TECNECI DOMÈSTIC

29/04/2015

Tros de tecneci metàl·lic. Font: domini públic Internet

Tros de tecneci metàl·lic. Font: domini públic Internet

El tecneci és un metall típic, gris, de punt de fusió molt alt, gran densitat… És l’element químic de nombre atòmic 43, ubicat pel mig de la taula periòdica. Durant molt temps no se’l va identificar a la naturalesa, i va ser molts anys l’element que tothom volia trobar i ningú no ho aconseguia. Es coneixien tots els elements des de l’1 fins el 92 -l’urani- però no es sabia res del 43. D’acord amb el convenciment de tots els químics, que li havien guardat lloc a la taula periòdica, havia d’existir i se l’havia de trobar d’una o altra manera, però res.

Mendeleev li va deixar un forat a la taula periòdica i el va denominar eka-manganès. El 1827 Ossan va dir que l’havia identificat i el va denominar polini, però no ho era, sinó l’iridi, un altre metall. Rose el 1847 el mateix, i li va dir pelopi, però va ser un fals descobriment. El mateix li va passar a Kern (1877) que n’hi va dir davi, i a Barrière el 1896, que el va denominar luci, però era iterbi impur. Ogawa, el 1908 va creure veure’l i n’hi va dir niponi, però era reni impur. Gerber el 1917 va creure que l’havia descobert i n’hi va dir neomolibdè; Basanquet, també el 1924 el va denominar moselei o moseleyi, però realment no era l’element que buscava. I Noddak, el 1925 va creure que l’havia vist i el va denominar masuri. Però res. Nou noms i vuit falsos descobriments. Durant els segles XIX i començament del XX van ser freqüents els falsos descobriments, com podeu llegir de l’article “Els falsos elements”, publicat a la revista de la Societat Catalana de Química (9/2010, p. 66-81) [+]. La química ja no en sabia més.

Fragment de la taula periòdica mural de l'edifici històric de la UB, amb el Masuri Ma al centre, abans de que es descobrís. Foto de l'autor.

Fragment de la taula periòdica mural de l’edifici històric de la UB, amb el Masuri Ma al centre, abans de que es descobrís. Foto de l’autor.

Lawrence havia inventat el ciclotró a Berkeley el 1932. Un ciclotró és un accelerador de partícules elementals. Una combinació de camps elèctrics i magnètics permet que les partícules carregades elèctricament girin i girin amb acceleració progressiva fins a assolir grans velocitats. Jo he vist el ciclotró original i és tan petit que cap a la superfície d’una tauleta: té un diàmetre de 68 cm. A partir d’aquí van anar creixent i evolucionant cap als sincrociclotrons i sincrotons actuals, com l’Alba de Sant Cugat del Vallès (d’uns 80 m de diàmetre) o l’enorme LHC del CERN a Ginebra, amb un diàmetre d’uns vuit km.

Doncs bé, Lawrence va començar a accelerar partícules al seu aparell, que ens podem imaginar com una centrífuga. Quan les partícules estan prou accelerades, surten disparades per una tangent de l’aparell i van a col•lisionar amb algun material posat a la sortida. La gran energia de la col•lisió és capaç de transmutar el material diana i obtenir altres elements no presents anteriorment allà. Són reaccions nuclears, que canvien la naturalesa de la substància. El 1937 va bombardejar molibdè amb nuclis de deuteri -una variant de l’hidrogen-. El producte resultant el va enviar a Carlo Perrier i Emilio Segré, a Sicília. Després d’analitzar-lo hi van descobrir un element nou encara no conegut, al que van donar primer el nom de panormi, i poc després van modificar-lo per tecneci, que en grec vol dir artificial, nom que s’ha mantingut.

Esquema de reaccions nuclears de transmutació del molibdè a ruteni passant per tecneci

Esquema de reaccions nuclears de transmutació del molibdè a ruteni passant per tecneci

Aquest concepte d’artificial requereix una digressió. Un químic és com un que juga amb les lletres. Agafa AMOR i la transforma en ROMA, o en ROM + A, o en MA + OR, o en MOR + A. Posa i treu lletres, però cada lletra es manté. Això són “reaccions químiques“, que conserven els elements, les lletres, però en canvien la composició, el significat: l’hidrogen reacciona amb l’oxigen per donar aigua, però a l’aigua final hi ha nuclis d’hidrogen i d’oxigen. En canvi, imaginem que agafem la O d’AMOR i l’obrim i la torcem fins a fer-ne una U, i la M l’adrecem i la dobleguem fins a fer-ne una N. Podem fer una URNA a partir d’AMOR, però a costa de deixar de tenir la O i la M, que hem transformat en U i N. Això són “reaccions nuclears“, que transmuten els elements. Un procés físic, el somni dels alquimistes que volien transmutar plom en or, i mai van aconseguir.

Doncs el tecneci va ser el primer element químic artificial, obtingut mitjançant una reacció nuclear a partir d’un element diferent, el molibdè de nombre atòmic 42. El bombardeig de molibdè amb deuterons (una variant de nuclis d’hidrogen) va convertir el nucli de 42 protons en un nucli de 43, el de tecneci. Moltes vegades els elements obtinguts així són radioactius i es transformen en altres elements al cap d’un cert temps, i en el cas del tecneci és així. Per això es va pensar que no hi hauria tecneci a la naturalesa, tot i que després se’n ha trobat en molt petites quantitats.

Hi ha molts tipus de nuclis de tecneci, que tenen masses atòmiques entre 95 i 99. Tots tenen les propietats químiques del tecneci, i tots són radioactius, i es descomponen al llarg del temps donant altres elements. Un dels isòtops és el 99mTc, que és tecneci metastable amb un nucli de 43 protons i 56 neutrons. Se sol obtenir actualment per desintegració beta d’un isòtop radioactiu del molibdè, el 99Mo. Aquest tecneci metastable es desintegra rapidament emetent radiació gamma. En sis hores se n’ha desintegrat la meitat, donant un altre isòtop similar, el 99Tc, també radioactiu, però de vida mitjana molt més llarga, que es desintegra finalment a ruteni 99Ru, estable. Aquests isòtops metastables són força comuns, però es descomponen molt ràpidament, i en això el tecneci n’és una excepció.

El tecneci 99mTc és molt usat com a radiotraçador en medicina nuclear, en forma sistemàtica des de 1962. Se’n prepara una dissolució, que s’injecta a algun punt del cos, i es pot seguir per on passa amb un detector de radiació gamma que es fa circular per la superfície de la pell. On es detecta radiació gamma vol dir que hi ha, per exemple, un vas limfàtic per on circula el 99mTc. És la tècnica de la gammagrafia o escintil•lografia. Això permet comprovar connexions entre ganglis, difusió a l’interior dels ossos i moltes altres coses d’interés en diagnòstic.

Generador de tecneci antic. Font: web de T.Gray. Aparell a l'Oak Ridge Museum.

Generador de tecneci antic. Font: web de T.Gray. Aparell a l’Oak Ridge Museum.


Com que el 99mTc té una vida mitja tan curta, no és possible un sistema de comercialització i distribució eficaç del producte. Des de l’any 1968 que es prepara l’isòtop de tecneci a partir d’un precursor comercial, el molibdat de sodi Na299MoO4, de vida mitjana més llarga i obtingut en un reactor nuclear especial. Es posa la càrrega de molibdat a un recipient, suportat per una massa d’òxid d’alumini inert. El molibdat va desintegrant-se a pertecnetat NaTcO4 continuament, amb un període de semidesintegració de 6 hores. Es fa passar una dissolució salina pel llit de molibdat, i s’arrossega el pertecnetat.

