EL RELLOTGE PERIÒDIC

10/09/2014

Un rellotge periòdic

Un rellotge periòdic

Un altre rellotge periòdic

Un altre rellotge periòdic

Si hi ha corbates, tasses, jocs de construccions, puzzles i tota mena d’objectes amb la taula periòdica, per què no rellotges? De fa temps que els rellotges han estat suport dels elements químics, com es pot veure en aquest parell d’imatges adjuntes. L’estratègia és elemental: a la una, l’element 1, l’hidrogen. A les dues, l’element 2, l’heli. I així successivament fins a les dotze, el carboni. Si hi ha un utensili periòdic, aquest és precisament el rellotge: tots tornen a començar un cop han fet el seu cicle, sigui de 12 hores, sigui de 24, sigui d’un any, sigui digital o sigui de sol. Tempus fugit, però el rellotge torna a començar.

Al professor Nagayasu Nawa, de la Fusetsu School de la Universitat de Kurume (Fukuoka, illa de Kyushu, Japó) i als seus estudiants del Club de Química, se’ls va acudir que podrien millorar els dissenys anteriors. Van imaginar la correspondència entre els 60 minuts d’una hora i els 118 elements químics que s’han identificat fins ara. Com que 118 és dues vegades 60 menys 2, van dissenyar un rellotge amb dues circumferències -“esferes”- de símbols químics. La interior, dels elements 1 a 59, i l’exterior de 61 a 118. Hi haurà dos símbols per a cada minut: pel minut 1, l’element 1 (hidrogen H) i el 61 (promeci Pm), pel minut 2 l’element 2 (heli He) i el 62 (samari Sm), i així fins el minut 58, amb l’element 58 (ceri Ce) i el 118 (ununocti Uuo). El minut 59 té assignat només l’element 59 (praseodimi Pr). I el minut 0 o 60, l’element 60, el neodimi Nd, perquè ni l’element 119 ni el 120 han estat identificats. Per complementar la informació química, a la part central del rellotge hi ha indicada la configuració electrònica de cadascun dels elements en el seu estat fonamental.

El rellotge periòdic del Prof. Nawa. Fes doble clic per ampliar.

El rellotge periòdic del Prof. Nawa.
Fes doble clic per ampliar.


D’aquest rellotge en va fer una curta sèrie l’empresa xinesa Noa Co., a partir del seu model bàsic MAG T-511WH, que es pot comprar per Amazon-Japó a 1000 ¥ (JPY, yen, que són una mica més de 7 €). Amb el rellotge van guanyar el primer premi del 44è Festival de Ciencia de la seva escola, el 27 d’abril d’enguany. El rellotge té unes dimensions de 14*13*6 cm, i té alarma i llum.

Per dir una hora, en general, hem de dir el número de l’hora i el número del minut, excepte si diem formes i variants com tres quarts de set o les quatre menys cinc. I per dir-ho amb la terminologia química, ens complicarem la vida. Per exemple, per dir les 2:25 hem de dir un dels símbols dels elements posats a les dues d’un rellotge convencional (el neó Ne, o l’iterbi Yb) i un dels símbols dels elements posats als 25 minuts corresponents (manganès Mn o àstat At). Així, les 2:25 són les Ne:Mn, o les Ne:At, o les Yb:Mn, o les Yb:At. També podriem dir tres quarts i mig d’estany (Sn) per dir les 9:52 (les Rh:Te), o les brom i 10 (les 7:10, les Br:Ne), però ja no són formes prou depurades.

Aquesta forma de nomenar el temps té dues limitacions fonamentals. La primera, l’ambigüitat, perquè una mateixa hora pot denominar-se de quatre formes diferents, excepte les hores exactes o les hores i 59 minuts, que tenen una o com a màxim dues denominacions: les 12:00 seran les Nd:Nd, o simplement les Nd. Les 8:00 seran les Zr:Nd o les Fm:Nd, o simplement les Zr. I les 4:59 seran les Ca:Pr o les Hg:Pr.

Però la principal limitació, per a mi, és que les hores i els minuts usen el mateix símbol. És a dir, a les 3:15 hem de dir que són les P:P, Fòsfor:Fòsfor, el primer P per les hores (3) i el segon P pels minuts (15). Aquesta limitació hi és també en els rellotges convencionals de busques -no en els digitals de números, naturalment- però ja hi estem acostumats: quan diem que són les 3:15, el 3 el veiem escrit a l’esfera, però els 15 minuts els hem de saber comptar, perquè escrits no ho estan normalment, i ho diem sense llegir-los. Ara ni en veiem la dificultat, que només veuen i viuen els mestres que han d’ensenyar a llegir el rellotge analògic als nens.

Detall del rellotge. Fes clic per ampliar.

Detall del rellotge. Fes clic per ampliar.

Se m’han acudit dues maneres d’evitar l’ambigüitat citada. La primera seria usar per les hores la primera circumferència de símbols, i pels minuts la segona. Així, les 3:15 serien les P:Re, les Fòsfor:Reni. I les 9:37, les Rh:Bk, les Rodi:Berkeli. Això seria condemnar a no sortir mai citats 48 elements dels 60 de la circunferència interior, i només citariem els múltiples de 5: B, Ne, P, Ca… però no els altres, com H, He, Li o Be. A l’exemple d’abans de les quatre possibilitats per nomenar les 2:25 només usariem l’expressió Ne:At.

Alternativament, i per fer sortir tots els elements, podriem reservar la circumferència interior pels moments d’abans de migdia, les hores am, i la circumferència exterior pels moments de després del migdia, les hores pm. Així, les 2:25am serien les Ne:Mn, i les 2:25pm les Yb:At. Però així no podriem nomenar ni les 12:00am ni les 11:59pm… Intolerable, oi?.

Naturalment que no hi ha cap necessitat de fer servir res de tot això. Però els adults hem de jugar amb joguines d’adults…

Al pintoresc professor Martin Polyakoff, de la Universitat de Nottingham li agrada molt aquest rellotge, que troba educatiu i motivador, i en té una explicació al YouTube [+].

Si estas interessat a comprar aquest rellotge, t’haig de donar una mala notícia, perquè per ara no és a la venda. Jo he aconseguit el meu mitjançant tràfic d’influències…

Ampliació 9-11-14. Ja es fabrica el rellotge periòdic de paret, amb el mateix disseny. En tinc un exemplar, obsequi del prof. Nawa. El pots veure aquí a sota. Té un diàmetre de 35 cm.
Rellotge de paret


LA CIÈNCIA CATALANA, LAPUTA?

04/09/2014

The Annotated Gulliver's Travels, amb notes d'Isaac Asimov.  Gulliver contempla l'illa voladora

The Annotated Gulliver’s Travels, amb notes d’Isaac Asimov.
Gulliver contempla l’illa voladora


Aquest títol és una mica contundent, i requereix una llarga explicació…

Jonathan Swift (Dublin 1667-1745) va escriure els Gulliver’s Travels el 1726, com a sàtira política contra els successius governs anglesos, contra els polítics i contra cadascuna de les elits de tot tipus de la seva societat anglesa, on va pertànyer Irlanda fins el 1939. Els Viatges de Gulliver han estat considerats un llibre per a nens perquè els dos primers viatges són al país de Lilliput, amb els nans, i a Brobdingnag, amb els gegants. Però gairebé mai es parla dels altres viatges: el darrer al país dels Houyhnhnms (on es troba amb uns personatges denominats Yahoo), i el tercer dels viatges, el que ens importa aquí. Allà visita el Japó (únic dels paísos reals que diu visitar), Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg… i Laputa.

En català i castellà aquest nom no és precisament bensonant, i gairebé sempre els traductors han evitat traduir-lo literalment. Les dues edicions en castellà que en tinc, una d’infantil i l’altra completa ho transcriuen per Lupata. A més. tinc una edició dels viatges de Gulliver en anglès, anotada per Isaac Asimov, i molt il·lustrada. És un llibre monumental, de 1980, de l’editorial Clarkson & Potters. Aquests llibres extensament anotats permeten entendre moltes de les coses que en una lectura simple se’t passen per alt. Tinc les diverses edicions de les Alícies anotades per Martin Gardner el 1960, 1990 i 2000 [+], [+], i [+]; i una edició anotada de The Wonderful Wizard of Oz, de Michael P. Hearn, de 1973.

Gulliver contempla l'illa voladora al llibre d'editorial Bruguera

Gulliver contempla l’illa voladora al llibre d’editorial Bruguera


El primer regne que visita Gulliver en el seu tercer viatge era dividit en dues parts: terra ferma (Balnibarbi, capital Lagado), i l’illa, denominada Laputa. Però l’illa era molt peculiar: era una illa volant circular, de grans dimensions, que es desplaçava a voluntat del rei cap a qualsevol direcció i a alçàries variables, gràcies a un sistema magnètic -impossible tècnicament- amb un element inventat, l’adamant, que aquí tradueixen sempre per diamant. Jules Verne va recuperar la idea d’una illa mòbil en la novel•la L’île à hélice (1895), però aquesta no vola sinó que flota a través del Pacífic.

Viajes de Gulliver, d'Editorial Bruguera

Viajes de Gulliver, d’Editorial Bruguera

El que ens interessa aquí d’aquest capítol és la descripció que fa Swift dels laputans. Els descriu com gent preocupada només per la ciència bàsica, especialment l’astronomia i les matemàtiques, i per la música. Serveixen els menjars en formes geomètriques bàsiques com triangles, cilindres i paralelepípedes: en això es va anticipar a certs lunchs actuals on et donen canapés de triangles, cercles i paralelepípedes de salmó. Els laputans no donen importància als aspectes aplicats de les ciències, que desprecien, i per això viuen en cases mal fetes, i vesteixen descurats, sense aprofitar els seus coneixements per viure bé. Sembla que l’objectiu de Swift era satiritzar els savis membres de la Royal Society, la principal institució científica del seu temps, que s’havia fundat formalment el 1660 com a concreció de reunions anteriors de científics des de 1645. Tota la ciència britànica i alguns estrangers n’ha estat membres, com Boyle, Leibniz, Newton, Darwin, Franklin o Stephen Hawking.

