Textos Introbables 7.09. ENTREVISTA PER A LA REVISTA DIGITAL INQUALITAS (2016)

Respostes a un qüestionari per a la revista InQualitas, per a directius d’empreses. Jo penso que no vaig pontificar gaire…

7.09-2016-entrevista-inqualitasBaixa

Textos Introbables 4.05 “LAS CUATRO ERRES” A LA VANGUARDIA (2008)

Breu columna sobre energia i medi ambient. Segueix sent vàlida.

4-05-las-cuatro-erresBaixa

2.10 EMULSIONES SOCIALES (2004)

Conferència força llarga, parcialment polèmica i que va ser força comentada. Avui ja no l’escriuria així, perquè al llarg dels anys ha empitjorat la perspectiva.

2-10-emulsiones-sociales-cedBaixa

Textos Introbables 2-9. QUÍMICA, NATURALMENT (2003)

El títol d’aquesta conferència del Dia de la Química 2003 l’he usat de forma recurrent en diferents versións, i me l’han copiat mil vegades. Cap problema. El text és en castellà per alguna de les autoritats que van assistir a l’acte.

2-09 Quimica, naturalmenteBaixa

Textos Introbables 2-3. LA REFORMA DELS PLANS D’ESTUDIS UNIVERSITARIS: AL CÉSAR ALLÒ QUE ÉS DEL CÉSAR (2000)

Aquest és un tema recurrent: tota generació de professors s’ha trobat amb els requeriments d’haver de renovar els plans d’estudis una, dues, tres o quatre vegades, i sempre és el mateix…

2-03 Al César el que és del CésarBaixa

El 9-N i la mantega

Emulsió d’oli en aigua . Les taques fosques són les gotetes d’oli. Font: Aguilera et al (1999) “Microstructural Principles of Food Processing and Engineering”

La mantega és una emulsió W-O. Això vol dir que la mantega és formada per petites gotetes d’aigua (W, de water) disperses al sí d’un greix (O, d’oil). Per fer mantega es necessita crema de llet, que és una emulsió de gotetes de greix disperses en una massa d’aigua amb lactosa, tot plegat una emulsió O-W. Si batem la crema de llet amb energia fent-hi introduir aire s’obté la nata muntada, que és una espuma. Però si evitem fer-hi entrar aire, a còpia de batre s’obté la mantega: hem fet una inversió de fases, és a dir, que d’una emulsió O-W hem passat a una altra W-O a còpia d’energia.

El que era fase contínua abans, l’aigua amb lactosa, és ara fase dispersa en forma de gotetes, i el que era fase dispersa abans, les gotetes de greix, són ara fase contínua. Ni les quantitats ni les propietats del greix i l’aigua no han canviat, simplement han permutat el seu paper en la barreja. I les propietats de tot plegat han canviat, perquè d’una substància clarament líquida hem passat a una substància clarament sòlida, i tot això sense canviar-ne les quantitats totals. És interessant constatar que no sempre la fase contínua és la majoritària. Poden haver-hi emulsions de gotetes d’oli en aigua -una maionesa- en que hi hagi molt més oli que aigua provinent de la clara i del rovell de l’ou, però la fase contínua és acuosa.

La fase contínua -l’aigua amb lactosa, en el cas de la crema de llet; el greix, en el cas de la mantega- permet la comunicació fàcil entre tots els punts de la fase, perquè tots són en contacte amb tots, formant la matriu de la substància. En canvi la fase dispersa -el greix, en el cas de la crema de llet; l’aigua, en el cas de la mantega- té gotetes separades, que no es comuniquen fàcilment entre elles.

És obvi que estem parlant del 9-N.

Passem de la química a la sociologia. La fase contínua és la que vertebra políticament la societat; la o les fases disperses -pot haver-n’hi més d’una- hi són, però no en són la matriu social. I al llarg dels darrers mesos/anys s’ha donat una “inversió de fases” paradigmàtica. S’ha canviat el llenguatge social, s’han canviat les expectatives de bona part de la població, ha anat calant majoritariament un missatge abans minoritari o no predominant.

Aquesta inversió de fases ja havia passat també en èpoques anteriors: durant el franquisme l’estructura antifranquista era dispersa i atomitzada, però s’anaven fent intents de coordinació, com l’Assemblea de Catalunya i altres, que van permetre que a la mort de Franco la inversió de fases fos fàcil: la matriu, la fase contínua, la que dóna visibilitat i modela el llenguatge social, va passar a ser la democràcia i els demòcrates, que van marcar l’estructura social, mentres que els antidemòcrates, franquistes i partits nostàlgics quedaven dispersos, poc visibles i sense influència social aparent.

