EL FRACKING, ELS ROMANS I L’ADDITIU E-412

Esquema del procés de fracking.  Font: revista Presència nº 2142, 17-3-13,

Esquema del procés de fracking. Font: revista Presència nº 2142, 17-3-13,

Què és el fracking?
Plini el Vell va treballar de jove com a administrador d’una empresa de fracking. La frase anterior, com a titular no està malament, i s’acosta força a la veritat, cosa que no es pot dir de tots els titulars. A la província de Lleó, de l’antic regne de Lleó, hi ha zones amb certa abundància d’or, dispers en una terra arenisca on s’hi havia acumulat pels aluvions fluvials antics. L’or es pot separar de les sorres basant-se en que té molta més densitat. Els buscadors d’or clàssics fan servir la batea, on amb un moviment de rotació decanten i centrifuguen la barreja d’or, sorra i aigua, i les palletes d’or que hi pugui haver es va concentrant al centre. Tots hem vist pel•lícules del segle XIX de Califòrnia: la febre de l’or.

Però si l’or és barrejat en roques arenisques primer hem de trencar les roques. I això van fer els romans. Van construir una xarxa de canals de centenars de quilòmetres, que van conduir cap a les muntanyes amb arenisques auríferes. Allà, amb un sistema de túnels i pous, injectaven l’aigua fins a la base de les roques, que per la pressió es desmoronaven, es trencaven les roques i les reduien a sorres. A aquestes sorres ja es podia buscar l’or per la tècnica de decantació. El procediment es deia ruina montium, i és ben documentat per Plini el Vell, que hi va treballar com a administrador. La zona es diu Las Médulas, i és actualment visitable. Sembla un paisatge natural, en certa manera similar als Orgues del Tet, al Rosselló. Però va ser provocat per la mà de l’home. Es suposa que hi treballaven entre 20000 i 60000 esclaus, i se’n van extreure durant tota l’explotació unes 1500 tones d’or. Era una versió del fracking de l’època romana.

Las Médulas (El Bierzo)

Las Médulas (El Bierzo)

Des de sempre que s’han explotat les pedreres per obtenir materials de construcció: tot Barcelona, fins a mitjà segle XX es va construir amb pedra de les pedreres de Montjuïc. El plom de les antigues canonades s’obtenia de les mines de galena, el coure per fer bronze i llautó, de les mines de pirita, si podia ser, a cel obert, com a Riotinto. La potassa per fer adobs, de les sals potàssiques. Totes aquestes explotacions generaven runam i escombreres més o menys contaminants. I així amb tots els minerals aprofitables. Els materials combustibles s’han extret també de mines, com el carbó o l’urani, o de pous, com el petroli o el gas.

La prevista crisi de l’energia fa desenvolupar noves fonts de materials energètics fins ara poc explotats, sigui pel cost de fer-ho, per la seva ubicació remota, o per interessos de les companyies que preferien no invertir si no feia falta. Les crisis político-energètiques (Iraq, Iran, Aràbia, Veneçuela, Kuwait) fa que els estats tornin cap als seus propis recursos no explotats fins al moment. I des de fa alguns anys es parla de shale gas (gas d’esquistos) o de shale oil (petroli d’esquistos). És gas o és petroli que es troba inclòs dins de roques similars a pissarres, però menys concentrat que el petroli o el gas que es troba a les típiques bosses. Bosses que no són bosses plenes de gas o de petroli com si fossin dipòsits, sinó que són també acumulacions de roques poroses impregnades de gas o de petroli, com una esponja. El shale gas o el shale oil estan en terrenys similars, però més dispersos que els de les bosses. Això fa que una perforació no pugui treure el petroli només bombejant-lo.

El fracking és la tècnica de fracturar les roques on hi ha el combustible dispers, mitjançant perforació, injecció d’aigua a pressió, i generació i propagació de fractures internes a les roques. Amb les roques fracturades, les masses de gas o de cru poden fluir i agrupar-se en zones des d’on ja és possible i rendible extreure-les. És crear de forma artificial les bosses que en altres llocs ja hi ha de forma natural. Aquesta tècnica s’aplica des de 1947, però s’ha aplicat a gran escala des de 1998, amb tècniques que permeten la fractura de roques en horitzontal, tot seguint la veta mineral. Abans, des dels inicis de l’explotació del petroli (1860) s’havia provat injectant àcid als pous, i fins i tot nitroglicerina congelada, que es deia detonar al fons del pou. L’objectiu és i era sempre fracturar les roques, aprofitant les tensions internes que la mateixa roca té acumulades.

Als USA el 1970 el govern federal va promoure diferents projectes de recerca, desenvolupament i demostració de la tècnica, que s’aplicà a sorres bituminoses, a calcàries o a esquistos i pissarres. Les perforacions són profundes, des de 1500 m, i han arribat fins els 6000 m. La tècnica s’ha fet servir, o s’ha proposat, per extreure aigua profunda, per afavorir les extraccions de minerals, per llençar aigua residual, per extreure energia geotèrmica, o per enterrar gas carbònic sobrant i provar de reduir l’efecte hivernacle. Ara és una tècnica en aplicació, i incrementant-se la superfície de les zones explotades, sobre tot als USA i al Canadà.

La tècnica no ha esdevingut rendible fins que s’ha trobat la composició del líquid que s’injecta al pou. A l’aigua s’hi afegeix un 10% de sorra, que ajuda a mantenir les fractures i microfractures obertes, i un agent gelificant, com derivats de la cel•lulosa, i goma guar o els seus derivats. A més, cal afegir diferents agents químics complementaris per fer pre-factures i netejar canonades (àcid clorhídric), reductors de fricció del fluid (poli-acrilamida), agents que mantinguin la viscositat a altes temperatures (borats o metanol), desinfectants per evitar bacteris a l’aigua, frenadors de corrosió (àcid cítric), i sals inorgàniques que milloren l’acció de l’agent de gelificació (sals de circoni, cro, antimoni o titani). I molts més, com modificadors de pH, o enzims per trencar els gels cap al final de l’explotació.

Alguns problemes del fracking
Com a tota explotació, els riscos inherents específics tenen a veure amb la contaminació atmosfèrica, la contaminació de l’aigua, i el risc de terratrèmols induïts per la tècnica. Poden haver-hi fuites de gas metà a l’atmosfera, similars o un 8% més alts que en una explotació de gas convencional. El consum d’aigua és important, però el principal problema és la contaminació dels aqüífers pels líquids de perforació, que en molts casos no estan prou ben descrits i estan protegits pel secret de les patents. Les companyies procuren mantenir les perforacions aïllades dels aqüífers, que circulen a uns nivells molt més propers a les superfícies. Als USA hi ha hagut alguns casos de contaminació atribuïbles al fracking.

Les aigües residuals extretes de la perforació són un problema comú a totes les explotacions d’hidrocarburs. S’estima que representen de l’ordre del 50% dels fluids usats, i la resta es queda sota terra. Cal la seva depuració si s’han d’abocar-les als aqüífers, tot i que el més comú és recircular-la.
Per altra banda, la fractura hidràulica pot generar una sismicitat addicional a la natural. Hi ha hagut casos de petits terratrèmols de valors 2,2 a 3,8 de l’escala de Richter. Això és molt poc, i el problema associat sembla poc important.

L’additiu E-412
Una de les substàncies que s’afegeixen al fluid de perforació i fracking és la goma guar. Aquest és un producte que es treu de les llavors de la planta de guar. Aquesta substància s’usa per a diverses aplicacions, i especialment com a additiu alimentari amb el número E-412. És un espessidor, texturitzador i estabilitzador. Es pot posar a sopes deshidratades, llaunes de peix en salsa, alguns làctics, i productes de pastisseria i de forn.

