L’ANGOIXA DE BIGAS LUNA

06/04/2013

Bigas Luna ha mort avui 6 d’abril de 2013 (vull dir que ens ha deixat, se’n ha anat, ha desaparegut, useu l’eufemisme que vulgueu). A mi no m’agraden les seves pel•lícules, ni per temàtica ni per estètica. He intentat veure-les per televisió, però sempre he acabat zappant. És que no… Només en salvo una, que és “Angoixa“, o “Angustia” o “Anguish“, de 1987. N’explico l’argument.

El cartell en anglès

El cartell en anglès

Inicialment hi ha una llarga seqüència d’una pel•lícula de misteri i terror en blanc i negre, The Lost World, on hi ha crims i dinosauris.

Nivell 1 de visualització: The Lost World

Nivell 1 de visualització: The Lost World

Però al cap d’una estona, la càmera enquadra la pantalla i ens fa veure que realment estem dins d’un cinema -ara ja en color- on s’està projectant la pel•lícula The Lost World, i hi ha un psicòtic criminal que està intentant –i aconseguint- assassinar alguns espectadors.

Nivell 2 de descripció. The Mommy

Nivell 2 de descripció. The Mommy

I al cap d’una estona, la càmera fa un altre moviment i veiem que realment es tracta d’un cinema on hi ha espectadors que estan veient una pel•lícula, The Mommy, que va d’un assassí que mata els espectadors d’un cinema… i entre els espectadors de The Mommy també hi ha un assassí que tanca els espectadors al cinema i els va matant…

Nivell 3 de descripció. Angoixa

Nivell 3 de descripció. Angoixa

i a partir d’aquí, la bogeria del muntatge és total. La pel•lícula va saltant d’una a una altra, barrejant els tres arguments –sobre tot els dos darrers, en color- amb un cert nombre d’escenes gore –sang, fetge i ulls…- que a mi em molesten, però és el peatge per veure la pel•lícula. I que realment fa angoixa.

Es tracta, doncs, d’un festival de muntatge, que s’usa en les escoles de cinema per mostrar un muntatge complex. En el teatre és habitual el concepte de teatre dins del teatre, com obres de Shakespeare, Tirso de Molina, Benavente i mil altres autors han mostrat, i en cinema també – recordo Woody Allen o Peter Bodganovich però tres pel•lícules incrustades no és tan habitual.

I, en una broma del director, quan representa que s’acaba la pel•lícula que hem anat a veure i van sortint els títols de crèdit de la pel•lícula Angoixa, al final la càmera torna a tirar enrere i es veuen espectadors a la pantalla que se’n van del cinema –virtual- on han anat a veure Angoixa, al mateix temps que nosaltres ens n’anem del cinema on hem anat a veure Angoixa… Quatre nivells de ficció, i la realitat.

Anguish (Bigas Luna, 1987)

I què hi pinta aquesta Angoixa en un blog principalment de ciència? Els nivells de descripció. Jo faig l’analogia entre el muntatge d’aquesta pel·lícula i les observacions científiques. L’observació a ull nu ens permet veure unes propietats de la matèria; l’observació al microscopi ens deixa veure altres coses incloses a la realitat, però que no s’assemblen de res amb el que veiem a ull nu; i un microscopi d’efecte túnel o de forces atòmiques ens mostraria una altra realitat, inclosa en les anteriors dues realitats. I així podríem seguir.

Vegem-ho representat en tres ampliacions successives de la llet (dibuix tret del llibre Sferificaciones y macarrones). La llet, blanca a ull nu, és una emulsió al microscopi, formada per dos líquids transparents, que al seu torn estan formats per molècules ben diferents a escala molecular. La presentació de la realitat a diferents nivells de descripció és un recurs didàctic fonamental, com en altres ocasions he tingut el gust de plantejar.

Tres nivells de descripció observant la llet

Tres nivells de descripció observant la llet

. Els recomanables llibres i clips de Potències de deu, que es troben fàcilment a la xarxa en diverses versions, també exploten aquesta idea.

