EXPERIMENT ANY 2100: UNA PERSPECTIVA DE LA PROSPECTIVA

Entrada de l'exposició

Entrada de l’exposició

No crec gaire en la prospectiva, i menys en la futurologia. La revista Muy Interesante va publicar, el 1985, un test sobre el 2001 on demanaven al famosíssim Arthur C.Clarke prediccions, en forma d’un test que podies contrastar amb les teves respostes. Vaig respondre-ho, i el 2001 vaig comprovar que Clarke no encertava més que 20 de les 39 preguntes, i jo, modèstia a part, 26. Ho vaig explicar aquí: [+]. I com és que es va equivocar? Perquè no va tenir en compte que no tot el que és possible o factible acaba sent probable que passi: no hi ha diners per a tot, i cal prioritzar; i el factor humà no sempre es té present. Ni es tenen presents els límits intrínsecs, ni els d’escassedat o esgotament de primeres matèries, ni els d’espai, ni els d’energia disponible, ni els de sentit comú: la nevera intel•ligent fa molts anys que està inventada, però jo vull veure i tocar els tomàquets o les sardines que compro, no em fio de la màquina ni de la foto d’internet… Molt poca gent va preveure factors com l’aiatol·là Khomeini o Bin Laden, o ara el gihadisme. Només l’escriptor Josep Mª Gironella, a la seva obra “El escándalo del Islam” de 1982 -que és un llibre de viatges- va donar algunes observacions encertades, no científiques sinó únicament intuïtives, de per on podia anar el futur.

La prospectiva és, en la seva faceta menys especulativa, una eina per a l’anàlisi matemàtica de les tendències observades en el passat i present, a partir de les quals es poden extrapolar diferents escenaris de futur. I aquests escenaris seran tant més versemblants com versemblants siguin les estimacions dels paràmetres usats per als càlculs. I de prospectiva va una de les actuals exposicions temporals del CosmoCaixa Barcelona. L’exposició es denomina Experiment any 2100. Què ens espera a la Terra del futur? [+].

Està inspirada en el document State of the environment report No 1/2010 (n’acaba de sortir la versió 2015) descarregable de la web de l’Agència Europea del Medi Ambient [+]. L’exposició està organitzada en un pròleg i quatre grans línies o megatendències: superpoblació, les megaciutats, el medi natural, i la societat del coneixement. Cada tema consta d’una introducció en video d’uns tres o quatre minuts, a càrrec del conegut comunicador científic Dani Jiménez, diversos cartells i panells, ordinadors i uns quants objectes relatius al tema que es tracta, com cites i retalls de diaris, frases d’experts, llibres pioners sobre el tema, ordinadors i estris tecnològics antics, i pel•lícules en video de prospectiva i de ciència-ficció. Aquesta part, especialment els documents clàssics, està especialment cuidada, fins allà on han pogut aconseguir els drets de certes pel•lícules. I és que les majors són inflexibles, i no cedeixen res, ni per a exhibicions culturals.

Per a cada megatendència hi ha un conjunt d’ordinadors que et permeten ampliar informació i fer diferents simulacions tocant diferents paràmetres. Per exemple, quina seria la població mundial el 2100 si la taxa de natalitat es mantingués com l’actual a l’Àsia i l’Àfrica, o fins on arribarà l’aigua de mar a Barcelona el 2100 si augmenta el nivell del mar pel canvi climàtic? (per sort, no arribarà a casa, ufff..! Esclar que és improbable que el 2100 jo hi sigui). Són models predictius elaborats per a aquesta exposició, més o menys complicats, que a vegades donen sorpreses quan es fan córrer amb alguns paràmetres extrems.

