Què fa moure els busos de Barcelona?

Nova entrada al blog de DIVULCAT, on publico des de fa un mes.

https://www.enciclopedia.cat/divulcat/Que-fa-moure-els-busos-de-Barcelona

ELS PLATS DE CORTES ISLAND I LES CAMISES DE MUMBAI

Ja fa força anys -2003- vaig escriure un article que després va ser un capítol del llibre “La truita cremada“. L’article es deia “A contracorrent“, i un dels seus apartats era “Les camises de Mumbai“. Pots consultar-lo aquí [+]

Ves per on, l’he reviscut aquest estiu.

Cortes Island es una isla de mil habitants permanents -a l’estiu tres mil- situada força al nord de Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), i allà vaig passar-hi uns dies, a una propietat –Channel Rock– d’una branca de la meva família americana. És una possessió molt gran, amb bosc, jardí i diverses casetes independents de disseny molt acurat, per fer-hi activitats formatives o estades relaxades. Realment cal tenir capacitat de relax, perquè per arribar-hi des de San Francisco -on viu la família- cal agafar dos avions, llogar un cotxe, agafar dos ferris, fer uns quilòmetres per carretera i pista, i vint minuts de camí a peu creuant el bosc pel camí de la Caputxeta, amb llops i tot. Alternativament, un taxi-barca que et deixa a una platja rocosa sense embarcador. No s’hi arriba d’altra manera.

Van fer les cases a un indret on hi havia viscut molts anys l’escriptora, periodista i conservacionista canadenca Gilean Douglas [+]. En morir ella el 1993, la fundació que havia creat va fer-se càrrec de la propietat, va construir-hi noves casetes i va modernitzar una mica tot plegat. No hi havia -ni hi ha- wifi, ni gairebé cobertura de telèfon, i poca aigua corrent, que ve d’un torrent proper i de la que només és tractada una fracció. Ara hi ha plaques fotovoltaiques per la llum i els refrigeradors, però els lavabos segueixen sent pous secs sense aigua. Tot, seguint les directrius de la fundadora, austera i espartana, però que tenia servei domèstic…

Hi poden viure fins a trenta persones entre els diferents espais, que solen fer l’àpat principal -el sopar- de forma colectiva. I cal després rentar els plats, cosa que fan els mateixos estadants. Un dels principis del lloc és estalviar aigua, i per a això tenen cinc palanganes, una al costat de ‘altra, plenes amb aigua, i la primera amb sabó. Primer es netegen els plats de les restes orgàniques, que serviran per fer compost. I passen a la primera palangana amb sabó -naturalment ecològic i derivat de plantes-, on es renten de forma convencional. Els plats sabonosos passen a una segona palangana, on hi ha inicialment aigua neta, i s’esbaldeixen. Hi ha tres palanganes més, també amb aigua neta a l’inici. A mida que li passen plats la primera palangana d’aigua d’esbaldir va quedant sabonosa, i la tercera palangana d’aigua inicialment neta es va tornant també sabonosa, i així fins a la cinquena. Al final de la cadena hi ha una primera palangana amb sabó i aigua totalment bruta, quatre palanganes de més a menys sabonoses, i els plats nets al final. Els plats que en surten es poden eixugar sense gaire recança i considerar-los nets, que ho estan.

Es podria anar esbaldint els plats sota l’aixeta, però probablement es consumiria més aigua que la necessària per omplir totes les palanganes. Caldria calcular-ho. Pel que vaig veure dels dies que em va tocar a mi rentar plats, no calen cinc palanganes: amb quatre, i a vegades amb tres n’hi hauria hagut prou, depenent del què s’hagi menjat.

I què hi té a veure tot això amb les camises de Mumbai? A Mumbai hi ha uns grans rentadors municipals a l’aire lliure -el Dhobi Ghat-, on van a parar totes les robes brutes dels hotels de la ciutat i també roba de particulars, amb un sistema d’identificació complex. Com que també hi ha penúria d’aigua, el procediment de rentatge consisteix en rentar la roba bruta amb aigua no del tot neta, sinó aigua sabonosa que ja ha rentat roba anteriorment però que encara no és del tot bruta. I la roba així rentada. parcialment neta, es passa a uns altres safareigs on hi ha aigua no del tot neta però prou neta com per rentar la roba parcialment neta del safareig anterior. I així successivament. El procediment s’assembla al dels plats, però amb una diferència: els plats es mouen però l’aigua es queda a les palanganes, i en canvi a Mumbai es mou la roba d’un safareig a l’altre, i també mouen l’aigua a mida que es va embrutant.

Els rentadors públics de Mumbai

El procés de Mumbai és un procés en contracorrent típic de les indústries: es mouen un sòlid i un fluid en contacte, o dos fluids per canonades juxtaposades, en sentits contraris. Aquests procediments permeten transferir la calor d’un fluid a un altre de la forma més eficaç possible, i, en processos industrials més complexos d’analitzar aquí, es pot procedir a destil•lacions més eficaces, o processos d’extracció amb el mínim consum de dissolvent extractor, com és el cas del rentatge, de camises o de plats.

Refredant arròs: cinc porcions d’arròs i cinc d’aigua

Que el procediment és més eficaç des del punt de vista de l’estalvi es pot veure amb quatre números que es poden consultar a l’article original. Vaig agafar com a exemple el procediment de refredar arròs bullit. Imaginem que tens 1 kg d’arròs bullit a 100ºC i 1 kg d’aigua a 0ºC per refredar l’arròs. Si simplement els barreges acabes tenint 2 kg de barreja a 50ºC aproximadament. Però si divideixes l’arròs i l’aigua en porcions pots millorar-ho molt: si fas dos mitjos quilos d’aigua i primer barreges l’arròs amb mig quilo d’aigua i després amb el següent mig quilo, acabaras tenint l’arròs a 44,4ºC i l’aigua a 55,6ºC, millor que abans, perquè tu el que vols fer és refredar l’arròs. I si fessis el mateix procés, ara amb dos mitjos quilos d’aigua i dos mitjos quilos d’arròs, amb les combinacions adequades arribaries al final a que l’arròs el tindries a 37,5ª i l’aigua a 62,5ºC. I amb deu porcions de cada arribes a arròs a 17,6ºC i aigua a 82,4ºC. En el límit, pots imaginar que si dividíssim l’arròs i l’aigua en infinites porcions, al final podries arribar a tenir l’arròs a 0ºC i l’aigua a 100ºC… a costa d’un temps infinit i infinites operacions de barreja, naturalment. A la figura adjunta es mostra el procés quan dividim l’arròs en 5 porcions de 0,2 kg cadascuna, i li fem passar successivament cinc porcions d’aigua 0,2 kg cadascuna. Es pot anar veient l’evolució de les temperatures respectives.

Tot plegat, el que mostra és que l’optimització de l’estalvi d’energia o d’aigua és factible, però requereix modificar els processos clàssics, normalment amb més inversions. Però cal anar-hi progressivament.

Pensa-hi cada vegada que refredes l’arròs bullit…

TESLA I EL VOL DELS COLOMS

Actualització l’11-7-15 gràcies a les aportacions dels comentaris

Nikola Tesla en la seva imatge més coneguda. Font: Internet.

Nikola Tesla va néixer a un poblet de l’Imperi Austríac, actualment de Croàcia, el 1856; i va morir a Nova York el 1943. Va ser un enginyer que treballà a Budapest i París, a una empresa d’Edison. Va desenvolupar la teoria del corrent altern, que li va permetre fer un invent del que en tenim a casa una pila d’exemplars: el motor d’inducció, el motor elèctric. A casa devem tenir més d’una dotzena de motors: n’hi ha a les rentadores, als cotxes, a les màquines d’afaitar, els ventiladors, les batedores, minipimers, picadores 123’s, discos durs giratoris, reproductors de CD, DVD, blu-ray, etc.

Tesla era de relació personal difícil. Va trencar amb Edison i va vendre la patent del corrent altern a Westinghouse. Tesla va fer més de 700 patents. Va dissenyar part de la central elèctrica de les catarates del Niàgara, on es va mostrar la superioritat de la transmissió de l’electricitat per corrent altern en lloc del corrent continu. Va fer invents irrealitzables, va ser molt visionari, va morir carregat de deutes i amb comportaments excèntrics… Els darrers anys la seva figura s’ha popularitzat molt, per diverses raons. Durant un temps es va dir que va rebre el premi Nobel de Física juntament amb Edison, però després d’episodis confosos, es van canviar els guardonats pels Bragg, pare i fill cristal•lògrafs. Pel que sembla, és una llegenda urbana que la Wikipedia manté viva [+].

Un tesla és el nom d’una unitat del Sistema Internacional, complicada d’explicar. Intentem-ho. Imaginem un cercle obert de coure i un imant que es mou al seu interior endavant i endarrera. En aquestes condicions es genera un voltatge entre els extrems del cercle metàl•lic. Això és la base de la generació del corrent altern. Doncs un weber és el flux magnètic – la “força” de l’imant- que és capaç de generar un volt quan l’imant passa des del centre de l’anell (màxima intensitat del camp magnètic) a fora (camp magnètic zero) en un segon. I un tesla T és la densitat de flux magnètic, definida com un weber per metre quadrat. Com més “potent” és un imant més tesles té. Els imants de neodimi (que realment són d’aliatges de neodimi, ferro i bor) són actualment els imants comuns més potents. Ja he dit que era complicat d’explicar el que és un tesla…

Però també Tesla Motors és una empresa californiana de Palo Alto [+] [+] que fa vehicles elèctrics esportius. Va ser fundada per Elon Musk, un inventor i empresari visionari creador de PayPal i de SpaceX. El vehicle Tesla model S té un motor a cada roda, gadgets com conducció quasi-automàtica amb canvi de carril, etc, i una autonomia de quasi 500 km. Per ara valen de $60000 a $90000, i en prepara per a l’any 2016 el model X de $35000. Són vehicles elèctrics-elèctrics, [+] és a dir, que s’han d’endollar a algun punt, i aquesta electricitat s’ha d’haver obtingut d’algun lloc. Tesla ha desenvolupat supercarregadors que carreguen les bateries del vehicle en minuts en lloc d’hores. N’hi ha, a Europa, a diversos hotels de ciutats importants, quasi totes per sobre del paral•lel de Marsella. La primera setmana del juliol de 2015 es va instal·lar al pàrquin del hotel Ibis Budget de Girona (C. Francesc Ferrer Gironès) els primers 4 supercarregadors Tesla de Catalunya i Espanya, als que seguiran instal·lacions a Tarragona i Saragossa.

Un vehicle de Tesla Motors. Font: l’empresa

Dos dels quatre supercarregadors Tesla al pàrquing de l’hotel Ibis Budget de Girona. Foto de l’autor (10-7-15)

Les bateries Tesla estan formades per milers de petites cèl•lules, com les dels portàtils, instal•lades en serie i paral•lel, que fan que siguin més barates , més eficaces i més fàcils de refrigerar que altres bateries de cèl•lules més grans.

He estat recentment a San Francisco i he vist milers de Toyota Prius, però només un Tesla. Potser a Silicon Valley n’hauria vist més. He llegit que una empresa navarro-andalusa, Velántur Cars, vol fer pel 2016 el primer elèctric de luxe espanyol. Ja veurem.

El 30 d’abril de 2015 l’empresa Tesla Motors va presentar la seva darrera novetat: la PowerWall, la paret energètica. La idea és que a les parets de les cases hi hagi panells que serien bateries acumuladores d’energia elèctrica. La bateria Tesla d’ús domèstic comercial és de 7 o 10 kWh de càrrega. Preus per ara, de 2700 a 3100 €. El problema és que aquestes bateries -totes les bateries- acumulen electricitat en forma de corrent continu, que en les disposicions habituals arriben a 350-400 V quan tots els aparells amb un motor, que són la majoria, van amb corrent altern. Cal, doncs, a més, instal•lar un convertidor.

Per als químics: les bateries són d’ió de liti, amb un líquid tèrmic que en regula la temperatura quan s’estan carregant i escalfant. L’electrode positiu o ànode d’aquestes bateries sol ser d’òxid complex de liti, níquel, manganès i cobalt, de més eficiència que els antics d’òxid de liti i manganès o de fosfat de liti i ferro. L’electrode negatiu o càtode sol ser de grafit, de titanat de liti, o, per a petits aparells electrònics, d’aliatges d’estany i cobalt o de silici i carboni. S’estan dissenyant a la Xina bateries amb vanadi, i al Japó amb alumini.

Cada Powerwall o mòdul de bateries Tesla pesa 100 kg, i fa 1,3 m d’alt, 0,86 m d’ample i un gruix de 18 cm. Poden subministrar fins a 3,3 kW. Actualment les cases tenen subministraments elèctrics molt superiors: a casa, per exemple, 6,6 kW, i en altres vivendes “tot elèctric” molt més. L’objectiu d’aquestes bateries és que les cases que ja tenen panells solars fotovoltaics tinguin un sistema de magatzematge d’energia que millori les bateries actuals. En teoria, amb uns 20 m2 de panells solars i amb un parell de Powerwalls grans la casa podria arribar a ser autosuficient i independent de la meteorologia

A casa meva, mirant consums reals, hem consumit 967 kWh en 130 dies. 7,43 kWh cada dia, de mitjana, a l’hivern: cada rentadora, uns 2: cada rentaplats, 3 més; algun calefactor elèctric momentani, bombetes, microones, refrigerador, forn, altres electrodomèstics, ordinadors… I no consumim gaire: ni tenim calefacció ni cuina elèctriques. Vol dir que amb aquests 7 kWh la Powerwall petita és molt justeta, i no permet que la vivenda sigui autosuficient. El rentaplats i la rentadora de roba escalfen aigua amb electricitat, tremenda despesa absurda. Però no hi havia, quan les varem comprar, màquines que es poguéssin endollar a la xarxa d’agua calenta.

Tres mòduls de Powerwall. Font: Tesla Motors.

Malgrat l’èxit inicial que Tesla ha tingut als EUA, on han venut més de 50000 panells elèctrics en pocs dies, no crec que aquest sistema tingui èxit aquí. Les limitacions legals a la producció domèstica d’electricitat a Espanya (reglament de 2011) fan que el sistema no es pugui connectar a la xarxa elèctrica, sinó que són legals només per a cases aillades. A altres paísos sí que es permet la combinació fotovoltaixa domèstica + xarxa.

Veurem què passa en el futur. Si no es canvia la composició de les bateries, faltarà liti. Xile, l’Argentina i Bolivia en tenen importants jaciments, però la quantitat que en faria falta per tenir bateries a totes les cases i als vehicles seria exorbitant. Alguna cosa s’haurà d’inventar, usant altres tipus de bateries menys costoses. Per ara, penso que somiar aquí, amb la legislació actual, amb un sistema “tot elèctric, tot bateries” és fer volar molts coloms, que volen amb l’energia química dels aliments que mengen.

Sistema energètic domèstic amb Powerwalls i inversors Fronius. Font: Energética Futura.

EXPERIMENT ANY 2100: UNA PERSPECTIVA DE LA PROSPECTIVA

Entrada de l’exposició

No crec gaire en la prospectiva, i menys en la futurologia. La revista Muy Interesante va publicar, el 1985, un test sobre el 2001 on demanaven al famosíssim Arthur C.Clarke prediccions, en forma d’un test que podies contrastar amb les teves respostes. Vaig respondre-ho, i el 2001 vaig comprovar que Clarke no encertava més que 20 de les 39 preguntes, i jo, modèstia a part, 26. Ho vaig explicar aquí: [+]. I com és que es va equivocar? Perquè no va tenir en compte que no tot el que és possible o factible acaba sent probable que passi: no hi ha diners per a tot, i cal prioritzar; i el factor humà no sempre es té present. Ni es tenen presents els límits intrínsecs, ni els d’escassedat o esgotament de primeres matèries, ni els d’espai, ni els d’energia disponible, ni els de sentit comú: la nevera intel•ligent fa molts anys que està inventada, però jo vull veure i tocar els tomàquets o les sardines que compro, no em fio de la màquina ni de la foto d’internet… Molt poca gent va preveure factors com l’aiatol·là Khomeini o Bin Laden, o ara el gihadisme. Només l’escriptor Josep Mª Gironella, a la seva obra “El escándalo del Islam” de 1982 -que és un llibre de viatges- va donar algunes observacions encertades, no científiques sinó únicament intuïtives, de per on podia anar el futur.

La prospectiva és, en la seva faceta menys especulativa, una eina per a l’anàlisi matemàtica de les tendències observades en el passat i present, a partir de les quals es poden extrapolar diferents escenaris de futur. I aquests escenaris seran tant més versemblants com versemblants siguin les estimacions dels paràmetres usats per als càlculs. I de prospectiva va una de les actuals exposicions temporals del CosmoCaixa Barcelona. L’exposició es denomina Experiment any 2100. Què ens espera a la Terra del futur? [+].

Està inspirada en el document State of the environment report No 1/2010 (n’acaba de sortir la versió 2015) descarregable de la web de l’Agència Europea del Medi Ambient [+]. L’exposició està organitzada en un pròleg i quatre grans línies o megatendències: superpoblació, les megaciutats, el medi natural, i la societat del coneixement. Cada tema consta d’una introducció en video d’uns tres o quatre minuts, a càrrec del conegut comunicador científic Dani Jiménez, diversos cartells i panells, ordinadors i uns quants objectes relatius al tema que es tracta, com cites i retalls de diaris, frases d’experts, llibres pioners sobre el tema, ordinadors i estris tecnològics antics, i pel•lícules en video de prospectiva i de ciència-ficció. Aquesta part, especialment els documents clàssics, està especialment cuidada, fins allà on han pogut aconseguir els drets de certes pel•lícules. I és que les majors són inflexibles, i no cedeixen res, ni per a exhibicions culturals.

Per a cada megatendència hi ha un conjunt d’ordinadors que et permeten ampliar informació i fer diferents simulacions tocant diferents paràmetres. Per exemple, quina seria la població mundial el 2100 si la taxa de natalitat es mantingués com l’actual a l’Àsia i l’Àfrica, o fins on arribarà l’aigua de mar a Barcelona el 2100 si augmenta el nivell del mar pel canvi climàtic? (per sort, no arribarà a casa, ufff..! Esclar que és improbable que el 2100 jo hi sigui). Són models predictius elaborats per a aquesta exposició, més o menys complicats, que a vegades donen sorpreses quan es fan córrer amb alguns paràmetres extrems.

Al llarg de tot el muntatge hi ha també quatre punts on pots fer l’Experiment any 2100 que dóna nom a l’exposició. Més que un experiment és un sondeig al públic assistent. Se li proposen diverses qüestions sobre les quals has d’opinar i l’ordinador et fa un perfil de què has dit i quina és la teva visió del tema; i va recollint i integrant les dades, que van apareixent en una projecció al final de la mostra i es van acumulant d’un dia a l’altre. Com a crítica puc dir que algunes de les qüestions que et fan no són prou clares, i a vegades no saps si et pregunten què opines tu del tema, què creus que opina la gent sobre el tema, o què penses que acabarà passant finalment. No em sembla que s’hagi revisat críticament aquest qüestionari.

El discurs de l’exposició es vol quedar a un nivell diguem-ne asèptic, per fugir del catastrofisme o de l’optimiste tecnològic. Vol limitar-se a descriure quins escenaris de futur podem visualitzar, suposant diferents valors de taxes de natalitat, de consum de petroli, o de tendències migratòries cap a les grans ciutats. I, d’acord amb això, surten diferents resultats prospectius, que a vegades es titllen de pessimistes o d’optimistes, i altres vegades no s’etiqueten. Les tres primeres tendències -població, ciutats i medi- més aviat t’orienten cap a perspectives pessimistes, però a través de la darrera tendència, la societat del coneixement i la tecnologia potser es pot paliar el pessimisme. Tant de bo.

Al meu entendre, aquesta exposició, i altres de prospectiva, comparteixen el mateix pecat original: no tenen prou integrats molts aspectes socials, d’economia, de psicologia, de política. Per exemple, en cap moment m’ha semblat que s’hi parlés prou de l’Estat Islàmic, de guerres o de grans migracions massives per causes econòmiques o polítiques, o del sorgiment d’epidemies com la darrera d’ebola, o de futures pandèmies desconegudes. Tampoc no sembla que ningú es pregunti qui ho pagarà tot plegat, qui pagarà les renovables i la bioenginyeria que han de salvar el món, per exemple. I d’on sortirà i amb quina energia i amb quins materials es construiran els centenars de milers de generadors eòlics, plaques fotovoltaiques, vehicles elèctrics i altres aparells necessaris per substituir les actuals nuclears, centrals tèrmiques, refineries, i vehicles amb carburants convencionals. També m’hi falten descripcions i comentaris sobre actuacions possibilistes, com els dels vehicles híbrids.

Les quatre tendències estan integrades seguint una línia d’interdependències, al meu entendre present però no prou explícita al llarg del muntatge: la superpoblació porta a la població a viure en ciutats, on hi ha més consum d’energia i de béns per càpita, cosa que malmet el medi natural i esquilma els recursos d’energies no renovables i de primeres matèries, i accelera el canvi climàtic i l’escalfament global. I hauria de ser l’activitat tecnològica la que permetés revertir aquestes retroalimentacions que porten a un futur insostenible: caldria un canvi de paradigma global. Un plantejament de canvi radical seria el decreixement sostenible planificat, però és només citada per sobre, malgrat que diversos pensadors ho consideren com a única via possible per mantenir el planeta i la humanitat en condicions viables no catastròfiques.

Em falten respostes a preguntes clau. Per exemple, la bioenginyeria, per fer què? Per aconseguir que hi hagi menys mortalitat infantil i més supervivència de la gent gran? I, per tant, més superpoblació i concentració en ciutats, i més necessitat d’aliments? I més consum d’energia de tot tipus? I, per tant, més canvi climàtic? Per on es trenquen els cercles viciosos que es generen en tot moment (si fa més calor això porta a comprar més aires condicionats que requereixen més energia que generen més escalfament global i més calor)? Poden existir cercles virtuosos de millor servei, millor eficàcia, més estalvi energètic i menys cost, tot alhora i per a tothom? O qualsevol millora d’un aspecte vindrà acompanyada de conseqüències indesitjades en les altres?

I qui ho pagarà tot això? Els països rics? Els rics dels paisos pobres? Els rics dels països rics? No em sembla que els polítics s’ho acabin de creure, tot plegat, i em fa l’efecte que van a resoldre el problema inmediat que es troben davant dels nassos i no pensen en termes planetaris de futur. La famosa corba d’intensificació dels problemes d’escalfament global en forma de pal de hockey planteja el clàssic problema de quan decidir-se a actuar: ara encara no hi ha una situació catastròfica, però quan veus que realment s’hi està arribant ja és tard per modificar-la. I és que sempre s’ha dit que les grans decisions s’han de prendre en absència d’informació prou fiable.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per a il•lustrar l’exposició, es va convocar el premi Il•lustrafutur, gestionada entre l’Associació Catalana de Comunicació Científica i CosmoCaixa. Més de 130 artistes europeus van presentar les seves propostes sobre algun aspecte de l’any 2100. Aquí se’n pot veure l’acte de lliurament: [+]. Segur que els artistes van fer el seu treball abans de veure l’exposició, perquè moltes de les propostes són d’una ingenuïtat i d’un utopisme aclaparadors, sobre tot les grans ciutats amb gratacels comunicats per dalt (que em recorden una mica algunes utopies de Piranesi, per cert [+]).

Una de les imatges de futur proposades, que va merèixer els honors d’una pàgina central de La Vanguàrdia, consistia en unes illes mòbils autònomes, que s’anirien desplaçant pels oceans. L’autor deu haver llegit “L’illa d’hèlice” de Jules Verne (1895), descarregable en francès aquí: [+], i li devia agradar la idea. Però potser no va arribar a llegir el final de la novel•la, on els habitants de l’illa s’escindeixen en dos bàndols irreconciliables, i cada bàndol força les hèlices del seu costat en sentit contrari a l’altre, fins que la tensió fa escindir l’illa en diversos fragments…

Un cop més, el factor humà. I és que Verne tenia un pessimisme profund, que aflora en algunes novel•les, més cap al final de la seva vida però que ja és present des de les primeres obres. La darrera novel•la que se li ha publicat va ser trobada en un cofre amagat, i no va veure la llum fins el 1994, tot i que va ser escrita el 1861. El seu títol és “Paris au XXè siècle“, i retrata un Paris mecanitzat, deshumanitzat i més similar a la Metropolis de Fritz Lang o al Detroit actual que a les felices utopies plenes d’invents futuristes amb que Verne és imaginat a vegades.

Per a mi ha estat una exposició agredolça, tant pel seu contingut com per les conclusions a les que arribes. Pot ser una bona eina per a una conscienciació personal i col•lectiva de què hem de fer per corregir la trajectòria, si el destí cap al que sembla que ens dirigim no coincideix amb allà on voldriem anar…

Serà interessant veure els resultats de l’Experiment any 2100 i analitzar les respostes dels visitants en tancar l’exposició el gener de 2016. Això ens donarà una foto de com pensem avui, i d’aquí a vuitanta-cinc anys algú podrà jutjar la nostra capacitat col•lectiva de fer prospectiva.

Agraeixo a Jordi Aloy, de l’Àrea de Ciència i Medi Ambient de la Fundació Obra Social la Caixa, que és un dels responsables de l’exposició, el seu asessorament a l’hora de redactar aquesta entrada.

CAL TREURE’S L’ABRIC AL METRO?

Aquesta entrada té per objecte ajudar-te a resoldre un dels importants problemes amb que et trobes cada any. Vas pel carrer amb fred i vent, ben abrigat. Entres al metro o a un lloc amb calefacció, on hi has de passar una estona curta. Quina és la conducta racional, des del punt de vista del confort? Treure’s l’abric, com faries a casa, o seguir amb l’abric posat, perquè de la mateixa manera que t’ailla del fred t’ailla també de la calor i, per mitja hora com a màxim que vas a ser allà dins, no val la pena canviar?

A vegades es diu que el confort es té quan estem en equilibri amb el nostre entorn. En el cas del fred i la calor, estar en equilibri voldria dir, per a la major part de la gent, no sentir ni fred ni calor perquè l’entorn és l’adequat, sigui perquè portem la roba adequada, o perquè hem posat la calefacció o l’aire condicionat en el punt adequat. Però la terminologia de l’equilibri no és correcta, perquè estem vius, i un ésser viu no és mai en equilibri amb el seu entorn, contra el que predica la publicitat. Si estéssim morts -i encara- seria una altra cosa.

Una de les característiques d’un cos viu és la capacitat de metabolitzar aliments per a obtenir-ne l’energia per viure, i les substàncies per créixer i per substituir les parts mortes de l’organisme. I aquests processos, com qualsevol altre procés biològic o mecànic, es fan, sempre, cedint calor residual i matèries residuals a l’exterior. Som sistemes oberts, i un sistema obert no arriba mai a un estat d’equilibri amb el seu entorn. El que sí que estem, o procurem estar, és en estat estacionari. És a dir, en unes condicions tals que la calor que anem generant internament es vagi perdent al mateix ritme que s’està generant, i així no tenim sensació ni de fred ni de calor.

Figura 1. La pell nua en contacte amb l’aire a temperatura mitjana

Tenim mecanismes reguladors que procuren que la temperatura corporal interna es mantingui als 36,7ºC (aquest és el valor mitjà de les temperatures corporals de la població) i la superfície de la pell en mitjana a uns 34ºC. L’hipotàlem ho logra per diferents mecanismes:
• modificant la quantitat de sang que arriba a la pell, menys quan fa fred per evitar que es refredi
• suant quan fa calor per eliminar calor per l’evaporació de l’aigua
• contraent els músculs i tremolant quan fa fred: es consumeix energia muscular que en part es manifesta com a calor, que augmenta la temperatura cutània
• augmentant el ritme metabòlic
• posant la pell de gallina

Aquest darrer comportament és interessant. Com que tenim pocs pèls cutanis ens abriguem amb capes i capes de roba, i així retenim gruixos d’aire que ens aillen del fred exterior. Val a dir que el benestar corporal és la conjunció de dos factors, la temperatura i la humitat. Aquí, per facilitar la discussió, em centro només en la temperatura. Per altra banda, anirem parlant de calor, terme científicament força antiquat i questionable, però ja ens entenem.

Imaginem la superfície cutània sense roba (figura 1), en un entorn amb una temperatura (23ºC) tal que va cedint calor cap a l’exterior al mateix ritme que el nostre metabolisme genera calor. El nostre cos, energèticament, equival a una bombeta de 150 vats (W), i aquesta és la calor que anem desprenent. Podem imaginar que l’aire en contacte amb la pell forma una capa d’algun mil•límetre, més o menys estàtica. Això és una suposició que ens va bé per a visualitzar el que passa. La temperatura d’aquesta pel•lícula d’aire varia des de la temperatura de la superfície de la pell (34ºC) fins a la temperatura de la massa d’aire (23ºC). La baixa conductivitat tèrmica de l’aire i la poca agitació generen una certa resistència al pas de la calor, que va passant del cos a la pell i a l’aire circundant al mateix ritme que l’anem produint, és a dir, 150 W.

Si fes vent la capa estàtica d’aire que toca la pell es faria més prima, i presentaria menys resistència al pas de la calor. El perfil de temperatura seria més abrupte i es perdria més cabal de calor que abans, potser 200 W. Com que el nostre metabolisme segueix sent de 150 W, la pell es refredaria, els sensors de la pell ho detectarien i es posarien en en marxa els mecanismes de protecció del fred. Podriem posar-nos una peça de roba antivent, que crearia entre ella i la pell la capa aillant d’aire que el vent impideix que es formi.

Figura 2. Perfil de la temperatura estacionari si portem abric en un ambient fred

I si a fora fa fred, posem 10ºC? (Figura 2) El salt tèrmic de 34 (la pell) a 10 (l’aire) sense roba provocaria que perdéssim molt més que els 150 W del nostre metabolisme. Per això cal posar-se roba d’abric. Quan parlem de que una determinada roba t’escalfa molt estem cometent un abús de llenguatge. La roba no escalfa (excepte aquelles peces que tenen resistències elèctriques calefactores). El que fa la roba és impedir que la calor del nostre cos es perdi facilment cap a l’entorn, és a dir que actua d’aillant. També, com abans, es pot crear una pel•lícula d’aire estàtic tocant l’abric. El resultat és un estat estacionari nou, corresponent a una temperatura exterior més freda. Seguim perdent els mateixos 150 W d’abans, gràcies a la roba d’abric.

I és ara que entrem al metro o a un entorn que novament torna a estar a 23ºC (figura 3). La nostra roba reté una massa d’aire que està, inicialment, dels 34ºC la que està en contacte amb la pell, fins als 10ºC la que era en contacte amb l’exterior (línia A). Ara començarà a escalfar-se la roba, de fora a dins, i el perfil de temperatura s’anirà modificant paulatinament (línies B, C i D). Estem en un estat no estacionari que va evolucionant més o menys depressa, depenent de les característiques de la roba, especialment de la seva conductivitat tèrmica, de la seva capacitat calorífica, de la quantitat d’aire que retingui al seu interior i de la facilitat amb que aquest aire retingut pugui renovar-se. S’arriba, al cap d’un cert temps, a una situació en la que l’aire més extern de la roba estarà a 23ºC i el de la pell a 34ºC, però ara amb un pendent del perfil de temperatura molt més suau, línia E). I en aquesta situació s’evacua molt menys calor que abans, potser només 100 W. El nostre cos ho viu amb una sensació de calor notable, que ens impulsa a treure’ns la roba. Si la renovació de l’aire de la roba és molt lenta -moltes capes de roba, molt tupides i molt esponjoses, cosa que vol dir molt aire fred retingut a l’abric- tardarem més a sentir la calor i el procés des de A fins E tardarà uns quants minuts.

Per tant, la resposta a la pregunta del títol és ben simple. Cal treure’s l’abric al metro? Depèn de tu -de la sensibilitat dels teus receptors de la calor i el fred- i de l’abric, de si és més o menys gruixut i esponjós. Fes el que vulguis i no facis cas de tota la teoria anterior, si no et va bé…

Figura 3. Perfils de temperatura no estacionaris quan entrem a un entorn calent procedents d’un entorn fred

LLARGA PARÀBOLA DELS RECICLADORS PURITANS

…I, posant-se dret enmig dels seus deixebles i del poble que havia anat a sentir-lo, el Mestre els ensenyava dient:

“El Regne Sostenible dels homes és semblant a un poderós senyor que va encarregar a tres dels seus servidors que gestionessin les seves tres millors cases, i que ho fessin tan bé com sabessin, segons les seves característiques i aptituds, i que hi apliquessin els seus millors criteris de sostenibilitat i respecte al medi. “Així evitarem –els va dir- que la Terra torni a com estava el primer dia de la Creació, que segons el Gènesi era una terra informe i caòtica…”

Els tres servidors van dirigir-se a les cases i es van posar a treballar tan bé com sabien fer-ho, cadascun amb el seu estil i sabiduria.

Al cap d’uns mesos el senyor els va tornar a reunir i els va demanar que li expliquessin què havien fet.

El primer servidor, que havia treballat en una casa aillada d’un poblet petit, digué: “Senyor, tot ho he fet com has dit. He procurar generar la menor quantitat possible de deixalles. I les que he generat, les he apilat curosament en bosses, i a mida que les anava omplint les anava deixant al contenidor del poble, procurant que la bossa no estés rebentada i que no deixés regalims de sucs pel camí. I així he seguit el que les autoritats del meu poble demanen”

Les paraules del primer servidor agradaren al senyor, que digué:

“Em complau que hagis procurat generar poques deixalles, perquè és ben sabut que aquesta és la primera regla bàsica de l’economia del reciclatge: “Aprofitaras tot el que puguis, que el residu és sempre una pèrdua per a qui el genera, i també per a qui el rep”

El senyor es va disposar a escoltar el relat del seu segon servidor, que havia treballat en una casa d’una població gran, i que parlà així:

“Senyor, jo també he procurat generar el mínim de residus, com el meu primer company. Però, a més, jo he preparat cinc recipients de colors, on anava classificant les deixalles segons quina fos la seva composició. I posava en una bossa de color marró les restes de menjar. En una segona bossa de color blau hi posava el paper i el cartró sobrants. En una tercera bossa de color groc hi posava plàstics i envasos diversos, com els tetrabrics de llet, que són aquells envasos de formes geomètriques que certs ramaders usen per guardar-hi la llet que venen. Tambéhi posava bosses de plàstic, el porexpan, els envoltoris de regals, i altres materials similars, com joguines. En la quarta bossa de color verd hi posava totes les coses de vidre, com ampolles, les restes de vidre de finestra o els gots i les copes trencades. I en una cinquena bossa de color gris hi posava tot el que no anava a cap de les altres. Tot s’ha reciclat seguint les instruccions de les autoritats de la ciutat, que són més exigents que les del poble del meu company”

Punt Verd de Sant Andreu, amb tots els materials, objectes i substàncies que poden acceptar.

El senyor restà molt complagut d’aquestes paraules, i va dir:

“Has fet molt ben fet en classificar les deixalles inicialment, perquè és ben sabut que aquesta és la segona regla bàsica de tota economia del reciclatge: “No barregis ara el que voldras separar després”.Però deixa’m que et rectifiqui en un parell de detalls. A la bossa groga no hi hauries de posar més que els envasos, però no el porexpan ni les joguines, que hauries de portar al gris. I les copes i vidres trencats no van al contenidor del vidre, perquè són d’un tipus de vidre incompatible amb els vidres d’ampolla. Aquests errors són molt comuns i venen induïts pel llenguatge imprecís que tots fem servir“.

I el senyor es va disposar a escoltar el relat del seu tercer servidor, que va dir així:

“Senyor, jo no tan sols he fet el que el meu segon company ha fet, sinó que he anat més enllà. Seguint la teva segona regla, he preparat la bossa marró, la verda, la groga, la blava i la grisa. Però a més, he disposat bossetes, ampolles i capsetes per a fluorescents gastats, per a medicaments, per a roba vella, per a oli de fregir usat, per a cartutxos de tinta d’impressora, per a equips i material electrònic, per a piles normals, per a piles de botó, i per a residus de jardineria, i posava els mobles usats a fora de la casa els dimecres, que és quan passaven els camions de recollida. I per a la nova màquina de fer cafè que us heu comprat, hem inaugurat una nova bossa per posar-hi les càpsules de cafè usades.”

I continuà dient el tercer servidor:

“Però, per seguir amb tota correcció les teves instruccions, senyor, m’he documentat adequadament i he après que les copes, encara que siguin de vidre, no són com els vidres d’ampolla. Els vidres d’ampolla són vidres sodocàlcics, i en canvi els vidres de les copes i gots, o els vidres de finestres, tenen composicions diferents: són vidres de plom, o han sofert processos de tremp. Això els fan incompatibles amb la resta de vidre d’ampolla, i no poden barrejar-se amb el material denominat calcí, que és la massa de vidre triturat que servirà per fer nou vidre. Per això, he substituit la bossa verda de vidre per altres quatre bosses: una per a vidre incolor, una altra per a vidre de color taronja de les ampolles de cervesa, un altre per al vidre verd i una darrera per a les altres classes de vidre.”

Davant la mirada atònita del senyor, seguí dient:

“Però és que hi ha més, senyor. Quan diem plàstic no ens referim només a una sola substància. S’han inventat milers de plàstics diferents, que als paisos avançats tenen un número per conèixer com es poden reciclar. Si tenen un 1 són de polietilenterftalat o PET; amb un 2, els de polietilè d’alta densitat PEAD; amb un 3, els de policlorur de vinil PVC; amb un 4, els de polietilè de baixa densitat PEBD; amb un 5, els de polipropilè PP; i amb un 6 els de poliestirè PS. Tots aquests es poden reciclar. Però si són altres tipus de plàstics no es poden reciclar tan facilment, i cal no barrejar-los amb els altres plàstics. Per això he substituit la bossa de color groc per nou bosses: una per a cada tipus de plàstic reciclable, que són sis; i també una altra per a llaunes metàl•liques, una altra per a tetrabrics i una altra per a altres objectes de plàstic diferents dels envasos. Al final, tenia un conjunt de vint-i-set bosses o recipients, i la separació de residus era molt més eficaç.”

El senyor havia escoltat també amb complaença les explicacions del seu tercer servidor. I li va dir:

“M’has deixat admirat pels coneixements que has adquirit tot intentant fer el millor possible el tractament dels residus. I, pel que fa a la teva proliferació del nombre de dipòsits, bosses i recipients, et diré que és ben sabut que com més gran i complexa és una societat, més varietat de productes té. Però també més difícil és aconseguir fer un reciclatge correcte de tot, ja que molta part de la població pot no arribar a comprendre els perquès de les subtileses de les separacions. I és que la tercera regla bàsica és: “Cal que la població pugui comprendre, pugui acceptar i pugui assumir les propostes que se li faran complir”

Tots tres servidors li van preguntar alhora:

“Senyor, quin de nosaltres ho ha fet millor?”

I el senyor respongué:

“Cadascú en el seu entorn i amb les seves possibilitats ho ha fet bé, perquè hi ha posat la millor intenció en el que ha fet. El tractament de residus no és un problema matemàtic com els que resolen els nostres mestres a l’escola, que un cop plantejat té una solució única. Hi ha moltes formes de fer bé les coses. I com que vivim en societats més o menys democràtiques, el que cal és seguir el que ens diuen les autoritats, que hauran avaluat previament quina era la forma òptima per les característiques de la població i per les possibilitats de valorització dels residus.. Però tu, tercer servidor, has fet una feina massa bona i millor que la que calia, perquè algunes de les bosses que portes a reciclar seran barrejades i el teu treball haurà estat inútil. T’has avançat als temps, perquè temps vindran que totes aquestes bossetes i ampolletes que has fet, i moltes més encara, seran recollides per separat i aprofitades com a valuoses matèries primeres”.

I seguí dient:

“I encara us dic que el que hauriem de fer tots és procurar reduir el nombre d’envasos dels productes, anant a comprar amb bosses pròpies que us ompliran, demanant als venedors que promocionin els envasos retornables, la venda a granel quan sigui possible, les dosis i racions adequades a la quantitat que es consumirà, els productes de temporada, i els productes de proximitat”

Un dels servidors li preguntà:

“Haig de treure les etiquetes de paper de les ampolles de vidre per millorar així la separació?”

El senyor, amb mirada comprensiva i amb un somriure, va respondre:

“Aquesta pregunta sembla d’ètica i moral, i en veritat la veig una mica ingènua. Sí que la sostenibilitat és un valor desitjable, i les accions que hi vagin en contra es poden considerar moralment rebutjables. Però no s’ha de convertir la pràctica domèstica del reciclatge i la reutilització en una pràctica quasi-religiosa, amb catecismes, pecats, penitències i confessions, i greus dubtes davant de qüestions tan nímies com les que heu dit. No haurieu de substituir els frares predicadors i capellans que vetllaven per la moral religiosa per nous predicadors de la nova moral medioambiental sostenible, tant o més estrictes i rigorosos que els anteriors. Els estats, les grans companyies, els ajuntaments sí que tenen greus deures morals en pro del medi ambient, amb l’estalvi d’energia, la reducció del consum, el canvi climàtic i problemes globals similars. I sí que cadascun de nosaltres hem d’adquirir hàbits adequats que vagin en les direccions apropiades. Però convertir cada decisió trivial en un greu dilema moral em sembla neurotitzant i hipocondríac”

I els tres servidors, que no sabien què volien dir exactament aquestes darreres paraules, sí que comprenien que no eren bones coses, i van anar-se’n a les seves cases meditant que potser els ensenyaments antics dels avis ja ho havien pronosticat, tot això, quan els deien que apaguessin sempre els llums, que no llencessin els cordills, que no deixessin menjar al plat i que aprofitessin el menjar que sobrava d’un dia per l’endemà, ni que fos el pa sec. ”

************

Aquesta paràbola agradà molt als deixebles i seguidors, perquè es van veure ben reflectits en algun dels servidors de la paràbola, i els donava criteris per actuar millor, però sense angoixar-se.

I mentrestant el Mestre cavil•lava amb un cert neguit i escepticisme si seria possible mantenir una societat del benestar en un món sostenible si a més s’havia d’assolir un cert decreixement energètic , i no arribava a cap conclusió operativa, enfrontant arguments polítics amb arguments econòmics, ecològics i sociològics. I no estava segur de res, excepte de recomanar que s’apaguin els llums quan no calen… Li hauria de demanar al seu Pare alguna idea.

Dels Evangelis Apòcrifs Contemporanis, en perpetua redacció
Altres paràboles publicades:
Paràbola de les columnes de merda (1998) [+]
Paràbola de la maionesa i l’all-i-oli (2001) [+]

ELS MOLINS SUBTERRANIS DE LE LOCLE

Com és ben sabut, els catalans, de les pedres en treiem pans. Aquesta frase seria un autobombo insoportable i chauvinista, si no fos que la va escriure, en castellà, Francisco Gregorio de Salas, un eclesiàstic espanyol del segle XVIII (Jaraicejo, Cáceres 1729 – Madrid 1808). Aclarit, doncs, que així és com ens veien a Espanya fa 250 anys, no cal dir que la “tradicional laboriositat catalana” no és una exclusiva.

He visitat recentment una instal•lació industrial que no coneixia, en un lloc on poca gent d’aquí va a fer turisme: el Col-des-Roches, entre Villars-le-Lac i Le Locle, localitats del Jura francès i suís, respectivament. Le Locle és una població on hi ha, junt amb La Chaux-de-Fonds, la major part de fàbriques suïsses de rellotges, com Tissot, Zodial, Zenith, Cartier, TAG Heuer o Breitling. Si no et sonen aquestes marques és que no tens prou diners…

Pot sorprendre que a unes localitats situades a més de 1000 m d’alçada, i amb hiverns on s’arriba en algunes ocasions a -40ºC hi hagi una indústria tan sofisticada des del segle XVII, que lliga amb les rellotgeries de Besançon, ben a prop. Sembla que la història té un origen religiós: el calvinisme va prohibir l’ús de joies ostentoses, i els nobles i rics van començar a tenir a casa rellotges de paret sofisticats. Des que Huygens va inventar la molla espiral per fer anar el rellotge, es van poder construit rellotges de butxaca, i va ser al Francocomtat (Besançon) i al cantó de Neuchâtel on s’hi van especialitzar. La crisi per la invasió del rellotge electrònic japonès (SEIKO, CASIO) va poder ser superada per la creació del rellotge de plàstic SWATCH, però els caríssims rellotges mai no van deixar de fabricar-se.

Doncs, a Le Locle, fronterer amb França, acostumats a fer rellotges, van dissenyar un sistema industrial dins d’una cova. No per fer rellotges, sinó per moldre sègol i blat de moro i fer-ne farina per a persones i animals, per moldre avellanes i fer-ne oli, o per serrar fusta.

A la cova hi entrava el cabal d’aigua del riu Bied tot l’any, i a algú, el 1652, se li va acudir d’aprofitar l’energia hidràulica per fer anar una sínia que generés moviment de rotació: el típic aprofitament d’un corrent d’aigua… però fet a l’interior d’una cavitat relativament estreta. I la cosa va anar progressant, perquè al final hi havia fins a cinc rodes hidràuliques una a sobre de l’altra, aprofitant les formes torturades de la cova, i algunes d’aquestes rodes arribaven a tenir fins a sis metres de diàmetre, totes de fusta. El desnivell total d’aigua era de 23 metres, i la cova segueix molts metres més. Muntaven les rodes a dins mateix, en un taller fet dins de la cova, perquè no podien entrar-les senceres.

Esquema de la visita actual.

Posteriorment es va simplificar el sistema reduint el nombre de rodes, van substituir els engranatges de fusta per engranatges metàl•lics, i després els eixos i les mateixes rodes. La darrera novetat va ser fer que els molins i màquines estéssin quasi a la superfície, on hi feien arribar eixos giratoris impulsats per l’aigua de l’interior. Finalment, l’arribada de l’electricitat a finals del segle XIX va tornar obsolet tot el sistema, que es va desmuntar.

Durant més de quaranta anys la cova va servir com a abocador dels residus dels cossos de les vaques i bous que arribaven amb els trens transfronterers, i que escorxaven a la mateixa frontera per evitar infeccions. Enterraven els residus -i els animals malalts- en calç viva, i allà es quedaven. I això, fins al 1966, en que es va clausurar.

Un dels molins en un gravat de 1838. Fes clic per ampliar.

El 1973 un grup de voluntaris es va dedicar a netejar la cova, buidant-la de residus, i van aconseguir restaurar-hi algunes rodes hidràuliques i alguns molins,i des de 1988 és un atractiu turístic de la zona, amb més de 30000 visitants l’any. Abans hi havia hagut visites de viatgers interessats, com la de Hans Christian Andersen el 1836.

Hi he estat recentment en una visita guiada pràcticament exclusiva: erem dos. Penetrar a l’interior de la cova, ara il•luminada elèctricament i amb escales i baranes segures, fa pensar en les precàries condicions en que devien viure i treballar els operaris dels molins, sense llum, amb escales relliscoses tallades a la pedra, un soroll infernal, i una humitat i un fred constants, 7ºC. Esclar que si a fora estaven a -30ºC…

Una de les rodes actuals, sense cap funció. Fes clic per ampliar

Un bon exemple de la tradicional laboriositat suïssa, amb un disseny complex tancat en un espai limitat, com un rellotge de butxaca.

Més informació aquí [+]

Una de les sínies actuals. Fes clic per ampliar

“OSTI, LA LUNA!” I EL NOU EXPLORATORIUM

Entrada del nou Exploratorium, San Francisco

El Museu de la Ciència de l’Obra Social de la Caixa va obrir les portes el 1981, i des dels seus inicis va seguir les pautes dels museus innovadors interactius i amb voluntat didàctica. Explicaré una anècdota personal: poc després d’obrir el museu se’ns va encarregar, a mi i a altres dos companys de la universitat, la redacció de la Guia Didàctica de la Sala de l’Espai. Per tal de veure quins eren els interessos dels visitants, ens varem disposar a observar les seves reaccions, i, a partir d’aquí, redactar un material adequat. Ens varem instal•lar davant d’una maqueta de la superfície lunar, amb una nau espacial, un vehicle lunar i astronautes manipulant per allà. Obre les portes el Museu, i puja una estampida de nens de deu o dotze anys. El primer arriba esbufegant a la sala, s’atura una dècima de segon davant la maqueta, i exclama:
– Osti, la Luna!
i segueix corrent. Ni un segon de contemplació. La nostra observació ja s’ha acabat… i amb la moral per terra. La guia, malgrat aquesta experiència, es va acabar, però poc després van desmantellar la sala.

El paradigma de museus de ciència interactius era i és l’Exploratorium de San Francisco. Molt obert i poc dirigista, amb estructura aparentment no estructurada, no seguia les pautes del Science Museum de Londres, o del Deutsches Museum de Munic, molt sòlids i sistemàtics però avorrits i poc creatius. L’Exploratorium permetia passar d’un lloc a l’altre, era una gran nau amb mòduls manipulables, poques explicacions, i voluntat d’experimentar i de veure més que d’aprendre a partir de teories. Al Museu de la Ciència de Barcelona, on eren hereus de tradicions franceses però alhora fascinats per l’Exploratorium, es va dissenyar un híbrid, que s’ha seguit en el nou CosmoCaixa, amb un fil conductor més o menys clar, que es pot seguir… o no.

L’Exploratorium va ser concebut i fundat per Frank Oppenheimer (1912-1985), físic experimental i professor d’universitat. Ell i el seu germà Robert Oppenheimer, més famós, van treballar en el projecte Manhattan (1942-47) pel disseny i desenvolupament d’armes atòmiques durant la Segona Guerra Mundial. Frank va ser separat de la Universitat de Minnesota el 1949 per una investigació del Comitè d’Activitats Antiamericanes que va detectar que entre 1937 i 1939 havia format part del Partit Comunista. Primer ho va negar, després ho va reconèixer, i es va retirar a Colorado. Allà va començar a dissenyar models experimentals per a l’ensenyament de la física. El 1957 fou rehabilitat i treballà a la Universitat de Colorado, on amb els seus alumnes practicava les seus dissenys. Va fer un tomb per Europa on va va visitar museus científics com el Deutsches Museum de Munic i el Palais de la Découverte a París. Finalment va dissenyar, fundar i dirigir l’Exploratorium, que s’inaugurà el 1969 al Palace of Fine Arts de San Francisco, amb el suport de molts científics i promotors culturals.

Va ser la plasmació de les seves idees sobre adquisició de la ciència, primer manipulant, després observant i finalment concluint lleis empíriques que després seran explicades teòricament. I això, a totes les edats i per a tots els públics, amb mòduls estèticament ben dissenyats, robustos, sense monitors si no els vols, i autoexplicatius. Aquestes idees són les que han portat a tot el món a que predominin mòduls on s’han de “prémer botons”, a veure què passa, i normalment amb molt poca reflexió sobre el contingut. La idea és “Primer, emocionar. Després reflexionar“. I sí, a vegades es reflexiona. La major part d’ocasions, no ho crec: recordem l’osti, la Luna. El debat sobre si la ciència es pot introduir així s’assembla al debat de còmics versus llibres. Serveixen els còmics i tebeos per crear lectors de llibres? A vegades sí, i a vegades no. Serveixen els museus de ciència interactius per fomentar vocacions científiques, per reforçar les vocacions inicials, per ajudar a crear una lògica i una metodologia científiques als assistents? Són un suport extern a les classes formals dels centres reglats? Penso que sí, però no sempre. Al meu entendre, cal un cert suport adult per superar la botofilia.

Ahir 17 d’abril de 2013 va obrir les portes a San Francisco el nou Exploratorium, en una nova ubicació: el Pier 15, tocant l’aigua de la San Francisco Bay. Més del doble d’espai, però la concepció inicial segueix sent la mateixa. Grans naus distribuides per grans temes: la vida, els sentits, mòduls on tocar és la base, mòduls de sentiments i comportament social, i un mòdul de les forces de la naturalesa i la ciutat. Com ja era des del començament, no hi ha estructura per matèries científiques clàssiques. Total, algun centenar de mòduls independents, sense gaire ordre entre ells, sense guió i sense guia, amb molt poques explicacions escrites. No hi ha un canvi radical, ni tan sols un canvi notable, amb l’antic Exploratorium. Hi ha alguns mòduls nous, n’han tret alguns d’antics, però el conjunt s’assembla notablement a l’anterior, exceptuant, naturalment, el marc físic. Ara hi ha una galeria exterior amb alguns mòduls, hi ha algunes activitats a fer relacionades amb el mar, però són pocs canvis.

Vaig visitar per primer cop l’Exploratorium el 1998. Després, els darrers set anys hi he anat pràcticament cada any. Ha anat evolucionant, com tots els museus de ciència. Hi han anat afegint mòduls de biologia, de comportament, de percepció, de medi ambient o d’energia, a mida que aquests temes s’han anat incorporant al debat social, però no hi ha hagut un canvi radical. Alhora s’han anat reduint els mòduls clàssics de física i d’enginyeria, com models d’engranatges, mòduls de mecànica o d’hidràulica i similars. I ara que han canviat d’ubicació, tampoc hi ha hagut un canvi radical. La filosofia -la museologia i la museografia- segueix sent la mateixa.

Hi havia força gent, i molts nens i nenes, cosa sorprenent a ulls europeus tenint en compte que era un dia laborable en horari escolar. Però em consta que a moltes escoles públiques o privades no fan excessiu cas de les faltes escolars o dels retards, i menys si és per una noble causa com és la d’anar a l’Exploratorium…

La meva opinió no ha canviat respecte de la que tenia abans d’entrar-hi. Molta creativitat, molts mitjans -moltes donacions: tenen com a patrocinadors l’empresa de gas i electricitat de la ciutat, una companyia de petroli, una farmacèutica, el diari local , els transports locals i grups empresarials-, una ciutat i un públic entregat, molts socis anuals, molts voluntaris que, sense cobrar, fan de monitors… És una gran eina, que pot ser de gran utilitat si és ben usada. Els mestres i professors poden emprar-la de mil maneres; els seus programes educatius deuen ser modèlics; i la visita lliure pot ser molt motivadora i emocionant: en dono fe. Una altra cosa és que tot plegat serveixi per als objectius del que jo crec que hauria de ser el paper de la divulgació científica, i que són, en resum, crear ciutadans i ciutadanets amb lògica científica, amb cultura científica, amb capacitat crítica i que no vegin la ciència com quelcom aliè. Només prement botons o manipulant mòduls sense saber per què es manipulen no s’aconsegueix, però sense prémer botons i sense manipular mòduls potser tampoc. Del Lego, dels Playmobils-Clics, abans dels Meccanos, se’n podria dir el mateix.

Una persona amb capacitat crítica era Richard Feynman, premi Nobel de Física 1965 -i moltes coses més- que té gravat a la paret de l’Exploratorium el següent comentari:

I wonder why. I wonder why.
I wonder why I wonder.
I wonder why I wonder why
I wonder why I wonder!
Richard Feynman quan era jove

(Em pregunto per què. Em pregunto per què.
Em pregunto per què em pregunto.
Em pregunto per què em pregunto per què
em pregunto per què em pregunto !)

Ampliació 26-4-13: vídeo propi de YouTube

FERMENTACIÓ, AIURVEDA I TRANSCENDÈNCIA

Etiqueta científico-aiurvèdica. Fes clic per ampliar-la

Sauerkraut – de l’alemany, “col agra”- és el nom que les cultures germàniques donen a la col fermentada. Els francesos en diuen choucroute. Sembla que aquest terme deriva de l’alsacià, una llengua germànica similar a l’alemany, on d’aquest plat en diuen sürkrüt. Per corrupció surt la choucroute, pronunciat xucrut. Com que en francès chou és col, tot lliga, però per casualitat…

La fermentació que hi té lloc és mitjançant bacteris làctics del tipus Lactobacillus, Pediococcus i Leuconostoc, i en certa manera és similar a la del iogurt. El resultat és una massa àcida, de gust característic, que es conserva molt bé durant temps.
Llegeixo que n’hi ha tota mena de variants geogràfiques, com el coreà kimchi, el japonès tsukemono o el xinès suan cai, entre altres. Els encurtidos espanyols, o els confitats en vinagre són, o poden ser, similars.

He menjat als USA una variant comercial de la sauerkraut, denominada Kitchari Kraut. N’adjunto l’etiqueta. La composició és simplement col amb diverses herbes i llavors per donar-li gust: cúrcuma, comí, coriandre, llavor de fonoll, pebre vermell, fenigrec, mostassa, pebre negre, gingebre i sal. Es deixa fermentar -els bacteris no consten en els ingredients- i s’obté la col fermentada, de gust agre i molt especiada.

Hi ha la informació nutricional segons la llei: calories, greixos, sodi, potassi, hidrats de carboni (desglossant fibra i sucres), proteïna, algunes vitamines, calci… Veiem que és una font important de vitamina C, té força sodi, i poca cosa més. Però si llegim la publicitat de la part central de l’etiqueta, ens assabentem que les herbes i llavors són aiurvèdiques, i que serveixen per fer el balanç de tres energies primàries: vata (aire), pitta (foc) i kapha (terra). La medicina tradicional aiurvèdica creu en l’harmonia del cos i de l’esperit, i per a cada moment de l’any i segons l’estat anímic i físic, i segons el biotipus del pacient, proposa dietes diferents. Els aliments tenen, segons aquesta visió, diferents propietats que potencien uns o altres aspectes, corresponents a les tres energies citades. El terme d’energia en l’aiurvedisme és recent i per apropar-se als conceptes occidentals, perquè abans s’usaven termes com aires vitals, o humors, que serien menys assumibles avui. La mateixa medicina occidental ha suprimit aquests termes del seu vocabulari, perquè ha superat el fals concepte que s’hi amagava i l’ha superat per conceptes més científics, però la medicina aiurvèdica sembla que ho ha canviat creient el mateix que creia però dient-ne altres termes més adaptats al gust actual. De la mateixa manera, les traduccions de la publicitat de l’etiqueta són incorrectes, perquè si bé vata en sànscrit significa realment aire, en canvi pitta és bilis, concebuda com la unió del foc i l’aigua; i kapha és flegma, unió d’aigua i terra. No està lluny tota aquesta concepció de l’aristotelisme de fa més de 2000 anys, que possiblement se’n va alimentar.

Khitchari significa en sànscrit “barreja de diversos vegetals i llavors”. Hi ha moltes receptes de khitchari, i en l’etiqueta que es mostra s’atribueix a la col fermentada la propietat de khitchari pel fet d’estar barrejada amb les herbes i llavors. El que em crida l’atenció i demostra el xoc intercultural és el fet que la llei obliga a l’etiquetatge nutricional segons la medicina oficial occidental, basada en l’evidència, i en canvi la publicitat destaca una doctrina de medicina alternativa, que usa conceptes d’energia que no tenen res a veure amb el concepte d’energia usat per la física i la resta de ciències, i que és a cinc centímetres a l’esquerra. D’això se’n diu tolerància multicultural… I conviuen tan alegrement, sense fer èmfasi en la contradicció.

El sistema sanitari oficial diu al fabricant: “Has de posar la informació nutricional i els ingredients, i no enganyar en aquestes coses“, i el productor li respon: “D’acord, ho poso com tu vols, però no et fiquis en la publicitat, que no mata ningú“. Probablement una mentalitat europea, més cartesiana i reguladora, impediria o dificultaria una publicitat esotèrica, com dificulta la publicitat basada en suposades virtuts curatives no prou demostrades; però als USA això està més relaxat, sembla. No deu ser per casualitat l’elevadíssim nombre de sectes -en sentit o pejoratiu, i en el pejoratiu també- que proliferen aquí, la gran quantitat de diners que els ciutadans donen a les causes més diverses, i l’elevat nombre de comunitats rurals i neorurals esteses per tot arreu, molt autosuficients, i alhora molt connectades.

I aquí entrem a la segona part del tema. El sauerkraut és un producte fermentat (cultured). Aquests productes coneixen un auge considerable entre els grups alternatius, vegetarians, vegans i moviments slow food. Als microorganismes se’ls atribueixen propietats de millorar el sistema immunitari de l’organisme – propietat no demostrada encara, en opinió de l’EFSA- i de facilitar el trànsit intestinal, a més d’altres suposades virtuts; tot això, a més, naturalment, de les propietats nutritives derivades de la seva pròpia composició. Entre comunitats i en famílies motivades hi ha tota una cultura de la fermentació i de l’obtenció de productes alimentaris fermentats de molts tipus.

Tinc al davant el llibre “Wild fermentation“, resum detallat de tècniques per fer menjars fermentats. Hi inclou, naturalment, vinagres, cerveses, vins, altres begudes com la kombucha (ja comentada aquí), pans, tota mena de derivats de la llet, derivats dels grans (miso i altres derivats), o verdures fermentades, com el sauerkraut citat al començament. El llibre conté 99 receptes diverses descrites de forma detallada. Pot ser molt útil per als interessats en fer-se el menjar, i també per a mestres i professors a l’hora de proposar treballs de recerca o treballs de classe sobre aliments, i que requereixin una certa constància: els processos microbiològics requereixen el seu temps. Recentment (2012) el mateix autor ha publicat una guia més extensa del mateix tema, “The Art of Fermentation“, i manté una web sobre fermentacions, “Wild Fermentation”

Els cinc primers capítols, i el darrer, són expressió de la ideologia del seu autor, Sandor Ellix Katz (1962), àlies Sandorkraut. Obertament gai i activista, forma part d’una de les comunitats més radicalment ideologitzada, pertanyent a les Radical Faeries, o Fae. Neopagans, anarquistes, individualistes absoluts, intenten generar una cultura gai no com a contraposició a les cultures hetero, sinó basada en espontaneïsme, lligam amb la natura, druïdisme, i actualment post-vegetarianisme…

En un darrer capítol d’autoconfessió, “Cultural Reincarnation“, l’autor, afectat de SIDA -i tractat amb medicació convencional, peruquè confessa que sap que els microorganismes no el curaran ni li paliaran la SIDA-, explica la seva filosofia de vida basada en els microorganismes. Vol ser enterrat directament en terra sense bagul, per tal de facilitar als microorganismes la seva descomposició i el retorn dels seus components -nitrogen, fósfor, etc- al cicle biològic, en un procés ben conegut de recirculació dels nutrients. És la seva esperança de reencarnació. Per ara, és la única persona que he vist que basa la transcendència espiritual i la vida després de la mort en la cadena tròfica. Els químics no creients podrien basar la reencarnació en la mateixa idea, fent-hi sortir explícitament l’enormitat d’àtoms presents al cos, com el nombre d’Avogadro ens permet calcular, i pensar que algun àtom dels seus ha anat a parar a qualsevol altre membre de la humanitat per donar-li vida. Aquesta és una idea ben coneguda i divulgada des dels temps del mateix Avogadro. No sé si això dóna consol espiritual a algú… Qui no es conforma és perquè no vol.

Complement 16-4-13. El mateix autor Sandor Ellix Katz ha publicat el 2012 un llibre més extens sobre fermentacions domèstiques: “The Art of Fermentation“, molt més extens, més tècnic, amb més receptes i amb menys filosofia. Del tot recomanable si t’interessa el tema, si tens temps de practicar, i si tens espai per guardar els innombrables recipients que aniràs omplint amb productes de tota mena.

En tot cas, prudència. Hi ha microorganismes aliats de la salut i del plaer sensorial, i d’altres, enemics mortals.

EL FRACKING, ELS ROMANS I L’ADDITIU E-412

Esquema del procés de fracking. Font: revista Presència nº 2142, 17-3-13,

Què és el fracking?
Plini el Vell va treballar de jove com a administrador d’una empresa de fracking. La frase anterior, com a titular no està malament, i s’acosta força a la veritat, cosa que no es pot dir de tots els titulars. A la província de Lleó, de l’antic regne de Lleó, hi ha zones amb certa abundància d’or, dispers en una terra arenisca on s’hi havia acumulat pels aluvions fluvials antics. L’or es pot separar de les sorres basant-se en que té molta més densitat. Els buscadors d’or clàssics fan servir la batea, on amb un moviment de rotació decanten i centrifuguen la barreja d’or, sorra i aigua, i les palletes d’or que hi pugui haver es va concentrant al centre. Tots hem vist pel•lícules del segle XIX de Califòrnia: la febre de l’or.

Però si l’or és barrejat en roques arenisques primer hem de trencar les roques. I això van fer els romans. Van construir una xarxa de canals de centenars de quilòmetres, que van conduir cap a les muntanyes amb arenisques auríferes. Allà, amb un sistema de túnels i pous, injectaven l’aigua fins a la base de les roques, que per la pressió es desmoronaven, es trencaven les roques i les reduien a sorres. A aquestes sorres ja es podia buscar l’or per la tècnica de decantació. El procediment es deia ruina montium, i és ben documentat per Plini el Vell, que hi va treballar com a administrador. La zona es diu Las Médulas, i és actualment visitable. Sembla un paisatge natural, en certa manera similar als Orgues del Tet, al Rosselló. Però va ser provocat per la mà de l’home. Es suposa que hi treballaven entre 20000 i 60000 esclaus, i se’n van extreure durant tota l’explotació unes 1500 tones d’or. Era una versió del fracking de l’època romana.

Las Médulas (El Bierzo)

Des de sempre que s’han explotat les pedreres per obtenir materials de construcció: tot Barcelona, fins a mitjà segle XX es va construir amb pedra de les pedreres de Montjuïc. El plom de les antigues canonades s’obtenia de les mines de galena, el coure per fer bronze i llautó, de les mines de pirita, si podia ser, a cel obert, com a Riotinto. La potassa per fer adobs, de les sals potàssiques. Totes aquestes explotacions generaven runam i escombreres més o menys contaminants. I així amb tots els minerals aprofitables. Els materials combustibles s’han extret també de mines, com el carbó o l’urani, o de pous, com el petroli o el gas.

La prevista crisi de l’energia fa desenvolupar noves fonts de materials energètics fins ara poc explotats, sigui pel cost de fer-ho, per la seva ubicació remota, o per interessos de les companyies que preferien no invertir si no feia falta. Les crisis político-energètiques (Iraq, Iran, Aràbia, Veneçuela, Kuwait) fa que els estats tornin cap als seus propis recursos no explotats fins al moment. I des de fa alguns anys es parla de shale gas (gas d’esquistos) o de shale oil (petroli d’esquistos). És gas o és petroli que es troba inclòs dins de roques similars a pissarres, però menys concentrat que el petroli o el gas que es troba a les típiques bosses. Bosses que no són bosses plenes de gas o de petroli com si fossin dipòsits, sinó que són també acumulacions de roques poroses impregnades de gas o de petroli, com una esponja. El shale gas o el shale oil estan en terrenys similars, però més dispersos que els de les bosses. Això fa que una perforació no pugui treure el petroli només bombejant-lo.

El fracking és la tècnica de fracturar les roques on hi ha el combustible dispers, mitjançant perforació, injecció d’aigua a pressió, i generació i propagació de fractures internes a les roques. Amb les roques fracturades, les masses de gas o de cru poden fluir i agrupar-se en zones des d’on ja és possible i rendible extreure-les. És crear de forma artificial les bosses que en altres llocs ja hi ha de forma natural. Aquesta tècnica s’aplica des de 1947, però s’ha aplicat a gran escala des de 1998, amb tècniques que permeten la fractura de roques en horitzontal, tot seguint la veta mineral. Abans, des dels inicis de l’explotació del petroli (1860) s’havia provat injectant àcid als pous, i fins i tot nitroglicerina congelada, que es deia detonar al fons del pou. L’objectiu és i era sempre fracturar les roques, aprofitant les tensions internes que la mateixa roca té acumulades.

Als USA el 1970 el govern federal va promoure diferents projectes de recerca, desenvolupament i demostració de la tècnica, que s’aplicà a sorres bituminoses, a calcàries o a esquistos i pissarres. Les perforacions són profundes, des de 1500 m, i han arribat fins els 6000 m. La tècnica s’ha fet servir, o s’ha proposat, per extreure aigua profunda, per afavorir les extraccions de minerals, per llençar aigua residual, per extreure energia geotèrmica, o per enterrar gas carbònic sobrant i provar de reduir l’efecte hivernacle. Ara és una tècnica en aplicació, i incrementant-se la superfície de les zones explotades, sobre tot als USA i al Canadà.

La tècnica no ha esdevingut rendible fins que s’ha trobat la composició del líquid que s’injecta al pou. A l’aigua s’hi afegeix un 10% de sorra, que ajuda a mantenir les fractures i microfractures obertes, i un agent gelificant, com derivats de la cel•lulosa, i goma guar o els seus derivats. A més, cal afegir diferents agents químics complementaris per fer pre-factures i netejar canonades (àcid clorhídric), reductors de fricció del fluid (poli-acrilamida), agents que mantinguin la viscositat a altes temperatures (borats o metanol), desinfectants per evitar bacteris a l’aigua, frenadors de corrosió (àcid cítric), i sals inorgàniques que milloren l’acció de l’agent de gelificació (sals de circoni, cro, antimoni o titani). I molts més, com modificadors de pH, o enzims per trencar els gels cap al final de l’explotació.

Alguns problemes del fracking
Com a tota explotació, els riscos inherents específics tenen a veure amb la contaminació atmosfèrica, la contaminació de l’aigua, i el risc de terratrèmols induïts per la tècnica. Poden haver-hi fuites de gas metà a l’atmosfera, similars o un 8% més alts que en una explotació de gas convencional. El consum d’aigua és important, però el principal problema és la contaminació dels aqüífers pels líquids de perforació, que en molts casos no estan prou ben descrits i estan protegits pel secret de les patents. Les companyies procuren mantenir les perforacions aïllades dels aqüífers, que circulen a uns nivells molt més propers a les superfícies. Als USA hi ha hagut alguns casos de contaminació atribuïbles al fracking.

Les aigües residuals extretes de la perforació són un problema comú a totes les explotacions d’hidrocarburs. S’estima que representen de l’ordre del 50% dels fluids usats, i la resta es queda sota terra. Cal la seva depuració si s’han d’abocar-les als aqüífers, tot i que el més comú és recircular-la.
Per altra banda, la fractura hidràulica pot generar una sismicitat addicional a la natural. Hi ha hagut casos de petits terratrèmols de valors 2,2 a 3,8 de l’escala de Richter. Això és molt poc, i el problema associat sembla poc important.

L’additiu E-412
Una de les substàncies que s’afegeixen al fluid de perforació i fracking és la goma guar. Aquest és un producte que es treu de les llavors de la planta de guar. Aquesta substància s’usa per a diverses aplicacions, i especialment com a additiu alimentari amb el número E-412. És un espessidor, texturitzador i estabilitzador. Es pot posar a sopes deshidratades, llaunes de peix en salsa, alguns làctics, i productes de pastisseria i de forn.

Però ara el seu preu ha pujat considerablement, degut a que ara el mercat principal ha passat a ser el fracking. Gairebé el 80% de la goma guar prové de l’estat de Rajastan, al nord de l’ïndia.

Cal oposar-se al fracking? Millor vius que fòssils!
Aquest estrany i, al meu entendre, absurd lema és el que s’han empescat els opositors a que es facin prospeccions per a avaluar la viabilitat del fracking a Catalunya. Hi ha un permís de prospecció denominat projecte Ripoll, de l’empresa Teredo Oils. La zona és bàsicament del Ripollès, amb porcions d’Osona i la Garrotxa, d’una superficie total de 51000 hectàrees. Se’ls va concedir el permís de prospecció a l’octubre de 2012, i se li ha retirat fa escassos dies per una irregularitat formal, recurrible.

Els arguments a favor són coneguts. El fracking és una tècnica més d’explotació d’hidrocarburs. Si hi ha hidrocarburs i el país consumeix hidrocarburs, és absurd no aprofitar-los. Els riscos són acceptables i no són superiors als d’altres tecnologies habituals. Els hidrocarburs extrets farien que la dependència energètica i monetària del país es reduís i es puguessin aplicar la despesa exterior a altres finalitats, per exemple cap al trànsit a una menor dependència dels combustibles fòssils.

Els principals arguments en contra són també ben coneguts. L’extracció d’hidrocarburs perpetua la dependència dels combustibles fòssils, i el que cal és canviar el model energètic. Els riscos no són acceptables, i fallarà en alguna ocasió. Les empreses són opaques a donar informació detallada de quina és la composició detallada dels líquids de perforació. Hi ha massa consum d’aigua en el procés. Hi ha contaminació d’aire i d’aigua, i risc de terratrèmols. Els beneficis no es queden al país sinó a les empreses extractores. El model de desenvolupament no s’ha de basar en eines i tecnologies tan alienes al territori.

Evidentment no hi pot haver diàleg entre les dues postures, perquè les posicions dels opositors són immunes a la discussió. No s’està parlant aquí de negociació per millorar un ERO, o per treure un profit d’una negociació. Es nega la negociació d’entrada. I aquesta és la situació que es dóna sempre quan el moviment opositor té un eslògan de postura irreversible. Recordem “Lo riu és vida. No al transvassament“. O la antiga “Nuclears no, gràcies“. O ara “Millor vius que fòssils“. Recordo també l’oposició a l’inici de prospeccions de minerals radioactius a Osona el 1978.

En honor a la veritat, cal dir que l’eslògan contra el fracking és menys radical. Diu que millor vius que fòssils, però sembla que digui que bé, si som fòssils i no vius, no és el millor però sembla que sigui acceptable. I, de fet, a quins fòssils es refereix? Als hidrocarburs fòssils? Als fòssils en que ens convertirem quan ens morim? Als fòssils que es treuen quan es fa una prospecció? Qui deu haver decidit aquest lema i amb quina intenció?

La meva opinió? La dels experts. En aquest tema, el meu expert és Mariano Marzo. La seva opinió és que cal opinar tenint en compte el trinomi economia – ecologia – energia. El fracking ajuda a l’economia i a la menor dependència de l’energia exterior, i hi ha riscos ecològics assumibles. I que cal acordar les decisions amb el territori. I el territori no haurien de ser només les plataformes, sinó els pobles afectats, les forces econòmiques de tots els nivells, etc.

Les empreses haurien de ser més transparents. Però saben que si ho són més, no per això deixaran de trobar oposició entre els grups socials. Les lleis tampoc afavoreixen l’explotació, perquè a certs països la propietat del que es trobi al subsòl és del propietari del terreny, que és qui autoritza les prospeccions. I aquí no. Les concessions aquí venen regides per un complicat joc de permisos estatals i autonòmics, amb règims de propietat que fan que el territori no tingui interès directe en aprofitar els seus propis recursos.

El territori -qui s’irrogui la representació del territori, que no solen ser els representants legals escollits-, per tant, decidirà que no, els polítics -Catalunya, Espanya- no aniran en contra del que el territori exigeixi, i serà una altra oportunitat deixada passar. Ja no ve d’una. El deute català i espanyol anirà augmentant sense ni saber tan sols si hi ha hidrocarburs aquí a sota. Algú pagarà el deute, i em penso que jo ja sé qui serà.

11-4-13 Informació addicional.
Enllaç de la gravació de la conferència «Shale gas? Shale oil? Fracking? De què estem parlant?
El cas de Catalunya», impartida per Mariano Marzo, catedràtic del Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la UB, el dimecres 20 de març de 2013, a l’Aula Magna de la Facultat de Geologia de la UB.

CANAL UBTV Conferència (català) i diapositives (castellà)