ELS PLATS DE CORTES ISLAND I LES CAMISES DE MUMBAI

07/09/2017

Ja fa força anys -2003- vaig escriure un article que després va ser un capítol del llibre “La truita cremada“. L’article es deia “A contracorrent“, i un dels seus apartats era “Les camises de Mumbai“. Pots consultar-lo aquí [+]

Ves per on, l’he reviscut aquest estiu.

Cortes Island es una isla de mil habitants permanents -a l’estiu tres mil- situada força al nord de Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), i allà vaig passar-hi uns dies, a una propietat –Channel Rock– d’una branca de la meva família americana. És una possessió molt gran, amb bosc, jardí i diverses casetes independents de disseny molt acurat, per fer-hi activitats formatives o estades relaxades. Realment cal tenir capacitat de relax, perquè per arribar-hi des de San Francisco -on viu la família- cal agafar dos avions, llogar un cotxe, agafar dos ferris, fer uns quilòmetres per carretera i pista, i vint minuts de camí a peu creuant el bosc pel camí de la Caputxeta, amb llops i tot. Alternativament, un taxi-barca que et deixa a una platja rocosa sense embarcador. No s’hi arriba d’altra manera.

Van fer les cases a un indret on hi havia viscut molts anys l’escriptora, periodista i conservacionista canadenca Gilean Douglas [+]. En morir ella el 1993, la fundació que havia creat va fer-se càrrec de la propietat, va construir-hi noves casetes i va modernitzar una mica tot plegat. No hi havia -ni hi ha- wifi, ni gairebé cobertura de telèfon, i poca aigua corrent, que ve d’un torrent proper i de la que només és tractada una fracció. Ara hi ha plaques fotovoltaiques per la llum i els refrigeradors, però els lavabos segueixen sent pous secs sense aigua. Tot, seguint les directrius de la fundadora, austera i espartana, però que tenia servei domèstic…

Hi poden viure fins a trenta persones entre els diferents espais, que solen fer l’àpat principal -el sopar- de forma colectiva. I cal després rentar els plats, cosa que fan els mateixos estadants. Un dels principis del lloc és estalviar aigua, i per a això tenen cinc palanganes, una al costat de ‘altra, plenes amb aigua, i la primera amb sabó. Primer es netegen els plats de les restes orgàniques, que serviran per fer compost. I passen a la primera palangana amb sabó -naturalment ecològic i derivat de plantes-, on es renten de forma convencional. Els plats sabonosos passen a una segona palangana, on hi ha inicialment aigua neta, i s’esbaldeixen. Hi ha tres palanganes més, també amb aigua neta a l’inici. A mida que li passen plats la primera palangana d’aigua d’esbaldir va quedant sabonosa, i la tercera palangana d’aigua inicialment neta es va tornant també sabonosa, i així fins a la cinquena. Al final de la cadena hi ha una primera palangana amb sabó i aigua totalment bruta, quatre palanganes de més a menys sabonoses, i els plats nets al final. Els plats que en surten es poden eixugar sense gaire recança i considerar-los nets, que ho estan.

Es podria anar esbaldint els plats sota l’aixeta, però probablement es consumiria més aigua que la necessària per omplir totes les palanganes. Caldria calcular-ho. Pel que vaig veure dels dies que em va tocar a mi rentar plats, no calen cinc palanganes: amb quatre, i a vegades amb tres n’hi hauria hagut prou, depenent del què s’hagi menjat.

I què hi té a veure tot això amb les camises de Mumbai? A Mumbai hi ha uns grans rentadors municipals a l’aire lliure -el Dhobi Ghat-, on van a parar totes les robes brutes dels hotels de la ciutat i també roba de particulars, amb un sistema d’identificació complex. Com que també hi ha penúria d’aigua, el procediment de rentatge consisteix en rentar la roba bruta amb aigua no del tot neta, sinó aigua sabonosa que ja ha rentat roba anteriorment però que encara no és del tot bruta. I la roba així rentada. parcialment neta, es passa a uns altres safareigs on hi ha aigua no del tot neta però prou neta com per rentar la roba parcialment neta del safareig anterior. I així successivament. El procediment s’assembla al dels plats, però amb una diferència: els plats es mouen però l’aigua es queda a les palanganes, i en canvi a Mumbai es mou la roba d’un safareig a l’altre, i també mouen l’aigua a mida que es va embrutant.

Els rentadors públics de Mumbai


El procés de Mumbai és un procés en contracorrent típic de les indústries: es mouen un sòlid i un fluid en contacte, o dos fluids per canonades juxtaposades, en sentits contraris. Aquests procediments permeten transferir la calor d’un fluid a un altre de la forma més eficaç possible, i, en processos industrials més complexos d’analitzar aquí, es pot procedir a destil•lacions més eficaces, o processos d’extracció amb el mínim consum de dissolvent extractor, com és el cas del rentatge, de camises o de plats.

Refredant arròs: cinc porcions d’arròs i cinc d’aigua


Que el procediment és més eficaç des del punt de vista de l’estalvi es pot veure amb quatre números que es poden consultar a l’article original. Vaig agafar com a exemple el procediment de refredar arròs bullit. Imaginem que tens 1 kg d’arròs bullit a 100ºC i 1 kg d’aigua a 0ºC per refredar l’arròs. Si simplement els barreges acabes tenint 2 kg de barreja a 50ºC aproximadament. Però si divideixes l’arròs i l’aigua en porcions pots millorar-ho molt: si fas dos mitjos quilos d’aigua i primer barreges l’arròs amb mig quilo d’aigua i després amb el següent mig quilo, acabaras tenint l’arròs a 44,4ºC i l’aigua a 55,6ºC, millor que abans, perquè tu el que vols fer és refredar l’arròs. I si fessis el mateix procés, ara amb dos mitjos quilos d’aigua i dos mitjos quilos d’arròs, amb les combinacions adequades arribaries al final a que l’arròs el tindries a 37,5ª i l’aigua a 62,5ºC. I amb deu porcions de cada arribes a arròs a 17,6ºC i aigua a 82,4ºC. En el límit, pots imaginar que si dividíssim l’arròs i l’aigua en infinites porcions, al final podries arribar a tenir l’arròs a 0ºC i l’aigua a 100ºC… a costa d’un temps infinit i infinites operacions de barreja, naturalment. A la figura adjunta es mostra el procés quan dividim l’arròs en 5 porcions de 0,2 kg cadascuna, i li fem passar successivament cinc porcions d’aigua 0,2 kg cadascuna. Es pot anar veient l’evolució de les temperatures respectives.

Tot plegat, el que mostra és que l’optimització de l’estalvi d’energia o d’aigua és factible, però requereix modificar els processos clàssics, normalment amb més inversions. Però cal anar-hi progressivament.

Pensa-hi cada vegada que refredes l’arròs bullit…

Anuncis

DESXIFRANT ELS CAMIONS DE MERCADERIES PERILLOSES

09/09/2015

Molts productes químics són perillosos, i és que volem que ho siguin. Volem que cremin a l’interior dels motors dels vehicles. Volem que es desembussin les canonades de les cases. Volem que s’eliminin les plagues dels cultius. Volem tenir gas butà a casa. Volem que s’elimini l’òxid de les instal•lacions. Volem que es desinfectin les nostres ferides. Tot això requereix combustibles, àcids i bases, oxidants, dissolvents, … Cal, doncs, fabricar i transportar substàncies perilloses.