El que s’injecta actualment és un líquid que conté partícules molt petites del compost amb tecneci, que se sol denominar nanocol•loïde. Hi ha moltes formes de preparació possibles, com per exemple barrejant pertecnetat de sodi Na99mTcO4 i sulfur d’antimoni Sb2S3, que precipita un sulfur complex de tecneci i antimoni 99mTc-Sb2S3, de mides de partícules entre 7 i 15 nm. Els darrers deu anys s’han patentat molts altres procediments, basats en altres compostos químics. Però la base és sempre l’isòtop de tecneci, l’activitat del qual és independent de quin compost químic formi part. L’activitat radioactiva de tots els materials va decaient amb el temps, i per això el sistema requereix un calibrat continu, per ajustar l’activitat del producte i la dosi que s’ha d’aplicar, que depèn de la massa i l’edat del pacient, i de l’òrgan on s’ha d’injectar.

El cos del pacient evoluciona: quan se li injecta compost de 99mTc comença a emetre radiació gamma tot canviant a 99Tc, i al cap de sis hores hi ha la meitat del primer i la mateixa quantitat del segon. Al cap de dotze hores n’hi ha la quarta part i tres quartes parts, respectivament, i va reduint-se a aquest ritme. Es va evacuant també tot plegat pels mecanismes fisiològics i al cap d’uns quants dies la radioactivitat del pacient és indetectable.

Qui havia de dir als investigadors talians que van detectar el tecneci que quaranta anys després els hospitals d’arreu del món l’usarien… L’era nuclear, que va començar tan malament amb les armes de guerra i les bombes d’Hiroshima i Nagasaki el 1945, i posteriorment amb la guerra freda i la cursa d’armaments de missils nuclears, tenia també la vessant pacífica. El president Eisenhower, militar i impulsor de la guerra freda, el 1953 va pronunciar un discurs davant l’ONU amb el títol “Âtoms per a la pau” -sembla que impulsat per Einstein– on preconitzava l’ús pacífic dels coneixements de la física nuclear per a la indústria, l’energia, el transport i la medicina. L’empresa Ford va crear un premi d’un milió de dòlars per a científics i polítics que treballessin en aquests temes. El primer guanyador va ser Niels Bohr, el 1957. I el darrer, el 1969… el mateix Eisenhower. Els avenços aconseguits han estat espectaculars en poc temps. Començant per les centrals nuclears i acabant pel tecneci de diagnòstic.

Fins ara el tecneci era per a mi un metall de tants, com podria ser el praseodimi o l’hafni: existeixen, no se’n parla, serveixen per algunes coses però no t’afecten. Però ara el tecneci és de la família. Sí, a casa hi ha avui una mica de tecneci. D’aquí aquesta entrada al blog.

Segell postal de la campanya "Atoms for Peace" de 1953 i següents.

Segell postal de la campanya “Atoms for Peace” de 1953 i següents.


TRACTAR L’EBOLA AMB DESINFECTANT DE PISCINES

14/08/2014

MMS són les sigles de Multimedia Message System que serveix per enviar missatges multimèdia –fotos o vídeos- amb el telèfon. És el desenvolupament dels SMS, sistema de missatgeria per telèfon que va sent substituida pel WhatsApp, gratuït… sempre que ja hagis pagat la tarifa plana del telèfon.

Però MMS vol dir moltes altres coses. Robert Xalabarder m’ho va explicar ara fa anys. MMS és el Miracle Mineral Supplement (o Miracle Mineral Solution), el Suplement Mineral Miraculós. Es ven per internet, es venia en botigues i des de 2010 se’n va prohibir la venda a Espanya. O sigui que aquest post va tard. Si ho comento és perque ara se n’ha tornat a parlar en relació amb l’Ebola.

Jim Humble, un enginyer aeroespacial –o tècnic electrònic, que les biografies no acaben de posar-se d’acord- havia treballat en la mineria de l’or a Sudamèrica. Alguns dels seus treballadors van enmalaltir de malària i no tenia altra cosa per donar-los que el líquid per purificar l’aigua i fer-la potable. I diu que van curar-se. Diu que va deixar de buscar or i es va dedicar a repartir el líquid entre els miners d’altres prospeccions. Va tornar als Estats Units i es va dedicar a comercialitzar el líquid miraculós. Amb els anys va afirmar que curava no només la malària, sinó les hepatitis A, B i C, la tuberculosi, la sida, l’Ebola, l’artritis i –naturalment- el càncer. Algun successor seu, com l’alemany Andreas Kalker ven el producte per Europa, amb videos a YouTube i explicacions de com s’ha de preparar. També Josep Pàmies explica com preparar-ho a casa.

Els sistemes de purificació d’aigua són, químicament, potents oxidants que destrueixen els microorganismes. El clor és el més habitual, i també l’ozó, per a les instal•lacions fixes. Per a sistemes portàtils o de dimensions petites, com les piscines, són habituals altres substàncies amb denominacions fantasioses, com clor en pastilles, oxigen estabilitzat, o similars.
Imatge Ebola
El MMS és clorit de sodi en pols (NaClO2) que en un mitjà àcid, com àcid cítric o salfumant, es descompon donant diòxid de clor, ClO2, que és un potent oxidant. Aquesta substància és capaç de destruir membranes microbianes i entrar en els enterovirus impedint la seva capacitat de reproduir-se en les cèl•lules. Permet, doncs, eliminar els microorganismes, tant els patògens com els altres. A més, oxida molècules orgàniques responsables de donar mals gustos a l’aigua. Un desinfectant, com el lleixiu clàssic, però amb algunes propietats millorades i més potent.

És un tòxic, naturalment, a dosis no molt elevades. La seva toxicitat va fer que el Ministerio de Sanidad espanyol en prohibís la venda el 2010, i ja havia estat prohibit pel Canadà. Contra la prohibició els venedors van reaccionar furibundament. Personatges com Teresa Forcades, Josep Pàmies o Arcadi Oliveres van solidaritzar-se amb Andreas Kalker, en la seva lluita “contra les farmacèutiques“. A vegades la passió cega la gent que en principi cal considerar intel•ligent. O potser és que ja els va bé recolzar-se en mentides si els ajuden a la seva lluita. Que en aquest cas sigui un producte químic artificial, deu ser perdonable perquè és un producte químic artificial que no forma part del sistema…

Ara que ha rebrotat el virus de l’Ebola han aparegut novament de forma oportunista per oferir els seus coneixements i les dosis de MMS als governs africans. Esperem que no els facin cas, a diferència del que va fer el govern de Sudàfrica, presidit per Thabo Mbeki i la ministra de salut Tshabalala, que durant tant temps va negar la relació entre el VIH i la SIDA i subministrava als pacients una barreja de llimona, all, oli i remolatxa. Per sort el nou president Zuma -que inicialment deia que amb una dutxa n’hi havia prou per evitar el contagi- va canviar d’opinió el 2009 i va acceptar l’ús dels antiretrovirals. Llàstima dels més de 300000 morts que s’haurien pogut evitar.