En els seus comentaris, Asimov no pot estar-se de criticar la visió que té Swift sobre la inutilitat de la ciència i la necessitat de dedicar-se a estudis més pràctics i útils, i presenta com un disbarat de Swift la contraposició entre ciència bàsica i ciència aplicada, quan considera que aquesta darrera ha de basar-se ineludiblement en la primera, i per tant ambdues són imprescindibles. La sàtira de Swift, malgrat això, té un punt de contradictòria perquè després quan Gulliver visita la capital de la terra ferma, Lagado, entra a una acadèmia d’inventors, on es troba una colla de bojos amb propostes absurdes i ridícules, com l’aprofitament de teranyines de colors, màquines de fer llibres automàticament, ovelles sense llana, sistemes d’estovar el ferro, i altres disbarats… per l’estat de la tecnologia d’aquell temps.

Mapa del Japó (a l'oest) i de Laputa i les altres illes, a l'est. Fes clic per ampliar.

Mapa del Japó (a l’oest) i de Laputa i Balnibarbi, a l’est.
Fes clic per ampliar.


Tenim, doncs, que Swift vol satiritzar els científics teòrics, i els fa viure a Laputa. Era conscient de que aquest nom, en castellà, volia dir the Whore, la prostituta? Asimov no ho descarta, i es basa en que Swift podia haver estat en contacte amb persones que coneixien el castellà. Per altra banda, uns anys abans Martí Luter havia tingut una gran discussió teològica amb uns oponents que li donaven arguments racionals quan ell hi oposava arguments basats en la fe, i els havia cridat: “The Great Whore, Reason“. Probablement Swift, sacerdot de l’esglèsia d’Irlanda, branca de l’església anglicana, no ignorava aquest episodi.

La pregunta inicial del títol ara es pot entendre: és la ciència catalana com a Laputa? És a dir, ciència teòrica, sense interés per l’aplicació i la transferència? O, pel contrari, està orientada cap a l’obtenció de patents, l’aplicació dels coneixements, la connexió amb les empreses i les institucions públiques i privades, …?

Les dades són ambigues i a vegades contradictòries.

De la dicotomia entre investigació bàsica potent i no ser capaç de transferirhoa les empreses, se’n parla des de fa molts anys, i no és un tema exclusiu de Catalunya i d’Espanya. Se’n diu la paradoxa europea. Consisteix en que els paísos de la UE tenen un paper de lideratge en producció científica, però no són prou capaços de convertir-ho en creació material de riquesa amb la mateixa intensitat. Això es pot mesurar comparant publicacions científiques i patents tramitades i explotades. El problema, doncs, seria d’una transferència de tecnologia deficient. També hi ha qui afirma que no existeix aquesta paradoxa, i que simplement Europa és feble tant en la producció científica com en el seu aprofitament, si es miren les dades amb prou detall. La discussió és oberta.

En tot cas, quines són les dades catalanes i espanyoles? L’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans, que gestiona en Llorenç Arguimbau, fa una ingent tasca de recopilació de dades i d’estudis, que posa a l’abast de tothom de forma sistemàtica [+] . Ens fixarem només en els titulars d’algunes de les entrades del darrer any 2014 fins a començament de setembre, per agafar una idea de per on van les coses.

1. En recerca científica som relativament bons: “Catalunya ocupa la quarta posició mundial en recerca científica de frontera[+] ; “Dos rànquings bibliomètrics confirmen la bona qualitat de la recerca catalana[+]

2. Però ara es patenta menys: “Patents internacionals: Catalunya perd una oportunitat d’acostar-se a Europa[+]. En patents estem a xifres similars a les de fa una dècada. Segons les estadístiques d’Eurostat, “Catalunya sol•licita el doble de patents que Espanya però la meitat que la mitjana europea a l’European Patent Office (EPO)“.

3. Es fan menys empreses derivades del coneixement científic: “Empreses spin-off, la transferencia del coneixement científic s’estanca[+]

4. …i “les empreses catalanes perden terreny en els projectes R&D&I del CDTI[+]

5. Les empreses d’aquí innoven poc o molt poc. “No hi ha cap empresa dels territoris de llengua i cultura catalanes ni tampoc de l’Estat espanyol en els rànquings[+] L’estructura del finançament mostra el pes principal de les universitats i del sistema de salut, i l’escàs pes de la innovació[+]

6. “Espanya és al lloc 17 d’Europa en innovació, i Catalunya és entre les regions d’innovació moderada“, quan haviem estat millor: [+]

7. “El 2013 s’han empitjorant les posicions“, segons l’informe COTEC [+].

8 Però, en relació amb Espanya, seguim millor: “Catalunya encapçala les estadistiques d’invencions tècniques a l’Estat Espanyol 2013[+]

9. Molts estudis reiteren “la necessitat primordial d’impulsar la transferència per aprofitar el coneixement generat a les nostres universitats, que es considera útil i interessant“. [+]

El resum és fàcil de fer. Dins d’un marc europeu que no és el més eficient del món en transferència, Espanya està mal situada. Catalunya, una mica millor que Espanya, amb potencial científic i humà però no prou aprofitat, i en degradació. Pel que fa als investigadors catalans, són potencialment bons i amb capacitat per fer allò que se’ls proposi de fer, però sense que tinguin el marc prou adequat, ni els mitjans suficients. Hi ha relativament pocs nuclis o individus que es manifestin en contra de participar en projectes amb un explícit retorn cap a la societat, via empreses o organismes. Quan el marc ha canviat la major part d’investigadors s’hi han adaptat ràpidament: recordem els incentius a la publicació en revistes d’alt impacte, que es van demostrar un èxit en pocs anys i es va lograr l’objectiu desitjat. Els incentius per a la transferència no són prou potents, i caldria una potenciació explícita des dels governs per a assolir-ho, amb la complicitat i compromís de les empreses implicades. Això en alguns sectors ja s’ha aconseguit, però caldria estendre-ho a més sectors. Però no sembla que hi hagi el compromís del govern espanyol, ni en voluntat política ni en decisió econòmica, més aviat el contrari.

Veiem el got mig buit, força buit, i a més els darrers anys està esquerdat, i va perdent aigua. O, en el llenguatge del títol, els investigadors catalans majoritariament no volen ser a Laputa i han hagut de fer la Ramoneta els darrers deu anys buscant-se finançament. Potser que ja n’hi ha prou…

REFERÈNCIES

Bueno, David (ed.) Mans, Claudi (pròleg) (2013) “Ciencia i universitat a Catalunya. Projecció de futur“. Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona. Descarregable a http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07702

Swift, Jonathan (1958) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historias, editorial Bruguera, Barcelona. Adaptació de Ricardo Acedo Lobatón. Il•lustracions de Pedro Alferez González.

Swift, Jonathan (1982) “Viajes de Gulliver” col•lecció Historia Universal de la Literatura, Ediciones Orbis i RBA, Barcelona. Traducció de Juan G. de Luaces.

Swift, Jonathan, Asimov, Isaac (ed. i notes) (1980) “The Annotated Gulliver’s Travels” Clarkson N. Potter, Inc. New York (EUA)


PINTAR FA MIL ANYS

01/09/2014

Inici de l'exposició

Inici de l’exposició

Ja haviem parlat de restauració en aquest blog [+]. La ciència i l’art sempre han estat junts, directa o indirectament, com la ciència i la cuina, o la ciència i la cosmètica: no cal que els pintors, ni els cuiners, ni els/les esteticiens siguin químics, però els productes que usen, o els processos en què es basen tenen explicació o origen en la química. La caracterització i la restauració d’obres d’art en l’actualitat seria impensable sense la ciència.

Un pintor Fes clic per ampliar

Un pintor
Fes clic per ampliar

En tenim un bon exemple a l’exposició que el Museu Episcopal de Vic (MEV) [+] té instal•lada actualment i fins el 14 de desembre de 2014. Es diu “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic” i tracta de la pintura sobre taula, dels seus materials i les seves tècniques. És el resultat del projecte Magistri Cataloniae. Artistes, patrons i públic: Catalunya i el Mediterrani (segles XI-XV), de la UAB, amb la participació del MEV, del CETEC-Patrimoni (IQS-UAB) i del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. A l’exposició s’hi mostren els resultats de les anàlisis del baldaquí de Ribes, els frontals de Puigbó i Espinelves, l’altar de Lluçà i les pintures murals de Sant Tomàs Beckett de Santa Maria deTerrassa, obres exposades al MEV.

Ens expliquen amb el llenguatge d’avui quins eren els pigments que es feien servir en aquell temps, d’on els treien, i com els usaven. Per a això calen tècniques sofisticades d’anàlisi química i tècniques físiques i fisicoquímiques de caracterització, a més de mineralogia.

Pel que fa a la composició, a la imatge adjunta es reprodueix un dels panells de l’exposició on es donen alguns detalls de l’origen dels diferents colors. Em fa gràcia la frase destacada, on l’autor es sorprèn ingenuament de que malgrat el bonic color de l’orpiment, sigui un producte tòxic. Des de quan el color i la toxicitat tenen relació? La segona frase destacada, d’un altre panell, ens informa de que ja a l’edat mitjana la discussió natural-artificial ja era present, i naturalment l’alquímia -la química avant la lettre– els subministrava el que volien, és a dir, colors més intensos i variats.
orpiment verinós
PIGMENTS ALQUÍMICS

Colors i pigments. Fes clic per ampliar.

Colors i pigments. Fes clic per ampliar.

Les tècniques de caracterització són un variat mostrari dels serveis científics i tècnics de diferents universitats. S’usen normalment en investigació puntera de nous productes i nous materials, i aquí al servei de productes i materials no precisament nous. En poso el llistat, intentant explicar de què van i per a què serveixen, amb una mica més de detall del que ho descriuen a l’exposició, només per fer veure el grau de sofisticació dels aparells. Les poso per ordre alfabètic, no per ordre de complexitat ni de modernitat:

Cromatografies: N’usen de diferents tipus. La cromatografia de gasos (GC) es basa en fer circular els components d’una barreja, prèviament volatilitzats, a través d’un tub d’un material que els deixa fluir a diferent velocitat, i van sortint separats. Un aparell a la sortida denominat espectròmetre de masses (MS) permet determinar de quina substància es tracta. Una tècnica similar per a líquids és la cromatografia líquida d’alta eficàcia (HPLC). Així es poden identificar les barreges de substàncies, especialment dels aglutinants i olis.

Difracció de Raigs X (DRX): Quan un feix de raigs X penetra en una substància cristal•litzada, es difracta donant una figura molt característica que permet determinar quina és l’estructura cristal•lina. Així es reconeixen minerals, i també virus i l’ADN. És una tècnica molt útil per caracteritzar els pigments, que majoritàriament són minerals.

Espectrometria de mases amb MALDI (Matrix-Assisted Laser Desorption/Ionization): la mostra, per exemple un vernís o un oli, s’implanta a una matriu sòlida, que rep un feix de raigs làser que la descompon en part. Els productes de la descomposició són identificats en un detector apropiat.

Espectroscòpia FTIR (Fourier Transform Infrared Spectroscopy): un feix de radiació infraroja incideix sobre el material, que n’absorbeix una part depenent de la seva composició química. L’estudi de la radiació reflectida permet conèixer la composició de la matèria orgànica de la mostra: vernissos, aglutinants, alguns pigments… És principalment útil per a la caracterització de la matèria orgànica. La referència a la transformada de Fourier indica el procediment matemàtic de processament dels resultats.

Fluorescència UV (ultraviolada): La llum ultraviolada es reflecteix de manera peculiar a alguns pigments i vernissos, cosa que permet caracteritzar-los.

Microscòpia òptica: permet observar la capa de pintura en detall i materials com fibres o fustes incrustats a l’obra.

Microscòpia SEM-EDX (Scanning Electron Microscopy-Energy-dispersive X-ray Spectroscopy): és una tècnica en la que un feix d’electrons incideix a la superfície del material a investigar, i es desprenen raigs X depenent dels elements químics que componen el material. Això permet conèixer la composició química elemental de cada punt de la superfície, i una idea de la quantitat que n’hi ha.

Radiografia RX: aquesta tècnica clàssica de raigs X permet veure capes internes de l’obra, o els suports metàl•lics interiors.

Reflectografia IR: un feix de radiació infraroja incideix sobre la pintura i es mesura quant es reflecteix i a quina profunditat. Permet “veure” capes inferiors de la darrera superfície pintada, com el dibuix previ, modificacions…

D’aquest llistat de tècniques es veu la sofisticació dels procediments, la dificultat de caracterització, i el cost econòmic de tot plegat, perquè aquests aparells són considerablement cars. I és que la recerca científica química i de materials, i en general tota la recerca, és cara…

L'ajudant del pintor

L’ajudant del pintor


TRACTAR L’EBOLA AMB DESINFECTANT DE PISCINES

14/08/2014

MMS són les sigles de Multimedia Message System que serveix per enviar missatges multimèdia –fotos o vídeos- amb el telèfon. És el desenvolupament dels SMS, sistema de missatgeria per telèfon que va sent substituida pel WhatsApp, gratuït… sempre que ja hagis pagat la tarifa plana del telèfon.

Però MMS vol dir moltes altres coses. Robert Xalabarder m’ho va explicar ara fa anys. MMS és el Miracle Mineral Supplement (o Miracle Mineral Solution), el Suplement Mineral Miraculós. Es ven per internet, es venia en botigues i des de 2010 se’n va prohibir la venda a Espanya. O sigui que aquest post va tard. Si ho comento és perque ara se n’ha tornat a parlar en relació amb l’Ebola.

Jim Humble, un enginyer aeroespacial –o tècnic electrònic, que les biografies no acaben de posar-se d’acord- havia treballat en la mineria de l’or a Sudamèrica. Alguns dels seus treballadors van enmalaltir de malària i no tenia altra cosa per donar-los que el líquid per purificar l’aigua i fer-la potable. I diu que van curar-se. Diu que va deixar de buscar or i es va dedicar a repartir el líquid entre els miners d’altres prospeccions. Va tornar als Estats Units i es va dedicar a comercialitzar el líquid miraculós. Amb els anys va afirmar que curava no només la malària, sinó les hepatitis A, B i C, la tuberculosi, la sida, l’Ebola, l’artritis i –naturalment- el càncer. Algun successor seu, com l’alemany Andreas Kalker ven el producte per Europa, amb videos a YouTube i explicacions de com s’ha de preparar. També Josep Pàmies explica com preparar-ho a casa.

Els sistemes de purificació d’aigua són, químicament, potents oxidants que destrueixen els microorganismes. El clor és el més habitual, i també l’ozó, per a les instal•lacions fixes. Per a sistemes portàtils o de dimensions petites, com les piscines, són habituals altres substàncies amb denominacions fantasioses, com clor en pastilles, oxigen estabilitzat, o similars.
Imatge Ebola
El MMS és clorit de sodi en pols (NaClO2) que en un mitjà àcid, com àcid cítric o salfumant, es descompon donant diòxid de clor, ClO2, que és un potent oxidant. Aquesta substància és capaç de destruir membranes microbianes i entrar en els enterovirus impedint la seva capacitat de reproduir-se en les cèl•lules. Permet, doncs, eliminar els microorganismes, tant els patògens com els altres. A més, oxida molècules orgàniques responsables de donar mals gustos a l’aigua. Un desinfectant, com el lleixiu clàssic, però amb algunes propietats millorades i més potent.

És un tòxic, naturalment, a dosis no molt elevades. La seva toxicitat va fer que el Ministerio de Sanidad espanyol en prohibís la venda el 2010, i ja havia estat prohibit pel Canadà. Contra la prohibició els venedors van reaccionar furibundament. Personatges com Teresa Forcades, Josep Pàmies o Arcadi Oliveres van solidaritzar-se amb Andreas Kalker, en la seva lluita “contra les farmacèutiques“. A vegades la passió cega la gent que en principi cal considerar intel•ligent. O potser és que ja els va bé recolzar-se en mentides si els ajuden a la seva lluita. Que en aquest cas sigui un producte químic artificial, deu ser perdonable perquè és un producte químic artificial que no forma part del sistema…

Ara que ha rebrotat el virus de l’Ebola han aparegut novament de forma oportunista per oferir els seus coneixements i les dosis de MMS als governs africans. Esperem que no els facin cas, a diferència del que va fer el govern de Sudàfrica, presidit per Thabo Mbeki i la ministra de salut Tshabalala, que durant tant temps va negar la relació entre el VIH i la SIDA i subministrava als pacients una barreja de llimona, all, oli i remolatxa. Per sort el nou president Zuma -que inicialment deia que amb una dutxa n’hi havia prou per evitar el contagi- va canviar d’opinió el 2009 i va acceptar l’ús dels antiretrovirals. Llàstima dels més de 300000 morts que s’haurien pogut evitar.

La referència oportunista actual sobre les virtuts de l’MMS contra l’Ebola ve donada per un fulletó de 2006, que deu ser escrit o traduit a Sudamèrica, al Con Sud, perquè en algun lloc parla de porotos (terminologia derivada del quètxua per referir-se a mongetes verdes i similars) [+]. És un fulletó de 84 pàgines ple de veritats, mitges veritats i bestieses químiques i, suposo, bestieses mèdiques. Tot el redactat és justificatiu de remeis plausibles, com enemes, d’altres remeis inútils, com l’ús d’aigua de mar, o de remeis simplement perillosos, de forma indiscriminada. A més de la cura de la malària, ebola, SIDA, càncer, també afirmen que curen l’autisme, l’herpes, l’arterioesclerosi, la gingivitis, la candidiasis, la diabetis, l’artrosi, les alèrgies, asma,… Fa especial èmfasi en la teoria àcid-base de l’organisme i l’alimentació, que ha estat fruit de tantes frustracions en pacients de càncer que s’ho han cregut. Sense cap referència científica enlloc, naturalment.

M’ha fet gràcia que aconsellin beure aigua “ionitzada“, cosa que diu que aconsegueixen bullint-la durant vint minuts. una afirmació que mereix un suspens d’un curs elemental de química. En un altre punt afirmen que la sal marina sense refinar conté 92 minerals essencials i 32 minerals traça i a més oligoelements. Com que el terme “mineral” l’assimilen a “element”, vol dir que algú hi ha trobat més de 124 elements. A la taula periòdica actual se’n han identificat 118, dels que els darrers no existeixen perquè no duren més que una fracció de segon… Quines coses pots aprendre estudiant…

Segons els promotors de l’MMS, hi ha una conspiració mundial de la OMS, la UNICEF, Metges sense Fronteres i la Creu Roja per evitar curar la malària i l’Ebola amb MMS, perquè tots estan en mans de les farmacèutiques. Ara s’hi suma la Monsanto -denominada Monsatan pels seus opositors- que sembla que està col•laborant en una vacuna. Del que es tracta perquè sigui rendible és que hi hagi més gent rica infectada. Potser per això han començat a portar infectats d’Ebola a EUA i a Europa…

(El títol d’aquest post és voluntàriament demagògic, per prevenir al lector de demagògies similars. Un producte usat per una funció pot perfectament ser usat per a una altra funció. Quan Santi Santamaria va voler desprestigiar Ferran Adrià va dir que “donava per menjar cola d’empaperar parets“. Es referia a la metilcel•lulosa, que efectivament pot usar-se com a adhesiu, i alhora com a additiu alimentari. És tan fàcil fer demagògia…)


EL MODEL JORDI PUJOL I EL JORDI PUJOL MODEL.

29/07/2014

Quan erem petits teniem un model, una idea de com funcionava això de rebre regals. “Els Reis porten regals el dia de Reis“. Com haviem arribat a aquest model? A partir del que ens havien dit, del que veiem a les botigues, de la carta, de la cavalcada de Reis… i de que el 6 de gener apareixien regals allà. Més grans, amb més vista, veiem que hi havia coses que no quadraven: com és que hi ha tantes cavalcades de Reis per tots els pobles? Són el mateixos Reis?… i es desmuntava el model Reis i es substituia pel model pares.

Tothom es fa models de la realitat,, de tota la realitat, i actua d’acord amb aquests models. “Aquella noia no em pot veure“, “la Terra atreu la poma i per això cau“, “als altres partits hi ha corruptes però al meu no“, i coses així. En tota aquesta discussió el terme model no vol dir el mateix que quan l’usen els pintors. En art, el model és la realitat. Aquí, el model és la representació de la realitat.

És a dir, distingim la realitat, que no coneixem realment en tota la seva magnitud, i els models que ens fem de la realitat, que són simplificacions. Aquestes simplificacions les fem amb les evidències que veiem, amb els preconceptes que tenim, amb hipòtesis que ens han valgut en casos anteriors, amb el que ens diuen altres…

Aquests models ens han de ser útils, han de ser capaços de predir el futur. Si jo deixo anar el ratolí de l’ordinador, caurà a terra per la gravetat. Ho faig i efectivament cau; el model gravetat funciona. Per acostar-me a aquella noia que no em pot veure haig de intentar alguna cosa que sé que li agradarà, independentment de qui ho faci, com portar-li un manga. Podem repartir càrrecs al meu partit basant-nos en la confiança i sense excessius controls perquè sé que ningú ficarà mà a la caixa.

Un esquema de relació entre la realitat i els models

Un esquema de relació entre la realitat i els models

I després comprovem si les prediccions que hem fet i els resultats dels experiments s’adequen o no. Si li caus millor a la noia vol dir que el teu model noia-a-qui-els-mangas-la-canvien és correcte. I si al cap d’un temps algú del teu partit és processat per corrupció, vol dir que el teu model partit-sense-corruptes no és prou bo.

Agafem el cas Jordi Pujol i apliquem-hi aquests conceptes anteriors. De la realitat de la persona només en coneixem el que en veiem. Com més a prop hi estiguis més imagines conèixer-ne. De la lectura dels seus llibres, de les actuacions polítiques, dels discursos, te’n fas un model. JP-patriota-català-de primera-fila; o JP-que-s’embolica-amb-la-bandera-per-amagar-la-cartera, o JP-separatista-victimista-més-perillós-que-ETA. Cada nova acció, cada nova actuació, dóna algunes dades que rapidament són processades per tal que et reforci el teu model precedent. Si un fill és descobert amb tripijocs financers o pitjor, per a uns és l’evidència de la corruptela familiar, i per a altres és l’evidència de que amb tanta feina per Catalunya no ha tingut temps d’educar-los i se li han anat de les mans. Si fa uns mesos JP deia que ara havia de ser partidari de la independència, per a uns és, com sempre, el patriota, i per a altres és que per fi s’ha tret la màscara d’autonomista i surt el veritable JP.

Ara JP acaba d’escriure una carta en que es fa responsable de no haver aflorat una herència, ha pagat les multes i ha dimitit de càrrecs. Per a uns, és la darrera lliçó davant d’una situació molt delicada que no podem jutjar si no en sabem els detalls. Per a altres, a veure quant falta perquè vagin sortint tota la resta d’irregularitats i de delictes, i la justícia ja tarda. Per a uns tercers, amb JP s’han tret la careta tots els nacionalistes i independentistes, que han muntat una societat més corrupta i opaca que Espanya per a munyir-la mentres puguin.

Cadascú de nosaltres s’haurà de fer ara un nou model JP. Per fer-lo correctament, caldrà que en aquest model s’hi integrin totes les realitats anteriors i els tripijocs actuals. I, evidentment -no podem fer altra cosa- hi posarem els preconceptes i hipòtesis pròpies, que ens donaran també diversos models JP, com abans. JP-abrumat-per-la-situació-no desitjada-perdonem-lo-i-que-se’n-vagi, JP-la-punta-de-l’iceberg-i-aviat-tots-a-la-presó, JP-ha-enfonsat-el-sobiranisme-qui-ens-ho-havia-de-dir-que-seria-tan-fàcil.

Conceptes que has d’haver après d’aquest post:
a) la realitat no es coneix mai completa. Ni la realitat física ni la humana.
b) ens fem models de la realitat amb les nostres ulleres i “todo es según el color del cristal con que se mira“.
c) els models de la realitat ens permeten predir el futur. I la bondat de les prediccions ens reforçaran el model, i el fracàs de les prediccions ens faran canviar o modificar el model. A vegades forcem els models fins a límits insospitats per incorporar-hi actuacions insospitades i evitar haver de canviar el model.
d) gairebé mai el resultat de les prediccions fa canviar els preconceptes, esbiaixaments o hipòtesis de partida amb les que analitzem la realitat.

Jo ho resumiria així: el model JP va ser útil a molta gent… però sembla que no era el real JP.

Si vols saber-ne més:
La vaca esfèrica“, Rubes Editorial, Barcelona 2008. Capítol 1 “Models“.
Paràbola de les columnes de merda” en aquest blog [+]


EXAMEN DE GEOGRAFIA DE BARCELONA

20/07/2014

Abans d’anar de vacances d’estiu, pot ser bo fer una repassada de l’assignatura de Geografia, mitjançant un test d’avaluació de coneixements de geografia urbana de Barcelona. Però dubto que cap de les preguntes d’aquest test te les hagin explicat mai a cap assignatura. Al final del test hi ha les respostes, però prova de fer-lo sense fer trampes…

1. El punt més al nord de Barcelona és
a.el Tibidabo
b.la Creu d’Olorda
c.les Planes
d.el barri de Vallbona

2.El punt més al sur de Barcelona és
a.el Port Olímpic
b.el castell de Montjuïc
c.l’antig bocana del Llobregat
d.l’escullera del port

3.El punt més a l’est de Barcelona és
a.el Bon Pastor
b.el Parc de l’Auditori del Fòrum
c.el riu Besòs
d.el barri de Vallbona

4.El punt més a l’oest de Barcelona és
a.la Riera Blanca
b.la Creu d’Olorda
c.l’hospital de Sant Joan de Déu
d.la Zona Franca

5.Quin d’aquests turons és més alt?
a.el Turó del Putxet
b.el Turó de la Rovira
c.el Turó de la Peira
d.el Turó de les Tres Creus del Parc Güell

6.Quants transports públics arrossegats per cable hi ha a Barcelona?
a.2
b.3
c.4
d.5

7.La Diagonal és una via que va
a.de nord a sud
b.d’est a oest
c.de suroest a norest
d.de noroest a sudest

8.L’avinguda del Paral•lel és un paral•lel geogràfic. Quin?
a.el paral•lel 41º22′
b.el paral•lel 26º55′
c.el paral•lel 32º32′
d.el paral•lel 40º00′

9.Cap on senyala l’estàtua de Colom amb el dit?
a.cap a Gènova, on diuen que va néixer
b.cap a Mallorca, on altres diuen que va néixer
c.cap a Centreamèrica, on va arribar
d.cap a l’Índia, on volia anar

10.Quin d’aquests rius pertany, al menys en una riba, a Barcelona?
a.el Besòs
b.el Llobregat
c.cap dels dos
d.ambdós

11.On es creuarien el Paral•lel i la Meridiana?
a.dins de mar
b.a l’estació de França
c.a la Barceloneta
d.a la plaça de les Glòries

12.Quin és el carrer més llarg de Barcelona, en longitud?
a.la Diagonal
b.la Meridiana
c.la Gran Via
d.el carrer d’Aragó

13.Quina és l’illa de l’Eixample més gran?
a.la de la Universitat de Barcelona
b.la de l’Hospital Clínic
c.la de l’Hospital de Sant Pau
d.b) i c) són iguals de superfície però no de forma

14.Quin és el túnel més llarg de Barcelona?
a.el del TGV Sagrera-Sants
b.el de Vallvidrera
c.el de la Ronda del Mig
d.el de tren Sant Andreu Arenal-Sants

15.Quin és el mirador visitable més alt de Barcelona
a.la talaia del parc d’atraccions del Tibidabo
b.el punt més alt de la basílica del Tibidabo
c.el Puig d’Olorda
d.el mirador de la torre de comunicacions de Collserola

16.Un dels proveiments històrics d’aigua de Barcelona era l’aigua de Dosrius. A què es referia aquest nom?
a.al Besòs i el Llobregat
b.al Congost i el Mogent
c.al poble de Dosrius, del Maresme
d.al Besòs i la riera d’Horta

17.On és el baricentre geogràfic de Barcelona?
a.a la plaça de Catalunya
b.a la Via Augusta – Rambla del Prat
c.a passeig de Gràcia-Diagonal
d.a la plaça Lesseps

18.Quina és la plaça de més superfície de Barcelona?
a.la plaça de les Glòries
b.la plaça de l’estació de Sants
c.la plaça Sóller
d.la plaça de Catalunya

19.Amb quants municipis és limítrofe Barcelona
a.amb 7
b.amb 8
c.amb 9
d.amb més de 9

20.Per l’Avinguda Meridiana hi passa un meridià. Quin?
a.el de Greenwich
b.el de París
c.el de Barcelona
d.el de Dunkerke

RESPOSTES

Els mapes habituals de Barcelona no mostren l’orientació nord-sud habitual, com vaig tenir ocasió de comentar en una entrada anterior [+]. El fet que la costa catalana vagi de sudoest a nordest provoca que els mapes habituals de Barcelona estiguin fets de tal manera que les línies horitzontals segueixin aquesta orientació sudoest-nordest, i això provoca sorpreses a l’hora d’orientar-se, pel preconcepte que tots tenim de que la part superior del mapa correspon al nord. Les respostes a les quatre primeres preguntes del test poden ser, per això, sorprenents. Es poden visualitzar les respostes en el mapa adjunt, que està orientat nord-sud correctament.