Per les carreteres trobem amb freqüència camions de transport de mercaderies perilloses. La part del darrera sol ser com la de la figura, plena de signes i etiquetes. Corresponen als següents conceptes:

Camó de transport de mercaderies perilloses. Portava probablement betum asfàltic.

Camió-cisterna de transport de mercaderies perilloses. Portava probablement betum asfàltic. Foto de l’autor


1 Dades del transportista
2 Velocitat a la que pot anar per diferents vies
3 Número de perill
4 Número ONU

5 Etiqueta especial de perill (líquid calent)
6 Etiqueta de perill

7 Placa V6 del Codi de Circulació de que el vehicle fa més de 12 m.

Els conceptes 1, 2 i 7 són ben clars. Parlem de la resta.

Quines mercaderies perilloses es poden transportar?
Quasi totes, sempre que es satisfacin determinades condicions que la normativa preveu. Hi ha diferents legislacions per a transport per carretera (ADR), per ferrocarril (RID), per mar (IMDG) y per vía aeria (OACI), Ens centrarem només en l’ADR.
ADR ve de European Agreement concerning the International Carriage of Dangerous Goods by Road . És una legislació europea vigent a Espanya des de 1972. Va canviant amb el temps, a mida que surten substàncies noves i es té més experiència en la seva aplicació [+] . És un text summament prolix (més de mil pàgines), i d’interpretació a vegades ambigua, perquè hi ha tantes substàncies que és difícil preveure-ho tot. La darrera edició global és de 2013, amb modificacions de 2015.

Hi ha tres elements principals per informar de les característiques de la substància transportada: el número ONU, el número de perill i l’etiqueta de perill. Els vehicles han de portar-los visibles, al davant i al darrera, tant si la cisterna va plena com si va buida sense netejar. Quan és totalment neta no cal etiquetatge.

Cada mercaderia perillosa té un número, igual per a tot el món, que es diu número ONU. No té només en compte de quina substància es tracta, sinó en quina forma física va (sòlida, en dissolució, més o menys concentrada), en quina quantitat es transporta i quin tipus d’embalatge porta. Hi ha molts números que no corresponen a substàncies definides químicament sinó conjunts de substàncies amb característiques similars. Els números ONU van des del 0004 al 3526, amb diversos números no existents. Hi ha aproximadament 2800 substàncies numerades, que cobreixen un amplíssim espectre de substàncies: explosives, radioactives, inflamables, a pressió, infeccioses, tòxiques, microorganismes…

A cada número ONU li correspon un número de perill de dues o tres xifres.

Cada tipus de perill té un número assignat, d’una sola xifra. Els perills que es consideren són els següents:

1 Material explosiu
2 Emanació de gasos
3 Inflamabilitat de líquids i gasos
4 Inflamabilitat de sòlids
5 Comburents, que afavoreixen l’incendi
6 Toxicitat o perill d’infecció
7 Radioactivitat
8 Corrossivitat
9 Perill de reacció violenta espontània

Quan una substància presenta un únic perill caracteritzat amb una sola xifra, es complementa amb un 0. Així, 30 voldria dir un líquid inflamable. Si té dos perills es posen dos números diferents: 23 voldria dir un gas inflamable. Una xifra amb dos números iguals vol dir un perill intensificat: 33 seria un líquid molt inflamable. Poden haver-hi fins a 3 xifres: 263 seria un gas tòxic i inflamable.

Hi ha algunes combinacions especials de xifres. Per exemple 22 indica un gas licuat i refrigerat. 99 indica una substància perillosa transportada en calent. Si davant del número hi ha una X indica que la substància reacciona violentament amb l’aigua. Aquesta és una informació decisiva si s’incendia, per evitar intentar apagar l’incendi amb aigua.

Alguns números ONU comuns que veiem a les carreteres i fins i tot als carrers de les poblacions són:
* gas butà 1011, 1075 o 1965. Perill: 23
* gasolina 1203. Perill: 33
* gasoli 1202. Perill: 30
* àcid sulfúric concentrat 1830. Perill: 80
* oxigen líquid refrigerat 1073. Perill: 22

L’ambigüitat de la classificació la veiem en els camions de butà, que poden portar tres números ONU indistintament: el 1011 del butà, el 1075 dels gasos licuats de petroli, o el 1965 de les barreges d’hidrocarburs gasosos licuats. Jo he vist més habitualment aquest darrer número. De fet, el gas domèstic no és mai butà pur, sinó barreges butà-propà de composició una mica variable segons el destí i l’estació de l’any, típicament amb un 80% de butà.

Principals etiquetes de perill. Fes clic per ampliar

Principals etiquetes de perill. Fes clic per ampliar. Font: internet


Cadascun dels perills principals es caracteritza amb una etiqueta de perill, de la que n’hi ha molts tipus, com es pot veure a la figura. Alguns són habituals i coneguts, i altres molt menys difosos.

El camió de la figura tenia número de perill 99. Es tractava, doncs, d’una substancia transportada en calent, cosa que l’etiqueta de perill 5 ens confirma. El número ONU és el 3257, que indica un líquid a temperatura elevada. No presenta altres perills destacats, com l’etiqueta 6 de la foto ens informa. Probablement es tractés de betum asfàltic per pavimentar.

Tota aquesta informació, que potser intranquil•litzi una mica, està feta precisament per tranquil•litzar la població i donar informació als bombers i protecció civil si hi ha un accident: cada número ONU té una fitxa editada amb totes les actuacions que s’haurien de prendre, tant per part del conductor del vehicle com per part dels bombers i la població. Aquestes fitxes són continuament revisades i adaptades als nous coneixements.

La formació dels conductors és potser la baula més feble del sistema. Tots han passat una formació específica i han de conèixer què transporten i què fer en cas d’una eventualitat, però en alguns casos ens assabentem de conductors que han donat massa alt a controls d’alcoholèmia, o amb comportaments perillosos en la conducció. La tecnologia pot fallar, però en massa ocasions el factor humà és a la base dels accidents. Malauradament.

Si vols presumir d’informat, aprèn-te els números de perill i recita’ls cada cop que avancis un camió de mercaderies perilloses. Fins que vegis que els teus interlocutors ja no et fan cas…


TESLA I EL VOL DELS COLOMS

08/07/2015

Actualització l’11-7-15 gràcies a les aportacions dels comentaris

Nikola Tesla en la seva imatge més coneguda. Font: Internet.

Nikola Tesla en la seva imatge més coneguda. Font: Internet.

Nikola Tesla va néixer a un poblet de l’Imperi Austríac, actualment de Croàcia, el 1856; i va morir a Nova York el 1943. Va ser un enginyer que treballà a Budapest i París, a una empresa d’Edison. Va desenvolupar la teoria del corrent altern, que li va permetre fer un invent del que en tenim a casa una pila d’exemplars: el motor d’inducció, el motor elèctric. A casa devem tenir més d’una dotzena de motors: n’hi ha a les rentadores, als cotxes, a les màquines d’afaitar, els ventiladors, les batedores, minipimers, picadores 123’s, discos durs giratoris, reproductors de CD, DVD, blu-ray, etc.

