CUESTIONES -NO TAN TRIVIALES- DEL DESCONFINAMIENTO. 2 (13-5-20)

Cuestión 3

Tengo una caja con 100 calcetines, 50 verdes y 50 rojos. ¿Cuántos calcetines tengo que tomar a oscuras para asegurar que tengo un par de calcetines iguales (rojo o verde, es igual)?  Tengo también una caja con 100 guantes, 50 de la mano derecha y 50 de la mano izquierda. ¿Cuántos guantes tengo que tomar a oscuras (sin hacer comprobaciones por el tacto) para asegurar que tengo un par de guantes completo? Si la respuesta es diferente de la de la pregunta anterior, habría que  justificar con precisión la diferencia.

 

Cuestión 4

Se dice que la única obra humana que se ve desde el espacio es la muralla china. Criticar la afirmación.

***************

 RESPUESTAS A CUESTIONES.1  (12-5-20)

Cuestión  1

¿Qué fue primero, el huevo o la gallina?

Respuesta 1

El huevo.

Como todo el mundo sabe, primero fue el huevo, pero no era de gallina. Se supone que era un huevo de dinosaurio, de las especies Archaeopteryx o de Anchiornis, que tenían pico y plumas como las gallinas.

Fuente: pregunta popular, y respuesta de los años 70 también popular.

 

Cuestión   2

En Cataluña hay una comarca denominada la Conca de Barberà, en las comarcas desconfinadas (en fase 1) de Tarragona. Conca significa cuenca. Uno de los municipios de la Conca de Barberà se denomina Barberà de la Conca.

La  cuestión es simple: ¿Qué fue primero, la Conca de Barberà o Barberà de la Conca?

Mi respuesta es Barberà de la Conca.

La cuenca del río Francolí y su afluente Anguera  definen la parte central de una cuenca fluvial. En un punto estratégico se construyó el castillo de Barberà, que fue templario. A su alrededor creció la población de Barberà, denominada Barberà de la Conca para distinguirla de otros municipios denominados Barberà, como Barberà del Vallès. En el momento de definir las comarcas (1936) se optó por denomina lacomarca como la Conca de Barberà, por la importancia de este municipio, si bien la capital es Montblanc. Así se distingue de otras cuencas catalanas, como la Conca de Tremp o la Conca d’Òdena, subcomarcas del Pallars Jussà y de l’Anoia, respectivamente..

Fuente: propia.

 

Comentarios de lectores

A la cuestión 1.  E. cita Villalar de los comuneros y los Comuneros de Villalar, “en que está bastante claro que primero fue la gallina…” En este caso los Comuneros -Padilla, Bravo, Maldonado y sus seguidores- fueron primero. Batalla entre dos ideas, probablemente ambas legítimas: la modernidad de Carlos V, y la voluntad  popular comunera.

A la cuestión 2. T.P. aporta que el Camino de la Plata, la ruta desde Sevilla a Santiago, es una redundancia : “tengo entendido que aquí plata no es el metal sino un término para referirse a camino. Sería como decir Camino del camino“. Encuentro en una web oficial de la Vía de la Plata o Camino de la Plata lo siguiente: “El término “Vía de la Plata” no tiene que ver con la explotación o comercio de este metal precioso, sino que procede del árabe Bal’latta, que es la palabra con la que los musulmanes designaron aquella amplia vía pública empedrada y de sólido trazado por la que se encaminaban al norte cristiano”. Coincide con lo aportado por T.P.

Por mi parte, en la línea del comentario anterior, recuerdo que en occitano-aranés, Aran significa Valle. Por tanto, Val d’Aran, Valle de Aran o Val d’aran son todos redundantes, para indicar Valle del Valle. En cambio Camilo José Cela en su “Viaje al Pirineo de Lérida“, de 1965 (Austral-Destino), sin negar la opción anterior, se hace eco de que Aran podría venir también del vasco aran, arbusto parecido al endrino o ciruelo silvestre. Vall d’Aran sería, según esta interpretación, “Valle del Ciruelo Silvestre, que es casi hablar en japonés”.

Ous de dinosauri / Huevos de dinosaurio

CAT: Publicat a Divulcat [+]

ESP: Publicado en SciLogs [+]

L’EXAMEN FINAL DE CURS. METROS I METRES

Actualitzat el 28 de novembre de 2016

Un tren de 1924

Aquest curs el tema monogràfic de l’examen serà el metro de la xarxa de TMB. No hi inclourem els de FGC (actuals línies L6, L7 i L8) ni els de RENFE. Les respostes són al final.

1. Al Bon Pastor hi ha una bifurcació de les línies L9 i L10. Abans hi havia hagut una altra estació amb bifurcació. Quina?
a) Correus
b) Fontana
c) Aragó
d) Fernando

2. Quants metres fa la xarxa de metro? Els llocs on coïncideixen dues línies (L9 i L10) es compten una sola vegada.
a) De 60000 a 80000
b) de 80000 a 100000
c) De 100000 a 120000
d) De 120000 a 150000

3. Quina és l’estació més profunda, comptat des del nivell del terra?
a) Llefià
b) El Coll – La Teixonera
c) Singuerlín
d) Vallcarca

4. Quans trens circulen en una hora punta al metro?
a) 87
b) 98
c) 127
d) 157

5. Quina és l’estació amb més boques de sortida?
a) Urquinaona
b) Passeig de Gràcia
c) Diagonal
d) Catalunya

6. A quina línia i entre quines estacions hi ha un salt de moltó en la mateixa línia?
a) L3 entre Les Corts i Maria Cristina
b) L2 entre Sagrada Família i Monumental
c) L10 entre Singuerlín i Can Zam
d) L1 entre Bellvitge i Hospital de Bellvitge

7. Quina línia té l’amplada de via més gran?
a) L1
b) L3
c) L4
d) L5

8. Quina línia té una sola via en algun tram?
a) Cap
b) L11
c) L9
d) L10

9. Quantes línies van amb metro sense conductor?
a) 1
b) 2
c) 3
d) Cap

10. Quants municipis tenen metro de TMB?
a) 6
b) 7
c) 8
d) 9

11. Hi ha alguna estació amb sortides a més d’un municipi?
a) No
b) La d’Artigues-Sant Adrià a la L2
c) La de Can Vidalet a la L5
d) b) i c)

12. Quantes línies de metro creuen el Llobregat ?
a) Cap
b) 1
c) 2
d) 3

13. Quantes línies de metro creuen el Besòs?
a) 1
b) 2
c) 3
d) 4

14. Quantes estacions fantasma hi ha al metro?
a) 3
b) 4
c) 5
d) 6

15. Quantes estacions tenen la paraula “hospital” al nom?
a) 2
b) 3
c) 4
d) 5

16. Quantes parelles d’estacions comparteixen un tros de nom, no comptant el terme “hospital”?
a) 3
b) 4
c) 5
d) 6

17. A quina velocitat comercial va el metro? (velocitat mitjana, comptant parades)
a) 15 a 20 km/h
b) 20-25 km/h
c) 25-30 km/h
d) 30-35 km/h

18. Quina és l’estació del metro situada més al nord?
a) Ciutat Meridiana
b) Can Cuiàs
c) Singuerlín
d) Can Zam

19. Quina és l’estació de metro situada més al sud?
a) Aeroport T1
b) Cornellà Centre
c) Hospital de Bellvitge
d) Aeroport T2

20. Pregunta autoalusiva. Quantes preguntes té aquest test?
a) 18
b) 19
c) Cap de les anteriors
d) Cap de les anteriors

Construcció del Gran Metro (actual L4) a les Rambles, 1923.

Respostes

1. c) Aragó, on es bifurcava la línia de Correus (actual L3) i la de Fernando (L4).

2. d) La xarxa de metro fa actualment 122000 m, sense comptar les línies de FGC.

3. b) El Coll-La Teixonera és a 74 m de profunditat.

4. d) Són els que circulen en hora punta. N’hi ha més a les cotxeres.

5. d) L’estació de Catalunya té 9 boques, 6 si descomptem les 3 del tren de Sarrià i Sabadell

6. b) A la L2 els trens entre Paral•lel i Monumental circulen com a Madrid o Londres, per l’esquerra. A partir de Sagrada Família i fins a Badalona-Pompeu Fabra van per la dreta. Entre les dues estacions una via passa per sobre de l’altra, en la disposició denominada salt de moltó.

7. a). La L1 té un ample de 1674 mm (ample ferroviari ibèric). La resta, de 1435 mm (ample ferroviari estàndard o europeu). El carrilet del Baix Llobregat, de 1000 mm (ample ferroviari mètric)

8. b) Majoritàriament és via única, excepte a les estacions de Torre Baró i Vallbona.

9. c) L9 (nord i sud), L10 i L11

10. d) Barcelona (totes les línies), Sant Adrià del Besòs (L2), Badalona (L2, L10), Santa Coloma de Gramenet (L1, L9), L’Hospitalet de Llobregat (L1, L5), Esplugues de Llobregat (L5), Cornellà de Llobregat (L5), el Prat de Llobregat (L9 sud) i Montcada i Reixac (L11)

11. a) L’entrada de l’estació d’Artigues-Sant Adrià és a Badalona per pocs metres. La de Can Vidalet té només entrades a Esplugues de Llobregat, però l’estació s’estén entre Esplugues i l’Hospitalet.

12.b) La Línia L9 sud, a més del carrilet del Baix Llobregat, la RENFE i l’AVE

13.d) L1, L2, L9 i L10. Aquestes darreres ja s’han bifurcat poc abans.

14. d) Banc (L4), entre Urquinaona i Jaume I. Bordeta (L1), entre Pl. de Sants i Bordeta-Cotxeres. Bordeta-Cotxeres (L1), substituida per Santa Eulàlia. Correus (L4) entre Jaume I i Barceloneta. Gaudí (L5) entre Sant Pau-Dos de Maig i Sagrada Família. Totes es poden veure mirant per les finestres, si saps on són. A la línia L9 sud hi ha tres estacions encara sense obertura comercial.

15. b) Hospital de Bellvitge, Hospital Clínic i Guinardó-Hospital de Sant Pau.

16. d) Hospital de Bellvitge i Bellvitge; Guinardó-Hospital de Sant Pau i Sant Pau-Dos de Maig; Plaça de Sants i Sants-Estació; Aeroport T1 i Aeroport T2 (L9 sud); Europa i Europa-Fira (L9 sud); i Plaça de Catalunya (L9 sud, al Prat de Llobregat, encara no en funcionament) i Catalunya (L1, L3 a Barcelona)

17. c). Totes les línies circulen en aquest interval de velocitats, excepte L10 (va una mica més ràpida) i L11 (va una mica més lenta)

18. b) Per poc. Can Cuiàs és a 41º27’47″N, i la següent és Ciutat Meridiana a només 8″ menys (uns 250 m).

19. a) Aeroport T1 que és a 41° 17′ 18.1″ N. Abans d’inaugurar la línia L9 sud era Hospital de Bellvitge, a 41ª20’36″N

20. c) La resposta d) no és correcta perquè la c) ja ho és.

Molta d’aquesta informació -però no tota- es pot trobar per la xarxa, i especialment a la Viquipèdia [+]

L’estació fantasma de Correus, en ús fins 1972.

Evolució de les línies de metro de Barcelona (video de 4 min en castellà): https://www.youtube.com/watch?v=HuQa79mPaNU

UNA EXPOSICIÓ GLOCAL: “CIÈNCIA VISCUDA”

Portada del fulletó de l’exposició. Un simulador d’ull humà de començament del segle XIX. Fes clic per ampliar.

Cap als 90 es va posar de moda el terme glocal [+] per referir-se a aquells conceptes que, procedents d’una realitat arrelada a un punt concret del territori, et portaven a una actuació o una reflexió sobre conceptes universals, que trascendien molt més enllà de l’àmbit original.

L’exposició “Ciència viscuda” és una exposició glocal. Res de més local que exposar un centenar o més d’objectes conservats en unes quantes escoles públiques i privades del municipi, objectes que formaven – i alguns, formen encara- part dels equips per a l’ensenyament de les ciències experimentals. Són aparells que han estat conservats i, en alguns casos restaurats, per professors i per alumnes que coneixen el valor del patrimoni en tots els seus aspectes. Però aquests objectes locals et porten a una reflexió global.

L’equip bàsic generador de l’exposició “Ciència viscuda” ha estat Vàngelis Villar com a comissari, i Mercè Calpé, Anna Mª Plarromaní i Tura Puigvert en el disseny del projecte, documentació i direcció científica. Han fet una tasca excel•lent, no només de cerca d’objectes, recopilació d’informació i documentació sobre les escoles participants, sino sobre el context en que es desenvolupava la docència des del segle XVIII fins a l’actualitat.

I aquest és l’aspecte universal de l’exposició. Siguis d’on siguis, els conceptes científics s’han explicat -al menys durant dos-cents cinquanta anys- de forma similar, i amb utillatges i equips similars. La prova és que molts dels equips mostrats a l’exposició són d’alta qualitat i adquirits a França, Alemanya o el Regne Unit: eren els mateixos o similars instruments que feien servir als centres d’ensenyament d’aquells paísos. I és possible -o probable, depèn de l’edat que tinguis- que aquesta història local sigui també la teva, encara que siguis d’una altra localitat.

L’exposició té sis àmbits, cadascun il•lustrat amb equips experimentals adients, i amb una breu referència a la història de les escoles participants, història que permet comprendre l’evolució política del país -en aquest cas, Espanya- i les diverses influències ideològiques en el plantejament del què ha de ser l’educació en ciències. Llegint els títols i cadascun dels subtítols dels àmbits és fàcil veure’n l’evolució:

1. Ensenyament científic arran de les activitats professionals. L’ensenyament anterior al segle XIX.
2. Època de gabinets i col•leccions. L’ensenyament al segle XIX.
3. Temps de renovació pedagògica i ciències per a la vida. L’ensenyament al segle XX, les primeres dècades.
4. Experiències magistrals al laboratori. L’ensenyament al segle XX, la postguerra i el franquisme.
5. Pràctiques al laboratori en grup. L’ensenyament al segle XX, període democràtic.
6. Fent camí cap a nous models educatius.

A les fots, uns quants objectes de l’exposició. Fes clic per ampliar-les i veure’n la seqüència de diapositives.

L’exposició és una interpel•lació directa a tothom que és a prop de material com el citat, sigui instituts i centres amb una mica d’història, facultats científiques amb solera, laboratoris municipals històrics, o indústries amb història. El punt bàsic és assumir que el patrimoni no és només l’arquitectònic o el natural. Això les colònies tèxtils o les mines ho han entès perfectament, i les visites museografiades al llarg del Llobregat són ara possibles i molt ben estructurades. Encara recordo el malaguanyat company Carles Parejo quan m’explicava els seus esforços per tal que li deixéssin simplement fotografiar les instal•lacions de la Cros a Badalona quan la derruien. Simplement fotografiar-la, no conservar una cambra de plom de les de fer sulfúric, aquí no tenim tants diners com a la conca del Ruhr. Però ni fotos no li van deixar fer.

