LA CIÈNCIA EN LA LITERATURA

Portada del llibre.
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, col·lecció Catàlisi

Fa dues hores -ara són les 21:15 del 8-9-15- que s’ha presentat a la Fira del Llibre en Català 2015 el llibre de Xavier Duran “La ciència en la literatura“, que té com a subtítol “Un viatge per al història de la ciència vista per escriptors de tots els temps“. Xavier Duran és un assagista ben conegut, que des de la seva doble condició de químic i periodista ha aunat sempre la literatura i la ciència, amb més de trenta llibres escrits i diversos premis literaris i de divulgació. Han presentat el llibre en David Jou, professor de Física Teòrica, assagista i poeta, i Jordi Elias, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. El llibre ha estat publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, dins de la col•lecció Catàlisi que dirigeix encertadament el professor de Genètica David Bueno. (l’haig de deixar bé perquè tinc un llibre pendent de publicar en aquesta col•lecció… Disculpa, David, la broma).

El llibre és extens: 364 pàgines. I intens. Resumir tres mil anys de literatura buscant-ne les relacions amb la ciència, no és fàcil. I més si deixa fora, per trivial, la ciència ficció -exceptuant-ne notables autors clàssics, com Mary Shelley o H.G.Wells– i dedicant només dues pàgines a Verne, un “hàbil extrapolador”, en paraules de Duran. No hi he vist, en una primera mirada, res d’Asimov, que a més de divulgador científic, va escriure també notables contes de ciència-ficció, però al segle XX.

177 cites d’autors literaris de tot arreu i de tots els temps, d’Homer a Virginia Woolf, de Jaume Cabré a Dante, de Shakespeare a Dolors Monserdà. Poesia i prosa, novel•la o assaig, de totes les literatures, amb més abundor de la occidental. Els autors catalans hi són ben representats, però no sobrerepresentats. Com han dit els presentadors, l’autor va començar a agafar materials per al llibre fa més de trenta anys, i el té escrit des de fa temps, a l’espera d’editor. Ell mateix confessa que el text original era el doble del que finalment ha vist la llum, però per raons editorials n’ha hagut de resumir alguns capítols, i treure’n algunes parts. I, tot i això, el llibre és monumental…

El llibre és escrit cronològicament , però hi ha alguns trossos en que, per coherència, agafa una perspectiva temàtica. Efectivament, el tema de la medicina i la malaltia és transversal, molts literats n’han fet menció i al llibre es pot trobar , intercalada al llarg dels capítols, tota una història de la relació entre l’home i la malaltia i els metges que la pretenen guarir.

El llibre, com el matiex autor ha dit, es pot llegir un capítol rere l’altre, buscant-ne un tema a l’índex i seguint-lo, o obrint-lo a l’atzar i llegint el que hi trobis. Aquesta darrera forma és la que he fet servir fins ara.

Després de fer-ne la ressenya, ara només em falta llegir-me el llibre de veritat…

Felicitats, Xavier.

ALICIAICILA

Portada del llibre “Sietria”

Aquesta entrada és compartida amb el meu blog “Alícies, naturalment” [+]

Alguna vegada he llegit que les Alícies són els llibres més citats. Jo, de fet, les he citat des de molt abans que me’n posés a fer col•lecció. Els motius deuen ser diversos. En primer lloc, i sobre tot, la ingent quantitat de frases enginyoses, de doble sentit, de lògica, de jocs de paraules que contenen. Després, la peculiaritat de moltes situacions de les novel•les, relacionades amb l’espai, el temps i les dimensions. I, finalment, la varietat de personatges que en molts casos són arquetips de personalitats peculiars. Per tant, els filòsofs, els matemàtics, els psicòlegs, els sociòlegs, els lingüistes, els pedagogs, els físics i fins i tot els químics hi trobem aspectes que ens interessen o ens valen com a exemple de les disquisicions erudites o divulgatives. Costa més de trobar-hi relació amb biòlegs, geòlegs, astrònoms o enginyers, però fins i tot aquests poden aprofitar-ne alguna cosa.

Els científics en general -distingint-los dels científics socials o dels de la salut- som especialment afeccionats a les Alícies, i jo diria més al Mirall que a les Meravelles. En el Mirall Carroll va poder escriure un llibre des de zero, més planificat, amb l’estructura del joc d’escacs més tancada i definida. I amb menys bogeries, pel meu gust.

El llibre que es comenta a aquesta entrada és un breu text de divulgació científica sobre el concepte de simetria, en les seves vessants geomètrica, física, química i mineralògica. La seva relació amb les Alícies és que n’usa diversos exemples per a il•lustrar els conceptes científics, i això ens permetrà repassar-los breument. El llibre és escrit pel professor Miquel Àngel Cuevas, catedràtic emèrit de Cristal•lografia de la Universitat de Barcelona, i bon amic i col•lega d’un servidor.

A la introducció ens cita la frase d’Alícia quan es posa a llegir el poema Jabberwocky: “És, ben segur, un llibre del Mirall. Si el poso davant d’un mirall les paraules es tornaran del dret“. El perquè l’Alícia en travessar el mirall no s’ha invertit ella mateixa, sinó que s’ha mantingut com a l’altre costat, és un misteri que Carroll no explica, però que Tenniel va il•lustrar. Atesa l’extraordinària minuciositat amb que Carroll revisava les il•lustracions dels seus llibres, vol dir que ho volia així.

Tweedledee i Tweedledum segons Disney. Fes clic per ampliar

Un altre exemple citat per Cuevas en el capítol “Simetria i paraules” és el de la “melmelada ahir i melmelada demà, però no melmelada avui“. És, en certa manera, una simetria temporal, deguda a que “quan vius a l’inrevés, et mareges una mica…“. Futur i passat, simètrics respecte al present. I, a l’episodi de l’eruga, dreta i esquerra del bolet són indistingibles.

Al capítol “Dreta i esquerra” Cuevas es pregunta: “Tweedledum i Tweedledee són simètrics?“. En el dibuix de Tenniel semblen idèntics, però al text se’ns diu que un allarga la mà dreta a Alícia i l’altre l’esquerra. Potser un era dretà i l’altre esquerrà, però Cuevas ens diu que entre ells són enantiomorfs, paraula experta que vol dir que són simètrics, no només en les aparences sinó també al seu interior estructural, inclosos els òrgans. Un d’ells tindria un situs inversus total, que ens diuen els anatomistes: el cor a la dreta, el fetge a l’esquerra… però no per això aquesta persona seria esquerranes. Les il•lustracions de Disney són ambigües: a vegades semblen idèntics i a vegades simètrics. Els bessons de la pel·lícula de Tim Burton semblen també idèntics.

Els bessons segons Tenniel. Fes clic per ampliar

Al darrer capítol, “Simetria i punt final” imagina que el pas de l’Alícia del món real al món del Mirall seria equivalent al pas del món de la matèria al de l’antimatèria. Encara que el nom d’antimatèria sembla esotèric, és ben real. Es refereix, simplement, a la matèria formada per partícules amb propietats -càrrega elèctrica i altres- oposades a la matèria normal. Si un àtom està format per un nucli amb neutrons -neutres-, i protons -positius- i a la perifèria hi ha electrons -negatius- un àtom d’antimatèria tindria un nucli amb neutrons i antiprotons -negatius- i positrons, electrons positius. Això no és ciència-ficció. la tomografia per emissió de positrons és una coneguda tècnica de diagnòstic que fa això, usar positrons. El contacte amb matèria i antimatèria és fatal, perquè s’anihilen mutuament i desprenen només radiació. Si l’Alícia seguís sent matèria, i el Mirall antimatèria, es destruiria tot plegat en el moment en que l’Alícia comencés a passat a l’altre costat. Naturalment, en Carroll no sabia res d’això perquè encara no s’havia descobert l’estructura de l’àtom.

En canvi, un aspecte que em sorprèn que Cuevas no expliciti és la pregunta de l’Alícia “Serà bona la llet del mirall?“. Martin Gardner [+] explora aquesta pregunta destacant que entre les molècules de la llet hi ha proteïnes, sucres i greixos, i algunes d’aquestes molècules existeixen -aquí – en dues formes moleculars. Per resumir,en dues formes enantiomorfes, és a dir, dues formes que tenen una estructura especular. El nostre organisme només reconeix els gustos i es pot nodrir amb una d’aquestes formes, però no l’altra. Per tant, la llet del Mirall estaria formada per molècules especulars de les d’aquesta banda, i el nostre organisme no les notaria com a dolces, ni les podria assimilar. Si l’Alícia del Mirall és l’Alícia “d’aquí” no creuria que és llet. En podria beure, però no l’alimentaria de la mateixa manera. Però si es transmutés en l’Alícia especular, sí. Tampoc Carroll ens diu res d’això, perquè Pasteur encara no havia fet ni publicat els seus estudis sobre enantiòmers.

Jorge Wagensberg [+] especula encara amb una altra analogia del Mirall. Imagina que els nombres de la nostra banda del mirall són els nombres reals, que inclouen els naturals 1, els enters -3, els decimals 3,12, els racionals 1,333…, i els irracionals com pi (3,141592…) o l’arrel quadrada de 2. En canvi al Mirall hi viurien còmodes els nombres imaginaris, com i (l’arrel quadrada de -1 i nombres similars) i els complexos (suma d’un nombre real i d’un imaginari). No, malgrat que es denominen imaginaris no ens els podem imaginar: I és que els nombres imaginaris no és que no existeixin com si fossin unicorns, que sí que els podem imaginaar. Els nombres imaginaris existeixen en les matemàtiques, s’estudien al batxillerat i permeten resoldre problemes matemàtics i físics de diversos tipus, per exemple tot el que es refereix al corrent elèctric altern. El que passa és que no els visualitzem tan fàcilment com sí que visualitzem els altres nombres, tots al llarg d’una recta infinita a la que hi anem intercalant nombres.

Que lluny hem anat a parar des de l’Alícia…

FITXA DEL LLIBRE
Títol: Simetria. Un passeig interdisciplinari Contingut: Llibre de divulgació científica, amb alguns exemples trets de les Alícies
Idioma: català. Il•lustracions: diversos autors, i entre ells Tenniel .
Autor: Miquel Àngel Cuevas Diarte.
Editorial: Publicacions i Edicons de la Universitat de Barcelona, Barcelona (2015). Mida: 21*15 cm, rústica. 126 pàg. Preu: 15 € ISBN: 978-84-475-4216-1

Els bessons segons Tim Burton

LA CIÈNCIA CATALANA, LAPUTA?

The Annotated Gulliver’s Travels, amb notes d’Isaac Asimov.
Gulliver contempla l’illa voladora

Aquest títol és una mica contundent, i requereix una llarga explicació…

Jonathan Swift (Dublin 1667-1745) va escriure els Gulliver’s Travels el 1726, com a sàtira política contra els successius governs anglesos, contra els polítics i contra cadascuna de les elits de tot tipus de la seva societat anglesa, on va pertànyer Irlanda fins el 1939. Els Viatges de Gulliver han estat considerats un llibre per a nens perquè els dos primers viatges són al país de Lilliput, amb els nans, i a Brobdingnag, amb els gegants. Però gairebé mai es parla dels altres viatges: el darrer al país dels Houyhnhnms (on es troba amb uns personatges denominats Yahoo), i el tercer dels viatges, el que ens importa aquí. Allà visita el Japó (únic dels paísos reals que diu visitar), Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg… i Laputa.

En català i castellà aquest nom no és precisament bensonant, i gairebé sempre els traductors han evitat traduir-lo literalment. Les dues edicions en castellà que en tinc, una d’infantil i l’altra completa ho transcriuen per Lupata. A més. tinc una edició dels viatges de Gulliver en anglès, anotada per Isaac Asimov, i molt il·lustrada. És un llibre monumental, de 1980, de l’editorial Clarkson & Potters. Aquests llibres extensament anotats permeten entendre moltes de les coses que en una lectura simple se’t passen per alt. Tinc les diverses edicions de les Alícies anotades per Martin Gardner el 1960, 1990 i 2000 [+], [+], i [+]; i una edició anotada de The Wonderful Wizard of Oz, de Michael P. Hearn, de 1973.

Gulliver contempla l’illa voladora al llibre d’editorial Bruguera

El primer regne que visita Gulliver en el seu tercer viatge era dividit en dues parts: terra ferma (Balnibarbi, capital Lagado), i l’illa, denominada Laputa. Però l’illa era molt peculiar: era una illa volant circular, de grans dimensions, que es desplaçava a voluntat del rei cap a qualsevol direcció i a alçàries variables, gràcies a un sistema magnètic -impossible tècnicament- amb un element inventat, l’adamant, que aquí tradueixen sempre per diamant. Jules Verne va recuperar la idea d’una illa mòbil en la novel•la L’île à hélice (1895), però aquesta no vola sinó que flota a través del Pacífic.

Viajes de Gulliver, d’Editorial Bruguera

El que ens interessa aquí d’aquest capítol és la descripció que fa Swift dels laputans. Els descriu com gent preocupada només per la ciència bàsica, especialment l’astronomia i les matemàtiques, i per la música. Serveixen els menjars en formes geomètriques bàsiques com triangles, cilindres i paralelepípedes: en això es va anticipar a certs lunchs actuals on et donen canapés de triangles, cercles i paralelepípedes de salmó. Els laputans no donen importància als aspectes aplicats de les ciències, que desprecien, i per això viuen en cases mal fetes, i vesteixen descurats, sense aprofitar els seus coneixements per viure bé. Sembla que l’objectiu de Swift era satiritzar els savis membres de la Royal Society, la principal institució científica del seu temps, que s’havia fundat formalment el 1660 com a concreció de reunions anteriors de científics des de 1645. Tota la ciència britànica i alguns estrangers n’ha estat membres, com Boyle, Leibniz, Newton, Darwin, Franklin o Stephen Hawking.

En els seus comentaris, Asimov no pot estar-se de criticar la visió que té Swift sobre la inutilitat de la ciència i la necessitat de dedicar-se a estudis més pràctics i útils, i presenta com un disbarat de Swift la contraposició entre ciència bàsica i ciència aplicada, quan considera que aquesta darrera ha de basar-se ineludiblement en la primera, i per tant ambdues són imprescindibles. La sàtira de Swift, malgrat això, té un punt de contradictòria perquè després quan Gulliver visita la capital de la terra ferma, Lagado, entra a una acadèmia d’inventors, on es troba una colla de bojos amb propostes absurdes i ridícules, com l’aprofitament de teranyines de colors, màquines de fer llibres automàticament, ovelles sense llana, sistemes d’estovar el ferro, i altres disbarats… per l’estat de la tecnologia d’aquell temps.

Mapa del Japó (a l’oest) i de Laputa i Balnibarbi, a l’est.
Fes clic per ampliar.

Tenim, doncs, que Swift vol satiritzar els científics teòrics, i els fa viure a Laputa. Era conscient de que aquest nom, en castellà, volia dir the Whore, la prostituta? Asimov no ho descarta, i es basa en que Swift podia haver estat en contacte amb persones que coneixien el castellà. Per altra banda, uns anys abans Martí Luter havia tingut una gran discussió teològica amb uns oponents que li donaven arguments racionals quan ell hi oposava arguments basats en la fe, i els havia cridat: “The Great Whore, Reason“. Probablement Swift, sacerdot de l’esglèsia d’Irlanda, branca de l’església anglicana, no ignorava aquest episodi.

La pregunta inicial del títol ara es pot entendre: és la ciència catalana com a Laputa? És a dir, ciència teòrica, sense interés per l’aplicació i la transferència? O, pel contrari, està orientada cap a l’obtenció de patents, l’aplicació dels coneixements, la connexió amb les empreses i les institucions públiques i privades, …?

Les dades són ambigues i a vegades contradictòries.

De la dicotomia entre investigació bàsica potent i no ser capaç de transferirhoa les empreses, se’n parla des de fa molts anys, i no és un tema exclusiu de Catalunya i d’Espanya. Se’n diu la paradoxa europea. Consisteix en que els paísos de la UE tenen un paper de lideratge en producció científica, però no són prou capaços de convertir-ho en creació material de riquesa amb la mateixa intensitat. Això es pot mesurar comparant publicacions científiques i patents tramitades i explotades. El problema, doncs, seria d’una transferència de tecnologia deficient. També hi ha qui afirma que no existeix aquesta paradoxa, i que simplement Europa és feble tant en la producció científica com en el seu aprofitament, si es miren les dades amb prou detall. La discussió és oberta.

En tot cas, quines són les dades catalanes i espanyoles? L’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans, que gestiona en Llorenç Arguimbau, fa una ingent tasca de recopilació de dades i d’estudis, que posa a l’abast de tothom de forma sistemàtica [+] . Ens fixarem només en els titulars d’algunes de les entrades del darrer any 2014 fins a començament de setembre, per agafar una idea de per on van les coses.

1. En recerca científica som relativament bons: “Catalunya ocupa la quarta posició mundial en recerca científica de frontera” [+] ; “Dos rànquings bibliomètrics confirmen la bona qualitat de la recerca catalana” [+]

2. Però ara es patenta menys: “Patents internacionals: Catalunya perd una oportunitat d’acostar-se a Europa” [+]. En patents estem a xifres similars a les de fa una dècada. Segons les estadístiques d’Eurostat, “Catalunya sol•licita el doble de patents que Espanya però la meitat que la mitjana europea a l’European Patent Office (EPO)“.

3. Es fan menys empreses derivades del coneixement científic: “Empreses spin-off, la transferencia del coneixement científic s’estanca” [+]

4. …i “les empreses catalanes perden terreny en els projectes R&D&I del CDTI” [+]

5. Les empreses d’aquí innoven poc o molt poc. “No hi ha cap empresa dels territoris de llengua i cultura catalanes ni tampoc de l’Estat espanyol en els rànquings” [+] “L’estructura del finançament mostra el pes principal de les universitats i del sistema de salut, i l’escàs pes de la innovació” [+]

6. “Espanya és al lloc 17 d’Europa en innovació, i Catalunya és entre les regions d’innovació moderada“, quan haviem estat millor: [+]

7. “El 2013 s’han empitjorant les posicions“, segons l’informe COTEC [+].

8 Però, en relació amb Espanya, seguim millor: “Catalunya encapçala les estadistiques d’invencions tècniques a l’Estat Espanyol 2013” [+]

9. Molts estudis reiteren “la necessitat primordial d’impulsar la transferència per aprofitar el coneixement generat a les nostres universitats, que es considera útil i interessant“. [+]

El resum és fàcil de fer. Dins d’un marc europeu que no és el més eficient del món en transferència, Espanya està mal situada. Catalunya, una mica millor que Espanya, amb potencial científic i humà però no prou aprofitat, i en degradació. Pel que fa als investigadors catalans, són potencialment bons i amb capacitat per fer allò que se’ls proposi de fer, però sense que tinguin el marc prou adequat, ni els mitjans suficients. Hi ha relativament pocs nuclis o individus que es manifestin en contra de participar en projectes amb un explícit retorn cap a la societat, via empreses o organismes. Quan el marc ha canviat la major part d’investigadors s’hi han adaptat ràpidament: recordem els incentius a la publicació en revistes d’alt impacte, que es van demostrar un èxit en pocs anys i es va lograr l’objectiu desitjat. Els incentius per a la transferència no són prou potents, i caldria una potenciació explícita des dels governs per a assolir-ho, amb la complicitat i compromís de les empreses implicades. Això en alguns sectors ja s’ha aconseguit, però caldria estendre-ho a més sectors. Però no sembla que hi hagi el compromís del govern espanyol, ni en voluntat política ni en decisió econòmica, més aviat el contrari.

Veiem el got mig buit, força buit, i a més els darrers anys està esquerdat, i va perdent aigua. O, en el llenguatge del títol, els investigadors catalans majoritariament no volen ser a Laputa i han hagut de fer la Ramoneta els darrers deu anys buscant-se finançament. Potser que ja n’hi ha prou…

REFERÈNCIES

Bueno, David (ed.) Mans, Claudi (pròleg) (2013) “Ciencia i universitat a Catalunya. Projecció de futur“. Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona. Descarregable a http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07702

Swift, Jonathan (1958) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historias, editorial Bruguera, Barcelona. Adaptació de Ricardo Acedo Lobatón. Il•lustracions de Pedro Alferez González.

Swift, Jonathan (1982) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historia Universal de la Literatura, Ediciones Orbis i RBA, Barcelona. Traducció de Juan G. de Luaces.

Swift, Jonathan, Asimov, Isaac (ed. i notes) (1980) “The Annotated Gulliver’s Travels” Clarkson N. Potter, Inc. New York (EUA)

MOLTA QUÍMICA EN UNA CLOSCA DE NOU

Portada de “L’aire que respirem”

…in a nutshell és una expressió en anglès que indica una explicació no extensa però extensiva, concreta però completa. Stephen Hawking, paradigma de la divulgació científica -tot i que jo no l’entenc- té el conegut llibre “L’univers en una closca de nou“, on pretén explicar tota la física no trivial amb paraules més o menys comprensibles. Les paraules són comprensibles, però les frases, per a mi, no ho són.

No es pot aplicar aquest retret al llibre “L’aire que respirem“, de Xavier Giménez, professor de Química Física de la facultat de Química de la UB. ha escrit un llibre de bona part del món de la química, agafant com a punt de partida els components de l’aire que respirem. Sembla que el tema no ha de donar gaire de sí, a primera vista. Oxigen, nitrogen, diòxid de carboni i vapor d’aigua, algun gas inert i para de comptar. Però no. El títol té un subtítol que aclareix l’abast del llibre: “Històries sorprenents sobre l’atmosfera, els gasos que conté i el nostre entorn“. I en aquest entorn hi ha el principal interés del llibre.

Inicialment s’ho fa venir bé per parlar de la radiació electromagnètica, de les teories atòmiques, d’àtoms, molècules, ions, biomolècules, macromolècules… I, amb aquest bagatge inicial -senzill, sense equacions- , entra amb l’oxigen, que de forma natural el porta a les oxidacions, les electrolisis, l’oxigen a la sang., i l’ozó. L’ozó, present a l’aire en petites quantitats, és la via que permet entrar a parlar de la capa d’ozó, i dels CFC i els seus substituts. Perquè si hi ha una preocupació present en tot el llibre és la voluntat de lligar els conceptes a dos dels grans temes actuals i de futur: la crisi de l’energia, i els aspectes medioambientals. Per exemple, al capítol següent, dedicat al CO2 hi figura no només la funció bioquímica del gas, sinó també el tema de les combustions, els incendis i, naturalment, l’escalfament global del planeta amb el paper dels gasos d’efecte hivernacle.

El capítol dedicat a l’aigua és un interessant compendi de les propietats d’aquesta exòtica substància, tan comuna i amb propietats tan poc comunes, si la comparem amb substàncies anàlogues.
El capítol dedicat al nitrogen i l’hidrogen toca també des de temes acadèmics com el pH fins al possible paper de l’hidrogen com a vector energètic de futur -és més optimista que jo en aquest punt-, i explica les piles de combustible, els vehicles híbrids. El capítol posterior, dedicat al metà i l’amoníac, components força minoritaris de l’aire, li permet entrar en el tema del gas natural com a combustible, inicia el tema del fracking, i l’acaba amb l’amoníac -els adobs nitrogenats industrials – i el lleixiu. I després és el torn dels contaminants atmosfèrics: els òxids de nitrogen i els òxids de sofre, i dels hidrocarburs volàtils presents a l’atmosfera. I, naturalment, s’hi descriuen la boira fotoquímica i la pluja àcida. I aprofita els vapors d’hidrocarbur per comentar tot el tema de substituts al petroli, i entre ells el biodièsel, al que li dedica unes quantes pàgines.

També la pols present a l’aire té el seu capítol. I s’hi tracten temes tan atractius i variats com el transport intercontinental de pols, els colors del cel, els efectes sobre la salut dels aerosols… i els perills per a la salut del tabac, que fa que s’inhalin aerosols, compostos tòxics i quitrans.

I em deixo coses.

És un llibre amb Informació de primera mà, que ha consultat la bibliografia original, o la divulgació de primera qualitat, escrit per un expert en la seva matèria preocupat per la divulgació. Un llibre sense equacions, només amb alguna fórmula química, naturalment. idoni per a la persona preocupada per l’impacte dde la química al món, i de les aportacions que fa la química a solventar aquests i altres problemes. Idoni per al professor de química de tots els nivells. I idoni per als alumnes de batxillerat, gairebé un llibre de text sobre la química del/per al món contemporani, que tanta falta ens fa.

El llibre ha estat editat a finals del 2013 amb pulcritut per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, dirigida per Meritxell Anton, dins de la col•lecció Catàlisi, que dirigeix de forma excel•lent pel professor David Bueno.

Xavier, et reitero la felicitació.

“MENGI MENJAR”

Aquesta entrada de blog és la transcripció d’un comentari que vaig fer a la llista de distribució de l’ACCC [+]. El 19-11-13 Toni Avendaño, a El País, va publicar un comentari sobre un recent llibre de Michael Pollan (“Food rules“, traduit aquí com “Saber comer“) que parla de menjar. De Michael Pollan ja se’n havia parlat aquest blog [+] quan va publicar el seu llibre “El detective en el supermercado“. A diversos blogs s’han fet comentaris al llibre actual, que es poden classificar entre els comentaris ecologistes i els comentaris nutricionistes. Per als primers el llibre descobreix l’univers. Per als segons molts dels consells són falàcies, falsedats o trivialitats, i si alguna cosa descobreix és el Mediterrani, perquè molts dels consells aprofitables són ben coneguts i molt divulgats.

Transcric la part esencial de l’article d’Avendaño:

“El autor de Food rules parte del sentido común y propone que para comer bien solo se necesitan un par de dedos de frente. Estos son sus consejos.

1. No coma nada que no se pudra La comida de verdad o está viva o lleva poco tiempo muerta. En todo caso, el margen que la separa de ser basura es pequeño. Todo lo que no cumpla este requisito es porque ha sido procesado hasta la inmortalidad con tantos agentes químicos que no atrae ni hongos ni bacterias.

2. Compre en las paredes de los supermercados, no en los pasillos La comida fresca –los productos agrícolas, carne, pescado, lácteos– se pone en las paredes porque así es más fácil reponerla. Y la procesada acaba en los pasillos. Cuanto más se aleje de ellos, mejor.

3. Evite las cosas que su abuela no entendería como comida ¿Celulosa? ¿Diglicéridos etoxilados? ¿Quién le ha dicho que esas cosas se pueden meter en la boca? Si no reconoce un ingrediente es probable que se trate de un componente químico. No hay pruebas de que estos sean un peligro para la salud, pero piénselo: la raza humana no lleva mucho tiempo comiéndolos. No se la juegue.

4. Coma solo animales que hayan comido bien La evolución ha diseñado fantásticos rumiantes, capaces de convertir hierba en grasas saludables (mucho omega tres y poco omega seis). La industria alimentaria los ha cogido y los ha cebado de pienso energético para que crezcan más y peor.

5. Cuanto más blanco sea el pan, más joven morirá usted Ingerida tal cual, la harina es como un chupito de glucosa: no tiene las virtudes de otros granos (fibra, vitamina B y grasas saludables) y arrasa el organismo. Es como el tabaco: cuanto antes la deje, más vivirá.

6. Coma plantas, sobre todo si tienen hojas Hay cientos de miles de estudios que prueban que una dieta rica en fruta y verdura reduce las posibilidades de morir de alguna enfermedad occidental como el cáncer. En los países en los que se come medio kilo diario de fruta y verdura (suele coincidir que son los que más obedecen las tradiciones: no es mala idea pensar en la comida como un japonés), las tasas de cáncer son la mitad que en un país como Estados Unidos. Usted mismo.

7. No compre comida que se llame igual en todo el mundo Hay traducción al francés para canónigos, pero no para Big Mac ni Pringles. ¿Coincidencia?”

Fins aquí l’article. Al llibre hi ha molts més consells. A continuació, uns breus comentaris.

En conjunt no són consells dolents, però cal entendre’n el context, perquè dit en general és molt parcial. A la portada de l’edició en espanyol de “El detective…” diu “Come bien sin dejarte engañar por la ciencia y la publicidad“. Que assimili els científics i els publicistes com a embaucadors és greu, però li perdonarem, perquè no s’ha d’entrar a respondre els insults. Comentarem els consells de Pollan que són simples i comprensibles. I segurs. Però es limita innecessàriament. Posaré una analogia.

Si un metge rep un diabètic (per exemple jo) i no sap res del pacient, li diu “Vostè té sucre a la sang. No mengi sucre ni coses dolces, i faci la dieta que diu aquest full” Però si el pacient sap alguna cosa, i el metge n’és conscient, li dirà “Vostè té massa glucosa a la sang. No mengi coses amb sucre, que li fan pujar massa el nivell, i prefereixi farines i hidrats de carboni complexos com farines o pasta, que l’alimentaran i no fan pujar tan depressa la glucosa“. I si el pacient sap encara més coses, li podrà parlar de la reacció glucosa-glucògen, de la influència de l’exercici, etc etc. Si t’interssa aquest tema, pots llegir: “D’adiabàtic a diabètic” a la meva web [+].

Doncs amb els consells sobre menjar, el mateix. No cal limitar-se, si saps el que fas. I aquí, en general, sabem més que el públic al que sembla dirigirse en Pollan. Cada lector pot analitzar cadascun dels consells i veure quins es salta, conscientment però amb tota prudència. Cadascú pot trobar contraexemples. Anem-ho comentant, permetent-nos alguna demagògia, que serà mínima comparada amb la que reparteix Pollan.

1. No coma nada que no se pudra. No podem menjar sardines salades? Ni galetes? Ni vi? Ni xocolata?

2. Compre en las paredes de los supermercados, no en los pasillos. No aplicable aquí, on les distribucions de les mercaderies en els hipers no és igual que als EUA.

3. Evite las cosas que su abuela no entendería como comida “¿Celulosa? ¿Diglicéridos etoxilados? ¿Quién le ha dicho que esas cosas se pueden meter en la boca?” D’entrada, de cel·lulosa en mengen les vaques i ruminants, no nosaltres. I bé, qui diu el que es pot menjar o no és l’EFSA, Agència de Seguretat Alimentària Europea [+]. I als EUA ho ha dit la FDA, Food and Drugs Agency [+]. Ho han dit tots els que ho han estudiat. Però en Pollan en deu saber més. Per cert, al llibre anterior parla de la bisabuela, no de l’abuela. No sé si té algun significat, això.
Si no reconoce un ingrediente es probable que se trate de un componente químico La lecitina de soia és un ingredient químic o natural? També n’hi diuen E-322. A part d’això, té raó -sort de la química- i cal aplicar el criteri del paràgraf anterior on parlo de la seguretat que certifiquen l’EFSA i la FDA.
No hay pruebas de que estos (aditivos) sean un peligro para la salud, pero piénselo: la raza humana no lleva mucho tiempo comiéndolos. No se la juegue. Sort que diu que no hi ha proves de que siguin dolents. Va després i sembla afirmar que si menges additius potser es transmetrà alguna característica genètica als descendents. Si això fos així seria de Nobel.

4. Coma solo animales que hayan comido bien. La evolución ha diseñado fantásticos rumiantes, capaces de convertir hierba en grasas saludables (mucho omega tres y poco omega seis). La industria alimentaria los ha cogido y los ha cebado de pienso energético para que crezcan más y peor” Està dient que els greixos de les vaques i bous que mengen a la muntanya tenen omega tres i no tenen greixos saturats? Això està dient? Que atrevida és la ignorància. En quines dades es basa?

5. Cuanto más blanco sea el pan, más joven morirá usted. Ingerida tal cual, la harina es como un chupito de glucosa: no tiene las virtudes de otros granos (fibra, vitamina B y grasas saludables) y arrasa el organismo. Es como el tabaco: cuanto antes la deje, más vivirá“. Té dallonses comparar el pa blanc i el tabac. Però mentre espanti prou, li seguiran comprant llibres. És el masoquisme de l’Homo occidentalis. I què deu voler dir en Pollan quan diu que “la harina arrasa el organismo“? Què es pot imaginar algú que no sap gaire de tots aquests temes? Que la farina blanca és tòxica?.

6. Coma plantas, sobre todo si tienen hojas. És un bon consell. Però atribuïr a això la diferència de càncers entre Japó i els USA, com fa en el llibre, és insuficient i una generalització perillosa. Hi ha més diferències: la diferent ingesta de peix, per exemple.

7. No compre comida que se llame igual en todo el mundo Doncs a partir d’ara no compri tofu, seitan, whisky? baies de goji, kiwis, quinoa,… Sí, ja sé que faig trampa lingüística, i que en Pollan no vol dir això, però em rebenta tanta tonteria. Que vingui a donar lliçons passi, però que li acceptem les lliçons, és de mesells. Li falta poc per descobrir l’oli d’oliva, i vindrà a explicar-nos-ho i algú li seguirà els consells.

Dit tot això, molts dels consells del llibre de Pollan són adequats. Aquí només he comentat els més cridaners i poc justificats. Però consells com menjar menys, més verdures, cuinar més, menys plats preparats, menys neguits del que menges, més varietat, menjar assegut i no dret, parar per menjar, etc. són adequats i convenients. Però, naturalment, qui compraria un llibre només amb consells com els darrers? Ha de fer una mica de demagògia, si no no es vendria el llibre. I a mi em sap greu.

CENT MOLÈCULES DE XAVIER DURAN

Xavier Duran, químic i periodista científic, acaba de publicar el llibre “100 molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la història“. No és el primer llibre que es publica sobre molècules importants amb perspectiva divulgativa, (recordo especialment Molècules en una exposició, de John Emsley, de 2001), però el llibre de Duran té un enfoc més històric, en el sentit de que han modificat la història. Per exemple, hi surt una substància de relativament poca importància -el tartrat d’antimoni i potassi (57: el número és el de l’índex de molècules)-, que sembla que va ser la que va enverinar Mozart. I el fet que Mozart morís jove va tenir, sens dubte, influència a la història…

La llista de molècules és a l’índex, que reprodueixo aquí. La lletra és petita…

El llibre està molt bé. És de cultura general química., i no cal saber química per seguir-lo. La tesi implícita del llibre és que de la mateixa manera que els historiadors han de saber arquitectura o art militar per comprendre episodis històrics, de la mateixa manera que els antropòlegs han de saber tecnologia per entendre les societats prehistòriques, qualsevol persona hauria de saber nocions de química per comprendre la influència de l’aparició de determinades substàncies en la seva vida i en la vida col•lectiva. Poso un exemple clàssic, que per cert no és al llibre: la cloració de l’aigua ha salvat tantíssimes vides que ara ens costa imaginar-ho; però el clor no existia en quantitats massives fins a finals del segle XIX.

M’agradaria comentar algunes coses del títol, que ens servirà per parlar de continguts del llibre.

El terme molècula, com apunta l’autor al llarg del llibre, no és prou precís. El clorur de sodi (43), el salnitre (12), i altres vuit o deu substàncies, són sals, que no tenen estructura molecular sinó iònica. Ho explica el llibre en parlar de la sal comuna(43). Es podria fer servir un altre terme en lloc de molècula? Substància? No quedaria prou “químic”. No és un tema fàcil, perquè “molècula” ja és un terme encunyat al cervell per indicar “química”, ni que les molècules siguin només una part de les substàncies químiques. Les altres són els ions, les macromolècules covalents, els metalls…

Hi a a la llista una quinzena de molècules tan enormes que reben el nom de macromolècules. Són tots els plàstics, i els polímers naturals com l’ADN (7), l’ARN (8), la seda (45) o la cel•lulosa (17). Podem acceptar que són molècules, malgrat que el concepte de molècula es va inventar per indicar estructures elementals idèntiques o quasi idèntiques per a una mateixa substància. En canvi els ADN de dues persones són diferents, i ambdós són “molècules” d’ADN. Un polímer com el PVC (29) té molècules de llargàries o d’estructures molt diferents, i totes són PVC. Però acceptem que les macromolècules són molècules: quan es va inventar el terme molècula encara no es coneixia l’existència de macromolècules.

El títol diu que són “molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la història“. Aquesta frase pot donar a entendre que la indústria química ha fabricat molècules que han canviat la història. I això és així en molts casos, però al llibre es descriuen substàncies existents a la natura, com l’oxigen (2), el metà (5), l’aigua (6) i fins a una vintena més, que la indústria química no fabrica. La ciència química les ha caracteritzat, i n’ha pogut trobar procediments per fabricar-ne a partir de primeres matèries. L’hidrogen (1) és al Sol i a l’espai intergalàctic, però els químics sabem fer hidrogen mitjançant més de trenta procediments. Fins i tot a casa quan desembussem canonades en fabriquem… O la insulina (63): és un producte natural fruit dels pàncrees de moltes espècies animals, entre elles nosaltres; però la ciència química ens permet identificar-ne la molècula, i després la indústria química i biotecnològica ens la fabrica -amb bacteris transgènics, per cert- per a tractar la nostra diabetis. La química -la ciència química- ens permet comprendre què passa en els canvis químics, i la química -la indústria química, el laboratori químic o farmacèutic- fabrica per a ús massiu, i efectivament ha canviat (poc o molt) la història.

Molts lectors, jo també, trobaran noms químics que no havien sentit a dir mai. La iproniazida (75) o la imipramina (76), que són fàrmacs per a la depressió i l’esquizofrènia, respectivament. Més coneguts són la noretindrona (88), principi actiu de les píndoles anticonceptives, que realment ha canviat la història i la demografia; o el sildenafil (87) base de la Viagra, que potser no ha canviat la història mundial, però potser sí que ha canviat moltes històries personals.

El llibre descriu moltes molècules d’ús en medicaments, i moltes drogues. Han tingut, realment, un pes en la història. Però pel meu gust n’hi ha massa.

Quina seria la molècula 101? L’autor ens parla de futur, i fa bé i reivindica el paper de la química en els nous descobriments i invencions. Perquè el llibre -no ho he dit- està ordenat, més o menys, per ordre d’aparició de les molècules.

Què hi falta? Pel meu gust, hi falta una mica més de molècula clàssica. Especialment algunes de l’origen de la revolució industrial: m’hi falta el clor -imperdonable, Xavier… Ho sento. M’hi falten el conjunt carbonat de sodi – bicarbonat de sodi – sosa càustica, vital en el desenvolupament de la indústria del segle XIX. Havent posat el tetraetil de plom (34) hi haurien de tenir un lloc els seus substituts MTBE i ETBE, que han evitat la contaminació per plom a les ciutats.

I els metalls, acers i altres aliatges? No haurien pogut tenir un cert foradet? No són molècules -tampoc la sal comuna (43) ni l’òxid de silici (38) ho són i bé que són al llibre…

Tot això són retrets d’envejós. Esperem aviat “100 molècules més“.

Felicitats, Xavier.

UNIR 1000 PUNTS

L’editorial Blume ha editat recentment (2013) una publicació de gran format (42 x 30 cm) “Unir los 1000 puntos“, editada simultàniament en diversos paísos i idiomes. És una versió adulta del joc de dibuixar una figura unint un conjunt de punts de forma consecutiva. En aquest cas són 1000 punts que s’han d’unir, i això fa que la tasca de fer un dibuix duri algunes hores. Al llibre hi ha els retrats de vint personatges coneguts per la seva imatge: Marylin Monroe, Gandhi, Einstein, Elvis Presley, Shakespeare, Hitchcock…

Són interessants les solucions que ha trobat l’autor per fer una tasca així. Els números són de colors, en grups de cent. Són molt petitets, i a vegades les línies hi passen per sobre. i no és tan fàcil dissenyar un dibuix amb cabells i ulls amb una línia contínua… I no es pot començar pel 1000 i anar enrere perquè tapes números encara no usats.

L’autor és Thomas Pavitte, un jove dissenyador neozelandès, nascut el 1985. Va dibuixar en una ocasió la Mona Lisa amb més de sis mil punts.

Cada làmina es pot separar i emmarcar. És un bon passatemps. A les fotos es veu l’evolució d’un dels dibuixos a mida que s’hi van dibuixant cada centenar de punts. El vaig comprar a la FNAC i val només 11,90 €.

Al meu blog en castellà [+] es pot veure una altra imatge de 1000 punts.

Més informació: [+]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA-9: CARLES BERGA I LA DOBLE CREU

Doble creu, de Carles Berga. Llàstima de la finestra del fons, inevitable.

El castell de Montjuïc a Barcelona ha estat retornat a la ciutat des de fa uns anys. Les diverses sales on fins el 2008 hi havia el Museu Militar van canviant d’estètica i s’hi van fent activitats d’exposició, algunes relacionats amb el mateix castell i la seva història.

Des de 2011 hi ha exposat, en una petita sala, un muntatge de Carles Berga denominat Doble creu. Carles Berga és un arquitecte especialitzat en muntatges tridimensionals. Va crear la peça Doble creu el 2004, i va ser exposada a la Fundació Vila Casas. Des de 2011 s’exposa a Montjuïc.

El muntatge consisteix, simplement, en una creu llatina de ferro, i un mirall al davant. Al mirall s’hi veu una estrella de sis puntes, coneguda com a estrella de David, i símbol del judaïsme que, sorprenentment, és el reflex de la creu llatina, símbol del cristianisme. Com és possible que una creu llatina es reflecteixi en forma d’estrella de David? Es tracta d’un efecte òptic que juga amb el fet de que la aparent creu llatina és realment un conjunt de dotze barres de ferro que, vistes des del punt on s’observa la instal•lació fan la impressió de que és una creu llatina, però que realment no ho és en absolut, Es pot veure molt bé la complexitat de la peça i com és feta en aquests videos [+] i dibuixos [+] del mateix Carles Berga. A Montjuïc hi havia el cementiri jueu, d’aquí li ve el nom a la muntanya, i la instal·lació a aquesta ubicació hi fa una referència.

Aquest muntatge em recorda les anamorfosis, il•lusions òptiques que hi tenen una mica a veure i que ja van ser presentades a una entrada anterior. Et recomano que la repassis aquí [+].

En aquesta doble creu, a més de la il·lusió òptica, s’hi afegeix la dualitat de sentit dels símbols. No és el dualisme ona-partícula, que aquí no hi té res a veure, malgrat que un text de l’autor del muntatge parla de la física quàntica. Els antics versos de Ramón de Campoamor (1817-1901) ens apunten molt millor per on va la resposta:

En este mundo traidor
nada es verdad ni mentira
Todo es según el color
del cristal con que se mira

En aquest cas no es tracta de colors sinó de l’angle de visió des d’on es mira. Per cert, i parlant d’il•lusions, és molt probable que no hagis llegit els versos anteriors sinó que només hi hagis passat la vista; i, com que probablement ja te’ls sabies, has imaginat que llegies que “…nada es verdad ni es mentira. Cada cosa es del color del cristal con que se mira“. I no, el poema no diu això . T’equivoques en dos punts.

A mi la doble creu i el que amaga em recorda el llibre Gödel, Escher, Bach, un Eterno y Grácil Bucle, com es va traduir, de manera una mica forçada, el llibre Gödel, Escher, Bach: an Eternal Golden Braid, de Douglas R. Hofstadter. Aquest llibre monumental de 882 pàgines es va escriure el 1979, el CONACYT de Mèxic el va traduir al castellà el 1982, i va ser editat a la col•lecció Metatemas de Tusquets Editores el 1987. Aquesta és l’edició que vaig llegir -no del tot- fa més de vint-i-cinc anys, i que ara rellegeixo.

El llibre és una llarga reflexió sobre paral•lelismes entre la construcció d’obres musicals de Johann Sebastian Bach, diversos dibuixos d’Escher, i una complexa reflexió sobre el teorema de Gödel, que ve a dir que tota formulació axiomàtica de teoria de números inclou proposicions indecidibles, o, més simplificadament, i dit en els meus inexactes termes, que una teoria no pot validar-se a ella mateixa. Tot, amanit amb molts diàlegs entre Aquil•les i la Tortuga, començant pel diàleg original de Zenó d’Elea, seguint pel diàleg sobre Què li va respondre la Tortuga a Aquil•les, de Lewis Carroll, i molts altres diàlegs inventats pel mateix Hofstadter.

Doncs bé, en aquest llibre hi ha una fotografia d’una peça escultòrica, un cub tallat de forma intrincada, en el que la projecció de llums cap a tres de les seves cares ortogonals genera tres ombres que dibuixen cadascuna de les inicials G, E, B. És la sublimació d’aquelles anamorfosis elementals escolars que dibuixavem, com aquella d’un mexicà que va en bicicleta.

Cub de “Gödel, Escher, Bach”

El mexicà en bicicleta…

(Anterior entrada d’aquesta sèrie: Arthur Ganson i l’eternitat)

OU DUR AL RENTAPLATS

En Pere Castells explica el veritable origen de la cuina al buit. Els germans Roca opinaven que el bacallà que cuinava la seva mare era molt bo però que seria millor que fos una mica més melós. Melositat és una característica que té a veure amb humitat, suavitat, cocció delicada, i deu ser el contrari que eixarreïment, però això de les textures no és una ciència exacte. La decisió de millorar-ho va ser intentar treballar a menys temperatura i durant una mica més de temps.

El bany Maria és un bon procediment de control de la temperatura: l’aigua va bullint a temperatura constant de 100ºC (o una mica menys en llocs elevats), i mentres quedi aigua la temperatura es mantindrà constant. Com controlar la temperatura, quan es pretén que sigui menor que 100ºC? Un altre líquid de punt d’ebullició menor no pot ser, perquè solen ser líquids tòxics o no comestibles. L’opció escollida va ser usar un bany de laboratori científic, que permet regular la temperatura, i posar els aliments dins de bosses de plàstic tancades hermèticament, com les que es fan servir per envasar al buit.

El resultat va ser espectacular. El bacallà va sortir millor que abans, i d’aquí se’n va derivar tota una llarga llista de plats. Hi ha tota una cuina basada en aquesta técnica, que es va denominar cuina al buit, encara que seria millor dir-n’hi cuina sense aire, perquè el buit no és una condició necessària per a la cocció. S’obtenen textures més subtils, gustos suaus, colors poc intensos… Si es pretenen daurats superficials, cal agafar els aliments un cop cuits i posar-los alguns segons a la planxa, o “planxar-los” per sobre.

Però no podem posar a cada cuina un bany termostàtic de laboratori, pel preu i per l’espai que ocupa. Hi ha algún aparell a casa que controli la temperatura? Per sobre de 100ºC sí: la fregidora i el forn. I per sota de 100ºC? N’hi ha tres: el forn és el més evident. El be al forn a baixa temperatura i molt de temps queda molt bé. Però també control·len a menys de 100ºC el rentaplats i la rentadora de roba. No considerem la rentadora –per ara, tot arribarà- perquè va girant i centrifugant, i no sembla una bona cosa. Però el rentaplats no mou els plats ni les cassoles, només mou l’aigua i l’aire. I d’aquí va sorgir la idea de la cuina al rentaplats.

La major part de rentaplats té quatre programes de rentat: l’intensiu, l’automàtic, l’ecològic i el ràpid. Treballen a temperaturas diferents: 70 a 75ºC; 60 a 65ºC; 50 a 55ºC; i 60-65ºC. Les temperaturas citades són les màximes a que arriben l’aigua de rentat, i l’aire d’assecament. Els temps són d’una mica més de dues hores en tots els cicles, excepte en el ràpid, que és de 30 minuts. La combinació de temperatura i temps permet la cocció en condicions variades.

Els aliments s’han de posar dins de recipients hermètics, com bosses de plàstic de buit amb cremallera de plàstic, o en recipients de vidre o de plàstic amb tanca hermética. Els recipients de plàstic tipus tupperware no són adequats perquè la tanca a pressió pot obrir-se si l’aire intern es dilata i obre la capsa. I sí, es pot cuinar mentres es renten els plats. Al final surt el menjar fet i els plats nets. Potser fa una mica de fàstic a primera vista, però a segona vista no.

Ja n’hi ha un llibre sobre aquesta qüestió: “Cocinar con el lavavajillas”, de Lisa Casali, Larousse Editorial, 2013. El llibre original és de 2011. Val 10 €. El tinc però encara no me’l miro, prefereixo inventar-ho jo.

“Cocinar con el lavavajillas” de Lisa Casali. Larousse, 2013

En el moment d’escriure això tinc el rentaplats en marxa, amb dos recipients hermètics de vidre d’un quart de litre, i un ou amb closca a cadascun. Un no conté res més que l’ou, i l’altre té aigua que el cobreix. He posat el programa intens, a 70ºC, tot i que els plats no eren gaire bruts. Tal com ja havíem demostrat a l’article “L’ou dur de l’Everest”, 65ºC són suficients per fer un ou dur, però tarda uns 45 minuts com a mínim. Veurem… Tinc una previsió molt clara del què passarà, però no la poso.

Els recipients amb els ous a la safata superior del rentaplats

************

Han passat les dues hores i vint minuts que dura el programa. Ho he deixat vint minuts més, i finalment he tret els recipients i he trencat els ous a dos plats diferents. I, efectivament, l’ou que s’ha cuinat submergit en aigua està força fet, tot i que no del tot. No és un ou dur, és un ou passat per aigua. En canvi l’ou que era al recipient amb aire està quasi totalment cru. Expliquem-ho.

Aquí hi ha diverses transmissions de calor: la resistència de l’aparell escalfa l’aigua i l’aire del rentaplats; l’aigua i l’aire del rentaplats escalfen els recipients i el que tenen dins; i l’aigua o l’aire de dins dels recipients escalfa i cou l’ou del seu interior. El coeficient de transmissió de la calor és MOLT més gran quan un cos està envoltat d’aigua que d’aire. Tot porta a explicar el que ha passat: s’ha cuit força l’ou submergit en aigua, però l’aire de dins del recipient, ni que estigui a 70ºC, no ha estat capaç de portar gaire calor a l’ou en el temps que ha tingut, i no s’ha fet.

El rentaplats és el que és, i no el canviaré. Com pot millorar la cocció dels ous? Millorant la transmissió de calor, perquè no podem augmentar ni la temperatura ni el temps d’estada. Per millorar la cocció, la única manera seria aconseguir que l’aigua i l’aire calent del rentaplats arribin més directament a l’ou. Això vol dir usar una bossa de plàstic en el que l’aliment –l’ou- toqui quasi directament el fluid calefactor. O posar l’ou directament a la safata del rentaplats, però això no ho faré, perquè l’aigua bruta tocaria directament la closca de l’ou. No crec que passés res, però fa cosa…

Ou força cuit del recipient amb aigua

Ou cru del recipient amb només aire

Al llibre que he citat, i que he obert després, posa molts exemples de menjars que es poden fer amb els diversos tipus de rentat. I quan cita els ous, diu que cal “comprovar el nivell de cocció… provant amb l’ou sencer al recipient amb aigua, o sense closca en una bossa d’envasat al buit”. O sigui que no li va anar del tot bé. De fet la recepta que posa al llibre és d’ous passats per aigua.

Per internet circula una recepta de salmó al rentaplats, que no surt al llibre. Fan el salmó amb llimona, herbes i embolicat en paper d’alumini, com allò que en diuen papillotte. Ho posen a la safata superior del rentaplats, però ha d’estar buit i, lògicament, sense fer servir detergent. Lector, podries experimentar i explicar-ho.

EXTENSIÓ 23-11-13 Estic veient la pel·licula “El hombre de Mackintosh“, deJohn Huston (1973) amb Paul Newmann, que va de presons i d’espies. A la màquina de rentar roba de la presó, a alta temperatura, fan ous durs embolicats amb mitjons…

ELS GATS QUÀNTICS

El lector coneixerà el Gat de Schrödinger, un pobre gat que Schrödinger va tancar a una cambra el 1935, i del que encara s’està discutint si és viu o és mort, perquè, que jo sàpiga, ningú ha obert encara la porta. Atès que un gat pot viure entre 16 i 18 anys, si el van posar a la cambra quan només tenia un any, el gat pot viure- tenen set vides – fins el 2046 com a mínim, si té prou menjar i aire. Per tant, encara tenen temps per seguir pensant si és viu o és mort… Com que la crueltat animal és inacceptable, fins i tot en els gats imaginaris, ara alguns llibres de text tanquen el gat en una cambra, un material radiactiu i una ampolla de llet en lloc d’un verí. Així, si té lloc la desintegració radiactiva, el detector trencarà l’ampolla de llet. Els dos estats del gat seran, doncs, en aquesta interpretació, el gat alimentat o el gat famolenc. ..

Esquema de l’experiment del gat d’Schrödinger

Il·lusió òptica: DEAD o ALIVE?

Frederick Pohl va redactar el 1965 una novel•la sobre l’arribada de gats quàntics a la terra, provinents d’universos paral•lels. Però això era una novel•la. Ara existeixen. El NIST (National Institute for Standards and Technology dels EEUU ha generat una tècnica basada en polsos de làser ultraràpids, que permet separar els fotons parells dels senars, i a aquest conjunt de fotons n’hi diuen gat òptic de Schrödinger. És una forma de llum de propietats diferents a la llum ordinària o a la llum làser. Aquesta nova forma de llum, apart del coneixement que aporta, donarà noves perspectives a l’aplicació dels principis quàntics a problemes físics reals: informàtica quàntica, criptografia quàntica, interferometria, …

Em voldria referir a un altre gat amb probable comportament quàntic: el Gat de Cheshire. Com és ben conegut, aquest gat apareix a l’Alícia al País de les Meravelles, i segons el llibre, té la propietat de tornar-se invisible, conservant només el somriure. Pot aparèixer on li sembli. Els dibuixos de Tenniel de l’Alícia sempre representen el somriure amb la boca, incloses les dents.

El Gat de Cheshire evanescent, segons Tenniel.

La invisibilitat no és una característica intrínsecament quàntica. Hi ha peixos gairebé invisibles, perquè tenen el seu cos transparent. A la pel•lícula “L’home sense ombra” (Hollow Man, 2000, de Paul verhoeven) Kevin Bacon es transformava en home invisible, però l’explicació “científica” era lligada a canvis d’estructura molecular de les proteïnes deguts a un sèrum que a efectes quàntics. Les curioses propietats del Gat de Cheshire van ser estudiades des de la física quàntica per eminents científics, i hi ha algunes publicacions sobre el tema.

Però és millor tenir-ne evidències observacionals. El 1951 Disney va presentar la pel•lícula sobre la novel•la de Lewis Carroll, i allà es veu clarament que el Gat de Cheshire té propietats probablement quàntiques. Observa el video adjunt, cap a 1min 30s.
http://www.youtube.com/watch?v=lUnqbBgYZmI (anglès)
http://www.youtube.com/watch?v=ha9b0c4ggZI (castellà)

El gat invisible però real, amb massa perquè se li noten les petjades al terra, circumvolta alhora l’Alícia. O bé el gat s’ha escindit en dos –no ho sabem perquè no ho veiem, però segueix parlant- o bé presenta l’efecte de difracció típic de la llum, però que també presenten els electrons i, en principi,qualsevol partícula. El gat passa simultàniament per tots dos costats de l’Alícia, i es torna visible després. No és efecte túnel, no són fenòmens relativistes… Coneixien els il·lustradors de Disney les discussions sobre mecànica quàntica? A moltes pel·lícules de Disney d’aquell temps hi havia al·lusions al surrealisme, somnis, tecnologia, efectes visuals molt notables… Disney i Dalí eren amics, havien col·laborat fins el 1948 i Dalí ja tenia al cap moltes de les paradoxes de la ciència moderna.

Els teòrics ens haurien de donar un cop de mà.