TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 3

17/09/2012

(El texto en castellano está al final del texto en catalán)

CATALÀ

Resum dels 2 posts anteriors (1) (2). Hi ha cinc models químics que poden ser anàlegs a les relacions Catalunya – Espanya: barreja amb poques interaccions, emulsió, gel, dissolució, i combinació química. En opinió de l’autor, el més adequat és el de la combinació: enllaços molt potents, i la separació genera dues entitats diferents prèviament no existents.

Ni está el mañana, ni el ayer, escrito

Antonio Machado va escriure aquest a frase en un poema, “El Dios Ibero” de 1912, en el seu llibre “Campos de Castilla“. Va bé per començar a parlar d’un tema del que no hi ha experiència, mentres que allò del que sí que en tenim experiència és interpretat de formes tan diferents.

La descomposició d’una substància química –diguem-ne Espanya-, genera l’aparició de dues altres substàncies: diguem-ne (Catalunya sense Espanya), i (Espanya sense Catalunya). Què ens diu la termodinàmica sobre això?

La termodinàmica és una ciència que només ens informa del que passa a un sistema en els seus estats inicial i final. No ens diu res de com es passa de l’un a l’altre, ni de la velocitat a la que té lloc el procés (aquí el terme “estat” es refereix al seu significat científic).

Estan clars els estats inicial i final d’aquesta diguem-ne reacció? És a dir, de quina reacció estem parlant? En termes globals, ens referim a

a) (Espanya autonòmica) –> (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya sense Espanya)

Però tal com està escrita és una reacció directa, sense etapes intermèdies. La major part de reaccions químiques admeten esquemes de reacció alternatius, amb etapes intermèdies. En el nostre cas, per exemple:

b) (Espanya autonòmica) –> (Espanya amb pacte fiscal per a Catalunya)
c) (Espanya amb pacte fiscal per a Catalunya) –> ( Espanya amb concert econòmic per a Catalunya)
d) (Espanya amb concert econòmic per a Catalunya) –> (Espanya federal)
e) (Espanya federal) –> (Espanya confederal)
f) (Espanya confederal) –> (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya com a estat lliure associat)
g) (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya com a estat lliure associat) — > (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya sense Espanya)

Hi hauria altres esquemes possibles. Per exemple, podem imaginar també altres reaccions

i) (Espanya autonòmica) —> (Espanya federal)

o bé

j) (Espanya autonòmica) —> (Espanya amb només 3 autonomies)

i fins i tot

k) (Espanya autonòmica) —> (Espanya unitària)

La reacció i) és promulgada pel PSC sense prou èxit entre el PSOE, i la j) treu el nas darrerament entre alguns comentaristes. De la k) Déu-nos-en-guard. a) és una reacció directa sense etapes intermèdies, i la seqüència b) a g) són moltes reaccions consecutives que comencen igual i poden acabar igual, o no: la cadena es pot parar en algun moment perquè variin les condicions de l’entorn

La termodinàmica ens diu que si l’energia de la situació final és menor que la de la situació inicial, el procés es conceptualment espontani (que no vol dir instantani ni inmediat), i es desprèn energia: són les reaccions exotèrmiques. També es pot donar el cas de que la situació final tingui més energia que la situació inicial, i llavors cal subministrar energia al sistema per tal de que tingui lloc la separació, són les reaccions endotèrmiques. Són situacions contraposades, visualitzables en la separació de Txèquia i Eslovàquia, gairebé espontània; o la separació de Kosovo de Sèrbia, que requereix molta despesa per part de les Nacions Unides encara avui.

A la figura es mostra un esquema del que es suposa que passa quan té lloc una reacció. El sistema reaccionant, a l’esquerra, ha d’adquirir una certa quantitat d’energia per arribar a una situació a partir de la que pot evolucionar cap als productes de la reacció, a la dreta. Aquests productes poden tenir més o menys energia que les substàncies reaccionants inicials –a la figura en tenen menys- , però gairebé sempre hem de subministrar al sistema inicial força energia per tal que reaccioni.. És l’energia d’activació, que pot tenir valors molt diferents depenent de la reacció. Per exemple, per encendre un misto n’hi ha prou amb un petit fregament. Però per encendre un paper cal escalfar moltíssim el paper, o cal haver abans encès un misto.

Veiem,doncs, que l’energia d’activació és la diferència entre l’energia que té el sistema inicial (més o menys proporcional a la temperatura), i l’energia necessària per arribar al punt en el que evolucionarà cap al canvi.

Quina és l’energia d’activació de la reacció a)? No ho sabem, perquè no hi ha dades experimentals de res de tot això. Però hi ha veus molt contraposades, les que diuen que el procés serà gairebé espontani, i les que amenacen amb que caldria subministrar tanta energia al sistema inicial que el procés no tindrà mai lloc.

I l’energia d’activació de cadascuna de les reaccions indicades de b) a g)? Per a cadascuna és molt menor, perquè el canvi que es produeix en cada cas és de proporcions menors que el de la reacció a)

En el cas que ens ocupa, el sistema inicial (Espanya autonòmica) va acumulant energia i li va pujant la temperatura, fruit de l’activisme d’uns quants, dels increïbles errors i ceguesa del govern espanyol, i de la crisi de les finances estatals i autonòmiques. Això és favorable al procés, perquè ens anem acostant al valor d’energia suficient per produir-se el canvi. Però simultàniament les forces contràries al procés generen dubtes i incerteses sobre l’elevat valor de l’energia d’activació que pensen que és necessària –recordem que ningú en sap el seu valor- i això fa refredar parcialment el sistema inicial.

Per a les reaccions b) i i) l’energia d’activació és probablement menor que per a l’a), i per això hi ha opinions polítiques que preconitzen començar per aquests esquemes de reaccions menys dràstics, amb dues perspectives: uns pensen (Unió?) que és millor intentar començar el procés per la reacció b), que sempre seria més fàcil que anar al procés directe a), i a partir d’aquí anar avançant; i uns altres (PSC) pensen que si s’assoleix la reacció i) la temperatura global del sistema baixaria força, perquè probablement després d’aquestes reaccions s’assoleix una situació de menys energia que la inicial actual.

Tot això és termodinàmica. No hem parlat de les velocitats (cinètica) a les que té lloc tot plegat, cosa que es deixa per a un probablement darrer post

Finalitzarà, espero

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

CASTELLANO

Resumen de los 2 posts anteriores (1) (2). Hay cinco modelos químicos que pueden ser análogos a las relaciones Cataluña – España: mezcla con pocas interacciones, emulsión, gel, disolución, y combinación química. En opinión del autor, el más adecuado es el de la combinación: enlaces muy potentes, y la separación genera dos entidades diferentes previamente no existentes.

Ni está el mañana, ni el ayer, escrito

Antonio Machado escribió esta frase en un poema, “El Dios Ibero” de 1912, en su libro “Campos de Castilla“. Va bien para empezar a hablar de un tema del que no tenemos experiencia, mientras que aquello de lo que hay experiencia es interpretado de formas tan distintas.

La descomposición de una sustancia química –llamémosle (España autonómica)-, genera la aparición de dos otras sustancias: llamémosles (Cataluña sin España), y (España sin Cataluña). ¿Qué nos dice la termodinámica sobre ello?

La termodinámicaes una ciencia que sólo nos informa de lo que pasa a un sistema en sus estados inicial y final. No nos dice nada de cómo se pasa de uno a otro, ni de la velocidad a la que tiene lugar el proceso (aquí el término “estado” es en su acepción científica)

¿Están claros los estados inicial y final de esta llamémosle reacción? Es decir, ¿de qué reacción estamos hablando? En términos globales, nos referimos a

a) (España autonómica) –> (España sin Cataluña) + (Cataluña sin España)

Pero tal como está escrita es una reacción directa, sin etapas intermedias. La mayor parte de reacciones químicas admiten esquemas de reacción alternativos, con etapas intermedias. En nuestro caso, por ejemplo:

b) (España autonómica) –> (España con pacto fiscal para Cataluña)
c) (España con pacto fiscal para Cataluña) –>( España con concierto económico para Cataluña)
d) (España con concierto económico para Cataluña) –> (España federal)
e) (España federal) –> (España confederal)
f) (España confederal) –> (España sin Cataluña) + (Cataluña como estado libre asociado)
g) (España sin Cataluña) + (Cataluña como estado libre asociado) — > (España sin Cataluña) + (Cataluña sin España)

Habría otros esquemas posibles. Por ejemplo, podemos imaginar también otras reacciones

y) (España autonómica) —> (España federal)

o incluso

j) (España autonómica) —> (España con sólo 3 autonomías)

o

k) (España autonómica) —> (España unitaria)

La reacción i) es la promulgadap por el PSC sin suficiente éxito entre el PSOE, y la j) empieza a aparecer últimamente entre algunos comentaristas. De la k) líbrenos Dios. a) es una reacción directa sin etapas intermedias, y la secuencia b) a g) son muchas reacciones consecutivas que empiezan igual y pueden acabar igual que la a), o no: la cadena se puede parar en algún momento si varían las condiciones del entorno

La termodinámica nos dice que si la energía de la situación final es menor que la de la situación inicial, el proceso es espontáneo (que no significa ni instantáneo ni inmediato), y en él se desprende energía: son las reacciones exotérmicas. También se puede dar el caso de que la situación final tenga más energía que la situación inicial, y entonces hay que suministrar energía al sistema para que se mantenga la separación, son las reacciones endotérmicas. Son situaciones contrapuestas, visualizables en la separación de Chequia y Eslovaquia, casi espontánea; o en la separación de Kosovo de Serbia, que requiere mucho gasto por parte de las Naciones Unidas todavía hoy.

En la figura se muestra un esquema de lo que se supone que pasa cuando tiene lugar una reacción. El sistema reaccionante, a la izquierda, tiene que adquirir una cierta cantidad de energía para llegar a una situación a partir de la que puede evolucionar hacia los productos de la reacción, a la derecha. Estos productos pueden tener más o menos energía que las sustancias reaccionantes iniciales –en la figura tienen menos- , pero casi siempre tenemos que suministrar al sistema inicial bastante energía para que reaccione. Es la energía de activación, que puede tener valores muy diferentes dependiendo de la reacción. Por ejemplo, para encender una cerilla basta con un pequeño rozamiento. Pero para encender un papel hay que calentar muchísimo el papel, o se ha dehaber antes encendido una cerilla.

Vemos, pues, que la energía de activación es la diferencia entre la energía que tiene el sistema inicial (proporcional a la temperatura), y la energía necesaria para llegar en su punto en el que evolucionará hacia el cambio.

¿Cuál es la energía de activación de la reacción a)? No lo sabemos, porque no hay datos experimentales de nada de todo ello. Pero hay voces muy contrapuestas, las que dicen que el proceso será casi espontáneo, y las que amenazan con que haría falta tanta energía inicial que el proceso no tendrá lugar.

¿Y la energía de activación de cada una de las reacciones indicadas de b) a g)? Para cada una es mucho menor, probablemente, porque el cambio que se produce en cada caso es de proporciones menores que el de la reacción a)

En el supuesto que nos ocupa, el sistema inicial (España autonómica) va acumulando energía, fruto del activismo de unos cuantos, de los increíbles errores y ceguera del gobierno español, y de la crisis de las finanzas estatales y autonómicas. Esto es favorable al proceso, porque nos vamos acercando al valor de energía suficiente para producirse el cambio. Pero simultáneamente las fuerzas contrarias al proceso generan dudas e incertidumbres sobre el elevado valor de la energía de activación que piensan que será necesaria –recordamos que nadie sabe su valor- y ello hace enfriar parcialmente el sistema inicial.

Para las reacciones b) e i) la energía de activación es probablemente menor que para la a), y por ello hay opiniones políticas que preconizan empezar por estos esquemas de reacciones menos drásticos, con dos perspectivas: unos piensan (¿Unió?) que es mejor intentar empezar el proceso por la reacción b), que siempre sería más fácil que ir al proceso directo a), y a partir de ahí ir avanzando; y otros piensan (PSC) que si se logra la reacción i) la temperatura global del sistema bajaría bastante, porque probablemente después de estas reacciones se logra una situación de menos energía que la inicial actual.

Todo esto es termodinámica. No hemos hablado de las velocidades (cinética) a las que tiene lugar todo ello, cosa que se deja para un probablemente último post

Finalizará, espero


J.T.MASTON I EL SISTEMA INTERNACIONAL D’UNITATS

13/09/2012

Cap el 1890 la North Polar Practical Association, una empresa constituida per homes de negocis americans amb seu a Baltimore, va comprar totes les terres al nord del paral•lel 84. L’objectiu era poder explotar els grans jaciments de combustibles, especialment hulla, que algunes prospeccions geològiques feien sospitar. Curiosament, més d’un segle després es torna a parlar del mateix tema, referit ara a gas i a petroli.

Per tal que l’explotació dels jaciments fos factible en aquells anys, calia eliminar els gels de la superfície de l’Àrtic, que en aquelles dates no era tan escàs com és ara. I no se’ls va ocórrer altra cosa que intentar canviar la posició de l’eix de la Terra. L’eix de la Terra està inclinat respecte de la perpendicular del pla de traslació, fet que genera les estacions terrestres. L’adreçament de l’eix de la Terra generaria una nova distribució de les masses d’aigua al planeta, que faria que l’Atlàntic gairebé es buidés, s’incrementés el nivell del mar del Pacífic, i es fondria el casquet polar àrtic. una operació de geoenginyeria a escala planetària.

Com adreçar l’eix de la Terra? La idea que van desenvolupar era similar a la de fer girar una bola de billar: amb un suau toc del tac en el punt adequat en el moment adequat. Van perforar a la base del Kilimanjaro un túnel força horitzontal, de 600 m de llarg i 27 m de diàmetre, que era el tub d’un canó que havia de disparar una bala de ferro de 180000 tones, amb un explosiu derivat de la nitrocel•lulosa, denominat meli-melonita. L’energia cinètica de la bala generaria una energia de retrocés que adreçaria l’eix en la magnitud desitjada, un angle d’uns 27º. Van disparar el canó el 22 de setembre, i …

I passem a un altre capítol. Tota la narració anterior és el resum d’una obra de ficció de Jules Verne, que en francès es va dir Sans dessus dessous, publicada el 1889. S’ha traduit a l’espanyol com El secreto de Maston, si bé hi ha altres traduccions amb altres títols. J.T. Maston és un dels artillers, el més científic i matemàtic, dels que havien participat en el llençament del coet que havia de portar tres homes a la Lluna, en la novel•la De la Terra a la Lluna. I vist l’èxit -enla novel·la- del llençament espacial, van voler acometre la idea explicada abans, basant-se en els seus coneixements d’artilleria, de química i de física.

Però, mentres Maston estava fent els càlculs per al disseny del canó, una trucada telefònica -el 1890- el va distreure, i per una absurda confusió va escriure el perímetre de la Terra com a 40000 m, en lloc de 400000000 m que aproximadament té. Com que el que volia era calcular d’aquí el radi de la Terra per calcular-ne després el volum i la massa, un error d’una magnitud de 1000 en la longitud es convertia en un error de 1000000000 en calcular la massa, que és proporcional al volum. I, per tant, l’energia cinètica de la bala disparada, va generar – a la novel•la- una desviació de l’eix de la Terra mil milions de vegades menor que l’esperat.: inapreciable, i cap de les catàstrofes planetàries tindria lloc.

I a què ve parlar ara d’aquesta novel•la força desconeguda de Verne? Doncs resulta que a un post que vaig penjar fa une mesos, hi va haver una confusió similar, de la que m’ha fet adonar un lector en un correu electrònic personal. El post és Nuclear-3. Radioactivitat: mesura i efectes Allà hi ha una frase on diu que “una dosi de 20 Gy de radiació ionitzant rebuda de cop és mortal. Si una persona de 70 kg la rebés, hauria rebut 1400 joules, que equivalen a 336 calories. Aquest valor és molt petit: equival a l’energia química que ingeririem en menjar 84 mg de sucre, o 37 mg d’oli. És la forma de rebre-la, en forma de radiació ionitzant, el que provoca la mort“.

Però en el post original no deia això: en la primera redacció, ja modificada, jo deia que calia ingerir 84 g de sucre, o 37 g d’oli per tenir aquests 1400 J. D’on ve l’error? Del funest costum, molt antic, que tenien els biòlegs, nutricionistes i dietistes d’usar la magnitud caloria gran: en la bibliografia s’ha usat habitualment la caloria , que es representa per cal, i que equival a 4,18 J, i la caloria gran, representada per Cal, i que equival a 1000 cal, o 1 kcal. Quan vaig recordar el valor energètic d’hidrats de carboni i de greixos, recordava bé els valors, 4 i 9 respectivament, però són valors en calories grans o Cal, no en calories petites. I , per tant, vaig donar les xifres del post amb un error d’un factor de 1000…

Tot el món de les unitats de mesura és molt complicat, i cada sector de producció l’ha complicat. Per exemple, i sense moure’ns d’unitats d’energia, a més existien la tèrmia, usada en els càlculs de calefacció, equivalent a un milió de calories petites, i la frigoria, usada en refrigeració, i que equival a una kilocaloria negativa. Per sort, el Sistema Internacional d’unitats ha vingut a superar tot aquest desgavell, i accepta com a única unitat d’energia o treball el joule J i els seus múltiples i submúltiples, com el kJ, i desaconsella formalment l’ús de la caloria. Avui és habitual trobar en les etiquetes dels productes alimentaris la informació nutricional en kcal i kJ. Per exemple 100 g de Nocilla tenen un valor energètic de 552 kcal o 2303 kJ, i 100 g de Nesquik 1628 kJ o 385 kcal.

Jules Verne no va fer els càlculs matemàtics per dissenyar el canó del Kilimanjaro. Els va fer el seu amic Albert Baudoureau, enginyer i matemàtic francès. Els van publicar a la primera edició del llibre citat, però aquest annex va desapareixer a les edicions posteriors. Llàstima. Pot trobar-se el text complet en francès –sense l’annex- de Sans dessus dessous aquí.


IMAGINARIS

28/01/2012

Agustí R. envia un comentari al post “L’home sense atributs. Digital i analògic” on fa una referència a Robert Musil i els nombres imaginaris. Anem-hi. Lector, seu.

Robert Musil, al seu llibre “Les tribulacions del jove Törless” (1906), inspirat en experiències personals, dedica un capítol a discutir el concepte de nombres imaginaris. Dos estudiants de l’acadèmia militar confronten les dues visions habituals davant de les coses inabastables a primera vista, la de tocar de peus a terra “si un concepte no té sentit no té sentit treballar-hi“, i la de “i per què no podem treballar amb un concepte encara que no tingui cap referent en el món real?”. El professor no els ajuda: el seu argument és que “s’hauria d’acontentar amb el fet que tals conceptes matemàtics no són precisament altra cosa que això: idees de naturalesa purament matemàtica. (…) Estimat amic, t’has de limitar a creure; quan sàpigues deu vegades més matemàtiques que no saps ara, llavors comprendras; però mentrestant: ¡creure!”.

Quant és l’arrel quadrada de -1? La resposta inmediata és que no existeix: no hi ha cap nombre que, en multiplicar-lo per ell mateix, doni un nombre negatiu. Però bé, volem dir que no hi ha cap nombre d’entre els nombres habituals que faci això, d’entre els nombres que escrivim amb guarismes. Si ens inventem un hipotètic valor i de tal manera que i x i = -1, ja està: l’arrel quadrada de -1 es diu i. Llavors, qualsevol nombre imaginari pur és, per definició, el producte d’un nombre real per la unitat imaginària: 4i, per exemple. I els podem sumar, restar, multiplicar… Però amb cura: si multipliquem 2i per 3i el resultat és -6…

Els nombres complexos -també denominats imaginaris- són els que tenen una part real i una altra imaginària pura. Per exemple 2 + 3i és un nombre complex. Aquest gènere de nombres els va inventar Raffaelle Bombelli, un matemàtic i enginyer italià el 1572. El nom de nombres imaginaris sembla que el va donar René Descartes, que s’oposava a les teories de Bombelli. I Leonhard Euler va ser qui va denominar i a la unitat imaginària, dos-cents anys després, el 1777. Leibniz deia dels nombres imaginaris eren “una espècie d’amfibi entre l’ésser i el no res“.

A la figura hi ha una equació denominada identitat d’Euler, que reuneix cinc nombres essencials a la matemàtica: 0, 1, e, i i pi (el 3,14…, que no em deixa escriure l’editor d’aquest blog). Els matemàtics leviten amb l’equació, en fan samarretes, corbates, se la tatuen… Com els químics fan amb la taula periòdica. No, no l’explicaré.

Equació que reuneix cinc nombres essencials en la matemàtica

Tot el tema dels nombres imaginaris i complexos es un dels conceptes sense relació amb la percepció habitual, perquè no en trobem referents al món real. Com l’entropia, com la física quàntica, com el potencial químic… Altres conceptes matemàtics també fan ballar el cap, si pretens entendre’ls. Els nombres transfinits, per exemple, que són els que van “més enllà d’infinit“. Si infinit ja és infinit, quin sentit té infinit al quadrat? És igual d’infinit (en llenguatge quotidià) però “més infinit” en llenguatge matemàtic. Cantor, l’inventor dels nombres transfinits o infinits, postulava l’existència d’un infinit absolut, que en certa manera identificava amb Déu.

Oi que et perds? És perquè pretens visualitzar-ho. Pretens entendre-ho, i hi ha conceptes que no es poden entendre.

Existeixen els nombres imaginaris? Existeix aquesta i?

Què vol dir que un nombre existeix? Ens és fàcil visualitzar alguns nombres: els nombres naturals 1, 2, 3, 4 els podem imaginar posats sobre una recta.Els altres nombres sencers -1, -2, -3 els podem posar a l’altre costat d’un punt arbitrari zero de la recta anterior. Els fraccionaris. junt amb els enters són tots els racionals. Els nombres racionals exactes com 3/4 o 0,75, i els periòdics com 10/3= 3,3333… , els interpolem entre dos nombres sencers: això ens ho podem imaginar fàcilment. Costa més imaginar que entre cadascun dels nombres racionals possibles –que són infinits- hi podem posar també un nombre infinit de nombres irracionals, és a dir, nombres amb una cadena infinita de decimals sense que hi hagi un grup de xifres que es repeteixi indefinidament, com pi o arrel quadrada de 2. Però creiem que ens ho podem arribar a imaginar, perquè ens imaginem una recta que anem tallant cada cop amb ganivets més fins. Evidentment que aquesta recta –la que els matemàtics en diuen la recta real– no en té res, de real: no existeix, i és una pura abstracció matemàtica feta anàloga a la veritable recta que podem dibuixar amb paper i llàpis, que no és infinita per cap costat, que té un gruix, i constituida per una seqüència de partícules de grafit posades sobre un tramat de fibres de cel•lulosa. La recta real dels matemàtics és el model imaginat d’una recta obtinguda com a extrapolació ideal del concepte de recta física. L’existència de tots els nombres citats és en el món matemàtic, que té una correlació fàcil amb el món de la recta real matemàtica, que té una correlació fàcil amb les rectes que dibuixem.

On anem, amb tot això? A dues conclusions que altres vegades ja hem comentat. La primera, no cal intentar comprendre el que no és comprensible, perquè la nostra comprensió descansa en la aprehensió dels sentits, i aquests conceptes no aprehensibles no poden ser reduits a experiència. La segona, que no es comprenguin no vol dir que no es puguin manipular, operar-hi, resoldre models matemàtics amb conceptes no comprensibles, i dissenyar objectes o processos reals amb conceptes aparentment tan poc reals. El corrent altern, per exemple.

L’aigua magatzemada a un embassament passa a través d’una turbina. Un alternador que gira amb la turbina produeix electricitat que arriba a casa. Això són fets reals. Per dissenyar un alternador -que fa corrent altern- cal que en fem una modelització matemàtica, modelització que redueix la realitat a models més o menys simplificats, i per tant no reals. Aquests models es resolen mitjançant la matemàtica complexa, que en cert sentit és també no real. Però els resultats del càlcul de models irreals amb matemàtiques imaginàries permet dissenyar aparells reals, que realment porten electricitat a casa.

Si visiteu una central elèctrica o una instal•lació industrial que usi electricitat, coexistint amb els sistemes de mesura i control que indiquen volts, ampers i vats –variables força quotidianes-, hi trobareu alguns aparells que mesuren una misteriosa variable matemàtico-física: el cosinus de fi (lletra grega que tampoc puc escriure). Es diuen cosímetres, cosinofímetres, cofímetres o fasímetres. Ens costa d’imaginar què és aquest cosinus de fi. Però els tècnics saben que ha de marcar un valor proper a la unitat, perquè si no es perden diners. Una variable molt abstracta té una repercussió molt concreta.

És una de les vegades en que la matemàtica dels models físics treu el nas al món de les realitats. Però no explicaré què és el cosinus de fi: primer hauria d’entendre-ho jo, i hem quedat que hi ha conceptes que no es poden entendre…

Cosímetre, cosinofímetre, cofímetre o fasímetre per mesurar el cosinus de fi, i quant corrent s'està perdent en el sistema


ESCHER 3D

24/01/2012

Hi ha actes aparentment absurds. L’estiu del 1956 Camilo José Cela, Josep Mª Espinàs, Felipe Luján i José Luís Barós van fer una excursió a peu pel Pirineu de Lleida, i al cap del temps els dos primers en van fer un llibre cadascun: “Viaje al Pirineo de Lérida“, editat l’any 1963, i “Viatge al Pirineu de Lleida“, el 1957. Com a curiositat, de l’obra de Cela, en castellà, en Josep Mª Llompart en va publicar la traducció al català el 1969. El mateix traductor deia, al pròleg, que si hi havia una tasca absurda era traduir al català una obra com aquella, plena de l’estil del seu autor, i gairebé inimitable en traduir-la. Però el resultat estava bé.

Jo pensava en aquest absurd quan els Reis em van portar un llibre de grans dimensions: “M.C.Escher. Desplegando a Escher“. És un llibre dels denominats pop-up, desplegables, on hi ha unes quantes obres del conegut artista holandès, treballades amb la tècnica del desplegable. En obrir cada pàgina, surt en tres dimensions una figura d’Escher.

Escher és un pintor en dues dimensions. De les seves obres se’n han fet reproduccions, calendaris, agendes, suports de mouse d’ordinador, fons de pantalles, el que vulgueu… Sempre figures planes. La gràcia de les seves obres és la distorsió de la perspectiva, la continuitat de situacions que s’interpenetren, les figures impossibles… sempre en el pla. I ara, va Courtney Watson McCarthy i en fa un desplegable. Per casa hi ha desplegables del Petit Príncep, diverses Alícies, uns quaderns d’art o de matemàtiques desplegables… Però Escher… Caldre, no calia.

Els llibres desplegables són extraordinàriament sofisticats i d’elaboració dificultosa. Precisament els Reis, aparentment sense haver-s’ho comunicat els uns als altres, van portar també per a la família un llibre per aprendre a fer estructures desplegables: “Los elementos del Pop-up“, de l’editorial Combel. És una tasca delicada i complexa.

El resultat del llibre d’Escher és atractiu. La força original dels dibuixos i pintures originals aquí s’exalta, i és interessant la solució tècnica que s’ha trobat, més o menys reeixida, en cada una de les figures. Aquí en reprodueixo quatre pàgines, que en les meves fotos no donen una sensació de volum gaire intensa: una obra en 2D ha passat a 3D i ara novament a 2D… Especialment difícil és la darrera que poso aquí, “Cascada“, on hi ha en el dibuix pla tres triangles de Penrose . En l’espai la solució és difícil i no del tot reeixida.

L’obra “Cascada” és una bona il•lustració de l’impossible moviment continu i de la violació del Primer Principi de la termodinàmica. Energèticament el disseny és impossible perquè aniriem obtenint energia de la cascada sense que se li subministrés energia a l’aigua per pujar a dalt, però la il•lusió òptica fa imaginar que l’aigua sempre baixa. Seria possible la cascada inexhaurible en un món en 4D sense violar cap llei física?

Escher: Rèptils 3D, 1943

Escher: Balcó 3D, 1945

Escher: Llaç d'unió 3D, 1956

Escher: Cascada 3D, 1961


LA PORTA DELS TRES PANYS. ES POT DIVULGAR LA FÍSICA QUÀNTICA?

12/01/2012

Els Reis de 2012 m’han portat el llibre “La porta dels tres panys“, de Sònia Fernández-Vidal, traducció al català de l’original castellà, i editat per La Galera (4ª ed, 2011). Quan el rei d’Orient el va anar a buscar a la llibreria i va preguntar per un llibre de divulgació de la física quàntica per a adolescents, a la llibreria no sabien de què els parlava, i quan el rei va dir l’autora, inmediatament van reconèixer-lo i van dir que era “entre les novel•les juvenils“.

L’autora (1978), doctora en física, experta en quàntica, vol apropar la realitat de la física quàntica al no expert, i escriu una novel•la “per a adults, però escrit en llenguatge per a nens“. L’objectiu, doncs, és la divulgació de conceptes bàsics, bàsics en el sentit de fonamentals. Pot divulgar-se la física quàntica? Ara entraré en un terreny del que no en sé prou, I que no entenc prou. Però en parlo, potser amb la inconsciència dels ignorants.

Jo divulgo per facilitar la comprensió. Però, què és comprendre? Per a mi, és interioritzar idees, i a partir del moment en que les assimiles téns una forma d’interpretar la realitat més completa i rica que abans. Has comprès un concepte quan el pots explicar sense escriure cap equació. Em va plaure escriure, ja fa uns anys, un article divulgador de l’entropia, concepte obscur. Allà pretenia explicar aquest concepte amb l’estratègia, que crec correcta, de fer veure per què ha calgut inventar un concepte tan abstracte. Invito el lector a llegir-lo.

Però la física quàntica no va igual. La primera aproximació a la física quàntica és la de enumerar la col•lecció de partícules elementals. La matèria està formada per molècules, àtoms i ions, que són nuclis i electrons disposats de diferents maneres. I els nuclis estan formats per protons i neutrons. I ambdós estan formats per tres quarks cadascun. Quarks i leptons (electrons, neutrins, …) són els constituents últims de la matèria, avui per avui no descomposables en partícules més elementals. Fins aquí, una aproximació clàssica, del gran al petit. Cap novetat.

Ara ho compliquem. Partícules i objectes estan units per forces: gravetat, electromagnetisme, força nuclear forta i feble. El model estàndard afirma que cada força és transmesa –el que vulgui dir això- per una partícula, per un bosó (gravitons, fotons, gluons, bosó de Higgs…). Encara no s’han trobat tots. Aquesta idea de forces degudes a bescanvis de partícules és menys intuitiva, però pot arribar a ser acceptable si ens imaginem els bosons com a adhesius peculiars. Fals, però com analogia ja ens val.

El problema ve després. La física quàntica ens porta a un món on les coses són i no són, una partícula és també una ona, els gats són vius i morts alhora dins de la caixa, un dau marca tots els números alhora si no l’estem observant, és impossible precisar més enllà d’un límit els valors de paràmetres d’una partícula, les partícules estan entrellaçades a distància sense que es comuniquin entre elles… Tot plegat són fenòmens sense analogia amb la realitat quotidiana, que fa molts anys que s’estudien, dels que hi ha resultats experimentals, i que tenen diverses interpretacions teòriques, algunes molt especulatives.

El mateix tipus de dificultat de comprensió es va donar amb les teories de la relativitat: la velocitat de la llum com a límit absolut, temps i espai com a dimensions equivalents, contracció o dilatació del temps, corbatura de l’espai, augment de la massa dels cossos amb la velocitat, equivalència massa-energia… Fenòmens no quotidians i no intuitius, de difícil acceptació inicial. I ja fa quasi cent anys que se’n parla.

Cal explicar-ho, tot això? A primària, a ESO, a batxillerat? Què vol dir “explicar-ho“? Per a mi, aquí radica el tema. Jo penso que, al nivell que sigui, cal descriure primer els fets experimentals. Es mesura la velocitat de la llum i resulta que sempre ens dóna el mateix valor. Això és un fet. Hi ha experiments d’entrellaçament. Són fets. Hi ha mesures de dilatació del temps. Són fets.

Penso que es pot entendre i acceptar que, en circumstàncies llunyanes de la realitat quotidiana, els fets poden ser estranys: a temperatures de -200ºC les fulles de les plantes es tornen fràgils, o el cautxú es pot polvoritzar, o es pot donar l’efecte de levitació magnètica. Són fets experimentals.
Un altre nivell d’explicació, molt més complex, és la interpretació teòrica dels fets, és a dir, la comprensió en el marc d’una teoria. I aquí normalment cal un canvi d’òptica, perquè les eines habituals no solen ser-nos útils, perquè les teories habituals que tenim acceptades no són vàlides per a fenòmens que es donen en els límits. A nivell elemental caldrà fer servir analogies elementals, no per explicar els fenòmens, sinó per acceptar que una altra visió és possible. Ja fa més d’un segle, el llibre Planilàndia, d’Abbott, ens proposava que ens imaginéssim un país totalment pla –Planilàndia– amb habitants i objectes plans, i que portem un ésser de l’univers pla de l’interior d’un recinte tancat a fora aixecant-lo per l’espai. L’ésser pla constataria que ha sortit d’un recinte tancat, però no comprendria com ha passat. Doncs la mateixa sensació de sorpresa i incomprensió tenim nosaltres per acceptar la quarta dimensió. Aquest exemple no explica la quarta dimensió, però ens permet entrellucar la nostra limitació per comprendre, però la necessitat d’acceptar que som limitats i que altres dimensions són possibles, ni que no les poguem visualitzar. Doncs el mateix amb els fenòmens quàntics o relativistes.

Tornem al llibre. L’autora es queda en la primera etapa, la d’enumerar fets. Fa passar el protagonista per un món on els fenòmens quàntics es visualitzen a escala humana. El protagonista es va admirant del que veu i experimenta, de la mateixa manera que Alícia s’admira del que veu i experimenta en els seus viatges al País de les Meravelles i a l’altre costat del mirall. Robert Gilmore, el 1995, va escriure “Alice in Quantumland“, on Alícia es redueix a la mida d’un electró –sense deixar de tenir forma humana…- i viu alguns dels insòlits comportaments dels electrons. El llibre que comentem s’hi inspira, òbviament, però amb l’aproximació contrària, i amb un to més novel•lesc.

Només fa una tímida aproximació a la comprensió en un parell d’ocasions, per la via de l’analogia. En una entrevista l’autora diu que “els nens acceptaran amb tota naturalitat la física quàntica com ara saben que la Terra és rodona; això és una cosa que no hauria entès de cap de les maneres un personatge de l’antiga Roma, per a qui la Terra era plana“. Aquesta idea surt al llibre, però al meu entendre és massa simple. Un romà potser no imaginava que la Terra és rodona, però sabia què és una esfera perquè en té l’evidència quotidiana. En canvi, cap de nosaltres ha viscut l’experiència de l’entrellaçament o de la superposició. Les analogies dels bessons amb vivències a distància similars, o de l’amor entre persones, es mantenen al nivell d’analogias o, màxim, de fets, no d’explicacions…

A l'esquerra, Alice in Quantumland parlant amb electrons. A la dreta, Niko i els seus amics viatjant en un accelerador de partícules.

Com explicar-ho, doncs? Al meu entendre, cal partir de la realitat més real i quotidiana. Cal tenir una llista de realitats quotidianes basades en el desenvolupament de la física quàntica (no només l’efecte fotoelèctric, que ja hi era abans): electrònica d’estat sòlid, GPS’s, criptografia quàntica , microscòpia d’efecte túnel, etc. I, a partir del seu estudi, anar cap als fets, cap als fenòmens físics bàsics, i finalment, presentar, si s’escau, les interpretacions teòriques. Res de nou en didàctica, només que aplicada a noves branques de la ciència.

Perill: les idees de la física quàntica van caient en mans de moviments socials tipus New Age. Des del llibre The tao of physics (Fritjof Capra, 1975). que aquest fenomen es dóna, però ara més que abans: la pel•lícula What The Bleep Do We Know? (“Y tu qué sabes“) transita per la fina línia entre ciència, metafísica, especulació i esoterisme, i ha estat un èxit de taquilla als USA. El pas següent ja s’ha donat: Entre les teràpies alternatives ja hi ha la sanació quàntica. Només cal mirar pel carrer, o buscar per la xarxa, per trobar-ne centenars de referències. Podria ser una sortida professional…


ORGONES

30/12/2011

Estava llegint la novel•la més o menys autobiogràfica de Jack Kerouac On the road“, en la traducció catalana “A la carretera” de Manuel de Seabra, editada a Edicions 62 a la col•lecció Labutxaca el 2010. És la vida de dos joves bohemis i no gaire integrats socialment que van amunt i avall dels Estats Units a finals dels 40, fent autostop, llogant cotxes, de Nova York a Denver, a San Francisco, a Chicago, arriben fins a Mèxic. Sempre van col•locats de marihuana, de bencedrina o de cervesa. Amb aquesta novel•la de 1957 Kerouac va posar lletra a la generació de beatniks americana, que juntament amb William Burroughs o Allen Ginsberg van ser els exponents bàsics de la San Francisco Renaissance, que va durar deu anys, i va ser catalitzador de mil altres moviments, vinculada al món hippie, etc etc , fins avui. A San Francisco es poden trobar encara llocs eminents del moviment, com la City Lights Bookstore o el Vesuvio Café, on els turistes peregrinen –peregrinem?- buscant un passat que ells no van viure i que han mitificat. Com la ruta 66.