Tesla era de relació personal difícil. Va trencar amb Edison i va vendre la patent del corrent altern a Westinghouse. Tesla va fer més de 700 patents. Va dissenyar part de la central elèctrica de les catarates del Niàgara, on es va mostrar la superioritat de la transmissió de l’electricitat per corrent altern en lloc del corrent continu. Va fer invents irrealitzables, va ser molt visionari, va morir carregat de deutes i amb comportaments excèntrics… Els darrers anys la seva figura s’ha popularitzat molt, per diverses raons. Durant un temps es va dir que va rebre el premi Nobel de Física juntament amb Edison, però després d’episodis confosos, es van canviar els guardonats pels Bragg, pare i fill cristal•lògrafs. Pel que sembla, és una llegenda urbana que la Wikipedia manté viva [+].

Un tesla és el nom d’una unitat del Sistema Internacional, complicada d’explicar. Intentem-ho. Imaginem un cercle obert de coure i un imant que es mou al seu interior endavant i endarrera. En aquestes condicions es genera un voltatge entre els extrems del cercle metàl•lic. Això és la base de la generació del corrent altern. Doncs un weber és el flux magnètic – la “força” de l’imant- que és capaç de generar un volt quan l’imant passa des del centre de l’anell (màxima intensitat del camp magnètic) a fora (camp magnètic zero) en un segon. I un tesla T és la densitat de flux magnètic, definida com un weber per metre quadrat. Com més “potent” és un imant més tesles té. Els imants de neodimi (que realment són d’aliatges de neodimi, ferro i bor) són actualment els imants comuns més potents. Ja he dit que era complicat d’explicar el que és un tesla

Però també Tesla Motors és una empresa californiana de Palo Alto [+] [+] que fa vehicles elèctrics esportius. Va ser fundada per Elon Musk, un inventor i empresari visionari creador de PayPal i de SpaceX. El vehicle Tesla model S té un motor a cada roda, gadgets com conducció quasi-automàtica amb canvi de carril, etc, i una autonomia de quasi 500 km. Per ara valen de $60000 a $90000, i en prepara per a l’any 2016 el model X de $35000. Són vehicles elèctrics-elèctrics, [+] és a dir, que s’han d’endollar a algun punt, i aquesta electricitat s’ha d’haver obtingut d’algun lloc. Tesla ha desenvolupat supercarregadors que carreguen les bateries del vehicle en minuts en lloc d’hores. N’hi ha, a Europa, a diversos hotels de ciutats importants, quasi totes per sobre del paral•lel de Marsella. La primera setmana del juliol de 2015 es va instal·lar al pàrquin del hotel Ibis Budget de Girona (C. Francesc Ferrer Gironès) els primers 4 supercarregadors Tesla de Catalunya i Espanya, als que seguiran instal·lacions a Tarragona i Saragossa.

Un vehicle de Tesla Motors. Font: l'empresa

Un vehicle de Tesla Motors. Font: l’empresa

Dos dels quatre supercarregadors Tesla al pàrquing de l'hotel Ibis Budget de Girona. Foto de l'autor (10-7-15)

Dos dels quatre supercarregadors Tesla al pàrquing de l’hotel Ibis Budget de Girona. Foto de l’autor (10-7-15)

Les bateries Tesla estan formades per milers de petites cèl•lules, com les dels portàtils, instal•lades en serie i paral•lel, que fan que siguin més barates , més eficaces i més fàcils de refrigerar que altres bateries de cèl•lules més grans.

He estat recentment a San Francisco i he vist milers de Toyota Prius, però només un Tesla. Potser a Silicon Valley n’hauria vist més. He llegit que una empresa navarro-andalusa, Velántur Cars, vol fer pel 2016 el primer elèctric de luxe espanyol. Ja veurem.

El 30 d’abril de 2015 l’empresa Tesla Motors va presentar la seva darrera novetat: la PowerWall, la paret energètica. La idea és que a les parets de les cases hi hagi panells que serien bateries acumuladores d’energia elèctrica. La bateria Tesla d’ús domèstic comercial és de 7 o 10 kWh de càrrega. Preus per ara, de 2700 a 3100 €. El problema és que aquestes bateries -totes les bateries- acumulen electricitat en forma de corrent continu, que en les disposicions habituals arriben a 350-400 V quan tots els aparells amb un motor, que són la majoria, van amb corrent altern. Cal, doncs, a més, instal•lar un convertidor.

Per als químics: les bateries són d’ió de liti, amb un líquid tèrmic que en regula la temperatura quan s’estan carregant i escalfant. L’electrode positiu o ànode d’aquestes bateries sol ser d’òxid complex de liti, níquel, manganès i cobalt, de més eficiència que els antics d’òxid de liti i manganès o de fosfat de liti i ferro. L’electrode negatiu o càtode sol ser de grafit, de titanat de liti, o, per a petits aparells electrònics, d’aliatges d’estany i cobalt o de silici i carboni. S’estan dissenyant a la Xina bateries amb vanadi, i al Japó amb alumini.

Cada Powerwall o mòdul de bateries Tesla pesa 100 kg, i fa 1,3 m d’alt, 0,86 m d’ample i un gruix de 18 cm. Poden subministrar fins a 3,3 kW. Actualment les cases tenen subministraments elèctrics molt superiors: a casa, per exemple, 6,6 kW, i en altres vivendes “tot elèctric” molt més. L’objectiu d’aquestes bateries és que les cases que ja tenen panells solars fotovoltaics tinguin un sistema de magatzematge d’energia que millori les bateries actuals. En teoria, amb uns 20 m2 de panells solars i amb un parell de Powerwalls grans la casa podria arribar a ser autosuficient i independent de la meteorologia

A casa meva, mirant consums reals, hem consumit 967 kWh en 130 dies. 7,43 kWh cada dia, de mitjana, a l’hivern: cada rentadora, uns 2: cada rentaplats, 3 més; algun calefactor elèctric momentani, bombetes, microones, refrigerador, forn, altres electrodomèstics, ordinadors… I no consumim gaire: ni tenim calefacció ni cuina elèctriques. Vol dir que amb aquests 7 kWh la Powerwall petita és molt justeta, i no permet que la vivenda sigui autosuficient. El rentaplats i la rentadora de roba escalfen aigua amb electricitat, tremenda despesa absurda. Però no hi havia, quan les varem comprar, màquines que es poguéssin endollar a la xarxa d’agua calenta.

Tres mòduls de Powerwall. Font: Tesla Motors.

Tres mòduls de Powerwall. Font: Tesla Motors.


Malgrat l’èxit inicial que Tesla ha tingut als EUA, on han venut més de 50000 panells elèctrics en pocs dies, no crec que aquest sistema tingui èxit aquí. Les limitacions legals a la producció domèstica d’electricitat a Espanya (reglament de 2011) fan que el sistema no es pugui connectar a la xarxa elèctrica, sinó que són legals només per a cases aillades. A altres paísos sí que es permet la combinació fotovoltaixa domèstica + xarxa.

Veurem què passa en el futur. Si no es canvia la composició de les bateries, faltarà liti. Xile, l’Argentina i Bolivia en tenen importants jaciments, però la quantitat que en faria falta per tenir bateries a totes les cases i als vehicles seria exorbitant. Alguna cosa s’haurà d’inventar, usant altres tipus de bateries menys costoses. Per ara, penso que somiar aquí, amb la legislació actual, amb un sistema “tot elèctric, tot bateries” és fer volar molts coloms, que volen amb l’energia química dels aliments que mengen.

Sistema energètic domèstic amb Powerwalls i inversors Fronius. Font: Energética Futura.

Sistema energètic domèstic amb Powerwalls i inversors Fronius. Font: Energética Futura.


EXPERIMENT ANY 2100: UNA PERSPECTIVA DE LA PROSPECTIVA

24/04/2015

Entrada de l'exposició

Entrada de l’exposició

No crec gaire en la prospectiva, i menys en la futurologia. La revista Muy Interesante va publicar, el 1985, un test sobre el 2001 on demanaven al famosíssim Arthur C.Clarke prediccions, en forma d’un test que podies contrastar amb les teves respostes. Vaig respondre-ho, i el 2001 vaig comprovar que Clarke no encertava més que 20 de les 39 preguntes, i jo, modèstia a part, 26. Ho vaig explicar aquí: [+]. I com és que es va equivocar? Perquè no va tenir en compte que no tot el que és possible o factible acaba sent probable que passi: no hi ha diners per a tot, i cal prioritzar; i el factor humà no sempre es té present. Ni es tenen presents els límits intrínsecs, ni els d’escassedat o esgotament de primeres matèries, ni els d’espai, ni els d’energia disponible, ni els de sentit comú: la nevera intel•ligent fa molts anys que està inventada, però jo vull veure i tocar els tomàquets o les sardines que compro, no em fio de la màquina ni de la foto d’internet… Molt poca gent va preveure factors com l’aiatol·là Khomeini o Bin Laden, o ara el gihadisme. Només l’escriptor Josep Mª Gironella, a la seva obra “El escándalo del Islam” de 1982 -que és un llibre de viatges- va donar algunes observacions encertades, no científiques sinó únicament intuïtives, de per on podia anar el futur.

La prospectiva és, en la seva faceta menys especulativa, una eina per a l’anàlisi matemàtica de les tendències observades en el passat i present, a partir de les quals es poden extrapolar diferents escenaris de futur. I aquests escenaris seran tant més versemblants com versemblants siguin les estimacions dels paràmetres usats per als càlculs. I de prospectiva va una de les actuals exposicions temporals del CosmoCaixa Barcelona. L’exposició es denomina Experiment any 2100. Què ens espera a la Terra del futur? [+].

Està inspirada en el document State of the environment report No 1/2010 (n’acaba de sortir la versió 2015) descarregable de la web de l’Agència Europea del Medi Ambient [+]. L’exposició està organitzada en un pròleg i quatre grans línies o megatendències: superpoblació, les megaciutats, el medi natural, i la societat del coneixement. Cada tema consta d’una introducció en video d’uns tres o quatre minuts, a càrrec del conegut comunicador científic Dani Jiménez, diversos cartells i panells, ordinadors i uns quants objectes relatius al tema que es tracta, com cites i retalls de diaris, frases d’experts, llibres pioners sobre el tema, ordinadors i estris tecnològics antics, i pel•lícules en video de prospectiva i de ciència-ficció. Aquesta part, especialment els documents clàssics, està especialment cuidada, fins allà on han pogut aconseguir els drets de certes pel•lícules. I és que les majors són inflexibles, i no cedeixen res, ni per a exhibicions culturals.

Per a cada megatendència hi ha un conjunt d’ordinadors que et permeten ampliar informació i fer diferents simulacions tocant diferents paràmetres. Per exemple, quina seria la població mundial el 2100 si la taxa de natalitat es mantingués com l’actual a l’Àsia i l’Àfrica, o fins on arribarà l’aigua de mar a Barcelona el 2100 si augmenta el nivell del mar pel canvi climàtic? (per sort, no arribarà a casa, ufff..! Esclar que és improbable que el 2100 jo hi sigui). Són models predictius elaborats per a aquesta exposició, més o menys complicats, que a vegades donen sorpreses quan es fan córrer amb alguns paràmetres extrems.

Al llarg de tot el muntatge hi ha també quatre punts on pots fer l’Experiment any 2100 que dóna nom a l’exposició. Més que un experiment és un sondeig al públic assistent. Se li proposen diverses qüestions sobre les quals has d’opinar i l’ordinador et fa un perfil de què has dit i quina és la teva visió del tema; i va recollint i integrant les dades, que van apareixent en una projecció al final de la mostra i es van acumulant d’un dia a l’altre. Com a crítica puc dir que algunes de les qüestions que et fan no són prou clares, i a vegades no saps si et pregunten què opines tu del tema, què creus que opina la gent sobre el tema, o què penses que acabarà passant finalment. No em sembla que s’hagi revisat críticament aquest qüestionari.

El discurs de l’exposició es vol quedar a un nivell diguem-ne asèptic, per fugir del catastrofisme o de l’optimiste tecnològic. Vol limitar-se a descriure quins escenaris de futur podem visualitzar, suposant diferents valors de taxes de natalitat, de consum de petroli, o de tendències migratòries cap a les grans ciutats. I, d’acord amb això, surten diferents resultats prospectius, que a vegades es titllen de pessimistes o d’optimistes, i altres vegades no s’etiqueten. Les tres primeres tendències -població, ciutats i medi- més aviat t’orienten cap a perspectives pessimistes, però a través de la darrera tendència, la societat del coneixement i la tecnologia potser es pot paliar el pessimisme. Tant de bo.

Al meu entendre, aquesta exposició, i altres de prospectiva, comparteixen el mateix pecat original: no tenen prou integrats molts aspectes socials, d’economia, de psicologia, de política. Per exemple, en cap moment m’ha semblat que s’hi parlés prou de l’Estat Islàmic, de guerres o de grans migracions massives per causes econòmiques o polítiques, o del sorgiment d’epidemies com la darrera d’ebola, o de futures pandèmies desconegudes. Tampoc no sembla que ningú es pregunti qui ho pagarà tot plegat, qui pagarà les renovables i la bioenginyeria que han de salvar el món, per exemple. I d’on sortirà i amb quina energia i amb quins materials es construiran els centenars de milers de generadors eòlics, plaques fotovoltaiques, vehicles elèctrics i altres aparells necessaris per substituir les actuals nuclears, centrals tèrmiques, refineries, i vehicles amb carburants convencionals. També m’hi falten descripcions i comentaris sobre actuacions possibilistes, com els dels vehicles híbrids.

Les quatre tendències estan integrades seguint una línia d’interdependències, al meu entendre present però no prou explícita al llarg del muntatge: la superpoblació porta a la població a viure en ciutats, on hi ha més consum d’energia i de béns per càpita, cosa que malmet el medi natural i esquilma els recursos d’energies no renovables i de primeres matèries, i accelera el canvi climàtic i l’escalfament global. I hauria de ser l’activitat tecnològica la que permetés revertir aquestes retroalimentacions que porten a un futur insostenible: caldria un canvi de paradigma global. Un plantejament de canvi radical seria el decreixement sostenible planificat, però és només citada per sobre, malgrat que diversos pensadors ho consideren com a única via possible per mantenir el planeta i la humanitat en condicions viables no catastròfiques.

Em falten respostes a preguntes clau. Per exemple, la bioenginyeria, per fer què? Per aconseguir que hi hagi menys mortalitat infantil i més supervivència de la gent gran? I, per tant, més superpoblació i concentració en ciutats, i més necessitat d’aliments? I més consum d’energia de tot tipus? I, per tant, més canvi climàtic? Per on es trenquen els cercles viciosos que es generen en tot moment (si fa més calor això porta a comprar més aires condicionats que requereixen més energia que generen més escalfament global i més calor)? Poden existir cercles virtuosos de millor servei, millor eficàcia, més estalvi energètic i menys cost, tot alhora i per a tothom? O qualsevol millora d’un aspecte vindrà acompanyada de conseqüències indesitjades en les altres?

I qui ho pagarà tot això? Els països rics? Els rics dels paisos pobres? Els rics dels països rics? No em sembla que els polítics s’ho acabin de creure, tot plegat, i em fa l’efecte que van a resoldre el problema inmediat que es troben davant dels nassos i no pensen en termes planetaris de futur. La famosa corba d’intensificació dels problemes d’escalfament global en forma de pal de hockey planteja el clàssic problema de quan decidir-se a actuar: ara encara no hi ha una situació catastròfica, però quan veus que realment s’hi està arribant ja és tard per modificar-la. I és que sempre s’ha dit que les grans decisions s’han de prendre en absència d’informació prou fiable.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per a il•lustrar l’exposició, es va convocar el premi Il•lustrafutur, gestionada entre l’Associació Catalana de Comunicació Científica i CosmoCaixa. Més de 130 artistes europeus van presentar les seves propostes sobre algun aspecte de l’any 2100. Aquí se’n pot veure l’acte de lliurament: [+]. Segur que els artistes van fer el seu treball abans de veure l’exposició, perquè moltes de les propostes són d’una ingenuïtat i d’un utopisme aclaparadors, sobre tot les grans ciutats amb gratacels comunicats per dalt (que em recorden una mica algunes utopies de Piranesi, per cert [+]).

Una de les imatges de futur proposades, que va merèixer els honors d’una pàgina central de La Vanguàrdia, consistia en unes illes mòbils autònomes, que s’anirien desplaçant pels oceans. L’autor deu haver llegit “L’illa d’hèlice” de Jules Verne (1895), descarregable en francès aquí: [+], i li devia agradar la idea. Però potser no va arribar a llegir el final de la novel•la, on els habitants de l’illa s’escindeixen en dos bàndols irreconciliables, i cada bàndol força les hèlices del seu costat en sentit contrari a l’altre, fins que la tensió fa escindir l’illa en diversos fragments…

Un cop més, el factor humà. I és que Verne tenia un pessimisme profund, que aflora en algunes novel•les, més cap al final de la seva vida però que ja és present des de les primeres obres. La darrera novel•la que se li ha publicat va ser trobada en un cofre amagat, i no va veure la llum fins el 1994, tot i que va ser escrita el 1861. El seu títol és “Paris au XXè siècle“, i retrata un Paris mecanitzat, deshumanitzat i més similar a la Metropolis de Fritz Lang o al Detroit actual que a les felices utopies plenes d’invents futuristes amb que Verne és imaginat a vegades.

Per a mi ha estat una exposició agredolça, tant pel seu contingut com per les conclusions a les que arribes. Pot ser una bona eina per a una conscienciació personal i col•lectiva de què hem de fer per corregir la trajectòria, si el destí cap al que sembla que ens dirigim no coincideix amb allà on voldriem anar…

Serà interessant veure els resultats de l’Experiment any 2100 i analitzar les respostes dels visitants en tancar l’exposició el gener de 2016. Això ens donarà una foto de com pensem avui, i d’aquí a vuitanta-cinc anys algú podrà jutjar la nostra capacitat col•lectiva de fer prospectiva.

Agraeixo a Jordi Aloy, de l’Àrea de Ciència i Medi Ambient de la Fundació Obra Social la Caixa, que és un dels responsables de l’exposició, el seu asessorament a l’hora de redactar aquesta entrada.


EL NÚVOL TARONJA

14/02/2015

El núvol taronja poc després de desprendre's

El núvol taronja poc després de desprendre’s

L’espectacularitat de les imatges va fer que l’accident d’Igualada del dia 12 de febrer de 2015 hagin donat la volta al món, tot i que el balanç final d’accidentats ha estat de tres operaris amb danys lleus. Els mitjans parlen de ferits però no tenen ferides en el sentit habitual, sinó intoxicacions i irritació ocular. Si el núvol hagués estat de color blanc o incolor, se’n hauria parlat poc.

Per a qualsevol químic la composició del núvol era fàcil d’intuir: òxids de nitrogen. Hi ha pocs gasos de colors a la química: el clor, verdós; els vapors de brom, marronosos com els d’igualada; els vapors de iode, violacis; i els òxids de nitrogen, taronja-marrón, de diferents intensitats segons la composició que tinguin. Els compostos principals de nitrogen i oxigen són N2O, NO, N2O3, NO2 i N2O5 (imagineu que els números són subíndexs). Segons les concentracions i la temperatura els uns es transformen en els altres i se solen expressar conjuntament com a NOx. El seu color va del taronja clar fins al marrón fosc, i van evolucionant amb el temps.

Aquests òxids es formen normalment de dues maneres: per la reacció directa del nitrogen l’oxigen; o procedeixen de l’àcid nítric o dels nitrats, per simple descomposició o quan reaccionen amb altres substàncies. La reacció directa es dóna en tota combustió, sigui amb flama o en l’interior d’un motor d’explosió o diesel: les elevades temperatures a l’interior dels vehcles generen aquests gasos, a més dels productes directes de combustió. Els NOx dels vehicles són gasos responsables en part de la contaminació atmosfèrica, que es veu agreujada per les partícules sòlides petites que els vehicles, i especialment els diesel, emeten. Tot plegat genera la capa de contaminació atmosfèrica típica que s’observa sobre les ciutats en dies d’inversió tèrmica. Els òxids de nitrogen són també responsables de l’smog fotoquímic quan es descomponen amb la llum solar i en presència d’altres compostos presents en l’atmosfera, generant ozó i altres contaminants irritants.

La segona via de generació dels òxids de nitrogen és la que hi involucra l’àcid nítric HNO3. Aquest àcid no és present a la naturalesa en quantitats significatives, i s’obté a partir de l’amoníac NH3. Aquest s’obté per síntesi directa catalítica entre el nitrogen de l’aire i l’hidrogen obtingut del gas natural o de la nafta del petroli. Aquest amoníac s’oxida catalíticament amb oxígen de l’aire i s’obté l’àcid nítric. Són clàssiques reaccions de la química inorgànica, que avui permeten que la població mundial es pugui alimentar, perquè tant l’amoníac com l’àcid nítric són la font dels adobs nitrogenats, i per avui no h ha substituts a aquests processos.