Història de l’ensenyament de les ciències experimentals, història del país, històries personals de cadascun dels que miren la mostra. No puc negar que em va frapar veure a l’exposició el laboratori Torres Quevedo de l’empresa ENOSA, un armari -un metre cúbic, més o menys- farcit d’equips instrumentals que permetien i permeten fer demostraacions de física clàssica: mecànica, electricitat, magnetisme i òptica. Al meu centre de batxillerat el van comprar cap a l’any 1960 -àmbit 3, com veieu- i l’hermano que ens va fer algunes demostracions -massa poques- gairebé s’agenollava reverentment davant de l’equip abans d’obrir-ne les portes i treure’n algun dels tresors. Llàstima que erem massa alumnes, no sabiem què anava a fer i no atrapavem gairebé res del que pasava allà. Sí, un petit cotxet accelerava arrossegat per un cordill unit a un pes que queia des de la taula al terra. I això permetia calcular la constant gravitatòria g potser. Però només veiem amb gran satisfacció que el cotxet s’estrellava contra la fusta al cap d’uns segons de còrrer esperitat per la taula… La reverència i la unció amb que aquell trasto era tractat ens donava una idea de la importància que li donava l’escola, això sí. Potser per això vaig veure que la ciència era alguna cosa important, tant com l’ortografia o les matemàtiques. I potser per això vaig fer Química, vés a saber.

No he dit que l’exposició és a Mataró. Si ho hagués posat al començament potser no hauries seguit llegint…

Espai Can Serra, del Museu de Mataró (Carreró 17-19), a 10 min de l’estació de tren.
Horari, fins el 15 de juny: de dimarts a dissabte de 17 a 20, i diumenges i festius, d’11 a 14. A partir del 16 de juny i fins el 15 de setembre, de dimarts a diumenge de 18 a 21. L’1 de maig és tancat.
Es poden fer visites de grups escolars fora d’aquestes hores demanant-ho a 937412930.
El catàleg de l’exposició és en procés d’edició.

Ja t’ho has posat a l’agenda?

Grup de visita del 17-4-2015, guiada per les directores de l’exposició.

EXAMEN DE GEOGRAFIA DE BARCELONA

Abans d’anar de vacances d’estiu, pot ser bo fer una repassada de l’assignatura de Geografia, mitjançant un test d’avaluació de coneixements de geografia urbana de Barcelona. Però dubto que cap de les preguntes d’aquest test te les hagin explicat mai a cap assignatura. Al final del test hi ha les respostes, però prova de fer-lo sense fer trampes…

1. El punt més al nord de Barcelona és
a.el Tibidabo
b.la Creu d’Olorda
c.les Planes
d.el barri de Vallbona

2.El punt més al sur de Barcelona és
a.el Port Olímpic
b.el castell de Montjuïc
c.l’antig bocana del Llobregat
d.l’escullera del port

3.El punt més a l’est de Barcelona és
a.el Bon Pastor
b.el Parc de l’Auditori del Fòrum
c.el riu Besòs
d.el barri de Vallbona

4.El punt més a l’oest de Barcelona és
a.la Riera Blanca
b.la Creu d’Olorda
c.l’hospital de Sant Joan de Déu
d.la Zona Franca

5.Quin d’aquests turons és més alt?
a.el Turó del Putxet
b.el Turó de la Rovira
c.el Turó de la Peira
d.el Turó de les Tres Creus del Parc Güell

6.Quants transports públics arrossegats per cable hi ha a Barcelona?
a.2
b.3
c.4
d.5

7.La Diagonal és una via que va
a.de nord a sud
b.d’est a oest
c.de suroest a norest
d.de noroest a sudest

8.L’avinguda del Paral•lel és un paral•lel geogràfic. Quin?
a.el paral•lel 41º22′
b.el paral•lel 26º55′
c.el paral•lel 32º32′
d.el paral•lel 40º00′

9.Cap on senyala l’estàtua de Colom amb el dit?
a.cap a Gènova, on diuen que va néixer
b.cap a Mallorca, on altres diuen que va néixer
c.cap a Centreamèrica, on va arribar
d.cap a l’Índia, on volia anar

10.Quin d’aquests rius pertany, al menys en una riba, a Barcelona?
a.el Besòs
b.el Llobregat
c.cap dels dos
d.ambdós

11.On es creuarien el Paral•lel i la Meridiana?
a.dins de mar
b.a l’estació de França
c.a la Barceloneta
d.a la plaça de les Glòries

12.Quin és el carrer més llarg de Barcelona, en longitud?
a.la Diagonal
b.la Meridiana
c.la Gran Via
d.el carrer d’Aragó

13.Quina és l’illa de l’Eixample més gran?
a.la de la Universitat de Barcelona
b.la de l’Hospital Clínic
c.la de l’Hospital de Sant Pau
d.b) i c) són iguals de superfície però no de forma

14.Quin és el túnel més llarg de Barcelona?
a.el del TGV Sagrera-Sants
b.el de Vallvidrera
c.el de la Ronda del Mig
d.el de tren Sant Andreu Arenal-Sants

15.Quin és el mirador visitable més alt de Barcelona
a.la talaia del parc d’atraccions del Tibidabo
b.el punt més alt de la basílica del Tibidabo
c.el Puig d’Olorda
d.el mirador de la torre de comunicacions de Collserola

16.Un dels proveiments històrics d’aigua de Barcelona era l’aigua de Dosrius. A què es referia aquest nom?
a.al Besòs i el Llobregat
b.al Congost i el Mogent
c.al poble de Dosrius, del Maresme
d.al Besòs i la riera d’Horta

17.On és el baricentre geogràfic de Barcelona?
a.a la plaça de Catalunya
b.a la Via Augusta – Rambla del Prat
c.a passeig de Gràcia-Diagonal
d.a la plaça Lesseps

18.Quina és la plaça de més superfície de Barcelona?
a.la plaça de les Glòries
b.la plaça de l’estació de Sants
c.la plaça Sóller
d.la plaça de Catalunya

19.Amb quants municipis és limítrofe Barcelona
a.amb 7
b.amb 8
c.amb 9
d.amb més de 9

20.Per l’Avinguda Meridiana hi passa un meridià. Quin?
a.el de Greenwich
b.el de París
c.el de Barcelona
d.el de Dunkerke

RESPOSTES

Els mapes habituals de Barcelona no mostren l’orientació nord-sud habitual, com vaig tenir ocasió de comentar en una entrada anterior [+]. El fet que la costa catalana vagi de sudoest a nordest provoca que els mapes habituals de Barcelona estiguin fets de tal manera que les línies horitzontals segueixin aquesta orientació sudoest-nordest, i això provoca sorpreses a l’hora d’orientar-se, pel preconcepte que tots tenim de que la part superior del mapa correspon al nord. Les respostes a les quatre primeres preguntes del test poden ser, per això, sorprenents. Es poden visualitzar les respostes en el mapa adjunt, que està orientat nord-sud correctament.

1. Resposta d) El punt més al nord de Barcelona és el barri de Vallbona.

2. Resposta c) El punt més al sur de Barcelona és l’antig bocana del Llobregat.

3. Resposta b) El punt més a l’est de Barcelona és el Parc de l’Auditori del Fòrum.

4. Resposta b) El punt més a l’oest de Barcelona és la muntanya just al costat de la Creu d’Olorda.

5. Resposta b) El Turó de la Rovira fa 262 m. El Turó de les Tres Creus del Parc Güell fa 182 m. El Turó del Putxet, 178 m i el Turó de la Peira 138.

Mapa de Barcelona orientat N-S. Font: Guia de la Ciutat 2002, Ajuntament de Barcelona. S’hi indica la Meridiana, el Paral·lel i la Diagonal. Fes clic per ampliar i un altre clic per ampliar més.

6. Resposta d) A Barcelona hi ha cinc sistemes de transport públics arrossegats per cable: el funicular de Vallvidrera, el funicular del Tibidabo, el funicular de Montjuïc, el telefèric del port, i el telefèric del castell de Montjuïc.

