HI HAURÀ FUTUR, EN UN FUTUR? (Orientacions per a secundària)

Primera diapositiva del PowerPoint de “La UB s’apropa”

Des dels seus inicis participo en l’activitat denominada “La UB s’apropa”. Professors de diferents branques anem als instituts i col•legis de secundària a oferir orientació per entrar a la universitat i presentar la UB com a opció posible per al seu futur.

Solc començar la meva intervenció preguntant a l’alumnat si tenen ja decidit què i on volen estudiar. Sempre uns quants, la meitat o més, aixequen la ma. Jo els dic que ja poden anar-se’n: si un dels assistents vol fer química a la UAB i jo li plantegés que la UB fa millor el grau de química -al marge de què vol dir “millor”, i al marge de si és cert o no que és millor- jo estariaa creant un seriós problema a l’alumne, i la darrera cosa que jo vull fer és crear problemas i dubtes, perquè jo vaig allà a orientar.

La meva segona pregunta és si decideixen o decidirán els seus estudis futurs en base al que els agrada, o pensant en la seva sortida profesional. Majoritàriament afirmen que és la primera opció. Quan els pregunto si les sortides professionals no els importen, sempre hi ha algún nihilista que afirma que en el futur no hi haurà feina. La meva pregunta inmediata és quines feines s’imaginen que hi haurà quan acabin els seus estudis de grau, cap allà al 2021. Ho veuen molt lluny, i ni s’ho imaginen. Mai hi ha respostes gaire optimistas.

Llavors els plantejo quines necessitats creuen que tindrà la población en un futur, i que ells podran contribuir a satisfer. Costa d’arrencar, però al final sempre sut una variada gamma de necessitats. Un cop depurades les respostes – per exemple, la tecnología no és una necessitat, sinó un mitjà- arribem a una llista més o menys llarga on hi ha la salut, la vivenda, l’alimentació, el transport, la comunicación, la formació, l’oci… Quasi mai hi surten com a necessitats la cultura o la seguretat. Constatem en el futur hi haurà probablement les mateixes necessitats que ara.

A continuació, la bona noticia: estudiin el grau que estudiin, la formació que adquireixin els pot ajudar a treballar per satisfer alguna de les necessitats anteriors. L’argument és que cal distingir entre formació i professió. Una mateixa formació –un grau de química, per exemple- pot permetre treballar en professions molt diverses, com químic en un laboratori o una industria química, tècnic de medi ambient d’un ajuntament, químic a un hospital o un laboratori farmacèutic, tècnic a una gran varietat d’indústries com alimentàries, de materials de construcción, de polímers, biotecnològiques o de tota mena de productes de consum; o profesor de química i altres ciències, o redactor científic d’un mitjà de paper o digital; o comunicador científic, o qualsevol altra professió directament o indirectament relacionada amb la ciencia. I es podría posar exemples similars en qualsevol formació de les actualment ofertes, fins i tot les més aparentment allunyades del mercat de treball. Per exemple, un grau d’humanitats, a part de conduir a la professió docent a molts nivells, permet el treball en empreses culturals –editorials en paper o en qualsevol format-; o guía turístic o redactor de notícies culturals; o tècnic de museu en qualsevol de les seves formes. I el mateix exercici es podría fer de cadascun dels graus actualmente oferts. És cert que hi ha formacions que van més lligades a determinades professions, per tradició o per requeriments legals en alguns casos obsolets: una farmacia o un laboratori farmacèutic només pot ser regida o dirigit per un graduat en farmacia, per exemple, però un graduat en farmàcia pot fer moltes coses més.

La diguem-ne mala noticia és que la gran majoria de les professions poden ser exercides per graduats de diferents estudis: el tècnic de medi ambient d’un ajuntament pot ser un graduat en química, en bioquímica, en biotecnología, en ciencias ambientals, en enginyeria ambiental, en enginyeria química… Un graduat trobarà, doncs, competencia a l’hora d’entrar a treballar, no només dels seus col•legues, sinó de molts altres, i d’aquí se’n desprèn la necessitat d’afegir als estudis reglats alguna altra formació complementària: més idiomas, alguna activitat social com monitor o tècnic d’una ONG, un compromís polític o social, formació técnica no reglada, o qualsevol altra activitat que requereixi un cert esforç. Tot això és ben valorat pel hipotètic futur empleador.

El que és evident és que no es pot saber amb precisió quines noves professions hi haurà en el futur, entre altres motius perquè e’n inventaran de noves; ni tampoc es pot saber quines noves necessitats de coneixements, formació i competències i habilitats es requerirán. Però el que és també evident és que qui ocuparà aquestes noves professions o tasques de futur són els estudiants del present.

Personalment no crec en les formacions excessivament especifiques i aptes només per a una franja molt estreta de funcions. No considero una bona estrategia per a les universitats el seguiment massa servil de les necessitats que determinades empreses afirmen tenir. Recordo perfectament en una reunió de degans de ciències espanyols que un alt dirigent d’Alcatel va dir que necessitaven alguns milers d’enginyers de telecomunicacions; i, interpel•lant als degans allà presents, va afirmar que seria un error per part de les universitats que corréssin a muntar plans d’estudis i carreres per formar enginyers de telecomunicacions, perquè els primers graduats sortirien com a aviat al cap de cinc anys, quan Alcatel ja no els necessitaria, perquè els volia ara.

La meva proposta, per als qui dubten –si no dubten i ja han decidir què i on estudiar, el consell no se’ls aplica- és la següent: tria una carrera general, amb formació básica i polivalent, i segueix amb formació continuada al llarg de tota la vida. A fi de comptes, i com deia Goethe ja el 1809, ho hem d’aprendre tot de nou cada cinc anys…

L’activitat “La UB s’apropa” conté molts altres aspectos, naturalment, com criteris per saber quina universitat o centre és el millor per a l’alumne, una descripció general de la UB, i altres aspectes. Però el tema explicat al començament, és a dir, què escollir, és per a mi el més decisiu.