TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 2

15/09/2012

(El texto en castellano está al final del texto en catalán)

CATALÀ

Resum del post anterior. Hi ha cinc models químics que poden ser anàlegs a les relacions Catalunya – Espanya: barreja amb poques interaccions, emulsió, gel, dissolució, i combinació química. Quin és el més adequat?

En pocs àmbits de la vida és més certa la quarteta de don Ramón de Campoamor, poeta i diputat:

En este mundo traidor
nada es verdad ni es mentira
Todo es según el color
del cristal con que se mira

Acceptant que tingui raó la quarteta, quins són els vidres amb els que es miren les coses? L’experiència pròpia, l’entorn inmediat familiar i d’amistats, i els mitjans de comunicació.

La increïble dissociació entre els mitjans de comunicació espanyols i catalans, deguda a les dependències polítiques i ideològiques, genera uns “vidres” que provoquen visions molt diferents. Creiem els catalans que la visió des de Catalunya és notablement més plural , perquè tots els mitjans espanyols arriben a Catalunya i només escassíssims mitjans catalans arriben a la resta d’Espanya. A més, hi ha l’experiència pròpia de la constatació de la distorsió de la realitat catalana que es fa a certs mitjans d’abast estatal. Això és una segona font de generació de perspectives diferents. Finalment, la inusitada incapacitat d’autocrítica, i el tacticisme dels polítics d’ambdós àmbits, provoquen la radicalització de postures.

Anem a la química. Es pot identificar de quin tipus és un determinat sistema segons quina sigui l’energia necessària per aconseguir la separació dels seus components, perquè aquesta energia és precisament la mateixa que fa que el sistema estigui unit. Separar dues molècules d’un gas no requereix cap energia, ja estan separades. Per tant, podem descartar que les relacions Catalunya – Espanya es puguin representar amb el model de barreja de gasos.

El model emulsió. Una molècula que formi part d’una goteta d’oli d’una emulsió està unida a les altres molècules amb forces molt febles, de Van der Waals. I la goteta d’oli és unida a l’aigua amb forces força febles també, només degudes als enllaços febles de les molècules de tensioactiu que, de forma precària, es posen a la interfase aigua – oli. De fet, les emulsions són sistemes termodinàmicament inestables, i només es poden estabilitzar aparentment per raons cinètiques. Però al cap del temps, es separen. Podria ser aquest un model Catalunya-Espanya? És atractiu imaginar-ho. Si el model fos correcte, una majoria independentista al parlament català –un canvi de pH del medi- i un referèndum serien suficients per proclamar la independència: trencament de l’emulsió, i dues fases separades, i el conjunt seria més stable que abans. Però no sembla tan fàcil, perquè això no seria acceptat tan facilment per Espanya. El model emulsió potser seria vàlid per al Quebec, o per a Escòcia, però no per aquí. Penso que aquest model, que molts independentistes imaginen com a correcte, no és realment una bona explicació del que passa entre Catalunya i Espanya.

El model gel. El model de gel, dues estructures contínues interpenetrant-se, potser seria l’adequat per a Txecoslovàquia, on es van separar amistosament –més o menys- Txèquia i Eslovàquia, realitats nacionals de magnituds no excessivament diferents, i que havien estat unides poques dècades abans. En aquest model la separació és possible, una mica més complicada que en el cas anterior. Tampoc és el nostre cas.

El model dissolució. Catalunya està dissolta a Espanya? Les partícules d’una dissolució –ions, en el cas de les sals, àcids o bases- tenen una important interacció amb les molècules del dissolvent. Normalment, en dissoldre un solut en aigua, es desprèn una important quantitat de calor, cosa que vol dir que la dissolució és un sistema més estable que el solut i el dissolvent per separat. Aquesta quantitat de calor és la que s’ha de subministrar a la dissolució per poder separar-ne els components novament. Aquesta quantitat d’energia és molt superior a la involucrada en les emulsions. Al meu entendre, aquest model s’acosta una mica més a la realitat, atès que les interaccions solut-dissolvent són molt fortes i difícils de trencar.

El model combinació. Jo penso que, avui per avui, el model químic més precís per descriure Espanya, l’estat espanyol, no és el de cap dels anteriors, sinó el model combinació, Una combinació és una substància química constituida per àtoms diferents units entre ells amb força energia formant molècules, ions o macroestructures. Els metalls, els grans cristalls covalents com el quars, o els ions com el sulfat, el nitrat o el fosfat, l’aigua o l’amoníac són exemples de combinacions. En aquest model un d’aquests àtoms constituents de la substància Espanya és, obviament, Catalunya, que pel fet de formar part d’una d’aquestes estructures no té les propietats que tindria si n’estés fora: el sofre té unes propietats, però el sofre de l’ió sulfat no hi té res a veure. No dic que m’agradi aquest model, dic que penso que és el model més proper a la realitat política actual. És l’escenari més difícil de tractar, si es pensa en termes de separació. Separar un àtom d’una molècula és destruir la molècula, i normalment requereix posar en joc grans quantitats d’energia per a assolir la separació. El resultat de la separació és dues –o més- substàncies diferents de la inicial.

El model que cada persona té al cap i que li explica el que ell s’imagina que és la realitat pot ser qualsevol dels descrits, i altres que no hem posat. No se sap quanta gent imagina cada model, perquè no s’ha preguntat mai directament, i només hi ha evidències indirectes basades en enquestes, resultats electorals i assistència a manifestacions. Particularment penso que molta gent independentista té una visió emocional describible com a “model emulsió“, i en canvi els que han pensat en posar realment a la pràctica estratègies independentistes pensen el en “model combinació“. Si mirem l’opinió pública espanyola, al menys tal com jo la veig des de Catalunya, jo diria que abrumadorament es considera el “model combinació” com el que descriu – i hauria de seguir descrivint- la realitat espanyola.

Hi ha alguna possibilitat de fer un full de ruta independentista compatible amb el “model combinació“? Cal distingir entre els aspectes termodinàmics i els cinètics.

Continuarà, en principi.

Resumen del post anterior. Hay cinco modelos químicos que pueden ser análogos a las relaciones Cataluña – España: mezcla con pocas interacciones, emulsión, gel, disolución y combinación química. ¿Cuál es el más adecuado?

En pocos ámbitos de la vida es más cierta la cuarteta de don Ramón de Campoamor, poeta y diputado:

En este mundo traidor
nada es verdad ni es mentira
Todo es según el color
del cristal con que se mira

Aceptando que tenga razón la cuarteta, ¿cuáles son los cristales con los que se miran las cosas? La experiencia propia, el entorno inmediato familiar y de amistades, y los medios de comunicación.

La increíble disociación entre los medios de comunicación españoles y catalanes, debida a las dependencias políticas e ideológicas, genera unos “cristales” que provocan visiones muy diferentes. Creemos los catalanes que la visión desde Cataluña es notablemente más plural , porque todos los medios españoles llegan a Cataluña y sólo escasísimos medios catalanes llegan al resto de España. Además, existe la experiencia propia de la constatación de la distorsión de la realidad catalana que se hace en ciertos medios de alcance estatal. Esto es una segunda fuente de generación de perspectivas diferentes. Finalmente, la inusitada incapacidad de autocrítica, y el tacticisme de los políticos de ambos ámbitos, provocan la radicalización de posturas.

Vayamos a la química. Se puede identificar de qué tipo es un determinado sistema según cuál sea la energía necesaria para conseguir la separación de sus componentes, porque esta energía es precisamente la misma que hace que el sistema esté unido. Separar dos moléculas de un gas no requiere ninguna energía, ya están separadas. Por lo tanto, podemos descartar que las relaciones Cataluña – España se puedan representar con el modelo de mezcla de gases.

El modelo emulsión. Una molécula que forme parte de una gotita de aceite de una emulsión está unida a las otras moléculas de aceite con fuerzas muy débiles, de Van der Waals. Y la gotita de aceite está unida al agua con fuerzas también bastante débiles, sólo debidas a los enlaces débiles de las moléculas de tensioactivo que, de forma precaria, se ubican en la interfase agua – aceite. De hecho, las emulsiones son sistemas termodinàmicament inestables, y sólo se pueden estabilizar de forma aparente por razones cinéticas. Pero al cabo de un tiempo, se separan. ¿Podría ser este un modelo Cataluña-España? Es atractivo imaginarlo. Si el modelo fuera correcto, una mayoría independentista en el parlamento catalán –un cambio de pH del medio- y un referéndum serían suficientes para proclamar la independencia: rotura de la emulsión, y dos fases separadas, con el conjunto más estable que antes. Pero no sería tan fácil, porque esto no sería aceptado tan facilment por España. El modelo emulsión quizás sería válido para el Quebec, o para Escocia, pero no aquí. Pienso que este modelo, que muchos independentistas imaginan como correcto, no es realmente una buena explicación de lo que pasa entre Cataluña y España.

El modelo gel. El modelo de gel, dos estructuras continuas interpenetrándose, quizás sería el adecuado para Checoslovaquia, donde se separaron amistosamente –más o menos- Chequia y Eslovaquia, realidades nacionales de magnitudes no excesivamente diferentes, y que habían sido unidas a la fuerza pocas décadas antes. En este modelo la separación es posible, más complicada que en el caso anterior, pero tampoco es nuestro caso.

El modelo disolución. ¿Está Cataluña disuelta en España? Las partículas de una disolución –iones, en el caso de las sales- tienen una importante interacción con las moléculas del disolvente. Normalmente, al disolver un soluto en agua, se desprende una importante cantidad de calor, lo que quiere decir que la disolución es un sistema más estable que el soluto y el disolvente por separado. Esta cantidad de calor es, como mínimo, la que se tiene que suministrar a la disolución para poder separar los componentes nuevamente. Esta cantidad de energía es muy superior a la involucrada en las emulsiones. En mi opinión, este modelo se acerca algo más a la realidad, dado que las interacciones soluto-disolvente son relativamente fuertes y difíciles de romper.

El modelo combinación. Yo pienso que, actualmente, el modelo químico más preciso para describir España, el estado español, no es ninguno de los anteriores, sino el modelo combinación. Una combinación es una sustancia química constituida por átomos diferentes unidos entre ellos con bastante energía formando moléculas, iones o macroestructuras. Los metales, los grandes cristales covalentes como el cuarzo, o los iones como el sulfato o el fosfato, el agua, el benceno, el colesterol o el amoníaco son ejemplos de combinaciones. En este modelo uno de estos átomos constituyentes de la sustancia España es, obviamente, Cataluña, que por el hecho de formar parte de una de estas estructuras no tiene las propiedades que tendría si estuviese fuera de la combinación: el azufre tiene unas propiedades, pero el azufre del ión sulfato no tiene nada que ver. No digo que me guste este modelo, digo que pienso que es el modelo más cercano a la realidad política actual. Es el escenario más difícil de tratar, si se piensa en términos de separación. Separar un átomo de su molécula es destruirla, y ello normalmente requiere poner en juego grandes cantidades de energía. El resultado de la separación es dos –o más- sustancias diferentes de la inicial.

El modelo que cada persona tiene en su cabeza y que le explica lo que él se imagina que es la realidad puede ser cualquier de los descritos, y otros muchos. No se sabe cuánta gente imagina cada modelo, porque no se ha preguntado nunca directamente, y sólo hay evidencias indirectas basadas en encuestas, resultados electorales y asistencia a manifestaciones. Particularmente pienso que mucha gente independentista tiene una visión emocional describible como el “modelo emulsión”, y en cambio los que han pensado en poner realmente en práctica estrategias independentistas piensan el en “modelo combinación“. Si miramos la opinión pública española, al menos tal como yo la veo desde Cataluña, yo diría que abrumadorament se considera el “modelo combinación” como el que describe –y que tendría que seguir describiendo- la realidad española.

¿Hay alguna posibilidad de trazar una hoja de ruta independentista compatible con el “modelo combinación“? Hay que distinguir entre los aspectos termodinámicos y los cinéticos.

Continuará, en principio.


PROBLEMA DE LÒGICA A RENFE

11/08/2012

Sense comentaris. Fa anys que aquests cartells hi són.


CIÈNCIA ALS BARS: PERNIL, SULFÚRIC I ALTRES PRODUCTES NATURALS.

03/03/2012

María Docavo, d’Almeria, em va convèncer perquè participés en una sessió del seu projecte “Ciencia en bares“. Consisteix en una xerrada en un bar, sobre algun tema científic, en un ambient informal, amb cerveses o gin-tonics a la mà, interactivitat, preguntes i molta espontaneïtat. I sense projeccions de powerpoint ni similars. El Club de la Comèdia en el bar Demodé, a les 22:00 del 24-2-2012. Em vaig sentir Buenafuente o Lenny Bruce

La xerrada tenia per títol: “Jamón, sulfúrico y otros productos naturales“. Aquest títol l’havia usat ja per primer cop a una xerrada en ocasió de la Setmana de la Ciència, a Igualada. Ara n’he renovat bona part dels continguts. Presento a continuació el resum, de forma succinta i esquemàtica. Falten els comentaris irònics. Les imatges eren el meu índex, però no les vaig projectar.

1. La terminologia de la publicitat no és científica sinó solament evocadora o suggeridora. Fruit de la fama de Madame Curie en inventar la quimioteràpia, la radioactividad es va convertir en un element publicitari, i s’afegien substàncies radioactives a cosmètics, pastes de dents, xocolates, supositoris…. Les aigües minerals fins a la meitat del segle XX destacaven que eren radioactives, i ho eren alguna cosa, efectivament. Ni abans guarien per ser-ho ni ara- que ho segueixen sent- matarien si ho indiquessin en la publicitat.

2. Els valors del consumidor són múltiples i contradictoris: es busca la salut en la menjar, es desconfia de la tecnociència, s’exigeix seguretat a ultrança i risc zero, es busca el natural, l’equilibrat, el tradicional, però també l’ètnic, l’exòtic, el nou, el fàcil, el simple, el disponible, el personalitzat, el sofisticat. Valors contraposats contradictoris, però que no se satisfan amb el mateix producte ni en el mateix moment, i així es redueix la contradicció

3. Els fabricants de productes alimentaris responen amb gammes de productes variades, modificant les tecnologies, intentant reduir el nombre i quantitat d’additius, i, sobretot, atribuint al producte propietats que, sense ser falses, espremen al màxim els límits tolerats de la publicitat. Juguen amb el doble sentit científic i quotidià de moltes de les paraules.

4. La publicitat del nou pa Bimbo sense additius i amb Eduard Punset és un bon exemple que la indústria va a vendre: Bimbo té la seva línia de pa sense additius, i la seva línia de pa amb additius. Sense problemes de consciència: si Bimbo cregués que els additius són dolents, no vendria la resta de la gamma de pans, penso jo.

5. Santi Santamaría, en el seu llibre “La cocina al desnudo” afirmava entre altres coses: “Cal transformar els productes sense destruir-los, mantenint o potenciant el seu sabor“. És que no es pot coure o rostir la carn? Es destrueix en part. Cal potenciar el seu sabor a carn crua?. Afirmació buida de contingut.

6. Segueix S. S.: “Cal evitar substàncies químiques alienes al producte“. Cal deixar de salar? No es pot tirar vinagre ni oli?. Afirmació buida de contingut

7. Segueix S. S.: “Cal usar productes locals“. En el seu restaurant de Dubai només usava peix del Golf Pèrsic, dàtils i derivats de la llet de camella?. Res més? Afirmació buida de contingut.

8. Segueix S. S.: “Cal usar només productes naturals“. Què és un producte natural? Segons el diccionari de la RAE, “Natural: Pertanyent o relatiu a la naturalesa, o conforme a la qualitat o propietat de les coses“. Són dos conceptes diferents. Una maduixa és natural perquè es troba en la naturalesa, i un iogurt és natural no perquè es troba en la naturalesa, sinó perquè té la composición originària dels iogurts, i no porta sabors, ni trossets de res.

9. En la figura hi ha un esquema sobre un procediment industrial per fer sulfúric: s’usa només sofre, aire i aigua. Els tres són, o poden ser, productes naturals. En l’altra figura hi ha un procediment per elaborar un pernil: s’usa només sal, aire i aigua (tres, com en el sulfúric) i una pota de porc. Són tots dos naturals? Són tots dos artificials? Què importa, com els qualifiquem. Són útils.

10. Si es penja una pota de porc d’un pal, es podreix i no es converteix en pernil. És l’enginy humà el que, mitjançant entorns i processos adequats, aconsegueix passar de pota de porc a pernil: artificialitzem una peça anatòmica d’un animal (en principi, natural) i ho convertim en pernil, que no existeix en la naturalesa.

11. Evidentment no tot el natural és bé (zitzània, tabac, tsunamis,…) ni tot el que és artificial és dolent (aspirina, ulleres, llum elèctrica). A més, som artificials de forma natural: l’espècie humana ha après a artificialitzar el seu entorn per fugir de la naturalesa hostil, per perllongar la vida, per fer-la més còmoda, per conservar els aliments… i la cultura transmet els aprenentatges assolits a generacions posteriors, que neixen en el si de la civilització. És natural per a nosaltres néixer, créixer i educar-nos en un entorn artificial.

12. El concepte de “natural” és avui, en bona part, una estratègia publicitària no basada en evidències, com els termes “alimento complet” o “aliment equilibrat“, Com abans s’apel•lava a la radioactivitat. Les legislacions dels països limiten fins a on poden l’abús de termes ambigus, però no és tan fàcil

13. Quan Ferran Adrià va acabar el seu discurs d’acceptació del doctorat honoris causa que li va atorgar la meva universitat, va acabar amb la frase: “La Química també alimenta l’ànima“.

14. Més detalls: “Química, naturalment“.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


L’HOME SENSE ATRIBUTS. DIGITAL I ANALÒGIC

14/01/2012

Robert Musil (Klagenfurth, Austria 1880 – Ginebra, Suïssa 1942) va ser un escriptor que abans havia estudiat per a militar, i després es va graduar en enginyeria, i posteriorment va fer un doctorat en psicologia experimental. Jo, de jove, havia vist una pel•lícula “d’art i assaig” sobre una de les seves primeres novel•les: “El jove Törless“, sobre la vida dels joves a una acadèmia militar, que deixa per terra. La seva obra monumental és “L’home sense atributs” (Der Mann ohne Eigenschaften), que va començar el 1930 i va deixar inacabada. Jo estic llegint a trossos, des de fa cinc anys, la traducció al castellà de l’edició “definitiva i completa”, amb el text fixat, trossos de capítols… que en total té 1555 pàgines. I és inacabada! (Seix Barral, 2006. Traducció de José M. Sáenz). No es pot dir que sigui una novel•la, sinó una gran reflexió sobre tot: política, psicologia, relacions socials, novetats científiques. Em costa molt de llegir, però com que l’argument és molt escàs i del que es tracta és de llegir els pensaments, ho agafo més com un llibre de cites i de pensaments que com una novel•la. Estic a la meitat encara no.

D’aquesta diem-ni novel•la en trec alguna frase, que a vegades faig servir en coses que escric. La primera que vaig manllevar va ser “sabía tan mal como pan mojado con perfume“. L’aplico a l’alta gastronomia, que fa a vegades associacions impossibles o sorprenents.

Reprodueixo un llarg paràgraf sobre les caramboles de billar, amb una reflexió sobre la capacitat de predicció de la ciència:

Yo nunca he jugado al billar pero sé cómo se hace carambola, cómo se puede trucar y lanzar la bola con efecto picándola lateralmente por la izquierda o por la derecha, por arriba o por abajo; sé cómo se consigue el encuentro de bola llena y de media bola, el pelo y el remache, y muchas otras variaciones. Graduando cada uno de estos elementos se pueden conseguir infinidad de combinaciones. Puesto a comprobarlo teóricamente, necesitaría tener presente no sólo las leyes de la matemática y de la mecánica de los cuerpos sólidos, sino también las de la elasticidad; debería conocer los coeficientes del material y el influjo de la temperatura; tendría que posees los más sensibles sistemas de medidas para la coordinación y gradación de los impulsos motores; mi valoración de la distancia debería tener la precisión de un nonio, mi rendimiento combinador tendría que ser más rápido y seguro que una regla de cálculo. Esto sin contar el margen de fallos, el de dispersión y la circunstancia de que el fin de la exacta coincidencia de las dos bolas no es inequívoco, sino que está constituido por un grupo de datos dispuestos en cantidad suficiente alrededor de un término medio.
(…)
Ya ve, pues, que yo debería poseer muchas aptitudes y hacer cosas que me son imposibles. Usted tiene de matemático, sin duda, lo suficiente para darse cuenta del ingente trabajo que supondría calcular de esta forma, aunque no fuera más que la trayectoria de un simple lance de carambola. Sin embargo, me aproximo a la mesa de billar (…) y, sin poner mucho esfuerzo en examinar la situación, tiro y el problema se resuelve. ¡Otro tanto sucede en la vida infinidad de veces!. La política, el honor, la guerra, el arte, todo lo trascendente de la vida se consuma más allá de la razón. La grandeza de la persona está enraizada en lo irracional
“.

Als anys 30, quan Musil va escriure això, Einstein ja havia fet tot el seu treball principal, Planck, Bohr i Heisenberg havien assentat les bases de la mecànica quàntica i el principi d’incertesa, de Broglie havia creat la mecànica ondulatòria amb la dualitat ona-partícula, … i Hitler era a punt de ser nomenat canceller d’Alemanya.

Musil veu que la modelització matemàtica, eina que pretén predir el comportament de les coses, té el problema del gran nombre de variables que intervenen en un fenomen qualsevol, la dificultat de conèixer la influència de cada variable per separat en el sietema global, i el coll d’ampolla que representa la resolució matemàtica de l’enorme sistema d’equacions que es deriva de tota predicció no elemental. La ciència del segle XX ha anat permetent avançar en tots tres aspectes. Especialment l’aparició dels ordinadors digitals i la seva capacitat de processament de grans quantitats de dades van fer que el coll d’ampolla del càlcul es tornés molt més ample, i que avui no sigui ja normalment una limitació, excepte en la modelització de sistemes amb enormes cabals de dades -meteorologia- o sistemes molt oberts –dinàmiques gravitacionals. Musil és conscient de les limitacions quan cita com a procediment de càlcul el regle de càlcul, del que un dia haurem de parlar: naturalment guardo els tres regles de càlcul que jo he tingut, entre 1966 i 1972. D’aquell temps (1974) és la meva primera calculadora científica de butxaca, una Sinclair Scientific, que no sabia posar les comes decimals i havies d’estimar on anava.

El text de Musil apunta també a un altre dels problemes de la modelització física: la incertesa dels resultats i de les mesures. No crec que Musil pensés en el principi d’incertesa de Heisenberg, sinó més aviat en les limitacions dels sistemes físics: boles que no són perfectament esfèriques, contactes entre el tac de billar i la bola que no impacta en un punt matemàtic sinó en una petita superfície.

El jugador de billar no fa cap càlcul, es basa en la seva intuició i la seva experiència, i fa la carambola. Musil –o el traductor- afirma que aquest comportament és “irracional”. Potser seria millor dir que és a-racional, en el sentit de que no es basa en càlculs racionals, però un cert raciocini sí que hi ha, encara que no expressat en equacions. Si és difícil reduir el món físic a models matemàtics , més ho és la modelització de la ment humana. Es van fent progressos, i les neurociències saben ara coses que fa deu anys eren totalment desconegudes. Però sembla que és lluny encara el moment en que quedaran totalment aclarides les relacions entre els instruments de percepció –els ulls- , la valoració i imatge mental de la situació –posició de les boles en estimació tridimensional-, proposta d’acció amb el tac –tipus de carambola desitjada, trajectòria estimada, punt d’impacte del tac a la bola, força requerida…- i l’execució de l’acció –ordre del cervell als músculs que intervenen en l’acció.

Una de les primeres lliçons que s’haurien de donar a les matemàtiques i a la física, i que de fet es donen sense fer-ne prou èmfasi, és la diferència entre comptar i mesurar. Comptem unitats discretes, però mesurem variables físiques, i ho fem amb instruments que ens donen decimals aproximats, sigui perquè els interpolem nosaltres amb la vista quan mesurem longituds amb un metre flexible, o tamperatures amb un termòmetre de mercuri o d’alcohol, o sigui perquè l’instrument interpola per nosaltres i arrodoneix el senyal elèctric – continu- d’una mesura de temperatura al decimal més proper. El mon digital que ens envaeix ens pot fer pensar en una falsa exactitud, però és una visió falsa. “Digital” vol dir “expressat amb digits“, i que avança per impulsos discrets, d’un en un, com en un rellotge digital. E es contraposa a “analògic“, que vindria a ser “mesurat i interpolat d’una magnitud contínua“, com seria la lectura de les hores i els minuts d’un rellotge de busques (però no la busca segundera, que avança per impulsos diem-ni digitals).

Molts jocs i esports són analògics: el billar, però també el futbol, la petanca, el golf, el tènnis; i el mikado –palets que s’han d’anar treient sense moure els altres – el terratrèmol –peces que s’han d’anar treient d’una estructura sense que caigui tota- o l’akrobat, en que s’ha d’anar fent estructures complexes sense que caiguin. O un castell de cartes. En canvi, són jocs digitals el parxís (daus i caselles), les cartes de qualsevol tipus (un nombre determinat de cartes i un nombre finit de possibles combinacions), els escacs, …

L’aspecte interessant és que analògic i digital convergeixen a la pràctica, a escala humana. Per més digital que sigui el joc d’escacs, i per tant, finit el nombre de possibles jocs a jugar, l’enormitat del nombre fa que segueixi essent interessant jugar-hi, perquè no et caben al cap tantes possibilitats. I en això convergeix amb els jocs analògics, en que la impossibilitat de controlar totes les variables els dóna la impredictibilitat. Un granet de sorra pot fer que perdis a la petanca, o un bri d’herba que la bola no entri al forat. Es podria jugar en superfícies perfectament llises i amb boles més perfectes, i el joc seria més predictible. Però, quin interés tindria?


SOM EL QUE FEM? SOM EL QUE MENGEM?

23/09/2011

El FC Barcelona i la Fundació SHE han engegat una campanya, amb la imatge de Gerard Piqué quan era més jove, on hi figura l’eslogan “Som el que fem. Som el que mengem“. A veure si puc convèncer el lector de que aquesta frase és buida de contingut i obre la porta a demagògies i errades que porten a llocs molt llunyans del que la campanya vol.

La Fundació SHE (Science, Health, Education) liderada pel Dr. Valentí Fuster, té per objectiu, amb aquesta campanya, fomentar bons hàbits nutricionals i esportius per tal que els nens i els joves facin exercici, mengin menjar adequat i es freni la pandèmia d’obesitat infantil i juvenil que, amb les seves seqüeles, serà una plaga dels propers anys. Coïncideix la campanya amb l’estratègia NAOS del Ministeri de Sanitat, que persegueix objectius similars.

Però, calia dir que som el que fem, i que som el que mengem?

Som el que mengem. Menjo pastanagues i, per tant, som pastanagues. Mengem carpaccio de vedella i som carpaccio de vedella. Bestiesa.

Ah, que és una metàfora. Que no vol dir “som el que mengem” sinó que vol dir que si no mengem bé, no estarem bé. Doncs si vol dir això, digui-ho, sisplau.

I, què és menjar bé? Doncs aquí, ja depèn de qui escoltem. L’eslogan “Som el que mengem” l’han usat els activistes antitransgènics. És que la campanya pretén que no mengem transgènics? Doncs ja ho han aconseguit, perquè no en mengem. A Espanya, ni que estigui autoritzat, cap empresa posa OMG als seus preparats, i no es venen OMG al mercat. La insulina dels diabètics, sí que és de bacteris transgènics.

Menjar bé serà menjar menjar ecològic, que a vegades també usen el mateix eslogan? Tampoc, perquè menjar cada dia per dinar una ecològica hamburguesa de 250 g amb mig quilo d’ecològiques patates i un litre de suc d’ecològica fruita o de biodinàmic vi, i un ecològic gelat topped amb mig litre d’ecològica nata d’una ecològica llet no serà tampoc menjar bé. Ni que sigui menjar local, ni de quilòmetre zero, ni de comerç just. La campanya tampoc vol dir això.

Què és, doncs, menjar bé? El Dr. Fuster, en els seus llibres, i la major part de metges i dietistes ho deixen ben clar: menjar bé és menjar una mica de tot, res en excés, sense saciar-se, de temporada en el possible, fruita i verdura fresques, poc processat, menys carn que ara, més fruites i verdures que ara, més cereals que ara, menys dolç, fugir de dietes-miracle, …
Per què han hagut d’anar a agafar un eslogan amb connotacions tan esbiaixades?

No valdria la pena comentar l’altre eslogan. Som el que fem. Faig parets, sóc un paleta. Trivial.

Però no, també és una metàfora. Vol dir que si fas un exercici adequat, seras una persona sana.

Es veu que si no poses un eslogan enrolladet, colegui, emocional i buit de contingut ja no es pot fer una campanya com cal.

Quin eslogan podriem inventar? No és fàcil fer eslogans. Serem demà segons el que mengem avui. No, aquest segons al mig no va.

Abans ho deien d’altres maneres: Tal faras, tal trobaras. Tan moral com els de la campanya actual, però més cert. Carn fa carn i vi fa sang. Més brutal. Fals, però al menys concretaven…


BREU DICCIONARI DE QUÍMICA

05/07/2011

El passat 27 de juny la Vanguardia va incloure un suplement dedicat a la Facultat de Química de la UB. A més dels articles d’autoestima habituals en aquest tipus de literatura publicitària, que per a això es fan, hi van incloure un petit text meu redactat per a l’ocasió, i que em plau de reproduir aquí.

BREU DICCIONARI DE QUÍMICA

químic Titulat en Química o que n’exerceix la professió

químic/a Que té relació amb la química. Enginyeria química; laboratori químic; producte químic.

química Additiu, especialment l’afegit per ocultar defectes. Aquest vi porta química

química Professió que aplica els principis de la Química a la fabricació de productes o materials o a l’anàlisi de qualsevol substància en qualsevol camp

química Indústria química. El meu fill treballa a la química.

química Titulada en Química o que n’exerceix la professió.

química Afinitat entre persones. Amb la Maria hi tinc química

-química Terminació dels noms de ciències o procediments derivats de la Química. Fotoquímica; bioquímica; electroquímica.

Química Titulació o assignatura que educa en Química.

Química Part de la Física que estudia les propietats de les substàncies i llurs interaccions entre elles i amb l’energia.

química física Part de la Química que estudia els fonaments de les propietats de les substàncies.

química nuclear Part de la Química que, segons Adolfo Suárez, no pot ser explicada en català.

química química Part de la Química que estudia la reactivitat de les substàncies, per oposició a la química física.

quimio- Prefix que indica la relació d’un terme amb la Química. Quimioteràpia, quimiofòbia.

quimiofòbia Sentiment irracional d’aversió o por a la Química, als productes o a les indústries químiques. Té difícil tractament.

Tot és Química Eslògan que destaca que fenòmens i productes quotidians són explicats o obtinguts aplicant la Química. El contraeslògan No tot és Química destaca que no sempre és la Química la ciència rellevant en l’explicació dels fenòmens.


LA QUIMERA DE CRÉIXER

01/07/2011

Dos dels darrers llibres que he llegit concideixen en la necessitat de que agafi les regnes del pensament una nova aristocràcia. El llibre de Jordi Llovet, ja comentat a aquest blog, i el llibre de Ramon Folch, “La quimera de créixer” de La Magrana (Maig 2011), i que té com a subtítol “La sostenibilitat en l’era postindustrial“. Des de perspectives molt diferents, però coincidents en el diagnòstic: falta gent que sàpiga pensar, i que els seus pensaments siguin la guia per orientar el pensament social, i que els polítics orientin les seves opinions, propostes i decisions de govern a la llum de pensaments fonamentats, no populistes ni demagògics, no basats en llocs comuns ni en ideologies obsoletes. Els nous aristòcrates serien els pensadors, líders d’opinió pels seus mèrits –meritocràcia- i no per la seva nissaga familiar, pels seus ascendents polítics ni per la seva ideologia.

I, quines són les idees de Ramon Folch, les brillants idees, exposades clarament en el seu llibre? El títol ja ho apunta: hi resumeix el seu pensament sostenibilista, que inclou idees socioambientals, econòmiques, tècniques i científiques. A partir de constatacions i evidències expressades pels científics –la contaminació local, i després la contaminació global, l’efecte hivernacle i el seu derivat, el canvi climàtic, Folch disecciona aspectes específics del problema global, que resumeix en una frase: La biosfera diu prou.
Des d’una perspectiva que jo veig antropocèntrico-escèptica, un reflex de les idees de Margalef, s’hi analitza el problema de la crisi energètica, crisi per esgotament de les energies fòssils, per la dificultat que les renovables satisfacin la demanda creixent i per la necessitat de reduir la quantitat d’energia que les nostres societats demanen. Es dedica bona part del llibre a la sostenibilitat urbana i del territori, amb idees sobre gestió de l’aigua, sobre la funció de la pagesia, sobre el verd urbanístic, sobre la planificació de la urbanització…

Per cert que, escrupolós amb la terminologia,amb molta precisió no parla d’energies renovables sinó de fonts renovables d’energia. Com molt bé diu, l’energia no es renova, perquè un cop s’usa –un cop ha fet el seu treball, i mai millor dit- , ja ha passat, i el que es renova és la disponibilitat de més energia, però aquella, la que s’ha usat, no es renova. L’energia no es renova… i l’entropia va augmentant.

Veig una limitació en el llibre. Queda clar que les nostres societats post-industrials han de deixar de créixer, han de reduir la seva despesa energètica, han de gestionar millor l’aigua, han de gestionar millor el territori. Tot això es detalla amb idees concretes, realitzables amb costos assumibles. Però alguns dels problemes que el llibre aborda són d’abast mundial. Què fer amb el creixement de països emergents o ja emergits del tot, com la Xina, l’Índia, el Brasil… Amb creixement demogràfic, amb creixement de la despesa energètica per capita, amb requeriments de primeres matèries per a la satisfacció de llurs necessitats de transport, de confort, d’aliments…

Què en diu el sostenibilisme de com abordar a escala planetària el problema? Hi ha un pensament sostenibilista mundial amb propostes més enllà de proclames altermundistes?

Llegeix el llibre.


EL POBLE VOL QUE PACTEM, L’OPERACIÓ SORTIDA I LA CÀMERA DE FOTOS

01/06/2011

Cada cop que es coneix el resultat d’unes eleccions hi ha comentaristes i polítics que afirmen, per exemple, que “el poble vol que pactem“, o que “els electors ens demanen que fem un canvi de rumb“, o que “els catalans han dit prou“, i altres vaguetats del mateix estil, referint-se sempre a col•lectius genèrics. Com a argument retòric pot passar, però la imatge que es desprèn de les frases és la de que hi ha un “poble“, o uns “electors” en conjunt, quan aquests conjunts són la suma de una gran quantitat de vots individuals, cadascun pres en decisió personal i secreta sense comunicar-se amb la resta.

Aquest concepte de “poble” és un concepte de mitjana global, com podria ser el concepte “temperatura de la Terra“. No hi ha una temperatura de la Terra. Hi ha la temperatura de cadascun dels punts de la Terra, i després hi ha una manera de sumar-les i fer-ne una mitjana, i del resultat del càlcul s’obté un valor en mitjana. Aquest valor és el que permet parlar als climatòlegs de l'”augment de la temperatura mitjana del planeta“, i correlacionar-ho amb valors de concentració de CO2 a l’aire, que també són valors en mitjana, però molt menys dispersos que els valors de temperatura.

Quan posem un termòmetre a un lloc per mesurar-ne la temperatura, si es posa ben posat –que no li toqui el sol, que hi passi aire, que no sigui dins d’una capsa tancada, etc- s’obté un valor concret, que representa amb precisió el valor de la temperatura de la massa d’aire que circula per allà. Realment aquesta temperatura, a escala microscòpica, fluctua força però no ens n’arribem a adonar perquè la inèrcia de l’aparell no permet detectar-ho. Hi ha aparells –anemòmetres de fil calent, per exemple- que sí que ho permeten veure, però no són habituals, i no ens servirien de res a efectes pràctics quotidians.

L’analogia no es pot portar gaire lluny. Mesurar temperatures no és com mesurar expressions de voluntats polítiques manifestades en vots. Actualment a les votacions d’aquí –excepte al Senat- només es pot votar per un candidat, o per un partit. Cada acte de votació està reduint tota la complexitat de la reflexió, el sospesar pros i contres, la comparació de programes, etc, a un únic valor. És com un arrodoniment de decimals a un nombre sencer: en una decisió entre dos partits A i B cadascú es posiciona, i, exceptuant els votants que són molt militants, cada elector se situa en una posició més o menys intermitja. Per dir-ho en números, un pot estar en un 20% per A i un 80% per B, i acaba votant B. O en un 40% per A i un 60% per B, i també acaba votant B. El vot final és al cent per cent per a B en ambdós casos, perquè no es pot repartir el vot. Podria ser que guanyés el partit B per una majoria absoluta aclaparadora, però potser en el cor dels votants aquesta majoria absoluta fos molt relativa…

Aquesta situació em fa pensar en l’operació sortida de les grans ciutats. Des de les autoritats que dirigeixen el trànsit a vegades aconsellen “distribuir l’hora de la sortida de la ciutat“. Però jo, individualment, no puc distribuir la meva hora de sortida. O surto a les 4 o a les 5, però no puc fer altra cosa que decidir en base al que imagino que serà el comportament més raonable, segons l’experiència o el que m’imagino que faran els altres. Però jo no puc repartir-me. Si fossim mil i ens ho parléssim podriem repartir-nos-ho, però jo sol no.



Aquest comportament també em fa pensar en les càmeres de fotos, siguin digitals o analògiques, siguin reflex o no. Una foto només es pot prendre amb una determinada velocitat i amb una determinada obertura del diafragma, una sola combinació per a cada foto. Les màquines modernes tenen mil sistemes d’ajut i d’ajust: avaluen la llum de l’objecte en un únic punt o fan una mitjana de tot de punts de tota la imatge; o bé es pot seleccionar un programa temàtic, per exemple d’esports, que seleccionarà una velocitat molt ràpida però amb més obertura; o es pot usar un programa manual, en que l’usuari pot seleccionar velocitat i obertura segons els seus criteris. Però al final, la foto es prendrà amb una única obertura i una única velocitat. I acabarà sortint el que surti. Per tal de matisar-ho hi ha programes d’edició posterior, que reduiran les ombres i enfosquiran els punts més brillants, o eliminaran els ulls vermells, però això ja és manipular. La imatge era una.

Tenim, doncs, un sol vot per donar a un únic partit. Fem la nostra sortida de la ciutat a una única hora. Fem una foto només amb una única combinació de velocitat i obertura. Tota la informació, tota la reflexió, tots els automatismes que vulguem, però al final acabem triant un únic valor.

En molts altres moments de la vida hem de prendre decisions davant de disjuntives, algunes de molt vitals. M’opero o no? Demano una segona opinió? I quan la tingui, si no coïncideixen, m’opero o no? Demano una tercera opinió? Quantes opinions haig de demanar per prendre una decisió amb una certesa suficient, certesa que mai no serà absoluta? I, al final, tant és que la decisió la prengui amb un 99% de certesa com amb un 51% de certesa. Un cop presa la decisió, la tenim decidida al 100%, i en molts casos és irreversible.

A la meva branca de coneixement –l’enginyeria química- hi havia un llibre, el Himmelblau, que tenia un capítol amb el títol de “Enginyeria en presència d’incerteses“. Pel fet que hi ha molta més informació i molta més complexitat –quina llet compro?– , ara hi ha cada cop més incerteses en tots els ordres de la vida, i això pot generar conflictes personals. Hi ha gent que pateix seriosament perquè dubta de a quin contenidor de reciclatge ha de tirar un determinat residu. I per acabar-ho d’enredar, sol passar que com més compromesa és la decisió a prendre, menys informació hi ha per prendre-la. Deu ser una de les causes de tantes angoixes i ansietats actuals, incloses les teves i les meves.

Per reduir angoixes i ansietats, arbitrem mecanismes, mecanismes externs per facilitar les coses. Per exemple, volem intentar que les decisions dicotomes, de partit A o partit B, es converteixin en decisions graduades, i per a això, propugnem llistes obertes. Per exemple, procurem arbitrar protocols d’actuació, decidits en fred per altres, que m’evitin l’haver de prendre decisions compromeses en calent: en el cas dels metges, tenir definits protocols d’anàlisis i proves clíniques que vagin orientant el diagnòstic i evitin que jo m’equivoqui i que em demandin. Si algú s’ha equivocat, ha estat el protocol, no jo.

Contra l’exigència de responsabilitats, dilució de responsabilitats en el col•lectiu.


COPENHAGUEN

13/05/2011

Amb el nom de la capital danesa el Teatre Nacional de Catalunya presenta, fins el 5 de juny, una obra de Michael Frayn.

L’argument és una discussió ucrònica que mantenen Werner Heisenberg, alemany, Niels Bohr, danès, i l’esposa d’aquest, Margrethe, tots tres morts, sobre la conversa que varen tenir els dos físics a casa de Bohr, el 1941, en plena guerra mundial, al Copenhaguen ocupat pels nazis. Aquesta conversa és famosa, perquè sembla que Heisenberg, antic alumne de Bohr, li va preguntar “Una persona com jo té, com a físic, el dret moral de treballar en l’explotació pràctica de l’energia atòmica?“. Tota l’obra gira al voltant d’aquesta pregunta. Heisenberg formava part d’un grup de científics que tenien la missió, explícita o no, d’estudiar els fenòmens de fisió i aplicar-ne els resultats, i entre ells desenvolupar la bomba atòmica per al règim nazi.

Frayn (1933) va escriure l’obra el 1998. No té estudis de ciències sinó que és graduat en Filosofia Moral per Cambridge (1957). És novel·lista, dramaturg, periodista i traductor de novel·les del rus, de Txèkhov entre altres.

L’obra és llarga (1h20min el prmer acte i 55 min el segon), i és interpretada de forma molt eficaç per Pere Arquillué (Heisenberg), Lluís Marco (Bohr) i Rosa Renom (Margrethe). És una llarga conversa sense acció més enllà del parlar. Quina memòria, Déu meu…

El tema bàsic de l’obra és, doncs, el pretès col·laboracionisme de Heisenberg i la crítica de Bohr a aquest fet, encara que al llarg de la conversa es van matisant les posicions i s’hi van donant voltes, amb un final ambigu que, al meu entendre, salva força la posició de Heisenberg, que havia estat molt criticada entre els científics. Una de les línies de defensa de Heisenberg és precisament el fet que altres científics –Fermi, Teller, Oppenheimer, el mateix Einstein– van anar desenvolupant o donant suport a la bomba atòmica als Estats Units, en secret, i per a aquests el judici moral va ser molt més matisat, quan Heisenberg era condemnat, naturalment basant-se en la diferent qualitat democràtica dels dos règims en guerra. En tot cas, l’espectador decidirà per ell mateix. La recent mort – assassinat, execució, mort preventiva, venjança- de Bin Laden és un exemple amb algun paral•lelisme amb aquesta disputa.

Un comentari des de la perspectiva de la divulgació. En diferents moments de l’obra els físics engeguen parrafades sobre el principi d’incertesa i el principi de complementarietat, sobre fissions nuclears, massa crítica, neutrons ràpids i lents, barres de cadmi, … Són frases que sembla que tinguin la missió de fer més comprensible el que està passant a l’escenari, però no crec que ho aconsegueixin.

El públic -era ple- es podia classificar en dues famílies: la dels coneixedors de la ciència, i la dels seguidors de les obres del TNC i dels actors famosos. Pels comentaris que vaig espiar a la sortida, per a aquest segon grup de públic no havia quedat clar el que passava. Que hi havia un conflicte era evident, però el detall del conflicte no el van entendre.

i aquí ve la pregunta. Cal comprendre la física involucrada en el conflicte per comprendre el drama moral dels protagonistes? Tal com és escrit el text, de nivell mig-alt, sí que està molt lligat l’argument tècnic a l’argument moral. I, per tant, tal com està escrit, cal entendre mínimament la física per entendre el drama.

Podria haver-se escrit d’una altra manera, de forma que el dilema moral hi fos amb tot el rigor, però sense els tecnicismes? És a dir, repeteixo, cal saber ciència per comprendre el conflicte?

Canviem a un altre escenari relacionat. El món en el que vivim té mil dilemes sobre els quals s’ha de prendre posició, dilemes basats en temes tècnics. El canvi climàtic, la crisi de l’energia, les tècniques de reproducció, les cèl·lules mare, la influència de les tecnologies de la comunicació, els transgènics, les centrals nuclears, el respecte als animals,…

Els polítics ens demanen el seu vot i el seu suport per desenvolupar polítiques en aquests camps, polítiques contradictòries entre els partits. Tots diem que tot ciutadà ha de tenir una certa cultura científica per poder opinar. És suficient a ciència de l’ESO per poder prendre decisions fonamentades? O bé, alternativament, no cal saber les bases de la ciència, perquè les decisions ètiques sobre temes científics es poden prendre en absència del coneixement tècnic? Es pot comprendre “l’argument” de la societat actual si no en comprenem les bases tècniques en les que es suporta?

Tornem a la doble cultura, objecte d’un post anterior : “Adéu a la Universitat“.


ADÉU A LA UNIVERSITAT

06/05/2011

Jordi Llovet (Barcelona, 1947) professor emèrit del departament de Filologia Romànica de la UB, m’ha fet pensar totes les vacances de Setmana Santa i fins avui. Ha publicat un llibre, titulat “Adéu a la Universitat“, en català i castellà (Cercle de Lectors, Galàxia Gutenberg). Té per subtítol “L’eclipsi de les humanitats“.

No conec de res l’autor, tot i que conec dos dels seus amics : en Fèlix Ibáñez, professor de la UAB, per raons de parentiu familiar sobrevingut, i Enrique Vila-Matas, reconegut escriptor en castellà, a qui fa quaranta-cinc anys que no veig, i que sèiem junts a 5è, 6è de batxillerat i Preu, als Maristes La Immaculada, cap als anys 60. De lletres –molt “de lletres”- tots tres.

La tesi del llibre, perquè és un assaig de tesi, és que les humanitats s’eclipsen. Més pormenoritzadament, i que em perdoni l’autor pel resum que en faig, no sé si prou representatiu del seu pensament:
• Les humanitats són imprescindibles per a la formació de les elits dirigents dels pobles i de les societats. Aquestes elits han de ser l’aristocràcia cultural, que doni sentit i orientacions vitals.
• La Universitat ha deixat de fer el seu paper de formador de les elits, per convertir-se en un centre de formació professional, en el sentit genuí del terme.
• La cultura humanística dels estudiants i professors ha caigut en picat, i sense noció de que això sigui un problema
• L’ensenyament secundari té part de responsabilitat en la situació
• Les noves tecnologies aplicades a les aules no fan més que agreujar el problema, perquè substitueixen el diàleg i la paraula per l’escriptura i, sobretot, la imatge; i substitueixen el raonament per la cerca compulsiva d’informació. I no són eines adequades per a les humanitats.
• El Pla Bolonya s’ha convertit, a Espanya, en el mecanisme que acabarà per eclipsar el que queda de les humanitats.
• Les humanitats d’alt nivell acabaran fent-se fora de les aules universitàries, com ateneus, cercles, i associacions.

Al text hi ha moltes més coses, òbviament. Ple d’erudició i de cites cultes -quina enveja-, fa un repàs de la trajectòria de l’autor pel món universitari, i per la història de les universitats com a centres on la dialèctica entre cultura humanística i formació per a la professió hi és present des de l’edat mitjana.

I el meu problema és que hi estic en total acord i en total desacord alhora. Com a quasi-coetani de l’autor, considero que la cultura que s’impartia al batxillerat “d’aquell temps” era molt superior a l’actual. I m’agrada tenir-la.

Però l’autor no diu res de la progressiva modificació del pensament occidental degut a ls nous coneixements científics. No analitza el problema de les dues cultures: Com fer filosofia actualment sense tenir present les noves interpretacions científiques de la realitat física? Limita gairebé les “noves tecnologies” a la presència dels ordinadors a les aules. No diu res de com educar en un món multicultural i on els coneixements s’incrementen de forma vertiginosa. Com fer agafar el gust per la lectura en un món plagat d’estímuls sensorials efímers i de consum inmediat sense gaire reflexió. I tants altres motius per la crítica

I, malgrat tot, em reconec en la crítica que fa l’autor. I això em planteja el dubte de com compaginar els dos móns, les dues cultures.

I no en tinc la resposta.

La única vegada que em van demanar una opinió va ser quan vaig coordinar un grup de mestres i professors de secundària per fer les línies mestres de l’educació científica i tecnològica de l’ensenyament infantil, d’EGB i de batxillerat, en el marc del debat curricular per a la reforma del currículum no universitari, el 2005. Va ser part d’un document teòric força vistós, en que es coordinaven cinc àrees que cobrien tot el sistema educatiu. I que se’n va anar en orris en passar-se a intentar concretar quantes hores de cada assignatura tocaven a batxillerat… I no hi van valdre propostes transversals ni globalitzadores.

Cada cop més em sembla que el sistema educatiu a tots els nivells és el motor immòbil, que deia Sant Tomàs d’Aquino per referir-se a Déu: fa moure els altres però ell –i Ell- són, en el fons, immutables .