La referència oportunista actual sobre les virtuts de l’MMS contra l’Ebola ve donada per un fulletó de 2006, que deu ser escrit o traduit a Sudamèrica, al Con Sud, perquè en algun lloc parla de porotos (terminologia derivada del quètxua per referir-se a mongetes verdes i similars) [+]. És un fulletó de 84 pàgines ple de veritats, mitges veritats i bestieses químiques i, suposo, bestieses mèdiques. Tot el redactat és justificatiu de remeis plausibles, com enemes, d’altres remeis inútils, com l’ús d’aigua de mar, o de remeis simplement perillosos, de forma indiscriminada. A més de la cura de la malària, ebola, SIDA, càncer, també afirmen que curen l’autisme, l’herpes, l’arterioesclerosi, la gingivitis, la candidiasis, la diabetis, l’artrosi, les alèrgies, asma,… Fa especial èmfasi en la teoria àcid-base de l’organisme i l’alimentació, que ha estat fruit de tantes frustracions en pacients de càncer que s’ho han cregut. Sense cap referència científica enlloc, naturalment.

M’ha fet gràcia que aconsellin beure aigua “ionitzada“, cosa que diu que aconsegueixen bullint-la durant vint minuts. una afirmació que mereix un suspens d’un curs elemental de química. En un altre punt afirmen que la sal marina sense refinar conté 92 minerals essencials i 32 minerals traça i a més oligoelements. Com que el terme “mineral” l’assimilen a “element”, vol dir que algú hi ha trobat més de 124 elements. A la taula periòdica actual se’n han identificat 118, dels que els darrers no existeixen perquè no duren més que una fracció de segon… Quines coses pots aprendre estudiant…

Segons els promotors de l’MMS, hi ha una conspiració mundial de la OMS, la UNICEF, Metges sense Fronteres i la Creu Roja per evitar curar la malària i l’Ebola amb MMS, perquè tots estan en mans de les farmacèutiques. Ara s’hi suma la Monsanto -denominada Monsatan pels seus opositors- que sembla que està col•laborant en una vacuna. Del que es tracta perquè sigui rendible és que hi hagi més gent rica infectada. Potser per això han començat a portar infectats d’Ebola a EUA i a Europa…

(El títol d’aquest post és voluntàriament demagògic, per prevenir al lector de demagògies similars. Un producte usat per una funció pot perfectament ser usat per a una altra funció. Quan Santi Santamaria va voler desprestigiar Ferran Adrià va dir que “donava per menjar cola d’empaperar parets“. Es referia a la metilcel•lulosa, que efectivament pot usar-se com a adhesiu, i alhora com a additiu alimentari. És tan fàcil fer demagògia…)


“COMER SIN MIEDO”: LA PARET DEL CEMENTIRI

21/01/2014
Portada del llibre

Portada del llibre

El recent llibre de J.M.MuletComer sin miedo” (Editorial Destino) és com la paret d’un cementiri.

El llibre té com a subtítol “Mitos, falacias y mentiras sobre la alimentación en el siglo XXI“. És curiós que ara fa deu mesos va sortir un altre llibre, de títol “Comer o no comer. Falsedades y mitos de la alimentación“, escrit per A.Ortí, A.Palencia i R.Bernacer, on s’hi descrivien 98 mites sobre alimentació, i se’n donava l’explicació científica. El llibre de Mulet té una altra estructura, molt més combativa. Alguns noms dels capítols ho manifesten des de l’índex: “Yo como artificial. Y tu también“; “Una marca comercial llamada alimentación ecológica“; “Asustar es fácil“; “Mejor conservante en mano que salmonela volando“, entre altres.

Tot el llibre és una successió inacabable d’arguments que desmunten la major part de creences que s’han instal•lat al voltant de l’alimentació, dels aliments i de la nutrició. Destrossa l’agricultura biodinàmica, el cafè Kopi Luwak o el Milbenkäse, formatge amb excrements d’arnes. Afirma amb arguments que a Europa el menjar és segur, inclosos els transgènics que no mengem perquè les autoritats no volen. Relativitza els efectes dels denominats disruptors endocrins (bisfenol A, per exemple) i ho compara amb els similestrògens presents als brots de soia o d’alfals, comuns en certes tendències alimentàries. Ataca les modes alimentàries, les dietes diverses no basades en evidències científiques -quasi totes- i es recrea en les normes alimentàries jueves i musulmanes.

Jo crec que té raó en tot el que diu. Però el llibre és la paret del cementiri. El meu pare deia que les parets dels cementiris són de les coses més inútils que hi ha, perquè “ni els de fora volen entrar-hi, ni els de dintre poden sortir-ne“. Traduït: aquest llibre no el llegirà ningú dels que creuen en qualsevol de les dietes-miracle, les teràpies esotèriques o les normes alimentàries aberrants que descriu, satiritza i desmunta. I, per a la gent que té una mínima cultura no esotèrica, una perspectiva no ortorèxica -no ansiosa de perfecció- de l’alimentació i de la nutrició, no li aporta més convenciment, perquè ja n’està convençuda. Jo en sóc un d’aquests, i tots els que pensem així som “a dins del cementiri”: un grup convençut, però minoritari, i no volem canviar, no en volem sortir.

Però, és inútil el llibre? Estem encerclats per una població acientífica, molt inculta i crèdula, manipulada per tots els de l’esoterisme, les teràpies rares i les xifladures, i per la publicitat dels aliments preparats, on venen conceptes tan poc concrets com natural, equilibrat, complet, de la iaia… Res de tot això té cap sentit científic, però no sentim a parlar d’altra cosa. I els que som dins necessitem reafirmar-nos en les nostres idees, en les nostres evidències i en els nostres sentits comuns. Llibres com els de Mulet són aliment per a aconseguir tot això.

No només nosaltres estem encerclats. He vist el llibre encerclat de llibres de pseudoalimentacions, enzims i teràpies. Seria molt somiar que algú s’equivoqués, comprés el llibre, li agradés i es convertís a la fe científica -això deu ser una contradicció, oi?-. Però no passarà. Tal com algú que no recordo va dir, cap creença assumida emocionalment pot ser modificada per la via racional.

El llibre, a l'esquerra, encerclat i en minoria

El llibre, a l’esquerra, encerclat i en minoria


M’agradaria saber tot el que diu el llibre, per poder-lo haver escrit jo…


FERMENTACIÓ, AIURVEDA I TRANSCENDÈNCIA

14/04/2013
Etiqueta científico-aiurvèdica

Etiqueta científico-aiurvèdica. Fes clic per ampliar-la

Sauerkraut – de l’alemany, “col agra”- és el nom que les cultures germàniques donen a la col fermentada. Els francesos en diuen choucroute. Sembla que aquest terme deriva de l’alsacià, una llengua germànica similar a l’alemany, on d’aquest plat en diuen sürkrüt. Per corrupció surt la choucroute, pronunciat xucrut. Com que en francès chou és col, tot lliga, però per casualitat…

La fermentació que hi té lloc és mitjançant bacteris làctics del tipus Lactobacillus, Pediococcus i Leuconostoc, i en certa manera és similar a la del iogurt. El resultat és una massa àcida, de gust característic, que es conserva molt bé durant temps.
Llegeixo que n’hi ha tota mena de variants geogràfiques, com el coreà kimchi, el japonès tsukemono o el xinès suan cai, entre altres. Els encurtidos espanyols, o els confitats en vinagre són, o poden ser, similars.

He menjat als USA una variant comercial de la sauerkraut, denominada Kitchari Kraut. N’adjunto l’etiqueta. La composició és simplement col amb diverses herbes i llavors per donar-li gust: cúrcuma, comí, coriandre, llavor de fonoll, pebre vermell, fenigrec, mostassa, pebre negre, gingebre i sal. Es deixa fermentar -els bacteris no consten en els ingredients- i s’obté la col fermentada, de gust agre i molt especiada.

Hi ha la informació nutricional segons la llei: calories, greixos, sodi, potassi, hidrats de carboni (desglossant fibra i sucres), proteïna, algunes vitamines, calci… Veiem que és una font important de vitamina C, té força sodi, i poca cosa més. Però si llegim la publicitat de la part central de l’etiqueta, ens assabentem que les herbes i llavors són aiurvèdiques, i que serveixen per fer el balanç de tres energies primàries: vata (aire), pitta (foc) i kapha (terra). La medicina tradicional aiurvèdica creu en l’harmonia del cos i de l’esperit, i per a cada moment de l’any i segons l’estat anímic i físic, i segons el biotipus del pacient, proposa dietes diferents. Els aliments tenen, segons aquesta visió, diferents propietats que potencien uns o altres aspectes, corresponents a les tres energies citades. El terme d’energia en l’aiurvedisme és recent i per apropar-se als conceptes occidentals, perquè abans s’usaven termes com aires vitals, o humors, que serien menys assumibles avui. La mateixa medicina occidental ha suprimit aquests termes del seu vocabulari, perquè ha superat el fals concepte que s’hi amagava i l’ha superat per conceptes més científics, però la medicina aiurvèdica sembla que ho ha canviat creient el mateix que creia però dient-ne altres termes més adaptats al gust actual. De la mateixa manera, les traduccions de la publicitat de l’etiqueta són incorrectes, perquè si bé vata en sànscrit significa realment aire, en canvi pitta és bilis, concebuda com la unió del foc i l’aigua; i kapha és flegma, unió d’aigua i terra. No està lluny tota aquesta concepció de l’aristotelisme de fa més de 2000 anys, que possiblement se’n va alimentar.

Khitchari significa en sànscrit “barreja de diversos vegetals i llavors”. Hi ha moltes receptes de khitchari, i en l’etiqueta que es mostra s’atribueix a la col fermentada la propietat de khitchari pel fet d’estar barrejada amb les herbes i llavors. El que em crida l’atenció i demostra el xoc intercultural és el fet que la llei obliga a l’etiquetatge nutricional segons la medicina oficial occidental, basada en l’evidència, i en canvi la publicitat destaca una doctrina de medicina alternativa, que usa conceptes d’energia que no tenen res a veure amb el concepte d’energia usat per la física i la resta de ciències, i que és a cinc centímetres a l’esquerra. D’això se’n diu tolerància multicultural… I conviuen tan alegrement, sense fer èmfasi en la contradicció.

El sistema sanitari oficial diu al fabricant: “Has de posar la informació nutricional i els ingredients, i no enganyar en aquestes coses“, i el productor li respon: “D’acord, ho poso com tu vols, però no et fiquis en la publicitat, que no mata ningú“. Probablement una mentalitat europea, més cartesiana i reguladora, impediria o dificultaria una publicitat esotèrica, com dificulta la publicitat basada en suposades virtuts curatives no prou demostrades; però als USA això està més relaxat, sembla. No deu ser per casualitat l’elevadíssim nombre de sectes -en sentit o pejoratiu, i en el pejoratiu també- que proliferen aquí, la gran quantitat de diners que els ciutadans donen a les causes més diverses, i l’elevat nombre de comunitats rurals i neorurals esteses per tot arreu, molt autosuficients, i alhora molt connectades.

I aquí entrem a la segona part del tema. El sauerkraut és un producte fermentat (cultured). Aquests productes coneixen un auge considerable entre els grups alternatius, vegetarians, vegans i moviments slow food. Als microorganismes se’ls atribueixen propietats de millorar el sistema immunitari de l’organisme – propietat no demostrada encara, en opinió de l’EFSA- i de facilitar el trànsit intestinal, a més d’altres suposades virtuts; tot això, a més, naturalment, de les propietats nutritives derivades de la seva pròpia composició. Entre comunitats i en famílies motivades hi ha tota una cultura de la fermentació i de l’obtenció de productes alimentaris fermentats de molts tipus.

Tinc al davant el llibre “Wild fermentation“, resum detallat de tècniques per fer menjars fermentats. Hi inclou, naturalment, vinagres, cerveses, vins, altres begudes com la kombucha (ja comentada aquí), pans, tota mena de derivats de la llet, derivats dels grans (miso i altres derivats), o verdures fermentades, com el sauerkraut citat al començament. El llibre conté 99 receptes diverses descrites de forma detallada. Pot ser molt útil per als interessats en fer-se el menjar, i també per a mestres i professors a l’hora de proposar treballs de recerca o treballs de classe sobre aliments, i que requereixin una certa constància: els processos microbiològics requereixen el seu temps. Recentment (2012) el mateix autor ha publicat una guia més extensa del mateix tema, “The Art of Fermentation“, i manté una web sobre fermentacions, “Wild Fermentation

Wild fermentation, de Sandor Ellix Katz

Els cinc primers capítols, i el darrer, són expressió de la ideologia del seu autor, Sandor Ellix Katz (1962), àlies Sandorkraut. Obertament gai i activista, forma part d’una de les comunitats més radicalment ideologitzada, pertanyent a les Radical Faeries, o Fae. Neopagans, anarquistes, individualistes absoluts, intenten generar una cultura gai no com a contraposició a les cultures hetero, sinó basada en espontaneïsme, lligam amb la natura, druïdisme, i actualment post-vegetarianisme…

En un darrer capítol d’autoconfessió, “Cultural Reincarnation“, l’autor, afectat de SIDA -i tractat amb medicació convencional, peruquè confessa que sap que els microorganismes no el curaran ni li paliaran la SIDA-, explica la seva filosofia de vida basada en els microorganismes. Vol ser enterrat directament en terra sense bagul, per tal de facilitar als microorganismes la seva descomposició i el retorn dels seus components -nitrogen, fósfor, etc- al cicle biològic, en un procés ben conegut de recirculació dels nutrients. És la seva esperança de reencarnació. Per ara, és la única persona que he vist que basa la transcendència espiritual i la vida després de la mort en la cadena tròfica. Els químics no creients podrien basar la reencarnació en la mateixa idea, fent-hi sortir explícitament l’enormitat d’àtoms presents al cos, com el nombre d’Avogadro ens permet calcular, i pensar que algun àtom dels seus ha anat a parar a qualsevol altre membre de la humanitat per donar-li vida. Aquesta és una idea ben coneguda i divulgada des dels temps del mateix Avogadro. No sé si això dóna consol espiritual a algú… Qui no es conforma és perquè no vol.

Complement 16-4-13. El mateix autor Sandor Ellix Katz ha publicat el 2012 un llibre més extens sobre fermentacions domèstiques: “The Art of Fermentation“, molt més extens, més tècnic, amb més receptes i amb menys filosofia. Del tot recomanable si t’interessa el tema, si tens temps de practicar, i si tens espai per guardar els innombrables recipients que aniràs omplint amb productes de tota mena.

En tot cas, prudència. Hi ha microorganismes aliats de la salut i del plaer sensorial, i d’altres, enemics mortals.


ELS JARDINETS DE L’HOMEOPATIA

08/03/2013

La placa del carrer

La placa del carrer

Anava cap al Col•legi Major Sant Jordi de la UB, pujant per l’Avinguda de Sarrià de Barcelona, i em trobo amb una placa de carrer: “Jardins del Doctor Samuel Hahnemann. Meissen, Dresden 1755-Paris 1843. Metge, fundador de l’homeoteràpia“. Totes les alarmes enceses: Barcelona té uns jardins dedicats al fundador de l’homeopatia!. Però a la placa es diu que és el fundador de l’homeoteràpia.

Vista general de les escultures

Vista general de les escultures

Dels jardins en parlem després. Ara anem al tema homeopatia – homeoteràpia.

Vaig al Google, i allà em trobo amb un diccionari en línia del Termcat sobre homeopatia. Una altra bufetada: el nostre centre terminològic oficial es dedica a servir les teràpies alternatives, gastant temps de treballador i espai d’ordinador. Però vegem què en diu de l’homeoteràpia.

Homeoteràpia: qualsevol mètode terapèutic que segueixi algun o alguns dels principis de l’homeopatia o que segueixi el mètode homeopàtic en la preparació dels medicaments.

Doncs ens remet a homeopatia. Anem-hi.

Homeopatia. Mètode terapèutic consistent a tractar les malalties mitjançant l’administració de medicaments seguint el pricipi de la similitud.

Fins aquí el Termcat. Per què a la placa del carrer van posar que va ser el fundador de l’homeoteràpia? Potser va ser per la vergonya de que a una placa d’una ciutat com Barcelona, que vol ser la capital del sector biosanitari, hi surti el terme “homeopatia”?

Als jardins hi ha un parell d’escultures. Una, de la cara de Hahnemann, on al darrera hi consta la frase sagrada: “Similia similibus curantibur“. Com sabem, aquesta frase té el mateix valor que aquella famosa “La funció crea l’òrgan“. O que la més popular “De lo que se come se cría“, que en català seria “Carn fa carn i vi fa sang“. Principis falsos, derivats d’un pretès sentit comú d’analogies elementals, sense cap demostració experimental. Una medicina o una filosofia de la vida basada en l’autoritat d’un principi, expressat en una frase.

Si algun lector recorda una sarsuela titulada “El rey que rabió” (1891), amb música de Ruperto Chapí i lletra de Miguel Ramos Carrión i Vital Aza, sabrà que hi surt un rei al que ha mossegat un gos. Els metges de la cort, que l’autor ridiculitza, mentre fan una prova amb el gos, van cantant:

” Juzgando por los síntomas que tiene el animal,
bien puede estar hidrófobo, bien no lo puede estar.
Y afima el gran Hipócrates que el perro, en caso tal,
suele ladrar muchísimo… o suele no ladrar.

Con la lengua fuera, torva la mirada,
húmedo el hocico débiles las patas,
muy caído el rabo, las orejas gachas…
Todos estos signos pruebas son de rabia;
pero al mismo tiempo bien pueden probar
que el perro está cansado de tanto andar.

Doctores sapientísimos que yo he estudiado bien,
son, en sus obras clínicas, de nuestro parecer:
Fermentus virum rábicum que in corpus canis est,
mortalis sont per accidens, mortalis sont per sé.

Para hacer la prueba que es más necesaria,
agua le pusimos en una jofaina;
y él se fue gruñendo sin probar el agua…
Todos estos signos pruebas son de rabia;
pero al mismo tiempo signos son, tal vez,
de que el animalito no tiene sed.

Y de esta opinión nadie nos sacará:
¡El perro está rabioso…! ¡O no lo está!”

L’opinió dels doctors de la sarsuela es basava en principis d’autoritat, citant Hipòcrates i el principi expressat en llatí. Tot això correspon a metodologia mèdica antiga, absolutament superada des de la medicina experimental basada en l’evidència de Claude Bernard (1813-1878). Doncs l’homeopatia segueix basant-se en un principi d’autoritat. Segle XVIII. Sort que en la resta de camps mèdics no es basen en principis del segle XVIII…

El principi principal

El principi principal

Signatura d'Hahnemann

Signatura d’Hahnemann

A l’altra escultura dels jardinets es veu el doctor Hahnemann treballant al laboratori. Al dors de l’escultura hi ha una inscripció:

“1790: Concepció de La medicina homeopàtica
1890 Fundació de l’Acadèmia Mèdico-Homeopàtica de Barcelona
1990 Celebració a Barcelona del 15 Congrés de la Liga Medicorum Homoeopathica Internationalis

Jardins Hahnemann 3

La Liga Medicorum Homoeopathica Internationalis va ser fundada el 1925. El congrés de Barcelona va ser el 15è i es va fer el 1990. Ara ja van pel 68è. Probablement fruit de la reunió d’aquest congrés de la Liga a Barcelona es va proposar a l’ajuntament que dediqués una Jardins a Hahnemann. Es va aprovar el nom dels jardins el 14 de juny de 1991. Era l’alcalde en aquell moment Pasqual Maragall, per a la seva vergonya. No se’n devia ni assabentar, perquè ara la seva malaltia no la gestiona precisament amb criteris esotèrics sinó ben científics.

Per a més sarcasme, els jardins de l’homeopatia fan cantonada amb l’Avinguda del Dr. Fleming… un simple metge al•lòpata.

Per a la meva, de vergonya, a l’Institut de Formació Continuada (IL3) de la meva universitat (UB) es fa un Màster en Medicina Homeopàtica des de 1995. I no hem estat capaços de frenar-lo. Però mentre al Col•legi de Metges de Barcelona tinguin una Secció Col•legial de Metges Homeòpates, fundada el 1989, poc hi podem fer els simples mortals…


KOMBUCHA

30/12/2012

Sota aquest nom probablement desconegut per la majoria de lectors, s’amaga una beguda relativament popular entre un cert tipus de ciutadans americans. Què és la kombucha? És una beguda produïda per un cultiu simbiòtic de bacteris i llevats diferents. La kombucha mare és la massa gelatinosa dels llevats i els bacteris. S’hi afegeix un líquid ensucrat -es sol fer servir te negre ensucrat, o simplement aigua amb sucre, uns 150 g per litre. Els llevats amb el sucre produeixen etanol, que els bacteris fermenten fins a àcid acètic. Al final s’obté un líquid és considerablement àcid (de pH al voltant de 3), una mica marronós i lleument alcohòlic. Per l’acidesa i l’etanol el cultiu de kombucha es pot mantenir amb certa facilitat fora de condicions estèrils. El líquid es beu o es pren a cullerades, perquè li atribueixen propietats curatives.

El cultiu era conegut a la Xina, d’on va passar al Japó i l’Índia. Va arribar a Europa per Rússia a començament del segle XX, i els anys 1915 era conegut als països bàltics i a Polònia. Més tard, entre el 1925 i el 1930 va arribar a Dinamarca, Alemanya i Txecoslovàquia. I a finals dels anys 40 i principis dels 50 el trobem a Suïssa, França, Itàlia, Portugal i Espanya. Sembla que aquí va ser el 1951, a instàncies d’un metge peruà que es deia Faustino Oliver Rodríguez.

