UN NOU ADDITIU: E-960

Vaig sentir-ne a parlar, ja fa força anys, a l’Abel Mariné: “No és un tema clar, i encara trigaran a decidir-se, a Europa”. L’estèvia o stevia, i els seus derivats, estaven essent avaluats per la UE per al seu ús com a edulcorant d’origen vegetal i com a medicament.

Hi ha un sector de la població que s’ha anat decantant en la seva dieta cap a productes que abans no els teniem com a dieta clàssica. Els motius pels quals han tingut èxit són, bàsicament, els d’oferir uns beneficis per a la salut –pretesos o reals- que els aliments clàssics pretesament no oferien. Naturalment, els aliments tradicionals –pa, patates, cansalada, arròs, macarrons, salsitxes, sardines, pèsols, i tota la resta- no eren mai anunciats com a productes beneficiosos per a la salut. Era tan evident que el menjar és bo per a la salut! . Ha estat després, cap als anys setanta, que es va començar a popularitzar de forma explícita el fet que determinats menjars tenien virtuts per a la salut: les sardines eren bones pel cor, la llet pels ossos, les taronges per les vitamines que porten, les pastanagues per a la vista i la pell… No és que no es sabés abans, tot això, però no es comprava ni es componia la dieta diària en base a la salut. Al menys, ningú dels que jo coneixia.

Quan comencem a mirar què ens aporta un determinat aliment, s’obre l’aixeta a tota mena d’afirmacions publicitàries per vendre aliments nous. Per exemple, els kiwis –el nom real de la planta és actinídia- es promocionen per la vitamina C (68 mg/100 g), tot i que els pebrots en tenen molta més (152 mg/100 g).
Avui es consumeix, a més, o en lloc del blat clàssic, cereals com espelta, kamut, quinoa o amarant… Si no has sentit a parlar d’algun d’aquests productes, ja te’n assabentaras aviat.

I, com a edulcorant natural, l’estèvia.

Stevia és tot un gènere de plantes amb més de 240 espècies, i entre elles, la Stevia rebaudiana, la més coneguda i usada. Originària d’Amèrica del Sur, va ser portada a Espanya on fou estudiada pel metge i botànic valencià del segle XVI Pere Jaume Esteve, de qui pren el nom. Les fulles o els seus extractes són molt dolços, i per això s’ha fet servir tradicionalment als països d’origen com a edulcorant en lloc del sucre. Amb un procés d’extracció amb aigua, purificació de l’extracte i posterior recristal•lització se’n extreuen els glucòsids d’esteviol (dels que n’hi ha diversos, essent el rebaudiòsid A el més conegut) amb una puresa del 95% o més. Tenen un poder edulcorant 300 vegades superior al del sucre, pel meu gust extraordinàriament empalagós. Els seus devots li atribueixen, a més, propietats de regulació de la concentració de la glucosa en sang, i per tant el seu ús per part dels diabètics tindria una doble avantatge: no s’ingeriria sucre, i es regularia la glucosa.

Per raons comercials, sanitàries i fins i tot polítiques, la comercialització de l’estèvia o els seus derivats al món ha sofert diferents vicissituts. Es comercialitza des de fa temps, tant l’estèvia com els seus derivats, al Japó –des de 1971-, a Sudamèrica, a la Xina i a altres països. El 1995 la Food and Drugs Agency (FDA) dels USA havia aprovat els glucòsids d’esteviol com a suplement dietètic segur, i el 2008 el rebaudiòsid ha estat reconegut com a GRAS (“generaly recognised as safe”). Les empreses Coca-Cola i Cargill han desenvolupat un edulcorant basat en els glucòsids d’esteviol denominat Truvia, PepsiCola un altre denominat PureVia, i hi ha altres productes d’altres marques, com Rebiana. S’han començat a usar en alguns refrescos de no massa difusió, per ara, i com a edulcorant de taula.

Glucòsid d’esteviol. Font: Wikipedia.

A Europa la UE avalua els glucòsids d’esteviol des de 2000. Després de llargs estudis sobre la toxicitat, la UE accepta, des de 12 de novembre de 2011, els glucòsids d’esteviol com a additius edulcorants. En la llista d’additius autoritzats a Europa els glucòsids d’esteviol tenen el número E-960. Aquest additiu es pot afegir a molts tipus d’aliments, com gelats, certes conserves, begudes, melmelades, sempre que siguin productes que no continguin sucre afegit. La ingesta admissible diària és de 4 mg/kg de massa corporal. Aquest valor es pot superar amb certa facilitat, especialment si es prenen moltes quantitats de begudes no alcohòliques edulcorades amb aquest additiu, i per això ara hi ha obert un procés de reavaluació de la ingesta diària admissible.

A la foto es poden veure quatre bossetes d’edulcorants habituals a les taules de bars i restaurants dels Estats Units. No tots els bars els tenen tots quatre, i l’estèvia és el menys comú. Els colors corresponen al tipus d’edulcorant. El verd és el derivat dels glucòsids d’esteviol E-960; el groc conté sucralosa E-955 (poc habitual aquí); el blau és basat en l’aspartam E-951, i el vermell, en la sacarina E-954. A Europa un altre edulcorant usat habitualment és el ciclamat de sodi E-952.

Hi ha empreses a Europa que ja comercialitzen edulcorants a base de glucòsids d’esteviol. La marca Natreen té una línia de comprimits i granulat, força cara i, per ara, sembla que poc demanada: la meva farmàcia de capçalera n’han venut, per ara, una capsa per encàrrec.

L’estèvia com a planta s’ha classificat per part de la UE com a novel food, i aquests productes tenen una legislació molt estricta si volen ser aprovats, i encara no ho ha estat. Mentrestant, activistes com Josep Pàmies, pagès de Balaguer i militant antitransgènics comercialitzen directament o per Internet de forma alegal la planta, que els usuaris prenen en quantitats no prou controlades per a tractar la diabetis tipus 2 i altres malalties, sense que se’n hagin publicat les avaluacions d’eficàcia ni de seguretat, en les que no deuen creure: n’hi ha prou amb els testimonis esbiaixats a Internet, es veu. Els col•lectius que sempre es queixen de que les avaluacions dels additius i dels medicaments són massa laxes, ara es queixen de que l’avaluació de l’estèvia és massa lenta…

PS L’endemà de la publicació d’aquest post, l’investigador J.M.Mulet, mantenidor d’un blog denominat “Los productos naturales, ¡vaya timo!” publica un post amb arguments similars, complementari. El recomano.