PARÀBOLA DE LES COLUMNES DE MERDA

19/01/2013

Llunyanament inspirat en Jean-Paul SARTRE, “Les mains sales”, 1969.
Dedicat als polítics i gestors honestos.

"Les mains sales" al Livre de Poche

“Les mains sales” al Livre de Poche

…i, posant-se al mig de tot els deixebles i seguidors, el Mestre els ensenyava així:

“El regne dels homes és semblant a un antic i gran palau que un jove príncep va heretar d’un avantpassat seu. Però el palau era brut i descurat, i el príncep va voler-lo netejar i renovar. Va fer grans projectes de reforma, i encarregà als millors decoradors els més bonics dissenys. Abans, però, manà als seus servents que netegéssin el palau per dins i per fora.

Al cap d’un temps, el príncep va visitar el palau per veure si havia quedat prou net. Allà el responsable de la neteja se li acostà i li digué:

Príncep, hem fet tot el que ens heu ordenat, tot el palau és ben net, però les columnes principals no ens queden netes per més que les netegem.

El príncep volgué comprovar-ho per ell mateix, i amb un gest molest va demanar que davant seu li ensenyessin com les netejaven. Un equip de neteja s’hi presentà i, amb draps i aigua i sabó, fregaven i fregaven sense aconseguir que saltés la capa de brutícia. El príncep digué al responsable:

Per què no feu servir mètodes de neteja més enèrgics?

El responsable de la neteja li respongué:

Príncep, sempre ho hem fet així, a tots els palaus, i n’hi ha hagut prou.

El príncep replicà:

Una brutícia de tant de temps requereix sistemes més expeditius. Tornaré el mes que ve, i les vull veure ben netes.

I se’n anà. El responsable de la neteja manà llavors:

Que netegin les columnes amb fregalls ben durs, i amb lleixius i salfumant.

Així ho feren, i fregaren i fregaren durant tot un mes. Aquest cop la brutícia sí que saltava, però els homes observaven alarmats que les columnes anaven perdent gruix, i no per això millorava el seu aspecte. Així li digué el responsable de la neteja al príncep. Aquest, espantat, va fer venir un savi de gran experiència, que practicà diverses proves en les columnes, i digué al príncep:

Senyor, no us agradarà el que us haig de dir. Si aquests homes segueixen netejant les columnes, el palau amenaçarà ruïna ben aviat. Les columnes s’aniran fent més primes quan més les netegeu, senyor. No és que les columnes estiguin brutes, senyor, és que són totes elles de merda massissa.

El príncep, que no podia creure el que sentia, només va poder dir:

I què serà del meu palau i dels meus projectes? Com puc bastir les grans reformes que m’he proposat si les columnes són de merda, i, a més, debilitades per culpa meva?

El savi li parlà així:

Bon príncep, seguiu planificant les vostres reformes i els vostres projectes, però abans vetlleu per la solidesa del vostre palau. Feu que us facin un projecte de consolidació amb noves columnes de bona pedra i recolzades sobre sòl ferm. Però, el primer que heu de fer és reforçar les columnes existents, no fos cas que el palau us caigués abans que tingueu temps de posar els fonaments de les noves columnes.

I així fou que el príncep, amb el cor trencat pel desengany, hagué d’encarregar a homes de la seva confiança que apleguéssin merda en la quantitat suficient per a consolidar les antigues columnes, doncs és ben sabut que la merda és l’únic material compatible amb la merda. I davant d’aquesta ordre molts dels seus homes el deixaren, i se n’anaren dient:

No era aquest el príncep que volia fer un palau meravellós i ple de luxes i comoditats? I com és que ara ens envia a aplegar merda? Deu haver perdut el seny. Que hi vagi ell.

I, només amb uns pocs amics, i només després de remenar molta merda, i després de mesos de treball per tal que les columnes de merda quedéssin ben seques com estaven abans, pogué començar a bastir noves columnes de pedra. I només al cap de molts mesos pogué desmuntar les velles columnes. I només al cap dels anys pogué començar a bastir els projectes que de jove havia somiat.”

*****

En acabar d’escoltar la paràbola els deixebles li preguntaren pel sentit que tenia, i el Mestre els respongué:

Això no enteneu? Jo us dic que quan vulgueu emprendre qualsevol noble empresa, per elevada que sigui, heu d’estar disposats a embrutar-vos les mans durant molt de temps en accions avorrides i poc vistoses, on ningú no us imaginaria mai, sols i sense la comprensió dels amics. I només després d’això podreu, amb sort, començar a treballar en allò que realment desitgeu. I, encara amb més sort, veureu l’obra acabada.

