Portada del llibre.
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Catàlisi
Fa dues hores -ara són les 21:15 del 8-9-15- que s’ha presentat a la Fira del Llibre en Català 2015 el llibre de Xavier Duran “La ciència en la literatura“, que té com a subtítol “Un viatge per al història de la ciència vista per escriptors de tots els temps“. Xavier Duran és un assagista ben conegut, que des de la seva doble condició de químic i periodista ha aunat sempre la literatura i la ciència, amb més de trenta llibres escrits i diversos premis literaris i de divulgació. Han presentat el llibre en David Jou, professor de Física Teòrica, assagista i poeta, i Jordi Elias, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. El llibre ha estat publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, dins de la col•lecció Catàlisi que dirigeix encertadament el professor de Genètica David Bueno. (l’haig de deixar bé perquè tinc un llibre pendent de publicar en aquesta col•lecció… Disculpa, David, la broma).
El llibre és extens: 364 pàgines. I intens. Resumir tres mil anys de literatura buscant-ne les relacions amb la ciència, no és fàcil. I més si deixa fora, per trivial, la ciència ficció -exceptuant-ne notables autors clàssics, com Mary Shelley o H.G.Wells– i dedicant només dues pàgines a Verne, un “hàbil extrapolador”, en paraules de Duran. No hi he vist, en una primera mirada, res d’Asimov, que a més de divulgador científic, va escriure també notables contes de ciència-ficció, però al segle XX.
177 cites d’autors literaris de tot arreu i de tots els temps, d’Homer a Virginia Woolf, de Jaume Cabré a Dante, de Shakespeare a Dolors Monserdà. Poesia i prosa, novel•la o assaig, de totes les literatures, amb més abundor de la occidental. Els autors catalans hi són ben representats, però no sobrerepresentats. Com han dit els presentadors, l’autor va començar a agafar materials per al llibre fa més de trenta anys, i el té escrit des de fa temps, a l’espera d’editor. Ell mateix confessa que el text original era el doble del que finalment ha vist la llum, però per raons editorials n’ha hagut de resumir alguns capítols, i treure’n algunes parts. I, tot i això, el llibre és monumental…
El llibre és escrit cronològicament , però hi ha alguns trossos en que, per coherència, agafa una perspectiva temàtica. Efectivament, el tema de la medicina i la malaltia és transversal, molts literats n’han fet menció i al llibre es pot trobar , intercalada al llarg dels capítols, tota una història de la relació entre l’home i la malaltia i els metges que la pretenen guarir.
El llibre, com el matiex autor ha dit, es pot llegir un capítol rere l’altre, buscant-ne un tema a l’índex i seguint-lo, o obrint-lo a l’atzar i llegint el que hi trobis. Aquesta darrera forma és la que he fet servir fins ara.
Després de fer-ne la ressenya, ara només em falta llegir-me el llibre de veritat…
Felicitats, Xavier.
CLAUDI MANS 
Fa ganes de llegir el llibre. També vull comentar que jo vaig descobrir la física física quan monpare em va regalar “La isla misteriosa” jo no tindria més de 8 ò 9 anys però vaig començar molt prest a llegir, i el meu interés per la química va neixer llegint “Un experimento del doctor Ox” ambdós llibres de Juli Verne del qual vaig esser lector feel i encara ho soc. Em costa pensar que no es tracti amb mes extensió l’obra del francés. De Asimov, també lectura de la meva adolescencia, no comento més.
Verne és tractat poc precisament perquè el seu objectiu era, a part de la literatura, la divulgació científica i tecnològica. El mateix passava amb Salgari, i per això no els hi dedica gaire espai. Asimov és divulgador, i quan fa literatura la fa per divulgar ciència. Duran volia posar la ciència que hi ha a la literatura no divulgadora.
Coïncideixo amb La isla misteriosa. Deu haver estat un dels motius d’haver estudiat química primer, i dedicar-me a l’enginyeria química després. Aquella lògica, aquell rigor, aquell enginy, aquella habilitat… Sabia de tot aquell Cyrus Smith.
Ja som tres. L’Illa Misteriosa va ser el meu llibre favorit des dels 8 als 15 anys i el vaig rellegir moltes i moltes vegades. I segur que va influir molt en que acabés estudiant Enginyeria Industrial.
Mes tard, ja en època universitària, vaig devorar els llibres d’Asimov, tant els de divulgació, (el meu favorit es “El Universo”) com els de Ciència Ficció, (el meu favorit es “Los propios dioses”)
Salutacions.
També coïncidim amb “Los propios dioses”…
A mi Asimov em va cansar un poc, Acabà semblant-me una “factoria” de fer llibres interessants pero, no sé com dir-ho, repetitius ( una mena de factoria Dumas de la divulgació). El que me ha resultat més útil ha estat “Breve historia de la Química”. Ja que estem fent memòria de temps heròics,quan estudiava Preu vaig trobar un llibre que em va impactar, també un regal de reis, Era un tom de la B.A.C. es deia “Ciencia Moderna y Filosofía” del físic J. Riaza (S.J.). Tracta sobretot de física i matemàtiques, per aquells temps, de vanguardia. No fa molt ho vaig relegir i em continuà interessant . ( tal volta he trabucat l’ordre del títol, he citat de memòria)
He vist que venen el llibre de Riaza de segona mà a partir de 7,40 €. Hélas…
[…] La ciència en la literatura, entrada al blog de Claudi Mans […]