I com es va estenent el cultiu de la kombucha? Potser hi ha algun lector de certa edat -posem més de 65 anys- al que li soni una mica tot plegat. Efectivament, la kombucha és el “bolet”. Expliquem-ho als joves. Una família tenia a casa la massa mare de la kombucha – el “bolet”- en una palangana o recipient cobert amb una gassa. S’anava alimentant amb el líquid ensucrat, i per tant s’anava reproduint i creixent. I de la massa mare que creixia, el costum era separar-ne una part, i donar-la a una altra família, que el cuidava i se’n beneficiava. I així successivament. La transacció era gratuïta, i per això el bolet rebia el nom de bolet de la caritat. També n’hi deien el bolet de la llarga vida, el bolet xinès, el bolet del te o el bolet japonès, entre altres noms.

Jo no en vaig arribar a beure mai, perquè a casa meva no hi creien en aquestes coses -o al menys el meu pare no deixava que entressin- però sí que el vaig veure a casa d’alguns familiars i veïns. Quan n’he begut és ara, a San Francisco. La kombucha la va comercialitzar per primera vegada el 1995 un tal G.T.Dave, quan tenia quinze anys, que en va agafar la recepta de la seva mare. Segons afirmava, ella es va curar d’un càncer de pit agressiu gràcies, en part, a beure la kombucha des de dos anys abans. També va usar quimioteràpia i radioteràpia…

Actualment Dave ven la kombucha via una empresa denominada Synergydrinks, de Beverly Hills, California. Es ven a les botigues de menjar com una beguda refrescant més, amb propietats -afirmen- probiòtiques i antioxidants: un aliment funcional. És de les poques begudes que fa un sediment a l’ampolla però que recomanen no agitar. És un líquid extraordinàriament àcid, parcialment carbonatat per les fermentacions, amb gust de vinagre, o del perfum que li hagin afegit. N’he tastat de la varietat amb gingebre, i el resultat és una barreja de vinagre i aigua de colònia francament desagradable per al meu gust. També hi ha una línia de producte alleugerida dels gustos més forts, i amb menys alcohol però -afirmen- amb les mateixes propietats. A les etiquetes diu que hi ha Lactobacillus Bacterium i S.Boulardii (1 miliard d’organismes de cada tipus per ampolla de mig litre). I, com a antioxidants i àcids orgànics, EGCG (que és galat d’epigal·locatequina, un principi actiu de les galles del te o del roure) 100 mg, àcid glucurònic 10 mg, àcid L(+) làctic, i àcid acètic 30 mg. També té més del 0,5% d’etanol, que s’ha eliminat en la versió light per tal d’evitar que es consideri beguda alcohòlica.

Serveix per res beure kombucha?

Sembla que l’ús terapèutic del bolet és molt antic i relacionat inicialment amb les propietats que s’atribueixen al te, com a substància euforitzant i diürètica. La simbiosi associada al te era coneguda en la medicina xinesa, potser es va originar en les plantacions d’arròs. El preu del bolet va anar ascendint socialment fins a ser considerat, tant entre les classes populars com als salons de la noblesa, un producte de primera necessitat, però molt car. Quan va arribar a Rússia, els monestirs ortodoxos russos posaren a l’abast dels pobres el fong, i els van ensenyar la manera de cultivar-lo i de cedir-ne una part als seus veïns i familiars. Es va difondre la llegenda de que perquè el bolet tingués totes les seves propietats, no es podia adquirir a les farmàcies, i qui en tenia n’havia de donar a qui li’n demanava. Era una cadena de solidaritat com les de capelletes de maresdedéu o de sants, que eren custodiades per una casa durant un mes, i després passaven a una altra casa. Aquí s’afirmava que curava el càncer -naturalment, perquè tot producte esotèric cura el càncer- , la tuberculosi (aquells anys hi havia tuberculosi força estesa), les afeccions hepàtiques, tenia acció sobre la tiroides i, naturalment, un alt poder energètic.

Una de les edicions del llibret sobre la teomicina

Una de les edicions del llibret sobre la teomicina

El metge que va introduir-lo a Espanya afirmava que el principi terapèutic que contenia era un antibiòtic denominat teomicina. Feia poc que la penicilina s’havia posat a l’abast dels pacients, i era el moment d’intentar promocionar nous hipotètics antibiòtics de qualsevol cultiu, en un mecanisme com a començament de segle, en que tothom “descobria” radiacions a tot arreu, reals -raigs X, alfa, beta, gamma, etc- o falses, com els raigs N. Es va discutir si era el cultiu, amb els seus probiòtics, o la pretesa teomicina allò que “curava” les malalties. Al suc del bolet hi van detectar vitamina C i indicis no eficaços d’antibiòtics. A la premsa i a la ràdio va generar controvèrsies entre els defensors i els seus detractors (La Vanguardia Española 26-4-1952). Els laboratoris -holandesos i francesos- que van estudiar el cultiu, van comprovar que amb aigua de l’aixeta, ensucrada al 5%, també es produia, i no calia el te. Pius Font i Quer, alineat amb els escèptics del bolet, afirmava que la teomicina era una falàcia i que les preteses propietats curatives del bolet eren un pur i inofensiu efecte placebo, però que en males condicions higièniques podia desenvolupar soques tòxiques, com efectivament passava.

Recordo perfectament l’Auca del Bolet, una típica auca amb 48 vinyetes, que no he aconseguit trobar per casa. Però sí que he trobat per Internet alguna de les seves rimes:

Un bolet de forma estranya
fa furor a tot Espanya.
Segons el dir de la gent
hauria vingut d’Orient.

I ací comença l’història
d’aquest bolet ple de gloria.
El suc d’aquest hongo-mina
té per nom teomicina.

Ho cura tot: ulls de poll
cor agre, la grip, el goll,
les picors de tota mena
i fins els dolors d’esquena.

i acabava així:

Un psiquiatre distingit
“pobres llunàtics” ha dit
que el bolet de tanta fama
és una pura camama,

i que ell, per moltes raons
prefereix els rovellons.
I ademés, que si això dura
i ningú no hi posa cura,

molta gent -ho diu clar i net-
es tocarà del bolet.

I qui s’ho beu avui això? A Espanya, cercles d’iniciats al voltant d’herbolaris, i grups amb pràctiques properes a l’esoterisme: hi ha qui asseca el cultiu i el polvoritza i l’usa com a amulet. Pel món a les cases es preparen per aquests mètodes, a més de la kombucha, kèfir, kumis, tibicos i dotzenes de simbiosis més. Als USA, a més de fer-se a algunes cases, es compra el líquid kombucha als supermercats relacionats amb productes ecològics, de productes locals, de comerç just, i de productes orgànics, que és com allà en diuen dels aliments biològics o ecològics. Però l’administració americana obliga a posar a l’ampolla l’avís de que no té cap propietat terapèutica, i que es tracta simplement d’un producte alimentari.

Ampolla de kombucha

Informació nutricional

Avís legal

Qui es podia imaginar que al cap de quasi seixanta anys em tornaria a trobar amb el bolet? Tot torna. Deu ser el retrofuturisme

Ampliació 23-4-2015. Per primer cop a Barcelona veig anunciat un taller per fer artesanalment la kombucha, aquí [+]. Tu mateix.


TERÀPIES “NATURALS”

28/12/2011

El Ministerio de Sanidad espanyol ha tret a finals de desembre de 2011 un document preliminar sobre avaluació d’una llarga llista de teràpies no reconegudes per la medicina oficial. Es pot trobar aquí.

L’objectiu a llarg termini que pretén l’informe és donar les bases per a la regulació de les activitats al sector: qui pot ser terapeuta, quina titulació s’ha de tenir, quines teràpies es poden oferir, o com es pot fer la publicitat sense oferir falses esperances.

El document és llarg (97 pàgines) però interessant. S’hi identifiquen fins a 139 tècniques, de tota mena: musicoteràpia, drenatge limfàtic, ioga, reiki, teràpia floral, fitoteràpia, acupuntura, homeopatia, feng-shui, geobiologia, crudivorisme, zero balancing, sofronització… Hi ha diverses teràpies que pretenen actuar sobre malalties, però moltes busquen simplement el benestar emocional, l’alleujament de dolors, o la reducció de l’estrès.

L’equip d’experts redactors han analitzat les publicacions científiques en les que es detallen l’eficàcia de les tècniques, i les conclusions són decebedores, i a mateix temps, esperables. No troba eficàcia demostrada, segons els paràmetres d’avaluació d’eficàcia terapèutica reconeguts internacionalment, a gairebé cap de les teràpies, més enllà de l’efecte placebo. Només algunes comptades aplicacions de l’acupuntura (nàusees postoperatòries, dolor dental postoperatori, cefalees tensionals episòdiques o cròniques) semblen mostrar eficàcia. L’informe és especialment detallat amb l’homeopatia, a la que no atribueix cap virtut curativa. També destaca l’informe que la major part d’aquests tractaments són innocus, però no tots estan exempts de riscos si es fan per part de personal no preparat: penso en la pràctica de la moxibustió, que consisteix en cremar parcialment cons d’arrel d’artemísia sobre els punts d’acupuntura de la pell del pacient.

Una frase lapidària de l’informe, destacada i en negreta, és que, malgrat que és molt escàs el nombre d’estudis de prou qualitat sobre evidències d’efectivitat, “aquesta absència de demostració d’eficàcia no ha de ser considerada sempre com a sinònim d’ineficàcia“. Aquest argument, que metodològicament és indiscutible, portat al límit en altres entorns portaria a deduccions alarmants: Se’ns considera a tots potencials delinqüents? No es podria acomiadar ningú perquè, encara que no hagi demostrat cap aptitud per a un lloc de treball, ens pot sorprendre en un futur?

Particularment em sembla criticable de l’informe un parell d’aspectes de llenguatge, no de metodologia. Quan es fa la descripció de les diferents tècniques el llenguatge usat és el de les mateixes tècniques, sense distànciament crític. És com si fos cert el que les tècniques afirmen. Per exemple, quan descriu la teràpia dels diapasons, afirma: “Diapasons. Són instruments musicals perfectament afinats (…) per practicar la sonoteràpia. Així s’aconsegueix arribar a l’arrel de la malaltia mitjançant les vibracions per simpatia“. Jo crec que caldria dir que “els seus adeptes afirmen que s’aconsegueix arribar a l’arrel de la malaltia mitjançant les vibracions per simpatia, malgrat que no detallen què és el que vibra i per què, en vibrar, es curaria una malaltia“. Aquest només és un exemple, però el mateix passa amb les altres 138 tècniques descrites i avaluades.

Un altre dels punts criticables de l’informe és el seu mateix títol, “Terapias naturales“. El mateix informe adverteix que usa aquest terme perquè és així com molta gent coneix aquestes teràpies, que reben també altres denominacions, com “medicinas/terapias alternativas, medicinas/terapias complementarias, medicinas/terapias no convencionales, medicina tradicional“. Preferint aquest nom està donant validesa a aquestes teràpies, i les posa en peu d’igualtat amb les altres teràpies, que denomina amb el nom de medicina convencional.

Què tenen de naturals algunes de les teràpies descrites? L’homeopatia té procediments de fabricació de les boletes similars als dels fàrmacs, amb extraccions, dilucions, sucusions, concentracions, i altres procediments idèntics als de la indústria farmacèutica a la que pretenen imitar i amb la que voldrien confondre-s’hi. L’acupuntura usa actualment agulles de diàmetres finíssims, d’acer inoxidable especial, d’un diàmetre d’entre 0,12 i 0,35 mm , amb mànec de polipropilè, i esterilitzades amb òxid d’etilè: tot d’alta tecnologia actual, molt lluny de les agulles de fusta primitives. L’acupuntura actual, natural?

Si perdem el llenguatge perdem el relat, i per tant, perdem la credibilitat. El sistema sanitari vigent ja l’ha perdut molt, la credibilitat, en tot el que és el tractament de les petites molèsties. Francesc Escribano, conegut periodista i director de programes de nous formats de la televisió pública catalana, afirmava en una recent nota a “El Periódico de Catalunya” que ell, que no hi entén, llegeix l’informe sobre teràpies naturals, i veu que els experts diuen que no curen; però que ell va a tractar-se amb homeopatia i s’hi troba bé, i que al menys aquests terapeutes l’escolten i s’hi estan una estona, i que per això ell seguirà usant ambdos sistemes terapèutics, el convencional i l’alternatiu.

Contra aquest tipus d’arguments no hi ha res a fer. Una mateixa persona no pot alhora usar l’homeopatia, el medicament tradicional i no usar res. Per sort, la major part de dolències remeten espontàniament. La meva mare em deia: “La grip tractada amb medicaments dura set dies, i sense medicaments, una setmana“.


SOM EL QUE FEM? SOM EL QUE MENGEM?

23/09/2011

El FC Barcelona i la Fundació SHE han engegat una campanya, amb la imatge de Gerard Piqué quan era més jove, on hi figura l’eslogan “Som el que fem. Som el que mengem“. A veure si puc convèncer el lector de que aquesta frase és buida de contingut i obre la porta a demagògies i errades que porten a llocs molt llunyans del que la campanya vol.

La Fundació SHE (Science, Health, Education) liderada pel Dr. Valentí Fuster, té per objectiu, amb aquesta campanya, fomentar bons hàbits nutricionals i esportius per tal que els nens i els joves facin exercici, mengin menjar adequat i es freni la pandèmia d’obesitat infantil i juvenil que, amb les seves seqüeles, serà una plaga dels propers anys. Coïncideix la campanya amb l’estratègia NAOS del Ministeri de Sanitat, que persegueix objectius similars.

Però, calia dir que som el que fem, i que som el que mengem?

Som el que mengem. Menjo pastanagues i, per tant, som pastanagues. Mengem carpaccio de vedella i som carpaccio de vedella. Bestiesa.

Ah, que és una metàfora. Que no vol dir “som el que mengem” sinó que vol dir que si no mengem bé, no estarem bé. Doncs si vol dir això, digui-ho, sisplau.

I, què és menjar bé? Doncs aquí, ja depèn de qui escoltem. L’eslogan “Som el que mengem” l’han usat els activistes antitransgènics. És que la campanya pretén que no mengem transgènics? Doncs ja ho han aconseguit, perquè no en mengem. A Espanya, ni que estigui autoritzat, cap empresa posa OMG als seus preparats, i no es venen OMG al mercat. La insulina dels diabètics, sí que és de bacteris transgènics.

