El 9-N i la mantega

Emulsió d’oli en aigua . Les taques fosques són les gotetes d’oli. Font: Aguilera et al (1999) “Microstructural Principles of Food Processing and Engineering”

La mantega és una emulsió W-O. Això vol dir que la mantega és formada per petites gotetes d’aigua (W, de water) disperses al sí d’un greix (O, d’oil). Per fer mantega es necessita crema de llet, que és una emulsió de gotetes de greix disperses en una massa d’aigua amb lactosa, tot plegat una emulsió O-W. Si batem la crema de llet amb energia fent-hi introduir aire s’obté la nata muntada, que és una espuma. Però si evitem fer-hi entrar aire, a còpia de batre s’obté la mantega: hem fet una inversió de fases, és a dir, que d’una emulsió O-W hem passat a una altra W-O a còpia d’energia.

El que era fase contínua abans, l’aigua amb lactosa, és ara fase dispersa en forma de gotetes, i el que era fase dispersa abans, les gotetes de greix, són ara fase contínua. Ni les quantitats ni les propietats del greix i l’aigua no han canviat, simplement han permutat el seu paper en la barreja. I les propietats de tot plegat han canviat, perquè d’una substància clarament líquida hem passat a una substància clarament sòlida, i tot això sense canviar-ne les quantitats totals. És interessant constatar que no sempre la fase contínua és la majoritària. Poden haver-hi emulsions de gotetes d’oli en aigua -una maionesa- en que hi hagi molt més oli que aigua provinent de la clara i del rovell de l’ou, però la fase contínua és acuosa.

La fase contínua -l’aigua amb lactosa, en el cas de la crema de llet; el greix, en el cas de la mantega- permet la comunicació fàcil entre tots els punts de la fase, perquè tots són en contacte amb tots, formant la matriu de la substància. En canvi la fase dispersa -el greix, en el cas de la crema de llet; l’aigua, en el cas de la mantega- té gotetes separades, que no es comuniquen fàcilment entre elles.

És obvi que estem parlant del 9-N.

Passem de la química a la sociologia. La fase contínua és la que vertebra políticament la societat; la o les fases disperses -pot haver-n’hi més d’una- hi són, però no en són la matriu social. I al llarg dels darrers mesos/anys s’ha donat una “inversió de fases” paradigmàtica. S’ha canviat el llenguatge social, s’han canviat les expectatives de bona part de la població, ha anat calant majoritariament un missatge abans minoritari o no predominant.

Aquesta inversió de fases ja havia passat també en èpoques anteriors: durant el franquisme l’estructura antifranquista era dispersa i atomitzada, però s’anaven fent intents de coordinació, com l’Assemblea de Catalunya i altres, que van permetre que a la mort de Franco la inversió de fases fos fàcil: la matriu, la fase contínua, la que dóna visibilitat i modela el llenguatge social, va passar a ser la democràcia i els demòcrates, que van marcar l’estructura social, mentres que els antidemòcrates, franquistes i partits nostàlgics quedaven dispersos, poc visibles i sense influència social aparent.

Posteriorment, des de l’etapa Aznar, la fase contínua democràtica s’ha anat escindint en dues parts: la fase contínua de matriu espanyola basada en el PP i el PSOE es manté i segueix tenint estructures importants i centres de poder. Però alhora han anat apareixent elements dispersos que no combreguen amb la idea unitària i que titllen l’estructura de partits existent de corrupta i frenadora del progrés social. A Espanya és el fenomen Podemos, les plataformes d’indignats… A Catalunya trobem barrejats, però ben diferenciats, els grups antisistema, la CUP, els grups independentistes, diverses plataformes i moviments socials, etc. S’ha anat treballant amb iniciatives més o menys unitàries per coordinar aquests grups. Per exemple, Òmnium i l’ANC, amb l’ajut d’alguns partits, han vertebrat una nova “inversió de fases” per la que, a Catalunya, l’hegemonia comunicacional, la visibilitat i el discurs és dels independentistes, del dret a decidir i dels moviments socials. Són l’actual fase contínua social, la que vertebra i dóna el discurs dominant. Queden com a fase dispersa els partits espanyolistes, grupúsculs d’extrema dreta i la massa de ciutadans que no s’expressa políticament, per ara.

Recordem que no és la quantitat total de seguidors d’una idea el que determina l’hegemonia, sinó la capacitat d’imposar un discurs. I recordem també que en una inversió de fases com les descrites, les quantitats totals de components d’una fase i de l’altra es mantenen constants.

Poden tornar-se a invertir-se en el futur les fases? Dificilment. Potser la fase dispersa actual pot anar-se connectant i comunicant-se, incrementant els enllaços entre ells, i arribar a formar una nova fase contínua, sense que la fase contínua anterior existent deixi de ser contínua. Aquesta situació fisicoquímica no correspon als models W/O i O/W explicats abans, però també és ben factible: dues fases contínues interpenetrant-se, com si fossin una esponja en què la fase sòlida és contínua i els forats de l’esponja estan tots connectats entre ells. D’aquesta nova situació se’n diu un gel (no un gel de glaçó ni un gel de bany sinó un gel de gelatina). Un clara d’ou dur cuita n’és un exemple.

Les analogies entre química i societat s’acaben aviat, i no poden fer-se anar molt més enllà. Si t’agraden aquestes reflexions, potser et pot ser útil el text “Emulsions socials[+] i els posts sobre la termodinàmica i la cinètica de la independència. Són quatre posts consecutius, i aquest és l’enllaç del primer [+].

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: