El 9-N i la mantega

18/11/2014

Emulsió d’oli en aigua . Les taques fosques són les gotetes d’oli. Font: Aguilera et al (1999) “Microstructural Principles of Food Processing and Engineering”

La mantega és una emulsió W-O. Això vol dir que la mantega és formada per petites gotetes d’aigua (W, de water) disperses al sí d’un greix (O, d’oil). Per fer mantega es necessita crema de llet, que és una emulsió de gotetes de greix disperses en una massa d’aigua amb lactosa, tot plegat una emulsió O-W. Si batem la crema de llet amb energia fent-hi introduir aire s’obté la nata muntada, que és una espuma. Però si evitem fer-hi entrar aire, a còpia de batre s’obté la mantega: hem fet una inversió de fases, és a dir, que d’una emulsió O-W hem passat a una altra W-O a còpia d’energia.

El que era fase contínua abans, l’aigua amb lactosa, és ara fase dispersa en forma de gotetes, i el que era fase dispersa abans, les gotetes de greix, són ara fase contínua. Ni les quantitats ni les propietats del greix i l’aigua no han canviat, simplement han permutat el seu paper en la barreja. I les propietats de tot plegat han canviat, perquè d’una substància clarament líquida hem passat a una substància clarament sòlida, i tot això sense canviar-ne les quantitats totals. És interessant constatar que no sempre la fase contínua és la majoritària. Poden haver-hi emulsions de gotetes d’oli en aigua -una maionesa- en que hi hagi molt més oli que aigua provinent de la clara i del rovell de l’ou, però la fase contínua és acuosa.

La fase contínua -l’aigua amb lactosa, en el cas de la crema de llet; el greix, en el cas de la mantega- permet la comunicació fàcil entre tots els punts de la fase, perquè tots són en contacte amb tots, formant la matriu de la substància. En canvi la fase dispersa -el greix, en el cas de la crema de llet; l’aigua, en el cas de la mantega- té gotetes separades, que no es comuniquen fàcilment entre elles.

És obvi que estem parlant del 9-N.

Passem de la química a la sociologia. La fase contínua és la que vertebra políticament la societat; la o les fases disperses -pot haver-n’hi més d’una- hi són, però no en són la matriu social. I al llarg dels darrers mesos/anys s’ha donat una “inversió de fases” paradigmàtica. S’ha canviat el llenguatge social, s’han canviat les expectatives de bona part de la població, ha anat calant majoritariament un missatge abans minoritari o no predominant.

Aquesta inversió de fases ja havia passat també en èpoques anteriors: durant el franquisme l’estructura antifranquista era dispersa i atomitzada, però s’anaven fent intents de coordinació, com l’Assemblea de Catalunya i altres, que van permetre que a la mort de Franco la inversió de fases fos fàcil: la matriu, la fase contínua, la que dóna visibilitat i modela el llenguatge social, va passar a ser la democràcia i els demòcrates, que van marcar l’estructura social, mentres que els antidemòcrates, franquistes i partits nostàlgics quedaven dispersos, poc visibles i sense influència social aparent.

Posteriorment, des de l’etapa Aznar, la fase contínua democràtica s’ha anat escindint en dues parts: la fase contínua de matriu espanyola basada en el PP i el PSOE es manté i segueix tenint estructures importants i centres de poder. Però alhora han anat apareixent elements dispersos que no combreguen amb la idea unitària i que titllen l’estructura de partits existent de corrupta i frenadora del progrés social. A Espanya és el fenomen Podemos, les plataformes d’indignats… A Catalunya trobem barrejats, però ben diferenciats, els grups antisistema, la CUP, els grups independentistes, diverses plataformes i moviments socials, etc. S’ha anat treballant amb iniciatives més o menys unitàries per coordinar aquests grups. Per exemple, Òmnium i l’ANC, amb l’ajut d’alguns partits, han vertebrat una nova “inversió de fases” per la que, a Catalunya, l’hegemonia comunicacional, la visibilitat i el discurs és dels independentistes, del dret a decidir i dels moviments socials. Són l’actual fase contínua social, la que vertebra i dóna el discurs dominant. Queden com a fase dispersa els partits espanyolistes, grupúsculs d’extrema dreta i la massa de ciutadans que no s’expressa políticament, per ara.

Recordem que no és la quantitat total de seguidors d’una idea el que determina l’hegemonia, sinó la capacitat d’imposar un discurs. I recordem també que en una inversió de fases com les descrites, les quantitats totals de components d’una fase i de l’altra es mantenen constants.

Poden tornar-se a invertir-se en el futur les fases? Dificilment. Potser la fase dispersa actual pot anar-se connectant i comunicant-se, incrementant els enllaços entre ells, i arribar a formar una nova fase contínua, sense que la fase contínua anterior existent deixi de ser contínua. Aquesta situació fisicoquímica no correspon als models W/O i O/W explicats abans, però també és ben factible: dues fases contínues interpenetrant-se, com si fossin una esponja en què la fase sòlida és contínua i els forats de l’esponja estan tots connectats entre ells. D’aquesta nova situació se’n diu un gel (no un gel de glaçó ni un gel de bany sinó un gel de gelatina). Un clara d’ou dur cuita n’és un exemple.

Les analogies entre química i societat s’acaben aviat, i no poden fer-se anar molt més enllà. Si t’agraden aquestes reflexions, potser et pot ser útil el text “Emulsions socials[+] i els posts sobre la termodinàmica i la cinètica de la independència. Són quatre posts consecutius, i aquest és l’enllaç del primer [+].


LA CIÈNCIA CATALANA, LAPUTA?

04/09/2014

The Annotated Gulliver's Travels, amb notes d'Isaac Asimov.  Gulliver contempla l'illa voladora

The Annotated Gulliver’s Travels, amb notes d’Isaac Asimov.
Gulliver contempla l’illa voladora


Aquest títol és una mica contundent, i requereix una llarga explicació…

Jonathan Swift (Dublin 1667-1745) va escriure els Gulliver’s Travels el 1726, com a sàtira política contra els successius governs anglesos, contra els polítics i contra cadascuna de les elits de tot tipus de la seva societat anglesa, on va pertànyer Irlanda fins el 1939. Els Viatges de Gulliver han estat considerats un llibre per a nens perquè els dos primers viatges són al país de Lilliput, amb els nans, i a Brobdingnag, amb els gegants. Però gairebé mai es parla dels altres viatges: el darrer al país dels Houyhnhnms (on es troba amb uns personatges denominats Yahoo), i el tercer dels viatges, el que ens importa aquí. Allà visita el Japó (únic dels paísos reals que diu visitar), Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg… i Laputa.

En català i castellà aquest nom no és precisament bensonant, i gairebé sempre els traductors han evitat traduir-lo literalment. Les dues edicions en castellà que en tinc, una d’infantil i l’altra completa ho transcriuen per Lupata. A més. tinc una edició dels viatges de Gulliver en anglès, anotada per Isaac Asimov, i molt il·lustrada. És un llibre monumental, de 1980, de l’editorial Clarkson & Potters. Aquests llibres extensament anotats permeten entendre moltes de les coses que en una lectura simple se’t passen per alt. Tinc les diverses edicions de les Alícies anotades per Martin Gardner el 1960, 1990 i 2000 [+], [+], i [+]; i una edició anotada de The Wonderful Wizard of Oz, de Michael P. Hearn, de 1973.

Gulliver contempla l'illa voladora al llibre d'editorial Bruguera

Gulliver contempla l’illa voladora al llibre d’editorial Bruguera


El primer regne que visita Gulliver en el seu tercer viatge era dividit en dues parts: terra ferma (Balnibarbi, capital Lagado), i l’illa, denominada Laputa. Però l’illa era molt peculiar: era una illa volant circular, de grans dimensions, que es desplaçava a voluntat del rei cap a qualsevol direcció i a alçàries variables, gràcies a un sistema magnètic -impossible tècnicament- amb un element inventat, l’adamant, que aquí tradueixen sempre per diamant. Jules Verne va recuperar la idea d’una illa mòbil en la novel•la L’île à hélice (1895), però aquesta no vola sinó que flota a través del Pacífic.

Viajes de Gulliver, d'Editorial Bruguera

Viajes de Gulliver, d’Editorial Bruguera

El que ens interessa aquí d’aquest capítol és la descripció que fa Swift dels laputans. Els descriu com gent preocupada només per la ciència bàsica, especialment l’astronomia i les matemàtiques, i per la música. Serveixen els menjars en formes geomètriques bàsiques com triangles, cilindres i paralelepípedes: en això es va anticipar a certs lunchs actuals on et donen canapés de triangles, cercles i paralelepípedes de salmó. Els laputans no donen importància als aspectes aplicats de les ciències, que desprecien, i per això viuen en cases mal fetes, i vesteixen descurats, sense aprofitar els seus coneixements per viure bé. Sembla que l’objectiu de Swift era satiritzar els savis membres de la Royal Society, la principal institució científica del seu temps, que s’havia fundat formalment el 1660 com a concreció de reunions anteriors de científics des de 1645. Tota la ciència britànica i alguns estrangers n’ha estat membres, com Boyle, Leibniz, Newton, Darwin, Franklin o Stephen Hawking.

