L’ANGOIXA DE BIGAS LUNA

06/04/2013

Bigas Luna ha mort avui 6 d’abril de 2013 (vull dir que ens ha deixat, se’n ha anat, ha desaparegut, useu l’eufemisme que vulgueu). A mi no m’agraden les seves pel•lícules, ni per temàtica ni per estètica. He intentat veure-les per televisió, però sempre he acabat zappant. És que no… Només en salvo una, que és “Angoixa“, o “Angustia” o “Anguish“, de 1987. N’explico l’argument.

El cartell en anglès

El cartell en anglès

Inicialment hi ha una llarga seqüència d’una pel•lícula de misteri i terror en blanc i negre, The Lost World, on hi ha crims i dinosauris.

Nivell 1 de visualització: The Lost World

Nivell 1 de visualització: The Lost World

Però al cap d’una estona, la càmera enquadra la pantalla i ens fa veure que realment estem dins d’un cinema -ara ja en color- on s’està projectant la pel•lícula The Lost World, i hi ha un psicòtic criminal que està intentant –i aconseguint- assassinar alguns espectadors.

Nivell 2 de descripció. The Mommy

Nivell 2 de descripció. The Mommy

I al cap d’una estona, la càmera fa un altre moviment i veiem que realment es tracta d’un cinema on hi ha espectadors que estan veient una pel•lícula, The Mommy, que va d’un assassí que mata els espectadors d’un cinema… i entre els espectadors de The Mommy també hi ha un assassí que tanca els espectadors al cinema i els va matant…

Nivell 3 de descripció. Angoixa

Nivell 3 de descripció. Angoixa

i a partir d’aquí, la bogeria del muntatge és total. La pel•lícula va saltant d’una a una altra, barrejant els tres arguments –sobre tot els dos darrers, en color- amb un cert nombre d’escenes gore –sang, fetge i ulls…- que a mi em molesten, però és el peatge per veure la pel•lícula. I que realment fa angoixa.

Es tracta, doncs, d’un festival de muntatge, que s’usa en les escoles de cinema per mostrar un muntatge complex. En el teatre és habitual el concepte de teatre dins del teatre, com obres de Shakespeare, Tirso de Molina, Benavente i mil altres autors han mostrat, i en cinema també – recordo Woody Allen o Peter Bodganovich però tres pel•lícules incrustades no és tan habitual.

I, en una broma del director, quan representa que s’acaba la pel•lícula que hem anat a veure i van sortint els títols de crèdit de la pel•lícula Angoixa, al final la càmera torna a tirar enrere i es veuen espectadors a la pantalla que se’n van del cinema –virtual- on han anat a veure Angoixa, al mateix temps que nosaltres ens n’anem del cinema on hem anat a veure Angoixa… Quatre nivells de ficció, i la realitat.

Anguish (Bigas Luna, 1987)

I què hi pinta aquesta Angoixa en un blog principalment de ciència? Els nivells de descripció. Jo faig l’analogia entre el muntatge d’aquesta pel·lícula i les observacions científiques. L’observació a ull nu ens permet veure unes propietats de la matèria; l’observació al microscopi ens deixa veure altres coses incloses a la realitat, però que no s’assemblen de res amb el que veiem a ull nu; i un microscopi d’efecte túnel o de forces atòmiques ens mostraria una altra realitat, inclosa en les anteriors dues realitats. I així podríem seguir.

Vegem-ho representat en tres ampliacions successives de la llet (dibuix tret del llibre Sferificaciones y macarrones). La llet, blanca a ull nu, és una emulsió al microscopi, formada per dos líquids transparents, que al seu torn estan formats per molècules ben diferents a escala molecular. La presentació de la realitat a diferents nivells de descripció és un recurs didàctic fonamental, com en altres ocasions he tingut el gust de plantejar.

Tres nivells de descripció observant la llet

Tres nivells de descripció observant la llet

. Els recomanables llibres i clips de Potències de deu, que es troben fàcilment a la xarxa en diverses versions, també exploten aquesta idea.

Acabo amb una necrològica clàssica gens eufemística i políticament incorrecta: Bigas Luna, que Déu t’hagi perdonat. I que al Cel ens puguem veure.


L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA. 7 : PIRANESI

26/01/2013

(anterior post d’aquesta sèrie: Escher)

Giovanni Battista Piranesi (Mogliano Veneto 1720-Roma 1778) fou un gravador, marxant d’antiguitats, arquitecte i artista venecià, del que acaben de clausurar una exposició al CaixaForum de Barcelona. Va treballar moltíssim, va produir moltíssim material gràfic i devia guanyar també molts diners. Era conegut de nobles, prínceps i papes.

Dels treballs de Piranesi voldria destacar aquí la seva sèrie de gravats de les presons. Les Carceri d’inventione són setze gravats de 40 x 53 cm, fets entre 1745 i 1761, que representen arquitectures imaginàries colossals, torturades i complicades. Hi ha cadenes, escales que no porten enlloc, personatges foscos i poc caracteritzats que es confonen amb les parets… Els experts diuen que representa el seu caràcter torturat i complicat: el “negre cervell de Piranesi” escrivia Victor Hugo. Les Carceri han estat molt analitzades, i en tenen assaigs Marguerite Yourcenar o Aldous Huxley, per exemple. Han influit en el romanticisme i en el surrealisme, lògicament: tot l’art anterior influeix en el posterior.

Carceri de Piranesi. Taula XIV

Carceri de Piranesi. Taula XIV

Hi ha un interessant paral•lelisme entre l’evolució de la literatura i la il•lustració corresponent. Dante Alighieri escriu la Divina Commedia, on descriu l’infern en forma de nou cercles cada cop més profunds a l’interior de la terra, i amb arquitectures complexes. Molts crítics senyalen que Piranesi devia tenir a la ment l’obra de Dante quan feia els gravats. I Gustave Doré (1832-1883), famós il•lustrador francès de la Divina Commedia i de moltes altres obres. segurament que va ser inspirat per Piranesi en algunes il•lustracions. Escher va ser òbviament inspirat per Piranesi en les seves famoses representacions d’escales impossibles.

Un dels esquemes de l'Infern de la Divina Commedia de Dante.

Un dels esquemes de l’Infern de la Divina Commedia de Dante.

Un dels gravats de Gustave Doré per a la Divina Commedia

Un dels gravats de Gustave Doré per a la Divina Commedia

Al seu torn, Jorge Luís Borges (1899-1986) va escriure el conte “La Biblioteca de Babel“. Umberto Eco s’hi va inspirar en imaginar la biblioteca del monestir de la novel•la “El nom de la rosa” (1980), de la que en el llibre dóna el plànol. Quan Jean-Jacques Annaud va concebre la pel•lícula de la novel•la (1986), va encarregar a Dante Ferretti, dissenyador de la producció, una biblioteca-laberint, i Ferretti es va inspirar en Piranesi i en Escher.

La biblioteca del monestir, segons el dibuix d'Eco

La biblioteca del monestir, segons el dibuix d’Eco


Preparació d'una seqüència del film a la biblioteca

Preparació d’una seqüència del film a la biblioteca

Tros d'imatge del film dins de la biblioteca

Tros d’imatge del film dins de la biblioteca

Les escales impossibles d'Escher: "Relativitat"

Les escales impossibles d’Escher: “Relativitat”

Tot aquest apassionant joc d’influències i contra-influències em fa pensar en la frase que un company de carrera dels primers temps (Blai E.) deia: “Tot el que puguis pensar ja ha estat pensat“. Fins i tot això.

Més informació: Vanessa Werder


L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA: 6. M.C.ESCHER

05/05/2012

Dubto que cap dels lectors desconegui qui és Escher, artista paradigmàtic de figures impossibles, geometries contradictòries i monstres inquietants. Què es pot dir de nou sobre Escher? De fet en vaig parlar a una entrada per comentar l’edició d’un llibre pop-up sobre els dibuixos d’Escher.

Durant el pont del Primer de Maig vaig tenir l’ocasió de ser a Den Haag (Aquest és un dels noms en holandès de l’Haia o la Haia, en castellà la Haya. L’altre nom en holandès és ‘S-Gravenhage. És curiós que no s’hagi traduït al català per el Faig.). A l’Haia hi ha el Museu Escher, o, més exactament, Museum Escher in het Paleis. El palau del nom és el de la reina Maria, esposa del rei Guillem III, i és tot decorat com era durant el segle XVIII. És un curiós contrast entre l’edifici contenidor i les obres d’Escher.

Maurits Cornelis Escher, o M.C.Escher (1898-1972) fou un artista holandès que feu gravats en fusta I litografies, especialment en blanc I negre, en els que va explorar diversos conceptes no explotats fins a aquell moment, com la tesselació i les perspectives sorprenents. Molts dels gravats i dibuixos d’Escher són classificats com a il•lusions òptiques, i en certa manera ho són, tot i que van més enllà, com en els quadres de Dalí.

Al museu hi ha totes les seves obres emblemàtiques, distribuides en tres pisos que segueixen una presentació més o menys cronològica. Al darrer pis hi ha un conjunt de mòduls que reprodueixen, en forma de peces o objectes en tres dimensions, alguns dels gravats o pintures d’Escher, com a mòduls d’un museu de ciència. Per exemple, hi ha una bola mirall per reproduir l’autoretrat en que es reflecteix en una bola esfèrica; i ha la il•lusió dels cubs de Necker, de la que després parlarem; i hi ha un mòdul preparat per deixar-hi el telèfon mòbil gravant un video, en el que, un cop gravat, es veurà el propietari sortint de la paret d’un cub impossible.

D’Escher m’agrada la imaginació en fer les seves simetries que s’interpenetren, com la reproduida aquí; o aquelles en les que d’un triangle central en surten un peix, una granota i un ocell, com si fos una al•legoria de l’evolució. O alguns gravats en què una torre del joc d’escacs va canviant fins formar part d’una torre del port d’una ciutat marítima mediterrània. O la seva pintura denominada Metamorfosi, comentada després, que al museu hi és en dues versions: l’original, i com a una banda pintada tancada sobre ella mateixa, com a cilindre, sense començament ni final.

Les figures amb escales que pugen i baixen alhora són sensacionals. A la pel•lícula “El nom de la rosa” de Jean-Jacques Arnaud basada en la novel•la d’Umberto Eco, totes les seqüències de la biblioteca –que al seu torn està inspirada en La biblioteca de Babel, de Borges– segueixen l’estètica de les escales d’Escher.

L’ús creatiu de la perspectiva en molts gravats enganya totalment, perquè cada tros de figura és en ell mateix coherent, però la juxtaposició amb altres dóna una figura impossible, com en el quadre Relativitat. El cub de Necker és una il•lusió òptica present en molts museus de ciència, i Escher l’ha usat en alguns dels seus dibuixos més famosos: Belvedere i La cascada. Al peu del Belvedere hi ha precisament una figura jugant amb el cub de Necker.

La cascada és potser el quadre d’Escher que em crida més l’atenció: tenim davant nostre una violació del Primer i del Segon Principis de la Termodinàmica: surt energia del no-res, i l’aigua espontàniament torna a dalt de tot del dispositiu, tot i que aparentment sempre baixa…. És un exemple paradigmàtic de sistema en moviment continu, que no existeixen a la naturalesa, i tan buscats pels aficionats científics amb poca formació. Em solen abordar en acabar una conferència, i els has de desenganyar amb tacte. Tinc alguns dissenys de les seves invencions a casa, però prefereixo no comentar-los.

Jo penso que Escher és en dibuix com les Alícies de Carroll en el text. Les frases de les Alícies han estat mil vegades citades com a preàmbul o com a final de llibres i articles científics. Els dibuixos d’Escher , al seu torn, han il•lustrat tota mena de publicacions també científiques, al marge del seu ús com a material per a l’aprenentatge de la geometria. Jo mateix, ja fa més de quaranta anys, vaig usar la Cascada en un text dirigit a adolescents -branca Truc- de l’escoltisme de ME-GSJ, en una publicació que es va dir Laberint i que començava amb el fals laberint de la catedral de Chartres.

L’ús més creatiu que he vist relacionat amb Escher ha estat la portada de la tesi de Núria Jiménez Garcia, llegida el 2009 al departament de Microbiologia de la Facultat de Biologia de la UB. Va agafar un tros del quadre La Metamorfosi i, en el moment en que unes abelles van i venen d’un rusc amb formes hexagonals, es converteixen aquests hexàgons del rusc en anells benzènics, formant molècules complexes aromàtiques típiques dels fuels pesats i dels derivats carbonosos. I és que la tesi de Núria Jiménez era Biodegradació i bioremediació del fuel del Prestige.


ESCHER 3D

24/01/2012

Hi ha actes aparentment absurds. L’estiu del 1956 Camilo José Cela, Josep Mª Espinàs, Felipe Luján i José Luís Barós van fer una excursió a peu pel Pirineu de Lleida, i al cap del temps els dos primers en van fer un llibre cadascun: “Viaje al Pirineo de Lérida“, editat l’any 1963, i “Viatge al Pirineu de Lleida“, el 1957. Com a curiositat, de l’obra de Cela, en castellà, en Josep Mª Llompart en va publicar la traducció al català el 1969. El mateix traductor deia, al pròleg, que si hi havia una tasca absurda era traduir al català una obra com aquella, plena de l’estil del seu autor, i gairebé inimitable en traduir-la. Però el resultat estava bé.

Jo pensava en aquest absurd quan els Reis em van portar un llibre de grans dimensions: “M.C.Escher. Desplegando a Escher“. És un llibre dels denominats pop-up, desplegables, on hi ha unes quantes obres del conegut artista holandès, treballades amb la tècnica del desplegable. En obrir cada pàgina, surt en tres dimensions una figura d’Escher.

Escher és un pintor en dues dimensions. De les seves obres se’n han fet reproduccions, calendaris, agendes, suports de mouse d’ordinador, fons de pantalles, el que vulgueu… Sempre figures planes. La gràcia de les seves obres és la distorsió de la perspectiva, la continuitat de situacions que s’interpenetren, les figures impossibles… sempre en el pla. I ara, va Courtney Watson McCarthy i en fa un desplegable. Per casa hi ha desplegables del Petit Príncep, diverses Alícies, uns quaderns d’art o de matemàtiques desplegables… Però Escher… Caldre, no calia.

Els llibres desplegables són extraordinàriament sofisticats i d’elaboració dificultosa. Precisament els Reis, aparentment sense haver-s’ho comunicat els uns als altres, van portar també per a la família un llibre per aprendre a fer estructures desplegables: “Los elementos del Pop-up“, de l’editorial Combel. És una tasca delicada i complexa.

El resultat del llibre d’Escher és atractiu. La força original dels dibuixos i pintures originals aquí s’exalta, i és interessant la solució tècnica que s’ha trobat, més o menys reeixida, en cada una de les figures. Aquí en reprodueixo quatre pàgines, que en les meves fotos no donen una sensació de volum gaire intensa: una obra en 2D ha passat a 3D i ara novament a 2D… Especialment difícil és la darrera que poso aquí, “Cascada“, on hi ha en el dibuix pla tres triangles de Penrose . En l’espai la solució és difícil i no del tot reeixida.

L’obra “Cascada” és una bona il•lustració de l’impossible moviment continu i de la violació del Primer Principi de la termodinàmica. Energèticament el disseny és impossible perquè aniriem obtenint energia de la cascada sense que se li subministrés energia a l’aigua per pujar a dalt, però la il•lusió òptica fa imaginar que l’aigua sempre baixa. Seria possible la cascada inexhaurible en un món en 4D sense violar cap llei física?

Escher: Rèptils 3D, 1943

Escher: Balcó 3D, 1945

Escher: Llaç d'unió 3D, 1956

Escher: Cascada 3D, 1961


HIPERFOTOS DE RAUZIER

23/07/2011

Jean-François Rauzier, francès (1952), és un artista fotògraf que el 2002 ha trobat un llenguatge propi –una línia de recerca inexplorada- , això que els artistes -i els científics- busquen, i que quan troben poden explotar durant un temps, mentres el concepte vagi donant de sí. Rauzier fa hiperfotos. Una hiperfoto és una imatge creada per superposició i combinació mitjançant tractament d’imatges de centenars o milers de fotos –normalment fetes amb teleobjectiu- d’un edifici o espai interior o exterior. Juxtaposa les fotos després, formant un espai nou, no existent a la realitat, però fet a base de trossets de realitat. El resultat és una imatge que porta a pensar en el lloc original, i que detall a detall és realment el lloc original, però el conjunt no. Rauzier aprofita la manipulació per posar en escena animals o plantes fora de context, personatges anacrònics, a ell mateix repetit infinitament…

Fins l’11 de setembre hi ha una exposició de Rauzier al Museu Diocesà de Barcelona (Plaça de la Catedral) on hi exposa una trentena de grans obres, set de les quals s’han fet sobre temes de Barcelona. La figura adjunta és la denominada Palau de la Música, de 180 * 300 cm. S’hi veu l’interior del Palau, amb tot de músics asseguts – de Händel a Bruce Springsteen– , i que no es distingeixen en la reproducció del blog, però que en la realitat es veuen perfectament, o amb l’ajut de les lupes que hi ha penjades a cada foto. S’ha editat també un complet catàleg.

Fer hiperfotos enm fa pensar en fer síntesi orgànica a partir del petroli: primer es separen els components (gasos, naftes, gasoli, fuel), després es fa un cracking de cada fracció, d’on s’obtenen molècules simples (hidrogen, metà, etilè, propilè, butadiè, benzè…), i després es recombinen adequadament formant molècules complexes, macromolècules o polímers, que no eren al petroli original però cadascuna de les seves unitats en deriven… Encara una altra analogia química: la continuitat entre les estructures macroscòpiques –la hiperfoto global- i les estructures microscòpiques o atòmico-moleculars, cada detall.

A la web de la revista Muy Interesante hi ha un enllaç a diverses hiperfotos. Potser la més espectacular és la de la Biblioteca de Babel, inspirada en el conte de Jorge Luís Borges, amb milers de llibres ordenats, i una mida de foto de fins a 31 m de llarg amb la resolució amb que és presa. La web d’imatges de l’artista és molt completa. Et pots anar acostant a l’interior de cada foto en diverses etapes, fins al límit de la resolució. Com els quadres de la galería online del Museo del Prado o d’altres museus, però amb més resolució –són fotos- i més ampliació.

Em fa pensar en Escher, en Gaudí… De fet, hi ha a l’exposició una foto de l’interior de la Sagrada Família tan atapeïda com les altres fotos. Però he comprovat que no hi ha fet cap manipulació a l’engròs. I és que l’interior d’aquest temple sembla un hiperespai, amb permís dels topòlegs.


METRO DE MOEBIUS ?

11/06/2011

L’empresa Transports Municipals de Barcelona anuncia que durant la nit de Sant Joan el metro no pararà en tota la nit. Ho fa amb un cartell on es veu un metro circulant per una via i atrapant-se a ell mateix, naturalment sense aconseguir-ho.

M’agrada perquè dóna una bona imatge del que vol dir: El metro s’atrapa a ell mateix, és a dir, que la circulació és en continu. I la via té una forma visual del signe infinit, ∞, que no s’acaba mai.

Però, malgrat que ho sembli, el metro no circula per una banda de Moebius. La cinta de Moebius va ser inventada / descoberta independentment el 1858 pels matemàtics alemanys August Ferdinand Möbius (1790-1868) i Johann Benedict Listing (1808-1882), aquest darrer inventor del terme topología. La o amb dièresi ö de l’idioma alemany es sol transcriure, en els teclats que no tenen accents gràfics, per oe. I aquí, que tenim la dièresi al teclat, també. Els mateixos alemanys ho practiquen: l’empresa que a tot el món es coneixia com a Hoechst, i que ja no existeix com a empresa, es deia així perquè es va fundar a Höchst, un barri de Frankfurt-am-Main. Alguns teclats antics tenien els signes ᴁᴔœ… Dit de passada, és apassionant veure l’enorme cabal de signes que es poden fer amb un programa editor de textos com el Word, si remenes per l’apartat de símbols.

Tornem a la banda de Moebius. Vaig assabentar-me de la seva existència, sense que en sabés el nom, per un llibre de 1931, “Pasatiempos curiosos e instructivos”, que el meu pare em va regalar cap el 1957, en la seva 3ª edició . El seu autor era Manuel Vallvé, però sospito que va copiar la major part d’informació del magnífic llibre “Ciencia recreativa”, de Josep Estalella (1879-1938) editat per Gustavo Gili per primera vegada el 1918, la tercera edició del qual va ser reeditada en facsímil el 2007 per l’Ajuntament de Barcelona en commemoració del 75è aniversari de la creació de l’Institut-Escola de Barcelona, creat el 1932 i del que Estalella va ser-ne el primer director. Aquesta edició facsímil venia acompanyada per un volum –en català- denominat “Ciencia recreativa comentada” on diversos autors, especialment de la Universitat de Girona, fan comentaris i actualitzacions als diferents experiments que proposa Estalella. El llibre va ser coordinat per Josep Tarrés, de la UdG.

La banda de Moebius surt al llibre d’Estalella amb el número 183, amb el nom d’“Aros de papel”. La banda o cinta de Moebius és aquella banda de paper feta a partir d’una tira de paper llarga a la que, abans de tancar-la enganxant-ne els extrems, se li ha donat mitja volta el llarg. La banda que en resulta té una sola cara, perquè les dues aparents superfícies del paper són en realitat la mateixa. També la vora és única.
L’Estalella no destaca res de tot això, sinó el fet de que quan es parteix la banda en sentit longitudinal no en surten dos aros sinó només un. I si ho tornes a partir, queden dos aros entortolligats.

El dissenyador del cartell del metro deu recordar una pel•lícula denominada precisament Moebius, basada en un conte d’A.J.Deutsch, i en la que un metro de la xarxa de Buenos Aires desapareix misteriosament, i ho interpreten com que la xarxa és tan intrincada en alguns punts, s’ha creat algún llaç inusual i el metro ¡ha anat a parar a una altra dimensió!. Físicament és un imposible total, però la pel·lícula tenia la seva gràcia. És de 1996 i va ser dirigida per un col·lectiu d’alumnes de la Universidad de Cine de Buenos Aires.

Però no, el metro del cartell no circula per una banda de Moebius. Si hi circulés, no aniria a parar a la seva cua en una sola volta. Hauria de fer tota una altra volta per una via de sota, que no està dibuixada al cartell, i al cap de recórrer una distancia equivalent a dues voltes “normals”, tornaria a pasar per allà mateix. Hi hauria d’haver una via a sobre i una via a sota a cada punt. El que hi ha al cartell és simplement una via circular, que s’ha deformat per torsió, de manera que vista de costat es vegi un signe d’infinit. Imagino un Dragon-Khan on dues vagonetes passen l’una sobre l’altra a ambdós costats d’una via de Moebius…

Hi ha un vell acudit que diu que “aquell tall de pernil era tan prim que només tenia una sola cara”. Doncs bé, és perfectament posible fer un tall de pernil d’una sola cara, en forma de banda de Moebius, i podría ser del gruix que volguéssim. Però per tallar-lo fariem malbé tot el pernil…


PER LABERINTS

26/09/2010

Amb aquest nom s’ha presentat una exposició al CCCB de Barcelona, i que durarà fins el 9 de gener de 2011. Posteriorment anirà a València. Desenvolupa el tema dels laberints des de diferents punts de vista: literari, artístic, científic, mitològic o psicològic. Els comissaris són Ramon Espelt -autor d’un llibre sobre laberints a partir del que s’ha muntat l’exposició- i Òscar Tusquets, arquitecte.
Hi ha molt de material, principalment fotos, naturalment; però també maquetes, material audiovisual i un laberint de miralls molt motivador quan t’hi passeges per dins.
A mi m’ha agradat força, tot i que he trobat a faltar una mica més de matemàtiques…

L’entrada costa 4,50 €; amb el carnet de biblioteques de Barcelona és gratuït. S’ha editat un catàleg molt complet, que per 15 € val la pena.

La figura correspon a un laberint molt recent, instal·lat el 2010 a Mendoza (Argentina) i dissenyat el 1986 per Randoll Coate. Està dedicat a la memòria de Jorge Luís Borges, gran coneixedor del tema. Al laberint s’hi pot llegir el seu nom del dret, del revés, i les inicials de la seva dona Maria Kodama, i altres símbols relacionats.

Finca Los Álamos, Mendoza (Argentina)