Georges Pérec és un escriptor francès ludolingüista, amb diversos llibres diguem que curiosos. En vaig llegir “La vie, mode d’emploi” on detalla la vida de tots els habitants d’un immoble de París, i els va relacionant els uns amb els altres. Acaba exasperant una mica per la meticulositat i l’aparent “no passa res”. S’està fent encara al MACBA una exposició titulada “Espècies d’espais” [+] basada en l’obra de Pérec “Espèces d’espaces“, curiós i variat llibre sobre el concepte d’espai en tots els seus significats.
Més extrem és el llibre “La Disparation“, llibre lipogramàtic [+] en el que el que ha desaparegut de tot el llibre és la lletra e. Exercici d’estil difícil, naturalment. Pensem que fins aquí n’hi he posat 83, de lletres e, si no m’he equivocat al comptar.
Doncs bé, la indústria alimentària està en un ple procés lipogramàtic. I quina lletra vol fer desaparèixer? Naturalment,la lletra E dels additius.
Actualment a les etiquetes ja es pot obviar la lletra E. La legislació obliga a que s’han d’indicar tots els ingredients d’un producte, incloent tots els additius. Els el•laboradors poden optar entre posar els additius amb el seu número o amb el seu nom. En termes generals, m’ha semblat observar que quan el nom de l’additiu és més aviat comú prefereixen posr el nom. Però si el nom sona a química, prefereixen el número. Així, cotxinilla o carmí de dotxinilla sona millor que E120. Clorofil•la sona millor que E140. I lecitina sona millor que E322. En canvi, E219 sona millor que metil p-hidroxibenzoat sòdic, o E160f sona millor que ester etílic de l’àcid beta-apo-8′-carotenoic (C30).
Colorants alimentaris
Van apareixent, si bé lentament, nous additius: per exemple l’E969 advantame, un edulcorant cent vegades més intens que l’aspartame o 37000 vegades més que la sacarosa. L’E243, l’etil-lauriol arginat, inventat aquí, un conservant usat a mig món. O l’E392, l’extracte de romaní, un antioxidant. O, molt conegut, l’E960, edulcorant que químicament són glucòsids d’esteviol denominats comunament estèvia [+].
Però la nostra societat occidental, amb una important component neuròtica o quasi, vol que els aliments que menja diguin que són productes naturals, sense additius, sense conservants ni colorants, i sense tantes altres coses… . Per tant, cal evitar haver de posar a les etiquetes la lletra E, com ja haviem comentat [+].
Pel que fa als colorants, hi ha diverses iniciatives, i la més important és la d’usar aliments que alhora donin color a la barreja. Pel fet de ser ingredients amb una component alimentària, no cal que se’ls etiqueti com a additiu, malgrat acolorir.
Pot discutir-se, i es discuteix, que si la funció principal de l’ingredient és la d’acolorir la barreja, hauria de seguir la normativa d’additius colorants. Però pel fet de ser un ingredient que també dóna una aportació nutricional, es discuteix l’etiquetatge com a additiu. Aquest tipus de producte es denominen a Europa “coloring foods“, aliments colorants, destacant les seves dues funcions. I avui per avui, no hi ha una regulació estricta sinó només unes notes orientatives , que no són per avui ni directrius ni reglaments. En aquestes notes es defineix un factor d’enriquiment, que ve a relacionar en quant s’incrementa el color respecte a en quant s’incrementa el valor nutritiu de l’aliment, i s’accepta que perquè es consideri que una substància és un aliment colorant el factor d’enriquimnent ha de ser com a mínim de 6. És a dir, ha de ser “sis vegades més colorant que nutritiu“, per dir-ho simplificadament i força erròniament.
Es recomana que aquests productes s’etiquetin com a “producte alimentari colorant“, o bé com a “concentrat o extracte” de fruites i verdures, implícitament o explicitant-les: pastanaga, carbassa, etc.
Hi ha diverses empreses que produeixen aquest tipus de productes, com per exemple GNT [+] amb la seva marca Exberry. Els publiciten com “els colorants que es poden menjar amb cullera“…
És una estratègia que les empreses alimentàries seguiran, perquè es troben atrapades, com els consumidors. Per una banda els consumidors volen aliments amb colors, però no volen colorants. I les empreses, per tant, volen vendre aliments acolorits, sense additius colorants.
Iogurt Vitalinea (Danone) amb colorants naturals
CLAUDI MANS 