1. Resposta d) El punt més al nord de Barcelona és el barri de Vallbona.

2. Resposta c) El punt més al sur de Barcelona és l’antig bocana del Llobregat.

3. Resposta b) El punt més a l’est de Barcelona és el Parc de l’Auditori del Fòrum.

4. Resposta b) El punt més a l’oest de Barcelona és la muntanya just al costat de la Creu d’Olorda.

5. Resposta b) El Turó de la Rovira fa 262 m. El Turó de les Tres Creus del Parc Güell fa 182 m. El Turó del Putxet, 178 m i el Turó de la Peira 138.

Mapa de Barcelona orientat N-S. Font: Guia de la Ciutat 2002, Ajuntament de Barcelona. S'hi indica la Meridiana, el Paral·lel i la Diagonal.  Fes clic per ampliar i un altre clic per ampliar més.

Mapa de Barcelona orientat N-S. Font: Guia de la Ciutat 2002, Ajuntament de Barcelona. S’hi indica la Meridiana, el Paral·lel i la Diagonal. Fes clic per ampliar i un altre clic per ampliar més.


6. Resposta d) A Barcelona hi ha cinc sistemes de transport públics arrossegats per cable: el funicular de Vallvidrera, el funicular del Tibidabo, el funicular de Montjuïc, el telefèric del port, i el telefèric del castell de Montjuïc.

7. Resposta c) La Diagonal és una via que va de suroest a norest. Vegeu el mapa.

8. Resposta a) L’avinguda del Paral•lel és el paral•lel 41º22’33” Nord, similar al de New York.

9. Resposta b) L’estàtua de Colom senyala cap a Mallorca, on un grup d’historiadors afirma que va néixer. Per indicar la direcció de l’illa Guanahani, de les Bahames, hauria hagut de senyalar cap al Castell de Montjuïc.

10. Resposta d) Tant el Besòs com el Llobregat tenen una part de la seva llera assignada a Barcelona. Del Besòs la part de Vallbona a Sant Andreu. I el Llobregat té una llera de la Zona Franca.

11. Resposta c) El Paral•lel i la Meridiana es creuarien a la Barceloneta, exactament a la Torre del Rellotge del Port. Fou un dels vèrtexs usats en la medició del meridià per determinar la longitud exacta del metre. Vegeu el mapa.

12. Resposta a) Des de la darrera prolongació, el carrer més llarg és la Diagonal, amb 10,2 km. La Gran Via (tram de Barcelona) fa 9,1 km. La Meridiana 7,3, i el carrer d’Aragó 5,4, i amb la prolongació de la Rambla de Guipúscoa, 7,8 km.

13. Resposta c) L’illa de l’Eixample més gran és la de l’Hospital de Sant Pau, amb unes 9 illes estàndar. La de la Universitat de Barcelona i la de l’Hospital Clínic fan 2 illes estàndard.

14. Resposta d) El túnel més llarg de Barcelona és el de tren Sant Andreu Arenal-Sants, amb 7800 m. El del TGV Sagrera-Sants fa 5780 m, el de Vallvidrera 2517 i el de la Ronda del Mig 2200 m

15. Resposta b) El mirador visitable més alt de Barcelona és el de la basílica del Tibidabo, a 575 m. El mirador de la torre de comunicacions de Collserola és a 560 m; amb la talaia del parc d’atraccions del Tibidabo s’arriba a 550 i el Puig d’Olorda, a l’oest de Barcelona a 462 m.

16. Resposta c) Un dels proveiments històrics d’aigua de Barcelona va ser l’aigua de Dosrius, municipi del Maresme, de la Serralada Litoral, on hi havia una zona amb abundants aiguamolls i aigua potable. Es va crear l’empresa el 1860, i va ser absorbida el 1867 per la Companyia d’Aigües de Barcelona.

17. Resposta b) El baricentre geogràfic de Barcelona es determina amb un mapa del municipi retallat en cartró. Es penja de dos punts extrems qualssevol de manera que el mapa quedi penjat sense oscil•lar. Es traça la línia vertical que passa pel punt de suspensió a cada punt, i la intersecció és el baricentre. El mapa en aquest punt es pot equilibrar sobre una punxa. He fet tot això i m’ha donat que el baricentre de Barcelona és a l’intersecció de la Via Augusta i la Rambla del Prat.

18. Resposta a) La plaça de més superfície de Barcelona és la plaça de les Glòries, el•líptica amb 325 m i 275 m de diàmetres. Ara que estan derruint l’anella viària es poden constatar experimentalment les seves dimensions: donar-hi la volta a peu requereix una bona estona.

19. Resposta d) Barcelona limita amb 11 municipis: d’est a oest són Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat.

20. Resposta c) Per l’Avinguda Meridiana hi passa un meridià, proper al meridià de París i al de Dunkerke, però que no hi coincideix exactament. És el meridià de Barcelona, a 2º10’20 Est.

(Aquest és el darrer post fins després de l’estiu. Els pròxims vindran el mes de setembre. Bon estiu !)


VISCOELÀSTICA DENSOACTIVA

17/07/2014

M’agradaria ficar-me a la reunió entre els de publicitat i els d’I+D d’una empresa, per veure com ponderen els arguments d’uns i altres per fer les campanyes publicitàries. Com se’ls devia acudir als del Volkswagen Polo afirmar que portava Ziritione? Els xampús anticaspa porten un component denominat piritionat de cinc, en anglès zinc pirithyone. Els publicistes van imaginar que podien fer veure -en complicitat amb el receptor de l’anunci- que el seu producte, un cotxe, era com un producte d’higiene personal, del que se’n destaquen els components. I es van inventar lo del Zirithione, nom totalment inventat, pensant que els clients entendrien la broma.

Els fabricants de iogurts són mestres en creació publicitària. Danone ha etiquetat iogurts indicant que contenen Saciactiv, o Calciforte. Ara hi ha una llet de la Pascual que afirma tenir Eficalcio. Són substàncies no existents com a tals en la llista dels ingredients, sinó barreges d’ingredients en proporcions determinades, barreges patentades, però que qualsevol altre fabricant pot posar també en els iogurts o llets equivalents de la mateixa gamma. Però amb els noms registrats només Danone o Pascual poden posar en les etiquetes. “L’únic amb Calciforte“, afirma el iogurt, i és veritat, una veritat purament legalista, però veritat. Iogurts d’altres marques fan marrulleries similars.

Lleixius que afirmen ser densos o densoactius.

Lleixius que afirmen ser densos o densoactius.


I què dir del lleixiu Neutrex Futura, de Henkel, que afirmava tenir una fórmula densoactiva. Què volien dir? Comencem pel final de la paraula. Una de les matèries actives principals dels detergents és el tensioactiu, que és la substància que elimina el greix de la brutícia. Doncs a un producte que neteja li posem un qualificatiu d'”actiu“, com si tingués tensioactiu, que en certes composicions no en portava, i en altres -es lleixius amb fdetergent- sí. I el “denso“? El lleixiu clàssic es sol comprar concentrat i es dilueix en aigua. Quan es tira a la galleda pot esquitxar, i degut al seu caràcter oxidant pot fer malbé les superfícies on caigui, o la roba. Per evitar-ho van modificar la composició per fer un producte més viscós, més espès, que no esquitxi quan s’usi.

Però, qui parla de viscositat a la vida quotidiana? Quan un vol referir-se a una sopa molt concentrada, parla d’una sopa espessa. I quan algú parla d’unes postres molt contundents, es refereix a unes postres denses. Una crema (no poso “crema catalana” perquè a una web catalana, si es diu crema sense adjectivar només pot ser crema catalana, de la mateixa manera que un cafè només pot ser un cafè sol), una crema, dic, serà qualificada de “densa” comparada amb una crema anglesa, unes “natillas“. I no, no és més densa. Ni menys. Perquè no estem parlant de densitats, sinó de viscositats. Quan el publicitari va voler destacar la propietat del seu lleixiu va voler posar en valor la cremositat i la seva activitat com a netejador. Conclusió: el seu lleixiu era densoactiu. I així es va vendre. Aquesta terminologia ja s’ha difós, i ara, qualsevol lleixiu amb detergent, que és més viscos que el lleixiu sol i esquitxa menys, es qualifica de densoactiu. I potser aquesta paraula passi d’aquí a poc als diccionaris de l’IEC i de la RAE (per cert que aquest darrer no deixa dir tensioactivo i diu que en espanyol és surfactante. S’ha demanat oficialment el canvi i s’hi neguen. Manda güevos)

(Un parèntesi: poden haver-hi substàncies poc denses i viscoses, com l’oli, que flota a l’aigua però flueix amb dificultat. O substàncies denses i poc viscoses, com el ferro fos, que flueix com l’aigua. O substàncies denses i viscoses, com el vidre calent estovat però no fos. O substàncies poc denses i poc viscoses, com l’alcohol de farmàcia.)