Acabo amb una necrològica clàssica gens eufemística i políticament incorrecta: Bigas Luna, que Déu t’hagi perdonat. I que al Cel ens puguem veure.


THE BIG BANG THEORY

23/01/2013

Potser el lector ha vist o segueix una sèrie de televisió que aquí es denomina “La teoria del Big Bang“. Els protagonistes són quasi tots joves científics, quatre físics teòrics del California Institute of Technology (Caltech) de Pasadena. És plena d’acudits de física, de referències a Star Trek o altres sèries de ciència-ficció, plena de comportaments freak friquis, en diuen ara- dels protagonistes. Especialment el protagonista principal, Sheldon Cooper, que segons els experts té el síndrome d’Asperger, com tenia Alan Turing: dificultats de comunicació social i altres problemes.

Si estas interesat veure la sèrie, ara la fan pel canal de pagament TNT. I si en vols dades, pots consultar la Wikipedia. Però el tema avui no és la sèrie sinó el clip d’entrada. Al començament de cada episodi de la sèrie hi ha un clip de tota la història evolutiva del planeta, des de les galàxies a l’actualitat, accelerada com més ens apropem al present. La tecnologia d’un garbuix d’imatges aclaparador la va usar per primer cop d’una forma pública una campanya electoral del partit Socialista francès, crec que va ser quan es va presentar Mitterrand el 1981.

Vaig tenir la capritxada de veure quines imatges havien usat en el clip, i el vaig gravar per reproduir-lo després a càmera lenta. Però tot això algú ja ho havia fet i ho havia penjat a YouTube, naturalment.

He vist que hi ha unes 113 imatges diferents, de les quals unes 80 o més em són conegudes. Lector, pots distreure’t una estona identificant imatges. Curiosament, una de símbols maçònics dura una mica més que les altres. No sé si serà casualitat o té algun significat ocult.

La lletra de la cançó que mentrestant canten és també interessant. Al video que es presenta aquí és la que canten al primer tram. La lletra de la versió completa és aquesta, amb referències científiques també:

Our whole universe was in a hot dense state,
Then nearly fourteen billion years ago expansion started. Wait…
The Earth began to cool,
The autotrophs began to drool,
Neanderthals developed tools,
We built a wall (we built the pyramids),
Math, science, history, unraveling the mysteries,
That all started with the big bang!

“Since the dawn of man” is really not that long,
As every galaxy was formed in less time than it takes to sing this song.
A fraction of a second and the elements were made.
The bipeds stood up straight,
The dinosaurs all met their fate,
They tried to leap but they were late
And they all died (they froze their asses off)
The oceans and Pangaea
See ya, wouldn’t wanna be ya
Set in motion by the same big bang!

It all started with the big BANG!

It’s expanding ever outward but one day
It will cause the stars to go the other way,
Collapsing ever inward, we won’t be here, it wont be heard
Our best and brightest figure that it’ll make an even bigger bang!

Australopithecus would really have been sick of us
Debating how we’re here they’re catching deer (we’re catching viruses)
Religion or astronomy, Encarta, Deuteronomy
It all started with the big bang!

Music and mythology, Einstein and astrology
It all started with the big bang!
It all started with the big BANG!


NUCLEAR 5. EL PERIODISTA DE FUKUSHIMA AMB LEUCÈMIA

06/12/2011

Cap al 25 de novembre de 2011, diversos diaris anunciaven que un presentador de la televisió japonesa pateix leucèmia després de menjar verdures de Fukushima.
A la llista de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) algú va penjar la notícia, tot preguntant-se “si és possible que el presentador hagi desenvolupat leucèmia justament per menjar aquelles verdures i si aquesta malaltia es pot desenvolupar en tan poc temps (…) Els que en saben de radiactivitat i salut, què opinen?“. Alguns de la llista van respondre, i es van formar les dues postures típiques d’aquesta mena de notícies: els de la postura més radicalment científica, amb arguments com:

És molt estrany que una persona hagi desenvolupat una leucèmia en tan pocs mesos per haver menjar verdures”… “Caldria esperar diversos anys per saber si hi ha hagut un augment significatiu de casos de càncer a la zona de la prefectura de Fukushima

I la postura contrària:

L’activitat criminal de la contaminació radioactiva s’aprofita de les dificultats de la seva traçabilitat (…) Varen ser les autoritats les que van amagar, és a dir cometre activitats criminals contra la salut, la pau i la seguretat de les persones. En tot cas, jo no em conformo a esperar uns quants anys més per saber si el nombre de càncer augmentarà. Aquesta comptabilitat no és del meu gust

Opinió rebatuda amb :

Per desgràcia o per fortuna, la ciència nohi entén en qüestió de gustos personals. Els que ens dediquem a la investigació sabem quehem de conformar-nos amb el ritme que imposen les lleis de la natura, perquè no en va el que volem és descriure i entendre com es comporta. La noticia citada em sembla molt poc seriosa i força manipuladora, perquè insinua un fet que
no pot tenir base científica, lamentablement

Se li demana l’opinió a un metge expert en leucèmia, de la Fundació Carreras. La resposta és:

Es ben conegut que les radiacions ionitzants, en qualsevol de les seves formes són causants de leucèmies de diversos tipus. El que em sembla més estrany de aquesta notícia, és el curt espai de temps entre l’exposició i la leucèmia, en especial perquè segons sembla l’exposició ha estat minima a través dels aliments. Amb tot, hem de recordar que sense haver rebut radiacions un percentatge no despreciable de pacients desenvolupen leucèmia al llarg de la seva vida. Es trata en aquest cas d’una casualitat? Dificil de saber-lo

Opinió rebatuda novament:

És molt poc científic exagerar, però no és millor la resignació. Els que no es resignen són els pesats que parlen del principi de precaució, un principi ètic i raonable, davant nous riscs i clar, davant de vells riscos que erre que erre es repeteixen (radioactivitat rere radioctivitat)

Central de Fukushima I el 2010 Font: Google Earth

Un periodista espanyol a Tokio donava alguna informació addicional: la notícia sobre el periodista japonès, que es va publicar l’11 de juliol, es limitava a parlar de la leucèmia del periodista, sense indicar-ne cap relació amb el consum de verdures. El periodista havia pres verdures a un programa de televisió que comandava, en una campanya per demostrar-ne la inocuitat. La relació de la leucèmia amb les verdures no es va fer sortir a les notícies fins el 25 de novembre de 2011. L’accident de Fukushima va tenir lloc l’11 de març de 2011. Per tant hauria menjat les verdures cap a meitat d’abril, i al cap de tres mesos tenia la leucèmia. La temptació de relacionar causa (verdures) a efecte (leucèmia) és això, temptadora, però indemostrable.

I aquí ve el dilema.

Aquest tema de la radioactivitat, com el dels telèfons mòbils, la ingesta de peixos amb mercuri, els camps electromagnètics de les connexions elèctriques d’alt voltatge, i altres de similars, posa de manera explícita algunes de les característiques del món tecnològic en el que vivim. Per una banda el fet que la demostració, en termes clàssics, d’una relació de causa a efecte entre elfenomen i els danys que pretesament provoca, especialment en dosis baixes, requereix moltes dades, difícils de recollir, i molt costoses de depurar, i la recerca s’ha d’estendre al llarg de molt de temps. En aquest cas, hi ha qui pensa que a manca d’una demostració clara d’un efecte nociu, no hi ha per què abstenir-se d’usar el mòbil, de menjar peix o de patir per una radiació difusa. A més, al final, no serà mai una relació de causa a efecte directa sinó probabilística.

