Portada del llibre
El recent llibre de J.M.Mulet “Comer sin miedo” (Editorial Destino) és com la paret d’un cementiri.
El llibre té com a subtítol “Mitos, falacias y mentiras sobre la alimentación en el siglo XXI“. És curiós que ara fa deu mesos va sortir un altre llibre, de títol “Comer o no comer. Falsedades y mitos de la alimentación“, escrit per A.Ortí, A.Palencia i R.Bernacer, on s’hi descrivien 98 mites sobre alimentació, i se’n donava l’explicació científica. El llibre de Mulet té una altra estructura, molt més combativa. Alguns noms dels capítols ho manifesten des de l’índex: “Yo como artificial. Y tu también“; “Una marca comercial llamada alimentación ecológica“; “Asustar es fácil“; “Mejor conservante en mano que salmonela volando“, entre altres.
Tot el llibre és una successió inacabable d’arguments que desmunten la major part de creences que s’han instal•lat al voltant de l’alimentació, dels aliments i de la nutrició. Destrossa l’agricultura biodinàmica, el cafè Kopi Luwak o el Milbenkäse, formatge amb excrements d’arnes. Afirma amb arguments que a Europa el menjar és segur, inclosos els transgènics que no mengem perquè les autoritats no volen. Relativitza els efectes dels denominats disruptors endocrins (bisfenol A, per exemple) i ho compara amb els similestrògens presents als brots de soia o d’alfals, comuns en certes tendències alimentàries. Ataca les modes alimentàries, les dietes diverses no basades en evidències científiques -quasi totes- i es recrea en les normes alimentàries jueves i musulmanes.
Jo crec que té raó en tot el que diu. Però el llibre és la paret del cementiri. El meu pare deia que les parets dels cementiris són de les coses més inútils que hi ha, perquè “ni els de fora volen entrar-hi, ni els de dintre poden sortir-ne“. Traduït: aquest llibre no el llegirà ningú dels que creuen en qualsevol de les dietes-miracle, les teràpies esotèriques o les normes alimentàries aberrants que descriu, satiritza i desmunta. I, per a la gent que té una mínima cultura no esotèrica, una perspectiva no ortorèxica -no ansiosa de perfecció- de l’alimentació i de la nutrició, no li aporta més convenciment, perquè ja n’està convençuda. Jo en sóc un d’aquests, i tots els que pensem així som “a dins del cementiri”: un grup convençut, però minoritari, i no volem canviar, no en volem sortir.
Però, és inútil el llibre? Estem encerclats per una població acientífica, molt inculta i crèdula, manipulada per tots els de l’esoterisme, les teràpies rares i les xifladures, i per la publicitat dels aliments preparats, on venen conceptes tan poc concrets com natural, equilibrat, complet, de la iaia… Res de tot això té cap sentit científic, però no sentim a parlar d’altra cosa. I els que som dins necessitem reafirmar-nos en les nostres idees, en les nostres evidències i en els nostres sentits comuns. Llibres com els de Mulet són aliment per a aconseguir tot això.
No només nosaltres estem encerclats. He vist el llibre encerclat de llibres de pseudoalimentacions, enzims i teràpies. Seria molt somiar que algú s’equivoqués, comprés el llibre, li agradés i es convertís a la fe científica -això deu ser una contradicció, oi?-. Però no passarà. Tal com algú que no recordo va dir, cap creença assumida emocionalment pot ser modificada per la via racional.
El llibre, a l’esquerra, encerclat i en minoria
M’agradaria saber tot el que diu el llibre, per poder-lo haver escrit jo…
CLAUDI MANS 
De su libro anterior (los productos naturales, vaya timo) se podría decir lo mismo (este último no lo he leído todavía) pero creo que hay que añadir una cosa más a tu análisis, al menos yo al otro se la añadí:
Como es de fácil lectura se lee bien, y sin darte apenas cuenta se van quedando en la memoria respuestas rápidas, claras y científicas que puedes usar (eliminando el tono irónico y mordaz) para hablar con los de fuera del cementerio y pasarlos al lado oscuro de al fuerza (todo el mundo sabe que el lado luminoso de la fuerza es el de los “iluminados”).
Un saludo, me ha gustado tu reseña.
Aquest llibre te el seu públic, tal com comentes. Al sector que més interessaria arribar, no crec que arribi. Estem d’acord.
