TESLA I EL VOL DELS COLOMS

08/07/2015

Actualització l’11-7-15 gràcies a les aportacions dels comentaris

Nikola Tesla en la seva imatge més coneguda. Font: Internet.

Nikola Tesla en la seva imatge més coneguda. Font: Internet.

Nikola Tesla va néixer a un poblet de l’Imperi Austríac, actualment de Croàcia, el 1856; i va morir a Nova York el 1943. Va ser un enginyer que treballà a Budapest i París, a una empresa d’Edison. Va desenvolupar la teoria del corrent altern, que li va permetre fer un invent del que en tenim a casa una pila d’exemplars: el motor d’inducció, el motor elèctric. A casa devem tenir més d’una dotzena de motors: n’hi ha a les rentadores, als cotxes, a les màquines d’afaitar, els ventiladors, les batedores, minipimers, picadores 123’s, discos durs giratoris, reproductors de CD, DVD, blu-ray, etc.

Tesla era de relació personal difícil. Va trencar amb Edison i va vendre la patent del corrent altern a Westinghouse. Tesla va fer més de 700 patents. Va dissenyar part de la central elèctrica de les catarates del Niàgara, on es va mostrar la superioritat de la transmissió de l’electricitat per corrent altern en lloc del corrent continu. Va fer invents irrealitzables, va ser molt visionari, va morir carregat de deutes i amb comportaments excèntrics… Els darrers anys la seva figura s’ha popularitzat molt, per diverses raons. Durant un temps es va dir que va rebre el premi Nobel de Física juntament amb Edison, però després d’episodis confosos, es van canviar els guardonats pels Bragg, pare i fill cristal•lògrafs. Pel que sembla, és una llegenda urbana que la Wikipedia manté viva [+].

Un tesla és el nom d’una unitat del Sistema Internacional, complicada d’explicar. Intentem-ho. Imaginem un cercle obert de coure i un imant que es mou al seu interior endavant i endarrera. En aquestes condicions es genera un voltatge entre els extrems del cercle metàl•lic. Això és la base de la generació del corrent altern. Doncs un weber és el flux magnètic – la “força” de l’imant- que és capaç de generar un volt quan l’imant passa des del centre de l’anell (màxima intensitat del camp magnètic) a fora (camp magnètic zero) en un segon. I un tesla T és la densitat de flux magnètic, definida com un weber per metre quadrat. Com més “potent” és un imant més tesles té. Els imants de neodimi (que realment són d’aliatges de neodimi, ferro i bor) són actualment els imants comuns més potents. Ja he dit que era complicat d’explicar el que és un tesla

Però també Tesla Motors és una empresa californiana de Palo Alto [+] [+] que fa vehicles elèctrics esportius. Va ser fundada per Elon Musk, un inventor i empresari visionari creador de PayPal i de SpaceX. El vehicle Tesla model S té un motor a cada roda, gadgets com conducció quasi-automàtica amb canvi de carril, etc, i una autonomia de quasi 500 km. Per ara valen de $60000 a $90000, i en prepara per a l’any 2016 el model X de $35000. Són vehicles elèctrics-elèctrics, [+] és a dir, que s’han d’endollar a algun punt, i aquesta electricitat s’ha d’haver obtingut d’algun lloc. Tesla ha desenvolupat supercarregadors que carreguen les bateries del vehicle en minuts en lloc d’hores. N’hi ha, a Europa, a diversos hotels de ciutats importants, quasi totes per sobre del paral•lel de Marsella. La primera setmana del juliol de 2015 es va instal·lar al pàrquin del hotel Ibis Budget de Girona (C. Francesc Ferrer Gironès) els primers 4 supercarregadors Tesla de Catalunya i Espanya, als que seguiran instal·lacions a Tarragona i Saragossa.

Un vehicle de Tesla Motors. Font: l'empresa

Un vehicle de Tesla Motors. Font: l’empresa

Dos dels quatre supercarregadors Tesla al pàrquing de l'hotel Ibis Budget de Girona. Foto de l'autor (10-7-15)

Dos dels quatre supercarregadors Tesla al pàrquing de l’hotel Ibis Budget de Girona. Foto de l’autor (10-7-15)

Les bateries Tesla estan formades per milers de petites cèl•lules, com les dels portàtils, instal•lades en serie i paral•lel, que fan que siguin més barates , més eficaces i més fàcils de refrigerar que altres bateries de cèl•lules més grans.

He estat recentment a San Francisco i he vist milers de Toyota Prius, però només un Tesla. Potser a Silicon Valley n’hauria vist més. He llegit que una empresa navarro-andalusa, Velántur Cars, vol fer pel 2016 el primer elèctric de luxe espanyol. Ja veurem.

El 30 d’abril de 2015 l’empresa Tesla Motors va presentar la seva darrera novetat: la PowerWall, la paret energètica. La idea és que a les parets de les cases hi hagi panells que serien bateries acumuladores d’energia elèctrica. La bateria Tesla d’ús domèstic comercial és de 7 o 10 kWh de càrrega. Preus per ara, de 2700 a 3100 €. El problema és que aquestes bateries -totes les bateries- acumulen electricitat en forma de corrent continu, que en les disposicions habituals arriben a 350-400 V quan tots els aparells amb un motor, que són la majoria, van amb corrent altern. Cal, doncs, a més, instal•lar un convertidor.

Per als químics: les bateries són d’ió de liti, amb un líquid tèrmic que en regula la temperatura quan s’estan carregant i escalfant. L’electrode positiu o ànode d’aquestes bateries sol ser d’òxid complex de liti, níquel, manganès i cobalt, de més eficiència que els antics d’òxid de liti i manganès o de fosfat de liti i ferro. L’electrode negatiu o càtode sol ser de grafit, de titanat de liti, o, per a petits aparells electrònics, d’aliatges d’estany i cobalt o de silici i carboni. S’estan dissenyant a la Xina bateries amb vanadi, i al Japó amb alumini.

Cada Powerwall o mòdul de bateries Tesla pesa 100 kg, i fa 1,3 m d’alt, 0,86 m d’ample i un gruix de 18 cm. Poden subministrar fins a 3,3 kW. Actualment les cases tenen subministraments elèctrics molt superiors: a casa, per exemple, 6,6 kW, i en altres vivendes “tot elèctric” molt més. L’objectiu d’aquestes bateries és que les cases que ja tenen panells solars fotovoltaics tinguin un sistema de magatzematge d’energia que millori les bateries actuals. En teoria, amb uns 20 m2 de panells solars i amb un parell de Powerwalls grans la casa podria arribar a ser autosuficient i independent de la meteorologia

A casa meva, mirant consums reals, hem consumit 967 kWh en 130 dies. 7,43 kWh cada dia, de mitjana, a l’hivern: cada rentadora, uns 2: cada rentaplats, 3 més; algun calefactor elèctric momentani, bombetes, microones, refrigerador, forn, altres electrodomèstics, ordinadors… I no consumim gaire: ni tenim calefacció ni cuina elèctriques. Vol dir que amb aquests 7 kWh la Powerwall petita és molt justeta, i no permet que la vivenda sigui autosuficient. El rentaplats i la rentadora de roba escalfen aigua amb electricitat, tremenda despesa absurda. Però no hi havia, quan les varem comprar, màquines que es poguéssin endollar a la xarxa d’agua calenta.

Tres mòduls de Powerwall. Font: Tesla Motors.

Tres mòduls de Powerwall. Font: Tesla Motors.


Malgrat l’èxit inicial que Tesla ha tingut als EUA, on han venut més de 50000 panells elèctrics en pocs dies, no crec que aquest sistema tingui èxit aquí. Les limitacions legals a la producció domèstica d’electricitat a Espanya (reglament de 2011) fan que el sistema no es pugui connectar a la xarxa elèctrica, sinó que són legals només per a cases aillades. A altres paísos sí que es permet la combinació fotovoltaixa domèstica + xarxa.

Veurem què passa en el futur. Si no es canvia la composició de les bateries, faltarà liti. Xile, l’Argentina i Bolivia en tenen importants jaciments, però la quantitat que en faria falta per tenir bateries a totes les cases i als vehicles seria exorbitant. Alguna cosa s’haurà d’inventar, usant altres tipus de bateries menys costoses. Per ara, penso que somiar aquí, amb la legislació actual, amb un sistema “tot elèctric, tot bateries” és fer volar molts coloms, que volen amb l’energia química dels aliments que mengen.

Sistema energètic domèstic amb Powerwalls i inversors Fronius. Font: Energética Futura.

Sistema energètic domèstic amb Powerwalls i inversors Fronius. Font: Energética Futura.


ANALEMÀTICS BARCELONINS

11/10/2014
Rellotge analemàtic de l'a Plaça Maria Cristina. S'aprecien el quadrant horari, el cercle on hi ha l'analema, i una representació de la longitud i latitud de Barcelona

Rellotge analemàtic de la Plaça Maria Cristina. S’aprecien el quadrant horari, el cercle on hi ha l’analema, i una representació de la longitud i latitud de Barcelona. Fes clic per veure els detalls.

Aquest títol és tan misteriós que alguns lectors no han ni tan sols començat a llegir. Però tu no ets d’aquests. Això va de rellotges de sol, és a dir, de gnomònica, que és la ciència que els estudia i la tecnologia que els fabrica. Però també va de passejades i de conèixer la ciutat.

[Abans de seguir, una petita pregunta. Quants errors hi ha a la frase “El Sol surt de dia i la Lluna surt de nit“? La solució, al final del post.]

L'analema del rellotge de la plaça Maria Cristina. Fes clic per ampliar.

L’analema del rellotge de la plaça Maria Cristina. Fes clic per ampliar.

Que jo sàpiga, hi ha dos rellotges de sol analemàtics a Barcelona. Un és a la plaça Maria Cristina, a la vorera contrària al Corte Inglés. Va ser dissenyat el 1997 per Eduard Farré, i la part artística fou de Quim Deu. L’altre és al Fòrum, instal•lat el 2004, amb disseny de Ramon Farré-Escofet i Joan Claudi Minguell, i la col•laboració de Magda Mària, Eduard Farré i Olivé i Amèrica Sánchez. És a la prolongació de la Diagonal, a uns 50 m a l’oest de la gran placa fotovoltaica. Les seves coordenades són 41.411467 N, i 2.226297 E, Pots posar-les a Google Earth i en gran ampliació se’n aprecia perfectament el disseny.

Lectura de l'hora a les 10 (hora oficial, que és l'hora solar + 1 a l'hivern)  del dia 29 de gener de 2014. Fes clic per ampliar.

Lectura de l’hora a les 10 (hora oficial, que és l’hora solar + 1 a l’hivern) del dia 29 de gener de 2014. Fes clic per ampliar.


Un rellotge analemàtic és un rellotge de sol en que l’agulla o gnomon és reemplaçada pel cos de l’observador, que es col•loca a un punt determinat, i la seva ombra indica l’hora solar sobre un quadrant amb les hores dibuixades a terra. El nom li prové del concepte d’analema, gens habitual. Si mirem el diccionari (he fet servir el DIEC2 digital) veurem que “un analema és un gràfic en forma de vuit que resulta de l’observació de la posició del Sol en el cel a intervals regulars al llarg de l’any i sempre a la mateixa hora, en el qual es basen alguns quadrants solars“.

Suposo que no ha quedat gaire clar. L’analema és -vegeu les fotos adjuntes- aquesta figura en forma de 8 dibuixada a terra, amb indicacions dels mesos de l’any on l’observador s’ha de situar. Els mesos de juny-juliol són els més propers al quadrant on hi ha els hores, i el desembre-gener els més llunyans. Com funciona tot plegat?

El sol, d’un dia a l’altre, no sempre passa pel mateix lloc del cel. A l’hivern va més baix que a l’estiu, o sigui que a una hora determinada a l’hivern fem les ombres més llargues que a l’estiu. Si tenim fixades a terra les posicions de les hores, ens hem de posar més a prop (estiu) o més lluny (hivern) per tal que la nostra ombra es dirigeixi clarament cap a l’hora marcada a terra. Això explica la forma allargada de l’analema, i la posició relativa dels mesos: com més a prop de l’estiu, més a prop del quadrant.

Pel que fa a la forma de 8, costa una mica més d’explicar. Anem una altra vegada a l’experiència. Si pregunto per on surt el sol, i per on es pon, la resposta és inmediata: per l’est i per l’oest, respectivament. I això és força fals… Això només passa el dia 20 (o 21) de març, i el 22 (o 23) de setembre: són els equinoccis de primavera i de tardor, respectivament. Aquest terme d’equinocci és una mica tècnic: ve del llatí aequinoctium, que vol dir nit igual, és a dir que la nit té la mateixa durada que el dia.

El dia que el sol surt més tard i es pon més aviat és aproximadament el 21 de desembre, a l’hemisferi Nord. És el solstici d’hivern, paraula que ve de solstitium, que vol dir sol quiet, perquè durant alguns dies el sol sembla sortir més o menys del mateix punt. Aquest dia el sol no surt per l’est sinó força més al sud, a algun punt del sudest. Al llarg del dia el recorregut aparent del sol pel cel va transcorrent baix, i es pon cap al sudoest, no just a l’oest. A partir d’aquest dia, al llarg de l’hivern, el punt per on surt el sol va variant cada dia, i es va acostant a l’est, per on sortirà el dia de l’equinocci de primavera. Després, al llarg de la primavera, va sortint cada cop allunyant-se de l’est i anant cap al nordest, fins el dia 21 de juny que és quan surt més al nordest. És el solstici d’estiu. I aquest dia, el sol és quan va més alt per sobre de l’horitzó, i es pon també cap al punt més alt del noroest. I a partir d’aquí, al llarg de l’estiu, el camí de tornada, fins a tornar a passar per l’equinocci de tardor -l’est-, i progressivament més cap al sudest al llarg de la tardor i arribar al solstici d’hivern.

Si has seguit més o menys aquesta explicació comprendràs que a una hora determinada, posem les 10 del matí, l’ombra que fem dependrà de quin dia és, tant pel que fa a la llargària de l’ombra (per l’alçària variable del sol) com pel que fa a la direcció que senyala (pel fet que el sol no surt sempre del mateix punt ni passa per allà mateix del cel). Com que el que volem és tenir un rellotge dibuixat a terra amb les hores en posicions fixes, nosaltres ens haurem de posar en un punt diferent cada dia de l’any: tant més a prop del quadrant de les hores com més a prop del solstici d’estiu siguem, i una mica a la dreta o una mica a l’esquerra depenent de si estem a la primavera o a la tardor. En lloc de marcar a terra 365 punts diferents, un per cada dia, es simplifica el dibuix i s’hi posen només els dotze mesos de l’any. Els astrònoms i gnomonistes van dissenyar l’analema de forma experimental, i ara amb càlculs sofisticats.

Naturalment tot això anterior és només una aproximació elemental al complicadíssim tema de la relació entre els moviments astronòmics i la mesura del temps. Podriem complicar-ho començant per constatar que no és el Sol sinó la Terra la que es mou, després parlant de l’eclíptica, de la precesió, de l’excentricitat de l’òrbita terrestre, de la nutació… però no ho farem.

Aquests rellotges de sol amb l’analema són molt més precisos que els simples rellotges típics de les masies, amb una agulla estàtica i les hores fixes. Si vols fer una excursió urbana per uns quants rellotges de sol de Barcelona, de diferents estils, aquí en tens la ressenya, feta per especialistes [+].

*************
Resposta a la qüestió inicial.
Que la lluna no només surt de nit, sinó que surt també de dia és un fet que tothom ha d’haver observat. Només has de sortir al carrer i mirar: la meitat dels dies la Lluna surt de dia. I això malgrat la cançó dels anys cinquanta que es deia “La Luna se llama Lola“:

La Luna se llama Lola,
el Sol se llama José.
El Sol madruga y trabaja
y vuelve al anochecer.
Como llega tan rendido
se retira a descansar
y cuando el Sol se ha dormido
sale la Luna a rondar.

A la frase hi ha un altre error, aquest de tipus lògic. No és que el sol surti de dia, és que es defineix que és de dia quan hi ha sol. No sé als paisos de més enllà dels cercles polars quina mena de terminologia deuen fer servir per dir que “és de dia“… quan estan sis mesos sense que el sol els toqui…

Rellotge analemàtic del Fòrum de Barcelona. Dia 3 d'agost de 2014 a les 9 (hora solar), les 11 hora oficial (a l'estiu hora solar + 2)

Rellotge analemàtic del Fòrum de Barcelona. Dia 3 d’agost de 2014 a les 9 (hora solar), les 11 hora oficial (a l’estiu hora solar + 2). Fes doble clic per veure els detalls de l’analema.


LA TORRE DE LES AIGÜES DEL POBLENOU

28/06/2014

Vista exterior de la torre, des de la plaça Ramon Calsina

Vista exterior de la torre, des de la plaça Ramon Calsina

El 1867 s’havia fundat a Lieja la Compagnie des Eaux de Barcelone, amb l’objectiu de subministrar aigua als nous immobles que s’anaven construint a l’Eixample derivades de l’aprovació del Pla Cerdà. Però hi havia altres companyies que pretenien fer el mateix servei, a àrees específiques de Barcelona on aquella empresa no arribava. Així, el 1880 Xavier Camps fundà la Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona, Ladera Derecha del Besós, amb la idea d’aprofitar diverses lleres d’aigua dolça superficials, alimentades pel Besòs, bombejar l’aigua a uns dipòsits elevats i distribuir-la a les vivendes de l’entorn, del barri de Ribera.

Mapa de Barcelona fet pel projecte de l'empresa de Xavier Camps (1881) amb les cotes de 20, 40 i 80 m. Les illes de l'Eixample representades són imaginades per l'autor. Fes clic per ampliar.

Mapa de Barcelona fet pel projecte de l’empresa de Xavier Camps (1881) amb les cotes de 20, 40 i 80 m. Les illes de l’Eixample representades són imaginades per l’autor.
Fes clic per ampliar.


Amb un capital de 2 milions de pessetes va promoure la construcció de la torre-dipòsit. L’arquitecte fou Pere Falqués (Sant Andreu de Palomar 1850 – Barcelona 1916), arquitecte modernista català i, pel que es veu, un punt excèntric, arquitecte municipal de Barcelona des de 1889 fins 1914, i autor de moltes obres importants (reforma del Liceu, Parc de la Ciutadella, túnels de metro, edificis de l’Exposició Universal de 1888…).

La torre és tota de maó vist, amb escales interiors i una escala exterior de ferro a la part més alta, i estava dissenyada inicialment per contenir dos dipòsits a diferents alçades i subministrar aigua a àrees més llunyanes i altes de la dreta de l’Eixample, però limitacions de pressupost van fer que finalment tingués un únic dipòsit de 600 metres cúbics, a 40 m d’alçada sobre el terra, i una alçada total de la torre de 63 metres. Els contractes d’aigua amb l’empresa de Camps eren per un mínim de 1000 litres, i el consum mitjà de les vivendes amb aigua corrent -que eren minoritàries- era d’entre 20 i 40 litres per persona i dia.

Plànol de la restauració actual de la Torre de les Aigües. Fes clic per ampliar.

Plànol de la restauració actual de la Torre de les Aigües. Fes clic per ampliar.


La Torre de les Aigües es va acabar en la seva versió actual el 1882, però anys de sequera i la mateixa succió de la llera van portar a que es salinitzés l’aigua fins a nivells no acceptables per al seu ús com a aigua potable, i l’empresa va fer fallida. Al cap de poc temps l’empresa annexa dels germans Girona, una important foneria, va voler-se ampliar i tenia necessitats de més aigua, i no era un problema que fos una mica salina perquè era per a refrigeració industrial. Van comprar l’empresa de Camps amb la torre, que va passar a formar part del recinte de l’empresa, que es deia Materiales para Ferrocarriles y Construcciones però era coneguda per can Girona [+]. Després de la Guerra Civil va passar al Banco Central i es va dir Materiales y Construcciones (MACOSA), finalment comprada per GEC Alsthom (actualment Alstom) i desplaçada a partir de 1991 a Santa Perpètua de Mogoda. La torre va estar en funcionament fins 1993.

La remodelació de tot el barri va deixar la torre aillada i abandonada a la plaça Ramon Calsina. Recentment AGBAR ha restaurat la torre amb participació dels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, i de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer. S’hi han afegit algunes escales de cargol interiors per facilitar l’accés a certes parts de la torre i per evitar que els visitants passin per l’escala exterior per raons de seguretat.

Des del 22 de març de 2014 es pot visitar. Hi ha actualment visites guiades (1h15min) els dissabtes i diumenges al matí, gestionades per l’Arxiu Històric del Poblenou [+]. La visita és del tot recomanable, tant per la torre en ella mateixa com pel panorama des de la terrassa superior, que és de 360º sobre l’àrea de Barcelona, el delta del Besòs i Collserola.

Josep Mª Subirachs (Barcelona 1927-2014), escultor i pintor nascut al Poblenou, ha fet aparèixer la Torre de les Aigües a nombroses obres seves, com han fet també altres artistes. Se’n reprodueix aquí el relleu Hermes (1985), abans al Banc Sabadell del Passeig de Gràcia de Barcelona junt amb el relleu Ariadna, i donats a l’Abadia de Montserrat el 2013, que els té instal•lats a la pujada principal d’accés al monestir.

Relleu Hermes, de Josep Mª Subirachs (1985). Des de 2013 a l'Abadia de Montserrat.  La torre del relleu és inspirada en la Torre de les Aigües del Poblenou.

Relleu Hermes, de Josep Mª Subirachs (1985). Des de 2013 a l’Abadia de Montserrat.
La torre del relleu és inspirada en la Torre de les Aigües del Poblenou.


L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA-10: CLAUDE GAZIER

01/06/2014

En entrades anteriors d’aquesta subsèrie s’han presentat algunes pintures anamòrfiques [+]. En aquesta entrada es mostren treballs de Claude Gazier, que van ser recopilats l’estiu de 2013 a una exposició a la vila de Cluny, a l’Hostellerie de Saint-Hugues. Hi va ensenyar una vintena d’obres de quadres monumentals extrets de diverses pel•lícules clàssiques. N’ha agafat alguns fotogrames molt coneguts i els ha modificat amb tècniques geomètriques. Els que m’han cridat més l’atenció són els anamorfismes.

Claude Gazier (1952, Lió) [+] és un pintor francès que passa la infància a Paris i després a Rio de Janeiro. De retorn a Paris el 1958 estudia al taller del Musée des Arts Décoratifs i practica la pintura al Lycée. El 1971 s’integre a l’École Nationale Supérieure des Beaux Arts en Architecture. Viatja a Roma on estudia les anamorfosis arquitecturals del Barroc Italià, especialment els frescos de Tiepolo. El 1979 és diplomat arquitecte per l’escola de Paris La Villette amb una memòria sobre els trompe-l’œil arquitectònics. El 1982 s’instala à Lió on dissenya decorats per a teatre, cinema i exposicions, i pintures en trompe-l’oeil. El 1985 descobeix la pintura d’Edward Hopper i comença a pintar sobre el tema de cinema.

Play Time. 780X600 cm. 2009.  Fes clic per ampliar.

Play Time. 780X600 cm. 2009.
Fes clic per ampliar.


Jacques Tati (Le Pecq, Yvelines – 1907-1982) va rodar la seva pel•lícula Play Time el 1967. Gazier en fa dues versions anamòrfiques: un tapís fet a base d’imprimir amb tintes sobre moqueta, de 780X600 cm, de 2009, que es presenta aquí, i una versió més petita de 260×200 cm, del mateix any, fet amb pastel sobre panell. La pintura és posada al terra i es fa observar per un forat, vista amb un sol ull. Genera una notable il•lusió de realitat tridimensional.

Play Time, 2009. Observació anamòrfica. Fes clic per ampliar.

Play Time, 2009.
Observació anamòrfica. Fes clic per ampliar.


La segona pintura és La Robe Blanche de Marylin, un quadre en pastel sobre panell. És de la pel•lícula de Billy Wilder (Sucha, Hungria, 1906 – Hollywood, 2002 ) The Seven-Year Itch (La tentación vive arriba). Va ser filmada el 1954-55 amb Marylin Monroe – Norma Jane (Los Ángeles, Estats Units, 1926–1962 ) i Tom Ewell (Samuel Yewell, 1909 – 1994) El quadre és també de 2009, i té també unes notables dimensions: 100X500 cm. S’ha d’observar per un forat des de l’esquerra del quadre, que és col•locat verticalment i demana 150 cm més d’espai, per poder visualitzar el quadre amb l’angle adequat per fer la il•lusió òptica.
La Robe Blanche de Marylin.  100X500 cm.  2009. Vista lateral

La Robe Blanche de Marylin. 100X500 cm. 2009.
Vista lateral. Fes clic per ampliar

La Robe Blanche de Marylin. 100X500 cm. 2009.

La Robe Blanche de Marylin. 100X500 cm. 2009. Fes clic per ampliar.

El curiós és que els quadres no són simples fotogrames transformats, sinó recreacions que en les pel·lícules no tenien lloc tal com el quadre els evoca, sinó diferents. Ens sembla que recordem, però de fet, reconstruim…


AL•LEGORIA DE LES CIÈNCIES AL PARANIMF DE LA UB

24/11/2013

Al·legoria de les ciències naturals. J. Vicens Cots (1881-83). Paranimf UB

Al·legoria de les ciències naturals. J. Vicens Cots (1881-83). Paranimf UB


Vaig ser president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques de la Universitat de Barcelona entre 1994 i 2000. Durant aquests anys, determinat polític del que fa temps que no en sento res, va engegar una campanya de desprestigi dels professors universitaris amb l’argument de que no investigaven ni treballaven prou. Després d’una carta meva de resposta, amb dades que no fan ara al cas, la resposta del polític va ser, més o menys, “què es pot esperar d’una universitat que ni tan sols té el nom d’Einstein entre els científics que figuren al paranimf“.

Vaig respondre en plan sarcàstic. Li vaig donar la raó: Einstein, efectivament, no figura al paranimf de la UB. Però és que quan es van pintar els quadres del paranimf, el 1881, Einstein tenia 2 anys. Va ser precoç, però no tant. Un cop dit això, li vaig dir que per part meva no respondria cap més impertinència perquè no teniem temps de respondre bajanades. Va replicar, però es va acabar així.

Parlem dels quadres del paranimf. Per cert, un paranimf és, originalment, una espècie de padrí de bodes, o un acompanyant de la núvia o de la parella que va a casar-se. Amb el temps, el que era un nom referit a una persona ha esdevingut el nom del recinte on es fa la cerimònia. Avui i aquí el paranimf és el saló d’actes principal i més noble d’una institució. Tan solemne és el de la UB i tanta pinta d’església neobizantina té, que alguna vegada algun professor estranger m’ha preguntat si els diumenges s’hi fan misses i celebracions litúrgiques. I no. Algun casament sí que l’he vist fer.