En sentir això alguns dels deixebles pensaren:

Amb aquest optimisme, sí que la pujarem dreta, la paret!

Però no s’atrevien a dir-ho en veu alta, temerosos que els digués que si realment volien construir una paret, que comencéssin a aplegar merda per fer-la. I, silenciosos i rumiant sense entendre les seves paraules, el seguien amb aquella fe.

D’uns Evangelis Apòcrifs Contemporanis en perenne redacció i sense data de finalització. Ni data de caducitat.

Joan Miró, 1979  "Les mains sales", litografia

Joan Miró, 1979 “les mains sales”, litografia


EL MODEL JORDI PUJOL I EL JORDI PUJOL MODEL.

29/07/2014

Quan erem petits teniem un model, una idea de com funcionava això de rebre regals. “Els Reis porten regals el dia de Reis“. Com haviem arribat a aquest model? A partir del que ens havien dit, del que veiem a les botigues, de la carta, de la cavalcada de Reis… i de que el 6 de gener apareixien regals allà. Més grans, amb més vista, veiem que hi havia coses que no quadraven: com és que hi ha tantes cavalcades de Reis per tots els pobles? Són el mateixos Reis?… i es desmuntava el model Reis i es substituia pel model pares.

Tothom es fa models de la realitat,, de tota la realitat, i actua d’acord amb aquests models. “Aquella noia no em pot veure“, “la Terra atreu la poma i per això cau“, “als altres partits hi ha corruptes però al meu no“, i coses així. En tota aquesta discussió el terme model no vol dir el mateix que quan l’usen els pintors. En art, el model és la realitat. Aquí, el model és la representació de la realitat.

És a dir, distingim la realitat, que no coneixem realment en tota la seva magnitud, i els models que ens fem de la realitat, que són simplificacions. Aquestes simplificacions les fem amb les evidències que veiem, amb els preconceptes que tenim, amb hipòtesis que ens han valgut en casos anteriors, amb el que ens diuen altres…

Aquests models ens han de ser útils, han de ser capaços de predir el futur. Si jo deixo anar el ratolí de l’ordinador, caurà a terra per la gravetat. Ho faig i efectivament cau; el model gravetat funciona. Per acostar-me a aquella noia que no em pot veure haig de intentar alguna cosa que sé que li agradarà, independentment de qui ho faci, com portar-li un manga. Podem repartir càrrecs al meu partit basant-nos en la confiança i sense excessius controls perquè sé que ningú ficarà mà a la caixa.

Un esquema de relació entre la realitat i els models

Un esquema de relació entre la realitat i els models

I després comprovem si les prediccions que hem fet i els resultats dels experiments s’adequen o no. Si li caus millor a la noia vol dir que el teu model noia-a-qui-els-mangas-la-canvien és correcte. I si al cap d’un temps algú del teu partit és processat per corrupció, vol dir que el teu model partit-sense-corruptes no és prou bo.

Agafem el cas Jordi Pujol i apliquem-hi aquests conceptes anteriors. De la realitat de la persona només en coneixem el que en veiem. Com més a prop hi estiguis més imagines conèixer-ne. De la lectura dels seus llibres, de les actuacions polítiques, dels discursos, te’n fas un model. JP-patriota-català-de primera-fila; o JP-que-s’embolica-amb-la-bandera-per-amagar-la-cartera, o JP-separatista-victimista-més-perillós-que-ETA. Cada nova acció, cada nova actuació, dóna algunes dades que rapidament són processades per tal que et reforci el teu model precedent. Si un fill és descobert amb tripijocs financers o pitjor, per a uns és l’evidència de la corruptela familiar, i per a altres és l’evidència de que amb tanta feina per Catalunya no ha tingut temps d’educar-los i se li han anat de les mans. Si fa uns mesos JP deia que ara havia de ser partidari de la independència, per a uns és, com sempre, el patriota, i per a altres és que per fi s’ha tret la màscara d’autonomista i surt el veritable JP.

Ara JP acaba d’escriure una carta en que es fa responsable de no haver aflorat una herència, ha pagat les multes i ha dimitit de càrrecs. Per a uns, és la darrera lliçó davant d’una situació molt delicada que no podem jutjar si no en sabem els detalls. Per a altres, a veure quant falta perquè vagin sortint tota la resta d’irregularitats i de delictes, i la justícia ja tarda. Per a uns tercers, amb JP s’han tret la careta tots els nacionalistes i independentistes, que han muntat una societat més corrupta i opaca que Espanya per a munyir-la mentres puguin.

Cadascú de nosaltres s’haurà de fer ara un nou model JP. Per fer-lo correctament, caldrà que en aquest model s’hi integrin totes les realitats anteriors i els tripijocs actuals. I, evidentment -no podem fer altra cosa- hi posarem els preconceptes i hipòtesis pròpies, que ens donaran també diversos models JP, com abans. JP-abrumat-per-la-situació-no desitjada-perdonem-lo-i-que-se’n-vagi, JP-la-punta-de-l’iceberg-i-aviat-tots-a-la-presó, JP-ha-enfonsat-el-sobiranisme-qui-ens-ho-havia-de-dir-que-seria-tan-fàcil.

Conceptes que has d’haver après d’aquest post:
a) la realitat no es coneix mai completa. Ni la realitat física ni la humana.
b) ens fem models de la realitat amb les nostres ulleres i “todo es según el color del cristal con que se mira“.
c) els models de la realitat ens permeten predir el futur. I la bondat de les prediccions ens reforçaran el model, i el fracàs de les prediccions ens faran canviar o modificar el model. A vegades forcem els models fins a límits insospitats per incorporar-hi actuacions insospitades i evitar haver de canviar el model.
d) gairebé mai el resultat de les prediccions fa canviar els preconceptes, esbiaixaments o hipòtesis de partida amb les que analitzem la realitat.

Jo ho resumiria així: el model JP va ser útil a molta gent… però sembla que no era el real JP.

Si vols saber-ne més:
La vaca esfèrica“, Rubes Editorial, Barcelona 2008. Capítol 1 “Models“.
Paràbola de les columnes de merda” en aquest blog [+]


LLARGA PARÀBOLA DELS RECICLADORS PURITANS

27/06/2014

…I, posant-se dret enmig dels seus deixebles i del poble que havia anat a sentir-lo, el Mestre els ensenyava dient:

“El Regne Sostenible dels homes és semblant a un poderós senyor que va encarregar a tres dels seus servidors que gestionessin les seves tres millors cases, i que ho fessin tan bé com sabessin, segons les seves característiques i aptituds, i que hi apliquessin els seus millors criteris de sostenibilitat i respecte al medi. “Així evitarem –els va dir- que la Terra torni a com estava el primer dia de la Creació, que segons el Gènesi era una terra informe i caòtica…

Els tres servidors van dirigir-se a les cases i es van posar a treballar tan bé com sabien fer-ho, cadascun amb el seu estil i sabiduria.

Al cap d’uns mesos el senyor els va tornar a reunir i els va demanar que li expliquessin què havien fet.

El primer servidor, que havia treballat en una casa aillada d’un poblet petit, digué: “Senyor, tot ho he fet com has dit. He procurar generar la menor quantitat possible de deixalles. I les que he generat, les he apilat curosament en bosses, i a mida que les anava omplint les anava deixant al contenidor del poble, procurant que la bossa no estés rebentada i que no deixés regalims de sucs pel camí. I així he seguit el que les autoritats del meu poble demanen

Les paraules del primer servidor agradaren al senyor, que digué:

Em complau que hagis procurat generar poques deixalles, perquè és ben sabut que aquesta és la primera regla bàsica de l’economia del reciclatge: “Aprofitaras tot el que puguis, que el residu és sempre una pèrdua per a qui el genera, i també per a qui el rep

El senyor es va disposar a escoltar el relat del seu segon servidor, que havia treballat en una casa d’una població gran, i que parlà així:

Senyor, jo també he procurat generar el mínim de residus, com el meu primer company. Però, a més, jo he preparat cinc recipients de colors, on anava classificant les deixalles segons quina fos la seva composició. I posava en una bossa de color marró les restes de menjar. En una segona bossa de color blau hi posava el paper i el cartró sobrants. En una tercera bossa de color groc hi posava plàstics i envasos diversos, com els tetrabrics de llet, que són aquells envasos de formes geomètriques que certs ramaders usen per guardar-hi la llet que venen. Tambéhi posava bosses de plàstic, el porexpan, els envoltoris de regals, i altres materials similars, com joguines. En la quarta bossa de color verd hi posava totes les coses de vidre, com ampolles, les restes de vidre de finestra o els gots i les copes trencades. I en una cinquena bossa de color gris hi posava tot el que no anava a cap de les altres. Tot s’ha reciclat seguint les instruccions de les autoritats de la ciutat, que són més exigents que les del poble del meu company

Punt Verd de Sant Andreu, amb tots els materials, objectes i substàncies que poden acceptar.