Al llarg de tot el muntatge hi ha també quatre punts on pots fer l’Experiment any 2100 que dóna nom a l’exposició. Més que un experiment és un sondeig al públic assistent. Se li proposen diverses qüestions sobre les quals has d’opinar i l’ordinador et fa un perfil de què has dit i quina és la teva visió del tema; i va recollint i integrant les dades, que van apareixent en una projecció al final de la mostra i es van acumulant d’un dia a l’altre. Com a crítica puc dir que algunes de les qüestions que et fan no són prou clares, i a vegades no saps si et pregunten què opines tu del tema, què creus que opina la gent sobre el tema, o què penses que acabarà passant finalment. No em sembla que s’hagi revisat críticament aquest qüestionari.

El discurs de l’exposició es vol quedar a un nivell diguem-ne asèptic, per fugir del catastrofisme o de l’optimiste tecnològic. Vol limitar-se a descriure quins escenaris de futur podem visualitzar, suposant diferents valors de taxes de natalitat, de consum de petroli, o de tendències migratòries cap a les grans ciutats. I, d’acord amb això, surten diferents resultats prospectius, que a vegades es titllen de pessimistes o d’optimistes, i altres vegades no s’etiqueten. Les tres primeres tendències -població, ciutats i medi- més aviat t’orienten cap a perspectives pessimistes, però a través de la darrera tendència, la societat del coneixement i la tecnologia potser es pot paliar el pessimisme. Tant de bo.

Al meu entendre, aquesta exposició, i altres de prospectiva, comparteixen el mateix pecat original: no tenen prou integrats molts aspectes socials, d’economia, de psicologia, de política. Per exemple, en cap moment m’ha semblat que s’hi parlés prou de l’Estat Islàmic, de guerres o de grans migracions massives per causes econòmiques o polítiques, o del sorgiment d’epidemies com la darrera d’ebola, o de futures pandèmies desconegudes. Tampoc no sembla que ningú es pregunti qui ho pagarà tot plegat, qui pagarà les renovables i la bioenginyeria que han de salvar el món, per exemple. I d’on sortirà i amb quina energia i amb quins materials es construiran els centenars de milers de generadors eòlics, plaques fotovoltaiques, vehicles elèctrics i altres aparells necessaris per substituir les actuals nuclears, centrals tèrmiques, refineries, i vehicles amb carburants convencionals. També m’hi falten descripcions i comentaris sobre actuacions possibilistes, com els dels vehicles híbrids.

Les quatre tendències estan integrades seguint una línia d’interdependències, al meu entendre present però no prou explícita al llarg del muntatge: la superpoblació porta a la població a viure en ciutats, on hi ha més consum d’energia i de béns per càpita, cosa que malmet el medi natural i esquilma els recursos d’energies no renovables i de primeres matèries, i accelera el canvi climàtic i l’escalfament global. I hauria de ser l’activitat tecnològica la que permetés revertir aquestes retroalimentacions que porten a un futur insostenible: caldria un canvi de paradigma global. Un plantejament de canvi radical seria el decreixement sostenible planificat, però és només citada per sobre, malgrat que diversos pensadors ho consideren com a única via possible per mantenir el planeta i la humanitat en condicions viables no catastròfiques.

Em falten respostes a preguntes clau. Per exemple, la bioenginyeria, per fer què? Per aconseguir que hi hagi menys mortalitat infantil i més supervivència de la gent gran? I, per tant, més superpoblació i concentració en ciutats, i més necessitat d’aliments? I més consum d’energia de tot tipus? I, per tant, més canvi climàtic? Per on es trenquen els cercles viciosos que es generen en tot moment (si fa més calor això porta a comprar més aires condicionats que requereixen més energia que generen més escalfament global i més calor)? Poden existir cercles virtuosos de millor servei, millor eficàcia, més estalvi energètic i menys cost, tot alhora i per a tothom? O qualsevol millora d’un aspecte vindrà acompanyada de conseqüències indesitjades en les altres?