Quan es va construir l’edifici històric de la UB per part d’Elies Rogent, entre 1863 i 1882, es va decorar el paranimf amb quadres, al•legories i medallons de personatges històrics. Els grans quadres tenen tots una temàtica que representa moments històrics de la ciència espanyola de tots els temps. Els medallons centrals són de personatges cèlebres diversos, i entre ells la reina Isabel II, el rei Alfons V i l’emperador Carles V, personatges que van ajudar la UB en diferents moments.

I als angles superiors del frontal hi ha dues al•legories. Els va pintar Joan Vicens Cots (Barcelona 1836-1885) a qui els hi encarregaren el 1881. Féu estudis a Llotja, d’on fou professor. Va pintar el sostre de la Sala Beethoven, un important teatre, i al Liceu.

Hi ha dues al•legories, de la mateixa mida i de la mateixa estructura. Són olis sobre tela, de 2,55 per 2,29 m. Al centre hi ha una figura i al voltant els noms de vint noms importants de les ciències o de les lletres. Ens referirem aquí només a l'”Al•legoria de les Ciències exactes , físiques i naturals“. La figura central és una dona jove, vestida amb estil egipci, envoltada de diferents instruments relatius a les ciències. Hi ha un telescopi, plantes més o menys exòtiques, un volcà, un compàs, una màquina de fer electricitat estàtica, un llibre de matemàtiques, un tros de crani d’animal, una massa mineral inidentificada, un forn, una retorta i flascons amb líquids de colors i altre material de vidre per fer operacions químiques. A la paret del forn hi ha la signatura de l’autor.

Els vint noms de personatges citats al voltant del quadre són, anant des de dalt esquerra en sentit dextrògir, els que segueixen. Se’n dóna una breu referència, i se’n corregeix el nom en els casos d’errades.

LINNEO. Carl Nilsson Linaeus, nobilitzat com Carl von Linné (Suècia 1707-1778). És el fundador de la taxonomia dels éssers vivents i precursos de l’ecologia.
DAWY (per Davy). Sir Humphry Davy (Cornualla 1778-Ginebra 1829) fou un físic i químic de la Royal Society de Londres. Era autodidacte. Va definir amb precisió el concepte d’element i va aillar el potassi, el sodi i el clor via electròlisi.
WATT. James Watt (Escòcia 1736- Birmingham 1819) fou un matemàtic, enginyer i inventor. Les seves millores a la màquina de vapor van permetre la revolució industrial britànica. Dóna el nom a la unitat de potència watt (W).
KEPLERD (per Kepler). Johannes Kepler (Sacre Imperi Romanogermànic 1571 – Baviera 1630) fou astrònom i matemàtic. Va descobrir les lleis de moviment dels planetes. Fou també professor de matemàtiques, i es va dedicar a l’astrologia, encara no separada de l’astronomia.
POISSON . Siméon Denis Poisson (França 1781-1840) fou un matemàtic i físic, amb importants treballs en electricitat i, sobre tot, en estadística i teoria de la probabilitat.
NEWTON. Sir Isaac Newton (Anglaterra 1643-1727) fou físic, matemàtic i filòsof. Generà les lleis de la mecànica dels cossos, investigà en òptica, i desenvolupà diferents eines de càlcul que permeteren el desenvolupament de molts camps científics posteriors. Dóna nom a la unitat de força (N)
BERZELIUS. Jöns Jacob Berzelius (Suècia 1779-1848) fou un dels fundadors de la química moderna. Establí els símbols químics, determinà pesos atòmics i descobrí o aillà el ceri, els eleni, el tori, el silici, el titani i el circoni. Treballà també en catàlisi. Inventà termes actuals com isomeria, al•lotropia, proteïna.
BOERHAAVE. Herman Boerhaave (Holanda 1668-1738) fou metge i botànic. Identificà moltes plantes, i demostrà les relacions entre símptomes i lesions. Té un interessant museu a Leiden.
HIPÓCRATES. Hipòcrates de Kos o de Cos (Grècia, època de Pèricles) és considerat el pare de la medicina com a disciplina independent. Se li atribueix l’estudi sistemàtic de la medicina clínica i donà normes de comportament als metges, amb el jurament hipocràtic.
STEPHENSON. George Stephenson (Anglaterra 1781-1848) aplicà la màquina de vapor al transport ferroviari i marítim, i els seus invents permeteren l’expansió del comerç i la colonització a tot el món
SCHEELE. Carl Wilhelm Scheele (Suècia 1742-1786) fou un químic suec que descobrí i aillà l’oxigen (al mateix temps que Priestley), el nitrogen, el clor i nombrosos compostos com l’àcid benzoic, la glicerina o l’àcid tartàric.
EUCLIDES. Euclides d’Alexandria (Grècia, 300 aC) és considerat el pare de la geometria pels seus Elements, llibre amb centenars de teoremes matemàtics i geomètrics. Generà la geometria euclidiana, i treballà en teoria de nombres.
LEIBNITZ. Gottfried Wilhelm Leibnitz (o Leibniz) (Sacre Imperi Romanogermànic 1646-1716) fou filòsof, matemàtic, lògic, jurista, diplomàtic i filòleg. Desenvolupà el càlcul diferencial en paral•lel a Newton. Inventà el sistema numèric binari, i desenvolupà la dinàmica dels cossos
LAPLACE. Pierre-Simon Laplace (França 1749-1827) fou matemàtic, astrònom i físic. Desenvolupà diversos prcediments matemàtics, estudià el sistema solar, la teoria de la probabilitat i l’electromagnetisme.
ARQUÍMEDES. Arquimedes de Siracusa (Grècia 287aC-212aC) fou matemàtic, astrònom, filòsof, físic i enginyer. Explicà el funcionament de la palanca, de l’hidrostàtica, i inventà màquines innovadores, com el cargol d’Arquimedes o armes de guerra. Va calcular el nombre pi de forma força precisa.
GUTTEMBERG (per Gutenberg). Johannes Gensfleisch zur Laden zum Gutenberg (Magúncia 1398-1468) fou orfebre i inventor. Va dissenyar l’impremta de tipus mòbils, que va permetre la difusió dels llibres per tot Europa.
A.HUMBOLDT. Friedrich Wilhelm Heinrich Alexander von Humboldt (Berlín 1769-1859)fou explorador, naturalista i geògraf. Va fer diverses expedicions a Amèrica, on va descriure moltes espècies i descobrí el corrent de Humboldt. L’A inicial del quadre és per distingir-lo del seu germà Wilhelm, lingüista i polític.
LAVOISSIER (per Lavoisier). Antoine-Laurent de Lavoisier (París 1743-1794) és considerat el pare de la química moderna pels seus estudis experimentals de la conservació de la massa, la combustió i la respiració. Definí conceptes bàsics com element o àcid. Va ser ajudat per la seva esposa Marie Anne Paulze.
MESTRE. No he trobat cap científic famós amb aquest nom. La única referència (Enciclopèdia Espasa) es de José Manuel Mestre Domínguez (1832-1886), un filòsof antiescolàstic i racionalista de La Habana, amb influència als entorns culturals espanyols, com Marcelino Menéndez y Pelayo.
GALILEO. Galileo Galilei (Pisa 1564- 1642) fou físic, filòsof i matemàtic. Va millorar el telescopi i feu observacions dels satèlits de Júpiter. Defensà l’heliocentrisme. Va posar les bases de la ciència moderna en separar clarament ciència de teologia, i aplicar la lògica a la recerca.

La tria d’aquests noms és opinable, naturalment, i suposo que l’elecció va venir determinada per la necessitat de mantenir un equilibri entre èpoques, llocs de naixement i especialitats mostra un delicat equilibri. Imagino que el pintor va mantenir reunions amb els diferents professors de les especialitats de la universitat, i que la llista va ser fruit d’un consens entre ells. Prescindint de Mestre, els classifico així:
• Per especialitats, n’hi ha 4 de ciències naturals o medicina, 4 químics, 3 matemàtics, 4 físics o astrònoms i 4 de tecnologia
• Per èpoques, n’hi ha 3 de l’edat antiga, 3 dels segles XIV a XVII, 7 del segle XVIII i 6 del segle XIX.
• Per llocs d’origen, n’hi ha 3 de la Grècia clàssica, 3 de Suècia, 4 de la Gran Bretanya, 4 de països que seran finalment Alemanya, 3 de França, 1 dels Països Baixos, 1 d’Itàlia. No hi ha cap científic ni tecnòleg americà, encara. I cap espanyol.
• Per sexes, és fàcil: ni una dona. La més propera, M.A.Paulze, la dona de Lavoisier.

Si ara haguéssim de triar vint científics universals, seria una mica més difícil, atesa l’explosió de la ciència dels darrers cent cinquanta anys. Ja seria difícil triar-ne vint de cada especialitat… Però es mantindrien a la llista, segur, Euclides, Galileu, Newton, Lavoisier… i ja em comencen els dubtes. Una de les moltes llistes de científics universals famosos que es poden trobar per Internet inclou Einstein, Newton, da Vinci, Hawking, Darwin, Galileu, Curie, Edison, Arquímedes, Pasteur, Copèrnic, Fleming, Kepler, Franklin, Ramón y Cajal, Planck, Schrödinger, Rutherford, Mendel i Maxwell. En altres llistes hi figuren també Tesla, Huygens, Ampère, Ohm, Joule, Hertz, Millikan, Wallace, Watson, Crick… i el gran Sheldon Lee Cooper, personatge de ficció de la sèrie The Big Bang Theory.

És fàcil pensar noms de científics que falten a les llistes. El difícil és treure’n algun…

Al·legoria de les lletres. J. Vicens Cots, 1881-83. Paranimf UB

Al·legoria de les lletres. J. Vicens Cots, 1881-83. Paranimf UB


PANOTS DE BARCELONA

06/08/2013

Actualitzat 6-5-21

Actualitzat 17-3-18

Actualitzat 1-1-18
Actualitzat 4-7-17
Actualitzat 4-11-2015
Corregit 1-4-2016 i 21-1-17

Actualització 15-3-18. Al carrer Pegàs (barri de la Sagrera), entre Pacífic i Portugal, i a la cantonada Portugal-Pegàs, hi ha algunes filades dels panots Mataró, segurament posats per particulars quan van destrossar la vorera per fer obres. Vegeu la foto als panots Mataró.

Actualització 1-1-18. S’acaba de publicar el llibre “Barcelona a ras de suelo“, que és la tesi doctoral de Denia Esparza dirigida per Antoni Remesar, professor de la Facultat de Belles Arts de la UB. És una obra monumental on s’analitzen detalladament els paviments de Barcelona i Lisboa al llarg dels segles, i es fa una especial incidència en els panots, naturalment. El llibre és editat per Publicacions i Edicions de la UB, i té l’ISBN 978-84-475-4006-8. Tot el que es diu a aquesta entrada de blog és en el llibre minuciosament descrit, amb notes històriques i contextualització. Molt recomanable.

Barcelona a ras de suelo, de Denia Esparza. Fes clic per ampliar.

+++++++++++++++++++

El terme panot no surt al diccionari clàssic de Pompeu Fabra, ni a l’etimològic de Joan Corominas, però sí a l’Enciclopèdia Catalana i al DIEC2. Ho deriven del francès panneau, que vol dir moltes coses, i entre elles, lloseta de construcció. Els panots són les rajoles típiques de les voreres de Barcelona, especialment de l’Eixample, però estesos per molts barris antics i moderns.

Hi ha diversos blogs més o menys erudits que en parlen (per exemple aquest [+]) i és difícil dir-ne res de nou. Però és un tema que em crida l’atenció cada vegada que hi camino, i m’havia proposat escriure’n una entrada.

En un país occidental burocratitzat al màxim tot està regulat, també les mides i materials de les voreres, de les calçades i de les vorades (bordillos). A les ordenances de començament del segle XX s’hi pot llegir: “Deberán las aceras estar formadas por baldosas o losetas.(…) que no excedan de 400 centímetros cuadrados y de 4 centímetros de espesor mínimo” (…) “Su cara superior deberá ser lisa, lustrosa, debiendo en ella formarse dibujos por medio de ranuras o cantos (…)“. A l’excel•lent treball del Master de Disseny Urbà per la UB de Danae Esparza, consultable aquí [+] es pot trobar un estudi històric i tècnic complet dels paviments de Barcelona i d’altres llocs. El 1906 l’Ajuntament va aprovar sis models de panot.

Antiga sseu de la casa Escofet. Fes clic per ampliar.

Antiga sseu de la casa Escofet. Fes clic per ampliar.

Placa commemortiva.de la casa Escofet. Fes clic per ampliar.

Placa commemorativa.de la casa Escofet. Fes clic per ampliar.

La casa Escofet, fundada el 1886 i que segueix ben viva [+], va ser qui el 1916 va guanyar un concurs de subministrament de panots a l’ajuntament. L’empresa tenia la seu a la Ronda de la Universitat nº20, a Barcelona, on ara hi ha a terra una placa commemorativa. Abans que la casa Escofet es creés, la casa M.C. Butsems i la casa Orsola, Solá y Cía, on el Sr. Escofet es va formar, ja fabricaven panots. (Agraeixo aquesta darrera informació a Jordi Griset, autor de l’excel·lent llibre “L’art del mosaic hidràulic a Catalunya”) [+].
Els panots són quadrats de 20 cm de costat i 4 de gruix, fets de ciment hidràulic (ciment Portland, sorra i aigua). Les ranures de la cara superior són mitjos cilindres d’un cm d’ample i -lògicament- mig de fons. Hi ha molts models de panots, que m’agradaria classificar basant-me en algunes característiques tècniques i de funcionament.

• Si té eixos de simetria o no.
• Ordre del centre de gir. Si un gir de 90º pot fer que el panot quedi igual, n’hi direm d’ordre 4. Si cal un gir de 180º l’ordre és de 2.
• El dibuix de les ranures. Poden ser traços oberts, que van fins a la vora del panot, o tancats. En el primer cas l’aigua de la pluja o del reg pot fluir d’un panot a l’altre, però en el segon cas no.
• La longitud total de les ranures. Com més gran sigui més aigua poden retenir i vehicular, però més rugosa serà.

Anirem comentant els diferents panots dels que se’n adjunta fotografia. Totes són fetes recentment per l’autor.

Pati de carruatges de la Casa Amatller (Pg. Gràcia) on Puig i Cadafalch va posar els seus primers panots, precursors de la rosa de Barcelona. Fes clic per ampliar.

Pati de carruatges de la Casa Amatller (Pg. Gràcia) on Puig i Cadafalch va posar els seus primers panots, precursors de la rosa de Barcelona. Fes clic per ampliar.

Panots del pati de carruatges de la Casa Ametller. Alguns són restaurats. Fes clic per ampliar.

Panots del pati de carruatges de la Casa Ametller. Alguns són restaurats. Fes clic per ampliar.

• Panots de 4 o 9 pastilles quadrades, denominats també “de presa de xocolata“. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranura oberta de 40 o 80 cm. Molt clàssic i estès. El de 4 pastilles és dels sis inicials, i hi ha qui n’hi diu panot Sabadell. El de 9 pastilles és denominat també panot Terrassa.
• Panot de 4 pastilles i 4 anelles. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranura oberta i tancada d’ uns 100 cm. Molt clàssic i estès, dels sis originals. Hi ha també el de 4 pastilles i 2 anelles, que no he vist per enlloc de Barcelona (i que en diuen panot Mataró) (Vegeu actualització al final).
• Panot “de les roses“. Molt antic, amb quatre triangles de costats corbats units amb tiges a una creu central. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 140 cm. N’hi ha molt pocs. Jo els he vist als carrers Londres 94 a 98 i Diputació 51 a 55. Estan molt gastats i dispersos. Era un dels sis originals, que es va suprimir aviat del catàleg, perquè el 1916 ja no hi era.
Actualització 4-7-17 Al carrer Provença 159, tocant a leparets, hi ha alguns panots amb una variant del panot de les roses.
• Panot de “la rosa de Barcelona” (o “la flor de Barcelona“). Sembla que dissenyat per Josep Puig i Cadafalch. Té una circumferència central de la que en surten quatre altres circumferències truncades. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 85 cm. És el més característic de tots, i ha donat lloc a tota mena d’objectes decoratius, joies, bosses, xocolates [+], recipients… És dels sis originals. Fou copiada (i millorada) a Bilbao [+].
Actualització 4-7-17.
Hi ha alguns exemplars de panot de la rosa amb unió de cada pètal i la vora del panot.: ranures obertes. Només em consta al carrer Rocafort 189 a la vora de les parets.
• Panot de quatre cercles i quadrat central. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 80 cm. N’hi diuen panot “del rombe” però el que hi ha al centre és un quadrat de costats corbats. Com que sembla que estigui aguantat per un vèrtex n’hi diuen rombe, perquè als llibres de text els rombes sempre surten així, però els quatre angles dels vèrtexs són iguals. És un dels sis originals.
• Panot de tres anelles concèntriques. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 90 cm. No molt habitual. És dels sis originals.
• Panots de cinc o sis barres. 2 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 2, ranures obertes de 80 o 100 cm. S’assemblen als encaminadors per a invidents dels passos de peatons i parades d’autobús, que tenen 4 barres i ranures més amples.
• Panots de macarrons diagonals (20 ó 33). Els macarrons són tires estretes arrodonides i llargues, que no tenen res a veure amb els macarrons de cuina. 2 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 2, d’uns 300 o 450 cm de ranures obertes, més estretes que les dels altres panots. Hi ha també els panots de macarrons paral•lels als costats, que no he trobat.
• Panot de “la B de Barcelona“. El 2008 es va proposar un nou disseny de panot, amb 4 lletres B majúscules. Va ser experimentat al carrer de Ganduxer 130, davant de l’Espai Cultural Pere Pruna, però no s’ha difós més. Les B’s no són ranures sinó alt relleus, pel meu gust més incòmodes. Cap eix de simetria, i centre de gir d’ordre 4.
• Panots de tacs. Són antilliscants, i ja no tenen ranures sinó protuberàncies aillades, com alt relleus. N’hi ha de 16 tacs i de 50 tacs, i de colors gris o vermell. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4.
• Panots de lletres, que es posaven a la vorera i indicaven el nom del carrer, segons l’ordenança de 1916 [+]. En queden molt pocs, i alguns no són complets. El de la foto és del carrer Concepció Arenal a la vorera d’enfront del nº 72. No sé si falta la darrera N de Concepción perquè li van treure o perquè es va fer malbé i la van substituir per un panot normal.
• (10-8-13) Panots llisos, que he vist al carrer Josep Pla (vorera de senars) per indicar el carril bici. No n’he vist enlloc més.

Panot de 4 pastilles

Panot de 4 pastilles quadrades

Panot de nou pastilles quadrades

Panot de nou pastilles quadrades al costat de panot de quatre pastilles

Panot de quatre pastilles i quatre cercles

Panot de quatre pastilles i quatre cercles

Panot "de les roses"

Panot “de les roses”

Variant del panot de la rosa. Carrer Provença 159, Barcelona.

Panot de la flor o de la rosa de Barcelona

Panot de la flor o de la rosa de Barcelona

Panot de la rosa amb unions a lesvoreCarrer Rocafort 189, Barcelona

Panot de 4 cercles i quadrat central o "del rombe"

Panot de 4 cercles i quadrat central o “del rombe”

Panot de tres anelles concèntriques

Panot de tres anelles concèntriques

Panot de 5 barres, i panot doble de 10 barres

Panot de 5 barres, i panot doble de 10 barres

Panots de macarrons diagonals

Panots de macarrons diagonals

Panot de "la B de Barcelona"

Panot de “la B de Barcelona”

Panot de 16 tacs

Panot de 16 tacs

Panot vermell de 50 tacs

Panot vermell de 50 tacs

Panots de lletres. Carrer Concepció Arenal davant del nº 72

Panots de lletres. Carrer Concepció Arenal davant del nº 72

Panot llis, vist al carrer Josep Pla nº 151 i voltants. Senyala el carril bici.

Panot llis, vist al carrer Josep Pla nº 151 i voltants. Senyala el carril bici.

Quatre triangles. Gran Via cantonada Rambla Prim

Quatre triangles i encaminadors amb barres tallades. Gran Via cantonada Rambla Prim

Hi ha altres tipus de panots:
* panots d’espina de peix, usat en altres poblacions (Figueres, especialment) però no em consta a Barcelona.
• panots signats per F.Escofet, un dels primers fabricants de panots. Em diuen que n’hi ha tres, un a la Ronda Universitat. Buscarem.

Panot d'espina de peix (Figueres). "Opus spicatum"?

Panot d’espina de peix (Figueres). “Opus spicatum”?

Altres panots o derivats dels paviments de Barcelona ja no tenen les dimensions dels panots clàssics. En citarem alguns:
• Encaminadors per a invidents, comentats abans: 4 barres amb ranures fondes, que senyalen parades d’autobus o passos de peatons.
• Mitjos panots, rectangles llisos de 20 per 10 cm amb mitges ranures a les vores. Permeten diferents disposicions i orientacions.
• Panots Gaudí, hexagonals, dissenyats per Antoni Gaudí el 1906 per a l’interior de la Pedrera. Cada panot té un terç d’un cargol, d’una estrella de mar i d’una planta, i la seva disposició adequada permet fer els dibuixos complets cada tres panots. N’hi ha de dues mides, l’original de Gaudí de 25 cm, que es posa des de 1997; i el gran de 40 cm de costat, que va ser el primer que es va posar al Passeig de Gràcia. Aquests darrers s’han deixat de posar des de fa anys. Aquest paviment va ser Premi Delta 1965. Se’n venen a les botigues, hi ha un joc de taula que es basa en el seu disseny, i durant un temps alguns turistes els arrencaven i se’ls enduien. Alguns dels panots grans són alusius a Pere Falqués [+], arquitecte municipal de Barcelona i dissenyador, entre moltes altres coses, dels bancs-fanal del Passeig de Gràcia. Pel fet de que al panot Gaudí hi ha un dibuix figuratiu sense simetries no té eixos de simetria i el centre de gir és d’ordre 1: cal girar tota la figura completament per tornar-la a tenir igual.
• Panot circular de la Ruta del Modernisme. Dissenyat el 1995, és una rajola circular vermella amb un disseny molt similar a la Rosa de Barcelona i la inscripció “Ruta del Modernisme“. Podria ser instal•lada inscrita en un panot normal, però solen posar-lo entre quatre panots.
• Panot circular d’arbre. De color verd, i inscrit en un panot convencional. Hi ha el nom de l’arbre en català, castellà i llatí, i l’àmbit geogràfic d’origen.

Encaminador de pas de peatons o de parada de bus, per a invidents

Encaminador de pas de peatons o de parada de bus, per a invidents

Mitjos panots al costat de panots de 4 pastilles

Mitjos panots al costat de panots de 4 pastilles

Panot Gaudí gran

Panot Gaudí gran

Panot Gaudí petit

Panot Gaudí petit

Panot dedicat a Pere Falqués

Panot dedicat a Pere Falqués

Panot circular de la Tuta del Modernisme

Panot circular de la Ruta del Modernisme

Panot amb informació d'un lledoner

Panot amb informació d’un lledoner

Les empreses especialitzades fabriquen moltíssims més tipus de panots i paviments similars, que no he vist en paviments públics.

Per al meu gust, gairebé tots els panots tenen l’inconvenient de dificultar el pas amb maletes i bosses de rodes petites, tant pel soroll que fa com per les incòmodes vibracions que generen. Suposo que és per això que els paviments de Barcelona, especialment de les zones peatonals i voreres amples, vam sent omplerts amb lloses llises de diferents mides, colors i materials, amb alguna rugositat per evitar les patinades, i amb una mica d’inclinació per afavorir el drenatge de l’aigua.

Hi ha opinions per a tots els gustos sobre anar mantenir els panots, anar-los restaurant i reintroduint, o anar-los substituint. Hi ha argumentació per a tot. No he vist, però, cap plataforma “Salvem el panot!“. Per ara.

Actualització 10-8-13. Adjunto el panot Mataró, subministrat per b.a. Agraït.

15-3-18. Hi ha panots Mataró a Barcelona: carrer Pegàs, entre Pacífic i Portugal.  (Actualització 6-5-21 Aquests panots Mataró han desaparegut per renovació de la vorera)

2018 Panot Mataró a c. Pegàs

Panots Mataró a Barcelona (C. Pegàs entre Pacífic i Portugal)

Actualització 10-8-13. Panot Mataró, subministrat per b.a.

Actualització 10-8-13. Panot Mataró, de quatre pastilles i dos cercles, subministrat per b.a.

Actualització 23-11-13 Restes d’un panot de lletres, a Via Laietana cantonada plaça de l’Àngel.

Panot de lletres. Via Laietana cantonada Plaça de l'Àngel. Foto de l'autor, 23-11-13

Panot de lletres. Via Laietana cantonada Plaça de l’Àngel. Foto de l’autor, 23-11-13

Actualització 17-7-14. Restes de panots de lletres, a C. Teniente Coronel Valenzuela cantonada Diagonal

Tte. Coronel Valenzuela cantonada Diagonal. Vorera del Palau Reial.

Tte. Coronel Valenzuela cantonada Diagonal. Vorera del Palau Reial.

Actualització 11-10-14

Panot Diagonal. Quatre panots dibuixen una fulla de plataner bord. Fes clic per ampliar

Panot Diagonal. Quatre panots dibuixen una fulla de plataner bord. Fes clic per ampliar

El nou panot Diagonal s’ha començat a instal·lar el 9-10-14 a la vorera muntanya de la Diagonal, entre Calvet i Casanova (davant del nº 590). Ha estat dissenyat per Terradas Arquitectes i produït per Escofet, reproduint les fulles dels plàtans de la Diagonal amb composició de quatre peces. És de color gris clar, que afirmen que reté poc la calor. A la capa superficial incorpora additius que produeixen, per fotocatàlisi, la descontaminació d’òxids de nitrogen de l’atmosfera, i és , a més, bactericida. La base del paviment incorpora àrids reciclats procedents de la planta de fabricació, per reduir la petjada de carboni del producte. La rugositat de la superfície el fa antilliscant (però per ara no el deixen trepitjar). Té una petita convexitat a la base per ajudar a evacuar l’aigua de pluja. Quan plogui ho constatarem.

Panot Diagonal. Començat a instal·lar l'octubre de 2014.

Panot Diagonal. Començat a instal·lar l’octubre de 2014.

Actualització 23-4-2015
Panots de lletres al carrer Císter cantonada amb Vista Bella, i restes al carrer de Vista Bella amb Císter (devia posar “Vista Hermosa”) i al carrer Císter cantonada amb Claravall.

Carrer Císter cantonada amb Claravall. Foto de l'autor (21-4-15).

Carrer Císter cantonada amb Claravall. Foto de l’autor (21-4-15).

Carrer Císter cantonada amb Vista Bella. Foto de l'autor (21-4-15).

Carrer Císter cantonada amb Vista Bella. Foto de l’autor (21-4-15).

Carrer Vista Bella cantonada amb Císter. Al rètol posava Vista Hermosa. Foto de l'autor (21-4-15).

Carrer Vista Bella cantonada amb Císter. Al rètol posava Vista Hermosa. Foto de l’autor (21-4-15).

Restes al carrer Escòcia cantonada Antoni Costa.

Carrer Escòcia cantonada Antoni Costa. Foto de l'autor (23-4-15),

Carrer Escòcia cantonada Antoni Costa. Foto de l’autor (23-4-15)

Actualització 13-6-15 Panot de lletres a c. Londres cantonada Aribau, vorera mar.

Panot de lletres a c. Londres cantonada Aribau, vorera mar. Foto 13-6-15.

Panot de lletres a c. Londres cantonada Aribau, vorera mar. Foto 13-6-15.

16-6-15. C. París cantonada Aribau, costat mar/Llobregat.

16-6-15. C. París cantonada Aribau, costat mar/Llobregat.

Actualització 9-6-2015

Panot vist a la plaça Rafael Benet – Carrer dels Vergós. Molt escàs, pel que sembla. Agraeixo la informació de PG.

Panot vist a la Plaça Rafael Benet (9-6-2015)

Panot vist a la Plaça Rafael Benet (9-6-2015)

Mitjos panots. Ubicació: Via Augusta – C. Vergós.

Mitjos panots en distribució esbiaixada

Mitjos panots en distribució esbiaixada

Actualització 4-11-15 C. Monestir, amb una M de cap per avall

C. Monestir (Pedralbes) La M balla una mica. Gràcies a J-D.

C. Monestir (Pedralbes) La M balla una mica. Gràcies a J-D.

Actualització 21-1-17 Panot a l’Eixample. No sembla normatiu i probablement hagi estat colocat després que per unes obres es destruissin els normatius. No recordo la ubicació exacta.

Panot no normatiu

Panot no normatiu


L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA. 7 : PIRANESI

26/01/2013

(anterior post d’aquesta sèrie: Escher)

Giovanni Battista Piranesi (Mogliano Veneto 1720-Roma 1778) fou un gravador, marxant d’antiguitats, arquitecte i artista venecià, del que acaben de clausurar una exposició al CaixaForum de Barcelona. Va treballar moltíssim, va produir moltíssim material gràfic i devia guanyar també molts diners. Era conegut de nobles, prínceps i papes.

Dels treballs de Piranesi voldria destacar aquí la seva sèrie de gravats de les presons. Les Carceri d’inventione són setze gravats de 40 x 53 cm, fets entre 1745 i 1761, que representen arquitectures imaginàries colossals, torturades i complicades. Hi ha cadenes, escales que no porten enlloc, personatges foscos i poc caracteritzats que es confonen amb les parets… Els experts diuen que representa el seu caràcter torturat i complicat: el “negre cervell de Piranesi” escrivia Victor Hugo. Les Carceri han estat molt analitzades, i en tenen assaigs Marguerite Yourcenar o Aldous Huxley, per exemple. Han influit en el romanticisme i en el surrealisme, lògicament: tot l’art anterior influeix en el posterior.

Carceri de Piranesi. Taula XIV

Carceri de Piranesi. Taula XIV

Hi ha un interessant paral•lelisme entre l’evolució de la literatura i la il•lustració corresponent. Dante Alighieri escriu la Divina Commedia, on descriu l’infern en forma de nou cercles cada cop més profunds a l’interior de la terra, i amb arquitectures complexes. Molts crítics senyalen que Piranesi devia tenir a la ment l’obra de Dante quan feia els gravats. I Gustave Doré (1832-1883), famós il•lustrador francès de la Divina Commedia i de moltes altres obres. segurament que va ser inspirat per Piranesi en algunes il•lustracions. Escher va ser òbviament inspirat per Piranesi en les seves famoses representacions d’escales impossibles.

Un dels esquemes de l'Infern de la Divina Commedia de Dante.

Un dels esquemes de l’Infern de la Divina Commedia de Dante.

Un dels gravats de Gustave Doré per a la Divina Commedia

Un dels gravats de Gustave Doré per a la Divina Commedia

Al seu torn, Jorge Luís Borges (1899-1986) va escriure el conte “La Biblioteca de Babel“. Umberto Eco s’hi va inspirar en imaginar la biblioteca del monestir de la novel•la “El nom de la rosa” (1980), de la que en el llibre dóna el plànol. Quan Jean-Jacques Annaud va concebre la pel•lícula de la novel•la (1986), va encarregar a Dante Ferretti, dissenyador de la producció, una biblioteca-laberint, i Ferretti es va inspirar en Piranesi i en Escher.

La biblioteca del monestir, segons el dibuix d'Eco

La biblioteca del monestir, segons el dibuix d’Eco


Preparació d'una seqüència del film a la biblioteca

Preparació d’una seqüència del film a la biblioteca

Tros d'imatge del film dins de la biblioteca

Tros d’imatge del film dins de la biblioteca

Les escales impossibles d'Escher: "Relativitat"

Les escales impossibles d’Escher: “Relativitat”

Tot aquest apassionant joc d’influències i contra-influències em fa pensar en la frase que un company de carrera dels primers temps (Blai E.) deia: “Tot el que puguis pensar ja ha estat pensat“. Fins i tot això.

Més informació: Vanessa Werder


L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA: 6. M.C.ESCHER

05/05/2012

Dubto que cap dels lectors desconegui qui és Escher, artista paradigmàtic de figures impossibles, geometries contradictòries i monstres inquietants. Què es pot dir de nou sobre Escher? De fet en vaig parlar a una entrada per comentar l’edició d’un llibre pop-up sobre els dibuixos d’Escher.

Durant el pont del Primer de Maig vaig tenir l’ocasió de ser a Den Haag (Aquest és un dels noms en holandès de l’Haia o la Haia, en castellà la Haya. L’altre nom en holandès és ‘S-Gravenhage. És curiós que no s’hagi traduït al català per el Faig.). A l’Haia hi ha el Museu Escher, o, més exactament, Museum Escher in het Paleis. El palau del nom és el de la reina Maria, esposa del rei Guillem III, i és tot decorat com era durant el segle XVIII. És un curiós contrast entre l’edifici contenidor i les obres d’Escher.

Maurits Cornelis Escher, o M.C.Escher (1898-1972) fou un artista holandès que feu gravats en fusta I litografies, especialment en blanc I negre, en els que va explorar diversos conceptes no explotats fins a aquell moment, com la tesselació i les perspectives sorprenents. Molts dels gravats i dibuixos d’Escher són classificats com a il•lusions òptiques, i en certa manera ho són, tot i que van més enllà, com en els quadres de Dalí.

Al museu hi ha totes les seves obres emblemàtiques, distribuides en tres pisos que segueixen una presentació més o menys cronològica. Al darrer pis hi ha un conjunt de mòduls que reprodueixen, en forma de peces o objectes en tres dimensions, alguns dels gravats o pintures d’Escher, com a mòduls d’un museu de ciència. Per exemple, hi ha una bola mirall per reproduir l’autoretrat en que es reflecteix en una bola esfèrica; i ha la il•lusió dels cubs de Necker, de la que després parlarem; i hi ha un mòdul preparat per deixar-hi el telèfon mòbil gravant un video, en el que, un cop gravat, es veurà el propietari sortint de la paret d’un cub impossible.

D’Escher m’agrada la imaginació en fer les seves simetries que s’interpenetren, com la reproduida aquí; o aquelles en les que d’un triangle central en surten un peix, una granota i un ocell, com si fos una al•legoria de l’evolució. O alguns gravats en què una torre del joc d’escacs va canviant fins formar part d’una torre del port d’una ciutat marítima mediterrània. O la seva pintura denominada Metamorfosi, comentada després, que al museu hi és en dues versions: l’original, i com a una banda pintada tancada sobre ella mateixa, com a cilindre, sense començament ni final.

Les figures amb escales que pugen i baixen alhora són sensacionals. A la pel•lícula “El nom de la rosa” de Jean-Jacques Arnaud basada en la novel•la d’Umberto Eco, totes les seqüències de la biblioteca –que al seu torn està inspirada en La biblioteca de Babel, de Borges– segueixen l’estètica de les escales d’Escher.

L’ús creatiu de la perspectiva en molts gravats enganya totalment, perquè cada tros de figura és en ell mateix coherent, però la juxtaposició amb altres dóna una figura impossible, com en el quadre Relativitat. El cub de Necker és una il•lusió òptica present en molts museus de ciència, i Escher l’ha usat en alguns dels seus dibuixos més famosos: Belvedere i La cascada. Al peu del Belvedere hi ha precisament una figura jugant amb el cub de Necker.

La cascada és potser el quadre d’Escher que em crida més l’atenció: tenim davant nostre una violació del Primer i del Segon Principis de la Termodinàmica: surt energia del no-res, i l’aigua espontàniament torna a dalt de tot del dispositiu, tot i que aparentment sempre baixa…. És un exemple paradigmàtic de sistema en moviment continu, que no existeixen a la naturalesa, i tan buscats pels aficionats científics amb poca formació. Em solen abordar en acabar una conferència, i els has de desenganyar amb tacte. Tinc alguns dissenys de les seves invencions a casa, però prefereixo no comentar-los.

Jo penso que Escher és en dibuix com les Alícies de Carroll en el text. Les frases de les Alícies han estat mil vegades citades com a preàmbul o com a final de llibres i articles científics. Els dibuixos d’Escher , al seu torn, han il•lustrat tota mena de publicacions també científiques, al marge del seu ús com a material per a l’aprenentatge de la geometria. Jo mateix, ja fa més de quaranta anys, vaig usar la Cascada en un text dirigit a adolescents -branca Truc- de l’escoltisme de ME-GSJ, en una publicació que es va dir Laberint i que començava amb el fals laberint de la catedral de Chartres.

L’ús més creatiu que he vist relacionat amb Escher ha estat la portada de la tesi de Núria Jiménez Garcia, llegida el 2009 al departament de Microbiologia de la Facultat de Biologia de la UB. Va agafar un tros del quadre La Metamorfosi i, en el moment en que unes abelles van i venen d’un rusc amb formes hexagonals, es converteixen aquests hexàgons del rusc en anells benzènics, formant molècules complexes aromàtiques típiques dels fuels pesats i dels derivats carbonosos. I és que la tesi de Núria Jiménez era Biodegradació i bioremediació del fuel del Prestige.


L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA: 4. TROMPE-L’ŒIL

24/04/2012

>En català no he sabut trobar una paraula genuïna pel terme francès trompe-l’œil, que en castellà es diu trampantojo. És la pràctica artística de simular, en una pintura, que la realitat de l’entorn on és pintat el quadre té continuitat a la mateixa pintura, que fa la il·lusió de que no és tal pintura sino la realitat mateixa tridimensional. Per cert que a la paraula œil hi ha la lletra œ, que als teclats espanyols no hi és, i que cal introduir com a símbol œ.

Un dels primers trompe-l’œil va ser dissenyat per Bramante (1444-1514), famós arquitecte italià, per a l’església de San Satiro, i es tractava de donar-li profunditat fent veure que hi havia tota una altra nau al darrere de l’altar major. El desenvolupament de les lleis de la perspectiva va generar a tot Europa milers de murals enganyosos molt celebrats. Al Barroc van ser mestres d’aquesta tècnica, amb cúpules que donaven al cel com si estéssin obertes, portes i finestres murals que donaven a jardins imaginaris, cúpules simulades on hi havia sostres plans, i tota mena de fantasies. És una temàtica amplíssima, de la que hi ha un festival a la ciutat italiana de Lodi, dotzenes de llibres i publicacions, i moltes pàgines web especialitzades.

Una de les pintures d’aquest estil més celebrades va ser feta per un artista de Puigcerdà del segle XIX, Pere Borrell del Caso (1835-1910), pintor realista i docent, que entre altres va tenir com a deixeble Josep Mª Sert. El seu quadre Niño escapando de la crítica ha estat portada de llibres internacionals sobre els trompe-l’œil. Em fa pensar en un text d’Ortega y Gasset de 1921 que vaig llegir ja fa molt de temps: “Meditación del marco“, on posa en valor el marc enfront de la tela i que recomano de llegir. Altres coses d’Ortega no les recomanaria tant…

Molts trompe-l’œil s’han desenvolupat com a art urbà, per decorar parets mitgeres, per decorar parets anodines, i simulen edificis on no n’hi ha, o figuren forats a través dels quals es veu l’interior imaginat de les cases. Normalment són obres de col·lectius de decoradors, i tenen un impacte notable en el paisatge urbà. Hi ha equips especialitzats en aquestes realitzacions, com el de la plaça de la Hispanitat de Barcelona fet per La Cité de la Création el 1992. Aquí hi ha alguns exemples espectaculars de murals urbans, de diverses ciutats europees.

La tècnica de l’anamorfosi es basa a fer una imatge deformada de la realitat, tenint en compte el punt de vista de l’espectador, que per la distorsió de la perspectiva la restituirà amb aparença tridimensional realista. És molt antiga, i una de les anamorfosis més famoses fou pintada al Renaixement per Holbein el Jove (1497-1543). en el seu quadre The ambassadors (1533), ple de simbolismes. L’estranya forma del terra de la figura es mira amb perspectiva deformada i hi apareix clarament un crani humà.

Julian Beever (1959) va començar pintant paviments amb guix per demanar diners pels seus viatges. Ha creat amb guix obres anamòrfiques que vistes amb la perspectiva adequada generen una sensació de 3D molt notable. A l’obra Nen i granota el nen és real, però la granota i la resta no són més que una superfície del terra pintada. El nen no s’espanta perquè no veu una granota gran davant seu, sinó un terra pintat de colors sense significat des d’on s’ho mira.

Un seguidor de Beever és Edgar Müller, artista alemany nascut el 1968. S’ha especialitzat en fer trompe-l’œil als paviments de les ciutats, que han de ser contamplats des d’una precisa perspectiva per veure’n l’efecte. Vegeu-ne les obres Cave, Ice Age i un moment de la realització de Flash Flood. Espectacular.

La llàstima és que aquestes obres monumentals són efímeres. El temps i el pas de persones i vehicles les degraden en poc temps, i no en resta més que les imatges fetes durant el període inicial.

No sé si els dissenyadors de les catifes de flors que es fan per Corpus a moltes localitats fan servir anamorfosis. Jo diria que no, i que sempre són imatges planes amb dimensions diguem-ne reals. Qui sí que fa servir la tècnica és la retolació al paviment de les autopistes i carreteres. Per donar imatge de lletres de dimensions habituals, a la pràctica són molt més allargades. Hi ha jocs infantils per fer anamorfosis basades en les distorsions produides per miralls cilíndrics. També es fan servir anamorfosis a la publicitat televisiva, a les cantonades i córners dels camps de futbol. A vegades és publicitat pintada a terra, altres vegades pot ser virtual superposada. Tant de bo moltes de les coses que veiem a la tele fossin també virtuals…


HIPERFOTOS DE RAUZIER

23/07/2011

Jean-François Rauzier, francès (1952), és un artista fotògraf que el 2002 ha trobat un llenguatge propi –una línia de recerca inexplorada- , això que els artistes -i els científics- busquen, i que quan troben poden explotar durant un temps, mentres el concepte vagi donant de sí. Rauzier fa hiperfotos. Una hiperfoto és una imatge creada per superposició i combinació mitjançant tractament d’imatges de centenars o milers de fotos –normalment fetes amb teleobjectiu- d’un edifici o espai interior o exterior. Juxtaposa les fotos després, formant un espai nou, no existent a la realitat, però fet a base de trossets de realitat. El resultat és una imatge que porta a pensar en el lloc original, i que detall a detall és realment el lloc original, però el conjunt no. Rauzier aprofita la manipulació per posar en escena animals o plantes fora de context, personatges anacrònics, a ell mateix repetit infinitament…

Fins l’11 de setembre hi ha una exposició de Rauzier al Museu Diocesà de Barcelona (Plaça de la Catedral) on hi exposa una trentena de grans obres, set de les quals s’han fet sobre temes de Barcelona. La figura adjunta és la denominada Palau de la Música, de 180 * 300 cm. S’hi veu l’interior del Palau, amb tot de músics asseguts – de Händel a Bruce Springsteen– , i que no es distingeixen en la reproducció del blog, però que en la realitat es veuen perfectament, o amb l’ajut de les lupes que hi ha penjades a cada foto. S’ha editat també un complet catàleg.

Fer hiperfotos enm fa pensar en fer síntesi orgànica a partir del petroli: primer es separen els components (gasos, naftes, gasoli, fuel), després es fa un cracking de cada fracció, d’on s’obtenen molècules simples (hidrogen, metà, etilè, propilè, butadiè, benzè…), i després es recombinen adequadament formant molècules complexes, macromolècules o polímers, que no eren al petroli original però cadascuna de les seves unitats en deriven… Encara una altra analogia química: la continuitat entre les estructures macroscòpiques –la hiperfoto global- i les estructures microscòpiques o atòmico-moleculars, cada detall.

A la web de la revista Muy Interesante hi ha un enllaç a diverses hiperfotos. Potser la més espectacular és la de la Biblioteca de Babel, inspirada en el conte de Jorge Luís Borges, amb milers de llibres ordenats, i una mida de foto de fins a 31 m de llarg amb la resolució amb que és presa. La web d’imatges de l’artista és molt completa. Et pots anar acostant a l’interior de cada foto en diverses etapes, fins al límit de la resolució. Com els quadres de la galería online del Museo del Prado o d’altres museus, però amb més resolució –són fotos- i més ampliació.

Em fa pensar en Escher, en Gaudí… De fet, hi ha a l’exposició una foto de l’interior de la Sagrada Família tan atapeïda com les altres fotos. Però he comprovat que no hi ha fet cap manipulació a l’engròs. I és que l’interior d’aquest temple sembla un hiperespai, amb permís dels topòlegs.