ORGONITA

08/02/2017

Orgonites. Font: Internet.

Orgonites. Font: Internet.

Em truquen d’una ràdio. Un oient els ha preguntat si és possible que la orgonita que porta a la butxaca li freni les radiacions del wifi i del bluetooth. Naturalment la resposta és no. Però no pots dir només “no”. Què pots dir, com ho dius, a qui ho dius, què pots esperar del que diguis…?

Primer, coses objectives: una orgonita no és un mineral ni un tros de roca, sinó un objecte que algú ha construit amb resina plàstica de poliéster, trossets de metall -ferro, alumini, coure- i trossets de quars. A vegades li donen colors, i formes variades: esfèriques, còniques, cúbiques, piramidals… Es pot comprar per tot arreu, des de pocs euros fins a centenars. Un objecte més o menys decoratiu, segons els gustos personals. La xarxa va plena de receptes per fer-se cadascú la seva orgonita, tan inútil com les que es compren.

Després, la resposta a la pregunta: té algun efecte?. Naturalment que no. A mi m’agradaria que les meves paraules fossin tan creïbles per a l’oient com creïbles van ser les del venedor que li va vendre l’orgonita. Ja no n’hi ha prou amb el criteri d’autoritat: “Com que ho diu un catedràtic de la universitat, té raó“. No, avui un catedràtic d’universitat és un pobre mortal en discussió amb eixams d’experts que afirmen propietats miraculoses i despropòsits físics o químics sense immutar-se, sense saber de què parlen, però amb llenguatge convincent.

Per sort. no era un debat, modalitat absolutament inútil si el que es vol és treure l’aigua clara d’un tema qualsevol (vegeu, per exemple, [+]). El que jo digui hauria de ser adequat per donar-me credibilitat, per donar algun criteri a l’oient i a la resta d’oients, als que no conec de res ni sé el que saben. Per tant, cal demostrar coneixement, amb el llenguatge habitual de l’oient, i a partir d’aquí construir el que es pugui, en el limitat temps d’uns minuts.

Com vaig enfocar-ho?. Intento explicar que sota el terme radiació s’hi amaguen dotzenes de conceptes molt diferents. Les substàncies radioactives, per exemple, emeten tres tipus de radiacions, dues de materials -les alfa i les beta– i una altra que només és energia, la radiació gamma. Aquesta és de la mateixa família que els raigs còsmics, els raigs X, els raig UVC, UVB i UVA, la llum visible, els infrarroigs, les microones, les ones de radar, o les ones de ràdio, i entre elles els wifi i el bluetooth, que per altra banda són emissions molt poc agressives perquè s’emeten a potències baixíssimes i, en elles mateixes, són de baixa energia.

Si jo dic radiació electromagnètica a una persona li pot sonar, però no li dóna cap informació, i penso que és millor evitar el terme. Val més començar amb alguna realitat ben coneguda, com la llum visible. Es transmet en línia recta, hi ha objectes opacs que la frenen, altres de transparents que la deixen passar, i altres que l’absorbeixen totalment o en part, com els objectes negres o de colors. Doncs bé, totes les radiacions citades també van en línia recta i poden travessar objectes, o ser frenats, o ser absorbits, depenent de quina radiació i de quin objecte. Per exemple, els vidres de finestra frenen l’UVA, les reixetes de les portes de microones frenen la radiació de microones, i no es pot escoltar la ràdio a les mines o al metro perquè les ones de ràdio no poden penetrar allà dins per les masses de terra que hi ha a sobre.

Hi ha matèries que frenen la radiació wifi i bluetooth, perquè són ones molt similars a les ones de ràdio. Però aquestes barreres han d’estar entre l’antena emissora i el receptor. L’energia de les radiacions no és com les olors, formades per molècules que van d’aquí cap allà i que poden ser absorbides amb alguna substància porosa, com els sistemes d’eliminar olors dels frigorífics.

Amb totes aquestes bases, podem intentar construir un argument. Si l’orgonita absorbís o frenés les radiacions, cosa que podria fer si la barrera d’orgonita fos prou gruixuda, hauria d’estar posada entre l’antena de mòbil i el telèfon. L’orgonita només frenaria la radiació que li arribés, però la del voltant no. En el benentès que si envoltés el mòbil d’una barrera absorbent per no rebre les radiacions que emet, aquest mòbil seria inútil, perquè ni rebria els senyals de les antenes, ni podria enviar senyals de cap mena, ni trucades, ni wifi, ni res.

Estratègia, doncs a usar en aquestes situacions de científic cara a un públic desconegut: fer servir llenguatge comú, i posar exemples propers a l’oient, que els hagi viscut. I esperar que això et doni credibilitat com a expert… I no dir a l’oient que és un crèdul o un ignorant. Sí que es pot dir que hi ha venedors que s’aprofiten de la gent oerint-li objectes, teràpies o serveis que no funcionen, i ho fan amb un llenguatge científic abusiu.

Per cert, el terme orgonita deriva d’orgó, o energia orgònica, que seria una suposada energia universal que Wilhelm Reich (1897-1957) [+], psicoanalista austriac deixeble de Freud, va creure que existia. La biografia de Reich és digna de ser coneguda: Va imaginar que aquesta energia universal estaria relacionada amb els orgasmes, i d’aquí el terme orgó. Va construir màquines -acunmuladors d’orgó- on la gent practicava sexe a dins, i afirmava que l’energia acumulada, que òbviament era impossible de visualitzar ni de mesurar, curava malalties, entre elles el càncer. Als Estats Units, on havia anat fugint dels nazis, el van denunciar per estafa, i el van condemnar a la presó on va morir. Dusan Makavejev, cineasta serbi, va fer-ne el 1971 una pel·lícula denominada W.R: els misteris de l’organisme, [+] que la gent anava a veure amb aquell morbo perquè s’hi parlava de masturbació, hi havia algun penis per allà, etc… La teràpia bioenergètica, una altra falàcia actual que apliquen a algunes pseudoclíniques, deriva de les idees de Reich.

wr


LA FAL·LÀCIA DEL CAMPANER

04/09/2016

Primer exemple. Els espinacs i el ferro.

Tots sabem que els espinacs no tenen tant ferro com se’ls atribueix, i que l’origen de l’error va ser una persona que es va equivocar: va transcriure el valor real de ferro en els espinacs, que és de 0,003 g/100 g pel valor 0,03 g/100 g, és a dir deu vegades més. La fama del ferro als espinacs havia començat, i des de 1929 Popeye el mariner devorava espinacs per agafar la fortalesa del ferro. Tot això ho sabem, perquè ho hem llegit a llibres de divulgació, per exemple el meu “La truita cremada” (Mans 2005).

Però tot això que sabem, resulta que és fals. Llegeixo el llibre “Monos, mitos y moléculas” de l’eminent divulgador Joe Schwarcz ) (2015) i al seu capítol “La locura de Popeye” reconeix que ell també havia escrit un capítol de divulgació amb el mateix error. Ell ho atribueix a la seva font, el prof. A.E. Bender, en un article de 1977. Segons Bender, von Wolff el 1870 havia analitzat el ferro als espinacs. Quan el 1937 ho va repetir Schupan i va veure que en tenia molt menys que el que von Wolff havia dit. I Bender va imaginar: “la fama dels espinacs sembla venir d’una coma decimal mal posada“… sense cap evidència de que això fos així!. Hamblin el 1981 ja ho donava per cert en una introducció a un curt article sobre falàcies científiques. Més encara, el creador de Popeye E.Segar mai va atribuir al ferro dels espinacs la força del mariner: ho atribuia, el 1932, a la vitamina A, no al ferro. Però els espinacs tampoc contenen vitamina A, sinó betacarotè, un precursor de la vitamina A, que realment ajuda a mobilitzar el ferro que ja hi hagi a l’organisme. En el meu cas, la meva font de l’error va ser el capítol “Espinacas“, de F.Féron del llibre de Bouvet (1999), que cita com a font l’article de Hamblin, i on afirma -dient que així ho diu la llegenda- que va ser la secretària qui va equivocar-se en passar el manuscrit a màquina.

Popeye i la vitamina A. Fes clic per ampliar

Popeye i la vitamina A. Fes clic per ampliar


El criminòleg Mike Sutton va publicar el 2010 un monumental article en format de conferència (Sutton, 2010) on desmuntava totes aquestes afirmacions. Va dedicar-se a resseguir les fonts originals fins on li va ser possible: els criminòlegs ja ho tenen, això de la minuciositat, al menys els de les sèries de televisió. Sembla que von Wolff es va poder equivocar en fer l’anàlisi inicial, perquè potser es va contaminar la mostra amb ferro del recipient, i no va concretar si la mostra d’espinacs era normal o ja dessecada , cosa que introduiria un esbiaixament crucial. Però no hi ha cap evidència de la llegenda de que algú es va equivocar en transcriure les dades de laboratori a paper. Juan Revenga al seu excel·lent blog sobre nutrició ho ha explicat prou bé [+].

I, per rematar-ho, un plat d’espinacs (180 g) té 6,43 mg de ferro, i en canvi una hamburguesa de 170 g en té 4,42 mg! Però és veritat que el ferro dels espinacs és menys assimilable, encara que això és un altre tema.

Per què uns divulgadors accepten -acceptem- acríticament el que altres han escrit abans? Ho mirarem de respondre al final.

Segon exemple. El rebuig de la universitat de Berna a Einstein

Per la xarxa circula una carta que va escriure el degà de la Facultat de Ciències de Berna, Dr. Wilhelm Heinrich, rebutjant la sol•licitud d’Albert Einstein per ser-ne professor associat. L’argument pel rebuig era que les conclusions d’Einstein sobre la naturalesa de la llum i les relacions espai-temps eren massa radicals, i que eren conclusions “more artistic than actual Physics“. Aquesta carta s’ha fet circular per demostrar que els responsables acadèmics es poden equivocar i de fet s’equivoquen, i que cal promocionar els investigadors joves, encara que defensin idees agosarades. La carta està datada el 1907.

Quan vaig veure la carta, em va fer mala espina, per diversos motius: està escrita en anglès, i m’estranya que un degà de Berna -Suïssa de parla alemanya- es dirigeixi a un estudiant alemany nacionalitzat suís en anglès. A més, el logotip i el timbre de la universitat estan també en anglès. Anecdòticament, a la part superior dreta sembla endevinar-se un segell de correus dels EUA, amb la imatge del mateix Einstein!

Una elemental cerca per Internet permet constatar que es tracta d’una falàcia. Zimmermann (2015) ho explica bé: l’arxiver de la universitat de Berna Niklaus Bütikofer afirma que és una evident i burda falsificació, per tres o quatre detalls: la facultat en aquell moment era de Filosofia, Història i Ciències Naturals; mai hi ha hagut un degà que es digués Wilhelm Heinrich; la llengua de correspondència havia de ser necessàriament l’alemany; el timbre és una modificació d’un escut d’armes hongarès; i el carrer on diu que eés la universitat (Sidlerstrasse)no va dir-se així fins 1931, i el 1907 no hi havia codis postals. Sí que era cert que Einstein va sol•licitar ser associat de la universitat i no li van concedir perquè no complia el requisit de tenir una tesi homologada, però al cap d’un any li va donar la venia docendi.

La suposada carta del degà a Einstein. Fes clic per ampliar

La suposada carta del degà a Einstein. Fes clic per ampliar


Qui va fer aquesta falsificació? Se suposa que és la broma d’un estudiant de física avorrit que volia fer-se un lloc a les xarxes socials…

Però la pregunta és com és que no es veu inmediatament que es tracta d’una falsificació i es reenvia acríticament?

Tercer exemple. Els raigs N

El 1903, investigant sobre raigs X, el físic de la facultat de Ciències de Nancy, prof. René Blondlot, va observar uns raigs diferents, polaritzables, als que va denominar raigs N. Se’n van determinar moltes de les seves propietats, especialment la de promoure la fosforescència de certs compostos, o d’incrementar la llum reflectida en una superfície. Molts investigadors van dedicar-se a estudiar aquests raigs, es registren fotogràficament, se’n observa l’emissió per part de barres imanades, per gasos licuats, per metalls, en determinades reaccions químiques. Altres investigadors reconeguts descobreixen irradiacions fisiològiques de propietats similars, i arriben a resseguir els nervis del cos humà seguint l’emissió d’aquestes irradiacions. Augmenten l’agudesa visual, les vèrtebres en generen… Tot un cos científic nou s’havia creat en un any.

Però el 1904 tot es va desmuntar. Investigadors d’altres equips van ser incapaços de reproduir els resultats, i el 1905 ja ningú parlava del tema. I no eren desconeguts els que van protagonitzar aquest episodi. Eren professors d’universitat o metges d’hospital.

Aquest exemple el vaig llegir de Rostand (1971). Descartada la voluntat d’engany, que sembla clar que no va existir, al menys majoritàriament, la pregunta és com es pot arribar a muntar tot un camp de recerca sense cap base experimental evident?

La fal·làcia del campaner

Llegim Lewis Carroll a “The Hunting of Snark“. Al començament un dels personatges, el Campaner, fa un discurs èpic a la tripulació que va a capturar l’Snark (un monstre indeterminat, el Merma en la traducció de Viana). A la segona estrofa diu:

Just the place for a Snark! I have said it twice:
That alone should encourage the crew.
Just the place for a Snark! I have said it thrice:
What I tell you three times is true.

(La traducció d’Amadeu Viana de 1999 de Biblioteca de la Suda és:

Bon lloc per a un Merma! Dic per segon cop:
vull bons tripulants d’esperit exaltat.
Bon lloc per a un Merma! Dic per tercer cop:
ho he dit ja tres voltes, tres és veritat.
“)

Aquesta és la Fal·làcia del Campaner, que Skrabanek i McCormick van descriure el 1992: la repetició d’una afirmació li dóna versemblança al marge de la seva veracitat.

Portada de "The Hunting of  the Snark" en edició de Martin Gardner (2006). El Campaner és a la part superior. Fes clic per ampliar

Portada de “The Hunting of the Snark” en edició de Martin Gardner (2006). El Campaner és a la part superior.
Fes clic per ampliar


I això és el que ens passa a tots. No comprovem les fonts, malgrat que siguem científics. Però en el camp de la divulgació no actuem com a tals en molts casos. No anem mai a les fonts originals per mandra, però sobre tot per col•leguisme. Implícitament pensem que una persona que fa una feina tan important com la divulgació -que un mateix, com a divulgador, creu que és important, naturalment- sempre diu veritats, deu haver comprovat el que afirma, o té fonts fiables. I massa cops el col•lega ha fet com un mateix: basar-se en un llibre d’un divulgador anterior del qual ens fiem. N’agafem algun exemple vistós, el reescrivim al nostre estil, potser hi afegim alguna aportació addicional no comprovada que faci l’exemple més divertit o més cridaner, però no necessàriament més cert… I la repetició per part d’altres pot incrementar-ne la credibilitat, però no en millora la veracitat: no sé si l’anècdota de la poma que li va caure a Newton va tenir lloc o no, però el fet que tothom ho digui no la fa més certa. El darrer que he llegit és que el seu primer biògraf i amic, present al llarg de les reflexions del savi, no transcriu cap caiguda de poma -i menys al cap- , però sí que Newton parlava de la gravetat posant com a exemple la hipotètica caiguda d’una poma de la pomera sota la que seien, i que segueixen ensenyant a la residència del savi.

Per altra banda, la Viquipèdia en qualsevol de les seves versions -moltes entrades de la qual són simples traduccions de l’anglès- , i que és la primera font de dades complementàries, no és una font prou fiable, i està escrita en massa ocasions per no experts. Pel que fa a dades físiques i químiques, no sol haver-hi cap problema, però per altres dades que requereixen alguna interpretació, pot ser errònia, i no tenim manera de saber-ho perquè no sabem qui ho ha escrit i en molts casos no hi ha referències. I en temes de nutrició, contaminació, perillositat de productes, malalties, pseudociències i camps similars, s’hi veu massa sovint la lluita entre defensors d’una postura i de la contrària. Són temes de difícil moderació.

Tot això posa un cert grau d’incertesa a la fiabilitat dels nostres articles, llibres, blogs i conferències. Seran tan fiables com les nostres fonts, si es tracta de temes que ens són aliens o en els que no hem investigat. O tan fiables com la nostra expertesa i autoritat personal , si estem tractant d’un tema propi de la nostra especialitat. I, evidentment, sempre depenent de l’estat del coneixement global del tema, que pot anar canviant amb el temps, i més en alguns camps científics com els citats en el paràgraf anterior.

El cas dels raigs N té unes connotacions diferents, perquè no es tracta d’errors en la divulgacio, sinó en la creació de ciència. En aquest cas hi havia factors com la voluntat del primer investigador de crear-se una fama com la de Becquerel o Curie descobrint algun tipus de radiació, el seguiment acrític dels seus deixebles, l’enveja dels seus col•legues, el xovinisme i l’estímul de les autoritats franceses per aconseguir superar la ciència anglesa, la no comprovació de resultats amb l’esbiaixament d’eliminar els experiments que no anaven bé a allò que es volia corroborar, … I és que els investigadors científics són també persones humanes, amb les febleses pròpies de l’espècie. La història va plena de situacions similars, moltes vegades amb components polítiques. Recordem Lysenko o el mitxurinisme durant l’època de Stalin a l’URSS. El fals descobriment d’elements químics al llarg dels segles XIX i XX segueix les mateixes pautes (Mans 2010)

Annex per a professors

Un camp on aquests problemes són ben evidents són els llibres de text. En massa ocasions es copien els uns als altres, i a més, potser qui fa les programacions és o ha estat autor de llibres de text. He actuat de corrector extern d’alguns llibres de batxillerat de física i química, i puc afirmar que amb el temps s’han corregit alguns errors mil vegades constatats en edicions anteriors (per exemple la “demostració”l que feia derivar la llei d’acció de masses de la cinètica de les dues reaccions directa i inversa, “demostració” que era només vàlida per a l’exemple concret que s’exposava) però altres errors no hi ha manera que es corregeixin. Destaco especialment el de la descripció del perfil de reacció, on en la figura sempre s’hi introdueix en abcisses un hipotètic avenç de la reacció, un temps de reacció, una coordenada de reacció (concepte genuï però no aplicable més que al món atòmicomolecular). Aquest error no és exclusiu dels textos d’aquí, sinó que en manuals de tota solvència s’hi troba també. He tingut ocasió d’explicar-ho en detall (Mans 2012) però ni cas.

Esquema erroni d'un perfil de reacció. Fes clic per ampliar.

Esquema erroni d’un perfil de reacció. Fes clic per ampliar.


Bibliografia

Bouvet, J-F (coord) (1999) “Hierro en las espinacas… y otras creencias” Taurus- Santillana, Madrid. Trad. de l’original d’Éditions du Seuil (París 1997)

Hamblin, T.J. (1981) “Fake!“, British Medical Journal nº283, pp.1671-1674. [+]
Mans, C. (2005) “La truita cremada“. Ed. del Col•legi de Químics de Catalunya, Barcelona. Trad. al castellà “Tortilla quemada” (2005)

Mans C. (2010) “Els falsos elements” Revista de la Societat Catalana de Química 9/2010, 66-81. [+]

Mans, C. (2012) “Coordenada de reacció?” Educació Química nº 11, p.12-16 [+]

Rostand, J. (1971) “Ciencia falsa y falsas ciencias“, Biblioteca General Salvat, Barcelona. Trad. de l’original d’Ed. Gallimard (París 1958).

Schwarcz, J (2015) “Monos, mitos y moléculas” Pasado&Presente, Barcelona.

Sutton, M. (2010) “Spinach, iron and Popeye: Ironic lessons from biochemistry and history on the importance of healthy eating, healthy scepticism and adequate citation” [+]

Zimmermann, M. (2015) “The Einstein forgery[+]


DDT INORGÀNIC, SOFRE ORGÀNIC

28/04/2016

Quan l’Alícia li retreu a Humpty Dumpty que una mateixa paraula no pot tenir dos significats diferents, aquest respon que quan ell usa una paraula significa exactament el que decideix que signifiqui en cada moment. L’Alícia, desconcertada, dubta de que es pugui fer que les paraules tinguin tants significats diferents. I Humpty Dumpty li replica que “la qüestió és qui mana aquí, i res més“.

Qui té la propietat de les paraules? Segons Humpty Dumpty, el qui mana. No són els diccionaris ni les acadèmies, que es limiten a fer de notari de l’ús que té cada paraula en un moment històric, excepte quan fan política i posen o treuen significats a les paraules en funció dels interessos partidistes, com ha fet recentment la RAE.

A una web de menjar ecològic, natural i orgànic, vaig llegir l’afirmació de que el pesticida DDT era rebutjable perquè era inorgànic, i en canvi el tractament de plagues amb sofre era acceptable perquè era orgànic. Si jo repasso la química, està ben clar que el DDT, 1,1,1-Tricloro-2,2-bis(4-clorofenil)età, abans denominat dicloro-dimetil-tricloroetà, és un pesticida organoclorat, clar exemple de molècula de la química orgànica, i en canvi, el sofre és un clar representant d’un no metall inorgànic.

La molècula de DDT

La molècula de DDT

Podriem titllar la web citada d’ignorant i de que no saben química. I potser és cert, però l’ús dels termes inorgànic i orgànic en el sentit oposat al que els químics fem servir no és un simple problema d’ignorància, tant de bo fos només això. Aquest és un exemple més de l’ús d’una terminologia generada en un context i que s’ha escapat i depassat l’àmbit estricte en que estava, que ha colonitzat altres ambients, i que arriba a agafar sentits contraris als originals.

Vegem-ne alguns exemples en altres camps: cap als anys setanta, quan va créixer la preocupació per la contaminació, es va començar a parlar del medi ambient. Tots els esforços dels puristes per fer veure que els termes medi i ambient són quasi sinònims, i que s’havia de parlar només del medi van ser inútils, i medi ambient s’ha quedat.

De la mateixa manera, la preocupació pel medi -ambient- va passar a ser un tema ecologista, no ecològic. No va servir de res que veus autoritzades com Margalef aviséssin de l’ús abusiu d’aquest terme, o que Ramon Folch arribés a escriure un llibre intentant distingir els termes: “Sobre ecologisme i ecologia aplicada“. Res, ecologisme s’ha quedat, convertint la ciència –ecologia– en militància –ecologisme. Ara has de ser ecologista, perquè si no, ningú entén que pots ser respectuós amb el medi o amb pràctiques sostenibles però no ser ecologista militant, és a dir, considerar el respecte al medi com a valor principal orientador de la teva vida i actituds.

Parlar d’agricultura biològica sempre em fa mal a la vista o a l’oida. Com pot ser una agricultura, sinó biològica? No serà geològica… I si n’hi diuen agricultura ecològica, el mateix mal a l’oida o a la vista. Tot ecosistema és descrit per l’ecologia, ciència que explica les relacions entre espècies i el seu medi, i naturalment cada camp cultivat, cada erm o cada bosc són descrits i avaluats amb les eines de l’ecologia, al marge de quin sigui el seu estat, el seu origen, la seva proximitat a l’estat que tenia abans de la intervenció humana o les pràctiques que s’usin per cultivar-lo. Naturalment termes com agricultura biodinàmica, buits de contingut rigorós, són encunyats per aquells que volen vendre’t algun producte diferenciat dels altres, però sense diferències mesurables més enllà de pràctiques ratllant l’esoterisme.

La terminologia científico-culinària és també ambigua. Quan els cuiners parlen d’emulsions, molts cops no parlen del que el químic descriuria com a emulsió, sinó que parlen de suspensions o de gels. Quan el cuiner parla de la gelatinització de les patates, allà no hi gelatina de cap mena, sinó hidratació del midó. Quan alguns cops es cita la caramelització, vol dir reaccions de Maillard o viceversa. I tants altres exemples.

Etiqueta de la producció ecològica a Catalunya

Etiqueta de la producció ecològica a Catalunya

Anem al DDT. És un compost amb enllaços entre carbonis: un compost de la química orgànica, naturalment. Però no. Avui orgànic, per a molta part de la població, és sinònim de biològic o ecològic. És a dir, de producte obtingut sense l’ús de pesticides de síntesi i sense fertilitzants de síntesi, segons està definit en el reglament CE 834/2007, ones parla dels productes ecològics. L’ús del terme orgànic és més habitual als paísos anglosaxons. La normativa legal actual parla d’agricultura biològica o ecològica -un abús, etimològicament parlant- i no d’agricultura o ramaderia orgàniques, però el terme orgànic va entrant aquí amb força. Naturalment, el DDT és un pesticida de síntesi, un químic, i com a tal és rebutjat per l’agricultura ecològica o orgànica. Com que el DDT no és un producte orgànic, el titllen d’inorgànic, perquè el prefix in- té el valor de negació, com a indesitjat, inadequat, inanimat. L’ús del terme inorgànic aquí és en flagrant contradicció amb el terme usat per la química.

Però el sofre és diferent. El sofre és un plaguicida usat en l’agricultura tradicional, en diverses formes. i forma part del catàleg de productes autoritzats en les pràctiques de l’agricultura ecològica, junt amb diversos derivats de coure, el permanganat de potassi, el sabó de potassa, polisulfur de calci, bicarbonat de sodi i altres productes. Per tant, el sofre és, en la terminologia d’aquest entorn, un plaguicida biològic o orgànic. En aquest cas, es dóna la curiosa circumstància que la major part del sofre utilitzat és un subproducte de les refineries, que el treuen de compostos de sofre presents al petroli, com els mercaaptans o tiofens. El petroli, un compost natural i orgànic però fòssil i no sostenible, i per tant d’ús rebutjable segons els principis de la producció ecològica. El sofre, doncs, podem dir que realment és un producte orgànic, ni que sigui estudiat per la química inorgànica, la que en francès es diu chimie minerale

Qui mana en aquesta terminologia? Ja no són els químics, encunyadors dels conceptes de química orgànica o química inorgànica, sinó els practicants de l’agricultura no convencional, els seus seguidors i els mitjans de comunicació generals. Els químics i en general els científics han perdut el seu paper prescriptor de la terminologia.

Aquest canvi de valor dels termes es dóna sempre al llarg del temps. Pensem un cop més en la química orgànica. Aquesta denominació la va inventar Berzelius el 1807, per referir-se als compostos que derivaven dels éssers vivents, compostos que imaginaven que només es podien obtenir des de la biologia: parlem de la sacarosa, de les proteïnes o de la lecitina. Es suposava que els éssers vivents tenien un principi o força vital que els permetia fer aquestes síntesis, en general més complexes que les que es feien als laboratoris d’aquell temps. Però Wöhler, el 1828, va sintetitzar la urea CO(NH2)2 al seu laboratori a partir del cianat d’amoni NH4OCN, que és un compost clàssic obtingut a partir compostos inorgànics. El principi del vitalisme se’n va anar en orris: no calia un ésser viu per obtenir una molècula orgànica, sinó que es podia sintetitzar a partir de productes no derivats dels éssers vius. El concepte de química orgànica tal com l’havia imaginat Berzelius, va passar a voler dir química del carboni, que engloba tots els compostos amb carboni derivats dels éssers vius i tots els altres sintetitzats pels químics i no existents a la naturalesa, com el teflon, el PVC o el DDT. Però es segueix dient química orgànica. I al llarg del segle XX s’han inventat termes com la química bioinorgànica o la química organometàl•lica, que estudien famílies de productes i d’estructures entre la inorgànica i la orgànica. Les sutileses i diferències entre elles les deixarem per als experts.

Fins i tot el concepte química del carboni és també ambigu, perquè compostos com el monòxid de carboni CO, el diòxid de carboni CO2, el cianur d’hidrogen HCN o els carbonats con el de calci CaCO3 són compostos de carboni indubtablement inorgànics, sense relació ni estructural ni de propietats amb altres compostos de carboni. I, si per ser més precisos, volem considerar la química del carboni com la de les molècules en que l’àtom de carboni està unit amb ell mateix amb enllaç covalent, tampoc aquesta és una solució acceptable, perquè en quedaria fora el metà CH4 i tots els seus derivats, com el cloroform CHCl2, el metanol CH3OH o l’àcid fòrmic HCOOH, indubtablement orgànics.

Altres termes químics que han agafat sentits ben diferents del valor científic inicial són els termes alcalinitzant o acidificant, referits a aliments que pretesament acidifiquen o alcalinitzen l’orina, segons les teories no contrastades científicament de Warburg. En aquesta concepció es donen paradoxes com que les llimones serin aliments alcalinitzants.

No, els químics ja no som propietaris de la terminologia química, al menys de la clàssica. Els científics i tècnics ja no som els prescriptors socials ni el que creem tendències, si és que alguna vegada ho hem fet. Són els departaments de publicitat de les empreses de productes de consum els que inventen terminologia no ortodoxa i a vegades sense sentit per suggerir ciència avançada: densoactiu, Calciforte, neosoma. Són els venedors de fum i els esotèrics qui s’apropien de terminologia científica per envoltar els seus inútils productes de respectabilitat científica, inventant denominacions fantasioses com agricultura biodinàmica, constel•lacions familiars, memòria de l’aigua o sanació quàntica amb aquella impunitat, que esgarrifa els científics.

No sé si hi ha res a fer. Però, tanmateix, alguna cosa es deu haver de fer. No es tornarà a l’estadi d’una nomenclatura genuïnament científica, estadi en el que no hem estat mai del tot. Acceptat això, cal que tot científic sgui conscient de quin ús fa la població no experta dels termes amb contingut científic, i aclareixi sistemàticament la diferència: cal tenir una espècie de diccionari de traducció entre lèxic expert i lèxic no expert. Res de nou per als cuiners i científics, però encara poc habitual en altres camps. I, òbviament, educar a tots els nivells sobre les terminologies i el valor diferent de les paraules segons el context.

Per cert, lector, aquest tanmateix del paràgraf anterior, com el traduiries en castellà: “A pesar de todo” o “asimismo“? Estem assistint a un canvi de significat d’aquest terme, que està passant a voler dir el contrari del que volia dir fa uns anys. Cada cop més gent l’usa en el sentit d'”així mateix“, avui per avui incorrecte, perquè vol dir precisament el contrari. Però la pressió popular farà que sigui correcte d’aquí a uns anys.

Sort que ja no ho veuré, que diuen l’avi de La Competència i el senyor Marcel·lí Virgili. Si no saps de qui et parlo, és que som d’universos paral•lels, amb alguns contactes potser, però independents entre ells.


HOMEOPÀTIC + ALOPÀTIC = HÍBRIDOPÀTIC ?

04/03/2016

De fa temps que el terme homeopàtic, com els termes natural, equilibrat, complet, ecològic o de proximitat són valorats socialment de forma positiva. Cap d’aquests termes suposa cap reconeixement de que el producte al que s’aplica sigui millor, més eficaç, més nutritiu, o més saludable.

Les campanyes llançades en contra dels productes homeopàtics usen dos arguments bàsics. El basat en la teoria química, que diu que a les elevades dilucions dels productes no hi queda cap rastre del suposat principi actiu. I l’argument basat en que no té més eficàcia que un placebo qualsevol.

Fabricants de productes homeopàtics s’han inventat productes híbrids, amb una part homeopàtica i una part de medicament convencional a les concentracions convencionals. Se’ls podria denominar medicaments hibridopàtics, potser. D’aquesta manera, si el medicament funciona, es pot al·legar que la millora s’ha produit pel medicament homeopàtic.

A la foto adjunta podem veure part dels envasos de dos medicaments dels EUA, prescrits per al desembussament dels sinus nasals, la rinitis i afeccions lleus similars. El de la part superior és el medicament convencional, una típica dissolució salina tamponada, amb un desinfectant bactericida típic, el clorur de benzalconi.

A la dreta, els ingredients “actius” del medicament homeopàtic. Conté tres sals inorgàniques (nitrat de plata, dicromat potàssic i carbonat de sodi) a dilucions homeopàtiques (per sort, perquè els dos primers són tòxic i molt oxidant, respectivament) i extractes homeopàtics de cinc plantes.

I a sota, la composició d’ingredients “inactius” del medicament homeopàtic. Coïncideixen pràcticament amb els ingredients del medicament convencional: la dissolució salina tamponada, amb el mateix desinfectant.

Tots dos funcionaran igual, suposant que les concentracions d’aquests darrers ingredients siguin les mateixes en ambdós. Però, si funciona, la impressió en l’usuari serà que el medicament homeopàtic és eficaç i que l’homeopatia funciona. Naturalment, funciona gràcies als ingredients “inactius” que conté. Si tan inactius són, per què els hi posen?

No és precisament una conducta gaire exemplar, em sembla a mi.

Comparació. Fes clic per ampliar.

Comparació. Fes clic per ampliar.


JORNADA SOBRE BIOASTROLOGIA

28/12/2014
Els signes del Zodíac i els seus noms en llatí

Els signes del Zodíac i els seus noms en llatí

Per a la nostra indignació, m’assabento que el proper 6 de març es portarà a terme a Barcelona una Jornada sobre Bioastrologia. Per Internet veig que la bioastrologia és la ciència que estudia la relació entre els signes del zodíac i els aspectes biològics dels éssers vivents, sense entrar en la caracterologia, els valors o el comportament. Es basa en l’estadística i en diferents ciències biològiques, i no té per objectiu predir el futur, sinó explicar els fets basant-se en la posició relativa dels astres en determinats moments de la vida de l’organisme.

Alguns dels temes (provisionals) que tractaran en la Jornada de Bioastrologia seran:

• Probabilitat de que els nascuts sota el signe de Bessonssiguin bessons univitelins
• Bones pràctiques d’aquicultura en l’Era d’Aquari
• Els Peixos no són teleostis ni elasmobranquis, sinó anfioxus
• Epiastrologia: Varietats de càncer dels Crancsegons l’ascendent que tinguin
• El signe de Capricorni i la infidelitat conjugal
• Devoren els Lleó als Aries (moltó)?
• Nous sistemes de calibratge de la Balança astrològica
• Són els Tauroabolicionistes de les curses de braus, o en són partidaris?
• Immunitat dels Escorpía la picada d’escorpins, escurçons i taràntules
• És compatible amb el benestar animal la caça amb arc dels Sagitari?
• La partenogènesi en la reproducció dels Verge

Com es pot veure, els temes són apassionants…

Fem una mica de lingüística comparativa.

Crida l’atenció la terminació –logia. Deriva del terme grec logos, que vol dir raonament, argumentació, parla, discurs, intel•ligència, pensament, ciència, estudi, o sentit. Però, així com al terme biologia es refereix a una ciència, en el terme astrologia ens indica una pseudociència. Una altra terminació similar és –nomia, derivada també del grec nomos, adjudicar, assignar o legislar. D’aquí el terme economia, que vol dir legislació de la oikos, la casa, l’entorn. En canvi, l’ecologia seria el coneixement de l’entorn sentit ampli. En Miquel Duran ha introduit el terme edunomia, que és el nom del seu blog, especialitzat en la gestió de l’educació en el sentit més ampli[+] .

Però, en aquest cas, quin sentit etimològic tindria el terme astronomia? La gestió dels astres? No, astronomia és ja un terme molt antic, i es refereix a les lleis que regulen el comportament dels objectes celestes. També se’n deia astrologia, però aquest terme va anar derivant cap a la seva variant pseudocientífica. Llegeixo que l’església catòlica va dictar la Butlla contra l’astrologia el 1586 en temps del papa Sixte V, i després una Constitució contra l’Astrologia el 1631, per part del papa Urbà VIII, amic de Galileu però el 1632 el va jutjar. Que complicada que és la vida…

Per complicar-ho més, astrologia és pseudociència i cosmologia no. Ni geologia nicap de les -logiesmèdiques: cardiologia, neurologia, histologia, nefrologia, etc etc. Com es menja tot plegat?

Si has llegit fins aquí, potser és moment d’especificar que aquest pots ha estat penjat el 28 de desembre de 2014, dia dels Sants Innocents. Tot el que es diu de la bioastrologia i del simposi és inventat per un servidor. El que tindrà lloc realment el 6 de març de 2015 al matí és una Jornada sobre Astrobiologia, a la Facultat de Biologia de la UB, on hi tindré una participació parlant de la química que fa possible la biologia. En seguirem parlant. Guarda’t el dia.

Però hi ha qui guanya diners amb la bioastrologia. Alguns exemples: [+], [+]. I és que, com deia en B.E., company de curs de Selectiu, tot el que puguis pensar ja ho ha pensat un altre…

Póster Jornada Astrobiologia del 6/3/15. Fes clic per ampliar.

Póster Jornada Astrobiologia del 6/3/15. Fes clic per ampliar.


CENTENARI DE MARTIN GARDNER

21/10/2014

El dia que es publica aquest post (21-10-2014) és el centenari del naixement de Martin Gardner, autor de textos de matemàtiques recreatives, lluitador contra les pseudociències i estudiós de les Alícies. Li he dedicat un post d’encàrrec al meu blog en castellà de SciLogs [+], on destaco les tres facetes de la seva vida, i un post al meu blog de les Alícies [+], on enm centro en la darrera de les obres carrollianes que va fer: “The Hunting of the Snark” anotat.

Remeto al lector interessat a cadascun dels posts citats. Potser li agradaran…


TRACTAR L’EBOLA AMB DESINFECTANT DE PISCINES

14/08/2014

MMS són les sigles de Multimedia Message System que serveix per enviar missatges multimèdia –fotos o vídeos- amb el telèfon. És el desenvolupament dels SMS, sistema de missatgeria per telèfon que va sent substituida pel WhatsApp, gratuït… sempre que ja hagis pagat la tarifa plana del telèfon.

Però MMS vol dir moltes altres coses. Robert Xalabarder m’ho va explicar ara fa anys. MMS és el Miracle Mineral Supplement (o Miracle Mineral Solution), el Suplement Mineral Miraculós. Es ven per internet, es venia en botigues i des de 2010 se’n va prohibir la venda a Espanya. O sigui que aquest post va tard. Si ho comento és perque ara se n’ha tornat a parlar en relació amb l’Ebola.

Jim Humble, un enginyer aeroespacial –o tècnic electrònic, que les biografies no acaben de posar-se d’acord- havia treballat en la mineria de l’or a Sudamèrica. Alguns dels seus treballadors van enmalaltir de malària i no tenia altra cosa per donar-los que el líquid per purificar l’aigua i fer-la potable. I diu que van curar-se. Diu que va deixar de buscar or i es va dedicar a repartir el líquid entre els miners d’altres prospeccions. Va tornar als Estats Units i es va dedicar a comercialitzar el líquid miraculós. Amb els anys va afirmar que curava no només la malària, sinó les hepatitis A, B i C, la tuberculosi, la sida, l’Ebola, l’artritis i –naturalment- el càncer. Algun successor seu, com l’alemany Andreas Kalker ven el producte per Europa, amb videos a YouTube i explicacions de com s’ha de preparar. També Josep Pàmies explica com preparar-ho a casa.

Els sistemes de purificació d’aigua són, químicament, potents oxidants que destrueixen els microorganismes. El clor és el més habitual, i també l’ozó, per a les instal•lacions fixes. Per a sistemes portàtils o de dimensions petites, com les piscines, són habituals altres substàncies amb denominacions fantasioses, com clor en pastilles, oxigen estabilitzat, o similars.
Imatge Ebola
El MMS és clorit de sodi en pols (NaClO2) que en un mitjà àcid, com àcid cítric o salfumant, es descompon donant diòxid de clor, ClO2, que és un potent oxidant. Aquesta substància és capaç de destruir membranes microbianes i entrar en els enterovirus impedint la seva capacitat de reproduir-se en les cèl•lules. Permet, doncs, eliminar els microorganismes, tant els patògens com els altres. A més, oxida molècules orgàniques responsables de donar mals gustos a l’aigua. Un desinfectant, com el lleixiu clàssic, però amb algunes propietats millorades i més potent.

És un tòxic, naturalment, a dosis no molt elevades. La seva toxicitat va fer que el Ministerio de Sanidad espanyol en prohibís la venda el 2010, i ja havia estat prohibit pel Canadà. Contra la prohibició els venedors van reaccionar furibundament. Personatges com Teresa Forcades, Josep Pàmies o Arcadi Oliveres van solidaritzar-se amb Andreas Kalker, en la seva lluita “contra les farmacèutiques“. A vegades la passió cega la gent que en principi cal considerar intel•ligent. O potser és que ja els va bé recolzar-se en mentides si els ajuden a la seva lluita. Que en aquest cas sigui un producte químic artificial, deu ser perdonable perquè és un producte químic artificial que no forma part del sistema…

Ara que ha rebrotat el virus de l’Ebola han aparegut novament de forma oportunista per oferir els seus coneixements i les dosis de MMS als governs africans. Esperem que no els facin cas, a diferència del que va fer el govern de Sudàfrica, presidit per Thabo Mbeki i la ministra de salut Tshabalala, que durant tant temps va negar la relació entre el VIH i la SIDA i subministrava als pacients una barreja de llimona, all, oli i remolatxa. Per sort el nou president Zuma -que inicialment deia que amb una dutxa n’hi havia prou per evitar el contagi- va canviar d’opinió el 2009 i va acceptar l’ús dels antiretrovirals. Llàstima dels més de 300000 morts que s’haurien pogut evitar.

La referència oportunista actual sobre les virtuts de l’MMS contra l’Ebola ve donada per un fulletó de 2006, que deu ser escrit o traduit a Sudamèrica, al Con Sud, perquè en algun lloc parla de porotos (terminologia derivada del quètxua per referir-se a mongetes verdes i similars) [+]. És un fulletó de 84 pàgines ple de veritats, mitges veritats i bestieses químiques i, suposo, bestieses mèdiques. Tot el redactat és justificatiu de remeis plausibles, com enemes, d’altres remeis inútils, com l’ús d’aigua de mar, o de remeis simplement perillosos, de forma indiscriminada. A més de la cura de la malària, ebola, SIDA, càncer, també afirmen que curen l’autisme, l’herpes, l’arterioesclerosi, la gingivitis, la candidiasis, la diabetis, l’artrosi, les alèrgies, asma,… Fa especial èmfasi en la teoria àcid-base de l’organisme i l’alimentació, que ha estat fruit de tantes frustracions en pacients de càncer que s’ho han cregut. Sense cap referència científica enlloc, naturalment.

M’ha fet gràcia que aconsellin beure aigua “ionitzada“, cosa que diu que aconsegueixen bullint-la durant vint minuts. una afirmació que mereix un suspens d’un curs elemental de química. En un altre punt afirmen que la sal marina sense refinar conté 92 minerals essencials i 32 minerals traça i a més oligoelements. Com que el terme “mineral” l’assimilen a “element”, vol dir que algú hi ha trobat més de 124 elements. A la taula periòdica actual se’n han identificat 118, dels que els darrers no existeixen perquè no duren més que una fracció de segon… Quines coses pots aprendre estudiant…

Segons els promotors de l’MMS, hi ha una conspiració mundial de la OMS, la UNICEF, Metges sense Fronteres i la Creu Roja per evitar curar la malària i l’Ebola amb MMS, perquè tots estan en mans de les farmacèutiques. Ara s’hi suma la Monsanto -denominada Monsatan pels seus opositors- que sembla que està col•laborant en una vacuna. Del que es tracta perquè sigui rendible és que hi hagi més gent rica infectada. Potser per això han començat a portar infectats d’Ebola a EUA i a Europa…

(El títol d’aquest post és voluntàriament demagògic, per prevenir al lector de demagògies similars. Un producte usat per una funció pot perfectament ser usat per a una altra funció. Quan Santi Santamaria va voler desprestigiar Ferran Adrià va dir que “donava per menjar cola d’empaperar parets“. Es referia a la metilcel•lulosa, que efectivament pot usar-se com a adhesiu, i alhora com a additiu alimentari. És tan fàcil fer demagògia…)


RING CIENTÍFIC, QUIN DISBARAT !

15/06/2014

Un moment del debat, a la Glorieta de la Ciutadella. 14-6-14.

Un moment del debat, a la Glorieta de la Ciutadella. 14-6-14.

Al Festival de Ciència, Tecnologia i Innovació d’enguany (14 i 15 de juny de 2014) s’ha celebrat un Ring Científic. En espais de uns 35 a 45 minuts “experts d’alt nivell debatran cara a cara sobre temes controvertits de l’actualitat científica i on hi podras dir la teva“.
He anat a dos dels debats. El primer, sobre energies renovables, i el segon, sobre homeopatia. Molt diferents tots dos.

El primer era entre dos professors de tecnologies energètiques, parlaven el mateix llenguatge, tenien dades i discutien sobre el tema: Són les energies netes tan netes? Ens salvaran el futur? Matisos, comentaris, coincidències i discrepàncies, educació… No era un debat, no era un ring.

El segon debat ha estat entre Jesús Purroy, biòleg i que els darrers mesos ha publicat i presentat el seu llibre “Homeopatia sense embuts[+], d’Edicions UB. i Gonzalo Fernández Quiroga, metge i director del màster d’homeopatia d’IL3-UB (per vergonya per la meva universitat). El guió inicial del moderador s’ha seguit poc. Seguint el costum en aquest tipus de debats, el representant de l’acadèmia i de la ciència, Purroy, intentava seguir el guió, no interrompia i responia les interpel•lacions de l’interlocutor, mentres que el representant de la teràpia no convencional canviava de tema, interrompia el científic, evitava els temes conflictius canviant de tema sense cap problema…

S’ha parlat poc de les bestieses de les bases “científiques” de l’homeopatia, del principi de dilució, del principi de similitut, de la no-possibilitat de fer seguiments clínics, etc. En canvi, l’homeòpata ha aconseguit portar en molts moments la discussió cap a les similituts entre el metge homeòpata i el metge diguem-ne normal, cap al fet que la pràctica de l’efecte placebo es dóna tant entre “medicaments” homeopàtics com amb els altres.

L’homeòpata va seguir escrupolosament les bones pràctiques de debat entre homeòpata i científic, que suposo que deuen estar treballades, escrites i definides perfectament, perquè sempre són les mateixes. En un ràpid resum, jo crec que són:

* Diras que hi ha una sola medicina, la que va a favor del malalt
* Diras que el fet que no se sàpiga per què “funciona” el “medicament” homeopàtic no és cap argument per no donar-lo. Tampoc es coneix amb detall el funcionament de molts medicaments convencionals
*Intentaras fer anàleg el principi homeopàtic de similitut amb les vacunes. Desviaras la conversa davant dels arguments relacionats amb l’extraordinària diferencia de concentració entre uns i altres, els assajos clínics, la millora i renovació de les vacunes, etc.
* Usaras l’argument quantitatiu de que tants milions de persones i de metges que usen l’homeopatia no poden estar enganyats
* Citaras de passada l’existència de màsters fets en les universitats o el seu entorn, i l’existència de seccións homeopàtiques als col•legis de metges.
* Afirmaras que hi ha estudis científics que avalen l’homeopatia. ue estiguin publicats en revistes homeopàtiques no és cap argument perquè de la mateixa manera els nefròlegs publiquen en revistes de nefrologia
* Afirmaras que els estudis clínics en homeopatia no es poden fer de la mateixa manera que en altres branques de la medicina
* Estaras d’acord amb el contrincant de que el futur anirà explicant el que ara no s’entén, com ha passat sempre.
* No intentaras donar respostes a arguments basats en les extremes dilucions, perquè hi tens les de perdre. Diras que l’homeopatia també treballa a dilucions no tan extremes i que allà sí que es poden mesurar concentracions. Callaras que no tens explicació per a la major part de casos en que es treballa a dilucions extremes fora de tota comprovació experimental
* No donaras respostes a crítiques irrefutables tals com la fabricació i venda de boletes homeopàtiques “de raigs X” per tractar símptomes derivats dels tractaments radiològics. Passaras de llarg.
* Intentaras fer veure que estas d’acord amb el contrincant en tot, perquè ambdós sou científics i busqueu el mateix, el bé del malalt, per procediments complementaris
* Intentaras l’argument de la confiança amb el contrincant: “perquè suposo que no em negaras la meva bona fe, oi?”.

Podem estar d’acord amb alguns d’aquests arguments, i això és el que pretenen aconseguir: arribar a que els no creients en l’homeopatia pensin que bé, que “es una altra manera de veure-ho, que no fa cap mal, i si algunes vegades fa un servei, per què no?“. Els arguments de l’estafa que representen i el fet de que mentres fas això potser no estas aplicant teràpies eficaces, simplement no són rebuts i els rellisquen. No en parlen i passen de llarg.

En les intervencions de Jesús Purroy va tocar punts claus que no van ser rebatuts, que va demostrar el seu provat domini del tema , bona educació i desapassionament verbal. En Pere Renom feia de moderador, i feia el que podia, força bé, dintre de tot. Però no podia fer callar un dels dos.

A qui se li va acudir posar un debat sobre homeopatia a una activitat científica com és el Festival? L’homeopatia “és un tema controvertit de l’actualitat científica“? Podriem fer un debat, sí, però sobre com és possible que s’hagi colat a la fira de la ciència, la tecnologia i la creativitat un homeòpata en igualtat de consideració que un científic experimental. Es podria haver debatut com és que la societat desconfia de les teràpies científiques, de les empreses farmacèutiques clàssiques, … Això dóna peu a un debat interessant, sense necessitat de debatre les bases científiques d’una teràpia en peu d’igualtat a la medicina convencional.

Els defensors de teràpies alternatives estan encantats de ser convidats a trobades científiques. Penso que deu ser el seu triomf principal. No en surten ridiculitzats perquè els científics són educats, ells
tenen gran capacitat dialèctica per fugir dels punts més febles, i acaben orientant el debat cap on volen.

Aquests debats i aquests rings no serveixen per a res, i no cal plantejar-los, si no és que es vol espectacle, i sang-i-fetge. Ningú no canvia d’opinió ni d’opció ideològica pel fet d’assistir-hi. Són simples altaveus de la posició ideològica que es vol mantenir, avalada per la plataforma on es fa la difusió. Naturalment que es poden fer debats científics, però no són com aquest.

Com a final, es demanava dels assistents que votéssin. No quedava gaire clar què es votava, però m’ha semblat entendre que era si al llarg de la discussió t’havia canviat l’opinió sobre el tema que es debatia. I no. En començar erem 17 en contra de l’homeopatia i 10 a favor, i en acabar erem 17 a 7. Tres favorables a l’homeopatia se n’han anat avorrits.


L’HOMEOPATIA I EL NIQAB

11/04/2014

Homeopatia PurroySortint de la llibreria Alibri, on havia anat per a la presentació del llibre de Jesús PurroyHomeopatia sense embuts“em vaig creuar per la ronda de la Universitat amb una parella. Ell, unes passes per davant, i ella, vestida amb el niqab que només permetia veure-li els ulls. I vaig pensar que alguna relació hi havia entre l’anar tapada de cap a peus i l’homeopatia.

Hi he anat donant voltes. El llibre de Jesús Purroy és contingut. No és un pamflet, ni molt menys. Dóna dades, dóna explicacions sobre què és l’homeopatia, en què es basa, qui és el seu fundador, quines són les bases en que es sustenta, … Vol informar un públic interessat en el tema, no necessàriament escèptic. Un escèptic militant podria titllar el llibre de “tou”, tot i que no es deixa res al teclat. Però podria ser més agressiu i no ho és.

Diguem-ho directament: penso que l’homeopatia és una falàcia, sense cap suport científic, i sense cap eficàcia. Es manté per la presència d’algunes multinacionals –Boiron a la capçalera- i és usada per molta gent ignorant de les seves nul•les bases científiques, i de la seva nul•la eficàcia, similar a la d’un placebo. Es manté per la nul•la capacitat crítica de les farmàcies, interessades a vendre el que sigui, i per la política dels col•legis de metges, que accepten tenir dins de les seves organitzacions algunes seccions de metges naturistes i homeòpates, amb l’argument de que al menys són metges, i massa mal no faran.

Als nostres ulls occidentals, una dona dins d’una burca o un niqab és una dona oprimida per uns costums aberrants que la releguen a una posició secundària, i aquest relegament es manifesta en la indumentària, que li impedeix que sigui reconeguda, i que pugui parlar amb altres persones. En canvi, als seus països, i elles mateixes, consideraran que això és així, que és tan normal, i que quin problema hi ha.

Jo penso que en aquest moment per a bona part de la població de casa nostra, la homeopatia és com el niqab en un país de tradició musulmana estricta. És el tractament habitual, el tractament per defecte de moltes afeccions no greus, la normalitat. Les males praxis -reals o exagerades- de les empreses farmacèutiques, la por als efectes secundaris dels medicaments, la insatisfacció davant els tractaments o el comportament dels metges, fan que alguna població s’hagi decantat cap a teràpies pretesament menys agressives, més “naturals”, i que també pensen que tenen eficàcia. Un testimoni em deia que en escoles de cert nivell cultural els pares que d’entrada porten els nens al metge -vull dir el metge, no l’homeòpata ni el metge homeòpata- són minories, que l’homeopatia és la teràpia d’elecció i que el tema de vacunar els nens és molt discutit, tot i que encara el rebuig no és majoritari. És l’entorn cultural i mediàtic el que ha portat aquestes famílies a decisions irracionals en temes per als que hi ha tractaments mèdics totalment segurs, eficaços i consolidats. Però viuen en el seu niqab. I ni s’adonen que el porten.

Potser, si hi ha sort, el llibre d’en Jesús Purroy serà posat a les prestatgeries on compartirà estada amb els enzims prodigiosos, les teràpies Dukan i els mètodes Montignac. I potser algú, per casualitat, o per error, comprarà el llibre. I, si no és excessivament sectari, serà vulnerable a alguns dels arguments d’en Purroy i es qüestionarà les pràctiques que havia emprat, i anirà cap a una mica més de racionalitat… Esperem-ho.

Perquè el llibre, ja ho he dit, és un compendi racional d’arguments per tal que el lector decideixi, des d’una perspectiva racional i pròpia, què opina de l’homeopatia. L’autor creu que la millor manera d’ajudar el lector a que prengui la seva pròpia decisió és oferir-li documents originals, textos de la mateixa teràpia antics i moderns, dades sobre el grau de fiabilitat que tenen els treballs que avaluen l’eficàcia de la teràpia… Un treball excel•lent. Dóna dades, textos, una gran bibliografia final, i només de tant en quant alguna opinió. La més polèmica: la que defensa que caldria separar més els metges dels terapeutes homeopàtics, i està en contra de que els col•legis de metges tinguin seccions d’homeopatia, naturisme i altres teràpies. Per als arguments, llegeix el llibre, lector. És curt, ben escrit, i t’agradarà, pensis com pensis. Ara ve sant Jordi, compra’l i llegeix-lo, o regala’l.

I potser et farà descobrir que portes algun niqab pro o anti…

HOMEOPATIA SENSE EMBUTS, de Jesús Purroy. Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, 2014. 179 pàgines, 15 €. ISBN: 978-84-475-3787-7


“COMER SIN MIEDO”: LA PARET DEL CEMENTIRI

21/01/2014
Portada del llibre

Portada del llibre

El recent llibre de J.M.MuletComer sin miedo” (Editorial Destino) és com la paret d’un cementiri.

El llibre té com a subtítol “Mitos, falacias y mentiras sobre la alimentación en el siglo XXI“. És curiós que ara fa deu mesos va sortir un altre llibre, de títol “Comer o no comer. Falsedades y mitos de la alimentación“, escrit per A.Ortí, A.Palencia i R.Bernacer, on s’hi descrivien 98 mites sobre alimentació, i se’n donava l’explicació científica. El llibre de Mulet té una altra estructura, molt més combativa. Alguns noms dels capítols ho manifesten des de l’índex: “Yo como artificial. Y tu también“; “Una marca comercial llamada alimentación ecológica“; “Asustar es fácil“; “Mejor conservante en mano que salmonela volando“, entre altres.

Tot el llibre és una successió inacabable d’arguments que desmunten la major part de creences que s’han instal•lat al voltant de l’alimentació, dels aliments i de la nutrició. Destrossa l’agricultura biodinàmica, el cafè Kopi Luwak o el Milbenkäse, formatge amb excrements d’arnes. Afirma amb arguments que a Europa el menjar és segur, inclosos els transgènics que no mengem perquè les autoritats no volen. Relativitza els efectes dels denominats disruptors endocrins (bisfenol A, per exemple) i ho compara amb els similestrògens presents als brots de soia o d’alfals, comuns en certes tendències alimentàries. Ataca les modes alimentàries, les dietes diverses no basades en evidències científiques -quasi totes- i es recrea en les normes alimentàries jueves i musulmanes.

Jo crec que té raó en tot el que diu. Però el llibre és la paret del cementiri. El meu pare deia que les parets dels cementiris són de les coses més inútils que hi ha, perquè “ni els de fora volen entrar-hi, ni els de dintre poden sortir-ne“. Traduït: aquest llibre no el llegirà ningú dels que creuen en qualsevol de les dietes-miracle, les teràpies esotèriques o les normes alimentàries aberrants que descriu, satiritza i desmunta. I, per a la gent que té una mínima cultura no esotèrica, una perspectiva no ortorèxica -no ansiosa de perfecció- de l’alimentació i de la nutrició, no li aporta més convenciment, perquè ja n’està convençuda. Jo en sóc un d’aquests, i tots els que pensem així som “a dins del cementiri”: un grup convençut, però minoritari, i no volem canviar, no en volem sortir.

Però, és inútil el llibre? Estem encerclats per una població acientífica, molt inculta i crèdula, manipulada per tots els de l’esoterisme, les teràpies rares i les xifladures, i per la publicitat dels aliments preparats, on venen conceptes tan poc concrets com natural, equilibrat, complet, de la iaia… Res de tot això té cap sentit científic, però no sentim a parlar d’altra cosa. I els que som dins necessitem reafirmar-nos en les nostres idees, en les nostres evidències i en els nostres sentits comuns. Llibres com els de Mulet són aliment per a aconseguir tot això.

No només nosaltres estem encerclats. He vist el llibre encerclat de llibres de pseudoalimentacions, enzims i teràpies. Seria molt somiar que algú s’equivoqués, comprés el llibre, li agradés i es convertís a la fe científica -això deu ser una contradicció, oi?-. Però no passarà. Tal com algú que no recordo va dir, cap creença assumida emocionalment pot ser modificada per la via racional.

El llibre, a l'esquerra, encerclat i en minoria

El llibre, a l’esquerra, encerclat i en minoria


M’agradaria saber tot el que diu el llibre, per poder-lo haver escrit jo…