CONF-USA ETIQUETA?

Orxata contra Lavoisier

Fa uns dies vaig penjar del meu compte de Facebook una etiqueta d’una orxata que anava visiblement contra la llei de Lavoisier o principi de conservació de la matèria: hi havia més sucres que hidrats de carboni totals. Es tractava d’un error. Fins aquí és una broma.

El 23 de maig de 2016 l’agència Reuters donava a conèixer que la Food and Drugs Administration (FDA) dels EUA havia canviat lleugerament la normativa de l’etiquetat dels aliments envasats. Me’n vaig assabentar via un tuit de la revista Investigación y Ciencia, que ho havia publicat a la seva web [+]
L’objectiu del canvi ha estat facilitar que l’usuari tingui una consciència més clara del que està ingerint, i per aquesta via, si li cal, pugui tenir elements per modificar la seva dieta en un sentit més saludable. Els canvis en els nous criteris alimentaris són deguts als nous coneixements científics adquirits els darrers anys, i especialment dos aspectes: el primer, la necessitat de que es redueixi globalment la ingesta del sucre afegit als aliments, sigui sucre blanc o integral, xarop de fructosa o qualsevol dels altres edulcorants calòrics. El segon criteri és no considerar tan rellevant com fins ara la quantitat de calories procedents dels greixos -factor demonitzat fins fa poc- i destacar només la quantitat de calories totals dels aliments.

La quantitat total de calories es dona ara amb un tipus de lletra més gran i destacada. No s’hi indiquen específicament les calories que provenen dels greixos (tot i que és fàcil de calcular: són els grams de greix multiplicats per 9). I hi apareix una nova ratlla, just a sota dels sucres totals, en que s’indica la quantitat de sucres afegits.

Per a aquesta darrera magnitut s’ha definit un nou valor de la Ingesta Màxima Diària recomanada (els %Daily Values, %DV) . Per a una dieta de 2000 kcal/dia, i pel que fa als sucres afegits, recomanen no superar els 50 g al dia per a majors de 4 anys. La resta de %DV segueixen igual que abans: màxim 65 g de greixos, dels que màxim 20 g de saturats; menys de 300 mg de colesterol; menys de 2400 mg de sodi; i menys de 300 g d’hidrats de carboni totals, inclosa la fibra alimentària (de la que es recomana un màxim de 25 g). Hi ha també valors establerts per a diferents minerals i vitamines, dels que n’hi ha una llarga llista.

Per a aquesta dosi ingerida, i per a cada nutrient, fan constar a l’etiqueta el percentatge que això representa del valor d’ingesta màxima admissible d’aquell nutrient (%DV).

Nutrition facts: etiqueta d’exemple

Mirem l’etiqueta adjunta, corresponent a algun producte que no se’ns diu quin és, si és que és algun producte si no és només un exemple. Les quantitats que n’hi ha en una ració de 55 g són els valors en grams al costat del nom de cada nutrient.

La informació nutricional que la FDA considera més rellevant és quin percentatge de cada nutrient del total que hem de menjar en un dia com a màxim estem ingerint en cada ració de producte. Aquest és el percentatge que surt en negreta a la dreta de cada nutrient.

Això pot portar a confusió a certs usuaris en llegir les etiquetes, confusió que em consta que es produeix. Veiem de l’etiqueta que en una dosi de producte el total de carbohidrats és de 37 g, i de sucres 12 g, dels que 10 g són sucres afegits. Aquests 37 g de carbohidrats representen el 13% del valor diari admisible de carbohidrats, que és de 300 g. Els 10 g de sucres afegits representen el 20% del seu DV, que és de 50 g. La quantitat absoluta de sucres afegits -10- és, naturalment, molt més petita que la quantitat total de carbohidrats -37-, però en canvi és un percentatge molt més gran de la ingesta diària admissible -20 i 13, respectivament. És lògic, perque el valor de la DV dels carbohidrats (300 g) és sis vegades més gran que el dels sucres afegits (50 g).

Un error que es pot donar en llegir aquesta etiqueta ve donat per un hàbit que tenim arrelat inconscientment: quan veiem percentatges en columna, instintivament els sumem i volem que donin cent. Però aquí no estem parlant d’ingredients, sinó dels diferents nutrients, i un valor no té res a veure amb un altre, ni té cap sentit sumar-los.

A Europa, des del grup d’alt nivell europeu de la Comissió Europea sobre Nutrició i Activitat Física, es recomana als estats membres que segueixin estratègies per reduir el consum de sucres en un 10% per a l’any 2010. Això no és gaire, si es té en compte que a Espanya (dades de 2011) s’ingerien uns 100 g de sucre per part dels homes, el doble que el valor màxim recomanat als EUA. L’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) el 2010 recomanava que la ingesta total de carbohidrats, incloent la fibra alimentària, no fos superior al 45 a 60% de l’energia diària. Per a una dieta de 2000 kcal, això representa un màxim de 1200 kcal. A 4 kcal cada gram de carbohidrat, això implica els 300 g de carbohidrats màxims diaris, coïncidents amb la proposta de la FDA. Pel que fa als sucres afegits, l’EFSA creu que hauria de ser com a màxim del 20% de l’energia diària, basant-se en dades sobre diabetis. Això serien 400 kcal, és a dir 100 g de sucre, el doble que la FDA. La mateixa EFSA reconeix que molts estats membres, quan legislen sobre això, redueixen aquest valor a la meitat, seguint la proposta de la FDA.

A partir de desembre de 2016 a Europa totes les etiquetes de productes preparats -amb algunes excepcions- han de donar les dades nutricionals bàsiques: energia, greixos, greixos saturats, hidrats de carboni, proteïnes, sucres i sal. És opcional indicar altres tipus de nutrients, com àcids grassos mono o poliinsaturats, polialcohols, midó, fibra alimentària, vitamines o una llarga fila de minerals. Aquí no és obligatori, per ara, indicar les quantitats de sucres afegits. És obligatori indicar els nutrients voluntaris si es destaquen a la publicitat.

Aquests valors de nutrients s’han de donar sobre 100 g o 100 mL de producte ingerit. Molts productes ja ho indiquen des de fa anys. Només alguns productes diuen, a més, els valors ingerits per ració ingerida. Un exemple és l’etiqueta adjunta, de Nesquik, que sempre ha donat molta més informació que la obligatòria. Dóna els valors nutricionals per a 14 g de Nesquik i 200 mL de llet semidescremada. Això representa un got de llet amb un parell de culleradetes de producte. En aquesta etiqueta, IR vol dir la Ingesta de Referència d’un adult mitjà, el valor de 2000 kcal . I VRN indica els Valors de Referència de Nutrients, valors sobre els quals s’han fet els càlculs de nutrients.

Si aquesta etiqueta fos feta als EUA, hi sortiria una nova fila de nutrients, la de sucres afegits, que serien 10,6 g, proviments dels 14 g de Nesquik. La resta de sucres per ració, és a dir 9,9 g deriven de la llet, que sol tenir de 4,6 a 5 g de lactosa cada 100 mL. Els sucres afegits del Nesquik, doncs, corresponen a un %IR de 21,5 suposant un valor màxim acceptable de sucres afegits de 50 g/dia. El valor total de carbohidrats per ració és de 21 g, que per a una ingesta màxima de 300 g/dia corresponen a un 7%. Els valors indicats a l’etiqueta són respectivament de 23 i 8%, propers als calculats aquí. La discrepància és atribuible als arrodoniments de decimals.

L’etiqueta USA dóna més informació pràctica, però pot ser més confusa que l’europea, més cartesiana però menys inmediata. El meu pronòstic és que a Europa s’anirà evolucionant cap al model EUA, tant pel contingut com, sobre tot, pel format, avui i aquí molt caòtic.Aquest rectangle blanc amb el títol Nutrition Facts, igual per a tots els productes, és envejable.

Per cert, quin producte deu ser el de l’etiqueta americana? Hi ha 8 racions de 55 g a l’envàs, o sigui que és un envàs de 440 g. Entre greixos (8 g), carbohidrats (37 g) i proteïnes (3 g) hi ha 48 g a cada ració, i la resta deu ser aigua. És un producte força sec, només amb 7 g d’aigua, un 13%. És un producte ensucrat amb 10 g de sucres afegits, i amb 4 g de fibra, greixós i amb sucres dels altres. Es menja a granel, perquè la ració és de 2/3 de tassa, o 55 g. Deu ser un cereal d’esmorzar. En tot cas, és una ració més alta que a que recomanen aquí per a un nen, que és d’uns 30 g.

Informació nutricional del Nesquik actual

PAGAR PEL QUE NO HI HA

Dels dies 9 a 12 de juny de 2015 es va celebrar a Barcelona el congrés “Otras formas de comer: elecciones, convicciones, restricciones“, més sociològic que de tecnologies de la nutrició i els aliments. Hi vaig presentar una comunicació amb el títol “Pagar por lo que no contiene“, que es pot trobar completa aquí [+]. En faig un resum en deu idees, amb les principals il•lustracions (en castellà). Pots fer clic a cada imatge per ampliar-ne el detall.

1. S’ha passat en pocs anys d’aliments “que ho volien tenir tot” a aliments que “no tenen res“. Com ha estat possible aquest canvi? Perquè hi ha molts tipus de consumidors, sotmesos a moltes influències variades.

2. A l’inici de la publicitat dels aliments n’hi havia prou amb la simple menció de la seva existència.
Després se’n destacava alguna propietat particular (vegeu més detalls sobre aigües minerals radioactives aquí: [+])

3. Els arguments nutricionals han estat importants, basats fins i tot en el Gènesi, o en la presència de substàncies que no són majoritàries. I tan important és el que se’n ha tret com el que hi queda, com publiciten els aliments light, 0% o 0,0%.

4. Els aliments funcionals s’han introduit amb força, per “curar” els que encara no estan malalts. I fins i tot algunes etiquetes semblen prospectes de productes farmacèutics [+], [+], [+].

5. Es publiciten productes comuns amb propietats exòtiques i medicines no convencionals. El que es mostra a la figura és simplement una xucrut, però aiurvèdica…

6. La por a sucres, greixos, alergens, transgènics, sal, additius, etc, fa que se’n publiciti la seva absència, fins i tot en productes que no n’havien contingut mai.

7. Les empreses publiciten els seus valors socials en temes mediambientals, de respecte a les poblacions originals, i als animals [+].

8. Alimentar-se cal que sigui divertit, en segons quin tipus de productes, infantils o no [+].

9. En resum, els valors que tenen avui els consumidors són molt variats i contradictoris entre ells, però com que en l’acte de comprar i consumir no s’apliquen simultàniament, no es veuen com a contradicció personal: no pot ser alhora exòtic i kilòmetre zero, per exemple.

10. I, quin futur ens espera? Quatre idees prospectives:

No sé si anem bé.

EXPERIMENTS AMB LA NESPRESSO

Em molesta començar un article citant una marca, i més si és una d’aquestes marques que han aconseguit els monopolis mentals de molta gent, com Apple, amb un sistema propi i incompatible amb altres, i amb una atenció al client llepissosa. Deu ser un sentiment d’inferioritat per part meva…

Però bé, a casa tenim una nespresso, que no sé si posar amb majúscules, com a marca que és, o amb minúscules, com a gairebé nom comú, com tebeo. Ho posarem amb minúscules, petita venjança. Intentem veure quins experiments ens permet fer, i què podem descobrir fent-los. Per a una informació prèvia sobre el cafè, les seves característiques i la cafeïna, pots consultar, per exemple, un article que es publicarà pròximament del que aquí n’hi ha el preprint [+].

Una cafetera nespresso és poc manipulable. A la meva es pot variar la quantitat de cafè que proporciona (dues posicions: curt i llarg), i el tipus de càpsula, i res més. Amb tan poca cosa, farem alguns experiments. Tots seran fets amb la posició de cafè llarg, que subministra uns 150 mL, que són 150 g de suc. Caldrà tenir un cronòmetre, i una bàscula que permeti pesar fins a 300 g amb precisió de grams.

Experiment 1. Volem saber la reproduïbilitat de la màquina. Fem que funcioni sense càpsula. Subministra 170 g d’aigua en 25 segons. Tres vegades seguides dóna el mateix resultat. L’aigua surt a 70ºC. Conclusió: la màquina té bona reproduïbilitat o precisió.

Experiments 2. Volem saber la reprodubilitat del mateix tipus de càpsula. Fent tres cafès amb el mateix tipus de càpsula s’obtenen valors lleugerament discrepants tant en la quantitat obtinguda com en el temps d’extracció. Aquestes discrepàncies no són superiors al 5% en cap dels casos. La prova s’ha fet amb càpsules Fortissio Lungo (mitjana de 153 g i 41 s) i Decaffeinato Intenso (140 g i 65 s). Conclusió: les càpsules tenen bona reproduïbilitat.

Experiments 3. Volem saber el comportament de la càpsula en tres extraccions successives sense treure-la. Des del punt de vista gastronòmic això no té cap sentit actualment, perquè és usar marro per fer més cafè. Això s’havia fet en temps de penúria -i no amb nespresso sinó amb cafeteres de mitjó-, però no ara. En tots els casos la primera extracció obté menys quantitat de producte, i amb més temps que la segona i tercera extracció, que són quasi iguals. El resultat és força lògic, i s’explica perquè en la primera extracció l’aigua ha de saturar la càpsula de cafè en pols, que està seca, i ha de penetrar per l’interior dels porus. Part de l’aigua es queda a la càpsula, doncs, i tarda més temps. Per exemple, en una càpsula de Ristretto forçada fins a un cafè llarg (sacrilegi) la primera extracció tarda 56 s i subministra 140 g de producte, i a les successives extraccions 42 s i 154 g, i 41 s i 155 g. Conclusió: una massa de pols de cafè ja saturada d’humitat deixa passar l’aigua més fàcilment que si està seca, com era obvi ja abans de fer l’experiment. Ara ho hem quantificat per a 10 càpsules diferents (algunes amb només dues extraccions consecutives) i el comportament és molt similar en totes.

Evolució de líquid que surt en preparar un cafè.
Fes clic per ampliar

Experiment 4. Volem saber l’evolució d’una extracció. Per a això, anirem recollint petites quantitats del cafè que va sortint al llarg d’una única extracció. El resultat era l’esperable, com es pot veure de la foto. Les primeres fraccions són negres intenses, i el color va perdent intensitat rapidament. La prova es va fer amb una càpsula de Kazaar. Òbviament al final es van barrejar totes i el cafè llarg resultant va ser consumit.

Taula resum dels experiments

Relació entre intensitat del cafè i temps i quantitat total d’extracció.

La única manera que tenen els fabricants de càpsules per aconseguir sabors, intensitats i cossos diferents al cafè, i per tant, tenir una bona gamma de productes, és jugant amb les composicions del cafè, els graus de torrefacció, el grau de molturació i la compactació dels grans dins de la càpsula. No per això el cafè tindrà més o menys cafeïna, perquè el cos i intensitat del cafè no li venen de la cafeïna, sinó de les aromes creades en la torrefacció, i del grau d’extracció assolit per la màquina. A casa no tenim prou instruments per poder analitzar cap de les variables anteriors, però sí que podem constatar la relació entre la intensitat obtinguda i els temps i quantitats de café extret. Per fer-ho, n’hi ha prou amb mesurar les quantitats de cafè que surt de cada tipus de càpsula i el temps que tarda la màquina a parar-se. Els resultats són a la taula adjunta.

La gràfica 1 mostra que quanta més intensitat té el cafè (segons el fabricant), tant més temps triga a preparar-se. Sembla lògic, atès que el temps d’extracció és una mesura de la dificultat de pas de l’aigua per la càpsula, i això indica més compacitat, i partícules més petites. La gràfica 2 reafirma aquesta idea, i mostra que quanta més quantitat total s’obté menys temps tarda en preparar-se. En tots dos casos, la màquina amb aigua sola sense càpsula tarda menys i en surt més quantitat.

Gràfica 1. Variació del temps d’extracció segons la intensitat indicada pel fabricant. Fes clic per ampliar.

Hi ha marques de càpsules que fan la competència a Nespresso. Entre elles, Fortaleza i L’Arôme Marcilla. A les gràfiques estan representades, respectivament per una F (Fortaleza mezcla intensitat 8) i per una M Ristretto Marcilla intensitat 10). La primera és comparable a les càpsules Nespresso en comportament, però el Ristretto Marcilla es desvia del conjunt, i tarda molt més -fins el doble- parar-se la màquina, que subministra una mica menys de producte que les altres càpsules. L’afirmació publicitària de la lentíssima caduta és certa. L’explicació pot trobar-se en que la tapa de la càpsula de Nespresso és d’alumini i la de L’Arôme, de plàstic. M’ha semblat observar que quan la cafetera forada la tapa de la càpsula de Nespresso, els forats que queden són més grans que els de la càpsula de L’Arôme, on es generen forats més petits, i que semblen tancar-se per si sols perquè el material és més elàstic. Això faria que l’aigua fluís amb més dificultat i l’extracció fos més lenta. Seria veritat també el que diu l’anunci publicitari sobre el “design de la cápsula“…

Aquest tipus d’experimentació només té un inconvenient: cada cop que fas cafè has d’anar a la cuina amb cronòmetre, balança, llàpis, paper, centrar-te en el que fas… i a vegades, haver-te de beure extractes que no et venien de gust en aquell moment. Però tot sigui per la ciència…

Gràfica 2. Relació entre el temps d’extracció i la quantitat total extreta.

Ampliació 15-4-16. Bacterioma a la safata de residus de la Nespresso
Quants bacteris s’acumulen amb els residus sòlids i líquids a l’aparell? Treball fet per investigadors de la Universitat de València. Quedaras esgarrifat inetejaras més sovint el recipient… L’enllaç aquí: [+]

L’HOMEOPATIA I EL NIQAB

Sortint de la llibreria Alibri, on havia anat per a la presentació del llibre de Jesús Purroy “Homeopatia sense embuts“em vaig creuar per la ronda de la Universitat amb una parella. Ell, unes passes per davant, i ella, vestida amb el niqab que només permetia veure-li els ulls. I vaig pensar que alguna relació hi havia entre l’anar tapada de cap a peus i l’homeopatia.

Hi he anat donant voltes. El llibre de Jesús Purroy és contingut. No és un pamflet, ni molt menys. Dóna dades, dóna explicacions sobre què és l’homeopatia, en què es basa, qui és el seu fundador, quines són les bases en que es sustenta, … Vol informar un públic interessat en el tema, no necessàriament escèptic. Un escèptic militant podria titllar el llibre de “tou”, tot i que no es deixa res al teclat. Però podria ser més agressiu i no ho és.

Diguem-ho directament: penso que l’homeopatia és una falàcia, sense cap suport científic, i sense cap eficàcia. Es manté per la presència d’algunes multinacionals –Boiron a la capçalera- i és usada per molta gent ignorant de les seves nul•les bases científiques, i de la seva nul•la eficàcia, similar a la d’un placebo. Es manté per la nul•la capacitat crítica de les farmàcies, interessades a vendre el que sigui, i per la política dels col•legis de metges, que accepten tenir dins de les seves organitzacions algunes seccions de metges naturistes i homeòpates, amb l’argument de que al menys són metges, i massa mal no faran.

Als nostres ulls occidentals, una dona dins d’una burca o un niqab és una dona oprimida per uns costums aberrants que la releguen a una posició secundària, i aquest relegament es manifesta en la indumentària, que li impedeix que sigui reconeguda, i que pugui parlar amb altres persones. En canvi, als seus països, i elles mateixes, consideraran que això és així, que és tan normal, i que quin problema hi ha.

Jo penso que en aquest moment per a bona part de la població de casa nostra, la homeopatia és com el niqab en un país de tradició musulmana estricta. És el tractament habitual, el tractament per defecte de moltes afeccions no greus, la normalitat. Les males praxis -reals o exagerades- de les empreses farmacèutiques, la por als efectes secundaris dels medicaments, la insatisfacció davant els tractaments o el comportament dels metges, fan que alguna població s’hagi decantat cap a teràpies pretesament menys agressives, més “naturals”, i que també pensen que tenen eficàcia. Un testimoni em deia que en escoles de cert nivell cultural els pares que d’entrada porten els nens al metge -vull dir el metge, no l’homeòpata ni el metge homeòpata- són minories, que l’homeopatia és la teràpia d’elecció i que el tema de vacunar els nens és molt discutit, tot i que encara el rebuig no és majoritari. És l’entorn cultural i mediàtic el que ha portat aquestes famílies a decisions irracionals en temes per als que hi ha tractaments mèdics totalment segurs, eficaços i consolidats. Però viuen en el seu niqab. I ni s’adonen que el porten.

Potser, si hi ha sort, el llibre d’en Jesús Purroy serà posat a les prestatgeries on compartirà estada amb els enzims prodigiosos, les teràpies Dukan i els mètodes Montignac. I potser algú, per casualitat, o per error, comprarà el llibre. I, si no és excessivament sectari, serà vulnerable a alguns dels arguments d’en Purroy i es qüestionarà les pràctiques que havia emprat, i anirà cap a una mica més de racionalitat… Esperem-ho.

Perquè el llibre, ja ho he dit, és un compendi racional d’arguments per tal que el lector decideixi, des d’una perspectiva racional i pròpia, què opina de l’homeopatia. L’autor creu que la millor manera d’ajudar el lector a que prengui la seva pròpia decisió és oferir-li documents originals, textos de la mateixa teràpia antics i moderns, dades sobre el grau de fiabilitat que tenen els treballs que avaluen l’eficàcia de la teràpia… Un treball excel•lent. Dóna dades, textos, una gran bibliografia final, i només de tant en quant alguna opinió. La més polèmica: la que defensa que caldria separar més els metges dels terapeutes homeopàtics, i està en contra de que els col•legis de metges tinguin seccions d’homeopatia, naturisme i altres teràpies. Per als arguments, llegeix el llibre, lector. És curt, ben escrit, i t’agradarà, pensis com pensis. Ara ve sant Jordi, compra’l i llegeix-lo, o regala’l.

I potser et farà descobrir que portes algun niqab pro o anti…

HOMEOPATIA SENSE EMBUTS, de Jesús Purroy. Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, 2014. 179 pàgines, 15 €. ISBN: 978-84-475-3787-7

XOCOLATA PER A STEVIÒFILS

Tapa de xocolata Torras amb stevia. Fes clic per ampliar.

Per què s’inventen les xocolates sense sucre, els torrons sense sucre, els xiclets sense sucre, les begudes sense sucre? Per tres raons generals. Els diabètics volen menjars sense sucre per evitar les pujades brusques de glucosa a la sang. Les persones amb sobrepès o obeses, per evitar ingerir les calories del sucre. I per evitar les càries, especialment en els nens. A aquestes raons s’hi suma ara una genèrica sacarosafòbia (aversió als sucres refinats), que juntament amb la farinablancafòbia i la salrefinadafòbia, componen tres fòbies presents en part de la població. Entre parèntesi, puc comprendre la farinacompletafília, la sucresenserefinarfília, o la saldel’Himalaiafília -que aporten respectivament fibra, algunes proteïnes i vitamines, i argiles- però no les fòbies citades, perquè els productes no refinats contenen el producte refinat.

Com s’ho fan els elaboradors d’aliments preparats per substituir el sucre en els seus productes? Doncs amb dues estratègies, gràcies a la disponibilitat d’edulcorants de propietats molt diverses. Si la quantitat de sucre present a l’aliment era molt gran, com és el cas de les xocolates (fins el 50% o més), cal buscar algun edulcorant que doni massa al producte, que no sigui gaire dolç, que nu pugi l’índex glucèmic i que doni una textura similar al producte final. Això s’aconsegueix gràcies a productes com el maltitol E965, l’isomalt E953, l’eritritol E968 i altres. Són derivats de sucres o midons, i satisfan els requeriments indicats. Fins fa poc, la major part d’aliments sense sucre en contenien.

Per ajustar el gust dolç al que tenien els aliments amb sucre, hi ha els productes d’alt poder edulcorant, que tampoc provoquen càries , no engreixen ni pugen l’índex glucèmic. Són l’aspartame E951, l’acesulfame K E950, els ciclamats E952, la sacarina i les seves sals E954, la sucralosa E955, la taumatina E957, la neohesperidina E959, el neotame E961 i els glucòsids d’esteviol E960. Aquests productes poden ser dotzenes o centenars de vegades més dolços que el sucre, i s’han de posar en petitíssima quantitat. Tenen composició química molt diversa, són d’origen natural o sintètic, i és beN conegut que l’aspartame està contraindicat pels fenilcetonúrics. Aquests productes s’usen molt en begudes (pseudosucs de fruites, refrescos de cola light), o com a afinadors de dolçor dels productes amb edulcorants de volum.

Ingredients de les xocolates. Fes clic per ampliar.

Xocolates Torras, clàssica marca de Banyoles, que durant els anys 60 va omplir de gronxadors molts dels parcs infantils de Catalunya, ha estat una empresa pionera en fer xocolata sense sucre. N’hi ha d’altres, com les xocolates Valor, Lacasa, Virginias, Nestlé, Solé, Simón Coll, i moltes altres. Comparem dues xocolates Torras, ambdues sense sucre. La primera té com a principal component el maltitol, que té un mínim de 52% de cacau (pasta de cacau i mantega de cacau) segons l’etiqueta; la segona, amb eritritol i glucòsids d’esteviol, amb 60% de cacau mínim. Tenen, respectivament, 10 i 18% de fibra soluble (inulina, bàsicament).

Mirem els edulcorants. D’acord amb la informació nutricional, la primera xocolata conté 45% de polialcohols (maltitol). La segona, 29,5% de polialcohols (eritritol) i 0,027% de glucòsids d’esteviol. D’acord amb les taules publicades, comparant-ho amb el sucre (sacarosa), de poder edulcorant 1, el maltitol té un poder edulcorant de 0,9, l’eitritol de 0,6-0,7, i els glucòsids d’esteviol 200 o 300. És interessant un petit càlcul per veure d’on ve el gust dolç de les xocolates.

Informació nutricional de la xocolata amb maltitol. Fes clic per ampliar.

100 g de xocolata amb maltitol tenen una quantitat equivalent de 45*0,9 = 40,6 g de sucre, com si fos una xocolata aproximadament del 60% de cacau. Els 100 g de xocolata amb eritritol i esteviol tenen un poder edulcorant degut a dos edulcorants diferents. Per part de l’eritritol s’aporten 29,5*0,65 = 19,7 g de sucre equivalent; pel que fa als glucòsids d’esteviol, 0,027*250= 6.75 g de sucre equivalent. El poder edulcorant no és una propietat additiva, sinó més aviat sinèrgica, i no conec que hi hagi publicades taules de valors de poders edulcorants barrejats. Però, en una primera aproximació, podem dir que l’eritritol contribueix amb un 75% del gust dolç, i els glucòsids d’esteviol amb un 25%.

Informació nutricional de la xocolata amb eritritol i glucòsids d’esteviol. Fes clic per ampliar.

És destacable que a la segona xocolata la paraula més destacada és stevia. En canvi a la primera xocolata el més destacat és “Sin azúcares“. Destacar un ingredient per sobre els altres, quan només aporta un 25% de la propietat, és típic de la publicitat: és la mateixa pràctica que els cosmètics quan destaquen components potser irrellevants però amb un cert mite (oli de jojoba, avena, rosa mosqueta, caviar, nanosferas d’or, i tants altres).

Les dues xocolates són força bones, i no en destacaria una sobre l’altra, des del punt de vista del meu gust. Però, per als steviòfils, no hi ha dubte, i no diguem ja per als steviologistes i els steviòlatres. I és que la stevia -els glucòsids d’esteviol-, que ve d’una planta, és la bona. I la resta dels edulcorants, que majoritàriament venen de les plantes, són els dolents. I no hi busqueu raons objectives.

De fet, la publicitat només argumenta raons “objectives” quan es dirigeix a públic que es considera a ell mateix “objectiu”.

AIGÜES RADIOACTIVES?

Etiqueta en català d’aigua de Vichy de 1933. Al final es menciona la radioactivitat de l’aigua.
Fes clic per ampliar.

Al segle XIX no es venia aigua a les botigues. La gent bevia aigua de la font, del pou, o de l’aixeta. En alguns llocs sense xarxa d’aigua, ni fonts ni pous passava pels carrers l’aiguador a vendre’n, i encara en determinats llocs amb escassedat el camió d’aigua -la cuba– omple els dipòsits de les cases, a demanda dels veins. Però ara la compra d’aigua embotellada és un hàbit quotidià. Aigua mineral, aigua de manantial o aigua potable preparada, la distinció entre les quals és un tema en el que no entrarem. En format des de vuit litres a 250 mL. I a les oficines i sales d’espera són habituals els garrafons de vint litres a disposició dels treballadors o usuaris.

La publicitat d’una aigua mineral avui dia destaca que és natural, o que és equilibrada, o que és lleugera -poques sals-, o que és baixa en fluor, o que és pura, o que … Però no es destaquen altres propietats que l’aigua també té i que havien aparegut a les etiquetes, com la seva conductivitat elèctrica, o la seva densitat, o la concentració de sals de liti, o la temperatura de sortida, o la radioactivitat. Per què la publicitat destaca unes propietats i no unes altres? Naturalment, per les expectatives que té el consumidor en cada moment, expectatives que la mateixa publicitat i les tendències espontànies de la societat han anat definint, i que van variant amb el temps.

Aigua de Palou – Font del Ràdium. La font ja està estroncada, però segueix donant nom a un polígon industrial. Fes clic per ampliar.

Què espera avui un consumidor d’una ampolla d’aigua? Que no tingui gust, a diferència de l’aigua de l’aixeta que té gust de clor. O que no tingui sals, per poder preparar biberons, i per evitar que ens pugi la pressió bevent aigua. O que sigui equilibrada, que és un concepte buit de tota significació, perquè enlloc està dit quina concentració de cadascuna de les sals ha de tenir una aigua: més bicarbonats que sulfats, o més magnesi que calci? O que sigui natural, quan per definició totes ho són. O que sigui pura, concepte que tampoc està definit enlloc (potser vol dir que no sigui contaminada, però això no seria una virtut de l’aigua, sinó un requisit, només faltaria). O que ens hidrati per dins. Tot això exclou del concepte quotidià d’aquestes aigües -no del concepte legal- productes tan famosos com l’aigua de Carabaña, o les aigües de les fonts pudents, conegudes com aigües sulfuroses (en realitat, sulfhídriques), totes elles aigues minerals naturals però de gustos de difícil acceptació quotidiana, i consumides només com a productes medicamentosos.

Aigua Imperial. On es destaca la seva radioactivitat.

Però abans, de les aigües minerals s’esperava que curéssin. De fet, la comercialització de les aigües en ampolles va ser la democratització de les virtuts de les aigües de balneari, i la seva extensió. Anar a un balneari és el millor: hi ha les aigües salutíferes, descanses, et cures dels teus mals reals o imaginats, vius en societat… L’aristocràcia, la noblesa, les reialeses i les altes burgesies van fer dels balnearis del segle XIX un dels llocs de trobada: Baden Baden, Karlovy Vary (Carlsbad), Marienbad, Bagnères de Luchon al màxim nivell; Caldes de Malavella, Caldes de Montbui, Vallfogona de Riucorb, Caldes de Boï, Arties, Tredós i molts altres a escala local. La hidroteràpia pretenia ser una disciplina amb bases científiques, i cada aigua de cada font s’anunciava amb les anàlisis detallades de cations i anions, i al costat la llarga llista de malalties per a les que l’aigua era adequada. Beguda, respirant-ne els vapors, en banys d’aigua, banys de fang, irrigacions, dutxes. I la gent que no podia anar al balneari perquè no tenia diners, al menys es podia comprar a les farmàcies alguna ampolla de l’aigua sanadora, en la que es destacava la composició química: “aigua clorurada bicarbonatada sulfatada litínica sòdica magnèsica” es llegia a les etiquetes, i s’acompanyava de l’anàlisi química detallada.

Aigua Vichy Catalán, 1944. Indica la radioactivitat, i la composició en forma de sals completes, no d’ions. Fes clic per ampliar.

Després que Marie Curie caracteritzés la nova i misteriosa propietat física que va denominar-ne radioactivitat, se’n va observar la seva capacitat de cauteritzar ferides gràcies al gas que els minerals radioactius desprenen, que es va denominar emanació del radi, i més tard radó. Aquest gas s’envasava en petits recipients que es fregaven per les ferides obertes dels soldats combatents de la Primera Guerra Mundial. Els raigs gamma -invisibles- que desprenia el gas, i que travessaven les parets del recipient de vidre provocava la cicatrització de les ferides, a més d’altres efectes indesitjables no visibles inmediatament i que en aquells moments no es coneixien. L’ús de substàncies radioactives o de les mateixes radiacions va ser la primera versió de la radioteràpia, que ara en condicions infinitament més controlades segueix essent un procediment de tractament de certs càncers.

La fama que va agafar Madame Curie pels seus descobriments va portar la radioactivitat a una gran popularitat. Tothom volia beneficiar-se d’unes substàncies que curaven de forma misteriosa. I van aparèixer tota mena de cosmètics radioactius, d’aliments radioactius, de tractaments amb fangs radioactius o respirant vapors radioactius… Els balnearis no en van ser una excepció, i tampoc les aigües minerals.

Anàlisi d’Aigua Malavella, amb menció de la radioactivitat com a gas radó, al final. Fes clic per ampliar.

Les aigües minerals solen procedir de zones volcàniques en que les aigües de la pluja es filtren, dissolen parcialment alguns minerals i afloren. En aquestes zones hi ha també minerals radioactius, i el gas que han anat desprenent pels processos nuclears naturals. Aquest gas es pot dissoldre en l’aigua, o barrejar-se amb el gas carbònic que les aigües porten associat a vegades, i tot plegat li dóna a l’aigua unes certes propietats radioactives. Aquesta era una nova dada a afegir a la publicitat del balneari, o a les etiquetes de les ampolles. A les figures adjuntes es poden veure diversos fragments d’etiquetes d’aigües de Vichy Catalán i Malavella de diferents èpoques.

L’anunci de l’Aigua de Palou-Font del Ràdium és de 1923. Indica que “és la més rica en Radi 490 volts (litre hora)“. Aquest valor es dóna en aquestes unitats perquè la mesura es feia amb electroscopis. Com que les radiacions radioactives són ionitzants, es posava una quantitat d’aigua prop d’un electroscopi carregat elèctricament. Aquest aparell és una ampolla ben tancada on a dins hi ha dues làmines fines d’or penjant, separades perquè tenen càrregues elèctriques del mateix signe. La radiació ionitzava al llarg del temps una certa quantitat de l’aire contigut en l’aparell. Els ions carregats interaccionaven amb les làmines, que es descarregaven i es juntaven de forma proporcional a la càrrega total, i per tant, a la radioactivitat. La mesura es donava en unitats de volts/(), és a dir, el potencial elèctric descarregat per un litre d’aigua al llarg d’una hora. Ës un valor de difícil comparació entre aparells, i per això hi ha aigües que donaven valors exorbitants de radioactivitat, i per això eren millors, als ulls dels seus defensors. Mesures més recents, com la de l’aigua Malavella de 1944, determinen la quantitat de gas radó de l’aigua, valor molt més comparable, com es veu d’una de les etiquetes de Malavella. La mesura la va fer el Dr. Pòlit, catedràtic de la Facultat de Química de la UB. (Veure nota al peu de l’article)

En quin moment desapareix de les etiquetes la menció a la radioactivitat de l’aigua? Als anys cinquanta encara ho deia, en dono fe. La conversió de la radioactivitat de propietat desitjable a rebutjable va començar amb les bombes nuclears de Hiroshima i Nagasaki, i ha reviscolat avui dia amb els accidents de les centrals nuclears de Txernòbil i Fukushima. Avui el terme radioactivitat, juntament amb transgènic, artificial, químic i unes quantes paraules més, són demonitzades i estan proscrites de la publicitat.

Aigua Malavella, etiqueta de 1981. Sense menció a la radioactivitat, i sense mencions sanitàries.

Perquè el que és evident és que la radioactivitat de l’aigua de Vichy, o de l’aigua de Malavella, o de qualsevol altra aigua, ara i abans és aproximadament la mateixa. Ni abans curava perquè diguéssin que era radioactiva, ni mataria si ara ho posessin. De fet, si una cosa ha canviat a les etiquetes i la publicitat de les aigües minerals és que ara totes les afirmacions referides a les seves virtuts terapèutiques s’han reduit moltíssim, cosa que està bé. Aquest procés de banalització i de pèrdua de “virtuts” no passa només amb les aigües: el Red Bull o el Gatorade han passat a ser unes begudes refrescants més, com la Coca-Cola. Tot sigui per vendre. Potser aviat faran el Red Bull light, sense taurina ni cafeïna. I també estaria bé.

Aigua de Vichy, 1933. Característiques sanitàries proclamades.

Agraeixo a Vichy Catalán i a Francesc Farràs, ànima de les Botigues-Museu de Salàs de Pallars [+] la seva col·laboració en la cerca d’informació.

Nota 19-2-14. La versió original de l’article contenia un error en el funcionament de l’electroscopi, ja corregit, i que no afecta en res l’argument global del text. Agraeixo a l’amable lector que se’n ha adonat el seu comentari.

Nota 7-3-14. Complement: les aigües embotellades tenen més poloni-210 que les aigües de l’aixeta [+]

“COMER SIN MIEDO”: LA PARET DEL CEMENTIRI

Portada del llibre

El recent llibre de J.M.Mulet “Comer sin miedo” (Editorial Destino) és com la paret d’un cementiri.

El llibre té com a subtítol “Mitos, falacias y mentiras sobre la alimentación en el siglo XXI“. És curiós que ara fa deu mesos va sortir un altre llibre, de títol “Comer o no comer. Falsedades y mitos de la alimentación“, escrit per A.Ortí, A.Palencia i R.Bernacer, on s’hi descrivien 98 mites sobre alimentació, i se’n donava l’explicació científica. El llibre de Mulet té una altra estructura, molt més combativa. Alguns noms dels capítols ho manifesten des de l’índex: “Yo como artificial. Y tu también“; “Una marca comercial llamada alimentación ecológica“; “Asustar es fácil“; “Mejor conservante en mano que salmonela volando“, entre altres.

Tot el llibre és una successió inacabable d’arguments que desmunten la major part de creences que s’han instal•lat al voltant de l’alimentació, dels aliments i de la nutrició. Destrossa l’agricultura biodinàmica, el cafè Kopi Luwak o el Milbenkäse, formatge amb excrements d’arnes. Afirma amb arguments que a Europa el menjar és segur, inclosos els transgènics que no mengem perquè les autoritats no volen. Relativitza els efectes dels denominats disruptors endocrins (bisfenol A, per exemple) i ho compara amb els similestrògens presents als brots de soia o d’alfals, comuns en certes tendències alimentàries. Ataca les modes alimentàries, les dietes diverses no basades en evidències científiques -quasi totes- i es recrea en les normes alimentàries jueves i musulmanes.

Jo crec que té raó en tot el que diu. Però el llibre és la paret del cementiri. El meu pare deia que les parets dels cementiris són de les coses més inútils que hi ha, perquè “ni els de fora volen entrar-hi, ni els de dintre poden sortir-ne“. Traduït: aquest llibre no el llegirà ningú dels que creuen en qualsevol de les dietes-miracle, les teràpies esotèriques o les normes alimentàries aberrants que descriu, satiritza i desmunta. I, per a la gent que té una mínima cultura no esotèrica, una perspectiva no ortorèxica -no ansiosa de perfecció- de l’alimentació i de la nutrició, no li aporta més convenciment, perquè ja n’està convençuda. Jo en sóc un d’aquests, i tots els que pensem així som “a dins del cementiri”: un grup convençut, però minoritari, i no volem canviar, no en volem sortir.

Però, és inútil el llibre? Estem encerclats per una població acientífica, molt inculta i crèdula, manipulada per tots els de l’esoterisme, les teràpies rares i les xifladures, i per la publicitat dels aliments preparats, on venen conceptes tan poc concrets com natural, equilibrat, complet, de la iaia… Res de tot això té cap sentit científic, però no sentim a parlar d’altra cosa. I els que som dins necessitem reafirmar-nos en les nostres idees, en les nostres evidències i en els nostres sentits comuns. Llibres com els de Mulet són aliment per a aconseguir tot això.

No només nosaltres estem encerclats. He vist el llibre encerclat de llibres de pseudoalimentacions, enzims i teràpies. Seria molt somiar que algú s’equivoqués, comprés el llibre, li agradés i es convertís a la fe científica -això deu ser una contradicció, oi?-. Però no passarà. Tal com algú que no recordo va dir, cap creença assumida emocionalment pot ser modificada per la via racional.

El llibre, a l’esquerra, encerclat i en minoria

M’agradaria saber tot el que diu el llibre, per poder-lo haver escrit jo…

ATO NATURA, LA RITA I LA RAMONETA

Llet ATO Natura semidesnatada, envas gener 2014. Fes clic per ampliar

A l’envàs de la Llet ATO Natura ens presenten la Rita i la Ramona, que són dues vaques catalanes felices. Crec que són de la Vall d’en Bas, del Mas la Coromina.

Són felices perquè les mimen molt:
• tenen un sistema de climatització amb dutxes i ventilació a l’estiu.
• els seus jaços són de sorra de platja per afavorir el seu descans.
• disposen de raspalls automàtics per gratar-se quan vulguin
• es depilen dues vegades a l’any i tenen servei de pedicura 3 vegades a l’any.

Com a contrapartida, s’han de deixar munyir, naturalment. El poeta Pere Quart ens descrivia una vaca no tan feliç, i molt més reivindicativa. Era una vaca suïssa que no es deixava munyir. Que no ho sàpiguen la Rita i la Ramona.

La Rita, la Ramona són mimades. Clic per ampliar

Quan jo m’esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l’ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.

La Rita i la Ramona no en tenen, de mala llet, les pobres. Les alimenten amb una dieta que inclou llavors de lli i així milloren el perfil d’àcids grassos i augmenten els nivells d’omega 3 de la llet.

Només em queda un dubte. Ja deu ser prou natural una llet que ve de vaques alimentades amb lli (que no deu ser de quilòmetre zero), climatitzades, dutxades, ajaçades en sorra de platja, raspallades, depilades i pedicurades? Proposo que li canviin el nom : Llet ATO Artificial, Llet ATO Urbana, Llet ATO DIR…?

Mai com en aquest anunci havia vist que la publicitat barregés amb aquesta alegria la natura, amb foto de prats verds amb vaca, i l’artificialitat, amb el centre de fitness vacum on viuen i treballen les nostres vaques.

La publicitat, sempre la Rita i la Ramoneta.

EL DANACOL REDUEIX EL COLESTEROL?

Sí.

(Quan jo pontifico i faig afirmacions de temes que no sé prou, vull dir que estic fent confiança en experts que em diuen que sí. En afirmacions sobre temes alimentaris, l’Agència Europea de Seguretat Alimentària EFSA, que és qui té la darrera paraula en permetre que Danone faci les afirmacions que fa).

No hi ha colesterol bo i colesterol dolent. Tot el colesterol té la mateixa fórmula química, C27H46O, i una relativament complicada estructura química, com es veu a la figura. És un greix de tipus esteroide, amb quatre anelles d’hidrocarbur. Es diu colesterol perquè es va trobar a la bilis (en grec chole-), a temperatura ambient és sòlid (stereos-) i té un grup alcohol -OH a la molècula, d’on li ve el sufix -ol. És una molècula imprescindible per la vida, forma part de les membranes cel•lulars i té un important paper a les cèl•lules nervioses. És també un precursos de diferents hormones, sals biliars i la vitamina D.

Molècula de colesterol

Els nivells de colesterol en la sang i què els influeix és un tema molt discutit i encara obert. El colesterol humà procedeix de la síntesi pròpia (via endògena) i de la ingesta (via exògena) en una proporció mitjana de dos terços a un terç. Mengem colesterol amb els aliments animals greixosos, i especialment formatge, rovells d’ou, carn de bou, de porc, de cavall, peix, gambes i la llet. Ara es considera que la ingesta té relativament poca importància en la salut, perquè molt del colesterol ingerit ho és en una forma que s’absorbeix poc.

El 25% del colesterol endògen es fa al fetge i la resta a altres òrgans: intestins, glàndules suprarenals i genitals, i altres. El colesterol és transportat entre el fetge, els intestins i els teixits musculars per la sang. Però, com que és un greix insoluble en el líquid plasmàtic, que és acuós, ha de formar estructures complexes amb proteïnes, que són arrossegades com si fossin partícules pels vasos sanguinis. Aquestes estructures són de diversos tipus. Depenent de la seva densitat són: les lipoproteïnes de baixa densitat o colesterol dolent (LDL), que contenen unes 1500 molècules de colesterol, i les d’alta densitat (HDL) o colesterol bo, amb menys colesterol i més proteïna. El colesterol és el mateix, el que el fa bo o dolent són les seves bones o males companyies…

Les LDL porten el colesterol del fetge a les cèl•lules. Les cèl•lules que moren de tot l’organisme deixen molècules de colesterol lliures, que són atrapades per proteïnes de la sang donant estructures de densitat més elevada, les HDL, que reaccionen químicament donant noves estructures de LDL. La cosa és parcialment cíclica, i evidentment. molt més complexa que el que jo dic aquí: hi ha també altres estructures de colesterol i proteïnes, les VLDL, de densitat més baixa (very low)i els quilomicrons, agrupacions més petites.

Com és sabut, es poden dipositar als vasos sanguinis molècules del colesterol procedent de les estructures de LDL, seran l’origen de les plaques d’ateroma a les artèries, i l’arterioesclerosi. Per evitar-ho, en termes generals, ara es recomana que el valor de la concentració de colesterol total en sang ha de ser de menys de 200 mg/dL, i que hi ha d’haver com a màxim 150 mg/dL de LDL i com a mínim 40 mg/dL de HLD. Aquests són els paràmetres de les màquines que m’analitzen la sang. He vist que hi ha altres valors de referència més restrictius.

Una molècula d’esterol

Les plantes no fan colesterol sinó fitosterols, d’estructura química similar. N’hi ha a molts productes vegetals, com les taronges o la col, en concentracions molt baixes. Els fitosterols poden ser absorbits als budells, com el colesterol. Aquest és el fonament de l’ús de fitosterols com a sistemes de reducció del colesterol al l’organisme: com més fitosterols absorbits menys colesterol absorbit. N’hi ha de dos tipus bàsics: esterols i estanols. El Danacol conté esterols, i el Benecol, estanols. La seva estructura química s’assembla una mica a la del colesterol, com es pot veure de la figura. Té els quatre anells centrals similars, i el que són diferents són les ramificacions.

Ingredients del Danacol

Recomanacions d’ús del Danacol. Fes clic per ampliar

La EFSA va emetre una opinió científica en que acceptava les alegacions de Danone el 31 de juliol de 2009 [+] i recomanava que el tractament amb Danacol hauria de ser supervisat per un metge. La barreja d’esterols que Danone va sotmetre a aprovació en contenia 7 ó 8, de noms tècnics que no venen al cas. I això és el que Danone ven amb el seu Danacol. Una dosi conté 1,6 g d’esterols, i es recomana no passar dels 3 al dia, o sigui que menys de dues ampolletes. És interessat llegir tota la literatura amb lletra petita de l’etiqueta, aquí reproduida.

Altres empreses venen productes similars. El Benecol, de Kaiku, conté estanols, que fan aproximadament el mateix efecte que els esterols, és a dir, bloquegen parcialment l’absorció de colesterol als intestins. L’empresa McNeil, filial de Johnson&Johnson, va estudiar els estanols, i el 1995 l’empresa Raisio, una altra filial, va comercialitzar el Benecol a Finlàndia, i després a altres països. Kaiku es va aliar el 2004 amb Valio, de Finlàndia també, que tenia la representació del Benecol, i des de llavors el comercialitza. Danone va comercialitzar a Espanya el Danacol també el 2004. Tant els esterols com els estanols es poden afegir també a les margarines, i hi ha paisos en que, per raons comercials, és la única forma permesa.

Aquests productes s’han de prendre com a postres, perquè cal que siguin als budells quan hi arribi la resta de menjar, amb el colesterol que pretens evitar que s’absorbeixi.

Els experts, i Manolo Escobar i Vicente del Bosque diuen que funcionen. Els estudis de l’agència europea EFSA, i també agències independents, com la OCU, així ho accepten. L’eficàcia que tenen aquests productes ve donada per la reducció del colesterol total en sang després de prendre’l durant unes tres setmanes. Afirmen que s’assoleixen reduccions d’entre el 7 i el 10% del colesterol total, degut a que redueixen la presència en sang de les LDL, el colesterol “dolent”. No modifica ni el nivell d’HDL ni el dels triglicèrids. Per aquesta darrera raó en certs cercles desacrediten aquests productes, dient que la millora que aporten no compensa el seu preu, ni és una millora assegurada per a tothom.

Com funciona el Danacol?

Son productes que són a mig camí entre aliment i medicament, cosa que no és cap novetat al món. Però, de fet, no són prou medicaments perquè ni esterols ni estanols no s’absorbeixen gaire i no entren a l’organisme, i menys els estanols: de fet, topològicament parlant el tub digestiu és “l’exterior”, com el forat d’un donut.

Els productes amb estanols tenen una flexibilitat d’ingesta superior. Et pots prendre fins a tres Benecols , però no es recomana prendre més d’un Danacol al dia. Danone està tan segura de l’eficàcia del Danacol que es permet anunciar que si algú segueix la dosi indicada i en tres setmanes no redueix significativament el colesterol, li tornen els diners: un màxim de 16 €, sotmès a un conjunt de condicions que es poden trobar a la web de Danacol.

Si tens un colesterol total de 220, el prens aquests productes i tot va bé i el redueixes un 10% passes a estar a 198, que ja és per sota del llindar de perill. El problema és si això et deixa tranquil… perquè si deixes de prendre el suplement i mantens la dieta com abans tornes a pujar. Per altra banda, aquests valors no són fronteres entre la vida i la mort: són valors indicatius.

O sigui que fes bondat.

AMPLIACIÓ 18-2-14 El Diari de la UE ha publicat el 30-1-14 que els productes amb fitosterols, fitostanols i derivats han de dir a les etiquetes que no estan destinats a persones que no necessiten controlar el seu nivell de colesterol en la sang. Danacol ja ho indicava així.

(Anteriors entrades relacionades: L’Actimel et defensa? , Els iogurts ja no caduquen, Una etiqueta: Bifrutas Pascual, i Ortorèxia-1)

MENJAR O NO MENJAR

That’s not the question…

“Comer o no comer” és el títol, i “Falsedades y mitos de la alimentación” és el subtítol d’aquest llibre escrit per Antonio Ortí, periodista, Ana Palencia, química i experta en nutrició, i Raquel Bernácer, nutricionista. El llibre consisteix en un llistat d’idees preconcebudes comunes, i la resposta de l’expert, que sempre és “no”. És lògic, perquè és una llista de falsedats i mites, i per tant, cal dir a tots els mites i falsedats que no.

Què és dir que no a un mite o a una falsedat? La meva web de referència per a mites, llegendes urbanes, patranyes, boles, hoaxes i fakes és www.snopes.com. N’hi ha centenars classificats per temes i subtemes. En determina el grau de veracitat mitjançant un sistema de colors, amb cinc categories: “veritat” , “falsedat“, “múltiples opcions de veritat i falsedat“, “indeterminat“, i “de veracitat no decidible“.

Per posar-ne un exemple de cadascun, en trec exemples:
• és veritat que les llavors de poma contenen un compost de cianur denominat amigdalina. A l’explicació ens diu que també en tenen altres llavors, com la de cirera, préssec i albercoc. I el que en té més és l’arrel de la mandioca, de la que se’n treu la tapioca. I els cultivadors ja saben què han de fer per eliminar-ne el perill.
• és una falsedat que la barreja de gamba i vitamina C generi un compost molt tòxic d’arsènic. És cert que la barreja, presa en altes quantitats -molt altes- fa que els compostos d’arsènic pentavalent naturalment presents a les gambes passin a arsènic trivalent: la vitamina C fa la seva funció d’antioxidant, i redueix químicament l’As(5+) a As(3+). És la seva funció com a additiu alimentari (E-300). I l’arsènic trivalent és més tòxic. Però, si hi hagués risc de toxicitat seria crònica i a molt llarg termini, i no s’ha detectat mai.
• l’afirmació de que la margarina incrementa el risc cardiovascular és una afirmació que pot ser certa i falsa, depenent del tipus de margarina. Des de que es van identificar i classificar els àcids grassos trans entre els productes no saludables se sap que els greixos parcialment hidrogenats procedents d’altres greixos poden contenir quantitats massa elevades de greixos trans, i que caldria evitar-los. La legislació ja ho preveu i les margarines actualment venudes ja no en contenen en quantitats significatives.
• El per què a certes ampolles de cervesa obertes -les Coronita mexicanes, sobre tot- li posen un trosset de llimona al coll no té una resposta definida. Hi ha sis explicacions, que van des de qüestions de gust fins a que així se li treia la mica de rovell dels taps-corona quan eren de xapa oxidable.
• l’afirmació de que s’han trobat cossos humans en descomposició dins de dipòsits de cervesa, o de vi, o d’aigua potable, és “de veracitat no decidible“, segons Snopes: no hi ha denúncies, ni autòpsies, ni judicis documentats sobre la qüestió, però no es pot assegurar que no hagi passat mai, naturalment.

Doncs bé, les 98 qüestions del llibre que comentem són totes de la primera categoria: totes són falses. En poso només els títols dels mites 1, 98, i els primers de cada desena.

1. La llet en tetrabrik es torna a pasteuritzar quan caduca
10. Els aliments ecològics no tenen toxines
20. L’oli d’oliva és més pesat i difícil de digerir
30. Les fruites seques produeixen acne.
40. La llet desajusta els nivells de colesterol
50. Menjar greix és perjudicial per als esportistes.
60. Hi ha aliments incompatibles (la dieta dissociada)
70. Les ostres són afrodisíaques.
80. Les baies de goji són un superaliment
90. Engreixar és genètic
98. En el futur cada persona haurà de seguir una dieta exclusiva en funció dels seus gens.

Ja es veu l’ample panorama de temes, classificats en sis grans capítols amb introducció i de 12 a 25 mites cadascun. Cada mite és descrit, s’explica què pretén dir, es donen les dades disponibles estadístiques o científiques, hi ha un requadre amb un text d’algun document oficial o de llibre de referència, i la resposta d’un expert.

El llibre és útil… per als que ja estem convençuts de que es tracta de mites. El llibre sembla que digui al lector: “Ei, lector, tu que ets ignorant dels temes, aquí et direm la veritat. I, a partir d’ara, deixa de creure en els mites, i creu-nos a nosaltres, dietistes i nutricionistes“.

Tan de bo les coses fossin tan senzilles. Avui, els dietistes-nutricionistes, els bromatòlegs, els científics i tecnòlegs d’aliments,els bioquímics, evidentment coneixen els temes i les evidències científiques, saben el que se sap i el que no, i han de ser els professionals de referència a l’hora de crear opinió sobre qualsevol tema alimentari.

Però no estan sols al món.
• Hi ha part d’aquests professionals que, per motius econòmics, de creences filosòfiques o per ignorància afirmen explicacions insostenibles científicament, les documenten en llibres de gran tirada –Dukan, Montignac, Atkins, …- i la població poc informada els fa cas. I als supermercats i parafarmàcies -i farmàcies- ho venen.
• El científic, i més el científic “oficial” ha deixat de ser el referent en els temes alimentaris, i es fa més cas d’una web ignota o d’un veï indocumentat.
• La publicitat dels aliments va molts cops en sentit contrari a les bones pràctiques alimentàries: “tu picoteo saludable“, “para tomar entre horas“, etc.
• No hi ha hagut prou pedagogia a l’hora d’explicar els canvis d’opinió dels consells dietètics basats en evidències experimentals o epidemiològiques: “a veure si es posen d’acord en si es pot menjar o no peix blau“, “un ou al dia o un ou a la setmana?“, “es pot beure llet quan ets vell?” i mil preguntes més.

Algunes d’aquestes preguntes i temes estan ben explicats al llibre. Però acaba sent un llibre més, que es troba submergit a la barreja de llibres de nutrició, teràpies, autoajudes i dietes de les que són plenes les llibreries, i no diguem Internet.

Al llibre li trobo a faltar dues coses.

La primera, hi falten comentaris a mites generats per la publicitat d’aliments preparats. Però això seria un altre llibre, que haurien d’escriure unes altres autores, perquè les d’aquest llibre podrien tenir conflicte d’interessos pels seus vincles professionals.

La segona és donar una resposta més clara -i, inevitablement, més llarga- a preguntes que es fa el públic sincerament interessat en aquests temes. Per exemple, per què unes persones s’engreixen més que altres si afirmen que fan el mateix tipus d’ingesta?
• perquè menteixen quan se’ls pregunta i mengen més que el que diuen
• perquè el seu metabolisme “gasta” menys calories
• perquè evacuen menys calories amb la femta
• perquè acumulen més greix inert i aigua a la tripa
• per diverses causes juntes
• per altres causes diferents

El mite 84 tracta d’això, però de forma molt somera. Aquesta i altres preguntes per l’estil tenen resposta complexa però penso que respondre-les de forma raonada i comprensible seria una aportació decisiva a l’hora de formar-se una idea clara -un model coherent- de com funciona el nostre cos. Perquè per ara, el que triomfa són eslogans elementals de l’estil de “som allò que mengem“, “de lo que se come se cría“, i bestieses similars.