Vista exterior de la torre, des de la plaça Ramon Calsina
Mapa de Barcelona fet pel projecte de l’empresa de Xavier Camps (1881) amb les cotes de 20, 40 i 80 m. Les illes de l’Eixample representades són imaginades per l’autor.
Fes clic per ampliar.
Amb un capital de 2 milions de pessetes va promoure la construcció de la torre-dipòsit. L’arquitecte fou Pere Falqués (Sant Andreu de Palomar 1850 – Barcelona 1916), arquitecte modernista català i, pel que es veu, un punt excèntric, arquitecte municipal de Barcelona des de 1889 fins 1914, i autor de moltes obres importants (reforma del Liceu, Parc de la Ciutadella, túnels de metro, edificis de l’Exposició Universal de 1888…).
La torre és tota de maó vist, amb escales interiors i una escala exterior de ferro a la part més alta, i estava dissenyada inicialment per contenir dos dipòsits a diferents alçades i subministrar aigua a àrees més llunyanes i altes de la dreta de l’Eixample, però limitacions de pressupost van fer que finalment tingués un únic dipòsit de 600 metres cúbics, a 40 m d’alçada sobre el terra, i una alçada total de la torre de 63 metres. Els contractes d’aigua amb l’empresa de Camps eren per un mínim de 1000 litres, i el consum mitjà de les vivendes amb aigua corrent -que eren minoritàries- era d’entre 20 i 40 litres per persona i dia.
Plànol de la restauració actual de la Torre de les Aigües. Fes clic per ampliar.
La Torre de les Aigües es va acabar en la seva versió actual el 1882, però anys de sequera i la mateixa succió de la llera van portar a que es salinitzés l’aigua fins a nivells no acceptables per al seu ús com a aigua potable, i l’empresa va fer fallida. Al cap de poc temps l’empresa annexa dels germans Girona, una important foneria, va voler-se ampliar i tenia necessitats de més aigua, i no era un problema que fos una mica salina perquè era per a refrigeració industrial. Van comprar l’empresa de Camps amb la torre, que va passar a formar part del recinte de l’empresa, que es deia Materiales para Ferrocarriles y Construcciones però era coneguda per can Girona [+]. Després de la Guerra Civil va passar al Banco Central i es va dir Materiales y Construcciones (MACOSA), finalment comprada per GEC Alsthom (actualment Alstom) i desplaçada a partir de 1991 a Santa Perpètua de Mogoda. La torre va estar en funcionament fins 1993.
La remodelació de tot el barri va deixar la torre aillada i abandonada a la plaça Ramon Calsina. Recentment AGBAR ha restaurat la torre amb participació dels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, i de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer. S’hi han afegit algunes escales de cargol interiors per facilitar l’accés a certes parts de la torre i per evitar que els visitants passin per l’escala exterior per raons de seguretat.
Des del 22 de març de 2014 es pot visitar. Hi ha actualment visites guiades (1h15min) els dissabtes i diumenges al matí, gestionades per l’Arxiu Històric del Poblenou [+]. La visita és del tot recomanable, tant per la torre en ella mateixa com pel panorama des de la terrassa superior, que és de 360º sobre l’àrea de Barcelona, el delta del Besòs i Collserola.
Josep Mª Subirachs (Barcelona 1927-2014), escultor i pintor nascut al Poblenou, ha fet aparèixer la Torre de les Aigües a nombroses obres seves, com han fet també altres artistes. Se’n reprodueix aquí el relleu Hermes (1985), abans al Banc Sabadell del Passeig de Gràcia de Barcelona junt amb el relleu Ariadna, i donats a l’Abadia de Montserrat el 2013, que els té instal•lats a la pujada principal d’accés al monestir.
Relleu Hermes, de Josep Mª Subirachs (1985). Des de 2013 a l’Abadia de Montserrat.
La torre del relleu és inspirada en la Torre de les Aigües del Poblenou.
CLAUDI MANS 
També el pintor Ramon Calsina (1901-1992) va immortalitzar en moltes de les seves obres la Torre de les Aigües. És per aquest motiu que l’any 2001 la plaça fou rebatejada amb el seu nom.
Efectivament. No m’hauria costat res posar-ho, i hauria estat més just amb la gent del Poblenou. O Poble Nou, com sempre havia escrit jo, potser calcant el nom de l’estació de tren Pueblo Nuevo, sota del gasòmetre de Macosa.