L’atzar, aquest terme de significats tan variats dins i fora de la ciència, ha fet que avui hagi acabat de llegir el llibre sobre Avogadro que la Societat Catalana de Química de l’IEC ha acabat de publicar, i a la Contra de La Vanguàrdia hi hagi una entrevista d’Ima Sanchís a Jean-Marie Lehn, Nobel de Química de 1987 amb Cram i Pedersen. La casualitat és que jo anava a fer el comentari del llibre d’Avogadro basant-me en el significat del terme “molècula“, i el titular de l’entrevista és: “Les nostres societats són pures molècules en acció“. Això Lehn no ho deu haver dit mai així. Els entrevistadors de la Contra no deixen repassar als seus entrevistats el text que publicaran, i després surt el que surt. En dono fe perquè ho he viscut personalment. Lehn ho deia posant com a exemple l’etanol, molècula que influeix molt en el comportament social individual i col•lectiu. Jo penso que volia dir “Les nostres societats depenen de molècules en acció“. Ara sí.
Potser el lector no havia sentit a parlar mai de molècules integrants, molècules constituents i molècules elementals. Jo tampoc fins haver llegit el llibre d’Avogadro. És la traducció al català de l'”Assaig sobre una manera de determinar les masses relatives de les molècules elementals dels cossos, així com de les proporcions amb què entren en aquests compostos“. Això són títols. Escrit per Lorenzo Romano Amedeo Carlo Avogadro. Això són noms.
L’assaig ha estat traduit per Xavier Giménez i Pere Alemany, companys de la Facultat de Química de la UB. En Xavier Giménez, a més, hi ha redactat una magnífica introducció i comentaris, extraordinàriament ben escrits pel meu gust, contextualitzadors del moment històric en que Avogadro va escriure l’assaig, que va ser publicat inicialment al Journal de Physique, 73 (1811) p. 58-76. El 1811 només feia quinze anys que la Repúblique havia decidit que no tenia necessitat de savants i havia tallat el cap de Lavoisier. La nomenclatura química no estava fixda, ni els noms ni els símbols de les substàncies. S’havia fet molt treball experimental de càlculs de densitats de gasos i de com variaven les composicions en les reaccions químiques, i hi havia força dades d’equivalències ponderals entre substàncies. I l’objectiu que tenien tots els científics era elaborar un model teòric del món microscòpic –les partícules de la matèria- simplement a partir de dades macroscòpiques. Com serien les unitats elementals de la matèria –les petites moles o molècules-, quina forma tindrien, per quines forces s’unirien entre elles, quina relació hi hauria entre tot això i les propietats macroscòpiques de les substàncies (estat físic, densitat, punt de fusió…). I les hipòtesis d’Avogadro –unes més de tantes com aquells anys es van anar formulant- van contribuir en gran manera, al cap dels anys, a formular la teoria atòmica clàssica, que era un model mecanístic detallat i plausible, i que fou acceptat per la major part de la comunitat científica al congrés de Karlsruhe de 1862. Malgrat això, els irreductibles positivistes com Mach, fins i tot el 1900, mai van acceptar l’existència dels àtoms o de les molècules perquè no hi havia proves experimentals de la seva existència.
La terminologia de molècules d’Avogadro era la de Macquet i Fourcroy: “Molècula, un terme general per identificar un àtom o una molècula; molècula integrant entesa com la molècula d’un compost; molècula constituent, terme que denota una molècula d’un element que podia consistir en més d’una partícula; molècula elemental, equivalent a un àtom individual“. Molt clar no queda. Jo entenc que HCl seria una molècula integrant, Cl2 una molècula constituent, i Cl una molècula elemental.
200 anys després, el concepte de molècula està més fixat que abans, tot i que la definició ha sofert alts-i-baixos, que es poden rastrejar al diccionari i als llibres de química. I Lehn, 200 anys després, ens parla de Química Supramolecular, que ha definit com la química dels enllaços intermoleculars, que estudia les estructures i funcions d’entitats formades per dues o més espècies químiques. En aquesta definició tan àmplia hi caben substàncies tan variades com les fibres sintètiques, totes les emulsions cosmètiques, els asfalts, quasi tota la fisocoquímica de la cuina, tota la biologia molecular i cel•lular, els aliatges,… Bona part de la nanotecnologia es basa en la química supramolecular.
No, naturalment que a l’entrevista de la Contra no es parla de res de tot això. S’hi parla de filosofia, dels universos paral•lels, de si un virus està viu, de si els descobriments es fan per casualitat. Però no és una mala entrevista. Al menys, comparada amb altres de la mateixa pàgina
Llegeix el llibre sobre Avogadro, si estas interessat a explicar millor la química. En poques ciències conèixer-ne la història ajuda tant a comprendre’n els fonaments.
CLAUDI MANS 