I, per altra banda, es planteja el principi de precaució, que afirma que, en absència de demostració d’inocuitat, millor abstenir-se. És una posició simètrica a l’anterior. En el límit, si es prohibeixen les antenes de telèfons mòbils per evitar les possibles conseqüències, no hi haurà mai dades rels sobre els seus efectes. Les dades de morbilitat i de mortalitat dels contaminants atmosfèrics i de l’aigua, a part dels experiments amb animals, provenen gairebé tots d’episodis d’accidents, però hi ha tecnologies de les que no hi ha “accidents”, com és el cas de les radiacions electromagnètiques. No és el cas, malauradament, de la contaminació radiactiva, de la que sí que hi ha alguns episodis, a més de les dues bombes nuclears de la Segona Guerra Mundial.

Tota una altra qüestió, que es barreja amb els anteriors arguments, és la de si s’han de permetre tecnologies que, en un eventual accident, tinguin una afectació molt elevada de persones, o per al medi. Per més segures que siguin, la sensibilitat actual de les poblacions no solen acceptar els beneficis de la tecnologia si es posa a l’altra costat el resultat d’un hipotètic accident. Aquesta postura no sol ser la majoritària de les poblacions afectades, que perceben lels avantatges materials d’acollir una instal•lació no desitjada, sinó per part de la resta de població, que veu llunyans els beneficis i tem els riscos associats, normalment de manera no racionalitzada.

No hi ha acord possible entre la postura comprensiva amb les tecnologies i la que considera inacceptables els riscos derivats. La sensibilitat individual enfront de la mateixa amenaça, enfront de les mateixes dades, és molt diferent d’una persona a una altra, i les decisions en aquest camp es solen prendre no a partir d’un raciocini sinó per impuls.

Com a exemple, una discussió entre fumadors i no fumadors mostra, en una altra dimensió, la divergència d’arguments, que recorda les discussions en les tertúlies polítiques: els militants d’una o altra postura ja tenen partit pres independentment de quins siguin els nous arguments i dades que apareguin al llarg del temps. De fet, al menys dos dels que van intervenir en el diàleg de la llista de distribució tenen la tipologia escrita de militants. No hi ha un diàleg real amb voluntat d’avaluar els arguments de l’altre i eventualment canviar d’opinió..

I, al marge de tot això, en el cas de les verdures radiactives, si és cert el que diu el periodista de Tokio, hi ha hagut una considerable manipulació informativa molt esbiaixada, i inadmisible.


NUCLEAR 1

18/03/2011

Parlar de l’energia nuclear és un tema espinós. Parlar-ne ara en calent és més espinós. Però quan estas en fred no en parlem. Per tant, parlem-ne en calent, a base de petites dosis.
M’ho plantejo com si ho hagués d’explicar a alumnes d’un nivell indefinit, perquè jo penso que només s’entenen les coses que has d’explicar a un altre.

1. Què és l’energia nuclear? És l’energia que es manifesta quan es modifica l’estructura del nucli atòmic. És un fenomen físic, no químic. Això vol dir que una substància radioactiva ho és pels àtoms radioactius que contingui, al marge de quina sigui la forma en que es presenti. Si tenim metall d’urani radioactiu i s’oxida, l’òxid d’urani que se’n obté és igualment radioactiu, i també qualsevol dels compostos que se’n puguin fer. Els canvis químics a que pugui sotmetre’s una substància radioactiva no n’afecten la radioactivitat. I aquest és precisament un dels problemes dels residus radioactius. La química no hi pot fer res per rebaixar-ne la radioactivitat. Pot trobar-ne formes sòlides, més insolubles, més resistents mecànicament, més resistents a la corrossió… però menys radioactives no.

2. Nucli. Encara que es fa servir la mateixa paraula, cal distingir entre un nucli atòmic (el nucli de cada àtom, és a dir, un àtom sense electrons) i el nucli d’un reactor , que vol dir la seva part central.
Dos nuclis atòmics es poden fusionar en una reacció de fusió (que encara no s’ha desenvolupat comercialment). I el nucli d’un reactor es pot fondre si s’arriba a una temperatura prou alta, i és el que passa, sembla, a alguns dels reactors japonesos.