En els seus comentaris, Asimov no pot estar-se de criticar la visió que té Swift sobre la inutilitat de la ciència i la necessitat de dedicar-se a estudis més pràctics i útils, i presenta com un disbarat de Swift la contraposició entre ciència bàsica i ciència aplicada, quan considera que aquesta darrera ha de basar-se ineludiblement en la primera, i per tant ambdues són imprescindibles. La sàtira de Swift, malgrat això, té un punt de contradictòria perquè després quan Gulliver visita la capital de la terra ferma, Lagado, entra a una acadèmia d’inventors, on es troba una colla de bojos amb propostes absurdes i ridícules, com l’aprofitament de teranyines de colors, màquines de fer llibres automàticament, ovelles sense llana, sistemes d’estovar el ferro, i altres disbarats… per l’estat de la tecnologia d’aquell temps.

Mapa del Japó (a l'oest) i de Laputa i les altres illes, a l'est. Fes clic per ampliar.

Mapa del Japó (a l’oest) i de Laputa i Balnibarbi, a l’est.
Fes clic per ampliar.


Tenim, doncs, que Swift vol satiritzar els científics teòrics, i els fa viure a Laputa. Era conscient de que aquest nom, en castellà, volia dir the Whore, la prostituta? Asimov no ho descarta, i es basa en que Swift podia haver estat en contacte amb persones que coneixien el castellà. Per altra banda, uns anys abans Martí Luter havia tingut una gran discussió teològica amb uns oponents que li donaven arguments racionals quan ell hi oposava arguments basats en la fe, i els havia cridat: “The Great Whore, Reason“. Probablement Swift, sacerdot de l’esglèsia d’Irlanda, branca de l’església anglicana, no ignorava aquest episodi.

La pregunta inicial del títol ara es pot entendre: és la ciència catalana com a Laputa? És a dir, ciència teòrica, sense interés per l’aplicació i la transferència? O, pel contrari, està orientada cap a l’obtenció de patents, l’aplicació dels coneixements, la connexió amb les empreses i les institucions públiques i privades, …?

Les dades són ambigues i a vegades contradictòries.

De la dicotomia entre investigació bàsica potent i no ser capaç de transferirhoa les empreses, se’n parla des de fa molts anys, i no és un tema exclusiu de Catalunya i d’Espanya. Se’n diu la paradoxa europea. Consisteix en que els paísos de la UE tenen un paper de lideratge en producció científica, però no són prou capaços de convertir-ho en creació material de riquesa amb la mateixa intensitat. Això es pot mesurar comparant publicacions científiques i patents tramitades i explotades. El problema, doncs, seria d’una transferència de tecnologia deficient. També hi ha qui afirma que no existeix aquesta paradoxa, i que simplement Europa és feble tant en la producció científica com en el seu aprofitament, si es miren les dades amb prou detall. La discussió és oberta.

En tot cas, quines són les dades catalanes i espanyoles? L’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans, que gestiona en Llorenç Arguimbau, fa una ingent tasca de recopilació de dades i d’estudis, que posa a l’abast de tothom de forma sistemàtica [+] . Ens fixarem només en els titulars d’algunes de les entrades del darrer any 2014 fins a començament de setembre, per agafar una idea de per on van les coses.

1. En recerca científica som relativament bons: “Catalunya ocupa la quarta posició mundial en recerca científica de frontera[+] ; “Dos rànquings bibliomètrics confirmen la bona qualitat de la recerca catalana[+]

2. Però ara es patenta menys: “Patents internacionals: Catalunya perd una oportunitat d’acostar-se a Europa[+]. En patents estem a xifres similars a les de fa una dècada. Segons les estadístiques d’Eurostat, “Catalunya sol•licita el doble de patents que Espanya però la meitat que la mitjana europea a l’European Patent Office (EPO)“.

3. Es fan menys empreses derivades del coneixement científic: “Empreses spin-off, la transferencia del coneixement científic s’estanca[+]

4. …i “les empreses catalanes perden terreny en els projectes R&D&I del CDTI[+]

5. Les empreses d’aquí innoven poc o molt poc. “No hi ha cap empresa dels territoris de llengua i cultura catalanes ni tampoc de l’Estat espanyol en els rànquings[+] L’estructura del finançament mostra el pes principal de les universitats i del sistema de salut, i l’escàs pes de la innovació[+]

6. “Espanya és al lloc 17 d’Europa en innovació, i Catalunya és entre les regions d’innovació moderada“, quan haviem estat millor: [+]

7. “El 2013 s’han empitjorant les posicions“, segons l’informe COTEC [+].

8 Però, en relació amb Espanya, seguim millor: “Catalunya encapçala les estadistiques d’invencions tècniques a l’Estat Espanyol 2013[+]

9. Molts estudis reiteren “la necessitat primordial d’impulsar la transferència per aprofitar el coneixement generat a les nostres universitats, que es considera útil i interessant“. [+]

El resum és fàcil de fer. Dins d’un marc europeu que no és el més eficient del món en transferència, Espanya està mal situada. Catalunya, una mica millor que Espanya, amb potencial científic i humà però no prou aprofitat, i en degradació. Pel que fa als investigadors catalans, són potencialment bons i amb capacitat per fer allò que se’ls proposi de fer, però sense que tinguin el marc prou adequat, ni els mitjans suficients. Hi ha relativament pocs nuclis o individus que es manifestin en contra de participar en projectes amb un explícit retorn cap a la societat, via empreses o organismes. Quan el marc ha canviat la major part d’investigadors s’hi han adaptat ràpidament: recordem els incentius a la publicació en revistes d’alt impacte, que es van demostrar un èxit en pocs anys i es va lograr l’objectiu desitjat. Els incentius per a la transferència no són prou potents, i caldria una potenciació explícita des dels governs per a assolir-ho, amb la complicitat i compromís de les empreses implicades. Això en alguns sectors ja s’ha aconseguit, però caldria estendre-ho a més sectors. Però no sembla que hi hagi el compromís del govern espanyol, ni en voluntat política ni en decisió econòmica, més aviat el contrari.

Veiem el got mig buit, força buit, i a més els darrers anys està esquerdat, i va perdent aigua. O, en el llenguatge del títol, els investigadors catalans majoritariament no volen ser a Laputa i han hagut de fer la Ramoneta els darrers deu anys buscant-se finançament. Potser que ja n’hi ha prou…

REFERÈNCIES

Bueno, David (ed.) Mans, Claudi (pròleg) (2013) “Ciencia i universitat a Catalunya. Projecció de futur“. Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona. Descarregable a http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07702

Swift, Jonathan (1958) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historias, editorial Bruguera, Barcelona. Adaptació de Ricardo Acedo Lobatón. Il•lustracions de Pedro Alferez González.

Swift, Jonathan (1982) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historia Universal de la Literatura, Ediciones Orbis i RBA, Barcelona. Traducció de Juan G. de Luaces.

Swift, Jonathan, Asimov, Isaac (ed. i notes) (1980) “The Annotated Gulliver’s Travels” Clarkson N. Potter, Inc. New York (EUA)


EL MODEL JORDI PUJOL I EL JORDI PUJOL MODEL.

29/07/2014

Quan erem petits teniem un model, una idea de com funcionava això de rebre regals. “Els Reis porten regals el dia de Reis“. Com haviem arribat a aquest model? A partir del que ens havien dit, del que veiem a les botigues, de la carta, de la cavalcada de Reis… i de que el 6 de gener apareixien regals allà. Més grans, amb més vista, veiem que hi havia coses que no quadraven: com és que hi ha tantes cavalcades de Reis per tots els pobles? Són el mateixos Reis?… i es desmuntava el model Reis i es substituia pel model pares.

Tothom es fa models de la realitat,, de tota la realitat, i actua d’acord amb aquests models. “Aquella noia no em pot veure“, “la Terra atreu la poma i per això cau“, “als altres partits hi ha corruptes però al meu no“, i coses així. En tota aquesta discussió el terme model no vol dir el mateix que quan l’usen els pintors. En art, el model és la realitat. Aquí, el model és la representació de la realitat.

És a dir, distingim la realitat, que no coneixem realment en tota la seva magnitud, i els models que ens fem de la realitat, que són simplificacions. Aquestes simplificacions les fem amb les evidències que veiem, amb els preconceptes que tenim, amb hipòtesis que ens han valgut en casos anteriors, amb el que ens diuen altres…

Aquests models ens han de ser útils, han de ser capaços de predir el futur. Si jo deixo anar el ratolí de l’ordinador, caurà a terra per la gravetat. Ho faig i efectivament cau; el model gravetat funciona. Per acostar-me a aquella noia que no em pot veure haig de intentar alguna cosa que sé que li agradarà, independentment de qui ho faci, com portar-li un manga. Podem repartir càrrecs al meu partit basant-nos en la confiança i sense excessius controls perquè sé que ningú ficarà mà a la caixa.

Un esquema de relació entre la realitat i els models

Un esquema de relació entre la realitat i els models

I després comprovem si les prediccions que hem fet i els resultats dels experiments s’adequen o no. Si li caus millor a la noia vol dir que el teu model noia-a-qui-els-mangas-la-canvien és correcte. I si al cap d’un temps algú del teu partit és processat per corrupció, vol dir que el teu model partit-sense-corruptes no és prou bo.

Agafem el cas Jordi Pujol i apliquem-hi aquests conceptes anteriors. De la realitat de la persona només en coneixem el que en veiem. Com més a prop hi estiguis més imagines conèixer-ne. De la lectura dels seus llibres, de les actuacions polítiques, dels discursos, te’n fas un model. JP-patriota-català-de primera-fila; o JP-que-s’embolica-amb-la-bandera-per-amagar-la-cartera, o JP-separatista-victimista-més-perillós-que-ETA. Cada nova acció, cada nova actuació, dóna algunes dades que rapidament són processades per tal que et reforci el teu model precedent. Si un fill és descobert amb tripijocs financers o pitjor, per a uns és l’evidència de la corruptela familiar, i per a altres és l’evidència de que amb tanta feina per Catalunya no ha tingut temps d’educar-los i se li han anat de les mans. Si fa uns mesos JP deia que ara havia de ser partidari de la independència, per a uns és, com sempre, el patriota, i per a altres és que per fi s’ha tret la màscara d’autonomista i surt el veritable JP.

Ara JP acaba d’escriure una carta en que es fa responsable de no haver aflorat una herència, ha pagat les multes i ha dimitit de càrrecs. Per a uns, és la darrera lliçó davant d’una situació molt delicada que no podem jutjar si no en sabem els detalls. Per a altres, a veure quant falta perquè vagin sortint tota la resta d’irregularitats i de delictes, i la justícia ja tarda. Per a uns tercers, amb JP s’han tret la careta tots els nacionalistes i independentistes, que han muntat una societat més corrupta i opaca que Espanya per a munyir-la mentres puguin.

Cadascú de nosaltres s’haurà de fer ara un nou model JP. Per fer-lo correctament, caldrà que en aquest model s’hi integrin totes les realitats anteriors i els tripijocs actuals. I, evidentment -no podem fer altra cosa- hi posarem els preconceptes i hipòtesis pròpies, que ens donaran també diversos models JP, com abans. JP-abrumat-per-la-situació-no desitjada-perdonem-lo-i-que-se’n-vagi, JP-la-punta-de-l’iceberg-i-aviat-tots-a-la-presó, JP-ha-enfonsat-el-sobiranisme-qui-ens-ho-havia-de-dir-que-seria-tan-fàcil.

Conceptes que has d’haver après d’aquest post:
a) la realitat no es coneix mai completa. Ni la realitat física ni la humana.
b) ens fem models de la realitat amb les nostres ulleres i “todo es según el color del cristal con que se mira“.
c) els models de la realitat ens permeten predir el futur. I la bondat de les prediccions ens reforçaran el model, i el fracàs de les prediccions ens faran canviar o modificar el model. A vegades forcem els models fins a límits insospitats per incorporar-hi actuacions insospitades i evitar haver de canviar el model.
d) gairebé mai el resultat de les prediccions fa canviar els preconceptes, esbiaixaments o hipòtesis de partida amb les que analitzem la realitat.

Jo ho resumiria així: el model JP va ser útil a molta gent… però sembla que no era el real JP.

Si vols saber-ne més:
La vaca esfèrica“, Rubes Editorial, Barcelona 2008. Capítol 1 “Models“.
Paràbola de les columnes de merda” en aquest blog [+]


ARMES QUÍMIQUES A CONSTANTÍ?

10/01/2014

Aquest és un text d’urgència, només per contextualitzar el que estan publicant. Val a dir que no sóc expert en armes químiques, i que tota la informació és el que he entès a partir de consultes via Internet.

Una arma química es basa en la toxicitat o l’agressivitat d’una o més substàncies. Pot dirigir-se contra éssers humans, animals, vegetació, edificis o instal•lacions, ecosistemes… Les substàncies que s’usen són de famílies químiques molt diverses. Solen ser líquids a temperatura ambient, que es volatilitzen fàcilment. Algunes substàncies d’armes químiques són molt similars a altres substàncies intermèdies en la fabricació de materials domèstics o industrials habituals.

El sarin és el (CH3)2CH-O-P(CH3)OF, compost fosforat dissenyat el 1939 com a pesticida. És un agent nerviós. Ataca les sinapsis i impideix la transmissió d’ordres als músculs, provocant la mort per asfíxia. El nom deriva de les inicials dels investigadors que el van sintetitzar. És una substància prohibida per la Convenció sobre Armes Químiques, amb la classificació a la llista 1 (substàncies que poden fabricar-se per a finalitats experimentals, però s’han de declarar si se’n fan més de 100 g, i un determinat estat no en pot tenir més d’una tona). Pràcticament no tenen usos fora de l’aplicació militar.

El gas mostassa és un agent vesicant. Genera butllofes a la pell i les mucoses, que provoquen la mort també per asfíxia. No és una sola substància, sinó una família de substàncies conegudes des del segle XIX, com el Cl-CH2-CH2-S-CH2-CH2-Cl. N’hi ha també formes nitrogenades. Van ser usades com a gas de guerra a la Primera Guerra Mundial a Ieper, i d’aquí reben també el nom d’iperita. Són també a la llista 1 de la Convenció. Reben el nom de l’olor que fan, però no tenen res a veure amb la planta de la mostassa. Ambdós tòxics es fabriquen amb procediments senzills a partir de primeres matèries força simples.

L’arma química sol ser un artefacte que conté confinada la substància agressiva, i té algun dispositiu, per exemple un explosiu, per dispersar-la un cop arribi a l’objectiu. Poden ser missils, coets, mines, o altres tipus de projectils. Hi ha alguns dispositius on hi ha dues substàncies innocues cadascuna però que en barrejar-se produeixen el tòxic. En casos de bombardeigs aeris es llencen recipients sense explosius.

Destruir una arma química ja muntada requereix, primer, la inutilització de l’arma com a tal, impedint-ne l’ús, al mateix magatzem. A continuació, cal la inutilització de la substància agressiva del seu interior. Hi ha sistemes denominats bang box, recintes hermèticament tancats, en que cada arma és feta detonar amb un explosiu, cosa que alhora destrueix l’agent químic. Alternativament s’escalfa l’arma sencera en un recinte tancat a més de 600ºC, en que es destrueix l’explosiu i l’agent químic. Això s’està fent actualment a Síria.

Abans d’introduir-les a les armes, les substàncies tòxiques es guarden en magatzems, en contenidors d’aproximadament una tona. És menys complicat de destruir la substància que l’arma ja muntada, perquè normalment n’hi ha prou amb sotmetre la substància a una hidròlisi amb neutralització, en reactors especialment dissenyats. Això s’està portant a terme, en el cas de les substàncies de Síria, en vaixells en aigües internacionals del Mediterrani. El Field Deployable Hydrolysis System [+], [+] és un procés portàtil dissenyat el 2013 i muntat a dalt del vaixell Cape Ray, de la marina dels EUA, que mitjançant un sistema d’hidròlisi (reacció amb aigua) en condicions alcalines i oxidants (amb hidròxid de sodi i hipoclorit de sodi, és a dir sosa càustica i lleixiu), destrueix les substàncies tòxiques donant residus de baixa toxicitat. Aquest procés s’està portant a terme en l’actualitat en algun punt del Mediterrani.

Cal destruir no només la substància nociva sinó també les primeres matèries que serveixen per fabricar-les, no només per la seva toxicitat -si és que són tòxiques- sinó sobre tot per evitar que serveixin per fer noves armes. Aquesta destrucció es pot portar a terme en instal•lacions industrials convencionals de tractament de residus químics especials. Molts països tenen instal•lacions d’aquestes característiques, com la planta de Constantí, al Camp de Tarragona. La planta és de l’empresa Grecat [+] (Gestió de Residus Especials de Catalunya), i va ser promoguda per la Generalitat per al tractament de residus especials halogenats o no halogenats que no podien ser tractats en altres plantes. Es tracta d’un procés d’incineració a alta temperatura (1100ºC) dins d’un forn rotatori especial singular a Espanya. És una de les plantes més modernes d’Europa, i vaig tenir el gust de que una brillant alumna hi fes el treball de final de carrera.

Esquema de la planta de Grecat. Font: la seva web.

Esquema de la planta de Grecat. Font: la seva web. Fes clic per ampliar


L’empresa ha estat contactada entre altres trenta plantes europees com a possible lloc de destrucció dels residus del vaixell, o de productes químics de Síria que no requereixen la sofisticació del procés d’hidròlisi en el vaixell. Són productes probablement menys perillosos que molts que la planta processa habitualment, o qu productes habitualment usats al mateix polígon químic de Tarragona per fer polímers i plàstics. Val a dir que ni en el catàleg de residus de Catalunya ni en el catàleg europeu hi figuren de forma explícita els residus procedents de la desactivació d’armes químiques. Per extensió, es podrien classificar com a residus procedents d’indústries orgàniques.

Des del punt de vista tècnic no hi hauria cap problema en el seu tractament, però des del punt de vista polític és ben diferent. Espanya, Catalunya, Tarragona i Constantí tornarem a mostrar al món la contradicció de dir que prou armes químiques, però que les que hi ha les destrueixi un altre. Habitual: és el comportament típic de la marca España, i també de la marca Catalunya. Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Suècia i altres ho tenen més clar.


EL PRESTIGE. UNA OPINIÓ CONTRACORRENT

21/11/2013
Darrer recorregut del Prestige. Font: Viquipèdia

Darrer recorregut del Prestige. Font: Viquipèdia

Sóc conscient que amb aquest post puc guanyar-me enemistats i incomprensions. Però penso que quan hom publica, ha de donar opinió sobre temes actuals. I aquests dies s’ha tornat a parlar molt del Prestige, per la conclusió del judici.

Són previsibles totes les catàstrofes? No totes i no sempre. La història està plena de situacion de lluita de l’ésser humà contra la gran catàstrofe. Terratrèmols -San Francisco-, erupcions -Pompeia-, tsunamis -Indonèsia-, i molts altres. Com s’hi pot lluitar? Allunyant-se del lloc on històricament hi ha hagut ja algun desastre: són les evacuacions, temporals o permanents; intentant preveure la magnitud de la catàstrofe i dissenyant barreres artificials per impedir-ne els resultats catastròfics: construccions sismoresistents, o dics i esculleres artificials antitsunami; i, més a llarg termini, intentant atacar les causes dels fenòmens catastròfics: intentar frenar en el possible l’escalfament globlal del planeta, generador de desastres climàtics imprevisibles, per la via de reduir el consum de combustibles fòssils.

El trencament d’un vaixell vell ple de fuel no és, òbviament, una catàstrofe natural. Però, en certs aspectes, hi té una similitud. No podem allunyar-nos del desastre; podem construir barreres per frenar-lo, i podem atacar les causes del desastre. Però el tema que m’ocupa i preocupa és el de les responsabilitats legals.

Des del 14-11-2013 els diaris van plens comentant la sentència en la que els jutges conclouen que no es pot atribuir responsabilitats a cap dels acusats, que havien quedat reduits a tres: el capità, el cap de màquines i l’exdirector general de la Marina Mercant. Era força evident que acabaria així el judici, i, sense haver vist més que el que diuen els mitjans de comunicació, hi estic d’acord. I per què era evident? Perquè es jutgen responsabilitats penals sobre el trencament d’un vaixell. El que va passar després en va ser conseqüència, però no és el tema del judici.

Tot l’episodi està, al meu entendre, molt ben explicat a la Viquipèdia [+] i, amb més detall, a la Wikipedia [+].

¿Va tenir el govern espanyol alguna responsabilitat directa sobre l’accident? Jo penso que evidentment que no. Era un vaixell que circulava per una ruta per on podia circular, carregat amb una matèria legal, i que havia passat les revisions. Es pot preveure si un vaixell es trencarà? Un vaixell no té data de caducitat, com no hi ha una edat a partir de la que una persona ha de deixar de conduir. Les revisions són les que determinen si un vaixell pot navegar. El vaixell, que estava en molt mal estat, havia estat reparat moltes vegades i feia el seu darrer viatge. Havia passat la certificació de les reparacions que va fer l’empresa ABS, de forma molt poc rigorosa segons totes les evidències, com s’ha sabut després. Però en aquell moment no se sabia, o no s’hi podia fer res. La responsabilitat que sembla que hi tenen els certificadors no ha estat jutjada.

Un cop començat l’accident, quina era la millor opció? Si hi hagués hagut un port-refugi disponible, no hi havia dubte de què fer: portar el vaixell allà. Però no hi havia port-refugi. Es podia decidir sacrificar una ria sencera, per deixar que el vaixell s’enfonsés allà, però, qui pren aquesta decisió?

Lector, imagina que has de prendre tu la decisió. ¿A Catalunya hi ha d’haver un port-refugi? On: Barcelona, Tarragona, Palamós…? Ets capaç de definir-te? Potser s’hauria hagut de decidir un port-refugi abans, però deu anys després segueix sense haver-se decidit un port refugi, i hi ha hagut dos governs de signe polític diferent. Si ara hi hagués un nou accident, seria responsabilitat -penal- dels governs anterior i actual?

Inicialment es va dubtar de què fer, i el vaixell va donar algunes voltes enfront de les costes gallegues abans de que se’l remolqués mar endins. Pel mig, discussions entre el capità, que volia ancorar el vaixell per salvar la càrrega (11 milions d’euros) i les autoritats marítimes, que volien allunyar el vaixell. La desobediència del capità és precisament l’origen de la sentència de desobediència que ha acabat rebent. Les indecisions i la tardana presa de decisions -dos dies- potser haurien pogut ser una base per a buscar més responsabilitats penals i no només polítiques, però els jutges no ho van considerar així. L’opció d’enviar el vaixell mar endins era la menys arriscada, si es compara amb altres opcions, com era transvassar la càrrega a un altre vaixell (que no era allà, i hi havia temporal); o bombardejar el vaixell per tal que s’enfonsés ràpidament.

Jo, que no sóc tècnic de marina, hauria pres la mateixa decisió que es va prendre: “Portin el vaixell el més lluny possible inmediatament“. Així s’assegurava que els possibles efectes arribéssin més diluits. Les autoritats portugueses van fer el mateix i va posar una fragata al límit de les seves aigües territorials per evitar que hi entrés el vaixell remolcat.

I els famosos filets de plastilina?

Els filaments de plastilina. Font: Cedre (veure referència completa a l'article citat al text)

Els filaments de plastilina. Font: Cedre (veure referència completa a l’article citat al text)

Diguem d’entrada que aquesta frase de Rajoy no va contribuir a fer més gran l’accident -el vaixell ja era enfonsat- sinó que perseguia tranquil•litzar l’opinió pública. Amb el temps hem vist que es va tractar d’un error de comunicació basat en un mal pronòstic tècnic del que havia de passar.

Vaig escriure un article anys després de l’accident, on intento explicar els aspectes tècnics del què va passar, i sobre tot, els errors que van cometre els experts que van assessorar als polítics en aquell moment [+]. Els experts -en conec alguns- no eren prou experts, i no coneixien el comportament del fuel a la temperatura i la pressió de la fossa on va anar a parar. Només es coneixia que el vaixell era ple de fuel pesat, que solidifica a la temperatura a la que estava l’aigua de mar, i per això van predir que el fuel quedaria al fons del mar “como un adoquín“. Després van constatar que no solidificava, perquè havien interpretat malament els resultats d’unes anàlisis que havien fet, i a més, que es refredaria molt més lentament del que havien imaginat. I això va passar perquè el concepte de solidificar no és del tot vàlid en aquestes substàncies pastoses.

Els tècnics poc experts poden ser responsables d’una predicció errònia, però el vaixell s’enfonsava igual, amb predicció errònia o no. El govern intentava tranquilitzar a l’opinió pública, però això no és delicte, perquè no mentia conscientment.

Una altra questió és la gestió que es va fer del galipot -el chapapote-, les relacions entre els polítics i els del moviment Nunca Mais, etc. En això no hi entro, però no és motiu de judici penal. Tampoc entro en les mesures de neteja, els aspectes ecològics, la regeneració posterior, etc. Es va encarregar al CSIC la creació d’un comitè d’esperts que va ser molt criticat per Nunca Mais, que els va atribuir connivència amb el govern. Acusacions falses segons totes les evidències. Com ja vaig comentar [+], tinc la documentació d’una sessió força lamentable al Col·legi de Periodistes de Catalunya en que Rolf Tarrach, en aquell moment president del CSIC, rebia crítiques indocumentades dels representants de Nunca Mais, imbuïts de la possessió de la veritat… Vaig sentir vergonya aliena, però la imatge d’un govern corrupte i científics pilotes avalant-lo és la que va quedar a molta gent. Amb aquests comentaris no estic defensant les conclusions de la comissió d’experts. De fet, van fer propostes per treure el fuel residual que no van ser aprovades i es va optar per la proposta de REPSOL, que es va demostrar un èxit.

El meu resum de tot plegat és senzill. Es va tractar d’una catàstrofe de la que el govern espanyol era innocent. La gestió que va fer de l’accident va ser, al meu entendre, la menys dolenta en la situació d’incertesa que hi havia. I les prediccions de les conseqüències, que es van demostrar errònies, es van fer de bona fe i amb ignorància no culpable.

Hi ha responsables impunes, de tot plegat? Probablement. Els armadors del vaixell, que feien circular un vaixell mort; els certificadors de la revisió tècnica, que sembla que es va fer de forma poc rigorosa; i les lleis marítimes que permeten l’increïble caos de banderes de conveniència, matriculacions en paradisos nàutics, etc.

Solucions? Canvis legislatius a nivell mundial. Prohibir els petroliers monocasc. Definició d’un port refugi a les costes gallegues. Assegurament de la qualitat de les revisions que es facin als vaixells. Una major qualitat de la comunicació per part de les autoritats polítiques, que doni a la població una confiança superior en els seus dirigents. Una major comprensió dels fenòmens físics i químics i del concepte de risc per part de la població, que deixaria de creure que els polítics poden i han de resoldre-ho tot. I uns polítics de més qualitat democràtica, que no agafin les desgràcies i catàstrofes com a arma amb la que atacar l’adversari, que interpreten com a l’enemic.

Sóc pessimista pel que fa a tots els punts. En la propera crisi, que esperem que tardi, passarà exactament el mateix.

Ja t’havia pronosticat al començament que no estaries d’acord amb l’article.


MOLES, SALES, VALENCIA

29/10/2013

El fet que el títol estigui en majúscules pot fer pensar a algun lector que aquest post va de química, però que he posat el títol en castellà. I no, no va de química sinó de químic. Del químic Enric Moles i Ormella, que no havia rebut mai una distinció a Catalunya, malgrat que la seva figura és força coneguda a Espanya i hi ha moltes biografies en paper o virtuals [+] [+] [+]

Enric Moles i Ormella

Enric Moles i Ormella


A la tarda del 28 d’octubre de 2013 s’ha procedit a la inauguració d’una placa a la memòria del químic Enric Moles i Ormella (Barcelona 1883 – Madrid 1953), a la casa on va néixer, al carrer Salvador Aulèstia i Pijoan 25 del barri de Gràcia de Barcelona.

Moles ha estat un d’aquells casos de científics malaguanyats per la guerra civil espanyola. Els seus pares van instal•lar-se a Barcelona el 1870 procedent el pare d’Andorra i del poblet de la Farga d’en Moles; i la mare, de Balaguer. Enric Moles va tenir cinc germans, tots amb inquietuts polítiques, professionals o literàries. Va viure la seva primera infància veient com Antoni Gaudí edificava la casa Vicens de l’actual carrer de les Carolines, a tocar de casa seva. En morir els pares als seus quinze anys, va seguir un temps la vida bohèmia, pintà i es feu amic de Rusiñol i de Ramon Casas. Després cursà el batxillerat a Gràcia i es matriculà de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, on es graduà el 1905. El 1906 ja era doctor en Farmàcia per Madrid -únic lloc on es podia obtenir el títol- , i el 1908 va aconseguir de la Junta para la Ampliación de Estudios (JAE) una beca per anar a estudiar a l’estranger.

Va anar a Munic, Leipzig, Zuric i Ginebra, amb notables professors. Allà va apassionar-se per la recerca i el 1916 va obtenir el doctorat en ciències físiques per una tesi sobre la determinació del pes atòmic del brom. El 1917 va tornar a Espanya i es va aposentar a Madrid, a un laboratori de la JAE, on va obtenir un tercer doctorat, en ciències químiques, sobre el pes atòmic del fluor. El 1927 va accedir a catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat Complutense, on va fer una considerable renovació dels plans d’estudis i implantà la tessina de llicenciatura. Creà un modern laboratori de recerca, ocupà càrrecs en comissions ministerials, impulsà la Universidad Internacional de Santander, congressos internacionals…

En esclatar la guerra civil passa a director de l’Instituto Nacional de Física y Química, es va desplaçar amb el govern de la República de Madrid a València i Barcelona. El 1939 s’exilià, i pogué arribar a Paris on mantingué l’activitat científica. Rebutjà propostes d’anar a universitats europees i americanes, i, víctima d’un engany de les autoritats franquistes, tornà a Espanya el 1941 on fou detingut, empresonat i condemnat a 30 anys, després de paròdies de judicis. El 1943 fou posat en llibertat condicional per haver complert 60 anys, i no va ser fins 1950 que el van indultar. Va perdre tots els seus càrrecs, i va poder entrar a treballar a l’Instituto de Biología y Sueroterapia fins a la seva mort. Va tenir molts reconeixements internacionals per la seva vàlua científica en el camp de la determinació de pesos atòmics dels elements.

Placa al carrer Salvador Aulèstia i Pijoan 25 de Barcelona.  Fes clic per ampliar.

Placa al carrer Salvador Aulèstia i Pijoan 25 de Barcelona. Fes clic per ampliar.

I els Sales i Valencia del títol? Joaquim Sales, catedràtic emèrit de Química Inorgànica de la Universitat de Barcelona, i Gregori Valencia, investigador científic de l’IQAC-CSIC de Barcelona, junt amb Agustí Nieto-Galán catedràtic d’Història de la Ciència de la UAB, han coordinat tots els actes per la instal•lació de la placa, contactar amb la família d’Enric Moles, residents a Saragossa, convèncer els responsables de la Memòria Històrica, del districte de Gràcia, de l’Ajuntament de Barcelona, les societats químiques catalanes…

Sales ha publicat el magnífic llibre “La Química a la Universitat de Barcelona” (Barcelona 2011, Servei de Publicacions i Edicions de la UB), i ha col•laborat en la traducció i edició d’obres històriques de química. València ha tingut molt interés en recordar personatges i mestres de la química de casa nostra, organitzant actes, webs i publicacions en el seu record,. Alguns exemples: Juan José Garcia Domínguez (1940-1984), Pere Miró (1927-2013), i ara Moles.

El resultat ha estat un èxit. Un nombrós públic ha assistit a l’acte, amb discursos d’autoritats, organitzadors i familiars, una actuació musical i una copa. El Taller d’Història de Gràcia ha publicat en la seva revista trimestral Camèlies (el número 34) un quasi-monogràfic amb un complet article sobre Moles, redactat per Sales i Nieto-Galán. Bona part de la informació d’aquest post ha estat extreta d’aquesta font.

Ha estat un pas més en la recuperació de la memoria de figures d’importants científics i científiques que no tenim a la memòria per la nefasta política d’ignorar la nostra pròpia història, i per la nostra baixíssima autoestima, activitat en la que som els reis.

Grup d'autoritats. D'esquerra a dreta: Gregori València, promotor de l'acte;  Daniel Giralt-Miracle, del Consell de la Cultura de Barcelona,  i de la Memòria Democràtica;  Agustí Nieto Galán, promotor de l'acte; Isabel Ribas, regidora de Barcelona i presidenta del Consell Municipal del districte de Gràcia;  Eugeni Rodoreda, regidor del districte de Gràcia;  Francina Vila, Regidora de Barcelona i vocal de l'Institut de Cultura de Barcelona; Beatriz Moles, néta d'Enric Moles; Joaquim Sales, promotor de l'acte; N.N.,  Taller d'Història de Gràcia; N.N., propietària de l a vivenda

Grup d’autoritats. D’esquerra a dreta: Gregori València, promotor de l’acte; Daniel Giralt-Miracle, del Consell de la Cultura de Barcelona, i de la Memòria Democràtica; Agustí Nieto Galán, promotor de l’acte; Isabel Ribas, regidora de Barcelona i presidenta del Consell Municipal del districte de Gràcia; Eugeni Rodoreda, regidor del districte de Gràcia; Francina Vila, Regidora de Barcelona i vocal de l’Institut de Cultura de Barcelona; Beatriz Moles, néta d’Enric Moles; Joaquim Sales, promotor de l’acte; N.N., Taller d’Història de Gràcia; N.N., propietària de la vivenda. Fes clic per ampliar


THE BIG BANG THEORY

23/01/2013

Potser el lector ha vist o segueix una sèrie de televisió que aquí es denomina “La teoria del Big Bang“. Els protagonistes són quasi tots joves científics, quatre físics teòrics del California Institute of Technology (Caltech) de Pasadena. És plena d’acudits de física, de referències a Star Trek o altres sèries de ciència-ficció, plena de comportaments freak friquis, en diuen ara- dels protagonistes. Especialment el protagonista principal, Sheldon Cooper, que segons els experts té el síndrome d’Asperger, com tenia Alan Turing: dificultats de comunicació social i altres problemes.

Si estas interesat veure la sèrie, ara la fan pel canal de pagament TNT. I si en vols dades, pots consultar la Wikipedia. Però el tema avui no és la sèrie sinó el clip d’entrada. Al començament de cada episodi de la sèrie hi ha un clip de tota la història evolutiva del planeta, des de les galàxies a l’actualitat, accelerada com més ens apropem al present. La tecnologia d’un garbuix d’imatges aclaparador la va usar per primer cop d’una forma pública una campanya electoral del partit Socialista francès, crec que va ser quan es va presentar Mitterrand el 1981.

Vaig tenir la capritxada de veure quines imatges havien usat en el clip, i el vaig gravar per reproduir-lo després a càmera lenta. Però tot això algú ja ho havia fet i ho havia penjat a YouTube, naturalment.

He vist que hi ha unes 113 imatges diferents, de les quals unes 80 o més em són conegudes. Lector, pots distreure’t una estona identificant imatges. Curiosament, una de símbols maçònics dura una mica més que les altres. No sé si serà casualitat o té algun significat ocult.

La lletra de la cançó que mentrestant canten és també interessant. Al video que es presenta aquí és la que canten al primer tram. La lletra de la versió completa és aquesta, amb referències científiques també:

Our whole universe was in a hot dense state,
Then nearly fourteen billion years ago expansion started. Wait…
The Earth began to cool,
The autotrophs began to drool,
Neanderthals developed tools,
We built a wall (we built the pyramids),
Math, science, history, unraveling the mysteries,
That all started with the big bang!

“Since the dawn of man” is really not that long,
As every galaxy was formed in less time than it takes to sing this song.
A fraction of a second and the elements were made.
The bipeds stood up straight,
The dinosaurs all met their fate,
They tried to leap but they were late
And they all died (they froze their asses off)
The oceans and Pangaea
See ya, wouldn’t wanna be ya
Set in motion by the same big bang!

It all started with the big BANG!

It’s expanding ever outward but one day
It will cause the stars to go the other way,
Collapsing ever inward, we won’t be here, it wont be heard
Our best and brightest figure that it’ll make an even bigger bang!

Australopithecus would really have been sick of us
Debating how we’re here they’re catching deer (we’re catching viruses)
Religion or astronomy, Encarta, Deuteronomy
It all started with the big bang!

Music and mythology, Einstein and astrology
It all started with the big bang!
It all started with the big BANG!


PARÀBOLA DE LES COLUMNES DE MERDA

19/01/2013

Llunyanament inspirat en Jean-Paul SARTRE, “Les mains sales”, 1969.
Dedicat als polítics i gestors honestos.

"Les mains sales" al Livre de Poche

“Les mains sales” al Livre de Poche

…i, posant-se al mig de tot els deixebles i seguidors, el Mestre els ensenyava així:

“El regne dels homes és semblant a un antic i gran palau que un jove príncep va heretar d’un avantpassat seu. Però el palau era brut i descurat, i el príncep va voler-lo netejar i renovar. Va fer grans projectes de reforma, i encarregà als millors decoradors els més bonics dissenys. Abans, però, manà als seus servents que netegéssin el palau per dins i per fora.

Al cap d’un temps, el príncep va visitar el palau per veure si havia quedat prou net. Allà el responsable de la neteja se li acostà i li digué:

Príncep, hem fet tot el que ens heu ordenat, tot el palau és ben net, però les columnes principals no ens queden netes per més que les netegem.

El príncep volgué comprovar-ho per ell mateix, i amb un gest molest va demanar que davant seu li ensenyessin com les netejaven. Un equip de neteja s’hi presentà i, amb draps i aigua i sabó, fregaven i fregaven sense aconseguir que saltés la capa de brutícia. El príncep digué al responsable:

Per què no feu servir mètodes de neteja més enèrgics?

El responsable de la neteja li respongué:

Príncep, sempre ho hem fet així, a tots els palaus, i n’hi ha hagut prou.

El príncep replicà:

Una brutícia de tant de temps requereix sistemes més expeditius. Tornaré el mes que ve, i les vull veure ben netes.

I se’n anà. El responsable de la neteja manà llavors:

Que netegin les columnes amb fregalls ben durs, i amb lleixius i salfumant.

Així ho feren, i fregaren i fregaren durant tot un mes. Aquest cop la brutícia sí que saltava, però els homes observaven alarmats que les columnes anaven perdent gruix, i no per això millorava el seu aspecte. Així li digué el responsable de la neteja al príncep. Aquest, espantat, va fer venir un savi de gran experiència, que practicà diverses proves en les columnes, i digué al príncep:

Senyor, no us agradarà el que us haig de dir. Si aquests homes segueixen netejant les columnes, el palau amenaçarà ruïna ben aviat. Les columnes s’aniran fent més primes quan més les netegeu, senyor. No és que les columnes estiguin brutes, senyor, és que són totes elles de merda massissa.

El príncep, que no podia creure el que sentia, només va poder dir:

I què serà del meu palau i dels meus projectes? Com puc bastir les grans reformes que m’he proposat si les columnes són de merda, i, a més, debilitades per culpa meva?

El savi li parlà així:

Bon príncep, seguiu planificant les vostres reformes i els vostres projectes, però abans vetlleu per la solidesa del vostre palau. Feu que us facin un projecte de consolidació amb noves columnes de bona pedra i recolzades sobre sòl ferm. Però, el primer que heu de fer és reforçar les columnes existents, no fos cas que el palau us caigués abans que tingueu temps de posar els fonaments de les noves columnes.

I així fou que el príncep, amb el cor trencat pel desengany, hagué d’encarregar a homes de la seva confiança que apleguéssin merda en la quantitat suficient per a consolidar les antigues columnes, doncs és ben sabut que la merda és l’únic material compatible amb la merda. I davant d’aquesta ordre molts dels seus homes el deixaren, i se n’anaren dient:

No era aquest el príncep que volia fer un palau meravellós i ple de luxes i comoditats? I com és que ara ens envia a aplegar merda? Deu haver perdut el seny. Que hi vagi ell.

I, només amb uns pocs amics, i només després de remenar molta merda, i després de mesos de treball per tal que les columnes de merda quedéssin ben seques com estaven abans, pogué començar a bastir noves columnes de pedra. I només al cap de molts mesos pogué desmuntar les velles columnes. I només al cap dels anys pogué començar a bastir els projectes que de jove havia somiat.”

*****

En acabar d’escoltar la paràbola els deixebles li preguntaren pel sentit que tenia, i el Mestre els respongué:

Això no enteneu? Jo us dic que quan vulgueu emprendre qualsevol noble empresa, per elevada que sigui, heu d’estar disposats a embrutar-vos les mans durant molt de temps en accions avorrides i poc vistoses, on ningú no us imaginaria mai, sols i sense la comprensió dels amics. I només després d’això podreu, amb sort, començar a treballar en allò que realment desitgeu. I, encara amb més sort, veureu l’obra acabada.

En sentir això alguns dels deixebles pensaren:

Amb aquest optimisme, sí que la pujarem dreta, la paret!

Però no s’atrevien a dir-ho en veu alta, temerosos que els digués que si realment volien construir una paret, que comencéssin a aplegar merda per fer-la. I, silenciosos i rumiant sense entendre les seves paraules, el seguien amb aquella fe.

D’uns Evangelis Apòcrifs Contemporanis en perenne redacció i sense data de finalització. Ni data de caducitat.

Joan Miró, 1979  "Les mains sales", litografia

Joan Miró, 1979 “les mains sales”, litografia


LES ELECCIONS CATALANES I LA TOSCA DE PUCCINI

30/11/2012

Pel que diuen molts comentaristes polítics de les recents eleccions catalanes, molts votants ara voldrien canviar el vot. Segons aquestes opinions, hi ha hagut molts votants que volien votar CiU, però veien -segons les enquestes- que CiU treia molts escons, i han pensat que ells podien votar un altre partit més sobiranista, concretament ERC, i que no vindria d’aquí. Alguns ho haurien fet per evitar majories absolutes, altres perquè no estaven d’acord amb el paper més tebi de Duran i Lleida pel que fa al sobiranisme, altres per altres motius. El que vull destacar és que, segons aquesta opinió, tots volien que CiU guanyés per un ample marge, però han pensat que no vindria del seu vot. No sé si hi ha manera de comprovar si això és un fet o és simplement una interpretació, perquè la única manera seria preguntant als electors, i la gent sembla que quan se li fan enquestes menteix sistemàticament, sigui epr quedar bé amb l’entrevistador, sigui per quedar bé amb ell mateix autoenganyant-se.

Tant és si el fenomen és real o no, perquè el que vull destacar és que en el sistema electoral espanyol –i català, que és el mateix- hi ha una sola volta electoral, llistes tancades, escrutini més o menys proporcional i el vot és indivisible. Si hi hagués una segona volta només amb les dues llistes de partits més votats, diuen els experts que es pot afinar més el vot. A la UB acaba de passar que el candidat que va quedar segon en la primera volta entre quatre candidats, ara ha guanyat en la segona volta.

L’arrel de fons del problema és que el vot és indivisible, i en canvi els arguments per decidir-se per una o altra opció són molt variats i matisats, i fan dolorós per a molta gent haver d’optar per un vot 100% a un candidat i 0% a l’altre, quan potser preferiria 60% a un i 40% a l’altre. Hi ha experts que opinen que cada elector hauria de tenir una quantitat de punts, posem 10, i repartir-los entre les candidatures segons les seves preferències. No sé si els resultats finals donarien uns parlaments més governables, però potser l’elector seria més feliç i quedaria més tranquil.

No són les eleccions la única circunstància que obliga a decidir entre opcions mútuament excloents. Escollir si surto de Barcelona per la Meridiana i la B-30 o per la Ronda de Dalt té les mateixes connotacions. No podem fer les dues coses a la vegada, hem d’optar, i a més no podem saber si l’opció triada és la millor. Amb dos vehicles fent simultàniament ambdós recorreguts podriem saber, en aquesta situació concreta, quina hauria estat al millor opció, però no podem saber si sempre aquesta opció és millor. A les operacions sortida o tornada de les grans ciutats passa el mateix. Quan les autoritats de trànsit demanen als conductors que triin hores de baix cabal de circulació, un conductor pot plantejar-se de canviar l’hora, però si tots fessin el mateix les hores-vall passarien a ser hores-punta automàticament… La decisió de sotmetre’ns a una determinada intervenció quirúrgica és també una decisió de 100 a 0. Una segona opinió d’un segon metge pot permetre veure si ambdós estan d’acord o no. Però la decisió segueix sent de 100 a 0: o es fa la intervenció o no. Per més que la probabilitat de que la intervenció sigui un fracàs sigui de, posem, un 0,01%, pot donar-se el fracàs, que si et toca et toca completament.

En teoria de jocs estudien moltes vegades aquestes situacions de presa de decisions quan les dades estan relativament poc definides. Fa quasi quaranta anys -1974-em vaig comprar un llibre compendi de diferents articles: “Matemáticas en las ciencias del comportamiento“, d’Alianza Universidad nº86, on hi ha diferents articles de la revista Scientific American, amb autors tan famosos i influents com Carnap, Wiener, o Sokal . Es començava a parlar del cervell com a anàleg a un gran ordinador –no existien els PC’s, per descomptat, perquè l’IBM PC es va començar a vendre el 1981, i el primer Macintosh el 1984- , es començava a modelitzar matemàticament els ecosistemes, i algunes màquines començaven a aprendre a jugar a escacs. I la teoria de jocs era una eina matemàtica que ajudava a la presa de decisions. Ara el llibre és vellet, però encara inspira. S’hi parla, per exemple, de la màquina de Turing, ara que s’acaba l’any dedicat a aquest científic i tecnòleg de vida desgraciada i gairebé novelesca.

A un article que es diu “Uso y abuso de la teoría de juegos“, d’A.Rapoport, hi havia diferents exemples cridaners de com intentar aclarir situacions conflictives. El que més em va cridar l’atenció va ser una anàlisi d’un dels episodis de l’òpera Tosca de Puccini. Al final de l’acte segon, el cap de policia Scarpia condemna a mort l’estimat de Tosca, Mario, però ofereix salvar-lo a canvi dels favors de Tosca. Tosca i Scarpia s’enganyen mútuament. Ella fa veure que accepta, i pacta amb ell que l’execució de Mario serà fingida, amb fusells amb bales de fogueig. Scarpia enganya Tosca, perquè els fusells tenen bales autèntiques i Mario morirà afusellat a l’acte tercer. I Tosca, que no sabia això, apunyala a Scarpia mentres aquest l’abraça pensant que així s’allibera del dolent i recuperarà el seu estimat després de l’execució fingida.

El problema és saber si el millor que podia fer cadascun d’ells era enganyar l’altre, vist el resultat final catastròfic (que inclou el suïcidi de Tosca saltant de les muralles del castell). I la resposta, evidentment, és que depèn. La teoria de jocs requereix que s’assignin valors numèrics de la satisfacció de cadascun dels protagonistes per a cadascun dels desenllaços possibles: si Tosca enganya i Scarpia no, Tosca hi guanya molt i Scarpia hi perd molt, per exemple. Segons com s’assignin els valors de satisfacció per a cada protagonista i per a cada situació, la satisfacció màxima –o la frustració mínima- de cadascun dels protagonistes és que s’enganyin mútuament, o que ambdós satisfacin la seva part del pacte. A l’òpera opten per enganyar-se.

I què te a veure tot això amb les eleccions catalanes? Simplement, ajuda a veure que la perspectiva d’un elector davant la temptació de no votar a qui creu que ha de votar per raons tàctiques personals pot analitzar-se també amb eines de teoria de jocs. Jo, que no en sóc expert en absolut, ho faria així: Imaginem un elector que vol que guanyi CiU però que li agradaria que se’n emportés un cert vot de càstig. Si aquest elector pensa que ell serà l’únic elector de CiU que votarà ERC i que la seva infidelitat quedarà impune, pot votar ERC sense sentiment de culpabilitat. Però si pensa que molts altres faran el mateix, probablement la perspectiva li canviarà i dubtarà. En aquests casos va bé, per aclarir-se, construir una taula de doble entrada en que s’analitzin els quatre casos:

1. Jo voto CiU i la gent vota CiU. La meva satisfacció és de només +10 perquè ha sortit el que jo volia, però no he pogut “castigar” CiU per por.
2. Jo voto CiU i la gent vota ERC. La meva satisfacció és +20 perquè he ajudat a CiU a tenir un millor resultat, en contra d’aquesta colla de brètols que han canviat el seu vot.
3. Jo voto ERC i la gent vota CiU. Perfecte. +90: ha guanyat qui jo vull i he pogut fer el meu vot de càstig.
4. Jo voto ERC i la gent vota ERC. Desastre, -60: per castigar CiU tots plegats, ningú en treu satisfacció.

I,amb tot això, com prendre la decisió? D’una manera gèlida i asèptica. Si sumes les satisfaccions que obtens votant CiU (10 + 20) o votant ERC (90-60) obtens en tots dos casos +30, satisfaccions iguals. Es tracta llavors d’agafar un dau i tirar-lo. Si surt un 1, un 2 o un 3, votes CiU. Si surt un 4, un 5 o un 6, votes ERC. Si no t’agrada gens aquesta proposta del dau, és que no has ponderat bé els valors de satisfacció que inicialment has assignat a cada opció. Si el primer valor dels quatre hagués estat de +40 i la resta es mantenen, les sumes de satisfacció serien ara de 60 votant CiU i 30 votant ERC, una el doble que l’altra. Llavors tires el dau i si surt 1, 2, 3 o 4 votes CIU; si surt 5 o 6 votes ERC. I si no vols tirar el dau, és potser que tens clar què vols, i si ho tens clar, vota-ho i no et compliquis la vida.

Obviament he agafat la parella de partits CiU ERC però hauria pogut fer el mateix amb PP i Ciutadans, ICV i CUP, ERC i ICV


TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 4

20/09/2012

(El texto en castellano está al final del texto en catalán)

CATALÀ

Resum dels 3 posts anteriors (1) (2) (3). Hi ha cinc models químics que poden ser anàlegs a les relacions Catalunya – Espanya: barreja amb poques interaccions, emulsió, gel, dissolució, i combinació química. En opinió de l’autor, el més adequat és el de la combinació: enllaços molt potents, i la separació genera dues entitats diferents prèviament no existents. La separació és una reacció. És una reacció única en una sola etapa, o és una seqüència de reaccions? La termodinàmica ens parla de les situacions inicial i final, i de l’energia global necessària per fer la transformació, que és de dos tipus: l’energia global entre inici i final, i l’energia addicional necessària per activar la reacció, que després es recupera.

A la química hi ha reaccions que no tenen lloc en un 100% sinó que, partint d’unes substàncies inicials, al final s’obté una barreja en la que hi ha producte final, però també part de les substàncies inicials. Són les reaccions d’equilibri. Per exemple, en barrejar nitrogen i hidrogen en les proporcions i les condicions adequades, al final s’obté una barreja d’amoníac, nitrogen i hidrogen. Les proporcions finals depenen de la pressió i de la temperatura.

La reacció (Espanya) —> (Espanya sense Catalunya ) + (Catalunya sense Espanya) , ¿és o pot ser una reacció d’equilibri?

Les analogies arriben fins on arriben. En una “reacció” com l’anterior no té sentit parlar d’equilibri, perquè no hi pot haver una mica d'(Espanya), una mica d'(Espanya sense Catalunya) i una mica de (Catalunya sense Espanya). En el nostre model, una situació en la que no es completés totalment el procés voldria dir que s’ha seguit l’esquema de reaccions consecutives citat al post anterior, i que no s’han completat totes.

Per acabar, parlarem de cinètica, es a dir, comentarem la velocitat amb que pot tenir lloc el procés. En química, la cinètica i la termodinàmica no tenen res a veure i són aspectes independents: la velocitat de les reaccions no té res a veure amb si la reacció és d’equilibri o no, o si la reacció és exotèrmica o endotèrmica. En termes generals, la velocitat de les reaccions augmenta amb la temperatura. Però cal tenir en compte que en les reaccions que desprenen energia en augmentar la temperatura també augmenta la velocitat de la reacció inversa, i la reacció sol tenir lloc amb menys extensió que a temperatures més baixes.

Des d’aquest punt de vista, i si el model de la reacció de separació fos d’una reacció d’equilibri exotèrmica, augmentar la temperatura -la temperatura social- seria contraproduent per completar la reacció. Però la reacció política no és, com s’ha dit, una reacció exotèrmica d’equilibri…

Una forma d’accelerar les reaccions químiques sense haver d’augmentar la temperatura és amb un catalitzador. Un catalitzador és una substància que no forma part de l’esquema de la reacció, però que intervé en contacte amb les substàncies reaccionants i ajuda a que la reacció tingui lloc a més o a menys velocitat. En les analogies que anem fent, serien catalitzadors favorables al procés aquelles influències externes que ajudéssin a baixar l’energia d’activació: diaris estrangers favorables al procés, suports de polítics, d’intel•lectuals coneguts o de figures mediàtiques… Però, de la mateixa manera que hi ha catalitzadors positius, n’hi pot haver de negatius, que retardin el procés, i els exemples serien els simètrics dels anteriors.

En totes aquestes analogies no hem entrat en cap moment en un altre model que moltes vegades s’aplica a l’hora de comparar reaccions i societat. No hem entrat en el món dels àtoms i de les molècules. L’analogia és llaminera: podriem imaginar que som un gran conjunt de molècules, cada molècula és una persona. I que la reacció que té lloc és el canvi a nivell individual: jo, que no era partidari de la independència, ara he canviat i ara ja en sóc partidari. Els químics n’hi dirien d’això una reacció d’isomerització: no canvia la composició elemental, però hi ha un canvi en l’estructura molecular. Aquesta anàlisi de comportaments individuals potser seria d’interés per als activistes que volen generar canvis d’opinió pública, o que volen evitar-los. Aquest seria el món de la psicologia molecular. O també podriem anar al món de la sociologia molecular: els comportaments de grups de molècules independentistes més o menys barrejats amb grups de molècules no independentistes. Això ens portaria al món de les emulsions socials que hauria d’interessar als polítics actuals i futurs per gestionar millor societats complexes. El món de les emulsions socials és apassionant i alguna vegada li hem dedicat atenció, centrat a la integració entre grups d’inmigrants i societats natives. En un futur…

Tots aquests posts s’han escrit abans del dia 20 de setembre de 2012, data de la trobada entre MR i AM per parlar del pacte fiscal. L’objectiu dels posts ha estat ajudar a la reflexió sobre un dels conflictes socials candents avui, amb una mirada desapassionada i amb voluntat de contribuir a que el que és un conflicte -que només té sortides més o menys traumàtiques- es converteixi en un problema, que, com tot problema, admet solucions. Sembla que les ciències haurien d’ajudar-hi.

******************************************

CASTELLANO

Resumen de los 3 posts anteriores (1) (2) (3). Hay cinco modelos químicos que pueden ser análogos a las relaciones Cataluña – España: mezcla con pocas interacciones, emulsión, gel, disolución, y combinación química. En opinión del autor, el más adecuado es el de la combinación: enlaces muy potentes, y la separación genera dos entidades diferentes previamente no existentes. La separación es una reacción. ¿Es una reacción única en una sola etapa, o es una secuencia de reacciones? La termodinámica nos habla de las situaciones inicial y final, y de la energía global necesaria para hacer la transformación, que es de dos tipos: la energía global entre inicio y final, y la energía adicional necesaria para activar la reacción, que después se recupera.

En la química hay reacciones que no tienen lugar en un 100% sino que, partiendo de unas sustancias iniciales, al final se obtiene una mezcla en la que hay producto final, pero también parte de las sustancias iniciales. Son las reacciones de equilibrio. Por ejemplo, al mezclar nitrógeno e hidrógeno en las proporciones y condiciones adecuadas, al final se obtiene una mezcla de amoníaco, nitrógeno e hidrógeno. Las proporciones finales de los componentes dependen de la presión y de la temperatura.

La reacción (España) —> (España sin Cataluña ) + (Cataluña sin España) , ¿es o puede ser una reacción de equilibrio?

Las analogías llegan hasta donde llegan. En una “reacción” como la anterior no tiene sentido hablar de equilibrio, porque no puede haber un poco de (España), un poco de (España sin Cataluña) y un poco de (Cataluña sin España). En nuestro modelo, una situación en la que no se completara totalmente el proceso querría decir que se ha seguido el esquema de reacciones consecutivas citado en el post anterior, y que no se han completado todas.

Vamos, para acabar, a hablar de cinética, esto es, a comentar la velocidad con que puede tener lugar el proceso. En química, la cinética y la termodinámica no tienen nada que ver y son aspectos independientes: la velocidad de las reacciones no tiene nada que ver con si la reacción es de equilibrio o no, o si la reacción es exotérmica o endotérmica. En términos generales, la velocidad de las reacciones aumenta con la temperatura. Pero hay que tener en cuenta que en las reacciones que desprenden energía al aumentar la temperatura también aumenta la velocidad de la reacción inversa, y la reacción suele tener lugar con menos extensión que a temperaturas más bajas.

Desde este punto de vista, y si el modelo de la reacción de separación fuera de una reacción de equilibrio exotérmica, aumentar la temperatura -aumentar la temperatura social- sería contraproducente para completar la reacción. Pero la reacción política no es, como se ha dicho, una reacción exotérmica de equilibrio…

Una forma de acelerar las reacciones químicas sin tener que aumentar la temperatura es con un catalizador. Un catalizador es una sustancia que no forma parte del esquema de la reacción, pero que interviene en contacto con las sustancias reaccionantes y ayuda a que la reacción tenga lugar a mayor o a menor velocidad. En las analogías que vamos planteando, serían catalizadores favorables al proceso aquellas influencias externas que ayudaran a bajar la energía de activación: diarios extranjeros favorables al proceso, apoyos de políticos, de intelectuales conocidos o de figuras mediáticas… Pero, del mismo modo que hay catalizadores positivos, los puede haber negativos, que retrasen el proceso, y los ejemplos serían los simétricos de los anteriores.

En todas estas analogías no hemos entrado en ningún momento en otro modelo que muchas veces se aplica a la hora de comparar reacciones y sociedad. No hemos entrado en el mundo de los átomos y de las moléculas. La analogía es golosa: podriamos imaginar que somos un gran conjunto de moléculas, cada molécula sería una persona. Y la reacción que tendría lugar sería el cambio a nivel individual: yo, que no era partidario de la independencia, ahora he cambiado y ahora ya soy partidario. Los químicos llamaría a eso una reacción de isomerización: no cambia la composición elemental de la sustancia, pero sí cambia su estructura molecular. Este análisis de reacciones individuales quizás sería de interés para los activistas que quieren provocar cambios de opinión pública, o, al revés, que quieren evitarlos. Este sería el mundo de la psicología molecular. O también podríamos ir al mundo de la sociología molecular: los comportamientos de grupos de moléculas independentistas más o menos mezclados con grupos de moléculas no independentistas. Esto nos llevaría al mundo de las emulsiones sociales, que tendría que interesar a los políticos actuales y futuros para gestionar mejor nuestras sociedades complejas. El mundo de las emulsiones sociales es apasionante y alguna vez le hemos dedicado atención, centrado a la integración entre grupos de inmigrants y sociedades nativas. En un futuro, quizá.

Todos estos posts se han escrito antes del día 20 de septiembre de 2012, fecha del encuentro entre MR y AM para hablar del pacto fiscal. El objetivo de los posts ha sido ayudar a la reflexión sobre uno de los conflictos sociales candentes hoy, con una mirada desapasionada y con voluntad de contribuir a que lo que es un conflicto -que sólo tiene salidas más o menos traumáticas- se convierta en un problema, que, como todo problema, admite soluciones. Parece que las ciencias tendrían que ayudar a ello.