7. Resposta c) La Diagonal és una via que va de suroest a norest. Vegeu el mapa.

8. Resposta a) L’avinguda del Paral•lel és el paral•lel 41º22’33” Nord, similar al de New York.

9. Resposta b) L’estàtua de Colom senyala cap a Mallorca, on un grup d’historiadors afirma que va néixer. Per indicar la direcció de l’illa Guanahani, de les Bahames, hauria hagut de senyalar cap al Castell de Montjuïc.

10. Resposta d) Tant el Besòs com el Llobregat tenen una part de la seva llera assignada a Barcelona. Del Besòs la part de Vallbona a Sant Andreu. I el Llobregat té una llera de la Zona Franca.

11. Resposta c) El Paral•lel i la Meridiana es creuarien a la Barceloneta, exactament a la Torre del Rellotge del Port. Fou un dels vèrtexs usats en la medició del meridià per determinar la longitud exacta del metre. Vegeu el mapa.

12. Resposta a) Des de la darrera prolongació, el carrer més llarg és la Diagonal, amb 10,2 km. La Gran Via (tram de Barcelona) fa 9,1 km. La Meridiana 7,3, i el carrer d’Aragó 5,4, i amb la prolongació de la Rambla de Guipúscoa, 7,8 km.

13. Resposta c) L’illa de l’Eixample més gran és la de l’Hospital de Sant Pau, amb unes 9 illes estàndar. La de la Universitat de Barcelona i la de l’Hospital Clínic fan 2 illes estàndard.

14. Resposta d) El túnel més llarg de Barcelona és el de tren Sant Andreu Arenal-Sants, amb 7800 m. El del TGV Sagrera-Sants fa 5780 m, el de Vallvidrera 2517 i el de la Ronda del Mig 2200 m

15. Resposta b) El mirador visitable més alt de Barcelona és el de la basílica del Tibidabo, a 575 m. El mirador de la torre de comunicacions de Collserola és a 560 m; amb la talaia del parc d’atraccions del Tibidabo s’arriba a 550 i el Puig d’Olorda, a l’oest de Barcelona a 462 m.

16. Resposta c) Un dels proveiments històrics d’aigua de Barcelona va ser l’aigua de Dosrius, municipi del Maresme, de la Serralada Litoral, on hi havia una zona amb abundants aiguamolls i aigua potable. Es va crear l’empresa el 1860, i va ser absorbida el 1867 per la Companyia d’Aigües de Barcelona.

17. Resposta b) El baricentre geogràfic de Barcelona es determina amb un mapa del municipi retallat en cartró. Es penja de dos punts extrems qualssevol de manera que el mapa quedi penjat sense oscil•lar. Es traça la línia vertical que passa pel punt de suspensió a cada punt, i la intersecció és el baricentre. El mapa en aquest punt es pot equilibrar sobre una punxa. He fet tot això i m’ha donat que el baricentre de Barcelona és a l’intersecció de la Via Augusta i la Rambla del Prat.

18. Resposta a) La plaça de més superfície de Barcelona és la plaça de les Glòries, el•líptica amb 325 m i 275 m de diàmetres. Ara que estan derruint l’anella viària es poden constatar experimentalment les seves dimensions: donar-hi la volta a peu requereix una bona estona.

19. Resposta d) Barcelona limita amb 11 municipis: d’est a oest són Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat.

20. Resposta c) Per l’Avinguda Meridiana hi passa un meridià, proper al meridià de París i al de Dunkerke, però que no hi coincideix exactament. És el meridià de Barcelona, a 2º10’20 Est.

(Aquest és el darrer post fins després de l’estiu. Els pròxims vindran el mes de setembre. Bon estiu !)

PÀGINES VIVES AL MUSEU BLAU

Una de les volvelles combinatòries de Ramón Llull. Fes clic per ampliar.

Al Museu Blau, museu de ciències naturals de Barcelona, hi ha fins el 28-9-14 l’exposició temporal “Pàgines vives“. S’hi mostren una vuitantena de llibres del que ara se’n diuen pop-up, és a dir, llibres en que determinades il•lustracions brollen de la pàgina plana per agafar volum. És a dir, autèntics llibres 3D. Procedeixen de la col•lecció privada d’Ana María Ortega Palacios i Álvaro Gutiérrez Baños, que en tenen més de 2000. És una exhibició gratuïta Aquí n’hi ha més informació [+].

Aquests tipus de llibres tenen una llarga història. En són antecessors algunes publicacions romanes, i els diagrames combinatoris circulars o volvelles de Ramón Llull (segle XIII) a l’Ars Magna, tan apreciats per tot el món i tan desconeguts aquí. Aquests llibres pop-up van conèixer un important èxit a finals del segle XIX i començaments del segle XX. Recordo un llibre a casa sobre salut (“Guía práctica de la salud“, de Federico Rossiter, dels anys 20 o abans), i em fascinava anar desplegant les poques capes d’un dibuix del cos humà. Això encara era 2D, però també tenia un llibre –Hansel i Gretel– en sis diorames. En obrir tot el llibre i unir les dues cobertes quedava un objecte que s’aguantava dret i anaves passant d’un diorama a l’altre, amb una versemblant profunditat. Ja era el 3D.

Cap als anys 60 del segle XX Vojtěch Kubašta – txecoslovac, perquè encara existia Txecoslovàquia- va realitzar una gran quantitat de llibres en pop-up, amb tècniques noves i imaginatives. Les noves tècniques d’impressió, papers de diferents qualitat i noves tècniques d’enginyeria del paper van permetre un nou auge dels llibres desplegables, dels que es fan actualment meravelles increïbles. Adjunto aquí unes quantes fotos de l’exposició, amb la recomanació de visitar-la, per poc interessat que s’estigui en aquests temes. Fent clic a una foto qualsevol es mostren en presentació.

Completa l’exposició un video sobre alguns dels llibres no exposats, i diversos cartells informatius molt didàctics. I de passada es pot visitar -pagant- l’exposició “Enverinats” [+] . Bitxos i plantes esgarrifosament tòxics, molt interessant i recomanable. I, posats a fer, repetir la visita al fons permanent del museu “Planeta vida“, que combina de la millor manera els antics fons dels museus de Zoologia i Geologia del Parc de la Ciutadella amb els conceptes científics actuals sobre evolució i filogènia.

Sobre llibres de pop-up: al meu blog “Alícies, naturalment” he penjat una Alícia en pop-up de Robert Sabuda, un dels millors enginyers de paper actuals [+]. En el futur penjaré al menys quatre Alícies pop-up més. T’hi pots subscriure…

PEDRALTA NATURAL

Pedralta el 1918. Foto d’A.Toldrà.

Pedralta el 2013. Foto de l’autor. El creixement de la vegetació ha estat notable.

Pedralta és una curiositat natural que consta d’una roca d’unes 101 tones de pes i 34 m3 de volum situada sobre una altra que li fa de base, en una disposició denominada pedra cavallera. És de granit de biotita i situada al massís de Cadiretes, al municipi de Santa Cristina d’Aro, però l’accés més còmode es fa per una carrretera asfaltada, al final en mal estat, des de Sant Feliu de Guíxols. A la postal antiga d’A.Toldrà (de la col•lecció de l’autor) reproduida aquí es veu l’aspecte que tenia el 1918, i a la foto inferior, l’aspecte que té avui. La primera creu de la pedra es va instal•lar el 24 de juny de 1890. També hi havia una cadena que ajudava a pujar a dalt.

Però, entre una foto i l’altra, s’ha produit un esdeveniment important. Entre el 9 i el 10 de desembre de 1996 la pedra superior va caure, per causes naturals meteorològiques i erosives, no sísmiques, i va quedar a 15 m de distància.

La nova colocació, dirigida per l’enginyer Josep Amat, va requerir reparar la roca de la base, i la pedra superior es va haver de desplaçar uns quaranta centímetres, per assegurar-ne l’estabilitat. Abans de caure, la roca superior basculava lleugerament, propietat que es va perdre amb la restauració, que es va acabar a la matinada de 26 de maig de 1999, després de força dies de treball, i de demores per causes tècniques, de polítiques locals, i econòmiques.

Tant el procés de caiguda de la pedra com la seva recol•locació i totes les discussions que va generar estan molt ben descrites a dues separates de 1997 i 2000 redactades per Lluís Pallí i Carles Roqué, de la Universitat de Girona [+], [+]. Hi és tot molt ben explicat. Aspectes tècnics i geològics, les discussions entre municipis, referèndums a Santa Cristina, on de 2115 censats només van votar 118, desqualificacions de regidors a Josep Amat, prestigiós enginyer i professor de la UPC que va fer la feina gratuïtament, col•lectes entre els Amics de la Pedralta que inicialment donaven quantitats irrisòries, de tot. La reposició va costar 5 milions de pessetes, i va requerir fer arribar grues potents al lloc, ampliar la pista d’accés, tallar alzines per poder-hi ubicar les màquines…

Inicialment la pedra era oscil•lant. La gent posava ampolles de vidre a l’escletxa, i empenyent la pedra l’oscil•lació les trencava. En la reposició van intentar mantenir aquesta excepcional propietat, però un petit incident a una de les grues en el darrer moment de la col•locació va impedir-ho, i ara no balla.

No és l’únic monument natural que amb el temps ha evolucionat en el sentit que fa la natura, que és finalment el de la seva destrucció. Només per parlar de curiositats geològiques que he vist, el 28 de novembre de 2005 una forta tormenta tropical va fer caure la part més significativa de la roca coneguda com “El Dedo de Dios“, a Gran Canaria. S’ha renunciat a refer-lo, per la gran dificultat de l’operació. Al parc nacional Arches, a Utah (EEUU) hi ha més de 2000 arcs d’arenisca, que amb el temps van caient i enrunant-se. les cascades del Niagara van retrocedint amb el temps per l’erosió. I, obviament, quasi totes les geleres de quasi tot el món van retrocedint.

Dues preguntes. Cal lluitar contra la natura? Cal millorar la natura?

És a dir, per raons turístiques o paisatgístiques, cal prendre mesures per mantenir una determinada situació d’un espai natural? Per exemple, per mantenir la Pedralta, caldria haver evitat que la gent hi trenqués ampolles? Per mantenir el Dedo de Dios, caldria haver posat barreres contra les tormentes?

Amb un altre nivell de protecció, caldria haver assegurat la Pedralta amb algun procediment per evitar que s’hagués anat erosionant, com fan amb la portalada de Ripoll?

I, encara en un altre ordre de coses, cal fer parcs temàtics, com la Neocova d’Altamira, amb reproduccions de les pintures originals? Per què a Cantàbria i no a Port Aventura o a Las Vegas? Podem considerar que la Pedralta ara és un monument artificial? Per no parlar de les intervencions a la biosfera.

En el fons, per què ho fem – o no ho fem- tot això? Per la Natura, o per nosaltres gaudir-ne, ni que sigui prohibint-ne l’accés, que seria gaudir intel•lectualment de que allò no es malmetrà, encara que no ho pugui visitar ningú?

És ara i aquí la natura una producció artificial fruit de les nostres decisions?

ELS MOLINS SUBTERRANIS DE LE LOCLE

Com és ben sabut, els catalans, de les pedres en treiem pans. Aquesta frase seria un autobombo insoportable i chauvinista, si no fos que la va escriure, en castellà, Francisco Gregorio de Salas, un eclesiàstic espanyol del segle XVIII (Jaraicejo, Cáceres 1729 – Madrid 1808). Aclarit, doncs, que així és com ens veien a Espanya fa 250 anys, no cal dir que la “tradicional laboriositat catalana” no és una exclusiva.

He visitat recentment una instal•lació industrial que no coneixia, en un lloc on poca gent d’aquí va a fer turisme: el Col-des-Roches, entre Villars-le-Lac i Le Locle, localitats del Jura francès i suís, respectivament. Le Locle és una població on hi ha, junt amb La Chaux-de-Fonds, la major part de fàbriques suïsses de rellotges, com Tissot, Zodial, Zenith, Cartier, TAG Heuer o Breitling. Si no et sonen aquestes marques és que no tens prou diners…

Pot sorprendre que a unes localitats situades a més de 1000 m d’alçada, i amb hiverns on s’arriba en algunes ocasions a -40ºC hi hagi una indústria tan sofisticada des del segle XVII, que lliga amb les rellotgeries de Besançon, ben a prop. Sembla que la història té un origen religiós: el calvinisme va prohibir l’ús de joies ostentoses, i els nobles i rics van començar a tenir a casa rellotges de paret sofisticats. Des que Huygens va inventar la molla espiral per fer anar el rellotge, es van poder construit rellotges de butxaca, i va ser al Francocomtat (Besançon) i al cantó de Neuchâtel on s’hi van especialitzar. La crisi per la invasió del rellotge electrònic japonès (SEIKO, CASIO) va poder ser superada per la creació del rellotge de plàstic SWATCH, però els caríssims rellotges mai no van deixar de fabricar-se.

Doncs, a Le Locle, fronterer amb França, acostumats a fer rellotges, van dissenyar un sistema industrial dins d’una cova. No per fer rellotges, sinó per moldre sègol i blat de moro i fer-ne farina per a persones i animals, per moldre avellanes i fer-ne oli, o per serrar fusta.

A la cova hi entrava el cabal d’aigua del riu Bied tot l’any, i a algú, el 1652, se li va acudir d’aprofitar l’energia hidràulica per fer anar una sínia que generés moviment de rotació: el típic aprofitament d’un corrent d’aigua… però fet a l’interior d’una cavitat relativament estreta. I la cosa va anar progressant, perquè al final hi havia fins a cinc rodes hidràuliques una a sobre de l’altra, aprofitant les formes torturades de la cova, i algunes d’aquestes rodes arribaven a tenir fins a sis metres de diàmetre, totes de fusta. El desnivell total d’aigua era de 23 metres, i la cova segueix molts metres més. Muntaven les rodes a dins mateix, en un taller fet dins de la cova, perquè no podien entrar-les senceres.

Esquema de la visita actual.

Posteriorment es va simplificar el sistema reduint el nombre de rodes, van substituir els engranatges de fusta per engranatges metàl•lics, i després els eixos i les mateixes rodes. La darrera novetat va ser fer que els molins i màquines estéssin quasi a la superfície, on hi feien arribar eixos giratoris impulsats per l’aigua de l’interior. Finalment, l’arribada de l’electricitat a finals del segle XIX va tornar obsolet tot el sistema, que es va desmuntar.

Durant més de quaranta anys la cova va servir com a abocador dels residus dels cossos de les vaques i bous que arribaven amb els trens transfronterers, i que escorxaven a la mateixa frontera per evitar infeccions. Enterraven els residus -i els animals malalts- en calç viva, i allà es quedaven. I això, fins al 1966, en que es va clausurar.

Un dels molins en un gravat de 1838. Fes clic per ampliar.

El 1973 un grup de voluntaris es va dedicar a netejar la cova, buidant-la de residus, i van aconseguir restaurar-hi algunes rodes hidràuliques i alguns molins,i des de 1988 és un atractiu turístic de la zona, amb més de 30000 visitants l’any. Abans hi havia hagut visites de viatgers interessats, com la de Hans Christian Andersen el 1836.

Hi he estat recentment en una visita guiada pràcticament exclusiva: erem dos. Penetrar a l’interior de la cova, ara il•luminada elèctricament i amb escales i baranes segures, fa pensar en les precàries condicions en que devien viure i treballar els operaris dels molins, sense llum, amb escales relliscoses tallades a la pedra, un soroll infernal, i una humitat i un fred constants, 7ºC. Esclar que si a fora estaven a -30ºC…

Una de les rodes actuals, sense cap funció. Fes clic per ampliar

Un bon exemple de la tradicional laboriositat suïssa, amb un disseny complex tancat en un espai limitat, com un rellotge de butxaca.

Més informació aquí [+]

Una de les sínies actuals. Fes clic per ampliar

PANOTS DE BARCELONA

Actualitzat 6-5-21

Actualitzat 17-3-18

Actualitzat 1-1-18
Actualitzat 4-7-17
Actualitzat 4-11-2015
Corregit 1-4-2016 i 21-1-17

Actualització 15-3-18. Al carrer Pegàs (barri de la Sagrera), entre Pacífic i Portugal, i a la cantonada Portugal-Pegàs, hi ha algunes filades dels panots Mataró, segurament posats per particulars quan van destrossar la vorera per fer obres. Vegeu la foto als panots Mataró.

Actualització 1-1-18. S’acaba de publicar el llibre “Barcelona a ras de suelo“, que és la tesi doctoral de Denia Esparza dirigida per Antoni Remesar, professor de la Facultat de Belles Arts de la UB. És una obra monumental on s’analitzen detalladament els paviments de Barcelona i Lisboa al llarg dels segles, i es fa una especial incidència en els panots, naturalment. El llibre és editat per Publicacions i Edicions de la UB, i té l’ISBN 978-84-475-4006-8. Tot el que es diu a aquesta entrada de blog és en el llibre minuciosament descrit, amb notes històriques i contextualització. Molt recomanable.

Barcelona a ras de suelo, de Denia Esparza. Fes clic per ampliar.

+++++++++++++++++++

El terme panot no surt al diccionari clàssic de Pompeu Fabra, ni a l’etimològic de Joan Corominas, però sí a l’Enciclopèdia Catalana i al DIEC2. Ho deriven del francès panneau, que vol dir moltes coses, i entre elles, lloseta de construcció. Els panots són les rajoles típiques de les voreres de Barcelona, especialment de l’Eixample, però estesos per molts barris antics i moderns.

Hi ha diversos blogs més o menys erudits que en parlen (per exemple aquest [+]) i és difícil dir-ne res de nou. Però és un tema que em crida l’atenció cada vegada que hi camino, i m’havia proposat escriure’n una entrada.

En un país occidental burocratitzat al màxim tot està regulat, també les mides i materials de les voreres, de les calçades i de les vorades (bordillos). A les ordenances de començament del segle XX s’hi pot llegir: “Deberán las aceras estar formadas por baldosas o losetas.(…) que no excedan de 400 centímetros cuadrados y de 4 centímetros de espesor mínimo” (…) “Su cara superior deberá ser lisa, lustrosa, debiendo en ella formarse dibujos por medio de ranuras o cantos (…)“. A l’excel•lent treball del Master de Disseny Urbà per la UB de Danae Esparza, consultable aquí [+] es pot trobar un estudi històric i tècnic complet dels paviments de Barcelona i d’altres llocs. El 1906 l’Ajuntament va aprovar sis models de panot.

Antiga sseu de la casa Escofet. Fes clic per ampliar.

Placa commemorativa.de la casa Escofet. Fes clic per ampliar.

La casa Escofet, fundada el 1886 i que segueix ben viva [+], va ser qui el 1916 va guanyar un concurs de subministrament de panots a l’ajuntament. L’empresa tenia la seu a la Ronda de la Universitat nº20, a Barcelona, on ara hi ha a terra una placa commemorativa. Abans que la casa Escofet es creés, la casa M.C. Butsems i la casa Orsola, Solá y Cía, on el Sr. Escofet es va formar, ja fabricaven panots. (Agraeixo aquesta darrera informació a Jordi Griset, autor de l’excel·lent llibre “L’art del mosaic hidràulic a Catalunya”) [+].
Els panots són quadrats de 20 cm de costat i 4 de gruix, fets de ciment hidràulic (ciment Portland, sorra i aigua). Les ranures de la cara superior són mitjos cilindres d’un cm d’ample i -lògicament- mig de fons. Hi ha molts models de panots, que m’agradaria classificar basant-me en algunes característiques tècniques i de funcionament.

• Si té eixos de simetria o no.
• Ordre del centre de gir. Si un gir de 90º pot fer que el panot quedi igual, n’hi direm d’ordre 4. Si cal un gir de 180º l’ordre és de 2.
• El dibuix de les ranures. Poden ser traços oberts, que van fins a la vora del panot, o tancats. En el primer cas l’aigua de la pluja o del reg pot fluir d’un panot a l’altre, però en el segon cas no.
• La longitud total de les ranures. Com més gran sigui més aigua poden retenir i vehicular, però més rugosa serà.

Anirem comentant els diferents panots dels que se’n adjunta fotografia. Totes són fetes recentment per l’autor.

Pati de carruatges de la Casa Amatller (Pg. Gràcia) on Puig i Cadafalch va posar els seus primers panots, precursors de la rosa de Barcelona. Fes clic per ampliar.

Panots del pati de carruatges de la Casa Ametller. Alguns són restaurats. Fes clic per ampliar.

• Panots de 4 o 9 pastilles quadrades, denominats també “de presa de xocolata“. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranura oberta de 40 o 80 cm. Molt clàssic i estès. El de 4 pastilles és dels sis inicials, i hi ha qui n’hi diu panot Sabadell. El de 9 pastilles és denominat també panot Terrassa.
• Panot de 4 pastilles i 4 anelles. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranura oberta i tancada d’ uns 100 cm. Molt clàssic i estès, dels sis originals. Hi ha també el de 4 pastilles i 2 anelles, que no he vist per enlloc de Barcelona (i que en diuen panot Mataró) (Vegeu actualització al final).
• Panot “de les roses“. Molt antic, amb quatre triangles de costats corbats units amb tiges a una creu central. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 140 cm. N’hi ha molt pocs. Jo els he vist als carrers Londres 94 a 98 i Diputació 51 a 55. Estan molt gastats i dispersos. Era un dels sis originals, que es va suprimir aviat del catàleg, perquè el 1916 ja no hi era.
Actualització 4-7-17 Al carrer Provença 159, tocant a leparets, hi ha alguns panots amb una variant del panot de les roses.
• Panot de “la rosa de Barcelona” (o “la flor de Barcelona“). Sembla que dissenyat per Josep Puig i Cadafalch. Té una circumferència central de la que en surten quatre altres circumferències truncades. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 85 cm. És el més característic de tots, i ha donat lloc a tota mena d’objectes decoratius, joies, bosses, xocolates [+], recipients… És dels sis originals. Fou copiada (i millorada) a Bilbao [+].
Actualització 4-7-17. Hi ha alguns exemplars de panot de la rosa amb unió de cada pètal i la vora del panot.: ranures obertes. Només em consta al carrer Rocafort 189 a la vora de les parets.
• Panot de quatre cercles i quadrat central. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 80 cm. N’hi diuen panot “del rombe” però el que hi ha al centre és un quadrat de costats corbats. Com que sembla que estigui aguantat per un vèrtex n’hi diuen rombe, perquè als llibres de text els rombes sempre surten així, però els quatre angles dels vèrtexs són iguals. És un dels sis originals.
• Panot de tres anelles concèntriques. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4, ranures tancades d’uns 90 cm. No molt habitual. És dels sis originals.
• Panots de cinc o sis barres. 2 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 2, ranures obertes de 80 o 100 cm. S’assemblen als encaminadors per a invidents dels passos de peatons i parades d’autobús, que tenen 4 barres i ranures més amples.
• Panots de macarrons diagonals (20 ó 33). Els macarrons són tires estretes arrodonides i llargues, que no tenen res a veure amb els macarrons de cuina. 2 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 2, d’uns 300 o 450 cm de ranures obertes, més estretes que les dels altres panots. Hi ha també els panots de macarrons paral•lels als costats, que no he trobat.
• Panot de “la B de Barcelona“. El 2008 es va proposar un nou disseny de panot, amb 4 lletres B majúscules. Va ser experimentat al carrer de Ganduxer 130, davant de l’Espai Cultural Pere Pruna, però no s’ha difós més. Les B’s no són ranures sinó alt relleus, pel meu gust més incòmodes. Cap eix de simetria, i centre de gir d’ordre 4.
• Panots de tacs. Són antilliscants, i ja no tenen ranures sinó protuberàncies aillades, com alt relleus. N’hi ha de 16 tacs i de 50 tacs, i de colors gris o vermell. 4 eixos de simetria, centre de gir d’ordre 4.
• Panots de lletres, que es posaven a la vorera i indicaven el nom del carrer, segons l’ordenança de 1916 [+]. En queden molt pocs, i alguns no són complets. El de la foto és del carrer Concepció Arenal a la vorera d’enfront del nº 72. No sé si falta la darrera N de Concepción perquè li van treure o perquè es va fer malbé i la van substituir per un panot normal.
• (10-8-13) Panots llisos, que he vist al carrer Josep Pla (vorera de senars) per indicar el carril bici. No n’he vist enlloc més.

Panot de 4 pastilles quadrades

Panot de nou pastilles quadrades al costat de panot de quatre pastilles

Panot de quatre pastilles i quatre cercles

Panot “de les roses”

Variant del panot de la rosa. Carrer Provença 159, Barcelona.

Panot de la flor o de la rosa de Barcelona

Panot de la rosa amb unions a lesvoreCarrer Rocafort 189, Barcelona

Panot de 4 cercles i quadrat central o “del rombe”

Panot de tres anelles concèntriques

Panot de 5 barres, i panot doble de 10 barres

Panots de macarrons diagonals

Panot de “la B de Barcelona”

Panot de 16 tacs

Panot vermell de 50 tacs

Panots de lletres. Carrer Concepció Arenal davant del nº 72

Panot llis, vist al carrer Josep Pla nº 151 i voltants. Senyala el carril bici.

Quatre triangles i encaminadors amb barres tallades. Gran Via cantonada Rambla Prim

Hi ha altres tipus de panots:
* panots d’espina de peix, usat en altres poblacions (Figueres, especialment) però no em consta a Barcelona.
• panots signats per F.Escofet, un dels primers fabricants de panots. Em diuen que n’hi ha tres, un a la Ronda Universitat. Buscarem.

Panot d’espina de peix (Figueres). “Opus spicatum”?

Altres panots o derivats dels paviments de Barcelona ja no tenen les dimensions dels panots clàssics. En citarem alguns:
• Encaminadors per a invidents, comentats abans: 4 barres amb ranures fondes, que senyalen parades d’autobus o passos de peatons.
• Mitjos panots, rectangles llisos de 20 per 10 cm amb mitges ranures a les vores. Permeten diferents disposicions i orientacions.
• Panots Gaudí, hexagonals, dissenyats per Antoni Gaudí el 1906 per a l’interior de la Pedrera. Cada panot té un terç d’un cargol, d’una estrella de mar i d’una planta, i la seva disposició adequada permet fer els dibuixos complets cada tres panots. N’hi ha de dues mides, l’original de Gaudí de 25 cm, que es posa des de 1997; i el gran de 40 cm de costat, que va ser el primer que es va posar al Passeig de Gràcia. Aquests darrers s’han deixat de posar des de fa anys. Aquest paviment va ser Premi Delta 1965. Se’n venen a les botigues, hi ha un joc de taula que es basa en el seu disseny, i durant un temps alguns turistes els arrencaven i se’ls enduien. Alguns dels panots grans són alusius a Pere Falqués [+], arquitecte municipal de Barcelona i dissenyador, entre moltes altres coses, dels bancs-fanal del Passeig de Gràcia. Pel fet de que al panot Gaudí hi ha un dibuix figuratiu sense simetries no té eixos de simetria i el centre de gir és d’ordre 1: cal girar tota la figura completament per tornar-la a tenir igual.
• Panot circular de la Ruta del Modernisme. Dissenyat el 1995, és una rajola circular vermella amb un disseny molt similar a la Rosa de Barcelona i la inscripció “Ruta del Modernisme“. Podria ser instal•lada inscrita en un panot normal, però solen posar-lo entre quatre panots.
• Panot circular d’arbre. De color verd, i inscrit en un panot convencional. Hi ha el nom de l’arbre en català, castellà i llatí, i l’àmbit geogràfic d’origen.

Encaminador de pas de peatons o de parada de bus, per a invidents

Mitjos panots al costat de panots de 4 pastilles

Panot Gaudí gran

Panot Gaudí petit

Panot dedicat a Pere Falqués

Panot circular de la Ruta del Modernisme

Panot amb informació d’un lledoner

Les empreses especialitzades fabriquen moltíssims més tipus de panots i paviments similars, que no he vist en paviments públics.

Per al meu gust, gairebé tots els panots tenen l’inconvenient de dificultar el pas amb maletes i bosses de rodes petites, tant pel soroll que fa com per les incòmodes vibracions que generen. Suposo que és per això que els paviments de Barcelona, especialment de les zones peatonals i voreres amples, vam sent omplerts amb lloses llises de diferents mides, colors i materials, amb alguna rugositat per evitar les patinades, i amb una mica d’inclinació per afavorir el drenatge de l’aigua.

Hi ha opinions per a tots els gustos sobre anar mantenir els panots, anar-los restaurant i reintroduint, o anar-los substituint. Hi ha argumentació per a tot. No he vist, però, cap plataforma “Salvem el panot!“. Per ara.

Actualització 10-8-13. Adjunto el panot Mataró, subministrat per b.a. Agraït.

15-3-18. Hi ha panots Mataró a Barcelona: carrer Pegàs, entre Pacífic i Portugal.  (Actualització 6-5-21 Aquests panots Mataró han desaparegut per renovació de la vorera)

Panots Mataró a Barcelona (C. Pegàs entre Pacífic i Portugal)

Actualització 10-8-13. Panot Mataró, de quatre pastilles i dos cercles, subministrat per b.a.

Actualització 23-11-13 Restes d’un panot de lletres, a Via Laietana cantonada plaça de l’Àngel.

Panot de lletres. Via Laietana cantonada Plaça de l’Àngel. Foto de l’autor, 23-11-13

Actualització 17-7-14. Restes de panots de lletres, a C. Teniente Coronel Valenzuela cantonada Diagonal

Tte. Coronel Valenzuela cantonada Diagonal. Vorera del Palau Reial.

Actualització 11-10-14

Panot Diagonal. Quatre panots dibuixen una fulla de plataner bord. Fes clic per ampliar

El nou panot Diagonal s’ha començat a instal·lar el 9-10-14 a la vorera muntanya de la Diagonal, entre Calvet i Casanova (davant del nº 590). Ha estat dissenyat per Terradas Arquitectes i produït per Escofet, reproduint les fulles dels plàtans de la Diagonal amb composició de quatre peces. És de color gris clar, que afirmen que reté poc la calor. A la capa superficial incorpora additius que produeixen, per fotocatàlisi, la descontaminació d’òxids de nitrogen de l’atmosfera, i és , a més, bactericida. La base del paviment incorpora àrids reciclats procedents de la planta de fabricació, per reduir la petjada de carboni del producte. La rugositat de la superfície el fa antilliscant (però per ara no el deixen trepitjar). Té una petita convexitat a la base per ajudar a evacuar l’aigua de pluja. Quan plogui ho constatarem.

Panot Diagonal. Començat a instal·lar l’octubre de 2014.

Actualització 23-4-2015
Panots de lletres al carrer Císter cantonada amb Vista Bella, i restes al carrer de Vista Bella amb Císter (devia posar “Vista Hermosa”) i al carrer Císter cantonada amb Claravall.

Carrer Císter cantonada amb Claravall. Foto de l’autor (21-4-15).

Carrer Císter cantonada amb Vista Bella. Foto de l’autor (21-4-15).

Carrer Vista Bella cantonada amb Císter. Al rètol posava Vista Hermosa. Foto de l’autor (21-4-15).

Restes al carrer Escòcia cantonada Antoni Costa.

Carrer Escòcia cantonada Antoni Costa. Foto de l’autor (23-4-15)

Actualització 13-6-15 Panot de lletres a c. Londres cantonada Aribau, vorera mar.

Panot de lletres a c. Londres cantonada Aribau, vorera mar. Foto 13-6-15.

16-6-15. C. París cantonada Aribau, costat mar/Llobregat.

Actualització 9-6-2015

Panot vist a la plaça Rafael Benet – Carrer dels Vergós. Molt escàs, pel que sembla. Agraeixo la informació de PG.

Panot vist a la Plaça Rafael Benet (9-6-2015)

Mitjos panots. Ubicació: Via Augusta – C. Vergós.

Mitjos panots en distribució esbiaixada

Actualització 4-11-15 C. Monestir, amb una M de cap per avall

C. Monestir (Pedralbes) La M balla una mica. Gràcies a J-D.

Actualització 21-1-17 Panot a l’Eixample. No sembla normatiu i probablement hagi estat colocat després que per unes obres es destruissin els normatius. No recordo la ubicació exacta.

Panot no normatiu

MARCURIO Y ÁCIDO FLORÍTICO EN MATRASUS

Vaig fer una de les meves conferències a la biblioteca de Montgat, a l’Aula d’Extensió Universitària TIMÓ (Tiana-Montgat). Allà hi havia una petita exposició sobre una empresa que no feia molt que havia tancat. Era la Ceràmica Industrial Montgatina, una empresa ceràmica de molta tradició, darrerament especialitzada en serveis de taula per a restauració, que havia venut vaixelles exclusives per a restaurants de luxe, cases reials, o elBulli, a més de 50 països. Havia obert el 1935, i va tancar el 2010 sense que es pogués trobar un inversor que reviscolés l’empresa. A l’exposició hi havia algunes fotografies, documents antics i alguns exemples de peces que havien fabricat, al costat d’algunes escultures ceràmiques al·legòriques de l’empresa.
Un dels documents, penjat a la paret, era la fórmula que l’empresa havia usat –suposo que al començament- per preparar or per a decorar les peces de ceràmica. No em resisteixo a reproduïr el paper, que transcric a continuació.

Formula para fundir lingotes de oro

“Formula para fundir lingotes de oro. para decorar a mufla.

60 gramos oro (puesto dentro unas botellas llamadas. (matrasus que son de vidrio) junto con un litro de acido Nitrico, otro preparado con 500 gramos de Marcurio con un litro de acido Florítico dentro la misma clase de botella, y para que quede fundido se coje un fogón con fuego y encima se pone un envase con arena y encima de esto se ponen las botellas con los preparados para que reciban unas calorias. Una vez se comprende está todo bien fundido, se tira todo jundo dentro una palangana y se coje agua algo caliente y se dan unos 7 o 8 labados y un par de agua fria, por lo que queda el oro formando unas bolitas blandas y esto se prepara a la paleta con balsam como cualquiera color.

El marcurio sirbe porque el oro cuando se hacen los labados siempre quede al fondo de la palangana”

Imagino que aquest paper devia ser dels començaments de quan l’empresa s’iniciava. La redacció és plena de faltes d’ortografia, i demostra una nul·la comprensió del que s’estava fent, en què es basava el procediment, l’extrema perillositat i toxicitat dels productes usats, l’utillatge que calia fer servir – aquests matrasus, aquest envase con arena…- Fa gràcia la transcripció de mercuri per marcurio, àcid clorhídric per acido florítico, la confusió entre fondre i dissoldre,… per acabar tirant-ho tot a una palangana.

Però no puc imaginar-me sense horroritzar-me les condicions de seguretat amb que devien treballar. Or amb àcid nítric calent, barrejat després amb mercuri amb àcid clorhídric calent tenia per resultat, més o menys, una dissolució d’aigua règia, que solubilitza l’or en forma d’ió tetracloroaurat AuCl4-, i es devia formar també una amalgama de mercuri, similar a la que actualment s’usa encara a explotacions a l’Amazònia, molt poc respectuoses amb el medi i amb la salut dels treballadors. El resultat devia ser una pasteta –les bolitas blandas– d’or amalgamat i parcialment dissolt. Es devia perdre una part de l’or amb els successius rentats, però tampoc devia venir d’aquí… La pasta d’or servia per pintar les decoracions de la vaixella. Després, ho passaven per la mufla -un aparell que escalfa a temperatures molt elevades- on el mercuri es volatilitzarà -i es respirarà- i quedarà l’or sobre la peça ceràmica.

I així es devia treballar a tantes i tantes empreses fins als anys seixanta… o més endavant. Tot això ha canviat, per sort, al menys a les grans i mitjanes empreses. Però a algunes empreses petites o artesanals, val més que no mirem gaire. Fa pocs anys vaig veure, a la Fira del Sabó de Montgai, com feien sabó artesanal escalfant oli i tirant-li sosa càustica sense cap protecció, esquitxant per allà, remenant amb aquella alegria, sense ulleres ni guants… Ara ja ho han corregit, per sort.

L’aigua règia és una barreja mítica de la química, perquè durant molt temps va ser l’únic procediment de dissoldre or o platí. D’aquí li ve el nom, perquè dissolia els reis dels metalls degut al seu potencial oxidant. Els llibres no tècnics diuen que és una barreja de tres parts d’àcid clorhídric i una d’àcid nítric. Aquestes parts no són grams ni litres ni cap unitat normal. Són mols, unitat ben coneguda dels químics però incomprensible per a la gent normal, vull dir els no químics. Mira’t aquesta referència per aprofondir-hi una mica: “Un mol poc mol”

Quan Hitler va pujar al poder el 1933, va prohibir exportar o treure or d’Alemanya. Els premis Nobel alemanys Max von Laue (Física 1914) i James Franck (Física 1925, després nacionalitzat americà) eren a Copenhagen, al laboratori de Niels Bohr, on havien anat fugint de Hitler. Els nazis van envair Dinamarca, i els científics van témer que els confiscarien les medalles d’or del premi Nobel, on hi ha gravats els noms, i a més, els acusarien de treure or d’Alemanya. Van pensar a enterrar les medalles, però l’hongarès György de Hevesy, futur Nobel de Química el 1943, va dissoldre les medalles en aigua règia i va guardar la dissolució en ampolles al laboratori on treballaven, on els nazis les van veure però no les van identificar. Posteriorment van recuperar l’or per reducció del metall, no sé si per electròlisi o amb un reductor químic, i amb l’or recuperat la Fundació Nobel va reproduir les medalles, que van ser lliurades als seus propietaris el 1950. Un final que mola…