Estava llegint “A la carretera“, dic, i a la pàgina 175 em trobo amb aquesta parrafada:

– Mira, per què no proveu el meu acumulador d’orgones? Poseu una mica de suc als vostres ossos. (…) L’acumulador d’orgones és una capsa prou gran perquè un home pugui seure a dins en una cadira: una capa de fusta, una capsa de metall i una altra capa de fusta reuneixen les orgones de l’atmosfera i les mantenen captives prou temps perquè el cos humà n’absorbeixi més que la dosi habitual. Segons en Reich, les orgones són àtoms atmosfèrics vibratoris del principi de la vida. Les persones agafen càncer perquè se’ls esgoten les orgones (…)“.

Què són aquestes orgones? No, a cap diccionari normal no hi surten. Ni al de l’IEC, ni a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni al de la RAE. Al Webster, en anglès, ho citen breument… Com a recurs, la Wikipedia en anglès en dóna una bona informació.

Wilhelm Reich va ser un psicoanalista austríac, seguidor de Freud, que va intentar fer una sintesi entre Freud i Marx. Entre moltes altres coses, creia que els constructes psicoanalítics tenien existència biològica. En concret, interpretava la líbido com una força vital, una substància o energia universal sense massa, estesa per tot l’univers, com l’éter, com l’élan vital o altres fluids similars. A aquesta substància la va denominar energia orgònica, que estaria estructurada en forma de paquets més o menys grans denominats orgones. Segons Reich, hi hauria energia orgònica en tots els punts de l’univers, i mitjançant determinats dispositius es podria concentrar. La carència d’aquests orgons provocaria malalties i fins i tot el càncer. Per això Reich va inventar sistemes de concentrar l’energia orgònica i poder-la assimilar per part de l’organisme. Reich va fugir de l’Alemanya nazi i el 1939 va entrar als USA.

En certa manera, la descripció que Kerouac de l’acumulador d’orgones és l’invers d’un condensador elèctric. En un condensador hi ha dues capes de metall separades per un material no conductor, com plàstic, mica o l’aire. A l’acumulador d’orgones és al revés: dues capes de fusta separades per una capa de metall. Reich va arribar a visitar Albert Einstein amb un acumulador en miniatura, i li va proposar de fer experiments, cosa a la que Einstein va accedir. Els experiments van permetre veure que dins de la caixa hi havia un cert increment de temperatura, i Reich ho va atribuir a l’acumulació d’energia orgònica, però Einstein i els seus ajudants van demostrar que corresponia a la convecció de calor dins de la cambra on s’experimentava.

L’acumulador d’energia orgònica es una espècie d’anti-Arca de l’Aliança, aquella arca sagrada que contenia les Taules de la Llei que Yahvé va donar a Moisès. Diu la Bíblia que l’Arca de l’Aliança era feta de fusta d’acàcia negra, i recoberta per dins i per fora amb làmines d’or. Això sí que era realment un condensador elèctric, transportada per sacerdots amb barres de fusta. En un entorn sec podia carregar-se d’electricitat estàtica, i podia desprendre guspires que, segons la Bíblia, havien arribat a provocar morts entre els que gosaven tocar-la.

On és ara l’Arca de l’Aliança? Hi ha diverses teories, gairebé totes ocultistes, conspiratives o pseudocientífiques, on hi figuren els templers, els nazis, extraterrestres…. Jo em quedo amb la versió que Spielberg dóna a la pel•lícula “A la recerca de l’arca perduda“, amb Harrison Ford fent d’Indiana Jones: al final de la pel•lícula l’arca és guardada, de forma anònima i dissimulada en un enorme magatzem dels USA, barrejada amb milers de caixes més, on encara hi deu ser, aviat farà cinquanta anys…

I on són ara els acumuladors d’energia orgònica? Reich en va vendre diversos, però el 1947 l’administració dels USA va prohibir-ne la venda, que considerava que era una estafa, i ho era. El van empresonar el 1956 per violar la prohibició, van cremar diverses edicions dels seus llibres –un fet insòlit- i va morir a la presó el 1957. Abans, el 1953, havia inventat un cloudbuster, una màquina per fer ploure, basada en les seves idees d’acumulació d’energia. Consistia en un conjunt de canons que, segons Reich, llançaven cap als núvols energia orgònica. També va intentar aplicar els cloudbusters a la lluita contra els chemtrails, unes suposades acumulacions de productes químics nocius que deixarien els avions al seu pas, i que en realitat són les estel•les de vapor i cristalls de gel.

Les idees de Reich segueixen vives, però amb poca intensitat. Va influir sobre molts escriptors americans, com Salinger, Mailer o Bellow. També sobre Bob Dylan i Patty Smith. I diversos psicoanalistes segueixen treballant les seves idees, i fent proves sobre els acumuladors d’energia orgònica, en alguns casos afirmant que tenen resultats. Però la principal activitat de l’Institute for Orgonomic Science, a Pennsylvania, és actualment la teràpia psicoanalítica. Avui és una teràpia més, dispersa en el maremagnum de teràpies de tota mena, i que ni és citada en la llista del document recent del Ministerio de Sanidad comentada a un post anterior.

També hi ha modes en l’esoterisme i les pseudociències.


NUCLEAR 5. EL PERIODISTA DE FUKUSHIMA AMB LEUCÈMIA

06/12/2011

Cap al 25 de novembre de 2011, diversos diaris anunciaven que un presentador de la televisió japonesa pateix leucèmia després de menjar verdures de Fukushima.
A la llista de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) algú va penjar la notícia, tot preguntant-se “si és possible que el presentador hagi desenvolupat leucèmia justament per menjar aquelles verdures i si aquesta malaltia es pot desenvolupar en tan poc temps (…) Els que en saben de radiactivitat i salut, què opinen?“. Alguns de la llista van respondre, i es van formar les dues postures típiques d’aquesta mena de notícies: els de la postura més radicalment científica, amb arguments com:

És molt estrany que una persona hagi desenvolupat una leucèmia en tan pocs mesos per haver menjar verdures”… “Caldria esperar diversos anys per saber si hi ha hagut un augment significatiu de casos de càncer a la zona de la prefectura de Fukushima

I la postura contrària:

L’activitat criminal de la contaminació radioactiva s’aprofita de les dificultats de la seva traçabilitat (…) Varen ser les autoritats les que van amagar, és a dir cometre activitats criminals contra la salut, la pau i la seguretat de les persones. En tot cas, jo no em conformo a esperar uns quants anys més per saber si el nombre de càncer augmentarà. Aquesta comptabilitat no és del meu gust

Opinió rebatuda amb :

Per desgràcia o per fortuna, la ciència nohi entén en qüestió de gustos personals. Els que ens dediquem a la investigació sabem quehem de conformar-nos amb el ritme que imposen les lleis de la natura, perquè no en va el que volem és descriure i entendre com es comporta. La noticia citada em sembla molt poc seriosa i força manipuladora, perquè insinua un fet que
no pot tenir base científica, lamentablement

Se li demana l’opinió a un metge expert en leucèmia, de la Fundació Carreras. La resposta és:

Es ben conegut que les radiacions ionitzants, en qualsevol de les seves formes són causants de leucèmies de diversos tipus. El que em sembla més estrany de aquesta notícia, és el curt espai de temps entre l’exposició i la leucèmia, en especial perquè segons sembla l’exposició ha estat minima a través dels aliments. Amb tot, hem de recordar que sense haver rebut radiacions un percentatge no despreciable de pacients desenvolupen leucèmia al llarg de la seva vida. Es trata en aquest cas d’una casualitat? Dificil de saber-lo

Opinió rebatuda novament:

És molt poc científic exagerar, però no és millor la resignació. Els que no es resignen són els pesats que parlen del principi de precaució, un principi ètic i raonable, davant nous riscs i clar, davant de vells riscos que erre que erre es repeteixen (radioactivitat rere radioctivitat)

Central de Fukushima I el 2010 Font: Google Earth

Un periodista espanyol a Tokio donava alguna informació addicional: la notícia sobre el periodista japonès, que es va publicar l’11 de juliol, es limitava a parlar de la leucèmia del periodista, sense indicar-ne cap relació amb el consum de verdures. El periodista havia pres verdures a un programa de televisió que comandava, en una campanya per demostrar-ne la inocuitat. La relació de la leucèmia amb les verdures no es va fer sortir a les notícies fins el 25 de novembre de 2011. L’accident de Fukushima va tenir lloc l’11 de març de 2011. Per tant hauria menjat les verdures cap a meitat d’abril, i al cap de tres mesos tenia la leucèmia. La temptació de relacionar causa (verdures) a efecte (leucèmia) és això, temptadora, però indemostrable.

I aquí ve el dilema.

Aquest tema de la radioactivitat, com el dels telèfons mòbils, la ingesta de peixos amb mercuri, els camps electromagnètics de les connexions elèctriques d’alt voltatge, i altres de similars, posa de manera explícita algunes de les característiques del món tecnològic en el que vivim. Per una banda el fet que la demostració, en termes clàssics, d’una relació de causa a efecte entre elfenomen i els danys que pretesament provoca, especialment en dosis baixes, requereix moltes dades, difícils de recollir, i molt costoses de depurar, i la recerca s’ha d’estendre al llarg de molt de temps. En aquest cas, hi ha qui pensa que a manca d’una demostració clara d’un efecte nociu, no hi ha per què abstenir-se d’usar el mòbil, de menjar peix o de patir per una radiació difusa. A més, al final, no serà mai una relació de causa a efecte directa sinó probabilística.

I, per altra banda, es planteja el principi de precaució, que afirma que, en absència de demostració d’inocuitat, millor abstenir-se. És una posició simètrica a l’anterior. En el límit, si es prohibeixen les antenes de telèfons mòbils per evitar les possibles conseqüències, no hi haurà mai dades rels sobre els seus efectes. Les dades de morbilitat i de mortalitat dels contaminants atmosfèrics i de l’aigua, a part dels experiments amb animals, provenen gairebé tots d’episodis d’accidents, però hi ha tecnologies de les que no hi ha “accidents”, com és el cas de les radiacions electromagnètiques. No és el cas, malauradament, de la contaminació radiactiva, de la que sí que hi ha alguns episodis, a més de les dues bombes nuclears de la Segona Guerra Mundial.

Tota una altra qüestió, que es barreja amb els anteriors arguments, és la de si s’han de permetre tecnologies que, en un eventual accident, tinguin una afectació molt elevada de persones, o per al medi. Per més segures que siguin, la sensibilitat actual de les poblacions no solen acceptar els beneficis de la tecnologia si es posa a l’altra costat el resultat d’un hipotètic accident. Aquesta postura no sol ser la majoritària de les poblacions afectades, que perceben lels avantatges materials d’acollir una instal•lació no desitjada, sinó per part de la resta de població, que veu llunyans els beneficis i tem els riscos associats, normalment de manera no racionalitzada.

No hi ha acord possible entre la postura comprensiva amb les tecnologies i la que considera inacceptables els riscos derivats. La sensibilitat individual enfront de la mateixa amenaça, enfront de les mateixes dades, és molt diferent d’una persona a una altra, i les decisions en aquest camp es solen prendre no a partir d’un raciocini sinó per impuls.

Com a exemple, una discussió entre fumadors i no fumadors mostra, en una altra dimensió, la divergència d’arguments, que recorda les discussions en les tertúlies polítiques: els militants d’una o altra postura ja tenen partit pres independentment de quins siguin els nous arguments i dades que apareguin al llarg del temps. De fet, al menys dos dels que van intervenir en el diàleg de la llista de distribució tenen la tipologia escrita de militants. No hi ha un diàleg real amb voluntat d’avaluar els arguments de l’altre i eventualment canviar d’opinió..

I, al marge de tot això, en el cas de les verdures radiactives, si és cert el que diu el periodista de Tokio, hi ha hagut una considerable manipulació informativa molt esbiaixada, i inadmisible.


NISSAN LEAF, EL VEHICLE ELÈCTRIC

30/09/2011

Fins el 2 d’octubre d’enguany es pot veure i provar a Barcelona el primer vehicle comercial exclusivament elèctric, el Nissan Leaf. Leaf vol dir fulla, suposo per allò ecològic. L’exposició és davant de l’hotel Hilton, Diagonal 589. Hi ha una carpa amb una maqueta del cotxe, diferents projeccions, pantalles i panells expositors; un vehicle obert per ensenyar-ne les interioritats; i uns quants vehicles per fer-hi una prova de circulació de quinze minuts.

Jo tinc des de fa sis anys un vehicle híbrid, un Toyota Prius de 2ª generació, del qual en vaig fer una explicació detallada a un article. He anat a veure com és el vehicle totalment elèctric, les seves característiques, rendiment i cost, per comparar una mica.

El vehicle té només motor elèctric i un important joc de bateries d’ió-liti ubicades sota els seients, cosa que fa que tingui un centre de gravetat baix. Té una autonomia de 175 km, i 145 km/h de velocitat màxima. Es pot triar entre dos estils de conducció, la eco o la normal. Amb el model eco té menys reprise. Evidentment no té tub d’escapament, i no fa soroll. Bé, li han posat un suau sorollet exterior per advertir els vianants. Com que només té el motor elèctric no té canvi de marxes, i es porta com si fos un vehicle amb canvi automàtic.

Es poden carregar les bateries en càrrega ràpida, que dura 30 minuts, o en càrrega lenta, que és la forma recomanada, i dura de 8 a 12 h. Les bateries també es recuperen durant les frenades o les baixades, com els vehicles híbrids.

El Nissan Leaf està bé, cuidat, amb molts gadgets i molta electrònica. Per exemple, pots engegar-ne l’aire condicionat des del telèfon, i té auxiliar d’aparcament amb càmera de televisió al darrera. A la foto es pot veure la pantalla d’informació del sistema elèctric. No és un vehicle gaire gran, amb un maleter de relativament poca capacitat. Per coherència, procuren cuidar tots els aspectes relacionats amb el medi. Els materials són recuperables i reciclables en un 95% o més, la tapisseria dels seients és feta de poliéster recuperat d’ampolles…

Val 29900€, que ja porta descomptats els 6000 € de l’ajut del govern d’Espanya (RD 648/2011). Afirmen que el cost de circular és de 0,02 €/km, front als 0,04 d’un vehicle híbrid, i el doble o més per als vehicles convencionals.

Els Toyota Prius de tercera generació, que són els híbrids de referència al món, són més grans, amb més prestacions, i els preus van entre els 24200 € pel model més simple i els 30000 pel model Executive, força més equipat que el Leaf. Generen 92 g de CO2 per km, i consumeixen (valors normalitzats) 4L de benzina cada 100 km.

Atesa l’autonomia que té, i el temps de recàrrega mínim, opino que és un vehicle “per a anar a la segona residència“. No és per fer llargs viatges, perquè cada 175 km hauries de parar mitja hora, suposant que hi haguéssin punts de recàrrega a totes les benzineres, que per ara no és pas el cas. I trobar aparcaments nocturns amb carregadors lents. Un viatge llarg a través d’Europa requeriria més planificació que les dels primers vehicles de benzina quan atravesaven Àfrica a començaments del segle XX.

Podem dir que és un vehicle “ecològic”? Depèn de com es miri. No genera fums d’escapament per allà on circula, i això fa que sigui una opció de reduir la contaminació atmosfèrica de les ciutats. Però, naturalment, a les ciutats s’ha de promoure el transport públic i no el vehicle elèctric ni cap altre vehicle privat.

No fa soroll, i consumeix poc, perquè té regeneració en la frenada. L’aspecte del consum el faria atractiu,però el públic objectiu al que es dirigeix no és el públic estalviador i de pocs diners, sinó el consumidor ric, amb preocpació pel medi. I pot perfectament passar que aquest vehicle sigui el tercer o el quart de la família: el normal, el 4X4, i ara l’elèctric que substituirà el petit per les ciutats. I no es pot dir que això sigui gaire ecològic.

Però la gran qüestió, naturalment, és d’on ve l’energia elèctrica que consumeix.

L’energia elèctrica no té un senyal que indiqui quin origen té, i només es pot parlar aquí de termes mitjans. En part ve del petroli, en part de la nuclear, en part del carbó, i en part d’energies renovables, com la hidràulica i l’eòlica. El càlcul seria llarg de fer, i ens falten moltes dades, perquè no és només l’origen de l’energia, sinó la part corresponent de l’energia requerida en fer les instal•lacions productores d’energia i les conduccions elèctriques. En tot cas, el vehicle elèctric ell sol té emissions zero, però la seva fabricació, i la generació de l’energia elèctrica, no té zero emissions. Però aquest tema ens portaria tan lluny que amb el vehicle que portem –un blog- no tindriem prou autonomia per arribar al final.


LOS PRODUCTOS NATURALES ¡VAYA TIMO!

19/09/2011

Dins de la col•lecció ¡Vaya Timo!, d’editorial Laetoli, J.M.Mulet , professor de biotecnologia de la Universitat Politècnica de València, publica un magnífic pamflet contra la mitificació dels productes dits naturals. En una anàlisi implacable, directa i amb llenguatge contundent, analitza l’alimentació natural, els transgènics, la medicina natural, la farmacopea natural, la llar natural i l’energia natural. I, en un capítol gairebé còmic, ens dóna regles per poder-nos convertir en un metge naturista. Si ho llegís algun, cosa improbable, s’enfadaria…

Òbviament en 139 pàgines no es pot fer una anàlisi rigorosa i seriosa del tema. El llibre, com tots els de la col•lecció, pretén ser –i a fe que ho aconsegueix- un argumentari per demostrar que els productes naturals són una creació publicitària, que són com els altres -i en algun cas pitjors perquè hi ha casos en que són més insegurs-, i que no tenen cap de les propietats que els venedors els hi atribueixen.

Llàstima que aquest llibre només el comprarem els que ja estem convençuts de tot això, i no servirà per a canviar les opinions del públic inclinat a aquest tipus de productes o teràpies. Que no pateixin els del supermercats Veritas (“Menjar de veritat“), que aquest llibre no els farà baixar les vendes. Jo, que compro a botigues que venen menjar de mentida, ho seguiré fent, em seguiré intoxicant i em moriré abans.

Per cert, trobo que els supermercats Veritas són de l’empresa Ecoveritas, fundada per la família Elías (antics propietaris de Caprabo), Carles Torrecilla (professor d’Esade), Josep Pont (propietari del grup Borges) i Joan Martí (de rellotges Berenson). Dubto que es creguin la publicitat del que venen.

Mentres s’ho creguin els clients…


BISCÚTERS

18/09/2011

Fins el 2 d’octubre es pot veure al Museu de Badalona una petita exposició sobre el biscúter, un petit vehicle de quatre rodes classificat com a automòbil, que per a la meva família va representar el primer mitjà de locomoció familiar (1957). El nom és la hispanització de bi-scooter, “moto doble”, que li va donar el seu inventor, l’enginyer aeronàutic francès Gabriel Voisin, que no va poder fabricar-lo a França per diverses raons no del tot clares.

Els propietaris de biscúters es saludaven quan es creuaven per la carretera. Era un signe de complicitat des de la pobresa del vehicle, però des de la voluntat i optimisme de la llibertat de circular que et donava. Amb un biscúter varem anar –dos adults i dos nens- a Puigcerdà (pujant i baixant la Collada de Toses en un dia), a Olot, a la Costa Brava… Per un vehicle que no tenia més que 9 cavalls, no es pot demanar més. Avui sembla ridícul parlar d’això, però eren heroïcitats. 25000 Pta, uns 150 €, però que en aquell temps era el sou de dos o tres anys. Se’n van fabricar uns 12000, de diferents sèries, incloent-ne un de càrrega amb carrosseria de fusta, i un esportiu amb carrosseria de fibra de vidre.

Quatre dades tècniques: 240 kg de pes, amb carrosseria d’alumini. Motor Hispano Villiers de moto, de dos temps i 0,197 litres, amb potència de 9 cavalls a 4800 rpm. Als primers models s’arrancava amb una palanca manual, com els motors fora borda. Més endavant s’hi va incorporar arrancament elèctric. 3 marxes endavant, sense marxa enrera als primers models fabricats: pesava tan poc que es tirava enrere treient el peu a fora i empenyent. Per aparcar s’aixecava la part de darrera amb les mans i es desplaçava. Carburant: mescla de gasolina i un 5% d’oli lubricant. Consum: 4,5 litres cada 100 km. Descapotat, i capota de lona de posar i treure. Amb portes de lona també mòbils. La publicitat deia que podia anar a 75 km/h, però a casa no va passar mai de 60, no podia més aquell trastet.

Va ser el microcotxe més popular, que a partir del 1957 va competir amb l’Isetta BMW, el Goggomovil, el PTV… i qui els va desplaçar a tots va ser, a partir de 1960, el SEAT 600, que valia 100000 Pta però ja era un cotxe amb més cara i ulls.

A més dels aspectes emotius i sentimentals, he reflexionat una mica sobre com canvia el món. Si ho comparo amb el meu vehicle actual, un Toyota Prius, aquest és el doble de llarg, molt més ample, pesa sis vegades més, pot carregar més del doble de gent i paquets i pot anar molt el triple de depressa. Té moltes més seguretats, començant pels cinturons de seguretat i seguint pels air-bags i la carrosseria amb habitacle indeformable. Però consumeix el mateix o menys, i és molt menys contaminant, perquè no crema oli ni fa fums amb emissió d’hidrocarbur.

La tecnologia ens permet unes prestacions molt millors, més seguretat, més comoditat i menys contaminació. I a un preu comparativament més baix. Tot això és bo. La competència entre marques i l’increment de la producció baixen els preus, augmenten les vendes i milloren els productes. Però com a contrapartida hi ha més consum de materials, tenim més residus al final de la vida útil, i les carreteres i ciutats estan més saturats… Cap on anirà el futur? I cap on hauria d’anar?

Permeteu-me una expansió personal, amb la foto adjunta: jo sóc el nen més alt. Santa Fe del Montseny, 1957.

Portada fulletó exposició biscúter