ORGONITA

Orgonites. Font: Internet.

Em truquen d’una ràdio. Un oient els ha preguntat si és possible que la orgonita que porta a la butxaca li freni les radiacions del wifi i del bluetooth. Naturalment la resposta és no. Però no pots dir només “no”. Què pots dir, com ho dius, a qui ho dius, què pots esperar del que diguis…?

Primer, coses objectives: una orgonita no és un mineral ni un tros de roca, sinó un objecte que algú ha construit amb resina plàstica de poliéster, trossets de metall -ferro, alumini, coure- i trossets de quars. A vegades li donen colors, i formes variades: esfèriques, còniques, cúbiques, piramidals… Es pot comprar per tot arreu, des de pocs euros fins a centenars. Un objecte més o menys decoratiu, segons els gustos personals. La xarxa va plena de receptes per fer-se cadascú la seva orgonita, tan inútil com les que es compren.

Després, la resposta a la pregunta: té algun efecte?. Naturalment que no. A mi m’agradaria que les meves paraules fossin tan creïbles per a l’oient com creïbles van ser les del venedor que li va vendre l’orgonita. Ja no n’hi ha prou amb el criteri d’autoritat: “Com que ho diu un catedràtic de la universitat, té raó“. No, avui un catedràtic d’universitat és un pobre mortal en discussió amb eixams d’experts que afirmen propietats miraculoses i despropòsits físics o químics sense immutar-se, sense saber de què parlen, però amb llenguatge convincent.

Per sort. no era un debat, modalitat absolutament inútil si el que es vol és treure l’aigua clara d’un tema qualsevol (vegeu, per exemple, [+]). El que jo digui hauria de ser adequat per donar-me credibilitat, per donar algun criteri a l’oient i a la resta d’oients, als que no conec de res ni sé el que saben. Per tant, cal demostrar coneixement, amb el llenguatge habitual de l’oient, i a partir d’aquí construir el que es pugui, en el limitat temps d’uns minuts.

Com vaig enfocar-ho?. Intento explicar que sota el terme radiació s’hi amaguen dotzenes de conceptes molt diferents. Les substàncies radioactives, per exemple, emeten tres tipus de radiacions, dues de materials -les alfa i les beta– i una altra que només és energia, la radiació gamma. Aquesta és de la mateixa família que els raigs còsmics, els raigs X, els raig UVC, UVB i UVA, la llum visible, els infrarroigs, les microones, les ones de radar, o les ones de ràdio, i entre elles els wifi i el bluetooth, que per altra banda són emissions molt poc agressives perquè s’emeten a potències baixíssimes i, en elles mateixes, són de baixa energia.

Si jo dic radiació electromagnètica a una persona li pot sonar, però no li dóna cap informació, i penso que és millor evitar el terme. Val més començar amb alguna realitat ben coneguda, com la llum visible. Es transmet en línia recta, hi ha objectes opacs que la frenen, altres de transparents que la deixen passar, i altres que l’absorbeixen totalment o en part, com els objectes negres o de colors. Doncs bé, totes les radiacions citades també van en línia recta i poden travessar objectes, o ser frenats, o ser absorbits, depenent de quina radiació i de quin objecte. Per exemple, els vidres de finestra frenen l’UVA, les reixetes de les portes de microones frenen la radiació de microones, i no es pot escoltar la ràdio a les mines o al metro perquè les ones de ràdio no poden penetrar allà dins per les masses de terra que hi ha a sobre.

Hi ha matèries que frenen la radiació wifi i bluetooth, perquè són ones molt similars a les ones de ràdio. Però aquestes barreres han d’estar entre l’antena emissora i el receptor. L’energia de les radiacions no és com les olors, formades per molècules que van d’aquí cap allà i que poden ser absorbides amb alguna substància porosa, com els sistemes d’eliminar olors dels frigorífics.

Amb totes aquestes bases, podem intentar construir un argument. Si l’orgonita absorbís o frenés les radiacions, cosa que podria fer si la barrera d’orgonita fos prou gruixuda, hauria d’estar posada entre l’antena de mòbil i el telèfon. L’orgonita només frenaria la radiació que li arribés, però la del voltant no. En el benentès que si envoltés el mòbil d’una barrera absorbent per no rebre les radiacions que emet, aquest mòbil seria inútil, perquè ni rebria els senyals de les antenes, ni podria enviar senyals de cap mena, ni trucades, ni wifi, ni res.

Estratègia, doncs a usar en aquestes situacions de científic cara a un públic desconegut: fer servir llenguatge comú, i posar exemples propers a l’oient, que els hagi viscut. I esperar que això et doni credibilitat com a expert… I no dir a l’oient que és un crèdul o un ignorant. Sí que es pot dir que hi ha venedors que s’aprofiten de la gent oerint-li objectes, teràpies o serveis que no funcionen, i ho fan amb un llenguatge científic abusiu.

Per cert, el terme orgonita deriva d’orgó, o energia orgònica, que seria una suposada energia universal que Wilhelm Reich (1897-1957) [+], psicoanalista austriac deixeble de Freud, va creure que existia. La biografia de Reich és digna de ser coneguda: Va imaginar que aquesta energia universal estaria relacionada amb els orgasmes, i d’aquí el terme orgó. Va construir màquines -acunmuladors d’orgó- on la gent practicava sexe a dins, i afirmava que l’energia acumulada, que òbviament era impossible de visualitzar ni de mesurar, curava malalties, entre elles el càncer. Als Estats Units, on havia anat fugint dels nazis, el van denunciar per estafa, i el van condemnar a la presó on va morir. Dusan Makavejev, cineasta serbi, va fer-ne el 1971 una pel·lícula denominada W.R: els misteris de l’organisme, [+] que la gent anava a veure amb aquell morbo perquè s’hi parlava de masturbació, hi havia algun penis per allà, etc… La teràpia bioenergètica, una altra falàcia actual que apliquen a algunes pseudoclíniques, deriva de les idees de Reich.

ART CIENTÍFIC -15 TEORIA DE CORDES, REALITAT DE CORDILLS, DE JO MILNE

Catàleg de l’exposició

Jo Milne [+] és una artista anglesa que treballa a Catalunya, apassionada de la ciència. La seva actual exposició “No faig prediccions sinó excuses” és a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona, fins el 18 de desembre de 2016. De l’exposició n’ hi ha un catàleg amb reproduccions fotogràfiques de totes les obres, i una introducció d’Octavi Rofes, professor del grau de Disseny de l’escola Eina. El títol de l’exposició és una variant del que va dir el físic Richard Feynman (1918-1988), “La teoria de cordes no planteja prediccions sinó excuses“. Era una mica escèptic, en aquell moment, sobre les especulacions que feia la teoria de cordes i de supercordes.

Em costa molt d’entendre la literatura que es fa sobre el fet artístic en general quan deixa de ser descriptiva d’allò que es veu i entra en allò que expressa -o que creu que expressa- l’obra. Un exemple del que no entenc és la frase de Paul Kockelman (2010) sobre l’exposició de Jo Milne, que és al catàleg: “… dos tipus de traducció (o mediació) que es podrien caracteritzar vagament com a traducció material (o canalitzar entre senyalitzadors i interpretants, com circulació) i traducció signficativa (o codificar entre signes i objectes, com interpretació). Així, tal com els codis relacionen signes als objectes (o missatges a referents), els canals relacionen senyalitzadors a interpretants (o emissors a receptors)“.

No ho entenc gaire. Cada paraula és més o menys comprensible, però el conjunt se’m escapa. Em passa el mateix que en la divulgació de determinats conceptes de cosmologia o de mecànica quàntica. Per exemple, Stephen Hawking escriu, a “L’univers en una closca de nou” (2001), que “En els universos membrana, els planetes podrien girar al voltant d’una massa fosca situada en una membrana “ombra” perquè la força gravitacional es propaga en les dimensions addicionals”.

Tampoc ho entenc. Cada paraula és comprensible, però no sé què m’ha dit. Probablement ara ja hagi canviat tot el concepte del text, perquè és de fa quinze anys. No és que retregui a Kockelman o a Hawking el que escriuen, perquè si no ho entenc és degut a la meva ignorància. El que sí que em sembla és que aquesta literatura no és divulgativa.

Imagineu, doncs, la dificultat de comprendre i assumir l’obra de Jo Milne, que uneix el món artístic descrit per Kockelman amb el món de Hawking. Milne intenta fer tangibles i visibles alguns aspectes de la nanotecnologia, o objectes i teories més abstractes, com la teoria de cordes i supercordes, els forats de cuc, els quarks o el big bang.

Ni de l’exposició ni del catàleg em queda clar el procediment de treball de Jo Milne. Fa figures en volum mitjançant impressió 3D o mitjançant cabdells de cordill de niló, i fa representacions en 2D, algunes de les quals semblen projeccions sobre el pla de les figures 3D, i altres de creades directament en 2D. Ha treballat al Citilab [+] , laboratori ciutadà (quoi que ce soit) on desenvolupen projectes elacionats amb arts urbanes i xarxes socials.

Osmocosmo, 2014. Fes clic per ampliar

Cap de les representacions de Milne no semblen derivar-se de representacions geomètriques d’equacions matemàtiques de les teories representades, o al menys això no s’explicita enlloc. Els esquemes i representacions no són explicatius ni pretenen ser-ho, a diferència dels dibuixos dels llibres o articles de divulgació, que tampoc solc entendre completament però al menys hi ha un peu de figura explicatiu. Els de Milne són, al meu entendre, només evocatius. Em recorden alguns quadres de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, volgudament sense significat tangible.

Diversos artistes o pensadors sense una formació específica en ciència estan o han estat fascinats per la ciència. Milne n’és un exemple actual, però pensem en el polític Shimon Peres, mort el setembre de 2016, de qui els seus biògrafs diuen que sentia passió per la nanotecnologia malgrat no haver estudiat res de ciència, només alguns cursos d’agricultura. O Salvador Dalí, que comentarem després.

Figures 3D “The Model is not Manifold”, 2015

No és que les persones fascinades per la ciència l’entenguin. Se’m va encarregar en una ocasió que escrivís un text científic explicatiu per a una revista d’una institució. Em devia sortir massa complicat, perquè la persona que m’ho va encarregar em va dir. “No l’he acabat d’entendre. El llegiré una altra vegada a veure si te’n comprenc l’argument“. Em va costar una mica fer-li entendre que el text científic no té “argument” en el sentit de que no es tracta d’un sil•logisme o d’una proposició lògica, sinó que és una descripció feta amb terminologia experta, que no tothom té, i que qui m’ho criticava no tenia. Un dels problemes de la no-comprensió era el llenguatge que jo havia usat, format per termes dels que l’interlocutor no en comprenia el valor real. Com ens passa -al menys em passa a mi- amb els textos de Kockleman o de Hawking. O molts textos dels suplements culturals dels diaris.

Il·lustració del llibre “L’univers en una closca de nou”. Pretén visualitzar dimensions ocultes d’un objecte, fent l’analogia amb estructures tan petites que a ull nu no es veuen. Però en la figura tot són les mateixes 3 dimensions, no dimensions addicionals, impossibles de representar. Fes clic per ampliar.

La fascinació per la ciència per part d’un no científic pot venir dels temes que tracta, apassionants en ells mateixos: l’origen de la vida, cap on va l’univers, la reproducció, l’evolució, la psicologia, l’atzar… O potser la fascinació la dóna la metodologia científica, l’aparent exactitut i racionalitat, aparentment tan allunyada de les subjectivitats filosòfica, literària o artística. O de l’admiració cap a un científic determinat, potser per motius que no tenen res a veure amb la ciència que fa: la fascinació per Stephen Hawking -sempre ell- té tan a veure amb el que investiga, com amb la forma com ho divulga, com amb el seu estat físic i la lluita contra la malaltia, que l’ha transformat amb un mite.Les postures polítiques d’Einstein i la seva figura deuen haver estat determinants en la seva projecció pública.

Dalí, que no va ser un científic, era un apassionat de la ciència fins al punt de titular els seus quadres amb noms científics; va fer servir en les seves xerrades o entrevistes termes com desoxirribonucleic -que en la seva peculiar forma de parlar semblava una paraula inventada però el discurs en la que la inseria tenia sentit- i va fer molts quadres amb il•lusions òptiques que requerien un coneixement profund de les teories de la visió i de la percepció. Va experimentar amb l’estereoscòpia, amb hologrames, amb projeccions 3D d’espais 4D.., Va muntar amb Jorge Wagensberg el 1985 el simposi científic “Cultura i ciència: determinisme i llibertat“, amb sis ponències i col•loquis al Teatre-Museu Dalí on hi van anar figures tan importants com René Thom, introductor de la teoria de les catàstrofes, el renovador de la termodinàmica Ilya Prigogine, o Benoit Mandelbrot, creador del concepte de fractals. Entenia res Dalí? En sentit profond, no, però el fascinaven tots aquells conceptes, i en sabia veure on podien arribar a portar.

No sé on he llegit que “en un moment on en el món científic el més important era l’especialització, Dalí ja defensava una postura que avui és un tema de debat molt important: la unitat“. Es tracta de superar les dues cultures, com Ferran Adrià i tants altres creadors han intentat: no fer incompatibles la reflexió i l’emoció. Per al meu gust, per ordre: primer emocionar-se i després reflexionar el per què de l’emoció

Manifestly Manifolded. Cordill de niló, 2015-16

LA CIÈNCIA EN LA LITERATURA

Portada del llibre.
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Catàlisi

Fa dues hores -ara són les 21:15 del 8-9-15- que s’ha presentat a la Fira del Llibre en Català 2015 el llibre de Xavier Duran “La ciència en la literatura“, que té com a subtítol “Un viatge per al història de la ciència vista per escriptors de tots els temps“. Xavier Duran és un assagista ben conegut, que des de la seva doble condició de químic i periodista ha aunat sempre la literatura i la ciència, amb més de trenta llibres escrits i diversos premis literaris i de divulgació. Han presentat el llibre en David Jou, professor de Física Teòrica, assagista i poeta, i Jordi Elias, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. El llibre ha estat publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, dins de la col•lecció Catàlisi que dirigeix encertadament el professor de Genètica David Bueno. (l’haig de deixar bé perquè tinc un llibre pendent de publicar en aquesta col•lecció… Disculpa, David, la broma).

El llibre és extens: 364 pàgines. I intens. Resumir tres mil anys de literatura buscant-ne les relacions amb la ciència, no és fàcil. I més si deixa fora, per trivial, la ciència ficció -exceptuant-ne notables autors clàssics, com Mary Shelley o H.G.Wells– i dedicant només dues pàgines a Verne, un “hàbil extrapolador”, en paraules de Duran. No hi he vist, en una primera mirada, res d’Asimov, que a més de divulgador científic, va escriure també notables contes de ciència-ficció, però al segle XX.

177 cites d’autors literaris de tot arreu i de tots els temps, d’Homer a Virginia Woolf, de Jaume Cabré a Dante, de Shakespeare a Dolors Monserdà. Poesia i prosa, novel•la o assaig, de totes les literatures, amb més abundor de la occidental. Els autors catalans hi són ben representats, però no sobrerepresentats. Com han dit els presentadors, l’autor va començar a agafar materials per al llibre fa més de trenta anys, i el té escrit des de fa temps, a l’espera d’editor. Ell mateix confessa que el text original era el doble del que finalment ha vist la llum, però per raons editorials n’ha hagut de resumir alguns capítols, i treure’n algunes parts. I, tot i això, el llibre és monumental…

El llibre és escrit cronològicament , però hi ha alguns trossos en que, per coherència, agafa una perspectiva temàtica. Efectivament, el tema de la medicina i la malaltia és transversal, molts literats n’han fet menció i al llibre es pot trobar , intercalada al llarg dels capítols, tota una història de la relació entre l’home i la malaltia i els metges que la pretenen guarir.

El llibre, com el matiex autor ha dit, es pot llegir un capítol rere l’altre, buscant-ne un tema a l’índex i seguint-lo, o obrint-lo a l’atzar i llegint el que hi trobis. Aquesta darrera forma és la que he fet servir fins ara.

Després de fer-ne la ressenya, ara només em falta llegir-me el llibre de veritat…

Felicitats, Xavier.

BOJOS PEL BOSÓ

El “Documental del mes” [+] és una iniciativa que reparteix el primer dijous de cada mes un mateix documental, de variada temàtica, a una pila de cines de diverses ciutats espanyoles. Aquest mes de juny és “Particle Fever“, que s’ha subtitulat en català com “Bojos per les partícules“.

Era ple. Hi havia unes cent persones, dels que uns deu eren físics, uns vint d’altres ciències, i la resta no relacionats amb la ciència. Ho sé perquè ho han preguntat. I jo diria que ha agradat a tothom. I per què, si va de física-física? Perquè més que de física, va de físics.

Explica les vivències dels darrers anys del CERN, Centre Europeu per a la Recerca Nuclear (que ara fa 60 anys), quan s’estava posant a punt el LHC (el Gran Col•lisionador d’Hadrons), l’anell de 23 km de llargària on es fan xocar partícules accelerades, i dels residus apareguts en les col·lisions es dedueixen els darrers components últims de la matèria.

El director ha volgut fer una pel•lícula per a tothom. Per tant, amb protagonistes, amb un cert enjòlit (que vol dir suspense…), amb un ritme cinematogràfic que passa per un inici, un fracàs, una remuntada i amb un final feliç.

Els protagonistes són els diversos físics com a persones que viuen, que tenen biografia, que tenen neguits, que tenen desitjos, que pateixen per tenir l’èxit que esperen… i que ho expliquen ells mateixos a la càmera. Hi ha Martin Aleska, que dóna continuitat a la pel•lícula, Fabiola Gianotti, interessada en art i música, i que acaba sent la directora del CMS, un dels quatre mòduls experimentals del CERN; i Monica Dunford, implicada fins a la medul•la i patidora quan l’experiment falla. I, per altra banda, a Stanford i Princeton, el físic teòric i en certa manera dissident Nima Arkani-Hamed, que té una visió de certes formes de procedir del CERN, i el teòric Savas Dimopoulos, generador d’idees de les que tots s’alimenten i que, anecdòticament, quan vol anar el darrer dia a veure l’èxit no pot entrar a la sala perquè arriba tard.

Després d’un primer èxit en posar en marxa el LHC del CERN, al cap de pocs dies hi ha una important avaria que fa que els ànims de tots els físics es refredin a la mateixa velocitat a que l’heli subrefredat dels imants s’escalfa. Uns moments de reflexió, amb preguntes tan pertinents com el sentit de tot plegat, si té justificació el cost de l’activitat que no donarà cap benefici econòmic directe ni a llarg termini, …

I entra el protagonista de la darrera part de la pel•lícula: el bosó de Higgs, la darrera de les partícules elementals, i que encara no s’havia trobat.. Atès que la potència del LHC és suficient per crear-lo, es van dissenyant els experiments per detectar-lo. Cas de que es detectés, es completaria el catàleg de partícules predites pel Model Estàndar [+] .

I aquí hi apareix l’enjòlit. Fan uns primers experiments que sembla que detecten senyals compatibles amb el Higgs, però amb un valor de massa de 140 GeV (la pel•lícula no explica que GeV sigui una unitat de la massa, però ho és i tampoc ho explicaré ara jo aquí). I aquest valor és només compatible amb un model d’univers denominat Multivers (molts universos paral•lels) que no és el model més simpàtic per a la major part de físics, que prefereixen el model estàndar d’univers amb una propietat denominada Supersimetria (Susy per als col•leguis), i que requeriria que el Higgs pesés 115. Molts físics preferirien que fos aquest el model que es confirmés..

Els successius experiments va demostrar que els indicis de Higgs havien estat soroll i no resultats correctes. Però, al cap de més temps, es convoca una conferència de premsa al CERN, on hi va el director general, i es convida al mateix Peter Higgs (1929). Els dos directors dels principals experiments del CERN, Atlas i CMS, donen les dades experimentals que han trobat: són evidències suficients de que han detectat una partícula compatible amb les propietats predites pel bosó de Higgs, amb una massa d’uns 125-127. El director del CERN ho resumeix: We did it!. Higgs parla emocionat, i diu que no creia que ho veuria en vida, xampany…

I queda un enjòlit final. Pesa 125-127. No correspon al bosó del model estàndar i de la supersimetria, ni al del multivers. És el bosó que buscavem, o és un altre? Quin és el model correcte? Potser ho sabrem d’aquí a dos anys, quan hagin duplicat la potència del LHC i torni a funcionar…

Vés a veure la pel•lícula. T’agradarà. A quasi totes les sales és gratuït, i dura 99 minuts. El director és Mark Levinson, doctor en física de partícules per Berkeley, i cineasta. I se li noten totes dues professions.

ARMES QUÍMIQUES A CONSTANTÍ?

Aquest és un text d’urgència, només per contextualitzar el que estan publicant. Val a dir que no sóc expert en armes químiques, i que tota la informació és el que he entès a partir de consultes via Internet.

Una arma química es basa en la toxicitat o l’agressivitat d’una o més substàncies. Pot dirigir-se contra éssers humans, animals, vegetació, edificis o instal•lacions, ecosistemes… Les substàncies que s’usen són de famílies químiques molt diverses. Solen ser líquids a temperatura ambient, que es volatilitzen fàcilment. Algunes substàncies d’armes químiques són molt similars a altres substàncies intermèdies en la fabricació de materials domèstics o industrials habituals.

El sarin és el (CH3)2CH-O-P(CH3)OF, compost fosforat dissenyat el 1939 com a pesticida. És un agent nerviós. Ataca les sinapsis i impideix la transmissió d’ordres als músculs, provocant la mort per asfíxia. El nom deriva de les inicials dels investigadors que el van sintetitzar. És una substància prohibida per la Convenció sobre Armes Químiques, amb la classificació a la llista 1 (substàncies que poden fabricar-se per a finalitats experimentals, però s’han de declarar si se’n fan més de 100 g, i un determinat estat no en pot tenir més d’una tona). Pràcticament no tenen usos fora de l’aplicació militar.

El gas mostassa és un agent vesicant. Genera butllofes a la pell i les mucoses, que provoquen la mort també per asfíxia. No és una sola substància, sinó una família de substàncies conegudes des del segle XIX, com el Cl-CH2-CH2-S-CH2-CH2-Cl. N’hi ha també formes nitrogenades. Van ser usades com a gas de guerra a la Primera Guerra Mundial a Ieper, i d’aquí reben també el nom d’iperita. Són també a la llista 1 de la Convenció. Reben el nom de l’olor que fan, però no tenen res a veure amb la planta de la mostassa. Ambdós tòxics es fabriquen amb procediments senzills a partir de primeres matèries força simples.

L’arma química sol ser un artefacte que conté confinada la substància agressiva, i té algun dispositiu, per exemple un explosiu, per dispersar-la un cop arribi a l’objectiu. Poden ser missils, coets, mines, o altres tipus de projectils. Hi ha alguns dispositius on hi ha dues substàncies innocues cadascuna però que en barrejar-se produeixen el tòxic. En casos de bombardeigs aeris es llencen recipients sense explosius.

Destruir una arma química ja muntada requereix, primer, la inutilització de l’arma com a tal, impedint-ne l’ús, al mateix magatzem. A continuació, cal la inutilització de la substància agressiva del seu interior. Hi ha sistemes denominats bang box, recintes hermèticament tancats, en que cada arma és feta detonar amb un explosiu, cosa que alhora destrueix l’agent químic. Alternativament s’escalfa l’arma sencera en un recinte tancat a més de 600ºC, en que es destrueix l’explosiu i l’agent químic. Això s’està fent actualment a Síria.

Abans d’introduir-les a les armes, les substàncies tòxiques es guarden en magatzems, en contenidors d’aproximadament una tona. És menys complicat de destruir la substància que l’arma ja muntada, perquè normalment n’hi ha prou amb sotmetre la substància a una hidròlisi amb neutralització, en reactors especialment dissenyats. Això s’està portant a terme, en el cas de les substàncies de Síria, en vaixells en aigües internacionals del Mediterrani. El Field Deployable Hydrolysis System [+], [+] és un procés portàtil dissenyat el 2013 i muntat a dalt del vaixell Cape Ray, de la marina dels EUA, que mitjançant un sistema d’hidròlisi (reacció amb aigua) en condicions alcalines i oxidants (amb hidròxid de sodi i hipoclorit de sodi, és a dir sosa càustica i lleixiu), destrueix les substàncies tòxiques donant residus de baixa toxicitat. Aquest procés s’està portant a terme en l’actualitat en algun punt del Mediterrani.

Cal destruir no només la substància nociva sinó també les primeres matèries que serveixen per fabricar-les, no només per la seva toxicitat -si és que són tòxiques- sinó sobre tot per evitar que serveixin per fer noves armes. Aquesta destrucció es pot portar a terme en instal•lacions industrials convencionals de tractament de residus químics especials. Molts països tenen instal•lacions d’aquestes característiques, com la planta de Constantí, al Camp de Tarragona. La planta és de l’empresa Grecat [+] (Gestió de Residus Especials de Catalunya), i va ser promoguda per la Generalitat per al tractament de residus especials halogenats o no halogenats que no podien ser tractats en altres plantes. Es tracta d’un procés d’incineració a alta temperatura (1100ºC) dins d’un forn rotatori especial singular a Espanya. És una de les plantes més modernes d’Europa, i vaig tenir el gust de que una brillant alumna hi fes el treball de final de carrera.

Esquema de la planta de Grecat. Font: la seva web. Fes clic per ampliar

L’empresa ha estat contactada entre altres trenta plantes europees com a possible lloc de destrucció dels residus del vaixell, o de productes químics de Síria que no requereixen la sofisticació del procés d’hidròlisi en el vaixell. Són productes probablement menys perillosos que molts que la planta processa habitualment, o qu productes habitualment usats al mateix polígon químic de Tarragona per fer polímers i plàstics. Val a dir que ni en el catàleg de residus de Catalunya ni en el catàleg europeu hi figuren de forma explícita els residus procedents de la desactivació d’armes químiques. Per extensió, es podrien classificar com a residus procedents d’indústries orgàniques.

Des del punt de vista tècnic no hi hauria cap problema en el seu tractament, però des del punt de vista polític és ben diferent. Espanya, Catalunya, Tarragona i Constantí tornarem a mostrar al món la contradicció de dir que prou armes químiques, però que les que hi ha les destrueixi un altre. Habitual: és el comportament típic de la marca España, i també de la marca Catalunya. Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Suècia i altres ho tenen més clar.

EL PRESTIGE. UNA OPINIÓ CONTRACORRENT

Darrer recorregut del Prestige. Font: Viquipèdia

Sóc conscient que amb aquest post puc guanyar-me enemistats i incomprensions. Però penso que quan hom publica, ha de donar opinió sobre temes actuals. I aquests dies s’ha tornat a parlar molt del Prestige, per la conclusió del judici.

Són previsibles totes les catàstrofes? No totes i no sempre. La història està plena de situacion de lluita de l’ésser humà contra la gran catàstrofe. Terratrèmols -San Francisco-, erupcions -Pompeia-, tsunamis -Indonèsia-, i molts altres. Com s’hi pot lluitar? Allunyant-se del lloc on històricament hi ha hagut ja algun desastre: són les evacuacions, temporals o permanents; intentant preveure la magnitud de la catàstrofe i dissenyant barreres artificials per impedir-ne els resultats catastròfics: construccions sismoresistents, o dics i esculleres artificials antitsunami; i, més a llarg termini, intentant atacar les causes dels fenòmens catastròfics: intentar frenar en el possible l’escalfament globlal del planeta, generador de desastres climàtics imprevisibles, per la via de reduir el consum de combustibles fòssils.

El trencament d’un vaixell vell ple de fuel no és, òbviament, una catàstrofe natural. Però, en certs aspectes, hi té una similitud. No podem allunyar-nos del desastre; podem construir barreres per frenar-lo, i podem atacar les causes del desastre. Però el tema que m’ocupa i preocupa és el de les responsabilitats legals.

Des del 14-11-2013 els diaris van plens comentant la sentència en la que els jutges conclouen que no es pot atribuir responsabilitats a cap dels acusats, que havien quedat reduits a tres: el capità, el cap de màquines i l’exdirector general de la Marina Mercant. Era força evident que acabaria així el judici, i, sense haver vist més que el que diuen els mitjans de comunicació, hi estic d’acord. I per què era evident? Perquè es jutgen responsabilitats penals sobre el trencament d’un vaixell. El que va passar després en va ser conseqüència, però no és el tema del judici.

Tot l’episodi està, al meu entendre, molt ben explicat a la Viquipèdia [+] i, amb més detall, a la Wikipedia [+].

¿Va tenir el govern espanyol alguna responsabilitat directa sobre l’accident? Jo penso que evidentment que no. Era un vaixell que circulava per una ruta per on podia circular, carregat amb una matèria legal, i que havia passat les revisions. Es pot preveure si un vaixell es trencarà? Un vaixell no té data de caducitat, com no hi ha una edat a partir de la que una persona ha de deixar de conduir. Les revisions són les que determinen si un vaixell pot navegar. El vaixell, que estava en molt mal estat, havia estat reparat moltes vegades i feia el seu darrer viatge. Havia passat la certificació de les reparacions que va fer l’empresa ABS, de forma molt poc rigorosa segons totes les evidències, com s’ha sabut després. Però en aquell moment no se sabia, o no s’hi podia fer res. La responsabilitat que sembla que hi tenen els certificadors no ha estat jutjada.

Un cop començat l’accident, quina era la millor opció? Si hi hagués hagut un port-refugi disponible, no hi havia dubte de què fer: portar el vaixell allà. Però no hi havia port-refugi. Es podia decidir sacrificar una ria sencera, per deixar que el vaixell s’enfonsés allà, però, qui pren aquesta decisió?

Lector, imagina que has de prendre tu la decisió. ¿A Catalunya hi ha d’haver un port-refugi? On: Barcelona, Tarragona, Palamós…? Ets capaç de definir-te? Potser s’hauria hagut de decidir un port-refugi abans, però deu anys després segueix sense haver-se decidit un port refugi, i hi ha hagut dos governs de signe polític diferent. Si ara hi hagués un nou accident, seria responsabilitat -penal- dels governs anterior i actual?

Inicialment es va dubtar de què fer, i el vaixell va donar algunes voltes enfront de les costes gallegues abans de que se’l remolqués mar endins. Pel mig, discussions entre el capità, que volia ancorar el vaixell per salvar la càrrega (11 milions d’euros) i les autoritats marítimes, que volien allunyar el vaixell. La desobediència del capità és precisament l’origen de la sentència de desobediència que ha acabat rebent. Les indecisions i la tardana presa de decisions -dos dies- potser haurien pogut ser una base per a buscar més responsabilitats penals i no només polítiques, però els jutges no ho van considerar així. L’opció d’enviar el vaixell mar endins era la menys arriscada, si es compara amb altres opcions, com era transvassar la càrrega a un altre vaixell (que no era allà, i hi havia temporal); o bombardejar el vaixell per tal que s’enfonsés ràpidament.

Jo, que no sóc tècnic de marina, hauria pres la mateixa decisió que es va prendre: “Portin el vaixell el més lluny possible inmediatament“. Així s’assegurava que els possibles efectes arribéssin més diluits. Les autoritats portugueses van fer el mateix i va posar una fragata al límit de les seves aigües territorials per evitar que hi entrés el vaixell remolcat.

I els famosos filets de plastilina?

Els filaments de plastilina. Font: Cedre (veure referència completa a l’article citat al text)

Diguem d’entrada que aquesta frase de Rajoy no va contribuir a fer més gran l’accident -el vaixell ja era enfonsat- sinó que perseguia tranquil•litzar l’opinió pública. Amb el temps hem vist que es va tractar d’un error de comunicació basat en un mal pronòstic tècnic del que havia de passar.

Vaig escriure un article anys després de l’accident, on intento explicar els aspectes tècnics del què va passar, i sobre tot, els errors que van cometre els experts que van assessorar als polítics en aquell moment [+]. Els experts -en conec alguns- no eren prou experts, i no coneixien el comportament del fuel a la temperatura i la pressió de la fossa on va anar a parar. Només es coneixia que el vaixell era ple de fuel pesat, que solidifica a la temperatura a la que estava l’aigua de mar, i per això van predir que el fuel quedaria al fons del mar “como un adoquín“. Després van constatar que no solidificava, perquè havien interpretat malament els resultats d’unes anàlisis que havien fet, i a més, que es refredaria molt més lentament del que havien imaginat. I això va passar perquè el concepte de solidificar no és del tot vàlid en aquestes substàncies pastoses.

Els tècnics poc experts poden ser responsables d’una predicció errònia, però el vaixell s’enfonsava igual, amb predicció errònia o no. El govern intentava tranquilitzar a l’opinió pública, però això no és delicte, perquè no mentia conscientment.

Una altra questió és la gestió que es va fer del galipot -el chapapote-, les relacions entre els polítics i els del moviment Nunca Mais, etc. En això no hi entro, però no és motiu de judici penal. Tampoc entro en les mesures de neteja, els aspectes ecològics, la regeneració posterior, etc. Es va encarregar al CSIC la creació d’un comitè d’esperts que va ser molt criticat per Nunca Mais, que els va atribuir connivència amb el govern. Acusacions falses segons totes les evidències. Com ja vaig comentar [+], tinc la documentació d’una sessió força lamentable al Col·legi de Periodistes de Catalunya en que Rolf Tarrach, en aquell moment president del CSIC, rebia crítiques indocumentades dels representants de Nunca Mais, imbuïts de la possessió de la veritat… Vaig sentir vergonya aliena, però la imatge d’un govern corrupte i científics pilotes avalant-lo és la que va quedar a molta gent. Amb aquests comentaris no estic defensant les conclusions de la comissió d’experts. De fet, van fer propostes per treure el fuel residual que no van ser aprovades i es va optar per la proposta de REPSOL, que es va demostrar un èxit.

El meu resum de tot plegat és senzill. Es va tractar d’una catàstrofe de la que el govern espanyol era innocent. La gestió que va fer de l’accident va ser, al meu entendre, la menys dolenta en la situació d’incertesa que hi havia. I les prediccions de les conseqüències, que es van demostrar errònies, es van fer de bona fe i amb ignorància no culpable.

Hi ha responsables impunes, de tot plegat? Probablement. Els armadors del vaixell, que feien circular un vaixell mort; els certificadors de la revisió tècnica, que sembla que es va fer de forma poc rigorosa; i les lleis marítimes que permeten l’increïble caos de banderes de conveniència, matriculacions en paradisos nàutics, etc.

Solucions? Canvis legislatius a nivell mundial. Prohibir els petroliers monocasc. Definició d’un port refugi a les costes gallegues. Assegurament de la qualitat de les revisions que es facin als vaixells. Una major qualitat de la comunicació per part de les autoritats polítiques, que doni a la població una confiança superior en els seus dirigents. Una major comprensió dels fenòmens físics i químics i del concepte de risc per part de la població, que deixaria de creure que els polítics poden i han de resoldre-ho tot. I uns polítics de més qualitat democràtica, que no agafin les desgràcies i catàstrofes com a arma amb la que atacar l’adversari, que interpreten com a l’enemic.

Sóc pessimista pel que fa a tots els punts. En la propera crisi, que esperem que tardi, passarà exactament el mateix.

Ja t’havia pronosticat al començament que no estaries d’acord amb l’article.

L’ANGOIXA DE BIGAS LUNA

Bigas Luna ha mort avui 6 d’abril de 2013 (vull dir que ens ha deixat, se’n ha anat, ha desaparegut, useu l’eufemisme que vulgueu). A mi no m’agraden les seves pel•lícules, ni per temàtica ni per estètica. He intentat veure-les per televisió, però sempre he acabat zappant. És que no… Només en salvo una, que és “Angoixa“, o “Angustia” o “Anguish“, de 1987. N’explico l’argument.

El cartell en anglès

Inicialment hi ha una llarga seqüència d’una pel•lícula de misteri i terror en blanc i negre, The Lost World, on hi ha crims i dinosauris.

Nivell 1 de visualització: The Lost World

Però al cap d’una estona, la càmera enquadra la pantalla i ens fa veure que realment estem dins d’un cinema -ara ja en color- on s’està projectant la pel•lícula The Lost World, i hi ha un psicòtic criminal que està intentant –i aconseguint- assassinar alguns espectadors.

Nivell 2 de descripció. The Mommy

I al cap d’una estona, la càmera fa un altre moviment i veiem que realment es tracta d’un cinema on hi ha espectadors que estan veient una pel•lícula, The Mommy, que va d’un assassí que mata els espectadors d’un cinema… i entre els espectadors de The Mommy també hi ha un assassí que tanca els espectadors al cinema i els va matant…

Nivell 3 de descripció. Angoixa

i a partir d’aquí, la bogeria del muntatge és total. La pel•lícula va saltant d’una a una altra, barrejant els tres arguments –sobre tot els dos darrers, en color- amb un cert nombre d’escenes gore –sang, fetge i ulls…- que a mi em molesten, però és el peatge per veure la pel•lícula. I que realment fa angoixa.

Es tracta, doncs, d’un festival de muntatge, que s’usa en les escoles de cinema per mostrar un muntatge complex. En el teatre és habitual el concepte de teatre dins del teatre, com obres de Shakespeare, Tirso de Molina, Benavente i mil altres autors han mostrat, i en cinema també – recordo Woody Allen o Peter Bodganovich però tres pel•lícules incrustades no és tan habitual.

I, en una broma del director, quan representa que s’acaba la pel•lícula que hem anat a veure i van sortint els títols de crèdit de la pel•lícula Angoixa, al final la càmera torna a tirar enrere i es veuen espectadors a la pantalla que se’n van del cinema –virtual- on han anat a veure Angoixa, al mateix temps que nosaltres ens n’anem del cinema on hem anat a veure Angoixa… Quatre nivells de ficció, i la realitat.

I què hi pinta aquesta Angoixa en un blog principalment de ciència? Els nivells de descripció. Jo faig l’analogia entre el muntatge d’aquesta pel·lícula i les observacions científiques. L’observació a ull nu ens permet veure unes propietats de la matèria; l’observació al microscopi ens deixa veure altres coses incloses a la realitat, però que no s’assemblen de res amb el que veiem a ull nu; i un microscopi d’efecte túnel o de forces atòmiques ens mostraria una altra realitat, inclosa en les anteriors dues realitats. I així podríem seguir.

Vegem-ho representat en tres ampliacions successives de la llet (dibuix tret del llibre Sferificaciones y macarrones). La llet, blanca a ull nu, és una emulsió al microscopi, formada per dos líquids transparents, que al seu torn estan formats per molècules ben diferents a escala molecular. La presentació de la realitat a diferents nivells de descripció és un recurs didàctic fonamental, com en altres ocasions he tingut el gust de plantejar.

Tres nivells de descripció observant la llet

. Els recomanables llibres i clips de Potències de deu, que es troben fàcilment a la xarxa en diverses versions, també exploten aquesta idea.

Acabo amb una necrològica clàssica gens eufemística i políticament incorrecta: Bigas Luna, que Déu t’hagi perdonat. I que al Cel ens puguem veure.

THE BIG BANG THEORY

Potser el lector ha vist o segueix una sèrie de televisió que aquí es denomina “La teoria del Big Bang“. Els protagonistes són quasi tots joves científics, quatre físics teòrics del California Institute of Technology (Caltech) de Pasadena. És plena d’acudits de física, de referències a Star Trek o altres sèries de ciència-ficció, plena de comportaments freak –friquis, en diuen ara- dels protagonistes. Especialment el protagonista principal, Sheldon Cooper, que segons els experts té el síndrome d’Asperger, com tenia Alan Turing: dificultats de comunicació social i altres problemes.

Si estas interesat veure la sèrie, ara la fan pel canal de pagament TNT. I si en vols dades, pots consultar la Wikipedia. Però el tema avui no és la sèrie sinó el clip d’entrada. Al començament de cada episodi de la sèrie hi ha un clip de tota la història evolutiva del planeta, des de les galàxies a l’actualitat, accelerada com més ens apropem al present. La tecnologia d’un garbuix d’imatges aclaparador la va usar per primer cop d’una forma pública una campanya electoral del partit Socialista francès, crec que va ser quan es va presentar Mitterrand el 1981.

Vaig tenir la capritxada de veure quines imatges havien usat en el clip, i el vaig gravar per reproduir-lo després a càmera lenta. Però tot això algú ja ho havia fet i ho havia penjat a YouTube, naturalment.

He vist que hi ha unes 113 imatges diferents, de les quals unes 80 o més em són conegudes. Lector, pots distreure’t una estona identificant imatges. Curiosament, una de símbols maçònics dura una mica més que les altres. No sé si serà casualitat o té algun significat ocult.

La lletra de la cançó que mentrestant canten és també interessant. Al video que es presenta aquí és la que canten al primer tram. La lletra de la versió completa és aquesta, amb referències científiques també:

Our whole universe was in a hot dense state,
Then nearly fourteen billion years ago expansion started. Wait…
The Earth began to cool,
The autotrophs began to drool,
Neanderthals developed tools,
We built a wall (we built the pyramids),
Math, science, history, unraveling the mysteries,
That all started with the big bang!

“Since the dawn of man” is really not that long,
As every galaxy was formed in less time than it takes to sing this song.
A fraction of a second and the elements were made.
The bipeds stood up straight,
The dinosaurs all met their fate,
They tried to leap but they were late
And they all died (they froze their asses off)
The oceans and Pangaea
See ya, wouldn’t wanna be ya
Set in motion by the same big bang!

It all started with the big BANG!

It’s expanding ever outward but one day
It will cause the stars to go the other way,
Collapsing ever inward, we won’t be here, it wont be heard
Our best and brightest figure that it’ll make an even bigger bang!

Australopithecus would really have been sick of us
Debating how we’re here they’re catching deer (we’re catching viruses)
Religion or astronomy, Encarta, Deuteronomy
It all started with the big bang!

Music and mythology, Einstein and astrology
It all started with the big bang!
It all started with the big BANG!

LES ELECCIONS CATALANES I LA TOSCA DE PUCCINI

Pel que diuen molts comentaristes polítics de les recents eleccions catalanes, molts votants ara voldrien canviar el vot. Segons aquestes opinions, hi ha hagut molts votants que volien votar CiU, però veien -segons les enquestes- que CiU treia molts escons, i han pensat que ells podien votar un altre partit més sobiranista, concretament ERC, i que no vindria d’aquí. Alguns ho haurien fet per evitar majories absolutes, altres perquè no estaven d’acord amb el paper més tebi de Duran i Lleida pel que fa al sobiranisme, altres per altres motius. El que vull destacar és que, segons aquesta opinió, tots volien que CiU guanyés per un ample marge, però han pensat que no vindria del seu vot. No sé si hi ha manera de comprovar si això és un fet o és simplement una interpretació, perquè la única manera seria preguntant als electors, i la gent sembla que quan se li fan enquestes menteix sistemàticament, sigui epr quedar bé amb l’entrevistador, sigui per quedar bé amb ell mateix autoenganyant-se.

Tant és si el fenomen és real o no, perquè el que vull destacar és que en el sistema electoral espanyol –i català, que és el mateix- hi ha una sola volta electoral, llistes tancades, escrutini més o menys proporcional i el vot és indivisible. Si hi hagués una segona volta només amb les dues llistes de partits més votats, diuen els experts que es pot afinar més el vot. A la UB acaba de passar que el candidat que va quedar segon en la primera volta entre quatre candidats, ara ha guanyat en la segona volta.

L’arrel de fons del problema és que el vot és indivisible, i en canvi els arguments per decidir-se per una o altra opció són molt variats i matisats, i fan dolorós per a molta gent haver d’optar per un vot 100% a un candidat i 0% a l’altre, quan potser preferiria 60% a un i 40% a l’altre. Hi ha experts que opinen que cada elector hauria de tenir una quantitat de punts, posem 10, i repartir-los entre les candidatures segons les seves preferències. No sé si els resultats finals donarien uns parlaments més governables, però potser l’elector seria més feliç i quedaria més tranquil.

No són les eleccions la única circunstància que obliga a decidir entre opcions mútuament excloents. Escollir si surto de Barcelona per la Meridiana i la B-30 o per la Ronda de Dalt té les mateixes connotacions. No podem fer les dues coses a la vegada, hem d’optar, i a més no podem saber si l’opció triada és la millor. Amb dos vehicles fent simultàniament ambdós recorreguts podriem saber, en aquesta situació concreta, quina hauria estat al millor opció, però no podem saber si sempre aquesta opció és millor. A les operacions sortida o tornada de les grans ciutats passa el mateix. Quan les autoritats de trànsit demanen als conductors que triin hores de baix cabal de circulació, un conductor pot plantejar-se de canviar l’hora, però si tots fessin el mateix les hores-vall passarien a ser hores-punta automàticament… La decisió de sotmetre’ns a una determinada intervenció quirúrgica és també una decisió de 100 a 0. Una segona opinió d’un segon metge pot permetre veure si ambdós estan d’acord o no. Però la decisió segueix sent de 100 a 0: o es fa la intervenció o no. Per més que la probabilitat de que la intervenció sigui un fracàs sigui de, posem, un 0,01%, pot donar-se el fracàs, que si et toca et toca completament.

En teoria de jocs estudien moltes vegades aquestes situacions de presa de decisions quan les dades estan relativament poc definides. Fa quasi quaranta anys -1974-em vaig comprar un llibre compendi de diferents articles: “Matemáticas en las ciencias del comportamiento“, d’Alianza Universidad nº86, on hi ha diferents articles de la revista Scientific American, amb autors tan famosos i influents com Carnap, Wiener, o Sokal . Es començava a parlar del cervell com a anàleg a un gran ordinador –no existien els PC’s, per descomptat, perquè l’IBM PC es va començar a vendre el 1981, i el primer Macintosh el 1984- , es començava a modelitzar matemàticament els ecosistemes, i algunes màquines començaven a aprendre a jugar a escacs. I la teoria de jocs era una eina matemàtica que ajudava a la presa de decisions. Ara el llibre és vellet, però encara inspira. S’hi parla, per exemple, de la màquina de Turing, ara que s’acaba l’any dedicat a aquest científic i tecnòleg de vida desgraciada i gairebé novelesca.

A un article que es diu “Uso y abuso de la teoría de juegos“, d’A.Rapoport, hi havia diferents exemples cridaners de com intentar aclarir situacions conflictives. El que més em va cridar l’atenció va ser una anàlisi d’un dels episodis de l’òpera Tosca de Puccini. Al final de l’acte segon, el cap de policia Scarpia condemna a mort l’estimat de Tosca, Mario, però ofereix salvar-lo a canvi dels favors de Tosca. Tosca i Scarpia s’enganyen mútuament. Ella fa veure que accepta, i pacta amb ell que l’execució de Mario serà fingida, amb fusells amb bales de fogueig. Scarpia enganya Tosca, perquè els fusells tenen bales autèntiques i Mario morirà afusellat a l’acte tercer. I Tosca, que no sabia això, apunyala a Scarpia mentres aquest l’abraça pensant que així s’allibera del dolent i recuperarà el seu estimat després de l’execució fingida.

El problema és saber si el millor que podia fer cadascun d’ells era enganyar l’altre, vist el resultat final catastròfic (que inclou el suïcidi de Tosca saltant de les muralles del castell). I la resposta, evidentment, és que depèn. La teoria de jocs requereix que s’assignin valors numèrics de la satisfacció de cadascun dels protagonistes per a cadascun dels desenllaços possibles: si Tosca enganya i Scarpia no, Tosca hi guanya molt i Scarpia hi perd molt, per exemple. Segons com s’assignin els valors de satisfacció per a cada protagonista i per a cada situació, la satisfacció màxima –o la frustració mínima- de cadascun dels protagonistes és que s’enganyin mútuament, o que ambdós satisfacin la seva part del pacte. A l’òpera opten per enganyar-se.

I què te a veure tot això amb les eleccions catalanes? Simplement, ajuda a veure que la perspectiva d’un elector davant la temptació de no votar a qui creu que ha de votar per raons tàctiques personals pot analitzar-se també amb eines de teoria de jocs. Jo, que no en sóc expert en absolut, ho faria així: Imaginem un elector que vol que guanyi CiU però que li agradaria que se’n emportés un cert vot de càstig. Si aquest elector pensa que ell serà l’únic elector de CiU que votarà ERC i que la seva infidelitat quedarà impune, pot votar ERC sense sentiment de culpabilitat. Però si pensa que molts altres faran el mateix, probablement la perspectiva li canviarà i dubtarà. En aquests casos va bé, per aclarir-se, construir una taula de doble entrada en que s’analitzin els quatre casos:

1. Jo voto CiU i la gent vota CiU. La meva satisfacció és de només +10 perquè ha sortit el que jo volia, però no he pogut “castigar” CiU per por.
2. Jo voto CiU i la gent vota ERC. La meva satisfacció és +20 perquè he ajudat a CiU a tenir un millor resultat, en contra d’aquesta colla de brètols que han canviat el seu vot.
3. Jo voto ERC i la gent vota CiU. Perfecte. +90: ha guanyat qui jo vull i he pogut fer el meu vot de càstig.
4. Jo voto ERC i la gent vota ERC. Desastre, -60: per castigar CiU tots plegats, ningú en treu satisfacció.

I,amb tot això, com prendre la decisió? D’una manera gèlida i asèptica. Si sumes les satisfaccions que obtens votant CiU (10 + 20) o votant ERC (90-60) obtens en tots dos casos +30, satisfaccions iguals. Es tracta llavors d’agafar un dau i tirar-lo. Si surt un 1, un 2 o un 3, votes CiU. Si surt un 4, un 5 o un 6, votes ERC. Si no t’agrada gens aquesta proposta del dau, és que no has ponderat bé els valors de satisfacció que inicialment has assignat a cada opció. Si el primer valor dels quatre hagués estat de +40 i la resta es mantenen, les sumes de satisfacció serien ara de 60 votant CiU i 30 votant ERC, una el doble que l’altra. Llavors tires el dau i si surt 1, 2, 3 o 4 votes CIU; si surt 5 o 6 votes ERC. I si no vols tirar el dau, és potser que tens clar què vols, i si ho tens clar, vota-ho i no et compliquis la vida.

Obviament he agafat la parella de partits CiU – ERC però hauria pogut fer el mateix amb PP i Ciutadans, ICV i CUP, ERC i ICV…

NITROSAMINA I MERCADONA

Han instal•lat un punt de venda de Mercadona a prop de casa, al barri de la Sagrera de Barcelona, i els supers i hipers del voltant ho deuen haver notat. Això no és notícia. La notícia dels darrers dies ha estat el fet que Mercadona ha retirat de la venda 11 productes cosmètics i els ha substituit per productes de la mateixa denominació però d’una composició diferent. La paraula clau: les nitrosamines.

Les nitrosamines són substàncies químiques molt conegudes, de composició química genèrica R1-N(R2)-N=O, on R1 i R2 són cadenes d’hidrocarbur més o menys llargues. Es troben de forma habitual en menys o més quantitat a molts aliments, com la cervesa, el peix, la cansalada, o en derivats de carn (fuets, pernils) o el formatge que han usat els nitrits com a conservant. També es troben al fum de tabac, en derivats del tabac i en els productes de làtex o cautxú, com els globus o els preservatius.

Alguns estudis han informat que la major part de les substàncies de la família de les nitrosamines poden ser carcinògens, en condicions de laboratori (rates). No hi ha, que jo sàpiga, evidències de que generin càncer en humans, però hi ha estudis que evidencien una associació positiva amb determinats càncers, com el càncer d’esòfag. Les nitrosamines es formen quan reacciona un nitrit (NO2-) amb alguna amina secundària NH2-CH(NH2)-R en medi àcid, con a l’estómac. Per això la normativa europea limita l’ús dels nitrits com a additius. alimentaris: l’E249 nitrit de potassi, i E250 nitrit de sodi. Per altra banda, són additius conservants molt útils com a sals de curat dels embotits i salaons, perquè prevenen la formació de la toxina botulínica, i milloren el sabor i el color dels productes càrnics.

Doncs bé, resulta que en uns cosmètics que Mercadona venia, de les marques blanques Deliplus i Solcare, i fabricats per l’empresa RNB, contenien, entre molts altres ingredients, trietanolamina i bronopol . La trietanolamina és una substància molt coneguda usada com a agent alcalinitzant per regular el pH, i el bronopol és un conservant. també molt conegut i usat, que químicament és el 2-bromo-2-nitropropane-1,3-diol. És un agent antimicrobià conegut des de fa cinquanta anys, molt eficaç, i de gran ús en tota mena de productes, i també en cosmètics.

Des de sempre es coneix que el bronopol en condicions molt alcalines i a alta temperatura pot formar nitrosamines. En les condicions en que es trobaven en els cosmètics de Mercadona, no s’han format nitrosamines, com l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) ha acceptat. Malgrat això, ha instat a Mercadona a que deixi de vendre aquests productes i que els substitueixi per altres que no tinguin alhora els dos compostos. Mercadona així ho ha fet.

Mercadona no ha fet cap comunicat oficial, per ara, que jo hagi trobat, per explicar els fets. L’empresa proveidora RNB ha emès un escuet comunicat on destaca que l’AEMPS reconeix que els productes fabricats són segurs i que no representaven cap risc per a l’usuari. A la web de l’AEMPS no hi ha cap nota ni comunicat sobre aquesta qüestió però una associació de consumidors n’ha publicat un comunicat.

La llista de productes substituits és la següent:

Solcare loció after sun hidratant
Solcare loció after sun lluminositat
Solcare gel after sun aloe vera
Deliplus nutritiva corporal amb oli d’oliva
Deliplus crema de mans nutritiva
Deliplus hidratant corporal amb aloe, efecte lluminositat, reafirmant, antisequedat per a peus
Deliplus nutritiva corporal amb ametlles
Deliplus hidratant corporal pells atòpiques.

A la foto (clic a la foto per ampliar) es pot veure l’etiqueta d’un dels nous productes, el Deliplus hidratant corporal pells atòpiques. L’etiqueta és totalment correcta, amb les dades requerides: fabricant, envasat, forma d’aplicació, composició (en anglès, com diu la normativa), principis actius… De la composició es pot veure que han suprimit la trietanolamina, substituida per un altre àlcali, l’hidròxid de sodi, i hi mantenen el conservant bronopol, amb la denominació química completa.

L’empresa Mercadona té –o tenia- molt bona imatge entre els usuaris, i especialment pels productes cosmètics i de detergència. Em consta la serietat de les empreses fabricants proveidores de Mercadona, i tinc tota la confiança en el que s’ha comunicat des de RNB i AEMPS. No entenc, però, el silenci de l’empresa matriu quatre dies després de la notícia. Posats a dir, tampoc entenc que tinguin a la seva web diverses versions i entre elles, la versió valenciana i la versió catalana. Podrien suprimir aquesta darrera, penso jo.

Al meu entendre, ens trobem en un d’aquells casos en que tothom reconeix que no hi ha cap risc i que no caldria haver fet res, però en aplicació del principi de precaució es prenen mesures innecessàries.

I, per acabar, algunes preguntes: Com és que ja s’han substituit els productes per altres, atès que no es fabriquen d’un dia per l’altre? Com és que la carta de AEMPS té data de 7 d’agost però els productes ja s’havien substituit? Per què ha sortit aquesta notícia ara? D’on ha sortit? Hi ha alguna guerra comercial que no sabem?

PS El 16 d’agost Mercadona ha emès un comunicat amb els mateixos arguments que els dels comunicats de l’empresa proveidora i l’AEMPS.