A QUINA ANDANA ARRIBA PRIMER EL METRO?

Publicitat de Correos el setembre de 2017.

L’empresa Correos està fent una campanya publicitària de l’estil “patriòtico-emocional”. La campanya es diu “Algo muy nuestro” i va posant diversos exemples d’idees que el publicista imagina que la gent sent com a seves, i ho fa anàleg a Correos, empresa que la gent també sentiria com a seva. Al marge de l’estil de la campanya, que per a mi és tan insoportable com les de la ONCE o de la Loteria Nacional, voldria analitzar l’exemple primer que va posar als cartells.

“Creer que el metro siempre llega antes al andén de enfrente“. És una creença, això, o potser té alguna part de veritat? Aquest pensament és anàleg al de que quan ets a una embussada a l’autopista, els altres dos carrils van sempre més depressa que el teu. Evidentment aquest segon exemple és una falàcia, perquè un es troba a l’atzar en un carril o un altre, i probablement l’usuari només es fixa en la demora quan veu que els altres van més depressa, però no es fixa en que altres vegades ell anirà més depressa.

El problema del metro i les andanes es pot modelitzar matemàticament. Aquí en farem una aproximació elemental visual, que es pot anar seguint al dibuix i taula adjunts. Imaginem un extrem de línia, amb l’estació final i quatre estacions a la línia. Imaginem que hi ha un tren cada 10 minuts, que els trens s’esperen 2 minuts al final, paren 1 min a cada estació, i entre estació i estació tarden també 1 min. I ara imaginem passatgers que arriben a les estacions A, B, C i D, a les 10:00, les 10:01, les 10:02 i així successivament fins les 10:09.
El passatger que arriba a les 10:00 a l’estació A per anar cap a la dreta veurà un tren cap a la dreta a les 10:01, i l’agafarà. I ja no veurà que arriba un tren cap a l’esquerra a les 10:06, que sortirà de l’estació a les 10:07, arribarà al final a les 10:08 i sortirà cap a la dreta a les 10:10. El primer tren que ha vist va, doncs, cap a la dreta.

El passatger que arriba a l’estació A a les 10:01 agafarà el tren cap a la dreta a les 10:01, i ja no veurà tampoc el tren cap a l’esquerra de les 10:06. El primer tren que ha vist va també cap a la dreta. En canvi, si arriba a les 10:02, el primer tren que veurà serà el que va cap a l’esquerra a les 10:06, i no podrà agafar el seu tren cap a la dreta fins a les 10:01. El mateix els passa als passatgers que arriben a l’estació A a les 10:03, 10:04, 10:05 i 10:06, però als que arriben a les 10:07, 10:08 i 10:09 veuran el primer tren a passar cap a la dreta. En resum, la probabilitat de veure un tren cap a la dreta o cap a l’esquerra és, per a l’estació A, de 5 sobre 10. La hipòtesi de que sempre veus passar el tren de l’altra andana no es satisfà.

Què passa a l’estació B? El primer tren que va a la dreta passa a les 10:03, i el següent a les 10:13. El primer que va a l’esquerra arriba a les 10:04 i el següent a les 10:14. Els passatgers que arriben a l’estació entre 10:00 i 10:03, i entre 10:05 i 10:09 veuen primer el tren que va a la dreta, i només els passatgers que arriben a les 10:04 veuen que passa primer el de l’esquerra. La probabilitat, en aquesta estació, és de 9 a 1. La hipòtesi no es satisfà pels passatgers que volen viatjar en sentit contrari al final de línia, però sí per als que van cap a l’estació final.

Fes clic per ampliar el dibuix

A l’estació C veiem les freqüències a l’inrevés. De 10 passatgers que arriben al llarg dels minuts, set veuran primer el tren que va cap al final i només tres veuran primer el tren que va en sentit contrari. I exactament al revés pels passatgers de l’estació D.
Resumint, segons l’estació hi ha un comportament o un altre. La creença de que sempre passa primer el tren de l’andana contrària és, doncs, una creença que no és certa en termes generals, però sí que serà certa per a determinades estacions. Dependrà de la freqüència dels trens, de les distàncies entre estacions, de la durada de les parades a les estacions…

Per veure si aquesta conclusió és generalitzable, caldria fer la modelització matemàtica completa, suposant n estacions separades per distàncies d diferents entre elles, i freqüències de trens variables. Això ho deixo com a exercici per al lector…

SÓN QUATRE AMB ZERO CINC

En demanar el compte el cambrer em diu “Són quatre amb zero cinc“. Alguna cosa em grinyola, i començo a elucubrar. Per què ha dit quatre amb zero cinc i no simplement quatre amb cinc?

Potser si diu quatre amb cinc algú pensaria que és 4,5? No, perquè per dir que són quatre euros i mig diriem tots quatre amb cinquanta. Qui fes això estaria fent canvis d’un llenguatge a un altre. Aquests canvis de llenguatge són tan fàcils que no solem ser-ne conscients. Però no tots els canvis són tan senzills.

Si preguntem l’hora a algú no ens dirà mai que són les quatre i zero cinc, sinó les quatre i cinc. El sistema de dir minuts i segons no és decimal, sinó en base 60. Per indicar que passa mitja hora de les quatre no diem mai -excepte per fer una gracieta- que són les quatre coma cinc, sinó que diriem que són dos quarts de cinc, o la forma menys genuïna però ara acceptada de les quatre i mitja. Ho diem en femení perquè implícitament parlem d’hores. Les altres unitats de temps que són el dia de 24 hores, la setmana de 7 dies, el mes de 28, 29, 30 o 31 dies, i l’any de 12 mesos, i 365 o 366 dies, tampoc segueixen el sistema decimal i d’aquí la complicació de càlculs de dates i intervals de temps.

Hi ha moltes mesures quotidianes que tampoc són de base decimal. Per exemple, a més de la notació del temps, també els graus angulars, com quan es donen latituds i longituds: la latitud oficial del centre de Barcelona és de 41º 23′ 0,71″. Val la pena comentar dos detalls: els minuts i segons temporals s’han d’abreviar en el Sistema Internacional vigent com min i s, respectivament, i en canvi els minuts i segons geomètrics amb ‘ i “. I, per altra banda, encara que el sistema de mesura del temps o dels graus angulars sigui sexagesimal, cadascun dels seus tres components segueix el sistema decimal, i per això els segons geomètrics de la latitud de Barcelona són 0,71. Molts mapes i GPS no donen només les coordenades sexagesimals sinó amb xifres decimals, més fàcils d’introduir. La mesura decimal dels angles es fa amb el concepte de radian. Un radian (rad) té aproximadament 57º 17′ 45″, perquè per definició una circunferència té 2π radians. I deixem-ho aquí.

Un radian és l’angle que conté un arc que té una longitud com el radi. Fes clic per ampliar

Una altra mesura no decimal és el sistema antic d’enumerar nombres d’unitats. Una dotzena són 12 unitats, i una grossa són dotze dotzenes, o sigui 144 unitats. Els tipògrafs usen també unitats no decimals: el cícero o pica és una amplada de 4,5126 mm a Espanya, i es divideix en 12 punts. Però el valor concret depèn dels països, perquè no és una mesura unificada. Aquests punts són les amplàries de la font usada en l’escriptura, que es tria en escriure un text amb ordinador.

La unitat anglesa de longitud segueix sent el peu (foot, ft) , que té dotze polzades (inch). Per complicar una mica la cosa una polzada s’abreuja com a in i també amb el símbol “, com els segons sexagesimals. Per definició un peu són ara 0,3048 m, i tres peus són una iarda (yard). La cosa es complica amb les milles terrestres (1609 m) i milles marines (1852 m)…

Una polzada (inch) dividida en 16 fraccions. Fes clic per ampliar.

Un altre exemple d’unitats que no seguien el sistema decimal eren les unitats monetàries del Regne Unit pre-decimals, d’abans de 1971. Eren la lliura o lliura esterlina (pound o sterling pound, de símbol £), el xiling (schilling, de símbol s de solidus) i el penic (penny, plural pence, de símbol d de denier). Una lliura tenia 20 xilings i un xiling 12 penics. Des de 1971 una lliura té 100 nous penics (de símbol p). Per cert que hi ha moltes lliures segons el territori d’emissió, per exemple la lliura de Gibraltar o la d’Escòcia, totes del mateix valor que la del Regne Unit global.

Indicacions de carreteres del Regne Unit. No posen la barra de la fracció.

Encara al Regne Unit, a les carreteres solen indicar les distàncies amb trencats o fraccions : Birmingham 3 1/4 mi, no 3,75 mi. Costums que els sistemes de GPS mantenen: “in a quart of a mile…” que tradueixen “a quatre-cents metres…“. El sistema de fraccions és el que apliquem a la mesura del temps en català, tant per indicar l’hora – dos quarts de tres– com per indicar quantitat de temps, dues hores i mitja (és a dir, 150 minuts, i també dos quarts de tres). Arribem a precisar així fins a mig quart. Sembla que això té origen en els rellotges de sol, que permetien llegir l’hora en vuit mitjos quarts. Aquí et pots descarregar un rellotge en notació catalana [+].

Un dels models del rellotge CataClock, amb indicacions catalanes.

Cronòmetre centesimal (esquerra) i sexagesimal (dreta). Fes clic per ampliar,.

Calcular amb lliures i penics antics era complicat, i en canvi calcular amb euros i cèntims és fàcil. En aquest cas, el sistema decimal permet que els càlculs amb decimals i amb unitats monetàries siguin quasi equivalents quan ho escrivim, però en parlar és quan apareixen les terminologies citades al començament.

La unitat monetària euro €es divideix en cent cents, que s’abrevien ct, tant en singular com en plural. “Cent” és la denominació oficial, però a la pràctica tots els idiomes usen formes clàssiques com cèntim. Quan el cambrer en va dir quatre amb zero cinc barrejava el sistema decimal d’unitats monetàries, és a dir 4,05 €, i el sistema detallat, és a dir, 4 € amb 5 ct. Cap rebut ni factura inclou els cèntims detalladament quan s’escriuen les xifres, i només es fa servir el valor en euros i els decimals corresponents (1,80 €), però en omplir un xec pot usar-se la forma “un euro amb vuitanta cèntims” o ” “1 € amb 80 ct“. En lloc de la preposició amb es pot usar la conjunció i. Sempre es solen usar dos decimals en els rebuts: recomanen no escriure 15 €, sinó 15,00 €. Així s’eviten interpretacions errònies.

En resum, el cambrer devia imaginar que llegia 4,05 € i ho va dir textualment. Si hagués imaginat mentalment 4 € i 5 ct, potser hauria dit quatre amb cinc.

Som complicats…

Un euro d’Andorra i 50 cèntims de Letònia.

ALICIAICILA

Portada del llibre “Sietria”

Aquesta entrada és compartida amb el meu blog “Alícies, naturalment” [+]

Alguna vegada he llegit que les Alícies són els llibres més citats. Jo, de fet, les he citat des de molt abans que me’n posés a fer col•lecció. Els motius deuen ser diversos. En primer lloc, i sobre tot, la ingent quantitat de frases enginyoses, de doble sentit, de lògica, de jocs de paraules que contenen. Després, la peculiaritat de moltes situacions de les novel•les, relacionades amb l’espai, el temps i les dimensions. I, finalment, la varietat de personatges que en molts casos són arquetips de personalitats peculiars. Per tant, els filòsofs, els matemàtics, els psicòlegs, els sociòlegs, els lingüistes, els pedagogs, els físics i fins i tot els químics hi trobem aspectes que ens interessen o ens valen com a exemple de les disquisicions erudites o divulgatives. Costa més de trobar-hi relació amb biòlegs, geòlegs, astrònoms o enginyers, però fins i tot aquests poden aprofitar-ne alguna cosa.

Els científics en general -distingint-los dels científics socials o dels de la salut- som especialment afeccionats a les Alícies, i jo diria més al Mirall que a les Meravelles. En el Mirall Carroll va poder escriure un llibre des de zero, més planificat, amb l’estructura del joc d’escacs més tancada i definida. I amb menys bogeries, pel meu gust.

El llibre que es comenta a aquesta entrada és un breu text de divulgació científica sobre el concepte de simetria, en les seves vessants geomètrica, física, química i mineralògica. La seva relació amb les Alícies és que n’usa diversos exemples per a il•lustrar els conceptes científics, i això ens permetrà repassar-los breument. El llibre és escrit pel professor Miquel Àngel Cuevas, catedràtic emèrit de Cristal•lografia de la Universitat de Barcelona, i bon amic i col•lega d’un servidor.

A la introducció ens cita la frase d’Alícia quan es posa a llegir el poema Jabberwocky: “És, ben segur, un llibre del Mirall. Si el poso davant d’un mirall les paraules es tornaran del dret“. El perquè l’Alícia en travessar el mirall no s’ha invertit ella mateixa, sinó que s’ha mantingut com a l’altre costat, és un misteri que Carroll no explica, però que Tenniel va il•lustrar. Atesa l’extraordinària minuciositat amb que Carroll revisava les il•lustracions dels seus llibres, vol dir que ho volia així.

Tweedledee i Tweedledum segons Disney. Fes clic per ampliar

Un altre exemple citat per Cuevas en el capítol “Simetria i paraules” és el de la “melmelada ahir i melmelada demà, però no melmelada avui“. És, en certa manera, una simetria temporal, deguda a que “quan vius a l’inrevés, et mareges una mica…“. Futur i passat, simètrics respecte al present. I, a l’episodi de l’eruga, dreta i esquerra del bolet són indistingibles.

Al capítol “Dreta i esquerra” Cuevas es pregunta: “Tweedledum i Tweedledee són simètrics?“. En el dibuix de Tenniel semblen idèntics, però al text se’ns diu que un allarga la mà dreta a Alícia i l’altre l’esquerra. Potser un era dretà i l’altre esquerrà, però Cuevas ens diu que entre ells són enantiomorfs, paraula experta que vol dir que són simètrics, no només en les aparences sinó també al seu interior estructural, inclosos els òrgans. Un d’ells tindria un situs inversus total, que ens diuen els anatomistes: el cor a la dreta, el fetge a l’esquerra… però no per això aquesta persona seria esquerranes. Les il•lustracions de Disney són ambigües: a vegades semblen idèntics i a vegades simètrics. Els bessons de la pel·lícula de Tim Burton semblen també idèntics.

Els bessons segons Tenniel. Fes clic per ampliar

Al darrer capítol, “Simetria i punt final” imagina que el pas de l’Alícia del món real al món del Mirall seria equivalent al pas del món de la matèria al de l’antimatèria. Encara que el nom d’antimatèria sembla esotèric, és ben real. Es refereix, simplement, a la matèria formada per partícules amb propietats -càrrega elèctrica i altres- oposades a la matèria normal. Si un àtom està format per un nucli amb neutrons -neutres-, i protons -positius- i a la perifèria hi ha electrons -negatius- un àtom d’antimatèria tindria un nucli amb neutrons i antiprotons -negatius- i positrons, electrons positius. Això no és ciència-ficció. la tomografia per emissió de positrons és una coneguda tècnica de diagnòstic que fa això, usar positrons. El contacte amb matèria i antimatèria és fatal, perquè s’anihilen mutuament i desprenen només radiació. Si l’Alícia seguís sent matèria, i el Mirall antimatèria, es destruiria tot plegat en el moment en que l’Alícia comencés a passat a l’altre costat. Naturalment, en Carroll no sabia res d’això perquè encara no s’havia descobert l’estructura de l’àtom.

En canvi, un aspecte que em sorprèn que Cuevas no expliciti és la pregunta de l’Alícia “Serà bona la llet del mirall?“. Martin Gardner [+] explora aquesta pregunta destacant que entre les molècules de la llet hi ha proteïnes, sucres i greixos, i algunes d’aquestes molècules existeixen -aquí – en dues formes moleculars. Per resumir,en dues formes enantiomorfes, és a dir, dues formes que tenen una estructura especular. El nostre organisme només reconeix els gustos i es pot nodrir amb una d’aquestes formes, però no l’altra. Per tant, la llet del Mirall estaria formada per molècules especulars de les d’aquesta banda, i el nostre organisme no les notaria com a dolces, ni les podria assimilar. Si l’Alícia del Mirall és l’Alícia “d’aquí” no creuria que és llet. En podria beure, però no l’alimentaria de la mateixa manera. Però si es transmutés en l’Alícia especular, sí. Tampoc Carroll ens diu res d’això, perquè Pasteur encara no havia fet ni publicat els seus estudis sobre enantiòmers.

Jorge Wagensberg [+] especula encara amb una altra analogia del Mirall. Imagina que els nombres de la nostra banda del mirall són els nombres reals, que inclouen els naturals 1, els enters -3, els decimals 3,12, els racionals 1,333…, i els irracionals com pi (3,141592…) o l’arrel quadrada de 2. En canvi al Mirall hi viurien còmodes els nombres imaginaris, com i (l’arrel quadrada de -1 i nombres similars) i els complexos (suma d’un nombre real i d’un imaginari). No, malgrat que es denominen imaginaris no ens els podem imaginar: I és que els nombres imaginaris no és que no existeixin com si fossin unicorns, que sí que els podem imaginaar. Els nombres imaginaris existeixen en les matemàtiques, s’estudien al batxillerat i permeten resoldre problemes matemàtics i físics de diversos tipus, per exemple tot el que es refereix al corrent elèctric altern. El que passa és que no els visualitzem tan fàcilment com sí que visualitzem els altres nombres, tots al llarg d’una recta infinita a la que hi anem intercalant nombres.

Que lluny hem anat a parar des de l’Alícia…

FITXA DEL LLIBRE
Títol: Simetria. Un passeig interdisciplinari Contingut: Llibre de divulgació científica, amb alguns exemples trets de les Alícies
Idioma: català. Il•lustracions: diversos autors, i entre ells Tenniel .
Autor: Miquel Àngel Cuevas Diarte.
Editorial: Publicacions i Edicons de la Universitat de Barcelona, Barcelona (2015). Mida: 21*15 cm, rústica. 126 pàg. Preu: 15 € ISBN: 978-84-475-4216-1

Els bessons segons Tim Burton

CENTENARI DE MARTIN GARDNER

El dia que es publica aquest post (21-10-2014) és el centenari del naixement de Martin Gardner, autor de textos de matemàtiques recreatives, lluitador contra les pseudociències i estudiós de les Alícies. Li he dedicat un post d’encàrrec al meu blog en castellà de SciLogs [+], on destaco les tres facetes de la seva vida, i un post al meu blog de les Alícies [+], on enm centro en la darrera de les obres carrollianes que va fer: “The Hunting of the Snark” anotat.

Remeto al lector interessat a cadascun dels posts citats. Potser li agradaran…

ANALEMÀTICS BARCELONINS

Rellotge analemàtic de la Plaça Maria Cristina. S’aprecien el quadrant horari, el cercle on hi ha l’analema, i una representació de la longitud i latitud de Barcelona. Fes clic per veure els detalls.

Aquest títol és tan misteriós que alguns lectors no han ni tan sols començat a llegir. Però tu no ets d’aquests. Això va de rellotges de sol, és a dir, de gnomònica, que és la ciència que els estudia i la tecnologia que els fabrica. Però també va de passejades i de conèixer la ciutat.

[Abans de seguir, una petita pregunta. Quants errors hi ha a la frase “El Sol surt de dia i la Lluna surt de nit“? La solució, al final del post.]

L’analema del rellotge de la plaça Maria Cristina. Fes clic per ampliar.

Que jo sàpiga, hi ha dos rellotges de sol analemàtics a Barcelona. Un és a la plaça Maria Cristina, a la vorera contrària al Corte Inglés. Va ser dissenyat el 1997 per Eduard Farré, i la part artística fou de Quim Deu. L’altre és al Fòrum, instal•lat el 2004, amb disseny de Ramon Farré-Escofet i Joan Claudi Minguell, i la col•laboració de Magda Mària, Eduard Farré i Olivé i Amèrica Sánchez. És a la prolongació de la Diagonal, a uns 50 m a l’oest de la gran placa fotovoltaica. Les seves coordenades són 41.411467 N, i 2.226297 E, Pots posar-les a Google Earth i en gran ampliació se’n aprecia perfectament el disseny.

Lectura de l’hora a les 10 (hora oficial, que és l’hora solar + 1 a l’hivern) del dia 29 de gener de 2014. Fes clic per ampliar.

Un rellotge analemàtic és un rellotge de sol en que l’agulla o gnomon és reemplaçada pel cos de l’observador, que es col•loca a un punt determinat, i la seva ombra indica l’hora solar sobre un quadrant amb les hores dibuixades a terra. El nom li prové del concepte d’analema, gens habitual. Si mirem el diccionari (he fet servir el DIEC2 digital) veurem que “un analema és un gràfic en forma de vuit que resulta de l’observació de la posició del Sol en el cel a intervals regulars al llarg de l’any i sempre a la mateixa hora, en el qual es basen alguns quadrants solars“.

Suposo que no ha quedat gaire clar. L’analema és -vegeu les fotos adjuntes- aquesta figura en forma de 8 dibuixada a terra, amb indicacions dels mesos de l’any on l’observador s’ha de situar. Els mesos de juny-juliol són els més propers al quadrant on hi ha els hores, i el desembre-gener els més llunyans. Com funciona tot plegat?

El sol, d’un dia a l’altre, no sempre passa pel mateix lloc del cel. A l’hivern va més baix que a l’estiu, o sigui que a una hora determinada a l’hivern fem les ombres més llargues que a l’estiu. Si tenim fixades a terra les posicions de les hores, ens hem de posar més a prop (estiu) o més lluny (hivern) per tal que la nostra ombra es dirigeixi clarament cap a l’hora marcada a terra. Això explica la forma allargada de l’analema, i la posició relativa dels mesos: com més a prop de l’estiu, més a prop del quadrant.

Pel que fa a la forma de 8, costa una mica més d’explicar. Anem una altra vegada a l’experiència. Si pregunto per on surt el sol, i per on es pon, la resposta és inmediata: per l’est i per l’oest, respectivament. I això és força fals… Això només passa el dia 20 (o 21) de març, i el 22 (o 23) de setembre: són els equinoccis de primavera i de tardor, respectivament. Aquest terme d’equinocci és una mica tècnic: ve del llatí aequinoctium, que vol dir nit igual, és a dir que la nit té la mateixa durada que el dia.

El dia que el sol surt més tard i es pon més aviat és aproximadament el 21 de desembre, a l’hemisferi Nord. És el solstici d’hivern, paraula que ve de solstitium, que vol dir sol quiet, perquè durant alguns dies el sol sembla sortir més o menys del mateix punt. Aquest dia el sol no surt per l’est sinó força més al sud, a algun punt del sudest. Al llarg del dia el recorregut aparent del sol pel cel va transcorrent baix, i es pon cap al sudoest, no just a l’oest. A partir d’aquest dia, al llarg de l’hivern, el punt per on surt el sol va variant cada dia, i es va acostant a l’est, per on sortirà el dia de l’equinocci de primavera. Després, al llarg de la primavera, va sortint cada cop allunyant-se de l’est i anant cap al nordest, fins el dia 21 de juny que és quan surt més al nordest. És el solstici d’estiu. I aquest dia, el sol és quan va més alt per sobre de l’horitzó, i es pon també cap al punt més alt del noroest. I a partir d’aquí, al llarg de l’estiu, el camí de tornada, fins a tornar a passar per l’equinocci de tardor -l’est-, i progressivament més cap al sudest al llarg de la tardor i arribar al solstici d’hivern.

Si has seguit més o menys aquesta explicació comprendràs que a una hora determinada, posem les 10 del matí, l’ombra que fem dependrà de quin dia és, tant pel que fa a la llargària de l’ombra (per l’alçària variable del sol) com pel que fa a la direcció que senyala (pel fet que el sol no surt sempre del mateix punt ni passa per allà mateix del cel). Com que el que volem és tenir un rellotge dibuixat a terra amb les hores en posicions fixes, nosaltres ens haurem de posar en un punt diferent cada dia de l’any: tant més a prop del quadrant de les hores com més a prop del solstici d’estiu siguem, i una mica a la dreta o una mica a l’esquerra depenent de si estem a la primavera o a la tardor. En lloc de marcar a terra 365 punts diferents, un per cada dia, es simplifica el dibuix i s’hi posen només els dotze mesos de l’any. Els astrònoms i gnomonistes van dissenyar l’analema de forma experimental, i ara amb càlculs sofisticats.

Naturalment tot això anterior és només una aproximació elemental al complicadíssim tema de la relació entre els moviments astronòmics i la mesura del temps. Podriem complicar-ho començant per constatar que no és el Sol sinó la Terra la que es mou, després parlant de l’eclíptica, de la precesió, de l’excentricitat de l’òrbita terrestre, de la nutació… però no ho farem.

Aquests rellotges de sol amb l’analema són molt més precisos que els simples rellotges típics de les masies, amb una agulla estàtica i les hores fixes. Si vols fer una excursió urbana per uns quants rellotges de sol de Barcelona, de diferents estils, aquí en tens la ressenya, feta per especialistes [+].

*************
Resposta a la qüestió inicial.
Que la lluna no només surt de nit, sinó que surt també de dia és un fet que tothom ha d’haver observat. Només has de sortir al carrer i mirar: la meitat dels dies la Lluna surt de dia. I això malgrat la cançó dels anys cinquanta que es deia “La Luna se llama Lola“:

La Luna se llama Lola,
el Sol se llama José.
El Sol madruga y trabaja
y vuelve al anochecer.
Como llega tan rendido
se retira a descansar
y cuando el Sol se ha dormido
sale la Luna a rondar.

A la frase hi ha un altre error, aquest de tipus lògic. No és que el sol surti de dia, és que es defineix que és de dia quan hi ha sol. No sé als paisos de més enllà dels cercles polars quina mena de terminologia deuen fer servir per dir que “és de dia“… quan estan sis mesos sense que el sol els toqui…

Rellotge analemàtic del Fòrum de Barcelona. Dia 3 d’agost de 2014 a les 9 (hora solar), les 11 hora oficial (a l’estiu hora solar + 2). Fes doble clic per veure els detalls de l’analema.

L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA- 11. EL MERIDIÀ DE LA MERIDIANA

La reforma actual de la plaça de les Glòries de Barcelona ha obligat a buidar tota la part central, on hi havia un jardí, 12 monuments amb lloses que lloaven les glòries catalanes, i una escultura dedicada al meridià i a la Meridiana. Les altres escultures dormen a un magatzem municipal, però aquesta darrera ha estat traslladada fa pocs mesos a l’avinguda Meridiana, davant del número 91. Hi hem sortit guanyant, perquè aquell jardí de l’interior de Glòries van tancar-lo molt aviat, per evitar que a dins hi visquéssin indigents, s’hi fes gay crossing i s’hi muntéssin uns encants paral•lels. Aquests encants paral·lels es muntaven igual al voltant de les Glòries, però la guàrdia urbana ho tenia més fàcil per expulsar els venedor.

L’escultura citada vol commemorar l’operació de mesura del meridià terrestre entre Dunkerque i Barcelona. Ambdues ciutats estan aproximadament sobre el mateix meridià, el meridià de París (E 2º20’14,025″), de referència fins que fou substituit pel de Greenwich el 1884. El meridià de la Meridiana és el E 2ª13’45,38″. De fet el meridià de París arriba al Mediterrani a la platja d’Ocata, on hi ha un monòlit commemoratiu. La mesura del meridià tenia per últim objectiu concretar la longitud del metre, que havia estat definit el 1791 com a deumilionèssima part del quadrant de meridià. El 25 de juny de 1792 van començar els treballs de mesura de la longitud entre Dunkerque (latitud N 51º2’9,20″) i Barcelona (N41º21’44,95″), en les unitats de longitud d’aquell temps (peus i línies). Aquesta feina va requerir molt treball. Els astrònoms i geodestes francesos Pierre Méchain i Jean-Baptiste Delambre, juntament amb molts estudiosos locals dels territoris per on passaven, van definir una xarxa de punts de triangulació situats a les muntanyes, i van anar prenent mesures precises de les distàncies entre elles, mitjançant les tècniques més avançades del moment. La feina els va durar dos anys, en plena Revolució Francesa i mentres a París guillotinaven el seu rei, i es generava una guerra entre Espanya i França.

Vista general del monument. Fes clic per ampliar

A Barcelona alguns d’aquests punts de triangulació eren a una torre de la Catedral, a la Torre del Rellotge de la Barceloneta, al Parc de la Ciutadella, i al Castell de Montjuïc, darrer dels punts utilitzats. Altres punts de Catalunya usats com a referència foren el turó d’en Mates, el puig Rodós, el Matagalls, el Puigsacalm, Rocacorba, la Mare de Déu del Mont, i el puig d’Estel•la. La base de triangulació fonamental, a partir de la que es poden calcular totes les altres distàncies, fou la distància entre Perpinyà i Salses. Un cop coneguda la distància exacta entre Dunkerque i Barcelona, van calcular la longitud de tot l’arc de meridià, per finalment trobar l’equivalència del metre.

Però la Meridiana és molt posterior. Va ser dissenyada per Ildefons Cerdà. el 1859, que també va dibuixar el Paral•lel, que es creua virtualment amb la Meridiana precisament a la Torre del Rellotge de la Barceloneta.

Una altra vista del monument. Fes clic per ampliar.

Mapa de triangulacions. Fes clic per ampliar.

El 1992, any olímpic, es va inaugurar al centre de la plaça de les Glòries el monument al Meridià, pagat per un banc local i l’ajuntament de Dunkerque. És obra dels arquitectes i dissenyadors francesos Alain Domingo i François Scali, coneguts també com a equip Nemo, que treballen conjuntament des de 1981. Es tracta d’un monument d’acer Corten [+] de 35 metres de llarg i un parell de metres d’alt, que representa a escala 1:35000 (longitudinal, no vertical) el perfil geogràfic entre Barcelona i Dunkerque. S’hi distingeixen destacadament el Massis Central francès, i els Pirineus. A la part nord del monument hi ha unes inscripcions on es representen les equacions que els astrònoms feien servir pels seus càlculs, i un mapa on es veu tot el traçat del meridià, amb les triangulacions usades. Ambdos documents són facsímils dels originals usats pels científics. Deuen ser les úniques equacions monumentalitzades en públic de Barcelona.

Detall del monòlit d’Ocata, instal·lat l’any 2006. Fes clic per ampliar.

Si t’interessa l’excursionisme pots provar de seguir el Meridià Verd, un camí que a Catalunya va del Coll de Pal fins a la platja d’Ocata, al Masnou, per camins de muntanya i aptes per BTT. [+]

I si t’interessa la ciència vés a visitar el monument de la Meridiana. Potser d’aquí a quatre dies el tornen a treure… O al monòlit de la platja d’Ocata, al camí litoral que uneix les estacions d’Ocata i Premià de Mar, a uns 2 km de distància de cada estació.

Ampliació 22-9-14 El meridià de París no passa realment per Barcelona, sinó per Ocata. Ja ha estat rectificat al text del post.

Equacions del monument

Monòlit a Ocata, des d’on es veu Montjuïc, final de les triangulacions, a 19,22 km. Fes clic per ampliar.

EXAMEN DE GEOGRAFIA DE BARCELONA

Abans d’anar de vacances d’estiu, pot ser bo fer una repassada de l’assignatura de Geografia, mitjançant un test d’avaluació de coneixements de geografia urbana de Barcelona. Però dubto que cap de les preguntes d’aquest test te les hagin explicat mai a cap assignatura. Al final del test hi ha les respostes, però prova de fer-lo sense fer trampes…

1. El punt més al nord de Barcelona és
a.el Tibidabo
b.la Creu d’Olorda
c.les Planes
d.el barri de Vallbona

2.El punt més al sur de Barcelona és
a.el Port Olímpic
b.el castell de Montjuïc
c.l’antig bocana del Llobregat
d.l’escullera del port

3.El punt més a l’est de Barcelona és
a.el Bon Pastor
b.el Parc de l’Auditori del Fòrum
c.el riu Besòs
d.el barri de Vallbona

4.El punt més a l’oest de Barcelona és
a.la Riera Blanca
b.la Creu d’Olorda
c.l’hospital de Sant Joan de Déu
d.la Zona Franca

5.Quin d’aquests turons és més alt?
a.el Turó del Putxet
b.el Turó de la Rovira
c.el Turó de la Peira
d.el Turó de les Tres Creus del Parc Güell

6.Quants transports públics arrossegats per cable hi ha a Barcelona?
a.2
b.3
c.4
d.5

7.La Diagonal és una via que va
a.de nord a sud
b.d’est a oest
c.de suroest a norest
d.de noroest a sudest

8.L’avinguda del Paral•lel és un paral•lel geogràfic. Quin?
a.el paral•lel 41º22′
b.el paral•lel 26º55′
c.el paral•lel 32º32′
d.el paral•lel 40º00′

9.Cap on senyala l’estàtua de Colom amb el dit?
a.cap a Gènova, on diuen que va néixer
b.cap a Mallorca, on altres diuen que va néixer
c.cap a Centreamèrica, on va arribar
d.cap a l’Índia, on volia anar

10.Quin d’aquests rius pertany, al menys en una riba, a Barcelona?
a.el Besòs
b.el Llobregat
c.cap dels dos
d.ambdós

11.On es creuarien el Paral•lel i la Meridiana?
a.dins de mar
b.a l’estació de França
c.a la Barceloneta
d.a la plaça de les Glòries

12.Quin és el carrer més llarg de Barcelona, en longitud?
a.la Diagonal
b.la Meridiana
c.la Gran Via
d.el carrer d’Aragó

13.Quina és l’illa de l’Eixample més gran?
a.la de la Universitat de Barcelona
b.la de l’Hospital Clínic
c.la de l’Hospital de Sant Pau
d.b) i c) són iguals de superfície però no de forma

14.Quin és el túnel més llarg de Barcelona?
a.el del TGV Sagrera-Sants
b.el de Vallvidrera
c.el de la Ronda del Mig
d.el de tren Sant Andreu Arenal-Sants

15.Quin és el mirador visitable més alt de Barcelona
a.la talaia del parc d’atraccions del Tibidabo
b.el punt més alt de la basílica del Tibidabo
c.el Puig d’Olorda
d.el mirador de la torre de comunicacions de Collserola

16.Un dels proveiments històrics d’aigua de Barcelona era l’aigua de Dosrius. A què es referia aquest nom?
a.al Besòs i el Llobregat
b.al Congost i el Mogent
c.al poble de Dosrius, del Maresme
d.al Besòs i la riera d’Horta

17.On és el baricentre geogràfic de Barcelona?
a.a la plaça de Catalunya
b.a la Via Augusta – Rambla del Prat
c.a passeig de Gràcia-Diagonal
d.a la plaça Lesseps

18.Quina és la plaça de més superfície de Barcelona?
a.la plaça de les Glòries
b.la plaça de l’estació de Sants
c.la plaça Sóller
d.la plaça de Catalunya

19.Amb quants municipis és limítrofe Barcelona
a.amb 7
b.amb 8
c.amb 9
d.amb més de 9

20.Per l’Avinguda Meridiana hi passa un meridià. Quin?
a.el de Greenwich
b.el de París
c.el de Barcelona
d.el de Dunkerke

RESPOSTES

Els mapes habituals de Barcelona no mostren l’orientació nord-sud habitual, com vaig tenir ocasió de comentar en una entrada anterior [+]. El fet que la costa catalana vagi de sudoest a nordest provoca que els mapes habituals de Barcelona estiguin fets de tal manera que les línies horitzontals segueixin aquesta orientació sudoest-nordest, i això provoca sorpreses a l’hora d’orientar-se, pel preconcepte que tots tenim de que la part superior del mapa correspon al nord. Les respostes a les quatre primeres preguntes del test poden ser, per això, sorprenents. Es poden visualitzar les respostes en el mapa adjunt, que està orientat nord-sud correctament.

1. Resposta d) El punt més al nord de Barcelona és el barri de Vallbona.

2. Resposta c) El punt més al sur de Barcelona és l’antig bocana del Llobregat.

3. Resposta b) El punt més a l’est de Barcelona és el Parc de l’Auditori del Fòrum.

4. Resposta b) El punt més a l’oest de Barcelona és la muntanya just al costat de la Creu d’Olorda.

5. Resposta b) El Turó de la Rovira fa 262 m. El Turó de les Tres Creus del Parc Güell fa 182 m. El Turó del Putxet, 178 m i el Turó de la Peira 138.

Mapa de Barcelona orientat N-S. Font: Guia de la Ciutat 2002, Ajuntament de Barcelona. S’hi indica la Meridiana, el Paral·lel i la Diagonal. Fes clic per ampliar i un altre clic per ampliar més.

6. Resposta d) A Barcelona hi ha cinc sistemes de transport públics arrossegats per cable: el funicular de Vallvidrera, el funicular del Tibidabo, el funicular de Montjuïc, el telefèric del port, i el telefèric del castell de Montjuïc.

7. Resposta c) La Diagonal és una via que va de suroest a norest. Vegeu el mapa.

8. Resposta a) L’avinguda del Paral•lel és el paral•lel 41º22’33” Nord, similar al de New York.

9. Resposta b) L’estàtua de Colom senyala cap a Mallorca, on un grup d’historiadors afirma que va néixer. Per indicar la direcció de l’illa Guanahani, de les Bahames, hauria hagut de senyalar cap al Castell de Montjuïc.

10. Resposta d) Tant el Besòs com el Llobregat tenen una part de la seva llera assignada a Barcelona. Del Besòs la part de Vallbona a Sant Andreu. I el Llobregat té una llera de la Zona Franca.

11. Resposta c) El Paral•lel i la Meridiana es creuarien a la Barceloneta, exactament a la Torre del Rellotge del Port. Fou un dels vèrtexs usats en la medició del meridià per determinar la longitud exacta del metre. Vegeu el mapa.

12. Resposta a) Des de la darrera prolongació, el carrer més llarg és la Diagonal, amb 10,2 km. La Gran Via (tram de Barcelona) fa 9,1 km. La Meridiana 7,3, i el carrer d’Aragó 5,4, i amb la prolongació de la Rambla de Guipúscoa, 7,8 km.

13. Resposta c) L’illa de l’Eixample més gran és la de l’Hospital de Sant Pau, amb unes 9 illes estàndar. La de la Universitat de Barcelona i la de l’Hospital Clínic fan 2 illes estàndard.

14. Resposta d) El túnel més llarg de Barcelona és el de tren Sant Andreu Arenal-Sants, amb 7800 m. El del TGV Sagrera-Sants fa 5780 m, el de Vallvidrera 2517 i el de la Ronda del Mig 2200 m

15. Resposta b) El mirador visitable més alt de Barcelona és el de la basílica del Tibidabo, a 575 m. El mirador de la torre de comunicacions de Collserola és a 560 m; amb la talaia del parc d’atraccions del Tibidabo s’arriba a 550 i el Puig d’Olorda, a l’oest de Barcelona a 462 m.

16. Resposta c) Un dels proveiments històrics d’aigua de Barcelona va ser l’aigua de Dosrius, municipi del Maresme, de la Serralada Litoral, on hi havia una zona amb abundants aiguamolls i aigua potable. Es va crear l’empresa el 1860, i va ser absorbida el 1867 per la Companyia d’Aigües de Barcelona.

17. Resposta b) El baricentre geogràfic de Barcelona es determina amb un mapa del municipi retallat en cartró. Es penja de dos punts extrems qualssevol de manera que el mapa quedi penjat sense oscil•lar. Es traça la línia vertical que passa pel punt de suspensió a cada punt, i la intersecció és el baricentre. El mapa en aquest punt es pot equilibrar sobre una punxa. He fet tot això i m’ha donat que el baricentre de Barcelona és a l’intersecció de la Via Augusta i la Rambla del Prat.

18. Resposta a) La plaça de més superfície de Barcelona és la plaça de les Glòries, el•líptica amb 325 m i 275 m de diàmetres. Ara que estan derruint l’anella viària es poden constatar experimentalment les seves dimensions: donar-hi la volta a peu requereix una bona estona.

19. Resposta d) Barcelona limita amb 11 municipis: d’est a oest són Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat.

20. Resposta c) Per l’Avinguda Meridiana hi passa un meridià, proper al meridià de París i al de Dunkerke, però que no hi coincideix exactament. És el meridià de Barcelona, a 2º10’20 Est.

(Aquest és el darrer post fins després de l’estiu. Els pròxims vindran el mes de setembre. Bon estiu !)

BUSOS VERTICALS I HORITZONTALS

(Ampliació 2-5-15)

Direccions horitzontal i vertical de Barcelona, sense referències geogràfiques explícites.

8.6.14. El sistema ortogonal d’autobusos de Barcelona es va implantant amb força malgrat prediccions inicials que vaticinaven el seu fracàs. Es basa en anar recobrint la ciutat de busos verticals i horitzontals, que aniran substituint progressivament els altres que puguin anar sobrant. Quan diem “busos verticals i horitzontals” estem fent un considerable sobreentès.

Tots els busos, i tots els transports terrestres, s’arrosseguen per la superfície terrestre, grosso modo esfèrica horitzontal rugosa, amb pujades i baixades segons el carrer i el barri, naturalment, però tot això no ho tenim en compte. La quadrícula ortogonal de Barcelona es desplega seguint uns determinats angles respecte dels paral•lels i dels meridians geodèsics. La Guia Michelin és la única que he vist que orienta els seus mapes turístics gairebé sempre en les direccions N-S. Vegeu aquest mapa adjunt parcial de Barcelona on s’aprecien perfectament la Meridiana (meridià 2º13’45,38″) i el Paral•lel (paral•lel 41º22’33”). Aquest rigor els deu venir de ser francesos, pàtria de Réné Descartes, l’inventor de les coordenades cartesianes.

Guide Vert Michelin Barcelone et la Catalogne, p. 113. Mapa orientat N-S. Fes clic per ampliar.

Ìldefons Cerdà (Centelles 1815 – Las Caldas de Besaya 1876) [+], en dissenyar la seva trama urbana, l’orientà segons un angle de 45º respecte dels eixos cartesians, i es sol representar la ciutat de Barcelona descansant sobre el mar Mediterrani, i tenint la serralada de Collserola a la part superior, amb els rius Besòs i Llobregat a l’est i l’oest, respectivament. En aquest esquema hi ha carrers horitzontals, dels que el paradigma és la Gran Via de les Corts Catalanes, i carrers verticals, dels quels no n’hi ha un de sol de paradigmàtic. El Passeig de Gràcia, el Passeig de Sant Joan, i altres que segueixen rieres més o menys tortuoses o trens ara subterrains (Balmes), són potser els més emblemàtics, però són curts i no serveixen per creuar la ciutat. I hi ha també carrers diagonals, notablement l’Avinguda Diagonal i el seu traçat provocador des del sudoest (Ciutat Universitària actual) cap al nordest, ubicació del Fòrum i de la futura ciutat universitària politècnica. Efectivament, la Diagonal “puja” cap al mar!. Al mapa Michelin adjunt s’aprecia clarament.

La nova xarxa d’autobusos, implantada paulatinament, pretén racionalitzar el disseny dels itineraris, potenciant línies en xarxa que un usuari que no conegui en detall les línies pugui també usar comodament coneixent el principi de disseny. Potencia per a això els intercanviadors de línies. Els autobusos que segueixen més o menys les vies horitzontals o verticals són els denominats autobusos horitzontals i verticals, respectivament. Hi ha també els autobusos diagonals, que segueixen itineraris més o menys rectilinis en diagonal. [+]. A juny de 2014 hi ha implantades les H6, H8, H10, H12 i H16; V3, V7, V17 i V21; i D20, i es preveu que n’hi hagi al final 28 en total.

Em vaig fer una pregunta: Hi haurà alguna parada on parin autobusos V i H alhora? Des del punt de vista teòric és impossible, perquè una línia vertical i una d’horitzontal només coïncideixen en punts, i a un punt no hi cap una parada. Es podrien fer llocs com rotondes, on els autobusos V i H hi paréssin tots dos i els passatgers poguéssin canviar de bus. Però, per ara, no ho he vist. Hi ha dissenyades zones de bescanvi per a dues línies, una V i una H, de pujada i de baixada, que involucren quatre parades en una àrea urbana àmplia que engloba dos, tres i fins a quatre carrers, amb fletxes i senyals per terra. Però en un punt sí que he vist una parada mixta amb busos H i V alhora: els Jardinets de Gràcia, banda sud, encreuament entre la H8 i la V17.

Lector, si ho vols anar a veure no podras: amb les obres de la Diagonal aquesta parada ha quedat anul•lada fins que les acabin… Ja n’informaré.

Els Jardinets de Gràcia. Coexistència de línies verticals i horitzontals.

Ampliació 2-5-15
Un segon punt de confluència de línies horitzontals i verticals és a la Sagrera, intercanviador Meridiana, sortida del metro Sagrera. Hi conflueixen la línia H8 (sentit Camp Nou) i la V27 sentit Passeig Marítim

L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA-9: CARLES BERGA I LA DOBLE CREU

Doble creu, de Carles Berga. Llàstima de la finestra del fons, inevitable.

El castell de Montjuïc a Barcelona ha estat retornat a la ciutat des de fa uns anys. Les diverses sales on fins el 2008 hi havia el Museu Militar van canviant d’estètica i s’hi van fent activitats d’exposició, algunes relacionats amb el mateix castell i la seva història.

Des de 2011 hi ha exposat, en una petita sala, un muntatge de Carles Berga denominat Doble creu. Carles Berga és un arquitecte especialitzat en muntatges tridimensionals. Va crear la peça Doble creu el 2004, i va ser exposada a la Fundació Vila Casas. Des de 2011 s’exposa a Montjuïc.

El muntatge consisteix, simplement, en una creu llatina de ferro, i un mirall al davant. Al mirall s’hi veu una estrella de sis puntes, coneguda com a estrella de David, i símbol del judaïsme que, sorprenentment, és el reflex de la creu llatina, símbol del cristianisme. Com és possible que una creu llatina es reflecteixi en forma d’estrella de David? Es tracta d’un efecte òptic que juga amb el fet de que la aparent creu llatina és realment un conjunt de dotze barres de ferro que, vistes des del punt on s’observa la instal•lació fan la impressió de que és una creu llatina, però que realment no ho és en absolut, Es pot veure molt bé la complexitat de la peça i com és feta en aquests videos [+] i dibuixos [+] del mateix Carles Berga. A Montjuïc hi havia el cementiri jueu, d’aquí li ve el nom a la muntanya, i la instal·lació a aquesta ubicació hi fa una referència.

Aquest muntatge em recorda les anamorfosis, il•lusions òptiques que hi tenen una mica a veure i que ja van ser presentades a una entrada anterior. Et recomano que la repassis aquí [+].

En aquesta doble creu, a més de la il·lusió òptica, s’hi afegeix la dualitat de sentit dels símbols. No és el dualisme ona-partícula, que aquí no hi té res a veure, malgrat que un text de l’autor del muntatge parla de la física quàntica. Els antics versos de Ramón de Campoamor (1817-1901) ens apunten molt millor per on va la resposta:

En este mundo traidor
nada es verdad ni mentira
Todo es según el color
del cristal con que se mira

En aquest cas no es tracta de colors sinó de l’angle de visió des d’on es mira. Per cert, i parlant d’il•lusions, és molt probable que no hagis llegit els versos anteriors sinó que només hi hagis passat la vista; i, com que probablement ja te’ls sabies, has imaginat que llegies que “…nada es verdad ni es mentira. Cada cosa es del color del cristal con que se mira“. I no, el poema no diu això . T’equivoques en dos punts.

A mi la doble creu i el que amaga em recorda el llibre Gödel, Escher, Bach, un Eterno y Grácil Bucle, com es va traduir, de manera una mica forçada, el llibre Gödel, Escher, Bach: an Eternal Golden Braid, de Douglas R. Hofstadter. Aquest llibre monumental de 882 pàgines es va escriure el 1979, el CONACYT de Mèxic el va traduir al castellà el 1982, i va ser editat a la col•lecció Metatemas de Tusquets Editores el 1987. Aquesta és l’edició que vaig llegir -no del tot- fa més de vint-i-cinc anys, i que ara rellegeixo.

El llibre és una llarga reflexió sobre paral•lelismes entre la construcció d’obres musicals de Johann Sebastian Bach, diversos dibuixos d’Escher, i una complexa reflexió sobre el teorema de Gödel, que ve a dir que tota formulació axiomàtica de teoria de números inclou proposicions indecidibles, o, més simplificadament, i dit en els meus inexactes termes, que una teoria no pot validar-se a ella mateixa. Tot, amanit amb molts diàlegs entre Aquil•les i la Tortuga, començant pel diàleg original de Zenó d’Elea, seguint pel diàleg sobre Què li va respondre la Tortuga a Aquil•les, de Lewis Carroll, i molts altres diàlegs inventats pel mateix Hofstadter.

Doncs bé, en aquest llibre hi ha una fotografia d’una peça escultòrica, un cub tallat de forma intrincada, en el que la projecció de llums cap a tres de les seves cares ortogonals genera tres ombres que dibuixen cadascuna de les inicials G, E, B. És la sublimació d’aquelles anamorfosis elementals escolars que dibuixavem, com aquella d’un mexicà que va en bicicleta.

Cub de “Gödel, Escher, Bach”

El mexicà en bicicleta…

(Anterior entrada d’aquesta sèrie: Arthur Ganson i l’eternitat)

PANOTS DE BARCELONA

Actualitzat 6-5-21

Actualitzat 17-3-18

Actualitzat 1-1-18
Actualitzat 4-7-17
Actualitzat 4-11-2015
Corregit 1-4-2016 i 21-1-17

Actualització 15-3-18. Al carrer Pegàs (barri de la Sagrera), entre Pacífic i Portugal, i a la cantonada Portugal-Pegàs, hi ha algunes filades dels panots Mataró, segurament posats per particulars quan van destrossar la vorera per fer obres. Vegeu la foto als panots Mataró.

Actualització 1-1-18. S’acaba de publicar el llibre “Barcelona a ras de suelo“, que és la tesi doctoral de Denia Esparza dirigida per Antoni Remesar, professor de la Facultat de Belles Arts de la UB. És una obra monumental on s’analitzen detalladament els paviments de Barcelona i Lisboa al llarg dels segles, i es fa una especial incidència en els panots, naturalment. El llibre és editat per Publicacions i Edicions de la UB, i té l’ISBN 978-84-475-4006-8. Tot el que es diu a aquesta entrada de blog és en el llibre minuciosament descrit, amb notes històriques i contextualització. Molt recomanable.

Barcelona a ras de suelo, de Denia Esparza. Fes clic per ampliar.

+++++++++++++++++++

El terme panot no surt al diccionari clàssic de Pompeu Fabra, ni a l’etimològic de Joan Corominas, però sí a l’Enciclopèdia Catalana i al DIEC2. Ho deriven del francès panneau, que vol dir moltes coses, i entre elles, lloseta de construcció. Els panots són les rajoles típiques de les voreres de Barcelona, especialment de l’Eixample, però estesos per molts barris antics i moderns.

Hi ha diversos blogs més o menys erudits que en parlen (per exemple aquest [+]) i és difícil dir-ne res de nou. Però és un tema que em crida l’atenció cada vegada que hi camino, i m’havia proposat escriure’n una entrada.

En un país occidental burocratitzat al màxim tot està regulat, també les mides i materials de les voreres, de les calçades i de les vorades (bordillos). A les ordenances de començament del segle XX s’hi pot llegir: “Deberán las aceras estar formadas por baldosas o losetas.(…) que no excedan de 400 centímetros cuadrados y de 4 centímetros de espesor mínimo” (…) “Su cara superior deberá ser lisa, lustrosa, debiendo en ella formarse dibujos por medio de ranuras o cantos (…)“. A l’excel•lent treball del Master de Disseny Urbà per la UB de Danae Esparza, consultable aquí [+] es pot trobar un estudi històric i tècnic complet dels paviments de Barcelona i d’altres llocs. El 1906 l’Ajuntament va aprovar sis models de panot.

Antiga sseu de la casa Escofet. Fes clic per ampliar.

Placa commemorativa.de la casa Escofet. Fes clic per ampliar.

La casa Escofet, fundada el 1886 i que segueix ben viva [+], va ser qui el 1916 va guanyar un concurs de subministrament de panots a l’ajuntament. L’empresa tenia la seu a la Ronda de la Universitat nº20, a Barcelona, on ara hi ha a terra una placa commemorativa. Abans que la casa Escofet es creés, la casa M.C. Butsems i la casa Orsola, Solá y Cía, on el Sr. Escofet es va formar, ja fabricaven panots. (Agraeixo aquesta darrera informació a Jordi Griset, autor de l’excel·lent llibre “L’art del mosaic hidràulic a Catalunya”) [+].
Els panots són quadrats de 20 cm de costat i 4 de gruix, fets de ciment hidràulic (ciment Portland, sorra i aigua). Les ranures de la cara superior són mitjos cilindres d’un cm d’ample i -lògicament- mig de fons. Hi ha molts models de panots, que m’agradaria classificar basant-me en algunes característiques tècniques i de funcionament.

• Si té eixos de simetria o no.
• Ordre del centre de gir. Si un gir de 90º pot fer que el panot quedi igual, n’hi direm d’ordre 4. Si cal un gir de 180º l’ordre és de 2.
• El dibuix de les ranures. Poden ser traços oberts, que van fins a la vora del panot, o tancats. En el primer cas l’aigua de la pluja o del reg pot fluir d’un panot a l’altre, però en el segon cas no.
• La longitud total de les ranures. Com més gran sigui més aigua poden retenir i vehicular, però més rugosa serà.

Anirem comentant els diferents panots dels que se’n adjunta fotografia. Totes són fetes recentment per l’autor.

Pati de carruatges de la Casa Amatller (Pg. Gràcia) on Puig i Cadafalch va posar els seus primers panots, precursors de la rosa de Barcelona. Fes clic per ampliar.

Panots del pati de carruatges de la Casa Ametller. Alguns són restaurats. Fes clic per ampliar.

• Panots de 4 o 9 pastilles quadrades, denominats també “de presa de xocolata“. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranura oberta de 40 o 80 cm. Molt clàssic i estès. El de 4 pastilles és dels sis inicials, i hi ha qui n’hi diu panot Sabadell. El de 9 pastilles és denominat també panot Terrassa.
• Panot de 4 pastilles i 4 anelles. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranura oberta i tancada d’ uns 100 cm. Molt clàssic i estès, dels sis originals. Hi ha també el de 4 pastilles i 2 anelles, que no he vist per enlloc de Barcelona (i que en diuen panot Mataró) (Vegeu actualització al final).
• Panot “de les roses“. Molt antic, amb quatre triangles de costats corbats units amb tiges a una creu central. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 140 cm. N’hi ha molt pocs. Jo els he vist als carrers Londres 94 a 98 i Diputació 51 a 55. Estan molt gastats i dispersos. Era un dels sis originals, que es va suprimir aviat del catàleg, perquè el 1916 ja no hi era.
Actualització 4-7-17 Al carrer Provença 159, tocant a leparets, hi ha alguns panots amb una variant del panot de les roses.
• Panot de “la rosa de Barcelona” (o “la flor de Barcelona“). Sembla que dissenyat per Josep Puig i Cadafalch. Té una circumferència central de la que en surten quatre altres circumferències truncades. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 85 cm. És el més característic de tots, i ha donat lloc a tota mena d’objectes decoratius, joies, bosses, xocolates [+], recipients… És dels sis originals. Fou copiada (i millorada) a Bilbao [+].
Actualització 4-7-17. Hi ha alguns exemplars de panot de la rosa amb unió de cada pètal i la vora del panot.: ranures obertes. Només em consta al carrer Rocafort 189 a la vora de les parets.
• Panot de quatre cercles i quadrat central. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 80 cm. N’hi diuen panot “del rombe” però el que hi ha al centre és un quadrat de costats corbats. Com que sembla que estigui aguantat per un vèrtex n’hi diuen rombe, perquè als llibres de text els rombes sempre surten així, però els quatre angles dels vèrtexs són iguals. És un dels sis originals.
• Panot de tres anelles concèntriques. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 90 cm. No molt habitual. És dels sis originals.
• Panots de cinc o sis barres. 2 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 2, ranures obertes de 80 o 100 cm. S’assemblen als encaminadors per a invidents dels passos de peatons i parades d’autobús, que tenen 4 barres i ranures més amples.
• Panots de macarrons diagonals (20 ó 33). Els macarrons són tires estretes arrodonides i llargues, que no tenen res a veure amb els macarrons de cuina. 2 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 2, d’uns 300 o 450 cm de ranures obertes, més estretes que les dels altres panots. Hi ha també els panots de macarrons paral•lels als costats, que no he trobat.
• Panot de “la B de Barcelona“. El 2008 es va proposar un nou disseny de panot, amb 4 lletres B majúscules. Va ser experimentat al carrer de Ganduxer 130, davant de l’Espai Cultural Pere Pruna, però no s’ha difós més. Les B’s no són ranures sinó alt relleus, pel meu gust més incòmodes. Cap eix de simetria, i centre de gir d’ordre 4.
• Panots de tacs. Són antilliscants, i ja no tenen ranures sinó protuberàncies aillades, com alt relleus. N’hi ha de 16 tacs i de 50 tacs, i de colors gris o vermell. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4.
• Panots de lletres, que es posaven a la vorera i indicaven el nom del carrer, segons l’ordenança de 1916 [+]. En queden molt pocs, i alguns no són complets. El de la foto és del carrer Concepció Arenal a la vorera d’enfront del nº 72. No sé si falta la darrera N de Concepción perquè li van treure o perquè es va fer malbé i la van substituir per un panot normal.
• (10-8-13) Panots llisos, que he vist al carrer Josep Pla (vorera de senars) per indicar el carril bici. No n’he vist enlloc més.

Panot de 4 pastilles quadrades

Panot de nou pastilles quadrades al costat de panot de quatre pastilles

Panot de quatre pastilles i quatre cercles

Panot “de les roses”

Variant del panot de la rosa. Carrer Provença 159, Barcelona.

Panot de la flor o de la rosa de Barcelona

Panot de la rosa amb unions a lesvoreCarrer Rocafort 189, Barcelona

Panot de 4 cercles i quadrat central o “del rombe”

Panot de tres anelles concèntriques

Panot de 5 barres, i panot doble de 10 barres

Panots de macarrons diagonals

Panot de “la B de Barcelona”

Panot de 16 tacs

Panot vermell de 50 tacs

Panots de lletres. Carrer Concepció Arenal davant del nº 72

Panot llis, vist al carrer Josep Pla nº 151 i voltants. Senyala el carril bici.

Quatre triangles i encaminadors amb barres tallades. Gran Via cantonada Rambla Prim

Hi ha altres tipus de panots:
* panots d’espina de peix, usat en altres poblacions (Figueres, especialment) però no em consta a Barcelona.
• panots signats per F.Escofet, un dels primers fabricants de panots. Em diuen que n’hi ha tres, un a la Ronda Universitat. Buscarem.

Panot d’espina de peix (Figueres). “Opus spicatum”?

Altres panots o derivats dels paviments de Barcelona ja no tenen les dimensions dels panots clàssics. En citarem alguns:
• Encaminadors per a invidents, comentats abans: 4 barres amb ranures fondes, que senyalen parades d’autobus o passos de peatons.
• Mitjos panots, rectangles llisos de 20 per 10 cm amb mitges ranures a les vores. Permeten diferents disposicions i orientacions.
• Panots Gaudí, hexagonals, dissenyats per Antoni Gaudí el 1906 per a l’interior de la Pedrera. Cada panot té un terç d’un cargol, d’una estrella de mar i d’una planta, i la seva disposició adequada permet fer els dibuixos complets cada tres panots. N’hi ha de dues mides, l’original de Gaudí de 25 cm, que es posa des de 1997; i el gran de 40 cm de costat, que va ser el primer que es va posar al Passeig de Gràcia. Aquests darrers s’han deixat de posar des de fa anys. Aquest paviment va ser Premi Delta 1965. Se’n venen a les botigues, hi ha un joc de taula que es basa en el seu disseny, i durant un temps alguns turistes els arrencaven i se’ls enduien. Alguns dels panots grans són alusius a Pere Falqués [+], arquitecte municipal de Barcelona i dissenyador, entre moltes altres coses, dels bancs-fanal del Passeig de Gràcia. Pel fet de que al panot Gaudí hi ha un dibuix figuratiu sense simetries no té eixos de simetria i el centre de gir és d’ordre 1: cal girar tota la figura completament per tornar-la a tenir igual.
• Panot circular de la Ruta del Modernisme. Dissenyat el 1995, és una rajola circular vermella amb un disseny molt similar a la Rosa de Barcelona i la inscripció “Ruta del Modernisme“. Podria ser instal•lada inscrita en un panot normal, però solen posar-lo entre quatre panots.
• Panot circular d’arbre. De color verd, i inscrit en un panot convencional. Hi ha el nom de l’arbre en català, castellà i llatí, i l’àmbit geogràfic d’origen.

Encaminador de pas de peatons o de parada de bus, per a invidents

Mitjos panots al costat de panots de 4 pastilles

Panot Gaudí gran

Panot Gaudí petit

Panot dedicat a Pere Falqués

Panot circular de la Ruta del Modernisme

Panot amb informació d’un lledoner

Les empreses especialitzades fabriquen moltíssims més tipus de panots i paviments similars, que no he vist en paviments públics.

Per al meu gust, gairebé tots els panots tenen l’inconvenient de dificultar el pas amb maletes i bosses de rodes petites, tant pel soroll que fa com per les incòmodes vibracions que generen. Suposo que és per això que els paviments de Barcelona, especialment de les zones peatonals i voreres amples, vam sent omplerts amb lloses llises de diferents mides, colors i materials, amb alguna rugositat per evitar les patinades, i amb una mica d’inclinació per afavorir el drenatge de l’aigua.

Hi ha opinions per a tots els gustos sobre anar mantenir els panots, anar-los restaurant i reintroduint, o anar-los substituint. Hi ha argumentació per a tot. No he vist, però, cap plataforma “Salvem el panot!“. Per ara.

Actualització 10-8-13. Adjunto el panot Mataró, subministrat per b.a. Agraït.

15-3-18. Hi ha panots Mataró a Barcelona: carrer Pegàs, entre Pacífic i Portugal.  (Actualització 6-5-21 Aquests panots Mataró han desaparegut per renovació de la vorera)

Panots Mataró a Barcelona (C. Pegàs entre Pacífic i Portugal)

Actualització 10-8-13. Panot Mataró, de quatre pastilles i dos cercles, subministrat per b.a.

Actualització 23-11-13 Restes d’un panot de lletres, a Via Laietana cantonada plaça de l’Àngel.

Panot de lletres. Via Laietana cantonada Plaça de l’Àngel. Foto de l’autor, 23-11-13

Actualització 17-7-14. Restes de panots de lletres, a C. Teniente Coronel Valenzuela cantonada Diagonal

Tte. Coronel Valenzuela cantonada Diagonal. Vorera del Palau Reial.

Actualització 11-10-14

Panot Diagonal. Quatre panots dibuixen una fulla de plataner bord. Fes clic per ampliar

El nou panot Diagonal s’ha començat a instal·lar el 9-10-14 a la vorera muntanya de la Diagonal, entre Calvet i Casanova (davant del nº 590). Ha estat dissenyat per Terradas Arquitectes i produït per Escofet, reproduint les fulles dels plàtans de la Diagonal amb composició de quatre peces. És de color gris clar, que afirmen que reté poc la calor. A la capa superficial incorpora additius que produeixen, per fotocatàlisi, la descontaminació d’òxids de nitrogen de l’atmosfera, i és , a més, bactericida. La base del paviment incorpora àrids reciclats procedents de la planta de fabricació, per reduir la petjada de carboni del producte. La rugositat de la superfície el fa antilliscant (però per ara no el deixen trepitjar). Té una petita convexitat a la base per ajudar a evacuar l’aigua de pluja. Quan plogui ho constatarem.

Panot Diagonal. Començat a instal·lar l’octubre de 2014.

Actualització 23-4-2015
Panots de lletres al carrer Císter cantonada amb Vista Bella, i restes al carrer de Vista Bella amb Císter (devia posar “Vista Hermosa”) i al carrer Císter cantonada amb Claravall.

Carrer Císter cantonada amb Claravall. Foto de l’autor (21-4-15).

Carrer Císter cantonada amb Vista Bella. Foto de l’autor (21-4-15).

Carrer Vista Bella cantonada amb Císter. Al rètol posava Vista Hermosa. Foto de l’autor (21-4-15).

Restes al carrer Escòcia cantonada Antoni Costa.

Carrer Escòcia cantonada Antoni Costa. Foto de l’autor (23-4-15)

Actualització 13-6-15 Panot de lletres a c. Londres cantonada Aribau, vorera mar.

Panot de lletres a c. Londres cantonada Aribau, vorera mar. Foto 13-6-15.

16-6-15. C. París cantonada Aribau, costat mar/Llobregat.

Actualització 9-6-2015

Panot vist a la plaça Rafael Benet – Carrer dels Vergós. Molt escàs, pel que sembla. Agraeixo la informació de PG.

Panot vist a la Plaça Rafael Benet (9-6-2015)

Mitjos panots. Ubicació: Via Augusta – C. Vergós.

Mitjos panots en distribució esbiaixada

Actualització 4-11-15 C. Monestir, amb una M de cap per avall

C. Monestir (Pedralbes) La M balla una mica. Gràcies a J-D.

Actualització 21-1-17 Panot a l’Eixample. No sembla normatiu i probablement hagi estat colocat després que per unes obres es destruissin els normatius. No recordo la ubicació exacta.

Panot no normatiu