ELS PLATS DE CORTES ISLAND I LES CAMISES DE MUMBAI

07/09/2017

Ja fa força anys -2003- vaig escriure un article que després va ser un capítol del llibre “La truita cremada“. L’article es deia “A contracorrent“, i un dels seus apartats era “Les camises de Mumbai“. Pots consultar-lo aquí [+]

Ves per on, l’he reviscut aquest estiu.

Cortes Island es una isla de mil habitants permanents -a l’estiu tres mil- situada força al nord de Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), i allà vaig passar-hi uns dies, a una propietat –Channel Rock– d’una branca de la meva família americana. És una possessió molt gran, amb bosc, jardí i diverses casetes independents de disseny molt acurat, per fer-hi activitats formatives o estades relaxades. Realment cal tenir capacitat de relax, perquè per arribar-hi des de San Francisco -on viu la família- cal agafar dos avions, llogar un cotxe, agafar dos ferris, fer uns quilòmetres per carretera i pista, i vint minuts de camí a peu creuant el bosc pel camí de la Caputxeta, amb llops i tot. Alternativament, un taxi-barca que et deixa a una platja rocosa sense embarcador. No s’hi arriba d’altra manera.

Van fer les cases a un indret on hi havia viscut molts anys l’escriptora, periodista i conservacionista canadenca Gilean Douglas [+]. En morir ella el 1993, la fundació que havia creat va fer-se càrrec de la propietat, va construir-hi noves casetes i va modernitzar una mica tot plegat. No hi havia -ni hi ha- wifi, ni gairebé cobertura de telèfon, i poca aigua corrent, que ve d’un torrent proper i de la que només és tractada una fracció. Ara hi ha plaques fotovoltaiques per la llum i els refrigeradors, però els lavabos segueixen sent pous secs sense aigua. Tot, seguint les directrius de la fundadora, austera i espartana, però que tenia servei domèstic…

Hi poden viure fins a trenta persones entre els diferents espais, que solen fer l’àpat principal -el sopar- de forma colectiva. I cal després rentar els plats, cosa que fan els mateixos estadants. Un dels principis del lloc és estalviar aigua, i per a això tenen cinc palanganes, una al costat de ‘altra, plenes amb aigua, i la primera amb sabó. Primer es netegen els plats de les restes orgàniques, que serviran per fer compost. I passen a la primera palangana amb sabó -naturalment ecològic i derivat de plantes-, on es renten de forma convencional. Els plats sabonosos passen a una segona palangana, on hi ha inicialment aigua neta, i s’esbaldeixen. Hi ha tres palanganes més, també amb aigua neta a l’inici. A mida que li passen plats la primera palangana d’aigua d’esbaldir va quedant sabonosa, i la tercera palangana d’aigua inicialment neta es va tornant també sabonosa, i així fins a la cinquena. Al final de la cadena hi ha una primera palangana amb sabó i aigua totalment bruta, quatre palanganes de més a menys sabonoses, i els plats nets al final. Els plats que en surten es poden eixugar sense gaire recança i considerar-los nets, que ho estan.

Es podria anar esbaldint els plats sota l’aixeta, però probablement es consumiria més aigua que la necessària per omplir totes les palanganes. Caldria calcular-ho. Pel que vaig veure dels dies que em va tocar a mi rentar plats, no calen cinc palanganes: amb quatre, i a vegades amb tres n’hi hauria hagut prou, depenent del què s’hagi menjat.

I què hi té a veure tot això amb les camises de Mumbai? A Mumbai hi ha uns grans rentadors municipals a l’aire lliure -el Dhobi Ghat-, on van a parar totes les robes brutes dels hotels de la ciutat i també roba de particulars, amb un sistema d’identificació complex. Com que també hi ha penúria d’aigua, el procediment de rentatge consisteix en rentar la roba bruta amb aigua no del tot neta, sinó aigua sabonosa que ja ha rentat roba anteriorment però que encara no és del tot bruta. I la roba així rentada. parcialment neta, es passa a uns altres safareigs on hi ha aigua no del tot neta però prou neta com per rentar la roba parcialment neta del safareig anterior. I així successivament. El procediment s’assembla al dels plats, però amb una diferència: els plats es mouen però l’aigua es queda a les palanganes, i en canvi a Mumbai es mou la roba d’un safareig a l’altre, i també mouen l’aigua a mida que es va embrutant.

Els rentadors públics de Mumbai


El procés de Mumbai és un procés en contracorrent típic de les indústries: es mouen un sòlid i un fluid en contacte, o dos fluids per canonades juxtaposades, en sentits contraris. Aquests procediments permeten transferir la calor d’un fluid a un altre de la forma més eficaç possible, i, en processos industrials més complexos d’analitzar aquí, es pot procedir a destil•lacions més eficaces, o processos d’extracció amb el mínim consum de dissolvent extractor, com és el cas del rentatge, de camises o de plats.

Refredant arròs: cinc porcions d’arròs i cinc d’aigua


Que el procediment és més eficaç des del punt de vista de l’estalvi es pot veure amb quatre números que es poden consultar a l’article original. Vaig agafar com a exemple el procediment de refredar arròs bullit. Imaginem que tens 1 kg d’arròs bullit a 100ºC i 1 kg d’aigua a 0ºC per refredar l’arròs. Si simplement els barreges acabes tenint 2 kg de barreja a 50ºC aproximadament. Però si divideixes l’arròs i l’aigua en porcions pots millorar-ho molt: si fas dos mitjos quilos d’aigua i primer barreges l’arròs amb mig quilo d’aigua i després amb el següent mig quilo, acabaras tenint l’arròs a 44,4ºC i l’aigua a 55,6ºC, millor que abans, perquè tu el que vols fer és refredar l’arròs. I si fessis el mateix procés, ara amb dos mitjos quilos d’aigua i dos mitjos quilos d’arròs, amb les combinacions adequades arribaries al final a que l’arròs el tindries a 37,5ª i l’aigua a 62,5ºC. I amb deu porcions de cada arribes a arròs a 17,6ºC i aigua a 82,4ºC. En el límit, pots imaginar que si dividíssim l’arròs i l’aigua en infinites porcions, al final podries arribar a tenir l’arròs a 0ºC i l’aigua a 100ºC… a costa d’un temps infinit i infinites operacions de barreja, naturalment. A la figura adjunta es mostra el procés quan dividim l’arròs en 5 porcions de 0,2 kg cadascuna, i li fem passar successivament cinc porcions d’aigua 0,2 kg cadascuna. Es pot anar veient l’evolució de les temperatures respectives.

Tot plegat, el que mostra és que l’optimització de l’estalvi d’energia o d’aigua és factible, però requereix modificar els processos clàssics, normalment amb més inversions. Però cal anar-hi progressivament.

Pensa-hi cada vegada que refredes l’arròs bullit…

Anuncis

MÉS QUÍMICS PER A MENYS QUÍMICS

21/03/2014

Finish Power & Pure, amb menys químics

Finish Power & Pure, amb menys químics

Hi ha un rentavaixelles per a màquines –Finish– d’una famosa marca multinacional –Reckitt Benckiser– que té una notable quota de mercat, i que innova constantment. El darrer producte que publiciten consisteix en un detergent en càpsules, similar als que ja tenia, en que afirma que hi ha menys químics.

Què és un “químic“? Als puristes de la llengua -i jo en sóc un- ens treu de polleguera aquest calc de l’anglès. En anglès distingeixen entre chemicals -productes químics- i chemists -tècnics químics. Aquí aquesta distinció és irrellevant per a molta gent, i van parlant de químics referint-se a productes. Ja fa molts anys que els pagesos de l’oli de Borges deien que el seu oli no portava química. Ara dirien que no porta químics. Els temps canvien.

Els puristes hem perdut la batalla, obviament. Ja varem perdre la batalla de productes ecològics i biològics (naturalment tot el que fan les plantes o els animals és biològic), la de medi ambient (redundància: el medi és l’ambient), i ara la de químics. I anirem perdent batalles, l’una darrera l’altra contra els irresponsables incultes i contra els imaginatius publicistes, que agafen la terminologia i la projecten impunement contra la població: així s’inventen productes densoactius, per exemple, que no vol dir res, o Saciactiv, o Calciforte, productes no existents més enllà del paper.

Detergents Finish. Dalt, el Power Gel. A baix, el nou Poer& Pure

Detergents Finish. Dalt, el Power Gel. A baix, el nou Poer& Pure

Segur que el detergent porta menys químics? Menys matèria no té. Una càpsula d’aquest nou detergent pesa 18,2 g, el mateix que la càpsula de detergents anteriors. Per tant, el concepte de menys químics s’ha de referir a la composició.

La web on es troben les composicions dels productes de Reckitt & Benckiser és www.rbeuroinfo.com, tal com consta als envasos dels productes. Allà hi ha, per a cada producte, la llista exhaustiva qualitativa dels ingredients, per ordre de més a menys quantitat. No totes les marques ho posen tan fàcil. Comentem-ne alguns punts:

• No he trobat les composicions dels productes que van retirant.
• En el detergent nou, com a tots els altres, del que hi ha més és fosfats, per prevenir la duresa de l’aigua.
• Després, hi ha percarbonat de sodi, un potent oxidant. És el que a la publicitat qualifiquen com a oxigen actiu.
• Hi ha enzims: proteasa i amilasa, per degradar les taques de proteïnes i de midons dels aliments. Els greixos ja són netejats pel tensioactiu
• Hi ha sabó (soap) que té una funció antiescumant
* La composició consta de dotzenes de components, fins a 35, molts en petites quantitats, i amb funcions molt específiques que no podem comentar aquí.

Composició qualitativa d'una de les variants del rentavaixelles  Finish Power & Pure. Fes clic per ampliar.

Composició qualitativa d’una de les variants del rentavaixelles Finish Power & Pure.
Fes clic per ampliar.


Si mirem l’etiqueta dels dos detergents, l’antic i l’actual, on hi ha la informació obligatòria, que és molt parcial, observem que el canvi principal que destaca l’empresa és la substitució dels fosfonats, que no figuren al producte nou. Els fosfonats són derivats de l’àcid fosfònic, similar a l’àcid fosforós però amb els H substituits per cadenes d’hidrocarburs. Són solubles en aigua, i tenen una funció quelant, és a dir que segresten els ions de metalls com el calci i altres. Fan una funció similar a la dels fosfats: fan que l’aigua sigui menys dura, però així com els fosfats precipiten el calci en forma de fosfat de calci, els fosfonats retenen el calci en dissolució, com si no hi fos. D’aquí el nom de segrestant. Els fosfonats tenen ara una certa mala premsa: contribueixen a fer una mica més greu el problema dels fosfats als detergents perquè ajuden a fer més intenses les indesitjables marees verdes de les aigües dolces, és a dir, ajuden a fertilitzar les aigües on proliferaran les algues, segons el fenòmen nociu conegut com eutrofització.

Són la gent de màrqueting i publicitat els qui detecten la forma d’apropar-se al consumidor per vendre productes. I si detecten que la química té mala premsa, demanen al departament de recerca i desenvolupament que defineixi un nou producte amb modificacions que satisfaci millor les necessitats dels consumidors – o les necessitats induides pel departament de màrqueting- i del que després puguin publicitar el canvi (“Bimbo, sense additius“; “amb oxigen actiu“; “sense sucres afegits“). I, un cop definit aquest nou producte, caldrà fabricar-lo. A vegades els químics de R+D i els quimics de producció s’han de trencar les banyes per aconseguir el producte que satisfaci als de marketing però que no perdi les propietats que tenia el producte anterior, que es pugui envasar bé o que sigui estable. Amb aquest nou detergent podrien dir que han fet un pas més per anar reduint la quimiodiversitat, que deuen considerar dolenta, tant com la biodiversitat és bona. El problema és que aquest tipus de publicitat agreuja la quimiofòbia de bona part de la població, que vol menys químics.

Però en canvi, fan falta molts químics treballant per aconseguir que al producte final hi hagi menys químics.


LES TASSES DE TE DELS TRENS DE L’ÍNDIA

29/05/2011

El Magaxine de La Vanguardia té avui un article sobre ecodisseny que comença dient:

Quienes hayan viajado por India en tren conocen el sistema de venta y servicio de té. Los vendedores que circulan por los vagones los ofrecen en vasitos de arcilla que, una vez acabada la infusión, los pasajeros lanzan por la ventanilla al campo. Ese gesto –que para los occidentales era una buena anécdota que contar a la vuelta del viaje- hoy es considerado ejemplar desde un punto de vista ecológico. El pequeño recipietnte cumple un ciclo completo. se produce con tierra y vuelve a ella sin , por el camino, dejar ningún impacto negativo sobre el planeta. Es un objeto cuya vida es corta, de usar y tirar, que deja los vasos de plástico en muy mal lugar

I l’articulista va i s’ho creu.

A l’Índia, als trens que jo he vist no hi he vist venedors de te. He vist vagons de classe general –unes multituds indescriptibles, i una pudor d’orina notable-, i vagons exclusius de dames, per tal d’evitar les compressions a que es sotmeten els passatgers als vagons generals. No he estat als vagons o als trens de més nivell, que és on deuen oferir te. Però bé, imaginem que les coses passen com diu l’articulista.

Distingo, que diuen els jesuïtes quan fan una reflexió.

La tassa és d’argila cuita o no? Si no és cuita, les coses són com l’article diu.

Però és estrany que no sigui cuita. La peça de ceràmica encara no cuita és fràgil i probablement molt porosa, i no crec que pugui suportar que se li posi un líquid a pràcticament 100ºC com és el te. A més, té un tacte molt aspre. Però, efectivament, si es llencés aquesta tassa per la finestra i es barregés amb argila similar, s’hi incorporaria, perquè aquesta peça no és més que argila no cuita. En anar a terra, efectivament tornariem a la terra el que havia sortit de la terra.

Però, si la tassa és cuita, l’argila original ja ha deixat de ser-ho. La cocció de l’argila provoca que l’argila perdi aigua (120 a 250ºC), es descompongui la caolinita (700ºC), i reaccioni la sílice i l’alúmina per donar sillimanita, mullita i cristobalita (1200ºC). Tots aquests productes tenen propietats molt diferents de l’argila seca i no cuita inicial. Són molt menys fràgils, impermeables, i de densitat més alta. Són veritables materials ceràmics. I si es llencen als terrenys de l’ïndia des de les finestretes dels trens, hi estas tirant un material aliè, i, per descomptat, amb un impacte negatiu. No molt, perquè no cal exagerar, però aliè.
.
Els vasos de plàstic que l’articulista cita pejorativament són, en certa manera, similars a la ceràmica. Provenen d’un material natural, el petroli, que per reacció química ha acabat donant el polímer, que pot ser polietilè, polestirè, polipropilè, o polistirè expandit. Aquest darrer és el típic “porexpan”, que es fa servir força per fer vasos que han de contenir begudes calentes. Llençar-lo al terra de l’Índia tindria també un impacte negatiu.

Aquest és un exemple il•lustratiu de la confusió entre les primeres matèries i el producte final. A la publicitat d’un blanquejant de roba “natural” dels USA diu que és 100% de percarbonat –com els d’oxigen actiu d’aquí-, i que està compost per sal, pedra calcària, i aigua oxigenada. Deixant de banda que l’aigua oxigenada no es troba a la naturalesa, la manera com el producte diu de què és fet fa pensar que el percarbonat és una barreja dels tres components, quan en realitat es tracta d’una reacció química complexa , i en el producte final no hi queda ni sal ni pedra calcària ni aigua oxigenada… És confondre -innocentment, només faltaria- el que és una barreja amb el que és una combinació, obtinguda per reacció química de primeres matèries diferents. La paraula “compost” té el doble valor, i tant serveix per a una barreja com per a una combinació.

Però, si s’ha de salvar el planeta, quina importància tenen aquestes petites mentides o restriccions mentals? O és que l’objectiu no justifica els mitjans ?


ECOBOLES

03/05/2010

A l’Avui d’avui 3-5-10 l’Eva Piquer (“Vull ser una dona bio“) confessa que després d’usar boles ecològiques ha tornat als detergents de sempre.  Recentment n’he escrit un article desenfadat i una comunicació seriosa a les 40 Jornadas del Comité Español de la Detergencia.  El resum: es renta roba força neta, i l’aigua sola també renta. A partir d’aquí…