3. Control Una cosa és monitoritzar, que vol dir seguir un fenomen mitjançant la lectura d’un valor, per exemple la temperatura. i una altra cosa és controlar, que vol dir que es prenen accions per tal que el fenomen no tingui lloc, o que determinat valor no passi de mida. Per exemple, quan et poses el termòmetre monitoritzes la temperatura, i quan et prens l’antipirètic pretens controlar-la (cosa que no sempre s’aconsegueix).
Un procés incontrolat és aquell que no es controla, sigui perquè no es pot, sigui perquè no es vol. Que un procés no estigui controlat no vol dir que vagi necessàriament cap a una catàstrofe. Als USA els incendis forestals en zones remotes poden cremar sense control, perquè confien que la mateixa naturalesa acabarà fent el seu paper (pluges, zones ermes) i deixarà de cremar. Altres processos sense control tenen final no catastròfic perquè ells mateixos van extingint-se per raons físiques o químiques: una allau acaba frenant-se quan arriba a terreny més pla. En canvi hi ha processos que, sense control, van anant cap a una situació catastròfica. Aquests són els perillosos, i és el cas dels reactors nuclears comercials.

4. Reactor parat Un reactor nuclear funcionant és una massa de material radioactiu que va desprenent energia en forma de calor mitjançant una reacció en cadena. Això vol dir que la reacció nuclear d’un àtom que es fissiona genera neutrons que es queden a la massa de material incentivant que altres àtoms es fissionin i així successivament. Per evitar que el procés es descontroli hi ha barres de control, que són d’un material que absorbeix els neutrons regulant-ne el flux. La calor generada per la reacció nuclear és recollida per un refrigerant.
Quan es para un reactor nuclear s’hi introdueixen totalment les barres de control, que frenen i finalment aturen la reacció en cadena. Però les descomposicions radiactives segueixen donant-se, si bé amb molta menys intensitat que abans, i s’ha de seguir refrigerant el reactor, perquè està calent i perquè si no es fes, se seguiria escalfant.
Els reactors de Fukushima es van parar en el moment del terratrèmol. Però la caiguda general d’electricitat va impedir que funcionéssin les bombes de refrigeració. El sistema alternatiu de refrigeració mogut per motors diesel va fallar perquè el tsunami el va fer malbé. Va funcionar el tercer sistema, que es basava en bateries elèctriques, fins que es van descarregar del tot, cosa que va passar al cap d’unes sis o vuit hores. I en aquest lapse de temps no van poder reparar els altres sistemes de refrigeració, i els reactors van començar-se a escalfar, provocant tota la resta de problemes, avui encara presents.

Continuarà.

Un enllaç que em sembla correcte:


PER QUÈ NO DIC RES DE LA CATÀSTROFE NUCLEAR DEL JAPÓ

17/03/2011

M’han preguntat per què no poso res al blog sobre la catàstrofe nuclear del Japó. Per tres motius:

1. Perquè encara no s’ha acabat.
2. Perquè no en sé prou.
3. Perquè no tinc temps d’assimilar el cabal d’informació i comentaris.

Algunes coses sí que en puc dir, ara com ara. Però no sobre el que passa, sinó sobre alguns detalls del que expliquen.

1. Han usat massa vegades el terme “explosió nuclear” quan han estat explosions químiques (d’hidrogen), de la mateixa naturalesa que les que tenen lloc en un cotxe amb motor d’hidrogen, però incontrolades. D’on ve aquest hidrogen: de l’atac de l’aigua de l’interior del reactor al metall (acer al circoni, Zircalloy) a alta temperatura, que s’oxida. En sortir l’hidrogen es barreja amb aire i pot detonar.
2. He sentit algunes vegades “fusió nuclear” en lloc de “fusió del nucli“. La fusió nuclear és una tecnologia absolutament diferent d’obtenir energia, que es basa en condensar nuclis atòmics lleugers. Res a veure amb la tecnologia de fissió, que és la de les centrals de tot el món.
3. M’ha semblat demagògica la reacció dels polítics europeus posant-se a revisar ara de cop les centrals europees. Com si no les reviséssin sistemàticament cada cop que fan una parada programada. Només s’explica per motius electoralistes, no de seguretat.
4. El polític europeu que va parlar d’apocalipsi al Japó és un impresentable. Apocalipsi amb cues ordenades a les benzineres i als supermercats? Hauria de dir com defineix apocalipsi, i si hi ha graus: apocalipsi moderat, apocalipsi sever… i en quin grau d’apocalipsi considera que està el Japó. La terminologia no és neutra, i deu voler crear un estat d’opinió cap a alguna cosa que vol aconseguir. I ho aconseguirà, segur.
5. També considero que no és correcte el que alguna font francesa ha dit: “En el pitjor dels casos, serà pitjor que Txernòbil”. Que Txernòbil tal com va acabar, o que el pitjor que li hauria pogut passar a Txernòbil? Pitjor en quin sentit? Més morts, més cost econòmic, més km2 evacuats?
6. També és notable l’hipocondria dels ciutadans americans d’Oregon i Washington que es prenen ara les pastilles de iode per si un cas.
7. Encara que aquest comentari és una frivolitat, qui ha sortit guanyant amb tot això és Gaddafi. Probablement amb més morts que terratrèmol i tsunami junts.

Espero poder escriure alguna cosa els propers dies. Voldria dir que ja s’ha estabilitzat a la baixa el tema.


EL TUB DEL ROTLLE DE PAPER HIGIÈNIC

13/02/2011

L’importantíssim problema – recurrent a totes les cases- de què fer amb el tub de cartró del rotlle de paper higiènic un cop acabat, ara té solució: L’empresa Colhogar llença aquests dies una campanya publicitària basada en un tub de paper “soluble”.

La cel·lulosa no és soluble. És hidrofílica però les cadenes que la componen són massa llargues com per dissoldre’s en aigua. Però les fibres de cel·lulosa del paper sí que poden ser dispersables en aigua, sempre que el paper no contingui càrregues que ho impossibilitin. El paper higiènic actual és un exemple de paper dispersable, En canvi, el paper satinat d’un llibre no és fàcliment dispersable.

La novetat del tub de paper higiènic de Colhogar del que parlem és que no és fet de cartró –que necessita coles i altres càrregues per aconseguir que sigui consistent- sinó de paper fàcilment dispersable. I se’n va amb l’aigua, sense que calgui una segona descàrrega de l’inodor. Tot el seu funcionament està ben explicat a la web de l’empresa.

AquaTube. Què fer amb el tub de cartró? Quin rotllo!

I ara ens preguntarem si això és una novetat bona o dolenta. Amb quin criteri ho analitzem? Per a mi no hi ha el problema d’on el llenço. Jo ho faig a aquell recollidor de residus mil del bany: s’hi tiren fulles d’afaitar usades, ampolletes buides,envoltoris de les ampolletes, vidre, paper i plàstic, en una paraula. I després ho llenço al contenidor general. Podria separar cada fracció, però només ho faig quan l’ampolla és gran, de vidre o de plastic. I també hi llenço el tub de cartró del paper higiènic. El meu dubte a casa no és tenir un lloc per a la disposició (paraula calc de l’anglès disposal), que ja el tinc, sinó on és millor llençar-ho. I l’únic criteri seria ecològic.