Anem cap a l’altre terme del títol. Existeix la viscoelàstica? El que existeixen són els materials viscoelàstics. De la mateixa manera que l’adjectiu “densoactiu” era format per dos adjectius, podem pensar que viscoelàstic és la juxtaposició de viscós i elàstic. La qüestió és si pot existir un material elàstic i viscós alhora.

Un material elàstic és ben conegut: si se’l sotmet a una força d’estirament augmenta la seva longitud, i recupera la longitud inicial en cessar la força. El matalàs de làtex o el de molles és d’aquest comportament, i en general els productes de cautxú, els elastòmers, les gomes elàstiques, els pneumàtics… En canvi, un material viscós és un producte que en sotmetre’l a una força, es deforma i flueix, i després no recupera la forma inicial. Tots els líquids clàssics són de comportament viscós. Però no igual de viscosos. Es pot mesurar la viscositat d’un fluid amb procediments molt senzills. Per exemple, s’omple de líquid un embut tapant per baix amb el dit. Es treu el dit i es mira el temps que tarda en buidar-se l’embut, i aquest temps és una mesura de la seva viscositat. Si l’omplim d’agua es buidarà aviat, tardarà més en buidar-se si l’omplim d’oli i encara més si l’omplim de glicerina o de quitrà. Tots els líquids com aquests es denominen fluids newtonians, perquè segueixen una llei de Newton de la fluidesa que diu que com més gran sigui la força que s’aplica a un fluid, més velocitat agafarà (de fet la llei no diu exactament això, però així s’entén una mica. Per dir-ho de forma més precisa, caldria posar-hi la paraula gradient, i ja no s’entendria).

Però hi ha moltes substàncies que no es comporten com un sòlid elàstic ni com un líquid viscós sinó que tenen un comportament intermedi. Moltes substàncies quotidianes, com la maionesa, el iogurt, la mel, la llet condensada, el quètxup, les pintures, la majoria dels cosmètics, o els gels de bany tenen comportaments molt complexos. Alguns aguanten una cullereta clavada, però quan els remenes ja no l’aguanten. Altres els pots fer rajar com un fil prim però quan l’estronques el fil tira enrera cap al broc. Altres no cauen d’una ampolleta amb un foradet fi però sí que cauen si el foradet és una mica més gran, o si sacseges el pot. Tots aquests comportaments són els de fluids no newtonians. N’ hi ha moltes classes. Potser els més coneguts són els fluids tixotròpics, com les pintures, que tenen menys viscositat a mida que els treballes, i això va bé perquè amb els pinzells i brotxes pots anar allargant la passada.

Hi ha fluids viscoelàstics, que tenen un comportament molt curiós. Tinc a casa una bola d’un material d’aspecte de plastilina que quan el deixes a sobre de la taula, es comporta com un fluid viscós: va escampant-se, esclafant-se i agafant la forma plana. Però quan està en forma de bola el pots tirar a terra i rebota com una pilota de làtex. Té una estructura tal que si l’esforç que se li aplica és curt -quan se’l fa botar-, actua de forma elàstica. Però si l’esforç és continuat -quan se’l deixa a la taula-, actua de forma viscosa. En vaig parlar a una entrada anterior d’aquest blog [+].

Anem als matalassos. Quan ens estirem a un matalàs de molles o de làtex, el nostre pes deforma les molles o el polímer, d’acord amb les lleis de l’elasticitat: a més pes, més deformació. És l’equilibri d’acció-reacció, la tercera llei de Newton. El material de sota vol recuperar la seva forma i exerceix una força contra el nostre cos, però el nostre pes evita que recuperi la forma inicial.

Demostració comercial de la propietat viscosa d'un matalàs. Agafa la forma del cos i tarda un cert temps en retornar a la forma original.

Demostració comercial de la propietat viscosa d’un matalàs. Agafa la forma del cos i tarda un cert temps en retornar a la forma original.


El comportament dels matalassos de material viscoelàstic és radicalment diferent. Aquests materials es van inventar a la NASA per evitar molèsties als astronautes en les seves llargues estades asseguts en posicions no habituals, i s’han aplicat per materials hospitalaris per evitar erosions i escariacions a zones en contacte amb el matalàs. Com funcionen?

Els matalassos “de viscoelàstica” són unes peces complexes constituides per un conjunt de capes de polímers de diferents propietats. La capa inferior sol ser d’un material elàstic que actua de suport de les capes viscoelàstiques superiors. Per sobre hi pot haver una o dues capes de material viscoelàstic, d’un gruix molt variable segons el matalàs, i d’una densitat també variable. La idea bàsica en aquests matalassos és que en dipositar el pes del cos al matalàs, i amb la temperatura del cos que afavoreix el procés, el material “flueix”, es buida de l’aire de les seves porositats i es compacta molt, sense que actui de forma elàstica contra el cos que té a sobre. El cos queda com submergit dins del matalàs, amb una sensació de duresa sota seu molt menor que en el cas de materials elàstics. De fet la publicitat s’hi refereix com si fos una sensació “d’ingravidesa” i s’afirma que va bé per a articulacions adolorides i problemes ossis i musculars. Quan es retira el pes de sobre, el material es comporta elàsticament, i torna a la forma original, d’acord amb la propietat denominada resiliència. En anglès es refereixen a aquest comportament com a espumes amb memòria.

No és exactament igual el comportament de la meva bola viscoelàstica que el d’un matalàs d’aquests: la bola no presenta resiliència. La gràcia dels enginyers químics i dels enginyers de materials ha estat trobar materials que alhora tinguin la densitat desitjada, una elevada porositat perquè quan t’hi posis a sobre es buidin d’aire i es deformin seguint el comportament viscós, i la reticularitat i porositat adequades per aconseguir l’alta resiliència o recuperació de la forma pel mecanisme elàstic. Els materials que aconsegueixen tenir aquestes propietats són de la línia de polímers denominats poliuretans, dels que n’hi ha una gamma molt extensa i una de les empreses investigadores d’aquests materials és actualment la Bayer, la mateixa que la de les aspirines.

Publicitat d'un matalàs amb capes de viscoelàstica. Fes clic per ampliar

Publicitat d’un matalàs amb capes de viscoelàstica. Fes clic per ampliar

El tema del comportament dels fluids i dels materials semisòlids és extraordinàriament complicat, l’estudien disciplines com la reologia i la mecànica de medis continus, i només n’hem vist la primera capa de la primera capa. Per entrar més endins cal un importantíssim carregament de matemàtiques i física, cosa que no farem i menys a l’estiu….


QUAN S’HA DE CANVIAR L’OLI DE LA FREGIDORA?

29/06/2014

Quan s’escalfa oli en un recipient, es pot arribar a una temperatura coneguda com a punt de fum (smoke point) en que els components més volàtils de l’oli es desprenen cap a l’atmosfera, i les molècules de l’oli es vnan descomponent donant molècules més curtes i inflamables amb facilitat. Aquesta temperatura depèn del tipus d’oli [+] . Per exemple, l’oli d’oliva extraverge té un punt de fum de 191ºC, i un oli de girasol refinat, de 227ºC. Aquests vapors poden inflamar-se en contacte amb una flama, i probablement siguin els responsables de molts incendis a les cuines.

Les fregidores són més segures, des d’aquest punt de vista, que les paelles, perquè se’ls pot controlar la temperatura, i perquè no hi ha una flama que escalfi, sinó una resistència elèctrica. Però les fregidores tenen la limitació de que periòdicament s’ha de renovar l’oli. En part es gasta perquè se’n va amb l’aliment, i la resta es va degradant amb les successives fregides, freginades, fregitel•les, fritel•les o -en certs casos- fritures que anem fent.

I per què es degrada l’oli? La fregidora és un reactor químic on hi ha un medi greixós format per triglicèrids (vegeu-ne un exemple de molècula a la figura) que està a alta temperatura, i se li introdueix l’aliment, una substància amb una bona proporció d’aigua més o menys retinguda per les cèl•lules i els teixits. A la temperatura del bany oliós aquesta aigua es desprèn de l’aliment i surt en forma de vapor d’aigua: són les bombolles i l’espuma inicials de tota acció de fregir, que a vegades aboca part de l’oli a fora del recipient.

Mentres es va fregint l’aliment (reaccions de Maillard, degradació del col·làgen, caramelitzacions, … temes que avui no toquen), el vapor d’aigua va reaccionant amb l’oli calent. La reacció més senzilla és la d’hidròlisi, és a dir, trencament amb aigua. El resultat de la descomposició són, per a cada molècula de triglicèrid descomposta, tres molècules d’àcids grassos, per exemple aquest que és l’àcid oleic:

CH3-CH2-CH2-CH2-CH2-CH2-CH2-CH2-CH=CH-CH2-CH2-CH2-CH2-CH2-COOH

Es desprèn també una molècula de glicerina CH2OH-CHOH-CH2OH (o glicerol o 1,2,3 propanetriol, com també es pot dir). Aquesta reacció és similar a la de saponificació, en la que una massa d’oli calent reacciona amb una disolució acuosa alcalina. El resultat és una barreja de glicerina i la sal alcalina de l’àcid graso derivat de l’oli, és a decir, el sabó.

Reaccions d'esterificació i hidròlisi

Reaccions d’esterificació i hidròlisi


I a la massa de l’oli de fregir s’hi va acumulant glicerina i àcids. Aquestes noves molècules tenen extrems -OH o -COOH, tècnicament grups polars, que tenen afinitat per l’aigua, totalment diferents de les molècules de triglicèrid, que són molècules no polars. La viscositat de la barreja augmenta, i també es torna més fosca degut a les reaccions de Maillard (quan es torra la farina dels arrebossats, per exemple), caramelització i carbonització de l’aliment. A més, hi ha productes de degradació secundaris, com l’acroleïna, derivada de la glicerina. L’acroleïna és una molècula de fórmula CH2=CH-CHO, substància tòxica i volàtil, d’olor irritant, que és una part de la típica olor “de fregit” de restaurants barats.

Hi ha legislació sobre quants compostos polars poden tolerar-se als olis de les fregidores: el 25% com a màxim: ve donat per una ordre ministerial de 26 de gener de 1989, publicada el 31-1-89. Però no vindrà un nspector a la cuina de casa. La llei s’aplica només a fregidores industrials, comercials o de col•lectivitats. A les dels bars i xurreries sí. Hi ha sistemes comercials per mesurar els compostos polars de forma aproximada. Per exemple, unes tires colorimètriques -com si fossin tires de pH- que mesuren aproximadament el contingut de compostos polars. A partir de 3 € la tireta, o molt menys si es compren de cent en cent. O uns aparells electroquímics, més cars però més fiables, a partir d’uns 200 €. Suques en l’oli i et dóna directament el percentatge de polars. Però la prova legal, que fan els laboratoris oficials quan fan una inspecció, és mitjançant una cromatografia en columna. No la tenen ni els cuiners dels que es diu que més que una cuina tenen un laboratori…

Dit tot això, quan s’ha de canviar l’oli d’una freidora?

Mai es poden donar respostes taxatives a aquest tipus de preguntes, perquè depèn de molts factors. Qualsevol aliment conté aigua, que provocarà les reaccions d’hidròlisi i generació de compostos polars. Però si estem fregint una verdura, o una patata sense arrebossar, no estem ficant greixos addicionals a la massa. En canvi, si estem fregint carn arrebossada, estem ficant a la massa el greix de la carn, i la farina de l’arrebossat, que degraden més rapidament l’oli. I si hi fregim peix blau, com la sardina o el verat, estem afegint-hi un oli o greix amb gustos molt intensos, que es barrejaran amb la massa de fregir, i deixarà gustos que passaran a les fregides posteriors, i obligarà a llençar l’oli de fregir molt abans que en altres circumstàncies. Després hi ha el criteri subjectiu de cadascú. Jo he llegit d’alguns autors que l’oli només es pot fer servir dues vegades, i que després ja cal llençar-lo, per por de l’acroleïna. I conec una persona -que utilitza poc la freidora- que cada vegada usa oli nou. Jo crec que a casa ens sol durar uns quatre cops.

Hi ha qui recomana per fregir olis tipus girasol o blat de moro, força estables i que donen poc gust. Però l’oli d’oliva verge extra, que dura igual o potser una mica menys, té més bon gust i és més cardiosaludable, té polifenols i vitamina E… Aquí, com en tantes altres circumstàncies, ens trobem entre haver de trobar un compromís entre la salut, l’economia i el plaer… sense prou informació per prendre decisions.

Per acabar, tres criteris per si em vols fer cas:
1. Mai afegeixis oli nou a una freidora amb oli vell.
2. Procura no posar la temperatura al màxim
3. Si dubtes, canvia l’oli.


LA TORRE DE LES AIGÜES DEL POBLENOU

28/06/2014

Vista exterior de la torre, des de la plaça Ramon Calsina

Vista exterior de la torre, des de la plaça Ramon Calsina

El 1867 s’havia fundat a Lieja la Compagnie des Eaux de Barcelone, amb l’objectiu de subministrar aigua als nous immobles que s’anaven construint a l’Eixample derivades de l’aprovació del Pla Cerdà. Però hi havia altres companyies que pretenien fer el mateix servei, a àrees específiques de Barcelona on aquella empresa no arribava. Així, el 1880 Xavier Camps fundà la Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona, Ladera Derecha del Besós, amb la idea d’aprofitar diverses lleres d’aigua dolça superficials, alimentades pel Besòs, bombejar l’aigua a uns dipòsits elevats i distribuir-la a les vivendes de l’entorn, del barri de Ribera.

Mapa de Barcelona fet pel projecte de l'empresa de Xavier Camps (1881) amb les cotes de 20, 40 i 80 m. Les illes de l'Eixample representades són imaginades per l'autor. Fes clic per ampliar.

Mapa de Barcelona fet pel projecte de l’empresa de Xavier Camps (1881) amb les cotes de 20, 40 i 80 m. Les illes de l’Eixample representades són imaginades per l’autor.
Fes clic per ampliar.


Amb un capital de 2 milions de pessetes va promoure la construcció de la torre-dipòsit. L’arquitecte fou Pere Falqués (Sant Andreu de Palomar 1850 – Barcelona 1916), arquitecte modernista català i, pel que es veu, un punt excèntric, arquitecte municipal de Barcelona des de 1889 fins 1914, i autor de moltes obres importants (reforma del Liceu, Parc de la Ciutadella, túnels de metro, edificis de l’Exposició Universal de 1888…).

La torre és tota de maó vist, amb escales interiors i una escala exterior de ferro a la part més alta, i estava dissenyada inicialment per contenir dos dipòsits a diferents alçades i subministrar aigua a àrees més llunyanes i altes de la dreta de l’Eixample, però limitacions de pressupost van fer que finalment tingués un únic dipòsit de 600 metres cúbics, a 40 m d’alçada sobre el terra, i una alçada total de la torre de 63 metres. Els contractes d’aigua amb l’empresa de Camps eren per un mínim de 1000 litres, i el consum mitjà de les vivendes amb aigua corrent -que eren minoritàries- era d’entre 20 i 40 litres per persona i dia.

Plànol de la restauració actual de la Torre de les Aigües. Fes clic per ampliar.

Plànol de la restauració actual de la Torre de les Aigües. Fes clic per ampliar.


La Torre de les Aigües es va acabar en la seva versió actual el 1882, però anys de sequera i la mateixa succió de la llera van portar a que es salinitzés l’aigua fins a nivells no acceptables per al seu ús com a aigua potable, i l’empresa va fer fallida. Al cap de poc temps l’empresa annexa dels germans Girona, una important foneria, va voler-se ampliar i tenia necessitats de més aigua, i no era un problema que fos una mica salina perquè era per a refrigeració industrial. Van comprar l’empresa de Camps amb la torre, que va passar a formar part del recinte de l’empresa, que es deia Materiales para Ferrocarriles y Construcciones però era coneguda per can Girona [+]. Després de la Guerra Civil va passar al Banco Central i es va dir Materiales y Construcciones (MACOSA), finalment comprada per GEC Alsthom (actualment Alstom) i desplaçada a partir de 1991 a Santa Perpètua de Mogoda. La torre va estar en funcionament fins 1993.

La remodelació de tot el barri va deixar la torre aillada i abandonada a la plaça Ramon Calsina. Recentment AGBAR ha restaurat la torre amb participació dels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, i de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer. S’hi han afegit algunes escales de cargol interiors per facilitar l’accés a certes parts de la torre i per evitar que els visitants passin per l’escala exterior per raons de seguretat.

Des del 22 de març de 2014 es pot visitar. Hi ha actualment visites guiades (1h15min) els dissabtes i diumenges al matí, gestionades per l’Arxiu Històric del Poblenou [+]. La visita és del tot recomanable, tant per la torre en ella mateixa com pel panorama des de la terrassa superior, que és de 360º sobre l’àrea de Barcelona, el delta del Besòs i Collserola.

Josep Mª Subirachs (Barcelona 1927-2014), escultor i pintor nascut al Poblenou, ha fet aparèixer la Torre de les Aigües a nombroses obres seves, com han fet també altres artistes. Se’n reprodueix aquí el relleu Hermes (1985), abans al Banc Sabadell del Passeig de Gràcia de Barcelona junt amb el relleu Ariadna, i donats a l’Abadia de Montserrat el 2013, que els té instal•lats a la pujada principal d’accés al monestir.

Relleu Hermes, de Josep Mª Subirachs (1985). Des de 2013 a l'Abadia de Montserrat.  La torre del relleu és inspirada en la Torre de les Aigües del Poblenou.

Relleu Hermes, de Josep Mª Subirachs (1985). Des de 2013 a l’Abadia de Montserrat.
La torre del relleu és inspirada en la Torre de les Aigües del Poblenou.


LLARGA PARÀBOLA DELS RECICLADORS PURITANS

27/06/2014

…I, posant-se dret enmig dels seus deixebles i del poble que havia anat a sentir-lo, el Mestre els ensenyava dient:

“El Regne Sostenible dels homes és semblant a un poderós senyor que va encarregar a tres dels seus servidors que gestionessin les seves tres millors cases, i que ho fessin tan bé com sabessin, segons les seves característiques i aptituds, i que hi apliquessin els seus millors criteris de sostenibilitat i respecte al medi. “Així evitarem –els va dir- que la Terra torni a com estava el primer dia de la Creació, que segons el Gènesi era una terra informe i caòtica…

Els tres servidors van dirigir-se a les cases i es van posar a treballar tan bé com sabien fer-ho, cadascun amb el seu estil i sabiduria.

Al cap d’uns mesos el senyor els va tornar a reunir i els va demanar que li expliquessin què havien fet.

El primer servidor, que havia treballat en una casa aillada d’un poblet petit, digué: “Senyor, tot ho he fet com has dit. He procurar generar la menor quantitat possible de deixalles. I les que he generat, les he apilat curosament en bosses, i a mida que les anava omplint les anava deixant al contenidor del poble, procurant que la bossa no estés rebentada i que no deixés regalims de sucs pel camí. I així he seguit el que les autoritats del meu poble demanen

Les paraules del primer servidor agradaren al senyor, que digué:

Em complau que hagis procurat generar poques deixalles, perquè és ben sabut que aquesta és la primera regla bàsica de l’economia del reciclatge: “Aprofitaras tot el que puguis, que el residu és sempre una pèrdua per a qui el genera, i també per a qui el rep

El senyor es va disposar a escoltar el relat del seu segon servidor, que havia treballat en una casa d’una població gran, i que parlà així:

Senyor, jo també he procurat generar el mínim de residus, com el meu primer company. Però, a més, jo he preparat cinc recipients de colors, on anava classificant les deixalles segons quina fos la seva composició. I posava en una bossa de color marró les restes de menjar. En una segona bossa de color blau hi posava el paper i el cartró sobrants. En una tercera bossa de color groc hi posava plàstics i envasos diversos, com els tetrabrics de llet, que són aquells envasos de formes geomètriques que certs ramaders usen per guardar-hi la llet que venen. Tambéhi posava bosses de plàstic, el porexpan, els envoltoris de regals, i altres materials similars, com joguines. En la quarta bossa de color verd hi posava totes les coses de vidre, com ampolles, les restes de vidre de finestra o els gots i les copes trencades. I en una cinquena bossa de color gris hi posava tot el que no anava a cap de les altres. Tot s’ha reciclat seguint les instruccions de les autoritats de la ciutat, que són més exigents que les del poble del meu company

Punt Verd de Sant Andreu, amb tots els materials, objectes i substàncies que poden acceptar.

Punt Verd de Sant Andreu, amb tots els materials, objectes i substàncies que poden acceptar.


El senyor restà molt complagut d’aquestes paraules, i va dir:

Has fet molt ben fet en classificar les deixalles inicialment, perquè és ben sabut que aquesta és la segona regla bàsica de tota economia del reciclatge: “No barregis ara el que voldras separar després”.Però deixa’m que et rectifiqui en un parell de detalls. A la bossa groga no hi hauries de posar més que els envasos, però no el porexpan ni les joguines, que hauries de portar al gris. I les copes i vidres trencats no van al contenidor del vidre, perquè són d’un tipus de vidre incompatible amb els vidres d’ampolla. Aquests errors són molt comuns i venen induïts pel llenguatge imprecís que tots fem servir“.

I el senyor es va disposar a escoltar el relat del seu tercer servidor, que va dir així:

Senyor, jo no tan sols he fet el que el meu segon company ha fet, sinó que he anat més enllà. Seguint la teva segona regla, he preparat la bossa marró, la verda, la groga, la blava i la grisa. Però a més, he disposat bossetes, ampolles i capsetes per a fluorescents gastats, per a medicaments, per a roba vella, per a oli de fregir usat, per a cartutxos de tinta d’impressora, per a equips i material electrònic, per a piles normals, per a piles de botó, i per a residus de jardineria, i posava els mobles usats a fora de la casa els dimecres, que és quan passaven els camions de recollida. I per a la nova màquina de fer cafè que us heu comprat, hem inaugurat una nova bossa per posar-hi les càpsules de cafè usades.

I continuà dient el tercer servidor:

Però, per seguir amb tota correcció les teves instruccions, senyor, m’he documentat adequadament i he après que les copes, encara que siguin de vidre, no són com els vidres d’ampolla. Els vidres d’ampolla són vidres sodocàlcics, i en canvi els vidres de les copes i gots, o els vidres de finestres, tenen composicions diferents: són vidres de plom, o han sofert processos de tremp. Això els fan incompatibles amb la resta de vidre d’ampolla, i no poden barrejar-se amb el material denominat calcí, que és la massa de vidre triturat que servirà per fer nou vidre. Per això, he substituit la bossa verda de vidre per altres quatre bosses: una per a vidre incolor, una altra per a vidre de color taronja de les ampolles de cervesa, un altre per al vidre verd i una darrera per a les altres classes de vidre.

Davant la mirada atònita del senyor, seguí dient:

Però és que hi ha més, senyor. Quan diem plàstic no ens referim només a una sola substància. S’han inventat milers de plàstics diferents, que als paisos avançats tenen un número per conèixer com es poden reciclar. Si tenen un 1 són de polietilenterftalat o PET; amb un 2, els de polietilè d’alta densitat PEAD; amb un 3, els de policlorur de vinil PVC; amb un 4, els de polietilè de baixa densitat PEBD; amb un 5, els de polipropilè PP; i amb un 6 els de poliestirè PS. Tots aquests es poden reciclar. Però si són altres tipus de plàstics no es poden reciclar tan facilment, i cal no barrejar-los amb els altres plàstics. Per això he substituit la bossa de color groc per nou bosses: una per a cada tipus de plàstic reciclable, que són sis; i també una altra per a llaunes metàl•liques, una altra per a tetrabrics i una altra per a altres objectes de plàstic diferents dels envasos. Al final, tenia un conjunt de vint-i-set bosses o recipients, i la separació de residus era molt més eficaç.

El senyor havia escoltat també amb complaença les explicacions del seu tercer servidor. I li va dir:

M’has deixat admirat pels coneixements que has adquirit tot intentant fer el millor possible el tractament dels residus. I, pel que fa a la teva proliferació del nombre de dipòsits, bosses i recipients, et diré que és ben sabut que com més gran i complexa és una societat, més varietat de productes té. Però també més difícil és aconseguir fer un reciclatge correcte de tot, ja que molta part de la població pot no arribar a comprendre els perquès de les subtileses de les separacions. I és que la tercera regla bàsica és: “Cal que la població pugui comprendre, pugui acceptar i pugui assumir les propostes que se li faran complir”

Tots tres servidors li van preguntar alhora:

“Senyor, quin de nosaltres ho ha fet millor?”

I el senyor respongué:

Cadascú en el seu entorn i amb les seves possibilitats ho ha fet bé, perquè hi ha posat la millor intenció en el que ha fet. El tractament de residus no és un problema matemàtic com els que resolen els nostres mestres a l’escola, que un cop plantejat té una solució única. Hi ha moltes formes de fer bé les coses. I com que vivim en societats més o menys democràtiques, el que cal és seguir el que ens diuen les autoritats, que hauran avaluat previament quina era la forma òptima per les característiques de la població i per les possibilitats de valorització dels residus.. Però tu, tercer servidor, has fet una feina massa bona i millor que la que calia, perquè algunes de les bosses que portes a reciclar seran barrejades i el teu treball haurà estat inútil. T’has avançat als temps, perquè temps vindran que totes aquestes bossetes i ampolletes que has fet, i moltes més encara, seran recollides per separat i aprofitades com a valuoses matèries primeres”.

I seguí dient:

“I encara us dic que el que hauriem de fer tots és procurar reduir el nombre d’envasos dels productes, anant a comprar amb bosses pròpies que us ompliran, demanant als venedors que promocionin els envasos retornables, la venda a granel quan sigui possible, les dosis i racions adequades a la quantitat que es consumirà, els productes de temporada, i els productes de proximitat

Un dels servidors li preguntà:

Haig de treure les etiquetes de paper de les ampolles de vidre per millorar així la separació?

El senyor, amb mirada comprensiva i amb un somriure, va respondre:

Aquesta pregunta sembla d’ètica i moral, i en veritat la veig una mica ingènua. Sí que la sostenibilitat és un valor desitjable, i les accions que hi vagin en contra es poden considerar moralment rebutjables. Però no s’ha de convertir la pràctica domèstica del reciclatge i la reutilització en una pràctica quasi-religiosa, amb catecismes, pecats, penitències i confessions, i greus dubtes davant de qüestions tan nímies com les que heu dit. No haurieu de substituir els frares predicadors i capellans que vetllaven per la moral religiosa per nous predicadors de la nova moral medioambiental sostenible, tant o més estrictes i rigorosos que els anteriors. Els estats, les grans companyies, els ajuntaments sí que tenen greus deures morals en pro del medi ambient, amb l’estalvi d’energia, la reducció del consum, el canvi climàtic i problemes globals similars. I sí que cadascun de nosaltres hem d’adquirir hàbits adequats que vagin en les direccions apropiades. Però convertir cada decisió trivial en un greu dilema moral em sembla neurotitzant i hipocondríac

I els tres servidors, que no sabien què volien dir exactament aquestes darreres paraules, sí que comprenien que no eren bones coses, i van anar-se’n a les seves cases meditant que potser els ensenyaments antics dels avis ja ho havien pronosticat, tot això, quan els deien que apaguessin sempre els llums, que no llencessin els cordills, que no deixessin menjar al plat i que aprofitessin el menjar que sobrava d’un dia per l’endemà, ni que fos el pa sec. ”

************

Aquesta paràbola agradà molt als deixebles i seguidors, perquè es van veure ben reflectits en algun dels servidors de la paràbola, i els donava criteris per actuar millor, però sense angoixar-se.

I mentrestant el Mestre cavil•lava amb un cert neguit i escepticisme si seria possible mantenir una societat del benestar en un món sostenible si a més s’havia d’assolir un cert decreixement energètic , i no arribava a cap conclusió operativa, enfrontant arguments polítics amb arguments econòmics, ecològics i sociològics. I no estava segur de res, excepte de recomanar que s’apaguin els llums quan no calen… Li hauria de demanar al seu Pare alguna idea.

Dels Evangelis Apòcrifs Contemporanis, en perpetua redacció
Altres paràboles publicades:
Paràbola de les columnes de merda (1998) [+]
Paràbola de la maionesa i l’all-i-oli (2001) [+]