AIGÜES RADIOACTIVES?

Etiqueta en català d’aigua de Vichy de 1933. Al final es menciona la radioactivitat de l’aigua.
Fes clic per ampliar.

Al segle XIX no es venia aigua a les botigues. La gent bevia aigua de la font, del pou, o de l’aixeta. En alguns llocs sense xarxa d’aigua, ni fonts ni pous passava pels carrers l’aiguador a vendre’n, i encara en determinats llocs amb escassedat el camió d’aigua -la cuba– omple els dipòsits de les cases, a demanda dels veins. Però ara la compra d’aigua embotellada és un hàbit quotidià. Aigua mineral, aigua de manantial o aigua potable preparada, la distinció entre les quals és un tema en el que no entrarem. En format des de vuit litres a 250 mL. I a les oficines i sales d’espera són habituals els garrafons de vint litres a disposició dels treballadors o usuaris.

La publicitat d’una aigua mineral avui dia destaca que és natural, o que és equilibrada, o que és lleugera -poques sals-, o que és baixa en fluor, o que és pura, o que … Però no es destaquen altres propietats que l’aigua també té i que havien aparegut a les etiquetes, com la seva conductivitat elèctrica, o la seva densitat, o la concentració de sals de liti, o la temperatura de sortida, o la radioactivitat. Per què la publicitat destaca unes propietats i no unes altres? Naturalment, per les expectatives que té el consumidor en cada moment, expectatives que la mateixa publicitat i les tendències espontànies de la societat han anat definint, i que van variant amb el temps.

Aigua de Palou – Font del Ràdium. La font ja està estroncada, però segueix donant nom a un polígon industrial. Fes clic per ampliar.

Què espera avui un consumidor d’una ampolla d’aigua? Que no tingui gust, a diferència de l’aigua de l’aixeta que té gust de clor. O que no tingui sals, per poder preparar biberons, i per evitar que ens pugi la pressió bevent aigua. O que sigui equilibrada, que és un concepte buit de tota significació, perquè enlloc està dit quina concentració de cadascuna de les sals ha de tenir una aigua: més bicarbonats que sulfats, o més magnesi que calci? O que sigui natural, quan per definició totes ho són. O que sigui pura, concepte que tampoc està definit enlloc (potser vol dir que no sigui contaminada, però això no seria una virtut de l’aigua, sinó un requisit, només faltaria). O que ens hidrati per dins. Tot això exclou del concepte quotidià d’aquestes aigües -no del concepte legal- productes tan famosos com l’aigua de Carabaña, o les aigües de les fonts pudents, conegudes com aigües sulfuroses (en realitat, sulfhídriques), totes elles aigues minerals naturals però de gustos de difícil acceptació quotidiana, i consumides només com a productes medicamentosos.

Aigua Imperial. On es destaca la seva radioactivitat.

Però abans, de les aigües minerals s’esperava que curéssin. De fet, la comercialització de les aigües en ampolles va ser la democratització de les virtuts de les aigües de balneari, i la seva extensió. Anar a un balneari és el millor: hi ha les aigües salutíferes, descanses, et cures dels teus mals reals o imaginats, vius en societat… L’aristocràcia, la noblesa, les reialeses i les altes burgesies van fer dels balnearis del segle XIX un dels llocs de trobada: Baden Baden, Karlovy Vary (Carlsbad), Marienbad, Bagnères de Luchon al màxim nivell; Caldes de Malavella, Caldes de Montbui, Vallfogona de Riucorb, Caldes de Boï, Arties, Tredós i molts altres a escala local. La hidroteràpia pretenia ser una disciplina amb bases científiques, i cada aigua de cada font s’anunciava amb les anàlisis detallades de cations i anions, i al costat la llarga llista de malalties per a les que l’aigua era adequada. Beguda, respirant-ne els vapors, en banys d’aigua, banys de fang, irrigacions, dutxes. I la gent que no podia anar al balneari perquè no tenia diners, al menys es podia comprar a les farmàcies alguna ampolla de l’aigua sanadora, en la que es destacava la composició química: “aigua clorurada bicarbonatada sulfatada litínica sòdica magnèsica” es llegia a les etiquetes, i s’acompanyava de l’anàlisi química detallada.

Aigua Vichy Catalán, 1944. Indica la radioactivitat, i la composició en forma de sals completes, no d’ions. Fes clic per ampliar.

Després que Marie Curie caracteritzés la nova i misteriosa propietat física que va denominar-ne radioactivitat, se’n va observar la seva capacitat de cauteritzar ferides gràcies al gas que els minerals radioactius desprenen, que es va denominar emanació del radi, i més tard radó. Aquest gas s’envasava en petits recipients que es fregaven per les ferides obertes dels soldats combatents de la Primera Guerra Mundial. Els raigs gamma -invisibles- que desprenia el gas, i que travessaven les parets del recipient de vidre provocava la cicatrització de les ferides, a més d’altres efectes indesitjables no visibles inmediatament i que en aquells moments no es coneixien. L’ús de substàncies radioactives o de les mateixes radiacions va ser la primera versió de la radioteràpia, que ara en condicions infinitament més controlades segueix essent un procediment de tractament de certs càncers.

La fama que va agafar Madame Curie pels seus descobriments va portar la radioactivitat a una gran popularitat. Tothom volia beneficiar-se d’unes substàncies que curaven de forma misteriosa. I van aparèixer tota mena de cosmètics radioactius, d’aliments radioactius, de tractaments amb fangs radioactius o respirant vapors radioactius… Els balnearis no en van ser una excepció, i tampoc les aigües minerals.

Anàlisi d’Aigua Malavella, amb menció de la radioactivitat com a gas radó, al final. Fes clic per ampliar.

Les aigües minerals solen procedir de zones volcàniques en que les aigües de la pluja es filtren, dissolen parcialment alguns minerals i afloren. En aquestes zones hi ha també minerals radioactius, i el gas que han anat desprenent pels processos nuclears naturals. Aquest gas es pot dissoldre en l’aigua, o barrejar-se amb el gas carbònic que les aigües porten associat a vegades, i tot plegat li dóna a l’aigua unes certes propietats radioactives. Aquesta era una nova dada a afegir a la publicitat del balneari, o a les etiquetes de les ampolles. A les figures adjuntes es poden veure diversos fragments d’etiquetes d’aigües de Vichy Catalán i Malavella de diferents èpoques.

L’anunci de l’Aigua de Palou-Font del Ràdium és de 1923. Indica que “és la més rica en Radi 490 volts (litre hora)“. Aquest valor es dóna en aquestes unitats perquè la mesura es feia amb electroscopis. Com que les radiacions radioactives són ionitzants, es posava una quantitat d’aigua prop d’un electroscopi carregat elèctricament. Aquest aparell és una ampolla ben tancada on a dins hi ha dues làmines fines d’or penjant, separades perquè tenen càrregues elèctriques del mateix signe. La radiació ionitzava al llarg del temps una certa quantitat de l’aire contigut en l’aparell. Els ions carregats interaccionaven amb les làmines, que es descarregaven i es juntaven de forma proporcional a la càrrega total, i per tant, a la radioactivitat. La mesura es donava en unitats de volts/(), és a dir, el potencial elèctric descarregat per un litre d’aigua al llarg d’una hora. Ës un valor de difícil comparació entre aparells, i per això hi ha aigües que donaven valors exorbitants de radioactivitat, i per això eren millors, als ulls dels seus defensors. Mesures més recents, com la de l’aigua Malavella de 1944, determinen la quantitat de gas radó de l’aigua, valor molt més comparable, com es veu d’una de les etiquetes de Malavella. La mesura la va fer el Dr. Pòlit, catedràtic de la Facultat de Química de la UB. (Veure nota al peu de l’article)

En quin moment desapareix de les etiquetes la menció a la radioactivitat de l’aigua? Als anys cinquanta encara ho deia, en dono fe. La conversió de la radioactivitat de propietat desitjable a rebutjable va començar amb les bombes nuclears de Hiroshima i Nagasaki, i ha reviscolat avui dia amb els accidents de les centrals nuclears de Txernòbil i Fukushima. Avui el terme radioactivitat, juntament amb transgènic, artificial, químic i unes quantes paraules més, són demonitzades i estan proscrites de la publicitat.

Aigua Malavella, etiqueta de 1981. Sense menció a la radioactivitat, i sense mencions sanitàries.

Perquè el que és evident és que la radioactivitat de l’aigua de Vichy, o de l’aigua de Malavella, o de qualsevol altra aigua, ara i abans és aproximadament la mateixa. Ni abans curava perquè diguéssin que era radioactiva, ni mataria si ara ho posessin. De fet, si una cosa ha canviat a les etiquetes i la publicitat de les aigües minerals és que ara totes les afirmacions referides a les seves virtuts terapèutiques s’han reduit moltíssim, cosa que està bé. Aquest procés de banalització i de pèrdua de “virtuts” no passa només amb les aigües: el Red Bull o el Gatorade han passat a ser unes begudes refrescants més, com la Coca-Cola. Tot sigui per vendre. Potser aviat faran el Red Bull light, sense taurina ni cafeïna. I també estaria bé.

Aigua de Vichy, 1933. Característiques sanitàries proclamades.

Agraeixo a Vichy Catalán i a Francesc Farràs, ànima de les Botigues-Museu de Salàs de Pallars [+] la seva col·laboració en la cerca d’informació.

Nota 19-2-14. La versió original de l’article contenia un error en el funcionament de l’electroscopi, ja corregit, i que no afecta en res l’argument global del text. Agraeixo a l’amable lector que se’n ha adonat el seu comentari.

Nota 7-3-14. Complement: les aigües embotellades tenen més poloni-210 que les aigües de l’aixeta [+]