Claudi, per definició, la ciència es fonamenta en la raó. I la cura de la salut te una part de ciència i una part (molt important) d’emoció.
Faig autocrítica: als que fem promoció de la salut, moltes vegades ens manca una mica d’intel.ligència emocional per poder arribar allà on volem.
Tenim dos fronts oberts (entre d’altres):
-la industria, que ho fa molt bé, ho sap i utilitza les emocions com un dels principals arguments de venda. Pot ser ètic o no, però és un fet.
-el sector contrari de la població, que vol trencar amb aquesta “manipulacio” i sentir-se diferent, optant per tendències anti-ciència o pseudo-científiques.
De fet, aquest últim grup és tan sensible a les argumentacions emocionals com els primers.
I nosaltres (quimics, metges, dietistes, etc…) estem al mig de la batalla.
Si volem arribar a tothom tindriem que ser més crítics amb nosaltres mateixos i menys autocomplaents. De vegades, per arribar a destí, cal donar una mica més de volta. En cas contrari, ens quedarem a meitat de camí.
La raó ja ens acull. L’emoció l’evitem, i crec que ens equivoquem d’estratègia.
Aquest llibre te el seu públic, tal com comentes. Al sector que més interessaria arribar, no crec que arribi. Estem d’acord.
Claudi, per definició, la ciència te que fonamentar-se en la raó. I la cura de la salut te una part de ciència i una part (molt important) d’emociò.
Faig autocrítica: als que fem promoció de la salut, moltes vegades ens manca una mica d’intel.ligència emocional per poder arribar allà on volem.
Tenim dos fronts oberts (entre d’altres):
-la industria, que ho fa molt bé, ho sap i utilitza les emocions com un dels principals arguments de venda. Pot ser ètic o no, però és un fet.
-el sector contrari de la població, que vol trencar amb aquesta “manipulacio” i sentir-se diferent, optant per tendències anti-ciència o pseudo-científiques.
De fet, aquest últim grup és tan sensible a les argumentacions emocionals com els primers.
I nosaltres (quimics, metges, dietistes, etc…) estem al mig de la batalla.
Si volem arribar a tothom tindriem que ser més crítics amb nosaltres mateixos i menys autocomplaents. De vegades, per arribar a destí, cal donar una mica més de volta. En cas contrari, ens quedarem a meitat de camí.
La raó ja ens acull. L’emoció l’evitem, i crec que ens equivoquem d’estratègia.
[…] Casualment el meu darrer post anava també d’això [+] […]
molt intel.ligent l’observació de les emocions, però per molt que molta gent visqui dels additius i la química sintètica alimentària -no crec que el terme sigui cap disbarat- a mi no em fa cap falta l’aspartà havent-hi el sucre de canya o la mel, ni els colorets a la melmelada, per dir alguna cosa.
Estic d’acord que hi ha ignorància general.La gent es mou entre la psicosi col.lectiva davant alguna informació de la tele i l’empassar-se tot el que li donen,la majoria sense mirar etiquetes i amb molt de gust s’empassen el glutamat.
Gràcies pel comentari. L’aspartam o els altres edulcorants no calòrics (sintètics o naturals) han sortit per tres motius diferents, cosa que n’explica la seva proliferació: la por a engreixar-se, evitar les càries, i la diabetis. Naturalment que qui no necessiti prevenir cap d’aquestes coses, el millor són els edulcorants naturals (sucre, mel, xarop d’arç, …). Els colorants són totalment prescindibles des del punt de vista nutricional, això sí. Però com que es menja “per la vista” costarà de treure’ls. ja s’havia fet Coca-Cola transparent, per exemple, però va ser una moda molt fugissera.
Gràcies per la resposta -interessant lo de la Cocacola-i potser ens podríemm allargar sobre si prima l’interes en la salut o el benefici ,en les empreses alimentàries. Per tant m’agradaria demanar al sector químicque de la mateixa manera que treballen contra la psicosi antiquímica d’alguns, eduquessin i fessin madurar a la gent -no s’hi treballa amb la mateixa dedicació-sobre la innecessarietat de disfresses amb colorants i potenciadors sabors. Així com lo nefast que resulta la disfressa de productes simplons amb quantitats ingents de sucre. (tot i no ser diabètic trobo que sobra la meitat de sucre a la majoria de productes. Per exemple, a qui tingui un paladar educat li recomano cacau soluble Valor,sense sucre -ni aspartams, es clar.