L’àcid nítric és un líquid corrossiu, tòxic i molt oxidant. Això vol dir que és capaç d’oxidar moltíssimes substàncies, i entre elles a moltes substàncies orgàniques, donant productes variats com el diòxid de carboni, aigua i altres substàncies. El nítric es redueix -en sentit químic- i es redueix -en sentit habitual- perquè passa a haver-hi menys nítric, i els estats d’oxidació del N dels productes resultants és menor que el valor 5 que té a l’àcid nítric. En la indústria química i farmacèutica són molt habituals les reaccions de nitració, en les que un compost reacciona amb àcid nítric per obtenir productes intermedis per a medicaments; i part de l’àcid nítric es desprèn en forma de vapors nitrosos. Abans aquests vapors es llençaven directament a l’atmosfera, com qualsevol veí d’edat una mica avançada que visqués prop d’una planta química pot recordar -penso en Mollet del Vallès, per exemple, o en Badalona o Montgat- , i ara són absorbits i depurats.

Què va passar a Igualada?

L’empresa SIMAR [+] (web no operativa des del 17-2-15) on s’ha produit l’accident, és una empresa petita-mitjana que no fabrica productes, sinó que els compra, els envasa en un altre format (de camió cisterna a dipòsits i després a bidons, per exemple) i ho distribueix. Va rebre un camió cisterna d’àcid nítric, i va procedir a descarregar-lo mitjançant una mànega connectada a la cisterna, i que va cap a un dels dipòsits de 50000 litres de la indústria. Pel que sembla hi va haver un error humà i es va descarregar el nítric a un dipòsit on hi havia un altre producte. Desconec si era un dipòsit que havia de ser buit i no ho era encara, o si es van equivocar de dipòsit i van descarregar allà on no tocava.

Què hi havia a aquest dipòsit? He llegit al menys quatre versions: inicialment es va parlar d’àcid sulfúric, i després d’àcid fòrmic, de clorur fèrric o clorur de ferro (III) i de sulfur fèrric o sulfur de ferro (III), i fins tot d'”una tercera substància no identificada“. La major part d’opinions avui són de que es tractava d’àcid fòrmic. És improbable que es tractés de sulfur fèrric, perquè és una substància sòlida molt poc comercialitzada, que es descompon amb facilitat.

El núvol atrapat sota la capa d'inversió tèrmica.

El núvol atrapat sota la capa d’inversió tèrmica.


En qualsevol cas, les tres substàncies reaccionen amb l’àcid nítric, que les oxida. La reacció desprèn calor, que pot escalfar i fins i tot fer bullir la massa en reacció. És versemblant que fos això el que va passar, perquè s’ha parlat d’una explosió, que no seria d’un explosiu en sentit clàssic sinó d’un increment de pressió brusc al dipòsit degut a l’increment de temperatura per la reacció. Si queda el dipòsit obert amb la massa reaccionant, es desprenen sobtadament cap a l’atmosfera tots els vapors nitrosos confinats abans al dipòsit, i es genera el núvol taronja.

Les condicions atmosfèriques del dia eren d’inversió tèrmica. És a dir, que a algun centenar de metres per sobra del terra la temperatura de l’are era superior a la que hi havia a la superfície. Això va permetre que els vapors nitrosos calents pugéssin fins a la capa d’inversió tèrmica, allunyant-se del terra i de la població. Però la capa d’inversió tèrmica va actuar com una barrera que va impedir que els vapors pugéssin més amunt cap a l’estratosfera, i van quedar atrapats formant el núvol que amb el pas del temps es va anar esvaint cap als costats i una mica cap amunt, fins a desaparèixer.

El núvol era tòxic, irritant, corrossiu? En el moment de desprendre’s del dipòsit, la concentració dels gasos nitrosos era alta, i en aquelles condicions era tòxic, irritant, i -en contacte amb humitat- corrossiu. A mida que es va diluint a l’atmosfera va deixant de ser tòxic, i es manté la seva capacitat irritant de les mucoses fins que la dilució és tal que ja no té més efecte que la contaminació atmostèrica habitual d’un dia d’inversió tèrmica.

Es cita que l’empresa no tenia el Pla d’Autoprotecció vigent, sinó que era del 2006. Això pot ser una infracció administrativa més o menys greu, però que no explica les causes de l’accident: un vehicle pot ser que no tingui la ITV en regla i no per això té per què ser més perillós que un altre. És un indici de mala pràctica, però no una explicació causal.

Els plans d’emergència que es van aplicar a la població van ser correctes, en la meva opinió. La gent alarmada que va adquirir mascaretes o es va tapar el nas amb mocadors no sabia que aquestes precaucions són inútils si es tracta de vapors nitrosos, perquè atravessen sense problemes els porus de les mascaretes o dels mocadors: són gasos que tenen mides moleculars similars a les molècules dels gasos de l’aire. Per frenar-ne el pas als pulmons cal usar mascaretes químiques, amb substàncies que absorbeixin els gasos -com portaven els bombers- o posar-se davant la boca i el nas draps mullats, que dissolen força els vapors nitrosos. Però el que cal és no respirar-los, i per això el confinament era la millor solució, atès que es tractava simplement d’esperar que el núvol s’anés diluint, perquè ja no se’n generava més.

Al moment d’escriure aquesta entrada, a la web de l’empresa no es dóna cap informació, i les notes oficials encara no s’han redactat, perquè encara no s’ha acabat de tancar tot el procés. Quan es doni una versió oficial de tot plegat veurem si es ratifiquen les opinions que aquí s’expressen, o potser caldrà que rectifiquem.

AMPLIACIÓ 18-2-15 En alguns diaris l’empresa SIMAR SA publica un comunicat oficial en que afirma que està al corrent de totes les autoritzacions requerides de seguretat i qualitat, i que està recopilant i analitzant les dades de l’incident (ho qualifica d’incident) en col·laboració amb les autoritats i les administracions pertinents. La web de l’empresa ara es no operativa.


LLARGA PARÀBOLA DELS RECICLADORS PURITANS

27/06/2014

…I, posant-se dret enmig dels seus deixebles i del poble que havia anat a sentir-lo, el Mestre els ensenyava dient:

“El Regne Sostenible dels homes és semblant a un poderós senyor que va encarregar a tres dels seus servidors que gestionessin les seves tres millors cases, i que ho fessin tan bé com sabessin, segons les seves característiques i aptituds, i que hi apliquessin els seus millors criteris de sostenibilitat i respecte al medi. “Així evitarem –els va dir- que la Terra torni a com estava el primer dia de la Creació, que segons el Gènesi era una terra informe i caòtica…

Els tres servidors van dirigir-se a les cases i es van posar a treballar tan bé com sabien fer-ho, cadascun amb el seu estil i sabiduria.

Al cap d’uns mesos el senyor els va tornar a reunir i els va demanar que li expliquessin què havien fet.

El primer servidor, que havia treballat en una casa aillada d’un poblet petit, digué: “Senyor, tot ho he fet com has dit. He procurar generar la menor quantitat possible de deixalles. I les que he generat, les he apilat curosament en bosses, i a mida que les anava omplint les anava deixant al contenidor del poble, procurant que la bossa no estés rebentada i que no deixés regalims de sucs pel camí. I així he seguit el que les autoritats del meu poble demanen

Les paraules del primer servidor agradaren al senyor, que digué:

Em complau que hagis procurat generar poques deixalles, perquè és ben sabut que aquesta és la primera regla bàsica de l’economia del reciclatge: “Aprofitaras tot el que puguis, que el residu és sempre una pèrdua per a qui el genera, i també per a qui el rep

El senyor es va disposar a escoltar el relat del seu segon servidor, que havia treballat en una casa d’una població gran, i que parlà així:

Senyor, jo també he procurat generar el mínim de residus, com el meu primer company. Però, a més, jo he preparat cinc recipients de colors, on anava classificant les deixalles segons quina fos la seva composició. I posava en una bossa de color marró les restes de menjar. En una segona bossa de color blau hi posava el paper i el cartró sobrants. En una tercera bossa de color groc hi posava plàstics i envasos diversos, com els tetrabrics de llet, que són aquells envasos de formes geomètriques que certs ramaders usen per guardar-hi la llet que venen. Tambéhi posava bosses de plàstic, el porexpan, els envoltoris de regals, i altres materials similars, com joguines. En la quarta bossa de color verd hi posava totes les coses de vidre, com ampolles, les restes de vidre de finestra o els gots i les copes trencades. I en una cinquena bossa de color gris hi posava tot el que no anava a cap de les altres. Tot s’ha reciclat seguint les instruccions de les autoritats de la ciutat, que són més exigents que les del poble del meu company

Punt Verd de Sant Andreu, amb tots els materials, objectes i substàncies que poden acceptar.

Punt Verd de Sant Andreu, amb tots els materials, objectes i substàncies que poden acceptar.


El senyor restà molt complagut d’aquestes paraules, i va dir:

Has fet molt ben fet en classificar les deixalles inicialment, perquè és ben sabut que aquesta és la segona regla bàsica de tota economia del reciclatge: “No barregis ara el que voldras separar després”.Però deixa’m que et rectifiqui en un parell de detalls. A la bossa groga no hi hauries de posar més que els envasos, però no el porexpan ni les joguines, que hauries de portar al gris. I les copes i vidres trencats no van al contenidor del vidre, perquè són d’un tipus de vidre incompatible amb els vidres d’ampolla. Aquests errors són molt comuns i venen induïts pel llenguatge imprecís que tots fem servir“.

I el senyor es va disposar a escoltar el relat del seu tercer servidor, que va dir així:

Senyor, jo no tan sols he fet el que el meu segon company ha fet, sinó que he anat més enllà. Seguint la teva segona regla, he preparat la bossa marró, la verda, la groga, la blava i la grisa. Però a més, he disposat bossetes, ampolles i capsetes per a fluorescents gastats, per a medicaments, per a roba vella, per a oli de fregir usat, per a cartutxos de tinta d’impressora, per a equips i material electrònic, per a piles normals, per a piles de botó, i per a residus de jardineria, i posava els mobles usats a fora de la casa els dimecres, que és quan passaven els camions de recollida. I per a la nova màquina de fer cafè que us heu comprat, hem inaugurat una nova bossa per posar-hi les càpsules de cafè usades.

I continuà dient el tercer servidor:

Però, per seguir amb tota correcció les teves instruccions, senyor, m’he documentat adequadament i he après que les copes, encara que siguin de vidre, no són com els vidres d’ampolla. Els vidres d’ampolla són vidres sodocàlcics, i en canvi els vidres de les copes i gots, o els vidres de finestres, tenen composicions diferents: són vidres de plom, o han sofert processos de tremp. Això els fan incompatibles amb la resta de vidre d’ampolla, i no poden barrejar-se amb el material denominat calcí, que és la massa de vidre triturat que servirà per fer nou vidre. Per això, he substituit la bossa verda de vidre per altres quatre bosses: una per a vidre incolor, una altra per a vidre de color taronja de les ampolles de cervesa, un altre per al vidre verd i una darrera per a les altres classes de vidre.

Davant la mirada atònita del senyor, seguí dient:

Però és que hi ha més, senyor. Quan diem plàstic no ens referim només a una sola substància. S’han inventat milers de plàstics diferents, que als paisos avançats tenen un número per conèixer com es poden reciclar. Si tenen un 1 són de polietilenterftalat o PET; amb un 2, els de polietilè d’alta densitat PEAD; amb un 3, els de policlorur de vinil PVC; amb un 4, els de polietilè de baixa densitat PEBD; amb un 5, els de polipropilè PP; i amb un 6 els de poliestirè PS. Tots aquests es poden reciclar. Però si són altres tipus de plàstics no es poden reciclar tan facilment, i cal no barrejar-los amb els altres plàstics. Per això he substituit la bossa de color groc per nou bosses: una per a cada tipus de plàstic reciclable, que són sis; i també una altra per a llaunes metàl•liques, una altra per a tetrabrics i una altra per a altres objectes de plàstic diferents dels envasos. Al final, tenia un conjunt de vint-i-set bosses o recipients, i la separació de residus era molt més eficaç.

El senyor havia escoltat també amb complaença les explicacions del seu tercer servidor. I li va dir:

M’has deixat admirat pels coneixements que has adquirit tot intentant fer el millor possible el tractament dels residus. I, pel que fa a la teva proliferació del nombre de dipòsits, bosses i recipients, et diré que és ben sabut que com més gran i complexa és una societat, més varietat de productes té. Però també més difícil és aconseguir fer un reciclatge correcte de tot, ja que molta part de la població pot no arribar a comprendre els perquès de les subtileses de les separacions. I és que la tercera regla bàsica és: “Cal que la població pugui comprendre, pugui acceptar i pugui assumir les propostes que se li faran complir”

Tots tres servidors li van preguntar alhora:

“Senyor, quin de nosaltres ho ha fet millor?”

I el senyor respongué:

Cadascú en el seu entorn i amb les seves possibilitats ho ha fet bé, perquè hi ha posat la millor intenció en el que ha fet. El tractament de residus no és un problema matemàtic com els que resolen els nostres mestres a l’escola, que un cop plantejat té una solució única. Hi ha moltes formes de fer bé les coses. I com que vivim en societats més o menys democràtiques, el que cal és seguir el que ens diuen les autoritats, que hauran avaluat previament quina era la forma òptima per les característiques de la població i per les possibilitats de valorització dels residus.. Però tu, tercer servidor, has fet una feina massa bona i millor que la que calia, perquè algunes de les bosses que portes a reciclar seran barrejades i el teu treball haurà estat inútil. T’has avançat als temps, perquè temps vindran que totes aquestes bossetes i ampolletes que has fet, i moltes més encara, seran recollides per separat i aprofitades com a valuoses matèries primeres”.

I seguí dient:

“I encara us dic que el que hauriem de fer tots és procurar reduir el nombre d’envasos dels productes, anant a comprar amb bosses pròpies que us ompliran, demanant als venedors que promocionin els envasos retornables, la venda a granel quan sigui possible, les dosis i racions adequades a la quantitat que es consumirà, els productes de temporada, i els productes de proximitat

Un dels servidors li preguntà:

Haig de treure les etiquetes de paper de les ampolles de vidre per millorar així la separació?

