DENÚNCIA

08/06/2011

Agraeixo a Alfonso López Borgoñón, de la UPC de Castelldefels, l’autorització per permetre’m reproduir de la revista que edita la informació de la figura adjunta, que denuncia una situació de fa anys.

I ningú fa res per aturar-ho…


VETLLEN PER NOSALTRES

19/05/2011

Durant els bombardeigs de Barcelona per part de l’aviació franquista, entre 1937 i 1939, la ràdio donava avisos sobre el que calia fer, si anar als refugis subterranis o si ja s’havia acabat el perill. I en totes les transmissions hi havia una frase final: “La Generalitat vetlla per vosaltres“.

Ara hi ha molts organismes que vetllen també per nosaltres, i especialment per la nostra salut. Una de les tècniques que segueixen és la d’etiquetar els productes nocius amb cartells i avisos sobre la seva nocivitat. Els paquets de tabac han de portar, des de fa anys, els coneguts avisos de que fumar mata, en totes les seves variants. No sé si la lenta però progressiva disminució de fumadors es deu a aquests avisos o no.

A les etiquetes de menjars preparats comencen a proliferar-hi els “semàfors“. Són uns signes d’informació nutricional on s’indica, per a una ració del producte, la quantitat d’energia, sucres, greixos, greixos saturats i sodi o sal que n’estem ingerint, i quin percentatge de la quantitat diària recomanada estàndar representa. Determinades marques hi posen colors. Indiquen els valors baixos d’aquests nutrients en color verd: vol dir que es poden consumir sense limitació; si la quantitat de nutrient és un valor intermedi, ni molt ni poc, hi posen un color groc: cal consumir-los amb moderació. I si la quantitat del nutrient és alta, hi ha un color vermell o taronja: cal consumir-lo amb molt poca freqüència o en poca quantitat; o cal adaptar la resta de la dieta diària per no passar-se. Dels colors li ve el nom de semàfor nutricional. L’empresa Eroski és una de les que amb més interés ha agafat la proposta, seguint el que al Regne Unit es fa des de fa alguns anys. En canvi a Alemanya són molt reticents a aquest sistema, perque afirmen que coarta la llibertat del consumidor…

La figura correspon al Sopinstant (crema d’espàrrecs) on podem destacar l’elevada ingesta de sal per cada ració.

A l’estat de Califòrnia, des de l’any 1986 hi ha una llei –la Safe Drinking Water and Toxic Enforcement Act, coneguda com la proposició 65– que obliga al seu govern a publicar anualment la llista de substàncies químiques que, segons l’estat de Califòrnia, causen càncer o afecten el desenvolupament o la reproducció humana. La llista canvia amb freqüència, normalment afegint-hi substàncies i, a vegades, treient-ne alguna de la llista. El darrer llistat és del 3 de maig d’enguany. Hi ha centenars de substàncies, i hi han afegit –el 29 d’abril- l’alcohol de les begudes alcohòliques com a generador de càncers…

I bé, l’aplicació a la pràctica de la proposició 65 s’ha traduit des de fa alguns anys en que els automòbils matriculats a Califòrnia han de portar a la porta del conductor el cartellet que aquí reprodueixo, i que ens avisa de que els vehicles, components, peces de recanvi i els gasos d’escapament – i la mateixa benzina, que no surt a l’avís- contenen productes que causen càncer, defectes de naixement i altres mals. Jo ho llegia cada cop que agafava el cotxe, i ja no conduia tranquil.

Amb tant recordatori de que pels nostres pecats morirem, no ens deixen viure…


LA CIÈNCIA ENGANYA

15/04/2011

Un dels llibres de no-ficció que ha tingut més èxit recentment al món és “El detective en el supermercado“, de Michael Pollan, periodista i escriptor, que publica al The New York Times. El llibre parla de l’alimentació, dels aliments, i de les indústries alimentàries. És fet amb mentalitat molt americana, on hi ha zones del país on costa de trobar productes no envasats i no processats.

En diversos aspectes i comentaris podem estar-hi d’acord. Però va fent afirmacions continuament en que deixa els metges i els industrials a l’alçada dels cucs. La tesi del llibre és que les indústries alimentàries dominen el món de l’alimentació, i que tots els metges, nutricionistes i dietistes, així com els polítics i legisladors, són uns venuts a la indústria. Denosta els nutricionistes i científics de l’alimentació amb frases com “El nutricionisme és una ideologia i no una ciència“. El llenguatge que fa servir, molt directe i elemental, em recorda les afirmacions que darrerament va fer sobre les indústries farmacèutiques la monja Forcades.

Sap greu, perquè els arguments contundents elementals i les teories de la conspiració són fàcilment assumides per part d’un públic no prou coneixedor de les terminologies i procediments. Un exemple com el del peix blau “Primer se’n menjava, després el van deixar de recomanar pel greix, i ara és la panacea, precisament pel greix” serveix com a argument per poder afirmar que el científic no sap res, que cau en contradiccions, que parla del que no sap, que no té les idees prou clares…

El pitjor és el subtítol que es pot llegir a la portada: “Come bien sin dejarte engañar por la ciencia y la publicidad“.

És a dir, la ciència és considerada una embaucadora. Tot el sistema de recerca, tots els estudis sobre toxicitats, inocuitats, seguretats alimentàries, tots al sac dels que enganyen.
Que hi hagi científics que assessorin a les companyies tabaqueres sobre com fer cigarretes més addictives, que hi hagi químics que dissenyin drogues de disseny més fortes i més indetectables, que hi hagi enginyers que dissenyin armes més mortíferes, no vol dir que la Ciència, és a dir, que tot el sistema i tots els seus membres, hi estiguin d’acord i tothom actui igual.

Fa temps que el científic ha perdut el monopoli de l’explicació dels fets, i l’ha deixat en mans de polítics i esotèrics. Però l’acusació del llibre és pitjor: la ciència enganya. No és que la ciència s’equivoqui: “pobrets, no en saben més“. És que “la ciència enganya“.

Doncs ja ho sabeu, sóm una colla d’embaucadors.


NUCLEAR 3. RADIOACTIVITAT: MESURA I EFECTES

21/03/2011

Una nova pregunta de l’IES:

6. Com es mesura la radioactivitat i quins efectes té?

Hi ha magnituds fàcils de mesurar, perquè són inmediates o perquè hi estem molt acostumats: l’alçària, la temperatura, la velocitat… però hi ha altres magnituds que, perquè no les tenim tant per la mà, o perquè són molt abstractes i poc “tocables”, ens costa molt més. Les mesures relacionades amb la radioactivitat són d’aquest segon grup.

La radioactivitat és un desprendiment d’energia en una forma específica, i per tant les unitats d’energia serien adequades per mesurar quantitats de radioactivitat alliberades. Es pot mesurar en joules o en calories. I això valdria també per mesurar quantitats de llum, quantitats de calor, quantitats de treball: totes les formes d’energia són, en certa mesura, equivalents, i es mesuren en les mateixes unitats.
Però cada forma d’energia té peculiaritats, que fan que es generin formes de mesurar-la més properes a la necessitat que tenim de conèixer-la millor i mesurar-ne els efectes. Per això s’han inventat unitats noves.

La radioactivitat s’origina per la desintegració de nuclis radioactius, de forma espontània o provocada. En el Sistema Internacional d’unitats, vigent a Espanya i a la major part de paísos, es defineix el becquerel (Bq) com la unitat d’activitat radioactiva, equivalent a 1 desintegració per segon. Aquest valor és molt baix en molts casos. Abans s’havia definit la unitat d’activitat denominada curie (Ci). 1 curie equival a 37000 milions de becquerels.

Aquesta unitat no dóna idea de la quantitat total d’energia absorbida per un cos (la dosi absorbida), que és el valor important als efectes pràctics. Per això s’ha definit, en el SI, el gray (Gy), que és la dosi absorbida de radiació ionitzant equivalent a 1 joule per kg de substància. Abans es feia servir una altra unitat, denominada rad. 1 Gy = 100 rad.
Una dosi de 20 Gy de radiació ionitzant rebuda de cop és mortal. Si una persona de 70 kg la rebés, hauria rebut 1400 joules, que equivalen a 336 calories. Aquest valor és molt petit: equival a l’energia química que ingeririem en menjar 84 mg de sucre, o 37 mg d’oli. És la forma de rebre-la, en forma de radiació ionitzant, el que provoca la mort.

Però tampoc aquesta unitat és suficient per donar-nos idea de quins efectes té aquesta radiació sobre els éssers vivents, perquè no és el mateix una dosi de radiació rebuda en forma de fotons (raigs gamma o X) que la mateixa dosi rebuda en forma de partícules més pesades (neutrons, protons, radiació alfa), que fan efectes més nocius. Per això s’ha hagut d’inventar una altra unitat, denominada sievert (Sv), que es defineix com la dosi equivalent de radiació ionitzant. 1 Sv és igual a 1 Gy si la radiació s’absorbeix en forma de fotons (radiació electromagnètica) o electrons, però 1 Sv equival a 2 Gy si s’absorbeixen protons, de 5 a 10 Gy si s’absorbeixen neutrons, i 20 Gy si són partícules alfa. Abans es feia servir una altra unitat, denominada rem. 1 Sv són 100 rem.

Per altra banda, no és el mateix que la dosi sigui rebuda de forma difusa per tot el cos que rebuda en un òrgan concret. I la forma de rebre la radiació també és important. La barrera que fa la pell, en rebre radiació còsmica, per exemple, frena més que si la mateixa dosi s’ingereix amb els aliments o si es respira. Hi ha moltes taules basades en dades experimentals (fruit d’incidents o accidents de centrals nuclears o radiació rebuda de bombes nuclears en proves) que indiquen quins efectes té una dosi de radiació equivalent rebuda en 1 hora, 1 dia o 1 any.

Per exemple, dosis en un dia menors de 0,2 Sv no es considera que produeixin efectes mesurables. Solen ser els límits autoritzats per a treballadors d’instal•lacions amb radiacions ionitzants (operadors de raigs X, de centrals, de submarins amb propulsió nuclear, etc). Dosis entre 0,2 i 1 Sv redueixen la producció de glòbuls vermells de forma transitòria, i generen maldecaps. Dosis entre 1 i 2 Sv generen vòmits, cansament, mortalitat d’un 10% en el proper mes.

Aquests símptomes van agreujant-se amb pèrdua del cabell, hemorràgies, infertilitat, mutacions genètiques, fins als valors superiors a 10 Sv, que provoquen la mort gairebé segura en una setmana, encara que hi hagi tractament mèdic.

Si la radiació es rep de forma paulatina al llarg del temps els efectes són menors com menys radiació es rebi. Hi ha moltes formes de rebre radiacions ionitzants: raigs X o TAC’s, raigs còsmics rebuts en vols a gran altura, respirar el gas radó que desprenen molts edificis de forma quotidiana, viure en determinades regions del planeta en què hi ha radioactivitat natural més intensa que en altres llocs, o ingerir determinades verdures.

Amb certa frivolitat s’ha definit una altra unitat de dosi radioactiva: la dosi equivalent en plàtans (BED o Banana Equivalent Dose). Efectivament, els plàtans contenen de forma natural una certa quantitat de potassi (uns 600 mg per un plàtan de 150 g), una petita part del qual (0,070 mg) és potassi-40, radioactiu. Equival a 18,5 Bq. És poca cosa, però mesurable. També són moderadament radioactives les mongetes, les ous, les pipes, els alvocats i sobre tot les nous del Brasil. Aquesta unitat en plàtans es fa servir a vegades per comparar la ingesta d’aliments lleument contaminats.

Per exemple, en la llet d’una granja al costat de Fukushima (que no s’ha comercialitzat) s’ha trobat que la llet contenia 1510 Bq/kg. Beure’s un got d’aquesta llet (200 mg) seria, des del punt de vista de la radioactivitat ingerida, equivalent a menjar-se 16 plàtans normals. La llei japonesa autoritza que la llet tingui valors d’activitat de 300 Bq. Als espinacs se’ls autoritza fins a 2000 Bq/kg, i se’n han detectat a Fukushima algunes mostres que arribaven a 15000. Aquests valors no són en sentit estricte perillosos, perquè els valors legals són molt per sota dels valors que se sap que produeixen efectes mesurables. Per ara (21-3-11) són simples indicatius de les fuites radioactives que hi ha hagut a la central.

Nota lingüística: Gray, Sievert, Curie i Becquerel han estat científics vinculats a l’estudi de la radioactivitat. De fet, Madame Curie va inventar el concepte de radioactivitat, i probablement va morir pels seus efectes…

N:B 13-9-2012 S’han corregit algunes errades del text primitiu. Més detalls a aquest post.


NUCLEAR 2. PODEM MENJAR ALIMENTS PROVINENTS DEL JAPÓ?

21/03/2011

Vaig anar a fer una xerrada a un institut de Barcelona, i en lloc de parlar del tema que haviem quedat vam improvisar un col•loqui sobre les centrals nuclears del Japó. Algunes de les preguntes eren significatives. Les aniré comentant aquí. Segueixo la numeració que havia començat a NUCLEAR 1.

5. Si importem aliments del Japó, poden ser radioactius?

Sota la denominació de radioactivitat s’hi amaguen diferents realitats:
a) radiació electromagnètica de freqüència molt alta capaç de produir mutacions i càncers: la radiació gamma. Un ésser viu pot sofrir importants danys si es sotmet a aqusta radiació (i tambe a raigs X). Però aquesta radiació no queda a la substància, no la transforma en radioactiva, de la mateixa manera que la radiació electromagnètica visible no fa que els objectes que il·lumina es transformin en generadors de llum. Una manera útil d’eliminar microorganismes i plagues de les patates i molts altres aliments és per irradiació, i s’aplica a diferents paísos.

b) radiacions beta i alfa. La radiació beta són electrons despresos d’un nucli, que en fer-ho canvia de naturalesa. La radiació alfa són nuclis d’heli. Aquestes radiacions poden actuar sobre les substàncies però no hi acumulen radioactivitat.

c) matèria radioactiva, bé sigui natural (per exemple l’urani-235) o generada en reaccions de fissió, com el iode-131 o el cesi-137. Aquestes matèries poden estar en forma de partícules sòlides o dipositar-se sobre la pols atmosfèrica, i caure sobre la roba, el terra, les plantes o el cos humà, i ser transportades pel vent o per l’aigua. Aquestes substàncies constitueixen la contaminació radioactiva de la que es sol parlar. Les vaques de zones contaminades poden produir llet amb aquests radioisòtops, com s’ha indicat en l’episodi de Fukushima, sense que se’n hagin dit les concentracions, tot i que el govern japonès ha afirmat que no eren elevades.

Aquestes substàncies radioactives tenen una vida mitjana molt diferent: pel iode-131 és de vuit dies. Això vol dir que la meitat del iode deixa de ser radioactiu en vuit dies; de la resta, la meitat deixa de ser radioactiu en vuit dies més (i en queda el 25%),. Al cap de vuit dies més en queda el 12,5%, i així successivament. fins que n’hi quedin quantitats irrellevants. Aquest iode-131, que pot provocar càncer de tiroides, es fa servir precisament en el tractament de diferents malalties de la glàndula tiroides…
El cesi-137, junt amb l’estronci-90, són els radioisòtops generats en les fissions nuclears com a subproductes que solen provocar més contaminació radioactiva de llarga durada. La vida mitja del Cs-137 és de centenars d’anys.

Aquestes substàncies es poden retirar dels aliments líquids si es tracten amb un sistema de bescanvi iònic adequat, que reté ions -radioactius n¡i no radioactius- de forma selectiva segons la seva composició. El rebuig de l’operació de tractament s’ha de tractar com a residu radioactiu, i el líquid resultant està quasi lliure de la substància retinguda, i per tant lliure de radioactivitat.

Responent a la pregunta inicial, si importem aliments que hagin estat irradiats, voluntàriament o per accident, aquests aliments no són radioactius. Si els aliments han contingut substàncies radioactives i s’han rentat bé, no contenen radioactivitat. Si no s’han rentat, i contenien iode-131, la radioactivitat haurà anat disminuint tant més com temps faci que es van contaminar. Al cap d’un mes hi quedaria el 6,25% de la radioactivitat original. Si, en canvi, havien estat contaminats amb cesi-137 i no s’han rentat, tindran pràcticament la radioactivitat que tinguéssin en el moment de contaminar-se.


80

31/01/2011

Quan avui a Catalunya s’escriu 80, tothom sap que ens referim al polèmic límit de velocitat en determinats trams d’autovia i iautopista, 80 km/h. Fa un temps, el 2009, vaig escriure alguna cosa que hi feia referència, quan es va implantar aquest valor límit. Ara potser és moment de tornar-hi.

Després de molts estira-i-arronses, sembla clar que la mesura de limitar la velocitat a 80 km/h en els trams propers a Barcelona s’ha justificat per tres raons independents entre elles: per reduir la contaminació atmosfèrica; per reduir la taxa de sinistralitat; i per facilitar la fluidesa del trànsit. La reducció de la velocitat en determinades zones és una més d’una llista de dotzenes de mesures que, totes juntes, havien de permetre reduir la contaminació de forma apreciable. Els criteris de sinistralitat i de fluidesa s’hi van afegir després. I, al meu entendre, hi va haver a més una component política no menyspreable.

Fa uns anys els supermercats Esclat s’anunciaven amb un eslògan que deia: “El màxim pel mínim“. Aquí estem davant d’un problema de determinar el millor ús dels diners. No pot ser alhora el màxim (comprar el màxim de coses, o la màxima qualitat, o el màxim que sigui) amb el mínim (de diners). Només hi pot haver un òptim a assolir, no es poden assolir dos òptims alhora. Això és un principi bàsic de qualsevol estratègia.

Si ho apliquem a la velocitat màxima, ens trobem amb quatre criteris, que no es poden optimitzar simultàniament: minimitzar la contaminació, minimitzar els accidents, minimitzar les retencions, i que l’usuari de la carretera pugui arribar amb un temps raonable al destí. Com abordar un problema en el que hi ha tres criteris d’òptims i un requisit no prou quantificat?

Doncs definint un òptim nou, com a combinació dels anteriors: posem un pes relatiu a cadascun dels objectius anteriors, i busquem un valor de velocitat que maximitzi la satisfacció global. Per exemple, basant-nos en criteris d’enquestes a la població, o en dades d’altres països, o en criteris sanitaris, podem definir que la contaminació té més pes que els altres, diguem que un 50%; que després ve la sinistralitat, amb un 30%; i que la fluidesa val un 20% també. Tot això sempre que s’asseguri que la velocitat no baixarà d’uns diguem 70 km/h, que permet que l’usuari arribarà. Evidentment els valors 50, 30 i 20%, i els 70 km/h són en certa manera arbitraris, polítics: si és peremptori reduir la contaminació, el pes d’aquest factor el podem augmentar en detriment dels altres.

També es pot convertir una variable a optimitzar en un valor límit. Pere xemple, com que la contaminació té dos efectes bàsics, la salut de les persones i l’incompliment de la normativa europea que deriva en multes, podem intentar minimitzar-ne els valors (criteri sanitari) o simplement provar de reduir-la fins a valors que compleixin la normativa.

Ara falta tenir una expressió quantitativa de la relació de cada factor amb la velocitat. És a dir, expressions matemàtiques que lliguin la reducció de la contaminació, de la sinistralitat i l’augment de fluïdesa amb la reducció de la velocitat. Això ja és molt més complicat. Hi ha dades experimentals, però molt barrejades, perquè no es poden fer experiments aillant les variables ni en condicions meteorològiques controlades, i s’ha de fer ús de dades reals, amb influència simultània de totes les variables. Segons ens diuen, hi ha hagut reducció de la sinistralitat en reduir-se el límit de velocitat, però també s’ha reduit durant aquest temps el cabal de trànsit, degut a la crisi, i a més totes aquestes dades presenten una dispersió considerable, en tractar-se de valors relativament baixos o molt fluctuants . No he sabut trobar estadístiques que responguéssin a aquesta qüestió amb prou claredat, i el que sí que he trobat són només dades parcials per defensar la limitació o per atacar-la. I el mateix passa amb la contaminació. Per altra banda, no hi ha una sola forma de contaminació, sinó diverses: els òxids de nitrogen, les partícules inferiors a 10 micrometres, el monòxid de carboni, diòxid de sofre, … i la quantitat total de diòxid de carboni emesa, no contaminant en sentit clàssic, però responsable de bona part de l’increment de temperatura planetària. Hi deuen haver expressions que relacionin velocitat amb reducció de la contaminació i de la sinistralitat, però deuen ser plenes d’incertesa, perquè no hi ha prou dades actuals, i perquè no hi devia haver massa dades prèvies.

Finalment, i per acabar-ho de complicar: per què 80 i no 70, 60 o 85? Els científics donen dades de correlacions entre variables, mesurades o estimades, i plenes de variabilitats i incerteses, però són els polítics els qui redueixen les dades científiques a normatives. I ho fan basant-se en allò que creuen que la població acabarà acceptant, ni que sigui a contracor. I aquí vénen les diferents opcions polítiques. N’hi ha de més dirigistes (“Encara que no t’agradi ho faig pel teu bé“) i altres de menys dirigistes (“No es pot obligar a la gent a curar-se si no vol“)

Acceptaria la població que els vehicles superiors a una determinada cilindrada no poguéssin circular en determinats dies? O que s’hagués de pagar un cert peatge per entrar per les principals vies d’entrada a Barcelona? O que es restringís l’ús dels vehicles segons el dia? Com lliga tot això amb el principi genèric de llibertat? Com gestionar les excepcions (“vaig a buscar la meva mare amb cadira de rodes…”), implantant carnets de residents a la zona interior, més burocràcia?

Per altra banda, som tots iguals o no? Jo tinc un vehicle híbrid que consumeix la meitat de gasolina, i que emet la meitat de diòxid de carboni, i menys partícules que els altres. Per què a mi se’m ha de limitar la velocitat igual que el meu veí de pàrquing que té un 4X4 enorme de gasoli, que ha de moure un parell de tones per portar un parell de nens de 30 kg a l’escola?

I, sobre tot, ¿sent la població que tot això és un problema? Les mesures dràstiques de prohibir fumar són més o menys acceptades, perquè hi ha el convenciment íntim de que fumar és dolent. Tenim com a població –no dic individualment, que hi ha qui sí i qui no- el sentiment íntim de que la contaminació o la sinistralitat, són coses que cal anar reduint? Les accions empeses per una minoria sensibilitzada poden prosperar si la majoria les arriba a comprendre i acceptar, encara que sigui amb dificultats: prohibir les curses de braus, posar casc als enxanetes, limitar els correbous (per què no suprimir-los?), fer carrers peatonals, i tantes altres mesures discutides però al final acceptades. Es podrien suprimir els sanfermines o la tomatina? O els focs artificials amb l’argument que són un dispendi contaminant?

Concreto. No crec que els anteriors governants explicitéssin prou les dades per prendre les mesures de reducció de contaminació. Vist que no es reduien prou les dades de contaminació, van afegir criteris addicionals de reducció de la sinistralitat i no han donat prou comptes dels compliments del conjunt de la resta de mesures que s’havien d’implantar, i de la contribució de cada mesura –i de la crisi econòmica i la reducció de l’activitat industrial i de la construcció- a la reducció de la contaminació, Jo demanaria dels polítics actuals una explicitació dels criteris que tenen a l’hora de modificar la mesura de la limitació de velocitat.

Penso, com han fet bona part dels científics promotors de la mesura de la limitació dels 80 km/h, que és una mesura que es pot flexibilitzar parcialment, i anar cap a un règim de velocitats màximes variables relacionades amb el moment del dia, amb el grau de contaminació atmosfèrica, amb la congestió del trànsit i amb les condicions meteorològiques. Problema: fer això voldria dir un sistema de mesura de contaminació en continu –que ja hi és en moltes zones- i un sistema de senyalització que permetés avisar el conductor del valor de velocitat. I això ja hi és en algunes vies però en altres no. I no sembla que les finances actuals permetin una instal•lació massa sofisticada per a aconseguir ua millora global, que en el millor dels casos seria escassa i poc perceptible. Per tant, penso que limitar la velocitat a 80 km/h durant el dia i permetre els 100 o 110 km/h durant la nit o durant certs festius seria una mesura comprensible, adequada i que no empitjoraria gaire l’aire ni les estadístiques de sinistralitat, i que donaria també aire a la ment de molts conductors.

Queda per definir què és el dia i què la nit. Els ciutadans ho tenen clar. Però els polítics, ja no ho sé. És que no és fàcil: nit és quan no hi ha claror, o quan no hi ha vehicles?

Complement 31-1-2011, 20 h

Sento per la ràdio que el conseller Felip Puig ha anunciat mesures de modificar els criteris de velocitat a les entrades a Barcelona per autopistes en la línia del que es diu al blog. Em sembla bé, i m’agradaria conèixer les estadístiques d’accidentabilitat que diu que ha usat per prendre la decisió. Com deia Leibniz, la major part de discussions haurien d’acabar dient: “Mesurem?” Aquest seria un dels casos.


NO SÉ PER QUÈ M’ENFADO…

03/11/2010

Els suplements dels diaris dedicats a salut són, normalment, pamflets publicitaris sense cap valor científic, i no caldria enfadar-se per això. Però hi ha vegades que la cosa supera el nivell mitjà de bestiesa, i hom explota.
Al darrer suplement de la Vanguardia de “Salud y Vida” hi havia una pàgina de publicitat amb un magnífic exemple de la tècnica d’usar paraules científiques reals, amb frases sintàcticament ben construides, però totalment fora de sentit científic. El que es persegueix és fer pensar al consumidor incaut que sota d’aquelles afirmacions hi ha una empresa o un professional competent. I res.
L’empresa Laboratorios Catalysis (www.catalysis.es) fa una publicitat vergonyosa. Diu que neix el 1989 com a conseqüència de les investigacions del doctor Antonio Martín González, del CSIC. Amb aquest nom hi figurava un documentalista llicenciat en psicologia, sense cap relació amb la medicina o la química, però amb publicaciions sobre les radiacions i les antenes mòbils, i la teràpia del càncer amb procediments esotèrics.
Els de Catalysis afirmen que apliquen el sistema d’activació molecular. El doctor (?) Eduardo Sanz, director del departament científic de Catalysis, diu que “El procediment d’activació molecular és un procés d’injecció d’electrons a les capes internes dels àtoms. Si toques els electrons de valència dels àtoms, alteres la molècula. Nosaltres no fem això, sinó que injectem els electrons en les capes internes dels àtoms. Així donem més energia a les molècules sense canviar la seva estructura.” I així successivament.
Terminologia científica, contingut impossible.
Si és un alumne, el suspens directament i s’ha acabat el bròquil.
Però si és una empresa, pot vendre els seus productes impunement, basant-se en falàcies. A la web no dóna cap indici de amb què estan fabricades les seves formulacions. Esperem que siguin innòcues, i que al menys no indueixin patologies a l’incaut que compra productes d’aquests.


UNA ETIQUETA: BIFRUTAS PASCUAL

15/07/2010

L’anàlisi de les etiquetes és un bon exercici científic, i em vaig permetre escriure’n un llibre ara fa tres anys: “Els secrets de les etiquetes“, d’editorial Mina, i en castellà per Ariel. Les legislacions van canviant, i els requeriments dels consumidors també. Mirem breument l’etiqueta d’aquest nou producte, el Bifrutas Pascual tropical.  Comentem-ne alguns elements, prescindint dels obvis.

1. Què és: “Bebida pasteurizada de zumo de frutas y leche con edulcorantes”. És la denominació oficial, d’acord amb el Codi Alimentari

4. Marca. És l’element més gran, allò que el fabricant vol que recordi l’usuari.

6. Informació nutricional. No obligatòria, però molt freqüent.  Aquí es posa per cada 100 g, però seria més il·lustratiu si ho posés per dosi, atès que hi ha una quantitat equivalent a la d’un refresc i que es sol consumir completament. És un producte baix en calories, perquè la llet és desnatada i el gust dolç li ve d’edulcorants acalòrics: només 15 cada 100 g.

12. Marques d’envasament. Són aquells numerets que una llegenda urbana atribueix falsament a les vegades que han pasteuritzat el producte, i que realment corresponen a la línia d’envasat que ha seguit el tetrapak.

14. Ingredients. Per ordre de més a menys. És un producte fet sobre tot amb aigua (quasi un 70%), suc de fruites (17%) i llet desnatada (13%). La resta, en quantitats molt petites, són additius estabilitzants (pectina), aromes (no hi ha l’obligació de dir quins, i no ho diu), acidulant (àcid cítric, el “temible” E-330), vitamines C, E i A, edulcorants i colorant.

En resum, un refresc acuós amb una mica de llet desnatada i suc de fruita, additivat amb vitamines, de les que un envàs en subministra fins a un 45% de l’ingesta diària recomanada. Per això a la publicitat parla de “suc funcional”. 

El nom Bifrutas prové de la denominació anterior Biofrutas, que va passar a dir-se durant un curt període Pascual Funciona.  La llei aprovada l’any passat prohibeix psosar el prefix bio a productes no derivats de l’agricultura i ramaderia ecològiques. Les marques han optat per deixar de dir-se bio i passar simplement a bi: biManán, Bicentury, Bifrutas. Pretén posicionar la marca com a producte sa i nutritiu.

A mi no em desagrada, tot i que no en prendré gaires. És un producte que, al meu entendre, no soluciona cap necessitat que no pugui ser coberta per altres vies més barates.

.


EL MÒBIL I EL PROJECTE COSMOS

01/07/2010

Com recorda un dels suplements de La Vanguardia d’ahir, la OMS i l’Imperial College de Londres han iniciat fa un parell de mesos el projecte COSMOS, per tal de determinar si la telefonia mòbil pot ser nociva a llarg termini, perquè els resultats de que es disposa són com a màxim de 10 anys de durada i “no són concloents”.  El projecte COSMOS farà l’estudi de 20 i fins a 30 anys.

D’acord amb el principi de precaució en la seva forma més elemental, caldria deixar d’usar el mòbil durant uns 30 anys per si fos nociu. Però, si tothom deixés d’usar-lo, com sabriem que és nociu a llarg termini…?

Per sortir d’aquest cercle viciós, només se’m acut que alguns seguíssin usant el mòbil i fossin observats curosament. Però no sembla una solució gaire ètica, oi?

Crec que aquest exemple, una mica demagògic, és molt comú en les nostres societats. Sense tenir totes les evidències s’usa un material, producte o servei. I després se’n veuen els inconvenients, els defectes o els mals, i es prohibeix, o se’n regula l’ús.  Ha passat en molts casos. La talidomida, per exemple. O els CFC, les millors substàncies produïdes per la química per a multitud d’usos, si no fos que malmeten la capa d’ozó. Però quan es van posar en ús, ni es sabia que existia la capa d’ozó, ni hi havia satèl·lits per mesurar-la, ni es podien determinar per tècniques analítiques les ppb o ppt que es detecten ara.

Com decidir a priori…?