Però ara el seu preu ha pujat considerablement, degut a que ara el mercat principal ha passat a ser el fracking. Gairebé el 80% de la goma guar prové de l’estat de Rajastan, al nord de l’ïndia.

Cal oposar-se al fracking? Millor vius que fòssils!
Aquest estrany i, al meu entendre, absurd lema és el que s’han empescat els opositors a que es facin prospeccions per a avaluar la viabilitat del fracking a Catalunya. Hi ha un permís de prospecció denominat projecte Ripoll, de l’empresa Teredo Oils. La zona és bàsicament del Ripollès, amb porcions d’Osona i la Garrotxa, d’una superficie total de 51000 hectàrees. Se’ls va concedir el permís de prospecció a l’octubre de 2012, i se li ha retirat fa escassos dies per una irregularitat formal, recurrible.

Els arguments a favor són coneguts. El fracking és una tècnica més d’explotació d’hidrocarburs. Si hi ha hidrocarburs i el país consumeix hidrocarburs, és absurd no aprofitar-los. Els riscos són acceptables i no són superiors als d’altres tecnologies habituals. Els hidrocarburs extrets farien que la dependència energètica i monetària del país es reduís i es puguessin aplicar la despesa exterior a altres finalitats, per exemple cap al trànsit a una menor dependència dels combustibles fòssils.

Els principals arguments en contra són també ben coneguts. L’extracció d’hidrocarburs perpetua la dependència dels combustibles fòssils, i el que cal és canviar el model energètic. Els riscos no són acceptables, i fallarà en alguna ocasió. Les empreses són opaques a donar informació detallada de quina és la composició detallada dels líquids de perforació. Hi ha massa consum d’aigua en el procés. Hi ha contaminació d’aire i d’aigua, i risc de terratrèmols. Els beneficis no es queden al país sinó a les empreses extractores. El model de desenvolupament no s’ha de basar en eines i tecnologies tan alienes al territori.

Evidentment no hi pot haver diàleg entre les dues postures, perquè les posicions dels opositors són immunes a la discussió. No s’està parlant aquí de negociació per millorar un ERO, o per treure un profit d’una negociació. Es nega la negociació d’entrada. I aquesta és la situació que es dóna sempre quan el moviment opositor té un eslògan de postura irreversible. Recordem “Lo riu és vida. No al transvassament“. O la antiga “Nuclears no, gràcies“. O ara “Millor vius que fòssils“. Recordo també l’oposició a l’inici de prospeccions de minerals radioactius a Osona el 1978.

En honor a la veritat, cal dir que l’eslògan contra el fracking és menys radical. Diu que millor vius que fòssils, però sembla que digui que bé, si som fòssils i no vius, no és el millor però sembla que sigui acceptable. I, de fet, a quins fòssils es refereix? Als hidrocarburs fòssils? Als fòssils en que ens convertirem quan ens morim? Als fòssils que es treuen quan es fa una prospecció? Qui deu haver decidit aquest lema i amb quina intenció?

La meva opinió? La dels experts. En aquest tema, el meu expert és Mariano Marzo. La seva opinió és que cal opinar tenint en compte el trinomi economia – ecologia – energia. El fracking ajuda a l’economia i a la menor dependència de l’energia exterior, i hi ha riscos ecològics assumibles. I que cal acordar les decisions amb el territori. I el territori no haurien de ser només les plataformes, sinó els pobles afectats, les forces econòmiques de tots els nivells, etc.

Les empreses haurien de ser més transparents. Però saben que si ho són més, no per això deixaran de trobar oposició entre els grups socials. Les lleis tampoc afavoreixen l’explotació, perquè a certs països la propietat del que es trobi al subsòl és del propietari del terreny, que és qui autoritza les prospeccions. I aquí no. Les concessions aquí venen regides per un complicat joc de permisos estatals i autonòmics, amb règims de propietat que fan que el territori no tingui interès directe en aprofitar els seus propis recursos.

