements per viure bé. Sembla que l’objectiu de Swift era satiritzar els savis membres de la Royal Society, la principal institució científica del seu temps, que s’havia fundat formalment el 1660 com a concreció de reunions anteriors de científics des de 1645. Tota la ciència britànica i alguns estrangers n’ha estat membres, com Boyle, Leibniz, Newton, Darwin, Franklin o Stephen Hawking.

En els seus comentaris, Asimov no pot estar-se de criticar la visió que té Swift sobre la inutilitat de la ciència i la necessitat de dedicar-se a estudis més pràctics i útils, i presenta com un disbarat de Swift la contraposició entre ciència bàsica i ciència aplicada, quan considera que aquesta darrera ha de basar-se ineludiblement en la primera, i per tant ambdues són imprescindibles. La sàtira de Swift, malgrat això, té un punt de contradictòria perquè després quan Gulliver visita la capital de la terra ferma, Lagado, entra a una acadèmia d’inventors, on es troba una colla de bojos amb propostes absurdes i ridícules, com l’aprofitament de teranyines de colors, màquines de fer llibres automàticament, ovelles sense llana, sistemes d’estovar el ferro, i altres disbarats… per l’estat de la tecnologia d’aquell temps.

Mapa del Japó (a l'oest) i de Laputa i les altres illes, a l'est. Fes clic per ampliar.

Mapa del Japó (a l’oest) i de Laputa i Balnibarbi, a l’est.
Fes clic per ampliar.


Tenim, doncs, que Swift vol satiritzar els científics teòrics, i els fa viure a Laputa. Era conscient de que aquest nom, en castellà, volia dir the Whore, la prostituta? Asimov no ho descarta, i es basa en que Swift podia haver estat en contacte amb persones que coneixien el castellà. Per altra banda, uns anys abans Martí Luter havia tingut una gran discussió teològica amb uns oponents que li donaven arguments racionals quan ell hi oposava arguments basats en la fe, i els havia cridat: “The Great Whore, Reason“. Probablement Swift, sacerdot de l’esglèsia d’Irlanda, branca de l’església anglicana, no ignorava aquest episodi.

La pregunta inicial del títol ara es pot entendre: és la ciència catalana com a Laputa? És a dir, ciència teòrica, sense interés per l’aplicació i la transferència? O, pel contrari, està orientada cap a l’obtenció de patents, l’aplicació dels coneixements, la connexió amb les empreses i les institucions públiques i privades, …?

Les dades són ambigues i a vegades contradictòries.

De la dicotomia entre investigació bàsica potent i no ser capaç de transferirhoa les empreses, se’n parla des de fa molts anys, i no és un tema exclusiu de Catalunya i d’Espanya. Se’n diu la paradoxa europea. Consisteix en que els paísos de la UE tenen un paper de lideratge en producció científica, però no són prou capaços de convertir-ho en creació material de riquesa amb la mateixa intensitat. Això es pot mesurar comparant publicacions científiques i patents tramitades i explotades. El problema, doncs, seria d’una transferència de tecnologia deficient. També hi ha qui afirma que no existeix aquesta paradoxa, i que simplement Europa és feble tant en la producció científica com en el seu aprofitament, si es miren les dades amb prou detall. La discussió és oberta.

En tot cas, quines són les dades catalanes i espanyoles? L’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans, que gestiona en Llorenç Arguimbau, fa una ingent tasca de recopilació de dades i d’estudis, que posa a l’abast de tothom de forma sistemàtica [+] . Ens fixarem només en els titulars d’algunes de les entrades del darrer any 2014 fins a començament de setembre, per agafar una idea de per on van les coses.

1. En recerca científica som relativament bons: “Catalunya ocupa la quarta posició mundial en recerca científica de frontera[+] ; “Dos rànquings bibliomètrics confirmen la bona qualitat de la recerca catalana[+]

2. Però ara es patenta menys: “Patents internacionals: Catalunya perd una oportunitat d’acostar-se a Europa[+]. En patents estem a xifres similars a les de fa una dècada. Segons les estadístiques d’Eurostat, “Catalunya sol•licita el doble de patents que Espanya però la meitat que la mitjana europea a l’European Patent Office (EPO)“.

3. Es fan menys empreses derivades del coneixement científic: “Empreses spin-off, la transferencia del coneixement científic s’estanca[+]

4. …i “les empreses catalanes perden terreny en els projectes R&D&I del CDTI[+]

5. Les empreses d’aquí innoven poc o molt poc. “No hi ha cap empresa dels territoris de llengua i cultura catalanes ni tampoc de l’Estat espanyol en els rànquings[+] L’estructura del finançament mostra el pes principal de les universitats i del sistema de salut, i l’escàs pes de la innovació[+]

6. “Espanya és al lloc 17 d’Europa en innovació, i Catalunya és entre les regions d’innovació moderada“, quan haviem estat millor: [+]

7. “El 2013 s’han empitjorant les posicions“, segons l’informe COTEC [+].

8 Però, en relació amb Espanya, seguim millor: “Catalunya encapçala les estadistiques d’invencions tècniques a l’Estat Espanyol 2013[+]

9. Molts estudis reiteren “la necessitat primordial d’impulsar la transferència per aprofitar el coneixement generat a les nostres universitats, que es considera útil i interessant“. [+]

El resum és fàcil de fer. Dins d’un marc europeu que no és el més eficient del món en transferència, Espanya està mal situada. Catalunya, una mica millor que Espanya, amb potencial científic i humà però no prou aprofitat, i en degradació. Pel que fa als investigadors catalans, són potencialment bons i amb capacitat per fer allò que se’ls proposi de fer, però sense que tinguin el marc prou adequat, ni els mitjans suficients. Hi ha relativament pocs nuclis o individus que es manifestin en contra de participar en projectes amb un explícit retorn cap a la societat, via empreses o organismes. Quan el marc ha canviat la major part d’investigadors s’hi han adaptat ràpidament: recordem els incentius a la publicació en revistes d’alt impacte, que es van demostrar un èxit en pocs anys i es va lograr l’objectiu desitjat. Els incentius per a la transferència no són prou potents, i caldria una potenciació explícita des dels governs per a assolir-ho, amb la complicitat i compromís de les empreses implicades. Això en alguns sectors ja s’ha aconseguit, però caldria estendre-ho a més sectors. Però no sembla que hi hagi el compromís del govern espanyol, ni en voluntat política ni en decisió econòmica, més aviat el contrari.

Veiem el got mig buit, força buit, i a més els darrers anys està esquerdat, i va perdent aigua. O, en el llenguatge del títol, els investigadors catalans majoritariament no volen ser a Laputa i han hagut de fer la Ramoneta els darrers deu anys buscant-se finançament. Potser que ja n’hi ha prou…

REFERÈNCIES

Bueno, David (ed.) Mans, Claudi (pròleg) (2013) “Ciencia i universitat a Catalunya. Projecció de futur“. Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona. Descarregable a http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07702

Swift, Jonathan (1958) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historias, editorial Bruguera, Barcelona. Adaptació de Ricardo Acedo Lobatón. Il•lustracions de Pedro Alferez González.

Swift, Jonathan (1982) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historia Universal de la Literatura, Ediciones Orbis i RBA, Barcelona. Traducció de Juan G. de Luaces.

Swift, Jonathan, Asimov, Isaac (ed. i notes) (1980) “The Annotated Gulliver’s Travels” Clarkson N. Potter, Inc. New York (EUA)