Posteriorment, des de l’etapa Aznar, la fase contínua democràtica s’ha anat escindint en dues parts: la fase contínua de matriu espanyola basada en el PP i el PSOE es manté i segueix tenint estructures importants i centres de poder. Però alhora han anat apareixent elements dispersos que no combreguen amb la idea unitària i que titllen l’estructura de partits existent de corrupta i frenadora del progrés social. A Espanya és el fenomen Podemos, les plataformes d’indignats… A Catalunya trobem barrejats, però ben diferenciats, els grups antisistema, la CUP, els grups independentistes, diverses plataformes i moviments socials, etc. S’ha anat treballant amb iniciatives més o menys unitàries per coordinar aquests grups. Per exemple, Òmnium i l’ANC, amb l’ajut d’alguns partits, han vertebrat una nova “inversió de fases” per la que, a Catalunya, l’hegemonia comunicacional, la visibilitat i el discurs és dels independentistes, del dret a decidir i dels moviments socials. Són l’actual fase contínua social, la que vertebra i dóna el discurs dominant. Queden com a fase dispersa els partits espanyolistes, grupúsculs d’extrema dreta i la massa de ciutadans que no s’expressa políticament, per ara.

Recordem que no és la quantitat total de seguidors d’una idea el que determina l’hegemonia, sinó la capacitat d’imposar un discurs. I recordem també que en una inversió de fases com les descrites, les quantitats totals de components d’una fase i de l’altra es mantenen constants.

Poden tornar-se a invertir-se en el futur les fases? Dificilment. Potser la fase dispersa actual pot anar-se connectant i comunicant-se, incrementant els enllaços entre ells, i arribar a formar una nova fase contínua, sense que la fase contínua anterior existent deixi de ser contínua. Aquesta situació fisicoquímica no correspon als models W/O i O/W explicats abans, però també és ben factible: dues fases contínues interpenetrant-se, com si fossin una esponja en què la fase sòlida és contínua i els forats de l’esponja estan tots connectats entre ells. D’aquesta nova situació se’n diu un gel (no un gel de glaçó ni un gel de bany sinó un gel de gelatina). Un clara d’ou dur cuita n’és un exemple.

Les analogies entre química i societat s’acaben aviat, i no poden fer-se anar molt més enllà. Si t’agraden aquestes reflexions, potser et pot ser útil el text “Emulsions socials” [+] i els posts sobre la termodinàmica i la cinètica de la independència. Són quatre posts consecutius, i aquest és l’enllaç del primer [+].

LA CIÈNCIA CATALANA, LAPUTA?

The Annotated Gulliver’s Travels, amb notes d’Isaac Asimov.
Gulliver contempla l’illa voladora

Aquest títol és una mica contundent, i requereix una llarga explicació…

Jonathan Swift (Dublin 1667-1745) va escriure els Gulliver’s Travels el 1726, com a sàtira política contra els successius governs anglesos, contra els polítics i contra cadascuna de les elits de tot tipus de la seva societat anglesa, on va pertànyer Irlanda fins el 1939. Els Viatges de Gulliver han estat considerats un llibre per a nens perquè els dos primers viatges són al país de Lilliput, amb els nans, i a Brobdingnag, amb els gegants. Però gairebé mai es parla dels altres viatges: el darrer al país dels Houyhnhnms (on es troba amb uns personatges denominats Yahoo), i el tercer dels viatges, el que ens importa aquí. Allà visita el Japó (únic dels paísos reals que diu visitar), Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg… i Laputa.

En català i castellà aquest nom no és precisament bensonant, i gairebé sempre els traductors han evitat traduir-lo literalment. Les dues edicions en castellà que en tinc, una d’infantil i l’altra completa ho transcriuen per Lupata. A més. tinc una edició dels viatges de Gulliver en anglès, anotada per Isaac Asimov, i molt il·lustrada. És un llibre monumental, de 1980, de l’editorial Clarkson & Potters. Aquests llibres extensament anotats permeten entendre moltes de les coses que en una lectura simple se’t passen per alt. Tinc les diverses edicions de les Alícies anotades per Martin Gardner el 1960, 1990 i 2000 [+], [+], i [+]; i una edició anotada de The Wonderful Wizard of Oz, de Michael P. Hearn, de 1973.

Gulliver contempla l’illa voladora al llibre d’editorial Bruguera

El primer regne que visita Gulliver en el seu tercer viatge era dividit en dues parts: terra ferma (Balnibarbi, capital Lagado), i l’illa, denominada Laputa. Però l’illa era molt peculiar: era una illa volant circular, de grans dimensions, que es desplaçava a voluntat del rei cap a qualsevol direcció i a alçàries variables, gràcies a un sistema magnètic -impossible tècnicament- amb un element inventat, l’adamant, que aquí tradueixen sempre per diamant. Jules Verne va recuperar la idea d’una illa mòbil en la novel•la L’île à hélice (1895), però aquesta no vola sinó que flota a través del Pacífic.

Viajes de Gulliver, d’Editorial Bruguera

El que ens interessa aquí d’aquest capítol és la descripció que fa Swift dels laputans. Els descriu com gent preocupada només per la ciència bàsica, especialment l’astronomia i les matemàtiques, i per la música. Serveixen els menjars en formes geomètriques bàsiques com triangles, cilindres i paralelepípedes: en això es va anticipar a certs lunchs actuals on et donen canapés de triangles, cercles i paralelepípedes de salmó. Els laputans no donen importància als aspectes aplicats de les ciències, que desprecien, i per això viuen en cases mal fetes, i vesteixen descurats, sense aprofitar els seus coneixements per viure bé. Sembla que l’objectiu de Swift era satiritzar els savis membres de la Royal Society, la principal institució científica del seu temps, que s’havia fundat formalment el 1660 com a concreció de reunions anteriors de científics des de 1645. Tota la ciència britànica i alguns estrangers n’ha estat membres, com Boyle, Leibniz, Newton, Darwin, Franklin o Stephen Hawking.

En els seus comentaris, Asimov no pot estar-se de criticar la visió que té Swift sobre la inutilitat de la ciència i la necessitat de dedicar-se a estudis més pràctics i útils, i presenta com un disbarat de Swift la contraposició entre ciència bàsica i ciència aplicada, quan considera que aquesta darrera ha de basar-se ineludiblement en la primera, i per tant ambdues són imprescindibles. La sàtira de Swift, malgrat això, té un punt de contradictòria perquè després quan Gulliver visita la capital de la terra ferma, Lagado, entra a una acadèmia d’inventors, on es troba una colla de bojos amb propostes absurdes i ridícules, com l’aprofitament de teranyines de colors, màquines de fer llibres automàticament, ovelles sense llana, sistemes d’estovar el ferro, i altres disbarats… per l’estat de la tecnologia d’aquell temps.

Mapa del Japó (a l’oest) i de Laputa i Balnibarbi, a l’est.
Fes clic per ampliar.

Tenim, doncs, que Swift vol satiritzar els científics teòrics, i els fa viure a Laputa. Era conscient de que aquest nom, en castellà, volia dir the Whore, la prostituta? Asimov no ho descarta, i es basa en que Swift podia haver estat en contacte amb persones que coneixien el castellà. Per altra banda, uns anys abans Martí Luter havia tingut una gran discussió teològica amb uns oponents que li donaven arguments racionals quan ell hi oposava arguments basats en la fe, i els havia cridat: “The Great Whore, Reason“. Probablement Swift, sacerdot de l’esglèsia d’Irlanda, branca de l’església anglicana, no ignorava aquest episodi.

La pregunta inicial del títol ara es pot entendre: és la ciència catalana com a Laputa? És a dir, ciència teòrica, sense interés per l’aplicació i la transferència? O, pel contrari, està orientada cap a l’obtenció de patents, l’aplicació dels coneixements, la connexió amb les empreses i les institucions públiques i privades, …?

Les dades són ambigues i a vegades contradictòries.

De la dicotomia entre investigació bàsica potent i no ser capaç de transferirhoa les empreses, se’n parla des de fa molts anys, i no és un tema exclusiu de Catalunya i d’Espanya. Se’n diu la paradoxa europea. Consisteix en que els paísos de la UE tenen un paper de lideratge en producció científica, però no són prou capaços de convertir-ho en creació material de riquesa amb la mateixa intensitat. Això es pot mesurar comparant publicacions científiques i patents tramitades i explotades. El problema, doncs, seria d’una transferència de tecnologia deficient. També hi ha qui afirma que no existeix aquesta paradoxa, i que simplement Europa és feble tant en la producció científica com en el seu aprofitament, si es miren les dades amb prou detall. La discussió és oberta.

En tot cas, quines són les dades catalanes i espanyoles? L’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans, que gestiona en Llorenç Arguimbau, fa una ingent tasca de recopilació de dades i d’estudis, que posa a l’abast de tothom de forma sistemàtica [+] . Ens fixarem només en els titulars d’algunes de les entrades del darrer any 2014 fins a començament de setembre, per agafar una idea de per on van les coses.

1. En recerca científica som relativament bons: “Catalunya ocupa la quarta posició mundial en recerca científica de frontera” [+] ; “Dos rànquings bibliomètrics confirmen la bona qualitat de la recerca catalana” [+]

2. Però ara es patenta menys: “Patents internacionals: Catalunya perd una oportunitat d’acostar-se a Europa” [+]. En patents estem a xifres similars a les de fa una dècada. Segons les estadístiques d’Eurostat, “Catalunya sol•licita el doble de patents que Espanya però la meitat que la mitjana europea a l’European Patent Office (EPO)“.

3. Es fan menys empreses derivades del coneixement científic: “Empreses spin-off, la transferencia del coneixement científic s’estanca” [+]

4. …i “les empreses catalanes perden terreny en els projectes R&D&I del CDTI” [+]

5. Les empreses d’aquí innoven poc o molt poc. “No hi ha cap empresa dels territoris de llengua i cultura catalanes ni tampoc de l’Estat espanyol en els rànquings” [+] “L’estructura del finançament mostra el pes principal de les universitats i del sistema de salut, i l’escàs pes de la innovació” [+]

6. “Espanya és al lloc 17 d’Europa en innovació, i Catalunya és entre les regions d’innovació moderada“, quan haviem estat millor: [+]

7. “El 2013 s’han empitjorant les posicions“, segons l’informe COTEC [+].

8 Però, en relació amb Espanya, seguim millor: “Catalunya encapçala les estadistiques d’invencions tècniques a l’Estat Espanyol 2013” [+]

9. Molts estudis reiteren “la necessitat primordial d’impulsar la transferència per aprofitar el coneixement generat a les nostres universitats, que es considera útil i interessant“. [+]

El resum és fàcil de fer. Dins d’un marc europeu que no és el més eficient del món en transferència, Espanya està mal situada. Catalunya, una mica millor que Espanya, amb potencial científic i humà però no prou aprofitat, i en degradació. Pel que fa als investigadors catalans, són potencialment bons i amb capacitat per fer allò que se’ls proposi de fer, però sense que tinguin el marc prou adequat, ni els mitjans suficients. Hi ha relativament pocs nuclis o individus que es manifestin en contra de participar en projectes amb un explícit retorn cap a la societat, via empreses o organismes. Quan el marc ha canviat la major part d’investigadors s’hi han adaptat ràpidament: recordem els incentius a la publicació en revistes d’alt impacte, que es van demostrar un èxit en pocs anys i es va lograr l’objectiu desitjat. Els incentius per a la transferència no són prou potents, i caldria una potenciació explícita des dels governs per a assolir-ho, amb la complicitat i compromís de les empreses implicades. Això en alguns sectors ja s’ha aconseguit, però caldria estendre-ho a més sectors. Però no sembla que hi hagi el compromís del govern espanyol, ni en voluntat política ni en decisió econòmica, més aviat el contrari.

Veiem el got mig buit, força buit, i a més els darrers anys està esquerdat, i va perdent aigua. O, en el llenguatge del títol, els investigadors catalans majoritariament no volen ser a Laputa i han hagut de fer la Ramoneta els darrers deu anys buscant-se finançament. Potser que ja n’hi ha prou…

REFERÈNCIES

Bueno, David (ed.) Mans, Claudi (pròleg) (2013) “Ciencia i universitat a Catalunya. Projecció de futur“. Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona. Descarregable a http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07702

Swift, Jonathan (1958) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historias, editorial Bruguera, Barcelona. Adaptació de Ricardo Acedo Lobatón. Il•lustracions de Pedro Alferez González.

Swift, Jonathan (1982) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historia Universal de la Literatura, Ediciones Orbis i RBA, Barcelona. Traducció de Juan G. de Luaces.

Swift, Jonathan, Asimov, Isaac (ed. i notes) (1980) “The Annotated Gulliver’s Travels” Clarkson N. Potter, Inc. New York (EUA)

EL MODEL JORDI PUJOL I EL JORDI PUJOL MODEL.

Quan erem petits teniem un model, una idea de com funcionava això de rebre regals. “Els Reis porten regals el dia de Reis“. Com haviem arribat a aquest model? A partir del que ens havien dit, del que veiem a les botigues, de la carta, de la cavalcada de Reis… i de que el 6 de gener apareixien regals allà. Més grans, amb més vista, veiem que hi havia coses que no quadraven: com és que hi ha tantes cavalcades de Reis per tots els pobles? Són el mateixos Reis?… i es desmuntava el model Reis i es substituia pel model pares.

Tothom es fa models de la realitat,, de tota la realitat, i actua d’acord amb aquests models. “Aquella noia no em pot veure“, “la Terra atreu la poma i per això cau“, “als altres partits hi ha corruptes però al meu no“, i coses així. En tota aquesta discussió el terme model no vol dir el mateix que quan l’usen els pintors. En art, el model és la realitat. Aquí, el model és la representació de la realitat.

És a dir, distingim la realitat, que no coneixem realment en tota la seva magnitud, i els models que ens fem de la realitat, que són simplificacions. Aquestes simplificacions les fem amb les evidències que veiem, amb els preconceptes que tenim, amb hipòtesis que ens han valgut en casos anteriors, amb el que ens diuen altres…

Aquests models ens han de ser útils, han de ser capaços de predir el futur. Si jo deixo anar el ratolí de l’ordinador, caurà a terra per la gravetat. Ho faig i efectivament cau; el model gravetat funciona. Per acostar-me a aquella noia que no em pot veure haig de intentar alguna cosa que sé que li agradarà, independentment de qui ho faci, com portar-li un manga. Podem repartir càrrecs al meu partit basant-nos en la confiança i sense excessius controls perquè sé que ningú ficarà mà a la caixa.

Un esquema de relació entre la realitat i els models

I després comprovem si les prediccions que hem fet i els resultats dels experiments s’adequen o no. Si li caus millor a la noia vol dir que el teu model noia-a-qui-els-mangas-la-canvien és correcte. I si al cap d’un temps algú del teu partit és processat per corrupció, vol dir que el teu model partit-sense-corruptes no és prou bo.

Agafem el cas Jordi Pujol i apliquem-hi aquests conceptes anteriors. De la realitat de la persona només en coneixem el que en veiem. Com més a prop hi estiguis més imagines conèixer-ne. De la lectura dels seus llibres, de les actuacions polítiques, dels discursos, te’n fas un model. JP-patriota-català-de primera-fila; o JP-que-s’embolica-amb-la-bandera-per-amagar-la-cartera, o JP-separatista-victimista-més-perillós-que-ETA. Cada nova acció, cada nova actuació, dóna algunes dades que rapidament són processades per tal que et reforci el teu model precedent. Si un fill és descobert amb tripijocs financers o pitjor, per a uns és l’evidència de la corruptela familiar, i per a altres és l’evidència de que amb tanta feina per Catalunya no ha tingut temps d’educar-los i se li han anat de les mans. Si fa uns mesos JP deia que ara havia de ser partidari de la independència, per a uns és, com sempre, el patriota, i per a altres és que per fi s’ha tret la màscara d’autonomista i surt el veritable JP.

Ara JP acaba d’escriure una carta en que es fa responsable de no haver aflorat una herència, ha pagat les multes i ha dimitit de càrrecs. Per a uns, és la darrera lliçó davant d’una situació molt delicada que no podem jutjar si no en sabem els detalls. Per a altres, a veure quant falta perquè vagin sortint tota la resta d’irregularitats i de delictes, i la justícia ja tarda. Per a uns tercers, amb JP s’han tret la careta tots els nacionalistes i independentistes, que han muntat una societat més corrupta i opaca que Espanya per a munyir-la mentres puguin.

Cadascú de nosaltres s’haurà de fer ara un nou model JP. Per fer-lo correctament, caldrà que en aquest model s’hi integrin totes les realitats anteriors i els tripijocs actuals. I, evidentment -no podem fer altra cosa- hi posarem els preconceptes i hipòtesis pròpies, que ens donaran també diversos models JP, com abans. JP-abrumat-per-la-situació-no desitjada-perdonem-lo-i-que-se’n-vagi, JP-la-punta-de-l’iceberg-i-aviat-tots-a-la-presó, JP-ha-enfonsat-el-sobiranisme-qui-ens-ho-havia-de-dir-que-seria-tan-fàcil.

Conceptes que has d’haver après d’aquest post:
a) la realitat no es coneix mai completa. Ni la realitat física ni la humana.
b) ens fem models de la realitat amb les nostres ulleres i “todo es según el color del cristal con que se mira“.
c) els models de la realitat ens permeten predir el futur. I la bondat de les prediccions ens reforçaran el model, i el fracàs de les prediccions ens faran canviar o modificar el model. A vegades forcem els models fins a límits insospitats per incorporar-hi actuacions insospitades i evitar haver de canviar el model.
d) gairebé mai el resultat de les prediccions fa canviar els preconceptes, esbiaixaments o hipòtesis de partida amb les que analitzem la realitat.

Jo ho resumiria així: el model JP va ser útil a molta gent… però sembla que no era el real JP.

Si vols saber-ne més:
“La vaca esfèrica“, Rubes Editorial, Barcelona 2008. Capítol 1 “Models“.
“Paràbola de les columnes de merda” en aquest blog [+]

EL PRESTIGE. UNA OPINIÓ CONTRACORRENT

Darrer recorregut del Prestige. Font: Viquipèdia

Sóc conscient que amb aquest post puc guanyar-me enemistats i incomprensions. Però penso que quan hom publica, ha de donar opinió sobre temes actuals. I aquests dies s’ha tornat a parlar molt del Prestige, per la conclusió del judici.

Són previsibles totes les catàstrofes? No totes i no sempre. La història està plena de situacion de lluita de l’ésser humà contra la gran catàstrofe. Terratrèmols -San Francisco-, erupcions -Pompeia-, tsunamis -Indonèsia-, i molts altres. Com s’hi pot lluitar? Allunyant-se del lloc on històricament hi ha hagut ja algun desastre: són les evacuacions, temporals o permanents; intentant preveure la magnitud de la catàstrofe i dissenyant barreres artificials per impedir-ne els resultats catastròfics: construccions sismoresistents, o dics i esculleres artificials antitsunami; i, més a llarg termini, intentant atacar les causes dels fenòmens catastròfics: intentar frenar en el possible l’escalfament globlal del planeta, generador de desastres climàtics imprevisibles, per la via de reduir el consum de combustibles fòssils.

El trencament d’un vaixell vell ple de fuel no és, òbviament, una catàstrofe natural. Però, en certs aspectes, hi té una similitud. No podem allunyar-nos del desastre; podem construir barreres per frenar-lo, i podem atacar les causes del desastre. Però el tema que m’ocupa i preocupa és el de les responsabilitats legals.

Des del 14-11-2013 els diaris van plens comentant la sentència en la que els jutges conclouen que no es pot atribuir responsabilitats a cap dels acusats, que havien quedat reduits a tres: el capità, el cap de màquines i l’exdirector general de la Marina Mercant. Era força evident que acabaria així el judici, i, sense haver vist més que el que diuen els mitjans de comunicació, hi estic d’acord. I per què era evident? Perquè es jutgen responsabilitats penals sobre el trencament d’un vaixell. El que va passar després en va ser conseqüència, però no és el tema del judici.

Tot l’episodi està, al meu entendre, molt ben explicat a la Viquipèdia [+] i, amb més detall, a la Wikipedia [+].

¿Va tenir el govern espanyol alguna responsabilitat directa sobre l’accident? Jo penso que evidentment que no. Era un vaixell que circulava per una ruta per on podia circular, carregat amb una matèria legal, i que havia passat les revisions. Es pot preveure si un vaixell es trencarà? Un vaixell no té data de caducitat, com no hi ha una edat a partir de la que una persona ha de deixar de conduir. Les revisions són les que determinen si un vaixell pot navegar. El vaixell, que estava en molt mal estat, havia estat reparat moltes vegades i feia el seu darrer viatge. Havia passat la certificació de les reparacions que va fer l’empresa ABS, de forma molt poc rigorosa segons totes les evidències, com s’ha sabut després. Però en aquell moment no se sabia, o no s’hi podia fer res. La responsabilitat que sembla que hi tenen els certificadors no ha estat jutjada.

Un cop començat l’accident, quina era la millor opció? Si hi hagués hagut un port-refugi disponible, no hi havia dubte de què fer: portar el vaixell allà. Però no hi havia port-refugi. Es podia decidir sacrificar una ria sencera, per deixar que el vaixell s’enfonsés allà, però, qui pren aquesta decisió?

Lector, imagina que has de prendre tu la decisió. ¿A Catalunya hi ha d’haver un port-refugi? On: Barcelona, Tarragona, Palamós…? Ets capaç de definir-te? Potser s’hauria hagut de decidir un port-refugi abans, però deu anys després segueix sense haver-se decidit un port refugi, i hi ha hagut dos governs de signe polític diferent. Si ara hi hagués un nou accident, seria responsabilitat -penal- dels governs anterior i actual?

Inicialment es va dubtar de què fer, i el vaixell va donar algunes voltes enfront de les costes gallegues abans de que se’l remolqués mar endins. Pel mig, discussions entre el capità, que volia ancorar el vaixell per salvar la càrrega (11 milions d’euros) i les autoritats marítimes, que volien allunyar el vaixell. La desobediència del capità és precisament l’origen de la sentència de desobediència que ha acabat rebent. Les indecisions i la tardana presa de decisions -dos dies- potser haurien pogut ser una base per a buscar més responsabilitats penals i no només polítiques, però els jutges no ho van considerar així. L’opció d’enviar el vaixell mar endins era la menys arriscada, si es compara amb altres opcions, com era transvassar la càrrega a un altre vaixell (que no era allà, i hi havia temporal); o bombardejar el vaixell per tal que s’enfonsés ràpidament.

Jo, que no sóc tècnic de marina, hauria pres la mateixa decisió que es va prendre: “Portin el vaixell el més lluny possible inmediatament“. Així s’assegurava que els possibles efectes arribéssin més diluits. Les autoritats portugueses van fer el mateix i va posar una fragata al límit de les seves aigües territorials per evitar que hi entrés el vaixell remolcat.

I els famosos filets de plastilina?

Els filaments de plastilina. Font: Cedre (veure referència completa a l’article citat al text)

Diguem d’entrada que aquesta frase de Rajoy no va contribuir a fer més gran l’accident -el vaixell ja era enfonsat- sinó que perseguia tranquil•litzar l’opinió pública. Amb el temps hem vist que es va tractar d’un error de comunicació basat en un mal pronòstic tècnic del que havia de passar.

Vaig escriure un article anys després de l’accident, on intento explicar els aspectes tècnics del què va passar, i sobre tot, els errors que van cometre els experts que van assessorar als polítics en aquell moment [+]. Els experts -en conec alguns- no eren prou experts, i no coneixien el comportament del fuel a la temperatura i la pressió de la fossa on va anar a parar. Només es coneixia que el vaixell era ple de fuel pesat, que solidifica a la temperatura a la que estava l’aigua de mar, i per això van predir que el fuel quedaria al fons del mar “como un adoquín“. Després van constatar que no solidificava, perquè havien interpretat malament els resultats d’unes anàlisis que havien fet, i a més, que es refredaria molt més lentament del que havien imaginat. I això va passar perquè el concepte de solidificar no és del tot vàlid en aquestes substàncies pastoses.

Els tècnics poc experts poden ser responsables d’una predicció errònia, però el vaixell s’enfonsava igual, amb predicció errònia o no. El govern intentava tranquilitzar a l’opinió pública, però això no és delicte, perquè no mentia conscientment.

Una altra questió és la gestió que es va fer del galipot -el chapapote-, les relacions entre els polítics i els del moviment Nunca Mais, etc. En això no hi entro, però no és motiu de judici penal. Tampoc entro en les mesures de neteja, els aspectes ecològics, la regeneració posterior, etc. Es va encarregar al CSIC la creació d’un comitè d’esperts que va ser molt criticat per Nunca Mais, que els va atribuir connivència amb el govern. Acusacions falses segons totes les evidències. Com ja vaig comentar [+], tinc la documentació d’una sessió força lamentable al Col·legi de Periodistes de Catalunya en que Rolf Tarrach, en aquell moment president del CSIC, rebia crítiques indocumentades dels representants de Nunca Mais, imbuïts de la possessió de la veritat… Vaig sentir vergonya aliena, però la imatge d’un govern corrupte i científics pilotes avalant-lo és la que va quedar a molta gent. Amb aquests comentaris no estic defensant les conclusions de la comissió d’experts. De fet, van fer propostes per treure el fuel residual que no van ser aprovades i es va optar per la proposta de REPSOL, que es va demostrar un èxit.

El meu resum de tot plegat és senzill. Es va tractar d’una catàstrofe de la que el govern espanyol era innocent. La gestió que va fer de l’accident va ser, al meu entendre, la menys dolenta en la situació d’incertesa que hi havia. I les prediccions de les conseqüències, que es van demostrar errònies, es van fer de bona fe i amb ignorància no culpable.

Hi ha responsables impunes, de tot plegat? Probablement. Els armadors del vaixell, que feien circular un vaixell mort; els certificadors de la revisió tècnica, que sembla que es va fer de forma poc rigorosa; i les lleis marítimes que permeten l’increïble caos de banderes de conveniència, matriculacions en paradisos nàutics, etc.

Solucions? Canvis legislatius a nivell mundial. Prohibir els petroliers monocasc. Definició d’un port refugi a les costes gallegues. Assegurament de la qualitat de les revisions que es facin als vaixells. Una major qualitat de la comunicació per part de les autoritats polítiques, que doni a la població una confiança superior en els seus dirigents. Una major comprensió dels fenòmens físics i químics i del concepte de risc per part de la població, que deixaria de creure que els polítics poden i han de resoldre-ho tot. I uns polítics de més qualitat democràtica, que no agafin les desgràcies i catàstrofes com a arma amb la que atacar l’adversari, que interpreten com a l’enemic.

Sóc pessimista pel que fa a tots els punts. En la propera crisi, que esperem que tardi, passarà exactament el mateix.

Ja t’havia pronosticat al començament que no estaries d’acord amb l’article.

MOLES, SALES, VALENCIA

El fet que el títol estigui en majúscules pot fer pensar a algun lector que aquest post va de química, però que he posat el títol en castellà. I no, no va de química sinó de químic. Del químic Enric Moles i Ormella, que no havia rebut mai una distinció a Catalunya, malgrat que la seva figura és força coneguda a Espanya i hi ha moltes biografies en paper o virtuals [+] [+] [+]

Enric Moles i Ormella

A la tarda del 28 d’octubre de 2013 s’ha procedit a la inauguració d’una placa a la memòria del químic Enric Moles i Ormella (Barcelona 1883 – Madrid 1953), a la casa on va néixer, al carrer Salvador Aulèstia i Pijoan 25 del barri de Gràcia de Barcelona.

Moles ha estat un d’aquells casos de científics malaguanyats per la guerra civil espanyola. Els seus pares van instal•lar-se a Barcelona el 1870 procedent el pare d’Andorra i del poblet de la Farga d’en Moles; i la mare, de Balaguer. Enric Moles va tenir cinc germans, tots amb inquietuts polítiques, professionals o literàries. Va viure la seva primera infància veient com Antoni Gaudí edificava la casa Vicens de l’actual carrer de les Carolines, a tocar de casa seva. En morir els pares als seus quinze anys, va seguir un temps la vida bohèmia, pintà i es feu amic de Rusiñol i de Ramon Casas. Després cursà el batxillerat a Gràcia i es matriculà de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, on es graduà el 1905. El 1906 ja era doctor en Farmàcia per Madrid -únic lloc on es podia obtenir el títol- , i el 1908 va aconseguir de la Junta para la Ampliación de Estudios (JAE) una beca per anar a estudiar a l’estranger.

Va anar a Munic, Leipzig, Zuric i Ginebra, amb notables professors. Allà va apassionar-se per la recerca i el 1916 va obtenir el doctorat en ciències físiques per una tesi sobre la determinació del pes atòmic del brom. El 1917 va tornar a Espanya i es va aposentar a Madrid, a un laboratori de la JAE, on va obtenir un tercer doctorat, en ciències químiques, sobre el pes atòmic del fluor. El 1927 va accedir a catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat Complutense, on va fer una considerable renovació dels plans d’estudis i implantà la tessina de llicenciatura. Creà un modern laboratori de recerca, ocupà càrrecs en comissions ministerials, impulsà la Universidad Internacional de Santander, congressos internacionals…

En esclatar la guerra civil passa a director de l’Instituto Nacional de Física y Química, es va desplaçar amb el govern de la República de Madrid a València i Barcelona. El 1939 s’exilià, i pogué arribar a Paris on mantingué l’activitat científica. Rebutjà propostes d’anar a universitats europees i americanes, i, víctima d’un engany de les autoritats franquistes, tornà a Espanya el 1941 on fou detingut, empresonat i condemnat a 30 anys, després de paròdies de judicis. El 1943 fou posat en llibertat condicional per haver complert 60 anys, i no va ser fins 1950 que el van indultar. Va perdre tots els seus càrrecs, i va poder entrar a treballar a l’Instituto de Biología y Sueroterapia fins a la seva mort. Va tenir molts reconeixements internacionals per la seva vàlua científica en el camp de la determinació de pesos atòmics dels elements.

Placa al carrer Salvador Aulèstia i Pijoan 25 de Barcelona. Fes clic per ampliar.

I els Sales i Valencia del títol? Joaquim Sales, catedràtic emèrit de Química Inorgànica de la Universitat de Barcelona, i Gregori Valencia, investigador científic de l’IQAC-CSIC de Barcelona, junt amb Agustí Nieto-Galán catedràtic d’Història de la Ciència de la UAB, han coordinat tots els actes per la instal•lació de la placa, contactar amb la família d’Enric Moles, residents a Saragossa, convèncer els responsables de la Memòria Històrica, del districte de Gràcia, de l’Ajuntament de Barcelona, les societats químiques catalanes…

Sales ha publicat el magnífic llibre “La Química a la Universitat de Barcelona” (Barcelona 2011, Servei de Publicacions i Edicions de la UB), i ha col•laborat en la traducció i edició d’obres històriques de química. València ha tingut molt interés en recordar personatges i mestres de la química de casa nostra, organitzant actes, webs i publicacions en el seu record,. Alguns exemples: Juan José Garcia Domínguez (1940-1984), Pere Miró (1927-2013), i ara Moles.

El resultat ha estat un èxit. Un nombrós públic ha assistit a l’acte, amb discursos d’autoritats, organitzadors i familiars, una actuació musical i una copa. El Taller d’Història de Gràcia ha publicat en la seva revista trimestral Camèlies (el número 34) un quasi-monogràfic amb un complet article sobre Moles, redactat per Sales i Nieto-Galán. Bona part de la informació d’aquest post ha estat extreta d’aquesta font.

Ha estat un pas més en la recuperació de la memoria de figures d’importants científics i científiques que no tenim a la memòria per la nefasta política d’ignorar la nostra pròpia història, i per la nostra baixíssima autoestima, activitat en la que som els reis.

Grup d’autoritats. D’esquerra a dreta: Gregori València, promotor de l’acte; Daniel Giralt-Miracle, del Consell de la Cultura de Barcelona, i de la Memòria Democràtica; Agustí Nieto Galán, promotor de l’acte; Isabel Ribas, regidora de Barcelona i presidenta del Consell Municipal del districte de Gràcia; Eugeni Rodoreda, regidor del districte de Gràcia; Francina Vila, Regidora de Barcelona i vocal de l’Institut de Cultura de Barcelona; Beatriz Moles, néta d’Enric Moles; Joaquim Sales, promotor de l’acte; N.N., Taller d’Història de Gràcia; N.N., propietària de la vivenda. Fes clic per ampliar