EXPERIMENT ANY 2100: UNA PERSPECTIVA DE LA PROSPECTIVA

24/04/2015

Entrada de l'exposició

Entrada de l’exposició

No crec gaire en la prospectiva, i menys en la futurologia. La revista Muy Interesante va publicar, el 1985, un test sobre el 2001 on demanaven al famosíssim Arthur C.Clarke prediccions, en forma d’un test que podies contrastar amb les teves respostes. Vaig respondre-ho, i el 2001 vaig comprovar que Clarke no encertava més que 20 de les 39 preguntes, i jo, modèstia a part, 26. Ho vaig explicar aquí: [+]. I com és que es va equivocar? Perquè no va tenir en compte que no tot el que és possible o factible acaba sent probable que passi: no hi ha diners per a tot, i cal prioritzar; i el factor humà no sempre es té present. Ni es tenen presents els límits intrínsecs, ni els d’escassedat o esgotament de primeres matèries, ni els d’espai, ni els d’energia disponible, ni els de sentit comú: la nevera intel•ligent fa molts anys que està inventada, però jo vull veure i tocar els tomàquets o les sardines que compro, no em fio de la màquina ni de la foto d’internet… Molt poca gent va preveure factors com l’aiatol·là Khomeini o Bin Laden, o ara el gihadisme. Només l’escriptor Josep Mª Gironella, a la seva obra “El escándalo del Islam” de 1982 -que és un llibre de viatges- va donar algunes observacions encertades, no científiques sinó únicament intuïtives, de per on podia anar el futur.

La prospectiva és, en la seva faceta menys especulativa, una eina per a l’anàlisi matemàtica de les tendències observades en el passat i present, a partir de les quals es poden extrapolar diferents escenaris de futur. I aquests escenaris seran tant més versemblants com versemblants siguin les estimacions dels paràmetres usats per als càlculs. I de prospectiva va una de les actuals exposicions temporals del CosmoCaixa Barcelona. L’exposició es denomina Experiment any 2100. Què ens espera a la Terra del futur? [+].

Està inspirada en el document State of the environment report No 1/2010 (n’acaba de sortir la versió 2015) descarregable de la web de l’Agència Europea del Medi Ambient [+]. L’exposició està organitzada en un pròleg i quatre grans línies o megatendències: superpoblació, les megaciutats, el medi natural, i la societat del coneixement. Cada tema consta d’una introducció en video d’uns tres o quatre minuts, a càrrec del conegut comunicador científic Dani Jiménez, diversos cartells i panells, ordinadors i uns quants objectes relatius al tema que es tracta, com cites i retalls de diaris, frases d’experts, llibres pioners sobre el tema, ordinadors i estris tecnològics antics, i pel•lícules en video de prospectiva i de ciència-ficció. Aquesta part, especialment els documents clàssics, està especialment cuidada, fins allà on han pogut aconseguir els drets de certes pel•lícules. I és que les majors són inflexibles, i no cedeixen res, ni per a exhibicions culturals.

Per a cada megatendència hi ha un conjunt d’ordinadors que et permeten ampliar informació i fer diferents simulacions tocant diferents paràmetres. Per exemple, quina seria la població mundial el 2100 si la taxa de natalitat es mantingués com l’actual a l’Àsia i l’Àfrica, o fins on arribarà l’aigua de mar a Barcelona el 2100 si augmenta el nivell del mar pel canvi climàtic? (per sort, no arribarà a casa, ufff..! Esclar que és improbable que el 2100 jo hi sigui). Són models predictius elaborats per a aquesta exposició, més o menys complicats, que a vegades donen sorpreses quan es fan córrer amb alguns paràmetres extrems.

Al llarg de tot el muntatge hi ha també quatre punts on pots fer l’Experiment any 2100 que dóna nom a l’exposició. Més que un experiment és un sondeig al públic assistent. Se li proposen diverses qüestions sobre les quals has d’opinar i l’ordinador et fa un perfil de què has dit i quina és la teva visió del tema; i va recollint i integrant les dades, que van apareixent en una projecció al final de la mostra i es van acumulant d’un dia a l’altre. Com a crítica puc dir que algunes de les qüestions que et fan no són prou clares, i a vegades no saps si et pregunten què opines tu del tema, què creus que opina la gent sobre el tema, o què penses que acabarà passant finalment. No em sembla que s’hagi revisat críticament aquest qüestionari.

El discurs de l’exposició es vol quedar a un nivell diguem-ne asèptic, per fugir del catastrofisme o de l’optimiste tecnològic. Vol limitar-se a descriure quins escenaris de futur podem visualitzar, suposant diferents valors de taxes de natalitat, de consum de petroli, o de tendències migratòries cap a les grans ciutats. I, d’acord amb això, surten diferents resultats prospectius, que a vegades es titllen de pessimistes o d’optimistes, i altres vegades no s’etiqueten. Les tres primeres tendències -població, ciutats i medi- més aviat t’orienten cap a perspectives pessimistes, però a través de la darrera tendència, la societat del coneixement i la tecnologia potser es pot paliar el pessimisme. Tant de bo.

Al meu entendre, aquesta exposició, i altres de prospectiva, comparteixen el mateix pecat original: no tenen prou integrats molts aspectes socials, d’economia, de psicologia, de política. Per exemple, en cap moment m’ha semblat que s’hi parlés prou de l’Estat Islàmic, de guerres o de grans migracions massives per causes econòmiques o polítiques, o del sorgiment d’epidemies com la darrera d’ebola, o de futures pandèmies desconegudes. Tampoc no sembla que ningú es pregunti qui ho pagarà tot plegat, qui pagarà les renovables i la bioenginyeria que han de salvar el món, per exemple. I d’on sortirà i amb quina energia i amb quins materials es construiran els centenars de milers de generadors eòlics, plaques fotovoltaiques, vehicles elèctrics i altres aparells necessaris per substituir les actuals nuclears, centrals tèrmiques, refineries, i vehicles amb carburants convencionals. També m’hi falten descripcions i comentaris sobre actuacions possibilistes, com els dels vehicles híbrids.

Les quatre tendències estan integrades seguint una línia d’interdependències, al meu entendre present però no prou explícita al llarg del muntatge: la superpoblació porta a la població a viure en ciutats, on hi ha més consum d’energia i de béns per càpita, cosa que malmet el medi natural i esquilma els recursos d’energies no renovables i de primeres matèries, i accelera el canvi climàtic i l’escalfament global. I hauria de ser l’activitat tecnològica la que permetés revertir aquestes retroalimentacions que porten a un futur insostenible: caldria un canvi de paradigma global. Un plantejament de canvi radical seria el decreixement sostenible planificat, però és només citada per sobre, malgrat que diversos pensadors ho consideren com a única via possible per mantenir el planeta i la humanitat en condicions viables no catastròfiques.

Em falten respostes a preguntes clau. Per exemple, la bioenginyeria, per fer què? Per aconseguir que hi hagi menys mortalitat infantil i més supervivència de la gent gran? I, per tant, més superpoblació i concentració en ciutats, i més necessitat d’aliments? I més consum d’energia de tot tipus? I, per tant, més canvi climàtic? Per on es trenquen els cercles viciosos que es generen en tot moment (si fa més calor això porta a comprar més aires condicionats que requereixen més energia que generen més escalfament global i més calor)? Poden existir cercles virtuosos de millor servei, millor eficàcia, més estalvi energètic i menys cost, tot alhora i per a tothom? O qualsevol millora d’un aspecte vindrà acompanyada de conseqüències indesitjades en les altres?

I qui ho pagarà tot això? Els països rics? Els rics dels paisos pobres? Els rics dels països rics? No em sembla que els polítics s’ho acabin de creure, tot plegat, i em fa l’efecte que van a resoldre el problema inmediat que es troben davant dels nassos i no pensen en termes planetaris de futur. La famosa corba d’intensificació dels problemes d’escalfament global en forma de pal de hockey planteja el clàssic problema de quan decidir-se a actuar: ara encara no hi ha una situació catastròfica, però quan veus que realment s’hi està arribant ja és tard per modificar-la. I és que sempre s’ha dit que les grans decisions s’han de prendre en absència d’informació prou fiable.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per a il•lustrar l’exposició, es va convocar el premi Il•lustrafutur, gestionada entre l’Associació Catalana de Comunicació Científica i CosmoCaixa. Més de 130 artistes europeus van presentar les seves propostes sobre algun aspecte de l’any 2100. Aquí se’n pot veure l’acte de lliurament: [+]. Segur que els artistes van fer el seu treball abans de veure l’exposició, perquè moltes de les propostes són d’una ingenuïtat i d’un utopisme aclaparadors, sobre tot les grans ciutats amb gratacels comunicats per dalt (que em recorden una mica algunes utopies de Piranesi, per cert [+]).

Una de les imatges de futur proposades, que va merèixer els honors d’una pàgina central de La Vanguàrdia, consistia en unes illes mòbils autònomes, que s’anirien desplaçant pels oceans. L’autor deu haver llegit “L’illa d’hèlice” de Jules Verne (1895), descarregable en francès aquí: [+], i li devia agradar la idea. Però potser no va arribar a llegir el final de la novel•la, on els habitants de l’illa s’escindeixen en dos bàndols irreconciliables, i cada bàndol força les hèlices del seu costat en sentit contrari a l’altre, fins que la tensió fa escindir l’illa en diversos fragments…

Un cop més, el factor humà. I és que Verne tenia un pessimisme profund, que aflora en algunes novel•les, més cap al final de la seva vida però que ja és present des de les primeres obres. La darrera novel•la que se li ha publicat va ser trobada en un cofre amagat, i no va veure la llum fins el 1994, tot i que va ser escrita el 1861. El seu títol és “Paris au XXè siècle“, i retrata un Paris mecanitzat, deshumanitzat i més similar a la Metropolis de Fritz Lang o al Detroit actual que a les felices utopies plenes d’invents futuristes amb que Verne és imaginat a vegades.

Per a mi ha estat una exposició agredolça, tant pel seu contingut com per les conclusions a les que arribes. Pot ser una bona eina per a una conscienciació personal i col•lectiva de què hem de fer per corregir la trajectòria, si el destí cap al que sembla que ens dirigim no coincideix amb allà on voldriem anar…

Serà interessant veure els resultats de l’Experiment any 2100 i analitzar les respostes dels visitants en tancar l’exposició el gener de 2016. Això ens donarà una foto de com pensem avui, i d’aquí a vuitanta-cinc anys algú podrà jutjar la nostra capacitat col•lectiva de fer prospectiva.

Agraeixo a Jordi Aloy, de l’Àrea de Ciència i Medi Ambient de la Fundació Obra Social la Caixa, que és un dels responsables de l’exposició, el seu asessorament a l’hora de redactar aquesta entrada.


LA CIÈNCIA CATALANA, LAPUTA?

04/09/2014

The Annotated Gulliver's Travels, amb notes d'Isaac Asimov.  Gulliver contempla l'illa voladora

The Annotated Gulliver’s Travels, amb notes d’Isaac Asimov.
Gulliver contempla l’illa voladora


Aquest títol és una mica contundent, i requereix una llarga explicació…

Jonathan Swift (Dublin 1667-1745) va escriure els Gulliver’s Travels el 1726, com a sàtira política contra els successius governs anglesos, contra els polítics i contra cadascuna de les elits de tot tipus de la seva societat anglesa, on va pertànyer Irlanda fins el 1939. Els Viatges de Gulliver han estat considerats un llibre per a nens perquè els dos primers viatges són al país de Lilliput, amb els nans, i a Brobdingnag, amb els gegants. Però gairebé mai es parla dels altres viatges: el darrer al país dels Houyhnhnms (on es troba amb uns personatges denominats Yahoo), i el tercer dels viatges, el que ens importa aquí. Allà visita el Japó (únic dels paísos reals que diu visitar), Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg… i Laputa.

En català i castellà aquest nom no és precisament bensonant, i gairebé sempre els traductors han evitat traduir-lo literalment. Les dues edicions en castellà que en tinc, una d’infantil i l’altra completa ho transcriuen per Lupata. A més. tinc una edició dels viatges de Gulliver en anglès, anotada per Isaac Asimov, i molt il·lustrada. És un llibre monumental, de 1980, de l’editorial Clarkson & Potters. Aquests llibres extensament anotats permeten entendre moltes de les coses que en una lectura simple se’t passen per alt. Tinc les diverses edicions de les Alícies anotades per Martin Gardner el 1960, 1990 i 2000 [+], [+], i [+]; i una edició anotada de The Wonderful Wizard of Oz, de Michael P. Hearn, de 1973.

Gulliver contempla l'illa voladora al llibre d'editorial Bruguera

Gulliver contempla l’illa voladora al llibre d’editorial Bruguera


El primer regne que visita Gulliver en el seu tercer viatge era dividit en dues parts: terra ferma (Balnibarbi, capital Lagado), i l’illa, denominada Laputa. Però l’illa era molt peculiar: era una illa volant circular, de grans dimensions, que es desplaçava a voluntat del rei cap a qualsevol direcció i a alçàries variables, gràcies a un sistema magnètic -impossible tècnicament- amb un element inventat, l’adamant, que aquí tradueixen sempre per diamant. Jules Verne va recuperar la idea d’una illa mòbil en la novel•la L’île à hélice (1895), però aquesta no vola sinó que flota a través del Pacífic.

Viajes de Gulliver, d'Editorial Bruguera

Viajes de Gulliver, d’Editorial Bruguera

El que ens interessa aquí d’aquest capítol és la descripció que fa Swift dels laputans. Els descriu com gent preocupada només per la ciència bàsica, especialment l’astronomia i les matemàtiques, i per la música. Serveixen els menjars en formes geomètriques bàsiques com triangles, cilindres i paralelepípedes: en això es va anticipar a certs lunchs actuals on et donen canapés de triangles, cercles i paralelepípedes de salmó. Els laputans no donen importància als aspectes aplicats de les ciències, que desprecien, i per això viuen en cases mal fetes, i vesteixen descurats, sense aprofitar els seus coneixements per viure bé. Sembla que l’objectiu de Swift era satiritzar els savis membres de la Royal Society, la principal institució científica del seu temps, que s’havia fundat formalment el 1660 com a concreció de reunions anteriors de científics des de 1645. Tota la ciència britànica i alguns estrangers n’ha estat membres, com Boyle, Leibniz, Newton, Darwin, Franklin o Stephen Hawking.

En els seus comentaris, Asimov no pot estar-se de criticar la visió que té Swift sobre la inutilitat de la ciència i la necessitat de dedicar-se a estudis més pràctics i útils, i presenta com un disbarat de Swift la contraposició entre ciència bàsica i ciència aplicada, quan considera que aquesta darrera ha de basar-se ineludiblement en la primera, i per tant ambdues són imprescindibles. La sàtira de Swift, malgrat això, té un punt de contradictòria perquè després quan Gulliver visita la capital de la terra ferma, Lagado, entra a una acadèmia d’inventors, on es troba una colla de bojos amb propostes absurdes i ridícules, com l’aprofitament de teranyines de colors, màquines de fer llibres automàticament, ovelles sense llana, sistemes d’estovar el ferro, i altres disbarats… per l’estat de la tecnologia d’aquell temps.

Mapa del Japó (a l'oest) i de Laputa i les altres illes, a l'est. Fes clic per ampliar.

Mapa del Japó (a l’oest) i de Laputa i Balnibarbi, a l’est.
Fes clic per ampliar.


Tenim, doncs, que Swift vol satiritzar els científics teòrics, i els fa viure a Laputa. Era conscient de que aquest nom, en castellà, volia dir the Whore, la prostituta? Asimov no ho descarta, i es basa en que Swift podia haver estat en contacte amb persones que coneixien el castellà. Per altra banda, uns anys abans Martí Luter havia tingut una gran discussió teològica amb uns oponents que li donaven arguments racionals quan ell hi oposava arguments basats en la fe, i els havia cridat: “The Great Whore, Reason“. Probablement Swift, sacerdot de l’esglèsia d’Irlanda, branca de l’església anglicana, no ignorava aquest episodi.

La pregunta inicial del títol ara es pot entendre: és la ciència catalana com a Laputa? És a dir, ciència teòrica, sense interés per l’aplicació i la transferència? O, pel contrari, està orientada cap a l’obtenció de patents, l’aplicació dels coneixements, la connexió amb les empreses i les institucions públiques i privades, …?

Les dades són ambigues i a vegades contradictòries.

De la dicotomia entre investigació bàsica potent i no ser capaç de transferirhoa les empreses, se’n parla des de fa molts anys, i no és un tema exclusiu de Catalunya i d’Espanya. Se’n diu la paradoxa europea. Consisteix en que els paísos de la UE tenen un paper de lideratge en producció científica, però no són prou capaços de convertir-ho en creació material de riquesa amb la mateixa intensitat. Això es pot mesurar comparant publicacions científiques i patents tramitades i explotades. El problema, doncs, seria d’una transferència de tecnologia deficient. També hi ha qui afirma que no existeix aquesta paradoxa, i que simplement Europa és feble tant en la producció científica com en el seu aprofitament, si es miren les dades amb prou detall. La discussió és oberta.

En tot cas, quines són les dades catalanes i espanyoles? L’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans, que gestiona en Llorenç Arguimbau, fa una ingent tasca de recopilació de dades i d’estudis, que posa a l’abast de tothom de forma sistemàtica [+] . Ens fixarem només en els titulars d’algunes de les entrades del darrer any 2014 fins a començament de setembre, per agafar una idea de per on van les coses.

1. En recerca científica som relativament bons: “Catalunya ocupa la quarta posició mundial en recerca científica de frontera[+] ; “Dos rànquings bibliomètrics confirmen la bona qualitat de la recerca catalana[+]

2. Però ara es patenta menys: “Patents internacionals: Catalunya perd una oportunitat d’acostar-se a Europa[+]. En patents estem a xifres similars a les de fa una dècada. Segons les estadístiques d’Eurostat, “Catalunya sol•licita el doble de patents que Espanya però la meitat que la mitjana europea a l’European Patent Office (EPO)“.

3. Es fan menys empreses derivades del coneixement científic: “Empreses spin-off, la transferencia del coneixement científic s’estanca[+]

4. …i “les empreses catalanes perden terreny en els projectes R&D&I del CDTI[+]

5. Les empreses d’aquí innoven poc o molt poc. “No hi ha cap empresa dels territoris de llengua i cultura catalanes ni tampoc de l’Estat espanyol en els rànquings[+] L’estructura del finançament mostra el pes principal de les universitats i del sistema de salut, i l’escàs pes de la innovació[+]

6. “Espanya és al lloc 17 d’Europa en innovació, i Catalunya és entre les regions d’innovació moderada“, quan haviem estat millor: [+]

7. “El 2013 s’han empitjorant les posicions“, segons l’informe COTEC [+].

8 Però, en relació amb Espanya, seguim millor: “Catalunya encapçala les estadistiques d’invencions tècniques a l’Estat Espanyol 2013[+]

9. Molts estudis reiteren “la necessitat primordial d’impulsar la transferència per aprofitar el coneixement generat a les nostres universitats, que es considera útil i interessant“. [+]

El resum és fàcil de fer. Dins d’un marc europeu que no és el més eficient del món en transferència, Espanya està mal situada. Catalunya, una mica millor que Espanya, amb potencial científic i humà però no prou aprofitat, i en degradació. Pel que fa als investigadors catalans, són potencialment bons i amb capacitat per fer allò que se’ls proposi de fer, però sense que tinguin el marc prou adequat, ni els mitjans suficients. Hi ha relativament pocs nuclis o individus que es manifestin en contra de participar en projectes amb un explícit retorn cap a la societat, via empreses o organismes. Quan el marc ha canviat la major part d’investigadors s’hi han adaptat ràpidament: recordem els incentius a la publicació en revistes d’alt impacte, que es van demostrar un èxit en pocs anys i es va lograr l’objectiu desitjat. Els incentius per a la transferència no són prou potents, i caldria una potenciació explícita des dels governs per a assolir-ho, amb la complicitat i compromís de les empreses implicades. Això en alguns sectors ja s’ha aconseguit, però caldria estendre-ho a més sectors. Però no sembla que hi hagi el compromís del govern espanyol, ni en voluntat política ni en decisió econòmica, més aviat el contrari.

Veiem el got mig buit, força buit, i a més els darrers anys està esquerdat, i va perdent aigua. O, en el llenguatge del títol, els investigadors catalans majoritariament no volen ser a Laputa i han hagut de fer la Ramoneta els darrers deu anys buscant-se finançament. Potser que ja n’hi ha prou…

REFERÈNCIES

Bueno, David (ed.) Mans, Claudi (pròleg) (2013) “Ciencia i universitat a Catalunya. Projecció de futur“. Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona. Descarregable a http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07702

Swift, Jonathan (1958) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historias, editorial Bruguera, Barcelona. Adaptació de Ricardo Acedo Lobatón. Il•lustracions de Pedro Alferez González.

Swift, Jonathan (1982) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historia Universal de la Literatura, Ediciones Orbis i RBA, Barcelona. Traducció de Juan G. de Luaces.

Swift, Jonathan, Asimov, Isaac (ed. i notes) (1980) “The Annotated Gulliver’s Travels” Clarkson N. Potter, Inc. New York (EUA)


EL PRESTIGE. UNA OPINIÓ CONTRACORRENT

21/11/2013
Darrer recorregut del Prestige. Font: Viquipèdia

Darrer recorregut del Prestige. Font: Viquipèdia

Sóc conscient que amb aquest post puc guanyar-me enemistats i incomprensions. Però penso que quan hom publica, ha de donar opinió sobre temes actuals. I aquests dies s’ha tornat a parlar molt del Prestige, per la conclusió del judici.

Són previsibles totes les catàstrofes? No totes i no sempre. La història està plena de situacion de lluita de l’ésser humà contra la gran catàstrofe. Terratrèmols -San Francisco-, erupcions -Pompeia-, tsunamis -Indonèsia-, i molts altres. Com s’hi pot lluitar? Allunyant-se del lloc on històricament hi ha hagut ja algun desastre: són les evacuacions, temporals o permanents; intentant preveure la magnitud de la catàstrofe i dissenyant barreres artificials per impedir-ne els resultats catastròfics: construccions sismoresistents, o dics i esculleres artificials antitsunami; i, més a llarg termini, intentant atacar les causes dels fenòmens catastròfics: intentar frenar en el possible l’escalfament globlal del planeta, generador de desastres climàtics imprevisibles, per la via de reduir el consum de combustibles fòssils.

El trencament d’un vaixell vell ple de fuel no és, òbviament, una catàstrofe natural. Però, en certs aspectes, hi té una similitud. No podem allunyar-nos del desastre; podem construir barreres per frenar-lo, i podem atacar les causes del desastre. Però el tema que m’ocupa i preocupa és el de les responsabilitats legals.

Des del 14-11-2013 els diaris van plens comentant la sentència en la que els jutges conclouen que no es pot atribuir responsabilitats a cap dels acusats, que havien quedat reduits a tres: el capità, el cap de màquines i l’exdirector general de la Marina Mercant. Era força evident que acabaria així el judici, i, sense haver vist més que el que diuen els mitjans de comunicació, hi estic d’acord. I per què era evident? Perquè es jutgen responsabilitats penals sobre el trencament d’un vaixell. El que va passar després en va ser conseqüència, però no és el tema del judici.

Tot l’episodi està, al meu entendre, molt ben explicat a la Viquipèdia [+] i, amb més detall, a la Wikipedia [+].

¿Va tenir el govern espanyol alguna responsabilitat directa sobre l’accident? Jo penso que evidentment que no. Era un vaixell que circulava per una ruta per on podia circular, carregat amb una matèria legal, i que havia passat les revisions. Es pot preveure si un vaixell es trencarà? Un vaixell no té data de caducitat, com no hi ha una edat a partir de la que una persona ha de deixar de conduir. Les revisions són les que determinen si un vaixell pot navegar. El vaixell, que estava en molt mal estat, havia estat reparat moltes vegades i feia el seu darrer viatge. Havia passat la certificació de les reparacions que va fer l’empresa ABS, de forma molt poc rigorosa segons totes les evidències, com s’ha sabut després. Però en aquell moment no se sabia, o no s’hi podia fer res. La responsabilitat que sembla que hi tenen els certificadors no ha estat jutjada.

Un cop començat l’accident, quina era la millor opció? Si hi hagués hagut un port-refugi disponible, no hi havia dubte de què fer: portar el vaixell allà. Però no hi havia port-refugi. Es podia decidir sacrificar una ria sencera, per deixar que el vaixell s’enfonsés allà, però, qui pren aquesta decisió?

Lector, imagina que has de prendre tu la decisió. ¿A Catalunya hi ha d’haver un port-refugi? On: Barcelona, Tarragona, Palamós…? Ets capaç de definir-te? Potser s’hauria hagut de decidir un port-refugi abans, però deu anys després segueix sense haver-se decidit un port refugi, i hi ha hagut dos governs de signe polític diferent. Si ara hi hagués un nou accident, seria responsabilitat -penal- dels governs anterior i actual?

Inicialment es va dubtar de què fer, i el vaixell va donar algunes voltes enfront de les costes gallegues abans de que se’l remolqués mar endins. Pel mig, discussions entre el capità, que volia ancorar el vaixell per salvar la càrrega (11 milions d’euros) i les autoritats marítimes, que volien allunyar el vaixell. La desobediència del capità és precisament l’origen de la sentència de desobediència que ha acabat rebent. Les indecisions i la tardana presa de decisions -dos dies- potser haurien pogut ser una base per a buscar més responsabilitats penals i no només polítiques, però els jutges no ho van considerar així. L’opció d’enviar el vaixell mar endins era la menys arriscada, si es compara amb altres opcions, com era transvassar la càrrega a un altre vaixell (que no era allà, i hi havia temporal); o bombardejar el vaixell per tal que s’enfonsés ràpidament.

Jo, que no sóc tècnic de marina, hauria pres la mateixa decisió que es va prendre: “Portin el vaixell el més lluny possible inmediatament“. Així s’assegurava que els possibles efectes arribéssin més diluits. Les autoritats portugueses van fer el mateix i va posar una fragata al límit de les seves aigües territorials per evitar que hi entrés el vaixell remolcat.

I els famosos filets de plastilina?

Els filaments de plastilina. Font: Cedre (veure referència completa a l'article citat al text)

Els filaments de plastilina. Font: Cedre (veure referència completa a l’article citat al text)

Diguem d’entrada que aquesta frase de Rajoy no va contribuir a fer més gran l’accident -el vaixell ja era enfonsat- sinó que perseguia tranquil•litzar l’opinió pública. Amb el temps hem vist que es va tractar d’un error de comunicació basat en un mal pronòstic tècnic del que havia de passar.

Vaig escriure un article anys després de l’accident, on intento explicar els aspectes tècnics del què va passar, i sobre tot, els errors que van cometre els experts que van assessorar als polítics en aquell moment [+]. Els experts -en conec alguns- no eren prou experts, i no coneixien el comportament del fuel a la temperatura i la pressió de la fossa on va anar a parar. Només es coneixia que el vaixell era ple de fuel pesat, que solidifica a la temperatura a la que estava l’aigua de mar, i per això van predir que el fuel quedaria al fons del mar “como un adoquín“. Després van constatar que no solidificava, perquè havien interpretat malament els resultats d’unes anàlisis que havien fet, i a més, que es refredaria molt més lentament del que havien imaginat. I això va passar perquè el concepte de solidificar no és del tot vàlid en aquestes substàncies pastoses.

Els tècnics poc experts poden ser responsables d’una predicció errònia, però el vaixell s’enfonsava igual, amb predicció errònia o no. El govern intentava tranquilitzar a l’opinió pública, però això no és delicte, perquè no mentia conscientment.

Una altra questió és la gestió que es va fer del galipot -el chapapote-, les relacions entre els polítics i els del moviment Nunca Mais, etc. En això no hi entro, però no és motiu de judici penal. Tampoc entro en les mesures de neteja, els aspectes ecològics, la regeneració posterior, etc. Es va encarregar al CSIC la creació d’un comitè d’esperts que va ser molt criticat per Nunca Mais, que els va atribuir connivència amb el govern. Acusacions falses segons totes les evidències. Com ja vaig comentar [+], tinc la documentació d’una sessió força lamentable al Col·legi de Periodistes de Catalunya en que Rolf Tarrach, en aquell moment president del CSIC, rebia crítiques indocumentades dels representants de Nunca Mais, imbuïts de la possessió de la veritat… Vaig sentir vergonya aliena, però la imatge d’un govern corrupte i científics pilotes avalant-lo és la que va quedar a molta gent. Amb aquests comentaris no estic defensant les conclusions de la comissió d’experts. De fet, van fer propostes per treure el fuel residual que no van ser aprovades i es va optar per la proposta de REPSOL, que es va demostrar un èxit.

El meu resum de tot plegat és senzill. Es va tractar d’una catàstrofe de la que el govern espanyol era innocent. La gestió que va fer de l’accident va ser, al meu entendre, la menys dolenta en la situació d’incertesa que hi havia. I les prediccions de les conseqüències, que es van demostrar errònies, es van fer de bona fe i amb ignorància no culpable.

Hi ha responsables impunes, de tot plegat? Probablement. Els armadors del vaixell, que feien circular un vaixell mort; els certificadors de la revisió tècnica, que sembla que es va fer de forma poc rigorosa; i les lleis marítimes que permeten l’increïble caos de banderes de conveniència, matriculacions en paradisos nàutics, etc.

Solucions? Canvis legislatius a nivell mundial. Prohibir els petroliers monocasc. Definició d’un port refugi a les costes gallegues. Assegurament de la qualitat de les revisions que es facin als vaixells. Una major qualitat de la comunicació per part de les autoritats polítiques, que doni a la població una confiança superior en els seus dirigents. Una major comprensió dels fenòmens físics i químics i del concepte de risc per part de la població, que deixaria de creure que els polítics poden i han de resoldre-ho tot. I uns polítics de més qualitat democràtica, que no agafin les desgràcies i catàstrofes com a arma amb la que atacar l’adversari, que interpreten com a l’enemic.

Sóc pessimista pel que fa a tots els punts. En la propera crisi, que esperem que tardi, passarà exactament el mateix.

Ja t’havia pronosticat al començament que no estaries d’acord amb l’article.


COMPRENDRE ELS FLIXANCOS, COMPRENDRE ERCROS

25/03/2013

Sembla que ara ja es comença a saber que Flix es pronuncia com guix: “flish“. Abans tothom, menys els flixancos, en deien “flics“… I és que, malauradament, Flix és ja al mapa imaginari de la població, i per notícies negatives. Primer va ser el “descobriment” de que la fàbrica havia abocat grans quantitats de residus i fangs directament al riu, davant de la fàbrica. Després, per totes les informacions del procés de tractament d’aquests fangs. I, finalment, ara, per tot el tema de l’acomiadament de bona part de la plantilla actual, problema al que en el moment d’escriure aquesta entrada se li ha trobat una sortida, que no una solució.

Què hi fa una indústria química a la Ribera d’Ebre? Per què li van posar, i, ara, per què la volen tancar? La resposta a aquesta pregunta és essencial per comprendre les claus del conflicte, i hem de posar-nos a finals del segle XIX. Es coneixia l’electricitat i els seus efectes sobre la matèria. En particular, se sabia que sotmetent determinades substàncies a un corrent elèctric continu, es podien obtenir productes que abans era impossible de fer amb els procediments tradicionals com escalfar, destil•lar, torrar i similars. L’electrolisi permetia, en particular, separar els components de certes sals. De la sal comuna se’n podia obtenir per electròlisi clor, sodi, o hidròxid de sodi, productes de gran vàlua i interès. Els industrials es van llençar a buscar llocs on instal•lar indústries electrolítiques, en un moment que no hi havia transport per carretera, ni línies elèctriques pel territori.

Flix satisfeia moltes de les condicions requerides per a una indústria electroquímica:
• hi passava el tren, que permetia transportar maquinària, primeres matèries i productes acabats
• hi havia mines de carbó a prop (Mequinensa i Faió) per generar energia tèrmica per fer vapor i escalfar instal•lacions
• hi passa el riu, que permet la refrigeració, l’aigua com a matèria primera, i com a via d’evacuació de residus. També es feia servir com a sistema de transport fluvial.
• la sal, primera matèria del procés, no era lluny perquè hi havia les salines del delta de l’Ebre
• i, sobre tot, es podia obtenir energia elèctrica aprofitant que el riu fa un meandre molt ample, que permetia dissenyar un salt d’aigua d’un cert desnivell per obtenir l’electricitat. Des del temps dels àrabs que hi havia a aquell punt un assut per enlairar aigua cap al poble.

Plànol del tram de l'Ebre entre Flix i Ascó. Destaca el meandre de Flix, i l'emplaçament de la central nuclear d'Ascó.

Plànol del tram de l’Ebre entre Flix i Ascó. Destaca el meandre de Flix, i l’emplaçament de la central nuclear d’Ascó.

Amb totes aquestes condicions, el 1897 es va fundar Electroquímica de Flix, empresa amb capital alemany per fer electròlisi de clorur de sodi i obtenir els productes derivats. Al llarg de la història de la fàbrica aquests productes van anar canviant amb el temps, i al llarg dels més de cent anys de la fàbrica han estat moltíssims: clor, sosa càustica, àcid clorhídric, sodi, amoníac, cianur de sodi, diòxid de carboni, derivats clorats de molts tipus com tricloroetilè o cloroform, fosfat bicàlcic per aprofitar àcid clorhídric residual de la mateixa fàbrica, i moltíssims més. S’obrien i tancaven les plantes químiques segons les oportunitats comercials del moment. L’empresa amb el temps, va passar a mans de la S.A.Cros, Ercros (derivada de l’anterior), Erkimia (id) i novament Ercros; va ser parcialment adquirida per Hoechst i després novament venuda.

La tecnologia bàsica d’electrolisi és a Flix la de cel•les de càtode de mercuri. Aquesta tecnologia ha de desaparèixer en pocs anys, per la dificultat de treure el mercuri residual dels productes finals i dels residus del procés. Les modernitzacions que al llarg dels vint darrers anys s’han portat a terme no han estat suficients. La compra per part d’Ercros d’Energía e Industrias Aragonesas, que era propietària d’una planta electroquímica de clorur de sodi a Tarragona, però de tecnologia de membranes, fa que Ercros tingui ja una planta de clor més moderna, i no tingui interés en mantenir l’antiga, que a més té data de caducitat. L’automatització de les instal•lacions, la competència de plantes de països tercers (Índia, Xina, est d’Europa, etc), i la crisi econòmica europea han fet plantejar a l’empresa Ercros el plantejament de l’ERO actual. Tot això ha provocat una progressiva reducció de l’ocupació a l’empresa, que ha passat des dels 1500 en les èpoques més brillants, als poc més de 200 actuals.

Una altra qüestió, en principi independent de l’anterior, és la contaminació del riu. L’empresa n’ha generat de dos tipus: els abocaments sistemàtics d’aigua residual, que està molt minimitzada des de fa temps, i no té actualment una importància especial, crec. En canvi, l’aspecte més important han estat els abocaments de llots i fangs procedents del procés de fosfat bicàlcic. El fosfat bicàlcic és un important ingredient de nutrició animal i humana. N’hi ha a preparats de cacau, begudes de cacau, galetes, etc, i sobre tot a pinsos. S’obté a partir de la fosforita, que és una roca fosfàtica amb fosfat tricàlcic, que es compra a BuCraa, Sahara. La roca es trinxa i s’ataca amb un àcid, en aquest cas un àcid clorhídric residual procedent, inicialment, de les cloracions orgàniques. Ara que aquestes cloracions s’han reduït i les plantes s’han tancat, el clorhídric es compra a altres plantes que l’obtenen com a residu. Del procés en surt un fosfat bicàlcic que es renta i s’asseca, i uns llots que contenen roca fosfàtica no atacada, minerals acompanyant la fosforita com els fluorurs, i clorur de calci. Són llots mínimament radioactius, procedents de la fosforita original. Hi ha també alguns metalls pesats, a més del mercuri: crom, níquel, arsènic, cadmi, plom i zenc; i també components organoclorats dels abocaments de les diverses plantes antigues.

Hi ha unes 300000 tones de llots, immobilitzats al fons del riu. Les anàlisis de l’aigua del riu no mostra contaminants importants, i aigües avall tots els horts i plantacions del delta de l’Ebre no presenten cap problema. Pel que s’ha publicat, el principal problema és l’acumulació de metalls en algunes espècies de peixos, i -per a mi, el principal problema- la possibilitat remota de que un dia els fangs es mobilitzéssin per alguna causa -canvi de règim hidrogràfic, algun moviment sísmic, …- i el riu Ebre quedés contaminat en el seu tram final, reproduint una situació com la de l’empresa Boliden en les proximitats de Doñana.

Vista parcial de la fàbrica de Flix, amb la delimitació dels llots al riu. A mà dreta, inici del canal que produeix l'electricitat de l'embassament de Flix

Vista parcial de la fàbrica de Flix, amb la delimitació dels llots al riu ja instal·lada. A mà dreta, inici del canal que produeix l’electricitat de l’embassament de Flix. A baix i a l’esquerra, ubicació de les cel·les electrolítiques. Cliqueu per ampliar.

Per evitar el darrer risc, la proposta aprovada fou construir un calaix que envolta els llots, i que aillés els llots del riu. D’aquesta manera la retirada dels llots no posaria en perill l’aigua del riu. Els municipis aigües avall han demanat garanties i accés a altres subministraments d’aigua alternatius, però el fet que els ajuts europeus per contribuir a la descontaminació tenien data de caducitat ha impedit satisfer els requeriments dels ajuntaments, i el procés és a punt de començar en la seva fase decisiva (final de març de 2013).

L’empresa havia decidit tancar la planta d’electròlisi, acomiadar més de les dues terceres parts de la plantilla, i mantenir només la fabricació de fosfat bicàlcic. Els treballadors i el poble en conjunt volen que aquesta mesura no es prengui, i han respost amb accions de força, com vagues, vagues de fam, manifestacions a la seu d’Ercros, campanya mediàtica important, etc. Al final sembla que es mantindrà part de la producció de clor, i els acomiadaments s’han reduït respecte als que es debatien al començament de la negociació.

Comprenguem els flixancos. Tota la vida convivint i treballant amb la fàbrica, per acabar tancant-la. La fàbrica era el puntal de la major part de persones del poble. No és tan fàcil per a una indústria química tenir el suport de la població perquè es mantingui la producció. Tots els treballadors acomiadats enterren amb ells la seva pràctica, la seva experiència i els seus valors industrials, ben diferents dels valors de la societat rural que envolta la planta química.

Comprenguem l’empresa. Una empresa de productes bàsics com Ercros depèn de que pugui vendre a altres empreses, i la crisi d’aquestes l’afecta considerablement. Les grans empreses químiques tenen molt poca flexibilitat de producció: les plantes estan preparades per fabricar una gamma limitada de productes. L’enduriment de les normatives de medi ambient, de residus, i altres, han generat increment de costos o bé, simplement, la necessitat de tancar les plantes, perquè han de satisfer el compromís d’usar les millors tecnologies disponibles. Les campanyes contra determinats productes, com el clor, els derivats clorats o el PVC generen sobrecapacitat de producció de clor i els seus derivats. Tots aquests factors, i altres, porten a Ercros a la proposta de decisió d’ERO i tancament de plantes.

Qui té raó? Totes dues parts. Parlen de temes diferents. Des dels temps de més esplendor de la fàbrica, més de 1200 operaris han deixat de treballar a Flix. Però en aquesta ocasió sembla que la reducció afectava el cor central de la fàbrica: l’electròlisi. La cultura del treball industrial que té el poble no s’hauria de deixar perdre, i la dificultat de trobar emplaçaments per a indústries químiques o de procés hauria de facilitar la substitució de les plantes d’Ercros per altres, si no fos que ara amb la crisi costa de trobar inversions industrials. Però Ercros no pot mantenir plantes condemnades a la desaparició, perquè la seva supervivència com a empresa radica en la possibilitat de treure rendiment de les fàbriques, segons els seus criteris.

Em sap greu personal el conflicte, pels amics d’Ercros i pels amics de Flix…


TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 3

17/09/2012

(El texto en castellano está al final del texto en catalán)

CATALÀ

Resum dels 2 posts anteriors (1) (2). Hi ha cinc models químics que poden ser anàlegs a les relacions Catalunya – Espanya: barreja amb poques interaccions, emulsió, gel, dissolució, i combinació química. En opinió de l’autor, el més adequat és el de la combinació: enllaços molt potents, i la separació genera dues entitats diferents prèviament no existents.

Ni está el mañana, ni el ayer, escrito

Antonio Machado va escriure aquest a frase en un poema, “El Dios Ibero” de 1912, en el seu llibre “Campos de Castilla“. Va bé per començar a parlar d’un tema del que no hi ha experiència, mentres que allò del que sí que en tenim experiència és interpretat de formes tan diferents.

La descomposició d’una substància química –diguem-ne Espanya-, genera l’aparició de dues altres substàncies: diguem-ne (Catalunya sense Espanya), i (Espanya sense Catalunya). Què ens diu la termodinàmica sobre això?

La termodinàmica és una ciència que només ens informa del que passa a un sistema en els seus estats inicial i final. No ens diu res de com es passa de l’un a l’altre, ni de la velocitat a la que té lloc el procés (aquí el terme “estat” es refereix al seu significat científic).

Estan clars els estats inicial i final d’aquesta diguem-ne reacció? És a dir, de quina reacció estem parlant? En termes globals, ens referim a

a) (Espanya autonòmica) –> (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya sense Espanya)

Però tal com està escrita és una reacció directa, sense etapes intermèdies. La major part de reaccions químiques admeten esquemes de reacció alternatius, amb etapes intermèdies. En el nostre cas, per exemple:

b) (Espanya autonòmica) –> (Espanya amb pacte fiscal per a Catalunya)
c) (Espanya amb pacte fiscal per a Catalunya) –> ( Espanya amb concert econòmic per a Catalunya)
d) (Espanya amb concert econòmic per a Catalunya) –> (Espanya federal)
e) (Espanya federal) –> (Espanya confederal)
f) (Espanya confederal) –> (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya com a estat lliure associat)
g) (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya com a estat lliure associat) — > (Espanya sense Catalunya) + (Catalunya sense Espanya)

Hi hauria altres esquemes possibles. Per exemple, podem imaginar també altres reaccions

i) (Espanya autonòmica) —> (Espanya federal)

o bé

j) (Espanya autonòmica) —> (Espanya amb només 3 autonomies)

i fins i tot

k) (Espanya autonòmica) —> (Espanya unitària)

La reacció i) és promulgada pel PSC sense prou èxit entre el PSOE, i la j) treu el nas darrerament entre alguns comentaristes. De la k) Déu-nos-en-guard. a) és una reacció directa sense etapes intermèdies, i la seqüència b) a g) són moltes reaccions consecutives que comencen igual i poden acabar igual, o no: la cadena es pot parar en algun moment perquè variin les condicions de l’entorn

La termodinàmica ens diu que si l’energia de la situació final és menor que la de la situació inicial, el procés es conceptualment espontani (que no vol dir instantani ni inmediat), i es desprèn energia: són les reaccions exotèrmiques. També es pot donar el cas de que la situació final tingui més energia que la situació inicial, i llavors cal subministrar energia al sistema per tal de que tingui lloc la separació, són les reaccions endotèrmiques. Són situacions contraposades, visualitzables en la separació de Txèquia i Eslovàquia, gairebé espontània; o la separació de Kosovo de Sèrbia, que requereix molta despesa per part de les Nacions Unides encara avui.

A la figura es mostra un esquema del que es suposa que passa quan té lloc una reacció. El sistema reaccionant, a l’esquerra, ha d’adquirir una certa quantitat d’energia per arribar a una situació a partir de la que pot evolucionar cap als productes de la reacció, a la dreta. Aquests productes poden tenir més o menys energia que les substàncies reaccionants inicials –a la figura en tenen menys- , però gairebé sempre hem de subministrar al sistema inicial força energia per tal que reaccioni.. És l’energia d’activació, que pot tenir valors molt diferents depenent de la reacció. Per exemple, per encendre un misto n’hi ha prou amb un petit fregament. Però per encendre un paper cal escalfar moltíssim el paper, o cal haver abans encès un misto.

Veiem,doncs, que l’energia d’activació és la diferència entre l’energia que té el sistema inicial (més o menys proporcional a la temperatura), i l’energia necessària per arribar al punt en el que evolucionarà cap al canvi.

Quina és l’energia d’activació de la reacció a)? No ho sabem, perquè no hi ha dades experimentals de res de tot això. Però hi ha veus molt contraposades, les que diuen que el procés serà gairebé espontani, i les que amenacen amb que caldria subministrar tanta energia al sistema inicial que el procés no tindrà mai lloc.

I l’energia d’activació de cadascuna de les reaccions indicades de b) a g)? Per a cadascuna és molt menor, perquè el canvi que es produeix en cada cas és de proporcions menors que el de la reacció a)

En el cas que ens ocupa, el sistema inicial (Espanya autonòmica) va acumulant energia i li va pujant la temperatura, fruit de l’activisme d’uns quants, dels increïbles errors i ceguesa del govern espanyol, i de la crisi de les finances estatals i autonòmiques. Això és favorable al procés, perquè ens anem acostant al valor d’energia suficient per produir-se el canvi. Però simultàniament les forces contràries al procés generen dubtes i incerteses sobre l’elevat valor de l’energia d’activació que pensen que és necessària –recordem que ningú en sap el seu valor- i això fa refredar parcialment el sistema inicial.

Per a les reaccions b) i i) l’energia d’activació és probablement menor que per a l’a), i per això hi ha opinions polítiques que preconitzen començar per aquests esquemes de reaccions menys dràstics, amb dues perspectives: uns pensen (Unió?) que és millor intentar començar el procés per la reacció b), que sempre seria més fàcil que anar al procés directe a), i a partir d’aquí anar avançant; i uns altres (PSC) pensen que si s’assoleix la reacció i) la temperatura global del sistema baixaria força, perquè probablement després d’aquestes reaccions s’assoleix una situació de menys energia que la inicial actual.

Tot això és termodinàmica. No hem parlat de les velocitats (cinètica) a les que té lloc tot plegat, cosa que es deixa per a un probablement darrer post

Finalitzarà, espero

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

CASTELLANO

Resumen de los 2 posts anteriores (1) (2). Hay cinco modelos químicos que pueden ser análogos a las relaciones Cataluña – España: mezcla con pocas interacciones, emulsión, gel, disolución, y combinación química. En opinión del autor, el más adecuado es el de la combinación: enlaces muy potentes, y la separación genera dos entidades diferentes previamente no existentes.

Ni está el mañana, ni el ayer, escrito

Antonio Machado escribió esta frase en un poema, “El Dios Ibero” de 1912, en su libro “Campos de Castilla“. Va bien para empezar a hablar de un tema del que no tenemos experiencia, mientras que aquello de lo que hay experiencia es interpretado de formas tan distintas.

La descomposición de una sustancia química –llamémosle (España autonómica)-, genera la aparición de dos otras sustancias: llamémosles (Cataluña sin España), y (España sin Cataluña). ¿Qué nos dice la termodinámica sobre ello?

La termodinámicaes una ciencia que sólo nos informa de lo que pasa a un sistema en sus estados inicial y final. No nos dice nada de cómo se pasa de uno a otro, ni de la velocidad a la que tiene lugar el proceso (aquí el término “estado” es en su acepción científica)

¿Están claros los estados inicial y final de esta llamémosle reacción? Es decir, ¿de qué reacción estamos hablando? En términos globales, nos referimos a

a) (España autonómica) –> (España sin Cataluña) + (Cataluña sin España)

Pero tal como está escrita es una reacción directa, sin etapas intermedias. La mayor parte de reacciones químicas admiten esquemas de reacción alternativos, con etapas intermedias. En nuestro caso, por ejemplo:

b) (España autonómica) –> (España con pacto fiscal para Cataluña)
c) (España con pacto fiscal para Cataluña) –>( España con concierto económico para Cataluña)
d) (España con concierto económico para Cataluña) –> (España federal)
e) (España federal) –> (España confederal)
f) (España confederal) –> (España sin Cataluña) + (Cataluña como estado libre asociado)
g) (España sin Cataluña) + (Cataluña como estado libre asociado) — > (España sin Cataluña) + (Cataluña sin España)

Habría otros esquemas posibles. Por ejemplo, podemos imaginar también otras reacciones

y) (España autonómica) —> (España federal)

o incluso

j) (España autonómica) —> (España con sólo 3 autonomías)

o

k) (España autonómica) —> (España unitaria)

La reacción i) es la promulgadap por el PSC sin suficiente éxito entre el PSOE, y la j) empieza a aparecer últimamente entre algunos comentaristas. De la k) líbrenos Dios. a) es una reacción directa sin etapas intermedias, y la secuencia b) a g) son muchas reacciones consecutivas que empiezan igual y pueden acabar igual que la a), o no: la cadena se puede parar en algún momento si varían las condiciones del entorno

La termodinámica nos dice que si la energía de la situación final es menor que la de la situación inicial, el proceso es espontáneo (que no significa ni instantáneo ni inmediato), y en él se desprende energía: son las reacciones exotérmicas. También se puede dar el caso de que la situación final tenga más energía que la situación inicial, y entonces hay que suministrar energía al sistema para que se mantenga la separación, son las reacciones endotérmicas. Son situaciones contrapuestas, visualizables en la separación de Chequia y Eslovaquia, casi espontánea; o en la separación de Kosovo de Serbia, que requiere mucho gasto por parte de las Naciones Unidas todavía hoy.

En la figura se muestra un esquema de lo que se supone que pasa cuando tiene lugar una reacción. El sistema reaccionante, a la izquierda, tiene que adquirir una cierta cantidad de energía para llegar a una situación a partir de la que puede evolucionar hacia los productos de la reacción, a la derecha. Estos productos pueden tener más o menos energía que las sustancias reaccionantes iniciales –en la figura tienen menos- , pero casi siempre tenemos que suministrar al sistema inicial bastante energía para que reaccione. Es la energía de activación, que puede tener valores muy diferentes dependiendo de la reacción. Por ejemplo, para encender una cerilla basta con un pequeño rozamiento. Pero para encender un papel hay que calentar muchísimo el papel, o se ha dehaber antes encendido una cerilla.

Vemos, pues, que la energía de activación es la diferencia entre la energía que tiene el sistema inicial (proporcional a la temperatura), y la energía necesaria para llegar en su punto en el que evolucionará hacia el cambio.

¿Cuál es la energía de activación de la reacción a)? No lo sabemos, porque no hay datos experimentales de nada de todo ello. Pero hay voces muy contrapuestas, las que dicen que el proceso será casi espontáneo, y las que amenazan con que haría falta tanta energía inicial que el proceso no tendrá lugar.

¿Y la energía de activación de cada una de las reacciones indicadas de b) a g)? Para cada una es mucho menor, probablemente, porque el cambio que se produce en cada caso es de proporciones menores que el de la reacción a)

En el supuesto que nos ocupa, el sistema inicial (España autonómica) va acumulando energía, fruto del activismo de unos cuantos, de los increíbles errores y ceguera del gobierno español, y de la crisis de las finanzas estatales y autonómicas. Esto es favorable al proceso, porque nos vamos acercando al valor de energía suficiente para producirse el cambio. Pero simultáneamente las fuerzas contrarias al proceso generan dudas e incertidumbres sobre el elevado valor de la energía de activación que piensan que será necesaria –recordamos que nadie sabe su valor- y ello hace enfriar parcialmente el sistema inicial.

Para las reacciones b) e i) la energía de activación es probablemente menor que para la a), y por ello hay opiniones políticas que preconizan empezar por estos esquemas de reacciones menos drásticos, con dos perspectivas: unos piensan (¿Unió?) que es mejor intentar empezar el proceso por la reacción b), que siempre sería más fácil que ir al proceso directo a), y a partir de ahí ir avanzando; y otros piensan (PSC) que si se logra la reacción i) la temperatura global del sistema bajaría bastante, porque probablemente después de estas reacciones se logra una situación de menos energía que la inicial actual.

Todo esto es termodinámica. No hemos hablado de las velocidades (cinética) a las que tiene lugar todo ello, cosa que se deja para un probablemente último post

Finalizará, espero


TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 1.

15/09/2012

(El texto en castellano está al final del texto en catalán, después de las fotos)

CATALÀ

Solc fer posts en català a aquest blog, i el mateix contingut en castellà en el blog “Artificial, naturalmente“, de SciLogs. Atès que aquest i els altres posts del tema que ens ocupa poden ser interpretats com a polítics, i per evitar forçar la revista “Investigación y Ciencia“, patrocinadora de SciLogs, penjaré d’aquest blog les versions en els dos idiomes.

Va bé fer analogies científico-socials. El coneixement del que passa a la societat va bé per explicar fenòmens científics, com quan els mestres expliquen que una reacció química és com un enamorament entre persones. I també va bé per explicar fenòmens socials comparant-los amb el que els passa a les realitats físiques o químiques. Goethe, al seu llibre “les afinitats electives” va usar aquest argument per explicar un doble canvi de parelles. I a mi m’ha servit per intentar explicar els processos que es donen a les societats a l’hora d’integrar o no persones d’altres ètnies o condicions socials: vegeu “Emulsions socials“.

Parlem d’independència, que és un procés de separació. Per aplicar un procés de separació a un sistema, el primer que cal saber és si es tracta d’una barreja o d’una combinació. Hi ha molts tipus de barreges, però a totes els seus components tenen entitat pròpia, i estan units als altres components amb forces febles, i per separar-ne els components fa falta relativament poca energia.

Hi ha barreges molt homogènies, que sembla que no ho siguin: l’aire en seria un exemple. Es poden separar els gasos de l’aire mitjançant procediments diversos força complicats, però amb relativament poc consum d’energia. Les molècules dels gasos de l’aire estan força separades entre elles, no hi ha pràcticament forces d’atracció entre elles, i l’energia només és la requerida per fer la classificació, el nitrogen cap aquí i l’oxigen cap allà. No estan unides per cap enllaç ni fort ni feble.

Hi ha altres barreges que són homogènies a ull nu, però amb un microscopi se’n poden detectar les heterogeneïtats. Per exemple, una maionesa, que és un sistema dispers, una emulsió de greix en aigua. Tota la homogeneïtat desapareix en un moment en aplicar-hi un camp elèctric, o en escalfar o variant-ne el pH.: la maionesa es talla, i es poden separar els seus components amb relativa facilitat. També hi hem hagut d’aplicar una certa quantitat d’energia. Aquí ens trobem amb unes microgotetes d’oli disperses en una massa global d’aigua. Espontàniament les gotetes d’oli es separarien fàcilment de l’aigua per diferències de densitat, però la presència de substàncies emulsionants que ancoren les gotetes d’oli a la massa d’aigua en dificulten la separació espontània. El temps, la temperatura o la modificació del pH fan que la separació es pugui portar a terme.

Hi ha altres sistemes dispersos diferents. per exemple, els gels. La clara d’ou dur és una barreja d’una xarxa de proteïna coagulada, que conté una massa d’aigua retinguda al seu interior per enllaços electrostàtics i de ponts d’hidrogen. No és fàcil separar l’aigua de l’interior d’aquest gel. Es pot assecar al forn, i la clara anirà perdent l’aigua. L’aigua perduda en forma de vapor es pot recuperar. Altres gels són més fàcils de separar en els seus components. En tot cas, el submiistrament d’energia ha de ser superior al dels casos anteriors.

Altres barreges, finalment, són molt més íntimes: una dissolució com l’aigua de mar conté una sal íntimament dispersa en l’aigua, i cada ió de la sal està envoltat de molècules d’aigua, formant un sistema més difícil de ser separat. En evaporar-ne l’aigua, els ions de la dissolució reconstrueixen els cristalls de sal inicials, però hi hem hagut d’aplicar encara més energia que en els casos anteriors.
Les coses són molt diferents si estem parlant d’una combinació. En aquest cas, parlem d’un compost químic, que mitjançant alguns procediments pot convertir-se en dues altres substàncies, prèviament no existents. Normalment, per procedir a un canvi químic d’aquests, cal involucrar-hi quantitats d’energia molt més grans, perquè es tracta de trencar enllaços existents, i de construir-ne d’altres.

Com aplicar aquestes idees a una realitat política?

Si l’analogia és que les molècules, les gotetes o els àtoms són les persones, les famílies o les petites comunitats, ens movem en el camp de la sociologia. L’analogia és fàcil de fer. Podem facilment visualitzar termes com integració, marginació, apartheid, i similars.

Però penso que, en el tema que ens pertoca analitzar, l’analogia és la de les realitats polítiques globals, les autonomies, les nacions de l’estat, l’estat com a nació de nacions, i termes similars. Segons quina sigui la ideologia pròpia, es pot imaginar que les relacions entre Catalunya i Espanya es alguna de les cinc anteriors: una simple barreja de dues realitats juxtaposades, com els gasos; una barreja de dues realitats molt diferents que es separarien espontàniament si es trenquen alguns ponts febles que les uneixen, com en el cas de les emulsions; una interpenetració de les dues realitats, amb entitat pròpia cadascuna però de separació força complicada; la dissolució d’una realitat dins de l’altra, tot i que la dissolta manté la seva identitat i és possible reconstruir-la; o, finalment, les dues realitats han reaccionat entre elles, constituint una nova realitat d’ordre superior, i la separació per donar els components inicials és molt més difícil i costosa, i la realitat d’ordre superior deixa d’existir.

Lector, quina és la teva visió de com són les relacions entre Catalunya i Espanya? Dic quines són, no quines haurien de ser. Barreja gaseosa, emulsió, gel, dissolució o combinació? Segons quin sigui el teu model les estratègies per a la independència, o per frenar-la, seran unes o unes altres. I els procediments i conseqüències variaran també.

Continuará, espero

CASTELLANO

Suelo colgar posts en catalán en este blog, y el mismo contenido en castellano en el blog “Artificial, naturalmente“, de SciLogs. Dado que este y los otros posts del tema que nos ocupa pueden ser interpretados como políticos, y para evitar forzar a la revista “Investigación y Ciencia“, patrocinadora de SciLogs, colgaré de este blog las versiones en los dos idiomas.

A veces es útil hacer analogías científico-sociales. El conocimiento de lo que pasa en la sociedad va bien para explicar fenómenos científicos, como cuando los maestros explican que una reacción química es como un enamoramiento entre personas. Y también va bien para explicar fenómenos sociales comparándolos con lo que les pasa a las realidades físicas o químicas. Goethe, en su libro “Las afinidades electivas” usó este argumento para explicar un doble cambio de parejas. Y a mí me ha servido para intentar explicar los procesos que se dan en las sociedades a la hora de integrar o no a personas y colectivos de otras etnias o condiciones sociales: véase “Emulsiones sociales:Química de la convivencia“.

Hablamos de independencia, que es un proceso de separación. Para aplicar un proceso de separación a un sistema, lo primero que hay que saber es si se trata de una mezcla o de una combinación. Hay muchos tipos de mezclas, pero en todas sus componentes tienen entidad propia, y están unidos a los otros componentes con fuerzas débiles, y para separar sus componentes hace falta relativamente poca energía.

Hay mezclas muy homogéneas, que parece que no lo sean: el aire sería un ejemplo. Se pueden separar los gases del aire mediante varios procedimientos, bastante complicados, pero con relativamente poco consumo de energía. Las moléculas de los gases del aire están muy separadas, no hay entre ellas prácticamente fuerzas de atracción, y la energía sólo es la requerida para hacer la clasificación, el nitrógeno hacia aquí y el oxígeno hacia allá. No están unidas por ningún enlace ni fuerte ni débil.

Hay otras mezclas que son homogéneas a primera vista, pero con un microscopio se pueden detectar sus heterogeneidades. Por ejemplo, una mayonesa es un sistema disperso, una emulsión de grasa en agua. Toda la homogeneidad desaparece en un momento al aplicar un campo eléctrico, o al calentar o variando su pH.: la mayonesa se corta, y se pueden separar sus componentes con relativa facilidad. También hemos tenido que aplicar una cierta cantidad de energía. Aquí nos encontramos con unas microgotitas de aceite dispersas en una masa global de agua. Espontáneamente las gotitas de aceite se separarían fácilmente del agua por diferencias de densidad, pero la presencia de sustancias emulsionantes que anclan las gotitas de aceite a la masa de agua dificultan la separación espontánea. El tiempo, la temperatura o la modificación del pH hacen que la separación se pueda llevar a cabo.

Hay otros sistemas dispersos diferentes. por ejemplo, los geles. La clara de huevo duro es una mezcla de una red de proteína coagulada, que contiene una masa de agua retenida en su interior por enlaces electrostáticos y de puentes de hidrógeno. No es fácil separar el agua del interior de este gel. Se puede secar al horno, y la clara irá perdiendo el agua. El agua perdida en forma de vapor se puede recuperar. Otros geles son más fáciles de separar en sus componentes. En todo caso, el suministro de energía tiene que ser superior al de los casos anteriores.

Otras mezclas, finalmente, son mucho más íntimas: una disolución como el agua de mar contiene una sal íntimamente dispersada, disuelta en el agua, y cada ión de la sal está rodeado de moléculas de agua, formando un sistema más difícil de ser separado. Al evaporar el agua, los iones de la disolución reconstruyen los cristales de sal iniciales, pero hemos tenido que aplicar todavía más energía que en los casos anteriores.

Las cosas son muy diferentes si imaginamos que los dos componentes que pretendemos separar están formando una combinación. En este caso, hablamos de un compuesto químico, que mediante algunos procedimientos puede convertirse en otras dos sustancias, previamente no existentes. Normalmente, para proceder a un cambio químico de estos, hay que involucrar cantidades de energía mucho mayores, porque se trata de romper enlaces existentes, y de construir otros.

¿Como aplicar estas ideas a una realidad política?

Si imaginamos que la analogía es que las moléculas, las gotitas o los átomos son las personas, las familias o las pequeñas comunidades, nos movemos en el campo de la sociología. La analogía es fácil de hacer. Podemos fácilmente visualizar términos como integración, marginación, apartheid, y similares.

Pero pienso que, en el tema que nos corresponde analizar, la analogía es la de las realidades políticas globales, las autonomías, las naciones del estado, el estado como nación de naciones, y términos similares. Según cuál sea la ideología propia, se puede imaginar que la relación entre Cataluña y España es alguna entre las cinco anteriores: una simple mezcla de dos realidades yuxtapuestas, como los gases; una mezcla de dos realidades muy diferentes que se separarían espontáneamente si se rompen algunos puentes débiles que las unen, como en el caso de las emulsiones; una interpenetración de las dos realidades, con entidad propia cada una pero de separación bastante complicada, como en los geles; la disolución de una realidad dentro de la otra, a pesar de que la parte disuelta mantiene su identidad y es posible reconstruirla; o, finalmente, se puede imaginar también que las dos realidades han reaccionado entre ellas, constituyendo una nueva realidad de orden superior, y la separación para llegar a los componentes iniciales es mucho más difícil y costosa, y además la realidad de orden superior deja de existir.

Lector ¿ cuál es tu visión de cómo son las relaciones entre Cataluña y España? Digo cuáles son, no cuáles tendrían que ser. ¿Mezcla gaseosa, emulsión, gel, disolución o combinación? Según cuál sea tu modelo las estrategias para la independencia.o para frenarla, serán unas u otras. Y los procedimientos y consecuencias variarán también.

Continuará, espero.


PRESTIGE ENCARA

12/02/2012

El 13 de novembre de 2002 el petrolier Prestige es va accidentar davant de les costes de Galícia. Hi va haver un considerable moviment tècnic, econòmic, polític i social davant les mesures que es van prendre, molt discutides i discutibles, i avui aquesta catàstrofe és un dels accidents de referència i estudi a tot el món. Un cop va passar tot, el 2005, un cop ja s’havia aclarit tot, més o menys, em vaig permetre escriure un article on valorava el perquè es van equivocar tant els tècnics que assessoraven el govern en les primeres hores i dies, i segueixo mantenint les mateixes opinions. Pots trobar-ne el text aquí.

Al cap d’un any de la catàstrofe, el 18 de novembre de 2003, l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), de la qual actualment formo part de la junta com a vocal, va organitzar un acte sobre la valoració científica de l’accident. El conferenciant principal va ser Rolf Tarrach, prestigiós professor de física teòrica, que en el moment de l’accident era el president del CSIC (va ser-ho de novembre de 2000 a març de 2003), i des de 2005 és el rector de la Universitat de Luxemburg. El Dr. Tarrach va accedir a venir a l’ACCC a explicar el paper del CSIC en tot l’afer Prestige, i a explicar la seva visió de primera mà de tot l’accident, especialment dels diferents aspectes científics. En el moment de la conferència el Prestige estava enfonsat, seguia emetent fuel des del fons marí i s’estava preparant el sistema d’extracció mitjançant llençadores d’alumini que va permetre recuperar alguns milers de tones de fuel. Repsol va rebre, per aquesta operació, el premi Platts Global Energy Award, al millor projecte d’enginyeria de l’energia del món.

Ha vingut a les meves mans el video corresponent a la gravació de la conferència, que he transcrit a format digital. La conferència va tocar, amb la informació de la que es disposava en aquell moment, els diferents aspectes del problema, en deu aspectes independents:
• la comparació amb la catàstrofe d’Aznalcóllar
• quant fuel queda al vaixell enfonsat?
• Que ha fet veure la catàstrofe sobre la I+D espanyola
• És el fuel enfonsat més o menys dens que l’aigua?
• Quina és la toxicitat del fuel?
• S’havia d’allunyar el Prestige de la costa?
• Va plagiar el CSIC a un institut francès?
• Per a què serveix la investigació?
• Absència d’un protocol d’actuació
• Haguéssin pogut ajudar molt més els científics si se’ls hagués deixat?

La conferència de Tarrach va ser magistral, exposant els fets, destacant-ne les incògnites que hi havia, explicant les dificultats de prendre decisions en absència d’informació adequada, i sense que hi haguessin mitjans de preveure el comportament –densitat, viscositat- del fuel a 3500 m de profunditat i a 4ºC.

El principal ensenyament que jo n’he tret de l’acte és el doble enfocament que hi havia del tema. La conferència de Tarrach, recalcant que quan no es coneix una cosa no es pot dir que es coneix; i la intervenció de Víctor Cabral, en aquell moment representant de Nunca Mais a Catalunya. Aquest darrer contradeia el que li semblava que era una postura massa tova de Tarrach, dient el que calia haver fet o avançant-se als resultats de les recerques que es portaven a terme en aquell moment, i pronosticant quins en serien els resultats. Aquestes afirmacions eren respostes per Tarrach deixaant clar que una cosa és la resposta política davant d’una situació, i l’altra la necessitat de tenir dades científiques per tal de justificar actuacions i decisions. Li va arribar a dir que si tan segur estava de quines serien les conclusions, per què exigir que es faci la recerca.

Com sempre, el científic no anant més enllà del que pot afirmar, i destacant la incertesa de les dades que hi havia, i l’ecologista, en el seu paper de representant popular, exigint-li concrecions. I això que Tarrach era a la taula en qualitat de científic, no de polític.

En aquest exemple, i com en tants altres casos, es va complir la llei
Com més compromesa i delicada és la decisió que ha de prendre un polític, menys dades objectives hi ha per prendre-la…


NUCLEAR 5. EL PERIODISTA DE FUKUSHIMA AMB LEUCÈMIA

06/12/2011

Cap al 25 de novembre de 2011, diversos diaris anunciaven que un presentador de la televisió japonesa pateix leucèmia després de menjar verdures de Fukushima.
A la llista de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) algú va penjar la notícia, tot preguntant-se “si és possible que el presentador hagi desenvolupat leucèmia justament per menjar aquelles verdures i si aquesta malaltia es pot desenvolupar en tan poc temps (…) Els que en saben de radiactivitat i salut, què opinen?“. Alguns de la llista van respondre, i es van formar les dues postures típiques d’aquesta mena de notícies: els de la postura més radicalment científica, amb arguments com:

És molt estrany que una persona hagi desenvolupat una leucèmia en tan pocs mesos per haver menjar verdures”… “Caldria esperar diversos anys per saber si hi ha hagut un augment significatiu de casos de càncer a la zona de la prefectura de Fukushima

I la postura contrària:

L’activitat criminal de la contaminació radioactiva s’aprofita de les dificultats de la seva traçabilitat (…) Varen ser les autoritats les que van amagar, és a dir cometre activitats criminals contra la salut, la pau i la seguretat de les persones. En tot cas, jo no em conformo a esperar uns quants anys més per saber si el nombre de càncer augmentarà. Aquesta comptabilitat no és del meu gust

Opinió rebatuda amb :

Per desgràcia o per fortuna, la ciència nohi entén en qüestió de gustos personals. Els que ens dediquem a la investigació sabem quehem de conformar-nos amb el ritme que imposen les lleis de la natura, perquè no en va el que volem és descriure i entendre com es comporta. La noticia citada em sembla molt poc seriosa i força manipuladora, perquè insinua un fet que
no pot tenir base científica, lamentablement

Se li demana l’opinió a un metge expert en leucèmia, de la Fundació Carreras. La resposta és:

Es ben conegut que les radiacions ionitzants, en qualsevol de les seves formes són causants de leucèmies de diversos tipus. El que em sembla més estrany de aquesta notícia, és el curt espai de temps entre l’exposició i la leucèmia, en especial perquè segons sembla l’exposició ha estat minima a través dels aliments. Amb tot, hem de recordar que sense haver rebut radiacions un percentatge no despreciable de pacients desenvolupen leucèmia al llarg de la seva vida. Es trata en aquest cas d’una casualitat? Dificil de saber-lo

Opinió rebatuda novament:

És molt poc científic exagerar, però no és millor la resignació. Els que no es resignen són els pesats que parlen del principi de precaució, un principi ètic i raonable, davant nous riscs i clar, davant de vells riscos que erre que erre es repeteixen (radioactivitat rere radioctivitat)

Central de Fukushima I el 2010 Font: Google Earth

Un periodista espanyol a Tokio donava alguna informació addicional: la notícia sobre el periodista japonès, que es va publicar l’11 de juliol, es limitava a parlar de la leucèmia del periodista, sense indicar-ne cap relació amb el consum de verdures. El periodista havia pres verdures a un programa de televisió que comandava, en una campanya per demostrar-ne la inocuitat. La relació de la leucèmia amb les verdures no es va fer sortir a les notícies fins el 25 de novembre de 2011. L’accident de Fukushima va tenir lloc l’11 de març de 2011. Per tant hauria menjat les verdures cap a meitat d’abril, i al cap de tres mesos tenia la leucèmia. La temptació de relacionar causa (verdures) a efecte (leucèmia) és això, temptadora, però indemostrable.

I aquí ve el dilema.

Aquest tema de la radioactivitat, com el dels telèfons mòbils, la ingesta de peixos amb mercuri, els camps electromagnètics de les connexions elèctriques d’alt voltatge, i altres de similars, posa de manera explícita algunes de les característiques del món tecnològic en el que vivim. Per una banda el fet que la demostració, en termes clàssics, d’una relació de causa a efecte entre elfenomen i els danys que pretesament provoca, especialment en dosis baixes, requereix moltes dades, difícils de recollir, i molt costoses de depurar, i la recerca s’ha d’estendre al llarg de molt de temps. En aquest cas, hi ha qui pensa que a manca d’una demostració clara d’un efecte nociu, no hi ha per què abstenir-se d’usar el mòbil, de menjar peix o de patir per una radiació difusa. A més, al final, no serà mai una relació de causa a efecte directa sinó probabilística.

I, per altra banda, es planteja el principi de precaució, que afirma que, en absència de demostració d’inocuitat, millor abstenir-se. És una posició simètrica a l’anterior. En el límit, si es prohibeixen les antenes de telèfons mòbils per evitar les possibles conseqüències, no hi haurà mai dades rels sobre els seus efectes. Les dades de morbilitat i de mortalitat dels contaminants atmosfèrics i de l’aigua, a part dels experiments amb animals, provenen gairebé tots d’episodis d’accidents, però hi ha tecnologies de les que no hi ha “accidents”, com és el cas de les radiacions electromagnètiques. No és el cas, malauradament, de la contaminació radiactiva, de la que sí que hi ha alguns episodis, a més de les dues bombes nuclears de la Segona Guerra Mundial.

Tota una altra qüestió, que es barreja amb els anteriors arguments, és la de si s’han de permetre tecnologies que, en un eventual accident, tinguin una afectació molt elevada de persones, o per al medi. Per més segures que siguin, la sensibilitat actual de les poblacions no solen acceptar els beneficis de la tecnologia si es posa a l’altra costat el resultat d’un hipotètic accident. Aquesta postura no sol ser la majoritària de les poblacions afectades, que perceben lels avantatges materials d’acollir una instal•lació no desitjada, sinó per part de la resta de població, que veu llunyans els beneficis i tem els riscos associats, normalment de manera no racionalitzada.

No hi ha acord possible entre la postura comprensiva amb les tecnologies i la que considera inacceptables els riscos derivats. La sensibilitat individual enfront de la mateixa amenaça, enfront de les mateixes dades, és molt diferent d’una persona a una altra, i les decisions en aquest camp es solen prendre no a partir d’un raciocini sinó per impuls.

Com a exemple, una discussió entre fumadors i no fumadors mostra, en una altra dimensió, la divergència d’arguments, que recorda les discussions en les tertúlies polítiques: els militants d’una o altra postura ja tenen partit pres independentment de quins siguin els nous arguments i dades que apareguin al llarg del temps. De fet, al menys dos dels que van intervenir en el diàleg de la llista de distribució tenen la tipologia escrita de militants. No hi ha un diàleg real amb voluntat d’avaluar els arguments de l’altre i eventualment canviar d’opinió..

I, al marge de tot això, en el cas de les verdures radiactives, si és cert el que diu el periodista de Tokio, hi ha hagut una considerable manipulació informativa molt esbiaixada, i inadmisible.


LA QUIMERA DE CRÉIXER

01/07/2011

Dos dels darrers llibres que he llegit concideixen en la necessitat de que agafi les regnes del pensament una nova aristocràcia. El llibre de Jordi Llovet, ja comentat a aquest blog, i el llibre de Ramon Folch, “La quimera de créixer” de La Magrana (Maig 2011), i que té com a subtítol “La sostenibilitat en l’era postindustrial“. Des de perspectives molt diferents, però coincidents en el diagnòstic: falta gent que sàpiga pensar, i que els seus pensaments siguin la guia per orientar el pensament social, i que els polítics orientin les seves opinions, propostes i decisions de govern a la llum de pensaments fonamentats, no populistes ni demagògics, no basats en llocs comuns ni en ideologies obsoletes. Els nous aristòcrates serien els pensadors, líders d’opinió pels seus mèrits –meritocràcia- i no per la seva nissaga familiar, pels seus ascendents polítics ni per la seva ideologia.

I, quines són les idees de Ramon Folch, les brillants idees, exposades clarament en el seu llibre? El títol ja ho apunta: hi resumeix el seu pensament sostenibilista, que inclou idees socioambientals, econòmiques, tècniques i científiques. A partir de constatacions i evidències expressades pels científics –la contaminació local, i després la contaminació global, l’efecte hivernacle i el seu derivat, el canvi climàtic, Folch disecciona aspectes específics del problema global, que resumeix en una frase: La biosfera diu prou.
Des d’una perspectiva que jo veig antropocèntrico-escèptica, un reflex de les idees de Margalef, s’hi analitza el problema de la crisi energètica, crisi per esgotament de les energies fòssils, per la dificultat que les renovables satisfacin la demanda creixent i per la necessitat de reduir la quantitat d’energia que les nostres societats demanen. Es dedica bona part del llibre a la sostenibilitat urbana i del territori, amb idees sobre gestió de l’aigua, sobre la funció de la pagesia, sobre el verd urbanístic, sobre la planificació de la urbanització…

Per cert que, escrupolós amb la terminologia,amb molta precisió no parla d’energies renovables sinó de fonts renovables d’energia. Com molt bé diu, l’energia no es renova, perquè un cop s’usa –un cop ha fet el seu treball, i mai millor dit- , ja ha passat, i el que es renova és la disponibilitat de més energia, però aquella, la que s’ha usat, no es renova. L’energia no es renova… i l’entropia va augmentant.

Veig una limitació en el llibre. Queda clar que les nostres societats post-industrials han de deixar de créixer, han de reduir la seva despesa energètica, han de gestionar millor l’aigua, han de gestionar millor el territori. Tot això es detalla amb idees concretes, realitzables amb costos assumibles. Però alguns dels problemes que el llibre aborda són d’abast mundial. Què fer amb el creixement de països emergents o ja emergits del tot, com la Xina, l’Índia, el Brasil… Amb creixement demogràfic, amb creixement de la despesa energètica per capita, amb requeriments de primeres matèries per a la satisfacció de llurs necessitats de transport, de confort, d’aliments…

Què en diu el sostenibilisme de com abordar a escala planetària el problema? Hi ha un pensament sostenibilista mundial amb propostes més enllà de proclames altermundistes?

Llegeix el llibre.


ADÉU A LA UNIVERSITAT

06/05/2011

Jordi Llovet (Barcelona, 1947) professor emèrit del departament de Filologia Romànica de la UB, m’ha fet pensar totes les vacances de Setmana Santa i fins avui. Ha publicat un llibre, titulat “Adéu a la Universitat“, en català i castellà (Cercle de Lectors, Galàxia Gutenberg). Té per subtítol “L’eclipsi de les humanitats“.

No conec de res l’autor, tot i que conec dos dels seus amics : en Fèlix Ibáñez, professor de la UAB, per raons de parentiu familiar sobrevingut, i Enrique Vila-Matas, reconegut escriptor en castellà, a qui fa quaranta-cinc anys que no veig, i que sèiem junts a 5è, 6è de batxillerat i Preu, als Maristes La Immaculada, cap als anys 60. De lletres –molt “de lletres”- tots tres.

La tesi del llibre, perquè és un assaig de tesi, és que les humanitats s’eclipsen. Més pormenoritzadament, i que em perdoni l’autor pel resum que en faig, no sé si prou representatiu del seu pensament:
• Les humanitats són imprescindibles per a la formació de les elits dirigents dels pobles i de les societats. Aquestes elits han de ser l’aristocràcia cultural, que doni sentit i orientacions vitals.
• La Universitat ha deixat de fer el seu paper de formador de les elits, per convertir-se en un centre de formació professional, en el sentit genuí del terme.
• La cultura humanística dels estudiants i professors ha caigut en picat, i sense noció de que això sigui un problema
• L’ensenyament secundari té part de responsabilitat en la situació
• Les noves tecnologies aplicades a les aules no fan més que agreujar el problema, perquè substitueixen el diàleg i la paraula per l’escriptura i, sobretot, la imatge; i substitueixen el raonament per la cerca compulsiva d’informació. I no són eines adequades per a les humanitats.
• El Pla Bolonya s’ha convertit, a Espanya, en el mecanisme que acabarà per eclipsar el que queda de les humanitats.
• Les humanitats d’alt nivell acabaran fent-se fora de les aules universitàries, com ateneus, cercles, i associacions.

Al text hi ha moltes més coses, òbviament. Ple d’erudició i de cites cultes -quina enveja-, fa un repàs de la trajectòria de l’autor pel món universitari, i per la història de les universitats com a centres on la dialèctica entre cultura humanística i formació per a la professió hi és present des de l’edat mitjana.

I el meu problema és que hi estic en total acord i en total desacord alhora. Com a quasi-coetani de l’autor, considero que la cultura que s’impartia al batxillerat “d’aquell temps” era molt superior a l’actual. I m’agrada tenir-la.

Però l’autor no diu res de la progressiva modificació del pensament occidental degut a ls nous coneixements científics. No analitza el problema de les dues cultures: Com fer filosofia actualment sense tenir present les noves interpretacions científiques de la realitat física? Limita gairebé les “noves tecnologies” a la presència dels ordinadors a les aules. No diu res de com educar en un món multicultural i on els coneixements s’incrementen de forma vertiginosa. Com fer agafar el gust per la lectura en un món plagat d’estímuls sensorials efímers i de consum inmediat sense gaire reflexió. I tants altres motius per la crítica

I, malgrat tot, em reconec en la crítica que fa l’autor. I això em planteja el dubte de com compaginar els dos móns, les dues cultures.

I no en tinc la resposta.

La única vegada que em van demanar una opinió va ser quan vaig coordinar un grup de mestres i professors de secundària per fer les línies mestres de l’educació científica i tecnològica de l’ensenyament infantil, d’EGB i de batxillerat, en el marc del debat curricular per a la reforma del currículum no universitari, el 2005. Va ser part d’un document teòric força vistós, en que es coordinaven cinc àrees que cobrien tot el sistema educatiu. I que se’n va anar en orris en passar-se a intentar concretar quantes hores de cada assignatura tocaven a batxillerat… I no hi van valdre propostes transversals ni globalitzadores.

Cada cop més em sembla que el sistema educatiu a tots els nivells és el motor immòbil, que deia Sant Tomàs d’Aquino per referir-se a Déu: fa moure els altres però ell –i Ell- són, en el fons, immutables .