Què és més ecològic, paper a l’aigua o paper al contenidor general? La resposta no és evident ni és inmediata. Llençar més paper a l’aigua fa que augmenti la seva càrrega de sòlids. A les clavegueres l’aigua amb més sòlids dispersos llisca amb més dificultat. A les depuradores els sòlids d’un cert volum –un tap de suro, per exemple, que no es dispersa- quedaria retingut a les reixes d’entrada, però el paper dispers passaria de llarg i aniria als decantadors primaris. Allà se separaria en part per decantació, i si la depuradora té un sistema d’insuflar aire per afavorir la flotació, sortiria amb l’espuma per la part superior. La part de fibres que s’hagi trinxat més aniria a parar a la següent etapa, on una digestió amb fangs activats, o algun altre procediment, l’eliminaria de l’aigua. En tots els casos, les fibres disperses aniran a augmentar el volum dels fangs. Aquests fangs no es poden separar en components, se solen assecar i es llencen com a corrector de sòls, com a coadjuvant de compost, es poden incinerar en alguns casos, o s’enterren en abocadors.

Si llencem el tub de paper amb el rebuig general, se’n incrementa el volum i la massa total, i aquest rebuig es transporta amb camions pràcticament des de tot arreu cap als ecoparcs. Cal després triar-lo, manualment o amb màquines, i després el tub de paper, si no està massa degradat pel contacte amb altres residus, pot anar a engruixir el paper a reciclar, que serà tractat juntament amb la resta de paper.

Sense fer números, i usant simplement un dels criteris elementals, veiem que en el segon cas el paper acabarà a anant al paper reciclat, és a dir, que la cel·lulosa no canviarà de composició física ni química, i serà novament aprofitada com a tal. I aquesta opció és gairebé sempre millor que qualsevol dels altres destins: biomassa per cremar, compost o abocador. La meva recomanació, a falta de fer alguns números qu eno faré, és que el tub hauria de reciclar-se amb el paper, i si no, amb el rebuig general. No llençar-se a l’aigua.

Si parlem aquí de tot això no és per la importància quantitativa del problema. De fet, un tub d’aquests són pocs grams, només és una petitíssima fracció de la quantitat de paper que entra a casa cada dia i que després llencem. Per exemple, avui diumenge a casa han entrat 1100 g de paper, un DVD i dues bosses de plàstic amb els dos diaris que he comprat. Si parlem de tot això és només per fer un exercici de reflexió de com analitzar els pros i contres d’una decisió. Moltes vegades ens ensenyen només una de les solucions, la que li interessa al que te l’explica.

L’anàlisi de cicle de vida és una tècnica que permet comparar de forma quantitativa les opcions possibles, des del punt de vista medioambiental. Naturalment que cada persona no ha d’aplicar aquestes tècniques, però sí que l’administració i les empreses ho haurien de fer, i de fet ho fan en alguns casos, i haurien de donar-ne les dades.

La meva opinió és que enfront de cada dubte sobre reciclatge, a manca de més informació concreta, l’ordre dels criteris criteri hauria de ser: primer reduir (no demanar bosses de plàstic al supermercat, per exemple). Si no es pot reduir, reutilitzar (tornar l’ampolla de vidre sencera per a reomplir-la, per exemple). Si no es pot reduir ni reutilitzar, reciclar (el diari o els envasos de plàstic, per exemple). Si no es pot reduir, reutilitzar ni reciclar, revaloritzar (fent compost, o en una incineradora, per exemple). I si no hi ha més remei, llençar els residus a un abocador.

Reduir depèn només de cadascú. Reutilitzar depèn dels sistemes de recollida de les empreses i llocs de venda; i la resta depèn dels sistemes de recollida classificada dels municipis.

En bona part, depèn de nosaltres. Amb la natura, bon rotllo… al contenidor de paper.


UNNIM ?

05/06/2010

El logo d’UNNIM, la nova caixa d’estalvis, en l’espot de televisió es forma de la superposició dels tres arcs vermell, groc i verd corresponents a les tres caixes que es fusionen.  Però de la superposició d’aquests colors no en surt el blau… Tampoc es tracta de  l’experiment dels museus de ciència, on s’il·lumina un cos amb focus groc, vermell i blau i en surten les ombres complementàries.  És una llàstima, perquè haurien pogut fer un logo d’unió amb coherència física.


I a la TV2…

14/05/2010

fer clic aquí


La recerca és imprescindible per sortir de la crisi

17/02/2009