El territori -qui s’irrogui la representació del territori, que no solen ser els representants legals escollits-, per tant, decidirà que no, els polítics -Catalunya, Espanya- no aniran en contra del que el territori exigeixi, i serà una altra oportunitat deixada passar. Ja no ve d’una. El deute català i espanyol anirà augmentant sense ni saber tan sols si hi ha hidrocarburs aquí a sota. Algú pagarà el deute, i em penso que jo ja sé qui serà.

11-4-13 Informació addicional.
Enllaç de la gravació de la conferència «Shale gas? Shale oil? Fracking? De què estem parlant?
El cas de Catalunya
», impartida per Mariano Marzo, catedràtic del Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la UB, el dimecres 20 de març de 2013, a l’Aula Magna de la Facultat de Geologia de la UB.

CANAL UBTV Conferència (català) i diapositives (castellà)

7 respostes a EL FRACKING, ELS ROMANS I L’ADDITIU E-412

  1. José Antonio escrigué:

    Un altra volta estic totalment d’acord amb el porfessor Mans, sobre tot amb el darrer paràgraf. També animo als que vulguin veure “las Médulas ” sobre tot si fan el camí de sant Jaume només, arribats a Ponferrada, cal desviar-se un poc i es pot veure el paisatje, la roca gairebé vermella contrastant amb el verd intens dels castanyers, la vista des de el mirador d’Orellan , es impresionant.( El Bierzo en general es molt hermós) Hi un llac que es diu fa sorgir com a consequència de la “ruina montium” i es conta que encara hi ha “oureiras” que buscan or a les voreres del Sil i es diu que en troben pero naturalment , no diuen a on.

    • cmans escrigué:

      Gràcies pel comentari. He afegit a l’entrada una foto de Las Médulas, perquè amb la sola descripció no et pots fer la idea de la grandiositat.

    • cmans escrigué:

      Gràcies pel comentari. He afegit a l’entrada una foto de Las Médulas, perquè amb la sola descripció no et pots fer la idea de la grandiositat.

  2. Lluís Sarrado escrigué:

    En el tema del “fracking” i en d’altres sembla que tenen molta veu els que no accepten cap diàleg. Ningú no sol atrevir-se a discrepar.
    Vaig llegir l’article del professor Marzo, com sempre molt encertat, en la meva humil opinió.
    El professor Claudi Mans ens fa una magnífica i detallada exposició de tot el que l’home del carrer hauria de conèixer sobre el tema.
    Ja ens hem carregat la indústria i, amb la col·laboració dels partidaris del no, convertirem el país en un parc temàtic. I els nostres joves, a treballar a l’estranger.

    • cmans escrigué:

      Comprenc que la gent que viu directament al terreny mostri reticències i neguit per una tecnologia desconeguda i amb riscos. El problema és que el debat al territori és monopolitzat per grups activistes que sistemàticament tenen la resposta clonada per a qualsevol proposta que es faci, sigui d’extracció, d’explotació, d’implantació d’una fàbrica, de gestió de l’aigua, d’energia eòlica, de tractament de residus, de superfícies comercials, de parcs temàtics, de nova carretera, de conducció de gas… Tot, situacions reals a Catalunya. Mai he vist una anàlisi mínimament racional, sempre la resposta emocional que invalida qualsevol discussió posterior. Podria afegir-hi altres exemples relacionats amb aspectes més socials, però me’ls estalvio.
      És una estratègia eficaç, qui ho dubta, portar el debat a posicions irracionals, i per tant no discutibles per la raó. Històricament no és nou -els il·lustrats del segle XVIII i XIX (Esquilache, Jovellanos, Goya, etc) ja van haver de patir les ires de les masses madrilenyes atiades per la reacció -i pels polítics de signe contrari-, però sap greu constatar-ho després de 300 anys.

  3. Carolina escrigué:

    Me gustaria saber que referencias uso en el rango de magnitudes mencionado (Ml 2.2-3.8). Estoy revisando literatura al respecto y no he encontrado valores tan elevamos como los que menciona. Gracias!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: