HOMEOPATIA, HOMEOPATEIXO I HOMEOPATIRÉ.

16/11/2013

El tema de l’homeopatia i el d’altres teràpies alternatives, pseudocientífiques, complementàries o com es vulguin dir, em fa patir i em seguirà fent patir. Com es poden trobar arguments per tal de debatre desapassionadament aquests temes? Com un professional que ha estudiat anys i anys una carrera científica pot compaginar el que li han ensenyat -ciències que són les que fan anar el món, no simples creences, no ho oblidem- amb creences contràries a la raó científica? En concret, com un farmacèutic, que ha estudiat molta química, pot defensar l’homeopatia? No dic “com pot vendre homeopatia”, perquè aquí es tracta de diners, i davant del diner claudiquen totes les opinions. Em pregunto com pot defensar-ho. Això indica una nul·la capacitat dels ensenyants per donar criteris profunds, bàsics, significatius, als alumnes, o, al menys, a alguns alumnes. I per això pateixo i patiré.

La llista de discussió de l’ACCC [+] tracta de tota mena de temes de comunicació científica. Molts missatges són enviats per gabinets de premsa de les universitats i centres de recerca per donar a conèixer treballs recents dels grups investigadors. Però de tant en tant s’obren discussions sobre temes concrets , que a vegades agafen tons apassionats. El darrer tema de discussió -que val a dir que no ho ha estat gaire, perquè la major part de missatges anaven en el mateix sentit- ha estat un cop més el de l’homeopatia. Hi vaig publicar dos missatges. El primer, teòric; i el segon, pràctic.

El primer missatge és de doctrina teòrica escèptica: alguns arguments de com rebatre l’homeopatia.


La resposta escèptica a l’homeopatia està publicada a mil llocs, i té diverses fases
a) la base científica de l’homeopatia original era nul•la
b) la base científica de les explicacions més recents (tipus memòria de l’aigua, etc) segueix sent nul•la
c) no hi ha evidències en estudis doble cec que mostrin l’eficàcia de l’homeopatia superior al placebo

Malgrat això, hi ha l’objecció “A mi em funciona“. I novament la resposta té diferents nivells:
d) És cert el que m’està dient? La gent fabulem (m’hi incloc). Realment vostè (o qui sigui) tenia el que diu que tenia? Qui li ho va diagnosticar?
e) Realment es va curar? Els fracassos no es publiciten
f) En molts casos es prenen homeopatia i al•lopatia.

Si d) i e) són reals, i no hi ha f)… queda l’argument de que no ho sabem tot:
g) Hi ha sempre exemples de malalties que remeten soles. Els metges, la Medicina, no en saben més (i probablement alguns metges no saben ni el que la Medicina sap, però aquest és un altre tema)

Si, després de totes aquestes refutacions, segueixen dient-me que és l’homeopatia la que ha curat, es pot replicar que no, que s’ha tractat d’un miracle de Sant Martín de Porres, molt venerat als anys 60. O que ha estat la conjunció astral d’aquells dies o mesos. I que em demostrin que no.

Pel que fa a l’homeopatia infantil o veterinària, es poden rebatre amb els mateixos arguments de d) a g) adequant-los, i afegint la influència no verbal inconscient del cuidador sobre el pacient, que sembla que està demostrada en casos de màgia, al menys amb animals. Queden serrells per explicar, òbviament. Ni jo ho sé tot ni estic convençut de tot el que dic al 100% ni ningú ho sap tot (exceptuant determinats defensors de teràpies rares, que sí que tenen resposta per a tot).

Capsa i ampolletes de granulat de sacarosa i lactosa, amb la marca Oscillococcinum.

Capsa i ampolletes de granulat de sacarosa i lactosa, amb la marca Oscillococcinum.

Després d’un parell d’intervencions d’altres membres de la llista, vaig publicar el missatge següent, de tipus pràctic.


Per parlar amb més coneixement de causa, acabo d’anar a la farmàcia a comprar un medicament homeopàtic: Oscillococcinum. La capsa més petita consta de sis tubets d’ 1 g cadascun, amb 0,85 g de sucre (sacarosa) o 0,15 g de lactosa, que s’han mullat amb 0,01 mL (molt menys que una gota) de tintura mare d’Anas barbariae 200 K.

Traduit, l’Anas és un ànec de Berberia (el típic ànec del que se’n fan confits i magrets), del que l’extreuen el fetge i el cor, el trituren, i el barregen amb aigua i suc pancreàtic. El resultat, al cap del temps, es posa a una ampolla. Es buida l’ampolla, i el líquid que ha quedat a les parets (aproximadament l’ 1% del que hi havia, però la precisió en aquest procediment homeopàtic és secundària) es dilueix novament amb aigua. Es buida, i es repeteix l’operació 200 vegades: són les 200 K.

Al final queda una dilució de 10^(-400), que és una concentració de 0,000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000000 0000000001 %. Hi ha 400 zeros, és inimaginablement diluida.

Amb això impregnen els sucres citats. La K és l’inicial de Korsakov, un homeopatista a qui se li va acudir el procediment de dilució fet sempre en la mateixa ampolla, procediment menys exacte però més pràctic que el procediment de Hahnemann d’anar canviant d’ampolla, xuclar amb una pipeta, etc.

La concentració indicada és tan inimaginablement petita, que amb el fetge d’un ànec n’hi hauria hagut prou per preparar medicament per a molts quadrilions d’éssers vius que pobléssin milions de galàxies, al llarg de tota la seva vida…

El nom d’Oscillococcinum li ve d’un metge francès (Roy) que va creure veure un bacil que va denominar oscillococcus durant l’epidèmia de grip espanyola de començament del segle XX, bacil que ningú ha vist mai més. El nom del medicament ha estat registrat per Boiron, la multinacional francesa homeopàtica, a diferència de la resta de medicaments homeopàtics, que qualsevol laboratori pot vendre.

El preu: 12,80 € la capseta de sis tubets. 6 grams de sucre (equivalent a un sobret petit de sucre de cafè) envasats. 12,80 € per sis grams de sucre i la hipotètica “virtut” que tenen. Potser el cost principal del medicament deu ser la sucussió o agitació que es requereix en cada pas de la dilució?. Però suposo que això ho fan màquines sucussores.

Fins aquí, fets.

He llegit que aquest medicament és un dels que més beneficis dóna a l’empresa Boiron, , que en ven milions de capsetes cada any.

Potser cura perquè el pacient diu que està curat i així evita que el metge homeòpata li digui que segueixi el tractament i que vagi pagant…

Per ara ningú no ha replicat.

Ja haviem parlat de l’homeopatia en aquest blog: , [+][+], [+], [+]. Tanta reiteració deu ser signe d’una obsessió, dec tenir una típica personalitat Thuja, segons la medicina homeopàtica (web “En buenas manos[+]). Es tracta, lògicament, amb Thuja, que és un extracte de xiprer, i que també va bé per a les berrugues, que en són les supressions princeps. Si aquest llenguatge t’és desconegut, has de seguir algun curs acreditat. Internet n’és ple.

Però no us penseu que em crec el que dic a la darrera frase, que està escrita de broma. Ja se sap que els Cancer som escèptics i no creiem ni en els horòscops ni en les teràpies alternatives.

PS 17-11-13. Un bon amic, Ll.S., m’envia via Facebook un enllaç d’una pel·lícula BBC sobre el tema: http://www.youtube.com/watch?v=iUt15WbF1_4 . Recomanable.


MENJAR O NO MENJAR

09/08/2013

That's not the question...

That’s not the question…

Comer o no comer” és el títol, i “Falsedades y mitos de la alimentación” és el subtítol d’aquest llibre escrit per Antonio Ortí, periodista, Ana Palencia, química i experta en nutrició, i Raquel Bernácer, nutricionista. El llibre consisteix en un llistat d’idees preconcebudes comunes, i la resposta de l’expert, que sempre és “no”. És lògic, perquè és una llista de falsedats i mites, i per tant, cal dir a tots els mites i falsedats que no.

Què és dir que no a un mite o a una falsedat? La meva web de referència per a mites, llegendes urbanes, patranyes, boles, hoaxes i fakes és www.snopes.com. N’hi ha centenars classificats per temes i subtemes. En determina el grau de veracitat mitjançant un sistema de colors, amb cinc categories: “veritat” , “falsedat“, “múltiples opcions de veritat i falsedat“, “indeterminat“, i “de veracitat no decidible“.

Per posar-ne un exemple de cadascun, en trec exemples:
• és veritat que les llavors de poma contenen un compost de cianur denominat amigdalina. A l’explicació ens diu que també en tenen altres llavors, com la de cirera, préssec i albercoc. I el que en té més és l’arrel de la mandioca, de la que se’n treu la tapioca. I els cultivadors ja saben què han de fer per eliminar-ne el perill.
• és una falsedat que la barreja de gamba i vitamina C generi un compost molt tòxic d’arsènic. És cert que la barreja, presa en altes quantitats -molt altes- fa que els compostos d’arsènic pentavalent naturalment presents a les gambes passin a arsènic trivalent: la vitamina C fa la seva funció d’antioxidant, i redueix químicament l’As(5+) a As(3+). És la seva funció com a additiu alimentari (E-300). I l’arsènic trivalent és més tòxic. Però, si hi hagués risc de toxicitat seria crònica i a molt llarg termini, i no s’ha detectat mai.
• l’afirmació de que la margarina incrementa el risc cardiovascular és una afirmació que pot ser certa i falsa, depenent del tipus de margarina. Des de que es van identificar i classificar els àcids grassos trans entre els productes no saludables se sap que els greixos parcialment hidrogenats procedents d’altres greixos poden contenir quantitats massa elevades de greixos trans, i que caldria evitar-los. La legislació ja ho preveu i les margarines actualment venudes ja no en contenen en quantitats significatives.
• El per què a certes ampolles de cervesa obertes -les Coronita mexicanes, sobre tot- li posen un trosset de llimona al coll no té una resposta definida. Hi ha sis explicacions, que van des de qüestions de gust fins a que així se li treia la mica de rovell dels taps-corona quan eren de xapa oxidable.
• l’afirmació de que s’han trobat cossos humans en descomposició dins de dipòsits de cervesa, o de vi, o d’aigua potable, és “de veracitat no decidible“, segons Snopes: no hi ha denúncies, ni autòpsies, ni judicis documentats sobre la qüestió, però no es pot assegurar que no hagi passat mai, naturalment.

Doncs bé, les 98 qüestions del llibre que comentem són totes de la primera categoria: totes són falses. En poso només els títols dels mites 1, 98, i els primers de cada desena.

1. La llet en tetrabrik es torna a pasteuritzar quan caduca
10. Els aliments ecològics no tenen toxines
20. L’oli d’oliva és més pesat i difícil de digerir
30. Les fruites seques produeixen acne.
40. La llet desajusta els nivells de colesterol
50. Menjar greix és perjudicial per als esportistes.
60. Hi ha aliments incompatibles (la dieta dissociada)
70. Les ostres són afrodisíaques.
80. Les baies de goji són un superaliment
90. Engreixar és genètic
98. En el futur cada persona haurà de seguir una dieta exclusiva en funció dels seus gens.

Ja es veu l’ample panorama de temes, classificats en sis grans capítols amb introducció i de 12 a 25 mites cadascun. Cada mite és descrit, s’explica què pretén dir, es donen les dades disponibles estadístiques o científiques, hi ha un requadre amb un text d’algun document oficial o de llibre de referència, i la resposta d’un expert.

El llibre és útil… per als que ja estem convençuts de que es tracta de mites. El llibre sembla que digui al lector: “Ei, lector, tu que ets ignorant dels temes, aquí et direm la veritat. I, a partir d’ara, deixa de creure en els mites, i creu-nos a nosaltres, dietistes i nutricionistes“.

Tan de bo les coses fossin tan senzilles. Avui, els dietistes-nutricionistes, els bromatòlegs, els científics i tecnòlegs d’aliments,els bioquímics, evidentment coneixen els temes i les evidències científiques, saben el que se sap i el que no, i han de ser els professionals de referència a l’hora de crear opinió sobre qualsevol tema alimentari.

Però no estan sols al món.
• Hi ha part d’aquests professionals que, per motius econòmics, de creences filosòfiques o per ignorància afirmen explicacions insostenibles científicament, les documenten en llibres de gran tirada –Dukan, Montignac, Atkins, …- i la població poc informada els fa cas. I als supermercats i parafarmàcies -i farmàcies- ho venen.
• El científic, i més el científic “oficial” ha deixat de ser el referent en els temes alimentaris, i es fa més cas d’una web ignota o d’un veï indocumentat.
• La publicitat dels aliments va molts cops en sentit contrari a les bones pràctiques alimentàries: “tu picoteo saludable“, “para tomar entre horas“, etc.
• No hi ha hagut prou pedagogia a l’hora d’explicar els canvis d’opinió dels consells dietètics basats en evidències experimentals o epidemiològiques: “a veure si es posen d’acord en si es pot menjar o no peix blau“, “un ou al dia o un ou a la setmana?“, “es pot beure llet quan ets vell?” i mil preguntes més.

Algunes d’aquestes preguntes i temes estan ben explicats al llibre. Però acaba sent un llibre més, que es troba submergit a la barreja de llibres de nutrició, teràpies, autoajudes i dietes de les que són plenes les llibreries, i no diguem Internet.

Al llibre li trobo a faltar dues coses.

La primera, hi falten comentaris a mites generats per la publicitat d’aliments preparats. Però això seria un altre llibre, que haurien d’escriure unes altres autores, perquè les d’aquest llibre podrien tenir conflicte d’interessos pels seus vincles professionals.

La segona és donar una resposta més clara -i, inevitablement, més llarga- a preguntes que es fa el públic sincerament interessat en aquests temes. Per exemple, per què unes persones s’engreixen més que altres si afirmen que fan el mateix tipus d’ingesta?
• perquè menteixen quan se’ls pregunta i mengen més que el que diuen
• perquè el seu metabolisme “gasta” menys calories
• perquè evacuen menys calories amb la femta
• perquè acumulen més greix inert i aigua a la tripa
• per diverses causes juntes
• per altres causes diferents

El mite 84 tracta d’això, però de forma molt somera. Aquesta i altres preguntes per l’estil tenen resposta complexa però penso que respondre-les de forma raonada i comprensible seria una aportació decisiva a l’hora de formar-se una idea clara -un model coherent- de com funciona el nostre cos. Perquè per ara, el que triomfa són eslogans elementals de l’estil de “som allò que mengem“, “de lo que se come se cría“, i bestieses similars.


AIGUA ELECTROLÍTICA

20/05/2013

Si el que passa ara als Estats Units passarà aviat aquí, anem preparant els diners per comprar aigües millorades. Ara es comencen a popularitzar les aigües a les que hi han afegit electròlits. Un electròlit és qualsevol substància que en dissoldre’s en aigua es dissocia més o menys en els seus ions. El resultat és una dissolució que condueix millor l’electricitat que l’aigua pura.
Les sals dissoltes donen electròlits: la sal comuna o clorur de sodi NaCl, el bicarbonat de sodi HCO3Na, les sals “sense sodi” que fan servir els que tenen la pressió alta, i que solen ser clorur de potassi KCl, i totes les altres sals que es dissolguin una mica. També són electròlits les sals derivades de substàncies orgàniques: com els tartrats o acetats; i la major part d’àcids i d’àlcalis de tota mena.

Per què tenen auge les aigües amb electròlits? Les begudes esportives, com Gatorade i Aquarius, es van dissenyar per satisfer tres objectius diferents. Primer, ajudar a recuperar l’aigua perduda en l’exercici. I, efectivament, aquestes begudes tenen aigua. Segon, subministrar energia; per això hi afegeixen glucosa, o altres sucres I, finalment, ajudar a recuperar les sals perdudes amb la suor, i per això hi afegeixen sals, com clorurs i fosfats de sodi, de potassi i de calci. Aquarius, de Coca-Cola, porta 6,3 g de sucres cada 100 g de producte, 24 mg de clorurs i 22 de sodi, 2,2 de potassi i 0,8 de calci. Gatorade és de PepsiCo , i força més concentrada: per a una quantitat similar de sucres, té uns 40 mg de sodi i uns 14 de potassi.

La publicitat negativa que han sofert els sucres -els carbs, per als dels EEUU-, i especialment els sucres refinats i el xarop de fructosa derivat del blat de moro ha portat a les empreses de refrescs a dissenyar noves begudes que hidratin i donin sals, però que no subministrin sucres, i, per tant, sense valor energètic. En aquest context es dissenyen les aigües millorades amb electròlits. Consisteixen, simplement, en aigües minerals o aigües de la xarxa municipal a la que se li han afegit quantitats apreciables de les sals que es consideren adequades per al manteniment de les quantitats de sals a l’organisme: ions magnesi, calci, sodi i potassi, en forma de clorurs, citrats, bicarbonats o fosfats.

A les figures adjuntes es poden veure les etiquetes de dues aigües millorades amb electròlits. La primera és de la marca 365, marca pròpia de l’empresa Whole Foods Market, una important cadena de supermercats d’alta gamma, amb productes ecològics o convencionals d’alta o altíssima qualitat. Com es pot veure dels ingredients, es tracta simplement d’aigua de la xarxa municipal, desionitzada per Osmosi inversa, i purificada, a la que s’hi han afegit electròlits: bicarbonat de potassi, clorur de calci i clorur de magnesi. No en dóna la composició quantitativa. En total, un 0,3% de sals.

Aigua millorada amb electròlits de Whole Foods Market. Fes clic per ampliar.

Aigua millorada amb electròlits de Whole Foods Market. Fes clic per ampliar.

L’altra etiqueta és d’AquaHydrate, la publicitat de la qual afirma que és una aigua alcalinitzada amb electròlits fins a un pH de 9 o més, i que és per a una hidratació supercarregada. Els ingredients són aigua purificada, clorur de sodi, i un concentrat mineral d’ions denominat Concentrace. A l’etiqueta dóna una mica d’informació quantitativa. Per exemple, que té 11 mg de sodi per cada dosi de 240 mL.

Aqua Hydrate. Fes clic per ampliar.

Aqua Hydrate. Fes clic per ampliar.

Segons informa la web del producte, el ConcenTrace és una dissolució de sals, principalment amb ions de magnesi, sulfats i clorurs, una mica de liti, sodi, bor i potassi. I, a més, petites quantitats o traces – d’aquí el nom de ConcenTrace– d’una pila d’ions de metalls que es troben de forma natural a l’aigua, en quantitats variables segons el dia i el lloc de recollida. A la web se citen els següents: calci (Ca), carbonat (HCO3), bromur (Br), fluorur (F), iode (I) (?), rubidi (Rb) , escandi (Sc), bor (B), fósfor (P) (?), níquel (Ni), manganès (Mn), crom (Cr), estronci (Sr), cobalt (Co), zinc (Zn), titani (Ti), lantà (La), ceri (Ce), bari (Ba), coure (Cu), ferro (Fe), silici (Si), itri (Y), molibdè (Mo), estany (Sn), gal•li (Ga), or (Au), plata (Ag), cesi (Cs), beril•li (Be), seleni (Se), vanadi (V), disprosi (Dy), holmi (Ho), terbi (Tb), praseodimi (Pr), luteci (Lu), gadolini (Gd), samari (Sm), bismut (Bi), iterbi (Yb), erbi (Er), europi (Eu), neodimi (Nd).

43 tipus d’ions! Mai hauria dit que ens beguéssim disprosi o gadolini amb l’aigua de l’aixeta, i menys que algú en fes un element de publicitat. Malgrat aquestes informacions científiques, ConcenTrace té components esotèriques, quan afirma l’existència de sinergies entre vitamines i minerals, o quan suggereix de forma velada que la ingesta del producte ajuda a curar el càncer.

Les aigües amb electròlits són notablement més barates que les begudes isotòniques energètiques. Però no cal comprar-ne: les fruites fresques, els plàtans, tomàquets, llimones, mongetes tendres… l’aigua de l’aixeta ens subministren les sals que ens fan falta. Fer una beguda amb electròlits és ben senzill: aigua de l’aixeta, la mateixa quantitat de suc de fruites (que subministren quantitats apreciables de potassi); una culleradeta de sal; i, si es vol, una cullerada de mel.

Des de fa anys que a Catalunya es ven una beguda que es comercialitza com si fos aigua mineral: el Vivaris. És una barreja d’aigua mineral, clorur de sodi i bicarbonat de sodi, amb gas afegit. Imita l’aigua de Vichy, amb el problema de que en no coneixem la composició quantitativa. Deu ser molt salina, pel gust que té. I no deu ser adequat per a persones amb la pressió alta. Està correctament etiquetada com a “beguda refrescant mixta“, però la forma de l’ampolla, els colors i estil de l’etiqueta i la comercialització provoquen que el públic s’ho prengui com a aigua mineral amb gas, quan tècnicament no és així.

L’aigua de mar ja es ven a preu d’or per part d’uns desvergonyits als que no s’ha de fer publicitat. Potser d’aquí a un temps es comercialitzarà l’aigua relativament salina del Llobregat com a aigua amb electròlits…

Vivaris, beguda refrescant mixta.

Vivaris, beguda refrescant mixta.


FERMENTACIÓ, AIURVEDA I TRANSCENDÈNCIA

14/04/2013
Etiqueta científico-aiurvèdica

Etiqueta científico-aiurvèdica. Fes clic per ampliar-la

Sauerkraut – de l’alemany, “col agra”- és el nom que les cultures germàniques donen a la col fermentada. Els francesos en diuen choucroute. Sembla que aquest terme deriva de l’alsacià, una llengua germànica similar a l’alemany, on d’aquest plat en diuen sürkrüt. Per corrupció surt la choucroute, pronunciat xucrut. Com que en francès chou és col, tot lliga, però per casualitat…

La fermentació que hi té lloc és mitjançant bacteris làctics del tipus Lactobacillus, Pediococcus i Leuconostoc, i en certa manera és similar a la del iogurt. El resultat és una massa àcida, de gust característic, que es conserva molt bé durant temps.
Llegeixo que n’hi ha tota mena de variants geogràfiques, com el coreà kimchi, el japonès tsukemono o el xinès suan cai, entre altres. Els encurtidos espanyols, o els confitats en vinagre són, o poden ser, similars.

He menjat als USA una variant comercial de la sauerkraut, denominada Kitchari Kraut. N’adjunto l’etiqueta. La composició és simplement col amb diverses herbes i llavors per donar-li gust: cúrcuma, comí, coriandre, llavor de fonoll, pebre vermell, fenigrec, mostassa, pebre negre, gingebre i sal. Es deixa fermentar -els bacteris no consten en els ingredients- i s’obté la col fermentada, de gust agre i molt especiada.

Hi ha la informació nutricional segons la llei: calories, greixos, sodi, potassi, hidrats de carboni (desglossant fibra i sucres), proteïna, algunes vitamines, calci… Veiem que és una font important de vitamina C, té força sodi, i poca cosa més. Però si llegim la publicitat de la part central de l’etiqueta, ens assabentem que les herbes i llavors són aiurvèdiques, i que serveixen per fer el balanç de tres energies primàries: vata (aire), pitta (foc) i kapha (terra). La medicina tradicional aiurvèdica creu en l’harmonia del cos i de l’esperit, i per a cada moment de l’any i segons l’estat anímic i físic, i segons el biotipus del pacient, proposa dietes diferents. Els aliments tenen, segons aquesta visió, diferents propietats que potencien uns o altres aspectes, corresponents a les tres energies citades. El terme d’energia en l’aiurvedisme és recent i per apropar-se als conceptes occidentals, perquè abans s’usaven termes com aires vitals, o humors, que serien menys assumibles avui. La mateixa medicina occidental ha suprimit aquests termes del seu vocabulari, perquè ha superat el fals concepte que s’hi amagava i l’ha superat per conceptes més científics, però la medicina aiurvèdica sembla que ho ha canviat creient el mateix que creia però dient-ne altres termes més adaptats al gust actual. De la mateixa manera, les traduccions de la publicitat de l’etiqueta són incorrectes, perquè si bé vata en sànscrit significa realment aire, en canvi pitta és bilis, concebuda com la unió del foc i l’aigua; i kapha és flegma, unió d’aigua i terra. No està lluny tota aquesta concepció de l’aristotelisme de fa més de 2000 anys, que possiblement se’n va alimentar.

Khitchari significa en sànscrit “barreja de diversos vegetals i llavors”. Hi ha moltes receptes de khitchari, i en l’etiqueta que es mostra s’atribueix a la col fermentada la propietat de khitchari pel fet d’estar barrejada amb les herbes i llavors. El que em crida l’atenció i demostra el xoc intercultural és el fet que la llei obliga a l’etiquetatge nutricional segons la medicina oficial occidental, basada en l’evidència, i en canvi la publicitat destaca una doctrina de medicina alternativa, que usa conceptes d’energia que no tenen res a veure amb el concepte d’energia usat per la física i la resta de ciències, i que és a cinc centímetres a l’esquerra. D’això se’n diu tolerància multicultural… I conviuen tan alegrement, sense fer èmfasi en la contradicció.

El sistema sanitari oficial diu al fabricant: “Has de posar la informació nutricional i els ingredients, i no enganyar en aquestes coses“, i el productor li respon: “D’acord, ho poso com tu vols, però no et fiquis en la publicitat, que no mata ningú“. Probablement una mentalitat europea, més cartesiana i reguladora, impediria o dificultaria una publicitat esotèrica, com dificulta la publicitat basada en suposades virtuts curatives no prou demostrades; però als USA això està més relaxat, sembla. No deu ser per casualitat l’elevadíssim nombre de sectes -en sentit o pejoratiu, i en el pejoratiu també- que proliferen aquí, la gran quantitat de diners que els ciutadans donen a les causes més diverses, i l’elevat nombre de comunitats rurals i neorurals esteses per tot arreu, molt autosuficients, i alhora molt connectades.

I aquí entrem a la segona part del tema. El sauerkraut és un producte fermentat (cultured). Aquests productes coneixen un auge considerable entre els grups alternatius, vegetarians, vegans i moviments slow food. Als microorganismes se’ls atribueixen propietats de millorar el sistema immunitari de l’organisme – propietat no demostrada encara, en opinió de l’EFSA- i de facilitar el trànsit intestinal, a més d’altres suposades virtuts; tot això, a més, naturalment, de les propietats nutritives derivades de la seva pròpia composició. Entre comunitats i en famílies motivades hi ha tota una cultura de la fermentació i de l’obtenció de productes alimentaris fermentats de molts tipus.

Tinc al davant el llibre “Wild fermentation“, resum detallat de tècniques per fer menjars fermentats. Hi inclou, naturalment, vinagres, cerveses, vins, altres begudes com la kombucha (ja comentada aquí), pans, tota mena de derivats de la llet, derivats dels grans (miso i altres derivats), o verdures fermentades, com el sauerkraut citat al començament. El llibre conté 99 receptes diverses descrites de forma detallada. Pot ser molt útil per als interessats en fer-se el menjar, i també per a mestres i professors a l’hora de proposar treballs de recerca o treballs de classe sobre aliments, i que requereixin una certa constància: els processos microbiològics requereixen el seu temps. Recentment (2012) el mateix autor ha publicat una guia més extensa del mateix tema, “The Art of Fermentation“, i manté una web sobre fermentacions, “Wild Fermentation

Wild fermentation, de Sandor Ellix Katz

Els cinc primers capítols, i el darrer, són expressió de la ideologia del seu autor, Sandor Ellix Katz (1962), àlies Sandorkraut. Obertament gai i activista, forma part d’una de les comunitats més radicalment ideologitzada, pertanyent a les Radical Faeries, o Fae. Neopagans, anarquistes, individualistes absoluts, intenten generar una cultura gai no com a contraposició a les cultures hetero, sinó basada en espontaneïsme, lligam amb la natura, druïdisme, i actualment post-vegetarianisme…

En un darrer capítol d’autoconfessió, “Cultural Reincarnation“, l’autor, afectat de SIDA -i tractat amb medicació convencional, peruquè confessa que sap que els microorganismes no el curaran ni li paliaran la SIDA-, explica la seva filosofia de vida basada en els microorganismes. Vol ser enterrat directament en terra sense bagul, per tal de facilitar als microorganismes la seva descomposició i el retorn dels seus components -nitrogen, fósfor, etc- al cicle biològic, en un procés ben conegut de recirculació dels nutrients. És la seva esperança de reencarnació. Per ara, és la única persona que he vist que basa la transcendència espiritual i la vida després de la mort en la cadena tròfica. Els químics no creients podrien basar la reencarnació en la mateixa idea, fent-hi sortir explícitament l’enormitat d’àtoms presents al cos, com el nombre d’Avogadro ens permet calcular, i pensar que algun àtom dels seus ha anat a parar a qualsevol altre membre de la humanitat per donar-li vida. Aquesta és una idea ben coneguda i divulgada des dels temps del mateix Avogadro. No sé si això dóna consol espiritual a algú… Qui no es conforma és perquè no vol.

Complement 16-4-13. El mateix autor Sandor Ellix Katz ha publicat el 2012 un llibre més extens sobre fermentacions domèstiques: “The Art of Fermentation“, molt més extens, més tècnic, amb més receptes i amb menys filosofia. Del tot recomanable si t’interessa el tema, si tens temps de practicar, i si tens espai per guardar els innombrables recipients que aniràs omplint amb productes de tota mena.

En tot cas, prudència. Hi ha microorganismes aliats de la salut i del plaer sensorial, i d’altres, enemics mortals.


ELS JARDINETS DE L’HOMEOPATIA

08/03/2013

La placa del carrer

La placa del carrer

Anava cap al Col•legi Major Sant Jordi de la UB, pujant per l’Avinguda de Sarrià de Barcelona, i em trobo amb una placa de carrer: “Jardins del Doctor Samuel Hahnemann. Meissen, Dresden 1755-Paris 1843. Metge, fundador de l’homeoteràpia“. Totes les alarmes enceses: Barcelona té uns jardins dedicats al fundador de l’homeopatia!. Però a la placa es diu que és el fundador de l’homeoteràpia.

Vista general de les escultures

Vista general de les escultures

Dels jardins en parlem després. Ara anem al tema homeopatia – homeoteràpia.

Vaig al Google, i allà em trobo amb un diccionari en línia del Termcat sobre homeopatia. Una altra bufetada: el nostre centre terminològic oficial es dedica a servir les teràpies alternatives, gastant temps de treballador i espai d’ordinador. Però vegem què en diu de l’homeoteràpia.

Homeoteràpia: qualsevol mètode terapèutic que segueixi algun o alguns dels principis de l’homeopatia o que segueixi el mètode homeopàtic en la preparació dels medicaments.

Doncs ens remet a homeopatia. Anem-hi.

Homeopatia. Mètode terapèutic consistent a tractar les malalties mitjançant l’administració de medicaments seguint el pricipi de la similitud.

Fins aquí el Termcat. Per què a la placa del carrer van posar que va ser el fundador de l’homeoteràpia? Potser va ser per la vergonya de que a una placa d’una ciutat com Barcelona, que vol ser la capital del sector biosanitari, hi surti el terme “homeopatia”?

Als jardins hi ha un parell d’escultures. Una, de la cara de Hahnemann, on al darrera hi consta la frase sagrada: “Similia similibus curantibur“. Com sabem, aquesta frase té el mateix valor que aquella famosa “La funció crea l’òrgan“. O que la més popular “De lo que se come se cría“, que en català seria “Carn fa carn i vi fa sang“. Principis falsos, derivats d’un pretès sentit comú d’analogies elementals, sense cap demostració experimental. Una medicina o una filosofia de la vida basada en l’autoritat d’un principi, expressat en una frase.

Si algun lector recorda una sarsuela titulada “El rey que rabió” (1891), amb música de Ruperto Chapí i lletra de Miguel Ramos Carrión i Vital Aza, sabrà que hi surt un rei al que ha mossegat un gos. Els metges de la cort, que l’autor ridiculitza, mentre fan una prova amb el gos, van cantant:

” Juzgando por los síntomas que tiene el animal,
bien puede estar hidrófobo, bien no lo puede estar.
Y afima el gran Hipócrates que el perro, en caso tal,
suele ladrar muchísimo… o suele no ladrar.

Con la lengua fuera, torva la mirada,
húmedo el hocico débiles las patas,
muy caído el rabo, las orejas gachas…
Todos estos signos pruebas son de rabia;
pero al mismo tiempo bien pueden probar
que el perro está cansado de tanto andar.

Doctores sapientísimos que yo he estudiado bien,
son, en sus obras clínicas, de nuestro parecer:
Fermentus virum rábicum que in corpus canis est,
mortalis sont per accidens, mortalis sont per sé.

Para hacer la prueba que es más necesaria,
agua le pusimos en una jofaina;
y él se fue gruñendo sin probar el agua…
Todos estos signos pruebas son de rabia;
pero al mismo tiempo signos son, tal vez,
de que el animalito no tiene sed.

Y de esta opinión nadie nos sacará:
¡El perro está rabioso…! ¡O no lo está!”

L’opinió dels doctors de la sarsuela es basava en principis d’autoritat, citant Hipòcrates i el principi expressat en llatí. Tot això correspon a metodologia mèdica antiga, absolutament superada des de la medicina experimental basada en l’evidència de Claude Bernard (1813-1878). Doncs l’homeopatia segueix basant-se en un principi d’autoritat. Segle XVIII. Sort que en la resta de camps mèdics no es basen en principis del segle XVIII…

El principi principal

El principi principal

Signatura d'Hahnemann

Signatura d’Hahnemann

A l’altra escultura dels jardinets es veu el doctor Hahnemann treballant al laboratori. Al dors de l’escultura hi ha una inscripció:

“1790: Concepció de La medicina homeopàtica
1890 Fundació de l’Acadèmia Mèdico-Homeopàtica de Barcelona
1990 Celebració a Barcelona del 15 Congrés de la Liga Medicorum Homoeopathica Internationalis

Jardins Hahnemann 3

La Liga Medicorum Homoeopathica Internationalis va ser fundada el 1925. El congrés de Barcelona va ser el 15è i es va fer el 1990. Ara ja van pel 68è. Probablement fruit de la reunió d’aquest congrés de la Liga a Barcelona es va proposar a l’ajuntament que dediqués una Jardins a Hahnemann. Es va aprovar el nom dels jardins el 14 de juny de 1991. Era l’alcalde en aquell moment Pasqual Maragall, per a la seva vergonya. No se’n devia ni assabentar, perquè ara la seva malaltia no la gestiona precisament amb criteris esotèrics sinó ben científics.

Per a més sarcasme, els jardins de l’homeopatia fan cantonada amb l’Avinguda del Dr. Fleming… un simple metge al•lòpata.

Per a la meva, de vergonya, a l’Institut de Formació Continuada (IL3) de la meva universitat (UB) es fa un Màster en Medicina Homeopàtica des de 1995. I no hem estat capaços de frenar-lo. Però mentre al Col•legi de Metges de Barcelona tinguin una Secció Col•legial de Metges Homeòpates, fundada el 1989, poc hi podem fer els simples mortals…


L’AUCA DEL BOLET

08/01/2013

Al post Kombucha de fa uns dies es citava l’Auca del Bolet. Aquesta auca era una de tantes que corrien per les cases i es venien de manera més o menys legal. La reprodueixo aquí, com Pius Font i Quer va fer a un llibre seu. Eminent botànic de l’Escola d’Agricultura de Barcelona i després, de la Facultat de Farmàcia de la UB, Font i Quer va confegir diverses obres de docència, recerca i divulgació. Entre elles, “Plantas medicinales. El Dioscórides renovado“.

Aquest subtítol, força erudit, fa referència a Dioscòrides. Hi ha al menys nou grecs famosos denominats Dioscòrides. En Font i Quer es refereix a Dioscòrides l’anazarbeu, metge del segle I dC…

(Incís. Les sigles dC o aC per referir-se a després de Crist o abans de Crist, és a dir, després o abans de l’any 1 -perquè el calendari gregorià no té any 0-, són actualment àmpliament contestades per tal d’evitar la referència cristiana. Per a això s’han suggerit les sigles E C (“era comuna“) i A E C (“abans de l’era comuna“. També han estat contestades aquestes sigles, perquè es refereixen a una era comuna imposada per occident, o perquè E C també es pot llegir era de Crist. Com a alternativa ara van obrint-se pas les sigles N Ela nostra era” o A N E, “abans de la nosta era“. Segueixen sent contestades, perquè aquesta “nostra” és també centralisme occidentalitzant. Com és evident, el tema no té solució. És com felicitar el Nadal dient, com diuen molts en anglès, “Season’s Greetings“, per no dir “Merry Christmas“, i així no hi surt el terme Christ. Aquesta season no queda clara quina és, excepte pel context. Per cert, Christmas ve de l’anglès antic Christ’s Mass, la missa de Crist. Tanquem l’incís)

… metge del segle I dC, que va escriure De Materia Medica (transcripció llatina del llibre en grec), on explicava l’ús d’una variada farmacopea, i especialment remeis derivats de plantes, de les que en cita més de 600. Pius Font i Quer va escriure la seva obra de bell nou, sentint-se hereu del Dioscòrides grec, el 1961. L’Editorial Labor li va publicar, en van fer més catorze reimpressions –Font Quer va morir el 1964- i després, el 1999, l’obra va passar a Ediciones Península que n’ha fet ja 12 edicions.

Font i Quer va ser un científic seriós, i li molestaria que, com passa en algunes llibreries, el seu Dioscórides fos classificat com a un llibre de naturoteràpia o naturopatia, pel fet que parli de plantes medicinals. El seu capítol introductori, de 150 pàgines, és un resum d’història del’ús de les plantes com a remeis. En dec la referència a J.P., col•lega químic, que usava el llibre com a referència de l’assignatura optativa de la llicenciatura de química de la UB, “Química Orgànica dels Productes Naturals“, de la que pudorosament oculto el nom del professor. Quan jo vaig estudiar química aquesta assignatura –que no vaig cursar- era una filfa, que no tenia cap rigor i s’aprovava sense esforç… A la introducció de que parlem, hi ha de tot, i hi ha també la reproducció de l’Auca del Bolet.

L’auca deu ser del 1955 o posterior, però d’abans del 1961, data de l’edició del llibre. És en català, cita el “metge d’Arequipa” – Faustino Oliver– que el va introduir a Espanya, i destaca que ho cura tot: ulls de poll cor agre, la grip, el goll, les picors de tota mena i fins els dolors d’esquena, el fetge, el mal de pot (el mal de pot era la forma col•loquial de referir-se a la tuberculosi òssia vertebral descrita per Percival Pott el 1779); curava també les penes, desembussa les venes, els brians –un herpes de la pell-, els peus plans, rejoveneix, fa païr i “té una acció clara i directa, especialment sobre el recte“.

L’autor de l’auca és escèptic sobre les virtuts del bolet, i acaba citant un psiquiatre que “per moltes raons prefereix els rovellons“.

En fi, lector, pots provar de desxifrar l’auca i introduir-te una mica al món de la Barcelona, la Catalunya i l’Espanya dels anys 1950. Per l’èxit que tenen remeis i teràpies com les polseres miraculoses, les flors de Bach, els cristalls de sal, o l’homeopatia, sembla que la cosa no progressa…

Auca del bolet 1

Auca del bolet 2

Auca del bolet 3

Auca del bolet 4


AIGUA ENVASADA I ELS/LES MESTRES CATALAN(E)S

01/01/2012

Fa més de trenta anys que vaig escriure “El ingenuo ecologismo del estudiante“. El text que segueix va en la mateixa línia. Pretén intentar comprendre com és que el col•lectiu de mestres -parlant molt en general- té posicionaments tan ingenus davant tota la problemàtica ecològica, energètica i medioambiental. La formació i la informació que reben ho explica, al menys en part.

Haig de participar el 4 de gener al programa “El matí de Catalunya Ràdio” amb Manel Fuentes, i parlar de les etiquetes de l’aigua mineral,dels equips de tractament d’aigua domèstics i de l’aigua de l’aixeta. Busco a Internet informació general, i en trobo amb l’edició digitat d’un text: “Aigua envasada” editat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat i la Fundació Terra. Ho han redactat Jordi Miralles (biòleg, actualment president del patronat de la fundació) i Verónica Serrano, de qui no em consta la filiació. És el quadern nº 31, de 2004, de la sèrie “Perspectiva ambiental“, patrocinada per la Fundació Territori i Paisatge, de la que es denominava Caixa Catalunya i ara Catalunya Caixa. Es va repartir la revista, suposo, com a suplement de la revista Perspectiva Escolar, de l’Associació Rosa Sensat.

Des del 2004 han canviat algunes lleis i decrets sobre l’aigua, però en essència segueixen vigents la major part de dades que s’hi exposen. Malgrat el seu títol, el text no només parla de l’aigua envasada, sinó de tots els tipus d’aigua que bevem. No critico –podria- la ideologia/filosofia/literatura del text, exposada en la breu introducció (“Cal pensar en l’aigua com un valor comunitari i no com una mercaderia. (…) L’aigua mineral natural hauria de ser una beguda litúrgica. Hem de recuperar el culte a l’aigua i protegir les deus com a llocs sagrats“.

El text vol i dol. Valora positivament la disponibilitat d’aigua potable a les cases, però li dol que s’hagués fet amb canonades de plom, pel saturnisme que pot causar. Ara que moltes canonades són de coure, ara les aigües poden portar clorurs i sulfats de coure “als que se’ls atribueix una possible correlació amb malalties hepàtiques infantils…” I destaca que a alguns països com Àustria només es permeten canonades de polipropilè, del que encara no ens amenaça cap plaga. Aventuro que quan aquí es facin canonades només de plàstic també seran criticades, perquè el plàstic deriva del petroli, o perquè pot deixar a l’aigua miques dels catalitzadors metàl•lics usats per la fabricació. A més, els redactors critiquen els productes derivats de la potabilització amb clor o amb ozonització. Però després, i al meu entendre de forma contradictòria,en un requadre s’afirma que “la seguretat del sistema d’abastament d’aigua domèstica esta garantida per un rigorós sistema de control“.

Perspectiva ambiental nº 31.

El que més greu em sap del text és la fe que posen els redactors en els pseudocientífics que han postulat comportaments miraculosos de l’aigua. De fet, al marge d’empreses i institucions, de set noms propis que cita el text, cinc són de pseudocientífics. Vegem-los.

Als redactors els agrada el llibre de Masaru EmotoMensajes del agua“. Emoto creu que l’aigua que ha sofert influències positives,com per exemple exposar-la a fotos de nens, o que ha rebut sons musicals, o que està envasada en ampolles amb missatges positius com pau o amor, cristal•litza, en gelar-se, en formes agradables i harmonioses. L’aigua adequadament tractada, segons Emoto, podria servir per sanar o predisposar el nostre organisme a resistir les malalties, perquè el nostre cos és en més d’un 70% aigua. No cal dir que tot plegat són falàcies sense la menor base científica, i que els experiments que s’han intentat fer –quan Emoto ha deixat fer-los, cosa a la que és molt reticent- no han demostrat res. Emoto ha muntat un negoci de tot plegat, del que el libre n’és la presentació. Ven aigües (Acqua lissa), ven gerres especials, uns tubets que permet passar aigua d’una ampolla a una altra i l’aigua és “informada” positivament, fa seminaris i cursos per tot el món… Un de tants vividors que anirà vivint mentre hi hagi crèduls.

Els redactors de Perspectiva Ambiental també es creuen les falàcies de Jacques Benveniste. Aquest fou el controvertit científic –que va deixar la carrera per fundar l’empresa DigiBio- que el 1988 va “demostrar” la memòria de l’aigua mitjançant experiments a altes dilucions d’un anticòs sobre leucòcits basòfils,que si fossin certs obririen la porta a la validesa científica de l’homeopatia. Li ho van publicar, amb moltes reticències, a Nature (30-6-1988. Consultar des de casa l’article és de pagament). Dotzenes d’investigadors van intentar reproduir els resultats de Benveniste sense aconseguir-ho, no va reconèixer mai els experiments dels altres, i va abandonar la recerca. Vegeu-ne una crítica documentada al mateix Nature per part de Philip Ball (article gratuït).

Després de lloar la presència dels minerals a l’aigua mineral, perquè tenen incidència positiva a la salut, la revista inmediatament prevé de massa minerals a l’aigua mineral, i en una foto afirma que “alguns dietistes recomanen beure i cuinar amb aigua destil•lada perquè faci la seva funció de dissolvent universal“. El redactor deu imaginar que una aigua de l’aixeta o envasada ja no és un dissolvent universal… Quan parla de sistemes domèstics per tenir aigua bona a casa –aigua de l’aixeta que abans era bona però que ara ja no ho deu ser tant, en opinió dels redactors- destaca els descalcificadors, els filtres de carbó actiu i els destil•ladors. Aquests darrers els cita amb el nom de Allen E.Banik, que “defensà que l’aigua destil•lada actua de lubricant fisiològic i que l’absència d’inos minerals en l’aigua pura facilita la regeneració cel•lular“. No cal dir que el citat Dr.Banik ven destil•ladors d’aigua domèstics. Beure aquesta aigua “permet que la llum viatgi dins del nostre cos a velocitats increïbles (…), això ens fa virtualment cibernètics (…) etc etc” i ajuda a curar el cáncer i permet que “tots els éssers vivents estem connectats a través d’un sistema cristall líquid – magnetites amb la ment universal“. Déu meu…

Un altre procediment de tractament d’aigua de l’aixeta que destaquen és el sistema de revitalitzadors, via camp electromagnètic o simplement submergint unes peces de fusta a l’aigua, com el llàpis de Grander, que també es ven. Com és d’esperar, no s’han provat els avantatges d’aquest sistema, i fins i tot han estat condemnats judicialment els seus distribuidors a algun estat per estafadors.

El darrer dels procediments de tractament d’aigua domèstica que cita la revista és el sistema de Teruo Higa, que es basa en fer passar l’aigua per un llit ceràmic de “microorganismes efectius” (EM), que és una barreja patentada de “bacteris fototròfics, bacteris de l’àcid làctic i llevats” Higa ven ceràmiques i gerres que diu que contenen microorganismes incrustats dins de la ceràmica i que han aguantat, afirma, les temperatures de fabricació de les gerres ceràmiques, més de 800ºC. I que “les forces positives de les seves radiacions (les dels microorganismes) seguiran actives durant anys

De disset referències bibliogràfiques de la revista, quatre o cinc són de llibres esotèrics, i tres o quatre més són d’organismes molt polaritzats ideològicament.. més.

No tota la revista és així. Conté una bona quantitat d’informacions correctes, útils i amb les que no hi puc estar més d’acord: necessitat de l’estalvi, de les dobles xarxes d’aigua, tant de distribució com d’evacuació i a l’interior de les vivendes, potenciar l’aigua de l’aixeta, reduir el consum de refrescos de sucre, agafar amb pinces la publicitat de tot producte alimentari, etc etc. Però, al costat d’això, els nostres mestres reben una publicitat considerable d’esoterisme, de pseudociència i de visionaris que no poden discriminar, perquè el llenguatge que fan servir és similar o idèntic al llenguatge científic. La única sospita que podria tenir un no expert seria veure que tots els noms citats venen alguna màquina, dispositiu o producte, i que les seves webs inevitablement lliguen al final amb sanadors que afirmen la possible curació del càncer amb el seu procediment…

No crec que anem per bon camí.


ORGONES

30/12/2011

Estava llegint la novel•la més o menys autobiogràfica de Jack Kerouac On the road“, en la traducció catalana “A la carretera” de Manuel de Seabra, editada a Edicions 62 a la col•lecció Labutxaca el 2010. És la vida de dos joves bohemis i no gaire integrats socialment que van amunt i avall dels Estats Units a finals dels 40, fent autostop, llogant cotxes, de Nova York a Denver, a San Francisco, a Chicago, arriben fins a Mèxic. Sempre van col•locats de marihuana, de bencedrina o de cervesa. Amb aquesta novel•la de 1957 Kerouac va posar lletra a la generació de beatniks americana, que juntament amb William Burroughs o Allen Ginsberg van ser els exponents bàsics de la San Francisco Renaissance, que va durar deu anys, i va ser catalitzador de mil altres moviments, vinculada al món hippie, etc etc , fins avui. A San Francisco es poden trobar encara llocs eminents del moviment, com la City Lights Bookstore o el Vesuvio Café, on els turistes peregrinen –peregrinem?- buscant un passat que ells no van viure i que han mitificat. Com la ruta 66.

Estava llegint “A la carretera“, dic, i a la pàgina 175 em trobo amb aquesta parrafada:

– Mira, per què no proveu el meu acumulador d’orgones? Poseu una mica de suc als vostres ossos. (…) L’acumulador d’orgones és una capsa prou gran perquè un home pugui seure a dins en una cadira: una capa de fusta, una capsa de metall i una altra capa de fusta reuneixen les orgones de l’atmosfera i les mantenen captives prou temps perquè el cos humà n’absorbeixi més que la dosi habitual. Segons en Reich, les orgones són àtoms atmosfèrics vibratoris del principi de la vida. Les persones agafen càncer perquè se’ls esgoten les orgones (…)“.

Què són aquestes orgones? No, a cap diccionari normal no hi surten. Ni al de l’IEC, ni a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni al de la RAE. Al Webster, en anglès, ho citen breument… Com a recurs, la Wikipedia en anglès en dóna una bona informació.

Wilhelm Reich va ser un psicoanalista austríac, seguidor de Freud, que va intentar fer una sintesi entre Freud i Marx. Entre moltes altres coses, creia que els constructes psicoanalítics tenien existència biològica. En concret, interpretava la líbido com una força vital, una substància o energia universal sense massa, estesa per tot l’univers, com l’éter, com l’élan vital o altres fluids similars. A aquesta substància la va denominar energia orgònica, que estaria estructurada en forma de paquets més o menys grans denominats orgones. Segons Reich, hi hauria energia orgònica en tots els punts de l’univers, i mitjançant determinats dispositius es podria concentrar. La carència d’aquests orgons provocaria malalties i fins i tot el càncer. Per això Reich va inventar sistemes de concentrar l’energia orgònica i poder-la assimilar per part de l’organisme. Reich va fugir de l’Alemanya nazi i el 1939 va entrar als USA.

En certa manera, la descripció que Kerouac de l’acumulador d’orgones és l’invers d’un condensador elèctric. En un condensador hi ha dues capes de metall separades per un material no conductor, com plàstic, mica o l’aire. A l’acumulador d’orgones és al revés: dues capes de fusta separades per una capa de metall. Reich va arribar a visitar Albert Einstein amb un acumulador en miniatura, i li va proposar de fer experiments, cosa a la que Einstein va accedir. Els experiments van permetre veure que dins de la caixa hi havia un cert increment de temperatura, i Reich ho va atribuir a l’acumulació d’energia orgònica, però Einstein i els seus ajudants van demostrar que corresponia a la convecció de calor dins de la cambra on s’experimentava.

L’acumulador d’energia orgònica es una espècie d’anti-Arca de l’Aliança, aquella arca sagrada que contenia les Taules de la Llei que Yahvé va donar a Moisès. Diu la Bíblia que l’Arca de l’Aliança era feta de fusta d’acàcia negra, i recoberta per dins i per fora amb làmines d’or. Això sí que era realment un condensador elèctric, transportada per sacerdots amb barres de fusta. En un entorn sec podia carregar-se d’electricitat estàtica, i podia desprendre guspires que, segons la Bíblia, havien arribat a provocar morts entre els que gosaven tocar-la.

On és ara l’Arca de l’Aliança? Hi ha diverses teories, gairebé totes ocultistes, conspiratives o pseudocientífiques, on hi figuren els templers, els nazis, extraterrestres…. Jo em quedo amb la versió que Spielberg dóna a la pel•lícula “A la recerca de l’arca perduda“, amb Harrison Ford fent d’Indiana Jones: al final de la pel•lícula l’arca és guardada, de forma anònima i dissimulada en un enorme magatzem dels USA, barrejada amb milers de caixes més, on encara hi deu ser, aviat farà cinquanta anys…

I on són ara els acumuladors d’energia orgònica? Reich en va vendre diversos, però el 1947 l’administració dels USA va prohibir-ne la venda, que considerava que era una estafa, i ho era. El van empresonar el 1956 per violar la prohibició, van cremar diverses edicions dels seus llibres –un fet insòlit- i va morir a la presó el 1957. Abans, el 1953, havia inventat un cloudbuster, una màquina per fer ploure, basada en les seves idees d’acumulació d’energia. Consistia en un conjunt de canons que, segons Reich, llançaven cap als núvols energia orgònica. També va intentar aplicar els cloudbusters a la lluita contra els chemtrails, unes suposades acumulacions de productes químics nocius que deixarien els avions al seu pas, i que en realitat són les estel•les de vapor i cristalls de gel.

Les idees de Reich segueixen vives, però amb poca intensitat. Va influir sobre molts escriptors americans, com Salinger, Mailer o Bellow. També sobre Bob Dylan i Patty Smith. I diversos psicoanalistes segueixen treballant les seves idees, i fent proves sobre els acumuladors d’energia orgònica, en alguns casos afirmant que tenen resultats. Però la principal activitat de l’Institute for Orgonomic Science, a Pennsylvania, és actualment la teràpia psicoanalítica. Avui és una teràpia més, dispersa en el maremagnum de teràpies de tota mena, i que ni és citada en la llista del document recent del Ministerio de Sanidad comentada a un post anterior.

També hi ha modes en l’esoterisme i les pseudociències.


TERÀPIES “NATURALS”

28/12/2011

El Ministerio de Sanidad espanyol ha tret a finals de desembre de 2011 un document preliminar sobre avaluació d’una llarga llista de teràpies no reconegudes per la medicina oficial. Es pot trobar aquí.

L’objectiu a llarg termini que pretén l’informe és donar les bases per a la regulació de les activitats al sector: qui pot ser terapeuta, quina titulació s’ha de tenir, quines teràpies es poden oferir, o com es pot fer la publicitat sense oferir falses esperances.

El document és llarg (97 pàgines) però interessant. S’hi identifiquen fins a 139 tècniques, de tota mena: musicoteràpia, drenatge limfàtic, ioga, reiki, teràpia floral, fitoteràpia, acupuntura, homeopatia, feng-shui, geobiologia, crudivorisme, zero balancing, sofronització… Hi ha diverses teràpies que pretenen actuar sobre malalties, però moltes busquen simplement el benestar emocional, l’alleujament de dolors, o la reducció de l’estrès.

L’equip d’experts redactors han analitzat les publicacions científiques en les que es detallen l’eficàcia de les tècniques, i les conclusions són decebedores, i a mateix temps, esperables. No troba eficàcia demostrada, segons els paràmetres d’avaluació d’eficàcia terapèutica reconeguts internacionalment, a gairebé cap de les teràpies, més enllà de l’efecte placebo. Només algunes comptades aplicacions de l’acupuntura (nàusees postoperatòries, dolor dental postoperatori, cefalees tensionals episòdiques o cròniques) semblen mostrar eficàcia. L’informe és especialment detallat amb l’homeopatia, a la que no atribueix cap virtut curativa. També destaca l’informe que la major part d’aquests tractaments són innocus, però no tots estan exempts de riscos si es fan per part de personal no preparat: penso en la pràctica de la moxibustió, que consisteix en cremar parcialment cons d’arrel d’artemísia sobre els punts d’acupuntura de la pell del pacient.

Una frase lapidària de l’informe, destacada i en negreta, és que, malgrat que és molt escàs el nombre d’estudis de prou qualitat sobre evidències d’efectivitat, “aquesta absència de demostració d’eficàcia no ha de ser considerada sempre com a sinònim d’ineficàcia“. Aquest argument, que metodològicament és indiscutible, portat al límit en altres entorns portaria a deduccions alarmants: Se’ns considera a tots potencials delinqüents? No es podria acomiadar ningú perquè, encara que no hagi demostrat cap aptitud per a un lloc de treball, ens pot sorprendre en un futur?

Particularment em sembla criticable de l’informe un parell d’aspectes de llenguatge, no de metodologia. Quan es fa la descripció de les diferents tècniques el llenguatge usat és el de les mateixes tècniques, sense distànciament crític. És com si fos cert el que les tècniques afirmen. Per exemple, quan descriu la teràpia dels diapasons, afirma: “Diapasons. Són instruments musicals perfectament afinats (…) per practicar la sonoteràpia. Així s’aconsegueix arribar a l’arrel de la malaltia mitjançant les vibracions per simpatia“. Jo crec que caldria dir que “els seus adeptes afirmen que s’aconsegueix arribar a l’arrel de la malaltia mitjançant les vibracions per simpatia, malgrat que no detallen què és el que vibra i per què, en vibrar, es curaria una malaltia“. Aquest només és un exemple, però el mateix passa amb les altres 138 tècniques descrites i avaluades.

Un altre dels punts criticables de l’informe és el seu mateix títol, “Terapias naturales“. El mateix informe adverteix que usa aquest terme perquè és així com molta gent coneix aquestes teràpies, que reben també altres denominacions, com “medicinas/terapias alternativas, medicinas/terapias complementarias, medicinas/terapias no convencionales, medicina tradicional“. Preferint aquest nom està donant validesa a aquestes teràpies, i les posa en peu d’igualtat amb les altres teràpies, que denomina amb el nom de medicina convencional.

Què tenen de naturals algunes de les teràpies descrites? L’homeopatia té procediments de fabricació de les boletes similars als dels fàrmacs, amb extraccions, dilucions, sucusions, concentracions, i altres procediments idèntics als de la indústria farmacèutica a la que pretenen imitar i amb la que voldrien confondre-s’hi. L’acupuntura usa actualment agulles de diàmetres finíssims, d’acer inoxidable especial, d’un diàmetre d’entre 0,12 i 0,35 mm , amb mànec de polipropilè, i esterilitzades amb òxid d’etilè: tot d’alta tecnologia actual, molt lluny de les agulles de fusta primitives. L’acupuntura actual, natural?

Si perdem el llenguatge perdem el relat, i per tant, perdem la credibilitat. El sistema sanitari vigent ja l’ha perdut molt, la credibilitat, en tot el que és el tractament de les petites molèsties. Francesc Escribano, conegut periodista i director de programes de nous formats de la televisió pública catalana, afirmava en una recent nota a “El Periódico de Catalunya” que ell, que no hi entén, llegeix l’informe sobre teràpies naturals, i veu que els experts diuen que no curen; però que ell va a tractar-se amb homeopatia i s’hi troba bé, i que al menys aquests terapeutes l’escolten i s’hi estan una estona, i que per això ell seguirà usant ambdos sistemes terapèutics, el convencional i l’alternatiu.

Contra aquest tipus d’arguments no hi ha res a fer. Una mateixa persona no pot alhora usar l’homeopatia, el medicament tradicional i no usar res. Per sort, la major part de dolències remeten espontàniament. La meva mare em deia: “La grip tractada amb medicaments dura set dies, i sense medicaments, una setmana“.


LOS PRODUCTOS NATURALES ¡VAYA TIMO!

19/09/2011

Dins de la col•lecció ¡Vaya Timo!, d’editorial Laetoli, J.M.Mulet , professor de biotecnologia de la Universitat Politècnica de València, publica un magnífic pamflet contra la mitificació dels productes dits naturals. En una anàlisi implacable, directa i amb llenguatge contundent, analitza l’alimentació natural, els transgènics, la medicina natural, la farmacopea natural, la llar natural i l’energia natural. I, en un capítol gairebé còmic, ens dóna regles per poder-nos convertir en un metge naturista. Si ho llegís algun, cosa improbable, s’enfadaria…

Òbviament en 139 pàgines no es pot fer una anàlisi rigorosa i seriosa del tema. El llibre, com tots els de la col•lecció, pretén ser –i a fe que ho aconsegueix- un argumentari per demostrar que els productes naturals són una creació publicitària, que són com els altres -i en algun cas pitjors perquè hi ha casos en que són més insegurs-, i que no tenen cap de les propietats que els venedors els hi atribueixen.

Llàstima que aquest llibre només el comprarem els que ja estem convençuts de tot això, i no servirà per a canviar les opinions del públic inclinat a aquest tipus de productes o teràpies. Que no pateixin els del supermercats Veritas (“Menjar de veritat“), que aquest llibre no els farà baixar les vendes. Jo, que compro a botigues que venen menjar de mentida, ho seguiré fent, em seguiré intoxicant i em moriré abans.

Per cert, trobo que els supermercats Veritas són de l’empresa Ecoveritas, fundada per la família Elías (antics propietaris de Caprabo), Carles Torrecilla (professor d’Esade), Josep Pont (propietari del grup Borges) i Joan Martí (de rellotges Berenson). Dubto que es creguin la publicitat del que venen.

Mentres s’ho creguin els clients…