ELS PLATS DE CORTES ISLAND I LES CAMISES DE MUMBAI

07/09/2017

Ja fa força anys -2003- vaig escriure un article que després va ser un capítol del llibre “La truita cremada“. L’article es deia “A contracorrent“, i un dels seus apartats era “Les camises de Mumbai“. Pots consultar-lo aquí [+]

Ves per on, l’he reviscut aquest estiu.

Cortes Island es una isla de mil habitants permanents -a l’estiu tres mil- situada força al nord de Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), i allà vaig passar-hi uns dies, a una propietat –Channel Rock– d’una branca de la meva família americana. És una possessió molt gran, amb bosc, jardí i diverses casetes independents de disseny molt acurat, per fer-hi activitats formatives o estades relaxades. Realment cal tenir capacitat de relax, perquè per arribar-hi des de San Francisco -on viu la família- cal agafar dos avions, llogar un cotxe, agafar dos ferris, fer uns quilòmetres per carretera i pista, i vint minuts de camí a peu creuant el bosc pel camí de la Caputxeta, amb llops i tot. Alternativament, un taxi-barca que et deixa a una platja rocosa sense embarcador. No s’hi arriba d’altra manera.

Van fer les cases a un indret on hi havia viscut molts anys l’escriptora, periodista i conservacionista canadenca Gilean Douglas [+]. En morir ella el 1993, la fundació que havia creat va fer-se càrrec de la propietat, va construir-hi noves casetes i va modernitzar una mica tot plegat. No hi havia -ni hi ha- wifi, ni gairebé cobertura de telèfon, i poca aigua corrent, que ve d’un torrent proper i de la que només és tractada una fracció. Ara hi ha plaques fotovoltaiques per la llum i els refrigeradors, però els lavabos segueixen sent pous secs sense aigua. Tot, seguint les directrius de la fundadora, austera i espartana, però que tenia servei domèstic…

Hi poden viure fins a trenta persones entre els diferents espais, que solen fer l’àpat principal -el sopar- de forma colectiva. I cal després rentar els plats, cosa que fan els mateixos estadants. Un dels principis del lloc és estalviar aigua, i per a això tenen cinc palanganes, una al costat de ‘altra, plenes amb aigua, i la primera amb sabó. Primer es netegen els plats de les restes orgàniques, que serviran per fer compost. I passen a la primera palangana amb sabó -naturalment ecològic i derivat de plantes-, on es renten de forma convencional. Els plats sabonosos passen a una segona palangana, on hi ha inicialment aigua neta, i s’esbaldeixen. Hi ha tres palanganes més, també amb aigua neta a l’inici. A mida que li passen plats la primera palangana d’aigua d’esbaldir va quedant sabonosa, i la tercera palangana d’aigua inicialment neta es va tornant també sabonosa, i així fins a la cinquena. Al final de la cadena hi ha una primera palangana amb sabó i aigua totalment bruta, quatre palanganes de més a menys sabonoses, i els plats nets al final. Els plats que en surten es poden eixugar sense gaire recança i considerar-los nets, que ho estan.

Es podria anar esbaldint els plats sota l’aixeta, però probablement es consumiria més aigua que la necessària per omplir totes les palanganes. Caldria calcular-ho. Pel que vaig veure dels dies que em va tocar a mi rentar plats, no calen cinc palanganes: amb quatre, i a vegades amb tres n’hi hauria hagut prou, depenent del què s’hagi menjat.

I què hi té a veure tot això amb les camises de Mumbai? A Mumbai hi ha uns grans rentadors municipals a l’aire lliure -el Dhobi Ghat-, on van a parar totes les robes brutes dels hotels de la ciutat i també roba de particulars, amb un sistema d’identificació complex. Com que també hi ha penúria d’aigua, el procediment de rentatge consisteix en rentar la roba bruta amb aigua no del tot neta, sinó aigua sabonosa que ja ha rentat roba anteriorment però que encara no és del tot bruta. I la roba així rentada. parcialment neta, es passa a uns altres safareigs on hi ha aigua no del tot neta però prou neta com per rentar la roba parcialment neta del safareig anterior. I així successivament. El procediment s’assembla al dels plats, però amb una diferència: els plats es mouen però l’aigua es queda a les palanganes, i en canvi a Mumbai es mou la roba d’un safareig a l’altre, i també mouen l’aigua a mida que es va embrutant.

Els rentadors públics de Mumbai


El procés de Mumbai és un procés en contracorrent típic de les indústries: es mouen un sòlid i un fluid en contacte, o dos fluids per canonades juxtaposades, en sentits contraris. Aquests procediments permeten transferir la calor d’un fluid a un altre de la forma més eficaç possible, i, en processos industrials més complexos d’analitzar aquí, es pot procedir a destil•lacions més eficaces, o processos d’extracció amb el mínim consum de dissolvent extractor, com és el cas del rentatge, de camises o de plats.

Refredant arròs: cinc porcions d’arròs i cinc d’aigua


Que el procediment és més eficaç des del punt de vista de l’estalvi es pot veure amb quatre números que es poden consultar a l’article original. Vaig agafar com a exemple el procediment de refredar arròs bullit. Imaginem que tens 1 kg d’arròs bullit a 100ºC i 1 kg d’aigua a 0ºC per refredar l’arròs. Si simplement els barreges acabes tenint 2 kg de barreja a 50ºC aproximadament. Però si divideixes l’arròs i l’aigua en porcions pots millorar-ho molt: si fas dos mitjos quilos d’aigua i primer barreges l’arròs amb mig quilo d’aigua i després amb el següent mig quilo, acabaras tenint l’arròs a 44,4ºC i l’aigua a 55,6ºC, millor que abans, perquè tu el que vols fer és refredar l’arròs. I si fessis el mateix procés, ara amb dos mitjos quilos d’aigua i dos mitjos quilos d’arròs, amb les combinacions adequades arribaries al final a que l’arròs el tindries a 37,5ª i l’aigua a 62,5ºC. I amb deu porcions de cada arribes a arròs a 17,6ºC i aigua a 82,4ºC. En el límit, pots imaginar que si dividíssim l’arròs i l’aigua en infinites porcions, al final podries arribar a tenir l’arròs a 0ºC i l’aigua a 100ºC… a costa d’un temps infinit i infinites operacions de barreja, naturalment. A la figura adjunta es mostra el procés quan dividim l’arròs en 5 porcions de 0,2 kg cadascuna, i li fem passar successivament cinc porcions d’aigua 0,2 kg cadascuna. Es pot anar veient l’evolució de les temperatures respectives.

Tot plegat, el que mostra és que l’optimització de l’estalvi d’energia o d’aigua és factible, però requereix modificar els processos clàssics, normalment amb més inversions. Però cal anar-hi progressivament.

Pensa-hi cada vegada que refredes l’arròs bullit…

Anuncis

COLORS A L’ASFALT

06/11/2011

Avui que plou és el dia idoni de veure arcs de Sant Martí al terra asfaltat. No són, en sentit estricte, arcs de Sant Martí, però en tenen els colors. A la foto, a la taca grossa, s’aprecien tres cercles vermells, que en un arc de Sant Martí genuï no es veuen mai.

Quan es vessa una mica de benzina al terra mullat, la inmiscibilitat de l’hidrocarbur fa que es quedi a sobre, flotant. Es forma una capa de benzina a sobre de l’aigua, d’un gruix imperceptible. I aquí es manifesta un fenomen físic ben conegut, però que no és elemental d’explicar.

La llum visible A, en incidir a la superfície de la benzina –la interfase benzina-aire- , en part es reflecteix (raig B) i en part es refracta. Estem acostumats a veure-ho, això. Quan mirem a l’exterior des de dins d’un tren o metro, a vegades els vidres semblen miralls i a vegades, a més del mirall, ens permeten veure l’exterior. Aquí ens passa això: part de la llum es reflecteix i part penetra. Aquesta que penetra, en part es difracta (es descompon en els colors de l’arc de Sant Martí, com si fos un prisma) (raigs C). I el feix de raigs C, en arribar a la interfase benzina-aigua, en part s’hi reflecteixen (raigs E) i en part penetren a l’aigua (raigs D). Aquesta darrera part és la que il•lumina el terra. Però la fracció E que rebota en la interfase benzina-aigua torna a creuar la benzina, arriba a la interfase benzina-aire, i surt cap a l’aire (raig F), també difractant-se en sortir.

Els que som a fora veiem, doncs, dos raigs procedents de la taca, el raig B, reflectit de forma simple com un mirall, i el conjunt de raigs F difractats. Però els raigs F van retardats respecte del B, perquè han hagut de travessar la capa de benzina dues vegades, i el recorregut és tant més llarg com més inclinada fos la llum incident A, i com més gruixuda fos la capa de benzina, que no és uniforme a tota la taca.

El resultat és que hi ha part de la llum de sortida F que es suma de forma constructiva a la llum reflectida B (que al seu torn és una suma de totes les llums del color de l’espectre solar), donant franges de color intens; i zones on la suma d’ambdues radiacions s’anul•la. És la suma destructiva perquè van desfassades. Això tan simple de dir és complicat d’explicar, però el fet és que a vegades, sumant dos raigs de llum la resultant és més llum, i a vegades és la foscor. El resultat final és tota una gamma de colors distribuits regularment, que és el que veiem a la taca. El fenomen té un paral•lelisme clar amb l’aparició de franges de colors en les bombolles de sabó. En aquest cas es tracta de dues interfases aire-aigua, a un costat i a l’altre de la làmina de la bombolla.

Això que és un divertiment té importants implicacions a l’òptica, perquè el disseny de cristalls del gruix adequat permet construir dispositius que deixin passar determinades freqüències o no, etc, etc. Qui estigui més interessat en el tema que busqui “làmina semiona” i “làmina quart d’ona“. Jo no en sé més.


ECOBOLES

03/05/2010

A l’Avui d’avui 3-5-10 l’Eva Piquer (“Vull ser una dona bio“) confessa que després d’usar boles ecològiques ha tornat als detergents de sempre.  Recentment n’he escrit un article desenfadat i una comunicació seriosa a les 40 Jornadas del Comité Español de la Detergencia.  El resum: es renta roba força neta, i l’aigua sola també renta. A partir d’aquí…


Fira del Sabó de Montgai

29/04/2010

El diumenge 25 d’abril es va celebrar la Fira del Sabó a Montgai, municipi de la Noguera. A més de parades i estands de sabó artesanal , embotits i formatges, hi havia un taller de fabricació de sabó pel procediment clàssic de reacció d’oli amb sosa càustica en calent. Els triglicèrids de l’oli s’hidrolitzen donant glicerina, que es barreja amb l’aigua del procés, i les sals sòdiques dels àcids grassos de l’oli, principalment oleat de sodi. Aquest oleat és menys dens que l’aigua i sura. Després es purifica i es premsa, i queda una massa de sabó d’uns cinquanta cm de diàmetre i uns deu d’alçada, que es talla amb un filferro a trossos més o menys regulars.
Química aplicada. Llàstima que fessi l’operació sense ulleres de seguretat, imprescindibles per treballar amb hidròxid de sodi calent. Ens van dir que en anys successius ja ho tindrien en compte.
El proper darrer diumenge d’abril faran la tercera edició de la Fira.