Punt Verd de Sant Andreu, amb tots els materials, objectes i substàncies que poden acceptar.


El senyor restà molt complagut d’aquestes paraules, i va dir:

Has fet molt ben fet en classificar les deixalles inicialment, perquè és ben sabut que aquesta és la segona regla bàsica de tota economia del reciclatge: “No barregis ara el que voldras separar després”.Però deixa’m que et rectifiqui en un parell de detalls. A la bossa groga no hi hauries de posar més que els envasos, però no el porexpan ni les joguines, que hauries de portar al gris. I les copes i vidres trencats no van al contenidor del vidre, perquè són d’un tipus de vidre incompatible amb els vidres d’ampolla. Aquests errors són molt comuns i venen induïts pel llenguatge imprecís que tots fem servir“.

I el senyor es va disposar a escoltar el relat del seu tercer servidor, que va dir així:

Senyor, jo no tan sols he fet el que el meu segon company ha fet, sinó que he anat més enllà. Seguint la teva segona regla, he preparat la bossa marró, la verda, la groga, la blava i la grisa. Però a més, he disposat bossetes, ampolles i capsetes per a fluorescents gastats, per a medicaments, per a roba vella, per a oli de fregir usat, per a cartutxos de tinta d’impressora, per a equips i material electrònic, per a piles normals, per a piles de botó, i per a residus de jardineria, i posava els mobles usats a fora de la casa els dimecres, que és quan passaven els camions de recollida. I per a la nova màquina de fer cafè que us heu comprat, hem inaugurat una nova bossa per posar-hi les càpsules de cafè usades.

I continuà dient el tercer servidor:

Però, per seguir amb tota correcció les teves instruccions, senyor, m’he documentat adequadament i he après que les copes, encara que siguin de vidre, no són com els vidres d’ampolla. Els vidres d’ampolla són vidres sodocàlcics, i en canvi els vidres de les copes i gots, o els vidres de finestres, tenen composicions diferents: són vidres de plom, o han sofert processos de tremp. Això els fan incompatibles amb la resta de vidre d’ampolla, i no poden barrejar-se amb el material denominat calcí, que és la massa de vidre triturat que servirà per fer nou vidre. Per això, he substituit la bossa verda de vidre per altres quatre bosses: una per a vidre incolor, una altra per a vidre de color taronja de les ampolles de cervesa, un altre per al vidre verd i una darrera per a les altres classes de vidre.

Davant la mirada atònita del senyor, seguí dient:

Però és que hi ha més, senyor. Quan diem plàstic no ens referim només a una sola substància. S’han inventat milers de plàstics diferents, que als paisos avançats tenen un número per conèixer com es poden reciclar. Si tenen un 1 són de polietilenterftalat o PET; amb un 2, els de polietilè d’alta densitat PEAD; amb un 3, els de policlorur de vinil PVC; amb un 4, els de polietilè de baixa densitat PEBD; amb un 5, els de polipropilè PP; i amb un 6 els de poliestirè PS. Tots aquests es poden reciclar. Però si són altres tipus de plàstics no es poden reciclar tan facilment, i cal no barrejar-los amb els altres plàstics. Per això he substituit la bossa de color groc per nou bosses: una per a cada tipus de plàstic reciclable, que són sis; i també una altra per a llaunes metàl•liques, una altra per a tetrabrics i una altra per a altres objectes de plàstic diferents dels envasos. Al final, tenia un conjunt de vint-i-set bosses o recipients, i la separació de residus era molt més eficaç.

El senyor havia escoltat també amb complaença les explicacions del seu tercer servidor. I li va dir:

M’has deixat admirat pels coneixements que has adquirit tot intentant fer el millor possible el tractament dels residus. I, pel que fa a la teva proliferació del nombre de dipòsits, bosses i recipients, et diré que és ben sabut que com més gran i complexa és una societat, més varietat de productes té. Però també més difícil és aconseguir fer un reciclatge correcte de tot, ja que molta part de la població pot no arribar a comprendre els perquès de les subtileses de les separacions. I és que la tercera regla bàsica és: “Cal que la població pugui comprendre, pugui acceptar i pugui assumir les propostes que se li faran complir”

Tots tres servidors li van preguntar alhora:

“Senyor, quin de nosaltres ho ha fet millor?”

I el senyor respongué:

Cadascú en el seu entorn i amb les seves possibilitats ho ha fet bé, perquè hi ha posat la millor intenció en el que ha fet. El tractament de residus no és un problema matemàtic com els que resolen els nostres mestres a l’escola, que un cop plantejat té una solució única. Hi ha moltes formes de fer bé les coses. I com que vivim en societats més o menys democràtiques, el que cal és seguir el que ens diuen les autoritats, que hauran avaluat previament quina era la forma òptima per les característiques de la població i per les possibilitats de valorització dels residus.. Però tu, tercer servidor, has fet una feina massa bona i millor que la que calia, perquè algunes de les bosses que portes a reciclar seran barrejades i el teu treball haurà estat inútil. T’has avançat als temps, perquè temps vindran que totes aquestes bossetes i ampolletes que has fet, i moltes més encara, seran recollides per separat i aprofitades com a valuoses matèries primeres”.

I seguí dient:

“I encara us dic que el que hauriem de fer tots és procurar reduir el nombre d’envasos dels productes, anant a comprar amb bosses pròpies que us ompliran, demanant als venedors que promocionin els envasos retornables, la venda a granel quan sigui possible, les dosis i racions adequades a la quantitat que es consumirà, els productes de temporada, i els productes de proximitat

Un dels servidors li preguntà:

Haig de treure les etiquetes de paper de les ampolles de vidre per millorar així la separació?

El senyor, amb mirada comprensiva i amb un somriure, va respondre:

Aquesta pregunta sembla d’ètica i moral, i en veritat la veig una mica ingènua. Sí que la sostenibilitat és un valor desitjable, i les accions que hi vagin en contra es poden considerar moralment rebutjables. Però no s’ha de convertir la pràctica domèstica del reciclatge i la reutilització en una pràctica quasi-religiosa, amb catecismes, pecats, penitències i confessions, i greus dubtes davant de qüestions tan nímies com les que heu dit. No haurieu de substituir els frares predicadors i capellans que vetllaven per la moral religiosa per nous predicadors de la nova moral medioambiental sostenible, tant o més estrictes i rigorosos que els anteriors. Els estats, les grans companyies, els ajuntaments sí que tenen greus deures morals en pro del medi ambient, amb l’estalvi d’energia, la reducció del consum, el canvi climàtic i problemes globals similars. I sí que cadascun de nosaltres hem d’adquirir hàbits adequats que vagin en les direccions apropiades. Però convertir cada decisió trivial en un greu dilema moral em sembla neurotitzant i hipocondríac

I els tres servidors, que no sabien què volien dir exactament aquestes darreres paraules, sí que comprenien que no eren bones coses, i van anar-se’n a les seves cases meditant que potser els ensenyaments antics dels avis ja ho havien pronosticat, tot això, quan els deien que apaguessin sempre els llums, que no llencessin els cordills, que no deixessin menjar al plat i que aprofitessin el menjar que sobrava d’un dia per l’endemà, ni que fos el pa sec. ”

************

Aquesta paràbola agradà molt als deixebles i seguidors, perquè es van veure ben reflectits en algun dels servidors de la paràbola, i els donava criteris per actuar millor, però sense angoixar-se.

I mentrestant el Mestre cavil•lava amb un cert neguit i escepticisme si seria possible mantenir una societat del benestar en un món sostenible si a més s’havia d’assolir un cert decreixement energètic , i no arribava a cap conclusió operativa, enfrontant arguments polítics amb arguments econòmics, ecològics i sociològics. I no estava segur de res, excepte de recomanar que s’apaguin els llums quan no calen… Li hauria de demanar al seu Pare alguna idea.

Dels Evangelis Apòcrifs Contemporanis, en perpetua redacció
Altres paràboles publicades:
Paràbola de les columnes de merda (1998) [+]
Paràbola de la maionesa i l’all-i-oli (2001) [+]