El senyor, amb mirada comprensiva i amb un somriure, va respondre:

Aquesta pregunta sembla d’ètica i moral, i en veritat la veig una mica ingènua. Sí que la sostenibilitat és un valor desitjable, i les accions que hi vagin en contra es poden considerar moralment rebutjables. Però no s’ha de convertir la pràctica domèstica del reciclatge i la reutilització en una pràctica quasi-religiosa, amb catecismes, pecats, penitències i confessions, i greus dubtes davant de qüestions tan nímies com les que heu dit. No haurieu de substituir els frares predicadors i capellans que vetllaven per la moral religiosa per nous predicadors de la nova moral medioambiental sostenible, tant o més estrictes i rigorosos que els anteriors. Els estats, les grans companyies, els ajuntaments sí que tenen greus deures morals en pro del medi ambient, amb l’estalvi d’energia, la reducció del consum, el canvi climàtic i problemes globals similars. I sí que cadascun de nosaltres hem d’adquirir hàbits adequats que vagin en les direccions apropiades. Però convertir cada decisió trivial en un greu dilema moral em sembla neurotitzant i hipocondríac

I els tres servidors, que no sabien què volien dir exactament aquestes darreres paraules, sí que comprenien que no eren bones coses, i van anar-se’n a les seves cases meditant que potser els ensenyaments antics dels avis ja ho havien pronosticat, tot això, quan els deien que apaguessin sempre els llums, que no llencessin els cordills, que no deixessin menjar al plat i que aprofitessin el menjar que sobrava d’un dia per l’endemà, ni que fos el pa sec. ”

************

Aquesta paràbola agradà molt als deixebles i seguidors, perquè es van veure ben reflectits en algun dels servidors de la paràbola, i els donava criteris per actuar millor, però sense angoixar-se.

I mentrestant el Mestre cavil•lava amb un cert neguit i escepticisme si seria possible mantenir una societat del benestar en un món sostenible si a més s’havia d’assolir un cert decreixement energètic , i no arribava a cap conclusió operativa, enfrontant arguments polítics amb arguments econòmics, ecològics i sociològics. I no estava segur de res, excepte de recomanar que s’apaguin els llums quan no calen… Li hauria de demanar al seu Pare alguna idea.

Dels Evangelis Apòcrifs Contemporanis, en perpetua redacció
Altres paràboles publicades:
Paràbola de les columnes de merda (1998) [+]
Paràbola de la maionesa i l’all-i-oli (2001) [+]


MÉS QUÍMICS PER A MENYS QUÍMICS

21/03/2014

Finish Power & Pure, amb menys químics

Finish Power & Pure, amb menys químics

Hi ha un rentavaixelles per a màquines –Finish– d’una famosa marca multinacional –Reckitt Benckiser– que té una notable quota de mercat, i que innova constantment. El darrer producte que publiciten consisteix en un detergent en càpsules, similar als que ja tenia, en que afirma que hi ha menys químics.

Què és un “químic“? Als puristes de la llengua -i jo en sóc un- ens treu de polleguera aquest calc de l’anglès. En anglès distingeixen entre chemicals -productes químics- i chemists -tècnics químics. Aquí aquesta distinció és irrellevant per a molta gent, i van parlant de químics referint-se a productes. Ja fa molts anys que els pagesos de l’oli de Borges deien que el seu oli no portava química. Ara dirien que no porta químics. Els temps canvien.

Els puristes hem perdut la batalla, obviament. Ja varem perdre la batalla de productes ecològics i biològics (naturalment tot el que fan les plantes o els animals és biològic), la de medi ambient (redundància: el medi és l’ambient), i ara la de químics. I anirem perdent batalles, l’una darrera l’altra contra els irresponsables incultes i contra els imaginatius publicistes, que agafen la terminologia i la projecten impunement contra la població: així s’inventen productes densoactius, per exemple, que no vol dir res, o Saciactiv, o Calciforte, productes no existents més enllà del paper.

Detergents Finish. Dalt, el Power Gel. A baix, el nou Poer& Pure

Detergents Finish. Dalt, el Power Gel. A baix, el nou Poer& Pure

Segur que el detergent porta menys químics? Menys matèria no té. Una càpsula d’aquest nou detergent pesa 18,2 g, el mateix que la càpsula de detergents anteriors. Per tant, el concepte de menys químics s’ha de referir a la composició.

La web on es troben les composicions dels productes de Reckitt & Benckiser és www.rbeuroinfo.com, tal com consta als envasos dels productes. Allà hi ha, per a cada producte, la llista exhaustiva qualitativa dels ingredients, per ordre de més a menys quantitat. No totes les marques ho posen tan fàcil. Comentem-ne alguns punts:

• No he trobat les composicions dels productes que van retirant.
• En el detergent nou, com a tots els altres, del que hi ha més és fosfats, per prevenir la duresa de l’aigua.
• Després, hi ha percarbonat de sodi, un potent oxidant. És el que a la publicitat qualifiquen com a oxigen actiu.
• Hi ha enzims: proteasa i amilasa, per degradar les taques de proteïnes i de midons dels aliments. Els greixos ja són netejats pel tensioactiu
• Hi ha sabó (soap) que té una funció antiescumant
* La composició consta de dotzenes de components, fins a 35, molts en petites quantitats, i amb funcions molt específiques que no podem comentar aquí.

Composició qualitativa d'una de les variants del rentavaixelles  Finish Power & Pure. Fes clic per ampliar.

Composició qualitativa d’una de les variants del rentavaixelles Finish Power & Pure.
Fes clic per ampliar.


Si mirem l’etiqueta dels dos detergents, l’antic i l’actual, on hi ha la informació obligatòria, que és molt parcial, observem que el canvi principal que destaca l’empresa és la substitució dels fosfonats, que no figuren al producte nou. Els fosfonats són derivats de l’àcid fosfònic, similar a l’àcid fosforós però amb els H substituits per cadenes d’hidrocarburs. Són solubles en aigua, i tenen una funció quelant, és a dir que segresten els ions de metalls com el calci i altres. Fan una funció similar a la dels fosfats: fan que l’aigua sigui menys dura, però així com els fosfats precipiten el calci en forma de fosfat de calci, els fosfonats retenen el calci en dissolució, com si no hi fos. D’aquí el nom de segrestant. Els fosfonats tenen ara una certa mala premsa: contribueixen a fer una mica més greu el problema dels fosfats als detergents perquè ajuden a fer més intenses les indesitjables marees verdes de les aigües dolces, és a dir, ajuden a fertilitzar les aigües on proliferaran les algues, segons el fenòmen nociu conegut com eutrofització.

Són la gent de màrqueting i publicitat els qui detecten la forma d’apropar-se al consumidor per vendre productes. I si detecten que la química té mala premsa, demanen al departament de recerca i desenvolupament que defineixi un nou producte amb modificacions que satisfaci millor les necessitats dels consumidors – o les necessitats induides pel departament de màrqueting- i del que després puguin publicitar el canvi (“Bimbo, sense additius“; “amb oxigen actiu“; “sense sucres afegits“). I, un cop definit aquest nou producte, caldrà fabricar-lo. A vegades els químics de R+D i els quimics de producció s’han de trencar les banyes per aconseguir el producte que satisfaci als de marketing però que no perdi les propietats que tenia el producte anterior, que es pugui envasar bé o que sigui estable. Amb aquest nou detergent podrien dir que han fet un pas més per anar reduint la quimiodiversitat, que deuen considerar dolenta, tant com la biodiversitat és bona. El problema és que aquest tipus de publicitat agreuja la quimiofòbia de bona part de la població, que vol menys químics.

Però en canvi, fan falta molts químics treballant per aconseguir que al producte final hi hagi menys químics.