Menjar bé serà menjar menjar ecològic, que a vegades també usen el mateix eslogan? Tampoc, perquè menjar cada dia per dinar una ecològica hamburguesa de 250 g amb mig quilo d’ecològiques patates i un litre de suc d’ecològica fruita o de biodinàmic vi, i un ecològic gelat topped amb mig litre d’ecològica nata d’una ecològica llet no serà tampoc menjar bé. Ni que sigui menjar local, ni de quilòmetre zero, ni de comerç just. La campanya tampoc vol dir això.

Què és, doncs, menjar bé? El Dr. Fuster, en els seus llibres, i la major part de metges i dietistes ho deixen ben clar: menjar bé és menjar una mica de tot, res en excés, sense saciar-se, de temporada en el possible, fruita i verdura fresques, poc processat, menys carn que ara, més fruites i verdures que ara, més cereals que ara, menys dolç, fugir de dietes-miracle, …
Per què han hagut d’anar a agafar un eslogan amb connotacions tan esbiaixades?

No valdria la pena comentar l’altre eslogan. Som el que fem. Faig parets, sóc un paleta. Trivial.

Però no, també és una metàfora. Vol dir que si fas un exercici adequat, seras una persona sana.

Es veu que si no poses un eslogan enrolladet, colegui, emocional i buit de contingut ja no es pot fer una campanya com cal.

Quin eslogan podriem inventar? No és fàcil fer eslogans. Serem demà segons el que mengem avui. No, aquest segons al mig no va.

Abans ho deien d’altres maneres: Tal faras, tal trobaras. Tan moral com els de la campanya actual, però més cert. Carn fa carn i vi fa sang. Més brutal. Fals, però al menys concretaven…


LOS PRODUCTOS NATURALES ¡VAYA TIMO!

19/09/2011

Dins de la col•lecció ¡Vaya Timo!, d’editorial Laetoli, J.M.Mulet , professor de biotecnologia de la Universitat Politècnica de València, publica un magnífic pamflet contra la mitificació dels productes dits naturals. En una anàlisi implacable, directa i amb llenguatge contundent, analitza l’alimentació natural, els transgènics, la medicina natural, la farmacopea natural, la llar natural i l’energia natural. I, en un capítol gairebé còmic, ens dóna regles per poder-nos convertir en un metge naturista. Si ho llegís algun, cosa improbable, s’enfadaria…

Òbviament en 139 pàgines no es pot fer una anàlisi rigorosa i seriosa del tema. El llibre, com tots els de la col•lecció, pretén ser –i a fe que ho aconsegueix- un argumentari per demostrar que els productes naturals són una creació publicitària, que són com els altres -i en algun cas pitjors perquè hi ha casos en que són més insegurs-, i que no tenen cap de les propietats que els venedors els hi atribueixen.

Llàstima que aquest llibre només el comprarem els que ja estem convençuts de tot això, i no servirà per a canviar les opinions del públic inclinat a aquest tipus de productes o teràpies. Que no pateixin els del supermercats Veritas (“Menjar de veritat“), que aquest llibre no els farà baixar les vendes. Jo, que compro a botigues que venen menjar de mentida, ho seguiré fent, em seguiré intoxicant i em moriré abans.

Per cert, trobo que els supermercats Veritas són de l’empresa Ecoveritas, fundada per la família Elías (antics propietaris de Caprabo), Carles Torrecilla (professor d’Esade), Josep Pont (propietari del grup Borges) i Joan Martí (de rellotges Berenson). Dubto que es creguin la publicitat del que venen.

Mentres s’ho creguin els clients…


LA TAULA PERIÒDICA DELS MEDICAMENTS

02/09/2011

El terme nutricionista no té el mateix valor a la nostra societat que a les societats anglosaxones. Aquí es refereix a un professional de la salut amb coneixements sobre nutrició humana, sobre el valor dels aliments, i que pot dissenyar una dieta adequada a unes necessitats individualitzades o col•lectives. Pot avaluar un producte alimentari, sap a quins aliments hi ha què, sap que un mateix nutrient s’absorbeix a l’organisme de formes diferents segons en quin aliment és present i en quin entorn es troba, … En resum, un expert, que es basa en els conceptes científics genuins sobre nutrició, química dels aliments i fisiologia, iniciats per Liebig i altres investigadors al segle XIX.

En canvi, el nutritionist, és en terminologia anglosaxona, poc més que un xerraire que, sense una preparació específica i sense coneixements, pontifica sobre els aliments. Aquí serien els que escriuen en els suplements publicitaris dels diaris sense que consti la seva titulació. En la literatura que publiquen, al servei de la venda de productes, sempre creuen detectar deficiències i aconsellen sense criteri suplements alimentaris específics. Com si, per art de màgia, la ingesta d’una determinada quantitat d’un nutrient –ferro, lisina, magnesi, taurina- tingués efectes reparadors globals sobre l’organisme. Fruit d’aquesta visió esbiaixada i amb una bona component màgica, les nostres farmàcies i centres de parafarmàcia estan plenes de suplements vitamínics, minerals, herbes, extractes, … no regulats com a medicaments. I més que n’hi haurà. Que no vol dir que en algun cas no funcionin, però que es prenen la majoria de casos de forma no controlada, no sistemàtica i per consell de no professionals.

A San Francisco (Califòrnia), ciutat creadora de tendències i receptora de cultures de tota mena, hi ha la botiga més gran que he vist sobre productes orgànics, biològics, herbes, teràpies alternatives, fórmules ayurvèdiques, homeopatia, vegetarianisme i veganisme, higiene no química, slow food, dieta paleolítica (això existeix), menjar de quilòmetre zero (allà en diuen local), de comerç just… La botiga, que és una cooperativa, es diu Rainbow Grocery, és com un hipermercat d’aquí i hi ha una increïble varietat de productes. Per exemple, més formatges i vins catalans que a la major part de les nostres botigues; més de vint varietats d’arròs; centenars d’espècies, envasades o en venda al detall; dotzenes de cafès, tès, … Costa més de trobar-hi sucre refinat, farina refinada, galetes “normals”, gelats, carn, peix. …

Tota la part dels suplements alimentaris i minerals està classificada per quin és el principi actiu. I allà podem veure una enorme varietat de capsetes i ampolletes classificades per elements. Em consten els següents: liti, silici, fósfor, sofre, potassi, calci, vanadi, crom, manganès, ferro, coure, zinc, germani, seleni, estronci, molibdè, plata, iode. Total 18. Déu n’hi do! Alguns, en diferents formes de presentació: ferro i ferro líquid; plata i plata col•loïdal. En trobariem més, amagats per entre els remeis homeopàtics, que inclouen mercuri i altres elements nefastos, però que, segons els principis homeopàtics, curen allò mateix que provoquen si es prenen en dosis homeopàtiques.

No vol dir que es venguin els elements com a tals substàncies, sinó, en la major part de casos, en forma de sals, i en tota mena de dosis i formats. N’adjunto una foto-muntatge, que no dóna ni una remota idea de la magnitud i varietat de productes. Només hi veiem els cartells, però no s’aprecia la quantitat de capsetes que hi ha a sota de cadascun.

De la mateixa manera que ara fa anys vaig proposar la Taula Periòdica dels Aliments, incorporada també al llibre La truita cremada, que molts centres de secundària han assumit com a proposta de treball, penso que ara ens trobem davant de la Taula Periòdica dels Medicaments.

Llàstima que aquesta exuberància sigui una mostra del caràcter hipocondríac de la societat en que ens estem instal•lant, i que busca un remei per a cada nova por.

Rainbow Grocery, San Francisco (CA)