L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA. 5: ANDY GOLDSWORTHY

No havia sentit a parlar mai d’Andy Goldsworthy fins que en vaig veure un llibre fascinant: Time. És un artista que té poques obres en museus i institucions del món, perquè la major part de les seves creacions són efímeres.

Goldsworthy és l’exemple paradigmàtic de que l’art és antinatural. Es dedica primordialment a modificar la natura. No és el primer: des dels anys 80 del segle XX que l’artista Christo Javacheff (1935), més conegut només pel seu nom, es dedica a monumentals actuacions com embolicar edificis. Vindrà d’aquí l’expressió muntar un Christo?. Va ser molt famosa l’embolicada del Pont Neuf a Paris el 1985, o de l’edifici del Reichstag a Berlin l’any 1995. El 1977 havia intentat embolicar l’estàtua de Colom a Barcelona però no va aconseguir els permisos, després d’una gran discussió ciutadana. I les escoles del grup Pere Vila, al costat de l’Arc de Triomf de Barcelona, cap al 2006 van embolicar els dos edificis. I l’embolcall ha durat molt. Fins fa poc encara hi havia un dels edificis embolicat.

Christo també s’ha dedicat a diverses accions a la natura, per exemple el projecte Valley Curtain, de 1970, que consistí a penjar una enorme cortina a una vall lateral del riu Colorado, a Rifle, Colorado. La instal•lació només durà dos dies. Un altre projecte fou el Surrounded Islands (1983), on va posar film de polipropilè de color de rosa al voltant d’algunes petites illes de Biscayne Bay, a Miami, durant dues setmanes.

Andy Goldsworthy, artista britànic nascut a 1956, també treballa modificant la natura, però, a diferència de Christo, usa per fer-ho elements naturals del mateix entorn. Per exemple, a la tardor agafa fulles caigudes dels arbres, i les posa ordenades formant pautes regulars, moltes vegades en formes sinuoses. El vent desfarà l’obra al cap de pocs dies, i ell retratarà i filmarà el procés de destrucció, que després publicarà. O agafa pètals de flors, i les posa sobre les pedres del riu, que l’aigua s’emportarà quan baixi una mica més de cabal. També enllaça fulles i flors amb elements de la natura, les posa a flotar i les deixa córrer al llarg del riu. Fa monòlits de pedres, ordenades amb gran precisió, prop de la costa, quan la marea és baixa, i estudia el ritme amb que l’aigua cobreix el muntatge i com es va degradant amb els dies i els mesos. O prolonga els arbres amb arrels artificials fetes de la mateixa terra on són arrelats.

Un dels elements que ha explotat més Goldsworthy és el gel i la neu. En ple hivern fa muntatges i escultures integrades al medi amb plaques de gel tretes de les bases d’aigua gelades. I a mida que el calor ambiental les va fonent, n’estudia les variacions de forma i de mida.

He vist un parell d’obres fixes de Goldsworthy. La primera, una gran tanca sinuosa de terra i pedres feta en un clot a terra, al campus de la universitat de Stanford. El seu nom: Stone River, instal•lada el 2001. La segona obra es diu Spire, instal•lada el 2008 al parc de The Presidio, a San Francisco. Consisteix en un feix de 35 troncs pelats de xiprers, d’uns 30 m d’alçada, situada en una zona buida d’arbres perquè els van talar en acabar el seu cicle de vida. En aquest cas, l’objectiu de l’artista és que els nous arbres plantats al seu entorn vagin creixent i al cap dels anys el seu arbre artificial, que haurà acumulat heures i lianes, es mimetitzi amb els altres arbres naturals.

Tornem a la idea inicial. L’art és antinatural, artificial. Malgrat que les obres de Goldsworthy són fetes amb elements naturals i estan inserides a la mateixa natura i en el mateix lloc, les identifiquem inequivocament com a pertorbacions. Tenen un ordre intern diferent de l’ordre natural, quan n’hi ha. A la natura hi ha formes sinuoses com les serps, però no formes sinuoses fetes amb fulles d’arbre o amb sorra. A la natura hi ha fulles dipositades sobre els bassals d’aigua, però no formen una gradació regular de colors. A la natura hi ha sòlids estructurats ordenats com els cristalls, però no espirals de gel. Tots aquests objectes i més els veiem com a antinaturals.

L’artista ha invertit temps i energia, fins a tenir en un punt de l’espai una acumulació d’ordre i d’energia potencial. Un cop construides, les obres són abandonades a la lenta destrucció natural dels elements. El temps, la pluja, les onades, el calor del sol, el vent, l’erosió destrueixen l’obra fins arribar a un nou estat d’equilibri amb menys energia i més entropia global de l’univers: l’evolució de les obres de Goldsworthy són una il•lustració clara de la fletxa del temps que només avança. O, dit d’una altra manera, de l’omnipresent Segon Principi de la Termodinàmica, que tantes expressions poc científiques té: “no quedarà pedra sobre pedra”, o “tot el que és a dalt anirà a baix”, que semblen expressions de la Llei de Murphy.

Alguns llibres de Goldsworthy: Leaves (1989), Stone (1994), Time (2000), Passage (2004), o Enclosure (2007). Poden trobar-se per Amazon o a alguna llibreria especialitzada en art contemporani, com Loring (Barcelona),

Una resposta a L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA. 5: ANDY GOLDSWORTHY

  1. […] Usar éssers vius per a manifestacions artístiques és habitual, però normalment són plantes… [+] […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: