CENT MOLÈCULES DE XAVIER DURAN

PortadaXavier Duran, químic i periodista científic, acaba de publicar el llibre “100 molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la història“. No és el primer llibre que es publica sobre molècules importants amb perspectiva divulgativa, (recordo especialment Molècules en una exposició, de John Emsley, de 2001), però el llibre de Duran té un enfoc més històric, en el sentit de que han modificat la història. Per exemple, hi surt una substància de relativament poca importància -el tartrat d’antimoni i potassi (57: el número és el de l’índex de molècules)-, que sembla que va ser la que va enverinar Mozart. I el fet que Mozart morís jove va tenir, sens dubte, influència a la història…

índexLa llista de molècules és a l’índex, que reprodueixo aquí. La lletra és petita…

El llibre està molt bé. És de cultura general química., i no cal saber química per seguir-lo. La tesi implícita del llibre és que de la mateixa manera que els historiadors han de saber arquitectura o art militar per comprendre episodis històrics, de la mateixa manera que els antropòlegs han de saber tecnologia per entendre les societats prehistòriques, qualsevol persona hauria de saber nocions de química per comprendre la influència de l’aparició de determinades substàncies en la seva vida i en la vida col•lectiva. Poso un exemple clàssic, que per cert no és al llibre: la cloració de l’aigua ha salvat tantíssimes vides que ara ens costa imaginar-ho; però el clor no existia en quantitats massives fins a finals del segle XIX.

M’agradaria comentar algunes coses del títol, que ens servirà per parlar de continguts del llibre.

El terme molècula, com apunta l’autor al llarg del llibre, no és prou precís. El clorur de sodi (43), el salnitre (12), i altres vuit o deu substàncies, són sals, que no tenen estructura molecular sinó iònica. Ho explica el llibre en parlar de la sal comuna(43). Es podria fer servir un altre terme en lloc de molècula? Substància? No quedaria prou “químic”. No és un tema fàcil, perquè “molècula” ja és un terme encunyat al cervell per indicar “química”, ni que les molècules siguin només una part de les substàncies químiques. Les altres són els ions, les macromolècules covalents, els metalls…

Hi a a la llista una quinzena de molècules tan enormes que reben el nom de macromolècules. Són tots els plàstics, i els polímers naturals com l’ADN (7), l’ARN (8), la seda (45) o la cel•lulosa (17). Podem acceptar que són molècules, malgrat que el concepte de molècula es va inventar per indicar estructures elementals idèntiques o quasi idèntiques per a una mateixa substància. En canvi els ADN de dues persones són diferents, i ambdós són “molècules” d’ADN. Un polímer com el PVC (29) té molècules de llargàries o d’estructures molt diferents, i totes són PVC. Però acceptem que les macromolècules són molècules: quan es va inventar el terme molècula encara no es coneixia l’existència de macromolècules.

El títol diu que són “molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la història“. Aquesta frase pot donar a entendre que la indústria química ha fabricat molècules que han canviat la història. I això és així en molts casos, però al llibre es descriuen substàncies existents a la natura, com l’oxigen (2), el metà (5), l’aigua (6) i fins a una vintena més, que la indústria química no fabrica. La ciència química les ha caracteritzat, i n’ha pogut trobar procediments per fabricar-ne a partir de primeres matèries. L’hidrogen (1) és al Sol i a l’espai intergalàctic, però els químics sabem fer hidrogen mitjançant més de trenta procediments. Fins i tot a casa quan desembussem canonades en fabriquem… O la insulina (63): és un producte natural fruit dels pàncrees de moltes espècies animals, entre elles nosaltres; però la ciència química ens permet identificar-ne la molècula, i després la indústria química i biotecnològica ens la fabrica -amb bacteris transgènics, per cert- per a tractar la nostra diabetis. La química -la ciència química- ens permet comprendre què passa en els canvis químics, i la química -la indústria química, el laboratori químic o farmacèutic- fabrica per a ús massiu, i efectivament ha canviat (poc o molt) la història.

Molts lectors, jo també, trobaran noms químics que no havien sentit a dir mai. La iproniazida (75) o la imipramina (76), que són fàrmacs per a la depressió i l’esquizofrènia, respectivament. Més coneguts són la noretindrona (88), principi actiu de les píndoles anticonceptives, que realment ha canviat la història i la demografia; o el sildenafil (87) base de la Viagra, que potser no ha canviat la història mundial, però potser sí que ha canviat moltes històries personals.

El llibre descriu moltes molècules d’ús en medicaments, i moltes drogues. Han tingut, realment, un pes en la història. Però pel meu gust n’hi ha massa.

Quina seria la molècula 101? L’autor ens parla de futur, i fa bé i reivindica el paper de la química en els nous descobriments i invencions. Perquè el llibre -no ho he dit- està ordenat, més o menys, per ordre d’aparició de les molècules.

Què hi falta? Pel meu gust, hi falta una mica més de molècula clàssica. Especialment algunes de l’origen de la revolució industrial: m’hi falta el clor -imperdonable, Xavier… Ho sento. M’hi falten el conjunt carbonat de sodi – bicarbonat de sodi – sosa càustica, vital en el desenvolupament de la indústria del segle XIX. Havent posat el tetraetil de plom (34) hi haurien de tenir un lloc els seus substituts MTBE i ETBE, que han evitat la contaminació per plom a les ciutats.

I els metalls, acers i altres aliatges? No haurien pogut tenir un cert foradet? No són molècules -tampoc la sal comuna (43) ni l’òxid de silici (38) ho són i bé que són al llibre…

Tot això són retrets d’envejós. Esperem aviat “100 molècules més“.

Felicitats, Xavier.

5 respostes a CENT MOLÈCULES DE XAVIER DURAN

  1. Jaume escrigué:

    Hola,

    Jo també tinc un bon record del llibre de l’Emsley. A més, alguns dels capítols, em van servir per a les classes de química amb alumnes de batxillerat. La lectura a classe -a petites dosis- va fer que molts dels alumnes s’interessessin enormement pels compostos descrits i per la química. Un bon llibre doncs per motivar futurs estudiants de ciències.
    Llegirem el que ens recomanes que, pel que dius, també pinta molt bé!

    Salutacions,

    Jaume

  2. Toni Hernández escrigué:

    Un gran llibre, molt divulgatiu! Claudi, sort que es nota que hi ha confiança…sinó una mica més i el clorifiques🙂 molt bona ressenya també!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: