L’ ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA-14. TOMAS SARACENO I LES HYBRID WEBS

Tomás Saraceno és un arquitecte i artista argentí (San Miguel de Tucumán, 1973) [+] que actualment viu a Frankfurt, Alemanya. El seu llenguatge artístic és molt variat i ha participat a biennals per tot el món. Té projectes artístics molt variats, i ben descrits a la seva web.

El projecte que descrivim és “Hybrid webs“. El va començar el 2012. Usa la diguem-ne creativitat de les aranyes en construir les seves teranyines. L’artista fa estructures de fibra de carboni, que tanca en recintes de vidre, i deixa a una o més aranyes que construeixin la teranyina, que estarà induïda pels entrebancs que l’artista li ha posat. Els animals s’hi estan una, dues o tres setmanes treballant, i després les treu. Algunes vegades experimenta amb dues o més espècies successivament en el mateix recinte.

Les teranyines que es formen són més o menys tupides, s’enreden les unes amb les altres i el resultat són objectes tridimensionals subtils i delicats, naturals i atificials alhora. A vegades gira les teranyines un quart de volta o les posa al revés, i el resultat canvia completament. Té un projecte per fer aquestes teranyines en una càpsula espacial, en condicions de microgravetat. Les aranyes ni tindran la referència de dalt i baix, i les teranyines hauran de ser diferents, com són diferents les flames en absència de gravetat.

Les fotos que aquí s’ensenyen de Saraceno corresponen a la selecció d’obres que es presenten a la mostra Architectures of Life, del nou BAMPFA, el University of California Berkeley Art Museum and Pacific Film Archive [+] i inaugurat en el seu nou edifici recentment (31-1-2016), proper al recinte de la universitat.

Usar éssers vius per a manifestacions artístiques és habitual, però normalment són plantes… [+]

El hall del museu, amb un enorme mural xinès.

PEDRALTA NATURAL

Pedralta el 1918. Foto d’A.Toldrà.

Pedralta el 2013. Foto de l’autor. El creixement de la vegetació ha estat notable.

Pedralta és una curiositat natural que consta d’una roca d’unes 101 tones de pes i 34 m3 de volum situada sobre una altra que li fa de base, en una disposició denominada pedra cavallera. És de granit de biotita i situada al massís de Cadiretes, al municipi de Santa Cristina d’Aro, però l’accés més còmode es fa per una carrretera asfaltada, al final en mal estat, des de Sant Feliu de Guíxols. A la postal antiga d’A.Toldrà (de la col•lecció de l’autor) reproduida aquí es veu l’aspecte que tenia el 1918, i a la foto inferior, l’aspecte que té avui. La primera creu de la pedra es va instal•lar el 24 de juny de 1890. També hi havia una cadena que ajudava a pujar a dalt.

Però, entre una foto i l’altra, s’ha produit un esdeveniment important. Entre el 9 i el 10 de desembre de 1996 la pedra superior va caure, per causes naturals meteorològiques i erosives, no sísmiques, i va quedar a 15 m de distància.

La nova colocació, dirigida per l’enginyer Josep Amat, va requerir reparar la roca de la base, i la pedra superior es va haver de desplaçar uns quaranta centímetres, per assegurar-ne l’estabilitat. Abans de caure, la roca superior basculava lleugerament, propietat que es va perdre amb la restauració, que es va acabar a la matinada de 26 de maig de 1999, després de força dies de treball, i de demores per causes tècniques, de polítiques locals, i econòmiques.

Tant el procés de caiguda de la pedra com la seva recol•locació i totes les discussions que va generar estan molt ben descrites a dues separates de 1997 i 2000 redactades per Lluís Pallí i Carles Roqué, de la Universitat de Girona [+], [+]. Hi és tot molt ben explicat. Aspectes tècnics i geològics, les discussions entre municipis, referèndums a Santa Cristina, on de 2115 censats només van votar 118, desqualificacions de regidors a Josep Amat, prestigiós enginyer i professor de la UPC que va fer la feina gratuïtament, col•lectes entre els Amics de la Pedralta que inicialment donaven quantitats irrisòries, de tot. La reposició va costar 5 milions de pessetes, i va requerir fer arribar grues potents al lloc, ampliar la pista d’accés, tallar alzines per poder-hi ubicar les màquines…

Inicialment la pedra era oscil•lant. La gent posava ampolles de vidre a l’escletxa, i empenyent la pedra l’oscil•lació les trencava. En la reposició van intentar mantenir aquesta excepcional propietat, però un petit incident a una de les grues en el darrer moment de la col•locació va impedir-ho, i ara no balla.

No és l’únic monument natural que amb el temps ha evolucionat en el sentit que fa la natura, que és finalment el de la seva destrucció. Només per parlar de curiositats geològiques que he vist, el 28 de novembre de 2005 una forta tormenta tropical va fer caure la part més significativa de la roca coneguda com “El Dedo de Dios“, a Gran Canaria. S’ha renunciat a refer-lo, per la gran dificultat de l’operació. Al parc nacional Arches, a Utah (EEUU) hi ha més de 2000 arcs d’arenisca, que amb el temps van caient i enrunant-se. les cascades del Niagara van retrocedint amb el temps per l’erosió. I, obviament, quasi totes les geleres de quasi tot el món van retrocedint.

Dues preguntes. Cal lluitar contra la natura? Cal millorar la natura?

És a dir, per raons turístiques o paisatgístiques, cal prendre mesures per mantenir una determinada situació d’un espai natural? Per exemple, per mantenir la Pedralta, caldria haver evitat que la gent hi trenqués ampolles? Per mantenir el Dedo de Dios, caldria haver posat barreres contra les tormentes?

Amb un altre nivell de protecció, caldria haver assegurat la Pedralta amb algun procediment per evitar que s’hagués anat erosionant, com fan amb la portalada de Ripoll?

I, encara en un altre ordre de coses, cal fer parcs temàtics, com la Neocova d’Altamira, amb reproduccions de les pintures originals? Per què a Cantàbria i no a Port Aventura o a Las Vegas? Podem considerar que la Pedralta ara és un monument artificial? Per no parlar de les intervencions a la biosfera.

En el fons, per què ho fem – o no ho fem- tot això? Per la Natura, o per nosaltres gaudir-ne, ni que sigui prohibint-ne l’accés, que seria gaudir intel•lectualment de que allò no es malmetrà, encara que no ho pugui visitar ningú?

És ara i aquí la natura una producció artificial fruit de les nostres decisions?

“OSTI, LA LUNA!” I EL NOU EXPLORATORIUM

Entrada del nou Exploratorium, San Francisco

El Museu de la Ciència de l’Obra Social de la Caixa va obrir les portes el 1981, i des dels seus inicis va seguir les pautes dels museus innovadors interactius i amb voluntat didàctica. Explicaré una anècdota personal: poc després d’obrir el museu se’ns va encarregar, a mi i a altres dos companys de la universitat, la redacció de la Guia Didàctica de la Sala de l’Espai. Per tal de veure quins eren els interessos dels visitants, ens varem disposar a observar les seves reaccions, i, a partir d’aquí, redactar un material adequat. Ens varem instal•lar davant d’una maqueta de la superfície lunar, amb una nau espacial, un vehicle lunar i astronautes manipulant per allà. Obre les portes el Museu, i puja una estampida de nens de deu o dotze anys. El primer arriba esbufegant a la sala, s’atura una dècima de segon davant la maqueta, i exclama:
– Osti, la Luna!
i segueix corrent. Ni un segon de contemplació. La nostra observació ja s’ha acabat… i amb la moral per terra. La guia, malgrat aquesta experiència, es va acabar, però poc després van desmantellar la sala.

El paradigma de museus de ciència interactius era i és l’Exploratorium de San Francisco. Molt obert i poc dirigista, amb estructura aparentment no estructurada, no seguia les pautes del Science Museum de Londres, o del Deutsches Museum de Munic, molt sòlids i sistemàtics però avorrits i poc creatius. L’Exploratorium permetia passar d’un lloc a l’altre, era una gran nau amb mòduls manipulables, poques explicacions, i voluntat d’experimentar i de veure més que d’aprendre a partir de teories. Al Museu de la Ciència de Barcelona, on eren hereus de tradicions franceses però alhora fascinats per l’Exploratorium, es va dissenyar un híbrid, que s’ha seguit en el nou CosmoCaixa, amb un fil conductor més o menys clar, que es pot seguir… o no.

L’Exploratorium va ser concebut i fundat per Frank Oppenheimer (1912-1985), físic experimental i professor d’universitat. Ell i el seu germà Robert Oppenheimer, més famós, van treballar en el projecte Manhattan (1942-47) pel disseny i desenvolupament d’armes atòmiques durant la Segona Guerra Mundial. Frank va ser separat de la Universitat de Minnesota el 1949 per una investigació del Comitè d’Activitats Antiamericanes que va detectar que entre 1937 i 1939 havia format part del Partit Comunista. Primer ho va negar, després ho va reconèixer, i es va retirar a Colorado. Allà va començar a dissenyar models experimentals per a l’ensenyament de la física. El 1957 fou rehabilitat i treballà a la Universitat de Colorado, on amb els seus alumnes practicava les seus dissenys. Va fer un tomb per Europa on va va visitar museus científics com el Deutsches Museum de Munic i el Palais de la Découverte a París. Finalment va dissenyar, fundar i dirigir l’Exploratorium, que s’inaugurà el 1969 al Palace of Fine Arts de San Francisco, amb el suport de molts científics i promotors culturals.

Va ser la plasmació de les seves idees sobre adquisició de la ciència, primer manipulant, després observant i finalment concluint lleis empíriques que després seran explicades teòricament. I això, a totes les edats i per a tots els públics, amb mòduls estèticament ben dissenyats, robustos, sense monitors si no els vols, i autoexplicatius. Aquestes idees són les que han portat a tot el món a que predominin mòduls on s’han de “prémer botons”, a veure què passa, i normalment amb molt poca reflexió sobre el contingut. La idea és “Primer, emocionar. Després reflexionar“. I sí, a vegades es reflexiona. La major part d’ocasions, no ho crec: recordem l’osti, la Luna. El debat sobre si la ciència es pot introduir així s’assembla al debat de còmics versus llibres. Serveixen els còmics i tebeos per crear lectors de llibres? A vegades sí, i a vegades no. Serveixen els museus de ciència interactius per fomentar vocacions científiques, per reforçar les vocacions inicials, per ajudar a crear una lògica i una metodologia científiques als assistents? Són un suport extern a les classes formals dels centres reglats? Penso que sí, però no sempre. Al meu entendre, cal un cert suport adult per superar la botofilia.

Ahir 17 d’abril de 2013 va obrir les portes a San Francisco el nou Exploratorium, en una nova ubicació: el Pier 15, tocant l’aigua de la San Francisco Bay. Més del doble d’espai, però la concepció inicial segueix sent la mateixa. Grans naus distribuides per grans temes: la vida, els sentits, mòduls on tocar és la base, mòduls de sentiments i comportament social, i un mòdul de les forces de la naturalesa i la ciutat. Com ja era des del començament, no hi ha estructura per matèries científiques clàssiques. Total, algun centenar de mòduls independents, sense gaire ordre entre ells, sense guió i sense guia, amb molt poques explicacions escrites. No hi ha un canvi radical, ni tan sols un canvi notable, amb l’antic Exploratorium. Hi ha alguns mòduls nous, n’han tret alguns d’antics, però el conjunt s’assembla notablement a l’anterior, exceptuant, naturalment, el marc físic. Ara hi ha una galeria exterior amb alguns mòduls, hi ha algunes activitats a fer relacionades amb el mar, però són pocs canvis.

Vaig visitar per primer cop l’Exploratorium el 1998. Després, els darrers set anys hi he anat pràcticament cada any. Ha anat evolucionant, com tots els museus de ciència. Hi han anat afegint mòduls de biologia, de comportament, de percepció, de medi ambient o d’energia, a mida que aquests temes s’han anat incorporant al debat social, però no hi ha hagut un canvi radical. Alhora s’han anat reduint els mòduls clàssics de física i d’enginyeria, com models d’engranatges, mòduls de mecànica o d’hidràulica i similars. I ara que han canviat d’ubicació, tampoc hi ha hagut un canvi radical. La filosofia -la museologia i la museografia- segueix sent la mateixa.

Hi havia força gent, i molts nens i nenes, cosa sorprenent a ulls europeus tenint en compte que era un dia laborable en horari escolar. Però em consta que a moltes escoles públiques o privades no fan excessiu cas de les faltes escolars o dels retards, i menys si és per una noble causa com és la d’anar a l’Exploratorium…

La meva opinió no ha canviat respecte de la que tenia abans d’entrar-hi. Molta creativitat, molts mitjans -moltes donacions: tenen com a patrocinadors l’empresa de gas i electricitat de la ciutat, una companyia de petroli, una farmacèutica, el diari local , els transports locals i grups empresarials-, una ciutat i un públic entregat, molts socis anuals, molts voluntaris que, sense cobrar, fan de monitors… És una gran eina, que pot ser de gran utilitat si és ben usada. Els mestres i professors poden emprar-la de mil maneres; els seus programes educatius deuen ser modèlics; i la visita lliure pot ser molt motivadora i emocionant: en dono fe. Una altra cosa és que tot plegat serveixi per als objectius del que jo crec que hauria de ser el paper de la divulgació científica, i que són, en resum, crear ciutadans i ciutadanets amb lògica científica, amb cultura científica, amb capacitat crítica i que no vegin la ciència com quelcom aliè. Només prement botons o manipulant mòduls sense saber per què es manipulen no s’aconsegueix, però sense prémer botons i sense manipular mòduls potser tampoc. Del Lego, dels Playmobils-Clics, abans dels Meccanos, se’n podria dir el mateix.

Una persona amb capacitat crítica era Richard Feynman, premi Nobel de Física 1965 -i moltes coses més- que té gravat a la paret de l’Exploratorium el següent comentari:

I wonder why. I wonder why.
I wonder why I wonder.
I wonder why I wonder why
I wonder why I wonder!
Richard Feynman quan era jove

(Em pregunto per què. Em pregunto per què.
Em pregunto per què em pregunto.
Em pregunto per què em pregunto per què
em pregunto per què em pregunto !)

Ampliació 26-4-13: vídeo propi de YouTube

FERMENTACIÓ, AIURVEDA I TRANSCENDÈNCIA

Etiqueta científico-aiurvèdica. Fes clic per ampliar-la

Sauerkraut – de l’alemany, “col agra”- és el nom que les cultures germàniques donen a la col fermentada. Els francesos en diuen choucroute. Sembla que aquest terme deriva de l’alsacià, una llengua germànica similar a l’alemany, on d’aquest plat en diuen sürkrüt. Per corrupció surt la choucroute, pronunciat xucrut. Com que en francès chou és col, tot lliga, però per casualitat…

La fermentació que hi té lloc és mitjançant bacteris làctics del tipus Lactobacillus, Pediococcus i Leuconostoc, i en certa manera és similar a la del iogurt. El resultat és una massa àcida, de gust característic, que es conserva molt bé durant temps.
Llegeixo que n’hi ha tota mena de variants geogràfiques, com el coreà kimchi, el japonès tsukemono o el xinès suan cai, entre altres. Els encurtidos espanyols, o els confitats en vinagre són, o poden ser, similars.

He menjat als USA una variant comercial de la sauerkraut, denominada Kitchari Kraut. N’adjunto l’etiqueta. La composició és simplement col amb diverses herbes i llavors per donar-li gust: cúrcuma, comí, coriandre, llavor de fonoll, pebre vermell, fenigrec, mostassa, pebre negre, gingebre i sal. Es deixa fermentar -els bacteris no consten en els ingredients- i s’obté la col fermentada, de gust agre i molt especiada.

Hi ha la informació nutricional segons la llei: calories, greixos, sodi, potassi, hidrats de carboni (desglossant fibra i sucres), proteïna, algunes vitamines, calci… Veiem que és una font important de vitamina C, té força sodi, i poca cosa més. Però si llegim la publicitat de la part central de l’etiqueta, ens assabentem que les herbes i llavors són aiurvèdiques, i que serveixen per fer el balanç de tres energies primàries: vata (aire), pitta (foc) i kapha (terra). La medicina tradicional aiurvèdica creu en l’harmonia del cos i de l’esperit, i per a cada moment de l’any i segons l’estat anímic i físic, i segons el biotipus del pacient, proposa dietes diferents. Els aliments tenen, segons aquesta visió, diferents propietats que potencien uns o altres aspectes, corresponents a les tres energies citades. El terme d’energia en l’aiurvedisme és recent i per apropar-se als conceptes occidentals, perquè abans s’usaven termes com aires vitals, o humors, que serien menys assumibles avui. La mateixa medicina occidental ha suprimit aquests termes del seu vocabulari, perquè ha superat el fals concepte que s’hi amagava i l’ha superat per conceptes més científics, però la medicina aiurvèdica sembla que ho ha canviat creient el mateix que creia però dient-ne altres termes més adaptats al gust actual. De la mateixa manera, les traduccions de la publicitat de l’etiqueta són incorrectes, perquè si bé vata en sànscrit significa realment aire, en canvi pitta és bilis, concebuda com la unió del foc i l’aigua; i kapha és flegma, unió d’aigua i terra. No està lluny tota aquesta concepció de l’aristotelisme de fa més de 2000 anys, que possiblement se’n va alimentar.

Khitchari significa en sànscrit “barreja de diversos vegetals i llavors”. Hi ha moltes receptes de khitchari, i en l’etiqueta que es mostra s’atribueix a la col fermentada la propietat de khitchari pel fet d’estar barrejada amb les herbes i llavors. El que em crida l’atenció i demostra el xoc intercultural és el fet que la llei obliga a l’etiquetatge nutricional segons la medicina oficial occidental, basada en l’evidència, i en canvi la publicitat destaca una doctrina de medicina alternativa, que usa conceptes d’energia que no tenen res a veure amb el concepte d’energia usat per la física i la resta de ciències, i que és a cinc centímetres a l’esquerra. D’això se’n diu tolerància multicultural… I conviuen tan alegrement, sense fer èmfasi en la contradicció.

El sistema sanitari oficial diu al fabricant: “Has de posar la informació nutricional i els ingredients, i no enganyar en aquestes coses“, i el productor li respon: “D’acord, ho poso com tu vols, però no et fiquis en la publicitat, que no mata ningú“. Probablement una mentalitat europea, més cartesiana i reguladora, impediria o dificultaria una publicitat esotèrica, com dificulta la publicitat basada en suposades virtuts curatives no prou demostrades; però als USA això està més relaxat, sembla. No deu ser per casualitat l’elevadíssim nombre de sectes -en sentit o pejoratiu, i en el pejoratiu també- que proliferen aquí, la gran quantitat de diners que els ciutadans donen a les causes més diverses, i l’elevat nombre de comunitats rurals i neorurals esteses per tot arreu, molt autosuficients, i alhora molt connectades.

I aquí entrem a la segona part del tema. El sauerkraut és un producte fermentat (cultured). Aquests productes coneixen un auge considerable entre els grups alternatius, vegetarians, vegans i moviments slow food. Als microorganismes se’ls atribueixen propietats de millorar el sistema immunitari de l’organisme – propietat no demostrada encara, en opinió de l’EFSA- i de facilitar el trànsit intestinal, a més d’altres suposades virtuts; tot això, a més, naturalment, de les propietats nutritives derivades de la seva pròpia composició. Entre comunitats i en famílies motivades hi ha tota una cultura de la fermentació i de l’obtenció de productes alimentaris fermentats de molts tipus.

Tinc al davant el llibre “Wild fermentation“, resum detallat de tècniques per fer menjars fermentats. Hi inclou, naturalment, vinagres, cerveses, vins, altres begudes com la kombucha (ja comentada aquí), pans, tota mena de derivats de la llet, derivats dels grans (miso i altres derivats), o verdures fermentades, com el sauerkraut citat al començament. El llibre conté 99 receptes diverses descrites de forma detallada. Pot ser molt útil per als interessats en fer-se el menjar, i també per a mestres i professors a l’hora de proposar treballs de recerca o treballs de classe sobre aliments, i que requereixin una certa constància: els processos microbiològics requereixen el seu temps. Recentment (2012) el mateix autor ha publicat una guia més extensa del mateix tema, “The Art of Fermentation“, i manté una web sobre fermentacions, “Wild Fermentation”

Els cinc primers capítols, i el darrer, són expressió de la ideologia del seu autor, Sandor Ellix Katz (1962), àlies Sandorkraut. Obertament gai i activista, forma part d’una de les comunitats més radicalment ideologitzada, pertanyent a les Radical Faeries, o Fae. Neopagans, anarquistes, individualistes absoluts, intenten generar una cultura gai no com a contraposició a les cultures hetero, sinó basada en espontaneïsme, lligam amb la natura, druïdisme, i actualment post-vegetarianisme…

En un darrer capítol d’autoconfessió, “Cultural Reincarnation“, l’autor, afectat de SIDA -i tractat amb medicació convencional, peruquè confessa que sap que els microorganismes no el curaran ni li paliaran la SIDA-, explica la seva filosofia de vida basada en els microorganismes. Vol ser enterrat directament en terra sense bagul, per tal de facilitar als microorganismes la seva descomposició i el retorn dels seus components -nitrogen, fósfor, etc- al cicle biològic, en un procés ben conegut de recirculació dels nutrients. És la seva esperança de reencarnació. Per ara, és la única persona que he vist que basa la transcendència espiritual i la vida després de la mort en la cadena tròfica. Els químics no creients podrien basar la reencarnació en la mateixa idea, fent-hi sortir explícitament l’enormitat d’àtoms presents al cos, com el nombre d’Avogadro ens permet calcular, i pensar que algun àtom dels seus ha anat a parar a qualsevol altre membre de la humanitat per donar-li vida. Aquesta és una idea ben coneguda i divulgada des dels temps del mateix Avogadro. No sé si això dóna consol espiritual a algú… Qui no es conforma és perquè no vol.

Complement 16-4-13. El mateix autor Sandor Ellix Katz ha publicat el 2012 un llibre més extens sobre fermentacions domèstiques: “The Art of Fermentation“, molt més extens, més tècnic, amb més receptes i amb menys filosofia. Del tot recomanable si t’interessa el tema, si tens temps de practicar, i si tens espai per guardar els innombrables recipients que aniràs omplint amb productes de tota mena.

En tot cas, prudència. Hi ha microorganismes aliats de la salut i del plaer sensorial, i d’altres, enemics mortals.

SAMOA PERD UN DIA QUE JA HAVIA GUANYAT

UTC significa Universal Time Coordinated, i és el sistema universal de mesura del temps que va substituir el 1972 el sistema anterior GMT (Greenwich Mean Time). El sistema defineix l’observatori de Greenwich com a punt origen de la mesura dels temps, i cada punt del planeta té un valor UTC corresponent a les hores (o fracció) de diferència que té amb UTC, i s’escriu UTC+x o UTC-x. Per exemple, Barcelona és a UTC+1, que vol dir que quan a Greenwich són les 9, a Barcelona ja són les 10. Són els estats els que defineixen a la seva conveniència a quin valor d’UTC volen quedar-se, i si volen que el seu territori estigui a dues o més zones de temps, o a una de sola. A Espanya hi ha dues zones de temps: la UTC+1 per a la península, i la UTC per a les illes Canàries. Tot això és independent de que els estats apliquin o no el sistema DST de canvi d’horari segons l’estiu o l’hivern, que introdueix modificacions a les hores locals.

Aprofitant el canvi d’any, Malo Sa’oloto Tuto’atasi o Samoa, es a dir, l’estat independent de Samoa, ha decidit canviar de zona de temps. Samoa, a les 12 de la nit del 29 de desembre de 2011 estava a la zona de temps UTC-12, i van passar a UTC+13. D’aquesta manera van saltar-se 25 hores de cop, i al segon següent ja eren a les 1:00am del dia 31 de desembre de 2011. Per a ells no hi ha hagut 30 de desembre de 2011. Això és el mateix que dir que la línia internacional de canvi de data s’ha mogut, o millor dit, l’han mogut. Abans passava per l’oest de Samoa, i ara els passa per l’est. Els motius que han donat oficialment són de tipus de relacions econòmiques internacionals: ara viuran el mateix dia que a Nova Zelanda (UTC+12) i que Austràlia (d’UTC+10 a UTC+8) malgrat que unes hores defassats. Abans de 1-1-12, quan a Samoa era divendres, a Nova Zelanda era ja dissabte. I viceversa, quan a Nova Zelanda era dilluns, a Samoa encara era diumenge, i moltes operacions comercials ja no es podien fer: només tenien 4 dies laborables comuns. Ara ja coïncideixen del tot.

Hi ha una altra Samoa, la Samoa americana. Són unes illes situades molt a prop de la Samoa independent, però que segueixen sent al fus horari que eren: UTC-11.

No ha estat l’únic canvi de data que s’ha fet aquest 31-12-11. També l’illa de Tokelau, de Nova Zelanda, ha canviat de data i ha passat a l’UTC+14, on comparteix fus amb un terç de l’estat de Kiribati. Kiribati és un conjunt d’illes esteses al llarg de tres fusos geogràfics i de temps (d’UTC+14 a UTC+12), i primer punt del planeta on oficialment comença l’any, i potser l’estat que primer desapareixerà sota les aigües del Pacífic si les previsions d’augment del nivell del mar es compleixen; de fet, els 103000 habitants ja han demanat acollida pel futur com a refugiats a Austràlia i Nova Zelanda.

En canvi, diverses illes situades a la mateixa longitud que Kiribati, com les illes Hawaii (USA, UTC-10) i altres més al seu oest, com moltes de la Polinèsia francesa (UTC-10), l’illa Cook (de Nova Zelanda, UTC-10), l’illa Baker (USA, UTC-12) i les illes Aleutianes més occidentals (USA, UTC-10) encara viuen al dia abans.

El mapa adjunt és fet per l’autor a partir d’un mapa de Wikipedia (“Time zone”), retallant i enganxant els dos extrems per mostrar el Pacífic sencer. A l’oest s’aprecia Austràlia (Brisbane) i a l’est Nordamèrica (Los Angeles).

Fer clic per veure la mida original

Això dels fusos horaris i els temps oficials és un caos, com el món. En poso uns quants exemples:

• Rússia s’estén al llarg dels UTC-4 fins l’UTC-12: nou hores de diferència. I ho ha simplificat, perquè fins fa poc tenia onze fusos horaris
• En canvi la Xina, que s’estén per cinc fusos geogràfics, té una única hora oficial a tot el territori: UTC+8. Quan a Vladivostok (Rússia, UTC+11) són les 12 del migdia, a l’est de la Xina, que és a poca distància, són les 9 del matí. I també són les 9 del matí a l’extrem oest de la Xina, on toca l’Afghanistan (UTC+4,5) on encara són les 4:30 del matí.
• Al Nepal, que no es va adherir al sistema UTC fins el 1986, tenen UTC+5:45. Arriben a precisar el quart d’hora…
• A l’Antàrtida, on conflueixen tots els fusos horaris del planeta, cada base científica segueix l’hora que vol. Solen usar la del territori que els porta els subministraments. I així hi ha qui té UTC+0, altres UTC-3 i la majoria UTC+12.
• L’estat d’Arizona segueix UTC-7. Però aquest estat decideix no fer el canvi d’hora a l’estiu (DST), i en canvi el territori navajo que té al seu interior, i que és dispers en diferents reserves, sí que fa el canvi d’hora. I vas passant dins del mateix estat per canvis d’hora, que no estan senyalitzats perquè no hi ha clarament definides les zones de territoris indis. El resultat: quan s’arriba a algun lloc s’ha de preguntar sempre quina hora és “aquí”.

Tot el sistema dels fusos i de la línia internacional del canvi de temps es va decidir el 1884 en una conferència internacional sobre el meridià, però no es van assignat els temps de cada territori, als que es va donar llibertat per fixar les zones horàries dels seus països. Samoa, en aquell moment, va preferir posar-se a l’oest de la línia de canvi de data, per seguir els dies de Nova Zelanda, com ara. Però el 1892 va decidir canviar la línia de lloc i posar-se a l’est, basant-se en que tenia més relacions comercials amb San Francisco que amb Nova Zelanda i Austràlia. El resultat fou que aquell any hi va haver dos dilluns 4 de juliol. Ara han fet el pas en sentit contrari.

Jules Verne, a la seva novel•la “La volta al món en 80 dies” juga amb el guanyar i perdre un dia en fer la volta al món. Fa sortir Phileas Fogg de Londres el 2 d’octubre de 1872, i al cap de 80 dies de viatjar arriba altre cop a Londres. Però no va arribar a Londres el 21 de desembre sinó el 20, perque en fer el recorregut en sentit d’oest a est, havia guanyat un dia. Jules Verne no podia precisar en quin moment guanyen un dia els protagonistes, perquè quan va escriure la novel•la encara no s’havia precisat per on passava la línia de canvi de dia. Verne va escriure la novel•la per entregues, des del 6 de novembre al 22 de desembre del mateix 1872, just quan estava passant l’acció de la novel•la.

Umberto Eco va escriure el 1994 una novel•la que tenia per títol “L’illa del dia abans“, ambientada en l’època barroca. A partir d’un naufragi a l’Oceania, més o menys cap a les illes Fiji, en alguns capítols hi fa sortir el problema de les determinacions correctes de les longituds geogràfiques, el concepte de línia de canvi de temps, i conceptes similars. La novel•la em va costar molt d’acabar i no sé si la vaig entendre, la veritat.

LA QUIMERA DE CRÉIXER

Dos dels darrers llibres que he llegit concideixen en la necessitat de que agafi les regnes del pensament una nova aristocràcia. El llibre de Jordi Llovet, ja comentat a aquest blog, i el llibre de Ramon Folch, “La quimera de créixer” de La Magrana (Maig 2011), i que té com a subtítol “La sostenibilitat en l’era postindustrial“. Des de perspectives molt diferents, però coincidents en el diagnòstic: falta gent que sàpiga pensar, i que els seus pensaments siguin la guia per orientar el pensament social, i que els polítics orientin les seves opinions, propostes i decisions de govern a la llum de pensaments fonamentats, no populistes ni demagògics, no basats en llocs comuns ni en ideologies obsoletes. Els nous aristòcrates serien els pensadors, líders d’opinió pels seus mèrits –meritocràcia- i no per la seva nissaga familiar, pels seus ascendents polítics ni per la seva ideologia.

I, quines són les idees de Ramon Folch, les brillants idees, exposades clarament en el seu llibre? El títol ja ho apunta: hi resumeix el seu pensament sostenibilista, que inclou idees socioambientals, econòmiques, tècniques i científiques. A partir de constatacions i evidències expressades pels científics –la contaminació local, i després la contaminació global, l’efecte hivernacle i el seu derivat, el canvi climàtic, Folch disecciona aspectes específics del problema global, que resumeix en una frase: La biosfera diu prou.
Des d’una perspectiva que jo veig antropocèntrico-escèptica, un reflex de les idees de Margalef, s’hi analitza el problema de la crisi energètica, crisi per esgotament de les energies fòssils, per la dificultat que les renovables satisfacin la demanda creixent i per la necessitat de reduir la quantitat d’energia que les nostres societats demanen. Es dedica bona part del llibre a la sostenibilitat urbana i del territori, amb idees sobre gestió de l’aigua, sobre la funció de la pagesia, sobre el verd urbanístic, sobre la planificació de la urbanització…

Per cert que, escrupolós amb la terminologia,amb molta precisió no parla d’energies renovables sinó de fonts renovables d’energia. Com molt bé diu, l’energia no es renova, perquè un cop s’usa –un cop ha fet el seu treball, i mai millor dit- , ja ha passat, i el que es renova és la disponibilitat de més energia, però aquella, la que s’ha usat, no es renova. L’energia no es renova… i l’entropia va augmentant.

Veig una limitació en el llibre. Queda clar que les nostres societats post-industrials han de deixar de créixer, han de reduir la seva despesa energètica, han de gestionar millor l’aigua, han de gestionar millor el territori. Tot això es detalla amb idees concretes, realitzables amb costos assumibles. Però alguns dels problemes que el llibre aborda són d’abast mundial. Què fer amb el creixement de països emergents o ja emergits del tot, com la Xina, l’Índia, el Brasil… Amb creixement demogràfic, amb creixement de la despesa energètica per capita, amb requeriments de primeres matèries per a la satisfacció de llurs necessitats de transport, de confort, d’aliments…

Què en diu el sostenibilisme de com abordar a escala planetària el problema? Hi ha un pensament sostenibilista mundial amb propostes més enllà de proclames altermundistes?

Llegeix el llibre.

TEMPS DE FLORS, TEMPS DE QUÍMICA

Des de fa una pila d’anys -56- a Girona, a la primavera, organitzen el Temps de Flors. Molts patis de cases particulars i d’institucions públiques i privades, decoren els espais amb flors i, cada cop més, amb muntatges no florals: cordes, suros, fustes, boles de materials diversos, etc. L’ikebana, art floral japonès, en versió clàssica i en versió contemporània. Jo prefereixo la clàssica…

La Universitat de Girona hi col·labora també, en diferents espais. I aquest any s’ho han fet venir bé per lligar-ho amb l’Any Internacional de la Química. Des de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital, departaments i altres grups de la UdG, en col·laboració amb empreses i entitats, han organitzat el Laberint dels Sentits. Al Pati de les Àligues de la UdG hi ha un recorregut sobre olors, tacte, visió i so lligat amb les flors, i, algunes de les activitats, amb la química.

Destaco, a la part central del pati, unes grans maquetes de dues molècules: el R-(+)-llimonè i el S-(-)-llimonè. La mateixa fórmula empírica, la mateixa estructura d’enllaços, però una molècula és la forma especular de l’altra. I la primera fa olor de taronja i l’altra fa olor de llimona.

L’Alícia, quan va anar al país del mirall, si hagués olorat taronges li hauria semblat que olorava llimones, i viceversa… sempre que fos la mateixa Alícia d’aquesta banda del mirall. Si en traspassar el mirall l’Alícia fos la seva imatge especular, els receptors olfactius de l’Alícia del mirall li farien detectar taronges del mirall i llimones del mirall, i no notaria la diferència.

Un llibre que em va fascinar ara fa una pila d’anys: “Izquierda y derecha en el cosmos“, de Martin Gardner. El venia l’Editorial Salvat en una col·lecció de llibres de quiosc. Hi sortia l’Alícia, no amb taronges i llimones, sinó amb la pregunta clau: “La llet del mirall, serà bona per beure?“.

Si algú està interessat a anar al Temps de Flors, haurà d’esperar a l’any que ve, perquè avui diumenge 15/5 s’acaba.

TURISME CIENTÍFIC A ESTOCOLM

Aquesta setmana he estat a Estocolm per un congrés. La ciutat d’Estocolm és atractiva turísticament per la seva notable quantitat de monuments, i per la seva situació a cavall de moltes illes. Des del punt de vista de la ciència hi ha tres punts d’interés: el Museu de la Tècnica, el Globen i el metro.

El Museu de la Tècnica (Tekniska Museet) és una barreja de museu clàssic i de museu interactiu. Té una notable exposició de sistemes de producció d’energia clàssics, com màquines de vapor, turbines, dinamos. D’interés per als enginyers. La part interactiva té una interessant sala de física de l’esport, on mesurar en diferents instal·lacions. Hi ha també una sala dedicada a l’estació espacial, en que s’hi han reproduit alguns mòduls, el visitant es pot vestir d’astronauta, o simular l’absència de gravetat.  Hi ha un cine en 4D, que són les 3D ara ja normals, i a més les butaques en moviment de vibració, de bots i d’inclinació que milloren el realisme. Jo no n’hi diria 4D, sinó 3D i 4S (tres sentits: vista, oida, tacte  i cinestèsia). Finalment, hi ha una sala destinada a invents de dones sueques. N’hi ha força, i la majoria relacionats amb l’àmbit domèstic o sanitari.

Sala de l'Espai del Museu de la Tècnica d'Estocolm

El Globen (o Ericsson Globe, que és el nom oficial des de que la companyia Ericsson el va comprar) és un palau d’esports construit el 1989, especialment per a hockei sobre gel, i sala de concerts macro, consistent en una quasiesfera de 290 m de perímetre i 85 m d’alçada. L’interior no es pot visitar més que quan hi ha un esdeveniment, però l’exterior sí. Des de febrer del 2010 es pot pujar a un ascensor doble de parets de vidre de 16 places, en forma d’esfera, i amb tècnica de funicular, que s’enfila per la paret exterior fins al cim de l’esfera. Des d’allà, a 130 m d’alçària, hi ha una vista de 360º de tot Estocolm. Per compensar la corba de l’esfera, l’ascensor es va anivellant constantment durant la pujada.

Ericsson Globen

Però potser el més interessant és l’interior del metro (Tunnelbana). Hi ha unes 100 estacions, i moltes estan decorades de forma molt original. Els túnels i estacions estan excavats a la roca granítica que constitueix el sòl del territori, i la roca no està allisada. L’han recobert de diferents revestiments de colors, que evoquen diferents ambients abstractes o realistes. Algunes recorden el cel de nit, altres l’interior d’una enorme gàbia… Moltes estacions contenen escultures d’artistes locals, i fins i tot hi ha una guia d’art del metro. A part de les escultures, m’han interessat especialment dues estacions:  la primera és la Radhuset (línia blava), que simula unes excavacions arqueològiques indefinides, amb bases de columnes e diàmetre enorme sortint de la roca recoberta de material simulant argiles i fustes aparentant suportar l’excavació (Sigvard Olsson, 1975).

Tunnelbana. Estació Radhuset

La segona estació és la Universitetet (línia verda). Aquesta té dos aspectes d’interés. La paret tocant a la via és recoberta de rajoles ceràmiques amb el text de la Declaració Universal  dels Drets de l’Home -en suec- , obra de Françoise Schein, artista belga  que també havia fet el mateix a l’estació Concorde del metro de París. I, a les andanes, dotze grans panels de rajoles de ceràmica, de 1998, dedicats a aspectes científics com la biodiversitat, l’evolució, els recursos naturals o la contaminació. I a cadascun hi ha cites més o menys relatives al tema d’Aristòtil, Descartes, o altres savis, i especialment de Carl von Linné.  Sota el títol global de “L’art de mirar”, d’aquest naturalista suec (1707-1778) se’ns mostren els itineraris dels seus viatges, dibuixos de les seves llibretes d’apunts, detalls de la biografia… I tot barrejat amb dibuixos moderns de l’evolució de la capa d’ozó, estadístiques de la població mundial i mil dades més, aparentment barrejades però amb unitat global. És una estació on t’hi pots passar una hora mirant els panells i deixant passar trens. Les dades són, evidentment, de l’any que es van fer els panels però el missatge de respecte al medi era ja el mateix.

Guia d’art al metro:  http://www.sl.se/templates/Page.aspx?id=4665

Tunnelbana. Estació Universitetet