I qui ho pagarà tot això? Els països rics? Els rics dels paisos pobres? Els rics dels països rics? No em sembla que els polítics s’ho acabin de creure, tot plegat, i em fa l’efecte que van a resoldre el problema inmediat que es troben davant dels nassos i no pensen en termes planetaris de futur. La famosa corba d’intensificació dels problemes d’escalfament global en forma de pal de hockey planteja el clàssic problema de quan decidir-se a actuar: ara encara no hi ha una situació catastròfica, però quan veus que realment s’hi està arribant ja és tard per modificar-la. I és que sempre s’ha dit que les grans decisions s’han de prendre en absència d’informació prou fiable.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per a il•lustrar l’exposició, es va convocar el premi Il•lustrafutur, gestionada entre l’Associació Catalana de Comunicació Científica i CosmoCaixa. Més de 130 artistes europeus van presentar les seves propostes sobre algun aspecte de l’any 2100. Aquí se’n pot veure l’acte de lliurament: [+]. Segur que els artistes van fer el seu treball abans de veure l’exposició, perquè moltes de les propostes són d’una ingenuïtat i d’un utopisme aclaparadors, sobre tot les grans ciutats amb gratacels comunicats per dalt (que em recorden una mica algunes utopies de Piranesi, per cert [+]).

Una de les imatges de futur proposades, que va merèixer els honors d’una pàgina central de La Vanguàrdia, consistia en unes illes mòbils autònomes, que s’anirien desplaçant pels oceans. L’autor deu haver llegit “L’illa d’hèlice” de Jules Verne (1895), descarregable en francès aquí: [+], i li devia agradar la idea. Però potser no va arribar a llegir el final de la novel•la, on els habitants de l’illa s’escindeixen en dos bàndols irreconciliables, i cada bàndol força les hèlices del seu costat en sentit contrari a l’altre, fins que la tensió fa escindir l’illa en diversos fragments…

Un cop més, el factor humà. I és que Verne tenia un pessimisme profund, que aflora en algunes novel•les, més cap al final de la seva vida però que ja és present des de les primeres obres. La darrera novel•la que se li ha publicat va ser trobada en un cofre amagat, i no va veure la llum fins el 1994, tot i que va ser escrita el 1861. El seu títol és “Paris au XXè siècle“, i retrata un Paris mecanitzat, deshumanitzat i més similar a la Metropolis de Fritz Lang o al Detroit actual que a les felices utopies plenes d’invents futuristes amb que Verne és imaginat a vegades.

Per a mi ha estat una exposició agredolça, tant pel seu contingut com per les conclusions a les que arribes. Pot ser una bona eina per a una conscienciació personal i col•lectiva de què hem de fer per corregir la trajectòria, si el destí cap al que sembla que ens dirigim no coincideix amb allà on voldriem anar…

Serà interessant veure els resultats de l’Experiment any 2100 i analitzar les respostes dels visitants en tancar l’exposició el gener de 2016. Això ens donarà una foto de com pensem avui, i d’aquí a vuitanta-cinc anys algú podrà jutjar la nostra capacitat col•lectiva de fer prospectiva.

Agraeixo a Jordi Aloy, de l’Àrea de Ciència i Medi Ambient de la Fundació Obra Social la Caixa, que és un dels responsables de l’exposició, el seu asessorament a l’hora de redactar aquesta entrada.

3 respostes a EXPERIMENT ANY 2100: UNA PERSPECTIVA DE LA PROSPECTIVA

  1. Pons escrigué:

    Et veig una mica pessimista. Tot i que tens raó, la idea general dels dirigents és “ui al 2100 jo no hi seré pas, ja s’ho faran”

  2. cmans escrigué:

    No estic especialment optimista globalment. Seguirà havent-hi desenvolupament tecnològic important (materials, nano, bio, etc etc) però no veig que això ajudi a la resolució del macroproblema canvi climàtic – canvi de model energètic – creixement de la població. En aquest sentit podem dir que sóc pessimista, efectivament. Jo tampoc no hi seré a l’any 2100……

  3. […] i futurologia en una entrada anterior, arran d’una exposició al CosmoCaixa encara visitable [+]. Normalment els futuròlegs i els que fan prospectiva s’equivoquen considerablement, perquè […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: